El seny de Montilla

Ahir, en el decurs de la reunió del Consell Nacional del PSC, es va produir una important intervenció de José Montilla en la seva qualitat de Primer secretari del partit. Va ser tota una exhibició del rigor i del seny dels que la política catalana va un pèl mancada.

Avui diversos mitjans de comunicació se’n fan ressò. Podeu comprovar-ho llegint les cròniques de Miquel Noguer a El País, José Rico a El Periódico de Catalunya i Aitziber Azpeitia a La Vanguardia. La majoria de mitjans destaquen l’afirmació del compromís del socialisme català amb el projecte que encapçala José Luis Rodrígiuez Zapatero així com l’exigència de reciprocitat contingudes en la intervenció de Montilla, amb el rerefons de la negociació del nou sistema de finançament autonòmic. Enric Company descriu amb gran precisió el que anomena “El reto de Castells”. La preocupació sobre la crisi i les ganes de veure conclòs el procés negociador del nou sistema de finançament, poden contribuir a que passin desapercebudes magnífiques notícies com l’aprovació per part del govern d’Espanya del pla de millora urgent de les rodalies que tindrà una gran incidència a Catalunya. En parla en termes elogiosos l’editorial de La Vanguardia.

El rigor dels plantejaments del president Montilla contrasta amb la insolvència d’alguns dels plantejaments recollits a l’entrevista a Artur Mas realitzada per Ramon Aymerich a les pàgines de La Vanguardia. Per començar amb el propi titular de l’entrevista: “Hay que puentear el sistema financiero”. No deixa de ser xocant que el màxim representant del partit de centre-dreta que ha governat 23 anys Catalunya, havent ocupat ell mateix la responsabilitat de Conseller d’Economia, parli de “puentear el sistema financiero” com a màgica recepta per restablir els nivells de confiança i crèdit del sistema econòmic. Com si això fos possible o fins i tot raonable. També són decebedores les seves propostes de mesures per a estimular l’economia, típica barreja demagògica i populista de rebaixar impostos (ingressos) i augmentar ajuts i subvencions (despeses). Però el caràcter regressiu de la política que CiU desenvoluparia en aquesta situació de crisi si ocupés responsabilitats de govern queda totalment en evidència quan Artur Mas respon de forma rotunda a la pregunta sobre la conveniència sobre flexibilitzar els acomiadaments dient: “Yo pienso que el despido ya es suficientemente flexible. No creo que estemos ante un problema de flexibilidad, sino de precio”. Un plantejament que, lògicament, contrasta amb el que defensa Josep Maria Alvarez, secretari general de la UGT de Catalunya, en l’entrevista que li va fer Xavier Alegret en les pàgines del diari Avui.

Trobareu també força interessant la defensa de la reforma del sistema educatiu que fa el Conseller Ernest Maragall en l’entrevista de Joan Tapia a la contraportada d’El Periódico de Catalunya. També és contundent l’editorial de La Vanguardia “Bolonia, la hora de la responsabilidad” en defensa de l’impuls a la creació de l’espai europeu d’educació superior. I no us podeu perdre l’article de Carles Duarte “Amb Espanya o sense” en el que reflexiona sobre les dues grans orientacions del catalanisme advertint que determinades posicions del PP, Ciutadans i UPyD acaben abonant les tesis independentistes.

Segueixen arribant rumors al voltant de la discussió de la sentència sobre els recursos d’inconstitucionalitat presentats contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Els socialistes catalans seguim ferms en l’actitud de no comentar per endavant una sentència que encara no ha estat aprovada i feta pública, mantenim la nostra convicció sobre la plena constitucionalitat de l’Estatut aprovat per les Corts Generals i referendat de forma majoritària pels catalans, reiterem el nostre respecte per l’Estat de dret i la nostra voluntat d’acordar amb el major grau de consens possible una resposta unitària de les forces polítiques catalanes a la sentència cercant sempre la millor defensa del nostre autogovern. Sobre les sentències que dicta el Tribunal Constitucional podeu trobar interessant l’article de Francesc de Carreras “Las sentencias interpretativas”.

La situació i les perspectives de Barcelona proporcionen interessants elements de reflexió. Vegeu per exemple la crònica de Jaume V. Aroca a La Vanguardia sobre la presentació del balanç econòmic del 2008, la crònica de Catalina Serra i l’article de Margarita Rivière a El País sobre el debat que van mantenir Ferran Mascarell i Manuel Delgado a la llibreria Laie (del que vaig tenir notícia per Assumpta Roura) i l’entrevista a l’Alcalde Jordi Hereu que li fan David Miró i Ferran Casas al diari Público.

Els debats que agiten la política espanyola són ben diferents i segueixen molt centrats en els casos de corrupció, espionatge i encobriment que afecten el PP, i en la vaga dels jutges que va tenir lloc el passat dimecres.

Sobre els problemes que arrossega el PP –i que Rajoy sembla que no vol o no es capaç d’abordar– vegeu l’article d’Antonio Papell “La nova teoria de la conspiració”, l’editorial d’El Periódico de Catalunya “El PP recorre a la cortina de fum”, l’editorial d’El País “Indicios contra Camps” i l’editorial d’El Periódico de Catalunya “Els escàndols erosionen el PP”. Antoni Puigverd reflexiona en el seu article “La sinfonía de la corrupción” sobre l’erosió que provoquen aquests escàndols en el conjunt del sistema polític i la pròpia salut de la nostra democràcia. No vull ni pensar què passarà si els resultats del PP a les eleccions gallegues i basques, de les que parlaré després, són millors als esperats. Quedaria validada la tàctica del calamar, les teories conspiratives, l’encobriment col·lectiu de comportaments individuals, la tècnica de matar el missatger i d’atemorir la justícia que és presentada com a parcial o polititzada quan amenaça d’alguna forma determinats interessos partidistes.

Sobre la vaga dels jutges podeu llegir els articles de Marc Carrillo, Carlos Jiménez Villarejo i Santos Julià, així com els editorials d’El País i La Vanguardia.

El proper diumenge se celebren eleccions al País Basc i a Galícia. Aquests dies, doncs, són molts els mitjans de comunicació que donen a conèixer enquestes i pronòstics electorals. Avui mateix, el diari Público proporciona la següent estimació referida a Galícia: PP, 36-37 escons (37 el 2005), PSdeG, 23-24 (25 el 2005) i BNG 14-16 (13 el 2005). La majoria absoluta és de 38 escons. Trobareu interessant l’anàlisi de José Luis de Zárraga en el que explica com “Todo depende de la participación”. Amb aquest pronòstic el PP estaria a punt de recuperar el govern de la Xunta de Galícia. També avui La Vanguardia fa pública l’enquesta de Noxa que atorga de 35 a 37 escons al PP, de 24 a 26 al PSdeG i de 13 a 15 al BNG. El País ofereix avui mateix uns resultats similars (un pèl menys favorables al PP): 36 escons pel PP, de 25 a 27 pel PSdeG i de 12 a 14 pel BNG.

Pel que fa al País Basc, el diari El País ofereix avui el següent pronòstic: PNB 27 escons (29 el 2005), PSE-EE-PSOE 26 escons (18 el 2005), PP 13-14 (15 el 2005), EB-IU 3 escons (3 el 2005), Eusko Alkartasuna 3 escons (el 2005 es va presentar amb el PNB), Aralar 2 (1 el 2005) i UPyD 0-1 (no es va presentar el 2005). La majoria absoluta és de 38 escons. La Vanguardia ofereix també avui la següent estimació, més favorable al PNB: PNB 30-31 (29 el 2005), PSE-EE-PSOE 26-27 (18 el 2005), PP 10-11 (15 el 2005), EB-IU 3 escons (3 el 2005), Eusko Alkartasuna 2 escons (el 2005 es va presentar amb el PNB), Aralar 2 (1 el 2005) i UPyD 0-1 (no es va presentar el 2005). L’escenari és difícil pel PNB però no menys complicat pel PSE-EE-PSOE malgrat el seu espectacular ascens. Vegeu l’anàlisi de Julián Santamaría sobre les eleccions tant al País Basc com a Galícia.

Trobareu també interessants els articles de Rosa Paz “En el aire” (sobre el difícil escenari basc) i de Javier Pradera “La reválida de Rajoy” (sobre les conseqüències que tindrien uns mals resultats pel lideratge ja prou afeblit de Mariano Rajoy). Podeu seguir la darrera setmana de campanya als llocs web del PSdeG-PSOE i el PSE-EE-PSOE, així com al bloc de Patxi López. No cal dir que espero i desitjo una gran victòria tant d’Emilio Pérez Touriño i de Patxi López!

Però com succeeix des de setembre de l’any passat, el tema més important és la crisi econòmica. Aquesta setmana us convido a llegir els “Cinco aforismos sobre la crisis” de Mario Trinidad. I també uns flaixos sobre el debat desfermat sobre una eventual reforma laboral a través dels articles de Joaquín Estefanía “Dónde poner el foco de atención”, Marco Schwartz “El descaro de la patronal carece de límites” i Manuel de la Rocha “El banco emisor”.

Però la qüestió central a debat segueix essent el paper del sistema financer, dels bancs i caixes d’estalvis. Al respecte podeu llegir quatre articles ben diferents, els d’Alfredo Pastor “¿Per què no presten els bancs?”, Anton Costas “Ni ángeles ni demonios”, José Juan Ruiz Gómez “Sin bancos no hay paraíso” i Vicenç Navarro “La banca y el desempleo”.

També es comencen a observar maniobres de cara a la fusió de bancs i caixes, a començar per la fusió/absorció de Caja Castilla La Mancha per l’andalusa Unicaja. Vegeu al respecte l’editorial d’El País “Reconversión bancaria”.

Avui mateix s’està celebrant una cimera europea d’alt nivell convocada per Angela Merkel a Berlín per preparar la cimera del G-20 a Londres del proper mes d’abril. L’interès d’aquestes reunions és directament proporcional a la incertesa sobre l’èxit dels plans de rescat europeus que ja estan en marxa. En parla Claudi Pérez a la seva crònica a El País. I suposo que també servirà per acabar amb la deriva neoproteccionista que no porta enlloc de la que parla Mateo Madridejos en el seu article “El proteccionismo recorre Europa”. Aquest tipus de reunions haurien de servir també per intentar restablir un mínim clima de confiança que és una de les causes més importants de la crisi. Gràcies a Ramon Colom us puc recomanar un article publicat al diari La Nación per l’economista argentí Javier García Labougle en el que explica (de forma resumida i magnífica) “La naturaleza de la debacle financiera”. I espero que d’aquesta reunió i, sobretot, de la cimera de Londres en surti ja l’impuls definitiu a les necessàries reformes del sistema financera mundial. Zapatero té propostes al respecte, podeu fer-vos-en una idea llegint l’informe de la Fundación IDEASRespuestas progresistas a la crisis financiera. Nuevas ideas para mejorar el funcionamiento de los mercados financieros y la economía mundial: decálogo de reformas para responder a una crisis sistémica”. (Pesa 272K però val la pena!)

Però en el nostre país a la preocupació per la crisi del sistema financer s’hi afegeix amb especial cruesa la preocupació pels efectes de la “bombolla immobiliària”. Podeu llegir al respecte l’article de Manuel Arellano i Samuel Bentolila “¿Quién es el responsable de la burbuja inmobiliaria?” i la reflexió de Manel Pérez “Tras la borrachera, la resaca”. El cert és que encara falta claredat sobre com absorbir l’excedent d’habitatges construïts, com alliberar els bancs i caixes del pes d’hipoteques, deutes i préstecs fallits en aquest procés i com animar de nou el sector de la construcció dirigint-la cap al mercat de pisos de lloguer i de protecció oficial.

Una de les obsessions és la d’aclarir a què s’assembla més la crisi que patim, si a la gran depressió dels anys trenta o a la crisi japonesa dels anys noranta. Sobre aquest debat i la situació econòmica al Japó podeu llegir els articles de Robert J. Samuelson “Lecciones de la economía japonesa” i Joaquín Estefanía “¿A quién se parece?”, la crònica d’Isidre Ambrós “Japón sufre el mayor retroceso económico desde el año 1974” i l’editorial d’El País “Japón se desploma”.

Per acabar amb el capítol econòmic us convido a llegir l’article d’Angel Laborda “Los precios se desinflan” i el pronòstic de George Soros “Mis previsiones para 2009”.

És evident que la sortida de la crisi té una pedra de toc fonamental en el procés de recuperació nord-americà. En aquest sentit ens convé que el Pla econòmic d’Obama tingui èxit. Podeu llegir al respecte l’article de Pablo Pardo “El plan de rescate de Obama”, l’editorial de La Vanguardia “Arranca el plan económico de Obama”, l’editorial d’El País “Penúltima oportunidad” i els articles de José Luis Leal “El plan Geithner” i de Josep Oliver “Els plans d’Obama”. Està clar que la nova d’etapa ha de trencar definitivament amb l’anterior que ens ha llegat aquesta important depressió com explica Paul Krugman en el seu article “Una década con Bernie”. Per acabar amb aquest capítol dedicat als Estats Units us recomano que llegiu la crònica d’Isidre Ambrós sobre el viatge a la Xina i altres països asiàtics de la Secretària d’Estat Hillary Clinton.

Personalment sóc molt pessimista amb respecte de la situació a l’Orient Mitjà després de les eleccions a Israel. Per no caure en el desànim pot ser convenient llegir reflexions com les que fa Abraham B. Yehoshua en el seu article “Elecciones y estado de ánimo”. Però ara la pilota està en un terreny ben difícil, en mans de Beniamin Netanyahu. Vegeu al respecte l’article de J.M. Muñoz “El regreso de un halcón neoliberal” i els editorials d’El País “El turno de Netanyahu” i La Vanguardia “Netanyahu en el poder, de nuevo”.

Tampoc no són bones les notícies que arriben d’Itàlia. Si molts teníem seriosos dubtes sobre l’operació que impulsava el Partito Democratico, les successives derrotes electorals, les dificultats per articular un discurs d’oposició ferma a Berlusconi i la dimissió de Walter Veltroni, han posat de manifest com de llarg i difícil serà la recuperació del centre-esquerra italià. Si de vegades es posa de relleu la dificultat dels partits que tenen ànimes diverses, avui podem afirmar que és encara pitjor la situació dels partits que no tenen ànima. Feia la impressió que es volia fer un poti-poti que aplegués l’esquerra reformista i el centre progressista per fer front amb eficàcia a Berlusconi i el resultat ha estat la pràctica desaparició de l’esquerra, l’enfortiment de partits de centre com l’UDC de Pier Ferdinando Casini i l’Itàlia dei Valori de l’ex jutge Di Pietro, i el naixement d’un tímid centre-esquerra dividit per querelles personals i incapaç de superar les provinences democristianes i excomunistes dels seus promotors. Ahir, a Roma, l’assemblea del Partito Democratico (en la que van comparèixer 1.300 dels seus 2.300 membres) triava un nou secretari, Dario Franceschini, adjunt a Veltroni i procedent de la Democràcia Cristiana, del PPI i dels Cristians Socials (a qui Josep Maria Carbonell coneix i aprecia). A Franceschini li correspon la difícil tasca d’afrontar unes eleccions municipals i europees i preparar el primer Congrés del PD a l’octubre. Cal desitjar-li sort i encert. I esperar també que el que queda de l’esquerra reformista (radicals, verds, socialistes, Sinistra Democratica i Movimento per la Sinistra) sàpiguen sumar perquè la construcció d’una alternativa al berlusconisme no pot prescindir de ningú.

Podeu llegir al respecte els editorials d’El País i La Vanguardia, les cròniques de Miguel Mora (I i II), les cròniques de Rossend Domènech (I i II), la crònica de María-Paz López i l’article de Carlos Nadal sobre la situació política italiana.

Un dels elements que divideix el Partito Democratico té precisament a veure amb la laïcitat i la bioètica, debats com el de la mort digna o l’avortament. Sobre aquestes qüestions la discussió és també viva entre nosaltres. Llegiu al respecte l’entrevista a Margarita Boladeras que li fa Ismael Carbó a les pàgines de l’Avui, l’article d’Oscar Celador Angón “Aborto y coherencia”, la crònica d’Anabel Díez i Fernando Garea sobre l’acord dels partits d’esquerres sobre les bases de la futura llei de terminis, i l’article de Marc Carrillo “Moral totalitària: el Vaticà i els altres”.

Aquests setmana s’ha obert també una interessant polèmica sobre la pretensió de Facebook de mantenir per sempre el control de les dades dels seus usuaris i la possibilitat d’explotar tots els continguts penjats a aquesta xarxa social. Un cop desfermada la polèmica, Facebook va haver de rectificar. Vegeu al respecte els articles de Maite Gutiérrez “Facebook controlará los datos de los usuarios para siempre” i “Facebook rectifica y no guardará para siempre datos de usuarios”. Però  la inquietud no desapareix. Vegeu sinó l’article de Pau Arenós “¿Un milió d’amics?”.

Aquesta setmana varem perdre l’actor, activista cultural i company socialista Biel Moll. Us convido a llegir els obituaris que li van dedicar Marcos Ordóñez i Joan-Anton Benach.

Són molts els debats que convé seguir, la majoria de caràcter econòmic i també cultural. Per exemple el debat sobre si estem davant de la restauració del sistema econòmic o d’una veritable mutació, si després de la crisi tot toranarà a ser com abans. Vegeu Michel Wieviorka i Manuel Castells. O el debat sobre les noves geografies de la desconfiança que ens proposa Joan Subirats. O el debat que ens proposa Juan José López Burniol sobre les armes de distracció massiva (sí, distracció, perquè distreure l’atenció també pot contribuir a destruir). O la reflexió sobre el nou ordre mundial que proposa Rafael Vilasanjuan. O l’eterna pregunta sobre qui pagarà la crisi que es fa Sami Naïr. O les reflexions de fons que ens proposa Juan Somavía, director general de l’Organització Internacional del Treball.  O la reflexió euromediterrània de Josep Piqué. O l’alerta contra el masclisme entre els més joves recollida en la crònica de Patricia Rafael a Público i de trista actualitat amb l’assassinat d’una noia a Sevilla (en un cas en el que, com passa sovint, els detalls poden obscurir la qüestió de fons que no és altra que el masclisme criminal).

Vaig acabant perquè avui crec que el diari em desborda… Vull felicitar Milagros Pérez Oliva que ha estat designada Defensora del lector del diari El País. Per cert, també conec una altra Defensora del lector, en aquest cas la de La Vanguardia, Marga Soler.

Avui és el dia de tornar a desitjar l’èxit a Penélope Cruz i la seva actuació al film Vicky Cristina Barcelona. Que l’Oscar sigui seu a partir d’aquesta matinada! Podeu llegir al respecte la crònica de Gregorio Belinchón.

I acabo recomanant dos llibres. Un no l’he llegit encara, és el llibre de Joaquim Sempere “Mejor con menos”. Podeu fer-vos-en una idea llegint l’entrevista que li feia avui a Público Rebeca Fernández. Es tracta d’una reflexió molt crítica des d’una esquerra radicalment transformadora que faríem molt malament de menystenir i més en uns moments de crisi profunda del capitalisme com els que estem travessant. L’altre llibre, que encara no he acabat, és el llibre d’Antoni Segura “Euskadi. Crònica d’una desesperança”, publicat per L’Avenç. Avui en parla el Quadern de Diumenge d’El Periódico de Catalunya. Com resa la contraportada, “El llibre tracta de la història del conflicte basc, des dels orígens de l’organització armada ETA fins avui. S’hi explica la formació d’ETA i com el terrorisme ha condicionat la vida política a Euskadi i les seves relacions amb l’Estat espanyol. Des d’una documentació rigorosa, un to divulgatiu i amb gran quantitat de testimonis, Segura analitza les accions terroristes, la lluita antiterrorista, les iniciatives polítiques com l’Acord de Lizarra o el Pla Ibarretxe i els successius intents de resolució del conflicte, amb un èmfasi especial en els processos de diàleg, en les propostes de relació entre Euskadi i Espanya i en el paper de l’església. Per acabar, s’apunta quina podria ser la fi d’ETA”. Encara no he arribat a aquest final feliç, però pel que he llegit fins ara puc dir-vos que conté un esforç molt notable d’objectivitat, que hi és tot el que hi ha d’haver i que està ben escrit. És una obra imprescindible pels interessats per aquesta qüestió.

“Perles” del programa Polònia emès el 19 de febrer, resum crític realitzat per Núria Iceta. Podeu trobar totes les Perles del Polònia aquí, amb imatges, vídeos i tot.

LES PERLES
– El comandament a distància del President. És genial. Qui no lʼhauria volgut en més dʼuna reunió? Et permet abaixar el volum o silenciar els assistents, canviar-los lʼidioma al menú dʼopcions, “Ma quella merda de normalizazione linguistica è questa!”

– Rajoy convidat dʼaquesta infàmia televisiva que és La caja ha dʼenfrontar-se a les seves pors: els helicòpters, Espe, Rouco, Correa, el bigotes… I qui lʼhi ha portat? Acebes, que diu que sense valentia no es va enlloc… i menys a la Moncloa.

– Els marcians també sʼapunten a la campanya “encomana el català”. Ja han après a dir: “Bon dia”, “Messi és collonut” i “No es mogui o elimino el seu planeta”.

– Manifestació de models intel·ligents “Ens tracten com al cool!”

EL MILLOR
– El making off del discurs del rei el 23F: De preses falses nʼhi va haver unes quantes, sembla… “La carona no puede torear”… “La Corona no puede tolerar”… però finalment arriba a “mantener el orden constitucional dentro de la legislación vigente.” Ovació! “Bien, Majestad, ya hemos acabado”. “No, no, ahora grabamos el otro, por si las moscas”.

EL PITJOR
– Ibarretxe diu que les eleccions basques són avorrides (serà que no té problemes, el tio!), així que porta a lʼArguiñano per distreure el personal… “Bueno lehendakari, me coge el cebollino y me lo corta bien fino”. La veritat és que no he pogut evitar riure… el Latre és molt Latre, i lʼArguiñano també.

ARXIU HISTÒRIC (fa un any…)
– Clos apareix cremat al despatx de Chacón. Són els efectes colaterals de la seva dislèxia. Allà on em Manual del Candidat diu “abraçar” nens, el molt bèstia ha entès “abrasar” nens, amb llançaflames i tot. I també s’ha emportat un pensionista de records de la seva visita a una residència d’avis, en comptes de deixar un bon record de la seva visita.

LA NOVETAT
– Michelle Obama, a la Sala Oval (no deu voler que sʼhi fiquin les becàries)

– Correa, Agag i Aznar (Ana), al casament més famós de la història espanyola recent, i de la justícia espanyola recent. “Me presentas a tu suegro?”
– El Dr. House forma part del dispositiu especial de la Consellera Geli per atendre el previsible infart que tindrà Carod després de donar suport públicament a la candidatura de Madrid 2016.

DICCIONARI POLÍTIC
– Zàpping política: “fer la gara gara ara al tripartit, ara a Convergència”, Toni Soler.
– Dobla-txe: subtitulat de TV3 a València, Raquel Sans.

SURREALISTA (no el gag, sinó el fet en si)
– Camps i Barberá (amb accent tancat, sí) necessiten traducció simultània per atendre els periodistes catalans….

LA PICADA D’ULLET
– Puigcercós: “Ei, que jo només miro TV3, eh! Bé, a vegades també el 33, però només els esports, perquè quan parlen de llibres i cultura no sʼentén una fava”. Nem bé.

SOM UNA CLONACIÓ
– Molina vs. Molina. Valent i honest en reconèixer que no li agrada que lʼimitin. Tiritotiiii, to te toooo.

MALA LLET
– Mas és el propietari del bar en què viu un usuari de la tarifa “política plana de Montistar”. Sʼhi ha instal·lat fa dos anys i no hi ha manera de treureʼl, jua jua.

ZW 162 Recomanacions d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

http://politika20.wikispaces.com

Politika 2.0 va sorgir arrel de la iniciativa per promoure una trobada en el Parlament Basc entre blocaires i persones de la política. Un grup de persones 2.0 van impulsar en aquell moment un “wiki” des d’on “intenten promoure canvis en el que es defineix Política cap a models més participatius i propers a una ciutadania activa”. La forma de treball d’aquest grup és la típica del web 2.0: “cadascú participa en allò que li ve de gust i aporta el que bonament pot i vol. Les coses que interessen a molts tenen èxit i les altres moren d’inanició. Alguns ha anomenat a això ‘metodologia líquida’”. Amb el temps, han anat assumint nous reptes, ampliant els seus continguts i serveis, i generant projectes i iniciatives oberts a la col·laboració com: Parlament 2.0 o l’Observatori de Politika 2.0.

Més recents són 119 segons o l’acabat d’estrenar Hamaika minutu (Onze minuts) que complementa el primer i es desenvolupa en el context de les eleccions basques del pròxim 1 de març. Convida els màxims representants dels partits presentats que compten actualment amb presència en el Parlament Basc (Juan José Ibarretxe, Patxi López, Antonio Basagoiti, Unai Ziarreta, Javier Madrazo i Aintzane Ezenarro) a participar en una trobada, on el lloc i el moment l’escull el propi convidat (en privat, sol o acompanyat, etc.). Amb un qüestionari comú, secret i breu de set qüestions a respondre en onze minuts, aproximadament, com explica Mikel Agirregabiria.

Per a aquesta pròxima jornada electoral a Euskadi, tenen previstes altres iniciatives interessants com el Aurreko Eguna (trobada de blocaires el dia anterior), un twitter electoral comunitari o una taula de twitter per anar analitzant els resultats (Hautagaua).

ZV (Zona Vídeo). Tendencias.tv, televisió per Internet amb una oferta que s’amplia ara, amb una peça setmanal d’aproximadament 10 minuts un cop per setmana. Tendencias.tv té el seu propi bloc on seguir l’actualitat: disseny, moda, art…Una proposta cuidada i interessant.

About Miquel Iceta

Sóc primer secretari del PSC, president del grup socialista al Parlament de Catalunya i candidat a la Presidència de la Generalitat

Posted on diumenge 22 Febrer 2009, in Política. Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Els comentaris estan tancats.