El greu error del PP

No m’estranya trobar gent que pensa que algú m’ajuda a fer el diari. N’hi ha que fins i tot em donen el nom de suposats “negres” que em fan la feina. No els faig gaire retrets perquè realment la feinada és enorme i es fa difícil entendre d’on trec el temps per fer-la. Més d’un cop he pensat si no valdria més la pena fer comentaris breus i més sovintejats que l’esforç de fer un resum setmanal amb pretensions d’exhaustivitat. Però no m’acabo de decidir perquè quan en parlo amb algú del tema sempre em talla dient que això que faig és molt útil. espero que no ho facin només per alegrar-me l’oïda… També és cert que els canvis que he anat introduint (forçats sovint per causes tècniques que mai no entenc del tot) fan que de tant en tant recuperi algun antic lector o lectora del diari que em diu que està tant feliç d’haver-me retrobat… En fi, que seguiré amb aquest format “mientras el cuerpo aguante”. La feinada del diari condiciona molt la meva agenda, prou que ho saben els que volen comptar amb mi algun diumenge… O jo mateix quan, com aquest cap de setmana hagués volgut escapar-me al país basc per seguir la campanya de Patxi López… Però com diu la dita castellana “teta y sopa no cabe en la boca”.

Sense més preàmbul començo pel mateix lloc on ho feia la setmana passada: els presumptes i greus casos de corrupció que afecten el PP i la reacció d’aquest partit davant d’aquests fets. D’històries d’espies hem passat a les històries de lladres i serenos, sense oblidar la descarnada lluita pel poder econòmic de Caja Madrid i el Canal d’Isabel II i la seva eventual privatització. No és un tema que m’entusiasmi particularment ja que crec que un debat polític centrat en els casos de corrupció acaba deteriorant la imatge de tots els partits. I amb això no estic defensant en absolut que no se’n parli. Convé aclarir-los immediatament per poder separar les poques pomes podrides de la resta. Sobre el mal que fan les filtracions sumarials i el fet que escampen la sospita de forma indiscriminada ajudant a que els responsables se’n puguin escapar parla Enric González en el seu article “Filtraciones”. En aquest cas, a més, no crec que sigui bo tenir el principal partit de l’oposició incapacitat per exercir la seva funció ja que, com diu Fernando Vallespín en el seu article “Buscando una oposición desesperadamente”, per tenir el millor govern cal la millor oposició. Lamentablement l’actitud del PP no està essent la més adequada per resoldre de forma ràpida i exemplar aquesta qüestió. Està cometent els mateixos errors que gairebé tots els partits cometem en casos similars: matar el missatger, assenyalar els adversaris com a causa de tots els mals, tancar files i esperar a que escampi. És una estratègia condemnada al fracàs i en el nostre país hem tingut prou exemples com per saber-ho. Més valdria contribuir a aclarir els aspectes denunciats, condemnar les pràctiques irregulars o il·legals que s’hagin pogut produir, depurar responsabilitats, demanar excuses i seguir endavant. És el que demanava l’editorial d’El Periódico de Catalunya “La tinta del calamar”.

En aquests moments la dimensió dels presumptes casos de corrupció és tan gran que es fa difícil copsar-la. Per fer-ho us recomano que llegiu el resum que en fan avui Francisco Mercado a El País i Juanma Romero a Público, així com la crònica de Francisco Mercado sobre com va es va rebentar aquesta trama. D’aquesta dimensió i les seves conseqüències es feia ressò l’editorial d’El Mundo de diumenge passat “Cómo el PP puede aún evitar el estigma de la corrupción”. Dilluns passat l’ex-diputat del PP Joaquín Calomarde també se’n feia ressò de forma rotunda en el seu article “Espionaje en Madrid y decencia democrática”, mentre Ignacio Escolar parla d’una “Guerra nuclear en el PP”. I, en el fons de l’escenari, la lluita per substituir Mariano Rajoy.

Lamentablement el PP ha comés un greu error i ha optat per desenterrar la teoria de la conspiració (sí, aquella segons la qual ETA estava al darrera dels atemptats de l’11-M a Madrid, aquella segons la qual va ser el PSOE que va manipular l’opinió pública per guanyar les eleccions del 2004). En parla Manolo Saco en el seu article “De nuevo, la teoría de la conspiración”. I el PP va voler escenificar la unitat davant una agressió amb la foto de la seva direcció envoltant Mariano Rajoy. Sembla mentida que no vegin que així apareixeran com a còmplices dels que puguin haver comès algun dels delictes que se’ls imputa si finalment la justícia els condemna. Era una foto a mig camí entre el darrer sopar pintat per Da Vinci i el crit de “¿Quién mató al Comendador? Fuenteovejuna, señor. Fuenteovejuna, todos a una”. Sobre la foto podeu llegir l’article de Lucía Méndez a El Mundo “La familia que sufre unida permanece unida” i el de Montserrat Domínguez a La Vanguardia “Retrato de familia herida”. Com és sabut aquest tipus d’arguments només funcionen amb el nucli més dur i compacte dels seguidors d’un partit i tendeixen a allunyar aquest partit dels sectors més moderats o indecisos. D’aquí l’editorial d’El País n’extreu la conclusió “Rajoy pierde el norte”.

El PP ha intentat personar-se en el sumari instruït pel jutge Garzón, que ha rebutjat aquesta pretensió. El PP ara acusa aquest jutge d’animadversió política. Fluixa memòria la del PP que aplaudia rabiosament Garzón quan el jutge actuava contra responsables socialistes. El propi Rajoy havia subratllat els mèrits del jutge. Fins i tot el PP vol extreure conseqüències del fet que Garzón i el Ministre de Justícia haguessin coincidit en una cacera. Realment tal com estan les coses resulta inversemblant la teoria del PP segons la qual el PSOE estaria manipulant la Justícia contra aquest partit, precisament en uns moments en que la relació entre els jutges i el govern no és precisament immillorable. Sobre aquestes qüestions podeu llegir els articles de Manolo Saco “El cazador cazado o la carcajada nacional” i “¿Cuál será la próxima ocurrencia?”, l’editorial d’El Periódico de Catalunya “Corrupció, justícia i sainet” i els articles de Francisco Balaguer Callejón “Recusatio non petita”, Javier Pérez Royo “Pataleta infantil”, Marco Schwartz “Desesperada huida hacia ninguna parte” i l’editorial d’El País “Una defensa frágil”.

Sense voler prejutjar què n’acabi quedant de tot plegat és evident que la sensació d’impunitat basada en el control de les institucions i una filosofia basada en el guany individual sense aturador i el menyspreu de “lo públic” ha estat la benzina que ha alimentat el foc. Veieu al respecte les reflexions de Marco Schwartz “La honestidad según el PP”, Ramón Cotarelo “La corrupción de la derecha”, Juan José Millás “Lo de todos”, i Manuel Rivas “La derecha”.

Segons Josep Ramoneda tota aquesta història seria “La segunda factura” que Aznar ha deixat perquè Rajoy la pagui. Sobre les qüestions ètiques i estètiques en relació amb l’episodi de la cacera és insuperable l’article de Manuel Vicent.

Mentre el PP segueix embolicat en aquestes aigües tan tèrboles, les preocupacions ciutadanes se segueixen centrant en l’economia. A aquest respecte podeu llegir la intervenció de José Luis Rodríguez Zapatero en el Congrés dels Diputats. En aquest debat va quedar confirmat que el PP no té cap proposta alternativa com assenyalava el dia abans Antonio Papell en el seu article “Crisi econòmica: on és el PP?”. També és interessant llegir l’entrevista a José Blanco realitzada per Gonzalo López Alba a Público.

Un altre tema que està centrant el debat públic és l’anunciada vaga dels jutges. El Consell General del Poder Judicial va acordar de forma unànime l’absència de base legal per a la convocatòria. Ho podeu llegir a les cròniques de José A. Hernández a El País, Juan Carlos Rosado a El Periódico de Catalunya i Josep M. Brunet a La Vanguardia.

També us interessaran els articles sobre aquest tema d’Alfonso Villagómez, Juan Bautista Vivero Serrano, Jesús López Medel i Javier Pradera.

També segueix el debat sobre l’adaptació de les nostres universitats a l’Espai Europeu d’Educació Superior en l’anomenat procés de Bolonya. Podeu llegir al respecte la crònica de Jordi Casabella i Sara González a El Periódico de Catalunya sobre la conferència de Josep Joan Moreso (Rector de la Universitat Pompeu Fabra) a Tribuna Barcelona, i els articles de Màrius Rubiralta, Secretari d’Estat d’Universitats, i Gregorio Peces-Barba.

Sobre qüestions relatives a la política catalana vull destacar dues bones notícies i dues reflexions de fons. Les dues notícies són la decisió de Nissan de fabricar dues noves furgonetes a Barcelona, descrita per Antoni Fuentes a les pàgines d’El Periódico de Catalunya (per cert, no han dit ni piu els que van dir que el viatge del President Montilla al Japó havia estat un fracàs), i l’obtenció per part del govern de la Generalitat de la gestió dels primers permisos de treball dels immigrants en aplicació del nou Estatut, descrita per Manel Manchón també a les pàgines d’El Periódico de Catalunya. La primera reflexió la fa Tian Riba a les pàgines de l’Avui al fil de la presentació del llibre “Nacionalisme i autogovern” de Paola Lo Cascio. Tian Riba pronostica que l’hegemonia política en els propers dotze anys l’obtindrà el partit que passi als ulls dels electors com a “partit nacional”, és a dir, com a millor defensor dels interessos dels catalans, que, afegeix, “és, a més, aquell capaç de crear consensos i ser generós més enllà del partidisme”. La segona reflexió la fa Joan B. Culla en el seu article a El País “Un logro podrido” en el que alerta sobre el fet que la llarga i fatigant negociació sobre el nou sistema de finançament (“el desgaste habrá sido tan grande, las frustraciones tan numerosas y la ilusión tan escasa”) condicionarà la valoració del resultat final.

Engegada ja campanya per a les eleccions als parlaments basc i gallec, que com ja he dit m’agradaria seguir de més de prop, convé repassar els pronòstics electorals. Ho fan en els seus editorials El País i El Periódico de Catalunya.

Pel que fa a Galícia, les enquestes aposten per la repetició del govern PsdeG-BNG. Segons el CIS, el PP podria perdre un o dos diputats (35-36), el BNG podria perdre’n un o quedar-se igual (12-13) i el PsdeG-PSOE en guanyaria dos (27). El President Emilio Pérez Touriño és el polític millor valorat. Per si els problemes del PP no fossin ja prou importants a nivell general, a Galícia es va produir l’escàndol de la renúncia del cap de llista del PP per Ourense a causa d’un important ingrés de diners en un paradís fiscal. Però, com sempre, les eleccions es decideixen a les urnes. I hi ha el temor d’una abstenció important. Podeu llegir al respecte l’editorial de La Vanguardia i l’article de Xerardo Estévez. I podeu seguir la campanya al web del PSdeG.

Al País Basc el pronòstic és encara més incert. Allà es tracta de veure si Juan José Ibarretxe pot seguir quatre anys més de Lehendakari (i en quines condicions i amb quins aliats) o si s’obre el pas al canvi que encapçala Patxi López. Un canvi en el que hi cap tothom com assenyala gràficament aquest “escarbat” vermell que heu vist a la foto. Descartada ja per decisió judicial la presència a les urnes d’una esquerra abertzale que no condemna la violència ni se separa d’eta, el CIS pronostica una victòria per la mínima del PNB que perdria un o dos escons (27-28), un espectacular creixement del PSE-EE-PSOE que guanyaria vuit escons (26), un descens del PP que perdria tres o quatre escons (11-12), l’entrada d’Eusko Alkartasuna en solitari (abans es presentava en coalició amb el PNB) amb 3 o 4 escons, el manteniment dels tres escons d’Ezker Batua, l’augment en dos escons d’Aralar (3) i la incògnita sobre si UpyD entraria o no al Parlament de Vitoria amb un escó. Segons aquestes dades el tripartit que dóna suport a Ibarretxe no obtindria majoria per governar. Podeu llegir al respecte l’editorial de La Vanguardia i el reportatge sobre Patxi López realitzat per José Luis Barbería en el suplement Domingo d’El País d’avui. Podeu seguir la campanya al web del PSE-EE-PSOE i a l’interessant bloc de Patxi López.

Sobre política europea podeu llegir l’article de Francisco G. Basterra que s’interroga sobre l’absència de lideratge europeu i la crònica d’Andreu Missé sobre la divisió que està provocant el debat sobre el proteccionisme en el si de la Unió Europea.

Sobre la política nord-americana us convido a llegir els articles d’Eugenio Bregolat “China y EEUU, dos caras de la crisis”, Javier Valenzuela “Obama y el camino de Damasco”, Alfonso S. Palomares “Quan el mitjà és el missatge” (que explica el missatge d’Obama al món àrab a través de la seva primera entrevista a una televisió estrangera, Al-Arabiya), Joseph S. Nye “Cómo lidera Obama”, l’article de Barack Obama publicat a The Washington Post i El Mundo “La acción que necesita EEUU” en el que explica el seu pla d’estímul, l’article de Paul Krugman “Incapacidad para reaccionar” en el que mostra el seu escepticisme sobre el pla d’estímul acordat finalment pel Senat i la Cambra de Representants, i l’article de Carlos Nadal “La nueva voz de EEUU” en el que confirma la renúncia dels estats Units a l’unilateralisme anunciada pel Vicepresident Joe Biden a Múnic.

Sobre la crisi a l’Orient Mitjà, us convido a llegir l’article de Mar Jiménez que denuncia els atacs per un suposat antisemitisme als que denunciem les accions agressives d’Israel i les penalitats imposades al poble palestí que veu negats els seus més elementals drets, l’article de Walter Laqueur que explica els possibles canvis polítics als països de la regió, l’editorial d’El Periódico de Catalunya sobre les recents eleccions legislatives a Israel “El pitjor panorama possible”, la crònica de Juan Miguel Muñoz a El País sobre la possibilitat que es constitueixi a Israel un govern d’unitat nacional i l’article d’Iñigo Sáenz de Ugarte “¿Quién es el ultra más peligroso?” en el que denuncia la deriva radical de tota la classe política israeliana.

Sobre la situació econòmica us recomano que llegiu els articles de Guillem López-Casasnovas “Adaptar-se a la crisi serà dur” i Josep Oliver “Ajust” i “El dèficit ocult”.

Sobre el paper dels bancs i la restricció del crèdit que patim us convido a llegir els articles de Joaquín Estefanía “Sin bancos no hay paraíso” i Emilio Ontiveros “Bancos ‘versus’ mercados”, i l’entrevista a Aurelio Martínez, president de l’Instituto de Crédito Oficial, que li fa Virginia Zafra al diari Público.

Sobre les perspectives de la crisi i les propostes per fer-hi front us recomano que llegiu la crònica d’Andreu Missé “La economía europea entra en barrena”, George Soros “Un plan para la recuperación” i Carmen Alcaide “Dificultades para salir de la crisis”.

Sobre els pronòstics de deflació us convido a llegir l’editorial del suplement Negocios d’El País “Profecías deflacionistas” i l’article d’Antoni Espasa i Emiliano Carluccio “Medidas preventivas ante la deflación”.

Trobareu també molt interessants els articles de Lluís Foix “Obrir fronteres”, contra les temptacions proteccionistes, Vicenç Navarro “La ignorada causa de la crisis”, que no és altra que la polarització de les rendes i la disminució de la demanda, i Pedro Nueno “Recordando” fent una crida a un major optimisme.

Aquesta setmana s’han seguit publicant articles molt interessants sobre el dret a una mort digna al fil del cas d’Eluana Englaro. Us convido a llegir els de Josep Ramoneda “Eluana y los cuervos”, Margarita Boladeras “Eluana: derechos frente a despotismo”, Pilar Rahola “Eluana, un acto de amor”, l’editorial d’El País “Cruzada contra Eluana”, i Núria Terribas “La lección”. La necessitat de separar creences religioses de la legislació que s’aplica a tothom és també un motiu a favor de parlar de tot plegat a l’escola. Per això, i com a mostra de suport a l’assignatura d’Educació per a la ciutadania, us convido a llegir l’article d’Oscar Celador Angón “Ciudadanía ante el supremo”.

Sobre altres debats d’interès us recomano l’entrevista a Roberto Mangabeira que Soledad Gallego Díaz y J. Arias li van fer a El País i en la que parla dels reptes de l’esquerra mundial, l’article de David Elvira de Ciutadans pel canvi “El moment de la via federal”, la reflexió de Carles Duarte “Ètica i política”, l’article de Sara Berbel sobre la igualtat d’oportunitats “Más necesaria que nunca” i el de José Antonio González Casanova “El viejo Marx, resucitado”.

I acabo amb una notícia que em va impactar. Es tracta de la condemna a una regidora a causa d’uns comentaris anònims absolutament inapropiats que algú va deixar en el seu bloc i que ella mateixa va esborrar al cap d’uns dies. Podeu llegir-ho en sengles cròniques publicades a El Punt i a El País. No conec en detall ni el cas ni la sentència, però em sembla molt preocupant. Com també m’ho ha semblat llegir com a “indici de relació estreta” el fet de figurar entre els “amics” que un té a Facebook. Jo en tinc molts. A la majoria dels quals no tinc el plaer de conèixer. M’han demanat una amistat virtual en una xarxa social i els he obert la porta. Jutges i periodistes farien bé de ser molt curosos amb sentències i informacions basades en aquests fets, o ens acabaran obligant a ser desconfiats de tot i de tothom. I no estic segur que això serveixi per fer una societat millor, ni tant sols per fer-la menys arriscada. En fi, jo des de bon començament vaig renunciar als comentaris en el meu bloc. Lamento comprovar com, d’acord amb la sentència que us comentava, hi havia alguna raó addicional per fer-ho. Espero no haver de tancar el meu perfil a Facebook per por que em relacionin amb gent a la que, efectivament, no conec a fons.

“Perles” del programa Polònia emès el 12 de febrer, resum crític realitzat per Núria Iceta. Podeu trobar totes les Perles del Polònia aquí, amb imatges, vídeos i tot.

LA PERLA
– Acebes a Rajoy: “Traigo malas noticias. Se ha descubierto una trama de corrupción en el entorno del Partido Popular. Y además han atropellado a tu perro. El Depor bajará a segunda. Tu mujer es un señor. Y según este informe médico te quedan 6 semanas de vida”. Digne de La escopeta nacional (com que no m’han fet el gag de la montería…)

EL MILLOR
– Quan totes les recomanacions del Manual de Emergencias del PP fallen (fer dimitir els càrrecs implicats en casos de corrupció, distreure lʼatenció de lʼopinió pública amb campanyes sobre el català i/o Catalunya…) només queda distreureʼs un mateix. Per això Rajoy demana a Acebes que li escenifiqui un cara-a-cara entre González i Aznar. Extraordinari.

EL PITJOR
– Antoni Castells i la clau de la caixa de la Generalitat “el meu tresoooooor”. Però que molt dolent, eh!

ARXIU HISTÒRIC (fa un any…)
– Les eleccions més importants de la setmana no són les de diumenge… són les d’Eurovisión. Vosaltres sou més de Chikilicuatre o de La casa azul? El rei i el Príncep són més de les Nuevas Grecas, o sigui Sofia i Letizia i el seu inoblidable tema: “Estoy reinando locamente” Voteu!

Estoy reinando locamente
Y no sé donde tengo el norte y el sur
Yo desde que me fui de Atenas
Tengo la cabeza como un yogur
¡Mussaka pa comer!
¡Mussaka pa cenar!
Esto es lo que me respalda
Y un poco de retzina
Entre pecho y espalda,
Que soy muy greca, greca a rabiar

Como le afecta
Tanto helenismo
Yo soy de Asturias
Y no es lo mismo.

Nai no nai nonaina,
Nai no nai nononanonanona.

LA NOVETAT
– Emilio Botín, amb la sempiterna corbata vermella del Santander.

– Francisco Camps i Rita Barberá, el Duo Dinámico valencià.

LA IMATGE DE LA SETMANA
– Com que TV3 no pot emetre els partits del Barça per no sé quin “pollo” de pasta [com no!] els presentadors del Polonews aprofiten per lluir samarreta.

DICCIONARI POLÍTIC
– Setmana blanca: Setmana de vacances escolars del mes de febrer que es converteix per els pares en Setmana Negra. Conseller Maragall, dixit.

SURREALISTA (no el gag, sinó el fet en si)
– La campanya Obama+Sánchez Camacho. Ara tothoooooom vol ser lʼObama català. Chacón included.

LA PICADA D’ULLET
– La suposada duresa de lʼactitud de Zapatero en la segona reunió amb els banquers [només pel fet que en comptes de sofàs aquest cop hi havia taules i cadires] queda desmentida pel fet que només van jugar a les pel·lícules.

POLONEWS
– Raquel Sans a Ramon Pellicer/Leo Messi: “Va, Ramon, que et tocar llegir”. “Llexir, què eh, llexir?”

LA PREVISIÓ DE LA SETMANA DE TOMÀS MOLINA
– Des dʼun ascensor. Com tothom sap, en els ascensors, quan no se sap què dir, hom parla del temps: “Què, sembla que ha refescat avui, no?” Ui quin una nʼha dit!

SOM UNA CLONACIÓ
– Celebrem el retorn de la secció amb el duel Monzó-Monzó. Molt bo. Tots dos.

ZW 161 Recomanacions d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

Decàlegs IV

Un nou Zona Web dedicat als decàlegs (podeu llegir Decàlegs I, Decàlegs II i Decàlegs III). En aquesta ocasió, relacionats amb la política 2.0, entre altres temes.

Polítics a la Xarxa. Interessants els decàlegs de César Calderón (NetoRatón):

– “Decàleg del polític a les xarxes socials” (inspirat en el decàleg del blocaire polític Pablo Aretxabala).
– “Deu tesis per a la política 2.0”, basat en les “20 tesis del Management 2.0” de Fernando Polo.
– “10 raons per a que l’administració pública s’apunti al Web 2.0

De 233 grados:
– “Deu consells per destacar a la blogosfera
– “10 raons per llegir un mitjà on line

I per tenir en compte en el moment de dissenyar una pàgina a Internet:
Deu principis que contribueixen a una experiència d’usuari Googley (principis que per a Google són molt importants en el moment de pensar el disseny i l’estil de les pàgines web).

Política americana. Sobre l’actual president Barack Obama:
Decàleg per entendre a Obama (d’Antonio Caño).
Deu raons per a l’èxit d’Obama (Heather Smith, George Washington University).

I, per acabar, decàlegs varis que poden ser d’ajuda en el context actual:
Consells per buscar feina a la Xarxa (en El Blog Salmón)
10 receptes per ser feliç (Langarra)
Resum en menys de cent paraules del que és la vida fins al dia d’avui.

ZV (Zona Vídeo). Oceana TV, un canal per Internet sobre la conservació dels oceans i la investigació marina impulsat per una organització internacional de científics marins, economistes, advocats i altres col·laboradors. Es mostraran les campanyes i accions que es duen a terme per a protegir i recuperar els oceans del món.

About Miquel Iceta

Sóc primer secretari del PSC, president del grup socialista al Parlament de Catalunya i candidat a la Presidència de la Generalitat

Posted on diumenge 15 Febrer 2009, in Política. Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Els comentaris estan tancats.