Convergència fa un gir de 180º

Avui no puc començar sense un record a les víctimes de l’oratge que vàrem patir ahir i, especialment, als quatre nens morts a Sant Boi mentre practicaven el seu esport favorit. Espero que els seus companys i monitors es restableixin ràpidament. I mentre reflexionem sobre la nostra fragilitat, no és sobrer recordar que tota precaució és poca.

Ahir es commemorava el 25è aniversari del llançament del Macintosh. Aquí trobareu la notícia tal com la donava El País i l’homenatge de la gent d‘Applesfera. Els que em coneixen saben fins a quin punt m’agrada. I per això hagués volgut començar avui amb aquest petit homenatge als creadors i impulsors d’Apple. Aquí sota trobareu el primer Mac.

També us agradarà veure el primer anunci del Mac aprofitant l’analogia del 1984 descrit magistralment per George Orwell.

Però sense dubte la notícia de la setmana ha estat la presa de possessió de Barack Obama com a 44è President dels Estats Units d’Amèrica. Aquí trobareu el seu discurs inaugural en català i en castellà.

En la cerimònia va tenir també una part destacada la lectura del poema d’Elizabeth Alexander “Praise song for the day“. Podeu també visitar el lloc web de la poetessa.

Sobre el discurs i la retòrica d’Obama podeu llegir els articles d’Antoni Gutiérrez-Rubí, Darío Valcárcel, Luis Arroyo, Javier Valenzuela i Llàtzer Moix.

Sobre l’inici de la la presidència de Barack Obama us convido a llegir els articles de Jesse Jackson, Carlos Fuentes, Richard N. Haass, Lluís Bassets, Joan Tapia, Daniel Ureña, Xavier Bru de Sala, Juan-José López Burniol, Manuel Castells i un segon article de Joan Tapia.

Tabé trobareu interessants els articles de Daniel Ureña “Lecciones de comunicación” i Juan Varela “Un presidente con red social”.

I per a contrastar una lluminosa inspiració amb una tenebrosa realitat, us convido a endinsar-nos momentàniament en la negra realitat del Partido Popular: acusacions creuades d’espionatge, intents de controlar una entitat bancària i conspiracions internes. Comencem per llegir la crònica publicada avui a El País per F. Mercado i J.M. Romero. Podem seguir amb els comentaris de Ramón Cotarelo, Carlos Carnicero, Carmen del Riego i Mar Díaz-Varela, l’editorial d’El País “Guerra sucia en Madrid”, els articles d’Antoni Puigverd, Carles Duarte, Rosa Paz, Manel Pérez, Gonzalo López Alba i Ignacio Escolar.

No cal dir que tot plegat fa molta pudor. Eren prou conegudes les discrepàncies entre Esperanza Aguirre i Alberto Ruiz Gallardón, tampoc no era cap secret que Esperanza Aguirre cobejava la cadira de Mariano Rajoy, però el que era inimaginable és que aquestes discrepàncies anessin més enllà de la política fins al punt de desestabilitzar una potent entitat financera i arribar al llindar del Codi penal. Afortunadament el cas està en mans de la justícia i tard o d’hora en coneixerem els detalls. Però Mariano Rajoy enmig de l’escàndol s’entesta a dir que la funció del PP és generar confiança. Tot el contrari, el PP avui genera més desconfiança que mai. Com es pot confiar en un partit que en plena crisi econòmica es dedica a barallar-se pel control de Caja Madrid? Com es pot confiar en un partit en el qual la desconfiança entre els dirigents ha arribat al paroxisme? Manuel Fraga ha proporcionat les explicacions més sinceres quan va dir “Todos sabemos que hay diferencias entre el Ayuntamiento y la Comunidad de Madrid” o quan avui diu: “En todos los partidos hay dimes y diretes. En todo caso, cada uno sabrá lo que ha hecho”. No es pot dir més clar. El que és impresentable és que com a resposta a l’escàndol que el seu partit protagonitza, la resposta de Rajoy consisteixi en intentar reduir les competències de les Comunitats Autònomes sobre les caixes d’estalvi. Com es recull en la crònica de Carmen del Riego i Mar Díaz-Varela que us he recomanat, el PSC per boca meva ja s’hi va manifestar rotundament contrari.

Centrant-nos en la política catalana, la setmana ens ha portat més notícies que abonen la deriva radical de Convergència. Com explicar sinó que canvien de candidat al Parlament Europeu rellevant un que va dir sí a l’Estatut per un que va dir no a l’Estatut, rellevant un que va dir sí a la Constitució europea per un que va dir no a la Constitució europea. I la qüestió no és de persones. Tenim el mateix respecte personal envers Ramon Tremosa que envers Ignasi Guardans. Tots dos són lliures -només faltaria!- de defensar les seves posicions, absolutament respectables. El que políticament és rellevant és que un partit que va defensar el sí a l’Estatut i el sí a la Constitució europea, elegeixi com a candidat a eurodiputat una persona que va defensar el no a l’Estatut i el no a la Constitució europea.

Estem davant d’un gir de 180º graus sobre qüestions fonamentals. I aquest és l’aspecte políticament rellevant. Serà Convergència capaç de seguir aplegant una gran diversitat de sensibilitats catalanistes com feia Jordi Pujol o pel seu prurit de competir amb Esquerra Republicana de Catalunya perdrà bous i esquelles?

La designació de Ramon Tremosa com a candidat a les eleccions europees es va presentar a bombo i plateret com a fitxatge d’una personalitat independent. L’operació de màrqueting va quedar bastant en entredit quan es va saber que Ramon Tremosa havia estat 17 anys militant de CDC i 4 anys militant de la JNC, i havia deixat CDC l’any 2002. Però ara, a més, sabem que l’any 2004 ja signava com a simpatitzant de CDC en el manifest en contra de la Constitució europea impulsat per la plataforma “euroconvergents pel no” com ho desvetllava aquesta setmana Cristina Sen en una crònica publicada a La Vanguardia. En el millor dels casos es pot dir que l’allunyament de Ramon Tremosa de CDC va ser molt breu.

La polèmica ha servit perquè Felip Puig ens recordés que ell mateix havia estat partidari de votar no a la Constitució europea. Com se sap, finalment CDC va optar pel sí. Podem deduir, per tant, que els que volien que CDC votés no, finalment han imposat les seves tesis. També podríem recordar com la deriva radical de CDC va arribar al Parlament el 29 de març de 2007 quan, en un intent de seduir ERC, CDC va presentar una proposta de resolució en la que es defensava “l’exercici efectiu del dret d’autodeterminació del poble de Catalunya”. L’objectiu de proposar la consulta no era altre que “fer efectiu el dret democràtic a decidir sobre la constitució d’un Estat propi en el si de la Unió Europea”.

Sobre aquest gir copernicà que la direcció de CDC encapçalada per Artur Mas vol donar-li al seu projecte polític podeu llegir les cròniques de Marcos Pardeiro, l’entrevista de Toni Sust a Ignasi Guardans, els articles de Toni Cruanyes, Carles Navales, Toni Bolaño, Josep Maria Rañé, Joan Ferran i la crònica de Tian Riba.

Vist com van les coses no pot extranyar ningú que el PSC s’estigui preparant per ocupar l’espai moderat que CDC està abandonant. Ho posa de relleu Mayka Fernández en aquesta crònica publicada al diari Avui.

Tampoc no pot sorprendre ningú l’actitud de CDc envers la negociació del nou sistema de finançament. Tot apunta a que tenen decidit de fa molt de temps rebutjar l’acord sigui quin sigui per reclamar immediatament el concert econòmic. Així es desprèn de les declaracions sobre aquesta qüestió realitzades per Oriol Pujol.

Sobre la negociació del nou sistema de finançament us convido a llegir els articles d’Antonio Papell, Joan B. Casas i Núria Bosch. La negociació segueix en marxa i, com diria la meva mare, no es pot dir blat fins que no és al sac i ben lligat i ben guardat.

La situació econòmica segueix empitjorant i les perspectives per al 2009 són negatives. Us convido a llegir al respecte els següents materials: els articles de Joaquín Almunia “Contra la crisis, más Europa”, Joaquín Estefanía “Mientras, Europa”, l’entrevista d’Ariadna Trillas a Xavier Prats, Director d’Ocupació de la Comissió Europea, els editorials d’El País “Gas sin escrúpulos” i “Recesión duradera“, els articles d’Anton Costas “¿Qué tipo de recesión nos espera?”, Jordi Gual “¿Razones para el optimismo?”, l’editorial d’El País “Un plan contra la crisis“, l’article de Juan Antonio Sagardoy “La batalla del empleo”, l’editorial d¡El País-Negocios “En el laberinto bancario“, i els articles d’Angel Laborda “Otra semana negra para la economía española”, Paul Krugman “Un rescate incierto” i Pablo Bustelo “¿Podrá China capear el temporal?”.

Tot i que encara no podem donar per consolidat l’alto el foc a la Franja de Gaza, la situació en aquella zona ha millorat significativament. La majoria dels analistes coincideixen en assenyalar que Israel, lluny d’haver aconseguit els objectius que deia perseguir, ha perdut més que no pas ha guanyat amb la seva ofensiva militar que ha causat tantes morts i tants danys a una població ja prou castigada. Podeu comprovar-ho llegint els articles de Fawaz A. Gerges, Jean Marie Colombani y Adolfo García Ortega. En un contundent article, Josep Maria Ruiz Simón desmunta les acusacions d’antisemitisme que sovint es fan contra els que critiquen determinades accions del govern d’Israel. Sami Naïr reclama a la Unió Europea una posició més contundent en defensa del dret internacional. Xavier Batalla assenyala la necessitat d’obrir negociacions amb Hamás. També trobareu interessant la crònica de Jordi Barbeta sobre l’actuació de Zapatero en aquest conflicte i el seu paper a la cimera de Sharm el-Sheikh. Personalment estic dolgut i trist pel fet que el parlament de Catalunya no hagi pogut aprovar una Declaració institucional sobre la situació a Gaza. Us convido a llegir la proposta de declaració que vaig fer en nom dels grups que donem suport al Govern de la Generalitat i que CiU i PP no van voler acceptar.

Us convido ara a llegir un seguit d’articles i cròniques sobre importants qüestions a debat: l’article de Javier Solana “Cinco lecciones de diplomacia global”, el de Josep Maria Balcells “Un Consell i un nou concepte de cultura” sobre la constitució del nou Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (per cert, el President Montilla culmina així un esforç iniciat pel President Maragall, que també s’afegeix a la signatura dels Pactes Nacionals de l’Habitatge, la Innovació i la Recerca, i la Immigració. Bona feina, President!), el de Ramón Máiz i Juan José Solozábal “Cómo abordar el cambio federal”, el de Carme Valls-Llobet “Federalistes fent xarxa” (espero que se sàpiga reconèixer la tasca sovint silenciosa de la Carme en la creació d’una veritable cultura federal arreu d’Espanya), el de Nativel Preciado “La tasa Tobin”, el de Pablo Nacach “Marx y el estado cataléptico”, i les cròniques de Jaume V. Aroca sobre la reticència que desperta en el PP i en CiU la possibilitat que els immigrants empadronats participin en la consulta municipal sobre la nova Diagonal (no sé com aquests partits s’atreveixen a parlar d’integració dels immigrants si no estan disposats a permetre la seva participació ni tant sols en consultes veïnals!), i la de Joan Foguet sobre la decisió del President Montilla de crear una Comissió de savis per fer propostes sobre el futur d’Europa.

I acabo. Vaig assistir a la desfilada de Custo Dalmau que coincidia amb el final de la fira de moda Bread & Butter. Ho recull Josep Sandoval en la seva crònica publicada a La Vanguardia. Crec que convé que treballem de valent per mantenir ben amunt la marca “Barcelona”. Barcelona és pels que hi vàrem néixer i per als que hi vivim la nostra ciutat estimada. Però el seu futur depèn també de la potència de la seva imatge de marca que és sinònim de turisme, d’espai de referència cultural, de capitalitat mediterrània, de co-capitalitat espanyola, d’atracció d’inversions i de talent, i de tantes i tantes coses bones. Un prestigi fill de Gaudí, Miró, Tàpies, els Jocs Olímpics, el noucentisme, el Liceu, el Palau de la Música, l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, el Teatre (i els teatres), el cinema (Ventura, Isabel, Marc, Carles, Albert, Jaume, Núria, Rosa Maria, Loris, Josep Maria, i tants d’altres), la gastronomia (Ferran, Carles, Carme, Santi, i tants i tants), el disseny (Juli, Claret, Peret, i tants i tants), la pintura, la fotografia, l’escultura, el CCCB, el MACBA, el MNAC, el Museu Picasso, la Fundació Miró, la Fundació Tàpies, el Museu Egipci, la moda (Custo, Totón, Roser, Sita, Josep, i tants i tantes), molta gent, molts projectes, moltes coses, molt talent i molta iniciativa que convé mantenir i estimular si volem seguir essent algú en el món. Catalunya ha de saber que sense una Barcelona potent, molt probablement hagués tingut la dissort occitana. Convé estimular la creativitat i sí, també, la transgressió. Dic tot això per la por que de vegades ens fa la innovació, el risc, l’aventura, que són també motors econòmics, ascensors socials i plataformes de futur. I ho dic també pensant en els que criticaven que l’Ajuntament jugués la carta de Woody Allen amb Vicky Cristina Barcelona, pensant en aquells que varen dir que era un producte de mala qualitat, nacionalment confús i culturalment mediocre. A ells els dedico els premis que ja han recollit Woody Allen i Penélope Cruz, a qui espero que li donin l’Oscar. En homenatge a una de les meves actrius preferides us convido a llegir l’entrevista que li va fer Rocío García a Penélope Cruz a El País i a llegir el reportatge que avui li dedica el Magazine digital de La Vanguardia.

“Perles” del programa Polònia emès el 22 de gener, resum crític realitzat per Núria Iceta. Podeu trobar totes les Perles del Polònia aquí, amb imatges, vídeos i tot. Que em recorda la Núria que aquesta és la “Perla” que fa 100!

LES PERLES
– Puigcercós desesperat intentant trobar la manera de treure pit i aplanar el terreny cap a la seva candidatura. Ridao li va tallant les ales: això no ho podem fer, això tampoc… “I si fem alguna imbecilitat dʼaquelles nostres per cridar lʼatenció?”. “Això tampoc ho podem fer, ara se nʼencarrega el Saura” Nooooooooo

– LʼHora del Lector. El llibre de la setmanaa és el Catàleg dʼIkea, comentat per Pere Gimferrer i Quim Monzó… Härfäors!!!!

EL MILLOR
– [Re]lectura de l’Antic Testament segons Pujol: En aquells dies el poble dʼIsrael estava governat per Moisès, que era president des de feia 23 anys i per portar el seu poble fins a la terra promesa Moisès havia de travessar el cinturó roig de lʼÀrea metropolitana… vull dir el Mar Roig… i per obrir-lo va necessitar la força… de la tos! Després va pujar al Canigó… o al Sinaí, no ho recordo bé, i es va trobar amb Déu. “Moisèeeeeees” –cridà la veu–. “Vostè és Déu oi?” –respongué Moisès– “aquell que va crear lʼEva, la de Can Paradís, oi? aquella que menjava pomes amb la serp i tal… i què tal? com està lʼAdam? I les costelles?”. “Callate, Moisès, que quiero darte las tablas de la ley y los 30 mandamientos” [recordeu que Déu, a Polònia, és argentí, com el Messi-es]. I direu, 30? És que Moisès/Pujol retalla els que “no toquen” i els deixa en 10. … I llavors Déu es va enfadar i ens va enviar les plagues: la de llagostes, la de dissenyadors i la de socialistes!

EL PITJOR
– Premi desert [és per celebrar el centenari ;)]

ARXIU HISTÒRIC (fa un any…)
– Duran intenta aconseguir un cara-a-cara a la tele, però no cola. O sí? Que no l’heu vista amb perruca rossa, pits a l’alçada del coll i un impossible body rosa fent-se passar per la maquilladora de ZP?

LA PICADA D’ULLET
– Molina des dʼOrdino: “jo sóc molt de la cunya”

POLONEWS
– Polonews presenta en exclusiva les noves campanyes de busos. Primer, la del Govern “Probablement CiU no existeix. No et preocupis i disfruta del tripartit”. Després, la de lʼEspanyol “Probablement lʼentrenador idea del lʼEspanyol no existeix. No et preocupis i disfruta del Barça” i per últim la de lʼAssociació dʼHomes Precoços “Probablement lʼorgasme simultani no existeix. No et preocupis i disfruta del teu”

LA PREVISIÓ DE LA SETMANA DE TOMÀS MOLINA
– Fred, pluja, neu, un mico amb un plàtan, núvol!

LA NOVETAT
– Antoni Castells, amb perfil propi

LA IMATGE DE LA SETMANA
– Estic bé, President!

MALA LLET
– Acebes a un míting del PP basc encvaputxat i disparant trets a lʼaire perquè, segons ell, sʼha vestit amb el “traje típico vasco”… noiiiiiiis!!!!

MALAGUANYAT
– El despatx del ministre Corbacho amb les menús a la pissarra i un gag desaprofitat sobre la crisi que afecta la retallada dʼactors… la crisi, la crisi…

ZW 158 Recomanacions d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

http://www.search-congress.com/

Congrés de Cercadors: SEO, SEM, Màrqueting online (Search Congress, Barcelona 2009). Del 28 al 30 de gener tindrà lloc al Palau de Congressos de Catalunya el primer congrés de cercadors a Barcelona. Amb diferents ponències a càrrec de reconeguts experts en el tema, pretén oferir els coneixements bàsics sobre la matèria. Es dirigeix a tot tipus de públic amb l’objectiu d’aconseguir que pimes, ONG, estudiants i tota persona interessada puguin  descobrir el potencial d’aquestes eines. Com apuntava Ouali Benmeziane, organitzador de l’esdeveniment, en una entrevista per a La Vanguardia, “la gent no sap fer cerques a Google”. El congrés és una bona ocasió per aprendre a fer màrqueting online i descobrir les oportunitats que ofereix Internet per aconseguir un millor posicionament, atraure nous clients, etc. Només el primer dia, tindran lloc els workshops a l’Hotel Rey Juan Carlos I. I, en paral·lel a les conferències, a la zona del “Village”, hi haurà els anomenats corners amb estands temàtics que tindran un programa propi i un padrí-expert en la matèria que s’hi presenta. Podeu consultar el programa general i veure les diferents activitats (sopar de gala, festa…) que es poden seguir també en el bloc del congrés.

ZV (Zona Vídeo). La Comuna.tv és un programa de televisió online d’entreteniment orientat a la cultura web. El nom està inspirat en el sector al qual es dirigeix: les comunitats online, ja que està impulsat per 6 professionals amb experiència online que treballen junts per un projecte comú (anteriorment, a la plantilla de Mobuzz TV).

About Miquel Iceta

Sóc primer secretari del PSC, president del grup socialista al Parlament de Catalunya i candidat a la Presidència de la Generalitat

Posted on diumenge 25 gener 2009, in Política. Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Els comentaris estan tancats.