Obama s’estrena dimarts

La tragèdia a la Franja de Gaza obliga a començar per aquest tema. El que penso sobre la qüestió es recull en aquest article meu publicat a ABC el passat dijous. Avui es celebrava a Sharm el Sheikh una reunió internacional sobre la qüestió impulsada per Egipte, en la que participa José Luis Rodríguez Zapatero, que intentarà que s’apliqui la resolució presa el passat 8 de gener pel Consell de Seguretat de Nacions Unides i que compta amb el suport de l’Assemblea General de l’Organització. Aprofito per recomanar els que desitgeu conèixer amb detall la qüestió que visiteu la web de l’ONU sobre el conflicte de l’Orient Mitjà. Ahir a les 12 de la nit Israel va declarar de forma unilateral una “treva”. Hamás sembla acceptar-la sempre que Israel es retiri definitivament de Gaza en el termini d’una setmana. El cert és que l’ofensiva militar israeliana només té com a resultats un empitjorament del conflicte i més de 1.300 víctimes, la gran majoria civils.

Sobre els darrers esdeveniments podeu llegir els articles de José María Ridao, Juan Goytisolo, l’editorial d’El Periódico de Catalunya sobre el paper d’Espanya en el conflicte, l’article signat per Ricardo Lagos i Mary Robinson, l’editorial d’El País sobre el paper del govern israelià, els articles de Luis Mauri, Josep Pernau, Josep Ramoneda, l’editorial d’El Periódico sobre la “falsa treva” declarada per Israel, l’entrevista d’Enric Juliana a Miguel Angel Moratinos, l’article de Gustavo Martín Garzo i l’entrevista de Joaquín Luna a Javier Solana.

Vull aprofitar aquesta avinentesa, precisament perquè mantinc una posició molt diferent a la d’alguns opinadors sobre el conflicte que tendeixen a justificar sempre la posició del govern israelià, per condemnar les amenaces que han patit recentment. La democràcia i un debat lliure així ho exigeixen.

Com diu Fernando G. Basterra, el segle començarà realment dimarts amb la presa de possessió de Barack Hussein Obama (així jurarà el càrrec, amb el seu nom complet) com a 44 president dels Estats Units d’Amèrica. Dimarts faré mans i mànigues per intentar seguir ni que sigui de resquitllada els actes inaugurals del mandat d’Obama. Podeu trobar detalls dels mateixos al web change.gov i al web del Comitè Inaugural de la Presidència.

No cal dir que també sóc feliç d’acomiadar la presidència de George W. Bush. Ho he fet llegint els articles de Manuel Castells, Xavier Mas de Xaxàs (sobre la vessant còmica d’una presidència fallida), Ian Buruma i l’editorial d’El País.

No cal dir que a Obama no l’espera un camí de roses, però certament ha desvetllat una gran esperança. Per fer-nos una idea dels reptes que Obama haurà d’afrontar podem llegir l’article de Carlos Nadal, l’entrevista a Paul Samuelson i els articles de Paul Krugman i Joseph E. Stiglitz. Podeu llegir també l’entrevista que Eva Peruga fa a Javier Solana sobre la cooperació entre Europa i els Estats Units en aquesta nova etapa.

Per celebrar el canvi us convido a llegir els articles de Richard Ford i Manuel Vicent publicats avui a El País Semanal, l’editorial de La Vanguardia, i els discursos (en anglès) del propi President-electe a Philadelphia i Baltimore, pronunciats des del ferrocarril en el que ha viatjat a Washington rememorant el trajecte d’Abraham Lincoln.

Per cert, ahir dissabte vaig participar en una “marató de comunicació política” sobre el tema “Lliçons de la campanya d’Obama”. Va ser una experiència molt interessant en la que a través de dinou intervencions d’un màxim de cinc minuts de durada, es van repassar les principals innovacions incorporades per la campanya d’Obama magistralment dirigida per David Plouffe i genialment dissenyada per David Axelrod. El propi format de la marató era estimulant; com diu Antoni Gutiérrez, si no en tens prou amb cinc minuts per comunicar una idea és que no la tens prou clara. Els ponents eren joves generalment desconeguts, experts o estudiosos de la comunicació política. Faran bé els partits polítics, els think tanks i els mitjans de comunicació d’intentar aprofitar el seu talent. Jo vaig prendre un munt de notes i demà mateix les traslladaré a José Zaragoza, responsable de les campanyes del PSC.

Per fer-vos una idea del contingut de la jornada us convido a visitar les entrades als blocs d’alguns dels participants. Us recomano especialment la nota de Carlos Guadián, que no només us ofereix la presentació que ell va fer, sinó que us fa un breu resum de les altres i us proporciona enllaços als blocs de la resta de participants, i la d’Albert Medrán, co-organitzador de la jornada, amb molts materials dels ponents. Vegeu també les de Xavier Peytibí, Carles Puigdemont (diputat al Parlament per CiU), Lourdes Muñoz (diputada al Congrés pel PSC) i el powerpoint d’Antoni Gutiérrez-Rubí (l’altre co-organitzador de la Marató) sobre “Campanyes electorals i Web 2.0”.

Per acabar amb humor (tot i sabent que per emular Obama cal innovar i no copiar-lo, com molt bé va assenyalar Carles Puigdemont en la seva presentació), us convido a “obamitzar” la vostra imatge a http://obamiconme.pastemagazine.com/ com jo ho he fet aquí sota. La idea em va arribar via César Calderón, a qui li havia arribat via Rosa Jiménez Cano, a qui li havia arribat via Carlos de Vega, que l’havia recollit de Barbara Celis.

Canvio de tema per aterrar a la política catalana. I per començar us convido a llegir tres intervencions molt diferents pronunciades el mateix dia però que donen una àmplia panoràmica de l’anàlisi que els socialistes fem de l’actualitat política, els reptes del nostre país i les polítiques que estem desenvolupant per guanyar el futur. Es tracta de la intervenció de José Montilla davant del Grup parlamentari Socialistes-Ciutadans pel canvi, la conferència d’Antoni Castells organitzada per la Fundació Rafael Campalans i celebrada a la London School of Economics i la conferència de Jordi Hereu organitzada pel Col·legi de Periodistes en l’inici de l’any, enguany a La Pedrera.

Per refrescar dos dels reptes fonamentals d’enguany us convido a llegir l’article de Germà Bel dedicat al nou sistema de finançament autonòmic i a la gestió de les infraestructures. Una segona reflexió que he robat especialment rellevant és la que fa Mar Jiménez ironitzant sobre aquells que s’han escandalitzat en saber que hi ha catalans que no veuen incompatible Catalunya amb Espanya. I una tercera reflexió imprescindible és la que fa Manuel Ludevid sobre la necessitat de substituir la cultura del no per una cultura del sí. No us perdeu cap d’aquests tres articles, valen molt la pena!

Aquesta setmana s’ha conegut la decisió d’Artur Mas de prescindir d’Ignasi Guardans com a eurodiputat i d’oferir el seu lloc a l’economista Ramon Tremosa. Vagi per endavant el meu respecte tant per en Guardans com per en Tremosa, així com el respecte a decisions internes d’altres partits que, legítimament, poden decidir renovar o mantenir en les seves responsabilitats als seus càrrecs electes. Però en aquesta ocasió hi ha elements d’ordre polític que sí convé destacar. Estem en una circumstància molt diferent a la del relleu de Carles Gasòliba donat que, de forma explícita, CDC presenta el relleu de Guardans com a demostració de la vitalitat del seu projecte de Casa Gran. La qüestió no és enviar al Parlament Europeu a una persona més o menys preparada, amb més o menys experiència, o més o menys coneixedora de la política europea. Es tracta de fer un canvi exclusivament en clau interna de partit. No es fa en clau europea. No deixa de ser curiós com hi ha partits més preocupats en qui fan candidat o amb quin altre partit català o espanyol fan una coalició, que no pas en explicar què hi volen fer al Parlament Europeu i amb qui volen fer-ho. Amb qui em refereixo amb quina gran família política europea, única forma de tenir pes a un Parlament Europeu format per 785 diputats. Però sens dubte no s’ha de minimitzar la qüestió ja que sembla clar que Artur Mas ha pres l’opció de construir la Casa Gran del Sobiranisme prescindint d’un defensor de l’Estatut de Catalunya per posar-hi un furibund detractor que encara avui afirma sense embuts –amb tot el dret del món, faltaria més!– que Mas es va equivocar pactant l’Estatut amb Zapatero. No estem, doncs, davant d’una qüestió menor. No és un joc de cadires sinó que es tracta de l’orientació política de fons de CDC. Tot apunta a que el procés de deriva radical de CDC no té retorn. Ja estan preparant el seu no al nou model de finançament, sense conèixer-lo i sense saber-ne el rendiment. Estan preparant el seu gir cap a la reivindicació del concert econòmic i cap a la denúncia de l’Estatut del 2006 com a instrument inservible. Per anar a on? Amb qui? Això no està gens clar, però el que sí que és evident és que la CDC d’avui ha trencat amarres amb el projecte de la CDC de Jordi Pujol. Mentre Pujol no volia canviar d’Estatut per considerar-ho arriscat i de resultat incert, Mas ja no vol ni sentir parlar de l’Estatut per iniciar un camí sobiranista. Subratllo molt el tema de l’orientació política ja que l’altre sentit que podria tenir comptar amb una persona independent, amb l’objectiu d’eixamplar el projecte polític de CDC, ha quedat molt enfosquit quan es va saber que Ramon Tremosa havia estat militant de CDC al llarg de 17 anys i membre de la JNC durant 4 anys.

Podeu llegir al respecte l’entrevista de B. Cazorla a Ignasi Guardans publicada a El País, l’article de Joan Tapia a eldebat.cat, l’opinió de Ramon Tremosa sobre l’error de Mas en pactar l’Estatut, la notícia sobre la llarga militància de Tremosa a CDC (per cert, es diu que va abandonar-la amb motiu del segon pacte de CiU amb el PP, però aquest va tenir lloc l’any 2000 i Tremosa no deixa CDC fins el 2002), i l’editorial de La Vanguardia. Podeu llegir també l’opinió al respecte de José Zaragoza en l’entrevista que li van fer a La Vanguardia Cristina Sen i Jordi Barbeta.

Llegiu la crònica de Cristina Sen sobre el projecte de Conferència Oberta que impulsarà el PSC al llarg del 2009. Us convido també a llegir el document presentat per Raimon Obiols a la Comissió Executiva del PSC en el que es descriu el projecte (compte que té 468K!) i unes interessants consideracions de Raimon Obiols recollides en el seu bloc. És fàcil comprovar com aquesta iniciativa té com a objectius fomentar el debat i la relació amb la societat i l’eixamplament del nostre projecte polític, i no es tracta d’una operació d’estricte consum mediàtic.

Sobre la política espanyola destaco aquesta setmana la polèmica sobre el malestar de la justícia i una eventual vaga dels jutges (que molts consideren inconstitucional). Podeu llegir al respecte l’editorial d’El País “Ultimátum inaceptable”, l’article de Joan J. Queralt “El malestar de la justicia”, els articles de Javier Pérez Royo “Un dret inimaginable” i “Burdo fraude de ley”, l’article de Joan Tapia “La guerra de Montesquieu” i l’article de Manuel Vicent “Los jueces”.

Aquesta setmana s’ha arxivat la querella contra el Lehendakari Ibarretxe i Patxi López per les seves entrevistes amb exponents de l’esquerra abertzale en el període de la treva d’eta. Podeu llegir al respecte un interessant article de Javier Pradera.

Sobre el debat econòmic i les seves repercussions socials i culturals us convido a llegir tres reflexions d’interès. Es tracta dels articles de Ramon Aymerich, Assumpta Roura i Joaquín Estefanía.

Aquesta setmana s’ha presentat el web del Pla espanyol d’estímul de l’economia i l’ocupació. Us convido a visitar-lo. Podeu llegir al respecte l’article de Piedad Oregui publicat avui mateix al suplement Negocios d’El País.

Trobareu també molt interessants les entrevistes que els hi fan avui a Público i El País, respectivament, a Celestino Corbacho i Pedro Solbes.

Seguint amb temes de caire econòmic us recomano la lectura dels articles de Josep Oliver sobre el mercat de treball, Angel Laborda sobre la inflació, Carmen Alcaide sobre els reptes del 2009 i l’editorial d’El País sobre la situació actual de la immigració i les seves perspectives.

Per acabar amb el capítol econòmic vull destacar dues bones notícies que ens toquen de ben aprop: la inauguració abans d’acabar l’any de cinc estacions de la línia 9 del Metro a Santa Coloma -en crònica de Ramon Comorera a El Periódico de Catalunya- i la presentació d’un prototip de cotxe elèctric per part de SEAT – en crònica d’Antoni Fuentes també a El Periódico de Catalunya-.

Per acabar quatre flaixos. L’article de Natalia Junquera sobre la mort de l’estudiant Enrique Ruano presentada per la dictadura franquista com a suïcidi (massa sovint es tendeix a oblidar el caràcter heroic de la lluita antifranquista que, malgrat el seu caràcter certament minoritari, va sotraguejar el règim). L’entrevista de Lluís Mauri a Joan Ferran amb motiu de la presentació de la seva novel·la “Maleïda crosta”. La crònica d’Olivia Carballar a Público sobre l’incident causat per les declaracions de Montserrat Nebrera criticant l’accent de la Ministra de Foment i el doble raser del PP (per cert, un doble raser que també s’ha posat de manifest amb motiu de la publicació d’una fotografia de Soraya Sáenz de Santamaría que ha merescut un respecte general –com ha de ser– en comparació amb la desaforada reacció del PP respecte de la publicació d’un reportatge amb fotografies de les noves Ministres a l’inici del seu mandat a la revista Vogue l’any 2004). I la crònica de Maite Gutiérrez “La política se resiste al blog” publicada a La Vanguardia.

“Perles” del programa Polònia emès el 15 de gener, resum crític realitzat per Núria Iceta. Podeu trobar totes les Perles del Polònia aquí, amb imatges, vídeos i tot.

LES PERLES
– Acebes al seu videoclub dʼÀvila “Los bingueros”: DVDs?, no tenemos señora, que esto es un videoclub, qué de pueblo son en Ávila…

– Gran frase de Maleni: “Coño, como nieva, no?”

– La pregunta del dia de Cuní: “Creieu que Obama és bo o superbò?”

– Rahola respon a Cuní sobre la crisi de Gaza: “Crisi, quina crisi? … de qualsevol cosa en diuen arrasar!”

– Montilla celebra el seu aniversari: “El 15 de gener vaig néixer jo, però també gent emprenedora i carismàtica com Martin Burger King

EL MILLOR
– Montilla sʼavança als esdeveniments i demana a tothom en què voldrà gastar-se els diners del finançament quan arribin… dʼuna vegada: Geli vol diners pels hospitals, els investigadors, i teles amb monedes; Mas li demana a Montilla la seva cadira i altres coses de mal gust; Soler un plató més gran, un cotxe més gran i una p… més gran [Montilla replica: Soler, que la cirurgia estètica no entra a lʼEstatut!]; i Carod diu que està tan nerviós que ho vol tot.

EL PITJOR
– La Ministra Chacón i el seu vestit Ruiz de la Prada en visita oficial a lʼAfganistan. El que mʼha encantat és la recuperació del gag real de lʼexministre Bono: “Viva Honduras”

SURREALISTA (tirant a divertidot)

– Monzó a Nova York, enviat especial de TV3 per retransmetre la presa de possessió dʼObama que, evidentment, és a Washington [pronunciiʼs Washingten]. Per el seu gran interès, transcrivim íntegrament el discurs dʼObama i la seva traducció al català (amontillat, això sí)

American people, the world is living a hard time.
We need leaders amb carisma
who doesnʼt let de doves fly
Nogensless.
Itʼs time for facts, not words.
Fax, not words.
Cabories!
The most adhuc for us
is touch with the feet at the floor.
Itʼs a chist [ensenya una flor]
More than ver we must say
Yes, we can lu-flu-xus-linx-flai!

Americans, el món viu temps difícils.
Necessitem líders amb carisma
que no facin volar coloms.
Nogensmenys.
És de temps de fets, no paraules.
Fets, no paraules.
Cabòries!
El més àdhuc per nosaltres
és tocar de peus a terra.
Més que mai hem de dir
Sí, podem lu-flu-xus-linx-flai!

ARXIU HISTÒRIC (fa un any…)
– ERC busca empresaris models (modèlics?) més que res per pillar pasta per la campanya. Ara, que el tio etiqueti en castellà i demani la retirada del programa d’un munt de mesures porta a Carod i Puigcercós a canviar el nom del partit per Empreses Rendibles de Catalunya. Com que l’empresari afluixa, se n’acomiaden amb un sentit “Adéu-siau, gracias, gracias”

LA PICADA D’ULLET
– La trobada/topada entre dues estrelles del Polònia: Acebes i Molina.

KA FORT
– Losantos ataca Zapatero amb una sabata, després amb una altra, i com que falla amb totes dues li llença el seu propi cap.. agh. El que té tela és el Montilla, que es pensa que la cosa va al revés, que és ell qui ha de llençar les sabates als periodistes… que fooooort .

POLONEWS
– Pellicer: Ja circulen per Barcelona els dos autobusos “ateus”. Sans: Tots els autobusos són ateus, Ramon, en hora punta no hi cap ni Déu. Lʼúnica diferència amb els altres autobusos és que en aquests no sʼaccepta la targeta T-10 sinó la targeta T-10noexisteix.

LA CANÇÓ (Me gusta la gasoliiiiiiiina)
Canten: els tècnics del Servei Català de Trànsit amb pinta de Profesor Chiflado mentre decideixen, amb un bingo, quina ha de ser la velocitat màxima a lʼautovia de Castelldefels.

ZW 157 Recomanacions d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

http://www.planE.gob.es

“Plan E” és com s’anomena al “Plan Español de Estímulo de la Economía y el Empleo” que ha impulsat el Govern espanyol per afrontar els efectes de la crisi, a les famílies i les empreses, i recuperar el camí de creixement i creació de llocs de treball a l’economia espanyola. (Què és el “Plan E”?).

A la seva pàgina web s’explica als ciutadans les diferents mesures que ha pres l’Executiu articulades en quatre eixos d’actuació: suport a empreses i famílies; foment del treball; mesures financeres i pressupostàries; i de modernització de l’economia.

A través d’un vídeo de 4 minuts, el president, José Luis Rodríguez Zapatero, explica des del seu despatx de La Moncloa les mesures adoptades pel Govern, que aniran ampliant-se progressivament. Un espai que agrupa tota la informació i accions que configuren aquest nou Pla de Govern facilitant les consultes sobre el tema. En un context electoral (País Basc, Galícia i Parlament Europeu) el “Plan E” pretén obrir una finestra de comunicació amb la ciutadania parlant de: “Estímulo”, “Economía”, “Empleo”… i anunciant fortes inversions públiques amb l’objectiu de generar confiança i implicar d’una manera activa els ciutadans.

Una primera aproximació, encara insuficient, al desenvolupament d’una política 2.0, en la línia de comunicació política d’altres països com el Regne Unit (canal 10 de Downing Street; Number 10.gov.uk; Ask the prime Minister…) o els EE.UU., amb el recent Change.gov, on hi ha un apropament més clar al concepte Open Government. La pàgina es pot consultar en espanyol, català, galleg, euskera i anglès, a més de comptar amb un canal a Twitter.

ZV (Zona Vídeo). Canal Mepsyd és el canal del Ministeri d’Educació, Política Social i Esport a YouTube.

About Miquel Iceta

Sóc primer secretari del PSC, president del grup socialista al Parlament de Catalunya i candidat a la Presidència de la Generalitat

Posted on diumenge 18 gener 2009, in Política. Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Els comentaris estan tancats.