Fermesa per a un bon acord

Reprenc avui la rutina del meu particular “Informe semanal”. El darrer que vaig publicar va ser el 21 de desembre i fins avui ha plogut (i nevat) molt. També el meu Diari ha canviat, ha passat de Blogger a WordPress. La seva adreça és https://diaridemiqueliceta.wordpress.com/ i el seguireu trobant a http://www.iceta.cat/. Si us voleu apuntar al canal RSS per rebre les actualitzacions al vostre lector de notícies haureu de guardar l’adreça https://diaridemiqueliceta.wordpress.com/feed/. Si voleu rebre les actualitzacions al vostre correu electrònic us haureu de subscriure a http://www.feedburner.com/fb/a/emailverifySubmit?feedId=2821136&loc=es_ES. Gràcies a José Crespín no notareu diferències en el disseny de la capçalera però sí veureu com el disseny del bloc és diferent, senzill i funcional. Espero que us agradi, i també que els canvis no em facin perdre audiència!

Avui el Diari serà més llarg que de costum degut a que cobreix un període de 21 dies. I començaré per parlar de la tragèdia de Gaza que ha impulsat manifestacions multitudinàries de solidaritat amb el poble palestí.

Crec fermament que l’ofensiva militar israeliana és cruel, injusta, desproporcionada i un error com una casa de pagès. Les provocacions de Hamas, totalment rebutjables, requerien i requereixen d’una altra resposta. Que no se’m digui que sóc anti-israelià. En absolut. Sóc favorable a l’existència de l’Estat d’Israel que té dret a viure en pau i en llibertat, a tenir unes fronteres segures, a l’absoluta garantia que no serà objecte d’atacs per part dels seus veïns (ho vaig dir a les autoritats de Síria i als mitjans de comunicació d’aquell país amb motiu d’una visita oficial d’una Delegació del PSC celebrada ara fa tot just dos anys). El mateix dret que té el poble palestí a viure en pau i en llibertat, a gaudir d’un Estat propi en unes fronteres segures, al retorn d’aquells palestins a l’exili que ho desitgin -com tots els jueus que volen poden retornar a Israel-. Uns drets, tant de Palestina com d’Israel, emparats per la carta de les Nacions Unides i les resolucions d’aquest organisme internacional. Estic en contra de les agressions militars i també de les agressions terroristes, estic en contra de l’ocupació il·legal de territoris i de la política d’assentaments a Gaza, a Cisjordània, al Líban, a Síria. L’acció militar d’Israel és inhumana i ha d’acabar d’immediat. Una força internacional ha de vetllar per la seguretat i els drets dels palestins a Gaza i també per la seguretat d’Israel que no pot veure’s malmesa per les accions terroristes de Hamas. Aquests són els objectius de les iniciatives de pau impulsades per Egipte i França que mereixen el nostre suport, com el té l’Autoritat Nacional Palestina en la recerca d’un camí de pau i seguretat per tots els pobles de la regió.

Sobre aquesta qüestió podeu llegir, ordenats cronològicament, l’article de Xavier Batalla, l’editorial d’El País “Castigo desde Gaza”, la Declaració del PSC condemnant l’agressió, l’editorial d’El País “¿Qué hacer en Gaza?”, els articles de José María Ridao, Gustavo de Arístegui, Daniel Barenboim, Antoni Segura, Tomás Alcoverro, Carlos Nadal, Emilio Menéndez del Valle, l’editorial d’El País “Morir en Gaza”, els articles de Jean Marie Colombani, Luis Sepúlveda, Pascal Boniface, la Declaració del Grup Socialista del Parlament Europeu, l’article de Manuel Vicent i l’editorial d’El País “De espaldas a la paz”.

El segon gran tema que vull abordar és el procés de negociació d’un nou sistema de finançament autonòmic. Una negociació feliçment desbloquejada a partir de la cimera entre els presidents Montilla i Zapatero celebrada a Moncloa el passat 20 de desembre.

Per tal de discutir amb coneixement de causa considero imprescindible que tothom disposi de quatre documents fonamentals: el primer recull els principals preceptes de l’Estatut d’Autonomia en matèria de finançament; el segon és la proposta realitzada per Pedro Solbes el 16 de juliol de 2008; el tercer és la proposta realitzada per Pedro Solbes el 30 de desembre de 2008; i el quart són les observacions del Govern de la Generalitat a la darrera proposta del Ministeri d’Economia i Hisenda.

De la lectura d’aquests materials es poden extreure quatre conclusions fonamentals. La primera conclusió és que el document presentat pel Ministeri d’Economia i Hisenda el juliol passat no era una base sòlida per negociar i per això va rebre el rebuig frontal del Govern de Catalunya. La segona conclusió és que el document presentat pel govern espanyol a finals d’any sí és una base per negociar malgrat algunes insuficiències, l’absència de concreció quantitativa i la manca de precisions i garanties que el Govern de Catalunya ha assenyalat per escrit, juntament amb la constatació d’avenços significatius amb respecte de la proposta de juliol. En aquest sentit les Observacions formulades pel Govern de Catalunya són molt clares: “Del desarrollo e implementación de las propuestas básicas formuladas por el Gobierno podría desprenderse un modelo coherente con el Estatut. Pero también podría concretarse un modelo que entrara en abierta contradicción con el mismo”. Per això el Govern de Catalunya no fa una contraproposta sinó que planteja la necessitat de “reformular” la proposta feta pel Govern d’Espanya, eliminant insuficències, concretant quantitats, introduint precisions i garanties. La tercera conclusió és que la principal qüestió a debat és el mecanisme d’anivellament, que ha de corregir les deficiències del model actual, respectar el que estableix l’Estatut i acabar amb un tracte injust per Catalunya. I la quarta conclusió és que la negociació tenaç i ferma del Govern de Catalunya és l’únic instrument per assolir els objectius nacionals recollits a l’Estatut. I que cal donar-li el màxim suport.

Per això, en la entrada del meu Diari del dia 1 de gener manifestava: “Dit tot això, la negociació no ha acabat. I per això es fa difícil que els que estan negociant per part catalana mostrin satisfacció, no fos cas que l’altra part pensés que l’acord està fet. Ens calen concrecions, ens calen garanties, necessitem conèixer més detalls, el percentatge de recursos a anivellar, la quantia total dels recursos addicionals, els volums dels fons, les ponderacions de les diferents variables de càlcul, les xifres… Però la música és bona. Només cal escoltar dirigents del PP com Javier Arenas: “El sistema está hecho a medida del Estatut de Catalunya”, o a la consellera d’Hisenda de la Junta de Castellà i Lleó, Pilar del Olmo, que diu: “Es un fiel reflejo del modelo recogido en el Estatuto de Autonomía de Cataluña (…) sigue sonando a sardana”. O els comentaris d’El País “El modelo beneficia a todas las Comunidades Autónomas, pero más a Madrid, Cataluña o Baleares”, o un dels titulars d’ABC: “Cataluña protesta a pesar de que favorece a las autonomías ricas y está copiado del ‘Estatut’”.

L’entrada del meu Diari del dia 1 acabava així: “Ara és moment de fer costat al President Montilla i al Conseller Castells que en nom del Govern de Catalunya estan fent una negociació que ja ha obtingut avenços significatius front aquells que no volien ni parlar de negociar un nou sistema de finançament en temps de crisi, front aquells que no volien ni parlar d’un canvi de model sinó limitar-se a actualitzar les dades de població, front aquells que no volen reconèixer que l’esforç i la capacitat fiscal dels catalans han de revertir en una millora dels nostres serveis públics i de les nostres polítiques socials. No és hora ni de divisió ni de confusió, és hora d’unitat i confiança, de fermesa i tenacitat. És hora de seguir negociant tenint clar els nostres objectius, uns objectius marcats per l’Estatut i diverses resolucions del nostre Parlament, i donant autoritat als que, de forma legítima, negocien en nom de tots, el Govern de Catalunya, el Conseller d’Economia i Finances, Antoni Castells, i el Molt Honorable President de la Generalitat, José Montilla”.

Mentre el PP viu la divisió d’opinions entre la seva direcció que vol utilitzar la negociació per erosionar Zapatero i els Governs autonòmics que ocupa que estan a favor d’un nou sistema, Convergència i Unió es mostra cada dia més incòmoda respecte a aquesta negociació i crec que la raó és ben senzilla. En parlava també a l’entrada del meu Diari del passat 1 de gener: “CiU ha de fer encara més soroll per evitar que es compari l’actual procés negociador i els resultats que se n’obtindran, amb el pacte del Majestic i els minsos rèdits obtinguts a partir del pacte CiU-PP en matèria de finançament”.

“CiU no té, per aquest motiu, cap credibilitat. ¿Qui es pot creure un partit que per tal de seguir en el govern va acceptar un acord com a definitiu sense incorporar-hi mecanismes d’actualització i revisió? ¿Qui es pot creure el partit responsable de deixar fora del sistema de finançament a més d’un milió de catalans? ¿Qui es pot creure un partit que es va equivocar tant en el rendiment concret del model que va pactar? Recordem-ho breument. El Govern de CiU havia previst uns guanys de 517 milions d’euros en l’exercici del 2002, els resultats reals van ser de 251 milions d’euros. L’exercici del 2003 havia de produir uns guanys de 703 milions d’euros i els resultats reals van ser de 289 milions d’euros. L’exercici del 2004 havia de produir uns guanys de 908 milions d’euros i els resultats reals van ser de 326 milions d’euros. L’exercici del 2005 havia de produir uns guanys de 1.133 milions d’euros i els resultats reals van ser de 420 milions d’euros. L’exercici del 2006 havia de produir uns guanys de 1.379 milions d’euros i els resultats reals van ser de 526 milions d’euros”.

“Tampoc no pot tenir massa credibilitat en aquesta qüestió un partit que ja ha donat vuit xifres, ben diferents, sobre el rendiment del nou sistema. Vegem-ho. El gener del 2006, un cop pactat l’Estatut, Mas afirma que s’obtindran 4.320 milions d’euros als que caldrà restar la nostra aportació a la solidaritat (La Vanguardia, 29.01.06). El febrer del 2008, CiU afirmava que s’havien d’obtenir 5.200 milions d’euros (Nota de premsa de CiU, agència EFE, 15.02.08). El maig del 2008, CiU afirmava que calia obtenir 5.230 milions d’euros (Avui, 27.05.08). L’agost de 2008, Oriol Pujol diu que la xifra idònia és 4.200 milions d’euros però admet que la xifra a acordar amb l’Estat serà més baixa (Europa Press,11.09.08). El setembre de 2008, CiU lliura al Govern de Catalunya una proposta en la que assenyala uns guanys de 6.997 milions d’euros (La Vanguardia, 28.09.08). El dia abans (!!!) CiU admetia que la xifra del rendiment del primer any podia ser de 2.329 milions d’euros (Avui, 27.09.08). L’octubre del 2008, CiU torna a actualitzar els seus càlculs i parla de 2.535 milions d’euros (Avui, 1.10.08). I, darrera xifra fins ara, el desembre del 2008, CiU acaba l’any afirmant que el rendiment del nou sistema hauria de ser de 5.630 milions d’euros (compareixença d’Artur Mas i Francesc Homs). L’únic objectiu d’aquest ball de xifres (a banda de demostrar la insolvència tècnica de CiU) és preparar el terreny per dir que l’acord al que s’arribi és dolent. Per a CiU només són bons els acords amb l’Estat si els que governen són ells (encara que com hem vist fossin uns acords ben minsos, mal calculats i mancats de previsió de futur)”.

CiU encara pot, si vol, fer costat al Govern en una negociació transcendental pel futur del país. Tot depèn de si a CD s’imposa el seny o la rauxa, la vocació de govern o l’estripada, la raó o la demagògia, el patriotisme o el partidisme.

Sobre aquest procés negociador us convido a llegir, ordenats cronològicament, els articles de Joan Tapia, Jesús Maraña, l’editorial d’El País “Sumas y sumandos”, l’article de Kepa Aulestia, les cròniques d’Alejandro Bolaños “El nuevo modelo de financiación compensará a las CCAA que más aportan” i “La nueva financiación beneficiará a las CCAA con mayor renta”, la crònica de Fidel Masreal sobre el “Final d’un ‘model’ definitiu”, els editorials de Cinco Días, El País, El Periódico de Catalunya i La Vanguardia, l’article de Carles Duarte, les cròniques d’Iñaki Ellakuría i José Rico sobre l’acollida per part del Govern de Catalunya de la proposta de Pedro Solbes de 30 de desembre, i l’editorial de La Vanguardia d’avui “Acuerdo bueno, no rápido”.

Sobre política catalana en general us recomano la lectura de diversos materials, ordenats cronològicament: un article de Valentí Puig que se’m va passar de recomanar quan va sortir i que planteja una reflexió de fons que convé no esquivar, un article de Miquel Nadal sobre la polèmica qüestió de la reducció de velocitat en apropar-se a nuclis urbans, un de Carles Duarte sobre la dialèctica entre pacte i confrontació, un de Joan Tapia sobre el llegat de Macià, un altre de Carles Duarte sobre els reptes de CiU per al 2009, l’editorial de La Vanguardia fent balanç de la política catalana al llarg del 2008, un article de Josep Vicent Boira sobre les relacions entre Catalunya i València, un de Miquel Roca sobre el nou any, el missatge institucional de cap d’any del President de la Generalitat, un article d’Eulàlia Solé sobre les relacions entre les llengües catalana i castellana al fil d’un informe del Consell d’Europa, un de Joan B. Culla sobre la mateixa qüestió, l’entrevista de Mar Jiménez a José Antonio González Casanova, l’article de Joan Saura sobre l’actualització de l’acord d’Entesa, la crònica de Mayka Fernández sobre la presència a Londres de la Fundació Rafael Campalans, l’entrevista d’Emili Bella a José Luis López Bulla i l’entrevista de Xavier Alegret a Mar Serna, consellera de Treball.

Sobre política espanyola us recomano la lectura de diversos materials, ordenats cronològicament: l’article de Daniel Fernández sobre la memòria històrica, la crònica de Gonzalo López Alba sobre l’impacte polític de la crisi, el valent article d’Ignacio Escolar sobre les treves d’eta i els processos de diàleg, l’anàlisi de Julián Santamaría sobre l’enquesta realitzada a finals d’any per l’Instituto Noxa, l’anàlisi de José Luis de Zárraga sobre el Publiscopio de finals d’any, l’article de Fernando Vallespín sobre l’Estat federal, l’article de Victor de la Serna sobre les dificultats del PP, l’article de Juan Cruz sobre el fanatisme religiós, la crònica de Juan Carlos Merino sobre els deu reptes de Zapatero, l’article de Joan Tapia sobre els riscos que suposa per Rajoy mirar enrere, l’article de Josep Ramoneda sobre l’any electoral que ens espera, l’article d’Antoni Gutiérrez Rubí sobre la polèmica al voltant del vestit de la Ministra de Defensa en la celebració de la Pasqua Militar i l’article de Rosa Paz sobre les perspectives electorals al País Basc.

Sobre la situació econòmica us recomano la lectura de diversos materials, ordenats cronològicament: l’article d’Enrique Gil Calvo sobre l’esquerra davant del canvi de cicle, el de José Luis Leal parlant de les bones notícies econòmiques -que també n’hi ha-, l’editorial de La Vanguardia que afirma que l’economia ha eclipsat la política, l’article de Manuel de la Rocha sobre els costos d’acomiadament com a ideologia, el de Joan Tugores sobre la necessitat de revisar les prioritats de les nostres societats, el de Sami Naïr sobre la necessitat de ser solidaris amb els immigrants que pateixen de forma especial la crisi, el de Joaquín Estefanía sobre la por com a factor decisiu, el d’Angel Laborda sobre el final amarg del cicle econòmic, el de Paul Krugman sobre la necessitat de prolongar els ajuts dels governs per tal de superar la crisi, l’editorial d’El País sobre el col·lapse del crèdit, l’article de Joan Majó sobre com utilitzar els recursos de forma eficient, l’entrevista de Claudi Pérez a Jeffrey Sachs, l’article d’Emilio Ontiveros que afirma que no es pot deixar soles a les finances, el de José Manuel Garayoa que defineix l’any 2009 com un any d’atur i deutes, el de Joan Tugores que defensa que en comptes de barallar-nos sobre qui és responsable de la crisi ens dediquem a posar les bases d’una economia sana, el de Joaquín Estefanía sobre la necessitat de no quedar-nos curts en les receptes per evitar la depressió, el d’Anton Costas afirmant que la recuperació no arribarà fins al 2010, el de Juan Antonio Sagardoy sobre la necessitat d’una acció urgent contra l’atur, l’editorial d’El País sobre la depressió social, l’article d’Angel Laborda sobre les dificultats a les que ens enfrontem, el de Joseph E. Stiglitz sobre el retorn triomfal de Keynes, el de Paul Krugman cridant a lluitar contra la depressió i el d’Alfredo Pastor sobre com enfocar el 2009.

Sobre Europa us recomano la lectura de tres articles. El de Jean Marie Colombani sobre la possibilitat que el malestar juvenil que ha esclatat a Grècia s’escampi arreu, el de Daniel Innerarity defensant l’Europa de la creativitat i el de Timothy Garton Ash reclamant que Europa parli amb una sola veu.

Quan s’acosta ja la data feliç del 20 de gener, dia en que Barack Obama pren possessió com a 44 president dels Estats Units, us recomano la lectura dels següents materials: l’article d’Antoni Segura sobre la diplomàcia que prepara Obama, el de Paul Samuelson aconsellant Obama de passar-se al centre, el de José Luis Rodríguez Zapatero sobre l’horitzó del canvi que significa l’arribada d’Obama a la Casa Blanca, el de Fareed Zakaria sobre l’estratègia del nou president, el de Lluís Bassets sobre l’absència dels estats Units en l’actual crisi d’Orient Mitjà i l’entrevista de John Harwood a Barack Obama publicada avui per El País.

Per acabar, us recomano la lectura d’alguns materials referits a diverses qüestions de política internacional: l’article de Gabriel Reyes sobre la situació del Pakistán, l’article de Lluís Bassets sobre els perills que s’han evidenciat els darrers dies del 2008, el de Jordi García Petit sobre l’exclusió de Nacions Unides en l’esforç internacional contra la crisi econòmica, l’editorial de La Vanguardia sobre el balanç de la política internacional del 2008, l’article de Ferran Requejo sobre despesa militar, lideratge i seguretat, l’editorial de La Vanguardia sobre les perspectives internacionals pel 2009, l’article de Timothy Garton Ash mostrant el seu escepticisme sobre la capacitat col·lectiva d’entomar els difícils reptes als que ens enfrontem, el de Jordi Petit sobre el debat produït a l’ONU sobre la despenalització de l’homosexualitat i el de Nicolás Sartorius sobre la conveniència o no d’enviar més tropes a l’Afganistan.

“Perles” del programa Polònia emès el 8 de gener, resum crític realitzat per Núria Iceta. Aquí hi trobareu el resum del programa musical de Cap d’Any. Podeu trobar totes les Perles del Polònia aquí, amb imatges, vídeos i tot.

EL MILLOR
– El Rei amoïnat per la pèrdua del seu discurs nadalenc… “ya no sirvo para nada…”. Sort que Sofia està per animar-lo “no digas eso, Juanito, y la noche del 23-F”. Ella, que és una crac, li proposa que tunegi el seu discurs en funció de la cadena que lʼhagi dʼemetre. Així, a Telecinco seria tomatero, a la Sexta en plan “sé lo que dijisteis en el último discurso”, a BTV en plan Monegal “mensatxa per les criatures de la ratomàquia” i a TV3, evidentment, començaria dient “Molt bona niiiiiiiiit…. esperemos que este sea un año divertidete…. ho haveu viiiiiiist????”, amb lʼestrella convidada del Puyol del Crackòvia.
EL PITJOR
– El gag del Saura i el seu límit de velocitat a 5 km/h. Un disbarat.

SURREALISTA (tirant a divertidot)
– El Pla B (bastant bé, diu el Montilla) pel finançament: privatitzar… la Generalitat! Els candidats a comprar-la: Bill Gates, lʼIkea, and the winner is… El Corte Inglés, per descomptat. Extraordinari el Carod com a cap del negociat de Viatges, el Quim Nadal a la caixa ràpida del super, el Saura al mando dels segurates, el Maragall com a cap de secció de Cortycoles, Benach a la de complements per a lʼautomòbil, Ribó a atenció al client i el Gerent Montilla fent “product placements” de productus en els discursos, en els Telenotícies i fent la megafonia ciutadana.

ARXIU HISTÒRIC (fa un any…)
– Acebes fent enquestes porta a porta pica al timbre: “Viva España, está el señor de la casa?” Les preguntes són delirants i les estratègies per obtenir les respostes correctes encara més. La noia es queixa i Acebes es defensa: “Manipulación? Me va a hablar a mi de manipulación…”

LA PICADA D’ULLET
– El Rei li pregunta a Toni Soler: “qué te han traído los nosotros?” Es refereix als Reis, naturalment ;)

KA FORT
– Pujol, Mas i Duran aïllats a Queralbs pel temporal sʼacaben menjant els braços de Duran per falta de provisions.

POLONEWS
– Ramon Pellicer: “Jordi Hereu estudia traslladar el sue despatx al nou zoo marí. Tindria sentit, perquè les enquestes diuen que està amb lʼaigua al coll”.

– Ramon Pellicer: “Ahir va començar la temporada de rebaixes…. i aquest és un dels saldos de lʼany, lʼEstatut!”

LA PREVISIÓ DE LA SETMANA DE TOMÀS MOLINA
– Gotellim, gotellim, ximxim, plogim i aquagym!

ZW 156 Recomanacions d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

http://www.cavaandtwitts.com/

Cava&Twitts és una trobada mensual on es pretén que els usuaris actuals de Twitter i persones que encara no l’utilitzen, coneguin a fons aquesta eina de comunicació, aprofundint en el seu en su coneixement i aplicacions, mentre es tracta un tema concret que varia en cada ocasió. Cada mes, es fusionen dues activitats sota aquests dos conceptes. Twitt: Parlar sobre una temàtica determinada relacionada amb aquesta eina. Cava: compartir experiències, interessos i conèixer gent en un ambient distès al voltant d’una copa de cava. “L’objectiu de la trobada és enfortir la comunitat d’usuaris de Twitter, establint relacions entre ells, i ampliant-la a través de la divulgació dels seus usos i possibilitats”. L’equip que organitza Cava&Twitts està format per 4 persones: Marc Cortés, Xavi Güell, Ángel Custodio i Antonio Guerrero. La pròxima trobada tindrà lloc aquest dimecres, dia 14 de gener, a Barcelona. La inscripció és oberta al públic fins un màxim de 150 persones. En aquesta quarta edició, el tema a tractar serà “Políticos 2.0: ¿cómo les afecta en su día a día el uso de los Social Media?”. Participaran Ernest Benach, President del Parlament de Catalunya, i els diputats José Antonio Donaire, Carles Puigdemont i Rafa López.

ZV (Zona Vídeo). Global Internet TV és un portal de televisió online que ofereix més de 9.400 canals de països d’arreu del món, classificats en en diferents categories temàtiques (des d’esports, música, política…a religió, noticíes o educació).

About Miquel Iceta

Sóc primer secretari del PSC, president del grup socialista al Parlament de Catalunya i candidat a la Presidència de la Generalitat

Posted on diumenge 11 gener 2009, in Política. Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Els comentaris estan tancats.