Cap a un bon acord

Abans de res, bon any! Diumenge passat no vaig fer Diari, i tampoc no n’estic segur de fer-ne diumenge vinent. Entre feina i festes no dono a l’abast. Però no he volgut deixar de fer alguns comentaris sobre el procés de negociació encara obert sobre el nou model de finançament.

Tot sovint en política s’emeten opinions sense un examen en profunditat de la qüestió de la que es parla. Aquest cert aire de superficialitat o de frivolitat no contribueix a una bona imatge de la política. I malauradament ningú no pot afirmar que mai no hagi comès aquest tipus d’errors. També sovint el debat polític es converteix en un intercanvi de tòpics o de prejudicis que no ajuden al rigor exigible en qüestions importants. Sembla aplicar-se la dita d’Oscar Wilde “Mai no llegeixo els llibres si n’he de fer la crítica: som tan influenciables…” o aquella expressió falsament periodística segons la qual “no deixis mai que la realitat t’espatlli un bon titular”.

Dic això perquè algunes d’aquestes característiques poden contaminar el debat sobre la negociació del nou model de finançament. ¿Quants dels que estan jutjant la darrera proposta del Govern d’Espanya no l’hauran llegida? ¿Com s’explica sinó que algunes reaccions al document presentat per Pedro Solbes el 30 de desembre es produïssin al cap de mitja hora? Fa pena sentir com algunes veus que s’alcen clamant que la proposta no compleix l’Estatut no siguin capaces de dir concretament en què no es compleix. I encara fa més pena quan algú diu que l’Estatut no es compleix en un o altre punt per qüestions que, quan ho comproves, no estan recollides a l’Estatut que es diu defensar. No s’hi val fer dir a l’Estatut coses que no diu. Ni tampoc s’hi val negar-se a reconèixer els evidents avenços que ha anat produint una negociació que encara no ha acabat.

Per això m’he decidit a fer un esforç de proporcionar materials que permeten fer un judici objectiu de la qüestió. Primer document, els principals preceptes de l’Estatut en matèria de finançament. Segon document, la proposta presentada per Pedro Solbes el 16 de juliol de 2008. Tercer document, la proposta presentada per Pedro Solbes el 30 de desembre de 2008. N’hi ha prou en comparar aquests dos darrers documents per veure els avenços molt significatius que ha produït la negociació impulsada per la Generalitat i coordinada pel Conseller d’Economia i Finances Antoni Castells. No cal dir que en aquest procés ha estat de gran importància la cimera celebrada a Moncloa el 20 de desembre entre José Luis Rodríguez Zapatero i el President Montilla. Per això avui s’està discutint ja sobre el “model català”. Quart document: unes breus notes que recullen fins a dotze millores significatives del model que s’està negociant amb respecte del model vigent.

Dit tot això, la negociació no ha acabat. I per això es fa difícil que els que estan negociant per part catalana mostrin satisfacció, no fos cas que l’altra part pensés que l’acord està fet. Ens calen concrecions, ens calen garanties, necessitem conèixer més detalls, el percentatge de recursos a anivellar, la quantia total dels recursos addicionals, els volums dels fons, les ponderacions de les diferents variables de càlcul, les xifres… Però la música és bona. Només cal escoltar dirigents del PP com Javier Arenas: “El sistema está hecho a medida del Estatut de Catalunya”, o a la consellera d’Hisenda de la Junta de Castellà i Lleó, Pilar del Olmo, que diu: “Es un fiel reflejo del modelo recogido en el Estatuto de Autonomía de Cataluña (…) sigue sonando a sardana”. O els comentaris d’El País “El modelo beneficia a todas las Comunidades Autónomas, pero más a Madrid, Cataluña o Baleares”, o un dels titulars d’ABC: “Cataluña protesta a pesar de que favorece a las autonomías ricas y está copiado del ‘Estatut’”.

Sobre el paper determinant que està jugant la Generalitat en el procés negociador, el caràcter bilateral de la mateixa i la transcendència de la cimera del 20 de desembre només cal recuperar alguns titulars periodístics. Per exemple: Público, 21.12, “Zapatero y Montilla desbrozan el acuerdo de financiación”; El Mundo, 21.12., “Zapatero y Montilla ultiman en Madrid un pacto de espaldas al resto de Comunidades”; La Razón, 21.12, “Zapatero y Montilla desencallan la financiación pero no cierran un pacto”; El País, 22.12, “Zapatero acepta buena parte de la propuesta de financiación autonómica de Cataluña”; El Mundo, 22.12, “La negociación con Cataluña dispara la alarma en las demás autonomías”; El Periódico de Catalunya, 23.12, “Zapatero obté el suport d’Aguirre a un model inspirat en l’Estatut”; ABC, 23.12, “Zapatero asigna más dinero a las regiones más pobladas en perjuicio de las más pobres”; La Razón, 24.12, “Zapatero premiará con más fondos a las autonomías con lengua propia”; El País, 24.12, “El PP se revuelve contra la sintonía de Aguirre con la financiación”; La Vanguardia, 27.12, “Zapatero subraya el liderazgo catalán”; El Periódico de Catalunya, editorial, 28.12, “Zapatero reconeix l’impuls català”.

Certament, la manca de concreció en aspectes crucials manté oberta la negociació i justifica que la part catalana mantingui la seva fermesa i la seva exigència. Però no deixa de ser sorprenent el soroll que està fent Convergència i Unió al respecte. I sobre això voldria dir també alguna cosa. CiU i PP, que van acordar el model que ha de ser substituït, es mostren radicalment en contra de la proposta del Govern d’Espanya. El PP passa per la vergonya de veure com algunes de les Comunitats que governa (especialment Madrid, però també València) estan molt interessades en que tiri endavant un model similar a l’esbossat per la proposta de Solbes. CiU ha de fer encara més soroll per evitar que es compari l’actual procés negociador i els resultats que se n’obtindran, amb el pacte del Majestic i els minsos rèdits obtinguts a partir del pacte CiU-PP en matèria de finançament.

CiU no té, per aquest motiu, cap credibilitat. ¿Qui es pot creure un partit que per tal de seguir en el govern va acceptar un acord com a definitiu sense incorporar-hi mecanismes d’actualització i revisió? ¿Qui es pot creure el partit responsable de deixar fora del sistema de finançament a més d’un milió de catalans? ¿Qui es pot creure un partit que es va equivocar tant en el rendiment concret del model que va pactar? Recordem-ho breument. El Govern de CiU havia previst uns guanys de 517 milions d’euros en l’exercici del 2002, els resultats reals van ser de 251 milions d’euros. L’exercici del 2003 havia de produir uns guanys de 703 milions d’euros i els resultats reals van ser de 289 milions d’euros. L’exercici del 2004 havia de produir uns guanys de 908 milions d’euros i els resultats reals van ser de 326 milions d’euros. L’exercici del 2005 havia de produir uns guanys de 1.133 milions d’euros i els resultats reals van ser de 420 milions d’euros. L’exercici del 2006 havia de produir uns guanys de 1.379 milions d’euros i els resultats reals van ser de 526 milions d’euros.

Tampoc no pot tenir massa credibilitat en aquesta qüestió un partit que ja ha donat (sí, vuit!)  xifres, ben diferents, sobre el rendiment del nou sistema. Vegem-ho. El gener del 2006, un cop pactat l’Estatut, Mas afirma que s’obtindran 4.320 milions d’euros als que caldrà restar la nostra aportació a la solidaritat (La Vanguardia, 29.01.06). El febrer del 2008, CiU afirmava que s’havien d’obtenir 5.200 milions d’euros (Nota de premsa de CiU, agència EFE, 15.02.08). El maig del 2008, CiU afirmava que calia obtenir 5.230 milions d’euros (Avui, 27.05.08). L’agost de 2008, Oriol Pujol diu que la xifra idònia és 4.200 milions d’euros però admet que la xifra a acordar amb l’Estat serà més baixa (Europa Press,11.09.08). El setembre de 2008, CiU lliura al Govern de Catalunya una proposta en la que assenyala uns guanys de 6.997 milions d’euros (La Vanguardia, 28.09.08). El dia abans (!!!) CiU admetia que la xifra del rendiment del primer any podia ser de 2.329 milions d’euros (Avui, 27.09.08). L’octubre del 2008, CiU torna a actualitzar els seus càlculs i parla de 2.535 milions d’euros (Avui, 1.10.08). I, darrera xifra fins ara, el desembre del 2008, CiU acaba l’any afirmant que el rendiment del nou sistema hauria de ser de 5.630 milions d’euros (compareixença d’Artur Mas i Francesc Homs). L’únic objectiu d’aquest ball de xifres (a banda de demostrar la insolvència tècnica de CiU) és preparar el terreny per dir que l’acord al que s’arribi és dolent. Per a CiU només són bons els acords amb l’Estat si els que governen són ells (encara que com hem vist fossin uns acords ben minsos, mal calculats i mancats de previsió de futur).

Però CiU ha comès encara un despropòsit més gran en pretendre, abans que acabi la negociació, limitar l’autoritat i el marge d’actuació del President de la Generalitat i el Govern de Catalunya. Poca memòria tenen aquells que al llarg de 23 anys van negociar tota mena d’acords mentre l’oposició els exigia comptes un cop tancat l’acord, mai abans, precisament per no afeblir la posició negociadora de Catalunya. És evident que en aquest tema CiU no està posant per davant de tot l’interès de Catalunya, sinó un estret interès de partit. Sembla mentida que ho faci precisament Artur Mas, ell, que va negociar personalment l’Estatut a Moncloa, en qualitat de dirigent del primer partit de Catalunya, ell que va veure com els socialistes li fèiem costat, ara pretén negar-li al President de Catalunya l’autoritat per arribar a un acord de finançament que respecti l’Estatut, que sigui just per a Catalunya i que doni resposta a les necessitats dels ciutadans i les ciutadanes del nostre país.

Ara és moment de fer costat al President Montilla i al Conseller Castells que en nom del Govern de Catalunya estan fent una negociació que ja ha obtingut avenços significatius front aquells que no volien ni parlar de negociar un nou sistema de finançament en temps de crisi, front aquells que no volien ni parlar d’un canvi de model sinó limitar-se a actualitzar les dades de població, front aquells que no volen reconèixer que l’esforç i la capacitat fiscal dels catalans han de revertir en una millora dels nostres serveis públics i de les nostres polítiques socials. No és hora ni de divisió ni de confusió, és hora d’unitat i confiança, de fermesa i tenacitat. És hora de seguir negociant tenint clar els nostres objectius, uns objectius marcats per l’Estatut i diverses resolucions del nostre Parlament, i donant autoritat als que, de forma legítima, negocien en nom de tots, el Govern de Catalunya, el Conseller d’Economia i Finances, Antoni Castells, i el Molt Honorable President de la Generalitat, José Montilla.

About Miquel Iceta

Sóc primer secretari del PSC, president del grup socialista al Parlament de Catalunya i candidat a la Presidència de la Generalitat

Posted on dijous 1 gener 2009, in Finançament. Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Els comentaris estan tancats.