L’hora de la veritat

Avui no hi ha cap dubte sobre quina és la qüestió que he d’abordar i, per tant, començo per aquí. Sense oblidar que sóc el portaveu del PSC i que tota decisió sobre el que faran els càrrecs electes del PSC a qualsevol institució depèn únicament i exclusivament del que acordi la Comissió Executiva del partit. No puc, per tant, avançar-me a deliberacions i decisions que no s’han produït i sobre les que, lògicament, té una importància determinant l’orientació i informacions que proporcioni el Primer Secretari del PSC, José Montilla que en aquest moments és, a més, i per sobre de tot, President de la Generalitat.

Però, tot esperant el debat i les decisions que pugui prendre demà la Comissió Executiva del PSC al respecte, considero obligat comentar com veig la qüestió de la negociació del nou sistema de finançament. I començo per dir que coincideixo fil per randa, paraula per paraula, amb l’editorial d’avui de La Vanguardia, lectura obligada aquí i a Madrid. És del tot imprescindible culminar amb èxit una negociació que s’ha allargat més enllà d’allò que és necessari i convenient. No caldria haver de recordar que l’Estatut de Catalunya va entrar en vigor el 9 d’agost de 2006, és a dir, fa més de dos anys i quatre mesos, que és una llei vigent, negociada entre el Parlament de Catalunya i el Congrés dels Diputats, aprovada per les Corts Generals i referendada de forma majoritària pels ciutadans i ciutadanes de Catalunya. Sobre les raons de Catalunya que cal atendre vaig escriure un article a El País el passat mes d’agost que continua plenament vigent. Tampoc no és sobrer recordar que la necessitat d’una revisió en profunditat del sistema de finançament té també els seus orígens en la manca de clàusules de revisió del sistema vigent acordat per Artur Mas i el govern del PP l’any 2001, un sistema que, per cert, va suposar un increment de recursos de la Generalitat en el seu primer any d’aplicació de 254 milions d’euros.

Estem reclamant un nou sistema perquè així ho estableix l’Estatut. Perquè ho necessiten els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya, perquè ho necessita la Generalitat per desplegar les seves polítiques, en particular els serveis públics de salut, sanitat, serveis socials i atenció a la dependència. La nostra població i les nostres necessitats han crescut molt els darrers anys. I, com he dit en altres ocasions, si es vol que Catalunya segueixi fent de locomotora, se li ha de proporcionar carbó. L’esforç de solidaritat no es pot girar contra qui el practica i aquest és el risc que correm si no es produeix un replantejament seriós del sistema. I, òbviament, també s’està discutint de diners. Certament en una situació de crisi els marges són més estrets, però és també cert que el compromís del govern Zapatero de protegir els més febles, de no retrocedir en polítiques socials, passa també per millorar les perspectives financeres de les Comunitats Autònomes que veuen com els seus ingressos creixen molt menys que les seves despeses, i que tenen limitada la seva capacitat d’endeutament per la vigència del pacte d’estabilitat pressupostària.

No es sobrer recordar el que diu l’Estatut al respecte del finançament, especialment el seu article 206 que realment val la pena llegir íntegrament perquè és prou clar.

ARTICLE 206. PARTICIPACIÓ EN EL RENDIMENT DELS TRIBUTS ESTATALS I MECANISMES D’ANIVELLAMENT I DE SOLIDARITAT

1. El nivell de recursos financers de què disposi la Generalitat per a finançar els seus serveis i les seves competències s’ha de basar en criteris de necessitats de despesa i ha de tenir en compte la seva capacitat fiscal, entre altres criteris. A aquests efectes, els recursos de la Generalitat són, entre altres, els que deriven dels seus ingressos tributaris, ajustats a l’alça o a la baixa en funció de la seva participació en els mecanismes d’anivellament i de solidaritat.
2. La Generalitat participa en el rendiment dels tributs estatals cedits. El percentatge de participació s’estableix tenint en compte els seus serveis i les seves competències.
3. Els recursos financers de què disposi la Generalitat es poden ajustar perquè el sistema estatal de finançament disposi de recursos suficients per a garantir l’anivellament i la solidaritat a les altres comunitats autònomes, a fi que els serveis d’educació, de sanitat i altres serveis socials essencials de l’estat del benestar prestats pels diferents governs autonòmics puguin assolir nivells similars al conjunt de l’Estat, sempre que portin a terme un esforç fiscal també similar. De la mateixa manera, la Generalitat rep recursos, si escau, dels mecanismes d’anivellament i de solidaritat. Els nivells esmentats són fixats per l’Estat.
4. La determinació dels mecanismes d’anivellament i de solidaritat s’ha de fer d’acord amb el principi de transparència, i se n’ha d’avaluar el resultat quinquennalment.
5. L’Estat ha de garantir que l’aplicació dels mecanismes d’anivellament no alteri en cap cas la posició de Catalunya en l’ordenació de rendes per capita entre les comunitats autònomes abans de l’anivellament.
6. S’ha de tenir en compte, com a variable bàsica per a determinar les necessitats de despesa a què fa referència l’apartat 1, la població, rectificada pels costos diferencials i per variables demogràfiques, en particular per un factor de correcció establert en funció del percentatge de població immigrant. Així mateix, s’han de tenir en compte la densitat de població, la dimensió dels nuclis urbans i la població en situació d’exclusió social.

El meu article del mes d’agost acabava amb unes paraules que repeteixo aquí: “El nostre únic objectiu és obtenir un sistema de finançament just. Som conscients que alguns demanen que tensem la corda amb l’únic objectiu que es trenqui, però no seran els que van acceptar l’anterior model els que avui poden donar-nos lliçons de fermesa. Com tampoc no acceptarem que se’ns demani per una responsabilitat mal entesa que abandonem la defensa de l’Estatut i del que considerem just”.

I aquesta és la qüestió. No és estrany que tothom tingui els ulls posats sobre el PSC. El que altres puguin dir o fer té una escassa rellevància. Qui té, perquè així ho van voler els ciutadans i ciutadanes de Catalunya, 25 escons a Madrid, és el PSC. De nosaltres depenen moltes coses i hem de ser plenament conscients de les conseqüències dels nostres actes. Altres poden fer brindis al sol, nosaltres no.

Demà decidirem sobre el suport a uns pressupostos que ja hem votat, decidirem si aixequem o no el veto que l’oposició va forçar al Senat. Uns Pressupostos que, per cert, incorporen una inversió de 4.626 milions d’euros per a Catalunya, i algunes esmenes que tant ERC com CiU van tenir molt interès a incorporar i exhibir públicament. A ningú no se li escapa la importància que els Pressupostos Generals de l’Estat per al 2009 tirin endavant o no. Té conseqüències molt importants sobre l’estabilitat del govern d’Espanya, en un moment especialment delicat com el que planteja la crisi econòmica que estem travessant.

Sigui quina sigui la decisió que prenguem demà, la prendrem pensant en l’interès de Catalunya i no en la comoditat o incomoditat del PSC. Són els ciutadans els que van decidir posar aquesta responsabilitat en les nostres mans, i no els fallarem. Ens hem compromès a no acceptar cap acord que no sigui satisfactori. I per això encara no hi ha hagut acord, perquè no hem acceptat el que fins ara ha proposat el Ministre d’Economia negociant amb l’incansable Antoni Castells. Ens hem compromès a no acceptar un acord que no ens proporcioni un sistema de finançament just per a Catalunya en compliment d’allò que estableix l’Estatut. I tenim fins a final d’any per aconseguir-ho. I és un acord que, en darrera instància, hauran de fer els Presidents Montilla i Zapatero.

Els ciutadans i ciutadanes de Catalunya esperen de nosaltres fermesa en la defensa dels seus interessos. I no els fallarem. Uns interessos que no passen per fomentar la inestabilitat, aventures o trencadisses, que no formen part ni del nostre projecte ni del compromís que tenim amb els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya. Dirigits pel president Montilla sabrem gestionar aquesta situació complexa conscients del molt que s’hi juga el nostre país. I estic convençut que ens en sortirem.

Som també conscients que del que acabi passant amb el finançament i, més en general, amb el desplegament estatutari, dependrà el futur de les relacions entre Catalunya i Espanya. Nosaltres mai hem amagat el nostre projecte: volem una Catalunya amb més autogovern en una Espanya més respectuosa de la pluralitat de pobles que la integren. Volem una Espanya plural, volem un Estat federal. Nosaltres no pensem que el futur de Catalunya passi per trencar amb Espanya, ni som partidaris d’aventures sobiranistes, carrerons sense sortida, grans escarafalls ni brindis al sol. Volem la Catalunya plena, pròspera, ben governada, amb un autogovern potent i en expansió, ben relacionada amb la resta d’Espanya, impulsora de l’euroregió Pirineus-Mediterrània, partícip activa en el procés de construcció europea, amb la vista posada en el projecte de la Unió pel Mediterrani. I som conscients de la importància que té pel futur resoldre bé les qüestions pendents. Fem un balanç positiu dels 30 anys de Constitució, que voldríem reformar per tenir un Senat federal. Fem un balanç positiu de l’aprovació del nou Estatut, del nivell d’inversió pública de l’Estat que hem assolit, de les primeres transferències obtingudes. Sabem també que hi ha qüestions pendents molt importants com la gestió del servei de Rodalies o la participació en la gestió de l’aeroport de Barcelona. Som conscients que aquests objectius sols són possibles a través d’un diàleg fructífer amb el govern socialista i som conscients també de la regressió que implicaria un govern del PP a Espanya, el PP que ha recorregut l’Estatut, el que amenaça amb una Llei de protecció del castellà que trencaria amb el nostre model educatiu a l’escola, el que considera que Espanya està en perill i que les autonomies han anat massa lluny, el que no censura Fraga quan aquest diu que als nacionalistes se’ls hauria de penjar. Dic això perquè no n’hi ha prou amb saber el què es vol, cal saber també com aconseguir-ho, amb quins guanys i quins costos. I no tots els projectes polítics donen resposta a aquesta segona pregunta. El nostre repte i la nostra tasca quotidiana és avançar en el projecte que abans he descrit de forma molt resumida.

També en aquest sentit és bo conèixer quina és l’opinió del President del Govern d’Espanya sobre els 30 anys de vigència de la Constitució i les seves perspectives. És per això que considero important que llegiu la conferència de José Luis Rodríguez Zapatero en el Centre d’Estudis Constitucionals amb motiu del 30 aniversari de la Constitució espanyola.

També és important seguir el debat sobre el federalisme que la nostra Carme Valls-Llobet impulsa a la resta d’Espanya. Llegiu el manifest “Construyendo la España federal”, la nota de premsa difosa amb motiu de la seva presentació a Madrid i la crònica de l’acte que va fer Fidel Masreal a El Periódico de Catalunya. Convé parlar-ne molt perquè en aquests moments, com veurem, sembla que el debat polític s’instal·li més en l’exabrupte i la desqualificació que en el debat i la proposta.

I és que, en efecte, soroll prima sobre substància. Vegeu-ho als articles de Joan Tapia, Emilio Lamo de Espinosa, Antoni Puigverd i El Gran Wyoming i en l’editorial de La Vanguardia.

Just quan tancava el meu diari de la passada setmana es produïen importants detencions que deixaven temporalment sense cap militar la banda terrorista eta. Vegeu-ho a l’editorial d’El País. Desgraciadament, en aquest context d’extrema feblesa d’eta, el PP ha decidit trencar per enèsima vegada la unitat en la lluita antiterrorista. Vegeu-ho a la crònica d’El País. De la mateixa manera que el PP va utilitzar la relliscada de Pedro Castro per desviar l’atenció sobre el pla de xoc de 8.000 milions d’euros impulsat per Zapatero per tal que els ajuntaments puguin realitzar obres urgents i que creïn ocupació, el PP vol ara desviar l’atenció de la brillant acció policial dirigida per Alfredo Pérez Rubalcaba cap a altres qüestions. Un Rajoy en retirada, ha acabat per acceptar l’estratègia Aznar-Aguirre que passa per utilitzar les tàctiques importades de la dreta republicana nord-americana que propugna atacar sense defallir, amb raó o sense, cercant embrutar el debat polític, erosionar la confiança ciutadana, desanimar els progressistes i evitar el judici objectiu sobre l’obra de govern i les propostes dels socialistes. Sabrem derrotar aquí aquesta estratègia com Obama i els demòcrates van derrotar-la el passat 4 de novembre.

Segueix el debat obert sobre diverses qüestions educatives. Destacant el debat sobre la futura Llei d’Educació de Catalunya que, com ens recorda Miquel Roca, “corre pressa”. També segueix el debat a les Universitats sobre el Pla de Bolonya, en la seva recta final ja que, com vaig dir la passada setmana, el pla té el seu origen en una declaració signada el 1999! Jordi Casavella en una magnífica crònica a El Periódico de Catalunya respon als 10 interrogants que suscita el Pla. I Salvador Giner alerta contra actituds incíviques absolutament incompatibles amb l’esperit universitari que estan essent protagonitzades per alguns petits grups en alguna universitat. No puc deixar d’assenyalar la necessitat d’explicar bé el que significa el procés de Bolonya, d’apostar per la participació i el diàleg amb la comunitat universitària i especialment amb els estudiants. El mateix diria de la relació dels poders públics i de la política amb els joves en general. Seria absurd no veure que es va covant un malestar juvenil en el moment en que, per primera vegada en cinquanta anys les generacions més joves intueixen que el progrés constant de les societats avançades pot haver-se estancat i fins i tot corre el risc de retrocedir.

Us recomano també que llegiu l’article de l’alcalde Jordi Hereu reivindicant el projecte de l’estació de l’AVE de La Sagrera i l’article de Llàtzer Moix alertant sobre la degradació de l’obra gaudiniana.

La situació econòmica, però, segueix essent la principal preocupació ciutadana i ho serà al llarg dels mesos a venir. Un cop aprovats els plans internacionals, europeu i espanyola per rellançar l’economia, es tracta de valorar la seva posta en marxa i primers efectes. Ho fan La Vanguardia i El País en sengles editorials.

També és moment de reflexionar sobre problemes concrets que ens afecten més de prop com la situació de Nissan, analitzada per José Antonio Bueno, i la perspectiva que se li obre a Seat amb la possibilitat de produir un nou model de la casa Audi recollida en la crònica d’Antoni Fuentes a El Periódico de Catalunya.

M’ha estranyat bastant alguna declaració dels dirigents sindicals catalans sobre la visita del President de la Generalitat al Japó. Montilla ha demostrat que està al costat dels treballadors i que, en el marc de les seves competències i utilitzant tots els mecanismes a la seva disposició mou cel i terra per defensar la indústria catalana i l’ocupació. Va anar a Paris a entrevistar-se amb Carlos Ghosn president de l’aliança Renault-Nissan i ha anat a Tòquio a entrevistar-se amb els màxims representants del govern japonès i de les empreses japoneses amb interessos a Catalunya. La inversió japonesa a Catalunya és el 75% de la inversió japonesa a Espanya (dades del 2007), de les 192 empreses japoneses amb presència a Espanya 150 estan instal·lades a Catalunya. Tot i les dificultats de l’economia japonesa i la brutal davallada del consum a Espanya i a Europa, Yamaha s’ha compromès a fabricar tres nous models de motocicleta fins el 2011 a la planta de Palau-Solità, Nissan ha canviat la proposta d’un Expedient de Regulació d’Ocupació que afectava a 1680 treballadors per una suspensió temporal de tres mesos, Sony està en disposició de mantenir la seva planta a Viladecavalls i està negociant amb els sindicats les condicions més adients per a garantir la seva continuïtat, i Japan airlines està estudiant la posta en marxa d’un vol intercontinental directe entre Tòquio i Barcelona. Hagués entès les crítiques si hi hagués hagut passivitat per part del govern, però no ha estat així. Difícilment podrien defensar bé els interessos dels treballadors si els sindicats s’equivoquessin d’adversari.

La crisi està contribuint a obrir interessants debats sobre la millor manera d’abordar-la. Llegiu al respecte les opinions d’Anton Costas, Germà Bel, Ramon Folch, Manuel Castells, José Miguel Andrés Torrecillas i Xosé Carlos Arias.

I en comptes de treballar per superar la crisi, al PP sols l’interessa mantenir o millorar les seves posicions d’influència en les institucions financeres. Vegeu-ho en la crònica de Manel Pérez a La Vanguardia sobre l’intent d’Esperanza Aguirre de controlar Caja Madrid.

També se segueix desenvolupant la polèmica interna en l’interior de la Confederació Sindical de Comissions Obreres. Podeu fer-vos-en càrrec a les cròniques de Mariano Guindal a La Vanguardia i Pere Rusiñol a Público.

Per acabar amb el “capítol” econòmic, us convido a llegir l’article de Reyes Mate sobre el retorn de Marx i la crònica de Jordi Goula al suplement Dinero de La Vanguardia sobre les possibilitats del sector cooperatiu per superar la crisi i adaptar-se a la nova realitat.

Certament, Europa no és encara el subjecte polític potent, dinàmic i actiu que voldríem. Ho diuen amb gran contundència els signants del manifest “Face à la crise, un besoin d’Europe” iniciativa del think-tank Notre Europe. Malgrat les deficiències, però, alguna cosa es mou. Per exemple, en el terrreny del canvi climàtic. Ens ho explica Andreu Missé en la seva crònica a El País. Vegeu també els editorials al respecte de La Vanguardia i d’El País. Malgrat tot, com ens recorda Eugenio Bregolat, Paulson va a la Xina i no a la Unió Europea.

Llegiu amb preocupació l’article de Sami Naïr sobre la difícil situació que travessa el Partit Socialista francès.

Us convido també a llegir les reflexions de Julio María Sanguinetti sobre la manca de lideratge per fer front a la crisi mundial, d’Emilio Menéndez del Valle sobre la situació al subcontinent indi després dels atemptats de Bombay i de Carlos Nadal sobre la situació a l’Afganistán.

I, per acabar, podeu llegir l’entrevista que li fa a les pàgines de Público, Gonzalo López Alba a Emilio Pérez Touriño, que avui ha estat proclamat candidat socialista a la presidència de la Xunta de Galicia.

“Perles” del programa Polònia emès l’11 de desembre, resum crític realitzat per Núria Iceta (podeu trobar-les totes aquí, amb imatges, vídeos i tot).

LES PERLES
– Monegal: “Un altre episodi de la sèrie Perdidos, Lots pels que la veuen en anglès”

– Mʼencanta la màquina de retornar al passat de Soler. Veiem a Aznar lʼany 1979 garlant contra la Constitució que ara es veu que és tan bona i que no es pot tocar.

– Monzó i Gimferrer (re)llegeixen la Constitució espanyola. Monzó: “Jo el trobo brillant, ja des del títol: Constitució espanyola…. també es podria haver titulat Guerra i pau, o Sodoma i Gomorra”. Gimferrer: “És una de les perles de la literatura universal…. podríem comparar-la al Codi Penal o La filla del Ganges, dʼAsha Miró, per exemple”

– Lʼanunci de la CAMPANADES de Cap dʼAny: Molina vs. Molina. Segur que serà simpaticot!

EL PITJOR
– Doncs, mira, no!

EL MILLOR
– La nova estratègia de Duran per carregar-se Mas i ser ell el líder indiscutible. Oferir-se per ser el candidat a President de la Generalitat. Com??? Amb la llegenda del Breu, el Llarg, lʼAnodí i lʼAfusellat. Algoritme històric dʼalçada formulat per Duran i Lleida. Hi ha una seqüència històrica de quatre que es repeteix a Catalunya però sempre amb un ordre diferent. Si a un President Breu, el succeí un dʼAfusellat, després un dʼAnodí i un de Llarg, és a dir, Macià-Companys-Irla-Tarradellas…. la seqüència ara va així: Llarg-Breu-Anodí-Afusellat, és a dir, Pujol-Maragall-Montilla i…….. qui serà lʼAfusellat? Duran, que sʼofereix a autoimmolar-se.

SURREALISTA
– Lʼactuació de final de curs de les ministres Chacón i De la Vega que munta Solbes per distreure Montilla i no donar-li LA NOSTRA PASTA, de la Grancaja de Hacienda, renoi!

ARXIU HISTÒRIC (fa un any…)
– La nit al dia. Pujol va a la Terribas a presentar el primer volum de les seves memòries. Veiem un flashback dels interrogatoris a la presó. Pujol ja era “genio y figura” i engalta unes lliçons als policies de por… recordeu que ell ho sap TOT de TOTHOM. Extraordinari quan diu mirant a càmera: “I recordeu, catalans són aquells croissants que es fan i es mengen a Catalunya”. Mira que ho fa bé el Latre!!!

LA PICADA D’ULLET
– La Reina al Rei per les ones Molinero: “La lavadora se pone llamando a la chica de servicio, gracias”

KA FORT
– La vacuna de la grip que subministra la consellera Geli aquest any té regust dʼescudella barrejada.

– El President Montilla diu que vol que els immigrants votin a les eleccions municipals. De moment, només en aquestes. “Si voten al PSC ja els deixarem que votin en les importants”

POLONEWS
– Efectes positius de la Kronya Borroka a Atenes: ara tenen més ruïnes per visitar que abans.

LA NOVETAT
– Joan Tardà troba la seva mitja taronja en la Reina: tots dos diuen el primer que seʼls passa pel cap ;)

– Paquita Molina, la iaia simpaticota.

LA PREVISIÓ DE LA SETMANA DE TOMÀS MOLINA
– La nit ha estat grisa, i fresca, no perdó, és broma, volia dir grisota i frescota! Ara sí, la previsió: neu, neu, neu, neu a cagar!

ZW 154 Recomanacions d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

Guia de Think Tanks a Espanya

La “Fundación Ciudadanía y Valores” va presentar fa uns dies la Primera Guia de Think Tanks de Marta Tello Benítez. Una eina útil de treball per a totes aquelles persones interessades en la vida pública a Espanya. Pretén ser un document informatiu i de coneixement que, tot i que no recull totes les referències existents tant a Espanya com a Catalunya, aglutina més de 30 think tanks d’origens i plantejaments diferents però amb un objectiu comú: “influir en els responsables públics directament i sensibilitzar l’opinión pública”.

La majoria dels think tanks espanyols són de caràcter independent i sense afany de lucre i solen establir-se com a fundacions. Tanmateix, la guia inclou un ampli ventall ideològic i temàtic. Una excepció serien els think tanks de partit com FAES o la Fundació Pablo Iglesias, la finalitat de les quals és proporcionar idees als seus propis partits polítics a través de l’elaboració de documents i informes sobre aquells temes de major interès per al partit.

La Guia, que es pot descarregar en format pdf, ofereix informació bàsica sobre qui hi ha darrera d’aquestes institucions, quins són els seus objectius, etc. A continuació teniu una llista amb els enllaços als seus webs:

1. Centre d’Estudis Jordi Pujol
2. Cercle per al Coneixement
3. Círculo de Empresarios
4. COTEC
5. FAES, Fundación para el Análisis y los Estudios Sociales
6. FEDEA, Fundación de Estudios de Economia Aplicada
7. FRIDE, Fundación para las Relaciones Internacionales y el Diálogo Exterior
8. Fundación Alternativas
9. Fundación Burke
10. Fundació Catalunya Oberta
11. Fundación CIDOB
12. Fundación Ciudadanía y Valores
13. Fundación de Cajas de Ahorro
14. Fundación de Investigaciones Marxistas
15. Fundación Ecología y Desarrollo
16. Fundación Encuentro
17. Fundación Independiente
18. Fundación Internacional para la Libertad
19. Fundación Ortega y Gasset
20. Fundación Pablo Iglesias
21. Fundación Sistema
22. GEES, Grupo de Estudios Estratégicos
23. INCIPE, Instituto de Cuestiones Internacionales y Política Exterior
24. Institución Futuro
25. Instituto de Estudios Fiscales
26. Instituto de Estudios Económicos
27. Instituto Europeo del Mediterráneo
28. Instituto Juan de Mariana
29. Poder Limitado
30. Real Instituto Elcano
31. Revista Claves de Razón Práctica

ZV (Zona Vídeo). Les jornades La Web Mediatitzada 2008 (2ª edició) s’emetran per Internet en directe des del Laboratori LIVEMEDIA, del dimarts 16 al divendres 19 de desembre. Conferències i debats on s’adreça la problemàtica de la cultura i la comunicación en el Web.

About Miquel Iceta

Sóc primer secretari del PSC, president del grup socialista al Parlament de Catalunya i candidat a la Presidència de la Generalitat

Posted on diumenge 14 Desembre 2008, in Finançament. Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Els comentaris estan tancats.