Tot esperant la victòria d’Obama

Avui dedico l’entrada del Diari a Lorenzo Albardías, de qui ahir ens acomiadàvem en el tanatori de Cornellà, la seva ciutat.

Lorenzo va néixer el 10 de maig de 1965. Tenia, doncs, 43 anys. Casat, amb dues filles. Economista, va treballar al Gabinet de Programació i Estudis de la Universitat de Barcelona, va ser gerent dels Districtes de Sant Martí i Les Corts, Cap del gabinet d’Estudis de la Presidència de la Diputació de Barcelona, dirigent estudiantil, impulsor de l’ONG Món-3 de la que va ser president, feia les funcions de cap de gabinet de José Montilla com a Primer Secretari del PSC. Membre de la Comissió Executiva del PSC de Barcelona, havia estat elegit adjunt al Primer Secretari en el darrer Congrés celebrat fa tot just una setmana. Va lluitar amb coratge contra la malaltia, amb una força superior a la que ningú no podia preveure. Però no n’hi va haver prou. Lorenzo era intel·ligent i treballador, discret i eficaç, home d’equip, impulsor de debats profunds i un gran humanista. Compromès amb batalles col·lectives en favor de la justícia. El trobarem a faltar i, precisament per això, no serà mai oblidat.

Pensant també en Lorenzo, començaré avui per l’economia que travessa una crisi que ha fet trontollar el dogma neoliberal que Lorenzo havia combatut des dels seus temps d’estudiant. Avui, tots els que mai no hem compartit aquest dogma, tot i que preocupats per la gravetat de la crisi, no podem evitar un lleuger somriure com el que Forges dibuixa en el rostre de Karl Marx en el dibuix que trobareu tot seguit.

Finalment s’anirà imposant el que per a nosaltres ha estat sempre una evidència. En paraules de Miguel Angel Bastenier: “El estado natural de las cosas seguramente es el sistema capitalista: la búsqueda del beneficio personal sin miramientos, mientras que el socialismo es una impostura del instinto, que en ocasiones se fabrica, avergonzado, el ser humano. Pero ese grado mínimo de socialismo que por sí solo encarna la existencia de un Estado democrático interventor es todo lo que separa a la sociedad de la selva. Ése es el socialismo del siglo XXI”. També trobareu un poderós al·legat en favor de la igualtat d’oportunitats en aquest article de Félix Ovejero.

Però la preocupació generada per la crisi genera importants interrogants. Fins i tot un editorial d’El País es pregunta en qui confiar. Ulrich Beck parla d’un estat d’excepció econòmic. Sami Naïr exigeix una resposta europea. Andreu Missé ens explica que a Brusel·les comencen a moure peça. Xavier Batalla ens il·lustra sobre el format d’un nou Bretton Woods en el que per primer cop els països d’orient tindran veu. Joaquín Estefanía ens il·lustra també sobre les ‘formacions G’, G-5, G-7, G-8, G-20… Paul Krugman, en un apunt pessimista, explica com els efectes de la crisi s’estenen sense control. Jeffrey Sachs, després de condemnar el que ell mateix anomena ‘la bogeria de Greeenspan’ defensa un nou New deal. El País recull una entrevista a Dominique Strauss-Kahn publicada per Le Monde i publica un article de DSK, Managing Director del Fons Monetari Internacional, amb el títol “Afrontar el miedo”.

La preocupació econòmica no coneix fronteres. Per a reflexionar sobre la situació de l’economia espanyola és imprescindible llegir la intervenció del Secretari d’Estat d’Economia, David Vegara, en el Foro Cinco Días. Aquí trobareu una crònica de Federico Castaño explicant les propostes fetes per Vegara sobre les reformes que cal introduir en el sistema financer internacional en el decurs del fòrum organitzat pel seu diari.

L’esforç del President Zapatero perquè Espanya prengui part en la cimera mundial que se celebrarà a Washington el proper dia 15 han centrat el debat a Espanya. En principi el format de la reunió convocada per Bush és el G-20, grup format pels caps d’Estat o de govern d’Alemanya, Aràbia Saudí, Argentina, Austràlia, Brasil, Canadà, Corea del Sud, Estats Units, França, Índia, Indonèsia, Italia, Japó, Mèxic, Regne Unit, Rúsia, Sudàfrica, Turquia, Unió Europea i Xina, als que s’afegeixen el Director del Fons Monetari Internacional, Dominique Strauss-Kahn, (socialista francès que va substituir Rodrigo Rato quan aquest va abandonar el càrrec abans d’acabar el seu mandat), el president del Banc Mundial, Robert B. Zoellick (d’Estats Units), i els presidents del Comitè Internacional Monetari i Financer i del Comitè de Desenvolupament, organismes que depenen respectivament del Fons Monetari Internacional i del Banc Mundial. Amb els dits d’una mà n’hi ha prou per comptar els membres del G-20 que defensaran posicions socialdemòcrates. I per això la presència espanyola no tindria només el sentit d’incorporar la novena potència econòmica mundial sinó que incrementaria el pes dels reformadors. Juan Carlos Merino en una crònica a La Vanguardia explica aquesta dimensió ideològica de la reivindicació de la presència espanyola, de la que també parlen José Blanco i Elena Valenciano en sengles articles publicats a El País i El Mundo. Tampoc no cal negligir la importància del fet que Espanya exercirà la presidència de la Unió Europea en el primer semestre de 2010, de la que parla Diego López Garrido en una entrevista publicada a Cinco Días. Per altra banda sembla que la candidatura de Barcelona com a seu de la futura Unió Euromediterrània es va obrint camí. I també podem celebrar la futura designació de Josep Borrell com a President de l’Institut Universitari Europeu de Florència.

Mentre ens acostem a la data de la cimera de Washington la situació econòmica empitjora. Alejandro Bolaños en sengles cròniques publicades a El País ens descriu la recessió a la que ens enfrontem i ens avisa que va per llarg. Sobre la recessió econòmica podeu llegir també l’editorial d’El País que, en un altre editorial també ens recorda que els darrers quinze anys de creixement no han servit per a reduir les desigualtats socials. El president d’Iberdrola en un article publicat avui mateix en el suplement Negocios d’El País afirma que ha arribat l’hora de l’economia real, mentre Alfredo Pastor en el suplement Dinero de La Vanguardia ens descriu la Borsa com a ‘termòmetre trencat’. També trobareu força interessant l’entrevista que li fa Esther Esteban a les pàgines d’El Mundo a Celestino Corbacho, Ministre de Treball i Immigració. La situació econòmica està erosionant el govern socialista i d’aquest fet se’n fan ressò diverses enquestes. En destaco una, la d’El Periódico de Catalunya publicada avui que assenyala que per primer cop en quatre anys el PP se situaria per davant del PSOE. Llegiu l’anàlisi de la directora del sondeig, Àngels Pont.

Uns breus apunts sobre qüestions que centren l’atenció política espanyola. La primera, el trencament entre el PP i UPN (Unión del Pueblo Navarro). No deixa de ser curiós que després d’anys cridant “España se rompe”, el que s’hagi trencat és precisament la relació entre PP i UPN. Podeu llegir al respecte l’editorial d’El País i l’article a Público de Gonzalo López Alba. També ha estat notícia el comiat de Gaspar Llamazares oficialitzat a l’Assemblea d’IU d’Astúries, recollida a la crònica de Juanma Romero a Público i a la crònica de Vera Gutiérrez Calvo a El País. On també hi ha divisió interna és a Comissions Obreres, on tot apunta que Ignacio Fernández Toxo disputarà la secretaria general del sindicat a José María Fidalgo com explica aquesta crònica de Miguel A. Noceda. En canvi, a la CONC (Comissió Obrera Nacional de Catalunya) es produeix amb normalitat el relleu de Joan Coscubiela per Joan Carles Gallego. En ‘Coscu’ se’n va per la porta gran com explica aquest article de Xavier Salvador. Coincidint amb el 70è aniversari de la Reina Sofia ha sortit un llibre de Pilar Urbano que recull algunes opinions controvertides de la Reina, matisades després per una nota oficial de la Casa Real. Aquest fet ha aixecat un cop més la polèmica sobre el paper institucional de la Monarquia i la prudència que ha de presidir les seves manifestacions públiques. Podeu llegir al respecte els articles d’Ignacio Escolar a Público i d’Enric Hernández a El Periódico de Catalunya. Per cert, La Vanguardia, que avui li posa un semàfor vermell a Joan Ferran per haver criticat en el seu bloc a Internet les opinions de la Reina, publica també un article de Pilar Rahola defensant el mateix criteri que Joan Ferran.

Ahir es complia el segon aniversari de les eleccions que van portar José Montilla a la Presidència de la Generalitat. Avui mateix Artur Mas en una entrevista publicada a La Vanguardia afirma que Catalunya ha retrocedit en tot. Realment seria ingenu demanar objectivitat al cap de l’oposició, però potser sí que convindria refrescar-li la memòria amb algunes dades. Algunes ben espectaculars. Per exemple, de l’any 1999 a 2003 la Generalitat va construir una mitjana de 50 escoles l’any (250 en total) , de l’any 2004 a l’any 2008 se n’han construït 517, és a dir, una mitjana de 100 escoles per any, el doble. També és ben significativa la comparació entre les xifres d’inversió del sector públic de la Generalitat de Catalunya, mentre els dos darrers anys del govern de CiU van ser 2.222,4 i 2.450,4 milions d’euros, respectivament, els anys 2007 i 2008 han estat 4.485,5 i 5.246,8 milions d’euros, respectivament. Per acabar de demostrar la falsedat de les afirmacions d’Artur Mas, n’hi hauria prou amb dir que la despesa sanitària per persona ha augmentat un 45% del 2003 al 2008, o que el número de Mossos d’esquadra ha passat de 8.200 a 14.000. En fi, quan a finals de novembre es compleixin els dos anys de govern, passarem comptes en detall però quan Mas diu “Amb Montilla, Catalunya ha retrocedit en tot”, simplement no diu la veritat. Amb Montilla estem mans a l’obra per fer la Catalunya que sempre hem somiat.

Artur Mas, també en aquesta entrevista a La Vanguardia, afirma que si la sentència del Tribunal Constitucional rebaixa l’Estatut, com ell està segur que passarà, caldrà fer un referèndum o eleccions. No diu què posaríem a referèndum, si el text resultant de la Sentència, l’Estatut que van aprovar els catalans o l’Estatut aprovat pel Parlament. Realment no importa perquè l’únic que vol són eleccions. Quina diferència amb Duran Lleida! Mentre Duran Lleida proposa que si es produeix una sentència adversa fem una reflexió en comú i una proposta unitària, Mas només vol eleccions. El seu problema no és com assegurar el millor autogovern per a Catalunya, sinó tornar a governar Catalunya tan aviat com sigui possible. Els que més es posen el país a la boca, són els que acaben posant per davant de tot els seus interessos de partit.

Aquesta setmana s’han presentat els Pressupostos de la Generalitat per al 2009. Certament és un projecte que cal emmarcar en una situació de crisi econòmica i quan encara no s’ha assolit l’acord sobre el nou sistema de finançament. Aquí trobareu la documentació que explica els pressupostos que el Conseller Castells va lliurar divendres al Parlament.

Són uns pressupostos per fer front a la crisi i protegir els sectors més vulnerables. En aquest sentit els pressupostos fixen quatre prioritats: fer front a la crisi, impulsar les polítiques socials, fomentar la productivitat i la competitivitat, assegurant el rigor i l’austeritat. La inversió pública se situa en 6.581 milions d’euros, s’incorporen 300 milions d’euros per a crèdits a les PIMES, 400 milions d’euros per a suport a diferents sectors, 1.500 milions d’euros en avals per a fons de titulització d’actius, 100 milions d’euros en préstecs per a la formació de desocupats, la despesa social concentra un 51,6% del conjunt del sector públic, les principals polítiques socials (salut, educació, protecció social i habitatge) augmenten en 712,7 milions d’euros (un 4,25%), es produeix un augment del 33,9% en les despeses d’impuls a la recerca, el desenvolupament i la innovació, s’incrementa en un 17,3% la inversió en béns públics de caràcter econòmic (transports, aigua, medi ambient), les plantilles no creixen, es congelen els sous d’alts càrrecs i directius del sector públic (també dels diputats), i la despesa d’administració i serveis generals es redueix en 45,9 milions d’euros.

Abans d’entrar en altres temes de la situació política catalana vull recomanar-vos la lectura de la conferència de Joan Puigcercós a la que per desgràcia no vaig poder assistir.

Encara dura el malestar de CDC per la reunió entre UDC i el PSC (només cal llegir l’entrevista d’Artur Mas a La Vanguardia per a comprovar-ho). Farien bé els dirigents de CDC de llegir l’article de Josep López de Lerma, antic portaveu de CiU al Congrés. No acaben aquí les dificultats que afronta CiU, com ho posa de manifest el debat intern sobre la reedició de la coalició Galeuscat a les eleccions europeus, ho podeu comprovar llegint l’article de Carles Duarte i l’editorial de l’AVUI al respecte.

La setmana passada no vaig voler parlar de la polèmica aixecada per uns accessoris del cotxe oficial del President del Parlament. No comprenia com feia més soroll aquesta qüestió que la detenció d’alcaldes i regidors per presumptes casos de corrupció que es van produir els mateixos dies. Però avui no em resisteixo a convidar-vos a llegir l’article de Alicia Gutiérrez a Público on directament parla de doble moral.

També em va cridar molt l’atenció l’article de Toni Strubell publicat a El Punt sobre el final del pla Ibarretxe. L’article porta un títol ben descriptiu: “El suflé de la consulta”. Potser convindria que els amants de les foguerades l’aprofitessin per reflexionar.

Aprofito el meu diari per felicitar El Periódico de Catalunya amb motiu de la celebració del seu 30 aniversari. I ho faig recomanant-vos la lectura de la intervenció del seu director Rafael Nadal en l’acte de celebració.

Com també m’agrada recollir notícies positives, especialment en temps de crisi, us recomano la lectura de la crònica de Carmen Jané a El Periódico de Catalunya sobre la presentació d’un canal de televisió per internet dedicat als emprenedors. I aprofito per recomanar-vos la lectura de l’entrevista de Serafí del Arco a la Consellera de Treball, Mar Serna, publicada a El País.

Ben aviat celebrarem el debat de totalitat sobre el projecte de Llei d’educació de Catalunya. Només el PP i el Grup mixt hi han presentat esmenes a la totalitat. Es tracta d’una llei molt important. Us convido a llegir el resum que en fa Sebastián Tobarra en una crònica publicada a El País i l’article publicat per Joan Manuel del Pozo al diari AVUI sobre la situació actual del nostre sistema educatiu.

Per últim, recordeu que fa temps us vaig recomanar la lectura del llibre del meu amic Juan-José López Burniol que tenia el títol “España desde una esquina. federalismo o autodeterminación”. Jo no estic del tot d’acord a que es pugui reduir tota el debat territorial a aquesta dicotomia, tot i que alguns dels arguments de López Burniol mereixen lectura atenta. M’ha sobtat aquesta setmana la publicació d’un article d’Ignacio Sánchez Cuenca que sembla respondre al plantejament de López Burniol. L’article que porta el títol “¿Qué hacer ante demandas separatistas?” explica com es podria regular el dret a la secessió a Espanya, aprofitant l’exemple canadenc. Sincerament jo no crec en aquesta via, però ningú no pot assegurar que acabarà passant si el Tribunal Constitucional devalués de forma significativa el nostre Estatut o el problema del finançament acabés enquistant-se. Per cert, sobre el finançament es va produir una significativa presa de posició del Cercle d’Economia que és de lectura gairebé obligada.

Quan començava a escriure el meu diari us parlava de Lorenzo Albardías i el darrer Congrés del PSC de Barcelona. Us convido ara a llegir l’entrevista que li va fer Mayka Fernández a Carles Martí publicada al diari Avui, així com els editorials dels diaris El Punt, La Vanguardia i El Periódico de Catalunya. També trobareu molt interessant l’article d’Assumpta Roura a Público que porta el títol: “Repensar Barcelona”.

Avui el diari surt llarg però encara no he parlat de les eleccions als Estats Units que és sens dubte l’esdeveniment més important de la setmana que ve i que marcarà un abans i un després a la política mundial. Començo recomanant-vos quatre articles en anglès. Els editorials de The New Yorker, el Financial Times i The Economist en favor d’Obama. El cas de The New Yorker estava cantat, però no em direu que no resulta sorprenent que el Financial Times (“Obama is the better choice”) i The Economist (“It’s time. America should take a chance and make Barack Obama the next leader of the free world”) es mullin així. El quart article és una crònica de David Broder publicada a The Washington Post explicant com aquesta campanya presidencial ha estat la més important des de la campanya que va enfrontar Nixon i Kennedy el 1960.

Sobre la importància d’aquesta elecció no hi ha cap mena de dubte. Podeu llegir l’editorial d’El País (“La elección del siglo”) o l’article de Carlos Fuentes (“Estados Unidos, la elección más importante”). Sobre la gairebé segura elecció d’Obama podeu llegir l’article de Manuel Castells (“Presidente Obama”) o el de Walter Laqueur (“Los primeros cien días”). Sobre els darrers de dies de la campanya d’Obama us recomano que llegiu l’article de Lluís Bassets (“Obama, actor y guionista”), Marc Bassets (“Obama promete unir a América”) i, sobretot, Antonio Caño (“El año en que cambió Estados Unidos”).

Trobareu també força interessants els articles de Carlos Nadal (“La gran prueba estadounidense”, Joaquín Roy (“Las tres dimensiones España-EEUU”), Paul Krugman (“La búsqueda desesperada de la seriedad”) i, sobretot, Lluís Bassets (“Las dos Américas en el estrado”).

O tres cròniques sobre llibres relatius al tema, la de Pere Rusiñol sobre llibres per acomiadar-se de Bush, Joaquín Estefanía sobre llibres de la batalla de les idees i Lluís Bassets sobre els llibres del propi Obama.

Ara bé, si el que us interessa és l’estratègia i l’enfocament de la campanya, no podeu deixar de llegir aquest article d’Antoni Gutiérrez Rubí que surt publicat al darrer número de la revista de la Fundació Rafael Campalans, que us recomano també pels articles sobre política i religió i sobre la crisi econòmica. L’article d’Antoni Gutiérrez es pot il·lustrar amb la presentació que va fer sobre el mateix tema a la Universitat de Navarra.

Vaig estar dubtant fins al darrer moment sobre anar a Washington a veure la jornada electoral in situ. Finalment em vaig decidir a no fer-ho, per no haver de cancel·lar alguns compromisos, estalviar diners al PSC i assistir a la nit electoral organitzada pel Consolat nord-americà a Barcelona i a la festa dels Democrats Abroad a Luz de gas. Però segueixo tan capficat a seguir la campanya que fins i tot veig la Fox via Digital+. Tot apunta a una clara victòria d’Obama, però tots sabem que fins que no es tanquen les urnes i es compten els vots no hi ha elecció guanyada o perduda per endavant. I a Estats Units ni això és segur com es va comprovar a les eleccions del 2000 i del 2004. Jo encara penso que a Gore li van “robar” Florida i que a Kerry li van “robar” Ohio.

Espero que la nit electoral de dimarts no sigui tant d’infart. Ja ho veurem. Gallup li dóna a Obama un avantatge de 8 punts i la mitjana que fa Real Clear Politics li dóna un avantatge de 6,3 punts. Real Clear Politics assigna 278 vots electorals a Obama, 132 a McCain i 128 sense decidir. Ja sabeu que la victòria s’assegura a partir dels 270 vots electorals. Sabeu també que els vots electorals surten dels resultats obtinguts a cada Estat. Tot i la diferència horària, el resultat podria saber-se relativament aviat perquè els Estats que tal i com estan les coses ara sembla que decidiran l’elecció, estan a l’Est.

Els primers Estats que caldria mirar són Virgínia i Carolina del Nord. Virgínia va ser republicana el 2000 i el 2004 i avui sembla decantar-se cap a Obama. Carolina del Nord també va ser republicana el 2000 i el 2004 i avui està sense Si Obama guanya a Virgínia, a McCain se li posaran les coses encara més difícils i la victòria d’Obama podria ser aclaparadora. Karl Rove està indicant que a hores d’ara Virgínia es decanta per Obama

Cal immediatament després mirar Pennsylvania. Aquest Estat va ser demòcrata el 2000 i el 2004, avui sembla també decantar-se per Obama per 7 punts. Si McCain aconseguís guanyar a Pennsylvania i també a Ohio i Florida, dos Estats no decidits encara però amb enquestes que assenyalen un lleuger avantatge per Obama, John McCain podria donar una gran sorpresa. Però és molt improbable, també en aquest cas Karl Rove està indicant que a hores d’ara Obama s’enduria Ohio.

Els recomptes a Pennsylvania, Ohio i Florida poden ser lents perquè tenen molta població, i com he recordat Ohio i Florida tenen una mala experiència ben recent. Per això potser sabrem abans els resultats a Indiana i Georgia, Estats que van ser republicans el 2004 i el 2000. A Georgia Clinton va guanyar el 1992 però la va perdre el 1996. Indiana ha vist victòries republicanes en les deu darreres eleccions presidencials. En aquests moments les enquestes donen un lleuger avantatge a McCain en aquests dos Estats, si en perd algun les seves possibilitats de guanyar, ja molt remotes, disminuirien dràsticament i podríem trobar-nos amb una victòria aclaparadora d’Obama.

Altres Estats que estan comportant molta atenció són Dakota del Nord, Colorado, New Mexico, Nevada i, fins i tot, diuen, Arizona, l’Estat de John McCain. Tots aquests Estats van ser republicans el 2004 i tots menys New Mexico ho havien estat ja el 2000. Clinton va guanyar a Colorado, Nevada i New Mexico el 1992, i a Arizona, Nevada i New Mexico el 1996. És gairebé impossible que McCain guanyés les eleccions sense guanyar com a mínim a quatre d’aquests Estats. Avui per avui Real Clear Politics indica que Colorado, Nevada i New Mexico es decanten per Obama, mentre Arizona i Dakota del Nord estarien indecisos.

En fi, caldrà estar atents a la televisió. I no descartar algun episodi com el de les eleccions del 2000 i del 2004 que van proporcionar exemples de cadenes de televisió atorgant victòries que no eren tals. En tot cas, desitjo de tot cor la victòria d’Obama per molts motius. Ja només faltava veure com aquesta setmana, per atacar-lo, l’acusaven de “socialista”!

Acabo. recomanant-vos la lectura de tres articles que susciten temes interessants pel debat. L’article de Salvador Cardús sobre el copagament sanitari, l’article de Carmen Alborch sobre raons per a l’optimisme urbà i l’article de Francesc Vendrell sobre l’Afganistan. I aprofito per felicitar els amics i amigues de Nou Cicle per la seva nova web que incorpora una revista digital. No deixeu de visitar-la.

“Perles” del programa Polònia emès el 3o d’octubre, resum crític realitzat per Núria Iceta (podeu trobar-les totes aquí, amb imatges, vídeos i tot).

LES PERLES
– Rajoy fa passar als seus líders regionals la ITV pel fracàs de la UPN, m’explico oi?

– Bono ha canviat el joc de marcianitus pel del pac-man. Un canvi és un canvi.

– Missatge del President de la Generalitat per la Diada… de Tots Sants, en favor de la Castanyada i contra el Halloween [ja som dos]: “Catalanus i catalítiques… desitjo que estiguem tots sans”. Visca Nit i bona catalunya!

– Tomàs Molina [de cul], incapaç dʼacabar la connexió…. pobre, ara li han posat les càmeres amb pay per view!

– El President ha anat a trepitjar el terreny a la Vall dʼArran… però no hi ha anat sol, sʼhi ha emportat un gran caçadors dʼossos…. el Rei, que, amb la punteria que el caracteritza ha disparat contra el conseller Nadal… aaaala!

EL PITJOR (per dir algo)
– José Luis I el Empeciando, que no aconsegueix plaça per la supereunió-per-a-veure-si arreglem-el-desgavell-econòmic-que-nosaltres-mateixos-hem-provocat. Ell no, però el Teletubbie vermell sí, que fooooort. Ni amb la intercessió de Sarkotocón. Sort que el consola la Bruni…

EL MILLOR – EL CAMEO
– Emili Manzano entrevista tres grans escriptors [per molt diversos motius, és clar]: Quim Monzó, la Reina Sofia i Pere Gimferrer. EXTRAORDINÀRIA!!! La relació entre Monzó i la Reina esdevé tan estreta [entrañable y campechana] que sʼintercanvien els tics i ara ell saluda i ella es contrau. EXTRAORDINARI!!! I per transferència Gimfi sʼha tret es capell i sa bufanda i ara duu es vestit de la Reina!!! Com pot haver estat capç de trobar influències de Martí Gironell en lʼUlisses de Joyce se mʼescapa…

MALAGUANYAT
– Josep Ventura, exbanquer; Joan Panolis, dʼEmpreses Panolis; Pere Llopis, del Banc Sincer de Crèdit. Molt curru però poca teca.

POLONEWS
– Raquel: Segons com hauria sigut més barat posar-li rodes al despatx. Ho haveu vist el nou cotxe del President Benach? És un parrander!!! [no patiu, broma només per iniciats] però en comptes 4 cavalls, a aquest parrander el tiren uns rens tunejats de catalans.

ARXIU HISTÒRIC (fa un any…)
– Acebes: “Yo nunca dije que hubo conspiración, pero la hubo.” No cal dir res més, no??

LA PICADA D’ULLET
– Montilla al Rei: “Tens més perill que el proper llibre de Maragall”

LA NOVETAT
– Supergarzón y sus cheerleaders! en el judici contra Franco. Pregunta: “tiene algo que decir en su defensa?”. Resposta: “fue sin querer?”

– Nicolas Sarkozy i Carla Bruni, quina gran parella.

LA CANÇÓ [amb la musiqueta dels Gastones que no suporto!!!]
[cheerleaders] Qué genial es Garzón
ay que listo es Garzón
Te levanta una fosa
o que juzga un dictador
Te desmonta una célula terrorista
[Garzón] o busco a Publio Cordón!

[cheerleaders] Qué tenaz es Garzón!
[Garzón] A que soy resultón?
[Franco] Va a lograr hasta que yo
le pida perdón/paredón.
[cheerleaders] Hay que ver este homre
le gusta el follón
Ay que pesaoooo
que es este Garzooooooón.

LA CANÇÓ [Quelcuʼun mʼa dit]
[Bruni] On me dit que Zapatero
no val ne pas grand chose
Il ne peut aller al G8
ni al G20
On me dit que ici tu no entres pas
I je maintenant me mange un entrepà
Sarkozy mʼha dit
que tu ets un mindundi
[ZP] Sarkozy ha dicho que
soy un mindundi
[Bruni] Sarkozy mʼha dit
que tu ets un mindundi

ZW 148 Recomanacions d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

http://dowire.org/

DoWire és un espai creat l’any 98 que compta amb les aportacions de més de 2.750 experts, professionals, periodistes i ciutadans d’arreu del món, més de 80 països, amb l’interès comú pel desenvolupament de la democràcia online. El seu promotor, Steven Clift parla d’Internet com un dels elements que salvaran la democràcia, encara que destaca que, malgrat l’augment d’iniciatives de vot electrònic o de consultes online a diferents països, això no implica necessàriament que els governs vagin a fer un ús oficial, ja que aquesta és una decisió complexa que depèn de molts factors.

Juntament amb Tom Steinberg (mySociety.org), fa uns mesos van impulsar la iniciativa European Democracy Online Exchange amb la idea d’establir un “pont” de connexió entre totes aquelles xarxes online que debaten i desenvolupen projectes vinculats a l’e-democràcia a Europa. Un Grup Online d’experts que periòdicament debat sobre les qüestions d’interès i que va definint una massa crítica amb suficient pes específic com per fer sentir les seves opinions.

Per acabar, una altra interessant iniciativa d’e-participació a la Administració, en aquest cas impulsada pel Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya. Sota el nom “Compartim” s’articula un procés de participació online, que pretén avançar en la implantació de estratègies col·laboratives per a innovar els serveis oferts a partir del coneixement generat socialment.

A través del bloc Socializame.com, es pot participar en la elaboració de contiguts dels dos tallers que tindran lloc dintre de la III Jornada que se celebra el 4 de desembre, aportant idees i propostes i votant per aquelles que es considerin més interessants. Més informació relacionada amb aquesta iniciativa.

ZV (Zona Vídeo). Barack Obama 30 minute Infomercial. A pocs dies de les eleccions nordamericanes, aquest és l’enllaç a la primera part de l’anunci de 30 minuts del candidat demòcrata.

About Miquel Iceta

Sóc primer secretari del PSC, president del grup socialista al Parlament de Catalunya i candidat a la Presidència de la Generalitat

Posted on diumenge 2 Novembre 2008, in Política. Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Els comentaris estan tancats.