Afrontant el crash

Lògicament, el gruix del meu Diari d’avui se centra en el crash econòmic al que estem assistint, intentant proporcionar pistes sobre el què està passant i quines són les propostes que els diferents governs i institucions internacionals estan proporcionant. Però abans d’endinsar-me en el terreny perillós en el que es troba avui l’economia mundial no voldria deixar de fer referència a alguns aspectes de la política catalana.

Començant per les repercussions del Debat d’orientació política general al Parlament de Catalunya que encara cuegen. Llegiu per exemple la crònica de Cristina Sen (“A la chita callando, Montilla”), l’article de Manuel Cuyàs (“El ple dels valors”), la crònica de Marta Lasalas (“Marca Montilla”) i la curiosa dissecció de Tian Riba sobre la batalla per les paraules (“Qui diu què?”). El mateix Tian Riba descriu el que ell mateix anomena “la disputa pel centre” i ho fa al fil de la comparació d’una intervenció d’Artur Mas davant la Cambra de Comerç i la meva intervenció davant del Fòrum Nueva Economía. El cert és que el debat parlamentari també va posar en evidència la necessitat de repensar moltes coses. Com les que que suggereix Ferran Mascarell en el seu article “La unitat dels catalans” i, sobretot, en la seva conferència inaugurant el curs 2008-2009 de l’Ateneu Barcelonès, “Catalanisme, any zero: la finesa política dels catalans”.

També han cridat l’atenció alguns comentaris elogiosos de diversos dirigents socialistes sobre Josep Antoni Duran Lleida i la notícia sobre la preparació d’una reunió formal entre PSC i UDC. No entenc que hi hagi hagut tant d’enrenou sobre aquesta reunió. ¿No són PSC i UDC dues rellevants formacions polítiques catalanes? ¿No és normal que vulguin compartir punts de vista sobre la situació política? Hi ha qui ha arribat a dir que això només té com a objectiu erosionar el lideratge d’Artur Mas. No només ho desmenteixo rotundament, sinó que dir el contrari és tant com afirmar la feblesa del lideratge d’Artur Mas. I no és aquesta la meva opinió. Sobre els elogis a Duran només voldria afirmar que són merescuts. N’hem valorat la discreció, perquè és discret. I n’hem afirmat la seva disposició al pacte, perquè la té. Encara recordem que en els 23 anys de govern de CiU hi va haver poc diàleg amb l’oposició, amb dues excepcions, el pacte cultural establert entre Joan Rigol i Raimon Obiols i l’intent de pacte sobre organització territorial liderat per Duran amb l’inestimable contribució de l’informe encarregat per Duran i elaborat per una Comissió que impulsava Miquel Roca. Rigol, Duran, gent d’Unió. I per discreció m’estalvio parlar del paper de Duran i la gent d’Unió en el procés de negociació de l’Estatut, amb els que també teníem diferències sobre temes com la laïcitat o el capítol de drets i deures, però que van ser imprescindibles per acostar posicions en tota la resta de qüestions.

¿Estan prohibits els elogis als adversaris polítics? Duran és un adversari polític dels socialistes. Amb ell mantenim grans discrepàncies, però no podem deixar de reconèixer-li virtuts polítiques d’envergadura. No cal anar massa lluny. Només cal llegir l’entrevista que li fa avui La Vanguardia. N’agafo només algunes frases: “És hora d’empènyer”, “Mentre el que decideixi l’Estat ens afecti, no ens hi desentendrem”, “Sortirem de la crisi, però no sense sacrificis”, “No ens podem permetre que les empreses es quedin sense finançament pels seus circulants o per a inversions de futur”, o, parlant del Tribunal Constitucional, “A Catalunya, arribat el cas d’una sentència adversa, no podem repetir errors del passat. Hem d’asseure’ns en una taula i pensar de forma unitària abans d’actuar individualment”.

¡Que n’és de diferent això que diu Duran -que subscric totalment- amb l’espectacle d’exhibicions de plans B que fan altres cada cop que apareix una interessada filtració anònima sobre les deliberacions del Tribunal Constitucional! Sempre hi caiem de quatre potes. I correm el risc que en comptes de fer por, acabem fent riure.

Sobre el paper futur d’Unió a la política catalana i a la política espanyola no em correspon opinar. Respecto prou la gent d’Unió com per no fer-ho. No deixa de ser curiós com avui mateix Enric Hernández a El Periódico de Catalunya estableix un paral·lelisme entre UDC i UPN que, com se sap, ha decidit no mantenir la mateixa posició que el PP en la votació dels Pressupostos Generals de l’Estat, utilitzant els seus escons per obtenir beneficis polítics, és clar.

En tot cas, és legítim preguntar què pensa fer CiU amb la seva força parlamentària a Madrid en un moment d’una crisi econòmica d’especial gravetat, en un moment en què s’estan negociant elements transcendentals pel futur de Catalunya, en un moment en què els seus 10 escons són decisius per establir majories. Sabem que Duran és partidari de jugar a fons la seva capacitat d’influència a Madrid, així com també sabem que a CiU hi ha qui ho supedita tot a canvis en l’escenari polític català. No voldria estar en la pell de Duran, lligat de peus i mans en un moment en què la seva capacitat política podria traduir-se en un gran rèdit polític per a CiU i també, per què no dir-ho, per a Catalunya. Els socialistes catalans hem dit sempre que no serem un obstacle per una implicació més activa de CiU en el govern d’Espanya. Ahir mateix, José Zaragoza ho afirmava sense embuts a Girona. I encara no entenc com la única resposta que rebia de CiU eren unes declaracions de Felip Puig en les que se l’acusava de fer una proposta “cínica” per tal de “cercar la crispació”. Quan una proposta raonable rep una resposta molt agressiva és que potser en Pepe Zaragoza ha fet diana. Però, en tot cas, crec que molts catalans esperen una resposta més rigorosa per part de CiU. En tot. I ho dic perquè tampoc no és raonable que en el tema del finançament de Catalunya CiU hagi donat ja cinc xifres diferents com ens recorda Serafí del Arco en la seva crònica a El País. Així no poden pretendre que ningú se’ls prengui massa en serio. Afortunadament, el President Montilla ha seguit rebent el suport de la societat catalana, aquesta setmana en forma de la visita dels Presidents Barrera, Rigol, Pujol i Maragall. Raimon Obiols se’n fa ressò en el seu bloc. Us recomano també que llegiu l’entrevista a Núria Bosch, directora de la càtedra de Federalisme Fiscal de la Universitat de Barcelona.

Però com deia en començar, el tema que de veritat preocupa és el de la crisi econòmica internacional. Segueixen les veus que afirmen la fallida del “capitalisme de casino”, veieu l’article de Mario Soares. També hi ha qui veu diferències entre la decisió nord-americana i la acció europea (almenys fins fa tres dies), mentre els nord-americans cercaven una solució global, els europeus semblaven decantar-se per solucions cas per cas, veieu l’article de Guillermo de la Dehesa. El pla nord-americà també té detractors, veieu l’article de Michele Boldrin. Hi ha qui veu en tots els plans un mateix defecte, els plats trencats els acaben pagant els contribuents, veieu l’article de Irene Hernández Velasco. En tot cas, s’ha acabat amb l’art de tenir sempre raó, ens ho recorda Daniel Innerarity en el seu article “El retorn de la incertesa”. Mentre Europa seguia dubtant, experts econòmics alertaven contra la seva inacció. Veieu l’article de Josep Oliver “Quo vadis Europa”. Finalment, la idea de coordinació europea es va anar obrint camí, veieu la crònica d’Eliseo Oliveras. Lluís Foix utilitza la metàfora de l’“efecte papallona” en el seu article a l’Avui. La iniciativa coordinada dels 6 bancs centrals va merèixer el qualificatiu d’“acció desesperada” per part de l’editorial d’El País. Thomas Palley va oferir una imprescindible “anatomia d’una crisi financera”. Alfredo Pastor ens descriu el paper silenciós de Xina en aquesta crisi, de la que en sortirà com a gran creditora. L’editorial d’El Periódico de Catalunya parla de “decisions polítiques i economia real”. Claudi Pérez no dubta a qualificar de crash l’actual situació. També ho fa El País en el seu editorial. La Vanguardia segueix advocant per una resposta europea. Raimon Obiols ens obre la perspectiva d’un govern econòmic europeu (que no és el mateix que el Banc Central Europeu). Tot i preocupat, Joaquín Almunia proporciona una visió no catastrofista a Público. Des de sectors crítics d’esquerres es troba a faltar una resposta més contundent dels que sempre hem qüestionat la infal·libilitat del mercat. Podeu veure-ho als articles de Luis de Sebastián, Jesús Maraña i Reyes Mate.

L’abast global de la crisi financera ens ha portat notícies que semblaven a primera vista molt desconcertants, com és el cas de la fallida de bancs a Islàndia. Isabel Lafont ens en proporciona una explicació entenedora. John Gray a El País ens adverteix que estem davant de molt més que una crisi financera, és un terrabastall geopolític que ha acabat amb l’hegemonia mundial nord-americana. Moisés Naím subratlla un element sobre el que ja havia advertit Felipe González, la insuficiència de les polítiques locals en una crisi global. Avui mateix, l’editorial d’El País parla de “situació d’emergència”. Andreu Missé explica l’abast de la iniciativa d’Angela Merkel i Nicolas Sarkozy que s’està discutint avui a Paris, després de les reunions ahir del G-7 i Comitè Executiu del Fons Monetari Internacional. David Fernández descriu la treva temporal que està suposant la moderació relativa dels preus del petroli i les matèries primeres. Thomas Palley defensa de forma contundent una retallada encara més significativa dels tipus d’interès (amb el suport de tots els que tenim hipoteques i de les empreses que han vist retallat de forma dràstica el crèdit quan més el necessiten). En mig de la tempesta, Peter S. Goodman no deixa d’assenyalar que l’origen de tot plegat ve de l’etapa d’Alan Greenspan com a President de la Reserva Federal nord-americana. Paul Krugman, al suplement “Negocios” d’El País, alerta sobre la necessitat d’acordar ja un “pla de rescat mundial”. Joaquín Prieto alerta contra contra el “campi qui pugui” esperant que la cimera europea d’avui sigui quelcom més que la tradicional “foto de família”. Alejandro Bolaños explica com la “setmana negra” està forçant una resposta coordinada al crash, fent-se ressò de les reunions del G-7 i del FMI. El mateix Bolaños, però, dubta que s’hagi arribat a temps per evitar el que ell mateix anomena “la gran recessió”. Nomi Prins, al suplement “Dinero” de La Vanguardia, parla també de l’“efecte papallona” per descriure les reformes que caldria introduir en el sistema financer internacional per tal de frenar el desastre i evitar errors d’aquesta naturalesa. L’editorial d’avui de La Vanguardia parla del “crac borsari i crèdit incert”.

No cal dir que l’economia espanyola s’ha vist també afectada per la crisi financera originada als Estats Units. Trobareu interessant l’entrevista a Pedro Solbes publicada pel diari El Mundo. El dimarts el president del Govern, José Luis Rodríguez Zapatero, anunciava el pla espanyol per evitar l’escanyament del crèdit. Aquí hi trobareu un argumentari en defensa de les mesures adoptades pel govern espanyol que l’editorial d’El País no dubta en qualificar de “resposta encertada”. Vegeu també les opinions favorables de Joan Tapia, Josep Oliver i Emilio Ontiveros. Joaquim Coello insisteix a demanar que es prenguin també mesures que tenen més a veure amb els problemes estructurals de l’economia espanyola. Íñigo de Barrón i Rosa M. Sánchez expliquen en les seves cròniques com el govern pens accelerar la posta en marxa del seu pla. Joan Coscubiela ens adverteix contra els que volen aprofitar la crisi per defensar reformes que perjudiquin els treballadors i els sectors més fràgils de la societat. Finalment, no us perdeu l’imprescindible article de Josep Oliver publicat a El Periódico de Catalunya sobre les debilitats i fortaleses de l’economia espanyola.

Tot i que avui el Diari corre el risc de desbordar-se, no em resisteixo a fer quatre flaixos sobre la política espanyola. El primer, alertant sobre la posició del PP al voltant de la renovació del Tribunal Constitucional. En aquest sentit, subscric fil per randa l’article publicat per Javier Pérez Royo. Com a contrapunt positiu, la posició de Joaquín Calomarde, ex-diputat del PP, partidari d’introduir reformes a la Constitució, i declarant-se fins i tot partidari de l’Estat federal! Podeu trobar d’interès la crònica d’Antonio Jiménez Barca sobre la trista retirada de Gaspar Llamazares. I, per acabar, un comentari sobre la relliscada de Rajoy quan se li va escapar que la celebració del 12 d’octubre li sembla “el coñazo del desfile”. Certament no és una expressió feliç, però tampoc no s’hauria d’exagerar. Ni representa menyspreu a les forces armades, ni a la Pàtria ni al Rei. És, senzillament, la lliure expressió d’algú que pensa en veu alta que passaria millor el dia a casa seva. Dit això, em sembla molt més desafortunada l’expressió de Rajoy que, per desqualificar el pla espanyol per evitar l’escanyament del crèdit, diu que “Zapatero ayuda a sus amiguetes” en referència als bancs i les caixes d’estalvi. El primer comentari és una petita broma, el segon hauria d’inhabilitar Rajoy com a aspirant a la Presidència del Govern d’Espanya. Tots els espanyols, també els seus votants, tenen dret a esperar més del líder de l’oposició en una situació de crisi econòmica tan dramàtica com aquesta.

Com ja vaig anunciar diumenge passat, dimarts se celebrava la Jornada Mundial per un Treball Decent. Josep M. Alvarez i Joan Coscubiela no només encapçalaven la manifestació, sinó que van escriure sengles articles a El Periódico de Catalunya.

Sobre la situació política basca us convido a llegir les entrevistes a Jesús Eguiguren i Patxi López publicades, respectivament, a El Correo i ABC.

A França segueixen els preparatius del proper Congrés del Partit Socialista francès, immers en una greu crisi. Dimecres, Olivier Ferrand, Eric Maurin i Michel Rocard, impulsors del think tank Terra Nova, publicaven a Le Monde l’article “La bataille idéologique s’engage maintenant”. Aprofito per recuperar l’article “Gauche: des idées pour une refondation” de Fréderic Joignot publicat a “Le Monde 2” sobre les noves idees de l’esquerra francesa sorgides dels seus think tanks. La situació de l’esquerra a Itàlia tampoc no és gens bona com explica la crònica de Miguel Mora publicada avui a El País. El Partito Democratico no ha estat ni molt menys a l’alçada de les expectatives aixecades.

El disseny que dóna pas a dos flaixos sobre les eleccions presidencials nord-americanes és una barreja entre el “burro català” i el símbol dels demòcrates que també és un ase. És una iniciativa que ha pres la secció de Barcelona dels Democrats Abroad, organització a l’exterior del Partit Demòcrata dels Estats Units. Els dos flaixos són l’alegria amb la que rebem notícies sobre l’avantatge que va agafant Barack Obama, explicat en aquest cas en l’article de Lluís Bassets i en la crònica d’Antonio Caño publicades a El País, i la importància de la mobilització dels joves en favor del candidat demòcrata analitzada per Antoni Gutiérrez-Rubí a les pàgines d’El Periódico de Catalunya,

Us recomano també la lectura dels articles de Judith Astelarra “La maternitat ha arribat al poder”, el de Francesc Baltasar sobre el Pacte Nacional de l’Habitatge, “Un pacte més necessari que mai” i el de Tzvetan Todorov posant en dubte la conveniència de mantenir una força militar multinacional a l’Afganistan.

Per acabar vull fer-me ressò dels Premis Blocs Catalunya, en especial als que han rebut Albert Medran (en la categoria de blocs d’Actualitat) i Saül Gordillo com a pioner de la blogosfera catalana. També del premi europeu que ha rebut el lloc web del PSOE. I aprofito per anunciar-vos que dijous participaré en les Jornades “Sociedad Red: cambios sociales, organizaciones y ciudadanos”, organitzades pel Centre Ernest Lluch, Consorci de la Universitat Internacional Menéndez Pelayo a Barcelona, compartint un diàleg amb Josu Jon Imaz.

“Perles” del programa Polònia emès el 9 d’octubre, resum crític realitzat per Núria Iceta (podeu trobar-les totes aquí, amb imatges, vídeos i tot).

LES PERLES
– Cimera cara a cara ZP-Rajoy [mai millor dit]. Estan una mica incòmodes, no? Estan dʼacord en una cosa, al menys, això de les hipoteques subprime ˮes un lío del copónˮ.

– Josep Cuní, quan són les 8 i 23. La pregunta del dia és, els rentacaps de la perruqueria poden afectar la columna vertebral? La resposta és sí, absolutament.

EL PITJOR
– Teràpia de grup entre Mas, Pujol i Duran. La millor, la psicòloga comprada ;)

EL MILLOR
– El problema de la llengua definitivament solucionat, que cadascú parli com li roti: Carod (cap a dintre), Rivera i Sánchez-Camacho (clonats), Montilla (amb dos polvorons a la boca), en Mas (en pingüinès –del Pingu sʼentén–), en Maragall (parlant al revés, com la Tacirupeca)… i fins els marcians!

SURREALISTA
– Hi ha un infiltrat al Consell de Govern que es xiva a ZP dels acords. Serà el ˮcunilluˮ? No, perquè el ˮcunilluˮ està contractat pel President per espiar els consellers. Però si tots porten un micròfon a la butxaca! Sí, és clar, són els micros del programa…

KA FORT

– Carod a Mas: ˮEl Puigcercós no ha pogut venir, està aprenent a llegir i escriure.”

LA NOVETAT
– Albert Boadella. Hola, soy Polaco.
– Lluís Llongueras, raro raro raro.
– Ferran Monegal… alerta!

LA PICADA D’ULLET
– La más grande (2), Esperanza Aguirre: ˮPresidir la Comunidad de Madrid no es fácil… suerte que tengo a Albert Boadella.”

– La propera inauguració de lʼespermatoZOO per protegir una espècie en extinció: lʼesperma patri.

POLONEWS
– Les hipoteques han crescut tant que Artur Mas ja no pot pagar la casa gran del catalanisme.

ARXIU HISTÒRIC (fa un any…)
– Un debat a la Fira de Frankfurt. La presentació del moderador dóna una idea de l’altura intel·lectual del debat: “Literatura catalana: de Ramon Llull al Diari de la Isona de Ventdelplà.” Després d’un brevíssim i inútil debat sobre la “nova concepció de la textualitat narrativa” el moderador espeta: “passem a l’assumpte principal que ens ha portat fins aquí… els canapès” [No, si desencaminat del tot no va… ;)]

ZW 145 Recomanacions d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

“Cuando el poder no lee, el poder no piensa.”
Tomás Eloy Martínez

En aquesta ocasió us proposo diferents enllaços a llibres i/o catàlegs de llibres que pels temes que tracten resulten d’interès estratègic en diversos àmbits.

– El Catàleg Bibliogràfic CEDI 2008 (Universitat de Xile) on trobem nombroses referències classificades en diferents temes: política i democràcia, dret, gestió del coneixement, Internet… amb una completa fitxa de consulta.

– El Portal de Comunicació InCom-UAB, a la secció de bibliografia, ens ofereix informació sobre: Llibres de comunicació, revistes especialitzades, presentacions en línia, a més d’altres recursos d’interès sobre comunicació.

– En el bloc de Tíscar.com podem trobar una interessant recopilació de 20 Llibres sobre web 2.0 de descàrrega gratuïta, que afegeix a una altra llista amb més llibres i informes sobre cultura digital, comunicació i educació, que es va ampliant a través d’aquest wiki. I e-Xaps ampliava aquesta referència amb les seves 50 lectures recomanades.

– I un altre enllaç que us apunto: la secció Zona Libros que alimento regularment amb informació sobre llibros relacionats amb la comunicació, la política, el web 2.0, les xarxes socials, l’empresa,…

Per acabar, aquest dilluns dia 13 d’octubre es presenta a Barcelona (Palau de la Virreina) el llibre Ciudadanas y políticas de Mª Dolors Renau. Un llibre que és resultat de la dilatada experiència de la seva autora, del seu recorregut per diversos països i responsabilitats, la majoria relacionades amb els Drets Humans de les dones. Reflexions en la línia del que he intentat plasmar en el meu llibre Políticas. Mujeres protagonistas de un poder diferenciado. (Què es diu d’aquest llibre? Descarregar).

ZV (Zona Vídeo). In My Name és el nou canal de YouTube dins de la campanya desenvolupada en col·laboració amb diferents ONG per reivindicar que es compleixin els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni (ODM). En aquest canal els internautes podran penjar els seus vídeos i, un cop finalitzada la campanya, se seleccionaran els millors d’arreu del món per a la seva retransmissió davant els dirigents internacionals reunits a l’Assemblea General de l’ONU.

About Miquel Iceta

Sóc primer secretari del PSC, president del grup socialista al Parlament de Catalunya i candidat a la Presidència de la Generalitat

Posted on diumenge 12 Octubre 2008, in Política. Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Els comentaris estan tancats.