Després de la Diada

El dubte sobre per on començar el meu resum setmanal me’l van resoldre ahir a Bellvitge. Em van dir “per què no comences parlant de la teva visita a la festa de Bellvitge?”. I vaig pensar que no només em resolien un dubte, sinó que em recordaven que en el bloc convé de tant en tant explicar coses més personals. El cert és que m’ho vaig passar d’allò més bé. vaig visitar la caseta del partit amb l’Alcaldessa Núria Marín, en Mario Sanz, David Pérez, José Conde, José María García Mompel, Rafael Gómez, Antonio Bermudo, José Luis Hernández, Jordi Homs, Mercè Perea i molts altres companyes i companys. Vaig poder saludar també Anna Simó i Xavier Vendrell d’Esquerra Republicana i Jordi Miralles d’Esquerra Unida i Alternativa. Vàrem visitar diverses casetes d’entitats i vàrem gaudir de l’hospitalitat de la gent de l’associació Blas Infante, de la Casa de Huelva i de Bellsport. Per acabar, xocolata amb xurros a can Manolo. I ja ens anem preparant per a la Festa de la Rosa que celebrarem el proper diumenge a la Pineda de Gavà!

Com cada any el curs polític comença de fet amb la celebració de la Diada. El dia abans a la recepció del Parlament. Amb brindis conjunt dels presidents dels grups parlamentaris amb el President de la Generalitat i el President del Parlament. L’11, de ben matí al peu de l’estàtua de Rafael Casanova i després a l’acte institucional al Parc de la Ciutadella. El més rellevant de la Diada, el discurs del president Montilla. Podeu llegir també el Manifest del PSC amb motiu de la Diada d’enguany. L’editorial de La Vanguardia ens recordava el caràcter i reptes de la Diada del 2008.

La celebració de la Diada coincidia amb el 25è aniversari de TV3. És un bon dia per felicitar tots i totes els que la han fet possible, per desitjar èxit als nous gestors de la Corporació (Albert Sáez i el nou Consell d’Administració, Rosa Cullell, Mònica Terribas i Oleguer Sarsanedas). Aprofito també per desitjar molta sort a Neus Bonet que ha pres el relleu d’Antoni Bassas al capdavant dels matins de Catalunya Ràdio.

La Diada va acabar amb algun incident aïllat com la crema d’una foto del rei. Són lamentables incidents que vam condemnar i que no desvirtuen el caràcter cívic de la Diada. El dia següent es va llençar un còctel molotov davant la residència de la Infanta Cristina. Alguns mitjans van intentar relacionar aquest fet amb la Diada… I es van quedar amb un pam de nas quan la persona presumptament autora del fet ha resultat del tot aliena a qualsevol moviment radical. Tot això em recorda el biaix amb el que alguns mitjans tracten determinades qüestions. I he trobat a Público unes cròniques de Javier Vizcaíno que ens expliquen, com ell diu, aquesta “trama mediàtica”. Llegiu per exemple, “Un, dos, res, inmersión, ¡ar!” o “¿Cómo se dice pis en catalán?“. Gràcies, Javier. Gràcies, Público.

La celebració de la Diada Nacional de Catalunya està des de 1973 estretament lligada al record de Salvador Allende. Un article de Luis Sepúlveda a Público ens recorda el líder socialista i President de Xile que va morir en defensa de la democràcia i del seu ideal polític. Des de 2001, la Diada també està lligada als atemptats comesos pel terrorisme fonamentalista islàmic a Nova Iork i Washington. Ens els recorda Lluís Foix en el seu article publicat a La Vanguardia i Timothy Garton Ash en l’article “El mundo, siete años después” publicat al suplement Domingo d’El País.

La Diada del 2008 venia marcada per la difícil negociació del nous sistema de finançament. Per recordar les qüestions en disputa us recomano l’article d’Anxo Lugilde publicat el dia 1 de setembre a La Vanguardia. He trobat molt interessants les reflexions al respecte fetes per Ferran Mascarell, Josep Ramoneda, Joaquim Coello, Toni Bolaño, Jordi Sánchez i Carme Valls. Jo també m’hi refereixo en l’entrevista que em publica avui el diari La Razón.

Aquesta setmana el President Zapatero s’ha referit en diversos moments a aquesta qüestió cercant un apropament entre les posicions del Govern d’Espanya i el de la Generalitat: “ Comprendo las reivindicaciones de Cataluña. (…) Siempre he dicho que Cataluña tiene que tener una mejor financiación. (…) No me parece razonable que las Comunidades que aportan más, reciban una financiación inferior a la media. (…) Cataluña va a tener el mejor sistema de financiación que ha tenido nunca. (…) El proceso es complejo pero vamos a llegar a un buen acuerdo”.

Alguna d’aquestes afirmacions es va produir en el debat sobre la situació econòmica al Congrés dels Diputats. Aquí podeu llegir la intervenció del President Zapatero i el resum de les seves principals propostes realitzat per Rosa Maria Sánchez a El Periódico de Catalunya. Sobre la situació econòmica no us perdeu l’entrevista a David Vegara publicada a ABC. Sobre el debat parlamentari podeu llegir l’article previ de Joaquín Estefanía i el dur anàlisi posterior fet per Alfredo Pastor.

Avui mateix he llegit tres articles sobre temes econòmics i socials que apunten reflexions molt pertinents. Es tracta de l’entrevista a Josep Maria Rañé, de l’article de Claudi Pérez sobre el “nou intervencionisme nordamericà” i de l’anàlisi de Guillermo de la Dehesa sobre els veritables motius del fort increment dels preus de les matèries primeres.

Aquesta setmana s’ha produït també l’esperada Sentència del Tribunal Constitucional sobre la convocatòria del Referèndum proposat pel Lehendakari Ibarretxe. Una Sentència contundent, que anul·la la convocatòria i que ha estat presa per unanimitat. El diari El País feia un resum dels principals arguments de la Sentència. Aquí hi trobareu l’editorial de La Vanguardia al respecte i una contundent opinió de Javier Pérez Royo. No vull defugir donar la meva opinió al respecte. En primer lloc, les Sentències han de ser acatades. Ho ha reconegut el propi Lehendakari. En segon lloc, el vigent ordenament constitucional espanyol no contempla la possibilitat que una Comunitat Autònoma pugui decidir per si sola una nova relació amb el conjunt d’Espanya. Ho he dit sempre, la Constitució vigent no empara el dret d’autodeterminació ni la seva versió edulcorada en forma de dret a decidir. També ho han dit en opinions i escrits els pares de la Constitució Miquel Roca i Junyent i Jordi Solé Tura. En tercer lloc, i dit tot el que he dit abans, si el Tribunal Constitucional no pot avalar de cap manera una declaració unilateral, no veig com podria desvirtuar el pacte entre el Parlament d’una Comunitat Autònoma i les Corts Generals, referendat per la ciutadania.

Desvirtuar, en el meu diccionari, vol dir “1. Llevar virtut, força, eficàcia, a una cosa. 2. Rebaixar el mèrit d’una acció”. Dic això perquè han estat moltes les veus que presenten la Sentència del Tribunal Constitucional sobre el referèndum basc com a premonició de la Sentència sobre l’Estatut català. Crec que això és un error com una casa de pagès. A nosaltres, catalans, el que ens toca no és fer d’ocells de mal averany sinó subratllar el caràcter radicalment diferent de la via basca d’Ibarretxe i el seu tripartit, i la via catalana impulsada pel Govern de Catalunya i el principal partit de l’oposició. Es poden negar les imposicions de part, sense que hi hagi la possibilitat d’acord entre parts. Si no, el conflicte està servit.

La casualitat ha volgut que estigui llegint el magnífic dietari d’Amadeu Hurtado, “Abans del sis d’octubre”, editat per Amadeu Cuito i Víctor Hurtado, publicat per Quaderns Crema, i presentat recentment al CCCB per Miquel Roca i Joan Tapia. Amadeu Hurtado fou un advocat i polític català, diputat a Corts per la Solidaritat Catalana, primer, i per ERC, després. Va abandonar aquest partit el 1933 per a integrar-se en Acció Catalana Republicana. Va participar en la discussió de l’Estatut del 1932 i va ser comissionat per la Generalitat per defensar els interessos d’aquesta davant del Tribunal de Garanties Constitucionals amb motiu de la impugnació per part del Govern de la república –a instàncies de la Lliga i de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre– de la Llei de Contractes de Conreu aprovada pel Parlament català.

Recomano vivament la lectura del llibre, com ho fa el director de L’Avenç, Josep Maria Muñoz. Personalment ja he encarregat via Internet l’autobiografia d’Amadeu Hurtado “Quaranta anys d’advocat: història del meu temps” perquè ha de ser apassionant. Hurtado era un catalanista i un patriota i, com a tal, preocupat per les mostres de poc nivell de la política catalana d’aleshores. Potser hi haurà qui digui que el seu judici va ser massa sever, però no és obligat el màxim esforç, la màxima intel·ligència i la màxima eficàcia en defensa dels interessos col·lectius? Us en deixo cinc cites, amb el prec que no siguin descontextualitzades, perquè cada època té els seus problemes, els seus partits, els seus dirigents, les seves institucions.

“… el perill que representa per a la República aquesta actitud del tribunal que es posa pel damunt de les Corts com un poder superior, i això tractant-se d’un organisme format per dues dotzenes d’homes obscurs, sense cap responsabilitat política, pot portar pertorbacions greus que el Govern i els Parlaments han de voler impedir.” (p.79)

“Si alguna cosa hi ha actualment anguniosa en el nostre país és la indiferència general de la massa per les coses de la política i les disputes dels partits. El poble sent inquietuds que no sap formular, però que tampoc no troba cap partit que sàpiga concretar-les.” (p.109)

“Perquè el mal és que tot el que pensen ho diuen, i es passen el dia fent declaracions.” (p.122)

“Poble, el nostre, amb l’esperit feble d’un perseguit, no sap encara trobar la força interior que l’aixequi a la jerarquia de rector, i es complau en aquest paper de desvalgut que troba en el sofriment, real o imaginari, el motiu de la protesta eterna, sense la qual la vida li resulta sense objecte.” (p.211)

“… el plany de no veure amplament reconeguda i respectada pels altres la fortitud i la grandesa que no ens sabem guanyar.” (p.212)

Llegit el dietari d’Hurtado em permeto també de recomanar-vos la relectura del meu article “Catalanisme exigent”. Algun ressò m’ha semblat trobar-hi.

Quatre flaixos polítics més. Primer flaix, la importància del debat educatiu especialment aquest curs. Us recomano al respecte la lectura de l’editorial de La Vanguardia i de l’article de Jaume Graells sobre els espais de benvinguda educativa, així com una visita al web de la llei d’educació de Catalunya.

Segon flaix. El debat sobre immigració. Us recomano la lectura de l’article de Josep Oliver, exigint un debat rigorós al respecte. L’article d’Oliver té com a punt de partida la polèmica sobre les declaracions del Ministre de Treball i Immigració sobre la necessitat de revisar la contractació en origen. El cert és que crec que el Ministre Corbacho té raó. Per una banda, la contractació en origen és el millor mecanisme per assegurar una immigració regulada, les persones que s’hi acullen venen ja amb feina. I per tant és un mecanisme de gran utilitat. Però, d’altra banda, també és cert que no té sentit demanant persones per a feines que ja no existeixen o per cobrir llocs de treball que poden cobrir aturats que ja viuen aquí –molts d’ells immigrants, per cert–. Quin sentit té seguir demanant, per exemple, paletes amb l’actual atur de la construcció? Revisar, actualitzant-la, la contractació en origen dóna també un missatge adequat a les persones que volen migrar en cerca d’un lloc de treball: la situació ha canviat; desgraciadament avui ja no és tan senzill trobar feina, i això durarà encara un temps.

Tercer flaix. Desavinences entre CDC i UDC. El que ja molts sabíem és ara ja vox populi, CDC i UDC tenen orientacions estratègiques diferents. Només ha calgut que es conegués la ponència política que serà discutida en el proper Congrés d’UDC perquè la diferència es posés de manifest. Llegiu al respecte les cròniques a l’Avui, El Periódico, El País i El Punt. I, encara que no hi tingui a veure, o sí?, llegeixo avui com el Partit Nacionalista Basc sembla estar disposat a pactar els Pressupostos amb el PSOE… El PNB sembla tenir clar que a Madrid s’hi va per feina. Sabem que Duran ho té clar. I que Mas, no tant.

Quart flaix. Segon aniversari de les eleccions municipals. Llegiu l’entrevista que li fa El Periódico de Catalunya a Jordi Hereu i l’entrevista que El Punt li fa a Manuel Bustos.

Tres flaixos de política internacional. Primer flaix: novetats a l’SPD. Frank-Walter Steinmeier serà el candidat a Canceller en les properes eleccions generals i dimiteix el president del partit Kurt Beck, que serà substituït per Franz Müntefering (a qui vaig conèixer amb motiu de la primer campanya electoral de Gerhard Schroeder). Llegiu al respecte les cròniques d’Isidre Ambrós a La Vanguardia i de Juan Gómez a El País.

Segon flaix: l’eterna qüestió de l’Orient Mitjà revisitada novament per Xavier Batalla a les pàgines de La Vanguardia.

Tercer flaix: eleccions presidencials als Estats Units. Llegiu la crònica de Mónica C. Belaza a El País sobre el revulsiu que Sarah Palin ha implicat per a la campanya de McCain i l’article de Marc Bassets a La Vanguardia sobre la diferent visió a mig i llarg termini en matèria de política econòmica entre els dos candidats.

ZONA WEB Recomanacions d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

Com l’Antoni va més ràpid que jo, avui us he de posar dos ZonaWebs en un. Allà van:

ZW 140 Tags

Sobre l’us de les etiquetes o “tags”.

ZW 141 Congrés de nou periodisme

Sobre el Congrés de nou periodisme.

About Miquel Iceta

Sóc primer secretari del PSC, president del grup socialista al Parlament de Catalunya i candidat a la Presidència de la Generalitat

Posted on diumenge 14 Setembre 2008, in Política. Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Els comentaris estan tancats.