La fermesa del President

Comença el curs i torna el meu Diari. El cert és que havia dubtat en algun moment sobre si seria capaç de donar-li continuïtat (dóna molta feina) i, en tot cas, m’havia plantejat la necessitat d’introduir alguns canvis. Per ara comprovareu alguns canvis de disseny, amb l’inestimable ajut de José Crespín, i també comprovareu que les subscripcions via e-mail seran a partir d’ara gestionades per Feedburner (trobareu sempre l’enllaç a la columna de la dreta). Per tant, en el millor esperit d’internet, on tot belluga, poc a poc hi haurà més canvis. Com diria Heràclit, mai no ens banyem en el mateix riu…

Però el meu riu té una font clara, el PSC i, més recentment, el seu 11è Congrés. I per aquí començo, convidant-vos a llegir la nostra Declaració de principis, les nostres resolucions (compte que és un arxiu voluminós…) i el discurs de cloenda del nostre Primer Secretari, que tanta expectativa i alguna inflamació va provocar.

El President de la Generalitat i Primer secretari del PSC parla poc, quan ho fa mai diu una sola paraula de més, però tampoc no deixa espai a l’equívoc. Clar i català. Per seguir la seqüència del seu raonament a l’11è Congrés, podeu llegir la seva intervenció amb motiu de la visita a Montmell (el dia abans del segon aniversari de l’entrada en vigor de l’Estatut i de l’evidència que no s’ha concretat -per manca d’acord entre els Governs de Catalunya i Espanya- allò que s’estableix en el Títol VI de l’Estatut, és a dir, el finançament. Podeu seguir amb la seva intervenció a Vilopriu i acabar amb la intervenció amb motiu de la seva trobada amb el grup de Diputats i Senadors del PSC a les Corts Generals.

Potser a alguns ha pogut sorprendre la fermesa del President Montilla i la seva voluntat de forjar un ampli acord a Catalunya. Però no sé per què ni de què se sorprenen. ¿O és que obliden que la principal obligació del President de la Generalitat és defensar els interessos dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya, el seu autogovern i les seves institucions i, particularment, l’Estatut? ¿És que es pensaven que el President Montilla oblidaria o negligiria les seves obligacions? ¡Què poc el coneixen els que puguin pensar així!

Sobre el finançament s’ha parlat i s’ha escrit molt. ¡I el que ens queda encara per escoltar i per llegir! Però hi ha tres o quatre coses que cal no oblidar.

Estem parlant de finançament perquè així ho estableix l’Estatut i no per caprici. I cal recordar que l’Estatut és una llei especialment important, perquè ha estat acordada entre el Parlament i les Corts Generals, ha estat aprovada pel Congrés i el Senat i ha estat referendada amb el suport majoritari dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya. És una llei plenament vigent i que cal respectar. També estem parlant d’això a causa del fracàs de l’anterior model de finançament, acordat entre els governs de PP i de CiU que per no tenir no tenia ni clàusules de revisió ni mecanismes d’actualització. I que era un model que, malgrat haver incrementat els recursos de la Generalitat, no els fa créixer en l’adequada proporció a les nostres necessitats. Era un model que penalitzava les Comunitats que més aportaven i les que més creixen en població. Vaja, un desastre. Ningú no discuteix de forma objectiva que el model vigent perjudica Catalunya de forma ben significativa. No pot ser que Catalunya acabi rebent menys recursos per persona que altres Comunitats que aporten menys recursos al sistema. Els mecanismes d’anivellament han de funcionar per reduir distàncies no per invertir posicions.

Tampoc no es pot oblidar que la negociació sobre el finançament és bilateral, perquè així ho estableix l’Estatut –i perquè sempre ha estat així– i que això no implica que l’acord no es pugui ampliar o estendre a totes les Comunitats de règim comú que l’acceptin. Com es va fer amb la cessió del 15% de l’IRPF o la posterior cessió del 30% de l’IRPF.

Sobre aquestes qüestions em permeto de recomanar-vos la lectura (que considero gairebé imprescindible, perdoneu la immodèstia) de l’article que vaig publicar al diari El País el passat 27 d’agost. O si voleu una versió més resumida de les meves tesis recollida en l’article que vaig publicar dijous passat a ABC.

La posició del PSC en aquest debat i en aquesta negociació és crucial. D’una banda som el principal suport del Govern català i és el partit del seu president, i d’altra banda participem de forma decisiva en el govern d’Espanya i en el projecte socialista que encapçala Zapatero. Hi ha qui no entén aquesta posició. Doncs bé, és la nostra. I la que ha comptat amb un suport àmpliament majoritari dels catalans. Certament la responsabilitat de vegades és incòmoda, perquè és molt gran. Però és una responsabilitat lliurement assumida i compta amb un més que notable suport ciutadà.

Fora de Catalunya de vegades la nostra posició és vista com un perill per a l’estabilitat. Sembla mentida que no siguin conscients que precisament quan defensem els ciutadans i ciutadanes de Catalunya és quan més estem defensant l’estabilitat política i institucional, per això no deixarem de defensar l’Estatut i un sistema de finançament just. I a Catalunya la nostra posició és criticada pels que estan més obsedits en fer caure el govern Zapatero o en posar-lo en dificultats que no pas en aconseguir un bon acord de finançament. No els seguirem en l’estratègia de tirar de la corda amb l’únic objectiu que es trenqui, perquè això seria un pèssim servei a Catalunya.

Seguirem treballant amb fermesa per assolir un bon acord, que honori l’Estatut, que pugui fer front a les necessitats i exigències dels catalans i que sigui just per a Catalunya. Seguirem intentant fer-ho amb la màxima unitat política possible. I també amb la màxima intel·ligència i discreció, que és la millor garantia d’un bon resultat. I que ningú no esperi que expliquem per endavant l’estratègia, ni que ensenyem les cartes (les xifres), ni que fem gestos de cara a la galeria. Som conscients que la ciutadania vol resultats i que serà precisament sobre els resultats que jutjarà quin ha estat el capteniment de cadascú.

Per acabar el comentari sobre temes de política catalana no se m’acut millor manera que recomanar la lectura d’un article del mestre Lluís Foix publicat a l’Avui. Són reflexions com aquestes les que ens calen, i no titulars d’un dia que s’obliden l’endemà.

La política espanyola està dominada per l’empitjorament de la situació econòmica. En aquest sentit cal donar molta importància a l’evolució de l’atur. Veieu la crònica de C. Pérez i L. Abellán a El País. També té interès repassar els reptes als que s’enfronta a Zapatero. Fernando Garea a El País parla de la necessitat d’arribar a cinc grans pactes. Sobre la situació econòmica podeu llegir l’entrevista de Joan Tàpia a David Vegara, Secretari d’Estat d’Economia, i la que li fa avui Jordi Barbeta a La Vanguardia a Celestino Corbacho, que parla també del finançament i del paper del President Montilla en aquesta negociació. He trobat molt suggestives les reflexions sobre la situació econòmica de Pedro Nueno i Emilio Ontiveros publicades avui, respectivament, a La Vanguardia i El País. També us pot interessar l’article d’Elviro Aranda sobre una eventual reforma de la llei electoral espanyola.

Estic seguint amb molt interès la campanya de les eleccions presidencials nordamericanes, que se celebraran el proper 4 de novembre. He seguit via Internet les dues Convencions i cada dia visito RealClearPolitics per fer-me una idea de com estan les coses. El cert és que serà una cursa ben apretada. Obama sembla anar per davant però McCain ha retallat distàncies i en triar la Governadora d’Alaska Sarah Palin com a candidata a la Vicepresidència està mobilitzant la tradicional base republicana que el troba massa independent. A RCP diuen que a dia d’avui Obama guanyaria amb 273 vots electorals (el sistema nordamericà implica que el guanyador a cada Estat suma els vots d’uns “grans electors” que són els que en definitiva voten el president) davant dels 265 de McCain. és una distància molt petita. Sols cal recordar que Kerry hauria arribat a ser president guanyant a Florida o Ohio. I que Gore hagués arribat a la presidència si hagués guanyat a l’Estat en que va néixer (Tennessee). Jo encara estic traumatitzat per la meva experiència personal. Vaig estar a la Convenció Demòcrata de 1988 que va triar com a candidat Mike Dukakis, Governador de Massachusetts. En acabar la Convenció portava un avantatge de vuit punts i al novembre va perdre estrepitosament davant el primer Bush a causa, entre d’altres coses, d’una campanya ferotge i bruta contra la seva política de permisos penitenciaris i la seva oposició a la pena de mort.

La Convenció Demòcrata va ser una exhibició de professionalitat i de disciplina de missatge, amb els Clinton jugant a fons a favor d’Obama. El magnífic discurs d’Obama va electritzar els seus seguidors (tot i que hi ha qui li retregui que va fer un discurs pensant només en ells). La Convenció Republicana, que va patir la distorsió creada per l’huracà Gustav, potser no va ser tan mil·limetrada però va servir de caixa de ressonància del missatge de Joe Lieberman (antic candidat demòcrata a la Vicepresidència amb Al Gore) en favor de McCain i a la presentació de la nova estrella republicana, la Governadora Palin que amb un discurs tan conservador com desacomplexat, vist per gairebé tanta gent com el d’Obama, va trencar amb una certa resignació del seu partit. Amb l’ambient caldejat, McCain, el “veritable heroi americà”, “l’únic que de veritat ha lluitat pel seu país” (cal recordar que va ser abatut mentre bombardejava Hanoi, empresonat i torturat pels nord-vietnamites, va rebutjar que el deixessin anar abans que altres presoners de guerra i que, al cap dels anys, va preconitzar la reconciliació dels Estats Units amb Vietnam) va fer un discurs menys brillant però no menys eficaç, en recerca del vot dels indecisos.

Sobre aquesta qüestió us recomano que llegiu els articles d’Antoni Gutiérrez-Rubí, Manuel Castells, Timothy Garton Ash i la crònica d’Antonio Caño publicada avui al diari El País. Trobareu també interessant la reflexió de Joseph E. Stiglitz que defensa de forma abrandada que la millor recepta per superar l’actual situació econòmica nordamericana (i mundial) és la de l’esquerra. I també us agradarà la reflexió de Paco Seoane sobre la dreta mediàtica nordamericana que, desgraciadament, té alguna semblança amb la del nostre país.

En aquest estiu s’han produït també altres esdeveniments importants en l’esfera internacional. La celebració dels Jocs Olímpics de Beijing i les conseqüències de l’aventurerisme del President de Georgia i de la reacció hegemonista de Rússia. Respecte de la nova dimensió mundial de la Xina com a gran potència llegiu la crònica de José Reinoso publicada al suplement Domingo d’El País. Sobre la crisi georgiana i caucàsica podeu llegir els articles de Fred Halliday, Juan-José López Burniol, Carlos Nadal i Josep Piqué.

La setmana vinent celebrarem la Diada nacional de Catalunya. Serà sens dubte una Diada marcada pel debat i la negociació sobre el nou sistema de finançament. Per fer-vos una idea podeu llegir els Manifestos que amb motiu de la Diada han aprovat Comissions Obreres i UGT.

ZONA WEB Recomanacions d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

Com l’Antoni va més ràpid que jo, us he de posar tres ZonaWebs en un. Allà van:

ZW137
Sobre Iwith, fundació internacional que utilitza informació tecnològica per ajudar al progrés de diversos països.

ZW138
Sobre la Convenció Nacional Demòcrata.

ZW 139
Sobre comunicació política.

About Miquel Iceta

Sóc primer secretari del PSC, president del grup socialista al Parlament de Catalunya i candidat a la Presidència de la Generalitat

Posted on diumenge 7 Setembre 2008, in Política. Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Els comentaris estan tancats.