Llengua i política

El símbol que encapçala aquest text és el logotip de la campanya de Barack Obama celebrant la diada de l’orgull gai. Aquí hi trobareu el Manifest del PSC amb motiu de la celebració del 28 de juny d’enguany. I el nostre propi logo.

Vull explicar-vos com vaig celebrar ahir la diada de l’orgull gai. Vaig ser convidat per Rebecca Lewis presidenta de la secció barcelonina de Democrats Abroad, l’organització del Partit Demòcrata a l’estranger, a compartir a l’Ateneu Barcelonès el visionat de la pel·lícula de Sebastián Córdoba estrenada al Festival de Cinema de Donosti “Through thick and thin” (subtitulat en castellà “Contra viento y marea”). Es tracta d’un documental que explica amb tota cruesa les dificultats de les parelles homosexuals binacionals als Estats Units, quan un o una dels membres de la parella estan amenaçats d’expulsió pel Servei Nacional d’Immigració, ja que als Estats Units no està legalitzat el matrimoni entre persones del mateix sexe, ni hi ha cap mena de reconeixement legal que permeti acollir-se a cap benefici en matèria d’immigració.

Actualment s’està intentant tramitar la llei “Uniting American Families Act” per resoldre aquesta qüestió. Després de breus salutacions d’una representant de la Junta de l’Ateneu, de José Campos dels Democrats Abroad a Barcelona, d’Antonio Guirado i Jordi Petit de la Coordinadora Gai-Lesbiana i la meva intervenció, varem veure el documental que us recomano vivament. Va ser una magnífica manera de celebrar el dia de l’orgull. Per cert, si pitgeu el logo d’Obama amb l’eslogan “Hope” (esperança) que trobareu aquí sota podreu visitar el reportatge que li dedica avui el Magazine Digital de La Vanguardia. Per cert, a molts i moltes ens agradaria poder votar a les eleccions nordamericanes, i tenim una forma indirecta de fer-ho. Hi ha molts ciutadans dels Estats Units que viuen a l’estranger i no voten. El cert és que és molt senzill de fer. Es tractaria, doncs, que ens asseguréssim que tot ciutadà o ciutadana nordamericana que coneguem s’inscrigui i vagi a votar. Els demòcrates tenen una bona web per afavorir-ho VotefromAbroad. Som-hi! fem córrer la veu!

Ahir era també un bon dia per demanar-li al PP, com ho va fer Pedro Zerolo, que retirés el recurs d’inconstitucionalitat contra la llei que permet el matrimoni entre persones del mateix sexe. Desgraciadament no ho faran. I tot apunta que el seu viatge al centre serà llarg. Com ho demostren fets com aquest o el recurs contra el nostre Estatut.

Aquesta setmana encara hi ha hagut molts analistes que s’han referit al Congrés del PP. Tots subratllen la victòria de Rajoy i una millora en termes relatius del caràcter moderat del PP. Veieu per exemple l’editorial d’El Periódico de Catalunya i els articles de Miquel Roca, Joan B. Culla i Santos Juliá, que parla de l’emancipació del PP del seu “pare” Aznar.

Lamentablement, com deia abans, l’emancipació no arriba a tant com per retirar recursos presentats davant del Tribunal Constitucional, i encara els porta a abraçar croades com les que atia des d’el Mundo l’autoanomenat “Manifest per una llengua comuna” inspirat pel partit de Rosa Díez. Dic autoanomenat perquè, llegit el manifest, no hi ha una defensa d’una llengua universal comuna, sigui l’anglès o l’esperanto, sinó la voluntat de defensar el castellà que, segons semblen opinar els signants, estaria amenaçat pel gallec, el català i l’euskera. Els signants, gent de reconegut prestigi, se n’adonen que no poden parlar d’amenaça a la situació “real” de la llengua castellana ni a una minva del seu ús social (cada dia el castellà és parlat per més gent, a tot Espanya i arreu del món, i impulsa una cultura de creixent prestigi dins i fora de les nostres fronteres) i diuen que la seva preocupació rau en la situació “institucional” de la llengua castellana. No s’entén aquesta preocupació institucional si tenim present que la Constitució, norma institucional bàsica de l’Estat consagra en el seu article 3.1 que “El castellà és la llengua espanyola oficial de l’Estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d’usar-la”. Totes les normes lingüístiques vigents han estat declarades com a constitucionals pel Tribunal Constitucional. ¿On és, doncs, el problema? ¿O, millor dir, hi ha problema? ¿És un problema que les altres llengües espanyoles facin esforços per promoure el seu coneixement i el seu ús, estant com estan, aquestes sí, en una posició de debilitat comunicacional?

Potser queda més clara la voluntat dels signants quan parlen del castellà com una “lengua política común” (sic) Perquè, en efecte, la seva reivindicació és més política que lingüística o cultural, encara que no ho vulguin reconèixer. Això sí, diuen que el que proposen potser implicaria canviar la Constitució i alguns Estatuts d’Autonomia. No cal dir que això implicaria trencar l’ampli consens lingüístic i convivencial que es dóna a Catalunya (i crec que també a Galícia, País Basc, Navarra, Aragó i la Comunitat Valenciana). El PP s’ha apuntat a la croada, tot i que ja s’han alçat algunes veus que subratllen que la política del PP a València no és la reclamada pel Manifiesto, com tampoc no ho era la política que desenvolupava el PP des del Govern de les Illes.

És important despolititzar la llengua, les llengües. I també desconfiar dels que creuen que només es pot defensar les llengües a cop de llei o de decret. La història del nostre país demostra que això no és així. Les llengües han de servir per comunicar-se, per conèixer i estimar, mai per dividir ni menys encara per oprimir.

Podeu llegir al respecte els articles de Joan Barril, Pilar Rahola, Javier Ortiz, Joan Garí, Antoni Puigverd i Manuel Rivas. La crònica de Ferran Casas revela la hipocresia del PP. I l’editorial d’El Periódico de Catalunya posa de relleu amb contundència que “Res amenaça el castellà”. Resulta imprescindible llegir l’article de Josep Ramoneda que ens explica perquè el nacionalisme espanyol renega del seu nom i com, afegeixo jo, utilitza falses polèmiques com la lingüística per afirmar-se socialment i política.

Per separar els temes us adjunto l’altre logotip del nostre 11è Congrés. la setmana passada us l’oferia en horitzontal i fons blanc, avui ho faig en vertical i fons vermell. Com el muntatge és meu a partir d’una foto, quan pugui substituiré el gràfic per un de més qualitat.

I, en efecte, si algú sap on va és el president Montilla. Podeu comprovar-ho en les seves entrevistes publicades al Diari de Girona i a El Economista i, sobretot, la seva intervenció en el Consell Nacional del PSC celebrat dissabte.

Trobareu també molt interessant l’entrevista de Raimon Obiols al diari El Punt, en la que, entre d’altres coses, reitera la necessitat de mantenir el compromís amb l’actual majoria catalanista i d’esquerres.

S’ha produït aquesta setmana un acord entre els governs espanyol i francès sobre la interconnexió elèctrica. podeu llegir al respecte l’article de Josep Antich i l’editorial de La Vanguardia. El president de la Generalitat ha aprofitat també per reiterar el compromís de la Generalitat amb el corredor mediterrani, com recull aquesta crònica de Francesc Bracero. Aprofito per felicitar avui Joan Clos amb motiu del seu aniversari, i també pel seu nomenament com a Ambaixador d’Espanya a Turquía. Mentrestant CDC sembla emmirallar-se en el País Basc donant suport a Ibarretxe (nou episodi de preocupant radicalització i deriva sobiranista de l’equip d’Artur Mas) mentre UDC recorda sempre que pot la seva personalitat diferenciada. Com ho fa Josep Maria Pelegrí quan aprofita per dir que un sistema de primàries per triar candidat seria molt positiu per Josep Antoni Duran Lleida.

Aquesta setmana s’ha produït sense sorpreses la votació al Parlament basc que en teoria posa en marxa el procediment de consulta patrocinat per Ibarretxe. Amb un sol vot de diferència (un vot prestat del Partit Comunista de les Terres Basques) el Parlament basc ha autoritzat una consulta que escapa de les seves competències i que, per tant, no s’arribarà a realitzar. Tot plegat, un embolic més d’Ibarretxe que només sembla interessat en recollir vots provinents de l’esquerra abertzale a les properes eleccions basques. Podeu llegir al respecte, els articles de Joan Tapia, Florencio Domínguez, Emilio Alfaro, i Rosa Paz, i l’editorial d’El País. I també les cròniques de Luis Rodríguez Aizpeolea i Josep Maria Brunet sobre els arguments que utilitzarà el Govern espanyol per recórrer l’acord del Parlament basc davant del Tribunal Constitucional. Trobareu també interessant l’entrevista a Patxi López publicada per El Mundo, i la crònica de Luis Rodríguez Aizpeolea comentant l’imminent retorn al País Basc de Josu Jon Imaz.

Tot i la preocupació per la situació al País Basc, la política espanyola gira cada cop més al voltant de l’actitud i la reacció del govern espanyola davant la nova situació econòmica. Podeu llegir al respecte l’entrevista de Celestino Corbacho a Expansión, la crònica d’El País sobre el paquet de mesures econòmiques anunciat pel Govern i, sobretot, el complet “Examen a Zapatero” publicat avui al suplement Domingo d’El País.

La preocupació per la situació econòmica és compartida per tots els països ja que ens trobem davant d’una veritable crisi mundial. Podeu llegir al respecte quatre articles molt interessants, els de Joseph Stiglitz (que advoca per un nou model econòmic mundial que canviï profundament les pautes de producció i consum), Federico Mayor Zaragoza (que explica que la millor manera de combatre les crisis és fomentant un desenvolupament global), Paul Krugman (que avisa del caràcter tendencial de l’alça del preu dels combustibles) i Jeffrey Sachs (que explica que és possible i desitjable un major creixement mundial que utilitzi menys recursos naturals).

I quan caldria una veu forta i clara a nivell mundial, capaç de proposar els mecanismes de regulació que fessin front als estralls causats pel capitalisme globalitzat, Europa està entre sotraguejada i estancada, i escorant-se de forma perillosa cap a la dreta. Veieu aquest darrer aspecte comentat en detall a la crònica de Cristina Galindo i Pere Rusiñol. Veieu també el diagnòstic pessimista de Joschka Fischer que creu que Irlanda li ha donat un cop de gràcia a l’Europa política i el de José María Zufiaur que assenyala la retirada en tota regla de l’Europa social. Afortunadament Espanya ha ratificat per àmplia majoria el Tractat de Lisboa. He observat amb alegria que Iniciativa per Catalunya ha passat del no a la Constitució europea a una abstenció al Tractat de Lisboa i és que l’actual situació mundial i la correlació de forces a Europa aconsellen un bany de realisme.

Sobre la directiva europea de retorn dels immigrants en situació irregular trobareu d’interès els articles de Javier Moreno, eurodiputat del PSOE, i d’Ignasi Guardans i Carles Campuzano explicant la posició de CiU al respecte.

I avui, futbol. Fins i tot jo, que no sóc gens futbolero, en sóc conscient. L’arribada de la selecció espanyola a la final de l’Eurocopa és un esdeveniment que desborda la dimensió estrictament esportiva. Com jo no hi entenc gaire us convido a llegir l’editorial d’El Periódico d’ahir i l’article publicat avui per Antoni Gutiérrez-Rubi. Hi ha qui només sap veure en competicions com aquesta una rivalitat de tipus nacionalista. No és el cas del President de la Generalitat que ens explica avui a les pàgines de La Vanguardia “Por qué quiero que gane España”. Jo també vull que avui guanyi “la roja”.

Acabo recomanant-vos la lectura de tres articles ben diferents que assenyalen tres debats amb força interès: la reivindicació metropolitana d’Oriol Bohigas (que comparteixo al 100%), una crònica sobre la nova política energètica de Gordon Brown i l’article de Daniel Innerarity “La coalición de los vivos”, en el que ens adverteix sobre la interdependència entre generacions, sobre l’impacte en el futur de decisions i indecisions del present.

L’entrada al diari que acaba aquí serà la darrera amb aquest format abans de vacances. El cap de setmana vinent estarem a Madrid participant del 37 Congrés federal del PSOE i quinze dies després celebrarem l’onzè Congrés del PSC. Potser faré alguna anotació al Diari però el que és segur és que no estaré en condicions de fer aquest resum setmanal d’opinió. Vull agrair-vos a lectors i lectores del meu Diari l’interès que demostreu i als i a les que m’envieu e-mails us demano comprensió per alguns retards en la resposta. I, a tots i totes, us desitjo un bon estiu i unes magnífiques vacances.

“Perles” del programa Polònia emès el 26 de juny, resum crític realitzat per Núria Iceta (podeu trobar-les totes aquí).

LES PERLES
– El President Puigcercós va a veure el President Montilla armat amb un fuet per marcar-li les 3 línies vermelles!!! Llàstima que el President Montilla no hi era i els periodistes han enganxat el Puigcercós en lʼengany ;)

– El President Montilla ja té el nivell C de català. Ell mateix ens ho explica: ˮAra tinc el nivell ˮSéˮ. Fins ara tenia el ˮNo séˮˮ. Boníssim, el Carod li xiva les respostes de lʼexamen pel pinganillu al President!

EL MILLOR

– El petroli que sʼha trobat a les obres de la línia 9. Catalunya, sempre preocupada per la pasta ara neda en lʼabundància!! I no és lʼúnic: hi ha altres jaciments a lʼIkea de Badalona, a la Seu… Catalunya sʼha convertit en lʼEmirat de Catalunya i el President Montilla en lʼEmir Montilla; el Rei parla català; ZP és un mindundi que demana perrikis a lʼEmir; Catalunya compra Extremadura; Convergència compra Unió; en Mas és un clon del JR de Dallas; lʼEmir Montilla és amic del Chavez; les patrulles dels Mossos van en Mercedes; el Palau de la Generalitat ara és ara a Cornellà i les Conselleres sʼhan convertit en ballarines, alumnes de la professora M. Pau en la dansa dels 7 vels. El final una mica embolicat, però. Amb això de lʼObama i lʼatac preventiu a lʼEmirat de Catalunya…

EL PITJOR
– Franco pendent de lʼEurocopa. Previsible, no?
– Papitu tour, per recaptar fons… serà fons perquè adeptes no ho crec. Si el pilla el Risto, riu-teʼn de lʼEsther… i llaaaaaarg

ARXIU HISTÒRIC (fa un any…)
– La càmara oculta de la Comissaria de Les Corts mostra un mosso fent un massatge al detingut… oh, és un vídeo que es va repetint. La càmara secreta de debò mostra el veritable l’atonyinament preventiu. El pobre Saura té problemes de desdoblament de personalitat: violència <-> bon rotllo, repressió <-> seguretat…

LA PICADA D’ULLET
– M. Pau, et trobàvem a faltar!
– Rajoy: ˮYo soy el líder de ferro colado, que lo ha dicho el Sólerˮ

SOM UNA CLONACIÓ
– Josep Cuní, pobre, sʼha vist superat pel seu propi clon.

LA IMATGE DE LA SETMANA
– Les grenyes de lʼAznar… és perquè no té cap amic perruquer, o perquè vol assemblar-se al Briatore?
EL DIÀLEG DELS PRESIDENTS MARAGALL I PUJOL
PM: Ciutadans de Catalunya, tinc pipí. Dʼacord, no és una frase tan potent com aquella del Tarradellas i el ˮja sóc aquíˮ, però és veritat. Vaaaa Pujol, espavila.
JP: Espera que no em surt!
PM: Que pesat. El Pujol al wàter és com la Generalitat, que un cop ha entrat no hi ha qui el faci sortir. Bé, sí, el mendes. Això? [assenyala la seva mà embenada] No patiu, conseqüències de la revetlla. El que es coneix com un petardu tripartit. Al principi et penses que el controles però després tʼacaba explotant a les mans. Que cabroooon. Tranquils, estic bé. La Geli va voler curar-me la ferida però vaig ser-hi a temps i vaig fugir. Ara, a mi els petards no em fan por. De fet, quan has tingut el Carod de segon hi ha poques coses que et facin por. Mira, meʼn va sobrar un. I aquest és dels forts, eh. No hi ha res com un ensurt per apujar lʼestómac. [encén el petard] Catalans, catalanes, visca Catalunya! He heee [el tira cap el Pujol]
JP: Pasquaaaaaal
PM: Que cabrooon.

ZW núm. 135 Recomanació d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

http://www.bigthink.com

Big Think és una iniciativa impulsada per Peter Hopkins i Victoria Brown, amb el patrocini de Lawrence Summers, que ofereix continguts en vídeo amb un format semblant a YouTube. La seva especificitat radica en que tots els vídeos estan protagonitzats per experts i intel·lectuals de l’àmbit acadèmic, científic, econòmic o empresarial, entre altres, que parlen sobre un tema concret, aportant els seus punts de vista, amb una durada entre tres i cinc minuts. Un d’ells: Politics 2.0 (Com està canviant la tecnologia el panorama polític? L’usuari pot crear el seu propi compte que li permet participar votant aquells vídeos que li semblin més interessants, proposant els seus propis temes, debatent sobre qüestions diverses, etc. La pàgina s’estructura en diferents canals i categories on es poden visionar les diferents aportacions i té previst anar afegint noves prestacions com l’aplicació per establir contactes sociales a l’estil de Facebook. En definitiva, un YouTube per a intel·lectuals.

Per acabar, comentar que aquest dissabte, dia 28, ha tingut lloc l’estrena del documental Contra Viento & Marea (Through Thick & Thin) de Sebastián Córdoba. Un documental sobre la separació de parelles gays i lesbianes binacionals a causa de les lleis d’immigració dels EEUU. Democrats Abroad Barcelona organitzava l’esdeveniment a l’Ateneu Barcelonès amb un breu discurs sobre la legislació pendent “Uniting American Families Act (UAFA)” i una introducció a la pel·lícula mitjançant entrevista telefònica amb el Director i la participació de Miquel Iceta.

ZV (Zona Vídeo). FORA.tv, en la línia de Big Think, ofereix continguts en profunditat de la mà d’experts en diferents àmbits, extenent el debat als usuaris en general a través de les diverses possibilitats d’interacció que permet la Xarxa. Possibilita, també, als mitjans de comunicació el fet d’agregar a diari l’àmplia gamma de continguts que generen institucions i/o productors independents arreu del món.

About Miquel Iceta

Sóc primer secretari del PSC, president del grup socialista al Parlament de Catalunya i candidat a la Presidència de la Generalitat

Posted on diumenge 29 Juny 2008, in Política. Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Els comentaris estan tancats.