Un PP més competitiu

Començo avui per anunciar que he decidit publicar un llibre a Internet que recull articles i intervencions que he anat fent a llarg de 30 anys de militància socialista i una cronologia política meva que es desenvolupa en paral·lel a la pròpia cronologia del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE). És la meva forma particular de celebrar el 30 aniversari del PSC. He decidit publicar el llibre a Bubok, una interessant experiència d’autoedició a Internet. Podeu comprar exemplars en paper a preu de cost, o bé descarregar-lo gratuïtament en format PDF.

Però sens dubte la notícia de la setmana ha estat la celebració a València del Congrés del PP. Sense sorpreses. Rajoy s’imposa sense que s’hagi presentat cap candidatura alternativa, amb un volum de vots en blanc superior al de qualsevol altre Congrés del PP tot i que tampoc no altera significativament la rotunditat de la victòria de Rajoy i la derrota de tots els que de forma oberta o subreptícia no comparteixen el seu projecte (Aznar, Acebes, Zaplana, Aguirre, Mayor Oreja, San Gil, Astarloa, Pedro J. Ramírez, Federico Jiménez Losantos,…) Potser el que seria políticament correcte és no donar cap credibilitat al canvi que sembla impulsar Rajoy; raons no faltarien per fer-ho, per què ara i no abans, per què no retira el recurs contra l’Estatut i la llei que autoritza el matrimoni entre persones del mateix sexe, per què no renega explícitament de l’aznarisme, com és que recupera una persona tan recremada com Arenas que afirmava que l’Estatut era “un traje a Carod y a Maragall que le pueda servir también a ETA” o que era “como el Plan Ibarretxe pero sin pistola”. Però, què voleu que us digui, m’estimo més Soraya que Zaplana, Cospedal que Acebes, Gallardón que Aguirre i Lassalle que Astarloa. És evident que jo no els votaria i que faré el que pugui perquè mai no governin. Però m’agraden més que els d’abans. I molt més que els que han sortit derrotats d’aquest Congrés. Encara que això faci al PP més competitiu…

Certament els derrotats no desapareixeran del mapa, i no abandonaran fàcilment la lluita. Com ho demostra l’article d’avui mateix de Pedro J. Ramírez o els propis editorials d’El Mundo de divendres i d’avui mateix. Si les eleccions basques, les gallegues i les europees no li anessin bé al PP, poc trigarien a alçar-se novament les veus contra Rajoy…

En tot cas, les raons de Rajoy per actuar com ho ha fet són evidents, a part del natural instint de supervivència… Veieu per exemple el Publiscopio del diari Público que demostra que el PP està més a la dreta que els seus votants, o els articles de José Luis de Zárraga i de Carles Castro explicant les causes de la derrota del PP en les darreres eleccions generals.

Podeu també llegir al respecte els articles d’Enric Hernández d’ahir i d’avui, de Joan Tapia, Javier Pérez Royo, Gonzalo López Alba, Antoni Gutiérrez-Rubí i Soledad Gallego. Podeu llegir també els editorials de La Vanguardia i El País.

El Congrés del PP ha arribat just després de la condemna de Federico Jiménez Losantos per injúries greus i continuades contra l’Alcalde de Madrid i en ple debat de la conferència episcopal espanyola sobre el paper escassament evangèlic de la seva emissora de ràdio. Veieu al respecte els editorials d’El Punt, El País i El Periódico sobre la condemna, els editorials de La Vanguardia i El País sobre la COPE, i els articles d’Ernesto Ekáizer, “Una sentencia contra la teoría de la conspiración” i de Javier Pradera, “Política de la infamia”.

Per passar a temes relatius a la política catalana no hi ha millor recomanació que la lectura de l’entrevista al President de la Generalitat que David Miró i Ferran Casas li fan a Público. Aquí sota hi trobareu l’eslogan de l’Onzè Congrés del PSC que li va com anell al dit a José Montilla.

Al voltant del proper Congrés de CDC no s’esperen grans novetats, si bé hi ha articulistes que auguren grans emocions a causa de la deriva sobiranista de l’equip de Mas que sembla anar a remolc d’ERC, veieu per exemple l’article de Joan Manuel Perdigó a El Periódico. Aquesta tesi ve avalada també per la presència d’esmenes que passen sense embuts a reclamar un Estat propi, com descriu Lluís Bou a l’Avui. I tot plegat en un context de deteriorament de les relacions entre CDC i UDC com es posa en evidència en la diferent estratègia d’uns i altres en la política espanyola, com explica Manel Manchón en aquesta crònica a El Periódico.

Encara ressona l’eco del Congrés d’ERC. Podeu llegir al respecte l’anàlisi de Xavier Bru de Sala i de Joan B. Culla. Ara s’obre el període d’assemblees de les federacions regionals d’ERC en les que el panorama es presenta tan obert com el propi 25è Congrés Nacional d’aquest partit.

Aquesta setmana m’ha cridat molt l’atenció l’interès que posa la Generalitat valenciana en l’impuls del corredor mediterrani, com ho explica Salvador Enguix a La Vanguardia, que també hi dedica un editorial. Crec que és bo que trobem objectius comuns entre la Generalitat de Catalunya i la Generalitat valenciana, i aquest seria un de ben important.

També és rellevant la reflexió suscitada per l’editorial del diari Avui sobre la situació de la llengua catalana. Convé que hi pensem tots plegats i que cerquem solucions que molt probablement no són de tipus normatiu.

Aquesta setmana el Parlament de Catalunya ha aprovat per unanimitat el Llibre 4rt del Codi Civil català, en matèria de successions. S’hi han introduït algunes modificacions ben significatives que modernitzen el nostre Dret civil propi, com la impossibilitat que els condemnats per maltractaments heretin de les seves víctimes o l’adaptació del nostre sistema jurídic al ple reconeixement de les noves formes de família. Podeu llegir al respecte la crònica publicada a El Punt.

Finalment us recomano la lectura de l’article de Màrius García sobre el finançament local i el de Carles Martí sobre el pla d’ascensors de l’Ajuntament de Barcelona, per ajudar les comunitats de veïns que no en tenen.

Aquesta setmana s’han produït en paral·lel els debats sobre les propostes per afinar la política espanyola de reagrupament i retorn d’immigrants impulsada pel Ministre Corbacho i la directiva europea sobre retorn. Tot i que tenen diversos punts de contacte, cal abordar separadament ambdues qüestions.

Aquí trobareu un resum esquemàtic de les propostes del govern espanyol en matèria de reagrupament familiar i de retorn dels immigrants. Com és fàcil de comprovar, es tracta d’una visió global que contempla mesures genèriques per recol·locar treballadors que quedin en atur, independentment de la seva nacionalitat; mesures per fomentar el reciclatge professional i la formació continuada, mesures per detectar i aprofitar millor nínxols d’ocupació, i per fomentar la contractació en origen. Del conjunt d’aquestes mesures, n’hi ha dues que han tingut un especial ressò mediàtic. Es tracta del pla per al retorn d’immigrants que han perdut la feina a través de la capitalització dels subsidis a que tinguin dret si compleixen unes determinades condicions, i la modificació dels criteris per al reagrupament familiar. Es tracta d’afavorir la inserció laboral dels joves entre 16 i 18 anys, de fixar els moments de reagrupament per evitar la incorporació d’immigrants a l’escola quan el curs està a punt d’acabar, i d’evitar l’arribada de persones que difícilment es podran incorporar al mercat laboral.

Molta més polèmica ha aixecat l’aprovació per part del Parlament Europeu de la directiva de retorn. Aquí hi trobareu un resum de la directiva i l’argumentari distribuït pel PSOE. Podeu llegir al respecte els articles favorables del Comissari Jacques Barrot i el president Manuel Chaves i les reflexions contràries de Jacques Delors i Michel Rocard i d’Alfonso Egea de Haro de la Fundación Alternativas.

Aquest debat s’ha afegit a les conseqüències del no d’Irlanda al Tractat de Lisboa i a l’aprovació per part de la Comissió Europea de la directiva sobre el temps de treball que encara ha de ser discutida pel Parlament Europeu. És evident que la no ratificació del projecte de Constitució Europea i el predomini conservador a molts països de la Unió estan posant el projecte europeu en grans dificultats. Podeu llegir al respecte els articles de José María Ridao, Miquel Roca i Felipe González, així com l’editorial del diari El País.

Els partits d’esquerres i el moviment sindical estan començant a mobilitzar-se en contra de la directiva europea del temps de treball, amb arguments com els que recull encertadament aquest article de Cándido Méndez, secretari general de la UGT.

El debat sobre aquestes directives europees es produeix en un moment especialment delicat a causa de la forta desacceleració econòmica. Un aspecte que també ha incidit sobre la valoració de la vaga dels transportistes, com ho demostra l’editorial de La Vanguardia al respecte i l’article de Joan Coscubiela. Trobareu molt interessant l’article de Santiago Reyna sobre la incidència de l’actual moment econòmic sobre el sector dels autònoms i la reflexió més general d’Antoni Segura sobre la crisi.

Aquesta setmana es va presentar la Fundació Pasqual Maragall per a la recerca sobre l’alzheimer i malalties neurodegeneratives relacionades. Podeu llegir al respecte les cròniques d’Àngels Gallardo i Sara González a El Periódico de Catalunya i de Marta Ricart i Maite Gutiérrez a La Vanguardia.

Tot i el seu caràcter incert, segueix obert el procés de diàleg entre Israel i Síria que, almenys així ho espero, hauria de portar a la pau entre els dos països i a la restitució del Golan a la República Àrab de Síria. Podeu llegir al respecte l’article de Shlomo Ben-Ami.

Finalment us recomano dos articles que constitueixen bones aportacions al debat sobre la renovació de l’esquerra i de la política. Un és l’article de Josep Ramoneda “¿Hay una vía a la izquierda?” i l’altre és l’article d’Antoni Gutiérrez-Rubí “El nacimiento del ciberactivismo político”.

“Perles” del programa Polònia emès el 19 de juny, resum crític realitzat per Núria Iceta (podeu trobar-les totes aquí).

LES PERLES
– Lʼaugment del preu del petroli…. el transportista que es queixa a Zapatero i Solbes… per què té pinta fatxa? Altres afectats que sʼhi solidaritzen: Dani Pedrosa, un activista de la kale borroka, la repartidora de pizzes…

– Rajoy obre el Congrés del PP: ˮAmigos, amigas, Esperanza, gracias por venir al Congreso del PPˮ. Sembla un malson amb diferents versions. Possibilitat A: Rajoy aconsegueix esquivar un tret que va dirigit cap a ell. Possibilitat B: Rajoy posseït per les veus dʼAznar, Espe, Acebes… Possibilitat C: Hi ha un candidat opositor sorpresa dʼultima hora, algú amb ganes de tornar a pillar, vaja, el Càrod-Rovira. Possibilitat D: Angelito com a representant del sector aznarista i amb la col·laboració necessària dʼEspe li clava una patada en els piiiiiiiiiii.

EL MILLOR
– Ha sigut ˮel Obamàsˮ. Artur Mas ja no sap què fer per guanyar alguna cosa, així que assaja un canvi de ˮlookˮ, tenyir-se de negre i convertir-se en Obasmàs! ˮCatalans, he tingut un somni, arribar a presidir els Estats Units de Catalunya.” El nou himne ˮCatalunya triomfantˮ té la música de lʼStar-Spangled Banner americà. El que ha quedat planxat és en Montilla que va apostar pel candidat equivocat… ˮi mira que mʼhi assemblavaˮ.


EL PITJOR
– PSOceanʼs eleven, o la patètica estratègia del govern espanyol de pillar pasta. Davant la crisi [ui, perdó, no es pot dir la paraula] la gran proposta de Solbes: ˮla única solución es robar el Banco de España…” A Clos li encanta: ˮcomo en Semen [sic] Eleven.” La banda està formada per ZP, Clos, Maleni, Chacón i Solbes. Lʼestètica del gag està currada, però vamos…

ARXIU HISTÒRIC
(fa un any…)
– La reconquesta de Montjuïc. ZP dalt del castell lliurant la clau a un solícit Jordi Hereu, al peu del canó, mai millor dit. Les condicions del lliurament, cap problema: “La bandera española tiene que ondear siempre en la cima, las antenas militares se quedan, y en el jardín siempre tiene que haber un enanito (esta es una condición de la época de Bono).” Llàstima que les salves d’honor per celebrar l’acord acaben carregant-se la Torre Agbar.

LA PICADA D’ULLET
– La sentència sobre Jiménez Losantos. Parlen els bisbes: ˮSi alguien quiere ayudar a pagar sus querellas, que ponga la crucecita en la declaración.”

KA FORT
– Puigcercós marcant territori (és a dir, pixant) al despatx de Carod. Lʼhome sembla disposat a tot, fins i tot a allò del ˮferro roentˮ, que una senyoreta com jo no ho pot reproduir. Això sí, entendridora la manera que té Carod (via castells) de pujar al despatx.

EL MONÒLEG DEL PRESIDENT MARAGALL

Ai, ai, ai. Ei, catalans, bona nit. Sempre mʼha agradat estar sol. Els genis ja ho tenim això. Però una cosa és que mʼagradi estar sol i lʼaltre és que et deixin sol. Que és el que em va passar quan manava. I això ja no mola tant. [Sona el telèfon] … Sí, no ja en tenim dʼinternet… No, no sé quantes megues… Aquest tema el porta el Pujol i ara no hi és… Jo sóc el Maragall… Sí, dona, el dels Jocs Olímpics… No, aquell era el Cobi… convergent! [Torna a sonar el telèfon] … No, no hi és el senyor de la casa. Jo sóc el seu fill… 15, acabadets de complir… Sí, sempre he tingut la veu ronca, què passa? [I torna] … Miri, no hi ha ningú… Ah, com diu, una enquesta… sobre el govern?… he heeeee, encantat de la vida… Esperi que em poso còmode… Quan vulgui… Que què penso de la gestió del Govern en el tema de lʼaigua? Quina gestió? He heee que cabrón. Va, la següent, que això em diverteix… Que puntui sobre els consellers? Som-hi… zero… un u… zero i mig… Catalans us deixo que tinc feina… Aquest un 8 que és el tete. He heeee, que cabrooon.

ZW núm. 134 Recomanació d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

http://www.inforamerica.org/

La Càtedra Unesco de Comunicació de la Universitat de Màlaga impulsa el portal de comunicació Infoamèrica, sobre comunicació, societat i cultura. En ell, trobem un ampli repertori de pensadors i recursos sobre la comunicació i els mitjans. Eco, Habermas o McLuhan són alguns dels autors referenciats, entre molts altres ordenats alfabèticament, sobre els quals podem consultar la seva biografia, articles, bibliografia online i altres enllaços a la xarxa. El portal permet l’accés a un ampli repertori bibliogràfic lliure o amb diferents restriccions, així com a revistes acadèmiques o a més de 15.000 articles sobre comunicació i cultura.

Compta, a més, amb una interessant vídeoteca amb referències històriques i arxius sobre comunicació, mitjans i llibertat d’expressió. L’Observatori Iberoamericà de la Llibertat de Premsa recull informació bàsica de la situació a cadascun dels països llatinoamericans, oferint articles i informes, com el primer informe (2007), que realitza una anàlisi país per país.

També Reporters Sense Fronteres recollia, en el seu informe anual de febrer de 2008, un balanç de la situació de llibertat de premsa a 98 països, oferint anàlisis regionals de 2007 que inclouen els Estats membres de la Unió Europea i els Estats Units.

ZV (Zona Vídeo). Misexta.tv o LaComunidad són dues de les propostes que la cadena de televisió privada La Sexta va presentar fa unes setmanes, posicionant-se a Internet amb continguts de qualitat i amb un clar interès per tot el tema social a la xarxa.

About Miquel Iceta

Sóc primer secretari del PSC, president del grup socialista al Parlament de Catalunya i candidat a la Presidència de la Generalitat

Posted on diumenge 22 Juny 2008, in Política. Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Els comentaris estan tancats.