Investidura, aigua i economia

La setmana que comença demà estarà marcada pel debat d’investidura al Congrés dels Diputats. Però sens dubte la setmana que acabem ha estat fortament marcada pel debat sobre la sequera i les mesures excepcionals proposades pel govern de Catalunya.

Per començar podeu llegir els editorials al respecte de La Vanguardia, El País i El Periódico. La pàgina web de la Generalitat monogràficament dedicada a aquesta qüestió esdevé un ineludible lloc de referència. Podeu també veure les declaracions que vaig fer jo mateix sobre aquest tema després de la reunió de la Comissió Executiva del PSC celebrada dilluns dia 31 de març. L’argumentari lliurat als Diputats i Diputades del PSC sobre aquesta qüestió us pot ser també força útil.

Qualsevol intent de simplificació d’un tema tan complex està abocat al fracàs. Puc, però, intentar resumir el nostre plantejament sobre la qüestió. En primer lloc, estem afrontant una situació excepcional de sequera per la que no s’havien fet les adequades previsions; portem un retard de gairebé vint anys en aquesta matèria. En segon lloc, les mesures desenvolupades pels governs progressistes des del 2003 i, concretament, la posta en marxa de la nova dessalinitzadora del Llobregat en la primavera del 2009, no arriben a temps per fer front a una eventual situació d’emergència crítica a la tardor de 2008, si no plou abans de forma suficient. Tercer, aquesta eventual situació d’emergència crítica podria deixar més de cinc milions de persones sense aigua de boca. Quart, el cabal d’aigua necessari per fer front a aquesta emergència no es pot garantir només amb les mesures en marxa (estalvi, millor explotació dels aqüífers del Llobregat, recuperació de pous i d’antigues captacions en desús), ni tampoc resulten suficients les previsions d’arribada en vaixells d’aigua provinent de Marsella (Roine) i de Carboneras (dessalinitzadora de Carboneras, Almería). Cinquè, per garantir, doncs, el cabal d’aigua necessari per fer front a aquesta eventual situació d’emergència crítica a la tardor, cal preveure la captació d’aigua d’altres conques. Això ha portat al govern de la Generalitat a efectuar la previsió d’una eventual captació d’aigua del riu Segre.

És coneguda la posició del Govern de Catalunya, contrari als transvasaments com a solució estructural a la demanda d’aigua; la captació proposada del Segre només es justifica per a fer front a aquesta eventual situació d’emergència crítica i seria, en tot cas, temporal i realitzada a través d’una instal·lació provisional desmuntable.

El govern de la Generalitat està avaluant de forma permanent altres possibilitats que haurien de complir amb dos criteris fonamentals: poder entrar en funcionament efectiu a la tardor i proporcionar el cabal d’aigua suficient per fer front a aquesta eventual situació d’emergència crítica. El govern d’Espanya, que també manté una posició anti-transvasaments, s’ha mostrat contrari a la solució proposada pel govern de la Generalitat però encara no ha proporcionat una alternativa que respongui plenament als dos criteris fonamentals abans esmentats.

Els dos governs han d’acordar una solució que doni resposta als dos requeriments fonamentals (poder entrar en funcionament efectiu a la tardor i proporcionar el cabal d’aigua suficient per fer front a aquesta eventual situació d’emergència crítica) i fer les obres que siguin del cas. Coneguda la proposta del govern de Catalunya convé ara conèixer la proposta definitiva del nou govern espanyol un cop s’hagi constituït després de la investidura de José Luis Rodríguez Zapatero com a president del Govern.

El debat sobre l’aigua pot derivar en enfrontaments territorials si es desenvolupa en terrenys demagògics. Per exemple, no s’hi val a barrejar solucions a mig i llarg termini amb les propostes que han de fer front a una eventual emergència a la propera tardor. No es pot confondre un transvasament provisional per a fer front a una crisi per manca d’aigua de boca a un transvasament permanent com a solució estructural a la demanda d’aigua per part d’alguns territoris que encara no han volgut reconèixer la necessitat de revisar un model de desenvolupament obsolet. Tampoc no es pot minimitzar la necessitat d’aigua a la regió metropolitana de Barcelona ni menystenir la seva aportació al progrés de Catalunya. S’ha de saber, per exemple, que a Barcelona es paga l’aigua un 53% més cara que a Lleida, posem per cas. Vegeu-ho a l’article publicat avui a El País per Serafí del Arco. També cal estudiar molt bé altres propostes alternatives perquè algunes poden no satisfer les necessitats que podem tenir a la tardor. Per exemple, segons la informació de Lluís Pellicer publicada avui a El País la proposta de comprar excedents d’aigua als regants de l’Ebre només suposaria el 20% del cabal que s’obtindria per la captació de l’aigua del Segre proposada pel govern català i representa només un 6% de les necessitats de consum mensuals de l’àrea de Barcelona.

Us recomano la lectura de diversos materials que tracten aquesta qüestió. Els articles de J.B. Culla a El País i de Josep Oliver i Joan Tapia a El Periódico de Catalunya, l’entrevista a Narcís Prat publicada a La Vanguardia, així com l’entrevista d’Antonio Cerrillo a tres experts en la matèria publicada per aquest mateix diari.

Pot també resultar útil recuperar el que diu sobre aquesta qüestió la ponència-marc de l’onzè Congrés del PSC que celebrarem el proper mes de juliol: “Per garantir el progrés econòmic i social, Catalunya necessita uns determinats nivells de subministrament d’aigua que els recursos naturals del país podrien no poder oferir, la qual cosa la sequera dels dos darrers anys ens ha demostrat. Situació que també és fruit de la manca de previsió i d’inversions durant més de 20 anys. Per tant, cal aplicar polítiques, com ja està fent el Govern de la Generalitat. Apostem per una política de l’aigua innovadora, atrevida i que sigui capaç de garantir el futur del subministrament d’aigua que Catalunya necessita amb mesures com la recuperació d’aqüífers, la dessalinització, la recuperació i reutilització d’aigües depurades, les interconnexions en alta i la millora de les xarxes de distribució en general, i per què no, la implantació de noves polítiques que poden ser efectives com els bancs d’aigua”.

També aquesta setmana s’ha conegut l’informe del Col·legi de Geòlegs sobre la viabilitat del túnel de l’AVE en el seu pas a la vora de la Sagrada Família. Tot i que l’informe havia estat encarregat per la junta constructora del temple -absolutament hostil al traçat acordat pels governs de CiU (Generalitat), PP (Estat) i de l’Ajuntament de Barcelona, i que ha estat ratificat pels nous governs de Catalunya i Espanya– els experts assenyalen que l’obra és perfectament viable tot i que recomanen un estudi exhaustiu del terreny per evitar imprevistos. Podeu llegir al respecte la nota del Col·legi de Geòlegs de Catalunya i l’editorial d’El Periódico de Catalunya.

Certament a Catalunya s’han aixecat veus molt crítiques a determinades infraestructures i fins i tot a instal·lacions d’energies renovables com els parcs eòlics. En un article ben recent Anton Costas defensa la interconnexió elèctrica amb França i la línia de molt alta tensió. Jo no em puc estar de dir que si s’aposta per la dessalinització cal saber que es tracta d’un procés que consumeix molta energia i que si s’aposta per les energies renovables no té sentit que Catalunya ocupi un lloc tan baix en el rànquing de les Comunitats Autònomes espanyoles pel que fa a la producció d’aquestes energies.

També en aquest sentit la ponència-marc del proper Congrés del PSC és clara: “El canvi de model energètic és per a nosaltres una assignatura pendent per als propers anys. Caldrà impulsar el canvi de recursos no renovables per d’altres que ho siguin, i de recursos que contenen contaminants per d’altres que no en contenen. Considerem que les energies renovables són el potencial energètic més important que tenim per a les properes dècades i per això caldrà que invertim en tecnologies i en processos que permetin l’augment de l’eficàcia energètica, l’estalvi de recursos i la substitució progressiva de les energies no renovables. (…) Garantir el subministrament elèctric de qualitat amb les interconnexions necessàries, reduir el consum mitjançant programes d’estalvi i eficiència i canviar l’estructura de producció d’energia, fomentant les fonts d’energia netes. (…) El nostre país és ric en recursos naturals que fan possible potenciar les energies netes. Volem desenvolupar les energies renovables eòlica i fotovoltaica. Noves tecnologies i R+D seran els nostres principals aliats en aquesta feina que necessita de tots els recursos al nostre abast, per poder esdevenir una alternativa real a la nostra dependència sobre les energies no renovables com el petroli”.

Per acabar amb les qüestions relatives amb la política catalana us recomano la lectura d’un nou article de Carles Duarte en que alerta contra una eventual radicalització de CDC, el recent pronunciament del Cercle d’Economia sobre la situació política i els reptes del país, així com un interessant estudi dels resultats de les eleccions generals a Catalunya publicat per Oriol Bartomeus en la revista de la Fundació Rafael Campalans.

Sobre qüestions referides a la política espanyola us recomano la lectura dels següents articles: el de Josep Ramoneda a El País en el que subratlla els aires de provisionalitat de la política espanyola, defensa l’avenç cap a un federalisme real i acaba amb una admonició que comparteixo “sería un disparate que se llegara a la conclusión de que hay que penalizar a quienes más les votaron”, el de Suso de Toro també a El País alertant sobre el nacionalisme centralista dens i tòxic que ha impedit que la dreta guanyés les eleccions, el d’Antonio Elorza en aquest mateix diari sobre la crisi d’Izquierda Unida, el de Gonzalo López Alba a Público que explica que s’obre un “compàs d’espera” pel que fa a pactes estables del PSOE amb CiU i PNB, el de Juan José López Burniol a El Periódico de Catalunya que alerta contra els riscos de tensions territorials (que no és el mateix que tensions identitàries) en la legislatura que ara comença, i el de Carlos E. Cué al suplement Domingo d’El País sobre les dificultats del que sembla ser una aposta renovadora de Rajoy, que vol imposar la seva independència amb respecte dels sectors de la caverna mediàtica que al menys fins ara dictaven la política que el PP havia de fer. Personalment he de dir que estic encantat amb la designació de Soraya Sáenz de Santamaría com a nova portaveu parlamentària del PP. La vaig conèixer amb motiu del debat estatutari al Congrés. És una dura negociadora i experta jurista, molt sòlida en les qüestions de fons però flexible en les formes, conscient de la necessitat del diàleg i l’acord en els temes importants. Espero sincerament que se’n surti i li desitjo molts èxits. Problemes no li han de faltar, com tampoc no li estan estalviant crítiques aquells que voldrien un PP de dreta extrema.

L’entrevista a Jesús Eguiguren, president del PSE-EE-PSOE, publicada avui a El País, convida a reflexionar una mica sobre la situació del País Basc i sobre la necessitat que el PNB aclareixi el seu horitzó de futur. Per cert, Eguiguren parla de l’intent d’arribar a un acord entre PNB, PSE-EE-PSOE i Batasuna l’any 2006 que es va frustrar perquè al final Batasuna no va acceptar el denominat “Pacto de Loyola”, document publicat recentment per la revista TIEMPO.

Sobre la situació econòmica us recomano que llegiu aquesta breu nota de situació elaborada pel Departament d’Economia de la Generalitat.

Sobre temes internacionals us recomano la lectura dels articles de Nicolás Sartorius, sobre la necessitat d’enfortir l’acció exterior espanyola, de Mario Soares, sobre el paper d’Europa davant la crisi dels Estats Units, de Michelle Bachelet sobre el nou progressisme, i l’article de Walter Laqueur que porta el títol “Europa y el dólar”.

Com a aportació al debat que també realitzarem en l’onzè Congrés del PSC us recomano la traducció al català de la introducció d’un llibre de tres destacats exponents de l’SPD sobre la socialdemocràcia en el segle XXI, realitzada per la Fundació Rafael Campalans.

Acabo recomanant-vos un article de José Antonio Martín Pallín sobre l’eutanàsia, i l’article de Pasqual Maragall agraint tot el suport rebut amb motiu de la concessió del premi “Català de l’Any” i, més en general, del suport que rep de la seva família i amics.

“Perles” del programa Polònia emès el 3 d’abril, resum crític realitzat per Núria Iceta, (podeu trobar-les totes aquí).

LES PERLES
– Joan Saura i Martín (amb americana vermella) transformat en un ecocon, neoliberal o jo què sé per defensar el minitransvassamentquenoestransvassament del Segre.

– Perrrrr cert, que el President Montilla parla amb una claredat meridiana de “Captació d’aigua temporal i desmuntable”. Llàstima que la caga quan en comptes d’anar-ho a buscar al Segre, se’n va amb un parell d’ampolles buides… a cal Sogre.

– Herrera i Ridao busquen el despatx del grup mixt. Quan el troben és mooooolt petit i hi ha companys que se’ls han adelantat: els plàtans de Canàries, la bandera espanyola de la Rosa Díez. Molt bo quan Ridao enregistra el missatge del contestador intentant fer contents tots els/les membres del Grup ;)

– Silenci? El prota d’avui és Justo Molinero, extraordinari. Pel·li preferida: Taxi Driver: Are you talking to me? Amb falques publicitàries incloses, àdhuc. “Que què és el silenci? Ah, sí, quan s’acaba la publicitat… doncs no ho he sentit mai.”

– Un Bono suposadament reformat saluda a “Duran y Lérida” amb el cap d’un toto que pensa posar a la tribuna del Congrés ensorrant el pacte ZP- Duran. ZP confirma les meves sospites respecte de Bono: “Por lo menos en el Congreso no me tocará las pelotas.”

– Acebes dirigeix la campanya anti Rajoy amb un gag: Pedro J. rep Espe a la redacció del diari “Ole la Reina de la Derecha Nacional!” Bombazo: la niña de Rajoy paga el Gas Natural fuera del territorio nacional.

EL MILLOR
– Any 2039. Cimera entre els Presidents de la Catalunya del Nord (Puigcercós) i la Catalunya del Sud (Carod). La divisió del país va ser a conseqüència del referèndum del 2014 per la divisió interna del partit que el promovia. Des de llavors, les capitals són, respectivament, Ripoll i Cambrils. Ah, i també es va formar l’estat independent de Llívia sota el mestratge de Carretero. Els règims resultants, naturalment, estan basats en l’exaltació dels respectius líders a lo Vietnam o altres republiques bananeres. La divisió del país és total: fins i tot concursen per separat al Fesrival d’Eurovisió: la Catalunya del Nord envia Sergio Dalma i la del sud Maria del Mar Bonet. Altres drames nacionals: Joan Pera va quedar al nord i Paco Moran al sud. [Sembla que els marcians preferien Pilar Rahola]

EL PITJOR
– Els paletes ja no són el que eren. La crisi immboliària els ha afectat i estan una mica depressius perquè ja no tiren floretes a les noies que passen pel carrer… LLEIG!

LA PICADA D’ULLET
– La pregunta de Carod pel referèndum del 2014 és com aquelles interminables del Cuní.

SOM UNA CLONACIÓ
– M. Pau Huguet. Que bona és la falsa M. Pau!

ARXIU HISTÒRIC
– Mas i Duran amb sengles gorros de dutxa a la ídem que s’han quedat sense aigua a mig ensabonar.

KA FORT
– Carod entrenant-se pel Congrés d’ERC clavant cops a un nino inflable amb la cara de Puigcercós.

EL DIÀLEG DELS PRESIDENTS PUJOL I MARAGALL
JP: Catalans, avui que estem tranquils vull parlar-vos d’un tema que em preocupa: la frivolitat. Catalunya és un país que s’ha deixat endur per la frivolitat!
PM: Campeones, campeones, oe, oe oe. Alucina, vecina: qui ha guanyat el Català de l’Any? El menda! I per què? us preguntareu, com la Terribas. Perquè he estat el millor President de la història de Catalunya o per la cara? No contesteu ara, sinó després de la publicitat.
JP: Català de l’Any: Esteve, Ruscalleda, tu, i el Cuní… allò del rap, m’ho he enregistrat i des de divendres que no veig res més. http://es.youtube.com/watch?v=bliLXFXXPzY. Escolta Pasqual, què li passa al Cuní?
PM: Al Cuní no ho sé, però el que no entenc és què li passa al Queco Novell. No sé com s’hi presta. Sort que després vaig sortir jo, el Català de l’Any.
JP: Això no serveix per res! A mi fa una colla d’anys em fan fer Español del Año. Ja veus un nacionalista català!
PM: Home, això és com si donessin el Nobel de la Pau a Bin Laden.
JP: El que no m’imagino és que al Bin Laden el fessin Català de l’Any.
PM: Quin acudit més dolent. Així no guanyaràs mai el Català de l’Any. [Se’n va] Ui, s’ha enfadat! Catalans, vull dedicar aquest Premi ha tots els que heu confiat en mi, i també als que m’heu traït: oi Montilla? Oi ZP. Toma Català de l’Any! [Torna Pujol] Què portes?
JP: Mira, mira, és la placa de quan em van fer fill predilecte de Planoles. Visca Catalunya!
PM: I visca tots els catalans i les catalanes. Ei, torna a posar el Cuní!

ZW núm. 123 Recomanació d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

Jornades de Comunicació Política

El pròxim 9 d’abril tindran lloc les II Jornades de Comunicació Política impulsades per l’Uva (Centro Buendía. Universitat de Valladolid). En aquesta ocasió, sota el títol “9-M: Les claus de les eleccions”, i com el seu propi nom indica, es farà una anàlisi de les passades eleccions generals.

Aquestes segones Jornades sobre Comunicació Política analitzaran diversos aspectes de la comunicació durant la campanya electoral, de la mà dels propis coordinadors dels diferents partits polítics. Es parlarà de l’ús que fan els polítics de les noves tecnologies o dels vídeos, d’allò que passa darrera les càmeres de televisió, etc. També, els assessors externs, parlaran del seu paper en el desenvolupament de les estratègies electorals. Entre els participants, trobem a María José Canel, Catedràtica de la Universidad Complutense de Madrid i sòcia fundadora d’ACOP (Asociación de Comunicación Política); Gabriel Elorriaga, Secretari de Comunicació del Partit Popular (PP) i Óscar López, Coordinador Executiu de la campanya electoral del Partit Socialista (PSOE), entre altres.

Una altra conferència interessant, en aquest cas a Londres, tindrà lloc els dies 17 i 18 d’abril: Politics: Web 2.0: An International Conference. Un esdeveniment sobre política i Web 2.0 organitzat per la Nova Unitat de Comunicació Política de la Universitat Royal Holloway. Podeu consultar aquí el programa provisional.

ZV (Zona Vídeo). AnyTV ens permet veure, en una mateixa finestra, diferents canals de televisió d’arreu del món, utilitzant com a reproductor Windows Media Player o Real Player. Encara que la qualitat de visionat no és molt bona, permet veure una gran varietat de programes.

About Miquel Iceta

Sóc primer secretari del PSC, president del grup socialista al Parlament de Catalunya i candidat a la Presidència de la Generalitat

Posted on diumenge 6 Abril 2008, in Política. Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Els comentaris estan tancats.