Una setmana després

A una setmana de les eleccions… i encara no hem pogut descansar. Ahir mateix assistíem al Comitè Federal del PSOE i avui fent un Diari monogràfic d’eleccions amb ganes de buidar el pap, de no perdre cap perspectiva però tampoc de fer indigerible el text. I demà, a primera hora, a Can Cuní… No espereu Diari diumenge vinent…

Permeteu-me que comenci pel final. Per la celebració ahir del Comitè Federal del PSOE. Una reunió marcada per l’alegria dels resultats en les eleccions generals i en les eleccions autonòmiques andaluses i per l’enorme responsabilitat que tenim tots plegats de correspondre a la confiança ciutadana. El gran resultat dels socialistes bascos va merèixer també l’elogi unànime de tots. Podeu llegir al respecte la intervenció inicial de Zapatero, la intervenció del Primer Secretari del PSC, l’entrevista a José Montilla publicada ahir mateix a El País i el recordatori que feia el diari Público del decàleg presentat a Madrid pel President de la Generalitat el passat 14 de febrer assenyalant que era l’agenda catalanista de relació amb el govern d’Espanya guanyés qui guanyés les eleccions. Per cert, el President Montilla va publicar un article al diari AVUI el passat 2 de març que demostra fins a quin punt era encertat el seu diagnòstic i clara la seva proposta. No cal dir que la nostra tasca és fer realitat els compromisos adquirits, no en defensa del PSC, sinó en defensa de la voluntat majoritària dels catalans expressada a les urnes.

Però potser hauria d’haver començat parlant, ni que sigui breument dels resultats. Ho faré utilitzant les dades proporcionades ahir per la Secretaria d’Organització del PSOE que incorporen els resultats de la votació dels residents absents i que constitueixen un resultat provisional que encara ha de ser validat per la Junta Electoral Central.

En primer lloc, participació. En el conjunt d’Espanya la participació va ser del 75,32% (amb un cens de 33.867.521). Cal recordar que el 2004 la participació va ser molt similar, assolint el 75,66%. A Catalunya la participació va ser del 71,19% (amb un cens de 5.210.783), és a dir, quatre punts menys que en el conjunt d’Espanya. La participació a Catalunya va ser el 2004 del 75,96%, molt similar a la registrada llavors en el conjunt espanyol. No em puc estar d’assenyalar que, en general, les Comunitats Autònomes on el PP ha assolit la victòria registren participacions superiors a la mitjana.

En segon lloc, resultat en vots. El PSOE guanya les eleccions amb 11.282.210 vots (43,84%) i 169 diputats. El 2004 va obtenir 11.026.163 vots (42,59%) i 164 diputats. El PP obté 10.276.238 vots (39,93%) i 154 diputats. El 2004 va obtenir 9.763.144 (37,71%) i 148 diputats. No es pot menystenir, doncs, el creixement en vots del PP (513.094) i en 6 escons. El PSOE puja un pèl menys amb referència a les eleccions del 2004, augmentant 256.047 vots i 5 diputats. El PSOE guanya a Aragó, Astúries (on desplaça com a primer partit al PP), Illes Balears (on també desplaça com a primer partit al PP), Canàries (on també desplaça com a primer partit al PP), Catalunya, Extremadura i Euskadi (on desplaça com a primer partit al PNB). El PP guanya a Cantàbria, Castella-La Manxa, Castella-Lleó, País Valencià, Galícia, La Rioja, Madrid, Múrcia, Navarra, Ceuta i Melilla.

El PSOE guanya escons a Aragó (1), Canàries (1), Catalunya (4) i País Basc (2); i perd escons a Andalusia (2) i Madrid (1). El PP guanya escons a Andalusia (2), Castella-La Manxa (1), Catalunya (2), País Valencià (2), Madrid (1) i Múrcia (1); i perd escons a Castella-Lleó (1), Galícia (1) i País Basc (1).

Cal remarcar els espectaculars resultats del PP al País Valencià, on supera al PSOE per gairebé 300.000 vots i cinc diputats -ampliant la distància registrada el 2004-; Madrid, on supera al PSOE per més de 300.000 vots i 3 diputats -ampliant la distància registrada el 2004-; i Múrcia, on supera al PSOE per més de 200.000 vots i 4 diputats -ampliant la distància registrada el 2004. Tampoc no es pot negligir el resultat del PP a Andalusia on, tot i la victòria del PSOE, el PP redueix la distància en 240.000 vots i 4 escons. Per tant, no s’ha de menystenir la fuita de vots del PSOE cap al PP que alguns analistes han arribat a xifrar en mig milió (veure la crònica de Sebastián Serrano a El Periódico).

Els resultats a Catalunya són espectaculars pel PSC, que és l’únic partit que augmenta en vots amb respecte de les eleccions del 2004. Obté el seu màxim històric en vots, 1.688.532 (45,45%) i 25 escons (igual als obtinguts en 1982, però amb una participació més baixa i sense que el PSOE hagi assolit una majoria absoluta en el conjunt d’Espanya). Si el 2004 la diferència en escons entre PSC i PP era de 15, ara és de 17; i la distància en vots augmenta en gairebé 100.000. CiU obté 775.617 vots (59.854 menys que el 2004) i 10 escons (els mateixos que el 2004). El PP obté 609.984 vots (16.123 menys que el 2004) i 8 escons (dos més que el 2004). ERC obté 290.503 vots (348.399 menys que el 2004) i 3 escons (cinc menys que el 2004). ICV-EUiA obté 185.662 vots (49.128 menys que el 2004) i 1 escó (un menys que el 2004).

Sobre els espectaculars resultats del PSC podeu llegir les cròniques de Mayka Fernández i Albert Balanzà.

Abans de seguir analitzar els resultats m’agradaria fer tres afirmacions rotundes. La primera, el resultat de les eleccions no és altra cosa que la certificació de la voluntat popular expressada a les urnes. Potser em direu que això és una obvietat. però no ho és tant quan alguns s’entesten, per exemple, en seguir parlant de partits d’obediència catalana, quan el partit que representa a més catalans és el PSC. O quan alguns parlen de derrota del catalanisme, quan per voluntat de moltíssims catalanistes el PSC guanya les eleccions i manté a la presidència a Zapatero. La segona, que podria ser un corol·lari de la primera, és que els resultats obliguen a mirar la realitat de cara. D’aquí el desconcert dels creadors d’opinió i d’alguns dels nostres adversaris polítics que han comprovat fins a quin punt dibuixen quotidianament un país imaginari que contrasta de forma tan rotunda amb els resultats electorals. La tercera, els únics propietaris del seu vot són els electors i, per tant, tant qui guanya com qui perd ha d’acceptar amb humilitat el veredicte electoral i apressar-se a fer realitat el mandat popular. Per tant, quan el PSC defensa uns determinats plantejaments no ho fa en nom d’una organització sinó d’un electorat que ha expressat de forma molt clara la seva opció.

Sobre el caràcter crucial del resultat electoral a Catalunya i sobre el bany de realitat que suposarà per a alguns podeu llegir, per exemple, els articles de Jordi García Soler, Vicenç Planella, Baltasar Porcel, José Antonio González Casanova, Assumpta Roura, Josep López de Lerma, Enric Marín, Josep Ramoneda i aquest editorial d’El País. Els que hagin quedat molt desconcertats pels resultats farien bé de llegir aquest article d’Enric González sobre la realitat catalana, menys influenciada del que alguns es pensen pel català emprenyat i els encanteris sobiranistes. Al fil dels resultats obtinguts, Antoni Puigverd ens llença per enèsima vegada el repte de desenvolupar més a fons el federalisme del PSC.

En aquest moment, però, no em puc estar de felicitar José Zaragoza per la direcció d’una campanya (amb Z de Zaragoza) que va encertar al 100% l’estratègia per guanyar (“si tu no hi vas, ells tornen”). I també per dir que mai els fets no ens havien donat la raó de forma tan immediata i contundent (“si vosaltres no hi haguéssiu anat, ells ja hi tornarien a ser”). I també aprofito per felicitar Carme Chacón i els nostres caps de llista a Girona (on guanyem un tercer escó de cinc), Lleida (on consolidem còmodament el segons escó d’una demarcació que només n’elegeix quatre) i Tarragona (on guanyem el quart escó de sis), Montserrat Palma, Teresa Cunillera i Francesc Vallès, respectivament.

Podeu llegir les entrevistes a José Zaragoza a El País, La Vanguardia i El Periódico, i la que em va fer a mi el diari ABC.

Ben aviat s’ha obert la reflexió a d’altres forces polítiques catalanes sobre els resultats electorals, les seves causes, el seu abast i la necessitat d’ajustar les seves estratègies. El primer moviment polític d’envergadura ha estat la sortida del Govern de la Generalitat de Joan Puigcercós i l’evidència d’un debat intern molt viu en el si d’ERC. Joan Tapia en un article alerta contra la interpretació interessada d’alguns nacionalistes que atribueixen tots els mals d’ERC a haver fet president a Montilla. És obvi que aquesta és una interpretació que no se sustenta en l’anàlisi de les dades. Hagués estat possible que molts electors haguessin passat de votar ERC a votar PSC si els resultés inacceptable la presidència de Montilla? Com és que CiU no creix a partir dels vots d’ERC que serien tan contraris al govern d’Entesa? En tot cas és una reflexió i un debat que només correspon fer a ERC sense ingerències externes que no busquen tant un acord CiU-ERC com el fracàs del Govern d’Entesa.

Tampoc no és fàcil la situació de CiU que, tot i mantenir els 10 diputats que havia obtingut el 2004, queda lluny dels 15 diputats de l’any 2000, dels 16 diputats del 1996, dels 17 del 1993, i dels 18 del 1989 i 1986. S’ha obert un debat sobre si els resultats són bons o no (vegeu l’article de Francesc de Carreras al respecte), i sobre quina hauria de ser la seva posició en el nou escenari espanyol. Duran ha estat ràpid a assenyalar que el sobiranisme de CDC allunya CiU de la centralitat (vegeu l’article de Toni Sust al respecte). Només els faltaven les declaracions de Marta Ferrusola desqualificant el president Montilla per ser andalús, no haver-se traduït el nom al català i no parlar-lo perfectament (vegeu-les en la crònica d’Antonio Fernández a El Mundo). No serà radicalitzant-se que CiU recuperarà centralitat. Mentre no acceptin plenament que el PSC és una força catalanista, estaran negant que ho siguin els seus electors. I així tampoc no arribaran gaire lluny.

De fet, alguns comentaristes han qualificat el resultat obtingut pel PSC de verdadera “venjança catalana”, en el sentit que l’estratègia seguida pel PP al llarg d’aquests darrers anys i particularment la seva croada en contra de l’Estatut, s’ha girat contra ells amb la força d’un boomerang que els ha estabornit. No es pot ni guanyar unes eleccions ni governar a Espanya en contra de Catalunya i el País Basc. Tant de bo aquestes eleccions servissin perquè el PP acceptés definitivament aquesta realitat, encara que això el faria més competitiu i, per tant, més difícil de vèncer. Però, al final, tots hi sortiríem guanyant.

També han estat objecte de molt debat els magnífics resultats dels socialistes bascos. El final de la campanya electoral va quedar tacat de sang a causa del vil assassinat de l’exregidor socialista Isaías Carrasco. Un assassinat que Ignacio Sánchez-Cuenca explica en clau de desesperació d’ETA. Sobre els resultats del País Basc i el debat que s’està obrint en el PNB, podeu llegir els articles de Javier Elzo, Patxo Unzueta i Manuel Rico. També trobareu altament interessant l’article de Daniel Innerarity explorant els camins d’un gran acord a Euskadi.

S’han publicat molts articles analitzant els resultats de les eleccions generals. Si només en poguéssiu llegir un, us recomanaria sense dubtar-ho l’article de Julián Santamaría que porta el títol “Rendimientos políticos y electorales”. Tenen també gran interès els anàlisis de Carles Castro (I i II), Belén Barreiro i Javier Pradera. Fan de bon llegir les aportacions de Santos Juliá, Gonzalo López Alba, Luis Rodríguez Aizpeolea, Antonio Franco, Manuel Castells, Montserrat Domínguez i Xavier Antich. La gent d’IU faria bé de llegir l’article de Javier Pérez Royo sobre els seus resultats electorals.

També en el PP s’ha obert un debat sobre els resultats i el futur del partit. Rajoy, contra el criteri d’El Mundo, la COPE i Libertad Digital ha decidit mantenir-se al capdavant del partit i, qui sap, impulsar una renovació que elimini hipoteques del passat. Podeu llegir al respecte els articles de Manuel Milián Mestre, Francesc Vendrell i Carles Pastor, així com les cròniques de José Luis Barbería i Carlos E. Cué publicades avui mateix en el quadern de diumenge d’El País.

No s’ha de passar per alt la decisió del Tribunal Constitucional d’acceptar la recusació presentada pel Govern contra dos magistrats, que no podran votar en el recurs del PP contra la reforma de la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional que té alguna implicació pel que fa a la discussió dels recurs presentats contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Podeu llegir al respecte la crònica de Julio Martínez Lázaro.

També s’acosta el debat sobre el nou finançament. Podeu refrescar la memòria llegint els articles, en sentits ben diferents, de Guillem López-Casasnovas i Angel de la Fuente.

Tampoc no podem oblidar les preocupacions de la desacceleració econòmica. Llegiu al respecte els articles de Manel Pérez sobre la crisi de la construcció i de Josep Oliver sobre els problemes econòmics als que s’ha d’enfrontar el nou govern.

Aquesta setmana hem sabut del relleu ordenat que es produeix a ICV a l’Ajuntament de Barcelona. En reconeixement a Imma Mayol podeu llegir el seu article explicant el procés.

Ha mort aquest setmana l’abat emèrit de Montserrat, Cassià Maria Just. Podeu llegir un article d’Alex Masllorens que ens recorda el que ha representat l’antic pare abat.

Aquesta setmana s’han obert noves vies per conèixer on es troben les restes d’Andreu Nin. Xavier Casals, en un article publicat a ABC, ens acosta a la trajectòria d’aquest revolucionari català.

Us recomano quatre articles sobre debats oberts a nivell mundial. Un article i una entrevista a Michel Rocard sobre el futur del capitalisme, un article de Carlos Nadal sobre el futur de la Xina i les dotze preguntes que Helmut Schmidt adreça als candidats a les eleccions nord-americanes.

“Perles” del programa Polònia emès el 13 de març, resum crític realitzat per Núria Iceta, tot seguit trobareu les del 6 de març (podeu trobar-les totes aquí)

Especial eleccions en directe + gags enllaunats, molt més exitós que els anteriors directes, i amb un superplató, molt guapo, però coincideixo bastant amb l’anàlisi del Sergi Pàmies d’avui a La Vanguardia.

LES PERLES DEL 13 DE MARÇ (per partits)

CONVERGÈNCIA I UNIÓ
– Duran i Lleida dormint a la porta del ministeri d’assumptes exteriors perquè ningú li passi al davant. “Mi tesooooro”
– La imatge: Duran i Lleida abrigat com un esquimal per no passar fred.
– Montilla trucant a Duran fent-se passar per ZP (amb l’únic gest de posar el dit corbat sobre la cella) per oferir-li el Ministeri d’Agricultura i Pesca
– Duran somnia que per fi és ministre… segur? No! El ministre és Mas, i l’Oriol Pujol. Duran s’emprenya i els metralla tipus Matrix. Pooooobre.
– Duran i Lleida arrencant a córrer quan Toni Soler anuncia que serà entrevistat a “La nit al dia”…. “No home, vostè no, el de veritat!”

ESQUERRA REPUBLICANA DE CATALUNYA
– Nou spot d’ERC. Falta mig minut perquè Puigcercós sigui el President d’ERC. Però Ridao té la seva pròpia versió. Objectiu: no palmar a la 1a
– Entren Puigcercós i Ridao (en camilla) al so de la gralla. “A ningú se li escapa que ens hem fotut una hòstia de categoria, i la culpa és de’n Carod.”
– Ridao adormint-se a si mateix de pur avorriment veient el video de la seva compareixença. Soler, molt cruel, “No t’ha votat ni la teva pròpia família!”

INICIATIVA PER CATALUNYA-VERDS
– Joan Herrera abans anava en bici a Madrid, ara anirà en monocicle.

PARTIT DELS SOCIALISTES DE CATALUNYA
– A la Carme Chacón ja la van a veure els leprosos.
– Rastres de festa la Moncloa. Zapatero amb una ressaca de c… “Promesas, qué promesas? No recuerdo nada de nada.”
– Que mona la Chaconeta repartint sugus perquè és el seu aniversari.
– Chacón: “Jo no sóc la gran vencedora d’aquestes eleccions, sinó “el Jóse”
– El President Montilla “eufòric” per la victòria… perquè al Montilla el fan avui extra-tonto?
– Finalment arriba ZP al plató amb la mítica sintonia del “Supercatalunyipastarrufimillonoso” i la Chacón fent de cheerleader i cridant ” Nos ha votado la niña de Rajoy”
– Els ZP’s greatest hits des que va néixer i fins Supercatalunyiii. “Zapaterismo en estat pur”, que diu el Soler.
– Moment anàlisi polític. Soler li pregunta a ZP com pot ser que hagin guanyat tant a Catalunya, amb tots els problemes que hem hagut de patir amb les infraestructures. La resposta, clara i contundent: “Porque somos los putos amos.”
– El President Montilla demana contrapartides a ZP i aquest es mostra generós: “Puedes escoger, te transfiero el aeropuerto del Prat, o a Joan Clos”

PARTIT POPULAR DE CATALUNYA
– Dolors Nadal a la cua “de Espanya” i “de Europa”, i a la cua del lavabo, és clar.
– El balcó de Génova. Diu Toni Soler que la dona de Rajoy estava trista, o bé perquè era votant d’ERC o perquè tenia por de tenir el seu marit tot el dia a casa.
– Crida de Soler a Rajoy: “No se cargue a Zaplana, que los humoristas tenemos que trabajar.” Això no és res comparat amb la campanya “Save Acebes” www.saveacebes.org (que no és el mateix que Sabe a Acebes, que diu ell)
– Ja sabeu que Acebes s’ha tornat independentista? I amb ell Rajoy i Nadal. La seva teoria és que si Catalunya és independent, el PP potser aconseguirà guanyar a Espanya. Nostàmal…
– Moment anàlisi polític. Soler pregunta a Rajoy: “Què va fallar el 9-M? No es va entendre la metàfora de la “niña”?” Més aviat hem de parlar de “la “piña” de Rajoy”
– Primeres reaccions a cal PP: Gallardón pixant-se, Espe encarregant el taüt per Rajoy, Zaplana planificant el viatge a les illes Caiman, i Pizarro vol tornar a E(n)desa.
– Rajoy a punt de suïcidar-se. Soler l’anima: “Pero si aún le queda mucha política por delante… fíjense en Fraga!” No es suïcidi ara, faci-ho després de la publicitat. L’única que el pot convèncer és “la niña de Rajoy”
– Acebes i Nadal jugant a les pel·lícules per entretenir el públic.
– Acebes: “Si Rajoy se me peta, qué podría hacer yo? Abrir una carnicería en Ávila? Tendría que sacarme el carnet de manipulador… de alimentos”

ALTRES PERLES
– La imatge del diputat que “balla”.
– La central de dades dirigida per la mítica M. Pau Huguet. Mentrestant, ella va ballant.
– Franco s’ha preparat un cara-a-cara amb el material cutre. I al pobre Franco, que no li deixen entrar al plató.
Mani “A tope con la COPE” de la Kuria Borroka. Només fugen quan Soler els diu “Que viene Javier Bardem!”
– Soler al Rei: “No sabe lo monárquico que me vuelvo cuando estoy con usted.” El Rei, campechano, com sempre: “Llámame Suma” (per allò de Su Majestad), està encantat amb les entrades de primera per l’esdeveniment de la temporada… no, no és el concert del Bruce Springsteen, sinó el Congrés d’ERC.

LA BAJANADA FINAL
Cada candidat (o personatge) té uns pocs segons per adreçar-se a càmara….

Montilla: Eh?
Puigercós: Carod, puja aquí (el seu dit mitjà) i balla
Acebes: Gol de señorrr
Duran: No tinc res a afegir, vull ser ministre
Ridao: Voldria ponderar la llei de partits…
Nadal: En matèria de bajanades estem a la cua “de Espanya” i “de Europa”
Chacón: Tothom a votaaaaar (li han de recordar que ja han passat les eleccions)
ZP: A pesar de los apagones, los socarrones (quiero decir socavones), he captado ek mensaje, esta legislatura… habrá muchos más!
El Rei: Mikimoto, que sepas que no te olvido

LA CANÇÓ FINAL (YMCA dels Village People, sí, sí)

[ZP] ¡¡¡VOTOS!!!
Diez millones y medio de
¡¡¡VOTOS!!!
Que confian en mi como
¡¡¡VOTOS!!! (tontos)
Y ahora vais a flipar con mis
MIL-PRO-ME-SAS-NUE-VAS
Porque os prometo que

¡¡¡APOYARÉ!!!
Todo lo que me pidan
¡¡¡APOYARÉ!!!

[Chacón] El José és collonut
[Montilla] Fem un altre Estatut?
[ZP] A mi todo me da lo mismo

¡¡¡APOYARÉ!!!
Todo lo que me pidan
¡¡¡APOYARÉ!!!

[ZP] Estaremos genial
[Montilla] amb un sou oficial
[ZP] Y que pena me dan los otros

[Duran] ¡¡¡MOTOS!!!
Avui anem tots com unes
¡¡¡MOTOS!!!
[Acebes] Porque pagamos los platos
¡¡¡ROTOS!!!
[ZP] Esta es mi bendición
los-de-más-son-aún-pe-ores
Porque os prometo que

¡¡¡APOYARÉ!!!
Todo lo que me pidan
¡¡¡APOYARÉ!!!

[Acebes] Sólo es pan para hoy
[ZP] Pregúntale a Rajoy
[Duran] Ministre? Jo no he dit que vull ser ministre
[Puigcercós] Collons!

¡¡¡APOYARÉ!!!
Todo lo que me pidan
¡¡¡APOYARÉ!!!

[Puigercós] Pots pactar amb en Ridao
que és molt bon “diputao”
[ZP] Sí, con la hostia que se ha “pegao”

¡¡¡APOYARÉ!!!
Todo lo que me pidan
¡¡¡APOYARÉ!!!

[ZP] No me como la olla
porque soy la …

LES PERLES DEL 6 DE MARÇ (per ordre d’aparició)
– El cara a cara ZP-Rajoy amb els prodigis de la informàtica i del Queco Novell. ZP començant amb el “Buenas noches y buena suerte” i Rajoy amb la nena i la mirada perduda. Tots dos amb els gràfics patètics. Ep, i sense moderador… total, per a què?

– L’enquesta als candidats sobre el medi ambient: Segons Chacón el Jóse és ecològic perquè el deixes al mig d’un bosc i els ocellets li canten; Duran procabra hispànica; Ridao culpa les lleis de la física, a qui sinó; Nadal a favor dels arbres no-nacionalistes; Herrera a 80 km. per hora… en bici!

– A can PSC no hi guipen gaire: ni Montilla, ni Chacón, ni Tura, ni Nadal… tots sens ulleres, cadascú a la seva bola, i au, cap el forat de l’ascensor.

– Duran descobreix el lloc on es “cuinen” les enquestes electorals, i el cuiner no és altre que Ferran Adrià. Ingredients: les forquilles, els formatges minibabybel, un telèfon, unes paperetes + dos dits de Chacón + una ungla de Nadal + un polsim de Duran i Lleida + 1 gram de Ridao + 1 palo de Herrera (per allò de “en casa del herrero, cuchillo de palo). Ah, i un cor per allò del “vot estimat”.

EL MILLOR
– Quin horror: Bono, De la Vega i Chacón preparant l’últim míting… i un assessor extern (i tant extern) Mariano que, perdut en busca del gag del PP, suggereix que parlin de la seva manca de lideratge, de la debilitat de Pizarro, de la seva incapacitat per arribar a acords amb nacionalistes, de l’aliança amb els bisbes carques… I a l’inrevés també funciona: Rajoy els pregunta que prefereixen, que es fiqui amb ells per el tema d’ETA o per la crisi econòmica. S’acomiaden amb ja clàssics com “Buenas noches y buena suerte” o “Soy la niña… de tus ojos”.

EL PITJOR
– Mas gelós de les atencions a Duran: telefonades, regals… tant, que és capaç d’autoingressar-se a la UVI i ningú li fa cas: “Truqui a la meva família i a l’abat de Montserrat”

LA PICADA D’ULLET
– Han tornat els meus estimats marcianus per fer propaganda del Verdi!
– L’onada de fred d’aquesta setmana no ve del pol nord sinó del paltó del Cuní que s’ha deixat la porta oberta, pobre Duran i Lleida, que per poc me’l congelen!

SURREALISTA
– La “niña de Rajoy” és una immigrant russa legalitzada amb una T10 i que està més aviat crescudeta. Ara Soler entén allò de “la niña está en mi cabeza”. Homes!

LA IMATGE DE LA SETMANA
– Terribas entrevista la Moreneta!!! I per què?

LA CANÇÓ
– Les eleccions més importants de la setmana no són les de diumenge… són les d’Eurovisión. Vosaltres sou més de Chikilicuatre o de La casa azul? El rei i el Príncep són més de les Nuevas Grecas, o sigui Sofia i Letizia i el seu inoblidable tema: “Estoy reinando locamente” Voteu!

Estoy reinando locamente
Y no sé donde tengo el norte y el sur
Yo desde que me fui de Atenas
Tengo la cabeza como un yogur
¡Mussaka pa comer!
¡Mussaka pa cenar!
Esto es lo que me respalda
Y un poco de retzina
Entre pecho y espalda,
Que soy muy greca, greca a rabiar

Como le afecta
Tanto helenismo
Yo soy de Asturias
Y no es lo mismo.

Nai no nai nonaina,
Nai no nai nononanonanona.

EL DIÀLEG DELS PRESIDENTS PUJOL I MARAGALL
PM: Que bo!
JP: Doncs no, no es pot fer broma de segons què.
PM: Això els convergents que teniu la pell fineta.
JP: La Moreneta és un símbol de tots els catalans, venerada per tothom! Això no se li pot fer a la Mònica.
PM: A la Terribas?
JP: És clar, ens serveix de guia, ella és la veritable fe del poble català, venerada cada nit.
PM: Escolta, que el gag anava per la Moreneta, que li han fet jugar a petanca i tot!
JP: Una brometa inofensiva.
PM: Alerta, imitar la Moreneta és una brometa inofensiva!
JP: Sí, escolta Pasqual, tu sabràs que Convergència..
MP: Sí, es va fundar a Montserrat, aprofitant una trobada de penyes del Barça. Ho has explicat mil vegades.
JP: El que no t’he explicat és que per passar més desapercebut em vaig disfressar.
PM: De què, de Moreneta?
JP: No, de nen Jesús.
PM: Ja, jaaaa, que cabroooon! Clar, com és petitet…
JP: El problema és que tots els polítics em feien petons i em besaven els peus. Així m’entrenava per ser president.
PM: Perdona, però això que acabes de dir ha estat molt faltón.
JP: Tu sí que tens la pell fina!
PM: Deixa’m en pau. Va som-hi, però faltón!
Tots dos: Visca Catalunya! Roooosa d’abriiiil

ZW núm. 120 Recomanació d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí. Al final hi trobareu el ZW 121.

Decàlegs II

En el Zona Web número 100 us vaig presentar una selecció de 10 decàlegs sobre política, comunicació, recursos, Web 2.0… Passades unes setmanes, aquí teniu una nova recopilació que he anat arxivant:

1. Per al debat a Internet entre els candidats Zapatero i Rajoy, Juan Varela proposava un interessant decàleg que val la pena recuperar:
10 propostes per al debat a Internet entre ZP i Rajoy

2. El Top 10 dels gadgets tecnològics dintre de les 50 llistes top 10 de 2007:
10 gadgets tecnològics

3. Per comprar de forma segura a la Xarxa:
10 consells per comprar segur per Internet

4. Per treure el màxim profit a la teva pàgina i/o bloc:
Les millors maneres d’enllaçar
10 mal sóns de la usabilitat que hauries d’evitar
11 consells per guanyar suscriptors en el teu bloc (en anglès)
Decàleg per a una comunicació valuosa

5. Per evitar cometre errors bàsics en l’àmbit empresarial, en “El Blog Salmón” es recullen algunes consideracions:
10 raons per al fracàs en la innovació empresarial
Factors clau per al fracàs d’un projecte empresarial
10 claus per assegurar l’èxit de la teva empresa en el web
10 regles per als emprenedors (en anglès)

6. Per plantejar-se la creació de un bloc corporatiu. De les 14 originals, en anglès, aquí teniu:
10 raons per crear un bloc corporatiu

7. Per comparar els consells facilitats als blocaires fa 10 anys amb una visió més actual:
10 consells per a blocaires (de Jorn Barger)
I la seva comparativa (de la mà de “Mangas Verdes”)

8. Per conèixer el valor de la simplicitat aplicada a diferents àmbits:
10 Lleis de la Simplicitat (llibre, en anglès)

9. Per conèixer els avantatges de Twitter:
10+10 = 20 raons per utilizar Twitter

10. Per llegir amb sentit de l’humor:
Els 10 manaments eren deu (sobre blocs i bloguesfera)
Les 10 millors històries d’animals (de 2007)
7 consells per evitar bronques en el teu bloc

ZW núm. 121 Recomanació d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

http://www. fundaciongerenarcionlibre.org

Fundación Generación Libre és una iniciativa que sorgeix amb l’objectiu de fomentar la participació ciutadana a través dels mitjans digitals. Entenen que la connectivitat social a través d’aquests mitjans és un fenomen que depèn de canvis de tipus cultural, més que tecnològics. Des de la Fundació, treballen el desenvolupament de software per a aquestes tasques i l’alfabetizació digital, de manera especial i entre altres temes.

En les seves diferents àrees d’acció, es duen a terme diversos projectes impulsats per grups de treball que tracten des del ciberactivisme, l’accessibilitat o les relacions internacionals, a la capacitació i formació, àrea des de la qual es desenvolupen cursos i s’elaboren continguts educatius digitals de la mà de docents especialitzats en Web 2.0, que també treballen en aquest grup elaborant continguts per a l’escola del futur (com una Guia virtual per a mestres).

La Fundación Generación Libre compta amb el seu propi grup de suport dins la comunitat de Facebook.

Per acabar, comentar-vos que, sobre formació en relació al concepte 2.0, s’estan impulsant diferents iniciatives, de les quals us destaco dues: Taller 2.0 sobre Comunicació Empresarial (Madrid, 26 de març) i Experiència 2.0: Taller i Vivència 2.0 (Chateauform Mas Sant Joan. Girona, 17 i 18 d’abril).

ZV (Zona Vídeo). Miro- Internet TV Blog ofereix milers de canals de vídeos gratuïts per Internet, d’una manera senzilla, explicant en aquest vídeo com es poden utilitzar els seus serveis.

About Miquel Iceta

Sóc primer secretari del PSC, president del grup socialista al Parlament de Catalunya i candidat a la Presidència de la Generalitat

Posted on dilluns 17 Març 2008, in Política. Bookmark the permalink. Comentaris tancats a Una setmana després.

Els comentaris estan tancats.