A quatre setmanes, canya!

Queden quatre setmanes per a les eleccions generals del 9 de març. I dia que passa tenim més motius per alertar a la ciutadania sobre un eventual triomf del PP. Sé que molta gent no hi creu en la victòria del PP, no hi volen creure. I ho entenc perfectament, és un malson. Però, lamentablement, és un malson possible. Sols cal furgar una mica, per exemple, en l’enquesta publicada avui mateix pel diari El País, que coincideix amb altres sondeigs publicats per aquest i altres mitjans.

Anem a les dades: estimació de vot, 41,7% el PSOE i 38,8% el PP. Amb dades històriques i coneixent una mica la geografia electoral espanyola, estem davant d’una mínima diferència en escons. Altres dades de l’enquesta ens expliquen el per què d’aquesta estimació: en primer lloc, la participació, en aquesta enquesta es fa una estimació de participació del 70-71% (el 2004 la participació va ser del 75,66%). En segon lloc, el grau de fidelitat dels electorats dels dos grans partits, mentre el sondeig xifra la fidelitat de l’electorat del PP en un 73,6% (és a dir, de 100 electors que van votar el PP l’any 2004, ara tornarien a fer-ho entre 73 i 74), la fidelitat de l’electorat del PSOE estaria en un 64,1% (és a dir, de 100 electors que van votar el PSOE l’any 2004, ara tornarien a fer-ho 64). Per tant, no crec exagerar el més mínim quan afirmo que el resultat d’aquestes eleccions és incert i sols una participació elevada i un alt grau de concentració del vot progressista i catalanista en el PSC pot evitar la victòria de Rajoy i la colla d’integristes que l’envolten.

No em cansaré d’explicar que la victòria del PSOE l’any 2004 es va basar en uns magnífics resultats a Catalunya i Andalusia, Comunitats en les que la distància entre el Partit Socialista i el PP va ser de 15 escons (aquests 30 escons d’avantatge es va reduir a 15 en el conjunt d’Espanya). Per tant, el tema no és si el PSC guanya o no a Catalunya les eleccions del 9 de març, sinó quin és el marge de la victòria; i avui totes les enquestes assenyalen que la distància en escons entre el PSC i el PP podria escurçar-se. Ningú no podrà dir mai que no vaig advertir dels riscos de l’abstenció, del vot en blanc i de la dispersió del vot catalanista i progressista. Recordeu que Ana Botella poques setmanes després del 14 de març de 2004, en una entrevista al diari El Mundo va reconèixer que la primera dada que els va fer dubtar sobre la seva victòria va ser precisament la constatació que a Catalunya hi havia hagut una gran participació electoral.

També dia que passa hi més arguments per cridar a la mobilització electoral. Com ha dit la nostra candidata Carme Chacón, el vot al PSC té un triple efecte: assegura la victòria de Zapatero, garanteix la victòria de Catalunya i l’avenç del seu autogovern i promou l’evolució del PP cap a posicions més moderades.

Aquest darrer element em sembla importantíssim. El PP avui és una anomalia en el panorama del centredreta europeu, precisament pel fet d’haver-se escorat de forma perillosa cap a la dreta més extrema. Veieu al respecte l’article que m’ha publicat el diari ABC aquesta setmana. Cap partit europeu de centredreta no es planteja l’anulació de cap llibertat civil (alguns no volen avançar, però cap d’ells vol retrocedir); el PP, sí. El PP vol anular la llei que permet el matrimoni entre persones del mateix sexe (per això l’ha recorregut davant del Tribunal Constitucional) i s’ha compromès a prohibir la possibilitat d’adoptar criatures per part d’aquestes parelles. Sabeu per què? Senzillament perquè el PP no considera que les persones homosexuals hagin de gaudir dels mateixos drets que les altres. I perquè han decidit arrenglerar-se amb les posicions més integristes de la jerarquia catòlica espanyola. I, sí, com diu Rosa Cullell, fan por. Sols cal llegir les declaracions del seu candidat Dimas Cuevas (i el problema no és aquest personatge sinó que el PP l’hagi volgut incorporar especialment a les seves candidatures al Senat).

Però aquest no és l’únic terreny en que em fa por la deriva integrista del PP. Han volgut anul·lar parcialment la llei de la paritat, volen derogar la llei de la memòria històrica, i volen obligar a que el castellà sigui la llengua vehicular de l’ensenyament a tota Espanya, anul·lant el model d’immersió lingüística que ha assegurat la integració social a Catalunya i que s’acompleixi l’objectiu que quan els nois i noies acaben l’educació obligatòria dominen tant el català com el castellà. També s’ha sabut recentment que el PP pretén recuperar el projecte de transvasament de l’Ebre, tot i que com confessa Federico Trillo ara volen amagar-ho. Però el president valencià Francisco Camps ho ratifica, per molt que Daniel Sirera s’entesti a negar-ho.

Espanya té dret a tenir un gran partit de centredreta que no faci por. Una cosa és que a la gent progressista no li agradi una opció liberal conservadora o democristiana, el problema a Espanya no ens que no ens agradi sinó que la seva victòria ens fa por, perquè ens faria retrocedir no ja quatre anys, sinó quinze o vint. Fins al punt que el propi Don Manuel Fraga Iribarne hagi observat una deriva dretana del partit que ell va fundar… Hauríem d’aplicar aquell refrany que diu: “No deixis sortir de la gàbia a un animal que no puguis controlar”. I cal contrarestar l’estratègia del PP que ha consistit fins ara en la mobilització del seu propi electorat i la desmobilització dels adversaris (i per ara se n’han sortit prou bé).

Sobre la por que produeix el PP, sobre el temor legítim a partir de la seva deriva autoritària, sectària, integrista, sobre les dificultats que provoca la seva permanent actitud de crispació, sobre la involució en matèria de drets civils, el seu masclisme a penes dissimulat (trist exemple el de les declaracions de Pizarro sobre la veu de Sonsoles Espinosa), sobre tantes coses que els fan perillosos o com a mínim poc recomanables podeu llegir alguns articles: els de Teresa Fernández de la Vega, Joaquín Calomarde, Jesús Maraña (“El PP estudia a Le Pen”), Daniel Verdú (que explica el discurs d’Alberto Ruiz Gallardón sobre la baralla entre “Doña Cuaresma y Don Carnal”), Santos Julià, Javier Pradera i Manuel Vicent.

I per si faltaven arguments per demostrar la involució política del PP només faltaven les darrers propostes del PP en matèria d’immigració! Rajoy ha recuperat una vella proposta d’Artur Mas -que quan la va formular el PP la van qualificar de “disbarat”- i ha llançat una cascada de mesures que només provoquen un augment del racisme i la xenofòbia sense donar resposta als problemes. Ho expressa gràficament de forma magistral, com sempre, Toni Batllori.

Sobre aquesta qüestió podeu llegir també els articles de: Soledad Gallego, Manolo Saco, Miguel Pajares, Rosa Paz, Cristina Sánchez Carretero i Javier Ortiz. És imprescindible llegir l’article “10 mitos falsos sobre los inmigrantes” publicat a Público, que desmunta un a un els arguments que fan córrer els xenòfobs als que el PP vol atraure amb les seves propostes.

No deu ser casual que Duran Lleida hagi també triat aquest tema (“A Catalunya no hi cap tothom”) ni que Rajoy s’hagi inspirat en Artur Mas. Tenen massa coses en comú encara que vulguin amagar-les…

Per cert, a cal convergent encara no s’aclareixen què volen fer amb els vots que puguin obtenir el 9 de març. Veieu sinó la polèmica Pujol-Duran i el pronunciament al respecte de la Joventut Nacionalista de Catalunya.

Com en tota campanya, hi ha qui diu que els partits no plantegen propostes positives sinó que només es dediquen a desqualificar els adversaris. Per demostrar que aquesta afirmació no és certa sols cal que llegiu el Programa Electoral del PSC a les Eleccions Generals, o que visiteu l’àrea de propostes de Carme Chacón. O que comproveu la solvència i la solidesa dels nostres arguments econòmics en boca del nostre tercer candidat per Barcelona, el Secretari d’Estat d’economia, David Vegara. O els arguments d’un dels impulsors de Ciutadans pel Canvi, Josep Maria Balcells.

Per acabar amb el capítol de les coses que ens toquen de més a prop, us vull recomanar que llegiu la meva intervenció al Parlament en el debat sobre una moció de CiU que posava en qüestió el traçat de l’Alta Velocitat al seu pas per Barcelona (acordada el 2002 per l’Ajuntament de Barcelona i els governs de Catalunya -CiU- i Espanya -PP-), l’article de Jordi Hereu sobre el valor diferencial de Barcelona, l’article d’Isidro Cabello sobre el tractament dels nens nouvinguts en la seva incorporació al nostre sistema escolar, així com tres peces imprescindibles per conèixer la nostra posició davant la vaga que han convocat els sindicats contra la proposta de reforma del sistema impulsada pel Govern: l’article d’Ernest Maragall publicat a El Periódico de Catalunya i les entrevistes que li publiquen avui El País i El Punt.

La notícia més bona de la setmana ha estat la presentació pública de la Plataforma de Apoyo a Zapatero. Aquí teniu el seu Manifest, l’enllaç al vídeo de la seva presentació, l’enllaç al vídeo del seu himne “Defender l’alegria”, i l’enllaç perquè us podeu descarregar l’himne en format mp3. Dins d’aquesta Plataforma existeixen grups d’àmbit temàtic. Us en destaco el grup “sí quiero”, que aplega els activistes del moviment gai-lèsbic (o més correctament, GLTB). També ha estat notícia la iniciativa d'”El jubilado de Moratalaz“, que li ha dedicat una cançó al president Zapatero. no us la perdeu! També m’ha agradat uns dels vídeos de la campanya del PSOE, “Con Zapatero vuelve a creer en la política“.

L’himme de la Plataforma de Apoyo a Zapatero és una cançó de Joan Manuel Serrat amb lletra de Mario Benedetti. Us transcric el poema aquí sota:

Defensa de la alegría

Defender la alegría como una trinchera
defenderla del escándalo y la rutina
de la miseria y los miserables
de las ausencias transitorias
y las definitivas

defender la alegría como un principio
defenderla del pasmo y las pesadillas
de los neutrales y de los neutrones
de las dulces infamias
y los graves diagnósticos

defender la alegría como una bandera
defenderla del rayo y la melancolía
de los ingenuos y de los canallas
de la retórica y los paros cardiacos
de las endemias y las academias

defender la alegría como un destino
defenderla del fuego y de los bomberos
de los suicidas y los homicidas
de las vacaciones y del agobio
de la obligación de estar alegres

defender la alegría como una certeza
defenderla del óxido y de la roña
de la famosa pátina del tiempo
del relente y del oportunismo
de los proxenetas de la risa

defender la alegría como un derecho
defenderla de dios y del invierno
de las mayúsculas y de la muerte
de los apellidos y las lástimas
del azar
y también de la alegría

Sobre les dificultats de Nicolas Sarkozy, us recomano aquest article de Jacques Julliard aparegut a Le Nouvel Observateur.

Aquesta ha estat també la setmana del Super Dimarts de les primàries dels partits Demòcrata i Republicà per elegir candidat a la Presidència dels Estats Units. En el camp republicà les coses estan ja molt encarrilades després de la victòria de John McCain i la retirada de Mitt Romney (tot i les victòries avui del encara més conservador Mike Huckabee a Kansas i Louisiana), mentre que en el camp demòcrata, Hillary Clinton i Barack Obama segueixen pràcticament empatats (el complex mètode d’atribució de delegats i l’existència de 796 Super Delegats -designats en funció dels seus càrrecs i no elegits directament- fa molt difícil ser precisos). La CNN atribueix 1108 delegats a Hillary Clinton (885 elegits i 223 Super Delegats) i 1049 a Barack Obama (918 elegits i 131 Super Delegats). Obama va guanyar ahir als estats de Washington, Louisiana i Nebraska. Avui s’està votant a Maine i dimarts es vota a Maryland, Virgínia i el Districte de Columbia (Washington, la capital dels Estats Units). Però tots els observadors coincideixen a dir que caldrà esperar als Estats més decisius, el 4 de març Ohio (161 delegats) i Texas (228 delegats), i el 22 d’abril Pennsylvania (188 delegats) per saber qui ha guanyat. Hi ha fins i tot qui especula que es pot arribar a una Convenció oberta, és a dir, que s’hagi de negociar allà mateix en la Convenció que es celebrarà el mes d’agost a Denver, Colorado. La Convenció Demòcrata està formada per 4.049 delegats (3253 elegits i 796 Super Delegats); el candidat o candidata a President necessita 2025 vots per ser proclamat. També hi ha qui subratlla les dificultats d’un procés en el que puguin arribar a ser decisius els Super Delegats -no elegits-, els problemes derivats de la no acceptació pel Comitè Nacional Demòcrata (DNC) dels Delegats elegits per Michigan i Florida -que van canviar les dates d’elecció sense permís- i, més en general, les dificultats pels demòcrates d’anar dividits a causa de les divisions generades en el procés d’elecció a una campanya contra els republicans.

Us recomano la lectura dels articles de Yolanda Monge (que explica les lliçons extretes del Super Dimarts), Carlos Nadal i Walter Laqueur. He trobat també molt interessant l’article de Timothy Garton Ash que especula sobre l’interès que aixeca aquest procés i la transcendència que tindria l’elecció per un sistema similar dels responsables de grans institucions internacionals com les Nacions Unides, el Banc Mundial o el Fons Monetari Internacional.

Trobareu la clau per seguir tot el procés, juntament amb els seus articles sobre la qüestió a la secció corresponent del lloc web d’Antoni Gutiérrez-Rubí.

“Perles” del programa Polònia emès el 7 de febrer, resum crític realitzat per Núria Iceta (podeu trobar-les totes aquí)

LES PERLES (per ordre d’aparició)
– Eleccions generals: què opinen els candidats sobre l’habitatge? Propostes Chacón: xec Ikea; Duran: un palau austriacista; Ridao: vaya rollo sobre la llei de propietat horitzontal; Nadal: estem a la cua “de Espanya” i “de Europa”; Herrera: no pot ser que els joves encara haguem de viure amb els pares, com jo.

– L’Eau de Socialiste, un parfum de PSC Cornellà-Paris, provoca “Pum chiqui guau guau” en el President Montilla. I fins i tot està disposat a contractar un Director General que NO és del PSC!!!

– Quin quartet: Rajoy, Acebes, Zaplana i Pizarro. Rajoy està enlluernat amb ell. “Angelito, a ti te costó 20 años de trayectoria política mentir con lo del 11-M y él en cuatro días ya ha sido capaz de decir aquello de Nadie ha hecho más por Catalunya que yo, y sin pestañear.” A Acebes y Zaplana se’ls menja la gelosia perquè la capacitat de treball de Pizarro no té límits: “No querrás que te pase como a Chusep Piqué o a Gallardón Llorón, no?” PP, Pizarro Power! L’únic que li produeix curtcircuits és la paraula “caixa” [sí, sí, la de l’estrella]

– Míting de Carme Chacón: les seves principals reivindicacions són la justícia social i un gelat de xocolata de 3 boles. Clos, el seu número dos, també vol ser el primer candidat embarassat.

EL MILLOR
– Franco: “Yo mantuve una cordial relación con Estados Unidos, de igual a igual. Ellos metían sus bases militares y yo renunciaba a invadirlos. Pero ese país ya no es lo que era. Fíjense que dos de los candidatos son un negro y una mujer, qué será lo siguiente, un homosexual? ¿Qué se puede esperar de un partido que se llama Demócrata… ah, y los de derechas son los Republicanos! Lo único bueno es que para votar hay que apuntarse primero. Eso ya lo complica todo, pero así quedan apuntados en una lista para cuando haya que hacer limpieza de la buena.”

EL PITJOR
– Mani dels treballadors autònoms. Prou, prou, prou prou!

ARXIU HISTÒRIC
La senyora de la neteja esdevé el nou gurú d’estratègia política amb l’exclamació: “Ui, aquí s’ha de fer neteja”. Artur Mas n’està molt orgullós: “Dieu que sóc un pijo però jo estic en contacte amb la gent del carrer”. Ramona-gurú: “Ep, que això era abans, ara només netejo despatxos”.

SOM UNA CLONACIÓ

– Ridao vs. Ridao. Entranyable

LA NOVETAT
– Jorge Javier Vázquez: clar, com que ja no hi ha Tomate… Toni Soler y Paquirrín juntos, qué fuerte, qué fuerte… i els seus freaks a l’atur:
– Belén Esteban: l’essència de l’horterisme
– Cayetana de Alba: no tinc paraules (però ella tampoc)

– El torero: “Yo no estaba en esa fiesta”

LA IMATGE DE LA SETMANA
– Rajoy vestit de bisbe intentant desvincular-se de la Conferència Episcopal: “Creo que se exagera un poco mi vinculación con los obispos. Podéis ir en paz… pero no negociada eh!”

MALAGUANYAT
– Allargui la frase: Cuní vs. Nadal. Qui és més capaç d’allargar innecessàriament la frase “Té hora?”. La idea era bona perquè Cuní i Nadal són dos cracks en la matèria, però no ha acabat de funcionar.

SURREALISTA
– Visita sorpresa a ZP: Don Diablo que ve a cobrar el deute per haver-li venut la seva ànima. ZP s’hi nega: “Me va fatal, precisamente ahora estoy vendiendo mi alma a los votantes.” Ui, no era Don Diablo, era Mas…

EL DIÀLEG DELS PRESIDENTS PUJOL I MARAGALL
Els Presidents busquen pis???
JP: Què vol dir muchas posibilidades?… Ah, catalans Això que han fet els bisbes dient que no es voti el PSOE no està bé.
PM: Exacte. No s’ha de barrejar política i religió
JP: No està bé perquè en Duran ja fa temps que els fa la garagara.
PM: Què passa, algun problema?
JP: Sí, que ningú no sap com es vota en blanc.
PM: Doncs es posa el sobre buit a l’urna i ja està
JP: Quina pèrdua de temps! Jo una vegada vaig posar un xiclet dins el sobre.
PM: Sí, i el raro sóc jo, no?
JP: No, el que va passar és que arribava al col·legi electoral mastegant xiclet, i a la porta quan vaig veure les càmeres vaig pensar que no quedaria bé. Total que vaig treure un mocador que tenia a la butxaca, però no era el mocador, sinó el sobre en blanc, i quan arribo a l’urna… [ai que el PM s’adorm…] vaig i em confonc i poso el sobre amb el xiclet. Ei, però el vot no era per mi, era pel Mas.
PM: He, heee, que cabrón. Això és millor que votar en blanc. Em sembla que faré un article proposant que es posi un xiclet al sobre. Vinga va, Visca Catalunya!
JP: Visca!
PM: Jo una vegada em vaig liar i vaig posar una baieta dins de l’urna.


ZW núm. 116 Recomanació d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

http://www.ceps.es/

Els pròxims 14 i 15 de febrer la Fundació CEPS (Centro de Estudios Políticos y Sociales) organitza a Madrid les jornades “Democracia digital, participación y voto electrónico”. Les Jornades proposen apropar algunes reflexions i experiències sobre les repercussions de les noves tecnologies en qüestions transcendentals com el control electoral, la promoció de la participació o el govern digital. Entre els ponents es troben: Enric Senabre (Observatori per a la Cibersocietat), Carles Guadián (K-Government), Jordi Barrat (UOC), Josep M. Reniu (UB), Luis Panizo (OVE. Universidad de León), o Justo Carracedo (UPM). La inscripció encara és oberta.

Per acabar, recomanar-vos un butlletí d’informació imprescindible per estar al dia de l’actualitat europea i internacional: Eurotopics.net, que ofereix un newsletter sobre aquells temes polítics, socials i culturals que recullen els mitjans de comunicació i sobre els quals es du a terme una selecció, comptant amb l’opinió de diversos autors (es pot rebre en anglès, francès o alemany).

ZV (Zona Vídeo). Buscatv.net ofereix diversos canals de televisió per Internet. Amb motiu de les eleccions generals, Nacho Gallego, fa una selecció de material audiovisual per seguir la campanya a “televisión de las Elecciones Generales 2008”. En aquest espai, incorpora els vídeos dels partits polítics, preguntes dels ciutadans i notícies diverses.

About Miquel Iceta

Sóc primer secretari del PSC, president del grup socialista al Parlament de Catalunya i candidat a la Presidència de la Generalitat

Posted on dilluns 11 Febrer 2008, in Campanya electoral, Política. Bookmark the permalink. Comentaris tancats a A quatre setmanes, canya!.

Els comentaris estan tancats.