Aturem el tsunami integrista!

Quan dilluns dia 21 de gener, en la roda de premsa posterior a la celebració de la reunió de la Comissió Executiva del PSC, vaig alertar contra el tsunami integrista que està aixecant el Partido Popular, no podia ni imaginar fins a quin punt es confirma el diagnòstic. Alguns potser van pensar que en feia un gra massa. Avui, quan encara ressona la nota de la Conferència Episcopal Espanyola sobre les properes eleccions generals i no s’apaga la polèmica aixecada al voltant de les falses acusacions del PP sobre una presumpta eutanàsia forçosa i generalitzada a un centre hospitalari de la Comunitat de Madrid, i quan encara parlem de la sentència del Tribunal Constitucional que no ha avalat el recurs del PP contra la Llei de la Paritat, podem veure les coses amb més perspectiva… i comprovar fins a quin punt jo tenia raó en alertar contra el tsunami integrista!

Anem a pams. Parlem primer dels bisbes, els que callaven quan el PP negociava amb ETA (qualificada per Aznar de Moviment Basc d’Alliberament Nacional) i que quan governava el PP mai no van gosar demanar la revisió de la despenalització de l’interrupció voluntària de l’embaràs en tres supòsits. Aquests mateixos bisbes consideren avui que no es pot votar a cap altre partit… que no sigui el PP. O és que no recorden que l’autorització parlamentària per tal que el Govern establís contactes amb ETA per explorar vies per acabar amb la violència terrorista va comptar amb el suport de tots els partits llevat del PP? O és que no recorden que en diverses ocasions han estat precisament alguns bisbes sacerdots els que han propiciat o fins i tot protagonitzat alguns contactes amb la banda terrorista? Fariseus! Fariseus és l’expressió que em ve al cap quan penso en aquests homes que diuen parlar en nom de Déu per afavorir els interessos polítics del sector més ultra del panorama polític espanyol.

Per sort, aquesta camarilla no representa ni molt menys tota l’Església. avui mateix, l’Abat de Montserrat s’ha referit a aquesta qüestió en la seva Homilia amb motiu de la dedicació de la Basílica de Montserrat en termes ben explícits: “En la nostra societat plural, els membres de l’Església no podem pretendre tenir cap monopoli; hem de proposar d’una manera serena, atraient i esperançada, sense imposicions, la llum que ens ve de l’Evangeli sobre la persona humana i la convivència en societat. Ho hem de fer a través del diàleg i de la misericòrdia, i no pas de la confrontació”. En les seves paraules trobem les diferències entre ser un home de Déu o un home del PP.

Molts han estat els articulistes que s’han referit a aquesta qüestió. Sense afany d’exhaustivitat, vull recomanar-vos els articles de: José Antich, director de La Vanguardia, Alfonso S. Palomares, Juan G. Bedoya, Jesús Maraña (“El octavo mandamiento”), Josep Pernau, Josep Ramoneda, Joan Tapia, Francesc Valls, Reyes Mate i Enric Hernández.

Aquestes eleccions es presenten més clares que mai. O seguim avançant en la direcció de separar l’Església i l’Estat o tornem enrere més de 30 anys. ¿Deixarem que tornin els que eliminarien drets aconseguits en favor de la igualtat de les dones, en favor de la igual dignitat de les persones homosexuals o en favor de la investigació amb cèl·lules mare? ¿Deixarem que tornin els temps en que les lleis es dictaven segons el criteri de la jerarquia eclesiàstica a canvi de rebre qui manava sota el pal·li?

No crec que sigui exagerat parlar de tsunami integrista. ¿Com qualificar sinó l’intent d’evitar que s’apliqui la legislació que despenalitza l’interrupció voluntària de l’embaràs en tres supòsits? ¿O els que senzillament pretenen derogar-la? ¿O els que van criminalitzar un equip mèdic que sols feia bé la seva feina, evitant el dolor als malalts? ¿Com podran Esperanza Aguirre i el seu antic Conseller de Sanitat, Manuel Lamela, mirar als ulls d’aquells als que van condemnar sense proves?

Respecte del incorrectament anomenat “cas Leganés” (caldria anomenar-lo “cas Aguirre”, “cas Lamela” o “cas PP”) podeu llegir els articles de: Javier Pérez Royo, Javier Pradera i Joaquín Estefanía, així com l’editorial del diari El País.

Vull alertar sobre el risc de cometre l’error de pensar que el problema està en els bisbes integristes. Això és cosa de l’Església, ells sabran. El problema està en que tornessin al Govern els que no farien sinó practicar la política que els dicten els sectors més integristes de la jerarquia catòlica i els sectors més conservadors de la societat espanyola. El problema està en que torni el PP al govern. Aquest PP. El PP que exclou a Gallardón i Piqué mentre li riu les gràcies a Esperanza Aguirre. El PP que recupera a Manuel Pizarro (si és que mai l’havia perdut) per donar la batalla en favor dels sectors més poderosos. El PP que vol convertir el Tribunal Constitucional en una tercera cambra que derogui les lleis que amplien els drets socials.

De tot això us podeu fer una idea més precisa llegint alguns articles. Per exemple, el magnífic article de Santiago Carrillo a la revista El Siglo d’Europa que porta el títol “Herodes, Salomé y el Bautista”, o l’article de José Blanco que porta el títol “Rajoy y el desastre colosal” (serà Pepe Blanco l’inspirador del vídeo del PSOE anomenat “El cenizo”?), o l’interessant article de Gonzalo López Alba desemmascarant els intents de presentar el PP com a partit d’arrels liberals, l’article de Francesc-Marc Alvaro que fa un retrat de Manuel Pizarro, l’editorial del diari El País sobre la Sentència del Tribunal Constitucional que avala la llei de la paritat, o l’article de Javier Pérez Royo sobre la mateixa qüestió, que porta el títol “Tiro por la culata”.

No crec exagerar, doncs, quan qualifico de tsunami integrista el que representaria un triomf del PP. Però potser hi ha qui pensa que és impossible que el PP guanyi les eleccions. Res més lluny de la realitat. Aquesta possibilitat és real. Agafem per exemple l’enquesta publicada avui mateix pel diari El País. Certament l’enquesta apunta a una victòria del PSOE, però és una victòria mínima, amb una distància menor en un punt i mig a la distància entre els dos partits en les eleccions generals de 2004. Segons l’enquesta de Metroscopia donada a conèixer avui pel diari El País el PSOE obtindria un 42% dels vots (42,6% el 2004) i el PP un 38,6% dels vots (37,7% el 2004). Tampoc no és sobrer recordar que, en funció de l’estructura sociodemogràfica i el sistema electoral espanyol, si la distància entre el PSOE i el PP no supera clarament el 3% no és improbable un empat en escons.

Per què la distància entre PSOE i PP és tan exigua? L’enquesta ens proporciona dues dades essencials. Primera, la participació que es preveu és tres o quatre punts inferior a la registrada el 2004. Segona, la fidelitat de l’electorat del PP (73,3%, és a dir de 100 votants del PP l’any 2004, un 73,3% estan decidits a tornar-lo a votar) és superior a la fidelitat de l’electorat socialista (66,5%). Certament el PP genera més rebuig, mentre un 40% dels enquestats diu que mai no el votaria, el PSOE sols té un rebuig del 14%. A més, un 60% dels enquestats estan segurs que guanyarà el PSOE, i això podria desmotivar-los…

Per això em fa gràcia, per no dir pena, quan Joan Ridao diu avui en una entrevista publicada a La Vanguardia que “els vots que vagin al PSC perjudicaran Catalunya”. Tothom sap que els vots que van al PSC són els únics que garanteixen que Zapatero sigui president. I tothom sap que és precisament la distància entre PSC i PP a Catalunya la que garanteix la victòria socialista a tota Espanya. Potser alguns independentistes creuen que una victòria del PP els aniria bé per defensar més còmodament les seves tesis, però una victòria del PP seria la pitjor notícia per a Catalunya i el seu autogovern. I cal recordar que només una clara victòria socialista por produir un canvi del PP. O és que no ens mereixem tenir una dreta liberal conservadora no integrista com la que tenen la majoria dels països europeus?

Tampoc ha estat gaire afortunat Duran Lleida aquesta setmana. Va presentar a bombo i plateret un Comitè d’Assessors econòmics que després ha resultat que no era tal. Veieu la carta de set d’ells (eren dotze) dient que no formen part d’aquest suposat Comitè sinó que estan al servei de qualsevol responsable polític que els demani consell. Veieu les cròniques al respecte de Manel Manchón i Toni Sust a El Periódico de Catalunya i de Miquel Noguer i Serafín del Arco a El País. Per cert, cada dia Duran repeteix que cap altre responsable polític mereix credibilitat. No hauria de demanar disculpes per haver intentat enganyar els ciutadans?

Tampoc no us hauríeu de perdre la reflexió d’Enric Company sobre la campanya de CiU en aquestes eleccions.

Dels molts temes de campanya, aquesta setmana ha destacat el debat sobre propostes fiscals. Al respecte us recomano l’article de Carlos Mulas-Granados explicant la proposta de retornar 400 euros a cada contribuent defensada per Zapatero, i les reflexions demanant prudència fiscal d’Ignacio Zubiri, Josep Oliver i l’editorial del diari El País al respecte.

Sobre qüestions de debat en la política catalana us recomano un article de Fabricio Caivano sobre el suport als nens nou vinguts en la seva incorporació al sistema educatiu, les bases pel Pacte Nacional sobre Infraestructures presentades pel Govern de Catalunya, una reflexió d’Eudald Carbonell sobre la construcció d’identitats, un article contundent de Josep Ramoneda contra la por als túnels i a les obres públiques en general, un article de Luis de Sebastián en defensa dels polítics, les propostes de Carme Chacón sobre infraestructures ferroviàries, un article de Joan J. Guinovart explicant els èxits de Catalunya en matèria de recerca, i una excel·lent entrevista a Jordi Hereu realitzada per David Miró en el diari Público.

Sembla que ahir es va casar Nicolas Sarkozy amb Carla Bruni. Desitgem-li sort en la vida personal, que tothom la mereix. Però políticament està en hores baixes (almenys així ho demostren les enquestes) i no sembla ser per casualitat. veieu, sinó, l’article d’Olivier Mongin publicat a El País. Aprofito la boda del Petit Nicolas, per recomanar un article imprescindible de Daniel Innerarity amb el títol “La privatización de la vida pública”.

Sobre qüestions relatives a la política europea us recomano la lectura de l’article de Josep Borrell publicat a El Siglo, un altre article de’n Josep sobre les polítiques europees contra el canvi climàtic publicat a El Periódico de Catalunya i l’editorial de diari El País, comentant els bons resultats de l’SPD a les eleccions a dos Estats alemanys i les seves conseqüències per a Angela Merkel.

He trobat molt interessant l’article de Marek Halter a El País sobre el paper de Síria en els esforços per la pau a l’Orient Mitjà, l’article de Daniel Barenboim sobre Israel i Palestina, i l’article de Simon Jenkins a El Mundo sobre les barbaritats comeses en nom de la “guerra contra el terrorisme” quan, per cert, es compleixen cinc anys de la invasió d’Iraq. Trobareu també força interessant l’article de Fernando Reinares sobre ‘jihadisme’ pakistanès a Barcelona.

Us recomano dos articles sobre l’actual situació econòmica mundial. Un de Paul Samuelson que porta el títol “Bush i les actuals tempestes financeres” i l’altre de Josep Oliver amb el títol “El final de l’imperi americà?”.

En fi, aquesta setmana ha donat per molt en temes internacionals. Segueixo de prop, i amb veritable desesperació, la crisi italiana. Acabarà el centre esquerra regalant el govern a Berlusconi a causa d’errors, divisions i personalismes desaforats? En fi, m’estimo més no parlar-ne gaire…

També segueixo amb entusiasme la campanya de les primàries demòcrates als Estats Units. Aquesta setmana s’ha retirat de la cursa John Edwards, que s’havia distingit per defensar les opcions més avançades en matèria de política social, contra la pobresa i l’exclusió. Ara, la cursa és cosa de dos, Hillary Clinton y Barack Obama, que ha aconseguit el suport del nucli més influent de la família Kennedy. Dimarts hi ha primàries a vint-i-dos Estats i potser començarem a veure el final del procés. Hillary va per davant però Obama ha anat retallant distàncies. Podeu llegir un bon reportatge al Magazine digital de La Vanguardia. Per cert, demà Núria Ribó presenta el seu llibre “Hillary Clinton. Retorno a la Casa Blanca” a la Sala B de Luz de Gas, coincidint amb la presentació del meu llibre a la FNAC de l’Illa Diagonal (Diagonal 545-565) a les 19.30h. Molta sort, Núria!

Quan estic a punt d’acabar recordo que no us he dit res de la XXII Escola d’Hivern del PSC celebrada aquest cap de setmana a Tarragona. El cert és que ha estat genial. Ahir a la tarda vaig compartir una fantàstica taula rodona sobre l’Espanya plural amb Soledad Gallego-Díaz, Javier Pérez Royo i Ferran Mascarell. Us ofereixo la intervenció de José Montilla a la cloenda i també les 10 propostes que hi ha formulat Carme Chacón.

Per seguir millor la campanya us recomano tres webs: el nou lloc web de Carme Chacón, el lloc web de campanya de Zapatero i Elecciones 2008.

I ara sí que acabo. Recomanant-vos un llibre de poesia del meu amic Jaume Subirana que porta el títol “Rapala”. Rapala és un art de pesca. Si en voleu saber més sobre el llibre haureu de visitar el blog de’n Jaume. És un blog que val la pena seguir.

“Perles” del programa Polònia emès el 31 de gener, resum crític realitzat per Núria Iceta (podeu trobar-les totes aquí)

LES PERLES (per ordre d’aparició)
– Nova versió d’Hernàndez i Fernàndez amb Carod i Puigcercós alliçonant el pobre Ridao per la campanya. Puigcercós es desespera: “Eh, que sóc de Ripoll, no em vinguis amb subtileses… Sembla un diputat seriós, com ho farem quan haguem de muntar un pollo?” Ah, i genial el bon rollito amb Carod: “Deixa’m dir a mi el que pensem tots dos.”

– Acebes li diu a Rajoy: “Tienes de visita de los candidatos provinciales.” L’entusiasme de Rajoy és total: “Necesitaré una copa para soportarlo.” Ara, lu que seria el gag en si no l’he entès.

– El Papa redactant una encíclica sobre la família i donant-se un bany de REALISME: somia despert que té una dona que el fa parar taula, un fill que passa d’ell i una filla que es vol casar…. amb la núvia!

EL MILLOR [per solidaritat generacional]
– El Príncep Felip celebra els 40. Com? Repassant l’acompliment d’objectius… sortir a la portada d’El jueves, denunciar a El jueves per haver sortit, casar-se amb la del telediario… tot fet! “Sólo me queda ser Rey y vomitar” Acaba el gag i tots molt contents amb el debut de la Reina. Fins i tot Peñafiel que li fa de cicerone pel plató. No la treus de: “sí, gracias, estamos muy contentos”, com si acabés de sortir de la Ruber, i de renyar al Rei per interrompre-la “Cállate, Juanito, shut up!”

EL PITJOR
– Mani de mòmies del Museu Egipci per reclamar millors condicions laborals???? Por faaaaa

ARXIU HISTÒRIC
– Montilla al despatx estudiant la història de Catalunya; se li apareix Macià [vostè no es deia abans Calvo Sotelo?]. “Vinc per injectar-los catalanisme, que a mi em sobra…” Intenta entrar al cos de Montilla tipus “L’excorcista” sense èxit i Macià s’acomiada amb un… “Bona noch”. Qui diríeu que ha infiltrat qui? El President hi posa la guinda: “Si hagués vingut el fantasma de Tarradellas li hagués demanat una pizza.”

LA PICADA D’ULLET
– Franco decideix que per Carnaval no es disfressa [tampoc li cal] i que, si fos per ell, encara estaria prohibit [i segons he pogut comprovar últimament, molts pares i mares estressats n’estarien encantats!]

LA NOVETAT

– La Reina: li havíem sentit mai la veu? Igualita, igualita
– Joan Ridao: fantàstica la “s”
– Dolors Nadal: fa 4 anys no era rossa?

LA IMATGE DE LA SETMANA
– Duran intenta aconseguir un cara-a-cara a la tele, però no cola. O sí? Que no l’heu vista amb perruca rossa, pits a l’alçada del coll i un impossible body rosa fent-se passar per la maquilladora de ZP?

POLONEWS (PP: Perles del Pellicer)
– Mostres que Pizarro té raó quan diu que ningú ha fet més que ell per Catalunya: el veiem fent de Cobi, apagant el foc del Liceu i marcant un gol a la final de París.

KA FORT
– ZP i Chacón fent un porta-a-porta recaptant de vots a canvi d’unes perriquis (1.000 €) “sólo si me vota”. La resposta de la veïna és extraordinària “y por qué no me los da ahora que gobierna?. La dona no està gaire convençuda i ZP no estalvia en ofertes [ja el coneixeu]: “le doy a MI MADRE! Si gano le vendrá a limpiar todos los días”. La dona remuga però ZP és d’idees fixes “vamos, mamá, que más se sacrificó el abuelo” [l’afusellat durant la guerra civil, s’entén]

EL DIÀLEG DELS PRESIDENTS PUJOL I MARAGALL
PM: Mira! Alguns perden la dignitat per sortir per la tele.
JP: Quin afany de protagonisme! A mi això de la tele m’era igual. Quan era President només sortia 10 cops al Telenotícies.
PM: I jo, quan vam inaugurar els Jocs Olímpics no volia fer cap discurs, però van insistir, van insistir.
JP: Escolta, jo no recordo haver-te insistit!
PM: Bé, és igual. El cas és que els polítics estan massa pendents de la televisió. Ai, és que he fet un discurs i no m’han vingut a filmar.
JP: Ai, és que he inaugurat un poliesportiu i no m’han vingut a filmar. Escolta, això va passar de veritat. Merda!
PM: Ai, és que al Polònia surto ridícul! Mira, que vols fer-hi, la política té això. A nosaltres això no ens ha preocupat mai. Al Polònia que diguin el que vulguin.
JP: Nosaltres tenim avantatges. Nosaltres no se’ns veu ridículs, al contrari. Se’ns veu com dos estadistes intel·ligents, plens de sentit comú.
PM: Amb batín, sí, però intel·ligents. Home, si em fessin sortir amb un coixí al cap i ballant una jota [i ho fa]
JP: O que em treiessin imitant un orangutan [i ho fa] Seria intolerable. És que el respecte és bàsic. Com deia el meu professor alemany.
PM: Exacte, és això que acabes de dir. Apa doncs, catalans, bona nit i visca Catalunya.
JP: Visca!

ZW núm. 115 Recomanació d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

http://coleccionplanta29.com/

La “Colección Planta29” és una iniciativa d’Ediciones del Cobre, la Sociedad de las Indias Electrónicas i BBVA que aborda temes i enfocaments diferents que ens ajuden a comprendre millor els nous conceptes sobre els quals s’articula la societat xarxa.

La col·lecció compta entre els seus autors amb David de Ugarte, Juan Urrutia, Rosa Jiménez o Francisco Polo, als qui m’afegiré, en breu, amb la publicació d’un llibre amb el títol “Políticas”. Entre aquests títols, la col·lecció inclourà una sèrie de guies que apareixeran anualment i que ajudaran l’usuari/lector a ubicar-se en els nous mapes de la identitat i la informació, com “La gran Guía de los Blogs (2008)”.

Tots els llibres es publiquen, per expressa voluntat d’autors i editors, sota les mateixes condicions de protecció de la propietat intel·lectual que el tradicional Domini Públic, cosa que significa que poden copiar-se, reproduir-se, citar-se, lliurement…

El poder de las redes” de David de Ugarte és un dels llibres de referència per clarificar conceptes i veure com podem articular nous models de comunicació en aquest nou món en xarxa. Des que va aparèixer originalment a Internet, com a resultat del procés obert d’elaboració en el qual va participar la seva comunitat de lectors, el llibre no ha fet més que augmentar les seves descàrregues (en la seva versió pdf) i esgotar exemplars a les llibreries.

ZV (Zona Vídeo). Tu.tv ha llençat una plataforma de difusió electoral amb motiu de les pròximes eleccions generals del 9 de març. La iniciativa compta amb la participació dels principals partits polítics i en ella s’agrupen més de 500 vídeos que recullen des de fragments de discursos i mítings a anuncis de campanya i declaracions dels diferents candidats.

About Miquel Iceta

Sóc primer secretari del PSC, president del grup socialista al Parlament de Catalunya i candidat a la Presidència de la Generalitat

Posted on diumenge 3 febrer 2008, in Política. Bookmark the permalink. Comentaris tancats a Aturem el tsunami integrista!.

Els comentaris estan tancats.