A la Carme no hi ha qui la pari!

Avui hem fet el primer gran acte públic de l’esforç electoral que ens ha de portar al 9 de març. El poliesportiu de la Vall d’Hebron s’ha fet petit per encabir-hi les 7.000 persones que han volgut acompanyar-nos per escoltar Felipe González, Carme Chacón i el President Montilla. Moltíssima gent ha vingut per retrobar la màgia de Felipe. I no els ha decebut. Passa amb ell com en el cas dels bons vins, guanya amb l’edat, el que era força i intuïció als setantes i els vuitantes s’ha convertit en experiència, capacitat pedagògica i caràcter incisiu. Certament ni força ni intuïció semblen haver-lo abandonat. Ha estat sublim en recordar la necessitat d’ambició i àmplies majories per transformar la societat, o quan ha recordat que el gran mèrit de la transició i la seva llarga etapa de govern va ser contribuir a que la gent es convencés que érem capaços de vèncer els reptes per importants o difícils que fossin. Ha tingut també un punt de discrepància amb Zapatero, quan ha recordat que cap avenç no és irreversible, que la dreta és capaç de fer marxa enrere en moltes conquestes que ens fan avui ser envejats per societats teòricament més avançades que la nostra. Tampoc no li ha mancat humor quan ha recordat que fins i tot Fraga (sí, D. Manuel Fraga Iribarne) ha denunciat que alguns volen portar el seu partit cap a la dreta! Tampoc no ha estalviat crítiques a CiU, incapaços com són de veure o de reconèixer que PP i PSOE no sols no són el mateix sinó que són tant divergents com avançar o retrocedir, com estimar Catalunya o practicar l’anticatalanisme més visceral. Tampoc s’ha quedat curt en desqualificar Manuel Pizarro que diu ara que es dedica a la política en solidaritat amb les víctimes del terrorisme, quan precisament ara hi ha menys víctimes que en qualsevol moment dels darrers 30 anys. Avui, hem recuperat el Felipe de les grans ocasions, el Felipe que sap que a Catalunya, juga a casa. I ens ha posat deures, obtenir el millor resultat de la història, tot promovent la màxima participació.

El President Montilla ha estat breu però eficaç en la reivindicació d’una Catalunya optimista que sap què vol i amb qui pot aconseguir-ho. I ha presentat de forma ben carinyosa la Carme Chacón dient: “Els ciutadans i ciutadanes de Catalunya tenen molts arguments per prendre la paraula, per parlar amb veu forta i clara d’aquí a set setmanes. Catalunya serà decisiva per impulsar un govern de progrés, d’ambició i d’esperança a Espanya. Una ambició, una força i una empenta que a Catalunya té forma d’un somriure honest i transparent. De mirada positiva i confiada d’una dona forta en les seves conviccions i valors. De compromís i passió política que arribava a l’adolescència quan Felipe obria les finestres de tota Espanya. Parlo del somriure,.. de la mirada…, del compromís… i de la passió política… de la Carme… de la Carme Chacón!!! La Carme expressa la Catalunya confiada de les seves capacitats, orgullosa de la seva trajectòria i ambiciosa pel seu futur. La Carme simbolitza la Catalunya que s’afirma, sense complexos, en una Espanya oberta i plural. La Carme representa el socialisme català, la veu majoritària del catalanisme a Espanya”.

I, tancant l’acte, ha parlat la Carme. Emocionada, convençuda i convincent. Intimista, acollidora, abrandada i líder. Avui s’ha posat al capdavant de tots i totes nosaltres. Primer, agraint Felipe González per la important transformació d’Esanya de 1982 a 1996, per la seva complicitat amb Catalunya i per la seva comprensió dels reptes del present i del futur. Després, analitzant el que han suposat aquests quatre anys de govern Zapatero. I acabant amb la denúncia del risc que suposa l’integrisme del PP que tenim avui. Ens ha electritzat quan, amb tota naturalitat ens ha recordat que “no debemos nada a la derecha”, i encara més quan ha subratllat el contrast entre una Espanya que ha avançat tant i tant des de 1977 i el propi PP: “30 años después ellos están igual o peor”.

No crec que jo m’atrevís a tancar un acte en el que abans hi hagués intervingut Felipe González. Ella ho ha fet i no sols ha sobreviscut l’experiència, sinó que ha sabut mantenir el nivell que Felipe havia deixat ben alt. A a Carme no hi ha qui la pari!

Un gran panell electrònic presidia l’acte. Ens ha permès de veure quanta gent no ha pogut accedir al poliesportiu i ha seguit el míting des de la pantalla situada a l’exterior. També ha estat excitant el moment en que el panell il·lustrava gràficament les afirmacions del nostre Primer Secretari: “I, davant d’aquest reptes, els ciutadans han de triar, el proper 9 de març, entre dues alternatives: Rajoy, o Zapatero / Divisió o cohesió / Conservador o progressista / Bel·licista o pacifista / Mentida o compromís / Ràdio de l’odi o llibertat d’expressió / Contra Catalunya o amb Catalunya / Passat o futur / Pessimisme o optimisme / Entre un PP en el que no hi cap ni en Gallardón… o un Zapatero que governa per a tothom”.

En fi, és molt difícil traslladar les emocions i sentiments que l’acte transmetia. Però ho he intentat.

Ara us recomano materials que aporten arguments als sentiments. Per començar, les intervencions de José Montilla i Carme Chacón en la sessió del Consell Nacional del PSC en la que s’aprovaven les nostres candidatures a les eleccions generals. També us resultarà interessant la intervenció de Zapatero en l’acte de proclamació de les candidatures del PSOE. Us recomano també un article meu publicat a l’ABC en el que començo a desenvolupar els nostres principals arguments de campanya. I les entrevistes a Maria Teresa Fernández de la Vega a Público i la maratoniana (8 hores!) i punyent entrevista a José Luis Rodríguez Zapatero realitzada per Pedro J. Ramírez a les pàgines d’El Mundo.

Ja sabeu com d’interessat estic en el debat sobre el federalisme. En aquest sentit és imprescindible que llegiu l’article de Joan Romero publicat a El País. Podeu llegir també l’entrevista que m’ha fet el setmanari El Temps, l’article de Marina Geli publicat al Diari de Girona, l’article de Tere Cunillera i Agnès Pardell sobre els resultats de la Comissió Bilateral publicat al Segre, i l’article sobre l’intent de posar lletra a l’himne espanyola que va publicar Antoni Gutiérrez-Rubí a El País. Després hem sabut que l’intent ha fracassat però que el COE i l’SGAE no donen la batalla per perduda…

La campanya girarà molt al voltant de la situació i les perspectives econòmiques. En aquest sentin us recomano que llegiu l’entrevista a Pedro Solbes a Público, l’article de Josep Oliver publicat a Cinco Días, un article de Marina Geli publicat a El Punt que porta el títol “Confiança en Catalunya” i un argumentari que recull les dades econòmiques sobre les que sustentem el nostre optimisme.
Però aquesta ha estat la “Setmana tràgica” de Rajoy. Quan ha tancat les llistes, ha tancat també la porta al seu creixement a Catalunya i la seva credibilitat en entorns moderats. La inclusió de Manuel Pizarro i l’exclusió d’Alberto Ruiz Gallardón són el Waterloo anticipat d’un Mariano Rajoy que ha demostrat que és sols una titella en mans d’Aznar. Anem a pams. Sobre l’elecció de Manuel Pizarro us convido a llegir l’article de Joan Barril, el de Javier Ortiz i el de Jesús Maraña. L’altre dia em deien on compro el diari: “Com s’atreveix Rajoy a presentar aquell que ens va deixar a les fosques!”. Doncs això. Com s’atreveix a presentar aquell que preferia una empresa estrangera a una empresa catalana? Com s’atreveix a presentar aquell que, segons les dades publicades per Jesús Maraña en l’article que us he recomanat, va fer un “pelotazo” comprant accions de l’empresa que dirigia tres dies abans de la presentació de la primera OPA (Pizarro sempre ha defensat que va ser una casualitat), o que es va embutxacar 13 milions d’euros (2.160 milions de pessetes) com a indemnització en abandonar la presidència d’ENDESA als que cal afegir 4 milions d’euros (665 milions de pessetes) més per la venda de les seves accions d’aquesta empresa? Que com s’atreveix? És que Rajoy representa, precisament, tot això. Millor dit, Aznar representa precisament tot això i Rajoy no fa més que seguir les seves instruccions.

L’exclusió de Gallardón mereix capítol apart. Aquí Rajoy no fa més que acceptar el xantatge d’Esperanza Aguirre (i tampoc no s’ha vist plorar gens Aznar) i exclou Gallardón certificant que el viatge al centre era una comèdia de cara a la galeria (que els hi preguntin sinó a Josep Piqué o a Jaume Matas). Com avui recordava Felipe González fins i tot Fraga s’exclama del gir a la dreta del PP! Podeu llegir al respecte la crònica de Carlos E. Cué a El País (seguida d’un recull de la reacció de la premsa internacional que interpreta la decisió com un clar gir a la dreta), els articles d’Ignacio Camacho a ABC, de Gonzalo López Alba a Público, de José Antich a La Vanguardia, de Fernando Ónega, de Carlos Carnicero a El Periódico de Catalunya, d’Enric Hernández, Soledad Gallego-Díaz a El País, i els editorials d’El Economista, d’El Periódico de Catalunya (I i II) i d’El País.

Per cert, El País publica avui una enquesta d’urgència sobre aquesta darrera qüestió segons la qual un 56% considera desencertada la decisió d’excloure Gallardón, contra un 19% que la considera encertada, havent-hi un 18% que afirma que li és indiferent i un 7% que no sap o no contesta. Un 61% veu el PP “desunit” i un 53% està convençut que aquesta decisió disminueix les expectatives electorals del PP. Gallardón obté en aquesta enquesta una valoració del 6,6, molt per sobre d’Aguirre i Rajoy que sols assoleixen el 4,6. Sobre qui mana al PP l’enquesta registra una gran divisió d’opinions, el 44% creu que mana Rajoy mentre el 45% creu que no és Rajoy qui realment mana en el PP.

Sobre les enquestes realitzades abans que es conegués la inclusió de Pizarro i l’exclusió de Gallardón de les llistes del PP, cal dir que segueix (o seguia) havent-hi una amenaça de menor participació i una lleugeríssim avantatge del PSOE; i, per tant, d’un resultat incert. Podeu llegir al respecte els articles d’Àngels Pont, Joan Tapia i Julián Santamaría.

Sobre la polèmica al voltant de la futura llei d’educació de Catalunya i la millor manera d’acollir als nou vinguts en el sistema educatiu us recomano la lectura de l’article de Francisco Longo i els editorials de La Vanguardia i El Periódico. Sobre la proposta per millorar els mecanismes d’acollida dels fills dels immigrants podeu llegir també aquest argumentari.

Sobre les propostes per assegurar el subministrament d’aigua podeu llegir els articles de Ramon Folch i José Luis Gallego i l’editorial al respecte de La Vanguardia.

Sobre l’orientació política de la jerarquia catòlica espanyola i de la cúria vaticana podeu llegir, respectivament, els articles de José María Ridao i Enric González.

Sobre el traçat del túnel de l’alta velocitat a través de Barcelona resulta del tot imprescindible llegir l’article de Jordi Julià a El Punt.

Us recomano també la lectura de l’article del Secretari general de la UGT de Catalunya, José María Alvarez, sobre la proposta del sindicat per tal que la jornada laboral acabi a les sis de la tarda i l’article de Jordi Serrano, director de la Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia.

Sobre el sucursalisme de CiU (que reclama canvis a Catalunya en funció del futur escenari de la política espanyola) podeu llegir l’article de José Antonio González Casanova. També us recomano la interessant reflexió d’Alfons Quintà contraposant liberalisme i sobiranisme.

Fa també de bon llegir l’article de Felipe González sobre el projecte de l’Aliança de Civilitzacions, sortint al pas de les crítiques del PP.

Sobre les eleccions nordamericanes podeu llegir una extensa guia per a espanyols preparada per Vicenç Navarro, així com un article de Josep Ramoneda sobre l’esperança aixecada per Barack Obama. Per cert, ahir Hillary Clinton es va imposar clarament a Nevada. Dissabte vinent es vota a Carolina del Sud, on les enquestes assenyalen un clar avantatge per a Obama, però haurem d’esperar al Super-Tuesday (5 de febrer), dia en que se celebren eleccions primàries i caucus simultàniament a Alabama, Alaska, Arizona, Arkansas, Califòrnia, Colorado, Connecticut, Delaware, Georgia, Idaho, Illinois, Kansas, Massachusetts, Minnesota, Missouri, Nova Jersey, Nou Mexico, Nova Iork, Dakota del Nord, Oklahoma, Tennessee i Utah, per aclarir una mica més el panorama.

Acabo felicitant al company Lluís Maria de Puig que demà serà elegit com a president de l’Assemblea del Consell d’Europa, formada per 638 diputats i senadors del 47 Estats membres. Felicitats, Lluís Maria!

No crec que faci Diari diumenge vinent perquè estaré a Madrid amb motiu de la Conferència Programàtica del PSOE. Us mantindré al corrent!

“Perles” del programa Polònia emès el 17 de gener, resum crític realitzat per Núria Iceta (podeu trobar-les totes aquí)

LES PERLES (per ordre d’aparició)
– Marianeta Rajoy anunciant que es carrega a Gallardón. Qui mou els fils? Sí, clar, ho heu endevinat, Aznar, Losantos, Aguirre…. quina por… i a sobre se’n va la llum “Pizarrrrroooo, esa luuuuuz”

– Espe i Acebes intenten emborratxar Rajoy per aconseguir que els digui qui serà el número dos. Espe: “Brindemos por las próximas elecciones, que las vamos a ganar” Acebes, sempre tan fi: “Y por las del 9 de marzo, también”

– Rajoy i Espe troben inspiració per als lemes de la campanya electoral en Justo Molinero i la seva manera de fer anuncis.

– ERC busca empresaris models (modèlics?) més que res per pillar pasta per la campanya. Ara, que el tio etiqueti en castellà i demani la retirada del programa d’un munt de mesures porta a Carod i Puigcercós a canviar el nom del partit per Empreses Rendibles de Catalunya. Com que l’empresari afluixa, se n’acomiaden amb un sentit “Adéu-siau, gracias, gracias

– Chacón ja parla amb el bebè: “Escolta al Jossse, que aprendràs moltes coses”… i el Jossse, després de fer-se un embolic descomunal amb l’assessor econòmic, conclou brillantment: “Pues si ellos tienen a Pizarro, yo ficharé a Jesús Vázquez, que con tanto concursito, seguro que sabe de números.” Montilla es desmaia i el reaninen SÍIII amb el kit aromàtic del PSC: “Ui, quina olor de cotxe oficial!”

– L’epidèmia de grip ha arribat al Consell de Govern. La Dra. Geli, I love her, me’ls visita a tots: Carod, Puigercós, Montilla, Tura, Maragall, Castells. Els esternuts es fan a ritme de Queen.

EL MILLOR
– Molinero vs. Nadal: “Desde Mollerussa a la Bisbal, todas las obras son de Nadal” El ritme nadalenc no està fet pel ritme trepidant del Molinero i les seves publis. A la pregunta: “Cómo están las infraestructuras en Catalunya? És a dir, Santa Coloma i aledaños?” Nadal respon amb una de les seves megahipersubordinades, constantment interrompudes per les falques del Molinero “Depilación María José, arrenquem los pelos, de tres en tres”. Ara, no he entès perquè el Nadal acaba cantant flamenc….

EL PITJOR
– Ale, la mani dels tècnics de so que acaba ensordint a tutti quanti.

ARXIU HISTÒRIC
– El Rei i el Príncep instal·lant la TDT (amb el vell mètode de fotre cops a la tele) “me la trajeron los Yos Magos”. Per fi la sintonitzen i enganxen Polònia i els agradaaaaa. El que no els agrada és que no surt la Reina. Però això ho arregla el Rei en un “pis-pas” trucant a la Telatrès. Calla, calla, que sembla que ho han arreglat: és el Toni Soler amb perruca Reina Sofia.

LA PICADA D’ULLET
– La controvertida trucada del PP a Ensenyament sobre el tema de la llengua va costar una miqueta d’obtenir? I per què? Perquè Sirera truca a informació telefònica en català perquè li donin el número i no l’entenen…. ho pilleu?

KA FORT
– Montilla i Hereu es presenten a la Moncloa per aconseguir Rodalies i el túnel de l’Ave. Uiiiii que surten en calçotets i adolorits…. que fuerte que fuerte.

EL CAMEO
– L’imitador de tot TV3, el guanyador del concurs del Polònia, un tal David Moreno que fa cara de passar-s’ho d’allò més bé.

LA VENJANÇA
– El Papa atén els mitjans d’esquena, com que li ha agafat el gustillu… el motiu no és altre que el Papa s’ha posat una mascareta a la cara, amb cogombres i tot, perquè diu que té la pell molt fina. Bo, eh!

EL DIÀLEG DELS PRESIDENTS PUJOL I MARAGALL
PM: Catalans, les rebaixes són com les reunions del tripartit, costa d’anar-hi però un cop hi vas t’ho passes bé, a les rebaixes, vull dir.
JP: T’has deixat la porta de l’ascensor oberta i he hagut de pujar a peu! De què parles, de les rebaixes? Ha estat bé, però estic tan cansat que no podria ni tossir.
PM: M’he comprat aquest jersei tan xulo i que em va tan bé [immens], sabeu quin descompte m’han fet? El 3%, he heee.
JP: Aquest jersei me l’havia emprovat jo.
PM: Ei, que t’ha caigut a terra.
JP: No, me l’has arrencat.
PM: Bé, sí. Se siente, se siente.
JP: Se siente, se siente, però si no sé com t’agrada, si et va gran!
PM: Bé, el càrrec també m’anava gran i el vaig portar 4 anys.
JP: Doncs a mi, com que m’agrada llegir, a les rebaixes m’he comprat les memòries del Churchill. Una obra mestra.
PM: Interessantíssima, tu.
JP: Així, això de les rebaixes ho fan cada any, no? Jo em pensava que era com les Olimpíades, cada quatre anys.
PM: No, no, cada any. Doncs jo em pensava que això de les rebaixes era cosa d’unes amigues teves, les re-baixes. He heeee, que cabróoon.
JP: Molt bé, eh Pasqual, però els socialistes en sabeu molt de rebaixes, que a Catalunya vau aprovar un Estatut i després a Madrid el vau rebaixar.
PM: Ei, que això va ser idea del Mas, que ho devia aprendre de tu, que vas pactar amb l’Aznar i això sí que va ser rebaixar-se. Pujol, et canvio el llibre pel jersei.
JP: Fet. Buscava alguna cosa per falcar la taula. Catalans, des de la comoditat de la nostra sala d’estar, visca Catalunya!
JP: Visca! Ei, i el jersei?
PM: 10 €
JP: Què cabróoooon!

ZW núm. 113 Recomanació d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.
http://www.arschile.cl/ed/index.htm

El 31 de gener s’iniciarà la 3ª edició del Diploma de Participació Ciutadadana i Democràcia Electrònica impulsat per la Fundació Universitat de Girona i ARSChile. Es tracta d’un programa de postgrau l’objectiu del qual és generar coneixements i capacitats sobre l’ús d’Internet i la resta de les noves Tecnologies de la Informació i Comunicació (TICs) per a innovar i expandir els processos de participació ciutadana. El programa s’estructura en quatre mòduls temàtics (Participació Ciutadana i Desenvolupament Humà Sostenible; L’e-Democràcia, Què és i què no és?; Comunicació Electrònica i Acció Ciutadana; El Vot Electrònic) i un taller transversal per a l’elaboració del projecte final. La inscripció pot fer-se online.

Un dels referents en la reflexió, recursos i investigacions sobre la influència de les noves tecnologies (des del punt de vista social i cultural, no només tecnològic) a la nostra societat, és l’Observatori per a la Cibersocietat que aquesta pròxima setmana organitza: Difundir las TIC en la época 2.0: nuevos interrogantes, nuevos formatos y nuevas perspectivas, i amb el qual col·laboro republicant alguns dels meus articles sobre ciberpolítica o edemocràcia, entre altres temes.

ZV (Zona Vídeo). MSN Vídeo és el portal de vídeos de Microsoft, integrat amb altres serveis com Messenger, Hotmail o Spaces i que tracta de plantar cara a la supremacia de YouTube. Compta amb el mateix reproductor (Flash) i característiques semblants en relació a la imatge, però ofereix dues categories: vídeos editorials – comprats pel propi portal- i vídeos dels usuaris.

About Miquel Iceta

Sóc primer secretari del PSC, president del grup socialista al Parlament de Catalunya i candidat a la Presidència de la Generalitat

Posted on diumenge 20 gener 2008, in Política. Bookmark the permalink. Comentaris tancats a A la Carme no hi ha qui la pari!.

Els comentaris estan tancats.