Sudoku polític

L’acumulació de temes fa sovint saber per on començar. I l’evolució vertiginosa de les coses fa témer de perdre’ns en petits detalls i anècdotes que ens facin oblidar la visió de conjunt. Per això aquesta setmana he decidit començar transcrivint la part final d’un article publicat el 5 d’octubre al diari Expansión per Josep López de Lerma, antic portaveu del grup de CiU al Congrés dels Diputats i estret col·laborador de Miquel Roca.

Diu López de Lerma: “Mientras los demás viajan por galaxias varias, Montilla, un presidente metódico y aplicado, menos gris de lo que aparenta y más diesel que meteorito, se pasea por la centralidad toda con los pies en el suelo y la cabeza alejada del disparate. Todos menos él embrollados están y la seriedad institucional que el presidente transmite más diputados puede proporcionarle, porque, al fin y al cabo el ciudadano sólo desea que quien gobierne, gobierne, y de la bobada se aleje”.

Penseu en qualsevol dels temes de l’agenda política i comprovareu fàcilment que López de Lerma té raó i que molts, especialment CiU, farien bé d’intentar imitar la sensatesa i el rigor del president Montilla, en comptes de perdre’s en inútils gesticulacions, afeblidores divisions internes, buits verbalismes i eixorcs radicalismes.

Es tracta que la política sigui útil i entenedora, gens allunyada de les preocupacions quotidianes de la gent i més atenta en encertar l’orientació de fons que en cercar la frase que faci el millor titular de demà. Per exemple, no he vist crítica més demolidora a la situació actual de CiU que l’article de Francesc-Marc Alvaro que porta el títol “Política para la señora Pérez“. Les darreres decisions preses per CDC sembla que segueixen inscrites en la desorientació i la deriva radical dels darrers temps, és a dir, tot allò que espanta una part significativa del seu electorat.

Afortunadament el president Montilla no està sol en el centre de gravetat del sentit comú. Comproveu-ho, per exemple, en l’article de Jordi Guillot “El deliri nacional”, en l’article de Lluís Foix “El optimismo también cabe”, en el de Juan-José López Burniol “L’ampolla està mig plena”, en el de Josep Ramoneda “Sobre la ambición nacional”, o en el de Joaquim Coello “Sobiranisme i frustració”.

Probablement, l’article que m’ha colpit més aquesta setmana ha estat el reportatge de Francesc peirón i Jaume V. Aroca publicat a La Vanguardia que es titula “Barcelona discute, Madrid construye“. El títol és prou explícit, mentre aquí ens perdem en discussions bizantines, allà van cara a barraca, és a dir, per feina. I si algú ens guanya per anar per feina mentre nosaltres maregem la perdiu, estem perduts. I el risc, em temo, hi és. O aprofitem les oportunitats que ens dóna el nou Estatut, particularment el compromís de fort increment de la inversió pública de l’Estat a Catalunya, o ja no recuperarem el temps perdut.

En aquest sentit també m’ha semblat una mica absurda la polèmica sobre l’atribució d’espais a la nova T-Sud de l’aeroport. Primer, perquè s’ha pres amb la participació activa –tot i que no formal– del Govern de Catalunya (per primer cop des del restabliment de la Generalitat el Govern participa activament en una decisió com aquesta; abans la Generalitat se n’assabentava pels diaris). Segon, perquè és una decisió que es pot ajustar als previsibles canvis en la propietat de les companyies aèries i en el compromís de les diverses aerolínies i aliances amb l’aeroport de Barcelona. Tercer, perquè no atorga el monopoli a ningú. Quart, perquè fomenta la competència en el corredor Barcelona-Madrid. En fi, la millor solució partint de la situació actual i tenint present que estem davant d’un escenari canviant.

Ara el que hem de fer és fer bé les obres, decidir els projectes que es finançaran amb l’increment de la inversió de l’Estat, exigir el compliment de l’estatut, governar bé, promoure un gran acord sobre habitatge, recerca, infraestructures i immigració. És a dir, seguir el full de ruta marcat pel president Montilla en el darrer debat sobre l’orientació política general.

I pensar també en com incorporar al projecte catalanista a la immensa majoria dels que viuen i treballen aquí. Jo en vaig parlar en el debat del Parlament. Raimon Ribera ens proposa elements concrets per fer-ho en el seu interessant article “Catalunya como proyecto“.

Sobre altres temes que han estat subjectes a debat en la política catalana us recomano els articles d’Albert Branchadell sobre política lingüística, de Josep Ramoneda sobre la polèmica del vel a l’escola i, molt especialment, els articles de Francesc Pallarès i Mariona Ferrer sobre l’abstenció apareguts en el número d’octubre de la revista L’Avenç. Podeu fer-vos una idea llegint l’editorial, que porta el significatiu títol de “Qüestions de classe”.

Per seguir debats que toquen de peus a terra us convido a visitar el web dedicat a preparar el debat de cara a l’11è Congrés del PSC.

També faria falta més sentit comú en el tractament d’incidents aïllats com els de la crema de fotos de Rei. En parla José Antonio Martín Pallín en el seu article “La còlera i la política” publicat dijous i ho faig jo mateix en l’article que em va publicar l’ABC el mateix dia que portava com a títol “Símbolos, respeto y Código penal“.

Uns incidents que, afegits al rebombori creat per l’enèsima revifada del Pla Ibarretxe, estan servint magníficament l’estratègia del PP de fer girar el debat polític al voltant de la idea que Espanya es trenca. Podeu llegir al respecte la magnífica crònica d’Ernesto Ekáizer a El País i l’editorial del mateix diari al respecte, on també es denuncia l’intent del PP d’apropiar-se de la idea d’Espanya –que és la millor formula perquè es trenqui–. Segurament per això Manuel Rico a “Público” ens recorda que la més formidable fàbrica de nacionalistes a Espanya ha estat el propi PP.

No us podeu perdre l’article de José Andrés Torres Mora publicat a “Público” en el que explica el per què els socialistes hem col·laborat amb els nacionalistes i, al mateix temps, els convida a renovar-se a fer el seu Bad Godesberg particular.

No cal dir que farà falta molta pedagogia per retornar uns i altres nacionalistes al sentit comú. En aquest sentit, aplaudeixo amb peus i mans el magnífic suplement Babelia del diari El País dedicat, amb motiu del 25è aniversari de l’edició de Catalunya d’aquest diari, a la cultura catalana, coincidint amb la inauguració el proper dimarts de la 58a Fira del Llibre de Frankfurt que té la cultura catalana com a convidada d’honor.

Sobre el referèndum proposat pel Lehendakari Ibarretxe podeu llegir els articles de Ramón Jáuregui, Javier Pérez Royo i José Luis Zubizarreta, així com la crònica de Luis Rodríguez Aizpeolea a El País sobre la divisió que la proposta està generant en el si del PNV, així com l’editorial d’aquest mateix diari al respecte.

En tot cas ningú no pot desconèixer que el panorama de cara a les properes eleccions generals es presenta molt obert. Aquesta setmana s’han fet públiques diverses enquestes:

a) el pulsómetro de la Cadena SER, que assenyala una diferència de 5 punts entre el PSOE i el PP (44% i 39%, respectivament), una nota pel govern del 4.80, una nota de 4.87 per Zapatero i de 4.10 per Rajoy, una nota de 5.04 pel PSOE i de 4.39 pel PP, i unes preferències com a President del 48.1% per Zapatero i del 31.6% per Rajoy.

b) l’enquesta electoral del diari “Público”, que assenyala una diferència de 2.2 punts entre el PSOE i el PP (41% i 38.8%, respectivament), amb una fidelitat del vot del 70% pel PSOE i del 82% pel PP, una intenció de vot entre els nous electors del 30% pel PSOE i del 12% pel PP, un 37.7 té molta o bastant confiança en Zapatero, mentre Rajoy obté un 25.9%, el 30.8% mostra la seva simpatia envers el PSOE i un 11% de rebuig, mentre el PP té una simpatia del 22% i un rebuig del 32.7%. Llegiu l’anàlisi del director de l’estudi José Luis de Zárraga.

c) l’enquesta de La Vanguardia, que assenyala una diferència de 2.7 punts entre el PSOE u el PP (42.3% i 39.6%, respectivament), un 42% té molta o bastant confiança en Zapatero, mentre Rajoy obté un 31%, unes preferències com a President del 51% per Zapatero i del 36% per Rajoy, El PSOE guanya en economia, ocupació i benestar social, mentre PSOE i PP empaten en la lluita contra ETA. Llegiu l’anàlisi del director de l’estudi Julián Santamaría.

Sabeu que tinc molt respecte pels comentaris de Julián Santamaría, que adverteix d’una percepció negativa de la situació econòmica i afirma rotund: “Al govern li perjudica el soroll, al PP la feblesa del seu líder”. Un escenari obert, doncs, tot i que Santamaria no s’està de citar l’expert Giacomo Sani que sosté que “la preferència per un o altre candidat és el factor més influent de la decisió de vot dels que decideixen al llarg de la campanya i, sobretot, al final”. No s’hi val a badar. I això té molt a veure amb l’abstenció de la que abans parlava.

No cal perdre de vista tampoc la fenomenal batalla política que s’està lliurant en el si del Tribunal Constitucional. Avui la crònica de Julio M. Lázaro al respecte en el diari El País és d’obligada lectura.

Importants també són els articles de Felipe González (sobre les mentides del PP sobre la guerra d’Iraq) i de Vicenç Navarro (sobre la distància que ens separa de l’Europa dels 15 en matèria de despesa social).

I si encara cuegen les mentides sobre Iraq, Lluís Bassets a El País ens alerta sobre les “Razones para ir a otra guerra” que s’estan construint a Washington per a justificar una guerra contra Iran.

Cal seguir denunciant la repressió que el règim militar està imposant a Birmània. Ho fem recordant la premi Nobel de la Pau, Aung San Suu Kyi, amb aquest article de Georgina Higueras publicat a El País.

En aquest context internacional no és sobrer seguir reclamant un paper més actiu de la Unió Europea com ho fan en aquest article Martti Ahtissari i Joschka Fischer, que formen part activa del nou think tank europeu dirigit per Mark Leonard “European Council on Foreign Relations“. També cal llegir la crònica d’Andreu Missé, optimista pel que fa a la propera ratificació del Tractat de Lisboa que substituirà la non nata Constitució Europea (ai d’aquells que deien que votant no arribaríem més lluny i més de pressa), i l’article de Timothy Garton Ash sobre les mentides dels conservadors britànics criticant una Europa cada cop més imprescindible.

Acabo. Recomanant-vos la lectura d’un dur article d’Ignacio Ramonet a “Público” que porta el títol “Sarkozy, lecciones para las izquierdas”.

“Perles” del programa Polònia emès el 4 d’octubre, resum crític realitzat per Núria Iceta (podeu trobar-les totes aquí)

LES PERLES (per ordre d’aparició)
– La ministra Chacón al seu despatx, té una visita: “Un momento que estoy acabando un informe” En realitat és un bonic Carme [estima] Jose. El pla de la vivenda de la Ministra consisteix en llogar per 800 euros al mes un bonic pis mostra. Què dic un pis mostra? El que lloga per 800 euros és només la maqueta. I amb un cotxe de joguina de regal. La nova llogatera no es deprimeix “Un pis i un cotxe, és el que sempre he somiat”

– Montilla vol parlar amb els seus lloctinents Saura i Carod sobre el referèndum d’Ibarretxe i els sorprèn jugant al parxís: “Fiiiiirmes…. àdhuc!. El referèndum que proposa Ibarretxe no és pel 2014, sinó per l’any que ve.” Carod: “Merda, m’ha tornat a guanyar.”

– Rajoy i Acebes vestits de capitans de l’Alatriste coincideixen PER FI! en alguna cosa amb ZP: “Ibarretxe se ha equivocado de siglo. Por supuesto. No estamos en el siglo XXI sino en el XVI…. Anda, mira, Lope de Vega!”

– Franco: “Me han dicho que alguien quiere refundir el catalanismo… eso está bien. Cómo? Ah, refundar. Pues me parece muy bien eso de la casa común. Si todos los catalanistas están en una misma casa es más fácil bombardearlos. Yo ya hice algo parecido, la casa Modelo.”

– La paròdia de l’espot contra el foc de l’estiu: “Quan un rei es crema no queda res. Al rei, foc zero.”

EL MILLOR
– La nit al dia. Mònica Terribas entrevista a Frank Rijaard: “Catalunya està desil·lusionada, els trens no van a l’hora i es jugadors del Barça tampoc van a dormir a l’hora. El codi intern és paper mullat i Joaquim M. Puyal està tan deprimit que ha demanat l’ingrés al monestir de Poblet. Què em contesta?” Rijaard: “Hombre, el año pasado no conseguimos disciplina pero sí paciencia. Ser entrenador no es tan fácil, hazlo tu si puedes.” Ah, vale. No hi ha fronteres infraquejables per ella. En un plis la veiem amb la samarreta del Barça al mig del camp esbroncant Ronaldinho: “Menys anuncis i més gols.” i demostrant com es pot fer un golàs estilós a cop de cadera. Quina exhibició. I qui substitueix Mònica al plató ? ? ? El mateix Rijaard entrevista Montilla. Es pot trobar un duo més “hoho” (com diria Ferran Adrià?). Atenció a la primera pregunta: “Usted en qué equipo juega?”

EL PITJOR
– Roda de premsa del President Montilla: “A Catalunya les coses rutllen gràcies al Superavi”. Voldrà dir superàvit?, pregunta un periodista. Les imatges sobre les actuacions del Superavi, un avi sord, lent de reflexes propi de l’edat i amb sabatilles de llana de quadrets us les estalvio.

LA NOVETAT
– Frank Rijkaard. Si tanqueu els ulls, només sentireu l’autèntic Rijaard.

– Leo Messi. Cabells al vent i dient que podria ser “Messi d’Esquadra”.

LA CANÇÓ
– Per aclamació popular a causa de l’embolic de la guerra del futbol de la setmana passada i, sobretot, perquè el gag s’ho valia, han tornat a posar el gag de ZPoppins “Supercatalunyipastarrufimillonoso” [jo he tornat a plorar de riure]

ARXIU HISTÒRIC
– La reunió dels jutges del Suprem sobre les mesures antiterroristes és una espiral de despropòsits, sobretot quan decideixen aplicar el codi penal de 1944 i el retrat de Franco comença a aplaudir.

POLONEWS
– “Decisió salomònica en l’adjudicació de l’aeroport del Prat… em sembla que el que la gent volia era partir en 2 a la ministra Álvarez.”

LA IMATGE DE LA SETMANA
– El tango que es marquen Mònica Terribas [amb la samarreta del Barça] i Mari Pau Huguet. Quan estaven a punt de sortir-se’m els ulls de les òrbites, Toni Soler rebla el clau “Prou, que només falta la lluita del fang!”

LA PICADA D’ULLET
– Aquesta l’esperava… ZP picant una porta perquè l’obrin simulant l’autèntic gag de l’ascensor que es va produir amb tot de VIPs l’altre dia a la festa de La Vanguardia.

“TOMES” FALSES
– Toni Soler assegut en un llit parodiant els crits inhumans dels protagonistes d’”Escenas de matrimonio”.

EL DIÀLEG DEL PRESIDENT MARAGALL I DEL PRESIDENT PUJOL [al sofà davant la tele]
PM: Catalans, no feu gaire soroll que aquest s’ha adormit. És que aquest al ser gran s’adorm…
JP: Què dius? Estava meditant sobre el futur de Catalunya.
PM: I perquè et queia la bava?
JP: Perquè m’imaginava que guanyava Convergència.
PM: Però si estaves… zzzzzzzz
JP: Catalans, ja ho veieu, jo sóc més gran però aguanto més. A veure…. em posaré un programa cultural.
PM: Què fas?
JP: No res.
PM: Però si estàs mirant el Gran Hermano.
JP: Em pesnava que era un documental de la Transició.
PM: No els documentals de la Transició els fan al 33.
JP: Ai, sí, mira, sóc jo de jove.
PM: Ei, ja eres calvo de jove? He heee, que cabróoon.
JP: Ep, això no toca. Mira, ara donen l’Olimpíada del 92. Quin rollu, canviem!
PM: Quiet! És interessant aquest documental sí… eh, no t’adormis eh! Visca Catalunya, zzzzzz

ZW núm 98. Recomanació d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

http://www.democrats.org/

El Partit Demòcrata americà juga amb força a la xarxa. El seu president, ex candidat a les eleccions presidencials de 2004, Howard Dean, impulsa l’ús de les noves tecnologies i la importància de la mobilització de xarxes socials, com a factor clau per garantir la victòria en els comicis de 2008. Dean és el fundador de Democracy for America (A National Grassroots Network) una exitosa organització nacional que va impulsar en el marc de la seva campanya electoral i que treballa per a l’estratègia “50 State Strategy”.

La pàgina del Partit Demòcrata ofereix també una versió en espanyol, deixant constància de la importància que atorguen a la comunitat hispana, on es pot consultar un apartat específic amb el títol: “Blog/foro latino”.

En un context on els simpatitzants demòcrates hauran de decantar-se finalment entre els dos principals candidats (Hillary Clinton o Barack Obama), la mobilització de les bases resulta fonamental. I els activistes online, els anomenats netroots, ho saben, desplegant per la xarxa la seva influència de cara a decantar la balança a favor d’un o altre candidat en les properes elecciones primàries.

El paper dels demòcrates a l’estranger i el procés de votació d’aquests a través d’Internet han estat alguns dels temes que aquest dissabte s’han tractat a la trobada anual de Democrats Abroad a Espanya. En aquesta ocasió, la jornada es va desenvolupar a la seu de l’Ateneu Barcelonès, comptant amb les intervencions de la presidenta de Democrats Abroad Spain, Alana Moceri, i de la presidenta de DAS Barcelona, Rebecca Lewis, entre altres convidats.

ZV (Zona Vídeo). Tvgratis.TV es defineix com un portal de televisió on els usuaris poden accedir a tota l’oferta gratuïta i pública que existeix a Internet. No té cap relació amb les empreses, cadenes o operadors dels canals publicats, només els agrupa en el seu portal a través dels seus propis senyals online o de “streamings” lliures que circulen per la xarxa. Els diferents canals es poden cercar per països o per categories temàtiques.

About Miquel Iceta

Sóc primer secretari del PSC, president del grup socialista al Parlament de Catalunya i candidat a la Presidència de la Generalitat

Posted on diumenge 7 Octubre 2007, in Política. Bookmark the permalink. Comentaris tancats a Sudoku polític.

Els comentaris estan tancats.