Bona festa de la Mercè

Començo el diari d’avui desitjant els barcelonins i barcelonines unes bones festes de la Mercè. Jo he estat força ocupat perquè després de diverses aventures informàtiques (que van trasbalsar entre d’altres coses el meu programa de correu electrònic) he canviat d’ordinador i he tornat al Macintosh. Apart d’això aquesta setmana vaig tenir el goig que 30 amics i amigues m’organitzessin una festa sorpresa per celebrar els meus primers 30 anys de militància socialista i em fessin un regal que feia temps que desitjava. En fi, que aquesta setmana emocions de tipus personal no han faltat… Tampoc ha estat avorrida des del punt de vista polític perquè s’ha produït un transcendental acord sobre com aplicar la previsió estatutària que ens ha de rescabalar de massa anys d’insuficient inversió pública de l’Estat a Catalunya, hem vist nous episodis de la crisi crònica entre CDC i UDC, s’ha produït un important anunci de mesures en suport a l’accés a l’habitatge, s’han fet públiques les línies mestres els pressupostos generals de l’Estat per a l’any 2008 i el nostre grup al Parlament ha fet unes jornades al Montseny en les que hem comptat amb el President Montilla, el Vicepresident Carod i el Conseller Saura. En fi, hi ha hagut de tot. Anem a pams.

La tria del primer tema és senzilla. L’acord Solbes-Castells sobre el criteri pel qual s’ha de calcular el volum d’inversions públiques de l’Estat en el període 2007-2013 en aplicació de la Disposició Addicional 3a de l’Estatut. Ras i curt: és un magnífic acord. Catalunya rebrà en concepte d’inversió pública de l’Estat 34.486 milions d’euros en set anys. Perquè us feu una idea, l’any passat se’n van pressupostar 3.195 i s’hi va incloure una clàusula que preveia que quan s’arribés a un acord sobre la metodologia es compensaria la diferència en exercicis posteriors. Doncs bé, segons la metodologia acordada ens haguessin correspost 4.022 milions d’euros i, per tant, n’haurem de rebre 827 per compensar-ho. Aquí teniu l’acord sobre metodologia, el que suposa l’aplicació de l’acord amb efectes retroactius pel 2007, l’evolució dels darrers anys i la previsió pels propers set anys. L’acord ha estat referendat pel govern de Catalunya i ha rebut el suport dels partits que en formem part. Ha estat acollit amb respecte pel PPC i ha rebut crítiques ferotges del PP que ha acusat immediatament Zapatero de “tracte de favor a Catalunya”. CiU va intentar minimitzar l’acord però de forma immediata es va posar en evidència la seva manca de rigor i el seu oportunisme si recordem que pel 2007 havien reclamat 3.719 milions d’euros i finalment se n’han obtingut 4.022 i per si això no fos prou es va fer públic el text d’una moció que pretenien que s’aprovés als Ajuntaments en la que reclamaven 4.300 milions d’euros per a l’any 2008 que és precisament el que ha aconseguit el Conseller Castells amb aquest acord (text de la moció presentada pel grup municipal de CiU a l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú). CiU pensava que posant el llistó molt alt podria afirmar que el govern havia fracassat i s’han trobat amb un pam de nas. A més, els exponents més rellevants de la societat civil han valorat positivament l’acord i volen que ben aviat es defineixin les infraestructures concretes que rebran aquesta important injecció econòmica. Us recomano també la lectura d’aquest article de Marta Espasa que explica els fonaments de l’acord.

No he entès gaire unes declaracions d’ERC en les que afirmaven que volien esmenar els Pressupostos Generals de l’Estat per “blindar” l’acord. Crec que s’ho haurien de tornar a pensar, perquè el millor blindatge és el propi acord de la Comissió Bilateral que sols pot ser modificat per consens d’ambdues parts. Portar aquest tema als pressupostos és tant com dir que cada any cal ratificar-lo… I no és així. Tampoc no s’entén que sigui precisament Esquerra qui vulgui restar el caràcter bilateral d’aquest acord…

També s’han donat a conèixer aquesta setmana les noves mesures d’ajut a l’accés a l’habitatge. Perquè us podeu fer una idea del que suposen aqui trobareu un resum molt entenedor de les mesures i també el dossier entregat per la Ministra Chacón als mitjans de comunicació. Com va dir la Presidenta del nostre grup parlamentari, Manuela de Madre: “Donada la dificultat d’accés a l’habitatge de tantes persones, tota mesura d’ajut és benvinguda i té el nostre total suport”.

Aquestes mesures han estat qualificades per l’oposició d’insuficients i d’electoralistes alhora. Sí, ja sé que és contradictori, però són així…. Com va dir Zapatero a Gavà, per a alguns ajudar els poderosos és política d’Estat mentre ajudar els que més ho necessiten és electoralisme. Així estan les coses. També aquesta setmana el Consell de Ministres ha aprovat el projecte de llei de Pressupostos. Aquí teniu una breu nota feta pública pel govern en la que s’expliquen els trets fonamentals del projecte de Pressupostos Generals de l’Estat per al 2008.

Aquesta setmana ha continuat també el penós espectacle de la degradació de les relacions entre CDC i UDC. Un espectacle que va portar a l’habitualment circumspecte Duran Lleida a dir que n’estava fins els “cataplines”. Suposo que finalment avergonyits per l’espectacle, Mas i Duran han intentat tapar el desastre amb la difusió d’un breu comunicat en el que es ratifica la candidatura de Duran per a les properes eleccions generals. El cert és que la crisi és profunda i el pedaç amb el que intenten resoldre-la no és en absolut suficient. Us recomano la lectura de la crònica de les tensions entre CDC i UDC publicada avui per Josep Gisbert a La Vanguardia.

No s’escapa a ningú que la crisi de l’espai nacionalista és notable. No és una mera baralla personalista, tot i que s’hi troben clars ingredients d’un enfrontament personal de Mas i Duran i que els seus respectius interessos político-personals han entrat en conflicte. No es tracta sols d’una pugna entre dos socis de coalició-federació, tot i que hi és. No es tracta tampoc d’una mera crisi de lideratge, tot i que a CiU es dóna per descomptat que no serà Artur Mas qui els tornarà a obrir les portes del Palau de la Generalitat i per això la seva autoritat és contestada per molts dins de la pròpia CDC. Es tracta també d’una veritable crisi de projecte. Per una banda, la dificultat d’adaptar-se a una situació d’oposició i a l’evolució de la societat catalana, com apunten els dos importants articles de Josep Ramoneda titulats “Un país de ciudadanos” i “Malestar de los nacionalismos periféricos”. I d’altra banda la cruïlla en que es troba un partit que no sap si mantenir-se en una via de nacionalisme pragmàtic que opera dins d’Espanya o de tancar definitivament aquesta etapa per intentar obrir-ne una de nova que porti cap a la separació de Catalunya d’Espanya en una via sobiranista-independentista. Sobre la bromera sobiranista m’ha semblat especialment rellevant i compromès l’article de Lluís Foix a La Vanguardia. Molta gent està sorpresa de la sobrerepresentació mediàtica d’un sector respectable i legítim, però minoritari.

La deriva radical de la proposta de refundació d’Artur Mas queda recollida de forma ambigua en el cinquè punt d’un document de treball del que es fa ressò Enric Company en una crònica publicada ahir a El País. Els altres quatre punts formen part d’una o altra forma, amb més o menys intensitat, dels projectes polítics de la majoria de partits catalans: 1. El catalanisme ha de tenir vocació majoritària. 2. El catalanisme és el motor del canvi i la transformació que Catalunya necessita. 3. El catalanisme és un projecte que posa les persones en el centre de l’acció política, tant en la seva dimensió individual com col·lectiva. 4. El catalanisme s’ha de comprometre en la regeneració de la democràcia i combatre la percepció de fatiga i esgotament que la societat té respecte de la política. El cinquè punt afirma el següent: “El catalanisme ha de passar de la idea de regenerar Espanya a la prioritat de situar Catalunya en el món”. És obvi que aquesta qüestió no sols topa amb la voluntat de Duran d’intervenir decisivament en la política espanyola, sinó que trenca amb la trajectòria que CiU havia seguit fins ara i obre la porta a l’entesa amb els sectors sobiranistes i independentistes.

Francament crec que el punt primer i el punt cinquè portat a les seves darreres conseqüències són obertament contradictoris. La majoria de ciutadans i ciutadanes de Catalunya no volen separar-se d’Espanya, no volen la independència. És més, la radicalització del nacionalisme pot acabar allunyant a molta gent del catalanisme. Com ho ha fet la politització de la llengua catalana (tema del que n’han parlat Josep-Lluís Carod Rovira o Miquel Pueyo). Com ho ha fet la deriva dels mitjans de comunicació públics, que tenen dificultats creixents en arribar precisament als sectors que voldríem que s’apropessin al catalanisme (i no estic demanant a aquests mitjans que canviïn de llengua però sí que atenguin a la diversitat del país perquè necessitem que siguin atractius per a sectors més amplis). Ras i curt, s’ha de triar: o bé la tranquil·litat de saber que som pocs però bons (una minoria sobiranista-independentista que es queixa de la indiferència nacional d’amplis sectors socials) o bé fem un esforç important perquè la majoria dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya abracin el catalanisme. I això sols ho farem si la política catalana, sense renunciar a plantejar les reivindicacions necessàries, apareix com a instrument de solució dels problemes reals de la gent concreta. A aquest respecte m’han interessat les reflexions de Joan Subirats en el seu article “¿Qué refundamos?” i vull recomanar-vos de forma molt emfàtica la lectura de l’article del Conseller de Cultura Joan Manuel Tresserras “Seducció i construcció nacional”. Sense haver de compartir necessàriament la seva opinió i els seus arguments, és una reflexió molt pertinent que haurien de fer els que pensen que des del radicalisme s’avança més i més ràpid. Quan vaig llegir l’article de Tresserras, vaig recordar una reflexió similar que havia escoltat al Montseny de boca de Josep-Lluís Carod Rovira.

Afortunament, mentre Artur Mas i els seus no saben on van, el govern que presideix José Montilla fa la feina i gràcies a l’acord sobre inversions podrem recuperar el temps perdut i posar les condicions perquè Catalunya guanyi la batalla del segle XXI, que és el que de veritat importa als ciutadans i ciutadanes del nostre país. De tot això en parlarem la setmana vinent en el Debat d’Orientació Política General que se celebrarà al Parlament de Catalunya.

El replantejament del nacionalisme fins ara pragmàtic també ha arribat al País Basc, com reflectia un dels articles ja esmentats de Josep Ramoneda i sobre el que aprofundeix José Luis Barbería en un article publicat a El País en el que descriu “El viaje truncado de Imaz”.

Acabo recomanant-vos alguns articles d’interès: la reflexió de Jordi Martí sobre “Política, cultura y ciudad”, la de Josep Borrell sobre “El capitalisme financer global”, la d’Abraham Yehoshua sobre “La misión de Blair” en el su rol com a enviat especial a Orient Mitjà, i la de Timothy Garton Ash sobre el perill present i futur d’Iraq i Iran, “Las pesadillas gemelas”.

Us recomano també la lectura del document “Manifeste pour un socialisme nouveau”, aportació dels seguidors de Dominique Strauss-Kahn al debat obert en el si del socialisme francès i la lectura del llibre de Daniel Cohen “Tres lecciones sobre la sociedad postindustrial” publicat per Katz editores, del que es fa ressò avui Justo Barranco en el suplement “Dinero” de La Vanguardia.

Aquesta setmana no tenim el resum del Polònia. Haureu d’esperar la setmana vinent o conformar-vos amb una visita al web de la meva germana on hi trobareu els resums de programes anteriors.

ZW núm. 96 Recomanació d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

http://www.edemocracy-forum.com/

Els dies 3 i 4 d’octubre tindrà lloc a Issy-les-Moulineaux (París) la setena edició del Fòrum Mundial e-Democràcia (World E-Gov Forum). En aquesta ocasió l’eix temàtic central és “La societat digital en l’era del ciutadà 2.0” i el país convidat de manera especial a l’esdeveniment és el Regne Unit, un dels països europeus amb més iniciatives d’interès en aquest àmbit que compartirà amb tots els assistents.

Durant el Congrés, conferenciants i participants d’arreu del món debatran sobre diversos temes com: les e-peticions, els usuaris 2.0, la clivella digital, la confidencialitat en els e-serveis públics o la democràcia 2.0 de la blogosfera a Second Life… entre moltes altres qüestions.

En el programa tenen un lloc destacat les noves eines 2.0, on es parlarà també del paper i la preparació dels candidats a les pròximes eleccions presidencials 2008 en aquest context (conferència a càrrec de Phil Noble, president de PolitcsOnline USA).

Un any més, en el transcurs del Congrés, es donaran a conèixer els guanyadors d’aquesta edició entre els deu finalistes (individus, organitzacions i empreses) que estan canviant el món d’Internet i la Política: The top 10 Who Are Changing the World of Internet and Politics. El proper dimarts dia 25 de setembre es tancaran les votacions (obertes a tothom) per seleccionar entre 20 finalistes els 10 guanyadors.

Cal destacar que entre els nominats de 2007 es troba el portal espanyol de ciència política: Ciudad Política que té com a missió “liderar el desenvolupament de la Ciència Política amb la finalitat de transformar l’anàlisi en intervenció política”.

Entre els 24 restants referencio: Brett Solomon (GetUp! Action for Australia); Daily Kos; Gov2u (en español); John Edwards; National Democratic Institute; mySociety, o Unity08. Podeu consultar aquí la llista dels guanyadors de l’any passat.

ZV (Zona Vídeo). Next TV és una nova oferta de canals de televisió creada amb l’objectiu de que estigui disponible en els portàtils HP i també com a actualització per als usuaris d’HP i de Vista. Estarà operativa en el mes d’octubre i ara ofereix una versió beta privada (a la qual ens podem subscriure). Compta amb continguts de Freemantle, Endemol o CBS i té previstos diversos acords que permetran visualitzar fins a 50 canals. Contingut a la carta en qualsevol lloc i en qualsevol moment.

About Miquel Iceta

Sóc primer secretari del PSC, president del grup socialista al Parlament de Catalunya i candidat a la Presidència de la Generalitat

Posted on diumenge 23 Setembre 2007, in Política. Bookmark the permalink. Comentaris tancats a Bona festa de la Mercè.

Els comentaris estan tancats.