Ressaca postelectoral

He avançat el diari perquè aquest cap de setmana marxo amb la família per fer la nostra recuperació familiar de la memòria històrica. L’abril de l’any passat vaig comentar com havíem recuperat dades sobre el germà de la meva àvia que es deia Camil Ulargui i que va morir als 21 anys essent capità de l’exèrcit republicà. Hem esbrinat moltes coses més des de llavors. Sabem que va morir a la batalla de Baladredo (prop de Llavorsí, al Pallars Sobirà), que el PSUC el considerava com a destacat militant, que li agradava llegir i la música de jazz (recomanava especialment Cab Calloway i Moaning de Mills Blue Rhythm Band), o que va coincidir amb el pare Pere Tarrés i mossèn Ballarín. La meva germana està compilant les cartes que va escriure des del front a la família i amics i espera publicar-les en un llibre. Aquí teniu una de les cartes escrites a la seva mare, Consol, en les que s’interessa per la seva germana (l’Enriqueta) i la nena, és a dir, la filla de l’Enriqueta, la meva mare. El cert és que les cartes toquen un ampli registre de temes i s’hi barregen comentaris sobre la guerra, la situació de la reraguarda, les preocupacions per la família, les seves lectures, la música, la relació amb les seves amistats, la política del moment, etc. Caldrà esperar el llibre perquè us feu una idea de tot plegat. Mentre, com us deia, pugem cap al Pallars per a visitar les contrades en que va lluitar i va morir l’oncle Camil. Aquesta setmana el debat polític ha girat al voltant de les eleccions municipals celebrades diumenge passat. Discussions sobre qui ha guanyat i qui ha perdut, i sobre l’elevat nivell d’abstenció. Qui ha guanyat i qui ha perdut és difícil de dir en unes eleccions municipals ja que hi ha 949 resultats a Catalunya, i no sempre arribar primer significa governar ni ostentar l’alcaldia… Però hi ha alguns paràmetres de mesura que poden ser útils. El més important és el recompte global de vots. Des d’aquest punt de vista no hi ha cap dubte: el PSC guanya per vuitena vegada consecutiva les eleccions municipals a Catalunya, obtenint 924.275 vots (el 32,23%). Seguit de CiU que n’obté 722.653 (el 25,20%), ERC amb 334.771 (l’11,67%), PP amb 283.408 (el 9,88%), i ICV-EUiA amb 258.978 (el 9,03%). Certament també es pot mesurar el resultat en funció del nombre de regidors obtinguts (sense oblidar que el regidor del poble més petit de Catalunya representa 28 habitants i que un regidor de la ciutat de Barcelona en representa més de 30.000). Així, CiU seria el primer partit amb 3.384 regidors (303 menys que el 2003), seguida del PSC amb 2.570 (289 més que el 2003), ERC amb 1.584 (305 més que el 2003), ICV-EUiA 456 (59 més que el 2003) i PP 283 (67 menys que el 2003).

També és bo saber que el PSC és el primer partit a les quatre capitals de província i a 20 de les 23 ciutats de més de 50.000 habitants. O que tindrem 30 consellers comarcals més (mentre CiU en tindrà 24 menys). El 2003 el PSC tenia presència a 576 municipis mentre que a partir d’ara la tindrà en 642. El 2003 el PSC era la llista més votada a 223 municipis, mentre que el 2007 ho ha estat en 269. El 2003 teníem majoria absoluta a 134 municipis, mentre que el 2007 la tenim a 166. Cal destacar, de forma especial, la victòria a la Val d’Aran de les candidatures Unitat d’Aran-PSC-Progrés Municipal. Una victòria que farà possible, amb el suport del Partit Renovador d’Arties e Garós, l’elecció de Francesc Boya com a Síndic del Conselh Generau d’Aran. Èxit històric. Aquestes eleccions han registrat, però, un elevat grau d’abstenció, el 46,20%. Sols hi ha hagut més abstenció en les eleccions europees de 1989 (48,47%), 1994 (48,11%) i 2004 (60,20% -màxim històric), i en els referèndums sobre la Constitució Europea (59,41%) i l’Estatut del 2006 (51,15%). A més cal tenir present que la participació ha estat en el conjunt d’Espanya d’un 63,78%, és a dir, deu punts més elevada que a Catalunya.

És lògic, doncs, que el debat sobre l’abstenció sigui molt intens. No ho és tant que sigui un debat superficial o que alguna força política vulgui esgrimir l’abstenció contra el govern o altres partits. És una obvietat, però, que si els partits haguessin obtingut més vots, l’abstenció hagués estat menor i per tant no sembla lògic atribuir més responsabilitat sobre l’abstenció a qui més vots ha obtingut! Crec sincerament que l’anàlisi de l’abstenció requereix més rigor. Com, per exemple, el del llibre d’Oriol Bartumeus publicat per la Fundació Rafael Campalans l’any 2003. Un llibre que, per cert, porta el títol “Abstencionistes”, apuntant al fet cert que l’abstenció és un fenomen complex i que el fet d’abstenir-se respon a motivacions molt diverses que, a més, varien amb el temps i el tipus d’elecció. Més que “abstenció”, hi ha gent que s’absté (que en aquest cas ha estat molta). Tots donem per fet que el principal motiu de l’abstenció és la manifestació d’un descontentament amb els polítics i la política. I certament això és així. Sense que ningú pugui negar que també existeix una abstenció estructural que els experts situen entre un 20 i un 25% de persones que no voten (ni votaran) mai. Sense que tampoc pugui negar-se que una altra part de l’abstenció es deu a problemes concretes de impossibilitat de votar el dia de les eleccions o d’haver-ho fet per correu. I que també hi ha abstencionistes que mostren una conformitat passiva a l’estat actual de coses. Però si tenim en compte l’elevat grau d’abstenció juntament amb un molt notable increment dels vots en blanc que, aquests de forma indubtable, manifesten una manca de confiança respecte de totes les ofertes polítiques però mostren un elevat grau d’adhesió al sistema democràtic i al compromís cívic, és evident que existeix un significatiu descontentament polític.

No crec en les receptes màgiques per a lluitar contra l’abstenció. Ni tampoc crec que hi hagi reformes del sistema electoral que per si soles garanteixin una major participació. Per exemple, les llistes obertes. Les del Senat espanyol ho són. I veiem que no hi ha gaire gent que utilitzi la possibilitat de votar candidats de diferents partits i veiem com també dins del mateix partit els cognoms que comencen per “A” tenen més suport que els que comencen per “N”, és a dir, que l’ordre alfabètic acaba jugant un paper significatiu en la tria de candidats. Es va estenent l’opinió que la incertesa sobre els pactes postelectorals juga en contra de la participació i per això hi ha qui apunta a la necessitat d’anar cap a un sistema majoritari a una o dues voltes. Crec sincerament que això tendiria a empobrir el nostre sistema polític. El que és cert és que unes eleccions que apareixen com a més incertes tendeixen a assolir majors graus de participació. El mateix passa quan la polarització augmenta, o en casos de forta crispació política. També és cert que els ciutadans participen més en les eleccions que consideren més importants o decisives; en el nostre cas, a les eleccions generals. Sense menystenir la importància que té analitzar en profunditat el fenomen i impulsar mesures concretes que puguin estimular la participació (veieu el molt que va donar de si una iniciativa potent en aquest sentit impulsada en el Regne Unit), crec sincerament que el que més pot promoure-la és que les forces polítiques, totes, compleixin els compromisos adquirits en la campanya electoral, és a dir, que la política i els partits guanyin en credibilitat. I és evident que això passa també per reformar i renovar les organitzacions polítiques. És el que començarem a debatre en el si del PSC a partir d’un guió de treball que varem aprovar el mes de gener i que hauria de traduir-se en un document de debat després de l’estiu per tal que les organitzacions del partit puguin començar-lo a discutir en la perspectiva de preparar el millor possible el nostre 11è Congrés que tindrà lloc l’any 2008 un cop celebrades les eleccions generals.

Sobre el resultat de les eleccions municipals us recomano la lectura dels articles publicats per Àngels Pont, Gabriel Colomé, David Miró, José Zaragoza i el que em va publicar l’ABC. Més específicament sobre l’abstenció val la pena llegir l’article publicat per Antoni Segura a El Punt. Francesc de Carreras fa un anàlisi de l’abstenció a partir de l’estudi fet públic pel Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat sobre les darreres eleccions al Parlament de Catalunya. Algunes de les interpretacions polítiques que fa responen més a la seva militància a Ciutadans-Partido de la Ciutadania que a una altra cosa, però l’article conté alguna reflexió que val la pena retenir. En el passat he incorporat diversos articles sobre l’abstenció. El de José Luis López Bulla, després de les eleccions al Parlament de Catalunya, el de Eva Anduiza després del Referèndum sobre la Constitució europea, i el de Belén Barreiro sobre l’abstenció d’esquerres en les eleccions generals de l’any 2000. Sobre els resultats a tota Espanya podeu llegir els articles publicats per Oriol Bartumeus, Antonio Papell i José Antonio González Casanova.

Sobre els resultats al País Basc us recomano llegir l’article publicat per Javier Elzo. També sobre el País Basc val la pena llegir l’article de Javier Pérez Royo en el que replica un article de Fernando Savater. Pérez Royo és molt crític amb la llei de partits i la seva aplicació perquè considera que no és lícit privar de veu l’esquerra abertzale. Tampoc no us hauríeu de perdre l’entrevista de Jordi Hereu publicada a La Vanguardia. Pasqual Maragall ha formalitzat la seva renúncia a la Presidència del PSC a través d’una “Carta a los amigos” publicada a La Vanguardia. De forma ben autònoma del debat polític, la situació econòmica segueix positiva, malgrat sigui preocupant l’increment de les hipoteques. Llegiu aquest anàlisi publicat a el diari El País sobre les perspectives econòmiques pels propers anys.

S’han complert els sis primers mesos del govern presidit per José Montilla. Aquí podeu llegir el balanç del govern de la Generalitat en aquest període. Tampoc no us podeu perdre el balanç de 3 anys de govern socialista a Espanya preparat pel Grup de Diputats i Senadors del PSC a les Corts Generals. Sobre el debat en el Partit Socialista francès heu de llegir la primera entrega de tres articles publicats per Dominique Strauss-Kahn a “Le Nouvel Observateur”. Sobre el futur polític de la Gran Bretanya podeu llegir aquest article d’Anthony Giddens publicat a El País i, en anglès, aquest article de balanç de Tony Blair publicat per ell mateix a The Economist. Sobre el debat polític italià podeu trobar interessant aquest article de Nicola Rossi publicat al Corriere de la Sera. Veureu que propugna un enfocament liberal de les polítiques progressistes pel futur. Potser en l’inici de l’article se li va la mà en la crítica a l’Estat i a la política, però cal recordar que parla d’Itàlia que, com diu Raimon Obiols, no és bon model.



“Perles” del programa Polònia emès el 31 de maig, resum crític realitzat per Núria Iceta LES PERLES (per ordre d’aparició)– Roda de premsa conjunta, vull dir, simultània de Rajoy i ZP. El discurs és pràcticament calcat, tots dos han guanyat. Què estrany, no?

– Xavi Trias esperant els resultats electorals, diumenge al vespre. Després dels sondejos desfavorables, Mas i Duran sembla que li fan costat però… li han preparat una festa sorpresa, amb les mòmies de cadàvers convergents amagats al soterrani: Roca, Molins, Cullell… Ell també és carn de sac però una oportuna trucada del Madí comunicant els 12 regidors obtinguts per Trias el salva del seu destí! Per allò de la derrrrota amb rrrregust de victòrrrria…

– Jordi Hereu en el seu primer dia a l’Ajuntament va com una moto. Els assessors no acaben de veure clar això de les Noves idees. Diuen que l’última que van tenir, la del Fòrum, per poc no els costa la cadira. La realitat s’imposa, i demà ja és divendres, i és l’hora del cafè… i mentre escric tot això els assessors ja han picat sola.

– PSC + Barça + Caixa = Futbol Club Socialista de Pensions. Amb el nou carnet, els ciutadans es podran treure diners del compte corrent, veure partits del Barça i aconseguir punts estrella per la guarderia o els transports.

EL MILLOR – El President Montilla se sent “crescut” amb els resultats electorals, així que el veiem… on, sinó?… a Catalunya en miniatura cridant “Catalunya és meva”: Rodalies, TV 3, Montserrat… llàstima que ensopega amb el monestir de Sant Cugat! L’únic que vol prendre-li el control és l’ombra de ZP: “Cuidado, que Catalunya es el único juguete que nos queda”. Tota Catalunya és dels socialistes…. tota? Nooo, un petit llogarret sobreviu al seu poder, i Masterix i Durobelix amb la seva pòcima de Rom Pujol en són els seus pobladors.

EL PITJOR – Per moooooolts motius, Puigcercós encuirat castigant Portabella capgirat pels seus mals resultats.

KA FORT – Festa a cal PP de Catalunya. Piqué intenta vendre a Rajoy la meravella dels seus resultats: “El feudo de Llavaneres peligra, pero en Badalona…”. La xerinola l’encapçala Fernández Díaz que ha convidat un munt d’immigrants llatinoamericans a la festa: “Sin vosotros, la gente no nos habría votado”.

EL MONÒLEG DEL PRESIDENT MARAGALL – Catalans, aquest diumenge vàrem viure el que s’anomena la Festa de la Democràcia. Ui sí, quina festassa, quin guateque. Doncs que la festa no es pot dir que fos un èxit, perquè aviam, si monto una festa i més de la meitat de la gent no ve, potser que m’ho faci mirar… De fet, una vegada ja em va passar, quan vaig fer 20 anys. Els amics van venir gairebé tots, però vaig convidar l’equip femení de voleibol de la Facultat i es van abstenir totes. Des d’aleshores que li tinc mania al voleibol. El pitjor és que es va espatllar el comediscos. No sabeu què era? Un tocadiscos molt cutre que… tampoc no sabeu que és un tocadiscos? Un aparell per escoltar els discos dels d’abans. Hi ficaves el single a dintre…. tampoc sabeu què és un single? És un discu petitet amb una cançó a cada cara. I perquè l’ambient no decaigués em vaig passar tota l’estona cantant cançons del Duo Dinámico: Quisiera ser el nuevo President! Jo, amb 20 anys, clenxinat i amb acné, i sobre una cadira. Quina vergonya, per favor. Després, com que la gent s’avorria els vaig dir de fer carreres de sacs, després vam jugar a futbol, i la lucha-libre, i a llençar pedres al pati. I al final vaig pensar, osti, podríem muntar uns Jocs Olímpics, tu! Aleshores els pocs amics que quedaven se’n van riure i van marxar. Total, un desastre de festa. Ah, ja està això? Visca Catalunya!

ZW núm. 87 Recomanació d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

http://webdeblogs.wordpress.com/

Un web de suport docent amb recursos bàsics sobre els weblogs i la bloguesfera impulsat per José Luis Orihuela, autor del blog eCuaderno i del llibre: “La Revolución de los Blogs” (sobre weblogs, bloguers i el seu impacte en diferents àmbits, com la política o els mitjans de comunicació convencionals).A la pàgina web de Web de Blogs podeu consultar la informació agrupada en diferents seccions: Bibliografia (on trobareu articles diversos i llibres com Universo del weblog. Consejos prácticos para crear y mantener su blog de Rebecca Blood o “Blogs. La conversación en Internet que está revolucionando medios, empresas y ciudadanos de diversos autors; Directoris (principals directoris de weblogs en espanyol); Xarxes de blogs; Metablogs (weblogs que tenen com a temes principals altres weblogs i la bloguesfera); Glosari; Rankings (principals rankings de blogs en espanyol); Recursos (sobre agregadors, allotjament, cercadors, etc.) i Taller (amb una proposta d’exercicis pràctics a desenvolupar en diferents àmbits associats als weblogs).

ZV (Zona Vídeo). Loop Barcelona és el punt de trobada anual per als professionals del vídeo art. Impulsa, entre les seves activitats, un Festival amb un complet programa que s’ha desenvolupat des del 23 de maig fins al dia 3 de juny.

About Miquel Iceta

Sóc primer secretari del PSC, president del grup socialista al Parlament de Catalunya i candidat a la Presidència de la Generalitat

Posted on dissabte 2 Juny 2007, in Política. Bookmark the permalink. Comentaris tancats a Ressaca postelectoral.

Els comentaris estan tancats.