Pour moi, c’est elle

Avui el Diari centra més atenció en qüestions internacionals que en d’altres temes. La celebració avui de la primera volta de les eleccions presidencials franceses i la celebració aquest cap de setmana a Itàlia del 4rt Congrés dels Demòcrates d’Esquerra ho han volgut així.

No cal dir que seguiré amb molta atenció l’escrutini francès d’aquest vespre. De fet, ho faré en una vetllada organitzada per la Fundació Rafael Campalans a l’Hotel Diplomàtic. Com deien molts cartells a la campanya francesa: “Pour moi, c’est elle”. Per mi, és ella, Ségolène. Llegiu la vibrant intervenció de Ségolène Royal en l’acte celebrat a Toulouse, en que va participar també José Luis Rodríguez Zapatero (vegeu la foto aquí baix).

Podeu llegir també les opinions de Jean-Marie Colombani (director de Le Monde), Laurent Joffrin (director de Libération) i Jean Daniel (director de Le Nouvel Observateur). Us interessarà també l’anàlisi que fa Alain Touraine i el de Michel Wieviorka, així com l’opinió de Lilian Thuram, jugador del FC Barcelona, sobre el perill que suposa Nicolas Sarkozy. Podeu visitar també la secció dedicada a les eleccions presidencials del portal cultural francès evene.fr

Podeu seguir l’escrutini i les notícies que general als llocs web de Le Monde, Libération i Le Nouvel Observateur, així com al portal Yahoo.fr i al Ministeri de l’Interior.

Després de l’ensurt de la primera volta de les eleccions del 2002, en la que Lionel Jospin va quedar en tercer lloc i van ser Jacques Chirac i Jean Marie Le Pen els que van passar a la segona volta, no és gens estrany que en el moment que escric el diari (17 hores) la participació enguany sigui 15 punts superior a la que es va registrar llavors a la mateixa hora! La incògnita avui és la mateixa, qui passarà a la segona volta, quin serà el suport de Le Pen i també de François Bayrou, el liberal que s’ha volgut presentar com a la millor opció per batre Sarkozy en la segona volta. Personalment crec que no hi haurà sorpresa i seran Ségolène Royal i Nicolas Sarkozy els que es disputaran la presidència en la segona i definitiva volta que tindrà lloc el proper 6 de maig.

Del debat polític francès sorprèn la importància i el rigor que tenen les qüestions lligades a la fiscalitat. Ens ho recorda avui Joaquín Estefanía en el seu article a El País. Us recomano llegir el manifest en favor d’una fiscalitat progressiva impulsat per la revista “Alternatives économiques”. No me’n amago de dir que fins que no haguem assolit majors nivells de justícia social sóc personalment poc partidari de rebaixar els impostos. Això no vol dir que no s’hagin de reformar en el sentit de garantir la seva eficàcia i progressivitat reals. Però la reducció de les desigualtats i la provisió dels serveis de benestar que la ciutadania reclama van en una direcció contrària a l’afebliment fiscal del sector públic.

Sobre la situació econòmica espanyola, el President del Govern va presentar el seu informe anual. Aquí trobareu la intervenció de Zapatero a la Borsa de Madrid i l’editorial que li va dedicar el diari El País.

Aquest cap de setmana s’han celebrat dos importants congressos polítics a Itàlia. El Congrés de la Margarita, celebrat a Roma, en el que el PSC ha estat representat per Pasqual Maragall, i el 4rt Congrés dels Demòcrates d’Esquerra celebrat a Florència, en el que el PSC ha estat representat per Raimon Obiols. En aquests dos Congressos s’ha discutit i aprovat la fundació d’un nou partit, el Partito Democratico, que vol esdevenir la gran força democràtica i reformista d’Itàlia. Serà un partit de nou tipus i d’àmplies fronteres. Precisament la constitució d’un partit d’aquestes característiques, sense una definició precisa en el camp de l’esquerra i abandonant la denominació de “socialista”, ha aixecat un gran debat entre els Demòcrates d’Esquerra, membres del Grup socialista en el Parlament europeu, membres del Partit Socialista Europeu i de la Internacional Socialista. En el Congrés dels DS un 75% de la militància ha aprovat aquesta fusió defensada en la moció “Per il partito democratico” proposada per la direcció encapçalada per Piero Fassino. Un 15% ha recolzat la moció defensada per Fabio Mussi, totalment contràries a aquesta fusió, i un 10% ha recolzat un rebuig més matisat recollit a la moció defensada per Gavino Angius. Trobareu aquí les intervencions en el Congrés de Piero Fassino, Fabio Mussi i Gavino Angius.

Tornant a la política catalana, us recomano la lectura de la intervenció del Primer secretari del PSC en l’acte de presentació de la candidatura de Joan Antoni Baron a l’alcaldia de Mataró i l’entrevista que em publica avui el diari El Punt.

Aquesta setmana ha aixecat molta polseguera la incorporació de l’escriptora Maria de la Pau Janer a la candidatura del PP a les Illes Balears encapçalada per Jaume Matas. El rebombori rau en el fet que Maria de la Pau Janer havia recolzat de forma molt activa la candidatura d’Artur Mas a la Presidència de la Generalitat. El tema és que, visites al notari a banda, entre CiU i PP hi ha més proximitat que la que CiU reconeix públicament. Llegiu al respecte l’article de David Miró.

Crec d’imprescindible lectura l’article de Jordi Sánchez publicat a El País, fent-se ressò dels arguments del President de la Generalitat continguts en les seves intervencions de la setmana passada a Madrid i Donosti.

Mentre a Catalunya CiU agita l’espantall d’un desplegament estatutari pretesament tímid i lent, convé llegir el tot d’alerta en un sentit diametralment oposat recollit en l’editorial d’ABC de dimecres passat. La credibilitat de CiU en aquesta matèria s’ha vist molt erosionada quan s’ha sabut que una sentència del Tribunal Constitucional sobre un recurs de la Generalitat contra la llei estatal de transport terrestre, afirmava que el Govern català estava en condicions d’exigir competències en matèria de transport de rodalies i no ho va fer. S’ha sabut també –i ho ha confirmat el propi Josep Antoni Duran Lleida- que el govern socialista havia ofert negociar aquest traspàs quan Mercè Sala era la presidenta de Renfe i Josep Borrell era el Ministre d’Obres Públiques, transports i Medi Ambient. I també ha estat publicat el document de 2003 en el que es demostra com CiU es va aplanar davant del govern del PP (quan encara aquest no tenia majoria absoluta) renunciant novament a exigir aquest traspàs.

Us recomano la lectura atenta de l’estudi de la Generalitat sobre “Percepció de nivell de vida i actituds davant de la política” d’abril de 2007. Josep Garriga a El País es fa ressò d’algunes de les seves conclusions. És convenient estudiar-lo amb calma per veure fins a quin punt a Catalunya es podria produir una fractura econòmica, social, cultural i política si les derives extremistes d’alguns no fossin compensades per discursos integradors com el que de forma destacada fa el PSC.

La política espanyola no ha presentat aquesta setmana novetats destacades. La presència de Rajoy a TVE en el programa “Tengo una pregunta para usted” ha posat de manifest la feblesa del seu discurs a causa de la incapacitat de trencar amb el passat i la hipoteca que suposa la tripleta Aznar, Acebes i Zaplana. Aquí trobareu una anàlisi de la seva imatge realitzat per Antoni Gutiérrez-Rubí.

És clar que els problemes del PP són lluny d’haver acabat. No sols hi ha el judici de 11-M i les seves conseqüències polítiques, la seva estratègia de crispació i l’acumulació de casos de corrupció. Aquesta setmana s’ha sabut que el PP estava preparant una maniobra poc clara al voltant del vot per correu en les properes eleccions municipals i autonòmiques. Aquí trobareu l’anàlisi que en fa Javier Pradera. Sobre les conseqüències polítiques del judici de l’11-M podeu llegir l’article que m’ha publicat el diari ABC amb el títol “La mentira será castigada”. I sobre la crispació podeu llegir l’article de Joaquín Estefanía publicat a El País.

Tampoc no us hauríeu de perdre la reflexió més de fons de Josep Ramoneda en la que subratlla en caràcter fonamentalista dels plantejaments del PP el voltant d’una eventual negociació amb eta.

Demà és la Diada de Sant Jordi. Aprofito per desitjar-vos a tots i a totes una feliç Diada i recomanar-vos que no deixeu de comprar i regalar llibres i roses.

Aprofito per agrair des d’aquí tres llibres que m’han regalat ben recentment. El llibre de Josep Antoni Duran i Lleida, “Entre una Espanya i l’altra. De l’11-M a l’atemptat de Barajas” (ed. Columna), amb pròleg de Miquel Roca. Encara no l’he acabat de llegir, estic a la meitat. I, des de la lògica discrepància en moltes coses, no puc deixar de reconèixer l’esforç de rigor i coherència de l’autor. Per exemple quan subscriu l’esperit crític dels autors del llibre “La rectificació” (Lluís Bassets, Albert Branchadell, Josep Maria Fradera, Enric Juliana, Antoni Puigverd i Ferran Sáez Mateu), editat per Destino, que us recomano de forma ben especial.

Duran, des d’una posició inequívocament catalanista, parla molt clar: “Els que identifiquen erròniament autodeterminació amb independència haurien de saber que compten amb la immensa sort de no poder convocar un referèndum per a autodeterminar-nos, perquè estic convençut que, com a màxim, aconseguiríem dividir la societat catalana en dues meitats, divisió que no pot provocar-la mai qui, des de la realitat, estimi sensatament aquesta societat”. (…) “Cal, doncs, que diguem a Espanya que el nostre objectiu no és la independència, tot i la legitimitat de l’independentisme, i que no ens dol posar-nos el nom d’Espanya en boca pròpia, però no pas perquè calgui demanar perdó per res, ni per por, sinó com a desenvolupament de la identitat catalana, pactista com cap d’altra. La nostra política no va dirigida contra la unitat d’Espanya, sinó contra una determinada idea d’aquesta unitat”. (…) “Cal defugir, doncs, els debats estèrils, deixar els grans debats conceptuals per a la càtedra i ajustar més la política a allò que pugui ser d’interès per a la ciutadania”. No cito més, que no li desitjo cap mal polític a Duran, i em fa l’efecte que a CDC no és precisament aquesta la música dominant. Els que manen a CDC s’estimen més anar al darrera d’ERC per demostrar qui és més sobiranista. Com ho van fer en el debat parlamentari sobre el desplegament de l’Estatut.

Vull agrair també el regal de Ferran Gallego del seu darrer llibre “Barcelona, mayo de 1937”, editat per Debate, que fa un rigorós examen de la tràgica divisió de l’esquerra catalana i la divisió del camp antifeixista, que va conduir a la persecució i intent d’extermini del POUM.

Finalment, agrair a Nathan Baidez el seu llibre “Vagos, maleantes… y homosexuales. La represión a los homosexuales durante el franquismo”, publicat per l’editorial Malhivern. Cal dir que Nathan tenia 18 anys quan va fer aquest estudi que ha participat en el projecte Argó d’ajut a joves investigadors organitzat per la Universitat Autònoma de Barcelona. En el llibre hi trobareu una entrevista que em va fer l’autor.

“Perles” del programa Polònia emès el 19 d’abril, resum crític realitzat per Núria Iceta

LES PERLES (per ordre d’aparició)

– Rajoy, Acebes, Piqué i Zaplana en animada sobretaula. Han quedat per dinar per gravar un vídeo de comiat a una secretària que es casa i, ja se sap, l’alcohol afluixa les llengües, una cosa porta a l’altra i Acebes acaba confessant que l’autor dels atemptats de l’11-M va ser…… AL-QAEDA! Sort de Rajoy, a punt per apretar el botó “delete”.

– Franco entrevistat en un programa del cor [o de les vísceres, hauríem de dir] sobre el seu fill il·legítim. Quan per fi ho admet “no sé cómo sucedió” apareix a l’altra banda de la pantalla el seu fill, que es diu Mohammed i viu a Marraqueix. És clavadet a ell però… és moro i l’imita… de por. I encara no s’ha acabat. Sembla que “la Gemio” li té preparada encara una altra sorpresa, un altre fill il·legítim, igualment clavadet, i que és magistrat del Suprem. Por, eh?

– Roda de premsa a Renfe: “Vist que tots les accions empreses no han funcionat, hem acordat, retardar Catalunya 20 minuts”

– Adrià&Ruski convidats estrella de la Teletienda, presenten l’adriamatic2007, un suposat aparell que serveix per esferificar, i recordeu “si la VISA t’ho pot deixar, l’Adrià t’ensenya a menjar”.

EL MILLOR

– Rajoy segons abans de que comenci “Tengo una pregunta para usted” repassa mentalment la llista de preus i el mantra “a por ellos, oe”. Les preguntes són idiotes i les respostes, ni te cuento. Que si quina és la tecla per “seleccionar todo”, que si Ràcing-Hércules qué, que si les normes de circulació, que si els problemes de Jaimito, i el rellotge avança. El gran Lorenzo Milá té la solució. Les 50 preguntes que queden les faran totes a l’hora. I el gran Queco-Rajoy té el seu minut de glòria, amb un reguitzell de respostes inconnexes, però possiblement encertades que inclouen: “pasapalabra, al fondo a la izquierda, X, Chuck Norris, los Beatles, Pío XII, no puedorr, Falete, a medias…. que alguien diga talleu és bona, por favoooooor”. Rajoy ha estat en aquest capítol el Messi de la setmana.

EL PITJOR

– Carod i Puigcercós enxampen els seus companys consellers a puntíssim d’espiar la llibreta del President. I ara qui els enxampa és Montilla, of course. “Això és el colmu.” …. Però jo m’he perdut. No sé què li agafa al President que diu que els consellers han de parlar amb una sola veu i els dóna una sobredosi d’oxígen. Total, que acaben cantant com els 7 nans “aibò, aibò, anem a governar” i són interromputs per dos soldats japonesos que ha col·locat el guionista nou “from Iowa”. A Soler no se li escapa de cridar “Talleu, és horrible”

SURREALISTA

– El Vaticà desaprova la parròquia de Vallecas… però el Papa ja ha pres mesures. S’ha plantat una caçadora texana sobre la vestimenta blanca i guitarra elèctrica en mà xilla: “Ale, tronki, amén” ??????

ELS ACUDITS DE MATEU PRADOS

– Polonews. Escàndol en un parvulari. Els nens de 3 anys criden molt… I escàndol també a la política balear. M. de la PPau Janer serà candidata pel PP mentre sosté que continua recolzant a CiU a Catalunya “Ni tan sols les seves novel·les són tan poc creïbles”. I per cert que la veiem presentant el seu últim llibre “Me caí de un columpio… y al despertar era del PP”.

ARXIU HISTÒRIC (reciclatge de gags)

– Rumors de dimissió de Pepe Bono. Només d’entrar al desptax de ZP, aquest se li abraona i li agraeix el suggeriment… “no me digas más”. Entra M. Teresa i el mateix…. Bono, desconcertat, amb els altres 2 ja desapareguts no ho acaba d’entendre: “pero si sólo quería preguntarle la hora…”

LA NOVETAT

– M. de la PP Janer [els gestos són clavadets, clavadets] repeteix la seva ja mítica frase: “que m’hagi fet d’es PP no vol dir que compartesqui ses seves idees”…. perdó?? I és que ella ja es veu “Miss Parlamento i Consellera de Cultura del Govern Baleà”

– Un nou guionista a Polònia. No ho he entès. És el James Stewart del “Minoria absoluta” però no ho diuen… l’únic que sabem és que parla com ell i que els seus referents són els dels americans. (¿?)

– Eleccions municipals. Els candidats responen. El tema l’habitatge. Jordi Hereu, brillant, “l’últim crit en política de pisos”; Xavi Trias, invencible en el domini de la “r”; Imma Mayol, antisistema però menys; Jordi Portabella, calcat; Alberto Fernández Díaz, el més soset.

EL MONÒLEG DE RAJOY (al míting de suport a Sarkozy)

– “Merci, Sarkozy, merci en français la patrie, merci la vache que rie, je suis Rajoy. En España yo tengo a Zapatero que es muy malo y es amigo de los terroristas, les terroristes. Ségolène es amiga de Zapatero y por tanto es amiga de ETA, amie de ETé, n’est-ce pas l’extraterrestre, les terroristes. Es que Zapatero no sé que le ve. Je ne sois que le vois. Je ne sais pas. Mais [ens ensenya una superfoto en biquini d’Elle], será por sus ojos azules como el océano, comme l’ocean, será su cabello negro como el chapapote, le chapapoi, será su sonrisa que deja jilipollas, jilipoi? Escuchadme. Escuchadme moi. Sarkozy, si Ségolène fuera mon rival, mi rival electoral, yo me la comería a bocados, de lo buena que está, que está como un croisán. Ségolène, je t’aime”

EL MONÒLEG DEL PRESIDENT MARAGALL

– “Catalans, diumenge a la tarda vaig anar a veure 300 amb la Diana. És que des de la negociació de l’Estatut que no veia escenes de sang i fetge i mira. I un cop al cine començo a menjar crispetes [ja sé que això molesta, però jo tinc una manera de no fer soroll perquè me les humitejo una mica a la llengua i quan les mossego no fan soroll] i amb això que em truca el Montilla [jo al cine no apago el mòbil, només el deixo en modo silencio. Però un dia me’l vaig deixar i van sonar els Segadors. Tota la platea es va aixecar i es va montar un pitote]. Total que em truca el Montilla, surto de la sala i em diu que el Carod diu que si tomben l’Estatut demanarà la independència i que què pot fer. I jo que sé que pot fer! A ell no el van fitxar per mantenir a ratlla els d’ERC? Jo no vaig tenir cap problema. Jo els vaig concedir la independència, els vaig fotre fora. Je, je, que cabróoon. Total, que entre una cosa i l’altra em té mitja hora [no és que parlés molt, és que parlava lent] i quan torno ja ha acabat la peli. Tots morts. Total, que me l’he baixada de l’emule i avui la veuré [ja sé que això no queda bé dir-ho per la tele, però com que jo sóc d’aquesta manera]. Ei, que m’hi peso (fa la demo de les crispetes). Ho veieu? Visca Catalunya.”

ZW núm. 81 Recomanació d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

Writing for the Web 3.0

Amb motiu de la celebració del Dia Mundial del Llibre i, a Catalunya, de la Diada de Sant Jordi, aquí van uns quants suggeriments. El primer, un llibre de Crawford Kilian: “Writing for the Web 3.0”, una versió actualitzada de l’obra “Escribir para la Red” (publicat per Deusto l’any 98). En aquesta ocasió, l’autor recull una sèrie de propostes per a que les paraules funcionin de la millor manera en un context i format digital; es basa en les tres funcions que aquestes paraules han de complir mentre són visualitzades per l’internauta: informar, orientar i persuadir. Podeu consultar informació interessant sobre el tema aquí.

També en el context Xarxa, demà dilluns es presenta a Madrid un llibre impulsat per la Fundación Orange sota el títol: Web 2.0, els autors del qual són Antonio Fumero, Genís Roca i Fernando Sáez Vacas. El llibre analitza l’evolució que suposa per a Internet l’anomenada web participativa, a partir de l’aparició de noves tecnologies que han propiciat un canvi radical en les rutines i en l’actitud dels usuaris.

I una última referència, sobre la relació dels blogs i les noves tecnologies en el camp polític, és “Blogwars: The new political battleground” (La guerra dels blogs: el nou camp de batalla polític) del professor David Perlmutter.

ZV (Zona Vídeo). Citizentube és un nou canal temàtic a YouTube amb vídeos exclusivament de contingut polític, de diferents procedències, enviats pels usuaris. En la seva presentació, es defineix com “un lloc on tothom, des dels usuaris als candidats, té les mateixes oportunitats de ser vist i escoltat”. Podeu consultar aquí el vídeo de presentació.

About Miquel Iceta

Sóc primer secretari del PSC, president del grup socialista al Parlament de Catalunya i candidat a la Presidència de la Generalitat

Posted on diumenge 22 Abril 2007, in Política. Bookmark the permalink. Comentaris tancats a Pour moi, c’est elle.

Els comentaris estan tancats.