Les trampes del PP són molt perilloses

Avui el diari podria haver arribat a ser monotemàtic. La vergonyosa maniobra del PP contra la independència del Tribunal Constitucional mereixeria un monogràfic. Ho denuncia amb claredat meridiana l’actor Juan Diego en una entrevista publicada avui a la darrera pàgina d’El País. A la pregunta de Karmentxu Marín: “¿No añora a Aznar?”, la resposta de Juan Diego és contundent: “No, porque él está aquí, nunca se fue ni vino. He oído decir: ‘¿Qué es esto de la democracia o de la soberanía popular? ¿Y esto del Estatuto de Cataluña, quién coño lo ha votado? ¿El Parlamento catalán, el Parlamento español, y ha sido ratificado por los ciudadanos catalanes? Pues voy a hablar con un amigo mío que tengo en el Constitucional y lo vamos a arreglar’. ¿Y eso es una maravilla o no es una maravilla? Con dos cojones”. Doncs això mateix, amb dos collons.

No és que no passin altres coses més importants. Per exemple, segueix la barbàrie a l’Iraq. Això sí, al final, encara que sigui el darrer de tots els responsables d’aquesta guerra en admetre-ho, Aznar reconeix que no hi havia armes de destrucció massiva. Que això hagi costat centenars de milers de morts a l’Iraq i un atemptat a Madrid amb 192 víctimes no mereix altre comentari que el de dir “entonces nadie lo sabía”. No sols no hi ha disculpa sinó que es permet fer broma sobre el tema. Com avui li ha contestat el President Zapatero ara sí que hi ha un arma de destrucció massiva: l’odi que la guerra ha engendrat. Aquest és el PP que vol tornar al govern tan aviat com pugui sense importar-li gaire com.

No em cansaré de dir que estan emprant la mateixa tàctica que els anys 1993-1996. No és la primera vegada que el PP està disposat a trencar-ho tot per tal d’arribar al poder com sigui. Ja us vaig dir que un veí d’escala em va deixar a la bústia les declaracions de Luis Maria Anson realitzades a la revista TIEMPO el febrer de 1998. Deia Anson: “González era un hombre con una potencia política de tal calibre que era necesario llegar hasta el límite” o “Desde una labor crítica normal no se conseguía desalojar a González del poder” o, i no cal insistir més, “Había que terminar con González, ésa era la cuestión. Al subir el listón de la crítica se llegó a tal extremo, que en muchos momentos se rozó la estabilidad del propio Estado”. Canvieu González per Zapatero i ja teniu el que està passant.

Ara ni tant sols dissimulen. Com no va dissimular la diputada del PP català al Parlament Montserrat Nebrera quan va admetre dimecres en declaracions a Ona Catalana recollides per l’Agència EFE que el seu partit havia trobat “l’esquerda jurídica” que necessitaven -en referència a la recusació del magistrat Pablo Pérez Tremps- per aconseguir el seu “objectiu polític”.

Molts han estat els articles i els pronunciaments públics sobre aquesta infamant recusació. Destaco el Manifest signat per 45 catedràtics de Dret Constitucional de 29 Universitats espanyoles. També podeu llegir els articles de Francesc de Carreras (llàstima que el seu deixeble Albert Rivera no coincideixi amb ell en aquesta qüestió), Miguel Satrústegui, Javier Pradera, Eliseo Aja i Soledad Gallego. Al fil d’aquesta qüestió són inquietants, perquè reblen el clau, els anàlisis de Pérez Royo (que d’una banda alerta als andalusos “Catalanes somos todos”, en un altre parla de “Cop d’Estat”, i encara en un tercer article afirma que “el PP no ha passat la prova del nou de la democràcia que és la plena acceptació de la derrota electoral i la sortida del govern”). Tampoc no és gens tranquil·litzadora la reflexió d’Antonio Franco sobre la justícia, recollida també en l’anàlisi de la crisi de la divisió de poders fet per Jordi Sánchez. Llàtzer Moix ens recorda també l’existència d’un “gamberrisme verbal” que, afegeixo jo, és el caldo de cultiu de l’odi que guia l’acció del PP i dels seus corifeus mediàtics. Potser esperen que tant soroll desviï l’atenció sobre el reguitzell de casos de corrupció que afecten a institucions governades pel PP.

Estem davant d’un fet encara més greu que aquella grotesca recollida de signatures contra l’Estatut i demanant la convocatòria d’un referèndum il·legal. Signatures, per cert, entre les que figurava de forma destacada la del colpista Antonio Tejero. Es tractava i es tracta de manipular les institucions per guanyar fent trampes allò que s’ha perdut a les urnes o a les cambres parlamentàries.

Davant d’això es va alçar la veu del President de la Generalitat denunciant l’intent de manipulació del Tribunal Constitucional, mentre Artur Mas i CiU segueixen tocant campanes dient que el problema és que el Govern de la Generalitat no defensa l’Estatut.

El Govern està impulsant la creació de les Comissions estatutàries, s’ha creat ja la Comissió Mixta d’Afers Econòmics i Fiscals Estat-Generalitat, els propers dies el President de la Generalitat presidirà una reunió de la Junta de Seguretat de Catalunya, el Govern ha aprovat la Llei de creació de l’Agència Tributària de Catalunya, ha lliurat als grups parlamentaris l’avantprojecte de llei de creació del Consell de Garanties Estatutàries, ha recorregut el Decret estatal que regula els continguts mínims curriculars de l’educació primària, està estudiant el contingut de la resta de Decrets educatius, ha creat el Consell institucional pel seguiment i l’impuls del desplegament estatutari per tal que tots els grups parlamentaris puguin ser part activa en el procés i ha de decidit no interposar recurs sobre la Llei de la Dependència per afavorir un acord polític sobre el seu desplegament.

Artur Mas va reiterar la demanda d’un Ple monogràfic del Parlament (ja l’havia anunciat el mes de novembre en el decurs del debat d’investidura) i Núria de Gispert va demanar la modificació de la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional (desconeixent que ja hi ha una ponència –amb presència de CiU és clar- que l’està estudiant).

Realment la pobresa d’idees és decebedora, i ho és encara més una actitud que sols busca incomodar ERC encara que això pugui afeblir al Govern en un moment d’ofensiva reaccionària contra l’Estatut. Aquesta és l’aposta estratègica de CiU. Ja ha estat dit: ben pobre.

Ahir, a Algeciras, en un acte organitzat pel PSOE d’Andalusia en la campanya en favor de l’Estatut andalús, el president de la Generalitat i primer secretari del PSC, José Montilla, ens recordava el terreny del veritable combat en afirmar que “el Partit Popular es comporta d’una forma deslleial i profundament antipatriòtica, per desgràcia per a ells, per a tots, i sobretot per a la salut de la nostra democràcia; per desgràcia de manera molt especial per a la convivència entre els pobles d’Espanya” advertint que “el PP emmetzina el bon funcionament de les nostres institucions, pretén erigir-se en defensor exclusiu de la Constitució i de la idea d’Espanya, pretén apoderar-se dels símbols comuns –la bandera, l’himne- i alimenta una cultura de l’enfrontament polític i territorial molt preocupant”.

Enfront d’aquesta actitud del PP, Montilla va exhortar els demòcrates a “reaccionar amb serenitat però també amb rotunditat i fermesa davant aquells que són capaços de qualsevol cosa, de qualsevol atropellament, per enverinar la salut de la nostra democràcia”. Un exemple d’aquesta actitud destructiva és la recusació del magistrat Pérez Tremps, que és “el súmmum de la hipocresia, és la politització partidista dels jutges del més alt tribunal que posa en situació d’escac el nostre sistema democràtic de garanties jurídiques”. “El Partit Popular ha retrocedit en cultura democràtica, en les formes i, el que és pitjor, en el fons”.

Dimecres dia 9, a l’auditori del Palau de la Generalitat el Vicepresident de la Generalitat va pronunciar una important conferència que portava el títol “El patriotisme social motor de construcció nacional”. Recomano la seva lectura atenta. Carod fa un esforç notable d’actualització del seu discurs, contraposant-lo directament al discurs i la pràctica del catalanisme conservador de CiU, defensa la cohesió social com a requisit imprescindible de la construcció nacional, crida a superar l’essencialisme identitari, ètnic, lingüístic o de classe i defensa una visió no apocalíptica de la salut de la llengua catalana proposant unes línies d’actuació per convertir-la en llengua nacional, reblant el clau en dir “el patriotisme social ha de fer més fàcil el patriotisme nacional”. Certament, en alertar sobre els riscos que corre un Estatut que ja considerava insuficient, Carod no amaga les seves conviccions independentistes. No sorprendrà ningú que digui que aquest sigui un punt de discrepància frontal entre el seu pensament i el meu. Ni crec que haguem de donar la batalla per perduda, ni crec que cap retrocés parcial pugui justificar estripar les cartes. Primer, perquè la majoria dels catalans no ho volem. I segon, perquè això suposaria desertar de la batalla per una Espanya federal i progressista.

Una Espanya en la que trobarem bons aliats com la Vicepresidenta del Govern a qui avui el diari El País publica una interessant entrevista.

Encara porta cua la manifestació de diumenge passat a Madrid. Javier Pradera en parla en un article en el que recorda les insídies del PP contra Zapatero i les delirants especulacions del PP sobre l’atemptat de l’11-M (per cert, ben aviat començarà el judici contra exponents del terrorisme islamista radical i encara diuen que va ser eta…) Sobre el balanç d’aquests 43 mesos sense mort heu de llegir l’article d’Ignacio Sánchez Cuenca, i l’esforç de Daniel Innerarity per definir “¿Qué significa un final dialogado de la violencia?”.

Fan de bon llegir els articles de la Cancellera alemana Angela Merkel sobre les seves intencions en l’inici de la Presidència alemana de la Unió Europea i de Joaquín Estefanía posant de relleu fins a quin punt els neocon segueixen marcant l’agenda política de l’administració Bush.

Tocant-nos de més a prop podeu llegir l’article d’Ernest Maragall sobre “L’excel·lència educativa” i el meu article publicat a El País amb el títol “Escudella barrejada” responent l’article “Sopa fría” publicat per Josep Ramoneda en el mateix diari.

Dimarts, Conxita Casanova que dirigeix un magnífic programa de cine a Ràdio 4 em va convidar a veure una pel·lícula que em va encantar “La vida dels altres”, sobre el control a intel·lectuals i artistes a la RDA. És una òpera prima que ha estat nominada als Oscars. Aquí teniu la crítica que recull la revista digital Café Babel. No us la perdeu!

“Perles” del programa Polònia emès el 8 de febrer, resum crític realitzat per Núria Iceta

LES PERLES (per ordre d’aparició)
– Problemes amb el càtering. Puigcercós: “A ningú se li escapa que aquest bocata està dur… O càtering nou o marxem del Govern!” El President Montilla vestit de cambrer pren nota: “Canviar el càtering dels consellers d’Esquerra”. Només d’Esquerra? “És clar, els del PSC tenen canapès a la sala VIP”.

– El disc dur del President Montilla es “penja”. El Conseller Saura se n’adona i intenta el reset… res… caldrà reinstal·lar el sistema operatiu amb el nou Windows Vista! Molts bons els efectes especials de la trepanació cerebral…. però s’han passat, ara el President va massa espitat! El Conseller Maragall es tem el pitjor: “Per mi que té un virus, com en Pasqual”

– La reunió dels jutges del Suprem és una espiral de despropòsits, sobretot quan apliquen el codi penal de 1944 i el retrat de Franco comença a aplaudir.

– Reunió de la permanent de Convergència i Unió. La senyora de la neteja esdevé el nou gurú d’estratègia política amb l’exclamació: “Ui, aquí s’ha de fer neteja”. Artur Mas n’està molt orgullós: “Dieu que sóc un pijo però jo estic en contacte amb la gent del carrer”. Ramona-gurú: “Ep, que això era abans, ara només netejo despatxos”.

– El President Maragall dicta les seves memòries. Parlant de la Corpo el President té una llacuna mental i truca a Pujol perquè li recordi què li va dir. La resposta és “pòtol”. Però aquest no és el problema. El problema és que Pujol ja ha parlat de tots els temes maragallians per definició (els jocs, les rondes, les eleccions del 99), així que Maragall fa un cop de timó: “Saps què, farem un replantejament: capítol 20: el cas Banca Catalana”

– Mònica Terribas sobre la memòria històrica. “Per què? No me’n recordo…, ja ja. Ara en sèrio, entrevistem l’historiador Roberto de la Cierva: “la dictadura no fue ni dictadura, fue un régimen fuerte que facilitó la llegada de la democracia”. Ep, atenció, sona el telèfon d’al·ludits: És Franco! “Cómo que lo mío no fue una dictadura? Y además, lo de la llegada de la democracia no fue culpa mía, sino de Juan Carlos!”.

EL MILLOR
– Un Carod immens menjant al despatx és interromput per Puigcercós, igualment immens, que fa que retrunyin les parets. Pq? Carod s’està menjant el decret del castellà amb patates i en Puigcercós la llei de la dependència. Els líders d’Esquerra estan amoïnats. Carod: “Com això continuï així rebentarem”.

EL PITJOR
– El cicle de desallotjament i okupació de la kasa deshabitada.

KA FORT
– La paròdia del programa Silenci? del 33 m’ha encantat, sobretot la doble de la Bibiana Ballbè. El que no m’ha agradat és l’entrevista falsa a Jacko, el lladre silenciós…. em feia una mica de ràbia el paio… i el símil de la imatge de silenci… molt fort tios.

L’OCASIÓ PERDUDA
– El quartet Adrià&Adrià i Ruscalleda&Rusqui… Conclusions: A l’Adrià de debò se l’entén menys que al del Polònia. No cola que l’Adrià autèntic recomani tant les coses henhilles. Ah, i que els cuiners a la cuina i els actors al Polònia :(

ELS ACUDITS DE MATEU PRADOS
– Els meteoròlegs van anunciar precipitacions de neu a tot Catalunya, però sembla que els únics que es van precipitar van ser ells. Molt bo el nou home del temps a Polonews, anunciat com el crack de les prediccions. És ZP: “Se acercan lluvias: estamos en el principio del fin de la sequía… es más, dentro de un año estaremos mejor que ahora…”

EL MONÒLEG DEL PRESIDENT MARAGALL
– “Catalans, fins ara m’he mossegat la llengua [???] perquè el meu càrrec no em permetia opinar sobre una qüestió tan important (i no em refereixo a Ventdelplà) sinó a l’OPA de Gas Natural. Jo m’ensumava que no funcionaria, perquè no té sentit que una companyia de gas compri una elèctrica. El Gas ciutat és molt millor que la vitroceràmica. Ho vaig discutir amb Fornesa i Brufau. No els veig jo amb el fregall i el KH7. Amb la vitro et passes mitja hora esperant que s’escalfi…. a més, tothom sap que la paella no surt igual…. fins i tot vam muntar un concurs de paelles. Qui va guanyar? D’acord, van guanyar ells, però no per culpa del gas sinó perquè no ens vam posar d’acord amb la sal i va quedar hoho. El temps m’ha donat la raó: nosaltres no ens vam menjar la paella però ells s’han menjat un bon marrón.”

ZW núm. 72 Recomanació d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

http://www.ning.com

Són moltes les definicions i les idees que podem trobar associades al concepte Web 2.0. Algunes d’elles podrien ser: aplicacions que generen col·laboració; aplicacions senzilles i específiques a les quals es pot accedir des de qualsevol ordinador mitjançant un navegador, fàcils d’usar i amb un veritable propòsit; aplicacions que utilitzen la intel·ligència col·lectiva per proporcionar serveis interactius en Xarxa, donant a l’usuari el control de les seves dades, etc. Si voleu saber-ne més no us perdeu aquest magnífic vídeo Web 2.0 que m’ha fet descobrir l’amic Genís. Curt, clar, suggerent, imprescindible!

Ning sorgeix com a eina per facilitar la creació d’aplicacions web basades en la participació dels usuaris, que són els que generen i modifiquen els continguts, ja que el codi de les aplicacions que creen els desenvolupadors es pot compartir, clonar i modificar segons les necessitats de cadascú i, després, afegir-la al conjunt d’aplicacions disponibles. Un altre tipus d’aplicacions, que permeten emmagatzemar i compartir tot tipus de documents serien eSnips (amb una capacitat màxima d’1 GB de forma totalment gratuïta), Box.net o Mediamax que ofereix, fins a 25 GB d’espai online per guardar des d’imatges o vídeos a documents en diferents formats.
Per obtenir més informació sobre aplicacions a Internet podeu llegir aquesta entrada del blog Algo que hacer on es fa referència als coneguts: Gmail, Flickr, Linkedin, del.icio.us, Newsgator o FeedDemon, entre altres. I, us recomano especialment, la lectura de l’article “10 coses que els polítics haurien de saber sobre tecnologia de la informació”, de la Lluïsa Núñez.

ZV (Zona Vídeo). Per acabar, fer una visita a dvactivisme.org (vídeos per a la transformació social), un canal de producció i difusió de vídeos relacionats amb iniciatives diverses protagonitzades i/o promogudes des de diferents moviments socials (accions, jornades, manifestacions…) que, moltes vegades es consideren insuficientment cobertes per part dels mitjans de comunicació tradicionals.

About Miquel Iceta

Sóc primer secretari del PSC, president del grup socialista al Parlament de Catalunya i candidat a la Presidència de la Generalitat

Posted on diumenge 11 febrer 2007, in Política. Bookmark the permalink. Comentaris tancats a Les trampes del PP són molt perilloses.

Els comentaris estan tancats.