Escudella barrejada

Una setmana més, la quantitat i la varietat dels temes que trufen l’actualitat política fan molt difícil triar-los i ordenar-los perquè el diari mantingui una certa coherència interna. Intentaré fer-ho. Allà va.

Com que fa uns minuts he atès una trucada de Ràdio Barcelona per valorar la manifestació d’ahir a Madrid començo per aquest tema. La manifestació d’ahir va ser una manifestació contra el Govern i també contra la majoria parlamentària que va donar-li suport en l’intent d’accelerar la fi del terrorisme a través d’un intent de diàleg directe amb eta. Segueixo pensant que Zapatero no va fer altra cosa que complir amb la seva obligació. I segueixo pensant que la posició del PP mereix els adjectius d’indecent, miserable, vergonyosa i hipòcrita. El PP va decidir trencar amb el pacte antiterrorista des del moment que va optar per fer del debat sobre aquesta qüestió un escenari de confrontació política, des del moment que va discutir la responsabilitat, lideratge i primacia del govern en la lluita contra el terrorisme. La seva actitud no sols contrasta de forma indecent i miserable amb l’actitud del PSOE quan estava a l’oposició (que no sols va donar en tot moment el seu suport al govern del PP sinó que va proposar la signatura del Pacte per les Llibertats i contra el terrorisme) sinó que contrasta de forma vergonyosa i hipòcrita amb el que va fer el govern del PP quan no sols va dialogar amb eta sinó que li va atribuir un estatus polític (amb qualificar-la de Moviment d’Alliberament Nacional Basc) i va fer moltes i diverses concessions en matèria penitenciària. Si seguim la perversa lògica de Rajoy (“cuando no ponen bombas es que se ha cedido”), és lògic que ens preguntem en què va cedir el PP en els mesos de treva d’eta. L’actitud actual del PP té molt a veure amb l’actitud del PP en la darrera legislatura de Felipe González, quan van decidir que tot s’hi valia per arribar al govern encara que, en paraules d’Anson, “en muchos momentos se rozó la estabilidad del propio Estado”. Aquest és el PP d’ara, d’abans i de sempre. Convé no perdre de vista aquesta trista constatació en el moment d’analitzar el que passa i de preguntar-nos per què passa el que passa.

Zapatero, lluny de deixar-se arrossegar per la dinàmica de la crispació i l’enverinament de la convivència democràtica, un i altre cop intenta sumar al PP al consens en la lluita antiterrorista i s’esforça en donar una visió equilibrada de la nostra situació com a país enfrontada a la visió apocalíptica dels profetes del desastre i especialistes en la conspiració. D’aquest darrer aspecte trobareu un magnífic exemple en la intervenció del President del Govern en la commemoració del número 100 de la revista “La aventura de la historia”.

Sobre la situació actual de la lluita antiterrorista i les seves perspectives no us podeu perdre l’equilibrat article de José María Benegas publicat a El País.

Les maniobres desestabilitzadores del PP i dels sectors que li donen suport han arribat al mateix Tribunal Constitucional amb el seu innoble designi de recusar el Magistrat Pablo Pérez Tremps privant-lo de participar en la decisió del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, al·legant que va fer un treball acadèmic sobre futures reformes estatutàries encarregat pel Govern de la Generalitat presidit per Jordi Pujol (és d dir, quan no hi havia en l’horitzó la reforma estatutària sobre la que s’ha de pronunciar l’Alt Tribunal). Podeu llegir al respecte la crònica de Josep Maria Brunet publicada ahir a La Vanguardia i l’anàlisi que en fa avui a les pàgines de diumenge d’El País, Soledad Gallego-Díaz.

La profunda animadversió del PP contra el nou Estatut, i l’anticatalanisme primari de la seva direcció, s’ha posat novament de manifest quan s’ha sabut, a través d’un informe de l’Institut d’Estudis Autonòmics, que fins a 14 articles de l’Estatut de Catalunya contra els que el PP va recórrer davant del Tribunal Constitucional, tenen idèntica redacció en l’Estatut d’Autonomia d’Andalusia que ha obtingut el suport del PP. Apart dels articles amb idèntica redacció, n’hi ha uns altres 28 que tenen una redacció pràcticament idèntica amb diferències de detall. Em faig ressò de la notícia signada ahir per Miquel Noguer a El País que per dificultats tècniques no us puc adjuntar sencera (a la web sols he sabut trobar un brevíssim resum i no la notícia que vaig poder llegir ahir a la pàgina 21 d’aquest diari).

La difícil situació del Tribunal Constitucional, sotmès a la pressió permanent de la caverna política, mediàtica i judicial, aconsella ser molt prudents en l’utilització sistemàtica de la via del recurs. No cal dir que tots els demòcrates hem d’acceptar i acceptem el paper arbitral del Tribunal Constitucional i que, per tant, a ningú hauria d’espantar recórrer-hi quan sigui necessari. Però així com de vegades no hi ha altra opció per delimitar conflictes competencials, en alguns casos no s’ha d’abandonar la via del diàleg i la negociació amb el Govern de l’Estat. Per exemple, el Govern de Catalunya ha decidit interposar un conflicte de competències en matèria educativa. Ara, CiU planteja que es faci el mateix amb la Llei de la Dependència. Jo crec que no és el mateix cas. Així com el nou Estatut ha ampliat les competències educatives de la Generalitat i això pot entrar en conflicte amb el Decret de mínims dictat pel Govern d’Espanya, el cas de la dependència és molt diferent. Aquí ens trobem davant del reconeixement d’un nou dret fonamental de les persones no recollit a la Constitució i, per tant, la discussió no ha de centrar-se en aspectes de delimitació competencial sinó en una negociació entre el Govern d’Espanya i els Governs de les Comunitats Autònomes per garantir l’efectivitat d’aquest nou dret. I la via de la negociació i el diàleg és, en la meva opinió, la més ajustada i la que millor defensa en la pràctica l’interès dels ciutadans i les ciutadanes de Catalunya.

Sobre la polèmica en matèria educativa no us podeu perdre l’entrevista al Conseller d’Educació, Ernest Maragall, que publica avui el diari El País. Sobre la llei de la dependència us recomano una ullada al bloc de Carme Figueras.

CiU està desenvolupant una estratègia que té una aparença de “major exigència en el desplegament de l’Estatut” però no és més que un intent de desestabilitzar al Govern d’Entesa seguint la tàctica que ja va utilitzar en la negociació estatutària de l’anterior legislatura: estirar molt la corda per després presentar-se com la solució al problema creat. Segueixen entestats en exigir la presència en les Comissions estatutàries, que tenen un caràcter intergovernamental, i menystenen la proposta del President de la Generalitat de crear un Consell Institucional per a l’Impuls i el Seguiment del Desplegament estatutari que serviria per conformar la posició catalana en les Comissions bilaterals i asseguraria la presència de tots els grups parlamentaris en aquest procés. Em refereixo a aquesta qüestió en l’entrevista que va publicar dilluns el diari Avui.

Certament, l’Estat de les Autonomies ha suposat un gran avenç però som encara lluny d’una situació en la que estiguin definitivament resolts l’encaix de les nacions i regions d’Espanya en un sentit federal, d’unió i llibertat, d’autogovern i de co-govern. Aquesta és la reflexió de fons d’un llibre imprescindible de Joan Romero, publicat per la Universitat de València en català i en castellà, i que porta el suggerent títol “Espanya inacabada”. El llibre va ser presentat per l’autor acompanyat per Josep Fontana, Joan Subirats i Vicent Soler, dijous passat al Museu d’Història de Catalunya. I vaig tenir el goig de poder-hi assistir perquè conec Joan Romero de fa molts anys i tot i que la nostra relació no és estreta el considero amic i company de tantes lluites socialistes i federals. Joan Romero és catedràtic de Geografia Humana de la Universitat de València, va ser Conseller d’Educació i Ciència de la Generalitat Valenciana (a ell es deuen els escassos acords amb matèria lingüística –que han estat precisament les bases de les sentències favorables a la unitat de la llengua del Tribunal Suprem i el Tribunal Constitucional), Diputat al Congrés i Secretari general del PSPV-PSOE entre 1997 i 1999. La lectura d’Espanya inacabada és imprescindible i assenyala el camí per passar, com diu l’autor, de les Espanyes vençudes de les que parlava Ernest Lluch, a les Espanyes convençudes, les nacions i regions d’un Estat compost que funcioni de forma eficaç.

Aquesta setmana s’ha conegut l’Informe del Panel Internacional pel Canvi Climàtic (IPCC) creat per Nacions Unides. L’alarma creix i la consciència ciutadana s’estén. També la consciència dels responsables polítics al respecte (i m’hi incloc perquè he de reconèixer que jo no n’era gaire). Us recomano la lectura de l’article d’Antonio Cerrillo publicat a La Vanguardia on es resumeixen les principals conclusions de l’Informe, l’article de Ramon Folch publicat a El Periódico de Catalunya, i les opinions de Jeremy Rifkin i Ulrick Beck publicades a El País. Podeu també llegir la reflexió al respecte en el bloc de Xavier Sabaté, així com els seus comentaris sobre l’apagada de 5 minuts, i visitar el lloc web de la campanya “Jo sóc la solució” impulsada per Ecoterra.org un projecte de la Fundació Terra que també té un lloc web d’ecologia pràctica.

Seguint en l’esfera internacional, podeu llegir l’article d’Andreu Missé publicat avui a El País en el que descriu l’esforç d’Angela Merkel per desbloquejar la Constitució europea (quantes coses podríem fer si s’hagués ratificat, en comptes d’esperar aquell impuls que sortiria del NO segons els seus defensors…). No us podeu perdre tampoc les alertes sobre la nova estratègia de Bush a l’Orient Mitjà descrites magistralment per Manuel Castells i Joschka Fischer en sengles articles publicats ahir a La Vanguardia i El País, respectivament, en els que parlen tant del caos creat a Iraq com de les amenaces sobre Iran i el conjunt de la regió.

Per distendir una mica el diari em permeto de recomanar-vos la lectura del retrat que fa La Vanguardia del meu amic Antoni Llardén, recentment nomenat President de l’empresa Enagás. També podeu llegir l’entrevista de Karmentxu Marín a Joan Clos en la contraportada de El País d’avui.

Aquesta setmana Josep Ramoneda en un agut article publicat a El País convidava a la reflexió política. Una reflexió que té com a rerefons el resultat de les darreres eleccions al Parlament, però que, en el cas del PSC, ve de més antic i que, sobretot, va molt més lluny que una estricta reflexió postelectoral.

Per cert, abans de seguir, cal fer esment a les principals conclusions de l’informe de l’estudi que ha fet la Generalitat sobre l’abstenció a les darreres eleccions.

Principals conclusions de l’informe:

7 de cada 10 persones enquestades creu que la gent no vota per descontentament amb la política, però només 3 de cada 10 abstencionistes diu que s’ absté per aquesta raó.

El 29,6% dels abstencionistes es justifiquen per causes materials com que estaven fora o malalts; el 17% argumenta que no s’identifica amb els partits; i el 10% diu que no li interessa la política.

Perfil majoritari de l’abstencionista:

Homes i dones menors de 35 anys.

Residents en un municipi de 10.000 a 150.000 habitants.

Viuen a la província de Barcelona.

Nascuts a Catalunya.

De pare i mare nascuts fora de Catalunya.

A casa parlen habitualment castellà.

Comportament electoral:

Els votants tenen el mateix comportament electoral en totes les eleccions que se celebren a Catalunya.

Els abstencionistes en les passades eleccions admeten que voten més en les generals que en les autonòmiques (diferència de 7,2 punts).

El 63,4% dels abstencionistes en les darreres eleccions al Parlament es tornaria a abstenir.

Actituds, els valors i els hàbits participatius:

El 51,4% dels abstencionistes estan poc o gens satisfets amb el funcionament de la democràcia.
El 45% es mostren satisfets.

Entre els votants, el 57,2% dels enquestats se senten molt o bastant satisfets amb funcionament de la democràcia.

7 de cada 10 persones abstencionistes se senten poc o gens properes a les institucions polítiques catalanes.

Les persones abstencionistes es mostren menys preocupades que les votants per qüestions com la llengua i la identitat catalanes i l’autogovern.

Deixo aquí l’informe sobre els abstencionistes. Però apunto una opinió: no crec que els abstencionistes estiguin farts de la política o no vulguin més política. Crec precisament el contrari, volen més política, volen una altra política. En aquest sentit, tot el que es faci per reconnectar amb les sensibilitats ciutadanes i revitalitzar la política contribuirà a reduir la desafecció que l’informe descriu.

Pel que fa a la reflexió a la que Ramoneda ens convida, em permeto recomanar un primer material. Es tracta d’un article de José Luis López Bulla publicat el 29 de gener en el seu bloc en el que aprofundeix sobre el sentit del catalanisme social. Crec que és de lectura imprescindible. Com és imprescindible seguir la reflexió que s’està produint en l’esquerra europea que té tants punts de contacte amb els nostres neguits.

Ahir El País publicava una notícia titulada “Iceta defiende renovar la dirección del PSC para recuperar votantes tras el bache del 1-N” i feia referència a un document de treball que vaig presentar recentment a la Comissió Executiva del PSC. El document és una primera contribució que s’anirà enriquint en el debat que ens hem compromès a fer en el període que va des de les eleccions municipals a la celebració de l’onzè Congrés del PSC. Un Congrés que se celebrarà el 2008, coincidint amb el 30è aniversari del PSC.

En el document es feia referència a la necessitat d’impulsar la incorporació de gent nova al partit, a les seves estructures de direcció i a les seves candidatures electorals. Com s’ha anat fent sempre des dels orígens del PSC. Precisament una de les claus de l’èxit del PSC ha estat la seva capacitat d’obrir-se a amplis sectors i de renovar-se de forma permanent. Jo no crec en una renovació ordenada per decret, dirigida des de dalt. Ni en una renovació entesa com a moment puntual de la vida de l’organització. Crec més aviat en una actitud permanent. A les eleccions municipals són moltes les candidatures que es renovaran, molts caps de llista que seran nous. A Barcelona, per exemple.

Però crec que reduir la qüestió a un debat sobre “cares noves” seria fer un debat ben pobre. Es tracta de parlar a fons i alhora sobre el nostre projecte, les nostres propostes, i també de més i nous protagonistes. De modernitzar el nostre discurs, agenda i llenguatge. De repensar el nostre relat polític, que ha de ser capaç de proporcionar claus per entendre el que passa, per assenyalar els objectius socials que volem assolir i les reformes necessàries per fer-ho. Un relat entenedor i capaç de proposar un horitzó engrescador. Es tracta d’encertar els temes que centrin l’agenda política, els de les preocupacions ciutadanes, però també amb la capacitat d’anticipar problemes de futur. Es tracta de parlar de la nostra organització, de fer-la més oberta, més acollidora, més participativa. De reflexionar sobre els nostres instruments per fer política, sobre com millorar la nostra capacitat per connectar amb la societat, amb l’electorat socialista més tradicional –atenent també la seva evolució-, amb els joves i amb els sectors més dinàmics. Es tracta de practicar una política de proximitat, capaç d’escoltar, entendre i atendre l’evolució de la societat. Capaç d’impulsar el progrés econòmic, la justícia social, la llibertat individual, la paritat i la sostenibilitat. Conscient que governar no és sols administrar o gestionar. Capaç de governar pel canvi i de governar els canvis. Capaç de guanyar eleccions, però també de guanyar la batalla de les idees, el combat cultural, capaç de mobilitzar àmplies majories ciutadanes per impulsar reformes en profunditat. Es tracta de generalitzar, aprofundir i renovar la pràctica que ens ha fet arribar fins aquí, que ens ha fet majoritaris i, sobretot, útils a la societat catalana, als treballadors i les classes populars del nostre país.

Acabo amb tres breus referències a actes d’aquest cap de setmana. En primer lloc l’elecció de Neus Català com a catalana de l’any. Guardó ben merescut que ella, als seus 91 anys i com a supervivent del camp de concentració nazi de Ravensbrück, accepta en nom de totes i tots els que van lluitar per la República i van patir persecució, repressió, exili, tortures i mort.

En segon lloc, dir-vos que vaig cloure la jornada del PSC sobre Blocs i política celebrada a Viladecans que va comptar amb la participació d’experts (Juan Varela, Carlos Guadián, Montse Boix), membres de Xarxes de Dones (Eva Ferrer, Angeles Alvarez, Verònica Martínez) i blocaires avesats (José Antonio Donaire, Ramon Bassas, Aintzane Conesa, Eulàlia Mas). Una Jornada impulsada per Lourdes Muñoz que és, a més, Secretària de Polítiques de les Dones del PSC. A mi em conviden com a “pioner”, però sempre aprenc coses noves. Per exemple, a usar Flickr com a aparador de fotos de la xarxa. Aquí podeu trobar les fotos de les entrevistes oficials mantingudes a Síria per una Delegació del PSC.

I, per últim, l’acte de proclamació de l’elecció d’Antonio Balmón com a candidat socialista a l’Alcaldia de Cornellà. Bon amic, magnífic Alcalde, persona sensible, compromesa amb el projecte socialista i amb la seva ciutat. Com va dir el president Montilla en el decurs de l’acte, estem segurs que els ciutadans li renovaran la confiança.

“Perles” del programa Polònia emès el 2 de febrer, resum crític realitzat per Núria Iceta

LES PERLES (per ordre d’aparició)
– El President Montilla també és víctima de la grip. Però Mas no el deixa respirar mentre assagen el seu gag: “Montilla, és que ni estudies ni governes! Si no fos perquè necessito els 9’80 € per gag…” “Arturu, estic a 41’5… a punt de perdre la vida”. Mas: “L’estem perdent… eleccions anticipades! [al telèfon] David, el Montilla està a les acaballes.” La metgessa/veterinària li recomana no perdre les energies parlant: “Això li dic sempre al Carod”.

– Acebes al metge: “Hablemos de su tema”. Acebes: “El gobierno socialista…” Metge: “No, no, de su lesión. Tendrá que operarse.” Acebes: “Operarme yo? Y porqué no me opera él?”

– El Conseller d’Interior torna a casa després d’un dur dia de feina i es troba una pintada a la paret de la sala “Tornaré tard, hi ha macarrons a la nevera”. És la seva dona que s’ha declarat antisistema i ha okupat el lavabo.

– Conclusió d’Artur Mas de la seva reunió amb Montilla: “Ha estat una reunió molt fructífera… Fins la propera Jose”. I el tio tanca la porta…. per dintre!!! Montilla li ha de recordar: “Eh, si el President sóc jo”.

– Duran i Lleida vestit de casc blau fent de mediador… entre qui? Entre Rajoy i ZP… Duran: “Tranquilo, Mariano, se acabó la pesadilla”. Rajoy: “Oye, en tu casco pone UM, no debería decir UN?” Duran: “Es una reivindicación UM = un ministerio”. Y dale!

EL MILLOR
– El Conseller Nadal va a Aena a demanar vols intercontinentals i és rebut molt amablement: “Ya me puede hablar en catalán, que no le entiendo…” Però aviat s’acaba el bon rotllo: “Quieren que de la nueva terminal salgan aviones? Usted se ha vuelto loco o qué? La T4 nos ha costado un huevo, así que tiene que tener todos los vuelos intercontinentales. No ve que el modelo centralista es el mejor del mundo?” Sort que li ofereix una alternativa: “Open your mind… Si se olvida del tema le prometo una T10”. Nadal: “10 terminals?” Sr. Aena: “No, quiero decir 10 tarjetas de autobús”.

EL MONÒLEG DEL PRESIDENT MARAGALL
– Catalans, que estic al decorat del Papa? Bah, és igual. Catalans, avui tinc poc temps perquè estic preparant una conferència. És que a un polític el fan fora perquè representa que ho ha fet malament. Però un cop plega li paguen una pasta perquè parli. Demà, sense anar més lluny, haig de pronunciar-ne una sobre “Reptes i desafiaments empresarials en el marc de la simbiosi de l’Europa de les regions de l’arc mediterrani?” I jo què sé…. pregunteu-li al Pujol! O que hi vagi aquest que m’imita, el Novell. A més, a mi només em criden a congressos de notaris, homes de negocis… gent avorrida. No podria anar a la convenció de dependentes del Zara?

EL PITJOR
– Adrià&Rusqui. Molt plasta i barellant-se incomprensiblement. “Sóc Ferran Adrià, el millor cuiner del mong (excepte de St Pol de Mar)”. El que sí m’ha agradat és la versió millorada de Marina Rosell: “Oh, gallina ponedoraaaaa”

LA PICADA D’ULLET (ui, sí que n’hi ha!)
– Els okupes okupats que s’han kedat sense kasa.

– Montilla amb manteta de quadres a la falda truca al 061: “Llista d’espera? Això és indignant, per què no posen més personal?”

– M’ha agradat el símbol de la nova fornada de mossos procedents de la immigració. El paradigma, un mosso argentí que et posa la multa i et recepta ansiolítics.

KA FORT
– Otegui a peu de barra de bar: “Patxi, la tregua se ha ido al garete. Voy a llamar al Servicio de atención al cliente de ETA”. Al telèfon: “Si quiere pagar el impuesto revolucionario marque uno, si quiere formar parte de un comando pulse dos.” Amb l’operadora tampoc hi ha massa sort: “La tregua? En el ordenador me aparece como vigente”.

LA CANÇÓ (canti’s amb música de Manolos)

[Cor de monges i capellans] La COPE té molt poder
[Cor] La COPE té molt poder
[Cor] La cadena és poderosa
[Cor] La cadena té molt poder

[Papa] Jimenez Losanti
[Cor] té molt poder
[Papa] Cardenali Rouco
[Cor] té molt poder
[Papa] La pasta del Opus
[Cor] té molt poder
[Papa] Legionari di Cristi
[Cor] té molt poder

[Papa] Rodríguez Zapatero
[Cor] Tururú
[Papa] La memòria històrica
[Cor] Tururú
[Papa] El procés de pau
[Cor] Tururú
[Papa] Te lo digo io

[Papa] Si ets catalanisti
[Cor] Alla tú
[Papa] Ommossesuali
[Cor] Alla tú
[Papa] Si vols parlar amb ETA
[Cor] Alla tú
[Papa] Ja te l’han fotut

LA PERLA RECUPERADA
– El retorn dels marcianus que fan crítica televisiva com els avis del Muppet Show.

ELS ACUDITS DE MATEU PRADOS
– La Carmela diu que va enganyar als metges amb la seva edat. El que no sap és que els metges també la van enganyar a ella. Els seus bessons tenen, en realitat, 38 anys.

ZW núm. 71 Recomanació d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

http://www.internetworldstats.com

A la pàgina d’Internet World Stats podem obtenir informació sobre el número d’usuaris d’Internet a Europa i al món. Les dades es mostren de manera comparada per països, mostrant el nivell de penetració d’Internet, per exemple, en un país determinat i el percentatge que suposa a nivell mundial. Si el que volem conèixer és el nivell de connexions i el flux de dades a tot el món (amb valors entre zero i 100, a valors més alts connexions més ràpides i fiables) podem consultar la pàgina: Internet Traffic Report.

Aquests dies s’ha parlat especialment de Nielsen-NetRatings (una companyia especialitzada en la medició de audiències i investigació de mercats a Internet que proporciona informació sobre el 70% de l’ús mundial d’Internet) que, junt amb la consultora brasilera Ibope, va presentar les conclusions d’un dels seus informes sobre l’ús promig de dedicació dels usuaris a Internet en el mes de desembre passat. Els brasilers van ser els que més temps van navegar per Internet en el món en el 2006, amb una dedicació mitja de 21 hores i 39 minuts mensuals per persona, per damunt dels usuaris francesos (18 hores i 41 minuts), americans (18 hores i 5 minuts), australians (17 hores i 41 minuts) o japonesos (17 hores i 40 minuts). Els usuaris espanyols van dedicar una mitja de 17 hores i 11 minuts. La informació prové dels los panels que la consultora té a 12 països de tot el món.

ZV (Zona Vídeo). Per acabar, parlar-vos de la primera edició del festival de DOCS Barcelona 2007 que finalitza avui i que, al llarg de quatre dies, ha apropat els documentals de qualitat a les sales de cine d’aquesta ciutat, a més de retre homenatge al realitzador Joaquim Jordà. “DocsBarcelona és un punt de trobada del món documental internacional des de fa 10 anys i també dels espectadors amb les pel·lícules i els seus directors. Ara, amb el Festival, és la primera cita dels espectadors amb aquelles pel·lícules i directors que estan marcant la referència internacional.” El festival ha programat els continguts a partir de quatre seccions temàtiques diferents i, sota el nom de Xtra, ha aglutinat una sèrie d’activitats per gaudir del documental des de diversos punts de vista. Una iniciativa més ha estat la de programar a las sales de cine un film mensual, el Documental del Mes, que en aquesta ocasió és: Tintin et Moi.

About Miquel Iceta

Sóc primer secretari del PSC, president del grup socialista al Parlament de Catalunya i candidat a la Presidència de la Generalitat

Posted on diumenge 4 Febrer 2007, in Política. Bookmark the permalink. Comentaris tancats a Escudella barrejada.

Els comentaris estan tancats.