El fracàs de la crispació

No hi ha advertiment més repetit en política que el de no refiar-se en excés de les enquestes. Però ningú no les perd mai de vista. Per això començo comentant l’enquesta de l’Institut Noxa publicada avui a La Vanguardia segons la qual està fracassant l’estratègia del PP d’erosionar el govern Zapatero utilitzant el terrorisme com a excusa. Al·leluia! Segons l’enquesta, l’estratègia de l’extrema crispació atiada pel PP se li estaria girant en contra i, si avui se celebressin eleccions generals, el Partit Socialista repetiria els seus bons resultats; mentre el PP baixaria 2,9 punts i perdria entre 6 i 10 diputats. El 76% dels enquestats considera que el govern va fer bé d’intentar el diàleg amb eta per acabar amb el terrorisme i el 72% creu que, malgrat l’atemptat de Barajas, el govern hauria d’intentar novament la fi del terrorisme a través del diàleg si es donessin les circumstàncies adequades. El 68% dels enquestats creu que el PP va desconfiar massa del govern dificultant el procés de forma irresponsable, i el 60% qualifica l’actuació del PP de dolenta o molt dolenta. Com sempre, l’anàlisi de Julián Santamaría, director de l’estudi, resulta de lectura imprescindible.

En aquests moments, crec que el PP està més interessat en acabar amb el Govern Zapatero que en acabar amb el terrorisme. I no ens hauria d’estranyar. No és la primera vegada que el PP està disposat a trencar-ho tot per tal d’arribar al poder com sigui. M’ho recordava un veí d’escala que em va deixar a la bústia les declaracions de Luis Maria Anson realitzades a la revista TIEMPO el febrer de 1998. Deia Anson: “González era un hombre con una potencia política de tal calibre que era necesario llegar hasta el límite” o “Desde una labor crítica normal no se conseguía desalojar a González del poder” o, i no cal insistir més, “Había que terminar con González, ésa era la cuestión. Al subir el listón de la crítica se llegó a tal extremo, que en muchos momentos se rozó la estabilidad del propio Estado”.

Aquesta vegada no se’n sortiran. Perquè, de forma clarament majoritària, la ciutadania és conscient que Zapatero ha fet el que havia de fer i el PP ha fet tot el contrari del que s’espera del principal partit de l’oposició en un tema d’Estat com el de la lluita contra el terrorisme. Carlos Solchaga en un intel·ligent article publicat a Cinco Días intenta desdramatitzar la profunda discrepància entre el PP i el PSOE en aquest tema i proposa “que el Gobierno siga adelante con su obligación indeclinable de acabar con la violencia terrorista dentro de nuestro ordenamiento legal o proponga, con los respaldos parlamentarios con que pueda contar, las modificaciones del mismo conducentes, dentro de la Constitución, a una mayor efectividad en la consecución de dicho objetivo. Y, sobre todo, que el Gobierno siga, al mismo tiempo, desarrollando su agenda política, velando por la seguridad ciudadana, administrando adecuadamente los tiempos tan favorables para la economía y el progreso social y mejorando los servicios públicos a disposición de los españoles. Es decir que gobierne en el sentido más amplio de la palabra, que es precisamente para lo que ha sido elegido”.

Crec, com Solchaga, que el govern ha de desenvolupar la seva agenda política i complir amb les seves obligacions per acabar tant aviat com sigui possible amb el terrorisme, sabent que el consens amb el PP és pràcticament impossible. Però no estic d’acord amb desdramatitzar la posició del PP. Mentre no canviï d’estratègia, el PP, amb la seva actual direcció al capdavant, és un partit temerari, disposat a jugar totes les cartes contra un govern legítim i democràtic, sense que res no els aturi, ni tant sols la possibilitat de lesionar l’interès general, l’interès de tots. I un partit així és perillós. Tant perillós com quan governava i ens va embarcar com a país en una guerra il·legal, que ens va fer objectiu del terrorisme d’arrel islamista.

Avui no us heu de perdre l’entrevista al President de la Generalitat publicada a l’AVUI. Ni us ha de passar per alt que, finalment, vint-i-vuit anys després del que estava previst, els Governs de les Comunitats Autònomes que formaven l’antiga Corona d’Aragó, signaven amb el Govern d’Espanya l’acord per constituir el Patronat de l’Arxiu de la Corona d’Aragó. Feia goig veure junts els Presidents Montilla, Iglesias, Camps, Matas i la Ministra Carmen Calvo. Espero que no sigui el darrer cop.

Si aquesta setmana hagués de recomanar la lectura d’un sol article no dubtaria un segon a fer-ho amb el que va publicar dimarts Salvador Milà a les pàgines d’El País amb el suggerent títol “¿Qué pasa en el cinturón rojo?”. Comparteixo al 100% les seves reflexions sobre els factors que poden explicar la important abstenció de l’electorat de l’àrea metropolitana. Caldrà que el govern prengui nota d’aquestes reflexions si vol fer retornar la confiança de molts electors en la política.

Aquesta setmana ha acabat el mandat de dos anys i mig de Josep Borrell com a President del parlament Europeu. Ha fet molta i molt bona feina. En reconeixement us recomano la lectura del seu discurs de comiat a l’Eurocambra. L’inici de la Presidència alemanya de la UE està marcat per una actitud ben decidida de la Canceller Angela Merkel. Vol donar sortida a la crisi originada pels NOs de França i Holanda al Tractat constitucional (i pensar que hi havia qui defensava el NO dient que així es donaria un nou impuls a la Unió…). Llegiu el seu discurs davant del Parlament així com l’article que li dedica Carlos Nadal a La Vanguardia. Sobre el procés de construcció europea podeu llegir també l’article signat pels Ministres d’afers exteriors espanyol i luxemburguès publicat a ABC.

Així com no és segur que la política europea entri en una etapa de major dinamisme i creativitat (sort, Angela!), la política nordamericana entra ja en el cicle que portarà a les eleccions presidencials de 2008. Les coses es belluguen en el camp demòcrata. Els senadors Barack Obama i Hillary Clinton han format ja els comitès exploratoris de les seves candidatures, i ho van anunciar a través d’Internet (no en rodes de premsa, articles o entrevistes a mitjans convencionals). Antoni Gutiérrez-Rubí ha dedicat una secció del seu web a seguir aquestes eleccions. No us ho perdeu. Per cert, m’ha recomanat la pel·lícula Bobby, dedicada a Robert Kennedy. Podeu visitar els webs oficials del film en castellà i en anglès.

Acabo amb tres flaixos. Saludant el Fòrum Social Mundial que acaba de començar a Nairobi, l’elecció de Jordi Guillot com a Secretari general d’ICV (tots creiem que ja ho era. Com haguéssim fet l’Entesa al Senat, el Govern catalanista i d’esquerres o el Govern d’Entesa sense ell?) i enllaçant l’informe sobre la visita a Síria d’una delegació del PSC de la que ja us vaig parlar.

“Perles” del programa Polònia emès l’18 de gener, resum crític realitzat per Núria Iceta

LES PERLES (per ordre d’aparició)
– Montilla a ZP: “Tenemos que hablar de financiación, competencias…” ZP: “Sí, sí, dentro de un año estaremos mejor que ahora”. Montilla: “Y nos traspasas el aeropuerto? Y quiero que Catalunya sea independiente”. ZP segueix amb el seu rotllo: “Estamos ante el principio del fin de…” Agh, alguna cosa falla! Nooooo! ZP és un holograma!! De la Vega des del control remot intenta resintonitzar-lo davant la desesperació de ZP (el real): “Es que con lo de los vascos no puedo estar por todo”. [a Otegui, al telèfon]: “Hombre, lo de Ronaldinho al Atletic lo veo difícil….”. Sembla que l’holograma no s’acaba d’arreglar i ara hi ha una interferència de les 3 bessones.

– Un Rajoy molt crescut (literalment) a la tribuna del Congrés de Diputats: “M. Teresa, chúpate esa”. Però encara hi ha algú més crescut que s’hi passeja, Jiménez Losantos, i Rajoy queda achiquitat: “Rajoy, eres más blando que ZP con ETA”.

– Consell Executiu a la Generalitat. Parla el President: “Us haig de dir tres coses, primera, que hem batut el rècord mundial d’aprovació de lleis, segona, que el Consell Consultiu diu que de les 12.000 lleis, 1.500 són absurdes o ja estaven fetes, i tercer, és que avui és el meu cumpleanyus i us invitu al Frankfurt d’aquí baix, i rapiditu. Ara me’n vaig a fora a fer veure que faig algu i quan entri em doneu el regal sopresa”. Els consellers busquen com bojos pel despatx. La Consellera Tura està morta de por “si no li fem un bon regal em farà Consellera de Justícia”. En temps de descompte troben el regal ideal i entra Montilla: “Oh, el regal perfecte, la meva primera grapadora, m’heu tocat la fibra, després del Frankfurt anirem al Chiquipark, amb ella vaig grapar l’expedient del Corte Inglés de Cornellà”.

– Mas convida Piqué a dinar per intentar fer oblidar el notari. El dinar és al seu despatx perquè -recordeu- no tenen peles, i el càtering és del xino Familia Feliz: “ells són els únics que ens fien perquè Pujol els va donar una subvenció per posar el menú en català”. En un altre despatx hi ha el mateix notari, lligat i emmordassat. Mas li enxufa un rotllet de primavera a la boca i li diu: “Paciència, notari, quan tothom s’oblidi de tu podràs sortir”. Però Mas hi té tirada en això del notari i li diu a Piqué: “No penso pactar amb ERC, ara mateix truco a un notari perquè en doni fe” [sona el mòbil del pobre notari a l’altra habitació]

– Adrià: “Sóc bon, bon cuiner. L’únic cuiner amb llicència per esferificar. Aquí la Rusqui, la meva noia Bulli”. Vaya parella. El plat del dia és: “Megacargolada musical amb notes de merengue minipimeritzades”

– Les preses falses són la meva debilitat, i veure el Montilla rient m’ha encantat. Veu en off: “Tio, que el Montilla no riu!”

EL MILLOR
-No hi ha manera, el millor continua essent el President Maragall a la seva intervenció final en bata: “Catalans, no és per res però cada vegada penso més que la televisió i la fama transformen les persones, i no sempre en positiu: Montilla cantant! Jose, fets, no cançons. Ara que jo del Montilla no estaria tranquil: les esquerdes de l’AVE al Prat… lu meu va començar igual al Carmel, i després el 3%, l’expulsió d’ERC… Tot va lligaaat: Ojito Montilla. Però no puc dir res del meu mandat perquè estic escrivint les meves memòries. Serà un treball ambiciós, que no desmereixerà cap de les línies del meu avi. Es diran Harry Potter i en Pasqual. Per Sant Jordi arrasso… què cabrooooon”.

EL PITJOR
– El numeret masclista transnochat del Rei fent-se passar per malalt “debo de tener la peste borbónica” per no haver de treballar, vull dir d’atendre a l’ambaixadora de Veneçuela. El Príncep tampoc sembla tenir gaire interès fins que Letizia té a bé de dir-los que la susdita ambaixadora porta un escot que “parece la embajadora de Bailén 22”. Patètic el Rei i el Príncep imitant els grans dictadors i/o mandataris del segle… En realitat, l’única que té una mica de gràcia és Letizia imitant al Rei.

JA CANSA
– Sant tornem-hi amb l’autopropaganda. Per anunciar els nous capítols de Lo Cartanyà, me li fan fer d’home del temps (recordant el Set de nit, on feia realment gràcia) “Hi haurà precipitacions als Pirineus… dels propietaris de les pistes d’esquí”

KA FORT
– ZP al seu Consell de Ministres: “Entre el proceso de paz y lo de Catalunya nos crecen los montillas… las encuestas bajan, qué hacemos? Prohibirlas?”. Clos vol parlar però ZP el tem i no el vol escoltar: “Ya lo tengo, una ordenanza que…”. ZP: “Vale ya, estoy harto de tus ideas de bombero. Largo de aquí que tenemos trabajo”. Clos abandona la sala, a fora l’espera un bomber i Clos el despatxa com a assessor seu.

LA CANÇÓ (em sap greu, però aquesta no la coneixia… no deu haver sortit a OT)

[Carod] Amb Maragall tot era molt més… diferent…
[Montilla] Us heu d’oblidar de Maragall… allò no es podia aguantar

[Montilla] En Carod va anar a les 9 hora espanyola
cap a Perpinyà, ja veuràs tu quina conya
Luego el Saura va muntar el autobús de l’Estatutu
Amb els Pasquis al Govern nogensymenys hi havia sustus
[Consellers Carod, Maragall i Tura] Ara que estàs tu és diferent
Perquè no donem notícies ni volem
[Montilla] Us gusta la tila que serveixo en els Consells
Esteu més tranquilus així ja anem fent
El sistema ma funciona, ma va la mar de bé
Li diré al Zapatero que ho apliqui als del PP
[Consellers] Quin bon rotllo hi ha en aquest Govern
[Consellers] Tots nosaltres som molt més que Consellers
[Montilla] Els meus amiguuus, avorrint-nos passamus les hores
[Consellers] Els teus amiguuus, i qui es mogui no surt a la foto
[Montilla] Els meus amiguuus, badallant passamus les hores
[Consellers] Els teus amiguuus, muts i a la gàbia és el nostre eslògan
[Tots] Els meus amiguuuuuuus

ELS ACUDITS DEL MATEU PRADOS
– A les pistes d’esquí no hi ha neu, així que, un consell, no hi aneu.

– Això del comunicat d’ETA dient que mantenen l’alto el foc després de l’atemptat és com si jo digués que m’agrada el Banc de Sabadell mentre obro un compte taronja.

– S’acaba d’estrenar la primera comèdia sobre Hitler, i són a punt d’estrenar-se “Los primeros pasos del jovencito Franconstein”, “Pinocchet”, i “Con fachas y a lo loco”.

ZW núm. 69 Recomanació d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

Don’ t vote.com

En el mes de Setembre l’AARP (Benefits, Advocacy and Information on Aging for People Age 50 and Over) impulsava una campanya de participació ciutadana online, adreçada, especialment, a majors de 50 anys, a través de la qual aquests ciutadans d’EE.UU. qüestionaven a cadascun dels candidats a governador, senador o congressista pel seu programa. Els ciutadans podien plantejar les preguntes que volguessin sobre temes diversos amb l’objectiu de no votar sense tenir la certesa de que tal o qual candidat responia mínimament a les seves expectatives i, mostrant així, el seu grau de compromís amb el sistema.

La participació activa d’aquest col·lectiu a Internet és cada cop més gran. La inclusió digital o eInclusió és un dels objectius d’iniciatives com el Dia Mundial de la Societat de la Comunicació i de les Telecomunicacions- Dia d’Internet (que ja prepara la seva edició 2007) o el programa europeu EL4eI (eLearning for eInclusion) per citar dos exemples ben diferents. Un dels casos més entranyables (i per cert, amb gran repercussió mediàtica) ha estat el de la blogger gallega amb més edat de la bloguesfera espanyola, amb l’aparició del seu diari: “A mis 95 años”.

ZV (Zona Vídeo). Joost és el nom del prototipus de televisió P2P, abans “The Venice Project”, que han impulsat els creadors de Skype i KaZaA. Amb un alt consum d’ample de banda, una alta qualitat de vídeo molt per sobre del conegut YouTube (ofereix visionat mitjançant streaming) i amb una aposta pels continguts, a través d’acords amb canals i productores, Joost es dibuixa com un nou model de TV del futur, oferint funcions interactives de comunicació interpersonal (xats, etc.), tot i que comptarà amb la publicitat, segurament per garantir el seu èxit comercial.

About Miquel Iceta

Sóc primer secretari del PSC, president del grup socialista al Parlament de Catalunya i candidat a la Presidència de la Generalitat

Posted on diumenge 21 gener 2007, in Política. Bookmark the permalink. Comentaris tancats a El fracàs de la crispació.

Els comentaris estan tancats.