Ségolène

Aquesta setmana ha tingut tres moments especialment significatius: la victòria de Ségolène Royal en les eleccions primàries organitzades pel PS francès amb un suport superior al 60%, la constitució de la VIII Legislatura del Parlament de Catalunya i la celebració del Comitè Federal del PSOE.

La victòria de Ségolène Royal sobre els seus dos contrincants ha estat àmplia, contundent. Ségolène obté el 60,6% dels vots, contra el 20,8% de Dominique Strauss-Kahn i el 18,6 de Laurent Fabius. Val a dir que en aquesta elecció hi ha participat 178.864 votants, és a dir, el 82% dels inscrits en el cens socialista. És una victòria de la democràcia i dels socialistes francesos que, esperem, esdevindrà victòria de França l’any 2007. Si tot va bé, podré estar a Paris assistint al Congrés extraordinari del PS que elegirà formalment la candidata presidencial el proper diumenge dia 26. Ja veurem com faig el diari! Podeu llegir al respecte l’article de Raimon Obiols publicat a El Periódico de Catalunya.

Dijous es va constituir formalment el Grup parlamentari Socialistes-Ciutadans pel canvi. La reunió va ser presidida per un discurs de José Montilla que va proposar al Grup la continuïtat de Manuela de Madre com a Presidenta i de mi mateix com a Portaveu. També es va aprovar la proposta dels nostres candidats a la Mesa, sent proposats Higini Clotas com a Vicepresident primer i Lídia Santos com a Secretària primera.

Divendres es va celebrar el Ple constitutiu de la VIII Legislatura del Parlament de Catalunya amb l’elecció de la Mesa presidida per Ernest Benach, que va obtenir 70 vots, contra els 48 obtinguts per la candidata de CiU, Núria de Gispert. Podeu llegir l’article d’Ernest Benach publicat al Quadern del diari El País.

Per cert, CiU es va queixar amargament d’un suposat maltractament per part de la majoria parlamentària en no haver recolzat la candidatura de Núria de Gispert. Sense entrar en el debat de fons sobre si és millor o no que el President d’una cambra parlamentària pertanyi o no al partit majoritari o pertanyi o no a la majoria governamental, no estaria de més que CiU recordés que en els seus llarguíssims anys de govern mai no va plantejar que el President del Parlament no fos del seu partit. De fet, quan això es va produir en la V Legislatura amb l’elecció de Joan Reventós, va ser precisament fruit d’un pacte de la resta de forces polítiques contra CiU. Farien bé de reflexionar com és que llavors es van quedar sols i per què ara tampoc no han trobat cap suport fora dels seus propis rengles.

Lamentablement no sembla que aquesta sigui la línia de reflexió que s’estigui imposant a CiU. Hem pogut llegir entrevistes a David Madí en que es ratifica fil per randa en l’estratègia seguida per la coalició nacionalista. I fins i tot hem sentit curioses declaracions d’Artur Mas en les que diu que fa anys la democràcia era més neta, o que no vol ser cap de l’oposició, mentre que els seus parlen d’ell com de “l’altre president”. Fins i tot l’hem sentit proposar, ara!, la necessitat de canviar la llei electoral, no precisament per assegurar el valor igual de tots els vots independentment d’on s’hagin emès, sinó per introduir una “prima” al primer partit per assegurar que governa còmodament. No és sobrer, doncs, recordar-los-hi que el nostre sistema és parlamentari, que governa qui obté majoria en el Parlament i que respon davant d’ell. Tampoc no és sobrer recomanar-los-hi la lectura del contundent article de José Antonio González Casanova publicat a El País i que porta com a títol “La derrota del ‘neo con’” o els intel·ligents articles d’Anton Costas, Albert Sáez i Enric Hernàndez que els poden donar alguna llum sobre el que ha passat i, particularment aquests dos darrers, sobre la reflexió que CiU hauria de fer si no vol que li torni a passar.

En les anàlisis postelectorals segueix predominant la preocupació per la forta abstenció. En aquest sentit és útil llegir els articles de Carles Castro i de José Luis López Bulla. I aprofito per tornar a recomanar l’article de Carles Castro sobre l’anàlisi dels fluxos de vot publicat a La Vanguardia. De les converses que vaig mantenint sobre aquests temes destaquen dos elements que crec convenient retenir. L’un és la incidència sobre l’abstenció d’un debat polític que apareix a les antípodes de les preocupacions ciutadanes i, en aquest sentit, una inquietud creixent sobre els efectes que està produint sobre l’electorat la percepció que des del sistema polític no s’està donant resposta als efectes socials del fenomen de la immigració. També m’ha semblat també digna d’interès la reflexió de J.B. Culla sobre Ciutadans-Partido de la Ciudadanía.

Ahir mateix es va celebrar una reunió del Comitè Federal del PSOE. Convé llegir amb atenció la intervenció de José Luis Rodríguez Zapatero (a qui tindrem novament l’ocasió d’escoltar a Barcelona convidat demà pel Club de Conferències Tribuna Barcelona impulsat per El Periódico de Catalunya). Del Comitè Federal destaca també la contundent intervenció que hi va fer José Montilla que va ser seguida d’una ovació unànime dels membres del Comité Federal. El propi Zapatero, en el torn de resposta, va manifestar el seu suport a Montilla des del convenciment que sabrà conduir eficaçment aquesta nova etapa de Govern de progrés a Catalunya.

Us recomano la lectura de les entrevistes a Pasqual Maragall i José Montilla publicades a El País. Així com de l’article d’Ulrich Beck publicat aquest mateix diari sobre “Una nueva izquierda cosmopolita”.

“Perles” del programa Polònia emès el 16 de novembre, resum crític realitzat per Núria Iceta

EL MILLOR
– El traspàs de poder Maragall-Montilla. Al despatx Presidencial, Maragall posa tot de coses en una caixa… però li deixa a Montilla: a) records (segons Maragall) o b) rècords (segons Montilla) [el mandat més curt, amb més marrons, etc.]. S’ho emporta tot? Nooo, li deixa coses que li poden fer servei: “un exemplar de l’Estatut aprovat al Parlament [en paper mullat, és clar], uns daus molt útils per ajudar a prendre decisions, una calculadora (que ja era de Pujol) molt útil per calcular…. no sé… el 3% d’alguna cosa!, uns auriculars per posar-te’ls a les reunions de Govern quan parlin els d’Esquerra, i un llibre de poesia… bé, potser això no et cal”. Montilla: “Eh, que jo no tindré un avi poeta però sóc un lletracremat” [No cal que ho juri, ja ja]. Comiat de Maragall: “Tornarem a lluitar i tornarem a vèncer”. Montilla: “Parlant de tornar… torna’m la còpia de les claus”…. Curteu, és bona!

LES PERLES (per ordre d’aparició)
– Els de CiU han hagut de muntar un restaurant per fer calerons… Mas de mâitre i Duran de cambrer. A la cuina, Felip Puig i Oriol Pujol, i fregant els plats… David Madí. El plat del dia és l’estofat de DVD “Com que ens n’hem de menjar tants ha sortit bé de preu” ;)
– Carod i Puigcercós davant la visita de Mas (el real) “ai, quina sorpresa més agradable”. Mas brillant en la rèplica “vaja, doncs no ho semblava tant d’agradable quan no volíeu pactar amb mi…”. Els d’ERC intenten fer-se fonedissos l’abans possible i Carod s’acomiada “Artur, truca’m fes-me una perdi”. [Sembla que Mas no hi està massa disposat]
– La nova generació de Mossos bon rotllo sota el comandament de Saura. Ara porten mocadors palestins i rastes, fumen porros, van en bici i s’apunten a festes il·legals a cases okupades… “Parla’m sense jerarquies”, diu un agent. El que s’ha de sentir, Consellera…
– Puigcercós enfeinadíssim oferint alts càrrecs per a la seva Conselleria de Governació intenta convèncer Carod que no és cert que el seu càrrec de Vicepresident no tingui competències i per demostrar-li li diu que li ha de portar a ell els cafès i que podrà decidir si són sols o tallats. Perfavooor…
– La reunió secreta de Piqué que resulta ser una reunió… trampa. Mas intenta convèncer-lo que al PP no hi fa res, que se’n vagi amb ell a CiU…. però resulta que Mas és en realitat Acebes disfressat! Teatre dins el teatre. Bruno Oro és una mina.
– El monòleg presidencial, com no. “Què bo el gag d’en Saura i els mossos… és com si Montilla es fes càrrec de Política Lingüística… a mi no em va la politiqueta de vol gallinaci… no em quedaré amb els braços creuats, ja m’han ofert una plaça al grup que juga a la botifarra de Rupià i fer unes classes d’estoicisme a l’Institut del Teatre amb el Bieitio [sic]…. i una editorial m’ha demanat que escrigui les meves memòries… ja tinc el títol La vaca no era cega però sí una mica dura d’oïda: memòries d’un President diferent…” Bo, eh?

EL PITJOR
– No acabem d’encertar-la amb la Família Reial últimament. M’ha fet bastanta pena l’episodi de l’ecògraf per saber si és nen o nena el bebè de Letizia “es que si es niño no podremos aprovechar ni la ropita ni la Constitución”, i el suposat mètode Stanislavski del Rei per no sobreactuar.

KA FORT
– L’últim crit en esports d’aventura. El viatge en Rodalies Renfe entre Barcelona i Castelldefels. El de l’agència Aunmal Viatges diu que el bitllet costa 500 €, que t’hi pots passar 4 hores dret, amb 300 persones que no s’han dutxat i que més val que t’hi enduguis una llinterna.
– Les crítiques dels militants d’ERC a Carod per el pacte amb Montilla que emmudeixen a cop de…. càrrec :(

LA PICADA D’ULLET
– M’ha agradat l’acte de desgreuge a Mas (el real) que demana que Mas (l’imitador) no es posi laca ja que ell no se’n posa mai. Valent i amb taules artístiques en Mas (el real) demanant-li a Toni Soler que el despentini per comprovar que no porta laca… pubriku diu “ja que em feu passar per presumit al menys treieu-me això de la laca”. Molt tendre.

SURREALISTA
– Per demostrar que Montilla no serà el primer president andalús, veiem una escena de 1677 a Palau. El President Alfonso de Sotomayor amb un accent andalús inequívoc canta en castellà “Ehtamos aquí tan aguhtito, en el Palacito de la Cheneralitá”.

LA IMATGE
– Franco amb samarreta imperi i càntir queixant-se del canvi…. climàtic “en mi época si alguien tenía calor lo poníamos… a la sombra”.

ELS ACUDITS DEL MATÍAS
– El mosquit tigre és el primer immigrant que aconsegueix integrar-se a la zona alta de Barcelona.
– El nou Carril Vici (no Bici) que ens proposa el Matías pel carrer Aragó, al costat del Carril Rosa per a gais i lesbianes, el Carril per als Busos Anglesos que inverteix el sentit de la circulació, etc. En fi, el deliri circulatori.

ZW núm. 61 Recomanació d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

http://www.cibersociedad.net/

Demà, dilluns dia 20 de novembre, i fins el 3 de desembre tindrà lloc el III Congrés Online de l’Observatori per a la Cibersocietat (OCS). Un dels debats més importants i dinàmics a la xarxa que compta ja amb més de 3.700 inscrits (entre investigadors, empreses, institucions i societat civil) i on s’han rebut més de 500 comunicacions. Sota el títol Coneixement Obert, Societat Lliure, el Congrés tractarà temes diversos a partir dels Grups de Treball que s‘estructuren sota 4 eixos bàsics: Política i canvi social; Identitat i grups socials; Comunicació i cultura; Educació i aprenentatges. Dins de cadascun d’aquests eixos trobem múltiples propostes de les quals en destaco aquestes: Experiències pràctiques de política a través de les TIC; Mitjans, Noves Tecnologies i Societat; Internet, Societat de la Informació i Cibercultura. També, durant els 14 dies que dura el Congrés se celebraran Conferències Plenàries que comptaran amb diferents experts nacionals i internacionals. Les inscripcions a aquest III Congrés OCS es tanquen demà dilluns.

Ningú no discuteix ja que un dels elements característics de l’anomenada Cibersocietat ha estat el desenvolupament dels Blogs. Per acabar dues cites de referència: La tercera edició dels premis Deutsche Welle International Weblog Awards 2006 (BOBs, Best of the Blogs), on el reconeixement al Millor Blog Espanyol ha estat per a Nacho de la Fuente i el seu blog “La huella digital“. Podeu consultar aquí els guardonats de l’any passat i començar també a registrar propostes per a la quarta edició de 2007. I aquest cap de setmana a Sevilla, Evento Blog España, el primer congrés blogger hispanoamericà. Cal seguir-ho!

ZV (Zona Vídeo). Per acabar, Video The Vote. Una plataforma de cineastes independents dels EE.UU. que documenten i fan difusió de qualsevol irregularitat que tingui lloc durant la jornada electoral, en el temps real en què succeeix, permeten als mitjans i al públic conèixer qualsevol incidència i dur a terme un procés de control a tot el país. La idea és que tots els ciutadans puguin participar des de qualsevol punt, documentant qualsevol problema que es plantegi en la seva àrea geogràfica; els únics requeriments, sempre respectant la llei vigent, són tenir un telèfon mòbil que permeti gravar un vídeo i accés de banda ampla a Internet, per enviar el document.

About Miquel Iceta

Sóc primer secretari del PSC, president del grup socialista al Parlament de Catalunya i candidat a la Presidència de la Generalitat

Posted on diumenge 19 Novembre 2006, in Política. Bookmark the permalink. Comentaris tancats a Ségolène.

Els comentaris estan tancats.