Tornem a la feina!

Incorporat plenament a l’activitat des del 30 d’agost, reprenc avui la publicació del diari després d’unes vacances ben aprofitades. Una setmana a Nova York i 10 dies a Menorca m’han permès descansar, desconnectar i recuperar forces. Tot i la desconnexió, l’estada a Nova York em va proporcionar dos flaixos polítics força interessants: un breu contacte amb el caucus demòcrata de l’Ajuntament i la seva portaveu Christine C. Quinn (els demòcrates tenen una amplíssima majoria en regidors electes de Nova York, però l’alcalde és el republicà Michael Bloomberg, elegit directament pels novaiorquesos) i un dinar amb l’ambaixador espanyol davant de Nacions Unides, Juan Antonio Yáñez-Barnuevo, justament el dia després de la resolució del Consell de Seguretat sobre el Líban. A Menorca, on vaig desconnectar del tot, vaig poder saludar, en dos encontres casuals, a Joana Barceló, Presidenta del Consell Insular, i a Helena Rakosnik, esposa d’Artur Mas.

Fer un resum de tot l’estiu resulta tasca impossible, com difícil és resumir la darrera setmana en la que s’ha conegut que Joan Clos substituirà José Montilla com a Ministre d’Indústria, Comerç i Turisme, i que Jordi Hereu substituirà Joan Clos com a Alcalde de Barcelona. Continua la tradició del PSC d’aportar dirigents rellevants a la governabilitat d’Espanya (Narcís Serra, Ernest Lluch, Joan Majó, Jordi Solé Tura, José Montilla). Clos serà un magnífic ministre i Hereu un excel·lent alcalde. Ha quedat acreditada la capacitat de renovació del PSC i la reacció dels nostres adversaris subratlla fins a quin punt els hem aconseguit descol·locar.

Però, anem a pams. A punt de començar les vacances es va produir el col·lapse de l’aeroport d’El Prat a causa d’una acció sobtada dels treballadors de terra d’Ibèria. El caos creat i els perjudicis de tot ordre a desenes de milers de passatgers van indignar tothom. Es van produir compareixences del govern de Catalunya i del govern d’Espanya a les Diputacions permanents del Parlament i del Congrés dels Diputats, i també la compareixença del Delegat del Govern a Catalunya davant la Diputació permanent del Parlament. El darrer Consell de Ministres va aprovar, per primer cop a la història, un crèdit especial per tal que AENA pugui indemnitzar directament als afectats i després pugui exigir a Ibèria el corresponent rescabalament. Afortunadament es va poder restablir en un dia i mig la normalitat de les operacions de l’aeroport. Coincideixo amb el comentari que fa avui Juan-José López Burniol a les pàgines de El Periódico (aquí el podeu trobar en versió castellana). La crisi de l’aeroport va tornar a posar sobre la taula la necessitat que la Generalitat gestioni els aeroports catalans i el nou Estatut assenyala el camí per aconseguir-ho.

El gran debat de l’estiu ha estat el de la immigració. L’arribada d’un gran nombre de barcasses d’immigrants subsaharians a les costes de Canàries i el debat sobre la conveniència o no d’atorgar el dret a vot a les eleccions municipals als immigrants extracomunitaris han centrat el debat. És evident que la immigració massiva és producte de l’extrema pobresa de gran part de l’Àfrica i que sols pot trobar una resposta d’abast europeu. Mentre, cal dir alt i clar que la immigració ha estat un factor decisiu en el progrés econòmic català i espanyol de la darrera dècada, que no és possible acollir en condicions adequades tots els immigrants que ho desitgen, que la única immigració viable és la regulada, amb una contrapartida clara de drets i deures, voluntat d’inserció per part de la societat acollidora, respecte escrupolós de la diversitat, però també exigència de respecte a la llei i a les normes bàsiques de convivència (per exemple, la radical igualtat d’homes i dones i el caràcter laic de les institucions). Afortunadament, el nou Estatut ens proporciona eines molt importants per incidir sobre aquest fenomen. La qüestió sobre el dret a vot a les eleccions municipals requereix un ampli acord polític i una reforma legal que ha d’aprovar el Congrés dels Diputats. Personalment sóc favorable a aquesta reforma que sols hauria de tenir dos condicionants: l’exigència de reciprocitat per part dels països d’origen i una residència continuada amb papers d’un mínim de cinc o set anys.

La guerra del Líban ha estat també en el centre de les preocupacions de l’estiu. Les inadmissibles actuacions de Hezbollah (que soscaven el propi govern del Líban) han obtingut una resposta absolutament desproporcionada per part d’Israel. L’alto el foc i l’ampliació de la missió de Nacions Unides al sud del Líban (FINUL) pot ser l’inici de la fi de la violència, però resta encara per resoldre la qüestió palestina (tant Israel com Palestina tenen dret a un Estat propi i a la seguretat de les seves fronteres, la qual cosa exigeix el reconeixement mutu de les seves institucions democràtiques i la recuperació d’un procés de negociació que condueixi a la pau) i la desactivació de processos desestabilitzadors procedents de la República Islàmica de l’Iran.

En la política espanyola segueix incidint-hi de forma molt negativa la radicalització política del PP, que ha arribat a comparar la participació espanyola a la FINUL amb la guerra d’Iraq! Els incendis a Galícia i la indecisió de l’esquerra abertzale que no s’atreveix a trencar amarres amb la violència i a reclamar el lloc que podria pertocar-li en el normal funcionament de les institucions, completen el panorama.

A Catalunya segueixen desenvolupant-se els preparatius electorals. Ha passat sense pena ni glòria l’aprovació de les llistes electorals de CiU (quina decepció!) i es confirma la manca d’arguments d’Artur Mas, “siempre negativo”.

En el súmmum dels despropòsits, Mas s’ofereix avui com a alternativa als catalanistes del PSC i als maragalllistes! Quina barra! CiU ha negat el catalanisme del PSC des de la seva creació. Com podríem haver perdut quelcom que segons ells mai no hem tingut? CiU, que ha llençat infames campanyes de desprestigi contra Maragall, vol utilitzar-lo ara en campanya. Sembla mentida. I que ho faci Mas encara més. Ell, que acusava ERC d’haver posat la Presidència de la Generalitat en mans del PSOE precisament per haver optat per Pasqual Maragall.

El catalanisme de CiU ha estat en gran mesura instrumental. Inclús va servir-los de pretext per votar per dos cops la investidura d’Aznar! Aquest catalanisme instrumental és particularment agut en el cas de Mas, incorporat a la política i al catalanisme a partir d’accedir a un càrrec. Tothom sap que de les eleccions només en pot resultar la presidència de Montilla o la presidència de Mas. I tothom sap que al costat de Mas hi haurà en Piqué. Mas ja s’ha afanyat a dir que no pot evitar que el PP el voti en una hipotètica investidura. Ja ens ha advertit!

Crec que CiU s’equivoca novament en la seva estratègia, perquè Pasqual Maragall treballarà a fons per la victòria de José Montilla i el socialisme català. La gent coneix prou bé la trajectòria de Pasqual Maragall i del PSC. Sap que sempre hem tingut un acord molt de fons, forjat en la història, en els valors i en el projecte que compartim. Com tothom sap també que el PSC és un partit molt ampli, divers i plural. I que no és un partit basat en el pensament únic o en el culte al líder. La gent sap també que Maragall ha fet honor als seus càrrecs institucionals i sempre ha posat per davant de tot el servei als ciutadans, com Alcalde i com a President. Com ho ha fet Montilla quan ha exercit responsabilitats de govern, i com ho farà com a President de Catalunya si obté la confiança dels ciutadans.

Pasqual Maragall sempre ha defensat la personalitat pròpia del PSC, la necessitat que el PSC mantingués una posició plenament autònoma en defensa de l’autogovern de Catalunya i de l’Espanya federal. I com a President sempre ha posat per davant el que ell considerava l’interès de Catalunya per sobre de qualsevol condicionant partidista. Ha demostrat com cal exercir la Presidència de la Generalitat. Encara que això li hagi fet discrepar, en moments puntuals, del seu partit, del PSOE o dels partits que formaven el seu govern. Ho explica avui Ernest Maragall en un llarg article publicat a El País que convé llegir. A Maragall el respectem i l’estimem com és, precisament per ser com és. I perquè ell ha respectat també sempre el seu partit, el partit de Reventós, Obiols, Serra i Montilla.

La coherència del plantejament del PSC també s’evidenciarà en el programa que està essent coordinat per Ernest Maragall. He passat el cap de setmana llegint la proposta que serà sotmesa al debat de les organitzacions del partit a partir de demà i aprovada en la Conferència Nacional del PSC que tindrà lloc els propers 30 de setembre i 1 d’octubre. Té 429 pàgines! Un programa ampli i complet per a donar resposta a totes les demandes de la societat catalana d’avui. El debat que encetem servirà per enriquir la proposta i a ella s’hi afegiran els compromisos programàtics personals del candidat.

Acabo. Es compleixen els 1000 dies del govern catalanista i d’esquerres i és hora de fer balanç. Ho feien divendres en roda de premsa els consellers Nadal, Saura, Castells, Tura i Geli. Ho farà el President en una conferència al Col·legi d’Arquitectes el proper dia 15. En aquest web sobre els 1000 dies del govern catalanista i d’esquerres hi trobareu tots els materials sobre el que ha representat l’acció de govern. I en aquest altre web hi trobareu un resum dels 1000 dies en 100 accions.

I en el món segueixen passant moltes coses. La negativa de López Obrador d’acceptar els resultats de les eleccions presidencials mexicanes, les properes eleccions a Suècia que es presenten molt disputades (web del Partit Socialdemòcrata suec, diari digital en anglès amb informacions sobre les eleccions) o la designació del futur candidat o candidata socialista a la presidència de França (web del Partit Socialista, web de Segolène Royal, blog de Dominique Strauss-Kahn). Temps hi haurà per parlar-ne…

ZW núm. 50 Recomanació d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

http://www.dayilykos.com

Markos Moulitsas Zúñiga va crear fa quatre anys el bloc interactiu Daily Kos. Un dels blocs polítics de referència que compta amb 600.000 visites diàries i que va ser l’impulsor de la passada convenció demòcrata de bloggers, YearlyKos 2006, celebrada a Las Vegas (EE.UU.) el passat mes de juny.

Les característiques d’aquest bloc li han suposat els primers llocs en visites i en popularitat entre els weblogs, sobretot en l’àmbit de la política. Ofereix un espai d’anàlisi polític i sobre l’actualitat nacional americana, des d’un enfocament ideològic demòcrata. Amb una forta influència en els mitjans nordamericans, el New York Times, el defineix com un “fenomen cívic” on s’està “forjant una nova forma de fer política”.

Entre els seus serveis, ofereix una enciclopèdia oberta a la participació: dKosopedia. Un projecte de col·laboració de la comunitat de DailyKos per construir una enciclopèdia política, escrita des d’un punt de vista d’esquerres / progressista / liberal / demòcrata, que compta actualment amb 6.602 articles. Aquest bloc es troba en la 6ª posició del rànquing dels 100 blocs més populars segons Technorati.

About Miquel Iceta

Sóc primer secretari del PSC, president del grup socialista al Parlament de Catalunya i candidat a la Presidència de la Generalitat

Posted on diumenge 3 Setembre 2006, in Política. Bookmark the permalink. Comentaris tancats a Tornem a la feina!.

Els comentaris estan tancats.