Gràcies, President!

Aquesta ha estat una setmana especialment rellevant en la història del PSC i de Catalunya. Dimecres, el President Maragall feia pública la seva decisió de no presentar-se a la reelecció com a President de la Generalitat. Aquí trobareu la Declaració institucional del President Maragall. La mateixa tarda, José Montilla, el Primer Secretari del PSC, mostrava el reconeixement del socialisme català a Pasqual Maragall a través de la declaració que us adjunto. Dijous, jo mateix, en tant que Portaveu del Grup parlamentari Socialistes-Ciutadans pel canvi, valorava la seva decisió aprofitant la pregunta que es formula al President en el Ple del Parlament. Pel seu interès, us adjunto també la declaració de l’Associació Nou Cicle sobre la decisió de Maragall i les seves conseqüències. Una declaració que subscric de dalt a baix.

Sols el temps donarà la justa mesura de la transcendental aportació de Pasqual Maragall a la història del socialisme català i de Catalunya i Espanya. Caldria començar als anys 60 amb els esforços de renovació de l’esquerra catalana a través de la fundació del Front Obrer de Catalunya (FOC) i l’intent de vertebrar una esquerra federal espanyola a través del Frente de Liberación Popular (FLP). Seguiria amb l’esforç per unificar el socialisme català a través del Moviment Febrer del 62 (juntament amb el Moviment Socialista de Catalunya de Reventós i Obiols), la creació de Convergència Socialista de Catalunya, el PSC (Congrés) i, finalment, el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE). Més tard vindria l’etapa d’Ajuntaments democràtics, encetada a Barcelona de la mà de Narcís Serra, de qui rep el relleu en l’alcaldia a finals de 1982 amb motiu del nomenament de Narcís com a Ministre de Defensa del Govern de Felipe González. Els primers anys de democràcia municipal van anar aparellats per un intens treball d’innovació de la gestió local, de renovació urbanística i de l’intent de vertebrar l’àrea metropolitana de Barcelona (a la que el govern conservador de la Generalitat va declarar la guerra). La candidatura olímpica de Barcelona ’92 i la celebració dels millors Jocs Olímpics de la història van suposar la consagració internacional i el gran aparador de la molta feina feta. Són els anys en que Felipe González va batejar Maragall com a la “gota malaia”, referint-se a la seva tenacitat. Des de la talaia municipal, Maragall participa activament i arriba a presidir el Comitè de les Regions, organisme europeu que aplega regions i municipis. Acabada l’etapa municipal, Pasqual Maragall es pren un període de reflexió que acaba quan assumeix el compromís d’assumir la candidatura socialista a la Presidència de la Generalitat el 1999. Per primer cop en unes eleccions al Parlament de Catalunya, el PSC és la força política més votada. Tot i així, CiU obté més escons i a través del seu pacte amb el PP manté el Govern per posar-lo al servei de la candidatura d’Artur Mas a canvi de no reformar l’Estatut d’Autonomia. El PSC i Maragall són decisius en el canvi de rumb del socialisme espanyol en el 35è Congrés federal del PSOE, que passa a ser dirigit per José Luis Rodríguez Zapatero que assumeix el compromís d’avançar cap a l’Espanya plural. El 2003, amb una nova victòria en vots, Maragall obté la Presidència gràcies al Pacte del Tinell subscrit amb ERC i ICV-EUiA, negociat hàbilment per Montilla i Puigcercós. El 2005 el Parlament de Catalunya aprovava el projecte de nou Estatut, que seria acordat amb les Corts Generals i referendat pel poble de Catalunya el 2006. Els sorolls del tripartit i la intensitat del debat estatutari obscureixen el canvi d’orientació de les polítiques del Govern de Catalunya que es podrien resumir en la formula maragalliana de “barris segurs i escoles dignes” o “mestres, mossos i metges”. El pensament polític del President és una síntesi molt personal entre socialisme i liberalisme, catalanisme i federalisme, impuls europeu i subsidiarietat municipalista. El seu tarannà independent l’allunya del gregarisme i la previsibilitat fent d’ell una de les personalitats més atractives i controvertides del panorama polític català i espanyol.

Quan llegeixo el que acabo d’escriure, comprenc perfectament l’incomoditat de Maragall quan intentem resumir la seva trajectòria en “Alcalde dels Jocs i President del nou Estatut”. No és perquè no sigui això, sinó perquè és bastant més que tot això. Coneguda la seva decisió de renunciar a presentar-se a la reelecció, rep molts elogis de tothom. També d’alguns que mai li havien reconegut res. I el seu partit és criticat per alguns per no haver-lo recolzat suficientment. Sempre és curiós observar com bastants dels que fan aquest retret no es van distingir mai per defensar el President. I com alguns que es fan ressò d’aquestes crítiques estan moguts per l’objectiu d’obscurir el fet que Maragall segueix formant part del projecte socialista, que reclama al PSC que sigui digne del seu llegat i que es compromet a prendre part en les batalles que seguiran del costat del “projecte més digne que aquest país es pot imaginar”. Volen oblidar que, malgrat les discrepàncies puntuals que hagin pogut haver-hi, el PSC sempre ha estat el partit de Maragall, del Maragall militant, del Maragall dirigent, del Maragall Alcalde i del Maragall President. Certament, no sempre hi ha hagut total sintonia entre el President i el seu partit. Cosa lògica en un projecte col·lectiu i democràtic d’ampli espectre, i encara més si tenim en compte que quan Maragall ha estat Alcalde i President ha posat sempre per davant de l’interès de partit la seva percepció del que en cada moment ha considerat l’interès de la ciutat o del país. És un sentit institucional que l’honora i que als socialistes ens ha enorgullit sempre, per bé que de vegades ens hagi pogut incomodar.

Després d’haver-hi pensat molt i d’haver recollit moltes i molt diverses opinions de dins i fora del PSC, el President Maragall ha declarat: “Hem fet el que havíem de fer, he complert els meus objectius, els he complert com a persona i els hem complert com a partit i els hem complert com a Govern. Ara és l’hora de donar pas a nous equips, a noves persones, a nous lideratges, perquè des del mateix concepte de Catalunya i amb la mateixa ambició despleguin totes les potencialitats del nou marc institucional que representa l’Estatut que acabem d’aprovar i de referendar com a país. És un moment de renovació política. Ha arribat el moment de fer-la”.

La seva decisió posa el PSC davant la responsabilitat de portar el projecte socialista encara més lluny, assegurant la vigència del llegat de Maragall i que el desplegament del nou Estatut es produeixi a partir d’una majoria vertebrada al voltant del PSC. Aquest repte implica la designació d’un candidat o candidata, d’un equip, de la formulació de la nova oferta electoral socialista i de la victòria en les eleccions de la tardor. A partir de demà, la direcció del PSC haurà de prendre les decisions que millor garanteixin l’assoliment d’aquests objectius.

Podria deixar-ho aquí i esperar a que el partit vagi prenent les seves decisions i limitar-me a anar-les comentant. Però em vull mullar i donar la meva opinió al respecte. Deixant clar que és una opinió personal que sols em compromet a mi. Però no seria fidel a les meves conviccions si no digués que crec fermament que correspon a Pepe Montilla prendre el relleu. I explicar el per què.

Conscient que el PSC té una banqueta molt sòlida en la que, a part de Montilla, hi figuren la Manuela, en Toni Castells, la Montserrat Tura o en Quim Nadal. Serien tots ells magnífics candidats. A més, els tinc per amics. Però crec que és l’hora de Montilla. I vull explicar per què.

Quins són els avantatges del candidat Montilla: coneixement (més del 80%), bona valoració, experiència provada de gestió, renovació generacional, proximitat a Zapatero i suport amplíssim del PSC.

La candidatura de Montilla es fonamentaria en els tres elements més sòlids de la seva trajectòria: la seva provada capacitat com a governant (va transformar Cornellà en una ciutat moderna, va ajudar els Ajuntaments catalans des de les seves responsabilitats a la Diputació de Barcelona i ha impulsat les empreses catalanes i la competitivitat de l’economia espanyola des del Ministeri d’Indústria), el seu lideratge del PSC en els darrers anys (els millors i més autònoms en la història del partit) i la seva estreta col·laboració amb Zapatero.

Hem de ser conscients dels atacs dels que diran que la seva candidatura significa arraconar el catalanisme del PSC assenyalant de forma directa o indirecta que és el primer candidat a la Presidència de la Generalitat no nascut a Catalunya. Davant d’aquest atacs no podem situar-nos a la defensiva. En primer lloc cal afirmar que el catalanisme mai ha estat patrimoni de cap partit ni sector polític. En segon lloc cal afirmar que el catalanisme no és un projecte basat en l’origen, sinó basat en el destí. En tercer lloc cal afirmar el “somni català” que, a diferència del somni americà, es veu realitzat en la pràctica. En quart lloc, hem d’assumir que la defensa de l’autogovern català i de la llengua i la cultura catalanes depèn en gran mesura de la capacitat real d’integració. Si ho voleu més directe: el futur de la llengua catalana depèn molt més dels esforços dels que no la tenen com a llengua materna que dels que la reben directament des de l’entorn familiar.

De fet, Montilla és el millor candidat, ha treballat de valent per merèixer l’oportunitat de governar Catalunya (no ha estat el primer català a utilitzar la nostra llengua en el màxim nivell de la Unió Europea?, no va autoritzar el domini puntCAT?, no ha hagut de resistir l’envestida dels sectors més reaccionaris de la dreta espanyola per haver defensat els interessos econòmics de Catalunya?). Però, certament, Montilla ha vèncer obstacles perquè trenca motllos.

Tampoc no es pot passar per alt que la carrera política de Montilla ha estat basada en la seva vàlua i esforç personal (ningú no li ha regalat res; a diferència d’Artur Mas no se li coneixen padrins). Tampoc no es pot passar per alt el seu compromís antifranquista, a diferència de la tardana vocació política d’Artur Mas).

Certament el seu lideratge és qualsevol cosa menys carismàtic. Precisament els teòrics del lideratge ens alerten de lideratges carismàtics, i es decanten més aviat cap a lideratges fonamentats en el treball d’equip en el dia a dia. És més, no necessitem un “salvapàtries” sinó capacitat de treball i rigor. No s’ha distingit mai com a bon orador (més “home de paraula” que “home de paraules”). És home d’equip i sempre ha entès la política com a servei públic d’una eminent dimensió col·lectiva. Treballador incansable i hàbil negociador és respectat per amics i adversaris, empresaris i sindicalistes, i creadors d’opinió. Ha governat sol i en coalició, sempre des del rigor i l’eficàcia que els ciutadans mereixen. Precisament és el que requerirà la nova etapa política que encetem. Més normalitat i menys aparença. Més convicció i menys teatralitat. Més sinceritat i menys artifici.

La presència de Montilla en la campanya suposaria una veritable novetat, serà l’únic candidat que s’estrena. Potser precisament aquests trets aconsellen subratllar el seu caràcter de “novetat”, per a una nova etapa, per a un nou cicle, per a un nou començament post-estatutari. La seva aproximació a la política catalana és molt diferent a la tradicional i a la de la resta dels candidats. Precisament per això la seva candidatura pot subratllar la necessitat d’obrir una etapa radicalment diferent a les anteriors. Per cert, algú que ha guanyat eleccions per si mateix. I que va obtenir un milió i mig de vots a les darreres eleccions generals…

Una nova etapa política que implicarà una redefinició de les prioritats nacionals, la disputa sobre el lideratge del procés de desplegament de les potencialitats del nou Estatut i la definició d’un nou model de relacions entre el sistema polític català i el sistema polític espanyol.

Tot això comporta necessàriament una profunda revisió de les estratègies polítiques en clau de “nou cicle”, de canvi que va més enllà del que han significat fins ara les successives eleccions al Parlament celebrades del 1980 ençà perquè que no sols implicarà l’elecció d’un nou President i d’un nou govern sinó que precisa de la definició d’una nova majoria, unes noves prioritats i un nou lideratge al voltant d’un pal de paller sòlid i amb vocació de futur.

És evident que pel socialisme català encertar en la definició dels objectius esdevé fonamental per reeixir en aquesta tasca. Si CiU va aconseguir el 1980 aparèixer com l’alternativa més sòlida per desplegar l’Estatut del 1979, el PSC hauria d’aspirar a vertebrar la política catalana després de l’aprovació de l’Estatut del 2006.

És evident que l’aprovació del nou Estatut no tanca el debat identitari-sobiranista, ni resol completament el plet nacional, ni garanteix suficientment la realitzat plurinacional, pluricultural i plurilingüística d’Espanya. Però sí sembla evident que, al menys durant uns anys, la dinàmica reivindicativa hauria de veure’s superada per l’esforç d’aprofitar íntegrament el potencial estatutari i la capacitat d’impulsar reformes a nivell espanyol. Hi ha qui considera l’Estatut del 2006 com a mal menor, nosaltres hi creiem fermament. Com hi creu en Montilla que ha treballat de valent per aconseguir-ho sense cercar mai cap fotografia de lluïment, demostrant i capacitat de trenar acords i complicitats. Conscient que la nació és la casa, la família, la feina.

També sembla arribat el moment de centrar el màxim d’esforços per extreure el màxim rendiment del potencial de l’economia i la societat catalana. Hem vist com Madrid i la Comunitat Valenciana, impulsades de forma decidida en l’època d’Aznar, prenien un fort impuls mentre el sistema polític català s’instal·lava en derives endogàmiques i victimistes i el sistema econòmic no aconseguia massa sovint desempallegar-se del conformisme de l’anar fent.

L’aprovació del nou Estatut hauria de ser un revulsiu i obrir de veritat una nova etapa. Aquest hauria de ser l’objectiu del PSC.

Així com l’Estatut del 2006 assegura unes majors cotes d’autogovern, el PSC ha d’aparèixer com a la millor garantia de bon govern, d’excel·lència.

Així com l’Estatut del 2006 ha estat fruit d’una relació positiva entre les forces catalanistes i el govern del PSOE, el PSC ha d’aparèixer com a la millor garantia del seu desplegament integral i acordat

Així com l’Estatut del 2006 proporciona instruments més potents per impulsar polítiques socials, el PSC ha d’aparèixer com a la millor garantia per a la seva realització pràctica.

Així com l’Estatut del 2006 pren acta d’un nou estadi del procés de reconeixement de la realitat nacional catalana, el PSC ha d’aparèixer com a la millor garantia d’integració real de l’antiga i també de la nova immigració.

Així com l’Estatut del 2006 implica un compromís financer notabilíssim per recuperar el dèficit en matèria d’infraestructures, el PSC ha d’aparèixer com a garantia del seu aprofitament integral i intel·ligent.

Així com el nou Estatut del 2006 proporciona més instruments d’actuació per assegurar el progrés econòmic i la competitivitat, el PSC ha d’aparèixer com a impulsor de la nova aliança entre treballadors i emprenedors.

Són aquestes reflexions les que em porten a defensar la candidatura de Pepe Montilla. Pepe, tan català com José o Josep. Un dels nostres. Dels milllors, dels de pedra picada, dels que van per feina. Fem Montilla President!

ZW núm. 45 Recomanació d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

http://www.efindex.es

El cap de setmana passat (des de divendres dia 16 i fins diumenge dia 18) van tenir lloc a Extremadura les jornades e-Findex, sobre Blocs, Internet i Societat, promogudes per l’associació Las Ideas i organitzades amb la Fundación Ciudadanía i AUPEX (Asociación Regional de Universidades Populares de Extremadura).

Han estat molts els temes i les persones que han participat en aquestes jornades i, un cop finalitzades, es poden trobar una gran quantitat de referències i enllaços a la xarxa. Per començar, a la pàgina d’eFindex trobareu les activitats i el programa que es van desenvolupar. Dintre de l’apartat documents podreu consultar els articles, estudis, etc. que es van penjar prèviament a la celebració de les jornades i que volien servir com a punt de referència per a l’inici del debat de cada bloc temàtic (bloguesfera espanyola, blocs i política, blocs i periodisme…). Continguts tots ells interessants i molt recomanables. Aquí podreu visionar totes les intervencions i podcasts amb entrevistes als diferents ponents.

I, ja a la bloguesfera, trobem el seguiment que n’han fet gent com el Juan Freire, en Pau Llop o Juan Varela que, a més de participar en l’esdeveniment, han fet de cronistes recollint impressions generals o bé resumint la seva intervenció en el bloc temàtic en el qual van participar. Més continguts sobre eFindex els podreu trobar a Technorati i per veure imatges podeu anar a la galeria de fotos oficial o bé a la pàgina de Flickr, entrant amb l’etiqueta efindex.

About Miquel Iceta

Sóc primer secretari del PSC, president del grup socialista al Parlament de Catalunya i candidat a la Presidència de la Generalitat

Posted on diumenge 25 Juny 2006, in Maragall. Bookmark the permalink. Comentaris tancats a Gràcies, President!.

Els comentaris estan tancats.