11-M, dos anys després

Començo el meu diari amb un record a les víctimes de l’11-M. Dos anys després i l’impacte segueix ben present: el dolor, la consternació, la pèrdua. Aquests han de ser els sentiments predominants en una jornada dedicada al record. Res no pot contribuir a recuperar aquells éssers estimats que hem perdut. La crueltat absolutament mancada de sentit d’aquella jornada marcarà per sempre les nostres vides, especialment les d’aquells que hi varen perdre familiars i amics. Mai no ens havíem sentit tant units al poble de Madrid colpit per una tragèdia terrorífica.

Malauradament l’actitud del PP impedeix que el sentiment de dol sigui l’únic present dos anys després. És la seva rancúnia i la seva incapacitat per acceptar la realitat la que els porta a intentar seguir manipulant els fets i les consciències. Encara ens volen fer creure que va ser ETA! Sembla impossible, però és així. Incapaços d’acceptar errors i responsabilitats, segueixen encara amb vàries línies d’investigació obertes. Tant se val que la instrucció judicial no aporti cap element sobre el que puguin seguir defensant una tesi indefensable. Ens trobem davant d’una patologia de tractament ben difícil. Se’n fan ressò en lúcids articles Javier Pradera a El País i Javier Pérez Royo a El Periódico (aquí el trobareu en versió castellana). Un interessant article de Jordi Sevilla sobre la passada Convenció del PP ens en dóna l’explicació: el PP ha abraçat la fe de l’ideologia “neocon” nordamericana. I ho fa en un moment en que fins i tot Francis Fukuyama considera que la guerra d’Iraq va ser un error

No és estrany, doncs, que tampoc en el tema de l’Estatut el PP abandoni les seves tesis fonamentalistes. “No, no i no”. “Reforma encoberta de la Constitució, que crea una nació sobirana, que trenca el poder judicial, la caixa única de la seguretat social, implica un canvi de règim i la destrucció d’Espanya”. Tampoc no ha d’estranyar que Josep-Lluís Carod-Rovira quan sent aquestes coses a la Comissió Constitucional del Congrés digui que li venen ganes de votar sí a l’Estatut. Confio en que encara ho faci, no per derrotar el PP –que ja seria prou argument- sinó perquè el nou Estatut és un salt endavant en matèria d’autogovern i finançament, millora de forma significativa l’Estatut vigent i suposa el grau més alt d’autogovern per a Catalunya des de 1714. Podeu comprovar-ho llegint el text que es va acordant en Comissió (aquí el trobareu en versió castellana).

En defensa del text va intervenir Manuela de Madre que, sense pèls a la llengua, va acusar el PP de manipular, mentir i tractar d’enfrontar i dividir els pobles d’Espanya. En un interessant article, Javier Pérez Royo es pregunta en veu alta “¿A qué tanto miedo a la descentralización?”. Antoni Castells fa una contundent defensa del finançament acordat en una entrevista que publica avui El Periódico de Catalunya (aquí la trobareu en versió castellana).

En aquests moments, res no pot impedir l’aprovació d’un text magnífic. Sabent que el PP ja no variarà la seva posició absolutament hostil a qualsevol increment de l’autogovern de Catalunya, sols queda saber què farà finalment ERC. ¿S’enrocarà en l’actitud de no acceptar cap modificació amb respecte del que es va aprovar al Parlament, sabent que algunes de les coses aprovades van ser “irrenunciables exigències” de CiU que buscaven posar en dificultats el tripartit i la negociació, i que són precisament els elements als que CiU ha renunciat ara a canvi de la foto Mas-Zapatero? O subratllarà les moltes aportacions fetes per ERC a un bon text? ¿Aprofitarà ÉRC el pes negociador que encara té per resoldre satisfactòriament, juntament amb la resta de partits catalans, les escasses qüestions encara pendents com ara el model de gestió consorciada de l’aeroport de Barcelona? ¿Sabrà ERC valorar canvis com la introducció a l’articulat del concepte “símbols nacionals” que, juntament amb l’article 1, el reconeixement dels drets històrics en l’article 5 i el preàmbul, constitueix el màxim reconeixement de la singularitat nacional catalana mai fet per unes Corts espanyoles? Espero i desitjo que sí. Confio que respondran a la crida que els hi ha fet el President Maragall.

Crec que ERC no faria bé d’encastellar-se en un ‘no’ que potser agradaria a sectors minoritaris però que l’allunyaria de la sensibilitat majoritària de molts sectors catalanistes. En aquest sentit, pot resultar molt esclaridor l’article d’Agustí Colominas i Companys publicat dilluns a l’AVUI.

El pes de la catalanofòbia de la caverna espanyola, excitada pel PP i els sectors mediàtics que li donen suport, s’ha posat novament de relleu amb les impresentables declaracions del màxim dirigent de la patronal espanyola que constitueixen el millor exemple de l’existència d’una dreta extrema que és un perill per a la unitat dels pobles d’Espanya. En aquestes declaracions el Sr. Cuevas (cavernes) també critica la política antiterrorista del govern Zapatero. Veieu la descripció que fa el diari El País de les reaccions a aquest atac i el contundent editorial de El Periódico demanant la dimissió de Cuevas (aquí el trobareu en versió castellana).

L’ofensiva anticatalana de la dreta extrema espanyola (que fa sobrera l’existència d’una extrema dreta) subratlla la necessitat que els mitjans de comunicació de titularitat pública desenvolupin una funció integradora. Aquest és un dels motius pels quals el PSC demana que la reestructuració de RTVE no comporti el tancament de Ràdio 4 ni la conversió de TVE-Sant Cugat en un esquifit centre territorial. Aquí trobareu una informació del diari El País sobre les reformes que es proposen. El País proporciona també un enllaç a la documentació del projecte de reestructuració acordat entre RTVE i la SEPI (Societat Estatal de Participacions Industrials). També recomano llegir l’editorial d’El Periódico de Catalunya respecte d’aquesta qüestió (aquí el trobareu en versió castellana).

La contraportada del diari El País d’avui ens proporciona una visió poc habitual del Primer Secretari del PSC a partir de l’entrevista que li fa Karmentxu Marín, il·lustrada amb una foto de Pepe Montilla amb els seus trigèmins. No us la perdeu.

Tot el que es faci per evitar l’enfrontament entre els pobles d’Espanya que pretén l’ofensiva del PP és benvingut. Per això saludo la iniciativa de constituir l’Associació Apropament Catalunya-Madrid. Aquí teniu el Manifest Fundacional (i la versió castellana).

Per últim, vull felicitar l’associació Panteres Grogues que, pels que no la coneixeu, és un grup especialment actiu sense afany de lucre, que té per objectiu oferir un espai on gais, lesbianes i bisexuals puguin desenvolupar una activitat esportiva de forma lliure i distesa. L’associació està oberta a qualsevol persona que vulgui compartir l’activitat esportiva amb els seus socis i les seves sòcies. Els felicito per la seva feina quotidiana i per haver aconseguit que els EuroGames (versió europea dels Gay Games) se celebrin a Barcelona l’any 2008. Felicitats, doncs, a les Panteres grogues i al seu President, Joan Miró. Podeu llegir l’article publicat a El Periódico de Catalunya sobre aquest tema per Eugeni Villalbí, responsable del programa per al col·lectiu gai, lesbià i transsexual del Govern de la Generalitat de Catalunya (aquí el trobareu en versió castellana). Per cert, aprofito per felicitar l’amic Antonio Guirado que va ser elegit ahir com a nou President de la Coordinadora Gai-Lesbiana. Molta sort i bona feina!

ZW núm.31 Recomanació d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

www.yhchang.com

Fa unes setmanes, us parlava d’ARTivisme, una paraula que resulta de la contracció “d’art i activisme” i que a la xarxa aplega a activistes socials i a creadors diversos que fan crítica social i política a través de projectes artístics digitals.

Uns dels artistes que us vull presentar en aquest àmbit són Young-Hae Chang Heavy Industries guanyadors dels Webby Awards de San Francisco; aquests artistes coreans realitzen obres en format Flash i basen les seves creacions en el poder del text que, a ritme de jazz va fent el seu procés a la pantalla de l’ordinador. No hi ha interacció possible amb l’usuari, però ben segur gaudireu amb la relació i l’efecte que es produeix entre música i paraules i us suggerirà múltiples idees a l’hora d’imaginar elements de comunicació efectius. Un exemple en castellà.

Per saber-ne més sobre el tema, podeu consultar les opinions i reflexions dels propis artistes dintre de la pàgina Arte.Red un treball periodístic (El País) que narra cronològicament el desenvolupament i la història del net art. I altres definicions, com la que es facilita des de la mediateca virtual de la Fundació “la Caixa”.

About Miquel Iceta

Sóc primer secretari del PSC, president del grup socialista al Parlament de Catalunya i candidat a la Presidència de la Generalitat

Posted on diumenge 12 Març 2006, in Estatut, Política. Bookmark the permalink. Comentaris tancats a 11-M, dos anys després.

Els comentaris estan tancats.