Que la irresponsabilitat no ens faci traïdors

Malgrat sembli impossible, avui penso més en la jornada electoral xilena que en l’Estatut! No cal dir que estic delerós per conèixer els resultats i que espero una victòria clara de la candidata de la Concertació de Partits per la Democràcia, la socialista Michelle Bachelet. Hi ha molts motius perquè això sigui així, n’hi hauria prou amb la pròpia biografia de la candidata socialista! També per la coincidència entre els dos Onzes de Setembre, però sobretot per l’admiració per Salvador Allende i la seva via democràtica al socialisme, i el coneixement personal de la transició xilena, que va començar amb la derrota de Pinochet en el plebiscit que ell mateix havia convocat, presenciat en directe com a observador internacional (junt amb Antonio Santiburcio, el Guti, Joan Ferran i altres). I també a causa de l’amistat trenada al llarg del temps amb Judith Astelarra i Maria Antonieta Saa (ahir alcaldessa i avui diputada del PPD), o el coneixement personal de Ricardo Lagos –amb qui vaig tenir l’oportunitat de fer el porta a porta a la comuna de Huechuraba amb motiu de la seva primera campanya com a candidat a senador. També la col·laboració amb Salvador Goya, Mario Sepúlveda, Núria Ribó i altres en l’organització d’un acte a Barcelona al que es va desplaçar la Tencha (Hortensia Bussi d’Allende). O pel bon record d’un míting en una comuna de la regió metropolitana de Santiago en el que de sobte em van fer saludar en nom del socialisme espanyol amb motiu del plebiscit que va obrir el pas a la democràcia… Tantes coses, tants records, tanta il·lusió… Avui (de matinada) espero celebrar una nova victòria dels progressistes en aquell país germà.

També estic seguint aquests dies la commemoració del 10è aniversari de la mort de François Mitterrand. No us podeu perdre el dossier del Nouvel Observateur, del que el diari El País tradueix avui la singular aportació de Jean Daniel.

El record de grans dirigents socialistes ve a tomb així mateix per la commemoració del segon aniversari de la mort de Joan Reventós. El PSC organitza un seguit d’actes dels que aquí trobareu les corresponents indicacions. Podeu llegir l’article de Raimon Obiols publicat a El País Catalunya el dia següent de la mort del fundador del PSC i les paraules del President de la Generalitat amb motiu de la concessió a Joan Reventós de la Medalla d’Or de la Generalitat.

Els records no han de servir per a la nostàlgia sinó que han de ser l’esperó per seguir endavant en el camí de fer un món més just, que precisa, entre d’altres coses, un decidit impuls europeista. I això és el que ens proposen encertadament Massimo d’Alema, Dominique Strauss-Kahn, Diego López Garrido i altres dirigents socialistes en un interessant article publicat ahir a El País. Per cert, la renovació socialista no és sols reflexió, sinó també acció quotidiana i relleu generacional, com el que vaig presenciar dissabte a Barberà del Vallès on José Antonio Robles cedia la vara d’Alcalde a Anna del Frago que ens va impressionar amb un discurs carregat de valors, compromís personal i il·lusió.

Però, finalment, cal parlar de l’Estatut. I començar potser per la denúncia de la brutal campanya conservadora que va molt més enllà d’oposar-se a l’Estatut sinó que pretén un retrocés de dècades, una campanya que no busca sols que no s’aprovi un nou Estatut sinó que pretén aprofitar aquest procés per acabar amb el govern Zapatero. Aquesta campanya, protagonitzada la passada setmana pel tinent general Mena (ja cessat), la protagonitza aquesta setmana el president del tribunal suprem equiparant el dret dels ciutadans a ser atesos en la seva llengua pròpia al coneixement de les danses populars. Ningú les ha contestat millor que Ferreres…

Des de Catalunya cometríem un greu error si no percebéssim els dos objectius d’aquesta brutal campanya, no sols contra l’Estatut, sinó també contra Zapatero. Ho posa de relleu de forma magistral Juan José Millás en un contundent article.

Així, doncs, està clar que Catalunya hi perdria si aquesta agressiva campanya triomfés, però no sols perquè no tindria un nou Estatut, sinó perquè a Espanya es produiria més d’hora que tard una inflexió centralista i profundament conservadora. Sols cal llegir el discurs pronunciat per José Luis Rodríguez Zapatero al Forum Europa, que reuneix un balanç de la seva gestió i les seves intencions per al 2006, per veure què hi podríem perdre, a més de l’Estatut. Com sóc optimista vaig publicar un article a ABC augurant la derrota de l’estratègia del PP i dels sectors que li donen suport, però és evident que perquè aquesta derrota es produeixi efectivament cal que hi hagi un acord sobre l’Estatut, i que l’acord s’assoleixi en un termini de temps raonable.

Xavier Bru de Sala i Manuel Castells arriben a similars conclusions en sengles articles publicats a La Vanguardia. Sols la caverna guanya si no hi ha acord sobre l’Estatut, sols la caverna guanya si s’eternitzen innecessàriament unes negociacions a causa d’afanys de protagonisme o de plantejaments maximalistes. No ens ho podem permetre. Tots sabem que un procés negociador implica concessions mútues i, per tant, flexibilitat amb respecte de les posicions de partida. En aquest sentit hem vist com alguns avenços produïts en reunions bilaterals queden desmentits en contactes multilaterals i això pot alentir i dificultar la negociació fins a extrems impossibles. En aquest cas no és la prudència la que ens pot fer traïdors, sinó la irresponsabilitat, la incapacitat d’assumir les transaccions de tota negociació. Convé que tots plegats hi reflexionem. Perquè la campanya contra l’Estatut i contra Zapatero ho aprofita tot. Sols cal veure avui mateix la reacció que està suscitant l’acord sobre l’article 111 que regula les competències compartides…

És per això que dijous vaig improvisar sobre la marxa cinc manaments als que ens obliguem els negociadors del PSC:

1. Tot el que facis tindrà com a únic objectiu arribar a un bon acord sobre l’Estatut.
2. Mantindràs la discreció necessària perquè les negociacions arribin a bon port.
3. Renunciaràs a tot protagonisme que pugui dificultar l’acord.
4. No abonaràs cap polèmica que pugui distreure’ns de l’objectiu d’arribar a un acord abans de començar el tràmit parlamentari.
5. Sabràs distingir entre tàctiques de negociació i l’estat real de la negociació.

Potser caldria afegir-ne un altre: sigues conscient que a partir d’ara hi ha el risc que el temps jugui en contra de l’acord.

El tema més difícil segueix essent el del finançament. És imprescindible la lectura de l’article publicat a El Periódico per Núria Bosch per entendre els temes centrals de la negociació i els arguments per defensar la reivindicació catalana d’un canvi de sistema (aquí trobareu la versió castellana).

Per cert, l’oposició a l’existència d’una única agència tributària no hauria de ser tan rígida ni tant sols en un escenari d’espais fiscals separats de l’Estat i de la Generalitat. Com a mostra sols cal llegir el darrer paràgraf del llibre “Financiación autonómica. Problemas y propuestas” de José V. Sevilla Segura (Secretari d’Estat d’Hisenda en el primer govern socialista) publicat l’any passat per la Fundación Alternativas i Exlibris ediciones, amb el suport del Principat d’Astúries.

“La solución más adecuada, teniendo en cuenta el actual sistema de financiación autonómica y el punto de partida del proceso de descentralización, sería utilizar una administración tributaria única –lo cual satisfaría las exigencias de racionalidad técnica y eficiencia económica- pero independiente del gobierno central, en realidad independiente de todo gobierno, lo cual debería eliminar las suspicacias de cualquier comunidad en materia de autonomía decisional”.

“Esa administración tributaria, profesional e independiente sería la encargada de gestionar, en todo caso, el bloque de los tributos cedidos/compartidos y podría asimismo, mediante acuerdo, hacerse cargo de otras exacciones. Sería pues, una administración al servicio de todos los gobiernos, central y autonómicos, y debería, por tanto, rendir cuentas de su gestión ante todos ellos, de acuerdo con los encargos y compromisos asumidos”.

Acabo. És també de lectura obligada el discurs del President de la Generalitat a Lleida en la que marca el rumb del govern catalanista i d’esquerres per a l’any 2006. I pel debat més de fons sobre les relacions entre Catalunya i el conjunt d’Espanya caldrà llegir el llibre d’Enric Juliana, “La España de los pingüinos”, del que La Vanguàrdia publica avui en primícia el primer capítol.

Recomanació d’enllaços d’interès realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

www.adbusters.org

ARTivisme (artistes que articulen, través de les seves creacions artístiques, un marc per a la reflexió, la crítica i/o la participació a l’entorn de temes polítics i socials), és un dels moviments de la nova política que pot generar suggerents i impactants formes de participació i acció política.

Dins d’aquest gran moviment, els grups més coneguts són els que es treballen a l’entorn contrapublicitat. Adbusters, és el grup pioner i és configura com una xarxa global d’artistes, escriptors, pensadors, etc., que volen configurar un nou moviment social activista en aquesta nova era de la informació, amb l’objectiu d’enfrontar-se a les estructures de poder existents i treballar per aconseguir un canvi important en la manera de viure en aquest segle XXI.

Per acabar, a casa nostra, ARTnodes reflexiona sobre el net-art i la societat oferint un site de referència intel·lectual per a tots els interessats en la confluència entre art, ciència i noves tecnologies.

About Miquel Iceta

Sóc primer secretari del PSC, president del grup socialista al Parlament de Catalunya i candidat a la Presidència de la Generalitat

Posted on diumenge 15 gener 2006, in Estatut, Política. Bookmark the permalink. Comentaris tancats a Que la irresponsabilitat no ens faci traïdors.

Els comentaris estan tancats.