Ara va de bo

Quan escric aquestes ratlles estic encara molt cansat. Suposo que no he recuperat encara les hores de son perdudes, i la contractura muscular a la base de coll no ha estat encara resolta ni pel massatge que em van donar divendres a la tarda ni pels comprimits de Voltarén que he pres. Ara bé, no cal dir que estic molt satisfet per haver contribuït a l’acord de dijous que va fer possible que divendres el nou Estatut de Catalunya fos aprovat amb 120 vots a favor i 15 en contra. Una satisfacció que porta aparellat un sentiment de responsabilitat davant del repte que suposa ara negociar, acordar i aprovar aquest Estatut a les Corts Generals.

Avui he d’aprofitar el Diari per agrair tots els missatges de felicitació que he rebut (trucades, emails, SMS), alguns dels quals no he pogut encara respondre. Sembla mentida com la recta final de l’Estatut ha semblat desvetllar interès en molta gent que fins ara sols havia mostrat indiferència. Potser no era tant cert que l’Estatut no interessava ningú. I potser un fracàs hauria tingut conseqüències molt més negatives de les que s’havien pronosticat.

Molta gent ha seguit el debat parlamentari; de fet, molts emails que he rebut tenen a veure amb l’emoció amb la que escoltava Manuela de Madre divendres explicant el vot favorable del nostre grup i aclaparant-me amb els seus elogis. A més, per si algú no ho sabia, la relació que m’uneix amb la Manuela va molt més enllà de la militància política compartida de més de 25 anys i de la feina que desenvolupem conjuntament a la direcció del PSC i del Grup parlamentari Socialistes-Ciutadans pel canvi. Han estat molts anys de compartir també vivències personals com la seva malaltia, la seva dolorosa decisió de deixar l’Alcaldia de Santa Coloma, les morts de Xavier Soto i Francesca Martín…

La tensió de les darreres setmanes ha portat, com sempre havíem perseguit, l’aprovació de l’Estatut. Podeu llegir-lo ja tal com el llegíem els Diputats i Diputades en el moment de votar-lo. I també podeu llegir-lo en versió castellana. Aquí hi trobareu la meva intervenció inicial en presentar el Dictamen, la meva intervenció presentant l’acord sobre finançament (Títol VI de l’Estatut), i la intervenció final de Manuela de Madre, com a Presidenta del Grup parlamentari Socialistes-Ciutadans pel Canvi, explicant el nostre vot.

Aprovat l’Estatut, ha arribat l’hora de les reaccions. La reacció dels sectors més conservadors i centralistes d’Espanya ha estat immediata. I ha estat brutal. Com era d’esperar. No sols s’han accentuat els brots d’anticatalanisme, sinó que ha sorgit amb tota la seva virulència l’esperit de revenja contra José Luis Rodríguez Zapatero, a qui no perdonen la derrota electoral del PP del 14 de març del 2004. Com a contrast, resulta balsàmica la lectura de l’editorial del diari El País de dissabte.

La reacció de Zapatero i el seu govern ha estat respectuosa i serena, com correspon a un govern democràtic a l’hora de valorar la decisió amplíssimament majoritària d’una assemblea legislativa autonòmica. Res d’obstaculitzar la presa en consideració de la proposta sorgida del Parlament de Catalunya, però tampoc renúncia a debatre-la per garantir la seva constitucionalitat i assegurar que la seva adopció sigui bona al mateix temps per a Catalunya i per a Espanya. Com ha de ser. Ni tant sols els defensors a ultrança de la bilateralitat no poden pretendre que el que digui una part, l’altra ha d’acceptar-ho sense més. Faríem ara un gran error si contribuíssim per acció o per omissió a afeblir la posició dels que estan disposats a escoltar i acordar, posant-nos, de fet, en mans dels que sols saben desqualificar i bloquejar qualsevol possibilitat de reforma.

La posició del PP no deixa de ser curiosa. Exigeix que la proposta de nou Estatut es discuteixi com si fos una proposta de reforma constitucional i, cas de no ser així, reclama eleccions anticipades. És evident que el PP farà el que sigui per intentar escurçar la present legislatura, però caldria que els arguments que posés sobre la taula tinguessin alguna lògica. I la seva petició no la té. Tothom sap que reforma dels Estatuts i reforma de la Constitució són procediments del tot diferents. Com tothom sap que la reforma d’un Estatut no pot instar una reforma constitucional ni, encara menys, fer que se’n dedueixi una de forma subreptícia. Precisament per evitar tot dubte al respecte, el projecte de nou Estatut va ser sotmès al Dictamen del Consell Consultiu de la Generalitat, les recomanacions del qual han estat incorporades al text definitiu.

Això no vol dir que no puguin haver-hi altres interpretacions sobre constitucionalitat. Per això, el Grup Socialistes-Ciutadans pel canvi ha defensat esmenes que entenem interpreten millor el Dictamen del Consell Consultiu. Ja Manuela de Madre en la seva explicació de vot va dir: “El nostre Grup és conscient, potser més que cap altre grup de la Cambra, de les dificultats que trobarem en el camí. Potser aquestes dificultats haurien estat menors si s’haguessin atès en major mesura els nostres plantejaments. Com vostès saben, ahir van ser derrotades una desena de les nostres esmenes, i en vàrem retirar, en el decurs del propi Ple, una trentena en nom del consens. Aquest Estatut és del tot nostre, malgrat això que acabo de dir, malgrat les diferències i discrepàncies que mantenim en alguns extrems. Confio que tots sabrem defensar-lo amb tanta fermesa com intel·ligència, amb tanta passió com rigor, sabent destriar el que és fonamental del que és accessori, el que és essencial del que no ho és –que potser agrada molt a alguns, però que pot allunyar-nos d’aquells amb els quals, a la resta d’Espanya, i ho dic amb veu ben alta, d’aquells amb els quals, a la resta d’Espanya, volem compartir per sempre un projecte de prosperitat, de llibertat i de justícia”.

Jo mateix, en presentar l’acord sobre finançament, també vaig afirmar: “A nosaltres ens hagués agradat que el blindatge del sistema de finançament consistís en la inclusió d’un precepte que digués: «El finançament de la Generalitat es regula per aquest estatut i, d’acord amb ell, per la Llei orgànica que preveu l’article 157 de la Constitució espanyola». Pels que no segueixin molt aquestes coses, és la manera elegant de dir LOFCA sense que ningú es fiqui les mans al cap. Que és una bona llei. És veritat que podria haver donat més rendiments, però és una bona llei. Saben vostès per què considero que és una bona Llei? Perquè té una disposició final magnífica, que diu, literalment, em sembla que no m’equivoco: «Els preceptes d’aquesta Llei s’aplicaran harmònicament amb el que disposin els estatuts d’autonomia». Tant de bo totes les lleis tinguessin aquesta disposició, a ser possible no al final, sinó al principi, i es complissin”.

Ja es discutirà al Congrés dels Diputats tot plegat. Cosa que no succeiria si s’apliqués el criteri del PP de no admetre a tràmit la proposta. El criteri del PP és profundament erroni, com errònia i profundament perjudicial és la seva estratègia d’atiar l’anticatalanisme per a erosionar Zapatero.

Tots som conscients que l’encaix de Catalunya a Espanya no està definitivament resolt. O és que cal recordar que en aquest moments al Parlament de Catalunya hi ha la possibilitat d’una majoria absoluta formada per partits sobiranistes i independentistes? O és que no es vol reconèixer el mèrit que un partit independentista com ERC hagi abonat la via d’una reforma estatutària i s’hagi compromès amb la governabilitat de l’Estat? És que algú pensa que arxivant l’Estatut el problema es resoldria? Afortunadament, i no crec que sigui casual, qui governa Espanya en aquests moments té una gran sensibilitat i intel·ligència política, una intuïció que no li ha fallat mai. I per això ha encarat dos reptes que l’honoren: la pau al País Basc i la reforma de l’Estatut català. Ho repeteixo: si des de Catalunya no som capaços no sols d’aprofitar aquesta oportunitat, sinó d’evitar que la dreta espanyola i els poderosos sectors mediàtics que l’alimenten utilitzin aquest procés per erosionar Zapatero, demostrarem ceguesa política i no estar a l’alçada de les circumstàncies. Per això convé reiterar una i altra vegada que aquesta és una proposta per a ser acordada, una proposta de mà estesa envers la resta de pobles d’Espanya.

Des de Catalunya hem d’exigir respecte envers el que ha aprovat el Parlament, hem de ser ferms en la defensa del que és essencial, i, al mateix temps, hem de ser intel·ligents i flexibles en la negociació. Una negociació per a la que no cal esperar a l’admissió a tràmit de la nostra proposta. O és que no ha estat positiu que totes les forces polítiques que hem aprovat l’Estatut haguem iniciat ja fa mesos un diàleg amb el govern d’Espanya? Aquest esforç ha de prosseguir. I podem, a partir, d’ara, fer-ho junts.

Un dels elements que està resultant més polèmic és la definició de Catalunya com a nació. No és una novetat. És una definició recollida ja des de la primera lectura del text estatutari. Els socialistes de Catalunya la vàrem defensar ja, per boca de Manuela de Madre, en la darrera reunió del Comitè Federal del PSOE. Avui mateix, Josep Ramoneda en un article publicat a El País, defensa que la definició de Catalunya com a nació no hauria de plantejar problemes conceptuals ni de principis. Potser és un bon moment per a recordar el plantejament dels federalistes sobre la matèria, que podeu trobar resumit en els meus articles a El País, “¿Es el federalismo cosa de ingenuos?” i a ABC, “A vueltas con el nacionalismo”.

En tot cas, crec que un dels principals problemes que trobarà el projecte de nou Estatut en la seva tramitació a les Corts Generals serà el del finançament. Entre d’altres coses, perquè si moltes eren les resistències davant la proposta presentada originalment pel Govern de Catalunya, ara es fa córrer la brama que hem aprovat una proposta de concert econòmic. Cosa que no és veritat. Sols cal comprovar què és el concert econòmic, que trobareu definit en la Introducció a l’INFORME ANUAL INTEGRADO DE LA HACIENDA VASCA 2001, i comparar-lo amb el Títol VI de la proposta de nou Estatut que hem aprovat. En el concert, les relacions econòmiques i fiscals entre Euskadi i l’Estat són tan bilaterals que no inclouen cap referència a la solidaritat amb la resta de pobles d’Espanya. Els impostos són tots dels territoris forals, llevat de les Rendes de Duanes i els recaptats pels monopolis fiscals; en el nostre cas seran, d’aprovar-se la proposta, cedits. La capacitat normativa és una potestat pròpia d’Euskadi, no delegada per l’Estat, com ho seria en el nostre cas. L’aportació basca a la hisenda estatal és el “cupo”, una quantitat taxada, no el resultat del repartiment dels rendiments dels impostos que s’acordi, com ho serà en el nostre cas. El model basc és de sobirania fiscal, el nostre, no.

Certament la manera de presentar la proposta de finançament continguda a l’Estatut pot ajudar a la negociació i l’acord o pot embolicar-la. Així vaig presentar-la jo al Ple del Parlament. Es digui el que es digui, la proposta final és, en gran mesura, la proposta formulada pel Govern l’abril d’enguany, incorporant-hi les recomanacions del Consell Consultiu i alguns elements de la proposta de CiU que no desvirtuen el model elaborat per Antoni Castells, Josep Huguet i Joan Saura, amb el suport de Martí Carnicer, Antoni Soy i Francesc Baltasar. Pot seguir-se el debat a través dels meus articles sobre el tema publicats a Expansión, el primer el 29 d’abril, el segon el 13 de maig i el tercer el 16 de setembre. És també fàcil comprovar com els eixos de la proposta d’acord oferts pel President de la Generalitat dissabte dia 24 de setembre es mantenen de forma íntegra al text definitiu. I com en la disposició final primera del text lliurat pel President en aquesta data, qualificat de “paperot” en una nota oficial de CiU, ja s’hi conté l’expressió “La Comissió Mixta d’Assumptes Econòmics i Fiscals Estat-Generalitat determinarà l’Aportació Catalana a la Hisenda Estatal en els seus composants d’aportació a les despeses de l’Estat i d’aportació a la solidaritat i als mecanismes d’anivellament”. Situar el concepte d’Aportació Catalana a la Hisenda Estatal en l’articulat com a formula per sumar les dues aportacions ja contingudes en la proposta del govern va fer possible l’acord, sense modificar el nucli del sistema proposat. Dic tot això no per restar cap mèrit a CiU, ja que és evident que el President de la Generalitat va fer esforços d’aproximació molt notables al llarg de les darreres setmanes, però sí per negar el caràcter de “concert econòmic” que alguns volen atribuir a la proposta de finançament recollida per la proposta de nou Estatut per titllar-lo arbitràriament d’inconstitucional.

En fi, el debat sobre el nou Estatut sols ha fet que començar. I el President Maragall ha reprès el fil de les paraules del Maragall poeta: “Escolta Espanya la veu d’un fill que et parla en llengua no castellana” amb la seguretat que el final del poema serà un final feliç, un final de fraternitat i de federalisme. Amén.


Recomanació d’enllaços d’interès realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

http://www.ndipartidos.org/index.php

RED DE PARTIDOS POLÍTICOS (NDI, National Democratic Institute for International Affairs), és una iniciativa de l’Institut Nacional Demòcrata d’Afers Internacionals orientada preferentment a l’espai iberoamericà. Facilita recursos i idees per organitzar i consolidar partits polítics, intercanviar experiències, etc. Vol “estimular el desenvolupament de pràctiques gerencials i d’organització modernes i participatives”. En aquesta pàgina es pot consultar una Guia per a la gerència política (de l’any 2002), a més d’altres materials de consulta com els “manuals per a la construcció de la democràcia”. És una iniciativa complementària del Programa de Lideratge que van iniciar l’any 1999.

Per la seva banda, l’Institut Nacional Demòcrata d’Afers Internacionals (NDI) és una organització no governamental amb seu a Washington DC i amb projectes en uns 80 països. Segons la seva definició, són “una expressió concreta de la solidaritat internacional del Partit Demòcrata dels EE.UU. i el seu propòsit fonamental és el desenvolupament de programes que ajudin a promoure i consolidar institucions democràtiques”.

About Miquel Iceta

Sóc primer secretari del PSC, president del grup socialista al Parlament de Catalunya i candidat a la Presidència de la Generalitat

Posted on diumenge 2 Octubre 2005, in Estatut, Finançament, Intervencions públiques, Política. Bookmark the permalink. Comentaris tancats a Ara va de bo.

Els comentaris estan tancats.