Galícia, Estatut i 12è Congrés de la UGT de Catalunya

A partir de demà coneixerem amb certesa els resultats definitius de les eleccions gallegues. Aquests eren els resultats provisionals de les eleccions de diumenge passat: el PP perdia la majoria absoluta a Galícia -per un sol escó- i quedava obert el camí pel canvi. El PP obtenia 37 escons (-4), 704.202 vots (-87.683), que representen el 44,9% (-6,7). El PSdeG obtenia 25 escons (+8), 509.390 vots (+174.571), que representen el 32,5% (+10,7). El BNG obtenia 13 escons (-4), 307.249 vots (-39.174), que representen el 19,6% (-3). PSdeG i BNG sumen 816.639 vots, que suposen el 52,1% dels vots emesos, 112.437 més que el PP.

En el recompte definitiu poden produir-se petites variacions i se sumaran a aquestes xifres els vots emesos pels gallecs residents a l’estranger. El PP ha obtingut els darrers escons a les províncies de La Corunya, Lugo i Ourense. El darrer escó de Pontevedra l’ha obtingut el PSOE. És precisament a aquesta província on el PP té la darrera esperança de recuperar la majoria absoluta arrabassant aquest escó al PSOE. Ho té difícil ja que ha de compensar un avantatge del PSOE superior als 8.000 vots.

Cal remarcar la pujada espectacular del PSdeG encapçalat per Emilio Pérez Touriño i els retrocessos en escons del PP i el BNG. Tot i que el PP ha subratllat la seva victòria com a primer partit, no és menys cert que si es confirma que perd el govern haurà perdut les eleccions. Pel PP a tota Espanya els resultats no són bons ja que es confirma novament un clar retrocés electoral del PP i el futur d’aquest partit a Galícia estarà molt marcat per la seva divisió interna i per les dificultats de substituir Manuel Fraga.

Rajoy hauria de prendre bona nota de tot això i desmarcar-se de la involució política a la que l’arrosseguen Aznar, Acebes i Zaplana. De no ser així ell en patirà directament les conseqüències. D’aquest darrer aspecte parlo en un article publicat dimecres al diari Expansión.

La incertesa sobre el procés de construcció europea trigarà molt, malauradament, a esvair-se com ha quedat a bastament demostrat en el fracàs de la darrera cimera europea que no ha pogut aclarir el futur del Tractat constitucional ni fixar les perspectives financeres de la Unió. Aquesta setmana s’ha produït el relleu en la Presidència del Consell Europeu que ha estat assumida fins a finals d’any per Tony Blair. Com ja havíem predit, la victòria del “no” ha afeblit la Unió i res no apunta a una renegociació del text constitucional en clau social, sinó més aviat tot el contrari. Això explica el silenci eloqüent dels que demanaven el “no” en clau europeista i progressista. Sense deixar-nos endur pel pessimisme hem de preparar-nos per a un període llarg en el que caldrà refer amb moltíssimes dificultats un consens capaç de reprendre amb força el procés de construcció europea en clau de progrés econòmic i social. En aquest sentit farien bé els líders europeus d’atendre les reflexions de Josep Borrell que es recullen en la seva intervenció amb motiu de la cimera europea. I tots plegats haurem de seguir amb atenció el desenvolupament de la Presidència britànica, de la que coneixem l’orientació general avançada per Tony Blair en la seva intervenció davant el Parlament Europeu.

Però sens dubte aquesta setmana ha estat marcada per la polèmica que envolta els treballs d’elaboració del nou Estatut. Una polèmica sobre el calendari i una altra, més profunda, sobre el contingut. Sobre el calendari els socialistes creiem que el millor seria tancar l’acord sobre el nou text estatutari abans del 31 de juliol, i estem convençuts que això és possible i treballarem de valent per fer-ho realitat.

La polèmica sobre el contingut té força més importància. En principi tots els grups ens hem manifestat de forma reiterada a favor d’aprovar un text estatutari que s’emmarqui en les previsions de la vigent Constitució espanyola. Per tant, sembla lògic que la segona lectura que faci la ponència, a partir de la tasca del Grup de treball format per un representant de cada Grup parlamentari, asseguri l’absoluta constitucionalitat de tots els preceptes. En aquest sentit, no hi ha millor camí que atendre les observacions fetes per l’Institut d’Estudis Autonòmics en el seu Informe sobre la primera lectura. Això és el que els socialistes hem proposat, topant sovint amb la reticència d’alguns grups que, faltant a la veritat, han arribat a acusar-nos de complicitat amb el PP per retallar l’Estatut. Afortunadament, els mitjans de comunicació han començat a fer-se ressò d’aquest Informe. Podeu comprovar-ho, per exemple, a les cròniques de Josep Gisbert a La Vanguardia i d’Enric Company i Josep Garriga a El País.

De fet, no hauria de sorprendre ningú que en alguns preceptes s’hagi pogut desbordar el marc constitucional. Al cap i a la fi els materials proporcionats per l’Institut d’Estudis Autonòmics a l’inici del procés, que han servit com a base de discussió, ja tocaven els límits constitucionals i és lògic, per tant, que quan la ponència ha intentat anar més enllà en determinades qüestions s’ha endinsat en la “terra incògnita” de la inconstitucionalitat. És per això que els socialistes volem incorporar al text les observacions de l’Institut.

Quan la ponent socialista, Lídia Santos, va advertir públicament sobre les dificultats del blindatge de les competències es va desfermar la caixa dels trons. Els socialistes volen retallar l’Estatut! Lídia Santos és una bona jurista i és persona rigorosa de les que mai no accepten gat per llebre ni, encara menys, que per activa o per passiva s’enganyi l’opinió pública. Per demostrar fins a quin punt té raó em permeto citar un argument d’autoritat sobre aquesta qüestió: “De un lado, se trata de ampliar y sobre todo de mejorar la calidad de las competencias autonómicas y, de otro, garantizar estatutariamente ese nuevo contenido competencial (lo que coloquial y erróneamente ha dado en llamarse blindaje, término que los juristas sabemos que no tiene, por irrealizable, ningún significado en el mundo del derecho)”. Les negretes són meves, però la cita és de Carles Viver i Pi-Sunyer, Director de l’Institut d’Estudis Autonòmics, en el llibre “La reforma de los Estatutos de Autonomía” publicat recentment pel Centro de Estudios Políticos y Constitucionales.

En aquest mateix llibre Viver comenta diversos aspectes que han estat també objecte de polèmica. Per exemple, Carles Viver afirma la constitucionalitat de la definició de Catalunya com a nació, sense ocultar els problemes de constitucionalitat que plantejaria la proclamació del dret d’autodeterminació. O quan explora la possibilitat de reclamar la gestió de competències exclusives de l’Estat per part de la Generalitat a través de l’aplicació de l’article 150.2 de la Constitució espanyola, no s’està de dir que seria més senzill fer-ho tramitant paral·lelament la reforma estatutària i les corresponents lleis de transferència, que pretendre incorporar-les directament en el text estatutari. En tot cas com diu Viver: “el debate relevante es el de fondo, no el del instrumento”. Fem, doncs, els debats de fons sense deixar-nos, tots plegats, endur per prejudicis que no sols són falsos, sinó que no porten enlloc.

Tampoc no hem d’oblidar que el principal escull amb el que segueix topant l’aprovació de l’Estatut és la intransigència d’Artur Mas. Ironies de la història, aquells que al llarg de 23 anys no van gosar tocar una sola coma de l’Estatut avui pretenen erigir-se en els màxims garants de la seva ambició! La darrera mostra de la intransigència d’Artur Mas podem trobar-la avui en l’entrevista que publica El Periódico de Catalunya, on diu literalment: “Si l’Estatut surt de Catalunya per un amplíssim consens i dins del marc de la Constitució, no hem de deixar que es toqui ni una coma [en el Congrés dels Diputats]”. Fins ara CiU defensava el criteri de bilateralitat, és a dir, de relació bilateral Catalunya-Espanya; a partir d’ara defensarà la unilateralitat, és a dir, la decisió unilateral de Catalunya. Com és possible que qui aspira un dia a presidir la Generalitat pugui defensar que la proposta d’Estatut aprovada pel Parlament no es negociï al Congrés dels Diputats? Voldrà Mas prendre-li el lloc a Carod-Rovira com a líder independentista o és que senzillament està cercant un nou pretext perquè no s’aprovi l’Estatut mentre CiU està a l’oposició?

Per cert, en la mateixa entrevista a El Periódico, Artur Mas se segueix mostrant com a l’home que troba arguments a les papereres en relació a un document que se suposa pretenia influir sobre la Conselleria d’Interior. Com és possible que pretengui ser President de la Generalitat algú que es rebaixa a fer el paper d’un diputat de quarta fila? Com és possible que pretengui ser President de la Generalitat algú que juga a desprestigiar i confondre la Policia de Catalunya? El mateix que va dir a la Segarra que calien “més inversions i menys presons” després d’haver governat 23 anys deixant les presons catalans en risc de col·lapse. El mateix que va parlar de “kale borroka” amb relació amb l’homicidi de Berga i encara no sabem ben bé què volia dir. La principal exigència que se li pot fer a qui vol arribar un dia a ser President de la Generalitat és que no rebaixi la política a l’alçada de les papereres, que no jugui al desprestigi de les institucions, que no afebleixi els mecanismes que han de garantir la seguretat en una societat democràtica. És a dir, tot el contrari del que fa Artur Mas. Pel que fa a l’intent d’erosionar el Cos dels Mossos d’Esquadra-Policia de Catalunya, CiU va rebre una rèplica contundent per part de Miquel Sellarès, en un article publicat a Tribuna Catalana.

Per acabar cal fer referència al 12è Congrés de la UGT de Catalunya, que es va desenvolupar de dilluns a dijous a Lleida. Josep Maria Álvarez va ser reelegit com a Secretari General amb un 82% dels vots. En el marc del Congrés es va celebrar la IIa Trobada Internacional de Líders Sindicals que va aprovar la Declaració de Lleida.

About Miquel Iceta

Sóc primer secretari del PSC, president del grup socialista al Parlament de Catalunya i candidat a la Presidència de la Generalitat

Posted on diumenge 26 Juny 2005, in Estatut, Política. Bookmark the permalink. Comentaris tancats a Galícia, Estatut i 12è Congrés de la UGT de Catalunya.

Els comentaris estan tancats.