Queden encara unes poques hores

Arribo tard a casa però encara estic emocionat pel míting de Cornellà. Sento encara les paraules d’Antonio Balmón, José Montilla, Josep Borrell, Pasqual Maragall i José Luis Rodríguez Zapatero. Era el míting que faltava: el desbordament de la passió europea. El poeta Balmón, l’arquitecte Montilla (“la roca del Gobierno”, Zapatero dixit), l’enginyer Borrell, el visionari Maragall, i Zapatero, l’home de paraula. Ha estat fantàstic. També podem demanar el vot amb l’argument d’autoritat dels que han parlat avui a Cornellà. Parlaven al cap i al cor. De la història, dels nostres avis i pares, de les futures generacions, del “ja n’hi ha prou de fer tard a les cites amb la història”, de l’Europa garantia de pau, progrés i justícia social, del compromís amb la resta de pobles de la terra. I el final vibrant de Zapatero: “Secretario General, a la primera. Presidente del Gobierno, a la primera. Retirada de las tropas españolas de Irak, a la primera. Catalán en Europa, a la primera.” Papers de la Generalitat (que és com ell anomena -de forma correcta- el que altres equivocadament anomenen papers de Salamanca), a la primera. I, traca final, Estatut de Catalunya, a la primera. Com li hem de girar l’esquena? Com hem de dir no? Ell no ens ha fallat i nosaltres tampoc no li fallarem. Ni a ell, ni a la nostra història, ni al nostre futur, ni a la nostra Europa.

Torno a casa i em trobo amb l’agradable sorpresa de les notes oficials de la Coordinadora Gai-Lesbiana i de la Federación Estatal de Lesbianas, Gays y Transexuales, en les que demanen el Sí a la Constitució europea. Com no podia ser d’altra forma perquè és un text legal que garanteix el dret a la no discriminació a causa de l’orientació sexual de les persones, precisant alló que encara no diu la pròpia Constitució espanyola.

És de justícia acabar la tirallonga d’articles i arguments pel sí amb un article de Joaquim Millán i Alegret, Secretari general del Consell Català del Moviment Europeu.

Vull iniciar aquest article demanant als ciutadans i ciutadanes de Catalunya la seva participació en el referèndum que se celebrarà el proper 20 de febrer, i per tant el seu pronunciament personal, per primera vegada com a ciutadans europeus.

Europa és l’història d’un éxit: pau, democràcia, progrés, llibertat, justícia, solidaritat, entre d’altres. S’ha fet pas a pas, i a vegades molt lentament, però sempre cap endavant, doncs és un projecte viu i en constant evolució.

Crec sincerament que la Constitució Europea és una fita molt important en el camí cap a una Europa cada vegada més unida. I en aquest sentit no la considero un punt d’arribada, sinó com un punt i seguit, un pas endavant que ha de permetre que l’Europa dels ideals de llibertat i de pau, com també de solidaritat i de desenvolupament sostenible, sigui una realitat més ferma cada dia.

Vull remarcar que és el primer tractat europeu que no ha estat dissenyat exclusivament pels governs dels Estats, sinó per una Convenció Europea convocada en la Cimera de Laeken, a la qual participà la societat civil de forma interactiva, que s’ha celebrat amb total transparència i que ha estat formada per representants dels Parlaments nacionals, del Parlament Europeu, de la Comissió i dels governs dels Estats membres (cent cinc persones que representaven els diversos pobles de la Unió), els quals van elaborar un text finalment modificat i acceptat pel Consell Europeu.

També vull destacar, la importància del fet que el text de la Constitució, en el moment de la seva signatura pels governs, hagi estat dipositat, per primera vegada, en català.

Tinc clar que el sol fet de votar “no” a la Constitució no crea ni una Europa millor, ni tan sols una altra Europa, sinó que manté i consolida el Tractat de Niça que, fins i tot els propis governs dels Estats que van signar-lo, en constataren les deficiències. Per això, en un Annex del Tractat, proposaren la celebració d’una nova Conferència Intergovernamental que va ser efectivament convocada després, i que va posar en marxa la Convenció Europea i la modificació dels Tractats.

Hem de comprovar amb satisfacció que la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea queda, com sempre havíem demanat, incorporada a la Constitució i, per tant, obligarà que la compleixin tant les autoritats de la Unió com les dels Estats. S’estableix, a més, que els ciutadans podran recórrer individualment al Tribunal de la Unió, a Luxemburg, en defensa dels drets que els reconeix la Carta.

Considero positius els importants avenços de democratització i transparència que la Constitució imposa a les Institucions europees. El Consell de Ministres prendrà generalment les decisions per majoria, i no per unanimitat, fet que permetia a un sol país de bloquejar-les. Es determina també que les reunions del Consell, quan discuteixi i voti les lleis, siguin públiques.

Per primera vegada es reconeix la democràcia directa i, amb la signatura d’un milió de ciutadans, es podran presentar propostes de lleis europees.

La Constitució defineix clarament el principi de subsidiarietat i de proporcionalitat. Per tant, les institucions territorials dels Estats, les regions europees amb competències legislatives i, en el seu cas, les federacions de municipis hauran de ser consultades abans de decidir, a nivell europeu, en qüestions que siguin de la seva competència, i, en defensa d’aquest dret, el Comitè de les Regions podrà recórrer al Tribunal de la Unió.

Les perspectives socials s’eixamplen amb la Constitució, que reconeix els drets col•lectius i sindicals, impulsa el diàleg social i les polítiques socials europees i reconeix específicament el pes dels interlocutors socials i de la cimera social tripartida. Per aquesta raó, la Confederació Europea de Sindicats (CES) ja ha manifestat la seva postura favorable al sí en el referèndum.

Finalment vull dir que no són els governs dels Estats qui tenen l’última paraula sinó els pobles cridats a ratificar-lo a través dels seus Parlaments o per referèndum, com es el nostre cas.

És per això que considero fonamental contribuir a la necessària informació i difusió del text de la Constitució Europea alhora que entenc que és molt important una alta participació. La nostra trajectòria com a poble sempre ha estat marcada pel nostre compromís en el procés de construcció europea, i avui passa per aconseguir una Constitució pel conjunt de ciutadans i ciutadanes d’Europa.

No vull acabar aquest article sense fer referència a les paraules que va pronunciar fa pocs dies a Barcelona John Hume, Premi Nobel de la Pau, quan va dir que “el millor exemple de procés de pau es el procés d’integració europea en base al diàleg i consens”. Encara que sigui tan sols per aquest motiu vull demanar als ciutadans i ciutadanes de Catalunya el seu vot favorable a la Constitució Europea en el referèndum que se celebrarà el proper 20 de febrer de 2005 com a catalans i ciutadans europeus.

I, ara sí, fins diumenge!

About Miquel Iceta

Sóc primer secretari del PSC, president del grup socialista al Parlament de Catalunya i candidat a la Presidència de la Generalitat

Posted on divendres 18 febrer 2005, in Anotacions. Bookmark the permalink. Comentaris tancats a Queden encara unes poques hores.

Els comentaris estan tancats.