El dit i la lluna

Nou línies d’un discurs de tretze pàgines pronunciat per José Montilla en l’acte d’inauguració de la XIXa Escola d’Hivern del PSC han fet córrer rius de tinta. Montilla hauria atacat de forma injustificada els partits catalans que estan pel NO a la Constitució europea. Uns partits que són, a més, socis del PSC en el govern català i suports necessaris pel govern presidit per José Luis Rodríguez Zapatero. Anatema! Montilla hauria insultat, desqualificat, criticat. Ell, habitualment tan assenyat, s’hauria deixat endur per una baixa passió, empobrint el debat polític, a causa sens dubte del coneixement d’enquestes adverses. Les hem sentides de tots colors. Però no ens deixem endur pel soroll, i anem al fons de la qüestió. Que no ens passi com aquell que quan va veure un altre que assenyalava la lluna amb el dit, es va quedar mirant el dit i no va gaudir de la visió de la lluna.

Permeteu-me primer que reprodueixi les paraules exactes de Montilla: “És cert que des de l’ambició europeista alguns s’arriben a decantar pel NO. Però no podem ignorar qui són la majoria dels partits que ja han votat no al Parlament europeu: estic parlant de personalitats com Jean Marie Le Pen i la seva filla Marine, l’Alessandra Mussolini, del neofeixisme italià, els antieuropeistes del Regne Unit, el partit unionista nord irlandès, l’austríac Jorg Haider i el partit racista flamenc Vlaams Blok. Certament, que és una llista de males companyies per l’europeisme. Són les companyies que en aquesta campanya per al NO tindran els partits que també al nostre país es decanten per aquesta opció”.

D’on prové, doncs, l’escàndol? “És veritat o no que s’ha produït aquesta coincidència?”, preguntava ahir Josep Cuní a un indignat Joan Herrera. Sí, s’ha produït. Cal escandalitzar-se d’aquesta coincidència de posició en un referèndum que, necessàriament, redueix les alternatives a un sí i a un no? No podria escandalitzar-se també algú de la coincidència dels socialistes amb els seguidors de Berlusconi, de Durao Barroso o d’Aznar? El problema no és la coincidència, tot i que posats a escandalitzar és difícil superar el trio Haider/Mussolini/Le Pen…

Però, tot i així, aquesta no és la qüestió. El tema és que des dels partits catalans que propugnen el no, s’afirma sistemàticament que amb la victòria del no s’obriria el pas a una nova negociació del Tractat que portaria a una Europa més unida políticament, més respectuosa amb els drets de les nacions sense Estat, més compromesa amb la justícia social i la sostenibilitat, més democràtica, més adequada a les noves sensibilitats altermundialistes. I aquest és el quid de la qüestió. Si fos cert l’argument jo també votaria no. Molts votaríem no. El problema és que és fals. Una victòria del no sols seria aprofitada pels que volen menys Europa. I aquest és l’argument de Montilla.

Ja he dit que som conscients que un Referèndum no permet matisos: és un SÍ o és un NO. Per tant, com ha succeït en el cas que ens ocupa, en el SÍ i en el NO, s’hi barregen dreta i esquerra, s’hi troben conjunturalment barrejats projectes polítics ben diferents. Però del que no hi ha dubte és que en el “NO” s’han concentrat l’ultradreta i, en general, tots els partits conservadors anti-europeus. En aquest referèndum la contradicció principal no és la contradicció dreta/esquerra, sinó la disjuntiva menys Europa/més Europa. I aquesta és una dada especialment rellevant.

És rellevant sobretot perquè, com deia, els defensors catalans del “NO” estan intentant convèncer els ciutadans que si guanya el “NO” es produirà una renegociació del Tractat constitucional que portarà a una posició europeista més avançada. Però com ja he apuntat, això és radicalment fals. Entre d’altres coses, precisament, perquè la victòria del “NO” seria capitalitzada per antieuropeus i euroescèptics, entre d’altres, els conservadors britànics, la Lliga de Famílies de Polònia (on hi ha el Moviment Nacional Catòlic d’aquell país), el Partit Democràtic Cívic de Txèquia (la dreta antieuropea txeca), el Partit per a la Independència del Regne Unit (antieuropeu), el Front Nacional de Le Pen, el partit liberal austríac de Haider.

És fàcil comprovar-ho en la votació al Parlament Europeu: dels 137 vots contraris a la Constitució, 42 corresponen a posicions d’esquerres i progressistes i 95 corresponen a posicions ultradretanes o del nacionalisme conservador antieuropeu de diversos països. Del total de vots, dos terços són netament antieuropeus. Qui guanya si guanya el NO? Guanyen els que volen frenar la construcció europea. El sí es traduirà en “més Europa”, el “no” es traduirà en “menys Europa”.

I aquesta és la qüestió. Per això les paraules de Montilla no han de ser caricaturitzades ni reduïdes a l’absurd. Ell no ha dit, ni pensa, que Carod o Saura siguin com Haider i Mussolini. Els coneix bé i els respecta tant com per signar amb ells un acord de govern tan ambiciós com arriscat. Però Montilla està convençut, com molts de nosaltres, que ni Carod ni Saura podran fer d’una victòria del no, una victòria d’Europa. I aquest és l’argument que els defensors del no haurien de rebatre. Però, senzillament, no estan en condicions de fer-ho. I molts d’ells ho saben. I dubten.

La dreta radical està pel no a tota Europa. També a Espanya. O no sabem que molts vots negatius en el referèndum del 20 de febrer hauran estat mobilitzats des de l’emissora dels bisbes per Federico Jiménez Losantos?

Encara que pocs l’arribaran a llegir, el discurs de Montilla contenia interessants consideracions sobre la nostra posició en el Referèndum. I recomanava, com jo ho faig també, la lectura de l’article de Daniel Innerarity, El experimento europeo. Cercant per Internet he trobat el web d’aquest filòsof basc (militant, per cert, del PNB), i en ell he descobert un altre article seu sobre Europa que se m’havia escapat, Una Europa interesante. No us els perdeu. Com tampoc no us hauríeu de perdre la lectura dels seus dos llibres més recents: “La transformación de la política”, publicat per Península el 2002, i “La sociedad invisible” publicat per Espasa el 2004.

About Miquel Iceta

Sóc primer secretari del PSC, president del grup socialista al Parlament de Catalunya i candidat a la Presidència de la Generalitat

Posted on Dimarts 25 gener 2005, in Anotacions. Bookmark the permalink. Comentaris tancats a El dit i la lluna.

Els comentaris estan tancats.