Hollande, Mas i Rajoy

L’esperat –i temut- referèndum intern del Partit Socialista francès sobre la Constitució europea ha donat un resultat fantàstic: amb una participació del 80%, el sí ha guanyat per un 59% dels vots. S’ha produït un triomf incontestable de François Hollande. Com a forma d’homenatjar-lo, reprodueixo el retrat d’Hollande que Àngel Sánchez publica avui a El Periódico.

François Hollande

ÁNGEL SÁNCHEZ

Encara que no té el carisma de Mitterrand i de Jospin, l’actual líder del socialisme francès, François Hollande (Rouen, Seine-Maritime, 12-8-1954), ha ratificat la seva solidesa com a dirigent dins del seu partit al guanyar amb comoditat els rivals (amb l’exprimer ministre Fabius al capdavant) que defensaven votar no a l’Euroconstitució. Aquesta demostració –confirmada ahir oficialment pel consell nacional del PS–, unida al triomf en els comicis regionals del 28 de març passat, el catapulta per intentar substituir Chirac el 2007.

Si en les eleccions de la primavera va destacar la figura de la tres vegades ministra i també socialista Ségolène Royal –la seva parella sentimental, amb qui comparteix quatre fills –, que va vèncer al feu mateix de Raffarin i es va guanyar el sobrenom de la Zapatera (encara recent la victòria de ZP a Espanya), ara, arran del referèndum intern en el PS, el Zapatero francès no és un altre que el mateix Hollande. Aquest sobresurt també pel seu caràcter gens esquerp. “Ser amable –li agrada dir– és una virtut, no una debilitat”. O sigui: res a veure amb altres polítics a l’ús com monsieur Aznar. Per exemple.

El debat sobre la Constitució europea també se segueix desenvolupant en el si de CDC. Artur Mas fa pocs dies anunciava la seva disposició a canviar del ‘no’ al ‘sí’. Com recordareu, CDC havia condicionat la seva posició final sobre el referèndum a la verificació de determinades qüestions que feien referència al reconeixement del català a Europa i a la presència de la Generalitat a les institucions europees. Com Zapatero ja s’hi havia compromès i el govern Maragall ja hi estava treballant, era de preveure que aquestes ‘condicions’ s’anirien verificant. Com així ha ocorregut. Vaig saludar immediatament i de forma ben positiva l’anunci de Mas. Però hores després Felip Puig seguia insistint en la negativa de CDC a donar suport a la Constitució europea. Pepe Zaragoza, sempre atent, subratllava aquesta divisió. Avui, Manuela de Madre, en un article publicat al diari AVUI que reprodueixo a continuació, ens dóna una possible explicació d’aquesta important divergència interna.

CDC, la crisi dels trenta

MANUELA DE MADRE

A Convergència Democràtica li ha coincidit la celebració dels trenta anys amb una veritable prova de maduresa. Som molts els que, des de posicions ben diferents a la seva, reconeixem que CDC ha estat una institució fonamental per al país i que, des del govern de la Generalitat, ha tingut un paper cabdal en la recuperació de Catalunya com a subjecte polític. Però també és cert que cap partit es pot considerar plenament madur i sòlid fins que no supera com a mínim dues proves: una estada més o menys llarga a l’oposició i un relleu en el lideratge. I a CDC li han coincidit les dues proves alhora.

El pas a l’oposició costa de pair per una força política que pràcticament s’havia arribat a creure que la Generalitat era seva. Els ciutadans ja ens hem acostumat a veure les cares d’indigestió permanent d’alguns dels líders de Convergència. Però també és cert que molt aviat farà un any del pacte per a un govern catalanista i d’esquerres i que tots esperem que les rancúnies i els mals records que encara torturen alguns dirigents de CiU desapareguin de l’escena política.

El que sembla més difícil de superar per CDC és el relleu en el lideratge. “Relleu generacional”, segons les paraules dels seus protagonistes. L’esplendor de Convergència ha estat tan estretament lligat a la figura del president Pujol, que a tots se’ns fa difícil separar el partit del seu fundador i líder natural. El mateix nom de Convergència prové de la pluralitat de sensibilitats que va aglutinar CDC en els seus orígens. Una pluralitat que només quan passava pel filtre de Pujol semblava prendre coherència.

El president Pujol filtrava les demandes dels diversos sectors interns i afins -des de les bases més nacionalistes a les necessitats dels empresaris exportadors, des de les preocupacions dels pagesos a les reivindicacions dels moviments cívics- i les convertia en un discurs sempre proper al centre de l’espai polític. Les situava en un espai moderat tant pel que fa a la seva posició en l’eix esquerra/dreta com pel que fa a les seves aspiracions nacionalistes, en què el discurs i el treball a favor de la identitat (el famós fet diferencial!) i l’autogovern convivien perfectament amb una acció política pragmàtica i pactista.

Amb motiu del 30è aniversari, diferents dirigents històrics de CDC recorden quin era l’objectiu fundacional del partit: recuperar i consolidar la personalitat política de Catalunya dins d’una Espanya amb una democràcia forta i en el marc de la Unió Europea. El president Pujol va ser fidel sempre a aquest esperit, potser amb l’única excepció de les aspiracions d’autogovern que va sacrificar durant les dues últimes legislatures a causa del seu pacte amb el PP.

Ara que el pare Pujol intenta -no amb tot l’èxit que voldria- quedar en segon pla, les diferents sensibilitats internes -tant les de Convergència com les d’Unió- estan perdent la coherència. Intenten arrossegar-se les unes a les altres cap a les posicions que cadascuna considera més legítima.

Unió, que ja va aconseguir fer un pas més cap a la dreta quan va impulsar el pacte amb el PP -el famós pacte del Majestic-, continua en aquesta direcció. Jo mateixa vaig sentir, com a convidada al congrés d’Unió, les paraules de Duran i Lleida dient que propostes com el matrimoni d’homosexuals o la píndola avortiva converteixen els joves en “màquines de copular”.

Aquesta deriva dretana d’Unió crea malestar a Convergència, que sap que Catalunya no és un país de dretes i que seguir a Duran i Lleida equival a no ser mai més una força majoritària. Duran està acostumat a ser líder d’un partit relativament petit, però CDC aspira a ocupar eternament la presidència de la Generalitat. I no es pot conformar amb menys. Necessita ser una alternativa de govern clara, un partit que aglutini una gran majoria.

Aquest és el problema. En comptes d’oferir una alternativa clara, sembla que dins CiU s’hagi instal·lat l’anarquia. Tothom s’atreveix a estirar la corda i fer la seva. Si Mas demana als dirigents del partit que no es pronunciïn públicament sobre la Constitució europea, l’endemà surt Felip Puig apostant obertament pel no i no passen ni quinze dies que ja apareix una plataforma. Quan Puig amenaça de bloquejar l’Estatut si no inclou el dret a l’autodeterminació, l’endemà surt Duran i Lleida i l’esmena. Algun sectors de CDC es mostren alleujats, però altres, contraris a Duran, munten una altra plataforma que proposa separar-se d’Unió i fer un gir cap al centreesquerra.

Tots sabem que de diferències d’opinió n’hi ha pràcticament a tots els partits, però també és cert que per a això serveixen els líders, que tenen la funció i la capacitat de dirigir l’acció política i posar ordre. No és el cas de CDC. Encara avui no sabem què va votar Mas al congrés on s’havia de decidir la posició del partit respecte a la Constitució europea. Algú sap què pensa Mas? Quan ha parlat, no ha estat per defensar una idea clara (són més conegudes les posicions de molts altres dirigents de CDC que les seves), sinó per donar llibertat de vot i deixar que decideixi el diputat de torn o la militància: en el tema de la Constitució, en el tema de matrimonis homosexuals…

Hi ha qui assegura -potser per tranquil·litzar les bases- que totes les grans decisions que ha de prendre CDC depenen encara del parer del líder fundador. El president Pujol, que més d’una vegada havia expressat les seves ganes de “fer vida de jubilat”, acaba de renunciar a una plaça de membre del Consell d’Estat, al·legant que encara és un polític en actiu.

Si la crisi dels trenta és la que un jove passa quan es troba davant la necessitat d’agafar les regnes de la pròpia vida i prescindir de l’ajuda dels pares, és evident que CDC, de moment, no l’ha superada.

Potser té raó la Manuela i, efectivament, CDC està atravessant la crisi dels trenta. En el tema de la Constitució europea hem de seguir treballant per convèncer-los i per això em permeto de recomanar-los-hi la lectura de l’article del seu correligionari Josep Antoni Duran Lleida i l’article d’Antoni Gutiérrez Díaz que s’intitula “Un no incomprensible”.

També el Partit Popular es troba en la difícil situació d’elegir entre el camí de la bronca del trio “Zetapé rindeté” format per Aznar, Acebes i Zaplana o el camí de l’oposició ferma sense estridències del solista gallec Mariano Rajoy. És cert que els sectors més militants de cada partit sense volen més canya, però per la via de la bronca sols els mobilitzes a ells i, en canvi, expulses els sectors més moderats que són imprescindibles per a formar majories. A més, la bronca del PP tendeix a aïllar aquest partit de qualsevol col·laboració parlamentària present o futura amb altres forces polítiques, i pot ajudar a consolidar l’actual col·laboració parlamentària del PSOE amb els grups que van votar la investidura de Zapatero i fins i tot amb els que s’hi van abstenir.

About Miquel Iceta

Sóc primer secretari del PSC, president del grup socialista al Parlament de Catalunya i candidat a la Presidència de la Generalitat

Posted on diumenge 5 Desembre 2004, in Política. Bookmark the permalink. Comentaris tancats a Hollande, Mas i Rajoy.

Els comentaris estan tancats.