Companys, Pere Esteve i Congrés d’UDC

Aquesta setmana ha estat molt marcada per la polèmica sobre la presència del President de la Generalitat a la celebració de la Festa nacional espanyola i alguns dels elements de la celebració d’enguany. La presència del President de la Generalitat en una festa oficial de l’Estat hauria de ser vista amb total naturalitat. Sols des del respecte als símbols i a les institucions comuns es pot reclamar respecte als símbols i a les institucions propis. Cal celebrar la presència, per primer cop, d’una representació dels republicans exiliats que van participar en l’alliberament de París. És una llàstima que el gravíssim error de convidar a la desfilada a un representant dels soldats de la “División azul” hagi desdibuixat la històrica presència republicana i hagi enterbolit el debat. Molts són els països que celebren desfilades militars commemoratives; és també una llàstima que no s’aprofités l’ocasió per mostrar la vessant més moderna i solidària dels exèrcits, presents a Kosovo, Afganistan o Haití. Essent legítima la posició dels que defensen que la festa nacional d’Espanya hauria de celebrar-se el 6 de desembre (dia de la Constitució), no crec que s’hagi de negar la possibilitat de recordar la presència hispànica a Amèrica, un fet de gran rellevància històrica.

També la commemoració del 64è aniversari de l’afusellament del President Companys ha estat motiu d’intensos debats. No cal dir que el fet més rellevant és la decisió del govern espanyol d’iniciar els tràmits per a l’anul·lació del judici al President màrtir, i de totes les sentències de similar caràcter il·legítim. La presència de María Teresa Fernández de la Vega com a Presidenta en funcions del Govern espanyol en l’acte celebrat al fossar on va ser assassinat Companys, i les seves paraules al Palau de la Generalitat mostren fins a quin punt estem davant d’una nova situació política, i la fermesa amb la que el govern espanyol emprèn una reparació històrica. Aprofito per recomanar la lectura de la intervenció de l’historiador Joan B. Culla, la declaració institucional del Govern de la Generalitat i l’article publicat pel President Maragall a El Periódico de Catalunya.

ERC i CiU segueixen insistint en la necessitat que el govern espanyol demani perdó als catalans per l’afusellament de Companys. Crec sincerament que s’equivoquen. Com s’equivoquen els que demanen la “revisió del judici”. Una i altra posició semblen atribuir al règim franquista i al judici sumaríssim una legitimitat que no tenen. O és que pretenen que les actuals institucions democràtiques espanyoles haurien de fer-se responsables de delictes comesos per unes autoritats il·legítimes, de les que serien continuadores? A vegades es posa d’exemple Willy Brandt demanant perdó a Polònia per la invasió alemanya; però s’oblida que Hitler, encara que sembli mentida, va arribar al poder per via democràtica, cosa que no és el cas del règim franquista fruit d’una sublevació militar contra el poder legalment constituït. Alguns pretenen també amb aquest gest abonar la tesi que la guerra civil espanyola va ser una guerra que va enfrontar Catalunya i Espanya. I això no és així. Cal recordar que a Espanya hi havia molts republicans, i que a Catalunya hi havia molts partidaris d’acabar amb la República al preu que fos. Cal recordar que centenars de milers de republicans espanyols van ser, com Companys, víctimes de l’aixecament feixista, de la guerra que va imposar, de la seva victòria i de la dictadura que va instaurar. Ni Zapatero ha de demanar perdó pels crims de Franco, ni Espanya ha de demanar perdó a Catalunya. La restitució històrica no sols és exigible des del punt de vista democràtic, sinó que també ha d’impedir tota confusió o interpretació interessada.

M’ha sobtat que Pujol i Mas diguin que el PSC pretén apropiar-se de la figura de Companys perquè hem fet un cartell honorant la seva memòria. Nosaltres ens hem afegit d’aquesta forma a un homenatge merescut. Com ho hem fet en anys anteriors d’altres maneres, i com ho farem l’any vinent. Com no crec que ara que Mas i Pujol no governen vulguin limitar la llibertat d’expressió, més aviat em sembla que els surt la mala consciència de no haver fet prou en matèria de recuperació de la memòria històrica al llarg dels seus vint-i-tres anys de govern. Com explicar sinó l’absència d’Artur Mas en l’acte institucional en memòria de Companys en el que per primer cop participa el govern espanyol? Estarà absent CiU de tota iniciativa positiva pel fet de produir-se quan està a l’oposició?

Dimecres dia 13 es va celebrar un debat sobre el nou Estatut al Paranimf de la Universitat de Barcelona que va ser emès per TV3 en el marc d’una nit temàtica dedicada a l’Estatut. Suposo que la iniciativa té molt a veure amb que el proper dia 25 farà 25 anys de l’aprovació de l’Estatut vigent. El debat, en el que vàrem participar Artur Mas, Josep-Lluís Carod-Rovira, Josep Piqué, Joan Boada i jo mateix, va ser, cal reconèixer-ho, una mica avorrit i imprecís, tot i que alguns intervencions varen fer pujar el to en algun moment. Analitzant-ho amb el màxim d’objectivitat possible, l’acord amplíssimament majoritari o fins i tot unànime sobre un nou Estatut és factible. La nova etapa política a Espanya permet ser també optimistes al respecte. Avui mateix, el President del Govern d’Espanya diu en una entrevista que publica el diari El País: “El concepto de nación catalana no me produce preocupación ni rechazo”. La qüestió és la següent: malbaratarem tots plegats un avenç fantàstic o respondrem a la crida del President Maragall per oferir als catalans un gran acord per a un nou gran Estatut?

Hem acabat la setmana amb la mala notícia de la renúncia de Pere Esteve com Conseller de la Generalitat per motius de salut. Pere Esteve ha estat un magnífic Conseller, un polític coherent que va jugar un paper de primer ordre en la negociació de l’acord que va fer possible el Govern catalanista i d’esquerres. El vaig conèixer amb motiu d’aquesta negociació. Home dialogant i ferm alhora, posava en pràctica una lògica exigent, precisa. L’encerta el President Maragall quan vol seguir comptant amb ell com a Comissionat per a l’impuls de l’euroregió Pirineus-Mediterrània. Farà bona feina. I li desitgem tota la força per vèncer l’enfermetat que l’ha apartat del Govern. Com a reconeixement a la seva trajectòria, us convido a llegir un article seu publicat per El Periódico precisament el dia en què es feia pública la seva renúncia. El substituirà Josep Huguet, fins avui portaveu parlamentari d’ERC. Que ningú no ho dubti: treballarà de valent i la seva presència al Govern enfortirà la coalició catalanista i d’esquerres. No m’estranya que Felip Puig hagi acollit de forma tan negativa el seu nomenament…

No tinc encara prous elements per valorar de forma definitiva la celebració del Congrés d’Unió Democràtica de Catalunya i les seves conseqüències. A Unió comencen a estar seriosament preocupats per la radicalització de CDC i la pèrdua de centralitat política que suposa, així com pel feble liderat d’Artur Mas. Per això proposen la defensa d’un projecte polític no basat únicament en la dimensió catalanista/nacionalista (que és ja patrimoni compartit per altres forces polítiques) i inclús parlen d’obrir-se a posicions més progressistes. Llàstima que aquesta darrera apel·lació no sigui gaire conseqüent amb l’aprovació de resolucions sobre els drets de les parelles homosexuals o sobre la “píndola del dia després” per evitar embarassos no desitjats, que agradarien molt el seu correligionari italià Rocco Buttiglione, que ha estat proposat com a Comissari de Llibertats, Seguretat i Justícia (!!!) pel President de la Comissió Europea Manuel Durao Barroso, contra l’opinió majoritària del Parlament Europeu.

Probablement el debat més interessant del Congrés d’UDC hagi estat el referit a la nova Constitució europea. Cal subratllar novament el coratge polític de Josep Antoni Duran Lleida en la defensa del vot favorable al nou Tractat constitucional. Un coratge que ha estat reconegut i recolzat majoritàriament pels delegats i delegades al Congrés. En reconeixement a la posició política de Duran al voltant d’aquesta qüestió, us convido a llegir el seu article publicat a La Vanguardia de dissabte. Què farà ara CDC? Tindrà CiU dues posicions enfrontades o s’obrirà pas el sentit comú en la direcció de CDC?

Per cert, és imprescindible llegir l’article de Michel Rocard publicat al diari Le Monde el passat 17 d’octubre, i que La Vanguardia ofereix traduït en la seva edició d’avui.

About Miquel Iceta

Sóc primer secretari del PSC, president del grup socialista al Parlament de Catalunya i candidat a la Presidència de la Generalitat

Posted on diumenge 17 Octubre 2004, in Política. Bookmark the permalink. Comentaris tancats a Companys, Pere Esteve i Congrés d’UDC.

Els comentaris estan tancats.