Europa, llengua i necessitat d’acords

Arribo a casa de la Festa de la Rosa. És la que fa quinze, i enguany han estat unes 30.000 persones les que s’han aplegat a Gavà per passar el dia, dinar plegats i sentir les intervencions de Joan Clos, Manuela de Madre, Pepe Montilla i Pasqual Maragall. La Festa del PSC ha tornat a ser un èxit del que cal felicitar a les Agrupacions i Federacions que hi participen, a les entitats que hi col·laboren, i a l’equip organitzador coordinat per Antonio Poveda. També ha estat molt celebrat el disseny del cartell i el fons d’escenari d’aquesta edició, realitzats per Francesc Troya.

Cada dia que passa es va confirmant la importància del debat sobre la Constitució europea, i per això he decidit potenciar encara més l’espai del meu web dedicat a la qüestió, amb l’ajut de José Crespín.

CDC ha fet pública la ponència que serà debatuda en seu Congrés extraordinari. El text, sense desdir-se una d’una posició negativa amb respecte del text que se sotmetrà a referèndum, sembla obrir alguna escletxa a un eventual canvi de posició. Sorprèn la seva brevetat si la comparem, per exemple, amb la resolució adoptada pel Congrés del PSC. La ponència de CDC es podria resumir així: no votarem la Constitució europea si no es reconeix la oficialitat del català i la participació de la Generalitat en els organismes de la Unió. Duran Lleida ja ha puntualitzat que les dues “condicions” fixades per la ponència de CDC no tenen res a veure amb la Constitució europea sinó que depenen de decisions que corresponen a Espanya. O sigui, que aquests dos elements no justifiquen un vot negatiu.

Per això m’he permès confegir un argumentari adreçat als nacionalistes, prenent els arguments de la pròpia CDC i els esgrimits per Roca, Duran, Cullell i Guardans. Per a convèncer la gent d’esquerres ens basarem, entre d’altres arguments, en la declaració de la Confederació Europea de Sindicats, esgrimida per José Luis López Bulla, o en les raons d’Antoni Gutiérrez Díaz, de François Hollande, i de Dominique Strauss-Kahn i Bertrand Delanoë.

La divulgació de la ponència de CDC ha coincidit també amb els esforços del govern Zapatero per aconseguir el reconeixement institucional del català a la Unió Europea. En efecte, el Ministre Moratinos ja s’ha adreçat al Consell de la Unió per fer-ho possible en el reglament d’ús de les llengües que aquest Consell ha d’aprovar. La carta de Moratinos ha aixecat de forma inevitable una gran polèmica per haver recollit també el valenciàcom a llengua. Preservar la unitat de la llengua és un objectiu de tots, però no podem amagar el cap sota l’ala sobre alguns problemes concrets als que caldrà fer front amb intel·ligència i per la via de l’acord. En primer lloc cal saber que Moratinos ha pogut demanar el reconeixement institucional de les llengües espanyoles que no són el castellà, emparant-se en la normativa comunitària, en el que s’estableix a la Constitució europea gràcies a l’esforç de Zapatero, i en l’article 3.2 de la Constitució espanyola que diu: “Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives Comunitats Autònomes d’acord amb els seus Estatuts”. En segon lloc cal saber que l’Estatut de la Comunitat Valenciana estableix en el seu article 7: “Els dos idiomes oficials de la Comunitat Autònoma són el valencià i el castellà. Tots tenen dret a conèixer-los i usar-los. La Generalitat Valenciana garantirà l’ús normal i oficial de les dues llengües i adoptarà les mesures necessàries per assegurar el seu coneixement”.

Català i valencià són diferents denominacions oficials d’una única llengua catalana (com s’explica en sentències del Tribunal Constitucional, veure per exemple la STC 75/1997 de 21 d’abril sobre els Estatuts de la Universitat de València, o del propi Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana, que va anul·lar una ordre del Govern valencià que no acceptava el títol de Filologia catalana com a prova suficient del coneixement de la llengua valenciana). Ens agradi o no, és precís arribar a un acord sobre les conseqüències d’aquest fet en el moment de demanar i obtenir el reconeixement institucional de la nostra llengua per part de la Unió Europea. Seria absurd demanar dues traduccions simultànies, dues publicacions diferents dels documents oficials i els debats i dos mecanismes separats per a les comunicacions entre els ciutadans i les institucions europees que es produeixin en català o en valencià.

L’acord és possible. Convé saber que el Consell Valencià de Cultura (organisme oficial creat per llei aprovada per les Corts Valencianes) estableix: “El valencià, idioma històric i propi de la Comunitat Valenciana, forma part del sistema lingüístic que els corresponents Estatuts d’Autonomia dels territoris hispànics de l’antiga Corona d’Aragó reconeixen com a llengua pròpia”. I és especialment rellevant el que s’estableix en la Declaració institucional de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (també organisme oficial valencià creat per llei): “1. La denominació de valencià és tradicional, històrica, legal, estatutària i, per tant, la més adequada al marc institucional. 2. Esta denominació no és incompatible ni ha d’entrar en contradicció amb altres denominacions també tradicionals, històriques i legals, que rep la llengua pròpia dels valencians. 3. El nom de la llengua i la seua naturalesa no han de ser objecte de polèmiques inútils ni de cap classe d’instrumentalització cultural, social ni política, ja que així només contribuix a fomentar la desunió entre els parlants, a dificultar la promoció del seu ús i a obstaculitzar la seua normalitat plena. 4. La diversitat onomàstica del valencià no pot servir de base a iniciatives que projecten una imatge fragmentada del sistema lingüístic que els valencians compartim amb altres territoris. Les iniciatives que adopten els poders públics per a difondre el valencià fora del nostre àmbit lingüístic tenen tot el reconeixement de l’AVL. En tot cas, estes han de garantir la difusió de la nostra peculiaritat idiomàtica i s’han d’ajustar a criteris conceptuals i onomàstics de caràcter integrador”.

Vist tot això, hauria estat més prudent arribar a un acord sobre aquesta qüestió abans de procedir a la petició de reconeixement oficial davant les institucions europees. En aquest cas les presses han estat dolentes. Però és evident que l’acord ha de produir-se ara més que mai, i que hi ha bases objectives per fer-ho.

També cal un acord a Catalunya per tenir un nou Estatut. I les primeres passes de la ponència que té l’encàrrec de redactar-lo fan pensar que potser no serà possible. Ja havíem tingut alguna indicació al respecte: la intensitat amb què des de CiU es plantejaven com a condicions irrenunciables i prèvies a tota consideració el concert econòmic, la definició de nació o el dret d’autodeterminació, no sols s’explicava per un legítim interès de partit per marcar una posició pròpia en el debat, sinó per l’afany de situar des del primer moment algun obstacle infranquejable que impedís el necessari acord a Catalunya (2/3 dels vots al Parlament) o potser per incomodar ERC tot desbordant-la. A la ponència, la insistència en discutir abans de res el preàmbul i el títol preliminar, en contra de l’opinió de la resta de grups de la Cambra, del criteri de tots els experts consultats, i del que ha succeït en tots els processos de redacció constitucional i estatutària, sols s’explica des d’una deliberada voluntat d’obstrucció. CiU hauria de reflexionar perquè s’ha quedat sola, fent possible un acord que reunís el PP i els grups que donen suport al govern.

Qui subratlla la divisió per evitar avançar en la coincidència, sols vol fer impossible l’acord. Ja fa temps que penso que CiU està en camí de convertir-se en el partit del no. No a la Constitució europea, no a l’acord sobre el nou Estatut, no a la Conferència de Presidents de les Comunitats Autònomes, no a una llei electoral catalana, sempre no. Per sort, CiU encara és a temps de rectificar. Si no és així pot passar a la història com el partit que va bloquejar l’aprovació d’un nou Estatut al llarg de molts anys quan estava al Govern, i després va aconseguir bloquejar-la quatre anys més quan estava a l’oposició. Espero que el pas dels dies desmenteixi aquesta impressió, i que CiU no acabi frustrant la possibilitat real d’avançar de forma substancial en l’autogovern de Catalunya. El President Maragall, en la seva intervenció d’avui a la Festa de la Rosa, ha convidat CiU a que se sumi a l’esforç comú per aprovar un nou Estatut. Que així sigui.

About Miquel Iceta

Sóc primer secretari del PSC, president del grup socialista al Parlament de Catalunya i candidat a la Presidència de la Generalitat

Posted on diumenge 19 Setembre 2004, in Política. Bookmark the permalink. Comentaris tancats a Europa, llengua i necessitat d’acords.

Els comentaris estan tancats.