Aportació de Rafael Jorba

Rafael Jorba ens autoritza a reproduir una conferència pronunciada en el marc de les IV Jornades de L’Opinió Catalana celebrades a Lleida

ESTRATÈGIES PER DUR A PORT EL NOU ESTATUT

UN EXERCICI DE POLÍTICA FICCIÓ (*)

Se’m demana un exercici de política ficció. Intentaré no defraudar-vos. Començaré per evocar uns versos de Màrius Torres (Lleida, 1910 – Puig d’Olena 1942) a La ciutat llunyana. “Qui pogués oblidar la ciutat que s’enfonsa! / Més llunyana, més lliure, una altra n’hi ha, potser, / que ens envia, per sobre d’aquest temps presoner, / batecs d’aire i de fe…”.

La pregunta, ara que som mestres del nostre temps i que podem administrar-lo des d’un espai de llibertat, és com pensem aquella “ciutat d’ideals que volíem bastir”. Sabrem generar les complicitats i els lideratges, de Catalunya endins i de Catalunya enfora, per tal de fer-la possible? Ho dubto. Pensava —i m’he equivocat— que el final del llarg cicle pujolista havia de servir per reconstruir la centralitat catalana, per recuperar una massa crítica del catalanisme polític, per definir un comú denominador que fes d’efecte multiplicador de propostes i energies. “Per damunt de la Catalunya nacionalista, la Catalunya nacional”, se’ns havia dit.

La realitat, però, és que els partits catalans —començant pels del tripartit del Govern de la Generalitat— sembla que pensen més en la recomposició del mapa polític i electoral que no pas en aplicar el programa de govern o plantejar alternatives des de l’oposició. Uns i altres haurien de saber fer-ho des de l’excel·lència i la dignificació de funció pública catalana, tenint sempre present que la Generalitat és Estat i que no podem fer política de campanar… La demanda de més competències no pot ser la coartada per no exercir les competències existents i atendre la missió primera de tot govern: gestionar amb eficàcia i transparència, respondre a les demandes ciutadanes, anticipar-se al reptes de futur i establir un calendari de prioritats… Ho diré d’una manera provocadora: no es tracta que Catalunya sigui un Estat, sinó que Catalunya sigui Estat.

La reforma de l’Estatut, en aquest context, pot convertir-se en bandera electoral, en un programa de màxims… Dos interrogants a l’horitzó: El projecte acabarà tenint les dues terceres parts dels vots necessaris del Parlament de Catalunya? Serà desvirtuat en la seva tramitació com a llei orgànica a les Corts Generals? Crec que, en un estadi o altre (em temo que potser ja en el primer), es plantejarà la dissolució del Parlament i la convocatòria anticipada d’eleccions… L’arma de la moció de censura al president Maragall per certificar aquest fracàs ja ha estat esgrimida. Penso, i estic en minoria absoluta, que no només haurem perdut el temps, sinó que haurem desaprofitat l’última oportunitat per a tota una intergeneració de polítics catalans de poder completar, juntament amb la defensa de l’autogovern, l’altra tasca del catalanisme: la reforma de l’Estat.

La idea que alguns teníem fa uns quants anys —jo mateix— que podríem prescindir de la reforma de l’Estat per mitjà de la construcció europea s’ha revelat com un miratge: no hi haurà encaix de Catalunya a Europa —que segueix essent l’Europa dels estats— si no resolem simultàniament el seu encaix a Espanya. Dos exemples: Brussel·les només acceptarà la presència de Catalunya als consells de ministres en allò que fa a les nostres competències plenes si l’encaixem en la representació de l’Estat espanyol (casos de Bèlgica o Alemanya); només acceptarà la oficialitat del català si el català esdevé llengua espanyola cooficial de primera.

És més: l’opció de ruptura amb Espanya, que no cal que us digui que considero del tot legítima, ens restaria complicitats al nucli central de la Unió Europea i aixecaria recels a les regions europees veïnes amb les quals hem de bastir l’euroregió (una eina bàsica perquè Catalunya pugui trobar les sinergies necessàries a l’Europa dels 25). Ara més que mai és bo de recordar aquella advertència del mestre Vicens Vives: “Enlairem banderes solitàries, per a després esquinçar-les i amagar amb llurs parracs les nostres febleses”.

Reprenc aquí, i les faig parcialment meves, unes reflexions del president Pujol en la seva conferència de comiat a Madrid (Colegio de Abogados, 17 de setembre de 2003). “Sostuvimos y sostenemos que la Constitución y el Estatuto permiten más y mejores competencias. (…) A principios del 2000 hicimos entrega a Rajoy, a Rato, a Arenas, de un estudio extenso y sólido argumentando nuestra posición. (…) Quedaba claro y sigue siéndolo que no había obstáculo para elevar sensiblemente nuestro techo autonómico. El obstáculo si acaso sería político. Político y de concepto de España y del Estado”.

La reforma de l’Estatut, per a Jordi Pujol, era la constatació d’un fracàs: “El Gobierno de la Generalitat ha debido renunciar a su estrategia de siempre y plantear la reforma del Estatut”. També les forces del tripartit, aleshores a l’oposició, van signar el seu acord nacional per l’autogovern des d’aquesta lògica: la denúncia de l’esterilitat dels pactes CiU – PP des de la majoria absoluta d’Aznar de març del 2000. I fins i tot el posterior pacte del Govern tripartit, de desembre de 2003, estava pensat des del mateix prisma: un nou Estatut com a arma política defensiva davant d’una renovada majoria del PP a les eleccions del 14 de març proppassat.

La victòria inesperada de Rodríguez Zapatero ha canviat el joc i ens obliga a tenir cintura. Prossegueixo l’exercici de política ficció que se’ns demana: per què no fem un front comú al Congrés per demanar ja des d’ara la transferència i delegació de competències de titularitat estatal mitjançant lleis orgàniques (article 150.2 de la Constitució) —va ser el cas del trànsit el 1996—?, per què no centrem les nostres energies en l’elaboració dels Pressupostos de l’Estat del 2005 per tal de corregir els dèficits d’inversions i d’infraestructures a Catalunya?, per què no esmercem les nostres forces en aprofitar l’oportunitat històrica que representa el fet que Zapatero estigui disposat a obrir el meló de la Constitució? De quin front, de quines energies i de quines forces parlo? Resposta: com a mínim de les del Govern de Catalunya i els tres partits que li donen suport (sumen 31 diputats a Madrid i són claus a l’hora d’assegurar la governabilitat i l’estabilitat de Rodríguez Zapatero).

L’agenda hauria d’incloure des de la reforma del Senat i la participació de les autonomies a la UE fins a la redefinició del paper i composició del Tribunal Constitucional, el Consell General del Poder Judicial… passant per la projecció exterior i acabant amb el nou model de finançament i per la translació de l’anomenada Espanya plural al mapa de les infraestructures i la descentralització dels ens reguladors de l’Estat… És a dir: noves competències des d’ara mateix (article 150.2), sistema de finançament, reforma de l’Estat des de l’òptica federal i, finalment, el nou Estatut. No podem preocupar-nos només per l’alçada del nostre sostre competencial mentre tot l’edifici de l’Estat espanyol i els seus contraforts —política europea i política exterior— estan en obres.

Resumint: Catalunya no ha de trencar la baralla, sinó que ha de jugar a fons les seves cartes per canviar les regles del joc. I ha de fer-ho des d’allò que jo anomeno una nova laïcitat en el terreny nacional, és a dir, el binomi ciutadania – residència. És aquella vella fórmula del president Tarradellas: “Ciutadans de Catalunya”. (Cal defugir dues fórmules igualment perverses: la defensa d’una Catalunya sense ciutadans i la de ciutadans sense Catalunya…)

Jo escrivia fa un parell d’anys: “Tard o d’hora es plantejarà la necessitat d’endegar reformes constitucionals per tal d’introduir el concepte d’una segona laïcitat. De la mateixa manera que el segle XIX va representar l’inici de la lluita per un marc de laïcitat en el qual la creença religiosa passés a formar part de l’àmbit privat, el segle XXI hauria de permetre que la nació —la nacionalitat— passés també a formar part de l’esfera privada. La religió va sortir-ne engrandida i la nació en sortiria també. Que ningú, en cap lloc, no ens obligui a haver d’escollir i que tothom es pugui sentir allò que li dóna la gana, però que actuï com a ciutadà, és a dir, subjecte a un mateix codi e drets i de deures.” Dit ras i curt: Espanya anirà bé quan s’hi sentin a gust fins i tot aquells que no se sentin espanyols (la mateixa idea val per Catalunya). I quan ningú, aquí o allà, ens obligui a haver de triar.

La complexitat catalana —allò que havia estat un fre en el passat—, pot ser ara un valor afegir per administrar els reptes del segle XXI. Estem acostumats a haver de treballar en marcs de sobiranies i de ciutadanies limitades; ara ens cal només saber apostar per uns marcs de sobiranies i ciutadanies compartides en l’Europa de les interdependències. Li ho deia a l’amic Joan Barril a la vigília de Sant Jordi: el bilingüisme no és a hores d’ara un dèficit, sinó un superàvit per Catalunya. Un nen català aprèn que els noms de les coses no es confonen amb les coses: sap que una taula es diu també “mesa”. La “mesa” com a “unidad de destino en lo universal” ja no existeix… Som més forts perquè som més complexos.

Us faré una confessió políticament incorrecte: uns quants amics amb els quals comparteixo una certa idea de Catalunya m’han fet una reflexió: el Govern (“catalanista i d’esquerres”) viu encara sota la pressió atmosfèrica del nacionalisme pujolista de les dues darreres èpoques. L’imaginari de la campanya electoral europea així ho ha confirmat (en magres resultats, per cert). “Qualsevol persona que vingués de fóra i observés els debats que centren la política catalana es quedaria perplexa”. Aquesta reflexió no és meva; ha estat atribuïda a Pujol davant l’executiva de CiU en referència a l’excés de debat sobre símbols. Tota una paradoxa…

Penso, d’altra banda, que a cada passa endavant del Govern espanyol de Zapatero (acceptació de les reformes de la Constitució i l’Estatut, defensa del català a Europa, reforma del Senat…) es respon amb una altra passa endavant en la reivindicació catalana, talment com en una subhasta. L’estèril competició CiU – ERC per fer-se amb l’hegemonia de l’espai electoral nacionalista ho alimenta, i no suma, sinó que resta: del 36,7% a les generals del 14-M al 29,2% a les europees del 13-J (35,3% al 1999).

El resultat és que no acaba de quallar un catalanisme com a comú denominador interior mentre correm el risc de perdre aliats a l’exterior. En comptes d’alimentar la competició de nacionalismes (el nacionalisme espanyol hi sortirà sempre guanyant), el catalanisme hauria de fer bandera dels valors republicans a Espanya i apostar per la laïcitat en tots els terrenys (inclòs el nacional). Dit d’altra manera: el catalanisme polític hauria de contribuir a restar càrrega simbòlica a la identitat espanyola bo i aportant-hi continguts cívics i pluralitat (nacional, lingüística i cultural).

Una provocació final: penso que el problema de fons no és el nou Estatut; és la crisi de lideratges (a la política, però també a la societat civil), d’idees i de pensament a Catalunya. Molt sovint, quan miro el panorama polític, em vénen ganes d’escriure un article fent meves aquelles paraules de Lluís Llach: “No és això, companys, no és això…”. Però no ho faré; em recorda massa aquell famós article d’Ortega al diari El Sol a la tardor de 1931, mig any després del triomf de la República: “No es eso, no es eso”. Va ser l’avantsala del Bienni Negre i de la deriva autoritària.

Hem de ser capaços de poder dir: “És això, és això”. De prosseguir aquest exercici de política ficció per apropar-nos a la ciutat llunyana.

(*) Text de la ponència que vaig presentar al passat 19 de juny a les IV Jornades de l’Opinió Catalana, a Lleida, amb el títol: “El futur Estatut. Necessitat i urgència”. La posterior deriva euroescèptica d’un sector de CDC i el soroll addicional que pot provocar un estèril debat sobre la Constitució europea, centrat només en la qüestió del català, avalen el meu diagnòstic sobre la possibilitat que la reforma de l’Estatut acabi en un atzucac en la seva fase catalana.

About Miquel Iceta

Sóc primer secretari del PSC, president del grup socialista al Parlament de Catalunya i candidat a la Presidència de la Generalitat

Posted on dilluns 19 Juliol 2004, in Anotacions. Bookmark the permalink. Comentaris tancats a Aportació de Rafael Jorba.

Els comentaris estan tancats.