Aportació d’Agustí Fernández de Losada

L’ACCIÓ EXTERIOR DE CATALUNYA: ALGUNES REFLEXIONS

Agustí Fernández de Losada Passols

Catalunya ha tingut sempre una clara vocació extErior. Una vocació que es manifesta pel dinamisme i la sensibilitat internacional de les seves Institucions, del seu teixit empresarial, dels seus professionals, de la societat civil i de la ciutadania en general.

S’ha compromès fermament amb el projecte d’integració europea. Un projecte que troba les seves arrels en la integració econòmica, que de fet ha estat essencial per l’economia catalana, però que camina cap a la Unió política. Una unió que ha de ser la millor garantia d’un model polític basat en l’estat del benestar, en posar en valor la ciutadania reconeixent els seus drets i deures fonamentals, en la igualtat d’oportunitats, en la cohesió dels seus territoris, en la competitivitat, la innovació i la sostenibilitat, en una acció exterior potent però respectuosa amb determinats principis com el multilateralisme, la defensa dels drets humans, la pau, la solidaritat i la democràcia.

Però Catalunya també ha de tenir la seva mirada posada en altres regions del món amb les que ens uneixen vincles importants com la Mediterrània, Amèrica Llatina i Àsia. La Mediterrània és, conjuntament amb Europa, el nostre espai geogràfic de relació i intercanvi natural. Per proximitat, per interdependència econòmica, per vincles culturals. Amb Amèrica Llatina ens uneixen vincles històrics, culturals i econòmics evidents. I pel que fa a Àsia, Catalunya té el potencial per a convertir-se en la porta d’entrada d’España a un continent, una potencia econòmica i cultural, que ha de jugar un rol fonamental en l’esfera internacional.

Catalunya i la Unió Europea.

Europa està vivint un moment d’especial intensitat. O al menys, hauria de ser així. La recent aprovació de la proposta de Constitució Europea, l’adhesió de deu nous Estats membres, la renovació de la Comissió Europea i les recents eleccions al Parlament Europeu, la revisió de polítiques fonamentals pels europeus com la de cohesió econòmica i social (Fons Estructurals) i la Política Agrícola Comuna o la definició de les noves perspectives financeres fins al 2013, fan que aquest moment tingui una especial rellevància en la història del procés d’integració europea.

I malgrat això ens trobem davant d’un procés de creixement de l’anomenat “euroescepticisme”. La baixa participació en les eleccions al Parlament Europeu, especialment significativa en països de tradició europeista com el nostre o, fins i tot, en alguns dels nous Estats membres, els posicionaments contraris o d’indefinició de determinades formacions polítiques o de personalitats polítiques de relleu, la incapacitat de les Institucions europees (i no em refereixo només a les comunitàries) d’apropar el projecte europeu a la ciutadania, no ajuden i constitueixen una clara senyal d’alarma.

Cal fer un esforç de pedagogia, de sensibilització per apropar el projecte als ciutadans. Cal tenir un missatge clar i inequívoc en relació a temes tan sensibles com la Constitució europea. Un text que, malgrat les evidents deficiències d’un acord difícil entre vint-i-cinc estats, significa un avenç molt important per Europa que ens permetrà, sense cap mena de dubte, avançar en el camí cap a la integració política. Europa s’ha construït, i a la història ens hem de remetre, sobre la base d’acords imperfectes que han permès superar les diferents sensibilitats i avançar.

Les Institucions, i molt especialment la Generalitat i els ajuntaments, els partits polítics, la societat civil organitzada han de fer una aposta per la Constitució i explicar-la, deixar clar als ciutadans els seus beneficis, ja que seran aquests els qui tindran la darrera paraula. I aquesta Constitució, amb el suport de la ciutadania, serà molt més forta.

Un altre factor que cal tenir molt en compte en la relació de Catalunya amb Europa és l’ampliació. L’1 de maig es va produir el procés d’adhesió més important de la història comunitària. L’ampliació tindrà efectes molt beneficiosos per tot el que representa de consolidar un espai d’estabilitat, pau i prosperitat, un espai molt més important pels intercanvis econòmics, culturals, de persones.

Però l’ampliació requerirà, al igual que va passar amb l’adhesió d’Espanya i Portugal, d’un esforç de solidaritat molt important. Les regions dels nous Estats membres tenen uns nivells de desenvolupament molt inferiors als de la mitjana comunitària. És per això que resulta fonamental revisar l’actual política de cohesió econòmica i social i els seus instruments, els Fons Estructurals i de Cohesió. Cal concentrar-se en reduir les disparitats entre regions tenint sempre en compte els criteris marcats en les cimeres de Lisboa (creixement, competitivitat i ocupació) i Göteborg (sostenibiliat). Però aquest esforç no ha d’implicar que es deixi de banda la resta dels territoris europeus i, de forma molt especial, les regions menys desenvolupades de la fins fa poc Unió a 15.

És per aquest motiu que cal defensar de forma clara la proposta formulada per la Comissió Europea en el seu recent Tercer Informe sobre la Cohesió. Una proposta que defensa l’aplicació de la política de cohesió econòmica i social en tot el territori de la Unió. Una proposta solidaria amb les regions menys desenvolupades (amb totes i no només les dels nous Estats membres), que propugna la concentració de la major part dels recursos (el 75%) en les regions el PIB per càpita de les quals se situa per sota del 75% de la mitjana comunitària, englobant-les en l’anomenat objectiu de convergència.

Una proposta molt important per Catalunya ja que defensa l’aplicació en la resta del territori europeu de l’objectiu de competitivitat regional i ocupació. Un objectiu basat en l’aplicació dels criteris marcats a Lisboa i a Göteborg que concentra prop del 20% dels recursos dels nous Fons Estructurals. Catalunya perdrà recursos, no disposarà del Fons de Cohesió, però seguirà participant de la política de cohesió.

I, finalment, una proposta que consagra la cooperació interregional, un àmbit en el que Catalunya és molt dinàmica, com un dels objectius centrals de la nova política de cohesió econòmica, social i territorial de la Unió Europea. Una cooperació que s’obrirà, mitjançant l’anomenada iniciativa “veïnatge”, a les regions veïnes de les fronteres exteriors de la Unió, en el nostre cas les del Magrib.

Aquest darrer instrument tindrà una importància significativa per aprofundir en la iniciativa impulsada pel govern català de crear una Euroregió que comprengui Catalunya, Balears, València, Aragó, el Llanguedoc – Rosselló i la Regió Midi Pyrenées. Territoris tots ells amb una clara vinculació que cal que es complementin i que defineixin estratègies conjuntes per defensar els seus interessos i articular iniciatives en diferents àmbits com el transport, el medi ambient, el desenvolupament econòmic, la cultura o la immigració.

Ara bé, aquesta iniciativa, que neix amb força, ha de ser complementaria amb d’altres iniciatives existents i promogudes des de Catalunya com, per exemple, l’Arc Llatí, una associació que reuneix prop de 70 províncies d’Espanya, França i Itàlia, que operen sobre l’euroterritori de la Mediterrània occidental. Un espai policèntric, amb pols de desenvolupament molt importants (Barcelona, Sevilla, Montpellier, Marsella, Gènova, Torí, Roma o Nàpols) en el qual els diferents territoris busquen trobar sinèrgies per a cooperar, intercanviar experiències i articular accions conjuntes tot constituint-se en un grup de pressió que defensa els seus interessos a escala Europea. Aquesta iniciativa, presidida en l’actualitat per la Diputació de Barcelona, funciona des de l’any 1999 compartint model amb altres espais com l’Eix Atlàntic o la Paleta Bàltica, i amb una permanent vocació de cooperació amb els territoris de la ribera sud.

Finalment, i pel que fa a la participació de Catalunya en la presa de decisions a Brussel·les, hem d’avançar cap al reconeixement de les regions amb capacitat legislativa per que puguin participar en els treballs del Consell quan les decisions que s’han de prendre afecten directament les seves competències. En aquest sentit, cal pressionar al govern espanyol per que ho permeti de la mateixa manera que ho fan els governs alemany, belga o austríac.

Ara bé, també hem d’insistir en una nova governabilitat que permeti a altres actors, com els governs locals o la societat civil, participar, ja no en la presa de decisions, sinó en la construcció de les mateixes. Cal construir sistemes d’interlocució que facilitin la participació en la elaboració de les polítiques comunitàries. El Comitè de les Regions o el Comitè Econòmic i Social són bons instruments però cal anar més enllà. La Comissió Europea, per exemple, ha llançat una iniciativa molt interessant establint un Sistema de diàleg permanent i sistemàtic amb les associacions territorials sobre l’elaboració de polítiques. O la pròpia Convenció, sense anar més lluny, també va establir un sistema de participació per tal de recollir contribucions per la elaboració de la seva proposta de Constitució.

Catalunya al món. Mediterrània, Amèrica Llatina i Àsia.

Les relacions exteriors de Catalunya van més enllà de la Unió Europea. Fins i tot podríem afirmar que les relacions amb Europa ja no es poden situar en l’àmbit de les relacions exteriors. La Mediterrània, Amèrica Llatina i, en menor mesura, Àsia, són les regions amb qui estem més vinculats.

Algunes consideracions pel que fa a la Mediterrània. És obvi que es tracta d’una regió estratègica per Catalunya. Per proximitat, per vincles econòmics, per cultura, per solidaritat, perquè molts dels immigrants que arriben al nostre país venen d’aquesta regió… Cal que Catalunya contribueixi al desenvolupament i a l’estabilitat en la regió. Tenim un compromís clar i més si tenim en compte que la primera pedra per la creació d’un gran espai euromediterrani de cooperació i intercanvi es va posar a Barcelona l’any 1995.

Sembla que no caldrà insistir massa al nou govern d’Espanya per que recondueixi 8 anys de donar l’esquena a la Mediterrània. És realment important l’anunci que va fer recentment el Ministre d’Exteriors Miguel Ángel Moratinos en el sentit de liderar i rellançar el procés euromediterrani mitjançant l’organització, l’any vinent, d’una cimera de caps d’estat i de govern d’Europa i de la Mediterrània a Barcelona. L’anomenada Barcelona + 10 haurà de servir per revisar, actualitzar i rellançar els compromisos adquirits en la capital catalana l’any 1995.

La Unió Europea s’ha centrat en l’ampliació cap a l’est i ha descuidat, en certa mesura el procés iniciat a Barcelona. L’ampliació ja és un fet i ara cal que Europa es s’aboqui en la Mediterrània. Es tracta d’una opció estratègica, que ha de ser liderada per Espanya i per la resta de països de l’Europa mediterrània, fonamental per assolir un espai d’estabilitat, pau i prosperitat en la frontera sud d’Europa. Fer-ho d’una altra manera pot tenir conseqüències molt negatives per a tots.

Tenint molt en compte que les relacions més fluïdes i dinàmiques es donen amb els països del Magrib, i en especial amb el Marroc, o amb Palestina, caldria no descuidar i fins i tot liderar, en el marc de l’estat espanyol, les relacions amb un país certament desconegut o poc contemplat com és Turquia. Candidat a l’adhesió a la Unió, es tracta d’un país amb una importància estratègica política i econòmica molt considerable al que cal donar suport per contribuir a reforçar la democràcia, la protecció dels drets humans i generar les condicions perquè l’adhesió sigui, ben aviat, una realitat.

Les relacions amb Amèrica Llatina són diferents però igualment importants. Compartim, al igual que la resta de l’Estat, vincles des del punt de vista històric, cultural, afectiu, polític i econòmic. La regió està vivint un procés de transformació. La democràcia s’està consolidant, destaquen economies com la brasilera, la mexicana o la xilena, però la pobresa i les diferencies socials i econòmiques són cada cop més grans.

Amèrica, tal com es va apuntar en la cimera de caps d’estat i de govern de la Unió Europea i d’Amèrica Llatina i el Carib celebrada a Guadalajara el passat mes de maig, ha de fer front al repte de la cohesió social. És molt important millorar la governabilitat, reforçar les institucions, descentralitzar el poder (cap amunt potenciant processos d’integració regional i cap avall, transferint competències i recursos a regions i municipis), establir sistemes “d’empoderament” de la ciutadania, garantir la igualtat d’oportunitats. Generar, en definitiva, les condicions per poder establir instruments que permetin el desenvolupament econòmic, la inserció social i el respecte pel medi ambient.

I davant d’aquest repte, Catalunya, Espanya i Europa, poden jugar un paper important, ajudant a generar espais d’intercanvi, de transferència de coneixement (en els dos sentits) i de recursos, de suport polític. Representen un model diferent al dels Estats Units (amb molts adeptes a la regió). Amb experiències importants a aportar en matèries com la integració regional, la descentralització, el desenvolupament econòmic o la política social. Però també amb molt per aprendre en àmbits com la vida comunitària, la participació o la construcció de ciutadania.

Finalment, i pel que fa a les relacions amb Àsia, sembla evident que Catalunya i Espanya no estan en disposició de liderar relacions en el context europeu. Però si que cal tenir-les en compte i cal valorar la capacitat de Catalunya de ser, en el context espanyol, la porta d’entrada a un continent amb un potencial econòmic, cultural i polític molt important.

Els vincles econòmics són cada cop més fluïts i comencen a tenir un pes específic. I d’ença a l’establiment de la Casa Àsia, l’apropament cultural s’està intensificant. Cal valorar molt positivament l’experiència incipient d’aquesta Institució ja que pot ajudar a posicionar Barcelona i Catalunya i a dinamitzar unes relacions amb un pes estratègic cada cop més significatiu.

La cooperació descentralitzada. Un actiu per Catalunya i Espanya.

En els darrers anys han sorgit amb força nous actors en el panorama internacional. Els Estats han perdut gradualment el monopoli de les relacions internacionals cedint part del seu protagonisme a entitats supraestatals, com la Unió Europea, o a entitats infraestatals.

En un escenari de globalització, els governs locals i regionals han volgut projectar-se en l’esfera internacional, desenvolupant relacions polítiques, de promoció econòmica, intercanvi i transferència i de solidaritat. Aquest fenomen ha tingut una especial rellevància a Espanya, un país en que les Comunitats Autònomes, en major mesura, i els governs locals han assumit importants competències.

Però no es tracta d’un fenomen exclusiu d’Espanya. A tota Europa, a Amèrica Llatina i a tot el món, els governs territorials articulen polítiques en matèria internacional. Bona prova d’aquest fet la trobem en l’existència d’organitzacions com “Ciutats i Governs Locals Units” constituïda el darrer mes de maig a Paris fruit del procés de fusió de les dues grans organitzacions del municipalisme internacional (IULA, FMCU i METROPOLIS) i que te la seva seu i Secretaria permanent a la ciutat de Barcelona.

En el camp de la cooperació al desenvolupament el paper que estan jugant els governs regionals i locals és d’una importància creixent. Seguint les recomanacions de Nacions Unides i fruit de la pressió que va exercir la ciutadania durant les dècades dels vuitanta i els noranta, les administracions públiques espanyoles, i en especial les locals, estan fent un esforç important per incrementar les seves aportacions, situant-se, en molts casos, en el 0,7% dels seus pressupostos.

Bona prova d’aquest fet és que la cooperació descentralitzada constitueix a Espanya una de les principals rúbriques de l’Ajuda Oficial al Desenvolupament. Es tracta, quantitativament, d’un instrument de gran rellevància. L’any 2003 va mobilitzar 308 milions d’Euros, una quantitat superior als 304 milions dels que disposava l’AECI.

La pràctica totalitat de les Comunitats Autònomes i molts governs locals, han articulat programes de solidaritat internacional i cooperació al desenvolupament. Malgrat que és cert que canalitzen part dels seus recursos mitjançant Organitzacions No Governamentals, han establert, de forma creixent, relacions de cooperació directa finançant programes i projectes a contraparts amb les que mantenen relacions més o menys estables.

Si analitzem aquestes accions de cooperació directa veurem que en moltes ocasions es financen meres transferències de recursos. Ara bé, cada cop més, s’involucren en iniciatives vinculades als àmbits de competència i experiència que els hi són més propis.

És en aquest sentit on la cooperació descentralitzada adquireix una dimensió de rellevància. La lluita contra la pobresa i la cohesió social requereix d’institucions públiques democràtiques, fortes, eficaces i participatives. El reforç dels governs locals, els més propers a les necessitats i realitats dels ciutadans, i el suport als processos de descentralització constitueixen una peça clau per a la reforma política i la democratització dels països en vies de desenvolupament. I juguen un paper decisiu en la lluita contra la pobresa, la desigualtat i l’exclusió així com la promoció de la cohesió social i el desenvolupament econòmic.

Malgrat la importància conferida als governs locals en els processos de desenvolupament i a la implicació cada cop més activa dels governs locals i regionals dels països desenvolupats, són pocs els instruments de suport a la cooperació descentralitzada. Només la Unió Europea, amb Programes com Urb Al o Àsia Urbs, o el Banc Mundial, amb el Programa Cities Alliance, han donat suport a aquesta forma de cooperació.

En el cas de la cooperació espanyola, no existeixen programes de suport a la cooperació descentralitzada. El Pla Director de la Cooperació Espanyola 2001 – 2004, estableix com a prioritat sectorial la participació social, el desenvolupament institucional i el bon govern. S’han desenvolupat programes importants de suport als governs locals i a la descentralització dels països en vies de desenvolupament. Però només de forma esporàdica s’ha comptat amb la cooperació descentralitzada.

Sembla que el nou govern d’Espanya vol corregir aquesta mancança i comptar amb la cooperació descentralitzada. És necessari establir mecanismes que permetin participar a les Comunitats Autònomes i governs locals en la definició de la política de cooperació espanyola. També es necessari establir mecanismes per fer que la cooperació de l’Estat i la cooperació descentralitzada es complementin i treballin de forma autònoma però coordinada.

I el mateix podríem afirmar pel que fa al govern de Catalunya que hauria de valoritzar el dinamisme dels governs locals catalans en matèria de cooperació al desenvolupament, establint mecanismes de suport, vies per cercar la complementarietat d’acció i sistemes de coordinació.

About Miquel Iceta

Sóc primer secretari del PSC, president del grup socialista al Parlament de Catalunya i candidat a la Presidència de la Generalitat

Posted on dimecres 14 Juliol 2004, in Anotacions. Bookmark the permalink. Comentaris tancats a Aportació d’Agustí Fernández de Losada.

Els comentaris estan tancats.