Diumenge, 23 de maig

Passada la boda, podrem ja entrar en campanya per a les eleccions europees? Per nosaltres no quedarà. I per encetar el debat no estaria gens malament donar una ullada al Manifest Europeu del PSC.

Aquesta setmana ens ha portat la notícia de la proposta que farà el Conseller en cap de substituir el Secretari de Comunicació del Govern. Sembla que la persona cridada a substituir Miquel Sellarés serà Enric Marín. Els seus coneixements i experiència, així com la seva capacitat de treballar en equip, ens porten a saludar la seva incorporació per enfortir una de les àrees vitals del Govern.

Aquesta darrera setmana s’han apuntat alguns debats de futur força interessants. És sabut que el Govern està ja treballant sobre la nova organització territorial de Catalunya i sobre la llei electoral. Aquests dos temes, juntament amb la redacció del nou Estatut i la revisió del sistema de finançament autonòmic, constituiran sens dubte els debats institucionals més importants de l’actual legislatura catalana, que s’afegiran als debats sobre la reforma del Senat i de la llei electoral espanyola per a recollir la paritat en les candidatures, impulsant el bloc de reformes institucionals més importants des de l’aprovació de la Constitució i els Estatuts d’Autonomia.

Temps hi haurà per entrar en el detall de cadascun d’aquests debats, però convé avançar ja els criteris amb els que els socialistes abordarem les dues primeres reformes esmentades.

Pel que fa a la llei electoral catalana, és ben sabut el nostre criteri d’assegurar el caràcter proporcional del sistema electoral i l’atribució d’un igual valor a tots els vots amb independència d’on s’hagin emès. Sempre hem abonat la possibilitat d’adaptar a la nostra realitat el sistema electoral alemany (de proporcionalitat personalitzada). Però podríem acceptar altres propostes, sempre en el marc dels dos criteris abans esmentats.

Pel que fa a l’organització territorial catalana, la guia de les nostres propostes sempre serà el principi de subsidiarietat, que implica situar competències i recursos tan a prop dels problemes i dels ciutadans com sigui possible. Això ens porta a reclamar que, sigui quina sigui l’organització territorial que s’adopti, els Ajuntaments vegin incrementats les seves competències i recursos. És evident que aquest criteri general és compatible amb l’organització del país en set regions o vegueries. Això apuntaria al caràcter d’administració local de segon nivell dels Consells o Diputacions de Vegueria o Regió. Per entendre’ns, passaríem de quatre a set províncies a tots els efectes, llevat de les previsions electorals contingudes a la llei electoral espanyola pel que fa al Congrés i al Senat.

La pròpia administració de la Generalitat també haurà d’adaptar les seves estructures a aquesta organització regional, és a dir, l’estructura descentralitzada dels Departaments haurà de ser la Vegueria i els responsables de cada Departament a nivell de Vegueria haurien de dependre funcionalment del Delegat de la Generalitat a cada Vegueria. Aquesta nova organització implica replantejar el paper dels Consells Comarcals, i portarà a la constitució a l’àrea metropolitana de Barcelona d’un “únic organisme prestador de serveis”, tal com recull l’Acord per a un Govern Catalanista i d’Esquerres.

El rigor amb què el Conseller Saura està dirigint els treballs preparatoris de les propostes del Govern fa preveure que aquestes reformes arribaran a bon port l’any vinent.

I mentre el Govern prepara reformes de tanta transcendència i ha fet pública la situació econòmico-financera real de la Generalitat, heretada de l’anterior Govern de CiU (resultat negatiu de 1.177 milions d’euros l’any 2003, una despesa desplaçada acumulada de 2.903 milions d’euros, i un deute viu de 17.364 milions d’euros), CiU sembla haver entrat en un procés de radicalització sense retorn.

Com s’explica sinó la reticència a acceptar que el nou Govern d’Espanya és infinitament més favorable a les aspiracions catalanes que no ho era el govern del PP al que CiU prestava suport? Com s’explica sinó la negativa a donar suport a una resolució del Congrés dels Diputats sobre els papers de Salamanca que emplaça al govern a trobar una solució abans d’acabar l’any? Com s’explica sinó l’intent de minimitzar la postura de Zapatero de lluitar pel reconeixement institucional del català a Europa? Com s’explica sinó la reticència al procés d’elaboració del nou Estatut que expressa CiU quan diu que sense reforma constitucional la reforma de l’Estatut no val res? I això ho diu la mateixa CiU que es va negar a tocar l’Estatut al llarg de 23 anys, i que sempre havia defensat que per assolir un major autogovern a Catalunya no calia reformar la Constitució.

Per acabar de descriure aquest panorama de radicalització de CiU sols cal esmentar que la ponència del proper Congrés de CiU torna a esgrimir l’autodeterminació i que aquest fet es divulga coincidint amb la visita d’Artur Mas al Lehendakari Ibarretxe.

CiU atribueix el seu retrocés electoral a les eleccions autonòmiques i generals a una fuita de vots cap a ERC a causa del seu pacte amb el PP, i ara està disposada a desbordar ERC en el terreny de la reivindicació. Mentre ERC aposta decididament per avançar en l’autogovern aprofitant una conjuntura més favorable a Espanya gràcies a la victòria de Zapatero el 14-M, CiU inicia la seva fugida endavant. De seguir pel camí que marca Mas, CiU no sols haurà perdut les eleccions sinó que acabarà perdent la centralitat política conquerida per Jordi Pujol en els darrers 30 anys.

About Miquel Iceta

Sóc primer secretari del PSC, president del grup socialista al Parlament de Catalunya i candidat a la Presidència de la Generalitat

Posted on diumenge 23 Mai 2004, in Política. Bookmark the permalink. Comentaris tancats a Diumenge, 23 de maig.

Els comentaris estan tancats.