Diumenge 30 de novembre

Cal felicitar els organitzadors i organitzadores de la concentració a favor d’un govern catalanista i d’esquerres. Han estat capaços de reunir en pocs dies més de 3000 persones davant del Parlament de Catalunya per reclamar als partits d’esquerra la voluntat, l’intel·ligència, i l’esforç de fer possible una majoria i un govern catalanista i d’esquerres a partir dels resultats obtinguts pel PSC-CpC, ERC i ICV-EA a les eleccions del passat 16 de novembre.

Si algú tenia algun dubte sobre l’encert de la convocatòria, sols cal que llegeixi les declaracions airades de Josep Antoni Duran Lleida que pretèn acusar-nos als socialistes de “guanyar al carrer el que no hem guanyat a les urnes”. En un tic de dretes indissimulat, a Duran Lleida li fa por que els ciutadans prenguin el carrer. No l’hem vist a les manifestacions per una altra globalització, a les manifestacions contra la guerra, o a les manifestacions en defensa dels drets socials i sindicals. A Duran l’hem vist del bracet d’Aznar a la Internacional Demòcrata de Centre -abans Internacional Demòcrata Cristiana-, l’hem vist del bracet de Joan Cogul -cas Turisme- i l’hem vist del bracet de Fidel Pallerols -cas Treball-. Però no l’hem vist a les mobilitzacions socials en defensa d’un món millor. Com ja ha estat dit, a la dreta li fa por la mobilització ciutadana i en això Duran Lleida és la representació més genuïna de la dreta catalana.

No deixa de sorprendre que Duran insisteixi en falsos arguments. El primer fals argument: el convocant d’aquesta concentració no és el Partit Socialista. Són plataformes ciutadanes ben diverses que apleguen gent progressista, algunes persones amb militància política coneguda però la majoria sense carnet. Duran, defensor a ultrança de les privatitzacions, és un enemic conspicu de la socialització de la política, és a dir, de l’esforç per vincular a l’acció política al màxim de persones, des de la creença que no és bo en democràcia que els únics actors polítics siguin els partits.

El segon fals argument és que Pasqual Maragall hauria perdut les eleccions. Encara és hora que Duran admeti que hi va haver més catalans i catalanes que van votar a favor de Pasqual Maragall com a President que els que ho van fer a favor d’Artur Mas (7.000 persones més). O que admeti que la suma dels escons del PSC-CpC, ERC i ICV-EA (74) seria superior a les sumes CiU+PP (61) ó CiU+ERC (69). Totes elles sumes legítimes, però la que assegura una majoria més àmplia és la del tripartit d’esquerres.

Tampoc no recorda Duran que al mateix temps que en la campanya electoral els dirigents de CiU acusaven als amics i amigues d’ERC de traïdors, no s’estaven de dir que encara que no fossin la llista més votada no renunciarien a formar govern si podien. O inclús molt abans de la campanya, com quan Artur Mas en una entrevista publicada a La Vanguardia el 13 d’abril deia: “Si puedo gobernar, aunque no sea la lista más votada, lo haré”.

A que venen doncs les declaracions tan brutals de Duran? Senzillament al nerviosisme d’un partit que després d’haver governat 23 anys seguits, ha monopolitzat en benefici propi tots els instruments institucionals, la política de nomenaments, les subvencions, les concessions, els mitjans de comunicació de titularitat pública. Ara pateixen el vertígen de la possibilitat d’haver de fer política en igualtat de condicions als demés. Encara que sols fos per aquest motiu, convindria que l’alternança es fes realitat perquè, no ens enganyem, el canvi a Catalunya passa perquè CiU deixi el govern.

About Miquel Iceta

Sóc primer secretari del PSC, president del grup socialista al Parlament de Catalunya i candidat a la Presidència de la Generalitat

Posted on diumenge 30 Novembre 2003, in Anotacions. Bookmark the permalink. Comentaris tancats a Diumenge 30 de novembre.

Els comentaris estan tancats.