Notícies i articles a Scoop.it

scoopit_mi_petitUs recordo que gairebé cada dia recomano articles a través del meu Scoop.it, de Twitter, del meu perfil a Facebook i en el recopilatori Alternatives. Aquí hi trobareu les meves intervencions més recents, i aquí accediu al meu Arxiu.

Intervenció a l’acte “La lluita per la igualtat en la Catalunya del segle XXI”

mi070215

Molt bon dia, amigues i amics, companyes i companys,

Ens mereixíem un acte així!

Gràcies a tots i a totes per la vostra assistència.

Agraeixo molt especialment les intervencions dels amics i amigues que han volgut participar en aquest acte, mostrant el seu compromís amb la causa de la igualtat, la nostra utopia.

Gràcies Albert, Rosa, Carme, Josep Maria i Joan Carles.

Aquest és un acte important per a nosaltres, vol marcar la renovació del nostre compromís, però també vol assenyalar un nou inici. Com va dir Willy Brandt: “Recordeu sempre la vostra força i que cada nova època requereix noves respostes”.

Venim de lluny, de molt lluny, ho hem vist al vídeo. Som del partit de Joan Reventós, de Josep Pallach, de Paco Ramos, de Maria Aurèlia Capmany, d’Ernest Lluch, de Marta Mata, de Jordi Solé Tura, d’Antonio Santiburcio i de tants i tants altres. Gent de pedra picada, disposada a picar pedra. Gent com nosaltres. Ens cal molta més gent així.

Venim d’una llarga història de lluites obreres, democràtiques, catalanistes, federalistes, feministes, culturals, pacifistes, socialistes, sindicals, ecològiques i socials.

Som fills d’un moviment històric que no s’improvisa. No va néixer ni en platós de televisió ni en cenacles elitistes. Som una força en la que els protagonismes individuals mai no obliden la dimensió col·lectiva del nostre compromís. Volem canviar les coses, els pobles, les ciutats, Catalunya, Espanya, Europa i el món. Volem canviar les coses des dels valors de llibertat, igualtat, justícia, fraternitat i solidaritat.

Som una força impulsora de transformacions socials, un partit que es presenta amb humilitat davant la societat catalana, conscient dels seus errors i mancances, però també orgullós de la seva trajectòria i dels avenços que han estat assolits gràcies als nostres esforços.

Cap partit a Catalunya o a Espanya pot dir que ha contribuït més que els socialistes a la llibertat i al progrés dels nostres conciutadans i conciutadanes.

La conquesta i consolidació de la democràcia, el retorn de les institucions a l’exili amb el president Tarradellas al capdavant, la Constitució i els dos Estatuts, la incorporació d’Espanya a les institucions europees, l’impuls a l’Estat del Benestar, sanitat, educació, pensions no contributives i ajut a la dependència, l’ampliació dels drets i les llibertats, són fites de les que ens sentim legítimament orgullosos.

Ho torno a dir: cap partit a Catalunya o a Espanya pot dir que ha contribuït més que els socialistes a la llibertat i al progrés dels nostres conciutadans i conciutadanes.

Fa poc més d’un any d’aquell Tren de la Llibertat en que moltíssimes dones de tota Espanya van aturar en sec l’ofensiva de la dreta contra els drets de les dones. Cal retre homenatge a totes les lluites que han fet possible avançar, i a totes aquelles que han evitat els retrocessos. Perquè, desgraciadament, els drets i els avenços no són mai irreversibles. I els combats han de ser permanents com, per exemple, contra la violència i els crims masclistes.

Dit això, hem comès també alguns errors que cal reconèixer i rectificar. Com ho fa sense embuts la Crida que avui presentem.

El nostre repte és renovar el compromís amb els valors que donen sentit a la nostra existència i la nostra lluita, i ser capaços de traduir-los en acció política i transformacions que cal impulsar a la Catalunya d’avui.

Per això volem escoltar totes les veus que vulguin ser escoltades. I comptar amb tots i totes els que vulguin fer avançar amb nosaltres la causa del socialisme i la causa de Catalunya. Per això volem avançar cap a un Congrés Obert i cap a un Consell Obert dels i de les Socialistes de Catalunya.

Socialistes de Catalunya, posant per davant les persones i la voluntat unitària. Socialistes de Catalunya, aplegant els homes i les dones que lluiten per la causa de Catalunya i la causa del socialisme. Més enllà d’un partit, la força d’un moviment.

La causa de Catalunya, és clar, la causa dels catalans i les catalanes, la nostra identitat, el nostre autogovern, la nostra cohesió social, la nostra unitat civil, el catalanisme transversal, patrimoni comú, indivisible, unitari, que no deixarem segrestar per ningú, ni que sigui trepitjat per ningú.

I la causa del socialisme, sí.

Escolteu la definició de socialisme que ens va llegar Jordi Solé Tura el 1998.

“Sempre he entès el socialisme com una passió per la dignitat de la persona, és a dir, per la igualtat i la solidaritat en una societat lliure. Per això l’empenta moral i política del socialisme continuarà viva mentre hi hagi desigualtats, injustícies, discriminacions i humiliacions.

Des del punt de vista polític això vol dir una lluita continua per reformar les nostres societats, en el ben entès que les reformes són molt més difícils i complexes que les revolucions.

El problema actual és que encara vivim de les lluites, les victòries i les derrotes del passat, fins i tot del passat immediat, quan el concepte de socialisme anava vinculat als grans canvis de la revolució industrial, a les guerres colonials i mundials, a la defensa de democràcies amenaçades i a la divisió en blocs.

En el futur aquesta lluita pels mateixos objectius es farà en un món més dominat per grans centres de poder supraestatals i grans mitjans de comunicació, però també en un món protagonitzat per sectors socials històricament marginats. Serà per damunt de tot, la lluita per la igualtat entre homes i dones, entre ètnies i entre societats avançades i endarrerides. I espero també que un món on el nou paper de les ciutats, les nacionalitats i les regions permetrà, per fi, superar les velles concepcions nacionalistes”.

Parlo de la causa del socialisme entre d’altres coses perquè, com deia Ulrich Beck, “La renúncia oberta a la utopia és un xec en blanc a l’abandó de la política per part de la pròpia política. Només qui és capaç d’entusiasmar-se, guanya suport i conquereix el poder”.

Nosaltres volem embridar el capitalisme global per sotmetre l’economia al benestar de les persones i dels pobles, just el contrari del que succeeix ara. Recordem el que ens deia Tony Judt: “La dreta utilitza la crisi com a excusa per a desplegar acarnissadament les seves prioritats: menys Estat, menys protecció social, menys solidaritat”. Nosaltres ens oposem frontalment a això. Amb paraules i, sobretot, amb actituds, amb fets, amb accions de govern.

Som una esquerra democràtica, reformadora i transformadora, amb vocació majoritària i de govern. Capaç de reivindicar i de denunciar, sí. Però també capaç de governar i de canviar la realitat, de combatre les injustícies, de construir una societat millor.

Som conscients que l’economia de mercat funciona sobre la base del benefici i l’obsessió per les possessions materials, però no ens volem resignar a una organització social que es limiti a prendre nota de les desigualtats, les injustícies i els desequilibris, a una societat que només trobi satisfacció en el consumisme desaforat, a una societat de mercat. Cal que recuperem la crítica a les desigualtats, les crisis, la precarietat, l’alienació i la pobresa generades pel sistema capitalista. Precisament perquè som socialistes. Però no volem ser una força que es limiti a denunciar, a reivindicar, volem transformar la realitat, canviar les coses, des del govern i des de l’acció social, política i cultural. Volem recuperar la cultura crítica i la capacitat transformadora.

El model neoliberal és incapaç de situar les persones per sobre del benefici. I nosaltres no acceptem com a inevitables ni l’atur, ni la pobresa, ni les desigualtats. Així doncs, els reptes són clars: la regulació del sistema financer, l’abandó del dogma de la mà invisible del mercat, la submissió del lliure comerç a normes socials i ambientals, evitant confondre drets amb mercaderies que sols estan a l’abast dels que les poden comprar, recuperant el prestigi de la política i de lo públic, introduint elements de democràcia econòmica com la cogestió a les empreses, potenciant l’economia social, rebutjant la desregulació sistemàtica de la relació entre empresaris i treballadors.

Por primera vez en la historia, el cambio de civilización al que estamos asistiendo no está comportando una ampliación de los horizontes de progreso, al contrario, suscita miedos e inseguridades, genera paro y desigualdades, agota los recursos naturales del planeta, amenaza el medio ambiente y condena a la precariedad y a la pobreza a muchas personas. Y por esto necesitamos, entre otras cosas, una buena regulación de los mercados globales y unos Estados Unidos de Europa.

Debemos reconstruir nuestro proyecto político para hacer frente a los retos de la globalización, del individualismo egoísta y del repliegue comunitario. Hemos de hacer frente al miedo que es el caldo de cultivo de los populismos demagógicos, xenófobos o identitarios que nos acechan, y que estimula el conservadurismo y la ley de la selva.

Hemos de buscar con todos aquellos y aquellas que lo deseen, las respuestas a nivel local, europeo y global, para construir un nuevo proyecto capaz de alumbrar una nueva sociedad más libre y más segura, más próspera y más justa. Sin olvidar que la crisis económica es también una crisis energética y ambiental. Y que la fractura social que va creciendo tiene una expresión cada vez más dura en los núcleos urbanos, agravando viejos problemas y creando nuevos problemas que conviene conocer y afrontar.

Vull insistir en la nostra vocació de govern, reivindicant la feina feta pels governs socialistes presidits per Felipe González i José Luis Rodríguez Zapatero, per tants i tants governs municipals, i pels governs d’esquerres presidits per Pasqual Maragall i José Montilla. I vull recordar que des de que governa CiU amb el suport d’ERC, hi ha menys persones treballant, tenim més desigualtats, més pobresa, més retallades i Catalunya ha doblat el seu deute i, a més, ens han embarcat en una nòria i en un carreró sense sortida.

Una nòria que gira i gira però que és incapaç d’impulsar canvis tangibles. Una nòria que no pot amagar la veritat ni la complexitat dels problemes als que ens enfrontem.

Quina és la nostra realitat avui?

  1. 194.000 llocs de treball perduts des de l’any 2010
  2. 111.000 famílies sense ingressos
  3. Mig milió de persones amb feina però en risc de pobresa
  4. La taxa d’activitat i d’ocupació dels homes continua sent 10 punts més alta que la de les dones
  5. La pobresa infantil severa se situa 11 punts per sobre de la mitjana europea
  6. 320.000 famílies declaren que no poden mantenir l’habitatge a una temperatura adequada

Davant d’una verdadera situació d’emergència social, hem de fer front a l’immobilisme de la dreta i denunciar les solucions màgiques que ofereixen paradisos il·lusoris.

No hi ha solucions miraculoses. Us poso un petit exemple. Aquests dies s’està impulsant un debat sobre un projecte de Constitució catalana, que sembla que té molts entusiastes, però pocs la deuen haver llegit llegida, crec. Mireu, article 30, “Amb independència de la seva situació administrativa o laboral, totes les persones tenen dret a l’assistència sanitària gratuïta en cas d’urgència”. Sí, ho heu sentit bé, “en cas d’urgència”. Aquest és el nou país que ens proposen? No és el nostre nou país, en cap cas. Nosaltres volem un dret a la salut, un dret a l’assistència sanitària gratuïta per tothom quan ho necessiti, sigui o no urgent. Un altre exemple, enguany, en els pressupostos acordats entre CiU i ERC, zero euros a les escoles bressol.

Menys paraules buides, menys procés, menys estructures d’Estat, i més vetllar per l’estat de les estructures que ja tenim, els drets i les oportunitats de les persones. Més sanitat, més educació i menys ambaixades. Menys fulls de ruta i més idees clares. Més dir la veritat: no hi haurà una solució unilateral. L’únic camí és el del diàleg, la negociació i el pacte, la resta és fer volar coloms i enganyar el personal.

Menys parlar d’independència i més lluitar contra les dependències. No volem que la salut o l’educació depenguin de si les pots pagar o no. No volem que el benestar dels infants depengui del nivell adquisitiu de les seves famílies. No volem que els subministres imprescindibles d’aigua, llum i gas depenguin de si ets o no pobre. Volem lluitar contra les dependències, de veritat.

Volem un canvi de debò, d’arrel, volem viure d’una altra manera, volem viure altrament, i veure les coses amb una altra ment. Una altra manera de pensar, una altra manera d’enfocar la vida, una altra manera de valorar les coses, una altra manera d’establir prioritats, un altre sistema de valors. Una alternativa de veritat, això volem construir.

Volem canviar Espanya, volem reformar l’Estat, volem un acord per canviar la Constitució i fer d’Espanya un Estat federal en que l’autogovern de Catalunya i la defensa dels interessos dels catalans i les catalanes tinguin les màximes garanties. Però no volem ni l’esquinçament de la societat catalana ni la ruptura amb la resta de pobles d’Espanya. I volem poder votar aquest nou pacte.

Que no me digan que no se nos entiende. Queremos cambiar España, queremos reformar el Estado, queremos un acuerdo para cambiar la Constitución y hacer de España un Estado federal en el que el autogobierno de Cataluña y la defensa de los intereses de los catalanes y las catalanas tengan las máximas garantías. Pero no queremos ni el desgarro de la sociedad catalana ni la ruptura con el resto de pueblos de España. Y queremos poder votar este nuevo pacto. Más claro, agua.

Per ser fidels a la nostra història i lleials amb el nostre compromís polític, per ser capaços de seguir treballant pels canvis necessaris, el PSC ha de canviar, la nostra organització ha de canviar, la nostra forma de fer política ha de canviar, la nostra relació amb la ciutadania ha de canviar.

Entrem en un any decisiu per a la reconstrucció del nostre projecte polític, la preparació de les eleccions municipals, autonòmiques i generals ens ha de servir per obrir-nos als sectors progressistes, per estrènyer els nostres lligams amb els treballadores i les treballadores, els emprenedors i les emprenedores i el nostre jovent. Per ser més, per ser millors, per canviar les coses.

I hem d’enriquir el nostre projecte polític a partir d’un debat profund al voltant dels deu eixos que conté la crida que avui presentem. Per un Congrés Obert centrat en un debat d’idees que hagin estat contrastades amb molta gent, amb molts sectors, a tot arreu, sense embuts ni prejudicis. Treballant amb els sindicats, amb el moviment associatiu progressista, la gent d’esquerres.

  1. Substituir les polítiques d’austeritat per polítiques d’impuls econòmic i de creació de llocs de treball.
  2. Combatre les desigualtats, la precarietat i la pobresa, i impulsar un pla de rescat social.
  3. Defensar l’Estat del benestar com a mecanisme essencial per a l’equitat i la igualtat d’oportunitats.
  4. Defensar i promoure la qualitat de l’escola pública i el dret de la ciutadania a la cultura, recolzant els creadors, les creadores i les indústries culturals.
  5. Defensar la qualitat de la sanitat pública rebutjant la seva privatització i el seu empetitiment.
  6. Impulsar la sostenibilitat i combatre els hàbits del consumisme i el malbaratament.
  7. Impulsar una Europa social i democràtica capaç d’embridar el poder financer i especulatiu.
  8. Revitalitzar la democràcia, amb nous sistemes de participació, partits més oberts i transparents i un nou sistema electoral.
  9. Establir una administració pública absolutament transparent, oberta a l’escrutini permanent de la ciutadania i amb tolerància zero envers la corrupció.
  10. Promoure un nou acord amb la resta d’Espanya que ens permeti votar.

Renovar, innovar, canviar. Obrir-nos, anar a buscar talent, complicitats. Fer xarxa. Aprofitar la preparació de les eleccions municipals com a palanca de renovació. Fent de les eleccions municipals una reivindicació de la política més noble i altruista, dels canvis des de baix, atenent els problemes reals, treballant pel que realment importa. Aquest és el nostre compromís, el nostre combat.

Amigues i amics, companyes i companys, us convido a seguir treballant pel socialisme i per Catalunya.

Us convido a llegir, debatre i difondre la Crida dels Socialistes de Catalunya.

Us convido a cridar junts, ben fort,

Visca, visca, visca, Catalunya socialista!

Entrevista a El Punt Avui

ENTREVISTA A MIQUEL ICETA, PRIMER SECRETARI DEL PSC

“Al PSC alguns potser l’han esborrat massa aviat de la llista d’adreces”
“Espero les municipals amb candeletes, perquè aquells que ens han donat per morts vegin on som”
“Els que volen projectar que les eleccions del 27-S poden portar a la independència, o enganyen o s’enganyen”
“El seu full de ruta ha arribat al final”
Sóc sincer. Crec que no hi haurà una nova llei electoral. I menys vuit mesos abans d’unes eleccions
Estic convençut que dilluns el president Mas sortirà airós de la seva compareixença a la comissió d’investigació
En aquest país sembla que és més fàcil fer una nova constitució que una llei electoral
El meu càrrec sempre està a disposició del partit. Ja veurem què passa el 27-S, i després vindrà un congrés
L’expedient al jutge Vidal és una barbaritat. Per què hem de jutjar què fa en hores lliures?
Navarro va haver d’afrontar una situació molt difícil. El procés va crear molta tensió al PSC
A vegades el que hi ha són discussions, no sé si crispació social. No crec que Catalunya sigui una societat crispada

EL PUNT AVUI, 07/02/15
XEVI XIRGO

Amable i optimista de mena, i equipat amb la seva habitual Coca-Cola Zero, el primer secretari del PSC, Miquel Iceta, repassa i analitza en aquesta entrevista no només la situació que viu el PSC, sinó també el país, a les portes d’unes eleccions municipals i d’una convocatòria electoral al Parlament d’aquí a vuit mesos.

-Se’l veu còmode, en el càrrec de primer secretari. És allà on sempre havia volgut ser?
-Sí. Hi estic còmode. De fet, jo ja m’havia ofert per ser primer secretari el 2011, però llavors molts em van dir que no era la meva hora, i es va fer consens al costat de Pere Navarro. I vaig tornar a fer l’oferiment quan ja no hi pensava gaire, la veritat, i potser en un moment en què estaven molt forçats a acceptar-ho. Fixi’s si no hi pensava que fins i tot havíem parlat de la possibilitat que jo anés al Parlament Europeu. No m’imaginava tornant a la primera fila de la política catalana, però les circumstàncies m’hi han portat. I no voldria que sonés malament, però a mi em sembla que m’he estat preparant tota la vida per a un moment així.

-Si vostè mateix diu que ha viscut de la política tota la vida, deu ser fàcil dir que forma part de la casta.
-Sí, sí. Jo estic en política des del 1977, i no me n’amago. Però la gent que ens vam comprometre políticament de molt joves, i que hem mantingut aquest compromís, a mi em sembla que és un valor i no pas res criticable. I si d’això en diuen formar part de la casta, doncs bé…

-No crec que es digui en sentit positiu.
-Sap què passa? Sóc dels que pensen que val més boig conegut que savi per conèixer. L’experiència és un grau. Per a una operació a cor obert, cirurgià experimentat. Ara no és hora de venedors de safrà, és hora de solidesa i d’experiència, i de regeneració, que és el que jo i molta gent del PSC podem aportar.

-Tants anys fa que vostè està al PSC com que a Catalunya no hi ha una llei electoral pròpia.
-Sí, això és un fracàs.

-La veurem aviat, aquesta llei?
-Crec que no. Sóc molt sincer. Quan sento segons qui parlar amb tanta insistència d’aquesta estructura d’estat que anomenem administració electoral, el que en el fons admeten és que no hi haurà llei electoral. Hi renuncien. Perquè ho veuen molt difícil. I amb unes eleccions d’aquí a vuit mesos, encara és més complicat. Tot i això, no deixa de ser un fracàs col·lectiu… En aquest país sembla més fàcil fer una nova constitució que no una llei electoral.

-Ho diu per la constitució catalana del jutge Vidal?
-Sí. Cal posar les coses en perspectiva, i entendre que les coses no són tan fàcils com semblen. En un dels fulls de ruta que circulen, que ja no se sap mai quin és el bo, es parla de fer una constitució en deu mesos. Però si no hem estat capaços de fer una llei electoral en trenta anys! Potser que ens centrem en les coses que toquen. I aquí, en la llei electoral, permeti’m que li ho digui, Madrid no hi té cap culpa. De qui és culpa que no hi hagi llei electoral? Del PSOE? De Zapatero? De González?

-Ara sembla que del PSC. Si ho tinc ben entès, CiU, ERC, IC i fins i tot C’s setmanes enrere havien arribat a un consens, però el PSC no s’hi va incorporar…
-No és veritat, no és cert. Nosaltres volem més proporcionalitat i l’elecció directa de diputats de districte. Ens sembla que és el que vol la gent. La manera d’aproximar la política al ciutadà és que puguem votar directament el diputat d’aquell districte. Estan molt bé les llistes obertes i poder marcar creuetes en una llista, però és molt millor poder elegir el diputat directament. Ara, un sistema que no s’assemblés molt a l’alemany no satisfaria els ciutadans.

-I la proporcionalitat dels vots.
-Sí. La proporcionalitat és important. Ara mateix, si vostè explica a algú que el PSC va tenir més vots que ERC en les darreres eleccions, ningú s’ho creu, perquè ERC té 21 diputats i el PSC, 20. Volem un sistema més just. El pes dels partits al Parlament ha de ser proporcional al seu pes en vots. Volem això i volem l’elecció directa de diputats. I tan cert és això com que la resta de partits ho veuen de manera diferent, és cert.

-Per aprovar la llei, cal el suport de 90 diputats, dos terços del Parlament. I això quan falten vuit mesos per a unes eleccions…
-Vuit mesos abans d’unes eleccions no és el moment més feliç per plantejar aquesta llei. Però vaja, si ho proposen els mateixos que es veuen amb cor de redactar una constitució en deu mesos, és que els deu semblar bufar i fer ampolles…

-Si vostè estigués al CGPJ, li hauria obert expedient al jutge Vidal?
-No. Em sembla una barbaritat. Un jutge és un jutge i ha de ser imparcial quan fa de jutge. I si en les hores lliures vol fer una constitució o anar-se’n a l’Ateneu si n’és soci, per què ens hi hem de posar? No ho he entès. No acabo d’entendre en què es basa un càstig a un jutge per haver col·laborat desinteressadament a fer una constitució en hores lliures.

-A vostè, quan sent a parlar d’estructures d’estat, se li deuen posar els pèls de punta.
-No. Perquè ja en tenim. El Parlament ho és, el Síndic també, el govern, l’oficina antifrau… En tenim moltes. Però a mi ara em preocupa molt més l’estat d’algunes estructures, com la sanitat pública, que no pas les estructures d’estat. Abans de tenir-ne de noves, ens hauríem de preocupar de fer funcionar millor les que tenim.

-“Catalunya ha perdut quatre anys inútilment.” La frase és seva. Ho creu de veritat? Vol dir?
-Sí. En quatre anys, què tenim que no tinguéssim abans? Ni una competència nova, ni una inversió nova, ni un projecte potent nou… Ni hem resolt cap dels problemes que teníem abans. Han estat quatre anys perduts. Han passat coses? Sí. Però què en quedarà? Res. Han estat quatre anys d’estratègia i objectius equivocats. No hi ha hagut guanys reals. I, d’això, n’hauríem de ser conscients. No dic que els independentistes hagin de canviar el seu objectiu; només dic que analitzin el resultat real i què en quedarà: res.

-A veure si ara em dirà que entre Catalunya i Espanya no hi ha cap problema. Això es deu haver fet molt evident, en aquests quatre anys.
-Cert. Però això ja ho sabíem abans. Ho vam constatar el 2010 amb la sentència de l’Estatut i amb la manifestació posterior.

-Els dos milions de persones que van sortir al carrer el 9-N són uns ingenus?
-No. De cap manera. Volen un canvi. Però els partits que els proposen un canvi no els acaben de dir com el faran.

-Però dir que s’ha perdut el temps durant quatre anys…
Compte! Jo no dic que no hagin servit de res, aquests quatre anys. Tot serveix, a la vida. Respirar cada dia serveix molt, també. Ara potser sabem que hi ha 1.800.000 catalans que volen la independència, però això no els ha portat a la independència. Ni els hi durà. Estem empantanegats, bloquejats. Hi ha qui parla d’un empat d’impotència. Ni Catalunya pot fer l’estrebada per marxar, ni Espanya és capaç d’oferir un nou marc satisfactori per a la majoria de catalans. I això cal desfer-ho. Per mi, el camí, ja ho sap, és la reforma constitucional el 2016.

-Quan va dir que el dret a decidir és un ‘engañabobos’, estava dient ‘bobos’ als dos milions que s’ho van creure el 9-N?
-No. Els van dir que el que feien serviria per a una cosa i no ha estat així. I la prova és que els partits que estaven en aquesta història ara ja no en parlen, del dret a decidir. Ara ja estan en una altra pantalla. On és el Pacte Nacional pel Dret a Decidir? Estan decidint si l’enterren o el ressusciten. Potser esperen que arribi Setmana Santa…

-Vostès bé hi van ser, a la Comissió pel Dret a Decidir…
-I hi som. Però no s’ha reunit més. Ha quedat allà. Era tan important que la va presidir la presidenta del Parlament. I era tan important que ja no n’hem sentit a parlar més. Amortitzem molt ràpidament les coses. Si vostè decideix incloure aquest fragment de la conversa en l’entrevista, potser sí que farà que algú es pregunti on ha anat a parar, aquesta comissió. El dret a decidir ens ha durat només quatre mesos.

-I del full de ruta, què en pensa?
-El full de ruta diu moltes coses. Eleccions el 27-S, una declaració de sobirania (una altra, vaja), actes de sobirania, estructures d’estat, i eleccions i referèndum. Diu moltes coses, el full de ruta. Però no porta a la independència. No porta enlloc. No hi ha canvi significatiu en les relacions entre Catalunya i Espanya si no és per via d’un acord. Cal forçar una negociació. No hi haurà res unilateral.

-Potser s’oblida que no ens van deixar fer com a Escòcia i al Quebec…
-Si el que es vol és fer un referèndum sobre la independència, no hi ha cap altre camí que aquest, una llei de la claredat. I pensi que, tant a Escòcia com al Quebec, el que va fer possible un acord polític va ser que hi havia una majoria absoluta d’un partit independentista, i un lideratge clar. Aquí no sé si és així. I aquesta és una reflexió que haurien de fer els partits independentistes. Però vaja, a veure si ara jo em posaré a dir com s’han d’assolir uns objectius que no són els meus…

-No es freni…
-A mi el que m’agradaria és que els catalans poguessin votar un nou acord, una nova reforma constitucional que pogués ser sotmesa a referèndum. Si algú el que vol és un referèndum sobre la independència, el que necessita primer és una llei de la claredat.

-Per tant, les eleccions del 27-S vostè no les considera plebiscitàries? No serviran per comptar quants són els del sí i quants els del no?
-Però que no ho vam fer el 9-N, això? Ara, comptant no n’hi ha prou. Unes eleccions són unes eleccions, i un referèndum és un referèndum. El 27-S hi ha molts sís i molts nos, i això no és un referèndum. Al president li reconec la coherència, i ell mateix va dir que només podrien ser plebiscitàries si hi havia llista única, si els del sí anaven junts. I no ha estat així. Diuen que el contingut plebiscitari ja li donaran després, però això on va? Algú ens ho reconeixerà? No. I el que em preocupa és que hi haurà ciutadans que s’ho creuran i després se sentiran frustrats, enganyats. Potser no els agrada sentir-ho, però això s’ha de dir: Mas no ha aconseguit convocar unes eleccions plebiscitàries. El full de ruta del president ha quedat tocat, ha arribat al final.

-Si hi ha una majoria independentista al Parlament, insisteixo, no servirà de res?
-Els que volen projectar que aquestes eleccions poden portar a la independència, enganyen o s’enganyen. No seré més radical del compte. De les eleccions del 27-S, no se’n derivarà la independència. Tindrà un efecte polític? Sí. Però no durà a la independència. Siguem seriosos. No hi ha una relació causa-efecte com algú pretén establir. Per voluntarisme o per ingenuïtat, no ho sé, però no n’hi ha.

-El full de ruta s’ha donat per mort en tantes ocasions…
-Veurem què passa d’aquí al 27-S. No sé si després de les municipals el president tornarà a insistir a ERC amb la llista unitària. Però el president ho té molt difícil.

-Gairebé tan difícil com que a vostè li facin cas amb la proposta federalista, no? No sembla que ni el PP ni el PSOE vagin per aquí…
-Sí, sí. Cert. Però veurem què passa en la propera legislatura espanyola. Jo crec que hi haurà espai per a una reforma constitucional. Crec que el PP no tindrà majoria absoluta, crec que el PSOE portarà en el programa la reforma constitucional i Podem parla d’un procés constituent. Això passarà segur? No ho sé. A diferència d’altres, jo no dono res per segur. Però crec que hi ha espai. I respecto aquells que no ho volen i aquells que creuen que no passarà. Però jo m’estimo més una reforma que una ruptura.

-El 27-S al Parlament probablement ja hi haurà una majoria de diputats partidaris de la independència.
-Molt bé. I faran una declaració de sobirania, serà anul·lada i tornarem a començar.

-No hi ha recorregut?
-Té un valor, no ho nego. Però no té recorregut. No té efectes. La declaració unilateral no té efectes. No ho reconeixerà ningú. I pot ser paper mullat. Tindrà un efecte polític? Sí. Però no un efecte real.

-Vostè és el candidat ‘in pectore’ del PSC en les eleccions del 27-S vinent.
-No sabem si n’hi haurà més. Veurem si hi ha altres candidats que es presentin a les primàries. De moment, a mi no me’n consta cap més. I jo ho faré.

-Competirà amb altres socialistes que se n’han anat del PSC…
-Serem més socialistes al Parlament, si van en altres llistes. És possible que hi hagi excompanys meus en altres llistes, amb ERC o amb la del president. O sols. Ja ho veurem.

-Les probabilitats són altes. Quina sensació li provoca el fet que hagi marxat tanta gent?
-En general, tristesa. Tristesa i respecte, perquè amb alguns havíem passat molts anys junts. I va valer la pena. No faig retrets, perquè valoro molt més el que pugui passar a partir d’ara.

-Allò de les dues ànimes del PSC era fals, doncs?
-Al PSC hi ha tantes ànimes com gent. Som un partit catalanista, ens hi sentim i ho proclamem. No som independentistes, alguns no són sobiranistes, però tots som catalanistes. Sempre hi ha hagut moltes ànimes, al PSC. Què ha passat? Doncs que hi ha gent que ha arribat a la conclusió que sense una estrebada sobiranista no es mourà res, i hi ha gent que creu que a Espanya el federalisme no és possible. I aquests no s’han sentit ben representats pel PSC i han triat una altra opció.

-Sembla estrany que, tenint en compte el convenciment amb què vostè s’expressa, les enquestes continuïn pronosticant una nova davallada al PSC.
-Les enquestes ens diuen que els que pugen són Ciutadans i Podem, que no són pas precisament els entusiastes del procés. Entre ERC i CiU hi ha un efecte balancí, però la seva suma no sembla més potent ara que abans. I el PSC apareix per a molta gent com un partit més ambigu, que no vol una política de fronts, que no és independentista però que vol canvis… Potser això no té la credibilitat suficient per a molta gent. Però ja veurem què passarà quan arribin les eleccions. I jo respectaré el que decideixin els ciutadans. Si el PSC obté un mal resultat en les eleccions no serà perquè algú li vulgui mal, serà perquè la seva proposta no tindrà la credibilitat o el suport suficients per tirar endavant.

-I si en les municipals hi ha un altre daltabaix…?
-Crec que en les municipals el PSC serà el segon partit més votat a Catalunya. Com a molt, el tercer. Per tant, serà un daltabaix molt relatiu. Quan algú sumi i vegi que som el segon o el tercer partit més votat, potser dirà: “Carai, però no eren morts, aquests? No els havia substituït no sé qui?” És cert que hi ha partits que faran moltes més llistes, però en llocs molt petits. Nosaltres ja n’hi voldríem tenir, no es pensi. Però a l’hora de comptar els vots veurà que passa això. Que seguirem sent el que som: la segona o la tercera força política, encara que a vegades se’ns tracti com si fóssim la setena o la vuitena.

-Se senten maltractats? Pels mitjans de comunicació?
-Maltractats no és la paraula. Però com que el debat polític ara gira sempre a l’entorn del procés, i el PSC no en forma part, som menys presents. No formem part de la roda. I això té un preu en la presència mediàtica.

-A TV3, per exemple?
-Allà diuen que sortim moltíssim. I deu ser cert. Però em fa l’efecte que, del PSC, tendeixen a interessar molt més els efectes negatius que ens provoca el procés, molt més que altres coses. No és una qüestió de minutatge, sinó potser de contingut. Però vaja, jo no em queixo mai públicament dels mitjans. Qui fa culpable de les seves penes els missatgers, normalment el que està fent és no acceptar la realitat…

-El que és evident és que el procés al PSC l’ha afectat molt.
-I tant. En algun moment em sembla que havíem donat lloc a quatre partits nous. Ara sembla que no, que només en sortirà un altre, de nou. Imagini’s si dóna, el PSC… Els efectes interns del procés al PSC s’han airejat molt. Del PSC gairebé no es parlava de res més. No em queixo, simplement constato. Per això espero amb candeletes les municipals, perquè aquells que ens han donat per morts vegin on som. Que algú vegi que al PSC potser se l’ha esborrat de la llista d’adreces massa aviat.

-Però, de governar a la Generalitat, a les diputacions i als principals ajuntaments, han passat a un oasi… A perdre més d’un milió de vots.
-Però som el tercer partit de Catalunya. I en les municipals podem ser els segons. Veurà. Som això i no volem ser més. No podem reclamar més del que som, però també reivindiquem el que som. Encara que no siguem cada dia dalt la roda aquesta del procés independentista.

-Si el 27-S, però, les enquestes tenen raó i el PSC no és ni la segona ni la tercera ni la quarta força política, vostè posarà el seu càrrec a disposició?
-El meu càrrec sempre hi està, a disposició del partit. I quan s’hagin produït les eleccions, probablement molt aviat hi haurà un congrés i el partit decidirà què vol fer. Com que les enquestes ara ens donen tan mals resultats, també podria ser que quan hi arribem el resultat no sigui tan dolent, no? A veure si encara em salvarà que no sigui bo, sinó que sigui millor que el que alguns es dediquen a vaticinar.

-Què li va passar a Pere Navarro?
-Que va haver d’afrontar una situació molt difícil. Que el procés sobiranista va causar unes tensions molt fortes sobre el PSC, i que eren molt difícils de governar. Però a ell li devem la negociació amb el PSOE de la reforma federal. Va considerar que no era bo per al partit continuar. Hi ha vegades en què les situacions són molt complicades. Crec que si jo hagués estat primer secretari del partit en aquell moment, el resultat de les eleccions europees no hauria estat millor, francament.

-Ell va denunciar crispació social al carrer. Vostè n’hi veu?
-Crec que n’hi ha hagut. Algunes coses que a mi em diuen per Twitter probablement no les diuen a ningú més. Ara, això és crispació social? A mi a la Diada del 82 van estar a punt d’agredir-me i em van dir botifler. Miri si fa temps. Però jo, a això, hi dono una importància molt relativa. En política no agrades a tothom. I la gent ha de poder expressar la seva incomoditat o animadversió. Sense agressions, és clar, que això és intolerable. A vegades el que hi ha són discussions, no sé si crispació social. No crec que Catalunya sigui una societat crispada.

-De què servirà la comissió d’investigació del cas Pujol?
-Totes les comissions serveixen d’alguna cosa. Però potser servirà més per establir mesures a prendre que no pas per aclarir el cas. La comissió no té mecanismes d’investigació policial. Hi ha qui no està obligat a comparèixer. No espero dades noves sobre el cas, però potser sí que traurem conclusions per millorar coses. També és cert que a la comissió tot s’ha desbordat, que s’han demanat moltes compareixences i que correm el risc de perdre’ns enmig de tot plegat.

-I sobre la compareixença del president Mas?
-Estic convençut que en sortirà airós. I la gent apreciarà que hi vagi. La gent ha de veure que els responsables polítics ho són, i que en reten compte davant les institucions quan els ho reclamen. Encara que hagin de donar explicacions sobre coses de les quals personalment no són responsables, però que pel lloc que ocupen en podrien tenir coneixement. O perquè surten en algunes converses. No em sembla tan estrany que el president hi comparegui. Pot tenir la virtut de tranquil·litzar l’opinió pública i de deixar clar que res s’escapa de l’escrutini parlamentari.

-Darrere les eleccions del 27-S vindran les espanyoles. Carme Chacón és una bona candidata?
-Això ho hauria de parlar amb ella. En les darreres enquestes que havíem fet temps enrere sobre política espanyola, Chacón era una persona molt coneguda i ben valorada per l’electorat socialista. Però això era fa temps. Ara s’hauria de parlar amb ella. No ho he fet. I no sé ella què en pensa.

-I les eleccions andaluses, quina repercussió tindran?
-Tot a la vida té repercussions. Si el resultat dels socialistes fos bo, podria tenir un molt bon efecte en l’ànim dels socialistes. També veurem què passa amb Podem, què fa quan tingui responsabilitats: si fa acords o no, si vol governar o no…

-Si guanya Susana Díaz, sembla que Pedro Sánchez ja pot anar fent les maletes…
-No ho crec. Ella ha dit, i haurà de dir molt més, que el seu objectiu és Andalusia. Al cap de quatre mesos de ser elegida a Andalusia, no crec que surti disparada cap a un altre lloc… Però vaja, el futur està per escriure. Ara ella se l’ha jugat molt, i caldrà veure què passa.

-Tots donem per fet que Podem serà clau en molts llocs a mesura que s’acostin les eleccions. I que Podem haurà de decidir si fa pactes amb el PSOE o amb el PP. Però això també es pot llegir a la inversa, no? I que la clau la tingui el PSOE. Miquel Iceta per qui es decantaria?
-Jo em decanto sempre per pactes d’esquerres. És la meva inclinació natural. Però mai se sap. Jo també he ofert pactes de col·laboració al president Mas, que no és pas d’esquerres. Els pactes s’han d’establir en funció de compromisos i programes concrets.

-Finta la resposta?
-No. És que la vida fa moltes voltes. El que és clar, però, és que a Espanya és molt difícil pactar amb un PP que es nega a reformar la Constitució. Això és impossible. I si un PP sense majoria absoluta canvia d’orientació? No ho sabem. Tot i que això ara com ara és impensable.

-La seva tendència natural, per tant, és pactar amb Podem?
-Sí. Sí, amb peròs. I ho dic perquè Podem és molt incert. Els puc concedir el benefici del dubte, però per ara es fa molt difícil saber si ells volen cap acord amb ningú, si el que volen no és conservar aquesta mena d’aureola virginal. No sé si hi haurà d’haver pactes amb ells, però si n’hi ha han de ser amb un programa concret i amb transparència.

Intervenció en el Consell Nacional del PSC, 24.01.15

Discurs del primer secretari del PSC, Miquel Iceta, davant del Consell Nacional del PSC

Dissabte 24 de gener de 2015

 

Bon dia companyes i companys,

Hi ha tantes coses sobre les que hauríem de debatre que es fa difícil tirar-les i fins i tot saber per on començar. Fets tant importants com els atemptats de París, pel que suposen de menyspreu a la vida i les llibertats, pel que suposen de recordatori de la greu ferida causada pels països occidentals a l’Orient Mitjà, ens haurien de moure a una reflexió molt profunda. Jo no sé per què encara Aznar s’atreveix a sortir a dir el que s’hauria de fer: perquè aquells que van portar la guerra allà dient que portaven la pau, no han portat la pau allà i en canvi ens han portat la guerra aquí. Qüestions tan importants com les eleccions a Grècia que se celebraran demà i les seves conseqüències. Un debat que hauríem de fer sobre les mesures de la UE, un pla que hem saludat en la mesura que pot ajudar a revitalitzar les economies però que no és el que nosaltres sempre hem demanat, una veritable mutualització del deute que implicaria avançar cap a l’Europa federal que volem.

Fa molt de temps em vaig comprometre amb la diputada Eva Granados a que sempre començaria igual les meves intervencions, dient que el principal problema del nostre país és l’atur i l’increment de les desigualtats, la precarietat i la pobresa. I si alguna cosa ens ha de definir i obsessionar als socialistes és una aferrissada batalla per la igualtat. En aquest sentit vull cridar-vos l’atenció per l’aparició del Segon Informe Social de la Fundació Rafael Campalans. Gràcies al president Montilla, nou president de la Fundació, per donar l’impuls a aquest Segon Informe Social. L’heu de llegir, conèixer i complementar. Cada dia tenim exemples més colpidors de la situació social en tots els terrenys. L’altre dia vaig estar a Mataró i a part de veure’ns amb els companys del partit vaig fer una visita a l’Hospital de Mataró, al Consorci Sanitari del Maresme. I em van dir que fa anys que al pressupost de l’hospital la partida pel fons d’amortització és zero, el que vol dir que quan calgui canviar els aparells o reparar-los aquell hospital no ho podrà fer. Parlant amb el comitè d’empresa de l’Hospital de Mataró m’explicaven la diferència entre que els talls d’un TAC siguin de 3 mm. o d’1 mm. Que pot ser la diferència entre la vida i la mort, d’això estem parlant. I que consti que no estic criticant un govern, estic criticant unes prioritats i una societat que potser encara no és prou conscient que s’està jugant el present i el futur amb opcions de vegades molt equivocades.

També vam veure’ns amb la gent de la Creu Roja que és avui probablement primera organització no governamental dedicada a temes de pobresa, i que ens expliquen dades esfereïdores. L’any passat 18.000 tones d’aliments repartits directament per la Creu Roja. Un exemple, a Igualada 300 nens reben suport alimentari de la Creu Roja, i només hi ha 20 beques menjador em diu Eva Granados. D’això estem parlant. I se’n hauria de parlar més. De l’Informe Social de la Fundació Rafael Campalans 2014 us dono només cinc dades:

  • A Catalunya hi ha 756.500 persones en atur, el 19,8% de la població activa
  • Tenim tres milions de persones amb feina, però tot i així més de mig milió d’aquests treballadors estan en risc de pobresa
  • La taxa d’activitat i la taxa d’ocupació dels homes continua sent deu punts més alta que la de les dones
  • La pobresa infantil se situa a Catalunya 11 punts per sobre la mitjana europea, i això ens parla de pobresa de les famílies que es projecta sobre els que no poden fer-hi res, els nens i nenes
  • Unes 320.000 famílies catalanes declaren que no poden mantenir el seu habitatge a la temperatura adequada, que passen fred.

He volgut començar per aquí no només per complir el compromís de situar l’agenda social en el primer punt sinó perquè la gravetat dels problemes als que ens enfrontem és molt profunda. Estem parlant d’un país, el nostre, pròsper, que s’ha incorporat a la UE. És un dels primers països del món en què persisteixen i s’incrementen desigualtats d’aquest calibre. Si la política perd de vista aquesta realitat perd absolutament el sentit.

Hi ha molta gent preocupada per les enquestes i la ràbia social que expressen, ens hauria de preocupar que és una ràbia plenament justificada. Ens diu tothom: davant una situació com aquesta hi ha tres aliats o pal·liatius: la família, els ajuntaments –els que no s’amaguen, els que no es poden amagar-, el tercer són les ONGs, les entitats del tercer sector i solidàries. La gent de Creu Roja ens explicava que dins els programes que estan fent van acordar amb alguns supermercats distribuir una espècie de tarja de crèdit perquè la gent pugui comprar directament els aliments. El primer dia va caure el sistema informàtic i en un supermercat va passar una cosa que demostra que l’esperança és ben viva: les caixeres decideixen elles avançar els diners. Caixeres de supermercat, que tenen el salari que tenen, van decidir que no li deien a la gent que tornessin un altre dia: això ens ha de moure a la reflexió, a l’acció i també a la ràbia i a la indignació si convé. Si algun sentit té aquest partit és lluitar contra la justícia social, i mentre es produeixin injustícies d’aquest tipus en aquest país parlar d’altres coses fa enrojolar. Però hem de parlar també d’altres coses.

La situació política catalana

Hem de fer un esforç tots plegats de sinceritat, de dir a les coses com són i com les veiem. Nosaltres no tenim, crec, vocació d’il·luminats, no som una gent que pensi que estem en possessió de la veritat absoluta, ni que la resta estan equivocats en tot, però hi ha coses que són veritat i s’han de dir! La veritat és poc dita i escoltada en el nostre país.

Primera veritat: hem perdut quatre anys miserablement, quina nova competència, recurs o projecte s’ha produït a Catalunya en aquests quatre anys? Cap. Hem viscut una successió de fracassos d’un Govern, el seu president i la seva estratègia, sempre emmascarada de fugides endavant. Van començar dient que volien un pacte fiscal, i la reivindicació va durar 24 hores; després una consulta que ens havia de garantir un accés ràpid al paradís, i tampoc va anar així; després es volia una llista conjunta CiU-ERC per intentar convertir unes eleccions en plebiscitàries… Les coses no els surten bé i no per casualitat, no perquè el president Mas no sigui un bon gestor, sinó perquè la seva estratègia és absolutament equivocada.

Lamentablement davant cada nou fracàs, es produeix una nova fugida endavant. I ara tenim un nou full de ruta que, per ser moderat, diré que és fantasiós, il·lusori. Sembla que a més no està acordat: molta reunió, cimeres a Palau, whatsapps que venen i van, cares de pomes agres.. aquest full de ruta és més un “kleenex” que un full de ruta. Primer, eleccions el 27 de setembre. I cal seguir dient la veritat: unes eleccions no poden substituir un referèndum. Blanc no és negre, ou no és castanya, eleccions no són referèndum. S’esveren molt quan ho diem, però algú ho ha de dir. No es pot substituir un referèndum per unes eleccions.

Per cert, tot aquest enrenou d’aquest darrer any era el dret a decidir, ha desaparegut, i mira que havia de marcar un gran tombant. Hi havia un Pacte Nacional pel Dret a Decidir, ja no el tornen a reunir. Es va crear una Comissió d’Estudi al Parlament que no ha estat cridada a establir les seves conclusions… Això del dret a decidir es va utilitzar com un espantall, en castellà engañabobos… Nosaltres hem patit una divisió interna per això… I que consti que nosaltres volem decidir una nova relació amb Espanya i que tenim un camí per fer-ho a través d’una reforma constitucional. Però els que feien del dret a decidir el nord i guia de la política catalana ja l’han abandonat i ens haurien d’explicar per què hi han renunciat. Potser perquè no s’atreveixen a dir que la consulta només pot ser legal i acordada, com hem dit sempre els socialistes.

Ara ens diuen que el primer que farem és una declaració de sobirania, però no en vam fer una el gener de 2013? Que no sabem com va acabar? Sembla que ara en farem una altra. Després parlen d’elaborar un eventual text constitucional, sí tal com sona “una eventual Constitució”, després diuen que faran uns quants actes de sobirania i alguna estructura d’estat. I finalment un dubte: o referèndum i eleccions o eleccions i referèndum. Unes noves eleccions anticipades… Estem en una nòria que gira, hi ha dies que més ràpid i dies que més lent, però la nòria sempre està al mateix lloc, no es mou.

He començat parlant dels greus problemes socials del nostre país. Nosaltres no tenim cap por a les estructures d’estat, però potser que ens comencem a mirar l’estat de les estructures. Potser abans d’obrir una oficina a Viena ampliem l’horari del servei d’hemodinàmica de l’Hospital de Tarragona, és un problema de prioritats i voluntat política. I per molt que s’enfadin ho seguirem dient. Perquè tot plegat és un cuento chino, i li hem de dir a la gent amb tot el respecte. Hi ha molta gent que havia vist en aquest procés una palanca de canvi, la forma de construir un país millor, i no ens han de veure com adversaris, som uns aliats. Però tenim la obligació precisament per això d’assenyalar els enganys, ja n’hi ha prou de frustracions.

En Mas va proposar 23 punts que s’havien de negociar amb el Govern d’Espanya, els ha abandonat, també ha renunciat a renegociar el model de finançament. Estem on érem però una mica pitjor, més desanimats, més escèptics, hem perdut forces i energies que aplicades de forma sensata haurien donat un altre resultat.

Si no s’havien de convocar eleccions ara, per què no esperar al final de la legislatura, a un canvi de correlació de forces a nivell de l’Estat? No hi ha resposta. Però segueixen tenint capacitat per capgirar les coses, ara volen una administració electoral i ens acusen als socialistes d’estar-hi en contra. No és veritat. Els socialistes volem una llei electoral amb tots els ets i uts, però no volem que a la gent se l’enganyi. I ara diuen que és molt complicada de fer, però volen fer una Constitució en 10 mesos, per fer la llei electoral en tenim 6, i no seria eventual.

Ara recordo, veig Raimon Obiols aquí, que utilitzava una expressió fa molt de temps quan acusava alguns polítics de venedors de safrà, que era la gent que venia fum. Doncs, el 27 de setembre: fum, fum, fum, ho sap tothom. Però nosaltres tenim la obligació de dir la veritat, el que veiem, el que pensem, amb un somriure, sense posar cara de pomes agres. Prou enganys.

Un altre engany d’aquesta setmana mateix: s’està aprovant al Parlament un Pressupost, i un diari ens descobreix que el que s’està votant no són les xifres que s’han enviat al Ministeri d’Hisenda, hi ha una petita discrepància de 2.183M€. Què vol dir? Que li tenim més respecte al Montoro que al Parlament de Catalunya? Que no ens atrevim a enganyar al Montoro i podem enganyar els catalans? Això vol dir?

Per tant, prou, seguirem treballant en aquests mesos que diuen que queden perquè jo tampoc apostaria que hi haurà eleccions el 27 de setembre per si de cas. Però sembla que s’ha aclarit una mica el calendari. I això implica unes certes prioritats que hem d’afrontar i hem d’afrontar posant tota la carn a la graella.

Eleccions municipals

Avui aprovarem 104 caps de llista a les eleccions municipals; hem de preparar les millors candidatures i presentar-les. Ahir vaig ser a Sant Pere de Ribes, amb Abigail Garrido, magnífica candidata, gent que parla d’allò que realment importa, d’ajudar a que la gent pugui viure millor.

Les eleccions municipals són un moment molt important no només per elles mateixes, ho són també per obrir el partit, per anar a buscar la gent que creiem que hauria d’estar amb nosaltres, que ens sentiríem honorats si estiguessin amb nosaltres, perquè és gent que aporta, que té idees, que està compromesa…. Us demano: no és només un problema de fer llistes, de guanyar les eleccions, també ho és d’aprofitar la connexió estretíssima entre eleccions municipals, la realitat ciutadana i associativa perquè el partit s’obri, s’ampliï, es renovi, es transformi i canviï. No hi ha millor aportació a la victòria electoral que demostrar que el PSC no es considera una cosa acabada, tancada i ja decidida del tot. Nosaltres som i serem sempre un projecte en construcció, un projecte de suma, d’agregació, un instrument al servei de les classes populars.

El PSC no és que hagi d’obrir les portes, és que no n’hauria de tenir. Hauríem d’utilitzar cada cop més l’expressió Socialistes de Catalunya, més que Partit dels Socialistes de Catalunya, perquè volem posar èmfasi en la importància de la gent, en la importància de les persones, no en la del partit com a organització que és només un instrument. Volem que tots els socialistes de Catalunya que són moltíssims sàpiguen que si ho volen el PSC és casa seva, que poden venir a fer el que els hi plagui amb nosaltres i que volem fer-ho amb ells allà on calgui, també en la pròpia acció social.

És una situació excepcional i haurem de fer coses excepcionals. I avui un demanem l’autorització de convidar a les reunions de l’Executiva a en Josep Masdeu, que és secretari de Política Municipal de la Federació del Camp de Tarragona i a en Roman Ruiz que és el primer secretari del Vallès Oriental. Creiem que ens convé enfortir el paper de l’Executiva en la dinamització de les eleccions municipals i per això volem enfortir-la.

Primàries

Les farem el 26 de juliol, revisarem el reglament a la llum de l’experiència que hem anat tenint, però us demano ens oblidem del tema fins el 24 maig. Tenim un primer secretari que ja ha dit que s’hi presentarà, si convé també a les de l’any vinent que ja diuen que n’hi haurà unes altres… Que ningú no passi ànsia: mentre jo hi sigui la bandera s’aixecarà cada dia, i quan haguem de fer la tria ja la farem. Això que us comento convindria que el nostre partit germà també ho practiqués. Tenim un secretari general elegit pel vot dels militants, bona relació amb el PSC, que està demostrant que hi ha una esperança a Espanya del canvi polític, que té i tindrà tot el nostre suport.

Eleccions al Parlament

La campanya començarà el dia de la Diada, anunciar-ho amb tant de temps ens fa córrer el risc, de fet crec que ja hi som, de convertir els 9 mesos en una campanya electoral. En un país amb tantes eleccions, si a més les campanyes duren 9 mesos… Qui s’ocupa del Govern? Desastre absolut.

Però en fi, això ens dona un temps, un temps per construir una alternativa programàtica i social. Per cercar complicitats. Per això feia tant d’èmfasi quan parlava de les municipals en l’oportunitat d’eixamplar el nostre espai tot el que puguem. Les eleccions municipals les hem d’abordar amb l’esperit unitari que sempre ha caracteritzat al PSC. El PSC vol que hi hagi el màxim nombre de candidatures socialistes i progressistes. Vol governs d’esquerres i això vol dir, si se’m permet l’expressió, sortir a lligar. Tothom que vulgui treballar pel seu poble i que vol que hi hagi una alternativa progressista en el seu municipi ha de trobar en el PSC una interlocució, una disposició, unes ganes. Hem de sortir a lligar, i lligarem.

És important que l’esperit unitari del partit, de suma, de col·laboració, es manifesti sempre, i això té a veure amb els noms de les candidatures, de les coalicions que es puguin establir. Jo només us demano una cosa: no perdem el sentit comú, el seny, la intel·ligència. Les eleccions municipals tenen derivades, en els consells comarcals, en les diputacions, per tant, que totes aquestes operacions de suma, siguin a ser possible també de multiplicació.

Hem de cercar complicitats. Nosaltres volem construir l’alternativa, els amics d’ERC sembla que hi hagin renunciat amb la seva relació amb Convergència; no sembla que vulguin substituir CiU, nosaltres sí, volem construir una etapa nova, amb un nou govern, amb nou president, una nova estratègia, un nou contingut. Fixant objectius viables:

  1. Rellançar economia i crear ocupació
  2. Protegir l’Estat del Benestar
  3. Regenerar la democràcia
  4. Cercar un nou acord amb la resta d’Espanya que ens permeti votar

Perquè sense acord no passarà, només podem fer-ho per aquesta via, no hi ha dreceres, ho hem pogut comprovar el 9 de novembre. Per tant nosaltres, quan proposarem el nostre projecte de reforma constitucional també li hem de dir a la gent que té un sentit per la pròpia reforma de l’Estat, que ens convé a tots els espanyols, si volem assumir noves cotes de progrés i igualtat.

Eleccions general

No conec personalment el president Rajoy, però si no m’equivoco ell anirà a les eleccions al darrer moment possible, quan no li quedi més remei. Ens podem trobar que les generals siguin al febrer del 2016, tant tard com pugui, però l’objectiu és el mateix: hem de proporcionar una alternativa al PP a partir d’una victòria socialista per reformar l’Estat i capgirar les polítiques econòmiques i socials.

Desde Cataluña los socialistas catalanes queremos contribuir a ese cambio en España, un cambio necesario por higiene democrática.

Acaba de salir de la cárcel el tercer tesorero del PP, y dice que efectivamente el PP tenia una caja B, con una sinceridad tremenda: “si fuera mía, me la habría llevado”. Uno tiende a creérselo. Y además nos dice que Rajoy lo sabia. Le pedimos al presidente del Gobierno que por dignidad democrática explique lo que no ha querido explicar hasta ahora y que por dignidad democratica lo haga donde toca, en sede parlamentaria, en el Congreso de los Diputados, donde se le pueda preguntar y no en una pantalla de plasma en una rueda de prensa sin preguntas.

Mariano Rajoy le dio a Bárcenas un consejo: “sé fuerte”. Yo se lo devolvería, “Mariano, sé fuerte y explica la verdad”.

El PP nos está poniendo las cosas relativamente fáciles, porque en momentos de dificultad sacan su verdad, por eso necesitan que vuelva José María Aznar a insuflar ánimos. Preguntó “pero dónde vais, queréis ganar las elecciones?” una pregunta muy terrible a un partido que gobierna con mayoría absoluta. Fallo típico de quien nos dice sin querer lo que quiere de verdad. Quieren volver atrás, quieren volver al año 96 y nosotros no les vamos a dejar. Y Rajoy atrapado entre Bárcenas y Aznar difícilmente puede ser quien saque a España de la crisis, quien haga progresar al país y quien nos ayude a resolver un problema que existe entre Cataluña y España a través del dialogo la negociación y el pacto.

Congrés obert del PSC

El nostre partit ha de treure forces d’on sigui per abordar una crisi molt profunda que hi ha al nostre país: una crisi democràtica, econòmica, social, nacional… No podrem ser un bon instrument per resoldre-la si no ens transformem i demostrem que estem a l’alçada de les circumstàncies. Qui no arrisca no pisca. I al PSC li ha arribat l’hora d’arriscar, d’afrontar processos electorals i la seva renovació interna tot a l’hora. Si la gent ens veu amb ganes d’obrir-nos, de renovar-nos i transformar-nos, la gent podrà confiar en nosaltres. No podem deixar de banda la feina de reconstruir el nostre projecte polític.

Per això hem llançat la iniciativa de fer un Congrés obert. Les nostres circumstància són de tot menys normals. Si volem fer un bon congrés hem de començar amb més temps que de costum i fer-ho de tal manera que totes aquelles persones que vulguin aportar coses encara que sigui per assenyalar errors, són benvingudes, és un favor que ens fan, són persones que en el fons ens aprecien el suficient per assenyalar-nos una mancança o una possibilitat que no havíem vist i fer-nos així més forts, eficaços i atractius.

Volem demanar ajuda, col·laboració, volem convidar al retrobament, ens volem organitzar bé per plantar cara a un sistema injust, perquè volem canviar les coses.

És molt important comptar amb la gent. Recordeu l’eslògan del nostre Congrés d’Unitat? ‘Unitat socialista ,força del poble’, jo ara us dic sque ense la força del poble no hi haurà projecte socialista. Hem d’acceptar les crítiques i aportacions i això s’ha d’organitzar a nivell local, sectorial, nacional… hem estat sempre un partit de suma.

El nostre partit té un capital polític de suma… Fa temps parlant amb Raimon Obiols em va dir, no hem fet res per recordar la figura de Joan Cornudella. Va ser diputat nostre, va ser un home que va ser secretari general d’Estat Català, fundador de Front Nacional de Catalunya, resistent antifranquista durant 40 anys i va mantenir flama de la reivindicació independentista des de l’esquerra i el socialisme, un socialisme que volia autogestionari.

Quan va arribar el moment decisiu de la unitat socialista, Cornudella va renunciar a seguir liderant el seu partit perquè volia un gran partit socialista de Catalunya. També li van dir botifler, per cert, per optar per la unitat socialista.

Va fer una conferència al Col·legi d’Advocats per explicar la seva opció, i el diari Avui la va publicar sencera en dues pàgines, perquè veieu la importància que tenia aquesta persona, la seva trajectòria i la seva opció.

Us parlava del PSC com a suma, sempre, fins i tot en moments complicats, jo us demano que no perdem mai aquesta dimensió del partit com a instrument, com a plataforma de suma i palanca de transformació i canvi social que requereix de la força de la ciutadania per ser útils i aconseguir canviar les coses.

No hi haurà millor manera de preparar les eleccions que dir-li a la gent: som conscients dels nostres errors, de les coses que ens manquen, de la necessitat d’obrir-nos a tota aquella gent que ho vulgui. No només als que es vulguin afegir, als que vulguin participar, encara que no vulguin ingressar al partit, si volen parlar amb nosaltres, si volen col·laborar amb nosaltres han de poder fer-ho sense restriccions. Per la causa del socialisme, per la causa de Catalunya, el PSC vol escoltar i parlar amb tothom que vulgui. I per això hem de fer un congrés obert.

A nivell nacional ho farem en un acte el dia 7, serà un petit símbol. Obrir-nos vol dir anar a Sant Pere de Ribes, i parlar amb els qui no són del PSC però que són progressistes i de vegades ens han votat, convidar-los per escoltar-los, i si en alguns llocs la gent que vol parlar es vol organitzar i fer una associació ciutadana, reconèixer la seva realitat.

I després haurem de fer una segona fase del Congrés, la formal, que no serà la mateixa. Serem més, tindrem millors idees, perquè ens haurem compromès tant al diàleg amb tanta gent que potser no són del PSC ,que al Congrés haurem de decidir com els associem a la causa del socialisme i de la llibertat de Catalunya, i haurem de demostrar que nosaltres enlloc de ser una frontera som una passarel·la, una avinguda el més àmplia possible

Recuperem el sentit de la creació del partit i el millor de la seva tradició.

Coses que hem de parlar en el Congrés:

  1. Substituir les polítiques d’austeritat
  2. Impulsar un programa de rescat social
  3. Defensar l’Estat del Benestar
  4. Defensar l’escola pública i la cultura
  5. Defensar la sanitat pública, perquè estem arribant al punt de no retorn de desballestament, i això s’ha d’aturar d’immediat
  6. Hem de parlar de sostenibilitat, de la responsabilitat, de la idea de comunitat, que estem en contra del malbaratament, de l’egoisme, del consumisme, que som un projecte polític que portador dels valors de llibertat, igualtat, justícia i solidaritat. Un projecte de canvi social.
  7. Per un gir europeista per l’Europa dels ciutadans
  8. Revitalitzar la democràcia
  9. Administració transparent, corrupció zero
  10. Un nou acord amb la resta d’Espanya

Els debats no es produeixen aïllats de la realitat ni en abstracte. No hi ha millor laboratori d’idees que la pròpia societat i la pràctica social. Les lluites que s’estan produint per recuperar allò que els socialistes vam contribuir a construir en forma d’Estat del Benestar són les nostres lluites, hem de ser-hi presents.

Hem d’estrènyer els nostres llaços amb els sindicats i el moviment associatiu progressista, hem de millorar la nostra relació en els altres partits d’esquerres, perquè caldrà fer una aliança en favor de les polítiques socials i caldrà anar preparant la futura entesa catalana pel canvi que faci possible un govern d’esquerres a Catalunya. I aquest esforç ha de començar ara.

Les idees, les complicitats i la suma s’ha de produir des de la base, perquè no ens torni a passar el que ens va passar amb el tripartit; defensem el que vam fer, defensem la seva gestió, però reconeguem que va ser una aliança entre partits, entre les cúpules dels partits, entre els diputats; nosaltres no volem això ara, perquè si volem transformar les coses s’ha de forjar l’acord des de la base, hi ha d’haver una base social que obligui a ser fidel a un programa i a ser fidel als objectius de transformació social. Les victòries electorals arribaran si s’han treballat abans.

Estic convençut que hi ha una majoria social del nostre país que comparteix amb nosaltres valors i objectius; molts no ens voten ara o potser no ens han votat mai, però són una majoria els que volem societat plenament democràtica i respectuosa de totes les idees, som majoria els que volem defensar la identitat nacional de Catalunya i el seu autogovern, som majoria els que volem una economia al servei de les persones, som majoria els que volem la sostenibilitat, el dret al paisatge, el gaudi del medi ambient i preservar-lo per a les generacions futures, som majoria els que volem un sistema d’escola pública potent, som majoria els que volem un sistema de salut pública que funcioni.

Jo us demano que aquesta majoria social que existeix és es pugui anar articulant a través del PSC però també a través d’altres en una majoria política capaç de capgirar de forma definitiva una orientació política, econòmica i social molt perjudicial pels interessos dels catalans.

Moltes gràcies.

Catalunya 2015. El canvi que necessitem

Conferència de Miquel Iceta pronunciada a les Drassanes de Barcelona el 10 de desembre de 2014

“CATALUNYA 2015. EL CANVI QUE NECESSITEM”

Molt bona tarda, senyores i senyors, amigues i amics,

Vull agrair de tot cor la vostra presència en un acte en el que compartiré amb vosaltres i, a través dels mitjans de comunicació, amb els ciutadans i ciutadanes de Catalunya, les meves reflexions sobre l’actual moment polític i sobre les prioritats que haurien de guiar l’actuació dels dirigents polítics i dels poders públics en els propers anys.

Començo amb una primera afirmació rotunda.

Sense menystenir el problema de les relacions entre Catalunya i la resta d’Espanya, que és greu, el principal problema del nostre país és en aquests moments l’atur massiu, el fortíssim increment de les desigualtats i de la pobresa, i la manca d’oportunitats, especialment per als més joves i els aturats de llarga durada.

Aquest és el problema més important de Catalunya i no és precisament del que més se’n parla.

És més, a vegades sembla totalment absent. I això no pot seguir així. Si no parlem dels problemes, els problemes no desapareixen. Segueixen i s’agreugen. Si no parlem dels problemes de la gent, la ciutadania creu amb raó que la política serveix de ben poc.

I aquest és el primer dels canvis que necessitem: orientar l’acció de govern i el debat polític a la resolució dels problemes de la gent.

El segon dels canvis és aixecar una mica la vista.

El monotema i l’obsessiva observació del nostre melic tendeix a marejar-nos i, sobretot, ens priva de copsar la realitat en totes les seves dimensions.

Realment, és difícil trobar en les darreres dècades una altra etapa històrica com l’actual, tenyida de tants reptes, de tantes incerteses polítiques, econòmiques i socials, a Catalunya, a Espanya, a Europa i a la resta del món.

El món està canviant. Molt i molt ràpidament. Sembla ben bé que s’està gestant un d’aquells canvis de paradigma polític i econòmic que es produeixen cada molts anys.

Idealment i de manera resumida, la nova arquitectura política i institucional resultant d’aquest profund canvi hauria de:

  1. Millorar la governança del procés de globalització econòmica mitjançant l’eliminació dels paradisos fiscals, la correcció de la hipertròfia del sistema financer o l’obligació que les empreses multinacionals paguin sempre els seus impostos allà on es generen els seus beneficis.
  2. Minimitzar la probabilitat que en el futur es repeteixin crisis econòmiques i financeres tan destructives com la que va començar l’any 2007.
  3. Consolidar i culminar el projecte d’integració europea pal·liant els seus dèficits democràtics.

Arreu del món, especialment als països avançats, impressiona comprovar com la reflexió sobre aquests formidables reptes i incerteses ha desencadenat un allau de debats intel·lectuals i enceses discussions polítiques.

Malauradament, el nostre país, Catalunya, n’és una notòria excepció.

Ho ha escrit recentment el professor Antón Costas: “(…) avui la política catalana està entotsolada. Com a la novel·la de Juan Marsé, està tancada amb una única joguina, aliena a aquestes transformacions tecnològiques i econòmiques. Es replega de manera poruga i proteccionista sobre si mateixa”.

En la meva opinió, aquest replegament i la dedicació de tanta energia col·lectiva, política i mediàtica al procés independentista està erosionant, poc a poc, però de forma inexorable, la qualitat de la política i de les institucions catalanes.

A continuació, esmentaré algunes de les absències més preocupants en el debat públic del nostre país.

A Catalunya, per exemple, es parla poc o gens de la situació econòmica d’Europa i de la possibilitat molt real que el nostre continent caigui en una tercera recessió o s’instal·li en un llarg període d’estancament, escenari que contrasta, ara per ara, amb la recuperació econòmica dels EEUU.

Una tercera recessió tindria efectes devastadors sobre la població, sobre els sectors socials més febles, els exclosos, treballadors i classes mitjanes, i sobre el conjunt de la nostra economia.

La setmana passada, el Banc Central Europeu va revisar a la baixa les previsions de creixement per al 2014 i per al 2015 en el conjunt de l’Àrea Euro; i el seu president, Mario Draghi, va agitar el temut fantasma de la deflació.

Bé sigui per la manca d’una unió fiscal, bé sigui per un deficient disseny institucional, el cert és que ni la vacil·lant política monetària d’expansió quantitativa (Quantitative Easing) del Banc Central Europeu ni el tímid “pla Juncker” d’estímul fiscal no aconseguiran impulsar significativament l’activitat econòmica a Europa en el curt termini. Clarament, l’economia europea té greus problemes, tant per la banda de la demanda com per la banda de l’oferta, que els socialistes creiem que cal abordar de manera molt més audaç.

Permeteu-me una petita anècdota. La setmana passada vaig ser a Brusel·les per pronunciar una conferència sobre la proposta federal dels socialistes. Al final de la conferència vaig poder saludar Ximo Puig, candidat socialista a la presidència de la Generalitat valenciana i, així ho espero, futur president. Com era evident que no havia anat a Brusel·les per assistir a la meva conferència li vaig preguntar, “Ximo, i tu què hi fas aquí?” I em va respondre: “He vingut a esbrinar com afectarà als sectors econòmics valencians el Tractat Transatlàntic entre la Unió Europea i els Estats Units, i per veure quin tipus de projectes poden ajustar-se millor al Pla Juncker”. Em fa l’efecte que el govern de Catalunya fa massa temps que, per desgràcia, no té al cap aquestes qüestions que són les que realment importen.

Segueixo, a Catalunya, per exemple, es parla poc o gens de les conseqüències geopolítiques i econòmiques, singularment per a la Unió Europea, del conflicte bèl·lic a Ucraïna i de la política exterior de la Rússia de Vladimir Putin.

Ara potser alguns que em senten, pensaran, què diu aquest? Ucraïna? Rússia? Mireu, l’altra dia a Lleida en una reunió amb el sector agroalimentari em comentaven l’afectació del boicot comercial rus a la fruita europea, però això no sembla formar part del debat públic català.

El fet és que l’economia ucraïnesa es troba al caire de l’abisme, amb un descens del PIB real del 10% enguany, i només s’evitarà el col·lapse econòmic si Occident augmenta significativament la seva ajuda financera els propers mesos.

Bastant inquietant és, també, la situació de l’economia russa, castigada per la pronunciada baixada del preu del petroli i les sancions imposades per la Unió Europea i els EEUU. Una recessió perllongada a Rússia i un hipotètic default del deute rus durant els propers anys podrien tenir conseqüències imprevisibles, que amb seguretat afectarien Catalunya i la resta d’Espanya.

A Catalunya, per exemple, es parla poc o gens de l’imparable increment de les desigualtats en la majoria de països del món. Fa mesos, Oxfam va denunciar que les 85 persones més riques del món posseeixen la mateixa riquesa que el 50% de la població mundial més pobre, és a dir, que 3.500 milions de persones.

I fa pocs dies, l’Organització Internacional del Treball (OIT) advertia que Espanya és el país desenvolupat en què més han crescut les desigualtats des de l’inici de la crisi econòmica, com a conseqüència de l’exorbitant escalada de l’atur. I qui diu Espanya, diu Catalunya.

Per revertir aquesta perillosa tendència, que està fent trontollar els pilars sobre els que s’edifica la legitimitat del sistema democràtic, del “contracte social” i de l’economia de mercat, a Espanya i a Catalunya són imprescindibles dues coses:

– creixement econòmic

– i una profunda reforma fiscal, com la que proposem els socialistes, que augmenti substancialment els ingressos públics i la progressivitat efectiva del sistema tributari.

A Catalunya, en fi, es parla poc o gens de les perspectives econòmiques del nostre país i de la resta d’Espanya.

Després d’un llarg, injust i dolorós procés d’ajust macroeconòmic, aguditzat per la impossibilitat de devaluar la moneda com en el passat, l’economia es troba finalment en condicions de créixer novament.

En efecte, hem recuperat competitivitat de manera significativa, tal i com ho demostra la positiva evolució de les exportacions; hem passat d’un insostenible dèficit de balança de pagaments per compte corrent equivalent al 10% del PIB a un lleuger superàvit, imprescindible per reduir l’endeutament extern; i després de successives reformes del Govern espanyol, moltes desenes de milers de milions d’euros dels contribuents injectats en les entitats financeres i la decisiva actuació del BCE, tenim un sistema bancari més sanejat, que en els propers mesos hauria de relaxar (¡per fi!) la restricció financera que ha estrangulat, mitjançant la reducció del crèdit, les famílies i, sobretot, les empreses des de l’any 2008.

Així mateix, la baixada de la prima de risc, la rebaixa de més de 5.000 milions d’euros de la factura energètica que Espanya paga com a país fortament depenent, induïda per la caiguda del preu del petroli, i la depreciació de l’euro, són tres factors addicionals que contribuiran a impulsar l’activitat econòmica enguany i el 2015.

Des de la perspectiva de les retribucions als treballadors, considero que és molt probable que la recuperació de la competitivitat de l’economia espanyola i catalana, duta a terme mitjançant el punyent procés de devaluació interna, suggereix que la baixada de salaris ha tocat fons.

En els propers mesos i anys, per tant, els salaris han d’augmentar gradualment, la qual cosa, unida a la baixa inflació i a la gradual reducció de la taxa d’atur, farà que les famílies disposin d’un poder adquisitiu apreciablement més alt.

No obstant, faríem bé en no oblidar que les exagerades i equivocades polítiques d’austeritat a ultrança imposades durant aquests anys per la Comissió Europea, el Banc Central Europeu i el Fons Monetari Internacional, i aplicades amb devoció ideològica a casa nostra pels governs del PP i de CiU, no només han prolongat la crisi econòmica, sinó que han incrementat innecessàriament la pobresa, les desigualtats i el patiment de la gent.

D’altra banda, convé destacar que existeixen també elements negatius que dificultaran que Catalunya i la resta d’Espanya assoleixin taxes de creixement com les d’abans de la crisi.

En primer lloc, l’atonia econòmica de països com Alemanya i, sobretot, França i Itàlia, juntament amb el risc de deflació a Europa, representa un fre important.

En segon lloc, malgrat els apreciables avenços en el procés de desendeutament de l’economia espanyola, l’stock de deute públic i privat (incloent-hi el del sistema financer) continua sent immens: aproximadament un 300% del PIB, és a dir, uns 600.000 M€ en el cas de Catalunya; i això inevitablement constitueix un pesat llast per al consum i la inversió de les famílies, les empreses i el sector públic.

Finalment, cal recordar que Catalunya i la resta d’Espanya enfronten, en les properes dècades, un perfil demogràfic molt advers.

Una sola xifra és suficientment eloqüent de la magnitud del problema: alguns experts ens alerten que, amb els actuals criteris d’elegibilitat, entre l’any 2000 i l’any 2040, la despesa pública dedicada als ciutadans majors de 60 anys en els àmbits de salut, pensions i dependència passarà del 12,6% del PIB ¡al 33,1% del PIB!

En aquest sentit, sembla evident que Catalunya i la resta d’Espanya hauran d’assolir en els propers anys, de manera gradual, un nivell significativament superior d’ingressos públics en relació al PIB, en línia amb la mitjana de la Unió Europea, caminant per tant en direcció contraria a la darrera reforma fiscal del PP.

Convindria, en resum, que d’aquestes qüestions se’n parlés una mica més a Catalunya si no volem perdre el tren del futur.

Sóc conscient que aquest no és encara el moment de presentar una proposta electoral. Ja sabeu que els socialistes no vàrem compartir l’avançament de les eleccions el 2012 i tampoc no compartim ara un possible avançament electoral que, d’altra banda, sembla que, més enllà de la retòrica èpica i del soroll, només depèn de l’acord entre el president Mas i Oriol Junqueras sobre com han de fer la llista o llistes electorals.

Sembla una broma però no ho és.

Fa ja massa temps que els problemes reals dels catalans i les catalanes no són els que guien la política. I els polítics han de resoldre problemes, no crear-ne de nous, que prou en tenim.

El president Mas va anticipar les eleccions l’any 2012 cercant una majoria excepcional i va perdre 12 escons. Ara tracta de dissoldre CDC en una proposta independentista per camuflar una altra patacada electoral que les enquestes més favorables a CiU situen en un descens de 10 diputats més.

Certament les eleccions del 2012 tampoc no van ser favorables al PSC, i les enquestes apunten a un nou descens si les eleccions se celebressin ara mateix.

Però precisament del que es tracta no és de decidir els calendaris electorals en funció dels interessos d’un o altre partit, o d’una o una altra persona, sinó de servir els interessos dels catalans i les catalanes.

I d’intentar esgotar les legislatures.

Però això no és tot, n’hi ha més: la proposta d’Artur Mas apunta a unes noves eleccions divuit mesos després de les properes. O sigui que ens podríem trobar amb eleccions el 2015 i el 2017 que, juntament amb les de 2010 i 2012, serien quatre eleccions en menys de set anys.

I torna a parlar de convocar un referèndum pel qual la Generalitat no té competències! Estem atrapats en una nòria que no para de donar voltes però que no ens porta enlloc.

Crec, honestament, que el president Mas ha situat la política catalana en un carreró sense sortida, en una fugida endavant en la que no s’ha assolit ni el pacte fiscal promès el 2012, ni la consulta desitjada el 2014. Una fugida endavant en la que ara se’ns proposa un camí cap a la independència que està també condemnat al fracàs.

I, amics i amigues, Catalunya no es pot permetre ni més fracassos ni perdre més el temps.

Però tampoc no vull deixar de reconèixer errors i mancances dels socialistes, pels quals hem de demanar disculpes i fer propòsit d’esmena.

No vàrem veure venir la crisi econòmica el 2008, ni vàrem saber afrontar-la amb eficàcia, ni vàrem fer-ho d’acord amb els nostres valors i prioritats.

No vàrem saber tampoc oferir una alternativa clara al terrabastall causat per la Sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut el 2010, ni respondre amb celeritat al deteriorament de la política causat pels escàndols de corrupció.

Com he dit al principi, l’actual situació política, econòmica i social és d’una extraordinària complexitat. Potser per això és el moment de aturar-nos una estona i reflexionar tots plegats abans d’apretar a córrer cap a unes noves eleccions amb el risc de no resoldre res.

Com la cita de Thomas Mann que recordava Soledad Gallego-Díaz en el seu article de diumenge a El País: “El món no ha patit mai per un excés de raó”. En canvi, res no talla de forma més ràpida el diàleg i la conversa que les emocions.

I a la política catalana hi ha un excés d’emocions i un dèficit de raons.

El meu diagnòstic és diàfan:

Crec que no hi ha solució als problemes dels catalans si no es produeix un canvi de rumb de la política catalana.

Cal abandonar el rumb de col·lisió que intenten acordar el president Mas i Oriol Junqueras pensant només en un milió vuit-cents mil catalans, i potser ni tant sols en tots aquests.

Cal abandonar el rumb de col·lisió en el que compten amb l’inestimable ajut del Partit Popular i el govern d’Espanya presidit per Mariano Rajoy.

No hi ha solució als nostres problemes que no passi per la via del diàleg, la negociació i el pacte. I això no és la tercera via. És la primera via. L’única via si m’apuren.

¿Com volem resoldre en democràcia el conflicte entre interessos contradictoris? ¿Com volem conciliar diversos sentiments de pertinença? Deia Enric Juliana en el seu llibre “La España de los pingüinos”: “Curiosa paradoxa: se’ns diu que el món va cap a la superposició dels sentiments de pertinença; se’ns exigeixen flexibilitats de tot tipus, -flexibilitat mental, flexibilitat laboral, flexibilitat emocional- per a afrontar incerts reptes de futur, però la inflexibilitat ideològica i política tendeix a apoderar-se de l’espai públic”.

Els socialistes catalans hem mostrat de forma inequívoca i reiterada la nostra disposició a arribar a acords. El darrer exemple ha estat l’acord al que ha arribat el nostre candidat a l’Alcaldia de Barcelona, Jaume Collboni, que permetrà aprovar els pressupostos de l’Ajuntament i l’obtenció d’importants contrapartides socials pel que fa al preu del transport públic, la construcció de noves escoles bressol i un pla de rescat per a persones en situació d’especial vulnerabilitat. Barcelona està d’enhorabona!

Gràcies, Jaume. En nom dels barcelonins i de tots els socialistes.

Els socialistes estem sempre disposats a ajudar a qui vulgui ser ajudat. Malauradament no és el cas del govern de Catalunya que no demana mai ajuda sinó adhesió incondicional. Adhesió incondicional a un full de ruta que no compartim en absolut.

Els presidents Mas i Rajoy semblen incapaços, no sé si és que en realitat no saben, no volen o no poden, de dialogar per resoldre els problemes que tenim. El passat 30 de novembre els hi oferia un guió de cinc temes sobre els que seria imprescindible començar a dialogar:

  1. Obrir en el marc de la Comissió Bilateral Estat-Generalitat una negociació sobre el document de 23 punts presentat pel president Mas al president Rajoy el passat 30 de juliol.
  1. Revisar en el marc del Consell de Política Fiscal i Financera la distribució de l’esforç de reducció del dèficit públic entre els tres nivells de l’Administració que de forma injustificada està sotmetent a una pressió insuportable a les Comunitats Autònomes i als Ajuntaments. Aquesta revisió hauria de contemplar també la possibilitat de negociar amb les institucions europees una flexibilització dels terminis i dels objectius de dèficit.
  1. Convocar una Conferència de Presidents per adoptar mesures urgents per reactivar l’economia i l’ocupació i la creació d’un fons extraordinari de rescat social per a infants vulnerables i aturats de llarga durada.
  1. Crear un espai de deliberació sobre la reforma federal en el marc de la Comissió Constitucional del Congrés dels Diputats.
  1. Avaluar el vigent model de finançament autonòmic en el marc del Consell de Política Fiscal i Financera per tal d’abordar la seva revisió que hauria d’haver entrat en vigor el passat 1 de gener.

Permetin-me que m’aturi uns instants, atesa la seva gran importància, en el nou model de finançament autonòmic. En el passat, totes les revisions dels successius models asseguraven que quan entrava en vigor un nou sistema de finançament totes les Comunitats Autònomes disposaven de més recursos públics que amb el sistema anterior. Això facilitava molt les negociacions i l’acord, però no sembla que sigui possible en la conjuntura econòmica i fiscal actual.

er aquesta raó, per facilitar la discussió i l’aprovació d’un nou model de finançament autonòmic, i a banda d’altres principis com l’ordinalitat o una major corresponsabilitat fiscal, caldria contemplar la possibilitat que el govern espanyol assumeixi com a propi una part de l’actual deute públic de les Comunitats Autònomes, mitjançant per exemple un quitament del deute públic de les Comunitats amb el govern espanyol generat els darrers anys.

D’aquesta manera totes les Comunitats Autònomes hi sortirien guanyant perquè passarien a tenir una situació financera més sanejada i rebaixarien la seva despesa en concepte de pagament d’interessos del deute.

Òbviament, convé ser molt prudent i subratllar que caldria estudiar amb molta cura els detalls concrets per aplicar aquesta proposta de quitament, i particularment quin hauria de ser el percentatge del total del deute de les Comunitats Autònomes condonat i en quines condicions es produiria la condonació, per evitar que en el futur les Comunitats es comportin irresponsablement en la seva gestió pressupostària confiant que l’Estat espanyol les rescatarà.

És evident que en els respectius fulls de ruta dels presidents Mas i Rajoy no hi figura una negociació d’aquestes característiques i que, al final, els catalans i el conjunt dels espanyols som ostatges d’aquest bloqueig.

I ja portem quatre anys perduts.

El resultat és ben trist: cap nova competència, cap nova inversió, cap nou projecte, cap nou acord que permeti avançar en cap terreny.

Els faré una confessió personal: em van cridar molt l’atenció els aplaudiments rebuts pel president Mas quan, el setembre de 2012, va tornar de Madrid explicant que no havia aconseguit el pacte fiscal. ¿Des de quan els catalans aplaudim els fracassos?

És evident que la responsabilitat no era només ni tan sols principalment seva però, ¿aplaudiments? A sant de què?

Un altre canvi necessari és renunciar a la vella tàctica victimista de derivar als demés totes les responsabilitats com a fórmula per defugir les pròpies responsabilitats. Catalunya no s’ho mereix i així no anem enlloc.

Com que el president ha fixat la independència com a únic objectiu és ben difícil que obtingui res a Madrid. Fixar la independència com a únic objectiu és un error. Va ser un error fixar el 2014 com l’any en que havia de passar tot. Va ser un error fer una declaració de sobirania al Parlament. Va ser un error fixar unilateralment data i pregunta. Com també seria un greu error declarar unilateralment la independència.

A més, i ho diré sense embuts: la majoria de catalans no volem la independència.

Ja ho vàrem veure el passat 9 de novembre.

Molts no creiem en solucions màgiques als problemes, i la independència s’ha presentat com a la solució miraculosa a tots els problemes.

No volem trencar amb la resta d’Espanya ni tampoc ens resignem a l’immobilisme tronat i tossut de la dreta que és el veritable enemic d’un projecte espanyol compartit.

La independència ni la volem, ni ens convé, ni tan sols sembla possible en el món d’interdependències creixents i sobiranies compartides en el que vivim, en el si de la Unió Europea, que ha d’avançar cap a una major integració no cap a una major disgregació, i tots els seus Estats membres ho consideren així.

Molts estem convençuts que hi ha una millor solució: la reforma de l’Estat per fer-lo més eficient i assegurar que defensa millor els interessos dels catalans i no només s’ocupa dels sectors que, en paraules justes de Juan-José López Burniol, “consideren l’Estat una propietat privada i una societat d’auxilis mutus per a l’autosatisfacció dels seus propis interessos, prescindint d’un projecte nacional inclusiu, i es resisteixen per tots els mitjans a un repartiment racional del poder polític que intenten monopolitzar”. Uns sectors concentrats històricament a Madrid.

La solució federal, la reforma constitucional que proposem, haurà de ser votada pels ciutadans. No hi haurà solució sense votació. I nosaltres volem que els catalans tinguin l’oportunitat de votar en favor d’un nou acord abans de plantejar-se la possibilitat de trencar amb la resta d’Espanya.

Estic segur que hi ha una majoria de catalans partidaris d’un nou acord entre Catalunya i la resta d’Espanya.

Ho diuen totes les enquestes. Si resolem el problema del reconeixement de la realitat nacional catalana i del caràcter pluricultural i plurilingüe de l’Estat, si som capaços de garantir en plenitud l’autogovern especialment pel que fa a les competències en matèria de llengua, educació i cultura, i si som capaços d’assolir un pacte fiscal solidari que preservi el principi d’ordinalitat, és a dir, que les Comunitats que transfereixen solidàriament fons a altres regions espanyoles no acabin obtenint menys recursos públics que aquelles que els reben, si incorporem aquests elements a la proposta de reforma constitucional que sigui sotmesa a referèndum de la ciutadania, una àmplia majoria de catalans i catalanes hi donaran el seu suport.

N’estic absolutament convençut.

Tampoc no em cansaré de repetir que la proposta de reforma constitucional que fem els socialistes té com a objectiu no només abordar l’encaix de Catalunya a la resta d’Espanya, sinó també els problemes de l’Estat de les Autonomies en el seu conjunt. En aquest sentit no és sobrer recordar que els eixos bàsics de la nostra proposta de reforma federal són:

  1. La transformació de l‘Estat de les Autonomies en un Estat federal.
  2. El reconeixement de les singularitats pròpies de les nacionalitats històriques, tenint en compte els fets diferencials i els drets històrics ja reconeguts per la Constitució i els Estatuts vigents (per exemple en l’article 5 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya que caldria incorporar a la Constitució).
  3. La definició precisa de les competències de l’Estat i l’atribució de totes les demés a les Comunitats Autònomes.
  4. La incorporació dels drets socials com a drets de ciutadania i la garantia del seu exercici en condicions d’igualtat.
  5. La consideració dels temes lingüístics, educatius i culturals com a competència estricta de les Comunitats Autònomes amb llengua pròpia.
  6. La constitucionalització d’un sistema de finançament de les Comunitats Autònomes informat pels principis de solidaritat i ordinalitat (entès aquest darrer com ho fa la STC 31/2010 de 28 de juny en el seu Fonament Jurídic 134 “excloent la pitjor condició relativa de qui contribueix respecte de qui se’n beneficia”).
  7. La territorialització del sistema de govern del Poder Judicial.
  8. La transformació de l’actual Senat en un Consell Federal amb presència dels governs autonòmics.
  9. L’aprofundiment del caràcter democràtic, participatiu i deliberatiu del nostre sistema polític i institucional.
  10. L’enfortiment dels municipis com a garants de la cohesió social, vectors de desenvolupament econòmic i vertebradors del territori.

Tampoc està de més insistir en que la proposta independentista de Mas i Junqueras té un problema fonamental: al final pretén assolir els seus objectius de forma unilateral.

I aquest és un camí impossible per modificar les fronteres o les relacions internes entre territoris en un Estat democràtic membre de la Unió Europea, que garanteix constitucionalment el dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions que l’integren.

No hi ha, ni hi haurà, una solució unilateral.

Tothom sap que la independència només ha estat viable en els processos de descolonització o bé quan hi ha hagut acord entre les parts (Txèquia-Eslovàquia) o bé quan ha tingut a veure amb l’ensulsiada del bloc soviètic, cosa que ha propiciat un vast consens internacional. Cap d’aquestes circumstàncies no es dóna en el cas de Catalunya. I dir el contrari és enganyar la gent.

Potser algú pensa que demanar la independència és la millor manera de negociar un nou estatus en el marc espanyol. Però cal dir-ho. Cal fer saber que aquesta és la meta. Em poden dir: cal apuntar a 10 per obtenir 7 o 8. Això és vàlid en una taula de negociació.

Però és moralment inacceptable quan un responsable polític s’adreça a la ciutadania i no explica la veritat.

A la gent se li ha de dir la veritat. No se la pot engegar alegrement pel pedregar, amb els costos personals i col·lectius que això li ha de reportar, amb els enormes riscs afegits, quan l’objectiu real no és el que s’anuncia sinó un altre. Quan l’objectiu no és “de país”, sinó “de partit”.

L’objectiu de veritat ha de ser anar a una negociació. A forçar una negociació. A aconseguir totes les pressions catalanes, espanyoles, europees i internacionals possibles per forçar aquesta negociació, per superar definitivament els obstacles a un nou pacte entre Catalunya i la resta d’Espanya.

Jo crec que caldrà esperar a derrotar a les urnes el PP en les properes eleccions generals, però el meu pronòstic és que finalment es procedirà a la reforma federal de la Constitució, en el marc de la qual Catalunya trobarà el lloc que li pertoca com a nació.

De la mateixa manera que, més enllà de la Catalunya estricta, la llengua catalana, en les seves diverses modalitats, ha de trobar també, en l’Estat espanyol, la seva defensa, la preservació de la seva unitat i el suport per al seu ple desenvolupament. Com pel que fa a la cocapitalitat de Barcelona.

Aquesta és l’Espanya que volem. I facin-me cas: ho aconseguirem.

I no serà cap derrota, sinó una gran victòria del poble de Catalunya, de la seva exigència d’autogovern, de l’expressió plural de la seva identitat, de la seva cohesió, de les seves mobilitzacions, de l’enorme voluntat de canvi expressada de formes molt diverses.

En aquest punt, vull alertar contra l’inadmissible intent d’equiparar catalanisme amb independentisme. Potser així augmenta el nombre d’independentistes, però també anirà minvant la força integradora del catalanisme i tots plegats acabarem fent un molt mal negoci. Podem prendre mal. Molt de mal. Trencar la transversalitat del catalanisme perjudica el nostre país.

Els socialistes catalans seguim al mateix lloc de sempre, fidels a les nostres arrels catalanistes i federalistes. Sense enganyar la gent. Al capdavant quan es tracta realment d’estar “al servei d’aquest poble” i no al servei d’un determinat projecte polític o fins i tot d’un determinat projecte personal.

Hi som com sempre, amb voluntat de reforçar les costures, d’aproximar posicions, d’evitar fractures afeblidores, perquè sabem que la nació és el consens renovat de la ciutadania.

Sabem que les nacions, com les danses, es fan i es desfan. I no volem que Catalunya se’ns desfaci a les mans, sigui per decandiment, a mans de les polítiques austericides, sigui enduta per qualsevol febre insensata que la porti a la ruptura o a un carreró sense sortida.

Volem que el poble de Catalunya sigui cridat, no a cap entelèquia, no a cap falsa meta que algú promou amb finalitats amagades, sinó a una nova fita real que confirmi la seva unitat civil, que inclogui l’anhel de tots els homes i dones que l’habiten, de la Catalunya del camp i de la ciutat, de la Catalunya de les ciutats mitjanes i de la Catalunya metropolitana, de la gran pluralitat del poble, dels 7,5 milions de ciutadans i de ciutadanes, que apunti a horitzons de canvi, de justícia, de llibertat, d’honestedat, de veritat.

I que això generi un nou i potent compromís col·lectiu.

Per això, no parem ni pararem de parlar amb tothom i d’acostar sectors diversos a les posicions centrals del catalanisme social, del catalanisme federal, del catalanisme de la unió plurinacional a Espanya i a Europa.

La unitat civil és la nostra vocació, absolutament contrària a qualsevol frontisme. Ha estat un dels principals serveis dels socialistes al poble de Catalunya en el passat. Ho ha recordat moltes vegades Antoni Puigverd en els seus articles. I ho ha de tornar a ser. Perquè als pobles els cal un grau suficient d’unitat. I la unitat suficient, la genuïna, no es la que convé a uns pocs en un moment donat, ni la que es plega sota els interessos d’una determinada operació política o personal, sinó la que s’articula a partir de la pluralitat real de la societat catalana, de tots aquells sectors que se senten disposats a treballar per Catalunya.

Però siguem realistes: ben probablement ni Rajoy a la Moncloa ni el duet Mas-Junqueras dominant la política catalana seran capaços de trobar el desllorigador al problema.

I als socialistes correspon construir una alternativa tant en l’àmbit català com en l’àmbit espanyol. La ciutadania haurà de decidir a les urnes si vol canviar de rumb o la present deriva ja li està bé.

Les properes eleccions generals, d’aquí a un any, ens proporcionaran una bona oportunitat per canviar de rumb, per evitar la col·lisió. Una nova majoria presidida per Pedro Sánchez obrirà definitivament el camí a la reforma constitucional.

Però, com ja he dit, el problema de l’encaix de Catalunya a la resta d’Espanya no esgota les qüestions sobre les que la política catalana ha de canviar de rumb.

Quines són les prioritats que proposem els socialistes? No em cansaré de repetir-les.

Primera, rellançar l’economia i crear llocs de treball.

Segona, protegir l’Estat del Benestar, la sanitat i l’educació públiques i els serveis socials, erosionats per les retallades i les polítiques dogmàtiques d’austeritat i la desgana del govern d’Artur Mas a l’hora d’administrar el dia a dia de la Generalitat.

Tercera, regenerar la democràcia, netejar la política, lluitar contra la corrupció, assegurar la transparència i impulsar la lluita contra el frau fiscal. Sí, corrupció zero.

I la quarta, cercar un nou acord amb la resta d’Espanya que ens permeti votar. Sí, votar. Votar de debò.

Sens dubte el tema fonamental, i ho deia a l’inici de la meva intervenció, és la necessitat de reactivar l’economia, d’impulsar la creació de llocs de treball, de reduir les desigualtats i la pobresa, de crear oportunitats.

I això implica capgirar les polítiques econòmiques i socials dominants avui a Catalunya, Espanya i Europa.

I per començar necessitem el que no tenim en aquests moments a Catalunya.

No tenim ni l’estabilitat política ni la seguretat jurídica imprescindibles.

Ja n’hi ha prou d’estar sotmesos a les batzegades i improvisacions que es presenten com a carregades d’èpica i d’astúcia. No estem disposats a contraposar democràcia i Estat de dret.

No volem sofismes ni dreceres que no porten enlloc. La feina ben feta no coneix fronteres, però comença a casa. I la responsabilitat també comença en tots i cadascun de nosaltres. No podem posar en perill, frívolament, inversions i llocs de treball pel fet d’endinsar-nos en terra incògnita. No volem l’Ítaca a la que només hi arriba un de sol, com a “L’Odissea” d’Homer. Volem anar ben lluny, però arribar-hi tots junts.

Per rellançar l’economia hi ha coses a fer a escala europea, espanyola i catalana.

  • Cal recolzar les empreses, els emprenedors i els autònoms, mancats de crèdit, de suport públic i d’estabilitat institucional.
  • Cal refer l’equilibri trencat de les relacions laborals a partir de la concertació social, la formació i la flexibilitat negociada.
  • Cal promoure i recuperar el talent generat pel sistema educatiu i la formació universitària, cal establir plans per tal d’evitar la fuita de talent i per afavorir el retorn de talent obligat a emigrar.
  • Cal recuperar la inversió en R+D+i. Cal jugar fort en favor de la reindustrialització del país, del sector agroalimentari, de les ciències de la vida, del turisme i el comerç de proximitat i de qualitat.
  • Cal combatre l’atur de llarga durada. I encara tenim pendent la reforma del Servei d’Ocupació de Catalunya. Aquí hi trobem persones majors de 45 anys, dones, joves sense estudis i persones amb discapacitat. Totes elles mereixen i necessiten un Pla de xoc que els torni a incorporar efectivament al circuit laboral.
  • Ens preocupa especialment l’atur juvenil. Cal destinar recursos addicionals als europeus perquè el Pla de Garantia juvenil (treball o formació en 4 mesos) sigui una realitat i no bones paraules.
  • No podem oblidar la necessitat d’impulsar la transició energètica ni d’incorporar criteris ecològics i de sostenibilitat al conjunt de les nostres polítiques públiques.

La crisi econòmica ens ha portat a una situació de veritable emergència social. L’any 2013, 1.779.200 persones a Catalunya es trobaven en risc de pobresa o exclusió social, el 24,3% de la població.

I les retallades han erosionat el nostre sistema de protecció social i la qualitat dels nostres serveis públics.

Tenim llistes d’espera sanitàries més llargues. El temps d’espera mig dels 14 procediments quirúrgics garantits s’ha incrementat un 40%. Tenim 1.250 llits d’hospital menys, 4.000 metges menys a l’ICS i 15.000 professionals sanitaris menys a tot el sector. El pressupost per a l’any que ve destina 0 euros a les escoles bressol. Ha disminuït en 10 punts la taxa de cobertura de les beques menjador. La despesa social ha retrocedit als nivells de 2004. ¡10 anys de retrocés!

No podem ni volem esperar al paradís de la independència per tenir una Catalunya amb més feina, on ningú no passi gana, tothom tingui un sostre i no et puguin tallar l’aigua, la llum o el gas a causa de situacions de pobresa extrema.

Aquest és el nostre compromís. Sí, pobresa zero.

Ens cal un veritable pla de rescat social. Cap família sense un ingrés. Un pla integral per a eradicar la pobresa infantil. Acabar amb els desnonaments. Millorar l’atenció a les persones amb dependència. Potenciar l’autonomia de les persones amb discapacitat. Col·laboració amb les entitats socials del tercer sector.

I també lluitar per a l’eradicació de la violència de gènere.

Tampoc ens resignem a l’erosió dels serveis públics de salut i educació. Rebutgem la privatització i la mercantilització de la sanitat pública. Necessitem un pla de xoc per reduir les llistes d’espera. Defensem la progressiva universalització de l’educació de 0 a 3 anys. I la reforma de la Formació Professional no pot esperar. Com tampoc no pot esperar la revisió del Pla d’Energia.

En paraules de Luis Atienza en un recent article: “Cal revisar moltes coses per enfortir la igualtat d’oportunitats, explorar els límits de la capacitat redistributiva de la política fiscal, combatre de forma ferotge l’exclusió social i situar-nos en l’avantguarda de la transparència i de la lluita contra la corrupció”.

Aquest és l’horitzó permanent de la socialdemocràcia.

Els socialistes volem construir una alternativa al voltant d’aquests objectius. I estem disposats a col·laborar amb tots aquells i aquelles que els comparteixin. De la mateixa manera que estem disposats a donar el nostre suport a aquells que, sense necessitat de compartir el nostre projecte, estiguin disposats a treballar en positiu pel futur de Catalunya.

Però no podrem donar suport a polítiques de curta volada, a acords puntuals que només serveixin per guanyar temps i fer la viu viu, a convalidar pressupostos basats en fantasies irreals, a formar governs amb partits que es neguen als canvis, que bloquegen la reforma de l’Estat que ha de ser de tots.

En aquest sentit, ¿com volen que els socialistes donem suport a uns pressupostos que tothom sap que no es compliran? ¡Si ja l’any passat contemplaven uns ingressos que tothom sabia que no es podrien complir! I aquest any, a més, es contemplen uns ingressos provinents de l’Estat que només podrien verificar-se a través de la negociació entre dos governs que fins ara només saben dialogar a través dels tribunals.

Volem un canvi profund de la política catalana. Volem posar-la al servei dels ciutadans, volem que treballi per solucionar els problemes reals de la gent.

Acabo.

Res del que proposo és gens fàcil. Requerirà molt esforç i tenacitat. Un esforç col·lectiu, que haurà de ser just per ser suportable. Un esforç que comença per dir-nos els uns als altres la veritat.

Perquè, en efecte, Catalunya ha de lluitar contra moltes dependències.

La dependència d’unes estructures econòmiques i socials que generen desigualtats i pobresa perquè estan al servei d’uns pocs. La dependència d’energies de risc i contaminants. La dependència dels consumidors i usuaris en sectors oligopolístics. La dependència de les futures generacions si esgotem els bens naturals o malmetem l’entorn. La dependència d’una demografia adversa. La dependència amb respecte de poders no democràtics i de pràctiques corruptes o poc transparents. La dependència del monotema i de la fàcil excusa que fa responsable de tot a Madrid.

No crec que res del que proposo sigui senzill. Però sí que estic segur que val la pena. Que es tracta d’un somni realitzable. Que pot sumar els anhels d’una àmplia majoria.

A dia d’avui encara no sabem quan seran les properes eleccions. El que sí els puc assegurar és que, siguin quan siguin, trobaran el Partit Socialista preparat per afrontar-les, disposat a una batalla noble per construir la Catalunya lliure i segura, pròspera i justa per la que el PSC porta treballant des de 1978. Ho farem amb una llista de socialistes i progressistes, de catalanistes i federalistes.

Vàrem ser decisius en la conquesta de la democràcia, en la recuperació de l’autonomia, en l’impuls al municipalisme, en el canvi polític a Espanya que va contribuir a modernitzar-la, la va incorporar a Europa i va construir l’Estat del benestar, en els governs d’esquerres a Catalunya que van donar un formidable impuls a les inversions i a les polítiques socials.

Volem tornar a ser decisius en aquesta cruïlla política.

I treballarem per merèixer la confiança dels nostres conciutadans i conciutadanes per un projecte basat en dues idees centrals: la justícia social i l’acord federal amb la resta d’Espanya. Dos ideals als que no estem disposats a renunciar.

Moltes gràcies.

Conferència Catalunya 2015. El canvi que necessitem

acte101214

Conferència al Parlament Europeu

INTERVENCIÓ DE MIQUEL ICETA AL PARLAMENT EUROPEU (02.12.14)

En primer lloc, vull agrair l’amable invitació a pronunciar aquesta conferència al Parlament Europeu, la màxima institució de la Unió Europea, la nostra pàtria comuna, el projecte compartit pel que passa el nostre futur. El nostre futur com a catalans i espanyols passa, indubtablement, per Europa. Per una Espanya federal dins una Europa federal.

Començo pel moment que més titulars i expectació ha generat de la situació política que viu Catalunya des de fa uns anys: el 9 de novembre. El 9 de novembre es va produir a Catalunya una gran mobilització ciutadana, reflex d’un gran malestar directament associat amb l’encaix de Catalunya a Espanya, però també, i això és quelcom que sovint s’oblida, amb la crisi econòmica i amb els efectes de les retallades i de l’austeritat dogmàtica practicada pels governs de Catalunya i d’Espanya.

Més de dos milions de persones van participar en una gran mobilització que tenia molt de protesta i que va ser la culminació de quatre anys de creixent reivindicació nacional, després de la Sentència del Tribunal Constitucional que va alterar l’Estatut votat en referèndum pels catalans i les catalanes. Més de quatre milions de ciutadans no hi van participar.

Un cop ha passat aquest moment, crec que a Catalunya s’obre el camí de la política. Després de dos anys d’enfrontament permanent entre el govern de Catalunya, que ha pres un seguit de decisions respecte la qüestió territorial de manera unilateral, i el govern d’Espanya que, absolutament tancat al diàleg sobre la relació de Catalunya amb la resta d’Espanya, es limita a dir que cal complir la llei. Tant Mariano Rajoy com Artur Mas semblen incapaços de dialogar.

Així doncs, després del 9 de novembre és el moment de la política i, m’atreviria a dir, el moment de la bona política. Perquè política a Catalunya i a Espanya n’hi ha, però n’hi ha massa de la dolenta.

Després del 9-N Artur Mas ha fixat l’objectiu que ell realment persegueix: unes eleccions plebiscitàries, no previstes en l’ordenament jurídic espanyol ni català, en què es planteja que, si hi ha una majoria de partidaris de la independència, caldrà avançar de forma unilateral cap a la secessió.

Quelcom que, des del nostre punt de vista, seria equivocat, perillós, situaria Catalunya fora de l’Estat de dret i no trobaria cap reconeixement internacional seriós. Un escenari incert amb propostes enganyoses. Un nou error del govern de Catalunya i un nou engany per la ciutadania.

Els socialistes, en canvi, plantegem un escenari diferent. Tenim clar que així no podem seguir i que ens cal trobar un nou marc de relacions entre Catalunya i Espanya. També tenim molt clar que no hi haurà cap solució estable a la situació actual a Catalunya si no pot ser referendada pels ciutadans a les urnes. Però per arribar a aquest punt no hi ha altre camí que el del diàleg, la negociació i el pacte.

Quelcom que vol dir, també, que no trobarem cap solució que no vingui de la mà de la política. A Catalunya necessitem una solució política a un problema que és polític. En aquest sentit, els intents de judicialitzar la qüestió per part del govern de l’Estat, que ha presentat una querella contra el president de Catalunya, són un greu error que no porten enlloc mentre la situació de tensió i el malestar van creixent.

És per tot això, que des del PSC pensem que caldria que el govern de Catalunya aprofités els dos anys que encara resten per acabar la legislatura per treballar fermament en quatre àmbits prioritaris per solucionar els problemes de la gent:

1.- Rellançament econòmic i creació de llocs de treball

2.- Protecció de l’Estat del benestar i dels sistemes públics de salut, educació i serveis socials.

3.- Regeneració de la democràcia amb mecanismes de transparència i de combat contra la corrupció i el frau fiscal.

4.- Nou pacte polític entre Catalunya i la resta d’Espanya a través d’una reforma constitucional federal que sigui sotmesa al referèndum dels ciutadans.

Em voldria estendre ara explicant alguns aspectes concrets de la proposta socialista de reforma constitucional federal. Una solució que resolgui els problemes i disfuncions de l’Estat de les Autonomies, generalment reconeguts per tots en el seu funcionament al llarg dels darrers 36 anys; i que, a més, reconegui Catalunya com a Comunitat nacional; asseguri l’autogovern garantint les competències de la Generalitat i de forma especial aquelles que tenen a veure amb l’educació, la cultura i la llengua; creï institucions de caràcter federal com un Senat territorial; i promogui un pacte fiscal que essent solidari preservi el principi d’ordinalitat.

Habitualment resumim la nostra proposta en quatre “R’s”:

Reconeixement de Catalunya com a comunitat nacional i d’Espanya com a Estat plurinacional, pluricultural i plurilingüe.

Regles federals clares que fixin en la Constitució les competències de l’Estat i atribueixin la resta a les Comunitats Autònomes.

Recursos, assegurant la solidaritat entre les Comunitats Autònomes, però també que les Comunitats que contribueixen a la solidaritat no acabin quedant en pitjor condició relativa que les que reben la solidaritat.

Representació de les Comunitats Autònomes a través d’un Senat federal com el Bundesrat alemany.

Volem resoldre el problema de Catalunya amb la resta d’Espanya, recuperant els afectes mutus i oferint un nou tracte, que és el que va permetre a Escòcia la victòria del no a la independència en el referèndum del passat setembre.

Els eixos bàsics de la nostra proposta de reforma federal són:

  1. La transformació de l‘Estat de les Autonomies en un Estat federal.
  2. El reconeixement de les singularitats pròpies de les nacionalitats històriques, tenint en compte els fets diferencials i els drets històrics ja reconeguts per la Constitució i els Estatuts vigents (article 5 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya).
  3. La definició precisa de les competències de l’Estat i l’atribució de totes les demés a les autonomies.
  4. La incorporació dels drets socials com a drets de ciutadania i la garantia del seu exercici en condicions d’igualtat.
  5. La consideració dels temes lingüístics, educatius i culturals com a competència estricta de les Comunitats Autònomes amb llengua pròpia.
  6. La constitucionalització d’un sistema de finançament de les Comunitats Autònomes informat pels principis de solidaritat i ordinalitat (entès aquest darrer com ho fa la STC 31/2010 de 28 de juny en el seu Fonament Jurídic 134 “excloent la pitjor condició relativa de qui contribueix respecte de qui se’n beneficia”).
  7. La territorialització del sistema de govern del Poder Judicial.
  8. La transformació de l’actual Senat en un Consell Federal amb presència dels governs autonòmics.
  9. L’aprofundiment del caràcter democràtic, participatiu i deliberatiu dels nostre sistema polític i institucional.
  10. L’enfortiment dels municipis com a garants de la cohesió social, vectors de desenvolupament econòmic i vertebradors del territori.

Una reforma constitucional que, més enllà de les qüestions relatives a l’organització territorial, també proposem que inclogui altres aspectes adreçats a fer front a les conseqüències de la crisi social i les polítiques de retallades i austeritat dogmàtica que patim, i també a la greu crisi institucional que, arran dels casos de corrupció sorgits, ha erosionat la confiança de la ciutadania en les institucions i causa el descrèdit de la política.

Així, la reforma de la Constitució també hauria de blindar tot un seguit de drets i llibertats que davant determinades conjuntures econòmiques o socials, poden ésser posats en risc per l’acció política d’un determinat govern. Creiem que cal introduir a la Constitució el reconeixement i la protecció del dret a la salut i la seguretat social, el reconeixement com a dret de ciutadania dels drets a unes pensions suficients i a un sistema de serveis socials, garantir constitucionalment l’accés a l’educació en condicions d’igualtat, així com, ampliar l’àmbit del dret a la igualtat de tracte i a la no discriminació.

I la reforma de la Carta Magna ha d’introduir, també, mecanismes per a l’aprofundiment i la modernització de la nostra democràcia ampliant els mecanismes de participació ciutadana en la presa de decisions; millorant la representativitat dels parlamentaris; reduint els aforaments; eliminant els indults per causes polítiques; assegurant la transparència en el funcionament de les institucions i els partits; i incrementant els mecanismes de prevenció i càstig penal dels casos de corrupció política.

Aquesta reforma constitucional federal haurà de ser sotmesa a referèndum de tots els espanyols, i volem que els catalans la votin de forma majoritària. Volem un nou acord que sigui referendat pel conjunt de la ciutadania. Així doncs caldrà convèncer els que no volen trencar i aquells que avui se senten empesos cap a la independència perquè no veuen ara per ara un camí alternatiu per millorar el nostre autogovern i l’adequat reconeixement de la nostra realitat nacional.

Però, vull subratllar-ho, tots aquest camins formen part d’una única via, la via del diàleg, la negociació i el pacte. Rebutgem qualsevol deriva unilateral o que se situi fora de l’Estat de dret perquè és un camí condemnat al fracàs. Amb això, no vull dir que la nostra proposta sigui un camí senzill ni planer, i que no requereixi també d’una important dosi de fermesa i reivindicació.

Volem subratllar l’enorme responsabilitat del govern Rajoy i del PP en tot aquest estat de coses. Des de l’origen del malestar a Catalunya: campanya contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 2006; recurs d’inconstitucionalitat contra l’Estatut referendat a les urnes que va tenir com a resultat la sentència del Tribunal Constitucional que n’anul·lava una part. Des de que va tornar al govern el 2011, política recentralitzadora i polítiques que traspuaven una gran manca de respecte vers aspectes rellevants de la identitat catalana, com la llengua i la cultura. Fins al bloqueig actual i la negativa al diàleg en el que només s’esgrimeix l’exigència de respecte a la legalitat, que compartim, però que no és suficient per resoldre els problemes. Cal, per part del govern del Partit Popular, una proposta concreta per resoldre el problema de fons.

Malauradament, em temo que els càlculs electorals s’han imposat tant a al partit que governa Catalunya, CiU, com al partit que governa Espanya, el PP, i això està impedint el normal i exigible diàleg entre governs.

Un diàleg que els socialistes no ens cansarem d’exigir, de la mateixa manera que no deixarem de reclamar un acord pel màxim respecte per la nostra comunitat nacional i el màxim autogovern front el trencament, que creiem que no té sentit en el món actual d’interdependències creixents i de sobiranies compartides del procés de construcció europea i del procés de globalització econòmica.

I dedicaré la part final de la meva intervenció a fer unes breus reflexions sobre quin penso que ha de ser el paper de la Unió Europea al món i cap on crec que ha de caminar la construcció europea en els propers anys.

En primer lloc, la Unió Europea s’ha construït a base de voluntat política, de grans acords, de generositat, de cessions, gràcies a la política en majúscules, i avui dia és molt més que un model geoestratègic. És un projecte polític, econòmic, de drets, pau i prosperitat compartida. Avui la UE representa un determinat model social i de garantia de drets i llibertats i aquest fet ens atorga, a tots els que en formem part, una responsabilitat rellevant en la seva promoció i en la seva defensa en uns moments en què aquest model no és precisament el que sembla que s’imposi en els principals paisos emergents.

Avui la UE representa aproximadament 500 milions de ciutadans o, el que és el mateix, el 7% de la població mundial, un 25% del PIB mundial i és el major donant d’ajut al desenvolupament. Ara bé, les perspectives econòmiques a Europa estan tenyides d’una gran incertesa i, en aquest món interdependent i de competència ferotge, la UE té reptes molt importants als que fer front com unes taxes de productivitat inferiors a les de potències emergents, una gran dependència energètica, una demografia en declivi, un sistema educatiu amb taxes d’abandonament i fracàs elevades…

Si som capaços de respondre a tots aquests reptes i de fer-ho amb èxit, voldrà dir que hem salvat el nostre model social i de drets de les amenaces a que la globalització i l’auge d’altres models econòmics i socials el poden sotmetre. Aquest ha de ser, sense cap mena de dubte, el nostre objectiu prioritari.

Per fer-ho cal avançar sense més demora cap a una veritable unió política, cap a una veritable Europa federal que reforci la unió econòmica i monetària que tenim amb la unió bancària i fiscal, i que siguem capaços també d’articular el que penso que hauria de ser una unió social. I també, perquè no dir-ho, cal aprofundir en el model democràtic de la Unió.

En l’àmbit econòmic, és una bona notícia el pla que el nou president de la Comissió, el sr. Juncker ha proposat. Segurament insuficient, però necessari per passar de les polítiques d’austeritat, injustes i ineficients, a polítiques de reactivació del creixement, de la inversió i de la creació d’ocupació.

Un element important en aquest canvi de rumb en matèria de política econòmica ha de ser la flexibilització dels objectius de dèficit i del calendari per assolir-los, i això acompanyat d’un pla europeu de reindustrialització imprescindible pel sud d’Europa, a banda de destinar fons específics a polítiques d’ocupació o incrementar la dotació pressupostària de la garantia d’atur juvenil.

El paper del BCE també s’hauria de reorientar. Aspirarem a un BCE més actiu en la prestació directa de crèdit, no només vetllant per l’estabilitat de la moneda, sinó també per l’estímul del creixement, com la Reserva Federal dels Estats Units o el Banc d’Anglaterra.

I mentre avancem cap a una unió bancària, que permeti evitar problemes avui superats com els relatius a la recapitalització bancària que va suposar una càrrega molt important en el dèficit públic dels Estats i que es va acabar traduint en retallades socials, és important també arribar a un acord de mutualització del deute i reduir així el cost de l’endeutament.

Un altre combat imprescindible ha de ser per l’harmonització fiscal, la lluita contra el frau i els paradisos fiscals en la que els socialistes estem compromesos, i combatre el dumping… Tenim molt de camí a recórrer. Perquè si volem polítiques socials europees, ens calen també polítiques fiscals comunes, i això a dia d’avui es limita a la taxa sobre les transaccions financeres que en principi recaptaran directament els Estats que l’aplicaran.

I, sobretot, cal revisar el pressupost comunitari. I, en aquest sentit, considerem imprescindible augmentar el pressupost que ara és només de l’1% del PIB de la UE, i intentar replantejar les seves prioritats (per exemple, ampliant el percentatge dedicat a la R+D+i que avui representa només el 5%) i reorientar-les per tal de satisfer els objectius econòmics i d’inversió i desenvolupament social, en capítols tan fonamentals com la R+D+i, l’educació, la cohesió social i territorial o la protecció del medi ambient. Cal posar el pressupost europeu al servei dels grans projectes de futur.

Europa te un pla, l’estratègia UE 2020 per un creixement sostenible i intel·ligent… No podem repetir el fracàs de l’estratègia de Lisboa que deia que al 2010 seríem l’economia basada en el coneixement mes avançada del món.

Unió social. Ens cal una convergència no només econòmica i financera sinó pel que fa als estàndards socials i laborals, compartir la prosperitat. Com? Doncs per exemple de la mateixa manera que la UE avui imposa uns determinats objectius de dèficit, buscar la convergència en objectius més socials com pot ser garantir uns determinats nivells d’inversió en educació (per als socialistes catalans la xifra seria d’un 6% mínim)… Salari mínim europeu, renda mínima garantida…que facin possible una convergència social entre els Estats membres, de manera que cap país, dels que tenen uns estàndards socials més alts, els vegi reduïts però que, alhora, permeti a d’altres països millorar els seus nivells de benestar i reduir les desigualtats socials.

Es tracta de refer així el pacte social europeu.

D’altra banda, ens cal un major aprofundiment democràtic en el funcionament de la Unió per guanyar en confiança ciutadana. L’objectiu: una Europa molt més comunitària i menys intergovernamental. Passar d’una unió d’Estats a una unió de ciutadans. Per fer-ho possible, cal dotar de més pes en la presa de les decisions el Parlament europeu i que aquest pugui exercir un veritable control democràtic; reforçar els mecanismes de democràcia participativa perquè participar políticament a la UE sigui per a la ciutadania molt més que votar cada 5 anys.

I acabo. Totes aquestes reflexions sobre Catalunya, sobre Espanya, sobre Europa em porten a refermar-me en la idea que davant els importants reptes del món actual, els instruments més útils continuen sent el diàleg i la política per fer possible el vell i, a la vegada, tan actual ideal d’un món sense nacions enfrontades, de tolerància i de convivència entre diferents.

Moltes gràcies.

Memoràndum urgent pels presidents Mas i Rajoy

MEMORÁNDUM URGENTE PARA LOS PRESIDENTES MAS Y RAJOY (30.11.14)

Estimados presidentes,

La jornada del 9 de noviembre ha marcado otro hito en la cadena de desencuentros de los gobiernos español y catalán. Si el 9-N ha puesto claramente de manifiesto que el sentimiento independentista, aún siendo muy significativo, no es mayoritario, también ha reflejado, una vez más, la insatisfacción profunda de una parte importante de la sociedad catalana con respecto a la actual relación entre Cataluña y el resto de España.

El paso del tiempo ha demostrado que el problema, lejos de desaparecer, se va enconando y el margen para solucionarlo, lejos de ampliarse, se va estrechando. La querella presentada contra el President de la Generalitat es el último y más grave episodio de un desencuentro que, de persistir, sólo puede conducir a un enfrentamiento del que no puede derivarse beneficio alguno para nadie.

No es posible seguir así ni aparentar que no pasa nada ni pensar que por el mero hecho de apelar al cumplimiento de la ley el problema se resolverá por si solo. Por ello quisiera emplazarles una vez más, como máximos responsables de los gobiernos de Cataluña y España, a retomar de inmediato el diálogo político y la colaboración institucional para encauzar el problema y abrir el camino a un acuerdo.

Para ello les sugiero una agenda de temas e instrumentos para acercar posiciones e ir solventando cuestiones relevantes que pueden desbrozar el camino del necesario acuerdo.

  1. Los gobiernos de España y Cataluña, desde la lealtad mutua y la voluntad recíproca de acuerdo, deberían abrir, en el marco de la Comisión Bilateral Estado-Generalitat, una negociación sobre el documento de 23 puntos presentado por el presidente Mas al presidente Rajoy el pasado 30 de julio.
  1. Es necesario revisar, en el marco del Consejo de Política Fiscal y Financiera, la distribución del esfuerzo de reducción del déficit público entre los tres niveles de la Administración que está sometiendo a una presión insoportable al conjunto de las Comunidades Autónomas y a los Ayuntamientos. Dicha revisión debería también contemplar la posibilidad de negociar con las instituciones europeas una flexibilización de los plazos y objetivos de déficit.
  1. Debe procederse de forma inmediata, en el seno del Consejo de Política Fiscal y Financiera y para su examen por la Conferencia de Presidentes, a la evaluación del vigente modelo de financiación autonómica cuya revisión debería haber entrado en vigor el pasado 1 de enero.
  1. Es conveniente, en todo caso, convocar con carácter urgente una Conferencia de Presidentes que pueda adoptar medidas para reactivar la economía y el empleo que impliquen al conjunto de las Administraciones Públicas.
  1. Debe crearse con carácter inmediato, en el marco de la Comisión Constitucional del Congreso, un espacio de deliberación sobre los contenidos de una reforma constitucional que, además de fortalecer el sistema de derechos y libertades, modernizar algunas instituciones de nuestra democracia y favorecer la participación ciudadana, aborde en su integridad los problemas del Estado de las Autonomías constatados tras 35 años de vigencia de la Constitución, mejore su funcionamiento y su financiación, asegure la igualdad de derechos de los ciudadanos sea cual sea el territorio en el que vivan y que sirva también para dar respuesta a la singularidad de Cataluña y su reconocimiento.

A ese debate deben ser convocados los grupos parlamentarios, las instituciones del Estado, las Comunidades Autónomas y expertos en la materia.

Hace tiempo que muchos estamos convencidos de que una reforma constitucional de corte federal puede, a la vez, solucionar los problemas de la actual estructura territorial española y satisfacer las demandas de autogobierno y de reconocimiento del carácter plurinacional, pluricultural y plurilingüe del Estado que se vienen expresando en Cataluña desde la que el Tribunal Constitucional alteró a través de una Sentencia el Estatuto votado por mayoría absoluta de las Cortes Generales y refrendado por los ciudadanos y ciudadanas de Cataluña.

Quiero emplazarles a retomar el camino del diálogo, la negociación y el pacto como única vía para resolver los problemas y llamamos a partidos e instituciones a hacer propuestas para fortalecer un proyecto común de convivencia, ajustarlo a las nuevas demandas ciudadanas y renovarlo para hacer frente a los desafíos de nuestro tiempo.

Una alternativa sensata, intervenció a Barcelona Tribuna, 5.11.14

UNA ALTERNATIVA SENSATA

Conferència de Miquel Iceta

Barcelona Tribuna, 5.11.14

 

Molt bon dia, autoritats, senyores i senyors, amigues i amics,

Vull agrair als organitzadors, La Vanguardia, l’Associació Espanyola de Directius i la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País, així com als patrocinadors: Telefònica, Gas Natural Fenosa i Deloitte, la seva amable invitació a compartir el meu punt de vista sobre la situació política actual.

Vull agrair molt especialment les paraules de presentació de Miquel Roca i Junyent, a qui he respectat des de sempre i a qui el nostre país reconeix una autoritat política basada en la seva experiència i la seva destacada contribució com a ponent de la Constitució de 1978, fet culminant de la transició política de la que orgullosament em sento fill. Ja m’agradaria que la nostra generació fos capaç no ja de superar sinó d’igualar el consens i el caràcter constructiu que ens ha proporcionat el període més positiu de la història de Catalunya i Espanya.

Sóc plenament conscient que el principal problema al que ens enfrontem és la crisi econòmica i els seus efectes: l’atur, el creixement de les desigualtats, l’augment de la pobresa i la manca d’oportunitats especialment entre els més joves i els aturats de llarga durada. I m’he imposat no oblidar aquesta qüestió en cap intervenció pública que faig, encara que el tema central sigui un altre, com és obligat avui en una conferència que es produeix a pocs dies del 9 de novembre.

Aquesta conferència arriba en un moment especialment convuls de la política catalana: aprovació de la llei de consultes populars no referendàries, convocatòria d’una consulta que els socialistes ja havíem advertit que aquesta llei no podia emparar, impugnació de la llei i del decret de convocatòria per part del govern d’Espanya, suspensió de la llei i del decret de convocatòria per part del Tribunal Constitucional, substitució de la consulta suspesa per un procés participatiu, impugnació del procés participatiu per part del govern d’Espanya, suspensió del procés participatiu per part del Tribunal Constitucional, pretensió del govern de Catalunya de mantenir el procés participatiu…

Espero que el govern de la Generalitat, que l’administració com a tal, acati la resolució del Tribunal Constitucional i deixi el procés participatiu, que en tot cas s’acabarà produint amb un important seguiment, en mans dels voluntaris i les entitats impulsores.

Hem entrat en un bucle d’astúcies, legalismes i tribunals que no pot satisfer les legítimes demandes dels catalans. Demandes de canvis, de votacions de debò i d’una nova relació amb Espanya que fins i tot molts voldrien veure trencada per sempre. Però ningú està obtenint cap mena de satisfacció per l’actual estat de coses, que només sembla alimentar un conflicte sense sortida.

No vull fugir d’estudi sobre la jornada del dia 9 de novembre. Com vostès saben els socialistes no ens sentíem cridats a participar-hi perquè no compartíem ni el seu caràcter unilateral ni la pregunta que es formulava, i això no ha variat. Creiem que impugnar el procés participatiu va ser un error per part del govern d’Espanya perquè, suspesa ja la consulta inicial, a partir d’aquell moment es tractava només d’un exercici de mobilització que podia servir per donar sortida a molta gent que vol expressar la seva opinió i que té dret a fer-ho.

Naturalment acatem la decisió del Tribunal Constitucional d’ahir perquè respectem l’Estat de dret. Però seguim creient que, encara que estigui desproveït de tot suport institucional, el 9-N seguirà tenint un caràcter de mobilització i reivindicació que probablement la impugnació i la suspensió han contribuït a augmentar. El president Rajoy oblida un cop més que l’apel·lació al compliment de les lleis no resol per si sola el problema.

Per això, i sense menystenir en absolut la mobilització que es pugui produir, políticament ens preocupa més el dia 10 de novembre que el dia 9. I per això la meva intervenció se centrarà més en l’escenari post 9-N.

Però no voldria deixar de fer algun comentari sobre el camí que ens ha portat fins aquí.

Hem arribat fins aquí perquè els que havien de dialogar i negociar no ho han fet. Som aquí per un fracàs de la política. Som aquí perquè tenim dos governs que només es parlen a través dels tribunals: el govern d’Espanya que recorre al Tribunal Constitucional i el govern de Catalunya que presenta una demanda contra el govern d’Espanya davant del Tribunal Suprem. Aquest no és el camí per resoldre un problema polític. I el problema que tenim entre mans és un problema polític que només pot trobar solució a través del diàleg, la negociació i el pacte. I els que haurien de protagonitzar-ho han estat fins ara incapaços de fer-ho.

Som aquí perquè el PP va combatre a peu i a cavall l’Estatut votat pels catalans. Som aquí perquè el PP va presentar un recurs davant del Tribunal Constitucional que va acabar alterant un text legal que havia estat referendat per la ciutadania. Som aquí perquè no hi va haver reflexes polítics per evitar o esmenar aquesta anomalia democràtica. Som aquí perquè la política desenvolupada pel govern d’Espanya està caracteritzada per un afany recentralitzador i un escàs per no dir nul respecte a la realitat plurilingüe i pluricultural d’Espanya.

Però també som aquí perquè el president Mas va intentar cremar etapes avançant les eleccions el 2012, perquè el president Mas en constatar el seu retrocés electoral va establir amb ERC un acord per a la transició nacional i per garantir l’estabilitat parlamentària del Govern de Catalunya, que ha convertit aquesta legislatura en un compte enrere que havia d’acabar amb una consulta que finalment no es produirà. Pensar que en el marc d’una majoria absoluta del PP era possible fer el que CiU i ERC s’havien proposat de fer era quimèric.

De fet, encara recordo les burles que se’ns adreçaven als socialistes catalans quan parlàvem de la necessitat d’una consulta legal i acordada. Es pretenia obviar la realitat o fins i tot negar-la. Lamentablement la realitat és tossuda i crec que de forma voluntària o involuntària s’ha jugat amb els sentiments de la gent proposant objectius que no estaven al nostre abast. Votarem sí o sí es deia. Amb la llei o sense. Des del meu punt de vista, les coses no s’han fet gaire bé, ha primat l’astúcia i l’engany al rigor i l’excel·lència. I això no és bo.

No vull dir que la realitat hagi de limitar les nostres ambicions, però sí que crec que és obligació dels responsables polítics no desconèixer-la. No es poden alimentar falses expectatives que inevitablement porten a la frustració.

Vaig advertir ja fa molt de temps que s’estava produint una bifurcació en el catalanisme entre els que volen acumular forces per trencar amb Espanya i els que voldríem acumular forces per negociar una altra relació de Catalunya amb la resta d’Espanya. Això té a veure amb les estratègies i les aliances, ben diferents si l’objectiu és cercar un acord o justificar una ruptura.

El catalanisme històricament majoritari era tant reivindicatiu com pragmàtic, i cercava resultats, volia influir i manar a Espanya, no volia desentendre’s ni trencar amb ella. Volia que Espanya treballés en favor dels interessos dels catalans. I per això vull insistir en la idea que és molt diferent el camí si es vol acordar o si es vol trencar. I no els sorprendré si els dic que amb nosaltres es pot comptar per cercar l’acord i no per cercar la ruptura.

I això em porta ja al dia 10 de novembre. Molta gent s’haurà manifestat el dia 9. I a la política correspondrà proposar les prioritats per a la següent etapa. Una etapa que en teoria haurien de ser els dos anys que resten de legislatura, però que pot ser molt més breu si s’imposen les tesis dels que volen precipitar les eleccions, d’entre els que destaquen els que han acompanyat el president Mas des de l’inici de la legislatura i els que es van afegir amb entusiasme a l’acord sobre la doble pregunta encadenada del 12 de desembre de l’any passat.

Sembla que volen unes eleccions ràpides per declarar la independència, a través d’una declaració unilateral. Sí o sí, tornen a dir. I nosaltres tornem a dir que s’està fixant un objectiu enganyós. Molts no estem en favor de la independència, però és que una declaració unilateral d’independència seria immediatament impugnada i anul·lada, i cap país rellevant del món la reconeixeria. Seria un brindis al sol, una arriscada gesticulació que afegiria inestabilitat sense cap guany tangible.

Insisteixo a risc de fer-me pesat. El canvi de les relacions entre Catalunya i la resta d’Espanya i la cerca d’un instrument per poder votar sobre el futur polític de Catalunya només trobaran solució pel camí del diàleg, la negociació i el pacte. I, per difícil que sigui, aquesta és l’única via. El PP haurà de decidir si emprèn la negociació ara, quan té majoria absoluta, o si la negociació haurà d’esperar les properes eleccions generals, en les que el PP no sols no té una majoria absoluta assegurada sinó que pot estar a l’oposició si hem de fer cas a les enquestes més recents.

No sé si unes eleccions precipitades a Catalunya ens donarien o ens traurien forces de cara a aquesta negociació amb les institucions espanyoles, però totes les enquestes anuncien un escenari polític i parlamentari de major fragmentació, polarització i inestabilitat. ¿Estarem millor o pitjor per negociar?

Sempre he defensat que cal esgotar les legislatures, especialment en aquests moments perquè ja venim d’una legislatura que es va acabar a la meitat. I des de fa temps defenso les quatre prioritats que crec que haurien de marcar el rumb dels dos propers anys de la política catalana:

  1. Impulsar el rellançament de la nostra economia i promoure la creació de llocs de treball
  2. Protegir l’Estat del benestar, prioritzant la sanitat i l’educació públiques, i enfortir els mecanismes de protecció social
  3. Regenerar la política i revitalitzar la democràcia, malmesa pels casos de corrupció que s’acumulen i la manca d’eficàcia en la resolució dels problemes que angoixen la ciutadania
  4. Negociar un nou acord amb la resta d’Espanya que ens permeti votar.

Aquesta és l’alternativa sensata a l’agitació i la desorientació que semblen haver-se instal·lat a la política catalana.

L’alternativa sensata és un nou acord que ens permeti votar. L’alternativa sensata és un pacte federal.

Cito literalment el document aprovat pels socialistes a Granada: “Creiem que en el federalisme es troben les millors solucions per reconèixer, respectar i integrar les diverses aspiracions nacionals que conviuen a Espanya”.

Des del nostre punt de vista, aquest nou pacte amb la resta d’Espanya passa per una reforma federal de la Constitució espanyola, que hauria de servir per acordar, entre d’altres, les següents qüestions:

  1. La definició d’Espanya com a Estat federal.
  2. El reconeixement de les singularitats pròpies de les nacionalitats històriques, tenint en compte els fets diferencials i els drets històrics ja reconeguts per la Constitució i els Estatuts vigents (article 5 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya).
  3. La definició precisa de les competències de l’Estat i de les pautes sobre el seu exercici, i l’atribució de totes les altres competències a les Comunitats Autònomes.
  4. La consideració dels temes lingüístics, educatius i culturals com a competència estricta de les comunitats amb llengua pròpia.
  5. La constitucionalització dels principis de solidaritat i ordinalitat que han de regular el finançament de les Comunitats Autònomes.
  6. La descentralització efectiva del poder judicial.
  7. La transformació de l’actual Senat en un Consell Federal integrat pels Governs autònoms.

La necessitat de sotmetre a referèndum aquesta reforma constitucional permetria que la ciutadania manifestés el seu suport o el seu rebuig a aquest nou acord.

Som ben conscients que hi ha tres elements fonamentals de l’anomenat ‘malestar català’ que cal abordar per la via del diàleg, la negociació i el pacte: el reconeixement del caràcter plurinacional, pluricultural i plurilingüe d’Espanya, la necessitat que la Generalitat pugui exercir sense entrebancs les seves competències, especialment en matèria de llengua, educació i cultura, i l’exigència d’un nou pacte fiscal que, com va dir el Tribunal Constitucional, ha d’excloure “el resultat de la pitjor condició relativa de qui contribueix respecte de qui se’n beneficia” (Fonament Jurídic 134 de la STC 31/2010 de 28 de juny). La reforma federal que proposem els hi dóna resposta, però sóc conscient que hi hauria d’altres fórmules per abordar-los i estem també disposats a estudiar-les. Com també poden haver-hi altres fórmules per aconseguir una consulta legal i acordada.

L’experiència recent del referèndum escocès proporciona bones pistes per resoldre el problema de fons: acordar un mecanisme democràtic de consulta o ratificació a les urnes; una oferta ambiciosa de pacte inspirada en les tècniques federals; un desplegament de reconeixement i afecte adaptat al caràcter plurinacional, pluricultural i plurilingüe d’Espanya; i, per començar, allò més important i que avui no tenim, una disposició proactiva i intel·ligent al diàleg i la negociació necessaris.

Per això no ens cansarem de repetir-ho, els i les socialistes de Catalunya seguirem treballant per un nou acord entre Catalunya i la resta d’Espanya que pugui ser sotmès al vot dels ciutadans i les ciutadanes del nostre país, perquè no ens resignem ni al manteniment d’una situació insostenible, ni al conflicte, el carreró sense sortida o la ruptura a la que ens condemnen les posicions radicalment enfrontades d’uns i altres.

Estem convençuts i convençudes que hi ha una majoria social disposada a avalar amb el seu vot un nou acord i ens comprometem a fer-lo possible a través del nostre esforç, les nostres propostes i la disposició a debatre-les i enriquir-les amb les aportacions dels demés. Ens mantenim així fidels al nostre compromís fundacional de garantir la unitat civil del nostre poble i a cercar permanentment l’entesa amb la resta de pobles d’Espanya.

Acabo. Sembla que aviat el Govern de la Generalitat enviarà al Parlament el projecte de pressupostos per al 2015. Segons va dir el propi president Mas, ho farà sense haver-los negociat abans amb ningú i sense tenir suport suficient per a garantir la seva aprovació. No em sembla que sigui la millor forma de fer-ho, però tant aquesta decisió o la decisió de convocar les eleccions de forma anticipada és la seva responsabilitat.

Nosaltres ja hem dit que estem disposats a explorar acords d’estabilitat, però han de ser acords de fons, no maniobres de distracció per anar passant o per fer la viu-viu. No són acords només per ajudar un Govern de Catalunya en dificultats. També ens agradaria associar aquests acords d’estabilitat a una perspectiva de negociació amb el Govern d’Espanya. Per negociar un nou acord com el que abans descrivia o, com a mínim, per desbloquejar una majoria dels 23 punts que el president Mas va posar sobre la taula del president Rajoy el passat 30 de juliol. 23 qüestions de les que avui hem sabut per boca del president Mas que només se n’ha resolt, i cito literalment, “la meitat d’una”. També convindria impulsar amb urgència un acord sobre la renovació del finançament autonòmic, així com revisar la distribució dels esforços entre els tres nivells de govern per reduir el dèficit públic. De tot això se n’hauria de parlar amb el govern d’Espanya.

Això és el que creiem que toca. El PSC pretén construir una alternativa sensata, amb eleccions o sense, intentant servir amb tanta ambició com modèstia, els interessos dels ciutadans i les ciutadanes de Catalunya. I això em penso dedicar en cos i ànima.

Moltes gràcies per la seva atenció.

Intervenció en el Cercle d’Economia

INTERVENCIÓ DE MIQUEL ICETA EN EL CERCLE D’ECONOMIA (14.10.14)

 

En primer lloc vull agrair al president del Cercle, Antón Costas, l’amable invitació a adreçar-me a tots vostès en el marc de les converses que porten com a títol “L’hora de la política”.

L’hora de la bona política, m’atreviria a dir. Perquè política n’hi ha, però n’hi ha massa de la dolenta. Els ciutadans tenen dret a una gestió eficaç i honesta dels afers públics, i en massa casos no obtenen ni una cosa ni l’altra. No és d’estranyar, doncs, que la política es trobi en hores baixes.

El cas de Catalunya corre el risc d’esdevenir emblemàtic. Venim d’una legislatura que va acabar abans d’hora, a mig mandat, i l’actual sembla condemnada a repetir la història.

L’any 2010 el president Mas s’havia fixat com a principals objectius el pacte fiscal i la reducció de l’atur a la meitat i, desgraciadament, no va assolir ni l’un ni l’altre. Va proposar a la societat catalana sortir del túnel del tripartit i la constitució del govern dels millors. I avui, per desgràcia de tots, no tenim un millor govern. Artur Mas va avançar les eleccions per obtenir una majoria extraordinària per emprendre la transició nacional cap a un Estat propi i convocar una consulta, i va perdre 12 escons. El president Mas s’ha vist avui obligat a explicar que la consulta legal a la que es va comprometre pel 9 de novembre no es farà. Ha trigat massa a fer-ho. Alguns ja vàrem advertir fa temps que les coses s’estaven fent malament, i quan les coses es fan malament, acaben malament.

I avui el president Mas ens diu que no es podia fer la consulta tal com l’havia plantejada perquè no tenia totes les garanties, i ara proposa fer-la en pitjors condicions, és a dir, sense garanties. No és una consulta legal i acordada i, sobretot, no compta amb les mínimes garanties democràtiques. Ni tan sols serà convocada formalment, avui mateix el president Mas ha dit que no signaria un decret de convocatòria. No mereix el nom de consulta, és una ‘gigaenquesta presencial’. És una fugida endavant. Una frase atribuïda a l’escriptor i periodista Pompeu Gener resumeix força bé la situació actual: “Endavant, endavant, sense una idea i sense un plan”. I no és això el que volen i mereixen els catalans.

El mínim que es pot demanar a la política, i en particular a un govern, és que proporcioni un marc d’estabilitat i garanteixi la seguretat jurídica. Això mereix la ciutadania i això necessita la nostra economia. I el govern de CiU no ha proporcionat ni una cosa ni l’altra. A través del pacte d’Artur Mas amb Esquerra Republicana de Catalunya, la legislatura ha esdevingut un compte enrere que s’està esgotant de forma inexorable i angoixant sense haver assolit els seus objectius.

Ja fa massa temps que no sabem a on anem, millor dit, a on ens volen portar. Exemples. Es pretenia utilitzar una llei de consultes populars no referendàries per fer la pregunta pròpia d’un referèndum. I ara es vol realitzar una mal anomenada consulta sense garanties. El govern s’instal·la en el caos amb nyaps tan perjudicials com el plet sobre la concessió administrativa d’Aigües Ter-Llobregat. El govern es mostra incapaç de presentar els pressupostos en els terminis fixats, i els maquilla amb previsions d’ingressos inassolibles per tal de quadrar artificialment els comptes.

En l’àmbit de les finances públiques la situació ha esdevingut certament paradoxal: el govern d’Artur Mas proclama constantment que no té diners per finançar els serveis públics i, alhora, ha generat una enorme muntanya de deute públic. Una sola xifra per il·lustrar-ho: en quatre anys ha generat més deute públic que els governs d’esquerres en set anys.

Els socialistes catalans venim dient des de fa molt de temps que el camí triat pel president Mas és equivocat, és un carreró sense sortida. Alhora, som plenament conscients que així no podem seguir, que cal trobar un nou marc de relacions entre Catalunya i la resta d’Espanya, i que no hi haurà solució estable si no pot ser referendada pels ciutadans a les urnes.

Però no hi ha un altre camí que la via del diàleg, la negociació i el pacte, que no és la tercera via, sinó la primera i, si m’apuren, l’única.

Ho interpretem així des d’una profunda convicció catalanista que ens porta a exigir respecte envers la nostra comunitat nacional i el màxim autogovern possible en el marc d’interdependències creixents i de sobiranies compartides del procés de construcció europea i del procés de globalització econòmica.

El nostre és un catalanisme que pretén la transformació d’Espanya en un sentit federal i d’aprofundiment democràtic, capaç de reconèixer plenament el seu caràcter plurinacional, pluricultural i plurilingüe. Un catalanisme que vol garantir que l’Estat que compartim amb la resta de pobles d’Espanya estigui també al servei de l’interès general de Catalunya. Un catalanisme que té la legítima ambició de governar Espanya juntament amb els progressistes de tot l’Estat. Un catalanisme que és hereu genuí del catalanisme històric, que no era ni fonamentalista ni separatista, era profundament liberal en el millor dels sentits de la paraula.

La nostra proposta concreta és una reforma constitucional federal que resolgui els problemes i disfuncions de l’Estat de les Autonomies generalment reconeguts i que, a més, reconegui Catalunya com a nació, asseguri l’autogovern garantint les competències de la Generalitat i de forma especial aquelles que tenen a veure amb l’educació, la cultura i la llengua, creï institucions de caràcter federal com un Senat territorial, i promogui un pacte fiscal que essent solidari preservi el principi d’ordinalitat. Les nostres quatre ‘erres’: reconeixement, regles, representació i recursos.

Aquesta reforma constitucional federal haurà de ser sotmesa a referèndum de tots els espanyols, i volem que els catalans la votin de forma majoritària. Així doncs haurà de convèncer els que no volen trencar i aquells que avui se senten empesos cap a la independència perquè no veuen ara per ara un camí alternatiu per millorar el nostre autogovern i l’adequat reconeixement a la nostra realitat nacional.

Hi ha qui diu que això podria assolir-se també a través d’una disposició addicional de la Constitució. Estem disposats a estudiar totes les possibilitats per resoldre bé el problema de l’encaix entre Catalunya i la resta d’Espanya. I estem disposats també a explorar les diverses fórmules que hi ha per tal que els catalans i les catalanes puguin ser consultats sobre el futur polític de Catalunya, bé sigui per la via de l’article 92 de la Constitució o la pròpia llei 4/2010 de consultes populars per via de referèndum aprovada en temps del president Montilla i vigent en l’actualitat, mentre espera la decisió del Tribunal Constitucional. Fórmules legals i acordades, amb les necessàries garanties democràtiques. Camins certs, que no formen part d’un engany, ni d’un autoengany, ni d’un miratge.

Però, vull subratllar-ho, tots aquest camins formen part de l’única via, la via del diàleg, la negociació i el pacte, i rebutgen de forma explícita qualsevol forma d’unilateralitat, il·legalitat o desobediència civil. Amb això, no vull dir que siguin camins senzills ni planers, i que no requereixin també d’una important dosi de fermesa i reivindicació.

Perquè som ben conscients de l’enorme responsabilitat del govern Rajoy i del PP en tot aquest estat de coses. Des de l’origen del malestar (campanya contra l’Estatut, recurs d’inconstitucionalitat, sentència del Tribunal Constitucional, política recentralitzadora de l’actual govern d’Espanya i manca de respecte a aspectes rellevants de la nostra identitat) fins al bloqueig actual en el que només s’esgrimeix l’exigència de respecte a la legalitat, que compartim, però que no és suficient. Cal, per part del govern del Partit Popular, una proposta concreta per resoldre el problema de fons.

Malauradament, em temo que els càlculs electorals s’han imposat tant a CiU com al PP i això està impedint el normal i exigible diàleg entre governs. Trobo senzillament escandalós que s’hagi oblidat de forma total i absoluta el document de 23 punts lliurat pel president Mas al president Rajoy el passat 30 de juliol. Només jo vaig fer referència a aquest document en el debat sobre l’orientació política general que va obrir el curs polític! Són 23 qüestions rellevants que els socialistes compartim i en les que estem disposats a treballar.

Torno a exigir que aquest diàleg es produeixi. És l’única manera de sortir del carreró sense sortida en el que ens han ficat l’un i l’altre.

Perquè avui el futur immediat de la política catalana és molt incert. Crec que és un error substituir una consulta legal per un simulacre de consulta mancat de les mínimes garanties democràtiques exigibles. Tampoc em sembla una bona solució anar a unes eleccions dites plebiscitàries. Una llista conjunta entre CiU i ERC, a quin govern ens portaria? Quina incoherència política! Quin engany! Diuen que ens portaria a una declaració unilateral d’independència. Però què vol dir això? Seria un perillós gest de cara a la galeria, fora de l’Estat de dret i que no trobaria cap mena de reconeixement internacional seriós. Un altre engany. Diuen que obtindríem una posició de força per negociar. En el millor dels casos tindríem una majoria amb peus de fang. I per fer què? No ho sap ningú. Un altre engany.

Modestament crec que caldria aprofitar els dos anys que queden de legislatura per treballar de valent en la recuperació econòmica i la resolució dels problemes de la gent. Amb quatre prioritats ben clares:

  1. Rellançar l’economia i crear llocs de treball. D’això en parlaré una mica al final de la meva intervenció.
  2. Protegir l’Estat del benestar, els sistemes públics de salut, educació i protecció social.
  3. Regenerar la democràcia i combatre el frau fiscal.
  4. Una reforma constitucional federal que reconegui Catalunya com a nació, garanteixi el nostre autogovern i especialment les competències de la Generalitat en matèria de llengua, educació i cultura, i asseguri un pacte fiscal just i alhora solidari.

Això és el que caldria fer en els dos propers anys. Sense renunciar a la consulta, treballant per fer-la possible de forma legal i acordada, l’única manera de fer-la.

Però si finalment s’anticipen les eleccions, els socialistes defensaríem exactament aquests mateixos plantejaments. No tenim por a les urnes. Ni enganyarem a la gent per guanyar vots.

I dedicaré la part final de la meva intervenció a fer unes breus reflexions sobre temes econòmics, conscient que fer-ho davant de tots vostès que en saben molt més és molt agosarat. I que sens dubte ho faria amb més fonament el portaveu del nostre grup parlamentari, Maurici Lucena.

Però no vull deixar de comentar alguns aspectes que considero rellevants.

1) la recuperació econòmica a Espanya i Catalunya és encara molt incipient i feble

2) les darreres notícies sobre els països més rellevants de l’Eurozona no permeten descartar una nova recaiguda, el propi FMI creu que hi ha un 40% de possibilitats d’una nova recessió

3) tot i tenir poc marge de maniobra en l’àmbit de la política econòmica, a Espanya i Catalunya podem fer més i millors coses per rellançar l’activitat econòmica i crear ocupació.

En qualsevol cas, sóc conscient que la socialdemocràcia europea encara no ha perfilat una alternativa global i prou sòlida a l’actual estat de coses, però sí podem afirmar alguns elements amb prou rotunditat i coneixement de causa:

1) no hi ha solucions nacionals a la crisi, tal i com ho demostra la recent reunió del G-20, el FMI i el Banc Mundial;

2) la millor regulació dels mercats i, especialment, del sector financer és el camí més segur per evitar crisis econòmiques i financeres tan profundes i destructives com la que va començar l’any 2007;

3) la importància de les restriccions i els condicionants globals i europeus no eximeix a cada país del corresponent esforç per recuperar els equilibris macroeconòmics sense renunciar als necessaris estímuls al creixement econòmic;

4) l’atur massiu, la precarietat laboral, la pèrdua de poder adquisitiu, l’enorme endeutament públic i privat, i les desigualtats rampants són els principals problemes de l’economia espanyola, sense oblidar la contracció del crèdit que segueix ofegant les petites i mitjanes empreses, els autònoms i les famílies;

5) a Espanya i a Catalunya són necessàries profundes reformes estructurals en el sector de l’energia, el sistema judicial i el funcionament del sector públic;

i 6) el molt preocupant problema de les creixents desigualtats imposa una reflexió en profunditat sobre el sistema fiscal espanyol i català que, sense apujar necessàriament els tipus impositius de les principals figures tributàries, ha d’aconseguir augmentar la recaptació pública (que a Espanya és una de les més baixes de la Unió Europea en relació al PIB) alhora que incrementa la progressivitat efectiva del sistema, eliminant els sobreabundants beneficis fiscals de caràcter regressiu i els nombrosos mecanismes d’elusió fiscal accessibles només a les grans empreses i les persones amb elevats nivells de renda i riquesa.

Sé que el Cercle d’Economia està reflexionant de forma profunda i seriosa sobre la indústria al nostre país, sobre la necessitat de recuperar i impulsar la nostra vocació industrial, sense oblidar, lògicament, la necessària promoció pública de la R+D de totes les empreses innovadores qualsevol que sigui la seva adscripció sectorial. Crec que podríem fer més en aquest sentit i que els plantejaments del govern de Catalunya en aquesta matèria i el pacte “Més indústria” no s’estan concretant en mesures potents d’estímul a la inversió i l’activitat industrial. La incertesa política i l’enfrontament permanent amb el govern d’Espanya no són contribucions positives a aquest esforç.

En aquest sentit també voldria subratllar la importància estratègica de la innovació i de les reformes pendents de la Formació Professional i el Servei Català d’Ocupació, que estem disposats a acordar amb el govern.

Per cert, com les bones notícies cal celebrar-les, vull saludar l’OPA amistosa de Gas Natural sobre l’empresa xilena CGE, un esperançador símptoma de recuperació econòmica i de fortalesa de les empreses catalanes.

I acabo. Crec que Catalunya necessita estabilitat política, seguretat jurídica, un estímul prudent a l’activitat econòmica, compromís en suport d’empreses i emprenedors, més diàleg social, una gestió pressupostària solvent, i resoldre l’encaix amb la resta d’Espanya per la via del diàleg, la negociació i el pacte. Per això sempre es podrà comptar amb el PSC.

Moltes gràcies.

Intervenció en el Consell Nacional del PSC (5.10.14)

INTERVENCIÓ DE MIQUEL ICETA EN EL CONSELL NACIONAL DEL PSC, 5.10.14

Molt bon dia, companyes i companys,

Celebràvem el nostre Congrés el passat 19 de juliol i no hem volgut esperar més per convocar un Consell Nacional per explicar el que hem fet, el que estem fent i el que ens proposem de fer en les properes setmanes, i també per mantenir un debat sobre aquestes qüestions en el màxim òrgan de direcció del partit entre Congressos.

m_cn051014

Al llarg d’aquestes poques setmanes de mandat hem treballat de valent per tal de comunicar de la forma més clara i eficaç possible el nostre missatge, per gestionar adequadament el pluralisme intern i per enfortir el nostre paper en la política catalana i espanyola.

En el terreny de la comunicació, vull destacar l’aparició de l’Endavant, el Manifest del partit amb motiu de la Diada, el cartell i l’octaveta que avui han estat distribuïts, i la targeta amb els nostres quatre objectius prioritaris distribuïda amb motiu de la Festa de la Rosa.

La Festa de la Rosa ha estat enguany un èxit de mobilització i ha significat un alè fresc d’esperança que s’ha estès arreu del partit. I per això us vull agrair a totes les Federacions, a començar per la del Baix Llobregat, el vostre esforç.

El debat de política general va servir també per fixar el nostre missatge i fer-nos escoltar en un clima polític alterat per un excés de gesticulació i grandiloqüència que, es digui el que es digui, no portarà a la consulta que els catalans desitgem. Els socialistes catalans volem una consulta, volem votar; però creiem que el camí triat per Artur Mas i els seus socis no porta a una consulta, sinó a una gran frustració, a un carreró sense sortida.

Som plenament conscients que el principal causant del problema que tenim és el PP a partir de la ferotge campanya contra el projecte d’Estatut, el recurs que van presentar contra l’Estatut que van votar els catalans, la posterior Sentència del Tribunal Constitucional i la política recentralitzadora del govern presidit per Mariano Rajoy. Un president del govern que parla de respecte a la legalitat però no fa una sola proposta per resoldre el problema. L’immobilisme de Rajoy està posant en risc la unitat d’Espanya per un grapat de vots.

Però el president Mas i els seus socis també tenen una gran responsabilitat. Si volien convocar un referèndum, ¿per què no han utilitzat la llei de consultes populars per via de referèndum? Si volien garanties democràtiques, ¿per què fan una doble pregunta encadenada que no les proporciona? Si volien garanties democràtiques, ¿com es possible que no se sàpiga encara com es comptabilitzaran els resultats? ¿Per què s’han encaparrat a fer un referèndum utilitzant la llei de consultes populars no referendàries?

¿Quan s’atrevirà el president Mas a dir en veu alta que el 9 de novembre no es podrà celebrar una consulta legal amb les suficients garanties democràtiques? Ni gesticulacions, ni decrets sense data d’entrada en vigor, ni reunions maratonianes amb resultats tant importants que no es poden divulgar, ni cap altra astúcia pot amagar la dura veritat. El 9 de novembre no es podrà celebrar la consulta que volem els catalans i les catalanes. I el president Mas ho sap.

¿Quan s’atrevirà el president Mas a reconèixer que la única manera de fer una consulta amb garanties democràtiques és fer-la de forma legal i acordada?, com no ens cansarem de repetir. ¿Per què no fa cas del Lehendakari Urkullu que deia divendres en una entrevista publicada al diari El País: “Me parece interesante del método escocés lo que tiene de acuerdo entre los dos Gobiernos para hacer un referéndum, también reivindicado por nosotros. No sé si es más realista o no [que el de Cataluña]. Pero sí más participativo, vertebrador y posible en Europa”? Sense acord entre governs no hi ha referèndums d’aquest tipus a Europa.

CiU, ERC, ICV-EUiA i la CUP han promès fer una consulta que saben que no es podrà fer amb suficients garanties democràtiques el 9 de novembre, i es comença a apuntar una nova i hàbil astúcia, que aquesta vegada prendria la forma d’unes eleccions anomenades plebiscitàries que sols servirien per intentar dissimular els fracassos acumulats per Artur Mas, que va prometre un pacte fiscal, reduir l’atur a la meitat i una consulta i, per ara, res de res.

Nosaltres també volem la consulta, però, com deia, tal com s’està fent, no la tindrem. I molts catalans i catalanes comencen a intuir-ho. No hi ha solució que no passi per la via del diàleg, la negociació i el pacte. I el camí més segur perquè els catalans votem un nou acord és impulsar una reforma constitucional federal que sigui sotmesa a referèndum, solució en la qual estem compromesos tant el PSC com el PSOE. Si hi ha altres propostes per fer realitat la consulta, estem disposats a discutir-les i, si s’escau, a compartir-les, però el que no volem és contribuir a l’engany dels nostres conciutadans i conciutadanes.

La bona gestió del pluralisme intern ha permès substituir la gestora del PSC de les Terres de l’Ebre per una Comissió Política àmplia i fortament representativa, també hem vist la renovació del PSC de les Comarques Gironines amb una Executiva elegida amb un ampli suport, hem recuperat l’estabilitat del grup parlamentari amb 20 diputats, i no amb 19, un grup en el que tots els diputats i diputades tenen assignades responsabilitats i amb una nova direcció renovada i més forta, i hem sabut atendre les especials i diverses circumstàncies que rodegen la feina dels nostres Alcaldes i Grups Municipals en el moment d’abordar el debat sobre la consulta.

Tot i la bona feina feta no ens podem donar per satisfets. És molta la feina que tenim per davant i no es poden menystenir les dificultats que afrontem.

La celebració del nostre Consell Nacional ens ha de servir, sobretot, per enviar un missatge clar a la societat catalana: la nostra principal preocupació és la situació econòmica, els 770.000 aturats i aturades que hi ha en el nostre país (dades del segon trimestre de l’Enquesta de Població Activa), les desigualtats que estan creixent, la gran precarietat laboral, l’augment de la pobresa i la desesperança que es va escampant entre els joves, els treballadors i les classes mitjanes del nostre país, l’erosió dels serveis públics de sanitat i educació i, en general, l’afebliment dels sistemes de protecció social.

Em direu que no són els temes dels que més se’n parla. I és veritat. Per això n’hem de parlar nosaltres en tot moment. També per sortir al pas d’aquells que de forma tan irresponsable com falsa diuen que aquests problemes se solucionaran amb la consulta i la independència, com si fos per art de màgia.

Per això no ens cansarem d’insistir una i altra vegada en les nostres quatre prioritats:

  1. Rellançar l’economia i crear llocs de treball
  2. Millorar la qualitat de la sanitat i l’educació públiques i garantir la protecció social
  3. Revitalitzar la democràcia i combatre el frau fiscal
  4. Una reforma constitucional federal que reconegui Catalunya com a nació, garanteixi el nostre autogovern i asseguri un nou pacte fiscal.

Sí, justícia social i acord federal. Aquesta és la nostra divisa.

Pel diàleg i el pacte, reforma federal, aquest és el camí.

L’anterior legislatura es va acabar a mig mandat, i aquesta pot acabar igual. Creiem que una nova anticipació de les eleccions seria una estafa política. El president Mas ha de reconèixer que va ser un error pensar que el 2014, en una etapa de majoria absoluta del PP, es realitzaria una consulta que no només depèn de nosaltres. No s’ha de renunciar a una consulta sobre el futur polític de Catalunya, sinó que cal seguir treballant els dos anys que queden de legislatura per fer-la possible. Artur Mas va anticipar les eleccions del 2012 i en comptes d’assolir la majoria extraordinària que demanava va perdre 12 escons. Ara no pot tornar a fugir d’estudi: no podem tenir tres eleccions en quatre anys. Els socialistes estem disposats a seguir exercint la nostra tasca d’oposició els dos anys que queden. I tampoc ens faria cap por ajudar el govern si volgués aprofitar aquests dos anys per afrontar els problemes dels catalans i les catalanes, i per aconseguir fer la consulta el 2016.

Però que ningú no es confongui. No ens fan cap por les eleccions: les eleccions ens agraden. És més, a mi personalment les campanyes electorals m’estimulen. I potser ha arribat l’hora que les afronti no només com candidat a diputat, sinó com a candidat socialista a la presidència de la Generalitat. Ho decidirem entre tots i totes.

Crec que les primàries haurien de ser el 26 de juliol de l’any que ve, més d’un any abans de quan toquen les properes eleccions al Parlament. En la meva campanya per esdevenir primer secretari vaig dir que les primàries haurien de celebrar-se “just abans o just després de les vacances d’estiu del 2015”. Fem-ho així. Si les eleccions s’avancen o es precipiten, ja ajustarem el calendari. Però avui crec que hem de demanar-li al President i a la Mesa del Consell Nacional i a la Secretària d’Organització del partit que posin el fil a l’agulla per revisar el nostre reglament a la llum de les experiències d’eleccions primàries que anem acumulant, les nostres i les del PSOE, i que comencin a preparar els dispositius necessaris per tal de tenir-ho tot a punt pel 26 de juliol.

En aquests moments el més important és donar resposta als problemes de la ciutadania, enfortir el nostre partit, obrir-lo a la societat, fer-lo acollidor per tothom que se senti inspirat per la nostra Declaració de principis i el nostre Codi Ètic, i preparar les eleccions municipals del proper 25 de maig. Posem-nos-hi de valent tots i totes.

El Congrés tenia com a lema: Endavant, socialistes! I avui ja podem dir que el PSC s’ha posat dempeus i camina amb pas ferm i segur per acomplir els seus objectius des de la fidelitat als valors que compartim i a la nostra història. Moltes gràcies, companyes i companys.

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 96 other followers