Notícies i articles a Scoop.it

scoopit_mi_petitUs recordo que gairebé cada dia recomano articles a través del meu Scoop.it, de Twitter, i de la meva pàgina a Facebook. Aquí hi trobareu les meves intervencions més recents, i aquí accediu al meu Arxiu. Ho trobareu tot plegat al meu web personal miqueliceta.cat Aquest Diari continua al blog del meu web.

Notes pel míting de la Festa de la Rosa

NOTES PEL MÍTING DE LA FESTA DE LA ROSA, 24.09.16

 

Gracias por estar aquí.

Contra viento y marea.

Contra la amenaza de lluvia.

Gracias por defender nuestras ideas.

Gracias por estar aquí, hoy y siempre.

Gracias por dar la cara.

Gracias por viestra fidelidad y por vuestra amistad.

Sois vosotros los que hacéis grande al PSC.

Vosotros sois la prueba del orgullo socialista.

 

Hoy es un buen día para recordar que cuanto más PSC, mejor para Cataluña.

Cuando el PSC es fuerte, Cataluña es fuerte, la gente es fuerte, la gente prospera, las ciudades prosperan.

 

Més PSC, millor Catalunya

Només cal recordar…

la transició,

les eleccions del 77,

el retorn de Tarradellas,

la Constitució del 78,

l’Estatut del 79,

els ajuntaments democràtics del 79,

el canvi del 1982 i del 2004,

els Jocs Olímpics,

els governs Maragall i Montilla.

 

Com més PSC, millor Catalunya,

Més prosperitat,

més autogovern,

més justícia social.

 

Fem un PSC més fort,

fem una Catalunya millor.

 

La Festa de la Rosa és la nostra festa, oberta a tothom, però és la festa de la família socialista.

 

Una familia unida,

una familia luchadora,

una familia trabajadora,

una familia que cree en un mundo mejor.

Mi familia.

 

Gracias por vuestra confianza y vuestro apoyo.

Gracias por estos dos años que han servido para superar nuestra crisis interna,

para recuperar nuestra autoestima,

para fijar nuestro mensaje,

para ganar respeto en Cataluña y también en España.

 

Sin vosotros, yo no me hubiese atrevido a dar el paso,

no hubiese sido vuestro primer secretario,

ni vuestro candidato.

Sin vosotros no hubiese habido baile.

 

Estem davant d’un curs polític crucial.

És l’oportunitat de redreçar les coses.

De demostrar als independentistes que així no anem enlloc.

Que no hi ha una majoria per la independència.

Que no hi ha solucions unilaterals.

 

Cal que mantinguem el nostre rumb,

encara que sigui a contracorrent.

El pas del temps ens va donant la raó.

L’únic camí és el del diàleg, la negociació i el pacte.

I el gran objectiu és la justícia social i la reforma constitucional federal.

 

En un any tornarà a haver-hi eleccions a Catalunya.

I no podem fallar,

no podem badar,

no podem fer figa,

ni abaixar la guàrdia,

ni distreure’ns.

 

Més PSC, millor Catalunya.

En una Espanya diferent.

 

Avui és un bon dia per recordar els nostres companys i companyes de Galícia i el País Basc, per desitjar els millors resultats a Xoaquín Leiceaga i Idoia Mendía. Per desitjar que els electors i electores a Galícia i al País Basc, triïn canvi, triïn més socialisme.

 

Pedro,

Queremos una España distinta.

Una España con más y mejor empleo.

Una España con menos desigualdades,

y con más oportunidades, y mejor repartidas.

Con una política limpia,

sin corruptos,

sin sobres con dinero negro,

ni ministros expertos en paraísos fiscales.

 

Queremos una España capaz de dialogar,

capaz de hacer reformas,

capaz de comprender los anhelos de Cataluña.

 

Pedro, ¡mantente firme!

Líbranos de Rajoy y del PP.

Estamos a tu lado, estamos contigo, ¡aguanta!

Resiste las presiones.

Intenta formar una mayoría progresista y de cambio.
España no puede permitirse cuatro años más de PP.

 

El socialismo catalán apuesta por un gobierno de progreso.

Sabemos que es difícil y por eso estamos contigo al 100%.

 

Pedro, cuentas con nuestro apoyo, porque tú eres nuestra esperanza.

 

Tienes nuestro apoyo, y la palabra…

Intervenció en el Fòrum Europa – Tribuna Catalunya

INTERVENCIÓ DE MIQUEL ICETA EN EL FÒRUM EUROPA – TRIBUNA CATALUNYA (22.09.16)

[versió provisional – només és vàlid el text pronunciat]

Molt bon dia a tothom,

Moltes gràcies per haver vingut a escoltar-me.

Gràcies al Fòrum Europa i als patrocinadors per fer possible aquest esmorzar-col·loqui.

Les meves primeres paraules han de ser d’agraïment a Jordi Hereu. D’agraïment per haver-me volgut presentar i per les amables paraules que m’ha dedicat. Heu de disculpar-lo perquè l’amistat que ens uneix l’ha fet potser exagerar una mica. Però m’omple d’orgull que hagi estat precisament Jordi Hereu qui m’hagi presentat avui aquí, en l’inici d’un curs polític decisiu pera Catalunya.

Vull també saludar la presència de la presidenta del Parlament amb qui m’uneixen tantes diferències amanides per un gran respecte institucional.

Saludo el president Montilla, el president del PSC, Angel Ros, el meu predecessor Pere Navarro. La consellera Meritxell Borràs.

Saludo també Miquel Valls, president de la Cambra de Comerç, Joan Carles Gallego de Comissions Obreres, Lluís Franco, president del Consell de Treball, Econòmic i Social de Catalunya, els companys Lluís Rabell i Joan Coscubiela. Jordi Turull, president del grup parlamentari de Junts pel Sí. Enric Millo, portaveu del grup del PPC. Anna Balletbò, presidenta de la Fundació Internacional Olof Palme. I molts companys i companyes del partit que resultaria molt llarg de mencionar però que vull resumir en Antonio Balmón, Meritxell Batet, Jaume Collboni i Núria Marín.

Intentaré fer una intervenció tan breu com sigui possible per facilitar el col·loqui i la centraré en les cruïlles a les que ens enfrontem en la política catalana i espanyola i en la relació entre Catalunya i la resta d’Espanya.

Els exposaré com veig les coses, però ja els aviso que no esperin solucions màgiques ni falses dreceres a cap dels problemes que assenyalaré. Massa solucions màgiques i massa dreceres ens han fet perdre ja massa temps.

Començo per la política espanyola.

I ho vull fer sense embuts ni subterfugis. Passi el que passi diumenge al País Basc i a Galícia, a partir de dilluns cal explorar la formació d’una majoria i d’un govern de canvi i progressista a Espanya. Cal explorar totes les possibilitats.

No comparteixo la idea de que ‘per responsabilitat’, els socialistes hem de deixar governar Mariano Rajoy. Ans el contrari, per responsabilitat hem d’intentar substituir-lo.

No he sabut trobar cap raó per afavorir la continuïtat de Mariano Rajoy i del PP. No mentre hi hagi la possibilitat de substituir-los.

Deixi’m que ràpidament els doni els tres principals motius que ens mouen a treballar per l’alternativa.

El primer motiu, només cal mirar la nostra societat, el nostre entorn, familiars, amics i coneguts per veure com ha afrontat el PP la crisi econòmica. Qui ha guanyat amb la crisi i qui ha sortit perdent. Amb el PP acabarem de sortir de la crisi, sí, però amb una societat més desigual, amb més exclusió, amb més pobresa. Nosaltres volem una sortida de la crisi ben diferent, volem una societat més cohesionada, amb més oportunitats i millor repartides.

El segon motiu, és la necessitat d’una profunda i urgent regeneració democràtica. El que avui sabem ja del PP i de Mariano Rajoy en aquest terreny hauria de ser suficient per no donar detalls. L’intent d’anomenar l’ex-ministre Soria com a directiu del Banc Mundial m’excusa de donar més exemples.

No vull pensar com ens haguéssim sentit els socialistes si després d’haver facilitat la investidura de Mariano Rajoy ens haguéssim trobat amb això. I ningú no pot assegurar que sigui el darrer episodi perquè, precisament, el problema és que Mariano Rajoy no pensa en termes de regeneració democràtica sinó d’estricta conveniència partidista. I la corrupció i les irregularitats tenen profundes arrels en el PP.

I el tercer motiu, és que amb el PP es poden trencar la nació espanyola i la nació catalana. Per a nosaltres la nació no són la història, les institucions o els símbols. Tot això cal respectar-ho però no és el que constitueix la nació. La nació és la gent i la forma en què s’articula el consens per garantir la convivència en societat de manera que aquesta pugui acollir la pluralitat dels ciutadans i dels seus sentiments de pertinença.

El PP trenca la cohesió que proporciona aquest consens que cal conrear de forma permanent, aquest consens que el PP menysprea quan vol imposar la seva visió als altres. Amb el PP s’han agreujat fins a límits mai vistos els problemes d’articulació territorial entre les diferents nacions, nacionalitats i regions que integren Espanya. Ha trencat tot els consensos i es nega a cercar-ne de nous. Alguns em diran que el PP no és l’únic responsable. I és cert, però qui té més capacitat per afrontar aquest problema i no ho fa n’acaba sent el principal responsable.

Hi ha qui diu que l’alternativa al PP és un ‘lío’. I jo no dic que sigui senzill. El que dic és que si fa un temps el problema era el bipartidisme, ara el problema és trobar en un mapa polític més fragmentat, els acords necessaris per tirar endavant.

Recordin Portugal. El partit conservador, que estava al govern, va guanyar les eleccions amb el 38,5% dels vots i el 45% dels escons. Però, contra tot pronòstic, gràcies a un acord entre el Partit Socialista, el Partit Comunista i el Bloco d’Esquerda, es va formar un govern alternatiu presidit per Antonio Costa que, curiosament, havia obtingut 85 escons. Un govern sòlid que va reduint el dèficit públic i té una qualificació estable a les agències de rating.

Dic això també perquè alguns diuen que el procés d’ajustament de l’economia serà molt dur i seria millor que el fes el PP. Personalment estic radicalment en contra d’aquest plantejament. Penso en la gent que ens ha donat suport, penso en la gent que més ens necessita, i no vull desentendre’m d’una situació per dura que sigui. Som, sobretot, gent responsable.

Sé que hi ha gent espantada per un eventual acord PSOE-Podemos, molts també estaven espantats pels governs catalanistes i d’esquerres… I analitzats amb objectivitat i perspectiva, la gestió dels governs Maragall i Montilla no és gens menyspreable. Comparin els indicadors de deute públic, llistes d’espera, atur, precarietat laboral, increment del nombre de mossos, mestres i metges, inversió, equipaments socials de tota mena, etc. Ja sé que se’ls va dir el Dragon Khan, però ningú no sabia el que vindria després. I després han vingut governs que no presenten els pressupostos a temps i que fins i tot són incapaços d’aprovar-los…

Per tant, no només cal rebutjar els temors i els prejudicis sobre els governs d’esquerres (que a més no sabem si seran en forma de governs de coalició o d’acord parlamentari com el portuguès) sinó que estic convençut que un govern d’aquestes característiques podria tenir una acció francament positiva no només pel benestar material de la gent sinó en termes de solvència i també de reequilibri de forces a nivell europeu.

Malauradament hem de recordar que la imatge del govern Rajoy a nivell europeu no és precisament bona, ni per solvent, ni per capacitat d’influència.

Un eventual govern de canvi, un govern progressista tindria altres conseqüències positives perquè hauria de sustentar-se en una majoria plural que faria retornar al Congrés dels Diputats la centralitat en el nostre sistema institucional i que obligaria a practicar una política de pactes i de recerca permanent de consensos que acabaria per recuperar la confiança en la política i per permetre la construcció d’un projecte comú pel conjunt dels espanyols.

No veig ni a Rajoy ni al PP capaços d’això.

Per tant, i resumint:

  • No a facilitar un govern del PP
  • Sí a intentar un govern progressista que, a més, d’encarar la sortida de la crisi econòmica i social d’una manera diferent, abordi sense complexes ni dilacions la reforma de la Constitució i les reformes legals necessàries que necessita Espanya per a renovar els seus consensos territorials.

Parlaré ara de política catalana, si és que es poden deslligar aquests dos àmbits…

Fa gairebé un any deia en una conferència al Col·legi d’Advocats que el problema català, és a dir, el problema de com articular la relació entre Catalunya i la resta d’Espanya (com diem els federalistes i els autonomistes) o entre Catalunya i Espanya (com diuen els independentistes) és un problema espanyol, no català, no només català. Com deia el president Montilla, és EL problema espanyol. I com a problema espanyol no té solució catalana unilateral possible.

Fins i tot suposant (que ja és molt suposar) que des de les institucions catalanes es tingués (que no es té) la força moral, legal i física suficient per imposar una decisió unilateral, el problema no té solució factible, solució raonable i solució acceptable majoritàriament a la societat espanyola (i tampoc a la pròpia societat catalana) i, per descomptat, a nivell europeu i internacional, sense un pacte entre les institucions catalanes i les institucions espanyoles.

Per això entenc els dubtes que generen la DUI, el RUI i les diferents i contradictòries propostes que es van fent. Perquè no hi ha solució unilateral. Nosaltres portem avisant fa anys d’això.

I, a sobre, el plebiscit que alguns van plantejar el 25 de setembre del 2015, es va perdre precisament en els termes en que s’havia plantejat.

Es fa, doncs, molt difícil entendre el joc de despropòsits en que s’està instal·lant la política catalana. Mentre es diu que el Tribunal Constitucional ja no té autoritat a Catalunya, no es deixa de presentar-hi al·legacions i recursos. Mentre es parla de desconnexió, es reivindiquen les connexions. Connexions energètiques, d’aigua, ferroviàries, totes elles imprescindibles. Es promouen lleis de desconnexió que no desconnecten i aquesta magna obra legislativa sembla que ha de culminar en una llei de transitorietat jurídica que no s’aguantarà per enlloc, per no respectar cap mena de lògica jurídica ni institucional en un Estat de dret. Això sí, si el Tribunal Constitucional l’anul·la direm que unes noves eleccions al Parlament serviran per ressuscitar-la d’entre els morts.

No hi ha solució unilateral possible, com no es pot trobar una solució simple a un problema complex, descomptades les solucions màgiques habituals en el món de la fantasia, però inexistents en el món real.

Ho vull dir sense embuts, portem ja, pel cap baix, 4 anys perduts. No estem ni un procés de transició nacional, ni en una desconnexió progressiva, ni en la fase post-autonòmica, ni en la fase quasi-sobirana, ni en la pre-independent. Ni una sola competència més, ni més recursos, ni més inversions, ni més grans projectes, ni cooperació entre administracions, ni nou finançament, ni res de res. Això sí, cada dia afirmem estar més a la vora del gran moment en que tot se solucionarà per art de màgia. I sinó, anirem a unes noves eleccions que, aquestes sí, seran la porta d’entrada al paradís a la terra.

Les solucions fàcils, gairebé màgiques, estan en boca de molts responsables polítics a molts països:

Si hi ha un problema de refugiats o d’immigrants: tancarem les fronteres.

Si el radicalisme islàmic s’estén: prohibirem el burquini.

Si s’ha disparat el deute: no el pagarem.

Si no m’agrada el govern del PP: marxem d’Espanya.

Algú pensa que amb solucions fàcils i formules màgiques solucionarem els problemes?

Per cert, obro parèntesi, si no ens agrada el govern del PP, perquè no fem per canviar-lo? O és que condicionem les investidures a condicions impossibles per garantir que segueixi el govern del PP i així tenir arguments en favor de la independència? Tanco parèntesi.

Torno a l’absència de solucions fàcils. Si no hi ha solucions fàcils, ens queden les complexes. Les que són fruit del diàleg, la negociació i el pacte. Les solucions federals, vaja. Les que han definit el catalanisme polític al llarg de més d’un segle. Les que ens han proporcionat els períodes més llargs d’autogovern i de progrés de la nostra història, les que han fet que gaudim avui de la major capacitat de decisió sobre les nostres vides que mai s’hagi tingut a Catalunya.

Hi ha qui pensa que hem de canviar de paradigma, que podem llençar per la finestra el llegat del catalanisme per substituir-lo per un tot o res impossible, això sí amb molta èpica, conceptes nous i paraules buides. Perquè tenim pressa, el món ens mira i ja estem a punt.

Nosaltres seguirem defensant el nostre projecte federal i la via del diàleg, la negociació i el pacte. La única via raonable i possible per establir un marc en el qual es puguin resoldre d’una manera acordada, mitjançant mecanismes coneguts, acceptats i respectats, els inevitables problemes que es produeixen quan conviuen diferents nivells de govern. I, ben segur, seguirem alertant contra els riscos de divisió, els perills de dreceres que situïn les institucions catalanes fora de la legalitat o les falses promeses que són garantia de futures frustracions.

En els propers mesos, es poden accentuar alguns elements que han caracteritzat la política catalana els darrers anys: uns fulls de ruta en constant evolució incapaços d’assolir els objectius que es proposen, una retòrica que amaga el fracàs i el temps perdut i, tal vegada, un augment de la polarització.

Potser augmentarà la pressió per estigmatitzar els que no combreguem amb el dogma ‘processista’, els que no creiem en solucions miraculoses, els que fins i tot diem que els referèndums de la meitat més un poden no ser l’eina més adequada i més després de veure algunes experiències ben recents.

No abandonarem la nostra via ni ens deixarem arrossegar per estratègies d’altres.

Entre d’altres coses perquè ja hem patit prou els efectes de la polarització. I els hem vist també en altres. Ha desaparegut CiU, no m’estendré en les dificultats d’Unió, tampoc no entraré en l’actual situació del partit que abans es deia Convergència, però sí constataré l’existència d’un espai polític catalanista però no independentista que avui se sent orfe.

No volem afegir confusió a la situació ja prou convulsa del nostre panorama polític. Nosaltres seguirem sense participar en manifestacions de les que no compartim els objectius, no farem jocs de mans per no definir-nos, ni deixarem d’emetre opinions i vots coherents amb el nostre plantejament encara que això ens pugui portar a situacions incòmodes. Ens hem acostumat a anar contracorrent. Creiem que el temps ens ha donat més raons de les que ens ha tret. Fins i tot quan sentim que l’únic que separava els governs de Catalunya i d’Espanya a la consulta del 9-N era la celebració o no d’una roda de premsa per anunciar els resultats.

El ja esmentat Dragon Khan del govern catalanista i d’esquerres era un joc de nens comparat amb el que veiem avui. En els 7 anys de governs tripartits, mai es va haver de recórrer a una qüestió de confiança, ni els legislatures es comptaven per mesos en comptes de per anys.

Deixi’m que els digui una cosa respecte al PSC per acabar. Perquè un PSC ha fort ha estat garantia de progrés pel nostre país. Recordem els anys de la transició, les eleccions del 77, el retorn del president Tarradellas, la Constitució del 78, l’Estatut del 79, els ajuntaments democràtics del 79, el canvi a Espanya del 82 i també el del 2004, els Jocs Olímpics, els governs catalanistes i d’esquerres del 2003 al 2010, l’Estatut del 2006 que, desgraciadament va ser malmès per la Sentència del Tribunal Constitucional. Els períodes de més autogovern i major progrés del nostre país han coincidit amb els períodes d’un PSC fort.

No els estranyarà, doncs, que aquest sigui el meu nord per seguir impulsant el meu partit en el camí de reconstruir el nostre projecte, i de mantenir-lo sempre al servei dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya.

Em poso a la seva disposició per aprofundir en aquests i en altres temes en el col·loqui.

Moltes gràcies.

 

[Aquí podeu descarregar-vos el discurs en format pdf]

Una proposta per sortir de l’atzucac

Una proposta per sortir de l’atzucac

MIQUEL ICETA
EL PUNT AVUI, 20.09.16

La celebració de la Diada Nacional de Catalunya posa damunt la taula un interrogant: té sortida raonable, sense conflictes i amb un ampli suport social l’actual atzucac en què es troba la relació de Catalunya amb la resta d’Espanya? Malauradament, no hi ha motius per a l’optimisme si mirem el que ha anat succeint del 2010 ençà. Agradi o no, la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut que havia votat la ciutadania catalana va deixar en suspens la via del pacte. I fins ara no
hi ha hagut cap iniciativa seriosa per reprendre aquesta via. El govern del PP nega directament el problema, mentre que el govern de Junts pel Sí l’aprofita per sumar arguments i suports al seu projecte separatista. Ni immobilisme ni unilateralitat no porten enlloc.

El primer que necessitem és tenir un govern d’Espanya que no negui el problema ni amagui el cap sota l’ala, perquè el resultat de les eleccions al Parlament de Catalunya del 27 de setembre del 2015 és inequívoc: tot i que no hi ha una majoria ciutadana en favor de la independència, sí que hi ha una àmplia majoria insatisfeta amb l’actual estat de les relacions entre Catalunya i la resta d’Espanya, una majoria de la qual formen part destacada les persones que volen la independència i també molts altres que desitgem el reconeixement de la nostra realitat nacional, més autogovern, un millor finançament i la participació directa en la governança de l’Estat a través d’un Senat federal.

Si s’accepta aquesta realitat, cal redreçar de manera progressiva l’actual estat de les coses, descartant falses dreceres i solucions màgiques o immediates. Per això és important que des de Catalunya es percebi amb claredat un canvi d’actitud a Madrid que enforteixi les posicions partidàries del camí del diàleg, la negociació i el pacte com a única via per resoldre el problema. Juan-José López Burniol adverteix des de fa molt de temps del risc d’instal·lar-nos en un empat infinit: ni una majoria d’espanyols pot imposar una solució que no sigui acceptada per la majoria dels catalans, ni una majoria de catalans pot imposar una solució que no sigui acceptada per la majoria dels espanyols. És per això, entre altres motius, que els socialistes proposem un camí que culmina en una consulta a Catalunya i al conjunt d’Espanya. És l’única manera de verificar si la proposta té el consens necessari.

Però el referèndum sobre la reforma constitucional federal que proposem serà una de les darreres etapes d’aquesta via, i la darrera serà el nou Estatut o Constitució catalana fruit del pacte federal. Perquè aquesta solució sigui viable, cal començar des d’ara un llarg camí que tanqui ferides, esmeni errors i obri perspectives per a un diàleg polític de fons.

Des del meu punt de vista, caldria primer abordar, entre d’altres, les qüestions següents:

1) Revertir la dinàmica de relacions conflictives entre els governs de Catalunya i Espanya. En aquest terreny convé resoldre per la via de la negociació els conflictes competencials pendents i treballar per recuperar els elements d’autogovern erosionats per la sentència del Tribunal Constitucional, que la mateixa sentència ja apunta que es podrien resoldre modificant lleis al Congrés dels Diputats (per exemple, reformant la llei orgànica del poder judicial, la llei de règim local –per fer possible l’organització territorial pròpia de Catalunya en vegueries–, la normativa d’organismes i institucions estatals per impulsar-hi la participació de les comunitats autònomes, etc.). Abordar els 23 temes plantejats pel president Mas al president Rajoy. Derogar la Lomqe, particularment pel que implica d’ingerència en la política lingüística i educativa de la Generalitat. Aprovar una llei de llengües. Assegurar la presència de la llengua i la cultura catalanes a la Unesco. Resoldre qüestions relatives a la memòria històrica com l’anul·lació del judici al president Companys. I fins i tot abordar qüestions d’ordre menor com la introducció d’un distintiu autonòmic a les matrícules dels vehicles tal com s’ha fet a França.

2) Abordar sense dilació la negociació del nou model de finançament, revisant l’excessiu esforç de reducció del dèficit imposat a les comunitats autònomes, negociant el quitament parcial del seu deute, introduint el principi d’ordinalitat i impulsant els consorcis tributaris.

3) Revisar la política inversora de l’Estat. Impulsar decididament el corredor mediterrani i abordar problemes sagnants com la millora del servei de rodalies.

Si fóssim capaços de capgirar l’actual situació d’absència de diàleg, podríem entrar en un debat polític de fons que hauria de culminar en la necessària reforma constitucional. En el marc de la reforma, els independentistes podrien plantejar totes les seves reivindicacions, acceptant que
no les poden imposar de manera unilateral i que, per definició, un pacte implica cessions de les dues parts.

Sóc conscient que el camí que proposo no és senzill i que, fins i tot, alguns independentistes poden preferir jugar-s’ho a tot o res, però considero que tant l’immobilisme de Rajoy com la deriva unilateral de l’independentisme estan abocats al fracàs i poden comportar finalment un xoc de trens en el qual tots sortirem perdent i que posarà en risc, fins i tot, la unitat civil del poble català i el seu autogovern.

Per això, primer caldria canviar de govern a Espanya, substituint Mariano Rajoy com a president del govern. Estic convençut que una gran majoria de catalans i catalanes (més del 75% si prenem com a indicador el resultat de les darreres eleccions generals) desitgen que el PP no governi a Espanya. I la qüestió és si els partits independentistes o els partidaris del dret a decidir seran capaços d’afavorir aquest canvi sense condicionar la investidura d’un nou president del govern d’Espanya a la celebració d’un referèndum sobre la independència. No dic que canviïn d’objectius polítics ni que abandonin les seves reivindicacions, tan sols els demano que no impossibilitin el canvi polític a Espanya. Crec que tots hi sortiríem guanyant.

Res no habilita una majoria parlamentària a situar-se fora de la legalitat

Miquel Iceta: “Res no habilita una majoria parlamentària a situar-se fora de la legalitat”

Miquel Iceta adverteix que la votació les conclusions de la comissió d’estudi sobre el procés constituent promou l’enfrontament directe de les institucions de la Generalitat amb el Tribunal Constitucional

El president del Grup Parlamentari Socialista, Miquel Iceta, ha assegurat avui que “res no habilita una majoria parlamentària per situar-se fora de la legalitat”, en referència a la intenció dels grups parlamentaris de Junts pel Sí i la CUP de sotmetre a votació les conclusions de la comissió d’estudi sobre el procés constituent en el ple. Durant la sessió de control al president, Miquel Iceta ha preguntat al president Puigdemont si troba adequat promoure un enfrontament directe de les institucions de la Generalitat amb el Tribunal Constitucional i ha assegurat que “res no habilita una majoria parlamentària a situar-se fora de la legalitat”.

“Les institucions catalanes ho són del conjunt de la ciutadania i cap majoria política té dret a posar en risc unes institucions que ho són de tots els catalans”, ha destacat el líder dels socialistes catalans, que ha reiterat el rebuig del grup a qualsevol iniciativa de caràcter unilateral o il·legal.“Vàrem ser els catalans els que decidirem que una reforma de l’Estatut requeria del suport de 2/3 de la Cambra. Semblaria, doncs, que és més fàcil derogar l’Estatut que reformar-lo. Com és possible que per majoria inferior als 2/3 es decideixi canviar l’actual Parlament per una Assemblea constituent? Com és possible afirmar que a partir d’un determinat moment desapareix la divisió de poders i les decisions del Parlament i de l’Assemblea constituent ja no han de sotmetre’s a cap mena de control, suspensió o impugnació per part de cap altre poder, jutjat o tribunal?”, s’ha preguntat.

“Ningú no està ni ha d’estar per sobre de la llei en un Estat de dret”, ha subratllat Miquel Iceta, per qui “l’aprovació d’aquestes conclusions no produeix cap altre efecte concret que no sigui l’enfrontament amb el Tribunal Constitucional”. “Senyor president, no s’havia compromès vostè davant la Cambra a no posar mai les institucions catalanes fora de la llei? No ho acabarem fent avui?”, ha conclòs.

Aquí pots accedir a la intervenció del president del Grup Parlamentari, Miquel Iceta, en el debat posterior sobre les conclusions de la comissió d’estudi del procés constituent.

Un model just i eficaç de protecció social

Un model just i eficaç de protecció social

LLUÍS RABELL i MIQUEL ICETA
EL PERIÓDICO DE CATALUNYA, 24.07.16

Catalunya necessita una Agència de Protecció Social que avanci en la millora dels drets socials de la ciutadania i racionalitzi la gestió de les prestacions i serveis existents. I en aquest sentit disposem del marc competencial necessari per crear aquesta Agència, tal com acaba de reconèixer la recent sentència del Tribunal Constituci­onal.

Impulsar l’acció legislativa del Parlament és una responsabilitat en primer lloc del Govern, que en aquest àmbit ha decidit delegar-la en els grups parlamentaris que li donen suport, JxSI i la CUP. Amb aquesta manera de fer, el Govern i els grups que li donen suport han eludit el debat en el sí del Consell de Treball Econòmic i Social i han obviat l’imprescindible procés de diàleg i concertació amb els sindicats i les organitzacions socials.

Receptacle molt diferent

Malauradament la proposició de llei presentada per JxSI i la CUP està més preocupada de fer veure que és un pas important en el que anomenen desconnexió que del que hauria de ser l’objectiu de l’Agència de Protecció Social, el reforçament i ampliació de la cobertura de drets i la racionalització de la seva gestió. El resultat és que allò que publicitàriament es presenta com la primera llei de ruptura no passa de ser un receptacle administratiu molt deficient, que ni millora la gestió ni els drets de la ciutadania en relació a les prestacions socials que sí que depenen de la Generalitat i sobre les quals només s’ha retallat en els darrers anys.

En aquest sentit, i malgrat les moltes declaracions grandiloqüents, la proposició de llei presentada perd l’oportunitat de millorar la cobertura social a Catalunya i racionalitzar la gestió de les prestacions i serveis. És aquesta la raó que ens ha portat el Grup Socialista i Catalunya Sí que es Pot a presentar una esmena a la totalitat amb un text alternatiu que permet encarar els veritables reptes d’una Agència Catalana de Protecció Social.

Volem donar resposta a la urgència de generar un instrument de gestió pública davant les necessitats de la ciutadania pel que fa a l’exercici dels seus drets, i especialment pel que fa a l’accés àgil i amb garantia de prestacions i serveis relacionats amb la protecció social de caràcter assistencial.

Fa 10 anys es va impulsar una llei de serveis socials que ja preveia la creació de l’Agència de Gestió de polítiques públiques del sistema català d’autonomia personal i atenció a la dependència, així com la col·laboració interadminis­tra­tiva. De tota aquesta previsió, els governs de CiU que disposaven del suport d’ERC no van fer res, com tampoc ho ha fet ara el de Junts pel Sí.

Per a nosaltres, la feblesa dels sistemes de protecció social, la no actualització de la cartera de serveis, la dispersió de prestacions en diferents departaments de la Generalitat, la manca de coordinació entre administracions públiques en la prestació de serveis i ajuts econòmics, així com el sobreesforç que han fet les administracions locals per poder donar resposta a les necessitats creixents, justifiquen l’existència d’una agència eficaç i àgil en la gestió de les prestacions i serveis i coordinada amb els ajuntaments.

Una finestreta única

Una agència descentralitzada territorialment que compti amb les administracions locals en la seva direcció i amb la participació de sindicats i organitzacions socials. Però sobretot necessitem una agència per gestionar la renda mínima d’inserció-renda garantida de ciutadania, que en un futur immediat hauria de ser l’eix que articuli el sistema català de protecció social i permeti una millora de les beques menjador, els ajuts davant la pobresa energètica i de tots els serveis socials. Una agència que compti d’una vegada amb un sistema d’informació robust i compartit. Mitjançant una finestreta única que no faci donar voltes a qui més ho necessita, sinó que l’atengui de forma personal.

Aquesta és la proposta del grup socialista i de Catalunya Sí que es Pot que oferim a la ciutadania de Catalunya i al ­conjunt del Parlament de Catalunya.

Pregunta al president de la Generalitat

PREGUNTA AL PRESIDENT DE LA GENERALITAT (4.05.16)

Gràcies, senyora presidenta,

Sr. president,

Ahir el nostre grup parlamentari va assistir a la reunió convocada per vostè per fer front a la situació creada pel recurs presentat davant del Tribunal Constitucional pel govern del PP contra part de la llei 24/2015. Vàrem escoltar les seves propostes, les d’entitats socials, les dels alcaldes i alcaldesses, entitats municipalistes, centrals sindicals i els grups parlamentaris. Tots ens vàrem comprometre a treballar en la recerca de solucions als problemes concrets. Però sempre queda el dubte sobre si paraules i fets aniran de la mà i si ho faran amb la suficient celeritat.

Aquest era el dubte també que tenien les entitats que varen participar en el ple sobre emergència social celebrat ja fa set setmanes. La Plataforma Pobresa Zero i Justícia Global ens han fet arribar a tots una carta expressant la seva inquietud. I per això li pregunto, com té previst el govern donar compliment als molts acords aprovats en aquell Ple?

**************************

Gràcies, senyora presidenta,

Senyor president,

Intento sempre que les meves preguntes tinguin més un caràcter d’impuls a l’acció de govern que d’oposició pura i dura. I el vull creure quan manifesta la voluntat de complir els acords del ple, molts dels quals va votar també el grup parlamentari que li dóna suport.

Només podrem comprovar la seva voluntat real de complir moltes de les resolucions d’aquell ple quan el seu govern hagi presentat a la cambra el projecte de pressupostos.

Però hi ha qüestions que no requereixen que s’hagin aprovat els pressupostos.

Per exemple, en dos mesos s’havia de crear la Comissió de Seguiment dels acords del ple d’emergència social. Certament, encara falta una setmana per tal que acabi el termini, però esperem que la nostra pregunta d’avui ajudi a complir el compromís.

He parlat del recurs contra la llei 24/2015, aprovada el 29 de juliol passat, però el cert és que encara no s’havia produït el corresponent desplegament reglamentari.

Tampoc no hem vist l’informe de reversió de retallades en atenció primària en salut, i el termini venç en pocs dies.

Tampoc sabem res del desplegament de la llei i del pacte sobre la infància, i estem a pocs dies d’esgotar el termini compromès.

Sr. president, som i serem els primers en acompanyar-lo en l’esforç de reivindicar, però també volem ser els primers en reclamar-li aquelles qüestions que només depenen de vostè.

Pregunta al president de la Generalitat

PREGUNTA AL PRESIDENT DE LA GENERALITAT (20.04.16)

Gràcies, senyora presidenta.

Molt Honorable senyor president, creu vostè que en els 15 mesos que suposadament queden de legislatura es pot dur a bon port el pla de govern que va presentar ahir?

***************************

Miri, senyor president, en aquest ple del Parlament debatrem els seus dos primers projectes de llei. I vostè ahir en va anunciar 45.

45 projectes de llei no lliguen gens amb 15 mesos de legislatura. En 15 mesos es proposa fer el que els governs d’Artur Mas feien en tres anys.

Com vostè sap sempre hem criticat la perspectiva d’una legislatura molt breu i també hem considerat inviable el full de ruta que la guiava.

Ahir, en conèixer el seu pla de govern vàrem pensar que potser la legislatura no seria tan breu i que, d’alguna manera, la desconnexió, aquest eufemisme d’independència, quedava en un segon pla.

Li admeto que potser vàrem confondre desitjos amb realitat.

Però deixi’m que li digui que molta gent agrairia un canvi de ritme, una reconsideració d’objectius i estratègies, una major transversalitat en els plantejaments. Més acords i menys divisió.

President, han passat 100 dies i encara no hi ha data per a la presentació dels pressupostos.

Veiem discrepàncies en el si del govern, com les motivades pel projecte del Centre Recreatiu i Turístic de Vila-seca i Salou o els concerts amb escoles que segreguen per sexe.

Veiem com els manquen suports parlamentaris suficients en debats en ple i en comissió.

Creiem que l’objectiu del seu full de ruta és incompatible amb l’estabilitat i rigor exigibles a l’acció de govern que Catalunya necessita.

De fet creiem que el seu full de ruta és incompatible amb el pla de govern que vostè va presentar ahir.

Però, president, crec que els ciutadans no volen que jutgem intencions, no volen que ens deixem endur per prejudicis, sinó que volen veure resultats.

I per assolir molts dels resultats concrets que vostè va fixar ahir com a objectius, podrà comptar amb els socialistes sempre que no posi per davant un full de ruta que no compartim.

President, aquesta tarda, cent dies després d’haver estat elegit president, vostè es reuneix amb el president Rajoy. M’hagués agradat que vostè hagués cridat els líders polítics per compartir objectius i estratègia. No hi tenia cap obligació, però crec que hagués estat un encert.

En tot cas, em permeto recomanar-li que en la seva entrevista, que esperem sigui profitosa, cerqui acords pels objectius concrets del seu pla de govern i deixi de banda un full de ruta pel que no trobarà en el president Rajoy cap mena de suport.

Intervenció davant del Consell d’Alcaldes i Alcaldesses socialistes

INTERVENCIÓ DE MIQUEL ICETA DAVANT DEL CONSELL D’ALCALDES I ALCALDESSES SOCIALISTES I REPRESENTANTS DEL MÓN LOCAL SOCIALISTA I PROGRESSISTA

(Barcelona, 9 d’abril de 2016)

Gràcies, gràcies per la vostra contribució al projecte socialista però, sobretot, gràcies en nom de la ciutadania.

En un moment en que Europa sembla haver perdut el nord, després de 4 anys de dretes antimunicipalistes a Espanya, quan a Catalunya tenim un govern amb un projecte equivocat i impossible, els Ajuntaments catalans, i particularment els socialistes esteu atenent les demandes socials de la ciutadania.

Sou la primera trinxera, la primera defensa davant la pobresa i la desigualtat, esteu en contacte directe amb la realitat, sense cercar excuses, sense prou reconeixement, prou competències i prou recursos, esteu al costat de la gent, dels que més ho necessiten, i també dels més emprenedors.

Us felicito perquè no us deixeu arrossegar en guerres de banderes, perquè esteu compromesos amb el dia a dia, les escoles bressol, les beques menjador, els ajuts socials, la pobresa energètica, la cultura, els barris, la convivència, els desnonaments.

Sou el que millor ens defineix als socialistes, sou el nostre aparador, sou el socialisme català.

Als Ajuntaments ens hem permès de demostrar que sabem governar, que sabem pactar, que sabem llegir la realitat, que no fugim d’estudi, que sabem prioritzar.

Pactar, trobar elements en comú per resoldre els problemes de la gent.

Ja m’agradaria que tothom sabés pactar. Però per saber pactar cal saber escoltar, cal saber dialogar, cal voler pactar.

Aprofito avui per reiterar la necessitat d’un acord a Espanya que faci possible un govern de canvi.

No he entès a Podemos. Com pot ser que presentin un document amb 20 propostes i, sense esperar la resposta, diguin que s’aixequen de la taula?

Decideixen convocar una consulta per trencar. Al revés del que vàrem fer els socialistes, que vàrem convocar una consulta per acordar, i per seguir eixamplant els acords.

Exactament el que volem pel que fa a les relacions entre Catalunya i la resta d’Espanya, volem un referèndum per acordar, per seguir junts, un referèndum sobre la reforma de la Constitució, no un referèndum per trencar.

Tenim una gran oportunitat a Espanya. Donar resposta als problemes que la dreta no ha sabut afrontar. La crisi, la corrupció, Catalunya. N’hi ha més, és clar, però aquests són els més importants.

PSOE, Podemos i Ciudadanos tenen prou elements en comú per abordar aquests tres grans problemes, si no es produeix l’acord no és per les diferències programàtiques. És perquè no hi ha voluntat d’acord.

Y como Pablo Iglesias habló de mí. Yo también voy a hablar de Pablo.

Ayer Pablo Iglesias se refería a la perspectiva de un acuerdo entre Ada Colau y los socialistas en Barcelona. Pero creo que Pablo olvidó el principio de todo esto, olvidó dónde empezó todo: los socialistas dimos nuestro voto a la investidura de la alcaldesa de Barcelona sin pedir nada a cambio. Lo contrario de lo que está haciendo Podemos.

Quizá hemos de recordarle a Pablo Iglesias que si los socialistas hubiésemos hecho como él, el alcalde de Badalona sería Xavier García Albiol y la alcaldesa de Madrid sería Esperanza Aguirre.

Demanem a Podemos que torni a la taula de negociacions, que faci possible un acord a tres bandes, que esperi a rebre resposta als seus plantejaments abans de tancar la porta al canvi, que aprofiti una oportunitat de canvi progressista i no ofereixi una nova oportunitat a Mariano Rajoy i al PP.

Nosaltres hem fet els pactes municipals en clau local, sense supeditar-los a d’altres escenaris. Ho hem fet a Lleida, a Tarragona, a Mataró, a Terrassa, a tants i tants llocs, i recentment a Girona.

I ho seguirem fent, perquè per nosaltres no hi ha altra prioritat que la defensa dels interessos de la ciutadania.

I per això també us agraeixo aquesta trobada, perquè voleu reflexionar conjuntament com fer-ho encara millor.

Exigint el pagament del deute de la Generalitat als Ajuntaments. Uns 120 euros per habitant com a mitjana. Amb el deute de 300 milions d’euros a l’Ajuntament de Barcelona com a exemple més punyent.

Vull felicitar-vos perquè situeu la sostenibilitat i la lluita contra el canvi climàtic en el frontispici de l’acció municipal, i també pel vostre compromís com a agents de pau i de solidaritat, especialment en aquest moment de vergonya europea davant la crisi dels refugiats.

Saludo la iniciativa de constituir la Xarxa de Municipis per la Igualtat.

I ratifico el compromís del PSC en el vostre combat per la derogació de la LRSAL, per un finançament local que doni resposta a les necessitats de la gent, i per l’exigència de lleialtat institucional a la Generalitat i l’Estat.

Haurem de treballar de valent per assolir aquests objectius. I haurem de definir també com volem perfilar millor el paper dels Ajuntaments en la perspectiva de la reforma constitucional que volem impulsar.

Us desitjo força i encert en aquesta etapa municipal, us ofereixo el compromís de la direcció del partit i dels nostres grups parlamentaris i, com sempre, us dic que aquí em teniu pel que vulgueu disposar.

Moltes gràcies.

Pregunta al president de la Generalitat

Gràcies, Sra. presidenta,

Sr. President,

En el debat d’investidura vostè es va comprometre a mantenir les institucions catalanes en el marc de la llei.

Els serveis jurídics de la cambra ja han dit que la moció presentada per la CUP no s’hauria d’admetre a tràmit degut i cito literalment: “a l’obligació que tenen tots els poders públics de complir les sentències del tribunal constitucional”. Figura a l’acta de la reunió de la Mesa del Parlament tinguda el 29 de març.

De fet, la Mesa va admetre a tràmit la moció de forma ben peculiar, de forma condicionada. La Mesa va condicionar l’admissió a tràmit de la proposta a una modificació del seu contingut. Ahir vàrem conèixer l’acord al que han arribat la CUP i Junts pel Sí que, he de dir-li, segueix presentant els mateixos defectes.

Vull recordar-li, senyor president, l’informe del lletrat major de la cambra signat el 15 de desembre passat que diu literalment: “Els efectes de la Sentència del Tribunal Constitucional i la seva obligació de compliment sí que afectarien la tramitació i adopció de resolucions o actes parlamentaris de naturalesa anàloga a la resolució declarada inconstitucional i nul·la o de contingut molt coincident o molt semblant, especialment d’aquelles que insisteixin a concretar el projecte polític que expressa la resolució 1/X1 prescindint de la reforma constitucional”.

La moció de la CUP, fins i tot incorporant-hi les esmenes de Junts pel Sí és de naturalesa anàloga, de contingut molt coincident o molt semblant i insisteix a concretar el projecte polític de la resolució 1/XI.

Diu, per posar només un exemple, i cito literalment: “el Parlament reitera els objectius continguts en la declaració 1/XI del 9N”.

Sr. president, creu sincerament que si el Parlament aprova aquesta moció podrà seguir dient que estem respectant la legalitat?

**************************

Sr. president,

Una majoria parlamentària per àmplia que sigui no té dret a situar el Parlament de Catalunya fora de la legalitat. El Parlament de Catalunya representa el conjunt de la ciutadania i, precisament per això, no pot en cap cas desconèixer ni vulnerar la legalitat. El Parlament pot instar a la modificació de les lleis de les que deriva la seva legitimitat, Constitució i Estatut, però no pot vulnerar-les, com tampoc no pot, vulnerar o desconèixer les sentències del Tribunal Constitucional.

Li prego que no posi en risc les nostres institucions, li prego que no malmeti el nostre autogovern. Encara hi som a temps

Per poder decidir, primer hem d’acordar

Para poder decidir, primero hemos de acordar

MIQUEL ICETA
ECONOMIA DIGITAL, 1.04.16

La sentencia del Tribunal Constitucional que alteró el texto estatutario que había sido votado en referéndum por los ciudadanos y ciudadanas de Cataluña, tras haber sido aprobado por más de 2/3 de los miembros del Parlament de Cataluña y negociado en las Cortes Generales que lo aprobaron por mayoría absoluta, fue la gota que colmó el vaso de la incomodidad de amplios sectores de la sociedad catalana con respecto de la relación de Cataluña con el resto de España.

Más de dos millones de ciudadanos votaron por la independencia en el simulacro de consulta del 9 de noviembre de 2014 y casi un 48% de los votantes depositaron el 27 de septiembre de 2015 su confianza en partidos que se proponían alcanzar la independencia en 18 meses.

Las razones de la incomodidad catalana no se refieren sólo a la mencionada sentencia, sino que se producen también a causa de la falta de un reconocimiento real del carácter plurinacional, pluricultural y plurilingüe de España, de la percepción de un maltrato económico, fiscal e inversor, de políticas recentralizadoras que erosionan el autogobierno y de la ausencia de mecanismos eficaces de participación de las Comunidades Autónomas en el gobierno del Estado.

Esa incomodidad ha llevado a muchos catalanes a abrazar la causa de la independencia que, para los socialistas, no es una solución ni deseable ni viable. La independencia crea más problemas de los que pretende resolver y no puede alcanzarse de forma unilateral ni aún menos de forma ilegal.

Para resolver el problema de fondo proponemos que en esta legislatura se acuerde una reforma constitucional federal que debería ser sometida a referéndum de todos los españoles y que puede resumirse en ocho puntos:

1. La definición de España como Estado federal.

2. El reconocimiento de la realidad nacional catalana (personalmente sostengo que España es una nación que integra naciones, nacionalidades y regiones, y que el Estado integra Comunidades nacionales, forales y autónomas).

3. La definición precisa de las competencias del Estado y de las pautas sobre su ejercicio, y la atribución de todas las demás competencias a las Comunidades Autónomas.

4. El reconocimiento de una asimetría competencial que atienda a los hechos diferenciales y los derechos históricos ya reconocidos por la Constitución y los Estatutos vigentes.

5. La consideración de los temas lingüísticos y culturales como competencia estricta de las Comunidades con lengua propia.

6. La constitucionalización de los principios de solidaridad y ordinalidad que han de informar la financiación de las Comunidades Autónomas.

7. La descentralización efectiva del Poder Judicial.

8. La transformación del actual Senado en una verdadera Cámara territorial (personalmente defiendo un Consejo Federal integrado por representantes de los Gobiernos autónomos).

Estoy convencido de que una mayoría de catalanes y con ellos una mayoría de españoles darían su apoyo a una renovación del pacto constitucional de 1978 que contuviera los elementos antes mencionados.

A veces me preguntan qué pasaría si los catalanes de forma mayoritaria rechazaran esta reforma. No creo que eso vaya a suceder pero, en ese caso, desde la democracia y la legalidad habría que acordar una fórmula para que los catalanes pudiesen ser consultados; pues para poder decidir, primero hemos de ser capaces de acordar.

Para acordar el contenido y alcance de esta consulta, la ley de la claridad canadiense aporta elementos muy relevantes que deberían ser tenidos en cuenta.

Como dice la Sentencia del Tribunal Constitucional que anuló la declaración de soberanía aprobada por el Parlament: “La Constitución no aborda ni puede abordar expresamente todos los problemas que se pueden suscitar en el orden constitucional, en particular los derivados de la voluntad de una parte del Estado de alterar su estatus jurídico.

Los problemas de esa índole no pueden ser resueltos por este Tribunal, cuya función es velar por la observancia estricta de la Constitución. Por ello, los poderes públicos y muy especialmente los poderes territoriales que conforman nuestro Estado autonómico son quienes están llamados a resolver mediante el diálogo y la cooperación los problemas que se desenvuelven en este ámbito”.

Diálogo, negociación y pacto. Esa es la tarea en la que todos debemos empeñarnos.