Notícies i articles

Us recordo que gairebé cada dia recomano articles a través de Twitter i de la meva pàgina a Facebook. Aquí hi trobareu les meves intervencions més recents, i aquí accediu al meu Arxiu. Ho trobareu tot plegat al meu web personal miqueliceta.cat Aquest Diari continua al blog del meu web.

Presentació de la proposta de resolució pel diàleg i la reconciliació

INTERVENCIÓ DE MIQUEL ICETA DEFENSANT LA PROPOSTA DE RESOLUCIÓ PEL DIÀLEG I LA RECONCILIACIÓ

Palau del Parlament, 28.03.2018

[enllaç al vídeo]

Moltes gràcies, senyor president,

Senyores i senyors diputats,

Aquest Parlament es va constituir el 17 de gener, estem a 28 de març i seguim sense president i sense govern. Vàrem celebrar un ple l’1 de març que va servir per conèixer la posició de cada grup parlamentari a l’inici de la legislatura i, finalment, la fallida sessió d’investidura del 22 de març ha posat en marxa el rellotge. Però el cert és que seguim sense president i sense govern. I, per tant, se segueixen aplicant les previsions de l’article 155 de la Constitució espanyola autoritzades pel Senat.

Mentrestant, la profunda divisió social es manté i fins i tot determinats sectors es radicalitzen i apareixen actituds violents i intolerants respecte de persones i seus de partits, i fins i tot s’assenyalen comerços i propietats d’aquells que no comparteixen l’opinió dels intolerants.

Sense escarafalls però amb fermesa cal denunciar actituds i actuacions que poden destruir la convivència i que poden atiar una violència sense aturador. Ni aldarulls ni intolerància han portat res de bo al nostre país, a cap país, i cal prevenir-los i aturar-los mentre encara hi som a temps. Exemples no gaire llunyans, ni en el temps ni en l’espai, ens haurien d’ajudar a evitar mals majors. Per cert, nosaltres, i ho veuran en el text, condemnem qualsevol violència, no pretenem atribuir tota la responsabilitat a uns o altres.

En el Ple del dia 1 de març, el nostre grup va presentar una proposta de resolució que, en part, reiterem avui perquè no ha perdut vigència:

  • Cridem a restablir consensos bàsics.
  • Proposem l’establiment d’un marc de diàleg entre les forces polítiques i socials catalanes.
  • Apel·lem a un constant esforç de diàleg, negociació i pacte rebutjant qualsevol proposta unilateral i il·legal.
  • Defensem el compliment de la llei, perquè només hi ha democràcia des del respecte a la legalitat.
  • Reclamem que es garanteixin en tot moment els valors constitucionals bàsics, els drets de la ciutadania i els tractats internacionals subscrits per Espanya que asseguren els drets de tots.
  • I recordem que els conflictes polítics s’han de resoldre en el marc de la política i no trobaran solució en la seva judicialització.

En la meva intervenció en el fallit debat d’investidura, parlava de la impossibilitat de fer avançar el país si no som capaços de superar la lògica de dues meitats enfrontades, de superar una política de blocs. No podem deixar que qualli una política de blocs enfrontats.

I també els diré: no ens sembla que la millor manera de superar els blocs sigui crear un front, i menys que ho faci el president del Parlament, que té l’obligació d’intentar representar el conjunt de la cambra i tots els seus integrants. Faig un parèntesi: nosaltres no creiem que l’actitud sistemàtica del president del Parlament sigui sectària o parcial; podem criticar algunes de les seves declaracions i actuacions, però no veiem que calgui demanar-li la dimissió.

El dia 22 els deia que la força que necessitem per remoure els obstacles que limiten el nostre potencial és un gran acord Catalunya endins que no tenim. Necessitem, i ho torno a dir, acords transversals de país.

En el Ple de dissabte passat vaig desenvolupar el nostre plantejament sobre tres eixos: respecte a la llei, primacia de la política i recerca dels més amplis acords possibles. Sense respecte a la llei, no hi ha democràcia. Sense democràcia, no podem fer política. I la política adequada per evitar la fractura del país en dues meitats requereix amplis acords.

És obvi que es necessiten acords d’àmplia majoria. Com volem, si no, superar la gravíssima crisi política, institucional, econòmica i social que tenim entre mans?

Em preguntaven l’altre dia per un govern de concentració. I els dic: «Sí, seria bo.» Sí, si fos possible. Que és que no recordem el Govern d’unitat presidit per Josep Tarradellas? Aquell Govern tenia consellers polítics que representaven tots els partits. I a aquell Govern els partits hi enviaven els seus representants més capaços.

De vegades, és cert, no és possible un govern d’unitat. Però, en tot cas, calen grans acords.

Recorden vostès també els pactes de la Moncloa. Qui dubta que aquells pactes van impulsar la democratització d’Espanya, la superació de la crisi econòmica i social, van garantir l’estabilitat política, la modernització del país i, finalment, fins i tot, l’ingrés a la llavors anomenada «Comunitat Econòmica Europea»?

Els països que s’enfronten a greus crisis les superen millor i més ràpidament com més acords i més amplis assoleixen.

Els ho vaig dir dissabte, i ho repeteixo avui: nosaltres estem disposats a abandonar el refugi dels blocs per avançar en el camp obert del diàleg. I la nostra disposició és sincera i permanent, no necessàriament en un govern, encara que siguem a l’oposició, la mateixa disposició en qualsevol cas.

Ara bé, desencallar això no depèn de nosaltres, ni fonamentalment de nosaltres. Per començar, si avui encara no hi ha govern és perquè la majoria independentista no s’ha posat d’acord en un candidat viable. I jo sé que em diran vostès i em poden dir: «Escolta’m, és que no ens han deixat.» Però, escolteu, a la mesa d’avui se li ha sotmès la possibilitat de delegació de vot de Carles Puigdemont i és la mateixa mesa la que no ho ha atès, almenys avui. Si no som capaços, perquè crec que no es pot, d’assegurar aquella delegació, com podríem assegurar la presidència? I els recordo que en aquesta mesa hi ha una majoria que és la que és.

Ara, tenen temps, és veritat. Tenen temps per posar-se d’acord. Però, els ho recordo, mentrestant el 155 segueix vigent. I també els ho recordo: és un article que es va aplicar perquè algú va tòrcer la voluntat i la decisió del president Carles Puigdemont de convocar eleccions. I convé no oblidar-ho, perquè les coses no cauen del cel. I és veritat, mentre no hi hagi un acord com a mínim entre vostès, aquest article seguirà vigent.

Ara, més enllà d’això, i avui hem vist altres exemples. Els dos grups més importants de la cambra no es parlen entre ells –jo no dubto de la paraula de la senyora Arrimadas. No convé que comencem a parlar entre tots? Si volen, pel que és petit, però comencem, i després anirem al que és gros. Però si no es produeix aquest respecte a les diferents opinions, sense voluntat de diàleg amb tothom, sense exclusions, i sobre tot, no ens en sortirem.

També els diré: hauríem d’atribuir més responsabilitats a qui major representació té. Nosaltres tenim disset diputats, no cal dir que en voldríem tenir molts més. Ara, hi ha qui en té trenta-sis, hi ha qui en té trenta-quatre, hi ha qui en té trenta-dos… Jo els demano que facin aquest esforç. No cal que ho diguin avui, no cal escenificar, però cal posar-s’hi. No per nosaltres, sinó pel país, per la ciutadania que representem.

I abans de parlar probablement s’han d’acceptar unes regles comunes, si no, el diàleg es fa impossible. Quines són? Home, la primera: respecte a la legalitat i a les institucions democràtiques emparades per la llei i que emanen de la voluntat popular, la primera, aquest Parlament.

I aquí hem de dir que algú pot plantejar una disjuntiva. O una de dos: o desobediència o legalitat, o insurrecció o institucions, o talls de carreteres o Parlament, o pintades o discursos, o pedrades o negociacions.

Jo els demano que no permetem que la ràbia, la indignació o un sentiment d’impotència dictin la nostra política col·lectiva. Ni la ràbia ni la indignació ni la impotència ens serveixen avui per avançar.

Fem el favor, tots plegats, d’escoltar els màxims comanaments dels Mossos d’Esquadra: hi ha el risc d’un gir violent i cal tallar-lo en sec per retornar a la política amb llibertat, democràcia i respecte per totes les idees abans que sigui tard.

Tinguem també molta cura amb les paraules i més encara, més cura, amb les grans paraules. Un «front per la democràcia» no pot ser utilitzat com a sinònim de front contra la Constitució i l’Estatut; un front per la democràcia no pot ser sinònim de desacatament del poder judicial; un front per la democràcia no pot servir per dir que s’està a punt de repetir l’entrega del president Companys per la Gestapo; un front per la democràcia no pot implicar la pretensió que el Parlament de Catalunya dicti a un jutge quines disposicions pot prendre i quines no. Això va en contra de la separació de poders.

Recordin la recent declaració de la primera ministra d’Escòcia, radicalment en contra de processos d’extradició, del que se li preguntava, del que afecta a Clara Ponsatí, però deia: «Però, escolti’m, això ho han de decidir els jutges.» Exactament el que hem de dir nosaltres: això ho han de decidir els jutges.

Un front per la democràcia no pot emparar els que amenacen els jutges i les seves famílies. Ja ens hem dividit prou, ja ens hem enfrontat prou, ja hem erosionat prou les institucions, ja hem espantat massa gent, ja hem malmès prou inversions i hem foragitat prou empreses, ja hem perdut massa oportunitats i massa energies.

I la millor manera que tenim tots plegats per resoldre aquest problema és retornar d’immediat a la política. La millor manera és demostrar que som capaços de dialogar i d’acordar, que respectem la legalitat i que rebutgem tota forma de violència.

Fem-ho pels que estem aquí, pels ciutadans als que servim, i també pels que avui se senten víctimes d’una gran injustícia i les seves famílies. La millor manera d’ajudar-los és fent les coses bé, no estripant les cartes, cercant acords, respectant la llei. condemnant violències i aldarulls, fent Govern.

Moltíssimes gràcies.

Intervenció en el ple del Parlament

INTERVENCIÓ DE MIQUEL ICETA EN EL PLE DEL PARLAMENT

Palau del Parlament, 24.03.2018

[enllaç al vídeo]

Gràcies, senyor president.

Senyores i senyors diputats, com vostès saben el nostre grup va plantejar ahir la desconvocatòria d’aquest Ple i crèiem que era el que procedia. Però avui el president ens ha reunit, ens ha explicat les seves raons, ens ha diy: «Efectivament, no podem fer un ple d’investidura, però al Ple convocat us donaré la paraula als grups perquè us hi pronuncieu.» I és fent aquest esforç d’empatia i de comprensió que potser avui no complim escrupolosament el Reglament

Però si hi ha algun moment per fer-ho és aquest, perquè vivim en un país que té el cor encongit. Uns, «frapats» per una actuació contundent, fins i tot desproporcionada, per alguns considerada injusta, del poder judicial, i altres per la incertesa política que s’arrossega des de fa mesos i per la separació en dos meitats del nostre poble. Tots amb el cor encongit. Tots amb les seves raons. I nosaltres, en aquest sentit, volem afirmar novament la nostra voluntat de fer un esforç d’empatia amb tots els ciutadans i ciutadanes de Catalunya. I també amb els que han estat colpits per decisions judicials que vam conèixer ahir.

Un esforç d’empatia no vol dir compartir arguments, motivacions i objectius, però sí comprendre el que hi ha darrere de cada persona, de cada paraula i de cada actuació. Nosaltres ens hem autoimposat aquesta obligació. I per això avui també hem volgut intervenir en aquest Ple, perquè convé que aquest sentiment que tots compartim des de posicions molt diferents sigui traslladat al conjunt del nostre poble.

I ara passo a expressar-los la posició del nostre grup, una posició basada en dos pilars. Un primer que és el respecte a la legalitat, a l’estat de dret i a la separació de poders. I, l’altre, la convicció que els problemes polítics només poden trobar solució en la política. I estem davant del problema polític més rellevant de la democràcia des de l’any 1981.

Vivim en democràcia. La nostra presència avui aquí, en aquest Parlament de Catalunya, ho demostra. Però certament la nostra democràcia ha de guanyar en qualitat, pot i ha de guanyar en qualitat. Però això no desvirtua en absolut l’obligat respecte a la legalitat vigent i als mecanismes i les majories necessàries per canviar-la. I també l’absoluta necessitat de respectar la separació de poders i l’autoritat de qui ha de verificar el compliment de la llei, l’autoritat del poder judicial.

Dit això, i ho hem dit des de fa molt de temps, mesures cautelars de presó preventiva són desproporcionades. Però també vull recordar: en cap cas alteren el dret a la presumpció d’innocència constitucionalment reconeguda.

Què els hi proposem, doncs? Respecte a la llei, primacia de la política i recerca dels més amplis acords possibles.

Algú tan poc sospitós com Felipe González ha parlat aquests dies dels riscos d’apartar la política, de marginar-la. Crec que la cita és exacta, Felipe González va dir ahir mateix, entre altres coses: «No hay que ampararse en los jueces para no asumir la responsabilidad de la política.» Hi coincideixo al cent per cent. Anava encara més lluny quan va dir, i lògicament m’incloc en la part de crítica que l’expressió contempla: «Nos amparamos en las togas porque como políticos somos unos inútiles.»

Parlava, fent-se ressò d’una escola política ben antiga, dels riscos del “govern dels jutges”. I perquè els jutges no governin hi ha d’haver govern. Govern que no és altra cosa que l’acció col·lectiva decidida democràticament i aplicada amb respecte a majories i minories. Avui mateix el lehendakari Urkullu, persona que també admiro, diu: «La política ha desaparecido.»

Els primers obligats, crec, per aquestes interpel·lacions som nosaltres mateixos com a representants del poble de Catalunya. I, per tant, la nostra responsabilitat avui, per gran que sigui el dolor que puguem sentir uns i altres per raons, a vegades, ben diferents, és tornar a posar la política en el primer pla.

Els diré, i sé que és polèmic, però el nostre grup, quan deia: «Cal atorgar responsabilitats de govern a qui pugui exercir-les amb plenitud», ho feia precisament per aquest sentit de posar la política en el primer pla, i no supeditar-la en cap cas, a decisions judicials. No només… Ja sé que després va fer polèmica, però hi havia hagut declaracions ben assenyalades d’exponents que pensen molt diferent al que pensem nosaltres en el mateix sentit, quan ens deien: «No es pot presidir un govern des de la presó», o: «Convé que els membres del Govern tinguin plena llibertat d’actuar i siguin lliures de veu, tinguin la veu lliure», era la cita.

No pot haver-hi un retorn a la política sense la recuperació del control de les nostres institucions d’autogovern. Aquest hauria de ser el primer punt de qualsevol programa polític que mereixi aquest nom i que pugui ser discutit i compartit per amplis sectors d’aquesta cambra. I això vol dir elegir un president o una presidenta que efectivament pugui exercir amb plenitud la seva tasca, i que accepti fer-ho des del respecte a la legalitat per no tornar a caure en errors i conseqüències que avui tots lamentem. I s’ha de formar Govern amb aquestes condicions.

Sabem perfectament que a la cambra hi ha una majoria independentista, amb algunes dificultats d’entesa, però a les majories compostes per diversos grups això és el normal.

Aquesta majoria té dret a elegir president i formar Govern. Ara, també els hi dic, haurien de ser un president i un govern que no oblidessin que no tenen una majoria social al darrere i que, tenint plena legitimitat per governar, tenen l’obligació de fer-ho des del respecte a la legalitat i comptant amb el conjunt de la ciutadania a la que tenen la responsabilitat de representar. Cal pensar en el país sencer i no només en una part, per gran que sigui. Jo comprenc, i quan sento discursos que un creu tenir la raó i està emparat en les virtuts cíviques més potents… Però jo els demano: no pensin que hi ha una altra meitat del país que no és la seva, la de qui sigui, que no té virtuts cíviques, que no té raons, i que, per tant, no mereix ser escoltada i tinguda en compte. Seria un gravíssim –gravíssim– error.

Deia: els grups independentistes tenen la responsabilitat de dir-nos si realment volen governar amb aquest dret que les urnes el 21 de desembre els hi va donar.

Permetin-me una reflexió que faig en nom del meu grup, però que té, com saben vostès sempre, una càrrega personal molt gran: des del nostre punt de vista la sortida a aquesta gravíssima crisi política, institucional, econòmica i social exigeix d’amplíssimes majories. Sabem que és molt difícil, no volem enganyar ningú. Però cada cop que diem, com jo he dit: «La crisi més important des de l’any 81», com vostès diuen: «L’abans i el després», l’abandó definitiu de determinades perspectives, sigui quina sigui l’argumentació, l’abast d’aquesta crisi és obvi que ens està depassant a tots nosaltres, individual i col·lectivament.

Pensem que un govern d’una part serà capaç d’afrontar amb èxit aquest problema? Permetin-me, jo ho dubto molt. No dubto de la bona voluntat de ningú, de les bones intencions. Però també hem vist que moltes vegades bona voluntat i bones intencions no ens impedeixen d’avançar a empentes i rodolons i a vegades a retrocedir a batzegades impensades.

Estem molt lluny del consens necessari per fer una operació política com la que d’alguna manera estic descrivint. Però en canvi estem molt –molt, molt– a la vora de caure en un abisme que faci la divisió, la ruptura, que faci la fractura irreversible. I efectivament –i ho deia en un altre sentit Sergi Sabrià–, potser d’aquí un temps tots ens preguntarem què vam fer quan calia aquest esforç, quan calia aquest esforç d’empatia, de compartir, de renunciar al programa màxim en benefici del programa mínim; quan el que calia era recuperar les institucions d’autogovern i un govern de Catalunya que mereixi aquest nom. Què vam fer? Ens vam refugiar a la comoditat cadascú del seu bloc, emparat per la convicció profunda de tenir la raó, tota la raó, i que els altres estan equivocats? Crec que seria un error.

Tots som conscients, i n’hem parlat moltes vegades, dels obstacles per al nostre progrés econòmic i social, per a l’avenç del nostre autogovern, per al ple assoliment de les aspiracions nacionals del nostre poble. Però com més gran dibuixem l’obstacle, més petita sembla la nostra política, si no és capaç d’abraçar el conjunt de la ciutadania i una àmplia majoria d’aquesta cambra.

Sabem que és arriscat, ja els hi diré: tan arriscat com que ens hem de posar d’acord alguns que pensem radicalment el contrari sobre l’article 155 de la Constitució, mirin. Mirin si els hi poso difícil. Uns pensen que ha estat un caprici d’un estat autoritari destinat a anorrear l’independentisme, altres pensem que era la forma de restituir la legalitat. Miri si estem lluny. I encara m’he deixat, òbviament, posicions intermèdies que no vull desmerèixer, ans el contrari. Però volia situar els dos extrems.

Doncs, bé, o acceptem que només aproximant posicions d’aquests extrems serem capaços de trobar el camí per avançar o ens tornarem a equivocar. I m’hi poso: ens tornarem a equivocar tots. Alguns pensem que efectivament el 6 i 7 de setembre es va trencar la legalitat, que es van trepitjar els nostres drets. Pensem que va ser un error proclamar una república i no convocar unes eleccions; sí, ho pensem. Però això, què ens dona? La satisfacció d’estar convençuts que tenim la raó? Arregla això qualsevol problema dels ciutadans i les ciutadanes del nostre país, aquest convenciment, aquest confort? Jo crec que no.

I per això els dic: Nosaltres pensem que vulnerar la llei en un estat democràtic és un greu error que té greus conseqüències, com s’ha vist, però sobretot ens allunya de la política, que és la nostra obligació. Aquell compromís que hem contret davant la ciutadania del nostre país.

Tornem a la política ja. I és veritat que alguns trobaran el que ara els diré ben poca cosa. Però, recuperar les institucions d’autogovern val l’esforç? Tenir un govern de la Generalitat que se senti en aquest primer banc, que cada dia respongui les preguntes de l’oposició, que cada setmana pugui utilitzar els instruments de govern al servei d’un projecte de país? No crec que sigui poca cosa.

I després situem les tres grans prioritats del país al capdavant, el discurs de l’altre dia del candidat Jordi Turull en parlava: no estem d’acord en que cal impulsar l’economia d’aquest país, la seva competitivitat? No estem d’acord en que cal recuperar la justícia social, erosionada encara més per la crisi, ben recent, que encara no podem donar per superada? No ens podem posar d’acord en com avançar en l’autogovern que tenim, en el camí que alguns volen, molt més llunyà que el meu? No val la pena això?

Per això, president, potser jo ho hagués fet d’una altra manera, però potser avui, en poder parlar en aquest Ple, transmetent, traslladant-li la posició del nostre grup ens estalviem fer un ple de pressa i corrents la setmana vinent per fer un altre cop tots grans abrandats discursos i brindis al sol sense haver treballat la possibilitat real de donar sentit i contingut als anhels del nostre poble, efectivament dividit, i sobretot donar alguna raó perquè aquest cor encongit que batega a les llars de Catalunya pugui estar una mica menys encongit, perquè hagi vist que almenys els seus representants estan a l’alçada.

Si es vol diàleg, cal voler-ho de veritat. Serà molt difícil, però jo els dic: nosaltres estem disposats a abandonar el refugi dels blocs per avançar en el camp obert del diàleg. Serà la millor contribució per al país i també, i els diré, penso en ells i en elles, en les persones i les seves famílies que avui ho estan passant pitjor i que vostès saben perfectament quines són.

Moltes gràcies.

(Aplaudiments.)

 

Intervenció en el debat d’investidura

INTERVENCIÓ DE MIQUEL ICETA EN EL DEBAT D’INVESTIDURA

Palau del Parlament, 22.03.2018

[enllaç al vídeo de la intervenció]

[enllaç al vídeo de la rèplica]

Gràcies, senyores i senyors diputats.

Permeti’m que comenci dient que, des del nostre punt de vista, aquesta legislatura comença tan malament com l’anterior. I m’explicaré. També l’anterior legislatura va començar amb un Ple convocat d’un dia per l’altre, amb unes converses telefòniques de la llavors presidenta, que ho recordarà, amb els presidents dels grups. Però almenys a l’anterior legislatura això va anar així perquè estava a punt d’esgotar-se el termini legal finit el qual hauríem hagut de convocar eleccions. Per tant, llavors tots vam entendre que, per mor de no perdre l’oportunitat d’una legislatura, havíem de transigir i de ser flexibles i d’acollir, fins i tot de bon grat, el que va fer la presidenta llavors.

Però ara no era aquest cas. No estàvem amb un problema de terminis. I jo encara els he de dir, i després d’escoltar la intervenció del candidat, que no sé per què fem aquest Ple avui. L’única raó que a nosaltres se’ns acut és perquè demà hi ha una citació judicial. Però, després d’escoltar la intervenció, no acabem de veure el sentit de la cosa. Perquè realment estem davant d’una contradicció evident. Es vol el suport de la CUP però es fa una proposta –i jo no ho dic pejorativament, tot el contrari– de tipus autonomista. I, si m’ho permet el candidat, el senyor Jordi Turull, alguns deien: «Recorda el Puigdemont, recorda el Mas.» Doncs, jo sé que la comparació que jo faré ara ell no se la prendrà malament: recorda en Pujol. Jo havia assistit a discursos del president Pujol com a candidat, que, quan el volíem criticar, dèiem: «Ha fet una guia telefònica.» I avui és veritat que alguns passatges d’aquell discurs que ens ha fet el candidat, doncs, ens recordaven aquell moment.

Però és que aquesta és la disjuntiva en la qual ens trobem. Vostès volen completar una majoria amb un programa que no és compartit pels tres elements d’aquesta majoria. I llavors nosaltres voldríem saber el perquè d’aquest canvi d’objectiu. És un canvi realment sincer? Vostès consideren que el que volien fer no es pot fer i, per tant, han de canviar allò que abans en dèiem de paradigma? O senzillament és que hi han condicionants que obliguen a una contenció en el discurs. Això només vostès –i en concret el senyor candidat– ens ho podrien dir.

A nosaltres no ens ha agradat aquest apressament. Hi havia una ronda de consultes ja convocada que ens hauria permès fer aquest Ple, probablement, doncs, potser dilluns, sense cap mena d’entrebanc i sense cap mena de problema, sense forçar la màquina. I jo crec que de tant en tant és bo que tots ens repetim que això no és una coordinadora de partits amb vot ponderat. Això és una institució, amb unes regles, amb uns reglaments, amb uns «modus», que hauria dit la meva àvia, que convé servar, pel respecte que ens hem detenir entre tots i pel respecte que ens ha de merèixer la ciutadania a la qual servim.

I creiem, sincerament, que en aquesta convocatòria de Ple s’han apressat els terminis sense que n’entenguem la raó, i menys encara després d’haver escoltat el contingut del discurs del senyor candidat.

Aquesta legislatura comença malament, també, des del nostre punt de vista, perquè es pretén investir persones que tenen una dificultat objectiva per desenvolupar la tasca a la qual són cridats. Primer es va intentar investir una persona, Carles Puigdemont, que no està aquí. Després, finalment la realitat, sembla, es va imposar, i ell va retirar, sense dir-ho, la seva candidatura. Després es va intentar el mateix amb Jordi Sànchez. També passats uns dies s’imposa la realitat, però aquesta vegada sí, es va produir una retirada formal i per escrit de la candidatura.

I ara se’ns planteja la candidatura d’en Jordi Turull. I nosaltres, amb el dolor que cadascú pugui sentir…, però és que creiem que nomenar com a president de la Generalitat algú que objectivament té limitades les seves capacitats no és un bon servei al país.

I com no han de creure per a res el que jo digui, els llegiré el que deia una consellera de l’anterior Govern, de forma ben rotunda i sincera a Catalunya Ràdio: «Les persones que estan al capdavant del Govern han de tenir les mans completament lliures i, sobretot, la veu lliure.» Jo crec que té raó, i probablement quan la consellera ho deia ho deia amb molt dolor, molt més que el que jo segurament pugui sentir. I ja sé que a vegades plantejar aquestes qüestions és difícil, però és que és així.

De fet, si hem vist ja alguna cosa abans de començar és que hem alterat el calendari del Ple per causa judicial. És que ara haurem de condicionar els plens del Parlament al calendari que ens marqui un jutge, precisament perquè potser la persona que hàgim triat com a president de la Generalitat tingui unes obligacions que lògicament no pot defugir, a menys que vulgui marxar.

I, per tant, nosaltres creiem que d’això se n’ha de poder parlar amb tota claredat, i més si resulta després que el programa que se’ns presenta és un programa que pot concitar molt més suport que el programa de l’anterior legislatura. Parlem en plata: jo estic encantat que comencem a fer debats sobre com combinar l’economia 4.0 amb el concepte d’economia circular. El procés de la gentrificació, per exemple, doncs, també és un tema molt interessant. Si un segueix les propostes que ens ha fet el candidat a la presidència, és difícil trobar-hi coses amb què estar-hi en contra. És veritat que alguns podem dir: «Escolti, això es podia haver fet fa temps» o «Hi han fites que vostè ha assenyalat que el Govern al qual vostè pertanyia no va abordar». Però, al cap i a la fi, això, que són crítiques legítimes en política, no resolen els problemes de la gent, i molta gent diu: «Escolti’m, si es fa un acord al Parlament de Catalunya per un pla de xoc per reduir les llistes d’espera, benvingut, el proposi qui el proposi, el signi qui el signi.»

I per això em sembla que el discurs del senyor candidat potser ha amagat una mica la qüestió fonamental. I la qüestió fonamental és la següent: quin balanç fem de l’anterior legislatura i fins a quin punt estem disposats a modificar, a canviar, a superar, a adaptar –posi’n vostès el verb que vulguin– els objectius, els instruments i els ritmes.

Jo no vull ni he demanat mai que ningú renunciï als seus principis, als seus valors, als seus ideals. Sí que dic que la pràctica moltes vegades ens fa revisar plantejaments. I que els que, potser portats per l’entusiasme, pensaven que la via unilateral i il·legal podia portar molt lluny, potser avui, vist el que ha passat, poden considerar que cal buscar altres camins. En això no hi vegin cap crítica; vegin el realisme de qui s’enfronta a uns condicionants que fan que moltes vegades, doncs, les il·lusions, els projectes, s’hagin d’adaptar a aquesta realitat.

Perquè, escolti’m, la darrera legislatura no va acabar bé. I ningú pot dir que va acabar bé. Va acabar amb una república proclamada però no real, amb un govern en desbandada, amb l’aplicació de l’article 155, la intervenció de les institucions catalanes, per convocar unes eleccions. No és un bon final –no és un bon final–, però és que, a més, resulta que tenim una societat dividida, no ens enganyem. Almenys nosaltres no ens enganyem. Quan resulta que del resultat electoral de les darreres eleccions el primer partit a Catalunya es diu Ciutadans – Partido de la Ciudadanía, que va treure 1.100.000 vots, que és un partit, amb tots els respectes, amb el qual mantenim discussions i a vegades alguns acords, això vol dir alguna cosa, no?, això potser deu voler dir que alguns que no han acceptat consensos travats al llarg de molt de temps, finalment, probablement perquè el procés independentista finalment els ha alterat, i han decidit fer una política molt diferent a la que es feia.

I, per tant, a mi m’agrada molt quan sento des de la tribuna apel·lacions, com ha fet en Sergi Sabrià, el portaveu d’Esquerra Republicana, a la necessitat de refer consensos bàsics, però refer consensos bàsics implica també renunciar a fer accelerades… poc pensades, i per tant, tots haurem de fer aquest esforç. I evidentment, tots, nosaltres els primers, disposats a moure’s. Però si avui un candidat d’aquesta majoria en construcció, diguem-li així, independentista, ve amb un programa que resulta que no parla de la independència, no parla de la república, parla molt de l’1 d’octubre però no del mandat democràtic de l’1 d’octubre, no ens parla de l’espai lliure de Brussel·les, no ens parla, perdonin, d’una cosa que és amb la que jo em vaig preparar aquest debat, que era una proposta d’acord d’investidura, que jo tenia entès que havien acordat Junts per Catalunya i Esquerra Republicana, i que havien sotmès a les companyes de la CUP, però resulta que hem escoltat el discurs i hem dit, home, és veritat que algunes polítiques de tipus sectorial sí que hi troben encaix, però la qüestió central d’aquesta legislatura, de cap on orientem la política catalana, té tant poc a veure com un ou amb una castanya.

Jo cada cop que sento parlar de diàleg, negociació i pacte, renuncio als drets d’autor, però me n’alegro (Aplaudiments.) Jo cada cop que sento parlar d’una política pensada pel conjunt de la societat, me n’alegro. Si això vol dir que efectivament, tots, uns i altres, renunciem a una idea de progrés social basat en dues meitats enfrontades, sobre aquest camí hi ha molt a córrer, hi ha molt a parlar. Ara, hi ha d’haver un punt zero que algú digui: miri, el que jo estava fent fins ara, he vist que no ha anat prou bé i hem de buscar un altre camí. I això, repeteixo, no és un element de crítica, és un element de realisme, és un element de demostració que es viu a la realitat i que no es viu en una altra dimensió desconeguda.

Per què ha canviat el seu discurs? No ho sabem, només ens ho pot dir vostè. Nosaltres, el que sí que li podem dir és que, vists els antecedents, no tenim encara prou elements de confiança que ens facin modificar la nostra oposició a la seva candidatura. També li vull dir clarament. Però no voldria que això fos llegit en clau d’una crítica personal, que també hi podria ser, sinó en clau de dir, un canvi copernicà, un gir de cent vuitanta graus, tan sobtat, ens ha sobtat molt. O aquí hi ha algunes coses que no sabem i sobre les quals puguem després treballar tots plegats o això és, senzillament, un discurs per no ficar-se amb més problemes dels que ja té i les ganes de poder, doncs, comparèixer davant d’un jutge en qualitat de candidat o si fos elegit president.

Però hem començat aquest ple amb la notícia, que no sé si serà o no desmentida, que les companyes de la CUP consideren que no es donen les condicions per donar-li suport. Per tant, imagini’s vostè la lectura que en fem, els que no participem d’aquesta majoria en construcció, per què ens han fet córrer tant? Quina era la gràcia, si no hi havia assegurada una majoria? Si a més, el discurs del candidat, en comptes d’aproximar-se a les posicions de les companyes de la CUP, sembla que les allunya?

Per tant, jo vinc al Parlament, a part de a discutir, i tant com calgui, i a defensar els meus plantejaments, a intentar entendre en quin context tots ens movem per intentar fer la millor aportació possible en funció de –lògicament– del projecte polític que defenso.

I la veritat, no ho entenc. Ara, també li vull dir si, efectivament, hi ha una renúncia de treballar només pensant en una meitat, de buscar una legitimitat amb unes institucions que no la tenen, de renunciar a fer un procés constituent en el que només hi participaria mig país, escolti’m, això està obrint un camp molt interessant, sobre el que molts podrem després aportar i construir. Si només és una petita anècdota o un gir argumental puntual, necessari, com es deia abans, por “necesidades del guión”, doncs llavors no podrem establir una col·laboració sòlida.

En tot cas, nosaltres creiem que la contradicció està servida. O bé hi ha una majoria independentista per desobeir i construir república o bé s’està en disposició d’explorar una majoria més transversal. I no sabem veure altre camí i escolti’m, ja sé que dient això m’arrisco molt, però, a això ja hi estic acostumat…, però és que ho veiem així, perquè és veritat que tothom vivim i administrem la nostra coherència, però no tot és possible. No és possible república sense desobediència. I per tant, i com la paraula república, per cert, no ha aparegut en el seu discurs, no sabem si és perquè realment, per les raons que sigui, vostès han renunciat o estan plantejant…, millor per no dir la paraula renúncia, que sembla que…, vostès estan plantejant un treball en un altre pla o no…

I per tant, és veritat que avui, una mica desconcertats ens han deixat. Perquè efectivament, jo suposo que, com molts, per preparar la intervenció, doncs, com no teníem, lògicament, el discurs escrit, treballàvem l’acord d’investidura del que disposàvem. En veure que després, el guió no és aquest, doncs realment, nosaltres li hem de dir, si hi ha de veritat disposició a parlar en uns termes ben diferents al de l’anterior legislatura, a refer consensos socials, a pactar polítiques públiques, a intentar que aquest país, malauradament dividit, però no trencat, no es trenqui, amb nosaltres podem comptar-hi a canvi de res, com sempre.

I m’ha agradat, i em permetrà i em perdonarà que el citi un altre cop, al portaveu del Grup Republicà quan recordava, per exemple, consensos importants, als inicis de l’etapa autonòmica en matèria de política lingüística. Perquè, efectivament, aquest país té uns fonaments i en aquests fonaments hi ha participat moltíssima gent.

Però quan hi ha participat moltíssima gent? Quan hi havia les condicions per fer-ho, quan les apel·lacions al diàleg i a pensar en tots eren certes. I això no excloïa, en absolut, grans discrepàncies, almenys els socialistes hem discrepat de Jordi Pujol, que abans citava, moltíssim, això no va impedir, en grans temes de país, posar-nos d’acord.

I per tant, i avui, potser els mirem amb certa nostàlgia, tots plegats, perquè els trobem a faltar. I és que un país és la seva diversitat, el seu pluralisme, però també la seva capacitat de lligar acords transversals sobre els temes que, podríem dir, són el nucli del funcionament d’una societat democràtica avançada. I aquest Parlament, que ha vist grans lluites, que ha vist grans contradiccions, que ha vist, a vegades, desqualificacions, ha vist també grans acords. I jo els diré, a la vida no tries mai ni tot el bo i tot el dolent, però m’agrada molt més recordar els acords produïts i això que normalment es feien quan jo estava…, o el meu partit estava a l’oposició, que no pas les grans discussions d’avui.

Per tant, hem de decidir. Nosaltres creiem que aquest país dividit, enfrontat en dues meitats, no avançarà, no pot avançar, cap país pot avançar d’aquesta manera. La reconstrucció de consensos implica, a vegades –i és cert– renúncies per part de tothom. Em sembla que ho he dit alguna vegada: «Si no estàs disposat a renunciar i cedir, no seguis a la taula de negociació, perquè no estàs sent honest amb l’altra part de la taula.» I negociar vol dir amb tothom. No pots dir, jo amb aquests sí, i amb aquests no, i disposat a parlar del conjunt dels temes, no hi ha temes reservats, que formen part del sagrat, sinó que tots estem cridats a trobar camins d’encontre, siguin quins siguin els temes, per difícils que siguin.

I després, no oblidar que la gent que ens veu des de fora, independentment de la seva posició política i de com hagin viscut aquests mesos, està vivint amb neguit aquesta dificultat d’arrencada d’aquesta legislatura. Perquè és veritat, hi ha una vigència d’un article 155 de la Constitució, però tothom sap que, des del 31 de gener es podria haver arrencat una legislatura i aquest article podia no estar sent d’aplicació en aquests moments. I que la principal responsabilitat de que això sigui així és nostra. Ja veuen que faig un «nostra» ampli.

També podria dir, home, si vostès s’haguessin posat d’acord…, no, dic nostra, dels cent trenta-cinc diputats i diputades de la cambra. Però hi ha molta gent que ens està esperant: els aturats, la gent que espera els ajuts a la dependència, els que esperen la renda garantida de ciutadania, els que tenen llistes d’espera sanitàries, o que estan esperant una plaça d’una residència de la tercera edat; els estudiants, que se’ls va demanar una acreditació de coneixement d’una tercera llengua i no s’han posat els instruments perquè realment hi puguin accedir; els treballadors del sector públic amb els que, efectivament, es va arribar a uns determinats acords que vam emparar parlamentàriament, però que no s’han pogut posar en marxa o fer efectius; el procés de preinscripció educativa, que se’ns ha allargat una mica i que ha plantejat, també, alguna incògnita que no voldríem que s’hagués plantejat.

I tantes i tantes coses. I per tant, tenim molta feina a fer. Hi ha possibilitat, en aquesta legislatura, de fer govern? Sens dubte. Hi ha una majoria independentista que té legitimitat per organitzar el govern? Sí, a mi, almenys a mi, o a nosaltres, no ens diguin: «No s’accepten els resultats.» No, escolti, nosaltres no tenim cap problema. Reconeixem l’existència d’una majoria parlamentària independentista. Però també ens veiem obligats a recordar, de tant en tant, que no és una majoria social. I això què fa? Habilita a determinades coses, però desaconsella altres. A nosaltres, els he de dir que quan vam conèixer aquest document, que sembla que ja no val, una de les preocupacions que teníem és que en ell es plantejava la creació d’unes estructures a les quals el Parlament de Catalunya s’hauria de supeditar.

I nosaltres dèiem, com és possible que les institucions, que són de tots, hagin d’acabar supeditades a estructures creades per una part. Ja no ens posem ni a discutir si es poden o s’han de crear o no. I per tant, jo els prego, que en aquest esforç d’evitar l’esquinçament social i polític del nostre país, tots, preservem la legitimitat d’aquest Parlament, les normes del funcionament d’aquest Parlament i un esperit de respecte i companyonia que és el que ens pot permetre, eventualment, avançar en alguns terrenys.

Dir-los que nosaltres –i em sap greu haver-ho de dir així– però quan l’hem escoltat no ens hem acabat de creure el que ens deia. No per desconfiança personal, sinó senzillament perquè no hem sabut veure el motiu d’aquest canvi, deixi-m’ho dir, de rasant. Si fos sincer, si fos real, jo crec que seria molt bo pel país. I ja sé que dient això em torno a posar en embolics, però és igual, crec que seria molt bo. Lamentablement, i això ens passaria si la situació fos diferent, un discurs, una proposta no canvia una dinàmica política, però pot assenyalar un punt d’inflexió. I ja saben vostès que jo, en aquesta cambra, he intentat sempre ser el màxim de possibilista en el sentit aquest, si hi ha possibilitats de fer coses plegats, m’estimo més els sacrificis necessaris i fer-les que no pas encastellar-nos en allò que ens separa i que ens impedeix avançar a tots plegats.

Sigui quin sigui el judici, la posició política de cadascú, haurem de reconèixer que, per les raons que sigui, i sens dubte, la impenetrabilitat de determinades estructures de l’Estat no ajuda, però des de l’any 2010, no toquem vores.

Tenim projectes, fem grans mobilitzacions, però no hem aconseguit que aquests projectes i aquestes mobilitzacions es tradueixin en avenços socials, polítics, econòmics, concrets. Certament té molt de mèrit, ho he dit moltes vegades, comprometre molta gent en un moviment social viu, però clar, nosaltres, que som representants del conjunt de la ciutadania, tenim també certa obligació de tant en tant, de poder oferir als nostres conciutadans, avenços concrets.

I hem de reconèixer que, des de l’any 2010 no se n’estan produint. I moltes vegades, i aquí segurament serà polèmic per part d’alguns, el que diré, diem que no es produeixen aquests avenços perquè hi ha Madrid. I…, «Madrid me mata» es deia, no? I «Madrid no nos quiere». Però jo crec que cada cop més haurem de mirar si la força que necessitem per remoure obstacles no passa en primer lloc per fer acords Catalunya endins.

La meitat contra la meitat no només no avançarà, sinó que no farà remoure obstacles d’avenç col·lectiu. Probablement alguns diran, seran avenços menors als que voldríem, sens dubte. Tot consens, i abans ho deia, tot acord, requereix d’un cert procés de renúncia, de renúncia en benefici d’un avenç concret que beneficia tothom. És la manera que nosaltres entenem la política. I per tant, el joc està obert. Sembla que avui no tindrem –si no hi ha canvis– investidura. Vostès poden, legítimament, intentar completar la majoria independentista… amb la dificultat que això comporta des del punt de vista de conciliar, diríem, una vessant més –i permetin-me l’expressió– desobedient i una altra més possibilista, diguem-ho així.

És veritat, això és difícil; poden fer-ho, poden intentar-ho. Això marcarà un camí de la legislatura determinat en el qual els acords transversals dels que els hi parlava es faran molt difícils, per no dir impossibles.

Depèn de vostès, perquè vostès van guanyar-se el dret a seguir governant aquest país, efectivament, amb una fórmula que requereix de l’acord de tres forces polítiques i amb unes dificultats afegides degut al procés o als procediments judicials oberts, sens dubte. Però fem política ara i aquí amb normes de les que ens hem dotat fa molt de temps. Algunes d’elles, probablement, caldria canviar-les, i hauríem de buscar les complicitats i els camins per fer-ho, perquè les mateixes lleis són les que assenyalen el camí, el procediment i les majories necessàries per canviar-les.

I torno a parlar de majories. Quan vam decidir que per modificar l’Estatut calien dos terços, un mínim del suport de dos terços d’aquest Parlament, no ho fèiem com a una espècie de requeriment administratiu, ho fèiem des de la consciència que el canvi d’estructures de país i de regles del joc havia de respondre a l’existència d’àmplies majories que hi donessin suport. I nosaltres creiem que poden haver-hi aquestes majories.

Certament, no hi han dos terços per la independència, però jo crec…, i abans.., em tornarà a perdonar l’amic Sabrià, quan deia: «Els republicans no volem, no estem disposats a perdre res.» I, efectivament, el nostre risc avui no és avançar, no és no retrocedir, sinó no recuperar el que ja hem retrocedit. I des d’aquest punt de vista, i malauradament per motius que segurament pocs poden compartir, però, hi ha un estímul a aquest treball conjunt de refer consensos, de refer llaços, d’escoltar-nos més.

I des d’aquest punt de vista, com m’agrada sempre dir coses bones de la intervenció del candidat, m’ha agradat molt l’apel·lació al diàleg i una cosa que ell també deia. Diu: «Escolta, però per dialogar algú ha d’escoltar.» Tots hem d’escoltar, els d’allà també. Però jo estic convençut que l’única forma que des de Catalunya podem utilitzar per moure coses és promoure primer un amplíssim consens aquí.

Tot i així, algú podrà dir: «I, tot i així, no hi han garanties d’èxit.» Tindrà raó, i la història li proporcionarà molts –molts– arguments i casos en els quals sustentar aquesta teoria. Però, escolteu, l’altre camí, que també el nostre poble ha emprés en diversos moments de la seva història, aquest mai no ha reeixit, els costos són enormes, ho hem vist en relativament poc temps. Per tant, és una reflexió que haurem de fer no lligada probablement a una investidura concreta, però sí al que els ciutadans esperen de nosaltres. Jo ja sé que hi ha qui diu: «Aquí no hi haurà un altre remei que convocar eleccions.» Jo sempre crec que hi han molts remeis, que hi han moltes alternatives que s’han d’explorar, si es vol.

En tot cas, la mà estesa del Grup Socialista per buscar aquells elements que…, m’ha agradat, com explicava el candidat, alguns dels elements del seu programa, que al final són bastant comuns. Què vol aquest país? Desenvolupament econòmic i ocupació; ens agradaria a tots que la formació professional fos més eficient; que poguéssim fer una reforma més potent del Servei d’Ocupació de Catalunya; que les nostres competències en matèria d’inspecció de treball servissin per aflorar el treball negre i també per lluitar a favor de la igualtat entre homes i dones en el lloc de treball; volem tenir la millor escola; volem donar el màxim suport als grans trumfos d’aquest país, que es troben molts d’ells a la universitat, a la ciència, a la tecnologia i a la recerca, que tenim aquí, ben a la vora.

Necessitem que es recuperi socialment la part de la població que més ha patit la crisi, i en això estem tots prou d’acord; després, segurament, uns voldrien anar més lluny, altres voldrien un camí o un altre.

I, després, volem més autogovern i un millor finançament. Això pot unir molt aquesta cambra si algú té el coratge d’aixecar amb sinceritat aquesta bandera sense necessitat de renúncies ideològiques a llarg termini, però sí cercant el millor benestar de la nostra ciutadania en uns moments en què la política ha espatllat més coses de les que ha arreglat; en uns moments en què l’economia, tot i que sembla bellugar-se, ha deixat enrere massa gent; en uns moments en què no tenim dret, crec jo, a introduir més elements d’incertesa i d’inestabilitat que els que entre tots hem introduït ja en els darrers mesos.

Moltes gràcies.

(Aplaudiments.)

TORN DE RÈPLICA

Gràcies, president.

Molt breument.

En Xavier Domènech, que és historiador, sap que la història només passa una vegada. I, clar, des del moment que vostès van sumar els seus vots als del PP per bloquejar la investidura de Pedro Sánchez, no sabem quina hauria estat l’alternativa.

A Sergi Sabrià, jo mantinc el que he dit, tot. I quedarà. No crec que la solució sigui que algú s’afegeixi a un bloc. Jo crec que precisament el meu discurs ha anat adreçat a la idea de no quallar una política de blocs enfrontats. I, per tant, és tota una altra lògica, que entenc que és molt difícil per a tothom. Els blocs donen seguretat, a vegades. Però jo crec que hem de buscar tots el risc si volem buscar l’èxit.

El senyor Pujol diu que enyora el PSC dels vuitanta. Bé, jo li vull recordar, com que soc més gran que vostè, encara que potser no ho sembla (rialles i algun aplaudiment), l’any 82 el PSC ja era titllat de botifler pels nacionalistes. I l’any 84, el líder del PSC va patir un intent d’agressió en el vestíbul d’aquest Parlament mentre se l’increpava de botifler. Vull dir que aquesta tradició de desqualificació és antiga. (Aplaudiments.)

Diu…, i ara al candidat, perquè efectivament té raó Inés Arrimadas, el nostre debat és amb el candidat. Quan jo dic que el que no pot ser no pot ser, dic exactament el que va dir Carles Puigdemont quan va dir: «No es pot governar des de la presó.» Aquesta frase és d’ell, això no considero que sigui desmerèixer ningú. Vostè diu: «Vostès són responsables de l’article 155.» Miri, jo l’hi dic diferent: els únics responsables de l’article 155 són aquells que van tòrcer la voluntat i la decisió del president Puigdemont de convocar eleccions i vostè els coneix bé.

Jo la veritat és que li feia una pregunta de si això era un punt d’inflexió i ja he vist que no. Vostès estan còmodes amb la seva lògica. No s’ha atrevit a dir que l’acord d’investidura realment és l’acord d’investidura, però estan en una lògica que nosaltres no podem compartir ni participar-hi. Però, com els deia, la reflexió que he posat al damunt de la taula en el debat, queda per a qui la vulgui. I ho he dit: és permanent, parteix de les conviccions, d’una certa idea d’aquest país i de com ha avançat i de com ha retrocedit. I, creguin-me, els darrers anys, Catalunya ha retrocedit. Potser no era, segur, la intenció, potser no s’era prou conscient dels riscos que es prenien, però avui tenim un país més dividit, econòmicament més empobrit, amb unes institucions més deteriorades i amb una quantitat d’energia malbaratada.

I vostès tenen la possibilitat de reflexionar. Jo no dic, fixi’s, podria dir: «Rectifiquin!», no, no, reflexionar sobre si la nova etapa política no requereix altres elements, altres ingredients, altres actituds i altres tarannàs i de majories molt més àmplies. Si vostès consideren que no, hi estan en el seu dret. Però pensin també que el cost de refer una majoria en els termes que hem sentit avui en el debat, les intervencions d’altres grups parlamentaris, implicaran molt probablement un cost encara més gran del que ja hem patit, que des del nostre punt de vista és massa alt.

Gràcies.

(Aplaudiments.)

Intervenció en el primer ple de la legislatura

INTERVENCIÓ DE MIQUEL ICETA AL PRIMER PLE DE LA XII LEGISLATURA (1.03.2018)

[enllaç al vídeo]

Gràcies, senyor president, senyores i senyors diputats,

La primera reflexió que vull compartir amb tots vostès gira al voltant de la idea de respecte.

Des del nostre grup parlamentari volem afirmar des del primer moment el nostre respecte envers totes les opcions polítiques representades en el Parlament.

Entre tots representem el poble de Catalunya, i Socialistes i Units per Avançar respectem, per tant, totes les expressions polítiques presents en el Parlament. A cap d’elles li neguem ni catalanitat ni caràcter democràtic. A totes elles oferim respecte i diàleg.

Crec que respecte per les persones, respecte per les idees, respecte a les institucions i respecte a la llei haurien de ser el millor punt de partida per una legislatura que hauria de ser ben diferent a l’anterior.

El respecte no implica condescendència, ni pretén dissimular discrepàncies. Les tenim i són profundes. Nosaltres no només no compartim el projecte independentista, sinó que creiem que perjudica el nostre país. Però respectem profundament els que pensen altrament.

Un respecte que han d’observar especialment els que tenen responsabilitats institucionals a qualsevol nivell. Sense oblidar mai que, sigui quina sigui la seva posició política personal, han de fer un esforç per representar a tothom, per tal de no malmetre la imatge de les institucions que són de tots.

M’adreço a la Cambra des de la responsabilitat i la consciència compartida que no estem fent la nostra feina.

Hem estat escollits com a diputats i diputades i cobrem per exercir aquesta funció, però portem ja un mes de retard en la investidura d’un nou president. Se segueix aplicant l’article 155 de la Constitució espanyola perquè no hi ha govern, a l’espera de l’acord entre els independentistes.

I ni tant sols corren els terminis.

I són moltes les persones que esperen la nostra resposta, les nostres propostes, la nostra tasca d’impuls i control al govern.

Ens esperen 162.742 menors que viuen en llars amb privació material severa. Infants tutelats que han passat nits als calabossos de la Ciutat de la Justícia, a l’Anatòmic Forense, i ara dormen als passadissos d’un Centre residencial d’Acció Educativa. 20.000 famílies que esperen cita per acollir-se a la Renda Garantida de Ciutadania. Milers de persones sense habitatge; un 25% dels desnonaments que es produeixen a Espanya tenen lloc a Catalunya. Algú ha de passar comptes pel nyap del concurs de l’ATLL, i algú hauria de suspendre l’increment de l’11,8% del preu de l’aigua per aquest any. Molts estudiants esperen que aprovem una moratòria en l’exigència del coneixement d’una tercera llengua, mentre no es posin els mitjans efectius per fer-ho possible. Som la Comunitat Autònoma amb les llistes d’espera més llargues en matèria d’ajuts a la dependència. També estan creixent les llistes d’espera per a les intervencions quirúrgiques, els serveis d’urgències dels hospitals estan col·lapsats, tenim persones ateses als passadissos. Són problemes dels que se’n parla poc. I no tenim un govern que els abordi i al que instar a l’acció.

L’absència de govern perjudica l’economia. I la paràlisi política genera inestabilitat, desigualtat, erosió dels drets socials i pobresa. Els més febles són finalment els més perjudicats.

7 milions i mig de catalans i catalanes desitgen que ens posem en marxa. Necessitem un govern. Un govern que es faci càrrec dels problemes, que governi pels set milions i mig de catalans. I la darrera reunió del govern de Catalunya es va produir el 24 d’octubre de l’any passat. Fa massa temps.

És hora que un nou govern, pensi el que pensi sobre el futur de Catalunya, se’n cuidi dels problemes i els anhels del conjunt dels catalans, no només d’una part.

Estic pensant en els ciutadans que segueixen amb inquietud i estupor les negociacions a porta tancada per part d’aquells que s’omplen la boca de democràcia, de participació i de transparència.

A dia d’avui no sabem quants presidents tindrem, quants de veritat o quants de fireta. I de vegades hem vist més dificultats per decidir sobre qui ha de manar a TV3 que sobre qui ha de presidir la Generalitat.

Set milions i mig de catalans tenen dret a que el Parlament es dissolgui si en un termini raonable no es posa en marxa la legislatura.

Crec que ningú no es mereix el que està passant, hagi votat el que hagi votat.

Com a mínim hem de posar en marxa el rellotge. I per això hem presentat una proposta de resolució que, sense atribuir responsabilitats a ningú, pretén proporcionar certeses a tothom.

També hem presentat un recurs d’empara davant del Tribunal Constitucional, en defensa dels nostres drets com a diputats i diputades, que són també els drets de la ciutadania a la que representem. Ho farem sempre que calgui.

Però ens estimaríem més que fos una decisió del Ple del Parlament la que desbloquegés la situació, acollint-nos al que els lletrats de la Cambra deien quan apuntaven a un “acte equivalent a la primera votació d’investidura” com a mecanisme per posar en marxa el rellotge, ja que la votació d’investidura no s’ha produït, com diu la nostra llei, deu dies després de constituït el Parlament.

****************

Des del primer dia vàrem afirmar la nostra posició política en aquest inici de legislatura: En primer lloc, Parlament i Govern haurien d’actuar permanentment en el marc constitucional i estatutari vigent, respectant els mecanismes legals i les majories necessàries per reformar-lo.

En segon lloc, sembla convenient no elegir persones que no puguin exercir en plenitud les seves responsabilitats, com a forma d’evitar que la legislatura quedi hipotecada pels procediments judicials en curs.

Finalment, en tercer lloc, cal constituir un govern estable capaç d’assegurar una gestió eficient de les competències i els recursos de la Generalitat i d’obrir una negociació amb les institucions de l’Estat.

La nostra proposta de resolució recull aquests criteris.

Hem hagut de combatre la peregrina idea d’una investidura a distància o per delegació, i també la broma d’un govern telemàtic.

Aprofito per dir que considerem inapropiades les candidatures a president o per ser membres del govern de persones que estiguin immerses en un procediment judicial obert, estiguin o no en presó preventiva.

Respectem la presumpció d’innocència, però no creiem que aquestes persones puguin dedicar-se en plenitud a les tasques que se’ls pretén encomanar, que exigeixen una total disponibilitat i la màxima llibertat d’acció. Lògicament els afectats han de concentrar-se en la preparació de la seva defensa i això, per molts motius, limita la seva capacitat d’actuació. I la nostra obligació com a diputats és dotar el nostre país d’institucions el màxim d’eficaces possible.

A més, la decisió d’encomanar tasques de govern a persones afectades per un procés judicial, es vulgui o no, assenyalarà una continuïtat o una discontinuïtat amb respecte de l’anterior legislatura. I en això volem ser especialment clars: des del nostre punt de vista no té cap sentit reeditar, ni que sigui simbòlicament, una via que ha fracassat.

De fet, si considerem que el procés comença amb les eleccions del 2012 és difícil rebatre que en aquests anys no s’ha produït cap avenç en matèria d’autogovern ni de finançament. Cap nova competència, ni més recursos, ni més inversions, ni cap gran projecte.

I si fem el balanç de l’anterior legislatura, és obvi que la via unilateral i il·legal ha fracassat. No té sentit parlar de recuperar una república que no va néixer i que ens ha deixat un país més dividit i més pobre, amb unes institucions intervingudes i amb el prestigi greument erosionat.

Es van prometre coses que no es podien complir. I que se sabia que no es podrien complir. D’això se’n diu engany. I alguns s’han vist obligats a reconèixer-ho, bé davant del jutge, bé davant d’un micròfon.

No hi havia res preparat, no hi havia suports internacionals. La decisió de fer un referèndum, que després de sentir declaracions en seu judicial ja no sabem si era real o simbòlic, i de fer una declaració unilateral d’independència, que després de sentir declaracions en seu judicial ja no sabem si era real o simbòlica, ha tingut enormes costos polítics, econòmics, socials i personals.

Els demanem que respectin el principi de realitat. La única legitimitat democràtica, i no en reconeixem cap altra, emana d’aquest Parlament i està emparada per l’Estatut i la Constitució, com molts han reconegut i assumit davant del jutge. Ni Consells de la República, ni assemblees d’electes, ni actes simbòlics a Brussel·les no poden substituir aquest Parlament i el president i el govern sorgits de la Cambra. No creïn òrgans que només els representen a vostès mateixos, com si a la seva República només hi cabessin vostès.

És més, el desdoblament institucional que alguns semblen pretendre no pot fer altra cosa que erosionar les nostres institucions de veritat: les institucions d’autogovern emparades per l’Estatut i la Constitució. Cal ser clars al respecte. Qualsevol intent de construir una legitimitat paral·lela, encara que es pretengui simbòlica, que seria reconeguda per una part de la ciutadania catalana i seria negada per les lleis i per una altra part de la ciutadania, està abocada al fracàs i ens endinsa encara més en el conflicte. Per superar-lo, el que cal és reconstruir el consens democràtic al voltant de les institucions de tota la ciutadania catalana, i construir el futur plegats a partir d’aquí. Començant pel respecte i seguint per la reconciliació, per obrir un camí de reformes. Respecte, reconciliació i reformes haurien de presidir aquesta nova legislatura.

Els dies 6 i 7 de setembre es van trencar en aquest hemicicle massa coses. La imposició de criteris de part per sobre de reglaments i de lleis, trepitjant el dret de les minories, va ser el preludi d’un desastre que no podia acabar sinó en intervenció de les institucions d’autogovern per part de l’Estat. Molts ho havíem advertit. I per això aquesta legislatura ha d’emprendre un camí ben diferent.

Trencar amb la legalitat ens ha portat al 155. I tampoc no volem deixar d’assenyalar la responsabilitat dels que no han estat capaços d’obrir una via de diàleg i de negociació, dels que només han sabut traslladar el problema a la justícia i no han sabut donar altra resposta que la repressió policial. Però torno a reclamar l’acceptació del principi de realitat: el reconeixement de la primacia de l’Estatut i la Constitució per part dels dirigents polítics que han declarat davant del jutge hauria de ser un bon punt de partida per assegurar que aquesta legislatura serà ben diferent de l’anterior.

Creiem que aquesta legislatura s’hauria d’iniciar pensant en el conjunt dels ciutadans i no només en una part, per nombrosa que sigui. Des del nostre punt de vista no podem abordar la qüestió de les relacions entre Catalunya i la resta d’Espanya sense reconèixer que primer cal promoure un gran acord al respecte entre els catalans. Un acord que avui per avui no existeix.

No hi ha dubte que les forces independentistes tenen una majoria parlamentària que les habilita a governar si acorden un govern, un president i qui mana sobre TV3, però en canvi no hi ha un mandat democràtic per la independència. Un mandat que, d’altra banda, mai no podria reeixir de forma unilateral i il·legal com ja s’ha comprovat.

De fet, si el que es vol és canviar el marc institucional, cosa ben legítima, cal fer-ho a través de mecanismes de reforma que passen necessàriament per les Corts Generals en un procés que cal iniciar al Parlament comptant amb una majoria d’almenys dos terços de la Cambra. I no hi ha dos terços del Parlament ni de la societat disposats a avançar en un procés constituent ni en la redacció de la Constitució de la República Catalana. Ho saben vostès i ens ho acaba de recordar el darrer estudi del CEO. No cal insistir-hi.

La tradició catalanista que compartim amb molts es basa en la defensa de la unitat civil i de la cohesió social. I no està de més recordar que, de vegades, voler accelerar trencant consensos el que provoca són reaccions en sentit contrari. I la polarització que ha provocat el debat sobre la independència n’és una bona mostra. Facin el favor de llegir bé els resultats electorals, no és tan difícil.

Aprofito per reiterar la nostra convicció que la divisió de la societat catalana en dos blocs enfrontats, incapaços de dialogar entre ells, no sols no ens farà avançar sinó que ens està fent retrocedir. Per això intentarem no caure en cap temptació frontista i ens comprometem a col·laborar amb tots aquells que comparteixin aquesta convicció.

Creiem que Catalunya està en condicions d’assolir major cotes d’autogovern, un millor finançament, i un paper actiu en la transformació d’Espanya i d’Europa. Tot plegat a través d’un camí de diàleg, negociació i pacte. Però com els deia això requereix abans de res un acord entre els catalans.

I estem sentint parlar molt de candidats a la presidència, de candidats a ser consellers i conselleres, de qui vol manar sobre TV3, però no estem sentint parlar gens sobre quina política es vol fer.

I la primera pregunta a fer-nos és ben senzilla: s’accepta el marc legal vigent o no. Caldria acabar amb aquesta situació tan peculiar en la que massa gent diu una cosa en públic i una altra en privat. Del mateix fet corren massa versions: la del whatsapp dels convençuts, la dels mitjans de comunicació, la que es fa davant del jutge i la que es confessa en privat.

Potser les esmenes presentades per la CUP tenien la virtut d’aclarir les veritables intencions de tothom. Això va de continuar la lògica de l’anterior legislatura? O cerquem entre tots una altra sortida després de veure el fracàs, els enormes costos i els riscos de la República virtual, unilateral i il·legal?

Després lògicament vindran les preguntes sobre prioritats i orientacions concretes de les diverses polítiques sobre les que la Generalitat té competències.

I també sobre la disposició a obrir un diàleg Catalunya endins primer i Catalunya enfora després.

El nostre grup està disposat a qualsevol esforç, a qualsevol sacrifici en benefici de la necessària reconciliació. Però volem ser molt clars: només el respecte a la legalitat proporciona la base sobre la que construir i eixamplar consensos.

En aquest sentit votarem a favor de les propostes de resolució de la resta de grups llevat de la de Junts per Catalunya que conté massa elements de continuïtat amb l’anterior legislatura que voldríem ben aviat oblidar i superar.

Gràcies, senyor president, senyores i senyors diputats.

Intervenció al Consell Nacional del PSC

INTERVENCIÓ AL CONSELL NACIONAL DEL PSC PER VALORAR ELS RESULTATS DE LES ELECCIONS AL PARLAMENT DE CATALUNYA DEL 21 DE DESEMBRE DE 2017

Barcelona, 28 de desembre de 2017

 

Gràcies, presidenta del Consell Nacional, companyes i companys,

Aquest serà molt probablement el darrer cop que el Consell Nacional del partit se celebri a la seu del carrer Nicaragua. La propera sessió del Consell Nacional tindrà lloc a la nova seu.

Ens reunim avui per valorar el resultat de les eleccions del 21 de desembre; un resultat que no ha estat el que volíem.

Hem augmentat més de 80.000 vots, 1,2 punts i 1 diputat amb respecte de les eleccions celebrades el 2015, però no és el resultat que esperàvem. Esperàvem un major avenç de les nostres posicions.

Certament trenquem amb una dinàmica de pèrdua de suports elecció rere elecció al Parlament des de 1999. Però hem treballat per aconseguir un millor resultat i no l’hem obtingut. Ens sentim orgullosos de la feina feta, però no satisfets pels resultats. I això ens obliga a analitzar la situació de forma profunda i sincera per poder orientar adequadament l’acció política del partit en l’etapa que s’obre. I per promoure els canvis necessaris.

L’enquesta de Metroscopia publicada per El País el 28 de novembre ens havia advertit de la dificultat del moment, quan ens atribuïa un 14,9% dels vots, i finalment hem aconseguit un 13,9%, un punt menys; i ens atorgava 19 escons, i finalment n’hem aconseguit 17. La mateixa enquesta pronosticava que Ciutadans obtindria un 25,3% (ha estat un 25,4%) i 35 diputats (han estat 36). És l’enquesta que més s’ha aproximat al que ha passat realment i es va publicar abans d’iniciar-se la campanya electoral.

Certament l’escenari polític era endimoniat. La convocatòria electoral havia estat signada per Mariano Rajoy en aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola, després que el Parlament hagués declarat la independència, després d’haver-se celebrat l’1 d’octubre un referèndum il·legal que va ser reprimit per la policia amb danys a les persones, i després d’haver-se trencat la legalitat constitucional i estatutària els dies 6, 7 i 8 de setembre al Parlament de Catalunya.

Les eleccions s’han celebrat amb dos membres del govern cessat i els màxims dirigents de l’ANC i d’Òmnium Cultural a la presó, i el president i 4 membres del govern cessat residint a Brussel·les.

En aquest context políticament enrarit, descrit de forma molt resumida, vàrem decidir desenvolupar una campanya que tenia com a fil conductor la reconciliació i la recerca de solucions acordades. Un missatge que tenia dificultats a fer-se sentir en un escenari políticament molt polaritzat.

Una gran majoria de catalans ha votat en clau d’autoafirmació, de reivindicació, d’autodefensa, digueu-li com vulgueu. Més que per deixar enrere el conflicte, la majoria ha votat per deixar clara la seva posició.

En expressió d’Oriol Bartomeus ha estat “la victòria dels ofesos”. Emma Riverola parla de la mobilització dels que s’han sentit menystinguts per uns o per uns altres.

La majoria no volia l’empat. La majoria perseguia la victòria o, millor dit, la derrota de l’adversari, mentre nosaltres oferíem un acord. La nostra proposta no ha obtingut prou suport per reeixir. Però segueix essent la única que ens permetria avançar com a país.

Com ja va succeir el 2015, però de forma encara més aguda, el vot no independentista s’ha concentrat en Ciutadans, que s’ha convertit en el primer partit català. Cal felicitar-los per l’èxit, però cal recordar-los també que és una victòria que no servirà per modificar el rumb de la política catalana, tal com nosaltres havíem advertit. La seva manca d’iniciativa d’aquests dies ho posa especialment de relleu.

La principal víctima d’aquest procés de concentració de vot en Ciutadans ha estat el Partit Popular que ha perdut sis escons.

En el camp independentista, també s’ha produït una sacsejada que ha permès, en contra del que pronosticaven totes les enquestes, que la candidatura encapçalada per Carles Puigdemont s’hagi imposat per sobre de la d’Oriol Junqueras.

Tot i la davallada de la CUP, la majoria independentista al Parlament es manté amb 70 diputats (eren 72 el 2015), i els 62 diputats de Junts pel Sí el 2015, són avui 66; 34 de Junts per Catalunya i 32 d’Esquerra Republicana de Catalunya.

No hem pogut contrarestar la polarització. Probablement hem perdut vots cap a Ciutadans, vots que hem pogut compensar, i d’aquí la millora en més de 80.000 vots, atraient nous votants, antics votants del catalanisme moderat, i també alguns del món dels Comuns, decebuts amb una estratègia de seguidisme dels independentistes que va culminar amb el trencament unilateral del pacte municipal a Barcelona.

En aquest sentit podem dir que la nostra estratègia d’incorporar candidats d’Units per Avançar i persones de l’esquerra federalista ens ha permès de millorar resultats.

Però el cert és que el nostre missatge de reconciliació i de recerca de solucions acordades no ha obtingut el suport que esperàvem.

Naturalment respectem absolutament els resultats i ara correspon als responsables polítics traduir-los en un esquema de govern estable. I estranya molt que els guanyadors de les eleccions no estiguin formulant cap proposta concreta en aquesta direcció.

Els catalans mereixen ser governats des de Catalunya. I la política catalana de la nova legislatura no pot estar supeditada a una agenda judicial derivada de la legislatura que ara acaba.

Estic molt orgullós de l’esforç realitzat. Crec que la campanya desenvolupada pel partit ha estat magnífica des del punt de vista de la mobilització i del suport al candidat. La valoració positiva de la campanya no exclou que no s’hagin pogut produir errors i que no tinguem marge de millora en molts aspectes. En tot cas vull dir-vos que m’he sentit molt ben acompanyat tant pel PSC com pel PSOE en un context ben complex.

Volíem canviar el rumb de la política catalana però necessitàvem uns millors resultats per aconseguir-ho, i l’escenari més probable avui és la reedició d’una majoria independentista al Parlament.

Aquesta campanya no era de programa, i ha semblat que érem l’únic partit que el teníem, l’únic que explicava el camí per impulsar el creixement econòmic, crear ocupació, promoure amb un pla de xoc les polítiques socials, enfortir l’autogovern i millorar el finançament.

No sembla tampoc que la divisòria dreta/esquerra hagi estat determinant. La davallada dels Comuns (3 diputats menys) i de la CUP (6 diputats menys) així ho demostren.

El resultat electoral reflecteix, sobretot, la divisió interna entre els catalans sobre quina ha de ser la nostra relació amb la resta d’Espanya.

És legítim preguntar-nos sobre les raons per les quals una part dels electors progressistes no independentistes han preferit fer confiança a Ciutadans.

Se’ns ha retret la formació de dos tripartits amb ERC amb octavetes anònimes bustiades a algunes localitats, se’ns ha retret també el fet que governem alguns ajuntaments amb forces independentistes, l’adhesió a l’Associació de Municipis per la Independència d’alguns ajuntaments on governem, o la meva prematura proposta d’indultar dirigents independentistes, criticada per gosar prefigurar un escenari de reconciliació en el que molts no volen situar-se encara.

Tampoc ha aparegut com a prou sòlida i viable la tercera via, la nostra proposta federal, a la vista de l’enrocament del Partit Popular. El seu evident fracàs electoral en benefici de Ciutadans no sembla que afavoreixi la flexibilització de posicions en aquest terreny a curt termini, però cal que hi insistim de la mà del PSOE, no només perquè es tracta de la nostra proposta, sinó també perquè és la única formulada fins ara per trobar una sortida al conflicte.

No estic disposat a acceptar la perspectiva d’un etern empat d’impotències entre els que volen imposar el trencament i els que volen imposar una Espanya uniforme, mentre Catalunya segueix dividint-se socialment i empobrint-se econòmicament.

Els blocs ens condemnen a la decadència, com diu Antoni Gutiérrez-Rubí. És el risc de la divisió cronificada, de la que parla Josep Borrell. La Catalunya enfrontada i paralitzada, de Joan Tapia.

Hem intentat evitar en tot moment una política de blocs des d’una posició inequívocament contrària a la independència. No ens resignem al frontisme.

Creiem que només convencent una part significativa dels electors independentistes de la viabilitat d’una proposta federal serem capaços de canviar el rumb de la política catalana. Però hem de reconèixer que en una fase aguda del conflicte aquest objectiu és encara llunyà.

El PSC no està disposat a renunciar al catalanisme ni al federalisme per un grapat de vots. Som el que som, i estem convençuts que el que defensem és el que més convé a Catalunya, el que s’assembla més a un acord de futur al que no volem renunciar.

Defensaré aferrissadament la unitat civil dels catalans des del respecte a la pluralitat i la diversitat. No vull portar una disputa lingüística a les escoles. Ni combatre un nacionalisme amb un altre nacionalisme.

Segueixo absolutament convençut que només una proposta de respecte per totes les idees, de respecte per les institucions i de respecte a la llei pot treure’ns a tots plegats del carreró sense sortida en el que sembla haver-se instal·lat la política catalana.

Només una proposta de reconciliació podrà superar una dinàmica de blocs enfrontats. I aquesta proposta passa inevitablement per un acord que impliqui enfortir l’autogovern de Catalunya, millorar el finançament de la Generalitat i impulsar una reforma federal de l’Estat.

Els blocs, mai millor dit, bloquegen.

L’independentisme ha de valorar si la seva deriva unilateral i il·legal, i la seva radicalització no està donant peu a una fractura social i territorial que Catalunya no es pot permetre. Encara ressona l’afirmació de José María Aznar quan deia: “Antes de romperse España, se romperá Cataluña”.

I tots plegats hem de fer possible que retorni la confiança al món econòmic, a empresaris i inversors que han de tornar a confiar en el país i en les seves institucions. Hem de promoure l’estabilitat política i la seguretat jurídica si no volem malmetre el creixement econòmic, la prosperitat del país i el benestar de la seva gent.

Però també és evident que la solució no pot venir només des de Catalunya, sinó que requereix també d’una complicitat del sistema polític espanyol. És per això que reiterem la proposta de Pacte d’Estat per Catalunya.

Vist el fracàs de l’aposta política del PP per resoldre el problema català, no convindria que des de les institucions de l’Estat hi hagués una proposta per a Catalunya? La nostra resposta és molt clara: sí.

No pot haver-hi solució al problema que tenim entre mans sense oferir una alternativa sòlida als més de dos milions de catalans que de forma sostinguda donen suport als partits independentistes. I ha de ser una resposta política, no judicial. Una proposta en el marc de la legalitat vigent i dels mecanismes de reforma que incorpora.

I molt probablement només el canvi a Espanya, el canvi que poden i han d’encapçalar Pedro Sánchez i el PSOE, pot contribuir a desbloquejar la política catalana i resoldre el problema de fons.

Avui volem assenyalar quatre línies d’actuació política.

Una, l’esforç permanent per evitar el frontisme en la política catalana, recuperant el respecte per totes les idees, per les institucions que són de tots i per la llei que a tots empara. El camí del diàleg, negociació i pacte ha de començar Catalunya endins, i ha de projectar-se Catalunya enfora.

Dos, intensificar la nostre presència ciutadana i associativa, portant arreu el nostre projecte de canvi i el nostre missatge de reconciliació, fent indestriables unitat civil i cohesió social, evitant una fractura comunitària que ens esquinçaria com a país, i que implicaria el nostre retrocés com a societat.

Tres, implicar-nos de forma activa en la construcció de l’alternativa a Espanya, sense descuidar l’esforç per comprometre les institucions de l’Estat en la solució del problema català a través dels continguts recollits a la Declaració de Barcelona, subscrita entre el PSC i el PSOE el 14 de juliol de 2017.

I quatre, mobilitzar el conjunt del partit i els nostres simpatitzants en la preparació del formidable repte polític de les eleccions municipals que se celebraran el maig del 2019.

Comencem avui, doncs, el debat sobre el resultat de les eleccions del 21 de desembre, sabent que la Comissió Executiva proposarà la celebració d’un Consell Nacional abans de mitjans de febrer en el que sotmetrem a debat un document sobre l’actuació política del partit pels anys 2018 i 2019.

Moltes gràcies.

Intervenció en el debat a la Diputació permanent del Parlament

INTERVENCIÓ DE MIQUEL ICETA EN LA DIPUTACIÓ PERMANENT SOBRE LA INTERPOSICIÓ D’UN RECURS D’INCONSTITUCIONALITAT SOBRE L’ACORD DEL SENAT QUE AUTORITZA AL GOVERN D’ESPANYA A L’ADOPCIÓ DE MESURES EN APLICACIÓ DE L’ARTICLE 155 DE LA CONSTITUCIÓ ESPANYOLA

Palau del Parlament, 27 de desembre de 2017

 

Gràcies, senyora presidenta,

Molt bon dia a tots i a totes,

En nom del nostre grup parlamentari vull afegir-me a la rotunda condemna del nou assassinat masclista al que feia referència la presidenta de la Cambra a l’inici de la sessió.

Em permetran que aprofiti per desitjar-los una bona entrada d’any. I per felicitar els diputats que han estar reelegits i també el conjunt de forces polítiques, a començar per Ciutadans que ha guanyat les eleccions, i a Junts per Catalunya i Esquerra Republicana de Catalunya que han vist revalidada la seva majoria en aquesta Cambra. Els desitjo a tots sort i encert en el moment d’enfocar la nova legislatura.

Saben que sempre podran comptar amb nosaltres per trobar solucions acordades en el marc de la legalitat, i per resoldre els problemes concrets dels nostres conciutadans. En la nostra opinió és urgent retrobar l’estabilitat política i la seguretat jurídica que permetin rellançar l’activitat econòmica i dissipin qualsevol temor empresarial o inversor.

Estic convençut que serem capaços de trobar amplis consensos si ens centrem en allò que veritablement importa que no és altra cosa que la prosperitat del nostre país i el benestar dels nostres conciutadans.

Avui es produeix el debat sobre la interposició de recurs d’inconstitucionalitat sobre l’acord del Senat pel qual es va aprovar les mesures requerides pel govern d’Espanya en aplicació de l’article 155 de la Constitució Espanyola.

En la nostra opinió no és un debat que es pugui separar del context general de la legislatura que acaba i de la manca de diàleg entre els governs de Catalunya i d’Espanya.

Una legislatura que va començar a efectes pràctics el 9 de novembre de 2015 amb l’aprovació d’una resolució en la que, cito literalment: “es declara solemnement l’inici del procés de creació d’un estat català independent en forma de república”; “es proclama l’obertura d’un procés constituent ciutadà, participatiu, obert, integrador i actiu per tal de preparar les bases de la futura Constitució catalana”; i “el Parlament de Catalunya, com a dipositari de la sobirania i com a expressió del poder constituent, reitera que aquesta cambra i el procés de desconnexió democràtica de l’Estat espanyol no se supeditaran a les decisions de les institucions de l’Estat espanyol, en particular del Tribunal Constitucional, que considera mancat de legitimitat i competència arran de la sentència de juny del 2010 sobre l’Estatut d’autonomia de Catalunya, votat prèviament pel poble en referèndum, entre altres sentències”.

Com recordaran, el nostre grup parlamentari no només va votar negativament aquesta resolució sinó que va recórrer-la davant del Tribunal Constitucional que va suspendre-la, primer, i anul·lar, després.

El 27 de juliol de 2016, aquest Parlament va aprovar les conclusions de la Comissió d’Estudi del Procés Constituent d’entre les que vull destacar la setena: “Després de la fase de participació ciutadana, completarà la desconnexió amb la legalitat de l’estat espanyol per mitjà de l’aprovació de les lleis de desconnexió per part del Parlament de Catalunya i d’un mecanisme unilateral d’exercici democràtic que servirà per activar la convocatòria de l’Assemblea Constituent. Les lleis de desconnexió no són susceptibles de control, suspensió o impugnació per part de cap altre poder, jutjat o tribunal”.

Les conclusions de la Comissió d’Estudi van ser també recorregudes davant de l’Alt Tribunal que les va suspendre, primer, i anul·lar, després.

La qüestió de confiança a la que es va sotmetre el president Puigdemont va suposar l’enèsim canvi del full de ruta independentista, i va tornar a situar en l’horitzó la celebració acordada o no d’un referèndum sobre la independència.

Els dies 6, 7 i 8 de setembre d’enguany es van aprovar la llei del referèndum d’autodeterminació i la llei de transitorietat jurídica i fundacional de la república.

L’aprovació d’aquestes dues lleis es va produir en unes duríssimes sessions parlamentàries envoltades per la polèmica en la mesura en que es va incomplir el Reglament de la Cambra, es van desatendre les consideracions dels lletrats del Parlament i sengles acords del Consell de Garanties Estatutàries, i es van vulnerar de forma flagrant l’Estatut d’Autonomia i la Constitució espanyola.

Així ho va entendre el nostre grup que va decidir no participar en la votació final d’ambdós projectes i els va recórrer davant del Tribunal Constitucional.

Malgrat la suspensió de la llei del referèndum d’autodeterminació dictada pel Tribunal Constitucional el 7 de setembre d’enguany, el govern de la Generalitat va mantenir la convocatòria de l’1 d’octubre.

El 10 d’octubre es va suspendre per part del president Puigdemont en una confusa intervenció davant del Ple del Parlament, una declaració d’independència que el ple de la Cambra no havia aprovat.

Requerit pel govern d’Espanya, com a tràmit previ per l’activació de les previsions de l’article 155 de la Constitució espanyola, el president de la Generalitat no va voler aclarir si la independència havia estat o no declarada.

Molts vàrem demanar al president de la Generalitat que evités l’activació de les previsions de l’article 155 de la Constitució espanyola, abstenint-se de declarar la independència i procedint a convocar les eleccions al Parlament de Catalunya en aplicació de la legalitat vigent. Després d’haver decidit fer-ho així, el president es va fer enrere i no va convocar els comicis al Parlament.

En el decurs del ple del Parlament celebrat els dies 26 i 27 d’octubre, es va produir una declaració d’independència en la votació de la qual el nostre grup va decidir no participar i la va recórrer davant del Tribunal Constitucional.

Un cop aprovada aquesta declaració d’independència, el ple del Senat, que s’estava celebrant el mateix dia, va decidir autoritzar les mesures requerides pel govern d’Espanya per aplicar l’article 155 de la Constitució espanyola.

No em puc estar d’assenyalar que també s’havia especulat sobre l’eventualitat de l’aplicació de la llei de Seguretat nacional o fins i tot la declaració de l’estat d’excepció com a resposta a una evident vulneració de la legalitat estatutària i constitucional.

El grup parlamentari de Junts pel Sí va demanar un dictamen sobre l’aplicació de l’article 155 al Consell de Garanties Estatutàries i avui vol que el Parlament interposi un recurs d’inconstitucionalitat sobre l’acord del Ple del Senat.

Les conclusions del dictamen del Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya són tres: la primera, considera que la dissolució del Parlament i la convocatòria de les eleccions celebrades dijous passat, no vulnera la Constitució i, cito literalment: “constitueix l’opció, entre les disponibles, menys lesiva amb el principi d’autonomia política perquè facilita la restitució plena de l’autogovern en el termini més breu”.

La segona de les conclusions del dictamen del Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya considera que les restriccions a les funcions parlamentàries en aquest període excepcional, interpretades en el sentit recollit en el fonament jurídic quart, apartat 4, no són contràries a la Constitució.

La tercera de les conclusions del dictamen del Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya, considera que el cessament del president i del govern de la Generalitat no ha respectat els principis de gradualitat i de proporcionalitat, apuntant a la conveniència que hagués estat més adequat implementar mesures menys restrictives.

El nostre grup, vistos els antecedents de la flagrant i continuada violació de la legalitat estatutària i constitucional per part de la majoria parlamentària i del govern de Catalunya, no veu com s’hagués pogut aturar d’una altra manera un procés polític que, a banda de pretendre la liquidació de l’Estat de dret a Catalunya, va dividir la nostra societat, va afeblir notablement la nostra economia i va malmetre la imatge de les nostres institucions i del país.

És per això que votarem en contra de la interposició del recurs que es sol·licita.

En tot cas, l’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola haurà servit per convocar immediatament unes eleccions, aspecte aquest considerat de forma positiva pel Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya. L’elecció d’un nou president i la constitució d’un nou govern acabaran amb l’aplicació de l’article 155, si el nou president i el nou govern ajusten la seva actuació a la legalitat vigent i els mecanismes que incorpora per modificar-la.

No voldria acabar la intervenció en nom del meu grup parlamentari sense fer un parell de comentaris addicionals que em semblen pertinents.

El primer és valorar de forma altament positiva que el grup parlamentari de Junts pel Sí hagi pres aquesta iniciativa. Si la legislatura començava com he dit abans amb una resolució que negava legitimitat i competència al Tribunal Constitucional, ara l’acabem amb l’acceptació explícita d’aquesta legitimitat i competència per part dels que la negaven. Ens sembla enormement positiu i per això volem subratllar-ho.

Si vostès accepten l’autoritat del Tribunal Constitucional estan acceptant també la nul·litat de la llei del referèndum o de la llei de transitorietat jurídica i fundacional de la república. Estan acceptant vostès les decisions del Tribunal Constitucional. I aquesta és una bona manera d’obrir aquesta legislatura.

I la segona i darrera consideració és també de caràcter polític. Creiem que la legislatura que ara acaba ha certificat el fracàs total i absolut de la via unilateral i il·legal amb la que la majoria parlamentària independentista volia assolir el seu objectiu. Per cert, el grup socialista havia advertit des del primer moment i al llarg de la legislatura sobre el greu error que implicava prendre aquesta via unilateral i il·legal. Insisteixo en parlar de majoria parlamentària, les eleccions celebrades dijous passat han confirmat l’absència d’una majoria social favorable a la independència.

El nostre grup espera, pel bé de tots, que la nova majoria parlamentària independentista abandoni qualsevol temptació unilateral i il·legal que no només estaria condemnada al fracàs sinó que seguiria produint danys molt difícils de reparar a la nostra convivència, la nostra economia i la nostra imatge. Per no parlar de les conseqüències penals sobre persones concretes que, desgraciadament, seguiran pesant com a una llosa sobre la política catalana per molt de temps, i a les que no convindria afegir-ne d’altres.

Moltes gràcies, senyora presidenta, senyores i senyors diputats.

Intervenció en el Fòrum @primeraplana

INTERVENCIÓ DE MIQUEL ICETA EN EL FÒRUM @PRIMERA PLANA

Barcelona, 19.12.2017

Agraïment a El Periódico, Banc Sabadell i patrocinadors.

Salutacions. José Montilla, Núria Marín, Ramon Espadaler i José Luis Abalos.

 

Senyores i senyors,

El dia 21 decidim entre continuar pel camí de la fractura, el temor i el fracàs. O optem per la reconciliació, el seny i el progrés econòmic i social.

Aquesta és l’essència de les eleccions de demà passat.

Unes eleccions a les que jo m’he presentat amb la convicció que tinc les solucions per a liderar l’etapa de diàleg, negociació i pacte que Catalunya necessita.

Convicció que ja tenia al començament de la campanya, però que s’ha refermat en el decurs d’aquests dies perquè no he vist, de part dels meus competidors, cap desplegament de propostes articulades i coherents que serveixin perquè els ciutadans puguin saber del cert què és el que els estan oferint. Això és encara més evident en el cas dels partits independentistes llevat de la CUP.

Fa uns dies explicava que si els ciutadans m’honoren amb la seva confiança i esdevinc president, volia que em veiessin:

  • com una persona honesta, transparent i sincera
  • com una persona dialogant i capaç de teixir consensos i complicitats
  • com algú que inspira tranquil·litat
  • I com una persona preocupada pel benestar social dels catalans

Crec haver fet una campanya mostrant aquestes qualitats que avui vull emfatitzar desgranant el compromís que vull contreure amb els catalans.

Vull obligar-me personalment a establir el meu Contracte amb Catalunya. Un conjunt d’obligacions que entomo voluntàriament al servei de la gent i del que només espero obtenir com a contrapartida el privilegi de poder servir el meu país des de la presidència de la Generalitat.

Quines són els compromisos d’aquest Contracte amb Catalunya?

Primer Compromís.

Obligar-me a obtenir avenços substantius i concrets en 2 anys en el desenvolupament de la meva proposta de Pacte d’Estat per a Catalunya.

Vostès coneixen ja la proposta

En primer lloc, necessitem que la societat espanyola sigui conscient que cal donar-li a la qüestió catalana la categoria de tema d’Estat; no d’un tema menor, circumstancial o efímer.

Molts hem dit que el problema que tenim els catalans, a més de ser un problema entre nosaltres, de la necessitat de tenir un ampli acord sobre el que volem de cara al futur, és un problema d’Espanya i, fins i tot, en aquest moment, és “el” problema d’Espanya.

En segon lloc, el pacte ha de reconèixer les característiques singulars de la societat catalana, la seva identitat nacional i la seva vocació d’autogovern. Sense privilegis, però amb un reconeixement explícit de la nostra personalitat nacional.

En tercer lloc, cal promoure la necessitat de parlar a Catalunya, de comptar amb els catalans, amb tots els catalans; no només amb uns o amb altres. El Pacte no ha de servir per acontentar a uns, sinó per beneficiar Catalunya i, com a conseqüència, beneficiar el conjunt d’Espanya.

No es tracta, doncs, de fer un Pacte d’Estat per acontentar els independentistes. Es tracta de fer un Pacte per convèncer una àmplia majoria de catalans que no necessiten la independència perquè hi ha un projecte d’una Espanya més interessant i més beneficiós per a tots.

Es tracta, també, que no s’utilitzi el tema de Catalunya com a arma electoral a la resta d’Espanya.

El Pacte també ha de servir per abordar temes concrets que, malauradament, porten anys sense ser objecte d’una negociació assenyada. M’estic referint a set grans temes com:

  1. Les 45 demandes plantejades des del Govern de la Generalitat al Govern d’Espanya en les què hi ha moltes possibilitats d’arribar a acords.
  2. Desenvolupar l’Estatut vigent i, fins i tot, i a partir de les oportunes reformes legals al Congrés, abordar algunes de les qüestions que el Tribunal Constitucional va considerar que s’havien de plantejar a través de la reforma de les corresponents lleis orgàniques.
  3. Abordar la negociació del finançament autonòmic. Ordinalitat, quitança parcial del deute, Consorci tributari contingut a l’Estatut,…
  4. Impulsar un ambiciós Pla d’inversió estatal en infraestructures estratègiques per a Espanya en territori català que incorpori un disseny intel·ligent i una gestió compartida.
  5. Aprofundir en el reconeixement de la llengua, la cultura i els símbols de Catalunya. El Pacte hauria de servir, entre d’altres coses, perquè s’aprovés una Llei Orgànica de Reconeixement i Promoció de la Pluralitat Lingüística a Espanya. O per assegurar la presència de les llengües i cultures catalana i aranesa a la UNESCO.
  6. Reconèixer la importància estratègica i simbòlica de la ciutat de Barcelona com a gran capital catalana, espanyola i europea i seu de la Unió per la Mediterrània.
  7. Finalment però no en darrer terme, impulsar la reforma de la Constitució en un sentit federal. Una reforma que ha de recollir el que jo anomeno les quatre R, quatre reivindicacions:

a) Reconeixement de les aspiracions nacionals de Catalunya.

b) Regles de repartiment competencial que millorin l’autogovern des del respecte i la lleialtat institucionals, reconeixent les singularitats i fets diferencials; amb especial atenció a les qüestions relacionades amb la llengua, l’educació i la cultura.

c) Recursos. Fixant els grans principis del sistema de finançament que ha de ser suficient, solidari, just i equitatiu i que reculli els conceptes d’esforç fiscal similar i ordinalitat; així com la figura dels consorcis tributaris o solució equivalent.

d) Representació, a través d’un Senat o Consell Federal que faci de la cambra alta un veritable instrument d’integració i cooperació territorial.

Per cert, una reforma de la Constitució que haurà de ser votada en referèndum pels espanyols, i que ha d’obtenir un suport massiu a Catalunya. Per aquesta raó cal treballar molt per arribar a un acord que pugui merèixer un suport majoritari dels catalans.

Segon Compromís.

Obligar-me a que en el primer pressupost, el del 2018, que presentaré per la seva aprovació al Parlament de Catalunya, algunes prioritats socials avui desateses quedin cobertes. M’estic referint a:

  1. Pressupostar 73 M€ perquè accedeixin a una beca menjador que necessiten i avui no tenen 000 nens de secundària que la perden quan passen de la primària a la secundària.
  2. Pressupostar els 100 M€ que ja pressupostava la Generalitat en època del president Montilla i que avui són 0 € perquè puguin accedir a places d’escola bressol 20.000 famílies que avui no poden accedir-hi.
  3. Pressupostar 20 M€ per multiplicar per 3 els diners que la Generalitat es gasta en ajudar a famílies en situació de pobresa energètica. Segons l’Informe d’Ivàlua del 2017, a Catalunya hi ha 854.710 persones que tenen dificultats per pagar la llum o el gas. La pobresa energètica afecta a 11 de cada 100 llars catalanes.
  4. Pressupostar 336 M€ perquè 56.000 persones de les 100.000 que avui estan a llista d’espera de la Dependència tinguin la prestació a la que tenen dret i que la Generalitat no els hi ha proporcionat encara.

Aquestes mesures estaran inserides en l’Agenda per la Igualtat. Un Pacte que farem amb el món local, amb la resta de forces polítiques i amb els agents socials, per rescatar els ciutadans víctimes de la dràstica disminució dels ingressos de les famílies amb menys recursos, i impulsar l’educació, defensar el sistema públic de salut i els serveis públics, capaç també d’aturar la privatització de drets i tornar als serveis socials d’accés universal. Aquest Pacte inclourà el Pla de Xoc Social de 3.000 M € en quatre anys que he presentat al llarg de la campanya electoral. I també el compromís de recuperar la despesa en salut, educació i serveis socials del 2010.

Tercer Compromís.

Utilitzant a fons la competència que tenim d’inspecció de treball, obligar-me a generar drets per a 100.000 treballadors que avui tenen contractes precaris o fraudulents, ja sigui per contractació fraudulenta o perquè no se’ls reconeixen les hores reals que treballen.

I això estarà emmarcat en la proposta de Pacte del Palau, l’acord que impulsaré entre l’administració, els sindicats i els empresaris per a que acordem com fer créixer l’economia, com repartir la riquesa i com crear ocupació amb creixement que no generi noves desigualtats, que sigui més respectuós amb el medi ambient i que estigui més atent a lluitar contra el frau i l’explotació laborals.

Un pacte que, a semblança del que van ser al seu dia els Pactes de La Moncloa sigui, no només un pacte econòmic sinó també un pacte que actuï com a element fonamental per a retornar la tranquil·litat a la societat catalana i que contribueixi a esvair la por que molts sectors, inclosos els que avui tenen feina i una alta formació, tenen a l’estancament econòmic i, fins i tot, a un possible retrocés davant la robotització i la intel·ligència artificial.

Aquests tres compromisos que els acabo de presentar són el meu Contracte amb Catalunya.

Un Contracte que implica un canvi de rumb de la política catalana, abandonant l’aventurisme temerari del procés independentista que no sols ha fracassat sinó que ha tingut un cost exorbitant en forma de divisió social, empobriment econòmic, i erosió de la imatge i el prestigi de Catalunya a la resta d’Espanya i d’Europa.

Un canvi de rumb que no implica tant sols dir no a l’independentisme sinó que ofereix una alternativa sòlida i assenyada que no implica un gir a la dreta ni una menor ambició en termes d’autogovern i finançament.

Ni la dreta, ni l’immobilisme, ni el retrocés no poden derrotar políticament l’independentisme. No n’hi ha prou amb dir no, cal demostrar que la via del diàleg, negociació i pacte que proposo obté rendiments concrets per Catalunya en un termini raonable de temps.

La victòria dels partits anomenats constitucionalistes no resoldrà per si sola el problema. Necessitem guanyar la batalla en el terreny dels avenços concrets, i també en el de les idees i els sentiments. Respecte i reconciliació han de ser la divisa del nou president que haurà de demostrar de forma permanent que ho és de tots els catalans i no sols d’una meitat.

El Contracte que ofereixo als catalans i les catalanes servirà per a encetar una etapa de recuperació de la normalitat institucional, de progrés econòmic, de justícia social i de reconciliació entre nosaltres.

Una etapa per a dotar el país d’estabilitat institucional i política.

Una etapa per a treballar plegats les administracions públiques, els empresaris i els sindicats per a establir els grans acords que he esmentat que permetin aprofitar la recuperació econòmica i reduir les desigualtats.

Una etapa per a aconseguir que Catalunya es trobi còmoda a Espanya.

I una etapa per a superar la divisió entre catalans.

Aquestes són les raons per les que els demano el vot per la candidatura que encapçalo. Una candidatura catalanista, progressista, reformista i conciliadora que vol un canvi tranquil però ferm que faci realitat el que diu el nostre himne:

Catalunya triomfant, tornarà a ser rica i plena.

Moltes gràcies.

 

Intervenció al Fòrum Europa – Tribuna Catalunya

INTERVENCIÓ DE MIQUEL ICETA

FORUM EUROPA. TRIBUNA CATALUNYA. 15.12.17.

Bon dia,

En primer lloc vull donar les gràcies al Fòrum Europa – Tribuna Catalunya per convidar-me a aquest esmorzar informatiu.

També vull donar les gràcies als patrocinadors, Assistència Sanitària i Fundació “la Caixa”, que fan possible aquest col·loqui i saludo especialment als amics i amigues que avui ens acompanyen. Entre els que destaco el president Montilla; Angel Ros, president del PSC; José Luis Ábalos, secretari d’organització del PSOE; Camil Ros, secretari general de la UGT de Catalunya; María Recuero, secretaria general de l’USOC; Mario Romeo, president de Portes Obertes del Catalanisme; Josep Antoni Duran Lleida i Pere Navarro.

Vull agrair Ramon Espadaler per les paraules de presentació. Una campanya electoral es una activitat frenètica que crea uns llaços molt forts entre els que comparteixen un esforç tan intens.

I amb en Ramon ens està passant això, ens anem descobrint mútuament com persones i, haig de dir, que el balanç és magnífic.

Passo ara a la intervenció que vull fer avui en la que voldria dir-los bàsicament 4 coses.

La primera. En la propera legislatura Catalunya no ha de tenir ni un president ni un govern independentista. I, per tant, vull dir-los que els vots que rebi la nostra candidatura no serviran per elegir un president o presidenta independentista.

La segona. Concentrar els vots no independentistes en la candidatura que encapçalo contribueix a una alternativa a l’independentisme que exclou una deriva conservadora i l’immobilisme o el retrocés en matèria d’autogovern i de finançament.

La tercera. La proposta que encapçalo té com a prioritat fonamental la recuperació del respecte envers totes les persones i totes les idees, el respecte a la llei i a les institucions, i la cerca permanent de la reconciliació entre els catalans, i la reconciliació amb la resta dels espanyols, amb les institucions europees i amb el món econòmic.

La quarta. La proposta que encapçalo i la meva pròpia candidatura a la presidència de la Generalitat, emmarcades en un catalanisme de centre-esquerra, poden permetre teixir els acords necessaris per desbloquejar la situació política en un Parlament fragmentat.

En atenció als mitjans, ho repetiré en castellà i així ja no m’ho demanen després.

  • En la próxima legislatura Catalunya no debe tener ni un presidente ni un gobierno independentista. Y, por tanto, los votos que reciba nuestra candidatura no servirán para elegir a un presidente o presidenta independentista.
  • Concentrar los votos no independentistas en la candidatura que encabezo contribuye a una alternativa al independentismo que excluye una deriva conservadora y el inmovilismo o el retroceso en materia de autogobierno y financiación.
  • La propuesta que encabezo tiene como prioridad fundamental la recuperación del respeto a todas las personas y todas las ideas, el respeto a la ley y a las instituciones, y la búsqueda permanente de la reconciliación entre los catalanes, y la reconciliación con el resto de los españoles, con las instituciones europeas y con el mundo económico.
  • La propuesta que encabezo y mi propia candidatura a la presidencia de la Generalitat, enmarcadas en un catalanismo de centroizquierda, pueden tejer los acuerdos necesarios para desbloquear la situación política en un Parlament fragmentado.

Així que començo a explicar-me.

Vull viure en un país on sigui natural poder-se fotografiar amb persones que pensen de forma diferent. Un país en el que la gent es respecti i es saludi sense que les diferències polítiques siguin cap entrebanc. Vull una política de diàleg, negociació i pacte, en la que la bona educació i la cordialitat siguin la norma i no l’excepció.

Vull viure en un país en el que les institucions ofereixin l’estabilitat política i la seguretat política necessàries per promoure l’activitat econòmica i les inversions, en un marc que faci impensable el trasllat de seus socials de les empreses o el trasllat de comptes corrents a altres indrets d’Espanya.

Vull que els catalans recuperem immediatament el control i la direcció de les nostres institucions d’autogovern que, si en aquests moments estan intervingudes, és perquè els seus responsables les han situat fora de la llei, de manera conscient i sense fer cas dels molts advertiments que molts hem fet al llarg de més de dos anys.

Vull una política que no divideixi i que assoleixi èxits de país, en comptes de col·leccionar jornades pretesament històriques i fracassos ben estrepitosos, amb un cost enorme pels seus autors, per les institucions i pel conjunt del país.

Fractura, incertesa, fracàs.

Aquesta és l’herència que ens han deixat Puigdemont i Junqueras. Aquesta es l’herència del procés.

Com pot pensar algú que els socialistes volem permetre que tornin al govern aquells que han fet tan de mal a la societat catalana?

Qui pot pensar que nosaltres puguem ajudar a que tornin al govern aquells que han posat en risc la unitat civil del poble, han posat en perill el creixement econòmic, i han malmès la imatge i el respecte que Catalunya tenia a la resta d’Espanya, a Europa i al món?

De cap de les maneres.

El projecte polític independentista ha fracassat i ha de passar a l’oposició.

Si estiguéssim en un entorn educatiu els hi diríem que s’han d’anar al racó de pensar. I per una llarga temporada.

Senyores i senyors,

El dia 21 els catalans poden optar entre dues opcions.

Mantenir el rumb del procés independentista o canviar de rumb.

Mantenir el rumb del procés implica prosseguir en una dinàmica de fractura social i perjudici econòmic insuportable.

Tenim uns quants exemples del “lío” que proposen:

  • tenir dos presidents i dos governs; un de legítim a Brussel·les que faria la política i un altre d’efectiu a Barcelona que s’encarregaria del dia a dia?.
  • o allò de la “rebel·lió social permanent”
  • o enfrontar-se amb les institucions de l’Estat per fer realitat la República.

Hi ha candidatures que reclamen, com la nostra, un canvi de rumb. Però no volen reconèixer que una gran part de la població ha desconnectat d’Espanya perquè el govern del PP ha gestionat molt malament el problema i/o no fan cap proposta concreta per a redreçar la situació. Creuen que limitant-se a dir “no a la independència” el problema es resoldrà per si mateix.

I s’equivoquen.

La proposta que encapçalo i la meva pròpia candidatura a la presidència de la Generalitat és la única que, de veritat, estarà en condicions de canviar el rumb de la política catalana, és una proposta sensata, que vol deixar enrere el ‘lío’, a través de solucions justes i acordades al conflicte. Una proposta que no vol vencedors ni vençuts, un proposta que cerca la reconciliació.

Perquè dic que el nostre projecte i la meva candidatura a la presidència de la Generalitat són els millors per a sortir del ‘lío’?

Perquè fem la proposta més transversal, més factible i més assenyada per a aplegar les energies de la societat catalana en la consecució del bé comú mitjançant la vella recepta del catalanisme: unitat civil, sumar per ser més forts i tenir un projecte per a Espanya i per a Europa.

I quins són els elements centrals d’aquesta proposta?

Primer.

Que administració, empresaris i sindicats acordem com fer créixer l’economia, com repartir la riquesa i com crear ocupació amb un creixement que no generi noves desigualtats, que sigui més respectuós amb el medi ambient i que estigui més atent a lluitar contra el frau i l’explotació laborals.

Per això tenim un pla per a lluitar contra l’explotació i el frau laboral en el que, simplement aprofitant una competència que tenim i que va assolir el president Montilla, però que no ha estat utilitzada adequadament, regularitzarem fins a 100.000 contractes avui fraudulents.

Segon.

Que les forces polítiques i els agents socials pactem una Agenda per a la Igualtat capaç de rescatar els ciutadans víctimes de la dràstica disminució dels ingressos de les famílies amb menys recursos, i impulsar l’educació, defensar el sistema públic de salut i els serveis públics, capaç també d’aturar la privatització de drets i tornar als serveis socials d’accés universal.

I per això vam presentar un pla de xoc social. Un pla de prioritats que, permeti’m que ho digui, ha estat l’única proposta que s’ha pogut escoltar en aquesta campanya sobre què fer per a disminuir les desigualtats.

Una proposta que preveu invertir prop de 3.000 M€ al llarg de la legislatura per tal que 96.000 nens tinguin beca menjador, els que estan en llista d’espera per a la dependència accedeixin a la seva prestació, que es creïn 80.000 places d’escola bressol 0-3 anys, o que 100.000 habitatges siguin rehabilitats des del punt de vista de l’eficiència ambiental, entre d’altres mesures.

Tercer.

Un pacte, al Parlament i també amb el món local, per a una agenda de regeneració institucional i democràtica que permeti que la política, la democràcia, s’imposi sobre els diners. És a dir, que el poder dels representants dels ciutadans estigui per sobre del poder dels mercats o dels interessos gremials de col·lectius afectats. Una agenda que contempli recuperar polítiques públiques de regulació que estableixin regles clares, establiment de límits i igualtat d’oportunitats per afavorir la competència, que és el que més afavoreix els ciutadans.

Un pacte que passa per qüestions tals com la reforma de la Llei Electoral, controlar més la despesa dels partits o, fins i tot, en ser més exigents amb l’acompliment dels programes electorals.

Aquests són els pactes que jo proposo que hem de fer els catalans per a començar a sortir del ‘lío’. Són pactes entre els catalans.

Però no ens en sortirem del ‘lío’ si no fem, també, un pacte amb la resta d’espanyols. Per assolir aquest objectiu he formulat la idea del Pacte d’Estat per a Catalunya.

Què vull dir quan parlo de Pacte d’Estat per a Catalunya?

En primer lloc, necessitem que la societat espanyola sigui conscient que cal donar-li a la qüestió catalana la categoria de tema d’Estat; no d’un tema menor, circumstancial o efímer.

Molts hem dit que el problema que tenim els catalans, a més de ser un problema entre nosaltres, de la necessitat de tenir un ampli acord sobre el que volem de cara al futur, és un problema d’Espanya i, fins i tot, en aquest moment, és “el” problema d’Espanya.

En segon lloc, el pacte ha de reconèixer les característiques singulars de la societat catalana, la seva identitat nacional i la seva vocació d’autogovern. Sense privilegis, però amb un reconeixement explícit de la nostra personalitat nacional.

En tercer lloc, cal promoure la necessitat de parlar a Catalunya, de comptar amb els catalans, amb tots els catalans; no només amb uns o amb altres. El Pacte no ha de servir per acontentar a uns, sinó per beneficiar Catalunya i, com a conseqüència, beneficiar el conjunt d’Espanya.

No es tracta, doncs, de fer un Pacte d’Estat per acontentar els independentistes. Es tracta de fer un Pacte per convèncer una àmplia majoria de catalans que no necessiten la independència perquè hi ha un projecte d’una Espanya més interessant i més beneficiós per a tots.

Es tracta, també, que no s’utilitzi el tema de Catalunya com a arma electoral a la resta d’Espanya.

El Pacte també ha de servir per abordar temes concrets que, malauradament, porten anys sense ser objecte d’una negociació assenyada. M’estic referint a set grans temes com:

  1. Les 45 demandes plantejades des del Govern de la Generalitat al Govern d’Espanya en les què hi ha moltes possibilitats d’arribar a acords.
  2. Desenvolupar l’Estatut vigent i, fins i tot, i a partir de les oportunes reformes legals al Congrés, abordar algunes de les qüestions que el Tribunal Constitucional va considerar que s’havien de plantejar a través de la reforma de les corresponents lleis orgàniques.
  3. Abordar la negociació del finançament autonòmic. Ordinalitat, quitança parcial del deute, Consorci tributari contingut a l’Estatut,…
  4. Impulsar un ambiciós Pla d’inversió estatal en infraestructures estratègiques per a Espanya en territori català que incorpori un disseny intel·ligent i una gestió compartida.
  5. Aprofundir en el reconeixement de la llengua, la cultura i els símbols de Catalunya. El Pacte hauria de servir, entre d’altres coses, perquè s’aprovés una Llei Orgànica de Reconeixement i Promoció de la Pluralitat Lingüística a Espanya. O per assegurar la presència de les llengües i cultures catalana i aranesa a la UNESCO.
  6. Reconèixer la importància estratègica i simbòlica de la ciutat de Barcelona com a gran capital catalana, espanyola i europea i seu de la Unió per la Mediterrània.
  7. Finalment però no en darrer terme, impulsar la reforma de la Constitució en un sentit federal. Una reforma que ha de recollir el que jo anomeno les quatre R, quatre reivindicacions:

a) Reconeixement de les aspiracions nacionals de Catalunya.

b) Regles de repartiment competencial que millorin l’autogovern des del respecte i la lleialtat institucionals, reconeixent les singularitats i fets diferencials; amb especial atenció a les qüestions relacionades amb la llengua, l’educació i la cultura.

c) Recursos. Fixant els grans principis del sistema de finançament que ha de ser suficient, solidari, just i equitatiu i que reculli els conceptes d’esforç fiscal similar i ordinalitat; així com la figura dels consorcis tributaris o solució equivalent.

d) Representació, a través d’un Senat o Consell Federal que faci de la cambra alta un veritable instrument d’integració i cooperació territorial.

Per cert, una reforma de la Constitució que haurà de ser votada en referèndum pels espanyols, i que ha d’obtenir un suport massiu a Catalunya. Per aquesta raó cal treballar molt per arribar a un acord que pugui merèixer un suport majoritari dels catalans.

En definitiva, un Pacte d’Estat per a Catalunya impulsat amb la convicció que promoure el dinamisme a Catalunya és assegurar el progrés a tot Espanya.

Perquè si una cosa ha quedat clara és que la desestabilització política i institucional a Catalunya té una traducció immediata i negativa en l’evolució de l’economia catalana i espanyola.

Aquestes que els acabo de explicar son les propostes amb les que ens presentem a les eleccions.

Son propostes, si. Però també son el meu compromís.

Un compromís que començaré a posar en marxa el primer dia del mandat amb 4 accions concretes. Aquells dies el telèfon no pararà.

  1. Faré una primera trucada al presidente del gobierno d’Espanya per a demanar-li, no una hora, moltes hores i posar-nos a treballar en les solucions que he anunciat.
  2. També parlaré amb als agents socials, empresaris, sindicats, entitats municipalistes, per a posar en marxa els Acords als que abans m’he referit.
  3. Trucaré al president Juncker per a dir-li que Catalunya ha deixat de plantejar problemes a Europa. Que estem al servei del projecte europeu i volem ser participar en la cerca de les solucions que es necessiten.
  4. Ah, i quan parli amb Rajoy també li oferiré Barcelona, el Palau de la Generalitat, per a que sigui la seu d’una propera Conferència de Presidents prèvia a les reunions que el Consejo de Política Fiscal i Financera ha de tenir per a reformar el sistema de finançament. Perquè Catalunya tornarà a tirar del carro en aquest tema, com sempre ha fet.

Senyores i senyors,

A partir del dia 22 de desembre s’ha d’obrir una nova etapa a Catalunya.

La etapa de la reconciliació entre nosaltres,

La etapa de l’estabilitat, la tranquil·litat i la seguretat jurídica que es necessiten per tal d’impulsar l’activitat econòmica i crear ocupació.

La etapa de passar de l’engany a la sinceritat, del ‘lío’ a les solucions, de la rauxa al seny, de la inestabilitat a l’estabilitat, de la trinxera als ponts, de la discòrdia a la concòrdia, de l’austericidi a la justícia social, de la frustració a l’esperança.

Per això els hi demano que el dia 21, però, sobretot, pensant en el dia 22 i els que vindran, votin la proposta que jo encapçalo.

Una proposta progressista, catalanista, democràtica, reformista i radicalment moderada que s’adreça als catalans i les catalanes que volen un govern i un president que els hi transmeti esperança, tranquil·litat i progrés i que volen deixar enrere aquest darrer temps de fractura, temor i fracàs que ens han proporcionat Puigdemont, Junqueras i la CUP.

Una proposta conciliadora que vol un canvi de rumb però no vol ni victòries ni revenges i que mira lluny per emprendre un viatge que ens ha de permetre a molts fer molt de camí junts fins arribar a la Catalunya somiada pels nostres avis i els nostres pares de manera que puguem fer realitat l’inici d’Els Segadors: Catalunya triomfant tornarà a ser rica i plena.

Només depèn de nosaltres.

Moltes gràcies.

 

Intervenció a Barcelona Tribuna

INTERVENCIÓ DE MIQUEL ICETA A BARCELONA TRIBUNA, 4.12.2017

Molt bon dia, amigues i amics,

Agraeixo la invitació a aquest esmorzar-col·loqui “Barcelona Tribuna” organitzat per la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País, amb el suport del Grupo Godó – La Vanguardia i l’Asociación Española de Directivos.

Agraeixo molt especialment les paraules d’introducció de Miquel Roca, pare de la Constitució i un dels més brillants exponents de la política catalanista i pragmàtica que aspiro a representar des de la socialdemocràcia catalanista i federalista del PSC, amb el suport dels amics i amigues d’Units per Avançar, i de persones independents procedents de l’esquerra catalana.

Senyores i senyors,

Aquesta nit comença la campanya electoral que voldria que em portés a esdevenir President de la Generalitat de Catalunya.

Avui estic més convençut que mai: vull i estic en condicions d’assumir la màxima representació institucional del nostre país. I sóc ben conscient que això constitueix una enorme responsabilitat en un moment excepcional.

Un moment en què la societat catalana ha patit una sotragada en la que es barregen sentiments d’indignació, tristor i incertesa. Uns sentiments que cal reconduir i transformar en un sentiment d’esperança.

Perquè és cert que hi ha motius per a estar indignats.

Els tenen aquells que han sentit l’angoixa de veure com es proclamava de forma unilateral i il·legal la independència, i el seu món trontollava.

Els tenen també els que la van rebre amb joia i van veure que aquesta proclamació no era més que una representació estèril i sense contingut, però amb unes conseqüències negatives molt rellevants en termes de divisió social, d’afebliment econòmic i també mesures judicials cautelars que he qualificat de desproporcionades, i que espero avui estiguin a punt de ser substituïdes per mesures més proporcionades que, a més, podrien permetre una campanya electoral més assossegada.

És normal que hi hagi tristor quan tots hem vist com la societat catalana s’ha fracturat; com les famílies i els amics han deixat de parlar de determinats temes per tal de no barallar-se.

I com no hi hauria d’haver incertesa davant del futur de cadascú per la seva feina, pel seu negoci i pel futur de la seva família, quan hem vist el sotrac que ha sacsejat la nostra economia en les darreres setmanes i les previsions d’organismes gens sospitosos com l’OCDE que ens alerten que si no es recupera de forma ràpida un clima d’estabilitat política i de seguretat jurídica estem posant en risc la nostra recuperació econòmica. I no només la nostra!

Però jo m’he proposat combatre aquests sentiments negatius i fer que s’imposi un sentiment positiu, un sentiment d’esperança.

Esperança perquè la nostra societat, la gent, Catalunya, té capacitat per fer les dues coses que necessitem fer col·lectivament i de forma ben urgent: la primera, i la més important, tancar la fractura que s’ha obert a la societat i iniciar el camí de la reconciliació que ens porti a respectar-nos a nosaltres mateixos, que ens respectem els uns als altres siguin quines siguin les nostres idees, que respectem també, tots, les nostres lleis i institucions, i que aquest recuperat respecte permeti també que tornem a ser respectats pels demés.

Quin dany ens estan fent alguns amb les seves actituds errònies i erràtiques!

I, la segona cosa, que no es que vingui després, sinó que s’ha d’anar fent també des del primer moment, és reconstruir el nostre teixit econòmic i el nostre estat del benestar que, malmès primer per la crisi econòmica i amenaçat després pel sotrac abans esmentat, ha generat un augment molt important de les desigualtats socials i ha situat un percentatge inacceptable de la població al llindar de la pobresa.

Sóc conscient que el repte és enorme. Sóc conscient que ens caldrà molt esforç i també sóc conscient que ningú no ens regalarà res però, malgrat tot, crec fermament en la capacitat del nostre país i de la nostra societat per a superar aquest moment.

Vull dedicar uns minuts a explicar-los dues coses.

Primer, voldria explicar com em comprometo a actuar des de la Presidència per a esdevenir un President de tots i per a tots. Com vull que els catalans i les catalanes vegin al seu nou President si sóc elegit per aquest càrrec.

I després, parlaré una estona del que crec que cal fer des del punt de vista de l’acció de govern.

Vull que els catalans vegin al seu President…

Primer: com una persona honesta.

I quan dic això no m’estic referint a l’honestedat de no robar, de no aprofitar-se personalment d’un càrrec institucional, que ho dono per descomptat. Em refereixo a l’honestedat de no enganyar.

Jo diré sempre la veritat. No diré una cosa en públic i una altra en privat. No diré als ciutadans que tot està per fer i tot és possible. Sobretot perquè sé que no és cert.

Com he dit abans, una part del sentiment d’indignació que té la societat està causat per la sensació d’haver estat enganyada.

Ja sigui perquè no ha passat el que uns volien, o perquè no ha passat el que d’altres temien i que els ha fet patir innecessàriament.

Segon: vull que els catalans vegin el seu president com una persona dialogant i capaç de teixir consensos i complicitats.

Com que aquesta és la meva especialitat, i crec que ho he demostrat especialment al Parlament de Catalunya crec que això no em serà gaire difícil. Vull dir, que no em serà difícil intentar-ho. L’èxit en aquest terreny mai està assegurat. Depèn també de l’actitud dels demés.

Si alguna cosa ha mancat a la política catalana els darrers anys és la cerca de consensos, que és la primera obligació de qui ostenta la màxima responsabilitat si vol que avancem tots junts i ningú es quedi enrere.

Si vol ser fidel al vell axioma del catalanisme: units, guanyarem; dividits, perdrem.

Molts de vostès m’han sentit dir en diverses ocasions que jo no vull la victòria d’uns sobre els altres; que no vull girar la truita, que no vull cap mena de revenja, que és millor avançar poc, però avançar junts una gran majoria, que anar molt lluny només uns quants. A Ítaca només hi va arribar un de sol. Mai no em plantejaria un viatge d’aquestes característiques. Com mai se m’acudiria fixar un rumb de col·lisió.

Hem d’abandonar els falsos i terribles esquemes de bons contra dolents, del bé contra el mal, de patriotes contra botiflers. Que s’abandoni la política de trinxeres. Vull establir ponts i no permetré ni trinxeres ni noves fronteres. No vull dogmes enfrontats, sinó escoltar les raons de tothom per cercar punts de trobada.

No em puc resistir de dir-los que en el nostre programa, ens plantegem més de 20 (crec que 22 si no m’he descomptat) pactes nacionals o grans acords de país que dotin d’estabilitat i predictibilitat l’acció del govern.

I això em porta a un tercer punt: com a president vull ser vist com algú que inspira tranquil·litat.

Portem uns anys en els que anem d’ensurt en ensurt. Quan hem pensat que ja ho havíem vist tot i que ja no es podia arribar més lluny, el procés sempre ha estat capaç de proporcionar-nos una nova fugida cap endavant incrementant la incertesa i la intranquil·litat.

I la tranquil·litat, la certesa, és el que ens permet avançar. És el que necessitem. És el que em proposo de recuperar,

No és el risc el que ens atura, perquè el podem mesurar i preveure, és la incertesa, que actua com la boira quan conduïm, és el que fa alentir el nostre avenç o, fins i tot, fa que ens aturem fins que escampi, per por d’estavellar-nos.

I quan ens aturem o alentim el nostre avenç, i els demés no ho fan, i no ho estan fent, correm el risc de quedar-nos enrere. Lluny, doncs, del meu plantejament introduir noves incerteses, quan ja en tenim massa d’incertesa.

A nivell econòmic quan hi ha incertesa no es prenen decisions d’inversió, en el millor dels casos; en el pitjor es pren la decisió d’invertir o de traslladar la inversió a d’altres llocs. Recentment hem tingut la mostra d’una decisió que s’ha pres i que no ens ha estat favorable, i en la que segur que ha tingut molt a veure la incertesa. Com volíem que vingués a Barcelona una agència europea, mentre empreses del país decidíem traslladar les seves seus socials fora de Catalunya?

A nivell personal i familiar tampoc no és bona la incertesa. Les decisions de despesa familiar també es veuen afectades per les incerteses.

Les dades ens diuen que, per exemple, la compra-venda d’habitatges de segona mà o de vehicles particulars, ha patit un estancament els darrers mesos.

I jo vull que la gent estigui tranquil·la, que les empreses estiguin tranquil·les. Que Catalunya sigui un destí que inspira confiança per a les persones i per a les inversions.

I haig de dir que el referèndum per a sortir d’Europa que va semblar que proposava Puigdemont o la desobediència social permanent que defensa Esquerra, o aquesta situació vodevilesca d’insistir en que passi el que passi a les eleccions hi haurà un president legítim i un altre investit i dos governs, són ocurrències que generen una incertesa que Catalunya no es pot permetre.

I el quart punt és que vull que els catalans vegin al seu president com una persona preocupada pel benestar social.

Com he dit abans, jo vull tornar a una política que doni prioritat a l’establiment de pactes i acords estratègics que sumin esforços.

Tots els pactes possibles que vagin articulant un nou “contracte social”, tal i com el defineix el professor Anton Costas en el seu darrer llibre, i cito: “aquell pegament que manté unida a la societat, afavoreix la cooperació entre els seus membres i actua com element de prevenció de conflictes socials extrems i caos polític”.

És a dir, amplis recolzaments socials per afer les reformes de tot tipus que la nostra societat necessita. Perquè tota reforma, per petita que sigui, necessita una àmplia base social que la sustenti ja que canvia els equilibris socials i/o econòmics i, per tant, genera resistències.

I, si se’m permet un comentari: si una reforma, per petita que sigui, necessita una àmplia base social, a qui se li pot ocórrer que separar Catalunya de la resta d’Espanya es pot fer sense la voluntat, pràcticament unànime, dels catalans i la complicitat de la resta d’espanyols?

I quins són els principis rectors que jo vull que orientin aquest “contracte social”?.

El primer principi rector, evitar que es consolidi una situació en la que un elevat nombre de ciutadans quedin permanentment enrere; ja sigui en atur o amb feines temporals de baixa qualitat.

El segon, incrementar la renda disponible de les famílies.

Per què és important que ningú no quedi enrere? Perquè com més gran és la desigualtat els indicadors socials de tot tipus són pitjors (fins i tot els resultats escolars).

Hi ha dades que són esfereïdores. Saben que la falta d’alimentació equilibrada en la infància afecta de forma permanent el desenvolupament intel·lectual? Saben que 1/3 de la població infantil a Catalunya està en risc de pobresa?

El segon principi rector, el d’incrementar la renda disponible de les famílies, passa, a més de per la creació d’ocupació de qualitat, per alleugerir les càrregues que les famílies tenen en determinats elements essencials: habitatge (el lloguer o la hipoteca), serveis relacionats amb l’habitatge (el cost de la llum i altres serveis), béns de consum bàsics, l’escolarització dels infants, etc.

En definitiva, jo vull que els catalans vegin un President que es preocupa per defensar els febles en front de l’amenaça de les desigualtats i els canvis que ens venen. I un President preocupat per preparar la societat en el seu conjunt per fer front als reptes de l’economia digital i automatitzada que s’apropa acceleradament.

Un President que lluiti perquè no existeixin perdedors de la recuperació econòmica com han existit perdedors de la crisi.

Senyores i senyors,

Fins aquí els hi he parlat de com m’agradaria ser vist pels catalans.

Ara vull dedicar uns minuts a dir-los què és el que penso que s’ha de fer per a merèixer la seva confiança.

Com que els he dit que volia governar mitjançant una política de grans Pactes i Acords, els diré què és el que crec que s’hauria de pactar i el que intentaré.

  1. Vull que administració, empresaris i sindicats acordem com fer créixer l’economia, com repartir la riquesa i com crear ocupació amb creixement que no generi noves desigualtats, que sigui més respectuós amb el medi ambient i que estigui més atent a lluitar contra el frau i l’explotació laborals. I un pacte que allunyi la por que molts sectors, inclosos els que avui tenen feina i una alta formació, tenen a l’estancament econòmic i, fins i tot, a un possible retrocés davant la robotització i la intel·ligència artificial.

 

  1. Vull que les forces polítiques i els agents socials pactem una Agenda per a la Igualtat capaç de rescatar els ciutadans víctimes de la dràstica disminució dels ingressos de les famílies amb menys recursos, i impulsar l’educació, defensar el sistema públic de salut i els serveis públics, capaç també d’aturar la privatització de drets i tornar als serveis socials d’accés universal.

 

  1. Vull pactar, al Parlament i amb el món local, una agenda de regeneració institucional i democràtica que permeti que la política, la democràcia, s’imposi sobre els diners. És a dir, que el poder dels representants dels ciutadans estigui per sobre del poder dels mercats o dels interessos gremials de col·lectius afectats. Una agenda que contempli recuperar polítiques públiques de regulació que estableixin regles clares, establiment de límits i igualtat d’oportunitats per afavorir la competència, que és el que més afavoreix els ciutadans.

Aquests són els pactes que hem de fer a Catalunya, els pactes entre els catalans. Però també hem de fer un pacte amb la resta d’espanyols per aconseguir un clima de diàleg i acord entre Catalunya i la resta d’Espanya. Per assolir aquest objectiu he formulat la idea del Pacte d’Estat per a Catalunya.

Què vull dir quan parlo de Pacte d’Estat per a Catalunya?

En primer lloc, necessitem que la societat espanyola sigui conscient que cal donar-li a la qüestió catalana la categoria de tema d’Estat; no d’un tema menor, circumstancial o efímer.

Molts hem dit que el problema que tenim els catalans, a més de ser un problema entre nosaltres, de la necessitat de tenir un ampli acord sobre el que volem, és un problema d’Espanya i, fins i tot, en aquest moment, és “el” problema d’Espanya.

Cap altra vegada, des de 1981 s’ha trobat Espanya en una crisi institucional tan greu com aquesta.

Cap altre problema, des del 23F, havia provocat un missatge televisat específic del Cap de l’Estat.

En segon lloc, el pacte ha de reconèixer les característiques singulars de la societat catalana, la seva identitat nacional i la seva vocació d’autogovern. Sense privilegis, però amb un reconeixement explícit de la nostra personalitat nacional.

En tercer lloc, cal promoure la necessitat de parlar a Catalunya, de comptar amb els catalans, amb tots els catalans; no només amb uns o amb uns altres. El Pacte no ha de servir per acontentar a uns, sinó per beneficiar Catalunya i, com a conseqüència, beneficiar el conjunt d’Espanya.

No es tracta de fer un Pacte d’Estat per acontentar els independentistes. Es tracta de fer un Pacte per convèncer una àmplia majoria de catalans que no necessiten la independència perquè hi ha un projecte d’una Espanya més interessant i més beneficiós per a tots.

Es tracta, també, que no s’utilitzi el tema de Catalunya com a arma electoral.

El Pacte també ha de servir per abordar temes concrets que, malauradament, porten anys sense ser objecte d’una negociació assenyada. M’estic referint a set grans temes com:

  1. Les 45 demandes plantejades des del Govern de la Generalitat al Govern d’Espanya en què jo veig moltes possibilitats d’arribar a acords.

 

  1. Desenvolupar l’Estatut vigent i, fins i tot, i a partir de les oportunes reformes legals al Congrés, abordar algunes de les qüestions que el Tribunal Constitucional va considerar que s’havien de plantejar a través de les corresponents lleis orgàniques i no a través de la reforma de l’Estatut.

 

  1. Abordar la negociació del finançament autonòmic. Ordinalitat, quitança parcial del deute, Consorci tributari contingut a l’Estatut,…

 

  1. Impulsar un ambiciós Pla d’inversió estatal en infraestructures estratègiques per a Espanya en territori català que incorpori un disseny intel·ligent i una gestió compartida.

 

  1. Aprofundir en el reconeixement de la llengua, la cultura i els símbols de Catalunya. El Pacte hauria de servir, entre d’altres coses, perquè s’aprovés una Llei Orgànica de Reconeixement i Promoció de la Pluralitat Lingüística a Espanya. O per assegurar la presència de les llengües i cultures catalana i aranesa a la UNESCO.

 

  1. Reconèixer la importància estratègica i simbòlica de la ciutat de Barcelona com a gran capital catalana, espanyola i europea i seu de la Unió per la Mediterrània.

 

  1. Finalment però no en darrer terme, impulsar la reforma de la Constitució en un sentit federal. Una reforma que ha de recollir el que jo anomeno les quatre R, quatre reivindicacions:

 

a) Reconeixement de les aspiracions nacionals de Catalunya.

b) Regles de repartiment competencial que millorin l’autogovern des del respecte i la lleialtat institucionals, reconeixent les competències recollides, singularitats i fets diferencials; amb especial atenció a les qüestions relacionades amb la llengua, l’educació i la cultura.

c) Recursos. Fixant els grans principis del sistema de finançament que ha de ser suficient, solidari, just i equitatiu i que reculli els conceptes d’esforç fiscal similar i ordinalitat; així com la figura dels consorcis Tributaris o solució equivalent.

Faig un incís, heu vist el rebombori que s’ha organitzat perquè diem això al nostre programa electoral? Heu vist com ens han criticat per demanar la mateixa cosa que demanàvem al programa electoral de 2015, una cosa que està a l’Estatut i no ha estat qüestionada pel Tribunal Constitucional?

Després de veure com els independentistes han renunciat a millorar el finançament de Catalunya i que PP i Ciudadanos no estan per la feina, els catalans que vulguin millorar el finançament de Catalunya farien molt bé de donar suport a la meva candidatura. Tanco l’incís.

d) Representació, a través d’un Senat o Consell Federal que faci de la cambra alta un veritable instrument d’integració i cooperació territorial.

Per cert, una reforma de la Constitució que haurà de ser votada en referèndum pels espanyols, i que és de desitjar que obtingui un suport massiu a Catalunya. Per aquesta raó cal treballar molt per arribar a un acord que pugui merèixer un suport majoritari dels catalans.

En definitiva, un Pacte d’Estat per a Catalunya impulsat amb la convicció que promoure el dinamisme de Catalunya és assegurar el progrés de tot Espanya.

Perquè si una cosa ha quedat clara és que la desestabilització política i institucional a Catalunya té una traducció immediata i negativa en l’evolució de l’economia espanyola.

Senyores i senyors,

Tot el que els he dit fins ara es pot sintetitzar en el següent:

Catalunya te avui tres prioritats, col·lectives, que podríem definir com convencionals o clàssiques.

Prioritat 1. Dotar el país d’estabilitat institucional i política.

Prioritat 2. Treballar plegats les administracions públiques, els empresaris i els sindicats per a establir els grans acords que permetin aprofitar la recuperació econòmica i reduir les desigualtats.

Prioritat 3. Aconseguir que Catalunya es trobi còmoda a Espanya.

Però, per a mi, existeix una altra prioritat, que no és convencional, que és filla del moment excepcional i dramàtic que estem vivint.

M’estic referint a curar la fractura social que s’ha obert a la societat catalana i que requereix que tots junts abandonem el rumb de col·lisió que hem portat i iniciem el viatge cap a la Reconciliació. Una reconciliació entre catalans, una reconciliació amb la resta dels espanyols, una reconciliació amb Europa i una reconciliació amb el món econòmic.

Un viatge en el que no hi hagi ni vencedors ni vençuts.

Un viatge en el que tots guanyarem alguna cosa si tots cedim una mica, en comptes de que uns ho guanyin tot i els altres ho perdin tot.

Fa unes setmanes a la conferència que vaig fer al Col·legi d’Advocats vaig dir una frase que avui vull repetir.

La frase era:

Fa uns mesos els hi hagués dit que volia ser president per aconseguir un clima de diàleg i acord entre Catalunya i la resta d’Espanya, i utilitzar tot el potencial del país al servei del progrés econòmic i la lluita contra les desigualtats que s’han incrementat durant la crisi.

Però, avui, en la situació en que ens trobem, els dic que vull ser President de la Generalitat perquè cal superar la divisió entre catalans i que tinc la convicció de que sóc la persona idònia per a fer-ho.

I que tinc la determinació de sacrificar-lo tot al servei d’aquest objectiu.

Senyores i senyors,

En un moment en què correm el risc d’abocar-nos a un conflicte permanent entre els que proposen una solució impossible i els que es limiten a negar el problema, jo començaré aquesta nit la campanya electoral formulant una proposta d’esperança en les nostres possibilitats i en les nostres capacitats de superar aquesta crisi política, institucional, econòmica i social.

Formulo una proposta catalanista, democràtica i reformista que interpel·la els catalans i les catalanes que vulguin deixar enrere aquest darrer temps d’indignació, ensurts i incertesa, i desitgin un govern que els hi transmeti esperança, tranquil·litat i progrés, per emprendre un viatge que ens ha de permetre a molts fer molt de camí junts fins arribar a la Catalunya somiada pels nostres avis i els nostres pares.

Vull passar de l’engany a la sinceritat, del ‘lío’ a les solucions, de la rauxa al seny, de la inestabilitat a l’estabilitat, de la trinxera als ponts, de la discòrdia a la concòrdia, de l’austericidi a la justícia social, de la frustració a l’esperança.

Jo els dic, tot això depèn de nosaltres. Catalunya tornarà a ser rica i plena.

És un horitzó que està al nostre abast.

Moltes gràcies.

 

Intervención en el desayuno organizado por Europa Press en Madrid

DESAYUNO EUROPA PRESS
Madrid, 27 de noviembre de 2017

[enlace al video]

Buenos días.

Les agradezco a todos ustedes su presencia.

El proyecto que encabezo y con el que quiero llegar a la presidencia de la Generalitat, es un proyecto de cambio tranquilo. De reforma moderada pero constante en lo económico, de reconciliación en lo social y que se inspira, en lo que se refiere a la articulación de Catalunya con el resto de España, en las raíces del catalanismo político.

Un catalanismo que nos ha legado verdades contrastadas:

Unidos, ganaremos; divididos, perderemos.
La aspiración catalana para el autogobierno debe traducirse siempre en buen gobierno.
La unidad civil es el requisito previo a cualquier buena política. Y la cohesión social es la otra vertiente de la unidad civil. Una y otra han sido, son y serán la base de nuestro progreso como sociedad.

Lamentablemente, la mayoría independentista que ha gobernado estos últimos años ha ido en la dirección contraria y por eso esta legislatura ha sido un desastre y ofrece un balance pésimo.

A comienzos de la legislatura que acaba de finalizar, yo decía: “Del mismo modo que los socialistas creemos que la ‘cuestión catalana’ es un problema político que debe resolverse políticamente y no por vía judicial, también creemos que cuando las leyes democráticas se incumplen deliberadamente o cuando una institución -se llame Parlament de Catalunya o se llame Gobierno de la Generalitat- se propone desobedecer abiertamente la legalidad democrática, esto debe tener inevitablemente consecuencias jurídicas “.

E insistía entonces: “Ganar las elecciones habilita para gobernar, no para saltarse la legalidad democrática y llevar a Catalunya al precipicio” (…) Estoy convencido de que el panorama que he dibujado hace unos instantes conducirá a sus aventureros protagonistas a un gran batacazo y al fracaso, con un elevado coste para Cataluña”.

Me hubiera gustado muchísimo equivocarme. Pero, lamentablemente, no ha sido así. Y ahora nos encontramos en un momento excepcional.

Tan excepcional que, como ustedes ya saben, hemos hecho un pacto para incorporar a nuestra candidatura a personas procedentes de la antigua Unió Democràtica de Catalunya. La U de CiU.

Y lo hemos hecho porque ambas partes somos conscientes de la importancia y excepcionalidad del momento y porque compartimos la necesidad de encontrar soluciones acordadas. Compartimos el compromiso de no resignarnos a un empate de impotencias entre el independentismo y el inmovilismo. Compartimos la voluntad de levantar la bandera del diálogo, la negociación y el pacto para volver a cohesionar la sociedad catalana, para defender nuestro autogobierno y compartimos la voluntad de recuperar un marco de estabilidad y confianza que garantice el progreso económico y la justicia social.

Hemos hecho un pacto los que nos sentimos herederos de dos tradiciones políticas diferentes que fueron capaces de reconstruir Europa después de la segunda guerra mundial y se unieron en un momento, también excepcional, para impulsar la economía social de mercado y el pacto social que han promovido el periodo más próspero y justo de la historia europea. Por eso, en este momento excepcional de Catalunya ambas fuerzas nos hemos comprometido a trabajar conjuntamente para superar la crisis política, económica, social e institucional de nuestro país.

Pero la voluntad de sumar y de llegar a acuerdos no se ha detenido aquí. También hemos incorporado a nuestra candidatura a destacados representantes del pensamiento de izquierdas, a veces más a la izquierda que los socialistas, como Beatriz Silva y Carlos Jiménez Villarejo.

Y eso sucede porque la gente de izquierdas de verdad tiene claro que la nuestra es la única candidatura de izquierdas no nacionalista que se presenta en Catalunya. Que nuestra candidatura no es complaciente con el independentismo.

Como dice Beatriz Silva, la número 4 de mi candidatura: “Poner nuevas fronteras no es de izquierdas. Querer la independencia es insolidario porque se defiende el bienestar para uno mismo sin importar lo que les pase a los demás”.

Por eso, los estudios sociológicos dicen que la independencia es más deseada entre los que tienen rentas altas que entre los que tienen rentas bajas.

Hay quien no es capaz de acordar con otros, a menos que compartan al 100% sus ideas. Hay quien no quiere acordar, sino que quiere imponer. No es nuestro caso. Nosotros creemos en el acuerdo entre diferentes, el acuerdo desde el respeto mutuo y hemos querido demostrarlo ya antes de las elecciones. Seguramente por eso la capacidad de mi candidatura para sumar voluntades diversas ha levantado críticas entre nuestros adversarios.

Pero Cataluña en estos momentos necesita acuerdos y no enfrentamientos entre bandos irreconciliables. Porque hoy tenemos: crisis política, crisis institucional, crisis económica y crisis social.

En suma, una sociedad dramáticamente dividida, una economía debilitada, con más de 2.000 empresas que han trasladado fuera de Cataluña su sede social y más de 1.000 la fiscal. Y tantos y tantos que cambian las cuentas de sucursal bancaria o abren cuentas llamadas “espejo”. Una imagen dañada en el resto de España y en Europa. Unas instituciones intervenidas.

El anterior gobierno, cesado. Parte de sus miembros en prisión preventiva, debido a una decisión judicial desproporcionada, y parte de sus miembros y su presidente, en Bruselas, a la espera de que se resuelva la solicitud de entrega a la justicia española.

Habíamos advertido de los riesgos.

Trabajamos como nadie para evitar la Declaración Unilateral de Independencia y la aplicación del artículo 155.

Queríamos que las elecciones fueran convocadas por el presidente Puigdemont. Lo tuvimos muy cerca pero, finalmente, se echó atrás incapaz de soportar la presión de los sectores más radicales del movimiento independentista, empezando por Junqueras y ERC.

Los mismos que ahora van diciendo que proclamar la independencia y la república catalana fue un acto simbólico, que no hay para tanto. ¿Que cómo puede ser un delito lo que han hecho?

Miren, si hay delito lo dirán los jueces, pero yo, como ciudadano, lo que sí digo es que son responsables de causar un enorme daño a la sociedad en términos de división y de incertidumbre frente al futuro.

Y ese daño lo han sufrido tanto a los que no quieren la independencia como los que la deseaban y ahora ven como, sin ningún rubor, los miembros cesados del govern admiten que les engañaron. Que les engañaron a ellos y que, también, se engañaban entre sí.

Solo hay una palabra para describirlos: son unos irresponsables. Y espero y exijo que pidan disculpas al conjunto de la sociedad.

Que conste que no estoy eximiendo de responsabilidad al gobierno del PP. Ellos son responsables de no haber abierto ninguna puerta ni ventana a una solución política. Combatieron a capa y espada el Estatuto de 2006, y han sido incapaces de ofrecer una respuesta a un problema que el paso del tiempo no ha hecho sino agrandar.

Pero no quiero mirar al pasado. Quiero mirar al futuro y a lo que toca ahora. Y ahora es hora de soluciones.

Las elecciones del 21 de diciembre nos ofrecen la posibilidad de cambiar de rumbo.

El presidente Mas, primero, y Puigdemont y Junqueras, después, habían fijado un rumbo de colisión y yo quiero cambiar de rumbo, quiero fijar un rumbo de estabilidad, de cordura, de prosperidad, de justicia social y de sostenibilidad.

Quiero invitar a la sociedad catalana a un viaje muy diferente al que nos propusieron Mas y Puigdemont.

Una invitación a recuperar el respeto por todas las ideas.

Una invitación a dejar atrás actitudes sectarias.

Una invitación a abandonar proyectos que dividen la sociedad entre buenos y malos catalanes.

Una invitación a escuchar y a acordar. A transigir y negociar. A pactar.

Una invitación a reencontrar el catalanismo pragmático que hizo grande a Catalunya.

Una invitación a renunciar al radicalismo que pone en riesgo todos los avances logrados con tanto esfuerzo por muchas generaciones.

Una invitación a abandonar la búsqueda permanente de excusas y enemigos para justificar errores y fracasos.

Una invitación a ser dignos de nuestra historia, dignos herederos de nuestros padres y de nuestros abuelos.

Quiero cambio sin ruptura.

Quiero prosperidad sin dejar a nadie atrás.

Desconfío de verdades absolutas y de dogmas que pretenden ahogar discrepancias.

Cuando el argumento es insulto, no hay razón.

Cuando el sentimiento se impone sobre las razones, desaparece el pensamiento.

¿Qué estamos en condiciones de ofrecer en esta nueva etapa política?

Pasar del ‘lío’, a las soluciones.

Pasar del radicalismo, a la moderación.

Pasar de la inestabilidad, a la estabilidad.

Pasar de la improvisación, a la preparación

Pasar de la confusión, a la claridad.

Pasar de la incertidumbre, a la certeza.

Pasar del engaño, a la sinceridad.

Pasar del espejismo, a la realidad.

Pasar de la discordia, a la concordia.

Pasar de la desconfianza, a la confianza.

Pasar del fracaso, el éxito.

Pasar de la frustración, a la esperanza.

A esto me comprometo.

Es por eso que quiero ser presidente de la Generalitat.

Ciertamente me presento con un programa concreto. Pero en estas elecciones me parece más relevante subrayar los objetivos de país que mi programa con más de 700 medidas concretas.

Hace unos meses les hubiera dicho que mis objetivos eran dos: el primero, conseguir un clima de diálogo y acuerdo entre Catalunya y el resto de España, y, el segundo, utilizar todo el potencial del país al servicio del progreso económico y de la lucha contra las desigualdades que se han incrementado durante la crisis.

Ahora, la razón principal, casi me atrevería a decir la única, es otra.

Quiero ser presidente para superar la división entre catalanes.

Si soy elegido presidente lo sacrificaré todo al servicio de este objetivo.

Trabajaré para evitar la división y una política de bandos enfrentados.

Si soy presidente, nadie se sentirá excluido de la política catalana. Ni los que quieren que todo siga como está o incluso querrían retroceder, ni los que quieren romper con todo.

Mi primera obligación será encontrar la manera de que todos sean escuchados y que todos puedan hacer su contribución a un futuro mejor.

Yo no quiero la victoria de unos sobre otros. No quiero que la satisfacción de la mitad más uno implique la derrota de la mitad menos uno.

Por eso más que pactar una votación como nos dicen que quieren los independentistas y quienes les acompañan, quiero que los catalanes voten un acuerdo. Un nuevo acuerdo de entendimiento con el resto de españoles. No quiero una votación sobre si nos queremos ir, quiero una votación que sancione el acuerdo alcanzado para seguir viviendo juntos y mejor.

No quiero frentismos. Quiero amplios acuerdos. Quiero transversalidad. Debemos abandonar la división entre independentistas y españolistas, separatistas y unionistas, patriotas y traidores, campo contra ciudad, interior contra costa. Quiero reconciliación.

Creo que podemos estar todos unidos en torno a tres objetivos esenciales:

respetar la ley,
respetar la diversidad
y trabajar por el bien común.

Es hora de restablecer la confianza en el futuro.

Nuestra convivencia se ha resentido. Nuestro progreso se ha resentido. Se había presentado todo como fácil, sencillo, deseable. Pero lo que estaba por venir era el desastre. Un desastre que había que evitar y que ahora hay que remontar. Sin perder un instante.

Por miedo a la inestabilidad política, por miedo a la inseguridad jurídica, los dos bancos catalanes, seis de las siete empresas catalanas que cotizan en el Ibex, el sector asegurador, las empresas que concentran una facturación que equivale al 40% del PIB catalán han decidido trasladar su sede social fuera de Catalunya. Se han producido casos de boicot comercial.

Nuestra principal preocupación son las personas que viven de su trabajo, el mundo del trabajo. Y nos esforzaremos, codo a codo con los sindicatos y los empresarios, para asegurar el progreso económico del país, gravemente dañado por la deriva independentista.

Basta ya.

Yo les digo a unos, que vuelvan.

A otros, que no hagan boicots.

Dañar a Catalunya es dañar a España y, encima, colaborar a la campaña de los independentistas en favor de la separación.

Conmigo de Presidente todos tendrán las garantías de que nunca volverá a estar en riesgo la estabilidad política ni la seguridad jurídica.

He dicho hace un momento que quería utilizar toda la potencia del gobierno de la Generalitat para mejorar la economía y reducir las desigualdades que se han incrementado durante la crisis. Y quiero hacerlo cambiando de política. Yo quiero volver a una política que dé prioridad al establecimiento de pactos y acuerdos estratégicos que sumen esfuerzos.

Todos los pactos posibles, que vayan articulando un nuevo “contrato social” tal y como lo define el profesor Antón Costas en su último libro, y cito: “el compromiso entre todos los miembros y grupos de una sociedad para compartir un proyecto común de futuro y cooperar lealmente entre ellos para conseguirlo”.

Es decir, amplios apoyos sociales para impulsar las reformas de todo tipo que nuestra sociedad necesita. Porque toda reforma, por pequeña que sea, necesita de una amplia base social que la sustente ya que cambia inercias y equilibrios económicos y sociales y, por tanto, genera resistencias.

¿Qué es lo que creo que se debería pactar?

Habría que pactar cómo hacer crecer la economía, cómo repartir la riqueza y cómo crear empleo con un nuevo modelo económico en el que el crecimiento no genere nuevas desigualdades, que sea más respetuoso con el medio ambiente y que esté más atento a luchar contra el fraude y la explotación laborales. Y un pacto que aleje el miedo que muchos sectores, incluidos aquellos que hoy tienen trabajo y una alta formación, tienen al estancamiento económico e, incluso, a un posible retroceso.

Habría que pactar una Agenda por la Igualdad capaz de rescatar a los ciudadanos de las políticas actuales, que lo que han hecho es favorecer que se desplomen los ingresos de las familias con menos recursos, e impulsar la educación, defender el sistema público de salud y los servicios públicos, capaz también de detener la privatización de derechos y volver a los servicios sociales de acceso universal. Porque la desigualdad en nuestra sociedad está creciendo y debemos combatirla, no sólo por razones de justicia social, sino como garantía de eficiencia económica y prosperidad colectiva.

Habría que pactar una agenda de regeneración institucional y democrática que permita que la política, la democracia, se imponga sobre la economía. Es decir, que el poder de los representantes de los ciudadanos esté por encima del poder de los mercados o de los intereses gremiales de colectivos afectados. Una agenda que contemple recuperar políticas públicas de regulación que establezcan reglas claras, establecimiento de límites e igualdad de oportunidades para incentivar la competencia, que es lo que más favorece a los ciudadanos.

Cuando antes les hablaba de prioridades he mencionado la de conseguir un clima de diálogo y acuerdo entre Cataluña y el resto de España. Para alcanzar este objetivo he formulado la idea del Pacto de Estado para Cataluña.

¿Qué quiero decir cuando hablo de Pacto de Estado para Cataluña?

En primer lugar, necesitamos que la sociedad española sea consciente de que hay que darle a la cuestión catalana la categoría de tema de Estado; no de un tema menor, circunstancial o efímero.

Muchos hemos dicho que el problema que tenemos los catalanes, además de ser un problema entre nosotros, de la necesidad de tener un amplio acuerdo sobre lo que queremos, es un problema de España, incluso, en este momento es “el” problema de España.

Ninguna otra vez, desde 1981 se ha encontrado España en una crisis institucional tan grave como ésta.

Ningún otro problema, desde el 23F, había provocado un mensaje televisado específico del Jefe del Estado.

En segundo lugar, el pacto debe reconocer las características singulares de la sociedad catalana, su identidad nacional y su vocación de autogobierno. Sin privilegios, pero con un reconocimiento explícito al máximo nivel.

En tercer lugar, hay que promover la necesidad de hablar en Catalunya, de contar con los catalanes, con todos los catalanes; no sólo con unos o con otros. El Pacto debe servir no para contentar a unos, sino para beneficiar al conjunto de los catalanes y, como consecuencia, beneficiar al conjunto de España. No se trata de hacer un Pacto para contentar a los independentistas. Se trata de hacer un Pacto para convencer a una amplia mayoría de catalanes de que no necesitan la independencia porque hay un proyecto compartido más interesante y más beneficioso para todos.

Se trata, también, de que no se utilice el tema de Catalunya como arma electoral, como elemento para ganar votos en el resto de España.

El Pacto también debe servir para abordar temas concretos que, desgraciadamente, llevan años sin ser objeto de una negociación sensata. Me estoy refiriendo a temas como:

1. Las 46 demandas planteadas desde el Gobierno de la Generalitat al Gobierno de España en las que yo veo muchas posibilidades de llegar a acuerdos.

2. Desarrollar el Estatuto vigente e, incluso, y a partir de las oportunas reformas legales en el Congreso, abordar algunas de las cuestiones que el Tribunal Constitucional consideró que debían acometerse a través de la reforma de las correspondientes leyes orgánicas.

3. Abordar la negociación de la financiación autonómica.

4. Impulsar un ambicioso Plan de inversión estatal en infraestructuras estratégicas para España en territorio catalán, que incorpore un diseño inteligente y una gestión compartida.

5. Profundizar en el reconocimiento de la lengua, la cultura y los símbolos de Cataluña. El Pacto debería servir para que se aprobara una Ley Orgánica de Reconocimiento y Amparo de la Pluralidad Lingüística en España. O para asegurar la presencia de las lenguas y culturas catalana y aranesa en la UNESCO.

6. Reconocer la importancia estratégica y simbólica de la ciudad de Barcelona como gran capital catalana, española y europea y sede de la Unión por el Mediterráneo.

7. Y, por último pero no en último término, impulsar la reforma de la Constitución en un sentido federal. Una reforma que deberá recoger lo que yo llamo las cuatro R, cuatro reivindicaciones:

Reconocimiento de las aspiraciones nacionales de Cataluña.
Reglas de reparto competencial que mejoren el autogobierno desde el respeto y la lealtad institucionales, reconociendo las competencias recogidas, singularidades y hechos diferenciales; con especial atención a las cuestiones relacionadas con la lengua, la educación y la cultura.
Recursos. Fijando los grandes principios del sistema de financiación que debe ser suficiente, solidario, justo y equitativo y que recoja los conceptos de esfuerzo fiscal similar y ordinalidad; así como la figura de los Consorcios Tributarios o solución equivalente.
Representación, a través de un Senado o Consejo Federal que haga de la Cámara Alta un verdadero instrumento de integración y cooperación territorial.

Por cierto, una reforma de la Constitución que deberá ser votada en referéndum por todos los españoles, y que es de desear que obtenga un apoyo masivo en Catalunya. Por esta razón hay que trabajar mucho para alcanzar un acuerdo que pueda merecer un apoyo mayoritario de los catalanes.

En definitiva, un Pacto de Estado para Catalunya impulsado con la convicción de que promover el dinamismo de Cataluña es asegurar el progreso en toda España. Porque si una cosa ha quedado clara es que la desestabilización política e institucional de Catalunya tiene una traducción inmediata y negativa en la evolución de la economía española.

Señoras y señores,

Lo que proponemos se puede resumir en dos grandes conceptos; por una parte, restituir la centralidad de la política y, con ella, la vía del diálogo, la negociación y el pacto como única forma de encontrar una solución que, o es acordada, o no será solución.

Y, por otra parte, quiero poner fin a la incertidumbre, al temor sobre el futuro, que se ha adueñado de todos aquellos, trabajadores, autónomos, empresarios, estudiantes, que cada día se esfuerzan por aportar lo mejor de sí mismos para que la sociedad prospere. Quiero devolverles la confianza de que el Govern de la Generalitat no seguirá convocando huelgas, ni “de país” ni de ningún tipo, ni seguirá permitiendo que sectores minoritarios radicales de la sociedad, actúen sin control cortando las vías de comunicación poniendo en peligro la actividad económica y, por tanto, miles de empleos actuales y futuros.

El referéndum para salir de Europa que propone Puigdemont o la desobediencia social permanente que defiende Esquerra son riesgos que Catalunya no puede permitirse.

Yo quiero ser el candidato de todos los que quieren el acuerdo y el cambio. O debería decir los que quieren acuerdos para cambiar las cosas a mejor.

Yo no me limito a defender la legalidad. No me limito a señalar los riesgos de la independencia. Yo propongo un proyecto factible y estimulante de grandes acuerdos y transversalidad que resulte más eficaz que la reivindicación de la independencia.

Un proyecto que, como he dicho al principio, cuenta con el apoyo de mucha gente que antes nunca se había planteado apoyar a un candidato socialista.

Yo me comprometo a hacer una campaña y, más importante aún, a desarrollar una obra de gobierno inclusiva, de la izquierda al centro, del autonomismo al federalismo.

Miraré hacia España y seré tan exigente como dialogante con el gobierno español, sea del color que sea. Recuperaré el papel de impulso reformista e innovador que hasta 2010 ha desarrollado siempre Cataluña.

Y miraré hacia Europa. Quiero que Catalunya aporte soluciones al futuro de Europa, no que le traslade problemas. Ni queremos salir de Europa ni queremos desentendernos de ella.

En este momento difícil de la historia de Cataluña, en un momento que hubiera preferido que fuera muy diferente, me ofrezco a presidir la Generalitat para sustituir el actual laberinto por una nueva esperanza.

Una esperanza de acuerdo y de cambio. La esperanza de un futuro mejor que nos hemos de labrar nosotros mismos con esfuerzo y perseverancia.

Le debo esto a mi país. Llevo toda una vida en política preparándome para un momento como este en que necesitamos pasar del laberinto sin salida en que nos han metido, a un horizonte posible y mejor.

Hago una propuesta progresista, catalanista, y reformista que se dirige a los catalanes que quieren orden y progreso y que nos va a permitir, a muchos, hacer gran parte del camino juntos.

Quiero reconciliación entre los catalanes, reconciliación con el resto de los españoles, reconciliación con Europa y reconciliación con el progreso económico.

Quiero una Cataluña mejor en una España diferente y en una Europa más unida y más potente.

Esta es mi hoja de ruta.

Muchas gracias.