Notícies i articles

Us recordo que gairebé cada dia recomano articles a través de Twitter i de la meva pàgina a Facebook. Aquí hi trobareu les meves intervencions més recents, i aquí accediu al meu Arxiu. Ho trobareu tot plegat al meu web personal miqueliceta.cat Aquest Diari continua al blog del meu web.

Declaració de Miquel Iceta, 19 d’octubre de 2017

DECLARACIÓ DEL PRIMER SECRETARI DEL PSC, 19.10.2017

  1. Avui hem conegut la segona resposta del President Puigdemont al requeriment del Govern d’Espanya.
  2. En la nostra opinió, no és la resposta que esperem i mereixem els catalans.
  3. Certament el President Puigdemont reconeix, finalment, que el 10 d’octubre el Parlament no va declarar la independència.
  4.  Ho hagués hagut de dir així de clar des del primer moment, però comet, en la nostra opinió, un error gravíssim: amenaça amb declarar la independència en qualsevol moment.
  5. Ningú no pot apreciar sinceritat suficient en la seva apel·lació al diàleg mentre formula per escrit una amenaça de secessió.
  6. Ningú no pot oblidar l’origen recent de l’actual crisi. L’aprovació al Parlament de Catalunya els dies 6 i 7 de setembre de les lleis del Referèndum i de Transitorietat Jurídica.
  7. Des d’aquest precís moment les institucions catalanes, de forma plenament conscient, es van situar fora de la legalitat.
  8. Els socialistes hem advertit en tot moment dels greus riscos de la vulneració de la legalitat vigent. Ens han donat la raó els Lletrats del Parlament, el Consell de Garanties Estatutàries i el Tribunal Constitucional.
  9. La majoria independentista, en triar un camí unilateral i il·legal, està perjudicant greument els interessos dels catalans i posa en perill l’autogovern.
  10. No ens cansarem de dir-ho: una minoria, per important que sigui, no es pot imposar sobre la majoria. Mirem les dades del:  9 novembre de 2014, del 27 setembre de 2015 i, fins i tot, de l’1 octubre de 2017.
  11.  S’està fracturant el país. El procés independentista no té ni l’aval ni el suport de la Unió Europea. Els bancs i les grans empreses catalanes ja han optat per canviar les seves seus socials fora de Catalunya.
  12. Torno a exigir, a demanar, a implorar: abandoneu una via que ens perjudica greument a tots. No demano una renúncia a un objectiu democràticament legítim, pero sí m’oposo frontalment a una via il·legal per assolir-lo.
  13. L’amenaça de declarar en qualsevol moment la independència fa inevitable que l’Estat inciïi els tràmits per aplicar l’article 155 de la Constitució que vàrem votar de forma molt majoritària.
  14. L’article 155 té com a objectiu assegurar que totes les comunitats autònomes compleixen la legalitat i dóna al govern d’Espanya l’autoritat per requerir-les a que ho facin i, fins i tot, a adoptar mesures per tal d’obligar-les a fer-ho.
  15. La decisió definitiva sobre l’aplicació concreta de l’article 155 correspon al Senat.
  16. Demanem, doncs, al govern de Catalunya i al Govern d’Espanya, als Presidents  Rajoy i Puigdemont, que esgotin fins al darrer moment totes les posibilitats de diàleg per evitar mals majors. Per iniciar un camí per trobar una solució política a un problema polític. En el marc de la llei i dels mecanismes per canviar-la.
  17. Reitero el nostre convenciment que la convocatòria de noves eleccions al Parlament seria la millor sortida a aquest atzucac.

 

 

 

 

Intervenció en el debat parlamentari sobre les conseqüències de l’1 d’octubre

Intervenció del president del Grup Parlamentari Socialista, Miquel Iceta en el debat parlamentari sobre les conseqüències de l’1 d’octubre

Parlament de Catalunya, 10 d’octubre de 2017

[enllaç al vídeo]

Gràcies senyora Forcadell,

President, els debats són per debatre, per parlar i per escoltar. Jo ara estava maldant perquè algú em fes la transcripció literal del que heu dit per veure si ho he entès bé. Vostè assumeix un mandat, que jo discuteixo, i al mateix temps diu que proposa suspendre una declaració no feta. És complex, però les situacions polítiques de vegades ho són, i tots hem d’admetre que en la complexitat el diàleg pot fer-se més difícil si no ens entenem prou, però també ofereix marges en els que hem de treballar tots plegats.

No es pot suspendre una declaració que no s’ha pres. I quan vostè ens diu ‘proposo suspendre’, perquè realment estaríem arribant al límit, de que són les paraules del president de la Generalitat les que donen validesa o no a les lleis i ens situen en un terreny molt i molt complex.

Jo li he de dir que aquests dies estic entre la gent angoixada, que com vostè bé ha dit en la seva intervenció són gent que pensen molt diferent. Són gent que probablement coincideixen en dues grans coses: s’estimen el seu país però volen la prosperitat de la seva família i els seus fills. Els hem de servir bé a tots i encertar molt bé.

Jo pensava que en algun moment vostè diria que trasllada uns acords, uns resultats, però que no és una funció que li correspon a vostè. Perquè la llei del referèndum estableix amb molta claredat que dins els dos dies següents a la proclamació dels resultats per part de la Sindicatura Electoral, se celebrarà una sessió ordinària per efectuar la declaració formal de la independència de Catalunya, els seus efectes i acordar l’inici del procés constituent. No és aquesta sessió, o jo em confonc molt? Algú ens ho hauria de dir.

Jo volia avui en la meva intervenció reiterar l’advertiment que sovint hem fet els socialistes en aquesta cambra i jo particularment com a president del meu grup. Ja el 9 de novembre del 2015 en l’inici d’aquesta legislatura els deia si havien pensat bé en els costos i conseqüències de situar les institucions catalanes fora de la llei. Vaig tenir ocasió de reiterar-ho en els dos debats fallits d’investidura d’Artur Mas, vaig reiterar-ho en el seu propi debat d’investidura, en el debat de la qüestió de confiança, en moltes ocasions.

Des del nostre punt de vista, les institucions catalanes es van situar fora de la llei els dies 6 i 7 de setembre. Des del nostre punt de vista van incomplir el reglament, van trepitjar els drets de l’oposició, van fulminar l’Estatut i van vulnerar la Constitució. Per la nostra “tranquil·litat” no era una opinió només nostra; era una opinió dels lletrats del Parlament, del Consell de Garanties Estatutàries, del Tribunal Constitucional i fins i tot algun membre del seu govern va dir que no es van fer les coses prou bé.

Des d’aquest punt de vista i per aquestes raons li he de dir que l’1 d’octubre no es va celebrar el referèndum efectiu, vinculant i amb garanties al qual es van comprometre. Malgrat això l’Estat va cometre l’error gravíssim d’ordenar o d’emparar accions policials violentes contra les persones que pretenien participar en aquell acte de votació, per il·legal o irregular que alguns el volguessin considerar. Vàrem condemnar aquelles actuacions i vàrem demanar la retirada immediata de les forces de seguretat el mateix matí del dia 1.

Però vull dir-li president: no es pot desprendre cap mandat democràtic de l’acte de votació organitzat el dia 1. Ja sé que és una opinió política i que, com totes les opinions polítiques, és discutible, però és que aquí estem parlant en termes gruixuts o, si es vol, molt sòlids, de mandat democràtic, que vostès avui han volgut recollir o fer-se’n ressò.

Des del nostre punt de vista, va ser un acte de votació sense garanties. Ho han dit fins i tot els seus convidats internacionals. Sense una sindicatura electoral, per les raons que tots coneixem, amb la dimissió de tots els seus membres, afectats per resolucions ben dures del Tribunal Constitucional, que pogués donar per bo aquell procés i que pogués proclamar oficialment els resultats. Per tant, des del nostre punt de vista, de cap de les maneres i no perquè vostè ho suspengui des de la tribuna, sinó perquè no s’han complert els supòsits de la llei del referèndum i de la llei de transitorietat jurídica i fundacional de la república, avui no estem davant del que vostè ha dit. Vostè no pot suspendre un acord no pres.

Vostè va prometre el seu càrrec, i cito literalment perquè va introduir una novetat en aquell moment ben emocionant per qualsevol català de prendre possessió de la màxima magistratura va introduir una expressió que no s’havia utilitzat: “amb plena fidelitat al poble de Catalunya”. Senyor Puigdemont, el 38,47% no és el poble de Catalunya. Amb aquest suport no es pot fer el que volien fer. Vostè no pot acabar el seu mandat permetent que una minoria, per més respectable que sigui, s’imposi a la majoria. Un 38,47% no pot imposar-se al 61,53%, almenys no en el nostre nom.

I com aquests dies efectivament el món ens mira, reitero:

Una minoria no pot imposar-se sobre una majoria.

A minority cannot impose itself upon a majority.

Une minorité ne peut pas s’imposer sur une majorité.

Una minoría no puede imponerse sobre una mayoría.

El desig de dos milions no pot imposar-se sobre tres milions. Per això jo ahir des del respecte li deia, per patriotisme, no declari la independència. Per patriotisme diguem-nos tots la veritat. El procés independentista que ha tingut, sens dubte, alguna virtut, desvetllar il·lusió, mobilitzar, fer vibrar la gent. No em sentirà mai criticar aquest aspecte, al contrari, Però objectivament ha dividit la societat, l’ha polaritzat. En pretendre el trencament amb la resta d’Espanya ens ha separat de la Unió Europea. I, fins i tot, abans de produir-se materialment, ha generat una inestabilitat institucional, una inseguretat jurídica, que ha rebut una resposta d’allò que en diuen els mercats, de forma molt clara.

Vostès ens van dir, ‘el referèndum unirà els catalans’, i no ha estat així. Ens van dir ‘el procés ens aproparà a Europa’, i ha passat el contrari. Ens van dir ‘la independència ens impulsarà econòmicament’, i no és cert. Jo espero que les mesures que hem conegut d’algunes entitats financeres importants i grans empreses del país siguin absolutament temporals i signifiquin un gest per assegurar la seguretat jurídica que fa imprescindible o que exigeix el tràfic econòmic en el nostre temps.

No es poden mai establir paral·lelismes, però molts dels que van marxar de Montreal cap a Toronto, no van tornar. Estem molt preocupats. El desplaçament només de centres de decisió ni que sigui a efectes formals: el Banc Sabadell a Alacant, CaixaBank a València, Criteria a Palma, Gas Natural, Aigües de Barcelona, Gaesco i Cellnex a Madrid, MRW a València, Abertis, Adeslas i Catalana Occidente a Madrid.

Pensi president que segurament, sense voler-ho, havent-ho negat, s’està generant una incertesa que no es podem permetre. L’aplaçament sine die de no se sap ben bé què, no farà res més que incrementar aquesta incertesa. I és incertesa per les empreses però també per les famílies. Aquests dies tots coneixem històries de famílies, a la Franja, a Vinaròs, de visites i cues als bancs, problemes amb els caixers… per què? És fruit d’una conspiració internacional de poders ocults, o el neguit de molta gent, bona gent que no sap això on ens portarà? És l’angoixa de molta gent amb independència del que hagi votat!

I jo crec que algun dia, i avui pot ser el dia bo, ens hem de dir on està el problema. I el problema no és Espanya, ni Europa, ni la legalitat, el problema el tenim entre nosaltres. El dia 6 i 7 de setembre 52 diputats no vàrem participar en la votació; la llei del referèndum i la de transitorietat es van aprovar sense el suport dels dos terços que nosaltres mateixos ens vàrem fixar com a límit mínim per a la reforma de l’Estatut o per l’adopció d’un règim electoral. Perquè sempre hem volgut garantir que cap decisió rellevant que alteri el nostre sistema institucional es prengui sense assegurar-se de que té un consens ampli a la cambra i, per tant, a la societat.

Hi ha una vella màxima catalanista que diu ‘Units vencerem, dividits serem derrotats’. President, el camí de la divisió és un camí de derrota. Ho hem dit moltes vegades, no volem resoldre un empat. No volem que la meitat més un s’imposi sobre la meitat menys un. Volem cercar un acord que pugui aplegar un 80% dels catalans. Més autogovern, millor finançament, i reformar l’Estat. I volem tenir l’oportunitat de votar, en un sentit o en un altre, aquest acord.

Nosaltres no volem tornar enrere 300 anys, però tampoc 38 ni 40. Jo crec que la sortida al problema que tenim són unes eleccions al Parlament, que permetin votar tothom, amb igualtat, amb garanties, i la possibilitat d’optar per projectes polítics diferents que puguin tenir la legitimitat democràtica profunda de futur.

Ara és absurd queixar-nos tots plegats de les conseqüències d’actes que només de nosaltres depenien. I, ho dic des d’un gran respecte per totes les institucions i noms que citaré. Jo no li puc demanar responsabilitats a Òmnium, ni a l’Assemblea Nacional Catalana, només li puc demanar responsabilitats a vostè. I en aquesta hora greu, president, li demano la responsabilitat de dir que aquest Parlament no ha declarat la independència. Que la Sindicatura Electoral no ha proclamat els resultats del referèndum. Que no estem posant en marxa les previsions ni de la llei del referèndum ni de la llei de transitorietat.

I acabo amb tres flaixos. Un primer és una cita de Raimon Obiols: “La política pot ser servidora dels sentiments, però no és admissible servir-se dels sentiments per enganyar-se o enganyar”.

La segona és una cita de Josep Tarradellas: “El nostre país és massa petit perquè es menyspreï cap dels seus fills, i prou gran perquè hi capiguem tots”.

I aquesta cita del president Tarradellas em permet donar pas a la coda final. Nosaltres avui no volem ni assenyalar ni escombrar ningú. Tots i totes, en una mesura o altra, hem format part del problema i tots i totes, si ho volem, hem de formar part de la solució.

Moltes gràcies, senyor president.

 

Declaració sobre els fets de l’1 d’octubre

DECLARACIÓ DEL PRIMER SECRETARI DEL PSC (1.10.17)

 

El fracàs de la política que els socialistes hem denunciat des de fa temps ens ha portat als fets lamentables d’avui en una jornada ben trista.

La incapacitat pel diàleg dels governs presidits per Carles Puigdemont i Mariano Rajoy, i la decisió temerària de la majoria parlamentària independentista de celebrar un referèndum unilateral i il·legal, que tampoc ha rebut una resposta política del govern d’Espanya, han estat la causa del xoc de trens sobre el que hem advertit  fa temps.

La irresponsabilitat d’uns i altres ens ha portat fins aquí, i no volem que actuacions policials amb ús de la força puguin malmetre la convivència que, malgrat tot, segueix absolutament vigent a Catalunya.

Ho hem dit des del primer moment: avui no s’està produint un referèndum efectiu, vinculant i amb garanties. Qualsevol intent de donar validesa jurídica a la mobilització d’avui no té cap mena de sentit.

No estem, doncs, davant d’un referèndum que pugui legitimar decisions polítiques rellevants. És per això que considerem inacceptable qualsevol acció policial desproporcionada. Demanem, per tant, el cessament immediat dels intents d’impedir per la força una important mobilització ciutadana en un simulacre de votació.

Ara mateix, els presidents Rajoy i Puigdemont estan obligats a dialogar per evitar mals majors. Ara mateix han de posar les bases perquè es produeixi el diàleg i la negociació que han estat incapaços de mantenir al llarg dels darrers cinc anys.

Ni Rajoy ni Puigdemont han estat a l’alçada. Han de reflexionar sobre si són les persones més adequades per impulsar el diàleg. Si no es veuen capaços de restablir la normalitat i d’obrir la porta a una negociació seriosa, el millor és que renunciïn a les seves responsabilitats en favor de qui pugui fer-ho, o de procedir a convocar eleccions avançades a Catalunya i Espanya.

Ni Catalunya ni el conjunt d’Espanya no es mereixen això. Hi ha un altre camí. Els partidaris del diàleg hem de ser capaços d’ajudar, des de dins o des de fora dels governs, a una negociació que ha de culminar en un pacte que ha d’incloure l’instrument que permeti votar als catalans amb totes les garanties i, si el contingut del pacte inclou una reforma constitucional, al conjunt dels espanyols. Els socialistes ho hem demanat des de fa molt de temps. Hem proporcionat voluntat pel diàleg, instruments pel diàleg amb la creació d’una Comissió al Congrés dels Diputats, i propostes concretes.

Reiterem la nostra mà estesa a tots els que vulguin sincerament dialogar, sense excloure res i sense prefigurar el resultat de la negociació. Estem disposats a donar estabilitat als governs que s’impliquin de forma activa en la recerca d’una solució.

Fem una crida a la calma i la serenitat. El problema que tenim entre mans i les tensions desfermades avui tenen solució a través d’un diàleg sincer al que ens comprometem i al que emplacem a totes les institucions i totes les forces polítiques.

Intervenció en el Fòrum Europa – Tribuna Catalunya

INTERVENCIÓ DE MIQUEL ICETA AL FORUM EUROPA TRIBUNA CATALUNYA (26.09.2017)

[enllaç al vídeo]

Molt bon dia,

Moltes gràcies al Fòrum Europa Tribuna Catalunya per la seva amable invitació i als patrocinadors, representats avui pel sr. Serra i l’amic Higini Clotas, per fer possible la celebració d’aquest esmorzar col·loqui.

Gràcies, president Montilla per les teves amables paraules, clarament inspirades per la nostra amistat però també per la preocupació pel país que ens uneix i mou la nostra actuació política.

Gràcies per la nombrosa assistència. Saludo des d’aquí a Lluís Franco, Joaquim Gay de Montellà, Camil Ros, Mario Romeo, Pere Navarro, i els alcaldes i representants de món local socialista que, tot ell, ha mostrat coratge i compromís en defensa de la legalitat i la convivència, saludo en particular a Àngel Ros, Nuria Marin, Pep Fèlix Ballesteros, Antonio Balmón, i Jaume Collboni.

Vàrem haver de canviar la data d’aquest esmorzar a causa del terrabastall del ple del Parlament dels dies 6 i 7 de setembre que es va allargar fins el dia 8, que és quan estava previst celebrar aquest esmorzar.

Saben que tinc certa tendència a ironitzar però em temo que avui no serà el cas. Intentaré ser molt clar. No són dies per a filigranes.

Estem travessant una gravíssima crisi institucional de la que encara no podem calibrar l’abast i s’ha obert una fractura social que cal contribuir a tancar com més aviat millor.

Ras i curt. Els que havien de dialogar no ho han fet i l’independentisme ha decidit saltar-se la legalitat caient en el parany del “tot o res”.

Vull traslladar-vos cinc missatges.

Primer missatge. Amb nosaltres que no comptin per aquest disbarat.

Segon missatge. Infringir la llei conscientment comporta conseqüències.

Tercer missatge. Els ciutadans i ciutadanes de Catalunya no ens mereixem això.

Quart missatge. Això té solució. El que està passant no és ineluctable, es pot evitar i corregir.

Cinquè missatge. M’ofereixo per posar-hi remei.

Començo, doncs, amb el primer missatge. La convocatòria de l’1-O és un disbarat i la declaració unilateral d’independència seria un disbarat encara més gran, que acabaria deslegitimant les nostres institucions d’autogovern.

Els dies 6 i 7 de setembre al Parlament la majoria independentista va perdre l’enteniment. En només 48 hores van saltar-se el Reglament del Parlament, van trepitjar els drets de l’oposició, van liquidar l’Estatut d’Autonomia i van vulnerar la Constitució. I pel que es veu ho volien fer encara més ràpid i sense soroll.

Van aplicar un corró parlamentari forçant un canvi en l’ordre del dia per incloure de pressa i corrents la tramitació del que, segons ells, són les dues lleis més importants de la història de Catalunya, van obligar a una lectura única impossible per lleis com les aprovades, van negar a l’oposició la sol·licitud d’informes als lletrats i de dictàmens al Consell de Garanties Estatutàries, i van impedir la presentació d’esmenes a la totalitat.

Els disbarats comesos i la vulneració de drets de l’oposició eren tan evidents que els lletrats del Parlament es van veure obligats a fer una nota posant de manifest aquests extrems i el Consell de Garanties Estatutàries a instàncies de l’oposició va emetre dos acords unànimes, assenyalant la vulneració de drets i fins i tot suggerint la conveniència de reclamar davant del Tribunal Constitucional, cosa que els socialistes vàrem fer dimecres i dijous mateix per cadascuna de les tramitacions impugnades.

Rebentat el procediment parlamentari, van aprovar primer la llei del referèndum d’autodeterminació. Una llei el contingut de la qual havia estat ja qualificat d’inconstitucional i antiestatutari pels lletrats del Parlament, el Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya i el Tribunal Constitucional. Un llei i un referèndum, per tant, que incompleixen la primera de les recomanacions de la Comissió de Venècia del Consell d’Europa que assenyala clarament que només són vàlids els referèndums que es convoquen d’acord amb la constitució del país on es pretenguin celebrar o d’acord amb una llei que estigui d’acord amb la constitució d’aquell país.

Reformar l’Estatut requereix de 90 diputats. Per liquidar-lo sembla que n’hi ha prou amb 72.

L’Estatut diu que el règim electoral ha de comptar amb el suport d’un mínim de 90 diputats, però els independentistes convoquen referèndums i creen Sindicatures Electorals amb només 72.

Després es va aprovar la llei de transitorietat jurídica i fundacional de la república, que s’avança al resultat del referèndum il·legal, acaba amb la divisió de poders i diu que els temes més rellevants dependran de futurs acords amb el que quedi d’Espanya (deute, pensions, funcionaris, contractes públics…)

D’aquella sessió conservarem un sentiment de vergonya i tristesa, i les intervencions d’Eva Granados, Ferran Pedret i Joan Coscubiela que ens recordaven qüestions democràtiques bàsiques que la majoria independentista va decidir oblidar.

Curiosament mentre el govern va predicant que el Tribunal Constitucional no té cap autoritat a Catalunya, segueix presentant-hi recursos (29 afers en estudi pendents l’any 2016 impulsats per la Generalitat), i fins i tot el PDeCAT ha aconseguit finalment tenir grup al Senat gràcies al Tribunal Constitucional. I no hi han renunciat, és clar!

El Tribunal Constitucional és un àrbitre que, pel que es veu, els independentistes només volen respectar quan els dóna la raó. I, disculpin, però això no és cap broma.

Puc entendre la indignació dels que volen celebrar el referèndum de l’u d’octubre davant de les actuacions judicials que pretenen impedir-lo. Però el que no puc acceptar de cap manera és que el govern de Catalunya se’n mostri sorprès. Què es pensaven? Que els poders de l’Estat deixarien fer? És del tot legítim i raonable criticar Rajoy per tot el que no ha fet en els darrers cinc anys per arreglar o encarrilar el problema, però el govern de Catalunya no pot dir que està sorprès que el govern d’Espanya intenti que la legalitat es compleixi a tota Espanya.

I crec del tot irresponsable que ara el govern digui que la resposta vindrà “del carrer”. On és la seva responsabilitat política? Per què ara el govern vol que siguin els ciutadans els que arreglin un problema que ells han creat conscientment?

El govern català a hores d’ara ja sap que no podrà fer el que volia fer. Jo crec que ho ha sabut des del primer moment. Que no recorden el 9 de novembre de 2014? Que es pensaven que podrien tornar a enganyar el govern de Mariano Rajoy? Han passat de voler organitzar un acte de votació “com sempre” a intentar celebrar-lo “com sigui”.

Sense tarja censal, sense cens públic, sense comunicació personal dels llocs de votació, sense integrants de les meses sortejats, sense paperetes, amb urnes amagades, sense cabines de votació, sense vot per correu, amb una burla de votació a l’exterior, sense campanya del no, sense interventors i apoderats del no, sense autoritat electoral… No hi ha referèndum. Podrà haver-hi mobilització, però no referèndum. I una mobilització no habilita a declarar unilateralment la independència.

Van dir que les lleis suspeses ho emparaven tot. Van mentir i ho van fer de forma deliberada. Estan ocultant la veritat a aquells i aquelles que, de bona fe, aspiren a la independència i a ser consultats sobre el futur polític de Catalunya. I tampoc veig cap diferència amb la manipulació que amb motiu del Brexit van protagonitzar Boris Johnson i Nigel Farage quan s’argumenten els grans guanys de la independència, començant pels 16.000 M€ i seguint per la permanència en la Unió Europea.

Però vull que se m’entengui bé, per mi el principal problema del referèndum que es pretenia fer, no és el de la legalitat. El que no entenc és l’entestament en una proposta que divideix per meitats els catalans, que consagraria una divisió entre vencedors i vençuts, meitat més un contra meitat menys un. En un tema que no només afecta conviccions i interessos, sinó que afecta sentiments de pertinença i d’identitat.

No puc entendre com de forma irresponsable es posa en risc la nostra permanència i la de les nostres empreses i entitats financeres en la Unió Europea. O la minimització de tota mena de costos econòmics o en termes de seguretat jurídica.

L’ú d’octubre no només no resol cap problema, sinó que agreuja els que tenim i en crea de nous! No se m’acut un disbarat més gran.

Ja els anuncio des d’ara que nosaltres no donem cap credibilitat al que es faci l’1-O, que no reconeixem la seva legitimitat, que no donarem per bo cap mena de resultat que diguin que se’n desprèn, que no convalidarem cap actuació posterior que es fonamenti en les dues lleis avui suspeses, que recorrerem allà on calgui en defensa de les institucions i dels drets de tothom. No poden substituir el Parlament de Catalunya votat per la ciutadania per un Parlament de la República del que no formaríem part els que no en som partidaris.

Ho dic més clarament, si la majoria parlamentària vulnera la legalitat, les seves decisions ja no obliguen ningú. Passi el que passi nosaltres defensarem les institucions i les lleis que ens han fet representants de la ciutadania i no acceptarem cap iniciativa ni cap decisió que vulneri els nostres drets o que pretengui substituir la legalitat vigent de forma il·legítima.

Ja s’han comès prou disbarats i espero que no se’n cometi un d’extrem com seria la declaració unilateral d’independència que, aquesta sí, posaria en risc les institucions i l’autogovern. Espero que ningú vulgui ara sortir al balcó i proclamar la república catalana. O pensar que una majoria parlamentària, que ni tant sols arriba als dos terços pot declarar la independència quan ni tant sols seria suficient per reformar l’Estatut.

Prou de despropòsits! Prou de disbarats!

El segon missatge és d’alarma, vol prevenir problemes majors. Infringir la llei conscientment comporta greus conseqüències. La democràcia implica fer política i aplicar el Dret. Les dues coses. I no poden anar l’una sense l’altra. Certament, el govern d’Espanya, pel que fa a Catalunya, no ha fet política, sovint ha practicat l’antipolítica.

Encara recordem l’intent del PP de recollir firmes per forçar un referèndum il·legal contra l’Estatut, aquelles falques infames del PP d’Andalusia enfrontant territoris, aquelles declaracions dient que eta estava al darrera de l’Estatut. No ho oblidem i els critiquem sempre que calgui. Però també diem que el PP és ara el govern legítim d’Espanya. Ara veig que Podemos i els Comuns (Pablo Iglesias, Xavier Domènech i Ada Colau) tenen pressa per substituir a Mariano Rajoy, però obliden que la forma més ràpida d’aconseguir-ho hagués estat votar la investidura de Pedro Sánchez. Però van unir els seus vots als del PP per bloquejar-ho.

El PP sembla que comença a entendre que la única resposta al problema que tenim entre mans no pot ser el no sistemàtic, comença a entendre que només amb complir la llei no n’hi ha prou. N’és un primer indici que hagin votat a favor de crear la Comissió pel Diàleg proposada per Pedro Sánchez en el si del Congrés dels Diputats.

Però no fugim d’estudi. Per molts i molts que hagin estat els errors del PP, per molt que alguns dels errors hagin estat malintencionats, res no justifica saltar-se la llei.

Els independentistes repeteixen sovint que convocar un referèndum no és delicte. I és veritat, tan veritat com que vàrem ser els socialistes els que vàrem rectificar l’error comès pel PP en incloure-ho al Codi Penal. Però si el Tribunal Constitucional suspèn una llei, la llei està suspesa. Si el Tribunal Constitucional suspèn la convocatòria d’un referèndum, el referèndum no es pot celebrar. I si algú s’entesta a fer-ho, pot incórrer en els delictes de desobediència, prevaricació o malbaratament de recursos públics. O els que la justícia apreciï. Que si abans érem un país d’àrbitres de futbol i tothom creia saber-ne més que ningú de penalties o fores de joc, ara sembla que som un país de jutges. Qui pot apreciar i sancionar la comissió d’un delicte és el poder judicial. Ningú més.

Espanya és una democràcia amb separació de poders. Tots subjectes a la crítica, però el poder judicial és el que té la capacitat de sancionar delictes. I si algú comet un delicte no li pot estranyar que la justícia li demani comptes. I si és greu que qualsevol ciutadà se salti la llei, ho és encara més quan ho fa un governant. I és patètic que un governant es queixi quan se li exigeix que compleixi la llei. Ningú no està per sobre de la llei.

I no m’importa coincidir amb qui sigui en la defensa de la legalitat, de l’Estat de dret i de la separació de poders. Són temes de principi.

Quan John Fitzgerald Kennedy va fer complir les lleis als Estats del Sud va dir: “Els nordamericans són lliures d’estar en desacord amb una llei, però no poden desobeir-la. Ja que, en un govern de lleis i no d’homes, cap home, per destacat o poderós que sigui, i cap multitud, per rebel o tumultuosa que sigui, té dret a desobeir un tribunal de justícia. Si aquest país arribés al punt que qualsevol home o grup d’homes, per la força o l’amenaça de la força, pogués desafiar els manaments del nostre Tribunal Suprem i la nostra Constitució, llavors cap llei estaria lliure de dubte, cap jutge estaria segur del seu mandat i cap ciutadà estaria a resguard dels seus veïns”.

Més fumut és coincidir amb la reforma laboral, o amb la llei del fons de liquiditat autonòmic. Ho dic pels antics convergents que semblen patir un agut atac de desmemòria. Com quan obliden que van votar dos cops la investidura d’Aznar i els seus set pressupostos. O aquells que van votar amb el PP contra l’Estatut. O contra la investidura de Pedro Sánchez, que no només ho va fer Podemos, ho van fer també el PDeCAT i ERC.

Segueixo el fil: cal complir les lleis. I les lleis poden i han de canviar a través dels mecanismes establerts i de les majories necessàries.

Els poders de l’Estat, en compliment de la llei, impediran la celebració del referèndum, i els que s’hagin entestat en organitzar-lo poden ser objecte de sanció. No poden dir que no ho sabien, que no s’ho esperaven. Per això demano de forma emfàtica que s’aturi per part del govern de Catalunya, del president Puigdemont i del vicepresident Junqueras, la preparació de l’ú d’octubre. I que, simultàniament, el govern del PP i el president Mariano Rajoy obrin negociacions per trobar una solució dialogada.

I també dic amb rotunditat: l’esforç per part dels poders de l’Estat per impedir la celebració de l’ú d’octubre no pot en cap cas significar la limitació de drets fonamentals o la suspensió de l’autonomia. Cal filar molt prim a l’hora de suspendre actes públics o d’acusar de sedició als organitzadors de manifestacions de protesta.

La llei és la llei, però sense acceptació social suficient les lleis acaben per perdre eficàcia. Tots hem d’anar molt en compte de no afeblir la democràcia ni la confiança ciutadana en les institucions.

El meu tercer missatge és que els ciutadans i ciutadanes de Catalunya no ens mereixem això.

No ens mereixem un president i un vicepresident que pensin que estan per sobre de la llei.

No ens mereixem un president i un vicepresident que només accepten les sentències quan els hi donen la raó.

No ens mereixem un president que vol que els ciutadans s’enfrontin als alcaldes i alcaldesses que volen complir la llei. President, deixi en pau els Alcaldes i les Alcaldesses!

No ens mereixem un president i un vicepresident que han oblidat que ho són de tothom i no només d’una part.

Quan des de les institucions s’atia la desobediència després no ens podem estranyar que hi hagi qui assalti un autobús turístic, inciti a l’atac contra comerços, impulsi boicots a empreses, ocupi il·legalment pisos o intenti impedir l’actuació de les forces de l’ordre.

Què hem fet per merèixer això?

No ens mereixem tenir un govern en el que els seus consellers diuen coses diferents en privat o en públic.

Si ja saben que no anem enlloc i que estem posant coses importants en risc tenen l’obligació de dir-ho i d’aturar el disbarat.

Els que saben que una declaració unilateral de independència posaria en risc les nostres institucions d’autogovern, tenen l’obligació de dir-ho. Tenen l’obligació d’aturar-la per no ser còmplices del major dels disbarats.

Portem més de cinc anys perduts, sense grans projectes, sense millorar el finançament, sense guanyar cap nova competència, perdent prestigi i capacitat de relacions exteriors. Ja fa massa temps que el president de la Generalitat no pot reunir-se amb un comissari europeu o amb un ministre de cap país rellevant de la Unió Europea.

No ens mereixem anar col·leccionant jornades històriques sense cap avenç concret.

No pot ser que ajornem la resposta als problemes concrets de la gent mentre esperem un gran dia en el que teòricament tot se solucionarà com per art de màgia.

No som només els socialistes. Mònica Oltra, la vicepresidenta del govern valencià, també aconsella que el govern català canviï d’estratègia abans de donar-se una gran patacada.

Perdoneu. Estic envejós del govern basc.

5 diputats al Congrés i una capacitat negociadora imbatible. El lehendakari Urkullu és nacionalista, sí. Però toca de peus a terra. I, per cert, es va atrevir a dir que això de l’ú d’octubre no té prou garanties.

I això em porta al quart missatge. Això té solució. El que està passant no és ineluctable, es pot evitar i corregir.

El que passa no és conseqüència de la llei de la gravetat, ni del fet que la terra sigui rodona i giri al voltant del sol.

Això que ens passa té solució. Una solució que consisteix en convocar de forma immediata unes eleccions al Parlament de Catalunya. Han passat ja els divuit mesos que constituïen el mandat democràtic de l’actual majoria que, a més, ha exhaurit el seu programa.

No ens hem de resignar a un escenari permanent de xoc de trens, amb dos governs decidits a protagonitzar un enfrontament permanent en benefici partidista però en perjudici del conjunt de la ciutadania.

No cal que ens resignem a triar entre els que defensen una independència improbable i incerta, amb grans costos en termes econòmics i, sobretot, de convivència, i els que defensen l’immobilisme.

No cal que ens resignem a un escenari d’empat d’impotències, ni tampoc a una sortida amb vencedors i vençuts.

No volem acontentar una meitat més un, aprofundint la fractura social. Volem una solució que pugui satisfer una àmplia majoria d’un 80% dels catalans i les catalanes.

Un 80% que vol més autonomia, un millor finançament i una Espanya federal capaç de reconèixer el seu caràcter plurinacional, pluricultural i plurilingüe.

Un 80% que vol assolir objectius ben concrets:

  1. El reconeixement de la singularitat de Catalunya, que és una nació en el marc d’una Espanya que és nació de nacions.
  2. La garantia d’un autogovern fort, amb competències exclusives en matèria de llengua, educació i cultura, i la garantia que l’Estat defensarà i fomentarà totes les llengües d’Espanya.
  3. Un finançament suficient, solidari i equitatiu, que respecti el principi d’ordinalitat (perquè els que més aporten no acabin rebent menys recursos per càpita per a la prestació de serveis públics) i una hisenda federal a través del consorci entre l’agència tributaria de Catalunya i l’agència estatal d’administració tributària.
  4. Votar un acord d’aquesta naturalesa, que hauria d’estar inclòs, al final del camí, en una reforma constitucional federal

Gent que no vol que seguim perdent el temps en querelles inútils, gent que vol que anem per feina, negociant de valent i evitant conflictes i ruptures.

Gent que vol una Catalunya pròspera, respectada, estimada i admirada.

Una Catalunya capdavantera a Espanya i a Europa.

I a Espanya s’està ja obrint l’escenari per fer-ho possible. Una majoria dels espanyols són conscients que Catalunya no ha rebut prou atenció per part del govern del PP. Que quan parlem de corredor mediterrani estem parlant també de València, Murcia i Andalusia. Que promoure el dinamisme català és assegurar el progrés de tot Espanya. Que el respecte a la singularitat de Catalunya és la millor garantia perquè sigui respectada la diversitat dels pobles d’Espanya.

Aquesta és la meva proposta. Juntament amb un ambiciós programa de rellançament econòmic i industrial, de polítiques socials, de reducció de les desigualtats, d’eficàcia de l’administració i de millora de la qualitat democràtica de les nostres institucions. Un programa que situa en primer lloc els problemes de la gent i que pensa sempre en un desplegament de polítiques de la mà dels ajuntaments.

Vull que retorni el seny, l’eficàcia i els resultats. Vull que retorni un catalanisme orgullós i pragmàtic. Vull recuperar el desig d’amplis consensos, la feina transversal, la renúncia a la imposició d’idees de part. Vull treball conjunt, acords estratègics en els temes de país. Cal desvetllar les nostres energies i aplicar-les a objectius de progrés econòmic i social.

Aquesta és la proposta que faré quan arribin les eleccions. Ho faré amb orgull en nom dels socialistes de Catalunya, i ho faré també determinat a representar a tots aquells i aquelles, cada cop més, que volen diàleg, negociació i pacte. Als que no es resignen a l’enfrontament, als de la tercera via, al catalanisme no independentista. Aspiro a rebre el suport de ciutadans que potser no s’haguessin plantejat mai donar el seu vot al PSC. En sóc conscient. Com també sóc conscient de la necessitat d’oferir una referència clara als que no volen la fractura ni es resignen a l’immobilisme. Algú m’ha dit que el PSC pot esdevenir un partit refugi. Altres parlen de vot prestat. Diguin-li com vulguin. La meva proposta parteix de la convicció i la responsabilitat.

Els socialistes estem compromesos amb la unitat civil del poble de Catalunya. Volem ser un pont que uneixi en un moment en què hi ha d’altres que estan obsessionats per dividir i trencar.

No puc deixar de pensar què hauríem pogut aconseguir en aquests darrers cinc anys si no s’hagués perdut el temps en enfrontaments eixorcs per acabar de mala manera trencant-ho tot i amenaçant amb situar les institucions catalanes fora de la legalitat.

Hi ha molt que ens hauria d’unir. Respectar la llei, respectar la diversitat, treballar pel bé comú.

La meva proposta s’adreça als catalans i les catalanes que saben que la unitat ens fa forts i que la divisió ens afebleix, als que saben que tenim la raó però que fora de la llei la perdrem i posarem en risc el més preuat: la convivència, les institucions…

A la Declaració de Barcelona que hem subscrit amb el PSOE de Pedro Sánchez hem recollit un conjunt de propostes que no cal que esperin a la reforma constitucional: la negociació dels 45 punts de Puigdemont (deixant el referèndum independentista a banda), el desenvolupament de l’Estatut vigent i la recuperació a través de reformes de lleis orgàniques d’elements erosionats per la Sentència del Tribunal Constitucional, el nou finançament, les inversions especialment en el corredor mediterrani i en rodalies, temes lingüístics, educatius, culturals i simbòlics, i suport a la capitalitat de Barcelona.

Hi ha molta feina per fer. És un camí de concòrdia i cooperació. Amb una èpica diferent: la d’un camí cert i segur, que aconseguirà resultats, lluny de falses promeses i solucions màgiques. Amb cinc anys perduts és hora d’abandonar els disbarats i les ocurrències, és hora de canviar de rumb, d’estratègia, de govern i de president.

I aquest és el cinquè missatge: m’ofereixo per encapçalar aquesta nova etapa.

Es fa difícil parlar d’un mateix en aquests termes. Em dispensaran, però he de fer-ho. Si ens calen acords, crec que sóc la persona. Si no acceptem haver de triar entre independentisme i immobilisme, crec que sóc la persona. Per establir ponts Catalunya endins, crec sóc la persona. Per establir ponts Catalunya enfora, crec sóc la persona.

Vull ser el candidat de tots i totes els que volen acord i canvi. O hauria de dir acord i canvis. O millor encara acordar per canviar.

No n’hi ha prou amb defensar la legalitat, no n’hi ha prou amb assenyalar els riscos de la independència. Cal proposar un projecte factible i engrescador. Un projecte capaç de sumar primer per multiplicar després. Un projecte alternatiu al de la resta i la divisió.

Vull convèncer a molta gent que potser mai s’ha plantejat votar un candidat socialista. Em comprometo a desenvolupar una campanya i una obra de govern inclusiva, de l’esquerra al centre, de l’autonomisme al federalisme. Vull desenvolupar un projecte socialdemòcrata amb un fort contingut social, ecològic i feminista. Vull que l’educació, la recerca i la innovació siguin els motors principals de la prosperitat i palanques d’igualtat.

L’any 2014 vaig agafar les regnes del PSC en una situació especialment difícil. Ho vaig fer per retornar al meu partit tot el que m’ha donat.

Ara m’ofereixo a encapçalar la Generalitat també en una situació difícil. Li dec al meu país. I porto tota una vida en política, que és la meva vocació, tota una vida preparant-me per un moment com aquest.

Crec que estic a l’alçada per a un moment crític com aquest que, he de dir-los-hi, hagués preferit, com molts de vostès, no haver de viure.

Els convido a acompanyar-me en aquest viatge.

No només per evitar el desastre al que ens conviden uns i altres, sinó per guanyar la batalla d’un futur pròsper i just que tenim a tocar de dits.

Moltes gràcies.

Intervenció en l’acte de Badalona

INTERVENCIÓ DE MIQUEL ICETA EN L’ACTE SOCIALISTA DE BADALONA

23.09.2017

[enllaç al vídeo]

Gràcies, Àlex!

Gràcies, Badalona!

Gràcies, Pedro!

L’acte d’avui és especial i d’alguna forma ha canviat de plantejament.

L’havíem pensat com a part de la nostra campanya “Que no comptin amb mi”, “Conmigo que no cuenten”.

Però serà una mica diferent.

És evident que no participarem en una iniciativa independentista.

Com diu Serrat: no ens representa. No val.

Però també cal parlar del que passa als carrers aquests dies.

Fa un parell de dies mentre esmorzava se m’acosta una senyora que, molt amable, em diu: “Acabo d’anar a Rambla de Catalunya –que és on hi ha el Departament d’Economia–, jo no era independentista, però això no s’aguanta”.

Qui s’està mobilizant? Independentistes que defensen el seu referèndum. Però també molta gent que no entén que la resposta a un problema polític sigui estrictament judicial o policial. Si no entenem això no serem útils per cercar solucions.

La gent que es mobilitza no són adversaris nostres, ni ens han de veure com adversaris.

Uns, els independentistes, tenen una idea diferent a la nostra. Una idea que no compartim però que respectem.

Els altres, els que volen una solució política, són els que de vegades ens diuen: si això que proposeu del federalisme fos possible…

I després hi ha molta, molta gent que no es mobilitza però que està molt preocupada.

La majoria independentista s’ho va petar tot al Parlament. I ja sabien quina seria la reacció de l’Estat.

No crec que Puigdemont i Junqueras pensessin en cap moment que l’ú d’octubre es podria votar normalment.

Sempre han cercat una mobilització per eixamplar el seu espai polític.

Són temeraris que juguen amb foc.

Juguen amb foc i amb ventatja. Perquè tenen al davant Mariano Rajoy, l’home més previsible de la terra. És obvi que Rajoy faria tot el que calgués perquè es compleixi la llei, però res més.

La qüestió és que van tenir, uns i altres, cinc anys per trobar un acord que entre d’altres coses permeti canviar la llei.

Fa molt de temps que venim avisant: aquest és un problema polític que només té una solució política. Diàleg, negociació i pacte.

Ja l’any 2013 vàrem fer els acords de Granada dibuixant una reforma constitucional federal.

Volen diàleg i respecte a la llei.

Volem un acord satisfactori per a un 75-80%. No només per a la meitat més un.

No volem que els catalans es divideixin per meitats.

No volem el referèndum no només perquè és il·legal, sinó perquè no volem ni divisió ni enfrontament, no volem vencedors ni vençuts en un tema que afecta als sentiments de pertinença, a la pròpia identitat de les persones.

Per això rebutgem un referèndum sobre la independència.

Rebutgem qualsevol mena de frontisme.

El PSC vol ser un pont pel diàleg. Per a nosaltres la unitat civil dels catalans és imprescindible.

Hem avisat una i mil vegades sobre el risc de situar les institucions fora de la llei. És el camí més ràpid pel desastre.

Uns, incapaços de dialogar, i els altres saltant-se la llei.

Els hem avisat al Parlament i al Congrés dels Diputats. Encara hi són a temps. Encara poden evitar el xoc de trens. Haurien d’anunciar simultàniament la suspensió del referèndum i l’obertura immadiata de negociacions.

Els oferim les nostres propostes: més autonomia, millor finançament, Espanya federal i que l’acord es pugui votar.

També hem aconseguit que s’obri la Comissió pel Diàleg al Congrés dels Diputats. Gracias, Pedro!

Els dies 6 i 7 de setembre es va trencar tota la vaixella al Parlament. Es van saltar el Reglament, van trepitjar els drets de l’oposició, van fulminar l’Estatut i van vulnerar la Constitució.

El gran error de Rajoy ha estat la incapacitat de dialogar. I el gran error de l’independentisme és trencar amb la legalitat.

Els poders de l’Estat han d’impedir la celebració d’un referèndum il·legal, però en cap cas poden limitar els drets fonamentals. Ni han de suspendre l’autonomia.

Els socialistes defensarem els drets de tots i l’autonomia de Catalunya.

No entenem que es prohibeixin actes públics o que es pretengui acusar de sedició als organitzadors de les protestes. Això no té cap mena de sentit.

S’han prohibit actes a Madrid, Gijón, Vitòria o Saragossa. És del tot incomprensible. És inacceptable.

Cridem al seny, al respecte a totes les idees. Demanem que les institucions que siguin de tots.

Com han defensat els nostres alcaldes i alcaldesses.

I seguim dient que el referèndum dels independentistes és insensat. No té garanties, no hi ha condicions per celebrar-lo. I per això diem: amb nosaltres que no hi comptin.

I seria encara més insensat declarar unilateralment la independència.

Això ens dividiria als catalans i això sí posaria en perill les institucions u l’autogovern.

Rajoy i Puigdemont, encara hi sou a temps, dialogueu!

Ara ens diran que no es votar, que l’ú d’octubre serà una mobilització. Però, compte!, que després no vulguin utilitzar la mobilització per declarar la independència.

La gent dels Comuns ho hauria de tenir ben present abans d’afegir-se a una mobilització que després serveixi de coartada per a una ruptura que no volem.

I ara us deixo amb Pedro Sánchez, la solució!

Pedro, si fueras presidente, las cosas no habrían llegado hasta aquí!

Declaració del primer secretari del PSC, 20.09.17

DECLARACIÓ DE MIQUEL ICETA

20 SETEMBRE 2017

 

Els fets que s’acumulen aquests darrers dies, i que ningú diu voler i dels que ningú vol responsabilitzar-se, ens obliguen a una reflexió col·lectiva a la que el socialisme català vol contribuir.

  1. La relació entre Catalunya i la resta d’Espanya és una qüestió no resolta des de l’any 2010 quan el Tribunal Constitucional va alterar l’Estatut votat pels catalans l’any 2006. L’actitud temerària del PP va contribuir de forma decisiva a dinamitar un acord raonable.
  2. Els governs de Catalunya i Espanya des de llavors han estat incapaços d’establir un diàleg seriós per encarrilar aquesta qüestió.
  3. El govern català i la majoria independentista que li dóna suport han optat per una via unilateral i il·legal. Cal recordar que aquí s’han vulnerat ja, i per aquest ordre, el Reglament del Parlament, els drets de l’oposició, l’Estatut de Catalunya i la Constitució espanyola.
  4. Aquesta via unilateral i il·legal està condemnada al fracàs, i comporta l’actuació dels poders de l’Estat per evitar la celebració d’un referèndum que està considerat il·legal pels lletrats del Parlament de Catalunya, el Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya, el Tribunal Constitucional i la Comissió de Venècia del Consell d’Europa.
  5. Els socialistes sempre hem alertat contra el xoc de trens que d’altres minimitzaven, i hem defensat sempre un altre camí: el camí del diàleg, la negociació i el pacte. Desgraciadament el nostre plantejament no ha estat atès i el xoc de trens del que advertíem ha arribat.
  6. El diàleg polític es la única via que pot permetre sortir d’aquest carreró sense sortida perquè Catalunya guanyi en autogovern i finançament, i perquè Espanya es transformi en un Estat federal. El pacte que proposem hauria de culminar en una reforma constitucional federal que fos sotmesa al vot de la ciutadania. Els socialistes hem recollit a la Declaració de Barcelona els trets essencials de la nostra proposta i hem impulsat al Congrés dels Diputats la creació d’una Comissió parlamentària per abordar aquestes qüestions.
  7. En aquests moments cridem els governs de Catalunya i Espanya a aturar una escalada que ens porta a tots al desastre. La solució al problema de la relació entre Catalunya i la resta d’Espanya no vindrà de la mà dels tribunals, però el respecte a la legalitat ens obliga a tots. La determinació de l’Estat d’impedir la celebració d’un referèndum il·legal no pot implicar en cap cas limitar el debat polític i els drets consagrats a la Constitució.
  8. És per tot això que demanem al govern de Catalunya que renunciï a l’organització d’un referèndum il·legal i que aquesta renúncia faci possible l’obertura immediata d’un procés de diàleg i negociació al que estiguin cridades totes les forces polítiques catalanes i espanyoles. Demanem al govern d’Espanya que doni una resposta política a un problema polític i que no pretengui que la única resposta de l’Estat a aquest problema polític la doni el poder judicial. Els presidents Puigdemont i Rajoy han de fer avui mateix el que fa mesos haurien d’haver fet, parlar.
  9. El socialisme català i el conjunt del socialisme espanyol estem compromesos a contribuir a trobar una solució democràtica i acordada als problemes plantejats i volem emplaçar totes les institucions i partits a fer contribucions positives en aquesta direcció.
  10. Fem una crida a la serenitat i a la calma. Les institucions democràtiques tenen l’obligació de trobar una sortida al conflicte obert que vivim i no han de traslladar a la ciutadania la solució del problema. Els catalans i les catalanes tenen garantits els seus drets i Catalunya com a país la seva autonomia. Només l’entestament en una via unilateral i il·legal pot posar-los en perill. Cridem a la responsabilitat dels governs de Catalunya i Espanya per encetar de forma immediata el diàleg, l’única via, reiterem, de solució.

Intervenció de Miquel Iceta en la Festa de la Rosa 2017

INTERVENCIÓ DE MIQUEL ICETA A LA FESTA DE LA ROSA (text sense corregir)

Gavà, 17.09.2017

 

[enllaç al vídeo]

Gràcies!

Gràcies a les més de 20.000 persones que us heu aplegat avui aquí!

Gràcies per confiar en el PSC!

Gràcies, Pedro!

Gràcies, alcaldes i alcaldesses!

Gràcies, Mingo!

Orgull socialista!

Heu sentit una gravació que mereix una explicació.

Quan Oriol Junqueras era alcalde, no posava l’estelada en el seu ajuntament. Complia amb la llei. I feia bé.

Quan era alcalde, Junqueras complia la llei.

I per què ara vol que els alcaldes i alcaldesses socialistes no ho facin?

Vergonya!

Ada Colau ahir es solidaritzava amb els alcaldes que diuen que incompliran la llei.

La pregunta és: per què no es solidaritzava amb els alcaldes i alcaldesses socialistes que rebien insults i amenaces per complir la llei?

És, com a mínim, inquietant.

Ara diu que té un acord amb Puigdemont però no l’ensenya. És aquesta la transparència de la nova política?

Diu que l’1 d’octubre anirà a votar, tot i que no és el referèndum que Catalunya necessita. No ho trobeu estrany?

I no diu què votarà!

La pregunta aquest cop és molt clara: independència sí o no?

No ho té clar? No ho vol dir? No sap el que més convé a Catalunya?

No es pot acontentar tothom ni es pot enganyar tothom a tothora!

En Mingo ho té clar, sense garanties no vol votar.

Gràcies, Mingo!

L’1 d’octubre és una convocatòria feta i organitzada per independentistes que només té com a objectiu la independència.

Amb nosaltres que no hi comptin!

Garanties?

És il·legal.

Ens ho han avisat els lletrats del Parlament, el Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya, la Comissió de Venècia del Consell d’Europa, ho ha dit moltes vegades el Tribunal Constitucional.

Amb urnes amagades

Amb paperetes fetes a casa

Sense cens

Sense rebre informació a domicili

A quinze dies no se sap on hauria de votar cadascú.

No hi ha vot per correu

El vot exterior és una burla

A la Sindicatura / Junta electoral no hi ha cap jutge

Els del NO no fem campanya

No queremos la división de los catalanes en dos mitades

No queremos separarnos del resto de España

No queremos salir de la Unión Europea, que es la garantia de nuestro progreso económico, nuestros empleos, nuestras pensiones

No aceptamos el falso dilema de romper con todo o quedarnos como estamos

Tampoco aceptamos la falsa idea de que España y el PP son lo mismo.

NO!

España es mucho más que el PP.

Es Machado.

Es Cervantes

Es García Lorca

Es Miguel Hernández

Es Rosalía de Castro

Es Bernardo Atxaga

Es Salvador Espriu

Basta de dividir!

Basta de enfrentar!

Basta de engañar!

No queremos la independencia!

No queremos tampoco seguir así!

Queremos más autonomía

Queremos mejor financiación

Queremos una España federal

Y queremos votar de verdad, con todas las de la ley

La convivencia y el respeto solo son posibles en el marco de la ley.

Si un alcalde incumple la ley, por qué tenemos que pagar las multas y los impuestos municipales?

Prou bestieses!

Prou tonteries!

Tonteria zero!

Volem una Catalunya millor en una Espanya diferent

I per això, un cop més, li dono les gràcies a Pedro Sánchez, que és l’esperança, la garantia del canvi.

Recordeu fa un any…

S’acabava el temps, jo li demanava al Pedro que ens deslliurés del PP…

… i va arribar el Comitè Federal de l’1 d’octubre

No és una bona data!

Allà va saltar tot.

El PSC es va plantar en el NO a Rajoy

I teníem raó!

Per moltes coses:

la corrupció…

les desigualtats…

i Catalunya!

Tenim un problema polític, que necessita una solució política.

És clar que cal respectar la llei, però només amb això no n’hi ha prou per resoldre el problema.

Contra la llei, no.

Només amb la llei, tampoc.

No entenem els que han decidit saltar-se la llei i després es queixen de les conseqüències.

Però no entenem tampoc el govern del PP, que està en l’origen del problema, porta cinc anys sense fer cap proposta i ara espera que jutges i fiscals solucionin el que només la política pot solucionar.

És lògic que la justícia i la fiscalia intentin impedir la celebració d’un referèndum il·legal, però cal defensar en tot moment la llibertat d’expressió de persones, partits i entitats.

La irresponsabilitat dels que volen situar les institucions fora de la llei és total.

Necessitem llei i diàleg, acord i canvi.

Però per negociar cal posar el comptador a zero. No és possible negociar amb un referèndum il·legal convocat per l’1 d’octubre. Si el govern català vol negociar de veritat ha de suspendre el referèndum.

Y para negociar, Pedro, tu papel, es imprescindible.

Quiero agradecer tu compromiso, tu empeño en mantener abiertas las vías del diálogo, tu esfuerzo en abrir caminos para el acuerdo, en explorar soluciones y en haber convencido al PP de crear un espacio institucional en el Congreso de los Diputados para encontrar soluciones.

Acuerdos de Granada

Declaración de Barcelona

Una España federal en la que una amplia mayoría de ciudadanos y ciudadanas de Cataluña se sientan cómodos.

No una solución para la mitad más uno, no la derrota de la mitad menos uno.

Ese es el reto

Ese es nuestro compromiso.

Gracias, Pedro!

Faltan 15 días para el 1 de octubre

Una convocatoria ilegal a la que no hay que acudir.

Precisamente porque somos demócratas nos tomamos la democracia en serio y no participamos en simulacros.

Si los independentistas quieren contarse otra vez como hicieron el 9-N de 2014 que lo hagan

Con nosotros que no cuenten!

Companyes i companys,

Amigues i amics,

Us demano suport pels nostres alcaldes i alcaldesses, regidors i regidores

Us demano l’esforç de fer arribar a tothom els nostres arguments

Des del respecte a totes les idees

Amb respecte també a les lleis, que poden i han de canviar

Conscients que les institucions són de tots

Per Catalunya, la democràcia i el socialisme!

Visca Catalunya!

Visca l’Espanya federal!

Intervenció en el Consell Municipal Obert, 12.09.17

INTERVENCIÓ DE MIQUEL ICETA EN EL CONSELL OBERT MUNICIPAL DEL PSC

Santa Coloma de Gramenet, 12.09.2017

[enllaç al vídeo de la intervenció]

[enllaç al Manifest dels alcaldes i alcaldesses socialistes sobre l’1-O]

Companys i companyes, amigues i amics,

Avui ens reuneix aquí una voluntat de servei públic des del món local, uns valors profundament cívics i democràtics, una determinació a fer unes ciutats i pobles més habitables, més pròspers, més justos, més sostenibles, més igualitaris, més solidaris.

Ara sembla que se’n recorden del PSC! Tenim 122 alcaldies en municipis en què viu el 30% de la població catalana. I estem en el govern de 192 municipis en què viu el 65% de la població catalana. Ara se’n adonen!

En nom de tots els socialistes i les socialistes de Catalunya vull agrair-vos el vostre compromís i la vostra feina.

Vull agrair-vos també la defensa de la legalitat.

Sabeu què és el que millor garanteix la cohesió i la convivència? El respecte a totes les idees i el respecte a la llei.

La tolerància i la convivència tenen la millor garantia en el respecte a la llei. La llibertat de cadascú i la llibertat de tots plegats té la millor garantia en el respecte a la llei.

Sense respecte a la llei no hi ha democràcia.

Tot càrrec electe a Catalunya ha promès la Constitució i l’Estatut.

Però ara ens diuen que no cal complir-los.

Si una promesa solemne no val res, per què hauríem de confiar en altre tipus de promeses?

Els electes socialistes som gent de paraula.

Per això, avui mateix, alcaldes i alcaldesses, regidors i regidores socialistes, sou els electes més fiables de Catalunya.

Com els nostres diputats i diputades al Parlament, al Congrés, al Senat i al Parlament Europeu.

S’han mencionat abans les magnífiques intervencions de Ferran Pedret al Parlament la setmana passada. I les que no vàreu sentir perquè es produïen en el marc de la Junta de Portaveus. I el minut d’or d’Eva Granados que va resumir el debat en forma fantàstica: “Vostè no ens pot negar la paraula! Vostè no ens pot negar drets a l’oposició! Vostè no està essent la presidenta de tots!”.

Afortunadament, la convivència, el respecte i la llibertat dels catalans depenen més de la vostra actitud que la d’un president que vol situar les institucions fora de la llei i que vol enfrontar la ciutadania amb les institucions.

“A veure si deixeu tranquils els alcaldes i les alcaldesses!” Deixeu en pau els alcaldes!

Així de clara és la demanda que, Núria Marín, en nom de tots i totes nosaltres li feia al president de la Generalitat.

Ell, en una afirmació irresponsable i temerària, va demanar que els ciutadans interpel·lessin els seus alcaldes sobre la votació que pretén fer l’1 d’octubre.

En primer lloc, la generalitat disposa de prou equipaments per organitzar el que vulgui l’1 d’octubre

Ja és prou penós que el govern de Catalunya vulgui saltar-se la llei, com per voler a més que se la saltin uns altres.

Permeteu-me que us llegeixi el missatge d’un d’aquests ciutadans que s’ha adreçat al seu alcalde. En aquest cas el de Bagà.

“’No haurien ni poder sortir de casa…’”, és poc, se’ls tindria que fer fora del poble i decomissar-los tots els seus bens (si en tenen) dintre del poble, i fora del poble. Que marxessin amb una mà al davant, i una darrera, tal com van venir a aquest món. I posats a ser violents…, amb una bona pallissa. I si han dividit al poble afusellar-los”.

És evident que no es tracta de la forma serena de la que parlava Carles Puigdemont. Inconscient! Temerari! Irresponsable! Imprudent! No dic més paraules, però les tinc.

Pintades. Insults. Amenaces.

Pintades, per exemple, a L’Hospitalet de l’Infant o a Palau-Solità i Plegamans.

Intents d’intimidació a Mataró. A Sant Pere de Ribes o a Les Masies de Voltregà, a Sant Adrià del Besòs, a Tarragona amb una soga per penjar algú al costat d’una foto de socialistes. A Santa Coloma de Gramenet.

Us llegeixo un dels tuits que s’han adreçat a Núria Parlon.

“Xarnega de merda no us volem a Catalunya foteu el camp a la vostra terra morts de gana”.

On s’hi havia de posar calma, algú va decidir animar el personal a interpel·lar càrrecs electes. D’altres en diuen mambo.

Tot per un acte de votació que no va enlloc.

Un referèndum il·legal.

Ho han dit els lletrats del Parlament, el Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya, la Comissió de Venècia del Consell d’Europa, el Tribunal Constitucional. Tothom.

Un referèndum sense garanties. Us convido a visitar la meva pàgina web garantia.cat / lagarantia.es

Un referèndum que planteja una disjuntiva equivocada i falsa: trencar o seguir com estem.

Un referèndum que, sense resoldre cap problema, en crearà més.

Un referèndum que pretén resoldre un empat per la mínima, deixant insatisfeta a una meitat dels catalans.

Amigues i amics,

En aquests moments de confusió i desconcert, us demano que siguem ferms en la defensa de les nostres conviccions democràtiques i del nostre projecte polític.

Volem un acord. Volem un canvi.

Més autonomia.

Millor finançament.

Una Espanya federal que reconegui el seu caràcter plurinacional, pluricultural i plurilingüe.

Un acord que es pugui votar. De veritat. Amb totes les de la llei. Això farem.

Però l’1 d’octubre, amb nosaltres que no hi comptin!

Para dividir, para separar, para romper: con nosotros que no cuenten!

Así no, no participaremos en un simulacro!

Per Catalunya, la democràcia i el socialisme!

Intervenció en el debat sobre la llei de transitorietat

Intervenció del president del grup parlamentari socialista, Miquel Iceta, en el debat sobre la llei de transitorietat

Parlament de Catalunya 7 de setembre de 2017

[enllaç al vídeo]

Gràcies, senyora Forcadell; senyores i senyors diputats.

En primer lloc, potser una explicació de per què el debat ha anat com ha anat. El debat ha anat com ha anat, entre d’altres coses, perquè s’han produït dues modificacions de l’ordre del dia, s’ha pretès utilitzar l’article 81.3, des del nostre punt de vista, de forma abusiva, i se’ns han negat reiteradament els informes jurídics i els dictàmens del Consell de Garanties Estatutàries que hem demanat.

En segon lloc, els volia dir que efectivament hem tingut coneixement de la suspensió per part del Tribunal Constitucional de la llei que pretenia regular el referèndum. Recordar la Comissió de Venècia, que és la que ens diu que la supremacia de les constitucions no es pot posar en dubte, que el màxim intèrpret d’una constitució és el tribunal constitucional, que hi ha l’obligació de complir les seves sentències i resolucions, i que només es poden fer referèndums d’acord amb la constitució vigent o una llei d’acord amb aquesta.

Aquesta proposició constitueix un nyap jurídic monumental.

D’entrada, el títol. Com es pot establir un règim transitori i dir al mateix temps que és fundacional? És evident quin és l’objectiu polític d’aquesta proposició: liquidar la Constitució i l’Estatut d’Autonomia, i substituir-los per un model d’escassa qualitat democràtica, no sé en aquests moments si més inspirat en Kosovo o Montenegro.

Com ja han advertit els lletrats, aquesta proposició contravé directament les resolucions del Tribunal Constitucional i, per tant, anirà directament a la paperera de les iniciatives legislatives primer suspeses i després anul·lades. I, a més, pot comportar sancions que després seran lamentades encara que en aquest cas hagin estat autoinfligides.

Ho dic en forma més planera: si els lletrats adverteixen sobre la comissió d’un delicte i no se’ls fa cas, no té gaire sentit queixar-se després si la justícia persegueix el delicte. És un absolut contrasentit.

Precisament per això voldria començar intentant respondre la pregunta que em sembla més rellevant: per què volen aprovar avui, abans de celebrar l’1 d’octubre això que vostès anomenen «referèndum», aquesta proposició? Per demostrar que va de debò? Per intentar que els que no estiguin d’acord amb aquesta proposició, amb el seu contingut, participin l’1 d’octubre? O, senzillament, perquè com que saben que l’1 d’octubre no se celebrarà el referèndum efectiu, vinculant i amb garanties, vostès el que volen és que, com a mínim, hagi quedat alguna cosa en el Butlletí Oficial del Parlament i en el Diari Oficial de la Generalitat, ni que sigui per quaranta-vuit hores.

Vostès saben que el referèndum que han promès no es pot fer. Vostès saben que no hi haurà república catalana el dia 2 d’octubre. Però, en tot cas, que quedi això escrit.

Jo crec que aquest és el gran objectiu: passar a la història encara que sigui amb una nota a peu de pàgina. Jo no m’estendré gaire en la crítica al contingut jurídic de la proposició, però vostès mateixos ja accepten que és d’un escàs rigor. Perquè, si no, no els importaria que els lletrats s’hi pronunciessin, o ens neguen un dictamen del Consell de Garanties Estatutàries…, per què? Perquè no volen que els diguin las verdades del barquero i els posin un mirall demostrant una obvietat. Escoltin, vostès menystenen els lletrats, que almenys han guanyat un concurs-oposició. Després parlarem dels membres del Consell de Garanties Estatutàries.

Escoltin, si tinguessin la seguretat de que han fet una bona feina, no els faria cap por un informe dels lletrats; no tindrien cap recança a un dictamen del Consell de Garanties. Però és que, a més, això és més evident avui que ahir. Perquè ahir amb la Llei del referèndum vostès podien tenir pressa i dir: «Escolti’m, és que això s’ha de fer abans de l’1 d’octubre i, per tant, si ens hem de petar algun tràmit o algun termini, doncs, ho hem de fer.» Però aquesta llei, un dictamen del Consell de Garanties per a una llei que s’està tramitant per via d’urgència, triga només una setmana. Podria estar perfectíssimament aprovada abans de l’1 d’octubre. Però aquí aquest no era el problema, el problema és que vostès no volien passar la ITV –prou problemes han tingut amb les ITVs, vostès– i, per tant, van decidir fer una altra cosa: anar pel «rapidillo». Jo crec que vostès, i em temo que en això hi ha una cultura hispànica molt –molt– fixada, si la razón no me alcanza, uso la fuerza. I, com que hi ha una majoria i la majoria ho pot fer tot… Però, escoltin, és que avui, el Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya ens diu una cosa, que és que no hi ha cap proposició que pugui restar sense la possibilitat de demanar un dictamen al Consell –ens ho diuen.

Es diu que el Consell de Garanties dictamina sobre l’adequació a la Constitució dels projectes i proposicions de reforma de l’Estatut abans que el Parlament els aprovi. Home, si això no reforma l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, «que venga Dios y lo vea». Fins i tot diu: «L’adequació a l’Estatut i la Constitució dels projectes i les proposicions sotmesos a l’aprovació del Parlament, inclosos els de lectura única.» És l’article 16 de la Llei del Consell de Garanties Estatutàries. Per tant, vostès, per què no han volgut? Home, perquè tenen por que els ensenyin la tarja vermella.

I qui els ensenyaria la tarja vermella? Jo vull reconèixer la feina de tothom que intenta ajudar-nos per fer les coses bé, ja siguin lletrats del Parlament o el Consell de Garanties. No, no, al Consell de Garanties vostès hi han anat per la porta del darrere. No, sobre la porta del darrere no m’hi estendré. Però, diuen, és que a més els hem pressionat! Hem pressionat, sembla, el senyor Àlex Bas. Ben conegut per vostès, almenys alguns, i que va deixar molt bon record en aquesta cambra. «Heu pressionat el senyor Carles Jaume.» «Heu pressionat el senyor Pere Jover.» «Heu pressionat a la senyora Margarida Gil», proposada per l’actual Govern. Devem haver pressionat també el senyor Joan Egea, president del Consell de Garanties Estatutàries que vostès deuen conèixer molt bé. O si més no, els Demòcrates, aquests segur que sí. O el senyor Marc Carrillo, o el senyor Jaume Vernet o el senyor Francesc de Paula Caminal. Miri, no: si aquestes persones han decidit fer un acord del Ple del Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya dient el que diuen, és perquè estan convençuts que el millor servei que poden fer a Catalunya i les seves institucions és dir les coses tal com les veuen. Vostès han decidit que no, que no cal. Bé. Doncs, ho farem sense el dictamen.

Ara, la nota que ens ha fet avui arribar el Consell de Garanties, diu una cosa: se’n poden anar al recurs d’empara al Tribunal Constitucional. I així ho farem. De fet, ja ho hem fet. Ho vam fer ahir, amb motiu dels drets trepitjats ahir, ho fem avui amb el motiu dels drets trepitjats avui. Però els he de dir: a mi no m’agrada haver d’anar a una institució fora de les nostres per defensar els meus drets. Jo sempre havia pensat que la millor defensa dels drets dels catalans estaria a les institucions catalanes. Em temo que em vaig equivocar.

Sobre el contingut jurídic: poc a dir.

L’article primer és contrari a l’Estatut i a la Constitució. El 2 és contrari a l’Estatut i la Constitució. El 3 és contrari a l’Estatut i a la Constitució. El 6 és contrari a l’Estatut i a la Constitució. El 7 és contrari a l’Estatut i a la Constitució. El títol segon, contrari a l’Estatut i a la Constitució. El títol tercer és contrari a l’Estatut i a la Constitució. El títol quart és contrari a l’Estatut i a la Constitució.

Per cert, títol quart: conté un capítol, que és el cinquè, que diu quin és el règim electoral català. I el nostre Estatut diu que el règim electoral de Catalunya requereix el suport d’una majoria superior a dos terços del Parlament. Ja sabem que a vostès això els és igual. Però, jo els recordo: aquesta disposició del nostre Estatut la vam posar nosaltres. Aquí, en aquest Parlament, no va ser ningú de fora que ens ho va dir. I per què? Perquè suposo que, guiats per una prudència que de tant en tant passeja pels passadissos del Parlament, vam dir: en temes en els que hauríem d’estar, si no tots d’acord, al menys una àmplia majoria, forcem que dos terços es posin d’acord. És veritat que això, per exemple, ha impedit que hi hagi una llei electoral. Però, en fi, per alguna cosa es devia fer, per garantir que una meitat no imposava el seu criteri sobre una altra meitat. I això és el que volen fer vostès amb aquesta proposició de llei.

El títol cinquè, també contrari a la Constitució i l’Estatut, i finalment, dona satisfacció plena a aquell dirigent socialista de qui es deia que havia anunciat la mort de Montesquieu. Doncs, realment, ho ha fet el Parlament de Catalunya, amb gran eficàcia, i la separació de poders ha desaparegut. El títol sisè també contrari a la Constitució i l’Estatut. El setè, també. I, finalment, la disposició final tercera, també.

Escolti’m, si vostès volien canviar la Constitució, el Parlament pot fer una proposta i aixecar-la al Congrés dels Diputats. Si vostès volien canviar l’Estatut, ens posem d’acord per dos terços i fem una proposta de reforma. Però vostès han volgut fer-ho pel rapidet.

“Si per majoria absoluta es canvien unes regles que tan sols es podrien modificar per una majoria de dos terços, la crisi pot ser majúscula. L’oposició es queixaria per un canvi irregular, a mida d’una majoria parlamentària que no té un suport proporcional equivalent entre els votants. I si no hi ha consens sobre les regles del joc, difícilment s’acceptaran els resultats. Si es busca donar una imatge de pulcritud democràtica que el món admiri, em sembla que no anem per bon camí”. I diran: «I aquesta frase tan rodona és d’ell?» No, és del doctor Xavier Arbós en un article publicat a El Periódico fa tant de temps com el 13 de setembre de l’any 2016. Potser a vostès això no els importa, però a nosaltres sí. Nosaltres volíem fer acords amplis. Hi han moltes coses de la llei… Es diu: «Els catalans volem acords i hem de poder acordar funcionaris, contractes, prestacions socials, protecció social, autoritat tributària, seguretat social amb l’Estat.» Doncs, ja es farà.

Han decidit canviar el Consell de Garanties Estatutàries. Bé, ara li diuen «consell de garanties democràtiques», que serà més potent, perquè ara farà dictàmens vinculants. Ah, sí, però sempre que no es faci per decret llei, perquè així com el Consell de Garanties Estatutàries pot entendre en matèria de decrets llei, el futur consell de garanties democràtiques ja no podrà. Per tant, si un govern no vol –com això que fan ara, vaja– que el Consell de Garanties pugui dictaminar, doncs, ho fa per decret.

El tema de la fantasia del procés constituent ja el vam discutir aquí a la Comissió d’Estudi del Procés Constituent. Vostès parlen d’un fòrum social, que no sabem qui l’integrarà, que és el que establirà un mandat vinculant sobre una assemblea constituent. A aquesta assemblea constituent m’agradaria ser-hi, ho intentaré, perquè en exercici del seu poder no serà susceptible de control, suspensió, impugnació per cap altre poder, jutjat o tribunal. Serà, doncs, finalment, només responsable davant de Déu i de la història. Em sona.

Però, mirin, jo no sé si aquest és un projecte poc madur o massa madur.

La presidenta: Senyor Iceta, ha exhaurit el temps.

Sí, si no l’importa… En fi, no, ja tallaré, perquè ja sé que no els ha agradat gaire. Després diuen que discutim poc dels continguts; jo volia parlar dels continguts. Escoltin-me, aquesta llei liquida el tema dels dos terços, perquè entre d’altres coses per reformar-la es pot fer per majoria absoluta. Brillant. O sigui, ens polim l’Estatut, ens polim el que vam decidir y tira que te vas. Nosaltres creiem que és un mal camí, però tenen vostès…, o tindrien…, o tenen, vaja, perquè ho diuen sovint, raó. Diuen: «Home, és que l’Estatut ja no és l’Estatut.» I en això tenen raó, però això ens habilita a liquidar-lo. Nosaltres ens hi abonem? Amb això vostès liquiden l’actual i fins i tot, si m’apuren, l’anterior. Vostès no tenen cap obligació…

La presidenta: Senyor Iceta, em sap greu, però ha exhaurit el temps.

Miri, el que vostè digui, que ens dóna poc la paraula al meu grup darrerament.

La presidenta: Senyor Iceta, ha exhaurit el temps en dos minuts vint-i-nou segons. Estan aquí i ho poden veure tots els grups parlamentaris, ha exhaurit el temps en dos minuts vint-i-nou segons, si us plau.

(L’orador continua parlant sense fer ús del micròfon.) …perquè vostè diu això i té raó, però vostè hauria de dir que és que com que el Grup Socialista no ha presentat esmenes té menys temps… vostè llavors hauria de tenir la valentia de dir que no hem presentat esmenes perquè vostès ens han negat el dret a presentar una esmena a la totalitat.

Intervenció en el debat sobre la llei del referèndum

Intervenció del president del grup parlamentari socialista, Miquel Iceta, en el debat sobre la llei del referèndum

Parlament de Catalunya, 6 de setembre de 2017

[enllaç al vídeo]

Gràcies, senyora Forcadell. Senyores i senyors diputats.

El catalanisme ha estat, és, i treballem perquè segueixi essent, un factor de vertebració del país, una aspiració col·lectiva d’assolir cotes cada dia més altes de llibertat, de justícia i d’igualtat.

Al llarg de la història el catalanisme ha conegut moments de glòria i moments de dificultat, llums i ombres, moments d’unitat i moments de divisió profunda. No ens ha d’espantar, doncs, que de tant en tant es produeixin importants diferències de criteri en una societat diversa i dinàmica com la nostra.

Des del nostre punt de vista, hi ha, però, tres límits que mai no hauríem de sobrepassar.

El primer és el respecte a totes les idees que busquen, des de perspectives ben diferents, el progrés i el benestar del país. No convé, doncs, crear falses i interessades divisions entre demòcrates i no demòcrates, bons i dolents, patriotes i botiflers, súbdits i ciutadans.

El segon límit és la unitat civil del nostre poble. Mai l’existència de projectes polítics diferents –i, de vegades, enfrontats durament– no ha de comportar una divisió en meitats irreconciliables per raons de llengua, origen o plantejament polític; no és bo per al país; no ho ha estat mai en la nostra història; no ho seria ara mateix ni ho seria tampoc en el futur.

El tercer límit és l’esforç permanent per assegurar que les institucions marc en el que es produeix al debat democràtic i l’acció de govern…, ho són sempre de tots i han de merèixer el respecte de tots.

És bona l’existència de projectes polítics diferents que puguin lliurar un combat democràtic per a l’assoliment de majories i objectius polítics diversos. Però seria terrible que aquest combat democràtic acabés erosionant les institucions i una part significativa del país –la que sigui, més gran o més petita– deixés de sentir-se representada, que hi hagi ciutadans i ciutadanes de Catalunya que acabin considerant que les institucions de tots no són les seves institucions.

I avui he de dir que, des del nostre punt de vista, la presidència del Parlament no ha estat la presidència de tots. Per tant, vull agrair als membres de la Mesa i als lletrats de la cambra que han defensat els drets de tots els diputats i de tots els grups.

He volgut començar amb aquesta reflexió la meva intervenció en el debat de totalitat de la proposició de llei que pretén regular la celebració d’un referèndum d’autodeterminació, per intentar contextualitzar les meves paraules i per advertir del que crec que pot esdevenir un error històric del catalanisme.

Ferrater Mora defineix, en el seu llibre “Les formes de la vida catalana”, els quatre elements que considera decisius en la construcció de la nostra personalitat col·lectiva; ens parla de la continuïtat, el seny, la mesura i la ironia. Certament, la historia del catalanisme ha estat empeltada d’aquests i d’altres atributs; ha tingut llargs períodes de seny, de continuïtat, de construcció d’autogovern, i també moments de divisió i rauxa que, en comptes d’afavorir avenços, han causat retrocessos, desconcert i desànim.

Crec que correm el risc d’endinsar-nos definitivament en una etapa de desconcert i de desànim; voldria equivocar-me, que quedi clar. La generació d’expectatives no fonamentades, en la meva opinió, ens hi està portant.

Quan portem de procés? El considerem iniciat el 2010 o el 2012? Tant se val, siguin cinc o set anys; no han estat anys d’un gran avenç. Certament, la crisi econòmica hi ha tingut molt a veure. Però en la meva opinió, la fixació d’objectius equivocats, l’apreciació equivocada de fortaleses, majories i obstacles, ha comportat una tria errònia d’estratègies i instruments que corre el risc de perpetuar –i perdonin l’aparent contradicció– un moviment immòbil, eixorc i sense resultats. Si això és així, si això segueix així, és una mala notícia per al país. Però si, a més, això deteriora les nostres institucions, el mal pot ser profund i durador. I això té molt a veure amb el debat que estem tenint avui aquí.

No els descobriré res de nou si els dic que el nostre grup s’oposa, amb totes les seves forces, a una proposició de llei que d’una forma tan original –deixin-m’ho dir així– ens porten avui aquí.

Les nostres raons són conegudes: nosaltres, com tampoc ho fa el Consell de Garanties Estatutàries ni els serveis jurídics de la cambra, no creiem que Catalunya pugui exercir així el dret d’autodeterminació. I la pretensió d’emparar-lo en el dret internacional és ingènua o maldestra; ja se sap, les exposicions de motius, en fi, ho permeten tot.

Nosaltres no creiem que les opcions de futur de Catalunya, amb relació a la resta d’Espanya, puguin quedar-se reduïdes a dues: quedar-nos com estem o trencar per sempre.

La mateixa lògica del referèndum que ens proposen és la de resoldre un empat que deixarà inevitablement una profunda insatisfacció permanent a gairebé una meitat dels catalans. Nosaltres ens estimem més treballar per trobar una solució que resulti prou satisfactòria per a una majoria més àmplia que el 50 per cent. Els hi resumeixo: més autogovern, millor finançament i Espanya federal. No és una solució senzilla, és complexa. No és fàcil, té grans dificultats. Però creiem que és molt millor, d’entrada, perquè en cap cas posa en risc la unitat civil del poble català.

Nosaltres volem que els governs de Catalunya i Espanya negociïn les demandes que el Govern català ha posat sobre la taula; volem desenvolupar l’Estatut i recuperar elements erosionats per la sentència del Tribunal Constitucional a través de reformes de lleis orgàniques i de la mateixa Constitució; volem un millor finançament que garanteixi  l’ordinalitat i que posi en marxa el consorci tributari definit a l’Estatut; volem assegurar les inversions estratègiques, d’entre les que destaquem el Corredor Mediterrani i els serveis de rodalies; volem que l’Estat es comprometi en el respecte a la defensa i la promoció de la nostra llengua, la nostra cultura i els nostres símbols; volem que Barcelona pugui desenvolupar sense embuts la seva capitalitat, que no sols és catalana, sinó que també ho és espanyola i europea, i volem, sí, que tot aquest esforç culmini en una reforma constitucional que faci d’Espanya un estat federal que reconegui sense embuts el seu caràcter plurinacional, pluricultural i plurilingüe, i que catalans i espanyols puguem votar de veritat, amb totes les de la llei, si acceptem o rebutgem aquest nou pacte.

Vostès, en canvi, pretenen en un sol dia liquidar una relació de més de cinc segles sense miraments i de manera il·legal, pretenen convocar un referèndum organitzat en tres setmanes, amb unes urnes que diuen tenir amagades i amb unes despeses que han de camuflar, o potser sufragar amb aportacions externes que escapin a la fiscalització comptable.

Un procés sense empara legal, o no porta enlloc o comportarà conseqüències molt negatives per a les persones i per a les mateixes institucions. I s’hi posin com s’hi posin, aquest procés no té empara legal, ens ho ha dit per unanimitat el Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya; incompleix moltes, però entre elles la primera de les recomanacions de la Comissió de Venècia del Consell d’Europa, perquè no està emparat ni per la Constitució ni per una llei d’acord amb la Constitució.

Ens ho ha dit mantes vegades també el Tribunal Constitucional, que a més ha advertit sobre les greus conseqüències de prendre acords que vulnerin de forma flagrant la legalitat, com aquesta proposició de llei o la de transitorietat jurídica i fundacional de la república.

Permetin-me, ja que avui s’ha llegit poc, que llegeixi dos punts només de la nota que els lletrats avui han fet pública. Recorden que les dues proposicions de llei a les que m’he referit, per raó del seu contingut i objectivament considerades, tenen una relació directa amb les resolucions del Parlament 1/11, de 27 de setembre 2015; 5/11, de 20 de gener de 2016; 263/11, de 27 de juliol de 2016; i 306/11, de 6 d’octubre de 2016, en tant que presenten una línia de continuïtat, desenvolupament i suport dels objectius expressats en les esmentades resolucions. Per aquesta raó, la tramitació de les proposicions de llei està afectada pel deure de compliment de la sentència del Tribunal Constitucional 259/2015, de 2 de desembre, que declara inconstitucional i nul·la la resolució 1/11 del Parlament de Catalunya, i les interlocutòries del Tribunal Constitucional 141/2016, 170/2016 i 24/2017, dictades en el marc d’incidents d’execució de la sentència abans al·ludida, 259/2015, referits a d’altres resolucions del Parlament esmentades.

Ho diuen els lletrats. No és una opinió meva, del nostre grup, dels unionistes, de Mariano Rajoy, de la vicepresidenta del Govern, de la caverna mediàtica… No, són els lletrats del Parlament de Catalunya que han volgut, en exercici de la seva responsabilitat – que els hi agraeixo–, advertir sobre les greus conseqüències de l’acte que avui vostès volen perpetrar aquí.

Nosaltres no podem ni volem avalar un procés il·legal, unilateral i sense garanties. No ho farem.

Però permetin que els hi digui: la primera legalitat amb la que vostès trenquen és la catalana. Per reformar l’Estatut cal un suport mínim de dos terços del Parlament, i vostès volen liquidar-lo per majoria absoluta.

I no em diguin que això dependrà dels resultats del referèndum, perquè comencen per crear una sindicatura electoral, que també, segons l’Estatut, requereix el suport d’una majoria de dos terços que no tenen. Per cert, una sindicatura a la que no incorporen jutges; segurament perquè saben que en trobarien ben pocs. Són vostès tan conscients de com estan trepitjant la legalitat catalana que, fins i tot amb aquestes esmenes que no s’han atrevit a defensar des de la tribuna, s’autoesmenen per evitar el procediment d’avaluació parlamentària dels candidats a proveir la sindicatura electoral i, a més, eliminen els terminis que les lleis catalanes i el Reglament de la cambra estableixen.

Per tant, la primera víctima de tot aquest –perdonin l’abús de l’expressió– «procés», és la legalitat catalana: l’Estatut, el Reglament de la Cambra i la llei que regula el Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya. I volen fer-ho, tot això, avui, de pressa i corrents, trepitjant els drets de l’oposició, impedint que el Consell de Garanties pugui emetre un dictamen sobre aquesta llei. I permetin-me, perquè no n’ha estat autoritzada la lectura, però és que el Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya avui mateix ha emès una nota que recull un acord pres per unanimitat, que diu: «Fer avinent al Parlament el caràcter preceptiu, en el si del procediment legislatiu, de l’obertura subsegüent a la publicació de qualsevol proposició de llei del termini de sol·licitud de dictamen en aquest Consell, amb garantia del dret dels diputats.»

No estem parlant d’un tràmit administratiu ni reglamentari, sinó d’un dret dels diputats, tal com prescriuen els articles corresponents de l’Estatut i de la Llei del Consell de Garanties Estatuàries. I diu el Consell de Garanties: «D’acord amb això, correspon a la Mesa, com a òrgan parlamentari competent, per a la qualificació i admissió a tràmit de totes les iniciatives parlamentàries, la tramesa de les sol·licituds de dictamen al consell, en compliment de l’Estatut, del Reglament del Parlament i la Llei 2/2009.»

Aquest matí els he anunciat que el nostre grup havia acudit –i així ho ha fet– en empara al Tribunal Constitucional per la vulneració dels nostres drets. Avui els anuncio que demà els enviarem un annex perquè s’ha produït una segona vulneració en aquesta sessió de la tarda, que a més es veu agreujada per l’advertiment previ per escrit i unanimitat per acord del Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya. Per tant, vostès estan erosionant les nostres institucions.

Estan retallant els drets dels grups i dels diputats de l’oposició. Perdonin l’expressió, intento no aixecar la veu ni els adjectius, però això és una vergonya, des del nostre punt de vista.

Perquè, si vostès diuen que no els importa el que pugui decidir el Tribunal Constitucional, per què no fan les coses bé? Per què no respecten, com a mínim, el Reglament del Parlament? Per què priven l’oposició d’exercir els seus drets? I vostès diuen: «No, és que vostès han estat bloquejant el que volíem.» Però anem a veure. Els fets són fets. Quin dia vam conèixer la data i la pregunta de l’1 d’octubre? Senyor president, segur que la recorda bé i no em desmentirà. Era el 10 de juny. Fins al 31 de juliol no vam conèixer la llei; que, per cert, la varen entrar al Registre del Parlament el darrer dia del període de sessions. Per què no es podia començar a tramitar abans si els era igual el que havia de dir el Tribunal Constitucional? Ens van dir que habilitaven la segona quinzena d’agost, no fos cas… I sí, sí, el 15 d’agost, molts ja estàvem aquí, preparats per al dia 16, que havia de ser, amb perdó de l’expressió –i permetin-me la broma–, el ‘santo advenimiento’. I no va ser així. Per tant, si vostès avui fan tard i s’han hagut de petar el Reglament del Parlament, els terminis, els requisits, els tràmits i els nostres drets, no és per culpa de que hi hagi partits que no compartim el seu projecte polític, és que vostès, que van dient que volen desobeir i que els és igual el que faci el Tribunal Constitucional, pel que sigui –diguem-ho suau–, no s’han decidit de fer-ho fins al darrer moment. Deixem-ho aquí.

Per tant, no els podem acompanyar. Nosaltres no podem donar per bo un projecte que incorpora el germen de la divisió i que situa les institucions, que són de tots, fora de la llei. No podem ni tan sols legitimar aquest disbarat amb la nostra presència en el moment de votar-lo. I és graciós que algú ens ho critiqui, quan es trepitgen els drets del nostre grup, de tots els diputats, d’aquesta manera, quan se’ns ha negat sistemàticament fins i tot l’assessorament jurídic dels serveis de la cambra; que avui entenem per què.

Perquè curiosament semblen coincidir bastant amb el plantejament que nosaltres hem defensat, no sigui que algú amb autoritat reconeguda i que ningú no pot dir que actua a dictat del Govern de l’Estat els digui que estan perpetrant un disbarat. Per això no es podia conèixer el que opinaven els lletrats. Per això vostès no han volgut que el Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya emeti el seu dictamen. Per cert, en aquell capítol que vaig guardant que vostès saben, que és «Iceta-profeta», ja ho vaig dir jo el 16 d’agost: tot això, tot aquest disbarat només tenia un objectiu: evitar que el Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya pogués emetre un dictamen sobre aquesta proposició de llei i la que sembla que ens vindrà.

No en el nostre nom. No. No amb la nostra presència. L’acte d’avui tindrà conseqüències molt negatives. Ara, només vostès en són responsables. Tot i que molt em temo que les conseqüències ens causaran un gran mal a tots. Vostès s’entesten a repetir un 9N. No comptaran amb el nostre suport. Ara explicaran que sí, que ara va de bo, com ho van fer el 9 de novembre, com ho van fer amb les eleccions del 2015, que vostès van dir que eren plebiscitàries, com quan ens van dir que en divuit mesos Catalunya seria independent.

Vostès creen expectatives falses que generen veritables frustracions. Ens diuen que això va de democràcia, però això només va d’independència, perquè la democràcia comença per respectar els drets de l’oposició, els drets que vostès avui han decidit vulnerar de forma temerària i irresponsable. No ens demanin que els acompanyem, no ho farem. El dia 1 no hi haurà el referèndum efectiu, vinculant i amb garanties al que s’han compromès.

Hi ha un conseller que va dir la veritat en una entrevista publicada en un mitjà de comunicació diumenge passat. Diu: «Nosaltres ja ho sabem, que això no va enlloc, però volem provocar una reacció de l’Estat, a veure si és prou desmesurada com perquè la gent ens acabi acompanyant.» Aquesta irresponsabilitat nosaltres no la compartim en absolut i la denunciem amb contundència. I és per això que en aquest moment retiro la nostra esmena i els anuncio que a l’hora de votar no hi serem.

Gràcies senyora Forcadell, senyores i senyors diputats.