Notícies i articles

Us recordo que gairebé cada dia recomano articles a través de Twitter i de la meva pàgina a Facebook. Aquí hi trobareu les meves intervencions més recents, i aquí accediu al meu Arxiu. Ho trobareu tot plegat al meu web personal miqueliceta.cat Aquest Diari continua al blog del meu web.

Intervenció davant del grup parlamentari

Intervenció del president del Grup Parlamentari Socialistes – Units per Avançar, Miquel Iceta, a la reunió de grup

Parlament de Catalunya, 9 de gener de 2019

Companyes i companys,

Catalunya ha perdut molt el temps des de l’any 2012.

L’obsessió per un objectiu polític que no és compartit per una majoria dels catalans ha monopolitzat l’actuació dels nostres governants i ha deixat de banda l’acció de govern pròpiament dita, a excepció de retallades socials que caldria revertir.

No hem assolit ni més competències, ni més recursos. No s’han endegat grans projectes ni grans inversions.

L’únic que quedarà d’aquests anys de govern és un record de divisió social, de pèrdua d’oportunitats, de fracàs de la política, d’institucions intervingudes i de judicialització.

Els anys en què han coincidit governs del PP i governs independentistes no han estat bons anys ni per Catalunya ni per Espanya.

L’any 2019 no hauria de ser un altre any perdut per Catalunya. I això requereix d’una bona acció de govern i d’uns bons pressupostos.

El cert és que seguim tenint un govern que més que governar sembla limitar-se a defensar la causa de la independència i a solidaritzar-se amb els dirigents que tenen un judici pendent o que han abandonat el país per defugir l’acció de la justícia.

La nostra obligació és recordar al govern la seva obligació de governar. De governar per a tothom. De pensar en 7 milions i mig de catalans, no només en dos milions i escaig.

Hem de recordar al govern que gestiona un pressupost que supera els 38.000 milions d’euros. Que té més de 250.000 empleats públics. Que té 16.000 policies.

Que d’ell en depenen qüestions tan rellevants com la sanitat i l’educació públiques.

Que el nostre futur col·lectiu com a país i el nostre futur com a ciutadans depenen en gran mesura de l’encert de les polítiques públiques que té encomanades.

Que cal revertir les retallades.

Que tornem a necessitar més mestres, més mossos i més metges.

Que les nostres universitats necessiten més suport, com la recerca que es fa al país.

Que necessitem més política industrial.

Que massa gent s’ho està passant malament.

Que les polítiques d’infància no són prou potents, ni les polítiques socials prou ambicioses.

Que les empreses i les famílies del nostre país mereixen més atenció i suport. Com els diversos sectors econòmics, com la cura del medi natural, o el combat per la sostenibilitat o la lluita contra el canvi climàtic.

Que queda molt per fer per lluitar contra la pobresa i l’exclusió social, o per lluitar contra les desigualtats.

Que el nostre país necessita més ocupació estable i de més qualitat.

Que els i les joves necessiten més oportunitats i que encara queda molt a fer per garantir la igualtat entre homes i dones.

És hora de desvetllar energies, és hora d’aplicar recursos, és hora de desenvolupar polítiques públiques adequades.

És hora de governar.

I per governar cal estabilitat política, seguretat jurídica, i calen uns pressupostos adequats.

Necessitem més recursos i més marge financer.

I no ens cansarem de dir que la col·laboració amb l’actual govern d’Espanya serà més profitosa que un enfrontament eixorc.

Ben aviat sabrem si el govern de la Generalitat prioritza l’interès dels catalans i les catalanes sobre l’interès partidista.

Ben aviat sabrem si el govern de Catalunya afavoreix o fa impossible l’aprovació d’uns pressupostos generals de l’Estat que són bons pels catalans.

Uns pressupostos que són bons no només perquè incrementen els recursos a l’abast de la Generalitat.

Per cert, si no s’incrementen aquests recursos serà impossible que el nostre grup parlamentari entri a negociar els pressupostos de la Generalitat.

Uns pressupostos que no només són bons perquè Catalunya serà tractada amb justícia pel que fa al nivell d’inversió pública de l’Estat després de molts anys en que no ha estat així…

Són bons, sobretot, perquè capgiren la lògica de l’austeritat i de les retallades.

Incrementant el salari mínim, garantint el manteniment del poder adquisitiu de les pensions, recordem que això afecta a 8.700.000 persones, 1.700.000 de les quals són catalanes.

Incrementant un 3% les pensions mínimes i no contributives, recuperant el subsidi d’atur pels majors de 52 anys, fent que els autònoms cotitzin en funció dels seus ingressos reals, incrementant el suport a les famílies més necessitades, incrementant el suport econòmic al transport metropolità.

No és d’estranyar que els sindicats s’hagin mostrat favorables a l’aprovació d’aquests pressupostos, també ho ha fet la patronal catalana, i molts opinadors sobiranistes. Ho ha fet també Andreu Mas Colell.

És evident que l’aprovació d’aquests pressupostos beneficiaria els catalans i el conjunt dels espanyols, donaria estabilitat i temps per intentar solucionar d’una forma acordada el problema que tenim entre mans.

Com deia la declaració de Pedralbes, tenim un problema polític que només serem capaços de resoldre a través d’un diàleg transversal, àmplies majories i seguretat jurídica.

La política espanyola amb respecte de Catalunya s’està instal·lant desgraciadament en una cruïlla decisiva: o diàleg o 155 perpetu. O segueix un govern socialista i dialogant, o arriba un govern fruit de l’aliança de les tres dretes amb polítiques regressives i la crispació com a resposta a la qüestió catalana.

Cap força política catalanista pot mostrar-se indiferent davant d’aquesta cruïlla. I tothom s’ha de fer responsable de les conseqüències dels seus actes.

Divendres el Consell de Ministres aprovarà el projecte de Pressupostos Generals de l’Estat que havia estat negociat amb Podemos i les seves confluències. I dissabte mateix el president del govern els defensarà a Barcelona en un acte polític que marcarà també l’inici de la precampanya de Jaume Collboni.

El govern de la Generalitat i les forces que li donen suport hauran de definir-se. I a hores d’ara saben que l’opinió pública catalana s’ha decantat majoritàriament per donar suport a aquests pressupostos generals de l’Estat, per donar una oportunitat al diàleg.

Un diàleg que s’ha de produir també, i fins i tot diria que de forma prioritària, Catalunya endins.

Si el que es vol és canviar el marc institucional i el marc institucional només pot canviar a partir dels mecanismes i majories legalment previstos, només tenen sentit les propostes que puguin assolir el suport d’almenys 2/3 dels membres del Parlament.

I som molt lluny de tenir un acord tan ampli en qüestions relatives al nostre autogovern.

No hi ha dreceres. No hi ha decisions unilaterals que valguin. No hi ha camins fora de la llei.

Les constants apel·lacions a gestos i propostes per part del govern d’Espanya no poden amagar l’ou: sense un acord previ i àmpliament majoritari entre els catalans hi ha ben poca cosa a fer.

Un dels fruits del procés independentista ha estat la polarització, la divisió de la societat catalana. Per primer cop en molt de temps el primer partit català no prové de la tradició catalanista. I que quedi clar: no dic això per criticar Ciutadans, ho dic per posar en evidència la necessitat d’un diàleg entre les forces polítiques catalanes. Un diàleg que avui no s’està produint.

Cal recordar que la pròpia taula pel diàleg convocada pel president de la Generalitat no compta encara amb la participació de Ciutadans, el PP ni la CUP.

No atribuïm tots els problemes a les institucions i partit espanyols. Cal reconèixer també que sense un gran acord Catalunya endins no podrem avançar.

I per avançar cal voluntat i calen propostes. El nostre grup ha acreditat tenir la voluntat i ha acreditat també que té propostes.

Precisament en el marc de la taula pel diàleg convocada pel president Torra el nostre grup parlamentari va presentar el document “Catalunya 2019” en el qual reclamàvem “Diàleg per enfortir la convivència i recuperar consensos. Per avançar en l’autogovern, el progrés econòmic i l’impuls a les polítiques socials”.

I proposàvem sis grans objectius per cercar el consens.

  1. Assegurar la convivència, el pluralisme en l’espai públic i la neutralitat de les institucions.
  2. Garantir el respecte a la legalitat i a l’actual marc institucional, fins que no hi hagi el necessari consens per reformar-lo a través dels mecanismes i les majories establertes.
  3. Desbloquejar les institucions, evitar erosionar-les creant organismes paral·lels i refer consensos.
  4. Prioritzar el desenvolupament econòmic, la igualtat d’oportunitats i el combat contra la pobresa i l’exclusió social
  5. Obrir el debat sobre la millor manera d’enfortir l’autogovern i millorar el finançament, i sobre els procediments per acreditar un suport ciutadà majoritari a l’acord al qual s’arribi.
  6. Aprofundir en el diàleg amb el govern d’Espanya per avançar en la resolució dels problemes pendents.

Seguirem treballant per fer avançar aquest diàleg i aquests consensos. I ho farem parlant amb tothom, fent propostes, escoltant les propostes dels demés i, sobretot, intentant servir amb eficàcia la societat a la que ens devem.

Mentrestant, al Parlament seguirem exercint la nostra tasca d’impuls i control a l’acció del govern. Cal recordar que de les tres lleis aprovades en el que va de legislatura, dues ho van ser a proposta nostra. Projectes no ens en falten ni tampoc la il·lusió i l’empenta per construir un país millor al servei dels nostres conciutadans i conciutadanes.

Moltes gràcies.

Debat sobre el 6 i 7 de setembre de 2017

INTERVENCIÓ DEL PRESIDENT DEL GRUP SOCIALISTA-UNITS PER AVANÇAR EN EL DEBAT SOBRE ELS FETS DEL 6 I 7 DE SETEMBRE DE 2017, 19 de desembre de 2018

[enllaç al vídeo de la intervenció inicial]

[enllaç al vídeo de la segona intervenció]

Gràcies, senyor president,

Senyores i senyors diputats,

Molt honorable president de la Generalitat

Afortunadament, el format d’aquest debat després portarà un torn on hi hagin propostes de resolució, és a dir, que s’hauran de formular algunes propostes que ens permetin avançar

Jo, de totes maneres, avui volia començar dient que aquesta nit novament hem tingut vidres trencats i pintades, però nosaltres seguim decidits, compromesos amb el diàleg. Però, de totes maneres, em permetran que en primer lloc reti un petit i simbòlic homenatge a totes aquelles persones, grups i partits que defensen les seves respectives opinions i posicions polítiques de forma escrupolosament democràtica; a aquelles persones, grups i partits que estan tan segurs de les seves raons que mai no han intentat boicotejar els actes d’altres formacions, que mai s’han dedicat a embrutar parets i locals, que mai han perpetrat una agressió, que mai no han comès cap acte d’intimidació o violència envers els que no comparteixen les seves posicions; persones, grups i partits que respecten les persones, grups i partits que no pensen com ells, i que saben que només el respecte assegura la convivència i enforteix la democràcia.

I els vull posar un exemple. Jo, no recordo ara si va ser dilluns o dimarts, vaig anar a fer un acte polític del meu partit a Sant Just Desvern. A l’entrada d’aquell acte una dotzena de persones portaven uns cartells assenyalant les persones que estan a presó o que estan a l’estranger, amb una actitud absolutament respectuosa, però volent manifestar una preocupació. Jo vaig entrar en aquest acte i el primer que vaig dir és agrair aquella posició d’aquelles persones que havien volgut compartir amb nosaltres el seu patiment, el seu pensament, però ho havien fet de forma absolutament escrupolosa, amb el respecte degut a l’acte d’una formació política que pretenia en aquest cas presentar un candidat.

És perfectament possible fer compatibles els drets a la lliure expressió, opinió i manifestació d’uns i altres. Això no ha de comportar en cap cas la lesió de drets d’uns o altres, i menys encara una violència.

I, ara sí, començo amb el debat que ens porta avui aquí. I és un debat, efectivament, sobre les sessions parlamentàries del 6 i 7 de setembre de l’any passat, que, des del nostre punt de vista, ha estat l’error més important comès per una institució catalana des de 1977. Va ser el dia en què de forma temerària, però plenament conscient, es van situar les nostres institucions d’autogovern fora de la legalitat, amb fatídiques conseqüències per a l’autogovern, per a tots i també, en especial, per als que en aquests moments tenen un judici pendent.

Miri, senyor president, jo aquest matí he sentit la seva explicació i li he de reconèixer una cosa: vostè no hi era, i, per tant, segur que devia seguir amb cert interès els esdeveniments, però potser no domina tot el que va passar en el seu detall. I, potser, per no perdre’ns en els detalls, hem d’anar a l’engròs.

L’engròs és que els dies 6 i 7 de setembre la majoria independentista va decidir petar-se la Constitució i l’Estatut, i ho va fer –articles reglamentaris apart. Això és el que va passar, des del nostre punt de vista. Desoint els lletrats de la cambra, desoint el Consell de Garanties Estatutàries. El Parlament va decidir aprovar unes lleis manifestament il·legals per tal de convocar un referèndum il·legal i declarar il·legalment la independència. Això és el que va passar.

I nosaltres hem de recordar que això va obrir tot un període molt convuls. L’anterior Govern d’Espanya per evitar la celebració del referèndum de l’1 d’octubre va ordenar càrregues policials desproporcionades contra les que el nostre grup es va manifestar aquell mateix dia.

De totes maneres i sense voler entrar en una discussió terminològica que potser és absurda, els dies 6 i 7 de setembre és obvi que aquí es van prendre decisions adreçades a deixar sense vigència l’Estatut i la Constitució amb l’objectiu de separar Catalunya de la resta d’Espanya, atemptant contra la integritat territorial d’Espanya i desemparant els drets dels ciutadans catalans i espanyols.

Jo vull recordar algunes vegades que els vaig advertir personalment i en nom del meu grup des d’aquest faristol contra la temeritat de situar les institucions catalanes fora de la legalitat.

He hagut de fer una repassada i he trobat la primera, parlant amb el president Mas llavors, data tan llunyana com el 16 de setembre del 2014, jo li deia: «Per fer les coses bé –recordem que el president Mas li agradava molt la terminologia fem les coses bé, fem-ho bé, deia–, per fer les coses bé hem de mantenir-nos sempre en el marc democràtic de l’estat de dret, principal obligació de les institucions públiques i de tot govern.» Això és el que els dèiem ja el 2014.

El 2015 vam tenir el primer advertiment, jo crec seriós, del problema que se’ns venia a sobre quan el 9 de novembre s’aprova per part del Parlament, estàvem abans fins i tot nova legislatura però abans del debat d’investidura del president Mas, del segon debat, es feia una resolució que es deia «iniciem el procés cap a la independència». Llavors nosaltres els dèiem: «L’aprovació d’aquesta proposta, en situar les institucions catalanes fora de la legalitat, ens perjudicarà greument a tots, a començar pels que pretenguin aplicar-la un cop que el Tribunal Constitucional l’hagi suspès primer i l‘hagi anul·lat més tard, com succeirà amb seguretat total i absoluta.»

En aquell discurs jo els preguntava a vostès i em preguntava en veu alta: «Han pensat en els costos i les conseqüències de situar les institucions catalanes fora de la llei? –i deia– ho dic perquè alguns d’aquests costos i d’aquestes conseqüències no només recauran sobre vostès sinó que poden recaure sobre el conjunt de la ciutadania», 9 de novembre de 2015.

Tres dies després, ja era la segona sessió del debat d’investidura fallit del president Mas, de la segona investidura del president Mas, i vaig dir: «Escolti’m, encara que sigui president en funcions li demano que no desplegui cap actuació relacionada amb la resolució que havia estat aprovada el 9 de novembre i que dos dies després havia estat suspesa pel Tribunal Constitucional.»

El president Puigdemont, també el vaig advertir en el seu debat d’investidura amb paraules que jo crec que eren contundents: «Vostès no tenen dret a situar les institucions fora de la legalitat. La majoria que han obtingut els habilita per governar però no per perseguir la independència exprés i menys encara si volen fer-ho per la via de desconèixer la legalitat.»

El febrer del 2017 també li deia al president Puigdemont: «No prengui falses dreceres que no porten enlloc o que aboquen als tribunals el que hauria de ser una qüestió a resoldre en l’àmbit polític.» I seguia: «Encara que vostè considerés que el Govern del PP no vol ni voldrà dialogar això no l’habilita a saltar-se la llei.» I encara: «Si no troba alternatives a la desobediència o a la legalitat, si no es veu amb cor de fer les coses d’una altra manera, acabi amb aquesta legislatura estèril i convoqui eleccions perquè els catalans puguin decidir el camí a segur i que aquest Parlament pugui elegir un altre president.» Febrer del 2017.

I llavors arribem efectivament a la sessió del 6 de setembre. Una sessió en la qual els deia: «Un procés sense empara legal o no porta enlloc o comportarà conseqüències molt negatives per les persones i les mateixes institucions. I si posin com si posin aquest procés no té empara legal, ens ho ha dit per unanimitat el Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya. Incompleix moltes però entre elles la primera de les recomanacions de la Comissió de Venècia, del Consell d’Europa, perquè aquest acord, no està aquesta llei, no està emparada ni per la Constitució ni per una llei d’acord amb la Constitució.»

I els deia: «La primera legalitat amb la que vostès trenquen és la catalana. Per reformar l’Estatut cal un suport mínim de dos terços del Parlament i vostès volen liquidar-lo amb majoria absoluta.» I acabava la meva intervenció dient: «No podem donar per bo un projecte que incorpora el germen de la divisió i que situa les institucions que són de tots fora de la llei.»

I és de justícia recordar en aquell debat les magnífiques intervencions de Joan Coscubiela i de Lluís Rabell que des de posicions diferents a la nostra van denunciar claríssimament el que es considerava un atropellament dels drets dels diputats i del mateix sentit de la feina parlamentària d’aquesta cambra. Però és veritat vostès van decidir trepitjar els drets dels diputats de l’oposició, incomplir el Reglament, desatendre els consells dels lletrats, els informes del Consell de Garanties, les resolucions del Tribunal Constitucional i vulnerar de forma flagrant l’Estatut i la Constitució. I sent així què podia anar malament? Doncs tot.

Tot va anar malament. I el problema no va ser la tramitació per via d’urgència. El problema no va ser la lectura única. Diguem-ho perquè ens pugui entendre tothom, vostès van actuar de l’única manera que els permetia evitar que la cambra conegués formalment un dictamen del Consell de Garanties Estatutàries. Això és el que vostès van pretendre.

No els faltava raó perquè quan el Consell de Garanties Estatutàries no va emetre un dictamen, perquè no se li havia demanat però sí va evacuar un informe, va dir que per unanimitat que tot el que vostès pretenien fer en aquells plens no s’ajustava a la legalitat. I, per tant, que millor que intentar impedir que qui ens ha de dir que el que fem ho fem malament no ho digui. Això és el que van intentar.

I què podia anar malament? Doncs tot: seqüeles judicials, intervenció de les institucions, una important ferida en la societat catalana, l’afebliment de l’economia, un nul reconeixement internacional, que per cert desmentia les il·lusòries previsions del Govern. I algú es pot preguntar a aquestes alçades, això té sentit parlar-ne avui? Home jo crec que té sentit quan encara s’evoca la via eslovena, quan es cerquen solucions que ja no sé si dir que són balcàniques –i em permetrà la broma– o volcàniques.

Té sentit recordar allò? Home per nosaltres sí si això ens evita tornar a caure en aquell error. Ho he dit vint mil vegades no podem comprometre’ns a no cometre errors, però ens hauríem de comprometre a no repetir els mateixos errors. No hi ha una solució unilateral i il·legal. Només trobarem una sortida a aquest atzucac a través d’un procés de diàleg, negociació i pacte, i si reconeixem que convindria abans de res assolir un ampli consens entre les forces polítiques catalanes representades en el Parlament.

I ja sé, president, que vostè ens parla sovint d’aquest 80 per cent o d’un triple 80 per cent. No el vull desmerèixer, però necessitem dos terços, mínim de dos terços d’aquesta cambra, no del 80 per cent d’una enquesta, per avançar, i no el tenim. Si el que pretenem, o el que alguns pretenen…, i nosaltres ens hi podríem afegir en certa mesura, és un canvi del nostre sistema institucional necessitem, com a mínim, el suport de dos terços dels membres d’aquesta cambra.

Però ens equivocaríem, i em sembla que ho he dit, si aquest debat només servís com a recordatori d’errors passats, que a més tenim opinions diferents al respecte, o per intercanviar retrets. I des del nostre punt de vista aniria molt bé si aquest debat servís per llançar algunes propostes que permetessin, si no superar l’atzucac, almenys començar a parlar de com fer-ho.

Mirin, nosaltres creiem que tenim una societat dividida al voltant de la independència, però no fracturada. I això depèn, que no arribi a aquesta fractura, de la capacitat de les forces polítiques de tendir ponts en comptes de cavar trinxeres. I aquest és el sentit de la nostra intervenció i de les propostes de resolució que presentarem.

Nosaltres volem recuperar el respecte i la convivència en la societat, començant per condemnar tot acte vandàlic, tota agressió, tota amenaça, tota intimidació, i assegurar el pluralisme en l’espai públic i la neutralitat de les institucions.

Segona qüestió: voldríem garantir el respecte a la legalitat i a l’actual marc institucional, així com els mecanismes i majories establerts per a la seva reforma. Per tant, que ningú pensi que reclamar respecte al marc institucional no vol dir bona disposició a modificar-lo, però a través dels mecanismes i les majories establerts.

Tercer: volem que es desbloquegin les institucions, evitant que s’erosionin a través de la creació d’organismes paral·lels i refent alguns consensos molt importants trencats i, a ser possible, afavorint que hi hagi nous consensos. Només el diàleg, la negociació i el pacte ens serviran per tirar endavant. I, des del nostre punt de vista, ni l’immobilisme ni la recentralització ni la ruptura són camins transitables.

I per això nosaltres creiem que caldrà impulsar l’autogovern del Catalunya, el seu enfortiment i la federalització d’Espanya i Europa. I, finalment, també ho diem, nosaltres creiem que cal aprofitar l’existència d’un govern espanyol dialogant i progressista per resoldre de forma acordada els problemes pendents, siguin de tipus competencial, financer, cultural o en matèria d’inversions i de gestió de grans infraestructures.

President, hi ha un consens equivocat en amplis sectors, en sectors oposats de la cambra. Mirin, la Constitució espanyola no és només la monarquia, la unitat de l’Estat i el 155. I això a vegades sembla que ho pensen els independentistes, però també alguns sectors, diríem, de sentit absolutament oposat.

Jo els convido a llegir, quan tinguin temps, els articles 14, 15, 16, 17, 18, 19, 20, 21, 22, 23, 24 i 25 de la Constitució, perquè no sigui que avui els que l’ataquen demà només puguin trobar precisament en la Constitució la defensa dels seus drets. I això, malauradament, pel camí que portem, em temo que podria ser així.

I acabo, president, no digui que anar al Tribunal Constitucional és intentar boicotejar o posar pals a les rodes. Sempre defensarem a qui sigui que vagi al Tribunal Constitucional en defensa dels seus drets. Gràcies.

++++++++++++++++++++++++++++++++++++

Gràcies, senyor president.

Molt honorable president de la Generalitat,

primer un petit comentari sobre una qüestió que em sembla rellevant, i és felicitar en Lluís Guinó per la seva intervenció. Discrepo de moltes de les coses que ha dit, però quan una intervenció afegeix valor, i no n’hi ha tantes, s’ha de reconèixer.

Una segona cosa que volia fer és replicar un grup que m’ha al·ludit, o ha al·ludit el nostre grup sense necessitat, que és el grup dels comuns. Vostè parlava de la nostra fundació, de si ens reconeixíem o no. Miri, jo el que no reconec són els nous comuns amb el vell PSUC, quan declaren que la Constitució és antidemocràtica i antisocial.

President, per reprendre una cosa de la seva intervenció inicial, vostè deia: «Juguin a la política.» Ens ho deia a tots. Si m’ho permet, per jugar cal comprometre’s a complir amb les lleis i acceptar l’àrbitre. Llavors es pot jugar.

Vostè parla molt, i amb raó, de la democràcia. La democràcia no és només la regla de la majoria, també ho és el respecte a les minories i el respecte als procediments, i d’això és del que jo crec que havia d’anar el debat d’avui.

I acabo amb qüestions que ha citat ara en la seva intervenció final. Sobre la legitimitat, miri, de la constitució americana no queda ningú que la votés, i no per això deixa de ser respectada per una majoria. Per tant, el problema no és aquest, sinó senzillament una societat pot haver evolucionat i no sentir-se representada, i per això afortunadament les constitucions es poden reformar, més encara la nostra, que ho pot ser en la seva integritat.

Segona qüestió que tenia a veure també amb la Constitució. Miri, només un diputat català, l’honorable Heribert Barrera, va mencionar com a criteri de no acceptació de la Constitució, el no reconeixement del dret d’autodeterminació. Jo ho sé perquè el meu avi, que encara recordava la vella Esquerra Republicana, em va fer comprar un petit opuscle editat suposo per Esquerra, amb el discurs del molt honorable Heribert Barrera en el debat constitucional. Per tant, no crec que una discrepància que era legítima, però que llavors representava el que representava pugui ser esgrimida avui com a element d’impugnació del conjunt, crec que no.

I compte quan parlem de legitimitat, perquè abans també algun diputat ha deixat anar que les eleccions del 21 de desembre no eren legítimes. Escolti’m, si aquelles eleccions no eren legítimes, aquesta cambra no ho seria, i jo crec que això sí que ens portaria per un camí molt complicat.

I, per últim, proposta del PSOE. President, la proposta del PSOE vindrà inspirada per la declaració de Granada, per la declaració de Barcelona, per una reforma constitucional amb un sentit federal i per un nou pacte d’autogovern expressat amb una reforma estatutària.

Si ara vostè surt i diu: «Ah, és que això a mi no m’hi agrada.» No cal que pugi per dir-m’ho, ho sé perfectament. Però la proposta és coneguda. Aquí el problema no és la proposta d’un o d’altre, sinó si podem entre tots construir-ne una que sigui acceptada per una àmplia majoria.

Moltes gràcies, senyor president.

Pregunta al President

Pregunta del president del grup parlamentari Socialistes-Units per Avançar, Miquel Iceta, al president de la Generalitat, 19.12.2018

[enllaç al vídeo de la pregunta]

[enllaç al vídeo de la repregunta]

Gràcies, senyor President,

Molt honorable president, lamento reiterar la qüestió però ho faig amb un altre to i intenció que els representants d’altres grups parlamentaris. Efectivament divendres es celebra un Consell de Ministres a Barcelona i jo voldria saber quin serà el seu capteniment institucional en aquesta reunió tenint en compte que vostè ostenta la més alta representació de la Generalitat i que també és el representant ordinari de l’Estat a Catalunya.

Repregunta

Vull agrair-li la seva resposta el que passa és que entendrà que la consideri un pèl insuficient. Jo crec que estem en un moment molt delicat, i el desenvolupament d’aquesta sessió de control ho demostra, però també és un moment en el qual els màxims dirigents polítics hem de ser capaços d’arriscar. Arriscar és sortir de les zones de confort, arriscar vol dir estar disposat de veritat a un diàleg, que vol dir estar disposat a escoltar coses que no ens agradaran, a reconèixer que potser les condicions per avançar no són no només les òptimes però que poden ser molt difícils, però complir amb la nostra obligació. La seva és especialment delicada, perquè és veritat que la presidència de la Generalitat respon a una majoria parlamentària però des del punt de vista de la seva representació institucional ha de poder aspirar a representar el conjunt dels catalans i les catalanes. I, per tant, molta gent estarà esperant a veure què passa divendres. Jo espero que es pugui produir un contacte al més alt nivell entre els dos caps de Govern. Crec que és important que, coneixent uns i altres les posicions de partida que estan ben allunyades – vostè ha dit reiteradament de què vol parlar i el president del Govern d’Espanya vol parlar d’altres coses -. Jo recomanaria modestament i humilment que parlin de tot, però aconseguint que la represa de les relacions institucionals d’ambdós governs que va ser possible gràcies al canvi de govern a Espanya es mantingui i serveixi per arribar a acords. Alguns ja els hem vist però en voldríem veure més de cara al futur. Des del nostre punt de vista la relació bilateral està més que garantida amb el contacte que es pugui produir però tampoc voldríem deixar de banda la nostra preocupació per l’abandó per part dels representants de la Generalitat dels mecanismes multilaterals de relació. Necessitem tenir tots els ponts, tots els fils, deixar de cavar trinxeres i començar de veritat a construir els ponts necessaris.

 

Pregunta al president

PREGUNTA AL PRESIDENT DE LA GENERALITAT, 12.12.2018

[enllaç al vídeo de la pregunta]

[enllaç al vídeo de la repregunta]

Molt honorable president de la Generalitat, en primer lloc volia dir-li que ens felicitem i els felicitem com a Govern per l’acord al què han arribat amb els sindicats pel retorn de les pagues, era possible fer-ho i probablement les mobilitzacions són les que he ho han fet possible.

I ara va la pregunta: Molt honorable president, se sent vostè en condicions d’exercir les seves funcions com a president de la Generalitat respectant la Constitució i l’Estatut mentre no siguin reformats amb les majories i a través dels procediments establerts?

Repregunta:

Gràcies senyor president,

Amb la seva resposta ha demostrat que vostè difícilment pot ser el president de tots els catalans. La legitimitat de la presidència de la Generalitat rau en uns processos electorals emparats per la Constitució, l’Estatut i la LOREG, fora d’aquí no hi ha legitimitat possible.

Però miri, la pregunta tenia també el sentit d’intentar aplegar aquelles qüestions sobre les quals en han preocupat les seves actuacions o declaracions recents.

Una primera, vostè va posar en dubte l’actuació dels mossos d’esquadra sense cap prova ni sense haver reclamat primer cap investigació al respecte. Vostè es dedica a demanar als CDRs que apretin i després els envia els mossos per criticar els mossos quan actuen o  bé els demana que s’inhibeixin, creiem que no és la manera d’exercir la presidència.

També estem alarmats perquè ens hagi ofert com a sortida la via eslovena, però li diré, jo estic disposat a acceptar l’explicació que abans li donava a la companya Jèssica Albiach, però li demano un favor: als Balcans Catalunya mai hi troba cap exemple per avançar.

I en aquest sentit també, per a nosaltres només hi haurà una via, que és una via catalana basada en el diàleg, la negociació i el pacte. Diàleg, negociació i pacte Catalunya endins i també diàleg, negociació i pacte Catalunya enfora.

Vostè ha donat credibilitat, versemblança institucional, a entitats independentistes com el Consell per la república i aquesta república virtual a la què virtualment ens convida.

President, li torno a reclamar, o vostè cenyeix la seva actuació al marc legal vigent o no podrà comptar amb nosaltres per cap mena de diàleg, de negociació i de pacte.

Pregunta al president

PREGUNTA AL PRESIDENT DE LA GENERALITAT, 21.11.2018

[enllaç al vídeo]

Gràcies senyor president,

Vull expressar en primer lloc la solidaritat amb les víctimes de l’accident de tren de Vacarisses i el nostre condol als familiars i amics de la víctima que hi va haver.

President, avui no li formulem cap pregunta concreta, volem compartir una reflexió i en tot cas conèixer quina és la seva opinió al respecte.

Ja ho vam fer divendres amb motiu de la celebració de la primera reunió de l’espai pel diàleg.

I aquesta és la nostra preocupació per agressions, actes de violència i intimidació que creiem poden amenaçar la nostra convivència.

Dissabte mateix, i li prego disculpes per endavant per utilitzar el seu exemple, el líder del Partit Popular de Catalunya, president d’un subgrup parlamentari d’aquesta Cambra, va veure com el seu vehicle era objecte d’un atac vandàlic. Em serviria qualsevol altre exemple, qualsevol altra persona, qualsevol altre acte d’intimidació, però agafo l’exemple perquè és recent i ens ajuda a situar de què estem parlant.

Què ens diu aquest incident? Ens diu que hi ha intolerància, que hi ha gent que no respecta les idees que no comparteix. I què ens estan dient els que han fet aquesta malifeta? Li estan dient al senyor Fernández, però ens ho diuen a tots, sabem qui sou, sabem com penseu, on viviu, quins són els vostres béns, i des de l’anonimat volem amenaçar-te i volem dir-te que no deixarem que t’expressis lliurement. Això és el que ens estan dient.

Ningú no nega que estem vivint una situació excepcional, però el que realment faria aquesta situació excepcional és que ens resignéssim a que els intolerants ens marquessin el pas. Que ens resignéssim a que la nostra convivència es veiés alterada per aquells que són incapaços d’acceptar que hi ha persones que no pensen com ells i elles, i per això nosaltres creiem, i ho hem dit des del primer moment, que actuacions com aquestes, incidents com aquests, requeririen per par de tots una resposta el més àmplia, contundent, unitària i ràpida. Aquest incident va succeir dissabte i encara no hem estat capaços de produir-la.

Mostrem la nostra preocupació sobre aquest tema i la volíem compartir amb vostè, Molt Honorable President, en aquesta sessió de control.

Pregunta al president de la Generalitat

PREGUNTA AL PRESIDENT DE LA GENERALITAT, 7.11.18

[enllaç al vídeo de la pregunta]

[enllaç al vídeo de la repregunta]

Gràcies, senyor president.

Molt honorable senyor president, en diverses ocasions vostè ha dit que només accepta el mandat d’aquest Parlament. Com vostè sap, el 9 d’octubre aquest Parlament va acordar que s’havien de retornar als empleats públics les pagues extraordinàries dels anys 2013 i 2014 entre aquest any i l’any 2020. En canvi, el Govern que vostè presideix va convocar la Mesa general de la funció pública per anunciar que aquestes pagues no serien completament retornades fins a l’any 2026. Pensa rectificar el seu Govern aquesta proposta que els sindicats han trobat insultant? Pensa el seu Govern complir amb el mandat parlamentari sobre aquesta qüestió?

**********

Per desgràcia, l’Estatut no permet que posem de president algú que no sigui membre del Parlament, perquè, si no, immediatament, li diria: «Cedeixi vostè el seu lloc a la ministra Batet (rialles), que tots hi sortiríem guanyant!» (Aplaudiments.)

Miri, senyor Torra, jo l’entenc. Ara entenem per què no vol contestar en el debat que vostè mateix ha propiciat aquest matí: senzillament perquè no en sap, perquè no té resposta. No se’ls pot dir als empleats públics que se’ls pren el pèl, no es pot dir a la ciutadania que es complirà amb un mandat parlamentari i després no complir-lo. Totes les administracions que van congelar i que van sostreure pagues les han retornat menys l’Administració de la Generalitat de Catalunya. És per això que els sindicats estan, ja, anunciant mobilitzacions i vagues. Vostè creu que és la resposta que mereix aquesta gent?

No jo, perquè a mi em pagarà el Parlament el que vulgui quan vulgui i ja ho anirem fent. Però, a la gent que se’ls han retallat les pagues, que es van comprometre que el 10 per cent de la paga del 2013 seria retornada enguany i encara no s’ha fet…, aquesta és l’única resposta? Que li vagin a preguntar a la ministra Meritxell Batet? En això té vostè valorat l’autogovern de Catalunya? En això té vostè valorat el seu paper en aquesta cambra? Per favor, siguin dignes, diguin que hi han dificultats, diguin que caldria que hi haguessin uns pressupostos generals de l’Estat que ens donessin més marge pressupostari i digui’ns potser que potser no n’hi hauria ni tan sols prou per arribar als compromisos que ja s’han contret; però, per favor, no remeti a la ministra Meritxell Batet respondre les preguntes que van a vostè adreçades en una sessió de control. Moltes gràcies.

Intervenció en el debat sobre els darrers esdeveniments polítics

INTERVENCIÓ DEL PRESIDENT DEL GRUP SOCIALISTA EN EL DEBAT SOBRE ELS DARRERS ESDEVENIMENTS DE L’ACTUALITAT POLÍTICA I JUDICIAL, 7.11.2018

[enllaç al vídeo de la intervenció inicial]

[enllaç al vídeo de la rèplica]

Moltes gràcies, senyor president.

Molt honorable president de la Generalitat, si no l’he entès malament vostè ha sortit, ha demanat aquesta compareixença extraordinària, per dir-nos que està indignat per les decisions de les parts qualificant inicialment, provisionalment, un judici i que no donarà suport a Pedro Sánchez. Bé, potser sí que calia dir-ho aquí, i, a més, a nosaltres, els debats parlamentaris ens agraden, han de servir perquè posem en comú.

Ara, permeti’m, creiem que és absolutament ridícula la pretensió de pujar al faristol d’aquesta cambra parlant en nom d’un poble oprimit. Cal recordar que vostè parla a un parlament sorgit d’unes eleccions, emparat en unes lleis; un parlament elegit pel poble del qual vostè ha estat després confiada la tasca de president i que gestiona un pressupost de 38.000 milions d’euros amb més de 250.000 empleats públics i 16.610 mossos d’esquadra. Com a poble oprimit, realment, de bandera.

Segona cosa que li volíem dir: no abusi… –si és possible no ho faci–, però, igualment, no abusi de parlar en nom del poble, a menys que consideri que la meitat d’electors d’aquest país no formen part d’aquest poble. Hem d’anar molt en compte amb aquestes coses. Una cosa és que nosaltres aspirem a parlar en nom de tothom, l’altra que ens ho creiem, i que pontifiquem des d’una pretesa responsabilitat total i absoluta d’un poble format per 7 milions i mig de persones.

Per què estem aquí? Perquè hi ha una Constitució, perquè hi ha un Estatut, una LOREG, perquè ens vam presentar a unes eleccions convocades per Mariano Rajoy i perquè uns les van guanyar i altres no les van guanyar. I per això els que tenen majoria parlamentària tenen la legitimitat de governar.

Quin és l’origen del problema, almenys com nosaltres l’entenem? Hi ha hagut, i és evident, un fracàs de la política. Hi va haver-hi dos governs que no van ser capaços de dialogar. No m’entretindré a establir qui tenia més o menys responsabilitat en això, és obvi que el Govern d’Espanya no s’hi va esmerçar gens. I, després –i aquí és on segurament discrepem, president–, hi va haver-hi una decisió conscient de vulnerar la legalitat per part de l’anterior Govern de Catalunya. Hi ha massa fotos de consellers i presidents ensenyant requeriments del Tribunal Constitucional i dient que se’ls volien saltar, com per ara dir que no sabem per què hem arribar fins on hem arribat.

Els dies 6 i 7 de setembre es va vulnerar el Reglament del Parlament, els criteris del lletrat, el criteri del Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya, l’Estatut, la Constitució i les resolucions del Tribunal Constitucional. Per tant, jo ja comprenc que és legítim dir: «No, és que s’estan perseguint idees.» Home, es deuen estar perseguint de forma molt selectiva, perquè són idees que són defensades obertament per moltíssima gent i per vostè mateix des de la tribuna del Parlament.

Ens pot agradar més o menys, i podem assenyalar errors i defectes de la justícia espanyola, com de la justícia d’altres països sense necessitat de faltar a la veritat. Des del nostre punt de vista, és tan absurd dir que no es va cometre cap delicte, com si saltar-se la Constitució no ho fos, o dir que això s’arreglarà amb llargues penes de presó. Vostè diu que és l’hora de parlar. Miri, la veritat és que nosaltres no hem deixat de parlar sobre aquesta qüestió. Fins i tot se’ns ha criticat a vegades, i potser amb raó, que parlem massa.

Però qui els parla ha dit des de sempre que no veu un delicte de rebel·lió. Qui els parla ha dit des de sempre que vèiem desproporcionada la presó preventiva. Qui els parla, fins i tot, va cometre la gosadia d’evocar la possibilitat d’un indult, quan ningú no ho havia fet, i avui, doncs, ja no ho hem de fer, perquè els eventuals afectats –que és veritat que abans d’un judici i abans d’una sentència és molt temerari parlar d’aquestes coses, però– diuen: «No el demanarem.» Per tant, nosaltres hem dit el que calia, en el nostre punt de vista, que diguéssim.

I, per tant, i per no avorrir-los, jo els diré el que diu una advocadessa d’un dels encausats. Cito literalment: «Sorprèn a algú aquest escrit d’acusació? No crec que pugui sorprendre massa gent. Ara haurem de fer els escrits de defensa, però, un cop presentats tots els escrits de defensa, es partirà de zero en la pràctica del judici oral. Podrem parlar de què és i què no és violència, podrem posar damunt la taula jurisprudència. Per tant, hem de confiar que surti un bon judici.» Acaba la cita. Judit Gené. És lògic que això ho faci un advocat defensor, perquè és impossible que un advocat defensor vagi a un judici dient que no hi ha res a fer i que les coses estan ja decidides.

Certament, la justícia espanyola s’ha fet mereixedora d’algunes crítiques, que podem fins i tot compartir. Però hi ha una diferència, crec, bastant gran, entre el seu plantejament, les seves crítiques, i les nostres. Nosaltres ho fem des de la defensa de l’estat de dret, des de la defensa del poder judicial, des de la defensa del que estableix la Constitució. Ho fem dient que encara que no ens agradessin, acataríem les sentències, perquè quan vostè diu «no les acceptarem», perdoni, què vol dir exactament?

Perquè, imagini’s, a mi no m’ha agradat gens la decisió del Tribunal Suprem d’ahir, gens. Ara, si jo hagués de fer una hipoteca, que no puc, perquè ja en tinc una, però, en fi, si avui anés a un banc, no podria dir: «No fem cas de la sentència d’ahir.» Com a polític –cosa que ja vaig fer ahir– puc dir: «Jo el que faria, i el que proposaré, és modificar la llei», perquè aquesta és la funcionalitat de la divisió de poders. Els polítics fem les lleis i els jutges les interpreten i les apliquen.

Vol dir això que sempre estem d’acord amb el que digui un jutge? No. I és veritat que en aquest judici s’han produït moltes coses molt xocants, s’han produït aquestes ordres demanades a tribunals europeus que no han estat concedides en els termes que s’havien demanat, i que no han estat recorregudes, i han estat retirades. També hi ha qui es pot sorprendre –jo ho faig– que un mateix procés s’estigui desenvolupant en jutjats diferents. Hi ha moltes coses que són discutibles. Ara, en un estat de dret un pot criticar les decisions judicials, però, a diferència de les decisions del poder legislatiu, del poder executiu, que poden ser recorregudes, doncs, les judicials tenen una efectivitat immediata, particularment si són del Tribunal Suprem.

Per dir la segona cosa que vostè ens deia, vostè diu: «No, com que no ens han agradat els escrits de la fiscalia i l’Advocacia de l’Estat, no votarem els pressupostos.» Miri, el sentit del vot als pressupostos és absolutament lliure, i les raons que poden avalar una o altra posició també ho són. Ara, permeti’m que li digui, jo crec que és un error lligar el vot dels pressupostos a un judici que encara no s’ha celebrat. Crec que és un error.

Perquè, a més, es diu: «No, el Govern d’Espanya no ha dit, no ha fet…» En fi, hi ha qui considera, sentit contrari, que el Govern d’Espanya ha dit i ha fet massa, en els termes, per exemple, de la discussió sobre l’existència o no de violència en aquests delictes i, per tant, la qualificació adequada o no, de rebel·lió del delicte. I això, entre altres coses, li ha comportat –i és legítim en democràcia– crítiques al mateix president del Govern o a la vicepresidenta del Govern quan es va esplaiar sobre els riscos de la presó preventiva. Ara, vostès diuen: «Volem condicionar-ho a això.»

Miri, vostès sabran què és el que més beneficia els catalans, vostès ho sabran, perquè no estem parlant només de beneficis concrets, tangibles, que estan en el projecte, sinó també quina orientació política volem a la política espanyola, si un intent d’establir un diàleg… Vostè diu: «Quin diàleg?» Escolti’m, no tinc temps de llegir la tirallonga de reunions que ha provocat el restabliment de relacions institucionals entre el Govern de Catalunya i el Govern d’Espanya. Jo no sé si avui m’ho dirà, no només perquè contesti o no, sinó si m’ho dirà, però a mi em consta que hi havia en el Govern de Catalunya satisfacció perquè es reprenguessin aquests contactes, la qual cosa no vol dir, necessàriament, acord sobre les qüestions concretes que se suscitaven o com se resolien. Ara, aquí hem vist, per exemple, retirar-se dos recursos d’inconstitucionalitat contra lleis catalanes. Això ha passat, per un acord entre els dos governs. Llàstima que no hagués passat abans, que ens hauríem pogut estalviar els recursos corresponents si s’hagués produït aquesta relació entre els dos governs amb el Govern anterior.

Jo, president, entenc perfectament i, fixi’s, respecto, que vostè digui: «No podem fer una sessió del Parlament com si res no hagués passat.» Jo puc entendre, president, i respecto, que vostè vulgui pujar en aquesta tribuna per donar-nos la seva opinió sobre el que està passant. El que sí que li demano, i ho feia a l’inici de la meva intervenció: no s’arrogui la representativitat del conjunt del poble, perquè no la té, i no oblidi mai que els socialistes estem fent –m’atreviria a dir– tant com vostès per intentar que les coses acabin bé, començant per la gent que serà sotmesa a judici properament. Moltes gràcies.

***************

Gràcies, senyor president. Mirin, a mi la veritat és que amb les qüestions reglamentàries no m’agrada perdre-hi ni un segon, però, president, vostè va demanar comparèixer, de forma excepcional; van esperar cinc minuts abans que tanqués el registre per dir-ho. Pensàvem que volia un debat. No el volia. Molt bé. I per tant, responc al vicepresident. Que també diu: «Surto per respondre’ls.» Vicepresident –m’haurà de perdonar– jo només he fet una pregunta: què faran? Si no accepten la sentència, què vol dir això? Només he fet aquesta. Tota la resta eren consideracions.

Seguim sense resposta, jo crec que és obvi per què: perquè no ho saben, i tenen tot el dret a no saber què faran, eh? Nosaltres, acceptar-la. No ens queda més remei. Clar. No, tranquil·lament, no, però acceptar-la com s’accepten les resolucions judicials. Vostès viuen en una contradicció. Sí, sí. Es manifesten davant de presons que depenen de vostès. No creuen que això és una mica contradictori? I per tant… (Veus de fons.) Però no només això. Vostès viuen en la contradicció… –i ja que no vol intervenir, no ho faci des del seu escó. (Aplaudiments.)

Vostès viuen des de la contradicció que hi han diputats del seu grup suspesos –suspesos–, que han acceptat que les seves funcions siguin desenvolupades per uns altres, i uns que no. Vivim amb aquesta contradicció, no ens n’amaguem. Però si és obvi!

I, per tant, jo no vull exigir-li que em digui una cosa que no sap, però sí que aniria bé que diguessin: «No ho sabem.» Perquè vostè diu: «No, és que si un 80% vol l’absolució, que els absolguin.» Però és que el sistema judicial no funciona així, ni aquí ni a cap altre país. Siguem conscients d’això. Jo no li dic ni que sigui bo, ni que no es pugui criticar, ni que no es pugui dir que es rebutja.

Es pot rebutjar, però no queda més remei que acatar en un estat de dret la decisió del poder judicial. I entenc que no els agradi, però per això m’agradava molt més i per això he volgut evocar la declaració d’una advocadessa defensora que diu: «Es partirà de zero en la pràctica del judici oral.» Crec que en el millor interès de les persones que seran sotmeses a judici és aquest plantejament i aquesta actitud.

Sobre el tema de les hipoteques, el president Sánchez d’aquí una estoneta sortirà per dir què pensa fer.

Senyor vicepresident, espero que posi més èmfasi quan defensi els pressupostos de la Generalitat en la importància que siguin aprovats. No, perquè si els de l’Estat no són tan importants, doncs els de la Generalitat per què ho haurien de ser? Vull dir que un s’ha de carregar de raons.

Sobre el tema del Protocol 16, miri, vostè m’ha dit: «Digui-li al president Sánchez…» Així ho faré. Vostè li ho podria dir a la vicepresidenta, amb la qual es veu sovint i li ho pot comentar.

Però de totes maneres, no ens enganyem: aquest país nostre està dividit, està pagant ara el preu, jo crec, d’uns errors polítics importants, i potser també d’una pràctica judicial no correcta. Ens podem quedar només a descriure la situació sense decidir què fem per avançar? Jo crec que no.

Pregunta al president de la Generalitat

PREGUNTA AL PRESIDENT DE LA GENERALITAT, 24.10.2018

[enllaç al vídeo de la pregunta]

[enllaç al vídeo de la rèplica]

Gràcies, senyor president. Molt Honorable President, el passat  5 de juliol el Parlament va acordar encomanar-li la convocatòria dels presidents dels grups i subgrups parlamentaris per tal de constituir un espai de diàleg per facilitar acords sobre els grans temes de país. El passat 11 d’octubre la cambra va reiterar aquesta encomanda, instant-lo a realitzar-la en un termini de trenta dies. La pregunta és: senyor president, què està fent vostè per donar compliment a aquest mandat?

***********

Annuntio vobis gaudium magnum… Però després es diu el què, president! En tot cas, nosaltres estem en termini: té fins a mitjans del mes vinent per fer-ho. Però ens fa l’efecte, veiem en vostè un zel especial per temes que considera potser més propis o més propers. L’hem vist amb entusiasme –bé, o no tant– presentar el consell assessor sobre el Fòrum Cívic i Social, l’hem vist també amb entusiasme parlant del Consell per la República… Però en canvi no el veiem…, o potser és que ho està fent discretament, i m’agradaria conèixer-ho, saber si està treballant per una cosa que és un mandat parlamentari.

Nosaltres hem advertit algunes vegades que fer institucions que no tenen encaix a les nostres lleis té alguns riscos, entre altres coses erosionar el paper de les institucions que sí que estan reconegudes en el nostre marc legal. En tot cas, també l’hem vist, com…, per exemple, no assistir a la cimera del corredor mediterrani, o –abans ha estat esmentat– al lliurament dels premis Planeta. Ens fa l’efecte que vostè es preocupa només de mig país, i voldríem que ens desmentís, voldríem que ens digués: «No, no, és que les coses que estic fent no són conegudes.»

Nosaltres, la veritat, creiem que sense debat Catalunya endins, sense un diàleg entre les forces polítiques catalanes, no podrem avançar. I per tant hem de començar aquest diàleg, i la cambra l’ha emplaçat a vostè a iniciar-lo, aquest diàleg que parteix del respecte.

I aprofito aquesta pregunta també, senyor president, per apel·lar a la seva autoritat, la seva proximitat amb els CDR…, si us plau, per afavorir el respecte, el diàleg entre partits, que no assaltin seus de partits polítics. Jo crec que els podria aconsellar en aquesta direcció; seria un bon consell per a la república.

Intervenció en el debat sobre l’orientació política general del Govern

INTERVENCIÓ DE MIQUEL ICETA EN EL DEBAT SOBRE L’ORIENTACIÓ POLÍTICA GENERAL DEL GOVERN

[enllaç al vídeo]

[enllaç al vídeo de la rèplica]

Gràcies, senyor president, senyores i senyors diputats,

President Torra,

Ahir vostè va desgranar l’orientació política general del seu govern i correspon avui a les forces polítiques de la cambra fixar la nostra posició al respecte.

En opinió del grup Socialista i Units per Avançar, senyor president, vostè va perdre ahir l’oportunitat de traçar un nou rumb.

Diem perdre l’oportunitat de traçar un nou rumb, perquè partim de la premissa que mantenir el rumb de l’anterior legislatura és un greu error.

Quin és el balanç de l’anterior legislatura?

Tenim avui una societat més dividida, una economia més feble, hem patit la intervenció de les nostres institucions d’autogovern, i hi ha responsables polítics i líders socials a la presó, a l’espera de judici o a l’estranger. La independència no va arribar i, en canvi, l’autogovern es va malmetre.

Des del nostre punt de vista, si alguna cosa va quedar clara és la inutilitat de la via unilateral i il·legal que, a més, va tenir efectes contraproduents.

Quin sentit té, doncs, pretendre seguir per aquell camí?

No seria millor rectificar? Revisar plantejaments? No dic renunciar, senzillament dir que aquella via no funciona.

Crec sincerament que s’imposa una revisió d’estratègies i objectius. Ni tant sols demano que facin autocrítica. Les frases “anàvem de farol” o “no teníem res preparat”, ja són prou autocrítiques.

I tampoc no val a enganyar-se o enganyar sobre algunes coses. Ahir mateix, aquí mateix. No es pot dir que no s’està acatant una resolució judicial mentre s’aprova una resolució per fer-la efectiva, com es va fer en el cas dels sis diputats suspesos per decisió del jutge Llarena.

Ahir un diari català ho expressava així: “El president Torra pateix per la distància que hi ha entre les seves paraules i els seus fets”. I això no ho arreglarem fent passar bou per bèstia grossa.

Si s’actua dins de la llei –com ha de ser– no s’està desobeint. Només el respecte a la legalitat garanteix la convivència i el respecte als drets de tots. Una legalitat que sempre pot ser modificada a través de les majories i instruments que permeten reformar-la.

President, quan es fa un discurs que no té a veure amb la realitat es genera una gran frustració. I la frustració pot generar violència.

Això ho vàrem veure dilluns a les portes d’aquest Parlament. Vostè no pot convocar mobilitzacions demanant als CDRs que apretin i després enviar els Mossos perquè els dissolguin. I després no donar suport als Mossos en el desenvolupament de la tasca que els hi ha assignat. I després fer discursos abrandats per consolar els ciutadans que no entenen perquè el president els convoca a mobilitzar-se i després envia els Mossos a dissoldre’ls.

Parlar d’una tardor calenta, cridar a encendre els carrers,no és tasca pròpia de qui té encomanada la seguretat de tots els ciutadans i ciutadanes de Catalunya, de qui ha de garantir els drets de tothom, la tranquil·litat de tothom. No és tasca per vostè.

Li recordo la Llei de la Policia de la Generalitat – Mossos d’Esquadra, que estableix en el seu article 2: Pertoca al Govern de la Generalitat, per mitjà del president, el comandament suprem del Cos de Mossos d’Esquadra. Aquest comandament és exercit per la persona titular del Departament de Governació, en els termes que estableix l’article 16.

Doni suport als Mossos als que hem encomanat la seguretat de tots.

En la nostra opinió, senyor president, el seu discurs s’adreça només als i a les independentistes, oblidant els demés. I això és un error.

Vostè em dirà que les mesures contingudes al Pla de Govern tenen com a destinatari el conjunt de la ciutadania de Catalunya. Però l’objectiu de la independència, clarament present en el seu discurs, no és el de la majoria de catalans.

És relativament senzill demostrar-ho amb xifres. En les eleccions al Parlament de Catalunya del proppassat 21 de desembre Junts per Catalunya, ERC i la CUP van obtenir 2.079.340 vots, el 47,5%, en un cens de cinc milions i mig de persones.

Podríem parlar de 1.897.274 persones que van votar l’opció Sí-Sí en la consulta del 9 de novembre de 2014, o de 1.966.508 persones que van votar Junts pel Sí i la CUP en las eleccions al Parlament de 2015, o de les 2.044.038 persones que van votar Sí l’1 d’octubre de 2017.

El cert és que sovint, i per arrodonir, fem servir la xifra de dos milions de persones. Però el cens és de cinc milions i mig de persones.

Quan vostès se centren en l’objectiu de la independència, obliden més de la meitat dels catalans.

Vostè va dir fa unes setmanes una frase que ens va preocupar moltíssim. Va dir, i he repassat la cita a la web de TV3 per esvair qualsevol dubte: “Em nego a acceptar que no tenim la majoria social suficient; la tenim”.

Si volia dir que no es resigna, que vol augmentar aquest suport, res a dir. El que no pot és pretendre que la independència és el projecte majoritari dels catalans, i el seu govern sembla supeditar-ho tot a aquest objectiu.

Vostès tenen una majoria parlamentària que els habilita a governar, però no tenen una majoria que els permeti ni saltar-se la legalitat ni perseguir objectius rupturistes que no compten amb el suport majoritari de la ciutadania.

Parlen vostès molt sovint de mandat democràtic però, senyor president, no hi ha un mandat democràtic a favor de la independència. No hi va ser en les eleccions de 2012, ni en la consulta de 2014, ni en les eleccions de 2015, ni l’ú d’octubre de l’any passat, ni tampoc en les eleccions del 21 de desembre passat.

Vostès mateixos ho admeten quan novament reclamen un referèndum, acceptant així que no s’ha fet, o que no s’ha guanyat.

Si no el vaig entendre malament ahir ens deia: si pactem un referèndum ens oblidem del que ja hem realitzat. I també deia que si no ens agrada la sentència del Suprem això ens habilita per a la independència.

President, no és aquest el camí.

Primer caldria reconèixer que hi ha una divisió important entre els catalans. I podria donar moltes raons i molts exemples. Però permeti’m només un.

L’exemple d’aquest documental de Netflix del que molts parlen però que jo encara no he pogut veure, però que porta un títol ben il·lustratiu “Dos Cataluñas”. President, el nostre grup parlamentari no vol dues Catalunyes, en vol una de sola. Massa anys lluitant sota la bandera d’un sol poble, com per resignar-nos ara a una divisió per meitats. Precisament perquè som catalanistes no volem resignar-nos a aquesta divisió.

Estem convençuts que podríem aplegar una àmplia majoria de catalans en un esforç col·lectiu d’enfortiment de l’autogovern, de millora del finançament, d’assegurar el present i el futur, de lluitar per una societat més lliure i més segura, més pròspera i més justa. Molts podríem avançar junts per aquest camí. I Catalunya hi sortiria guanyant.

President, la divisió ens perjudica i ens impedeix avançar. Vull recordar-li que el passat 5 de juliol el ple del Parlament va aprovar una moció que instava el govern a “Convocar, per part del president de la Generalitat, totes les presidències dels grups i subgrups parlamentaris amb l’objectiu de constituir un espai de diàleg per a facilitar acords sobre tots els grans temes de país”.

President, que jo sàpiga, vostè no ha pres cap iniciativa en aquest sentit.

Vostè vol negociar amb el govern d’Espanya sense preocupar-se abans de tenir un acord ampli a Catalunya. I això és un error. Vostè no pot prendre iniciatives oblidant la majoria de catalans, prescindint de la majoria de catalans.

Ara ens parla d’un Fòrum Cívic per elaborar una Constitució, però no l’hem vist treballar per l’imprescindible acord entre les forces polítiques parlamentàries.

El 27 de juliol de 2016 aquest Parlament va aprovar les conclusions de la Comissió d’estudi del Procés Constituent, que no comptaven amb el suport de 2/3 de la Cambra i que després van ser anul·lades pel Tribunal Constitucional. Aquest és un camí que no va enlloc.

Tots sabem que no hi ha possibilitat d’impulsar un canvi del nostre marc institucional sense un suport mínim d’almenys dos terços dels membres d’aquest Parlament.No ens enganyem. No enganyem.

El que li proposem no serà un camí fàcil, però no serà el carreró sense sortida al que ens convida.

President, units avançarem, dividits serem derrotats. Aquesta antiga màxima catalanista no ha perdut vigència.

De tots depèn construir una proposta que pugui ser àmpliament majoritària. No una proposta del 51% contra el 49%, sigui qui sigui el 51 o el 49. No creiem que qüestions que afecten els sentiments d’identitat o pertinença puguin resoldre’s per la pura aplicació de la regla de la majoria. I menys en situacions polaritzades com la que ens ocupa.

Un autogovern més potent, un millor finançament, més i millors infraestructures, això és el que necessitem. I crec que tenim un camí per aconseguir-ho.

Per cert, crec que no va estar encertat no anar a la cimera sobre el corredor mediterrani celebrada recentment a Barcelona.

Per això president, si m’ho permet, vull expressar la satisfacció del meu grup parlamentari per la represa del diàleg entre el seu govern i el govern d’Espanya.

Es va produir la primera entrevista entre vostè i el president Sánchez, la reunió entre els vicepresidents, la reunió entre el Conseller d’Economia i la Ministra d’Hisenda, la reunió entre el Conseller de Relacions Institucionals i la Ministra de Política Territorial i Funció Pública, la reunió entre la Ministra i la Consellera d’Indústria, la reunió entre la consellera de la Presidència i la Ministra de Política Territorial, la reunió entre el Conseller d’Acció Exterior i el Ministre d’Afers Exteriors, la reunió entre la Ministra de Justícia i la consellera de Justícia, la reunió de la consellera d’Agricultura amb el Ministre d’Agricultura, la reunió de la consellera de Cultura amb el ministre de Cultura, la reunió del Ministre de Foment amb el conseller de Territori i Sostenibilitat, la reunió de la Comissió Bilateral, la reunió de la Junta de Seguretat i de la comissió mixta de seguretat, i potser encara me’n deixo alguna de reunió. Ahir mateix se’n celebraven dues a Barcelona, una sobre polítiques d’habitatge i la comissió mixta de seguretat que acordava fer efectiva el proper divendres la incorporació dels Mossos al Centre d’Intel.ligència contra el Terrorisme i el Crim Organitzat (CITCO).

Fins i tot hem conegut la notícia de la presència del vicepresident a la propera reunió del Consell de Política Fiscal i Financera. Aquest és el camí. Reunir-se, dialogar i acordar.

També hem conegut ja la decisió del govern d’Espanya de retirar el recurs d’inconstitucionalitat sobre la llei catalana que retornava a la universalització de la sanitat pública, i un primer acord econòmic: el pagament de 759 M€ en concepte de dèficit inversor, de 700 M€ per integrar costos dels Mossos d’Esquadra en el model de finançament i el refinançament de 2.773 M€ de deute a curt termini.

Queda molt a fer, però no pot haver-hi cap mena de dubte sobre el camí correcte: la cooperació i la lleialtat institucional. Certament hem tingut massa temps sense diàleg. Convindria aprofitar ara l’oportunitat.

Crec que ningú no pot dubtar dels efectes positius del canvi de govern a Espanya i la necessitat d’aprofitar pel bé dels nostres conciutadans la finestra d’oportunitat que s’ha obert.

Però vostè torna a cometre l’error de dir: autodeterminació o res. Subvertir la separació de poders o res. Deixarem caure el president Sánchez, a veure si Albert Rivera i Pablo Casado ens ho arreglen.

President, Catalunya ha perdut sempre quan ha jugat al tot o res.

No cometem novament aquest error.

Comentaré ara quines haurien de ser en la nostra opinió les prioritats del govern. D’economia i pressupostos ja en parlarem quan arribi el debat pressupostari.

Començo per parlar de la política social. Catalunya no només ha estat la comunitat autònoma que més ha patit les retallades, sinó que és la que més està trigant a recuperar-les.

El darrer informe sobre l’Índex de Desenvolupament de Polítiques Socials de l’Associació de Directores i Gerents de Serveis Socials indica que Catalunya es converteix en la comunitat autònoma que més ha retallat la seva despesa social des de l’any 2009.

Pel que fa al Sistema de Dependència a Catalunya, ens hem convertit en la Comunitat Autònoma amb més llista d’espera de tota Espanya (88.237 persones). 1 de cada 3 dependents en llista d’espera arreu de l’Estat, és català.

Segons dades de l’IMSERSO, tot i la incorporació l’any 2015 dels beneficiaris del Grau I, actualment només s’atenen 1.527 persones més de les que s’atenien l’any 2013, un lleu increment que es dóna fonamentalment durant el darrer trimestre de l’any 2017. Més enllà d’aquesta dada, el Govern català continua la seva croada per reduir les prestacions als cuidadors no professionals. Del 2013 al 2017, s’han deixat d’atorgar 25.246 prestacions d’aquestes característiques, segons indiquen les dades del Departament de Benestar Social i Famílies de la Generalitat de Catalunya. Atendre-les, suposaria la creació d’uns 14.000 llocs de treball.

La Conselleria de Treball, Afers Socials i Famílies ha fet públiques les dades del primer any d’aplicació de la Renda Garantida de Ciutadania. De les 69.197 persones que l’han sol·licitat, només 5.043 persones han pogut rebre-la, poc més del 7%, i més de 19.500 persones estan pendents encara de valoració. Cal destacar que per l’anul·lació del ple ordinari del mes de juliol, les persones sense sostre i víctimes de violència masclista no poden cobrar la Renda Garantida de Ciutadania.

Avui hem pogut llegir la notícia que el Govern només va gastar el 60% del pressupost per lluitar contra la pobresa energètica!

El col·lectiu de persones amb discapacitat continua sense ser prioritari pel Govern de la Generalitat. El Govern incompleix la moció que obliga a subvencionar fins el 50% de l’SMI als Centres Especials de Treball amb persones amb discapacitat física. Per altra banda, hi ha una manca de desenvolupament legislatiu que afecta a lleis com la Llengua de Signes Catalana, de l’any 2010, o la Llei d’Accessibilitat, de l’any 2014. Sobre aquesta darrera Llei, el Govern acaba d’anunciar l’impuls del Codi d’Accessibilitat, però queda encara per desenvolupar bona part de la llei, que es troba sense finançament, així com adaptar la legislació catalana a la Convenció Sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat.

Hem de posar atenció al col·lectiu de persones sordes. Els estudiants sords de Catalunya (uns 2.000) no tenen intèrpret per a totes les hores lectives, o manquen residències de la tercera edat de referència per a persones amb discapacitat sensorial.

Un dels temes socials que més ha colpit enguany les polítiques de protecció a la infància i a l’adolescència és l’arribada de Menors no Acompanyats (MENA) a Catalunya, que només en els sis primers mesos de l’any van superar els 1.489 que van arribar el 2017. Aquest fenomen, de gran complexitat i difícil abordatge, supera l’àmbit català i desborda els recursos de protecció actual, especialment els d’acolliment residencial.

El nostre grup considera que les polítiques d’infància no reben l’atenció que mereixen. La xifra de pobresa infantil a Catalunya ha crescut més de quatre punts en un any i se situa en 28,5%. Només països com Romania i Bulgària tenen xifres tan altes. No és un problema nou, les xifres de pobresa infantil han estat excepcionalment altes a Catalunya i s’han vist agreujades amb la crisi econòmica que ha afectat en major mesura a les famílies vulnerables amb infants al seu càrrec. Més de 116.000 famílies esperen un pis protegit a Catalunya. Davant aquesta situació, la inversió en polítiques d’infància i família és totalment insuficient: mentre la mitjana de països europeus destina un 2,4% del seu PIB a aquest concepte, a Catalunya és només de 0,8%. I estem parlant de nens i nenes que no accedeixen a una alimentació adequada ni de roba adequada, amb una afectació especial sobre els infants de famílies immigrants. Potser la nova Secretaria que ens va anunciar ahir suposarà una inflexió en positiu.

Passo ara a fer alguns comentaris sobre polítiques de salut.

Com és sabut, la salut i la pobresa s’hereten. Existeix una relació causal entre els baixos ingressos econòmics, l’atur de llarga durada, el risc de pobresa i exclusió social i una menor esperança de vida (fins a més de sis anys de diferència). A això cal afegir-hi els canvis en l’estructura i les necessitats de la població, i la no reversió de les retallades.

Les llistes d’espera, s’han incrementat entre abril i juliol, amb 3.000 persones més en espera quirúrgica, 5.000 més esperant una prova mèdica i 7.000 addicionals a l’espera de visitar l’especialista (increment que s’ha produït quan s’han acabat els fons extraordinaris).

Els professionals han estat els més afectats per les retallades, reducció de sous del 25%, alts índexs de precarietat, reduccions de plantilles, no substitucions, sobrecàrregues de treball. Bàsicament la situació és límit, amb un ambient molt enrarit entre els professionals de l’atenció primària. El que fa que només el 21% dels nous metges triïn l’especialitat de Primària (l’any 1996 era el 45%).

La massa salarial total de facultatius de l’ICS, l’any 2010 era de 721 milions d’euros, l’any 2017 és de 652. 70 milions menys.

La manca d’inversions en infraestructures i la no renovació dels equipaments tecnològics, fa que un 10% dels aparells estan obsolets.

Per això cal incrementar la despesa per càpita en salut. L’any 2010  estàvem casi a 1.300 euros/habitant l’any 2017, a 1.186 Euros/habitant/any. Pensem que l’objectiu seria apropar-nos als 1.500.

Necessitem un pla de recursos humans per revertir les retallades i preveure que en 10 anys es jubila el 25% dels professionals, un pla de xic per reduir les llistes d’espera i un pla de reposició i manteniment del material diagnòstic i quirúrgic, i convertir l’Atenció Primària i Comunitària en el veritable eix del sistema.

En matèria d’educació, he de dir-li que no només estem pitjor que al 2010 sinó que aquest curs escolar ha començat pitjor que l’any passat

Continuem tenint una educació pública infrafinançada(2.8%), lluny de la mitjana d’inversió pública en educació dels països del nostre entorn i lluny del 6% que fixa la Llei d’Educació de Catalunya (LEC). I, si no es produeix en el següent exercici pressupostari un increment important d’inversió en matèria educativa, serà pràcticament impossible d’afrontar els reptes que tenim.

Continuem amb ràtios massa elevades: l’increment d’alumnat no s’acompanya d’un increment suficient de professorat, la qual cosa repercuteix negativament en la qualitat de l’atenció educativa.

El govern segueix sense garantir l’escola inclusiva: calen més recursos i dotacions de professorat (personal docent, tècnic i de suport) a totes les etapes educatives i àmbits educatius per atendre adequadament l’alumnat amb NEE, a banda d’incrementar la formació del professorat.

L’etapa educativa 0-3 segueix abandonada un curs més, malgrat les promeses fetes, i ja en van 6. I no veiemmassa predisposició en el Departament d’assumir la responsabilitat que es deriva de les competències exclusives que té el govern de la Generalitat en aquesta etapa.

La FP segueix sent la gran oblidada, cal que es facin més esforços per garantir-ne la gratuïtat, continuar incrementant l’oferta pública, les taxes de graduació, reduint la taxa d’abandonament i millorant els serveis d’orientació i assessorament en la secundària obligatòria. Igualment, el desplegament de la llei de 2015, totalment aturada, ja no pot esperar més.

En definitiva, estem pendents d’uns nous pressupostos que ens permetin donar respostes als actuals incompliments i reptes educatius de país: la igualtat d’oportunitats, la lluita contra la segregació, i situar l’educació com un ascensor social que ha de tornar a funcionar.

Sens dubte la Universitat pública catalana és una de les institucions del país que més ha patit i està patint les retallades. Des del 2010 les retallades a la universitat pública han estat del 30%, passant d’un finançament públic d’uns 1.000M€ als 700M€ actuals. Si, a més, hi sumem que des del 2012 es varen augmentar un 66% els preus de les matrícules, convertint-nos així amb la CCAA més cara de tot l’Estat (duplicant i triplicant els preus d’altres CCAA), el diagnòstic no és gens esperançador. Creix la temporalitat i la precarietat a la universitat mentre s’envelleixen les plantilles per falta de convocatòria de noves places.

En matèria d’ocupació trobem a faltar un Pla Especial d’Inspecció de Treball. El mercat de treball català pateix d’una precarietat de tal magnitud que ha desvinculat el fet de tenir un lloc de treball al fet de sortir de la pobresa. A Catalunya tenim prop de 500.000 treballadors pobres, segons la Taula del Tercer Sector. La temporalitat i la parcialitat són els elements dominants al mercat de treball a Catalunya, sobrepassant els llindars pre-crisi, ja molt alts si els comparem amb els països de l’UE.

L’any 2017 es van firmar prop de 3 milions de contractes a Catalunya, i quasi el 90% van ser contractes temporals. A més, un de cada tres contractes temporals és de molt curta durada, fins a un màxim de 7 dies. Això vol dir més de 880.000 de duració inferior a una setmana.

Pel tipus de jornada, quasi el 40% dels contractes firmats són parcials. Els contractes per ETT han augmentat un 11,2% respecte a l’any anterior, un fet simptomàtic de la precarietat del mercat laboral.

El principal problema laboral d’avui en dia són les condicions de treball, la qualitat de l’ocupació i la protecció social dels treballadors, i cal situar l’incompliment de les normes laborals i de Seguretat Social com a causa de l’augment de la desigualtat, la precarietat i el deteriorament de les condicions de treball dels assalariats.

I per combatre aquesta situació, cal dotar de recursos als equips de la Inspecció de Treball així com als organismes responsables de vetllar per la salut i seguretat en el treball. Però no només això, cal orientar les tasques de la inspecció cap als sectors que més frau i abusos concentren, protegint als col·lectius més vulnerables.

Habitatge

Davant la realitat de manca d’habitatge social i de lloguer, la problemàtica dels pisos buits i les ocupacions il·legals, es constata una manca de lideratge del govern de Catalunya, i la manca de recursos suficients per incrementar el parc públic.

Igualtat

Els indicadors de desigualtat entre homes i dones a Catalunya no han millorat en els últims anys i aquesta qüestió no ha estat una prioritat dels últims governs que han retallat el pressupost dedicat a polítiques de dones en un 31% des de 2010.

Són les dones les que realitzen els treballs més precaris en la nostra societat i reben els salaris més baixos. La bretxa salarial a Catalunya és d’un 23,9%: si el salari mitjà dels homes se situa en 27.514 euros anuals, el de les dones és de 20.946 euros.

La taxa d’activitat femenina és actualment deu punts inferior que la dels homes i la d’atur, quatre punts superior. El 67% de l’ocupació temporal i el 81% dels contractes a temps parcial són realitzats per dones. La bretxa salarial també té el seu equivalent en les pensions: només un 36% de les persones jubilades amb dret a pensió són dones i reben com a mitjana 768 euros davant 1.220 euros dels homes.

Una altra de les manifestacions més greus de desigualtat entre homes i dones és la violència masclista que s’ha convertit en una de les principals preocupacions de la ciutadania com va quedar de manifest el passat 8 de març. La violència masclista és un fenomen que vulnera drets fonamentals de les dones com el dret a la vida, a la integritat física i psíquica, a la salut i a la dignitat. Segons l’última enquesta de Violència Masclista a Catalunya, el 64% de les dones reconeix haver-la patit i un 17,6% el 2016. Aquestes dades mostren el caràcter urgent i prioritari del Pacte Català contra la Violència Masclista i ens n’alegrem que vostè ahir s’hi comprometés.

LGTBI

De forma incomprensible encara no s’ha aprovat el decret que ha de regular el procediment sancionador ni s’ha creat el Consell Nacional de les persones LGTBI, ni s’ha creat l’òrgan de coordinació de les polítiques LGTBI del govern, tots tres instruments continguts en la llei aprovada el 2014 per garantir els drets de les persones LGTBI i per a eradicar l’homofòbia, la bifòbia i la transfòbia.

Joventut

Si ens fixem en el col·lectiu de joves, s’ha estimat un total de 171.900 persones menors de 34 anys que es troben en situació d’atur, el 37,47% sobre el total. Del total de joves, el grup més afectat és el de les joves d’entre 25 i 34 anys, ja que s’han registrat 92.700 persones en situació d’atur.

L’alt nivell d’atur juvenil experimentat en els últims anys ha comportat que moltes persones joves hagin emigrat a altres països a la recerca d’oportunitats laborals i formatives.

El darrer informe publicat per Avalot ens mostra com, des de 2009 fins a 2018, s’ha produït un augment de 41.108 joves (115,63%) que decideixen marxar a l’estranger, ascendint d’aquesta manera la pèrdua de capital humà a 76.658 joves.

A diverses comunitats autònomes de l’Estat, com Andalusia, País Basc o Balears s’han posat en marxa plans de retorn juvenil amb diferents mesures que incentiven la tornada dels i de les joves que van emigrar. És imprescindible impulsar a Catalunya un Pla de Retorn Juvenil.

Cultura i llengua

Des de 2010 el pressupost de cultura s’ha vist retallat un 35%, actualment només representa el 0,7% del pressupost de la Generalitat i, segons els estàndards europeus hauria de representar un 2%. També cal reformular el CoNCA i renovar els seus membres, la majoria amb el mandat caducat des de fa anys.

Agricultura

Tot i que Catalunya és una de les regions agroalimentàriesmés importants d’Europa, tenim greus problemes per resoldre: la crisi de preus de productes bàsics, la retallada pressupostària patida pel Departament (20% des de 2010), la retallada dràstica d’inversions a les comarques rurals, l’abandonament dels Parcs Naturals i la manca de suport als petits agricultors i ramaders.

Turisme

Tot i que el turisme representa el 12% del PIB català i el 14% de l’ocupació directa, aquesta temporada s’ha constatat el descens de turistes i s’apunten símptomes preocupants de cara al futur. El sector fa grans esforços, però cal que tornem a parlar en positiu del turisme ajudant a un futur sostenible d’un sector estratègic.

Transició energètica

Volem mostrar la nostra preocupació per la manca de compromís de les polítiques públiques en favor de l’estalvi, l’ús eficient i l’esforç per augmentar de forma dràstica el pes de les energies renovables en el nostre mix energètic.

Món local

El nostre grup parlamentari segueix apreciant poccompromís del govern amb respecte del món local, incomplint de forma reiterada els compromisos de presentar els projectes de llei de governs locals i d’hisendes locals. Des de la vicepresidenta Ortega el Govern no ha convocat el Consell de Governs Locals. La nostra proposta se centra en tres grans qüestions: cal governar en connexió amb el món local, cal incrementar els recursos a disposició del món local, i el govern de Catalunya no pot ni per activa ni per passiva delegar en el món local tasques sense el finançament adequat.

Administració pública

Cal revertir les retallades salarials en la funció pública, retornar les pagues extres de 2013 i 2014, i reduir l’eventualitat.

Administració de Justícia

Cal augmentar el nombre de jutjats, cal millorar-ne les ubicacions i serveis, cal desplegar efectivament l’Oficina judicial i impulsar la construcció de nous equipaments penitenciaris per substituir els que han quedat definitivament obsolets i millorar les condicions de vida i treball en d’alguns d’ells greument deteriorats.

Interior

Cal millorar les condicions de treball del cos de Mossos d’Esquadra i adequar les plantilles a les necessitats del país, cal millorar la col·laboració entre la policia de Catalunya i les policies locals, millorar la dotació, equipaments i instal·lacions dels Bombers de Catalunya, impulsar una potent política de protecció civil i emergències, i revisar els objectius de seguretat vial.

Moltes gràcies.

Intervención en el Fórum Europa, 27.09.2018

INTERVENCIÓN DE MIQUEL ICETA EN EL FÓRUM EUROPA, 27.09.2018

[enllaç al vídeo]

Muy buenos días,

Permitan que empiece mi intervención agradeciendo a José Luis Rodríguez, Presidente de Nueva Economía Fórum, su amable invitación, así como el patrocinio de Red Eléctrica de España y ASISA, que me permiten dirigirme a todos ustedes.

Agradezco también a la Ministra de Política Territorial y Función Pública, a mi compañera y amiga, Meritxell Batet, su cariñosa presentación que pone en contexto y perspectiva mi intervención.

Y desde luego les agradezco a todos ustedes, y a los medios de comunicación, su numerosa y cualificada presencia que tiene mucho que ver con la situación política catalana.

Por cierto, entenderán que felicite efusivamente a Nicolás Sartorius por la reciente presentación de la Asociación por una España Federal que él preside.

Seguramente muchos de ustedes llevan tiempo buscando respuestas concretas a preguntas del tipo ¿Qué pasa en Cataluña? ¿Tiene solución? ¿Cuál podría ser esa solución?

Y aunque estoy seguro de que mis palabras no pueden dar entera satisfacción a sus inquietudes, sí pueden, o al menos eso espero, iluminar un poco el camino.

Y quiero empezar por centrar la cuestión. Lo que tenemos que abordar y resolver no va ni de Puigdemont, ni de Torra, ni de Junqueras, ni del PDeCAT, ni de Junts per Catalunya, ni de ERC, ni de la CUP, ni de la ANC, ni de Omnium. Ni de la escuela catalana, ni de los medios de comunicación.

La cuestión es que una parte muy importante de los catalanes, cansados de una relación entre Cataluña y España que consideran nociva e imposible de modificar, han abrazado la causa de la independencia.

¿Cuántos son? Miren, para redondear las cifras, estamos hablando de dos millones de personas.

Si quieren mayor precisión, podemos hablar de 1.897.274 personas que votaron la opción Sí-Sí en la consulta ilegal del 9 de noviembre de 2014, a las que podríamos añadir las 257.603 que votaron Sí-No o Sí-en blanco.

O si lo prefieren podríamos hablar de 1.966.508 personas que votaron a Junts pel Sí y a la CUP en las elecciones al Parlament de 2015.

O de las 2.044.038 personas que votaron Sí en el referéndum ilegal del 1 de octubre de 2017.

O de las 2.079.340 personas que votaron a Junts per Catalunya, ERC y la CUP en las elecciones al Parlament de 2017. En este caso, el más reciente, los independentistas alcanzaron el 47,5% de los votantes, en un censo de cinco millones y medio de personas.

Mucha gente. Mal que les pese a los independentistas, dos millones no son mayoría, pero son mucha gente. A eso hay que dar respuesta. No se debe cerrar los ojos a la realidad.

Y desde luego tampoco puede olvidarse a la mayoría silenciosa de catalanes que no ha abrazado la causa independentista. La solución sólo la encontraremos pensando en todos y construyendo un acuerdo que sea aceptable para una amplia mayoría del 70 o el 80%.

¿Cómo se ha llegado hasta aquí?

Como causas principales se han citado muchas. Destaco cuatro para no cansarles.

la Sentencia del Tribunal Constitucional sobre el Estatuto en 2010, que alteró una ley que llevaba vigente cuatro años sin causar ningún tipo de problemas. Una ley aprobada por mayoría absoluta del Congreso y del Senado, y aprobada en referéndum de los ciudadanos y ciudadanas de Cataluña. Una ley surgida de una ardua negociación en el Congreso de los Diputados a partir de una propuesta que recogió el apoyo de 2/3 de los diputados y diputadas del Parlament de Catalunya.
el impacto de la crisis económica de 2008 que agravó la sensación de maltrato económico de Cataluña y que, como en otros muchos lugares, alimentó populismo, insolidaridad y repliegue identitario.
la evolución del nacionalismo conservador que, tras haber protagonizado políticas de austeridad aliado con el PP, y afectado por el caso Pujol, el caso Palau y la corrupción del 3%, decide abrazar la causa independentista para afrontar las futuras elecciones en las mejores condiciones posibles.
la política recentralizadora del PP, insensible a las demandas de la Generalitat, en un proceso que el ministro Ábalos calificó el domingo de “progresiva independización del Estado de Cataluña”.

La cuestión es que desde 2010 no se produjo ningún acercamiento entre las posiciones de los gobiernos de España y de la Generalitat, sino todo lo contrario: se fue ensanchando cada vez más una profunda grieta.

Los días 6 y 7 de septiembre de 2017 se consuma la tragedia: se vulnera el Reglamento del Parlament, se pisotean los derechos de la oposición, se desoyen las advertencias de los letrados de la Cámara y del Consejo de Garantías Estatutarias de Cataluña, se vulneran el Estatuto de Autonomía y la Constitución, se convoca un referéndum ilegal para el 1 de octubre, y se aprueba una ley denominada “de transitoriedad jurídica y fundacional de la república”.

El 1 de octubre se produce un acto de votación ilegal que es reprimido por las fuerzas del orden de forma contundente y en algunos casos con violencia.

El 10 de octubre Carles Puigdemont declara la independencia y ocho segundos después, sí han oído bien, ocho segundos después, suspende dicha declaración.

El 27 de octubre el Parlament de Catalunya declara la independencia y una hora después el Senado autoriza al gobierno de España a aplicar el artículo 155 de la Constitución. Se procede a cesar al presidente de la Generalitat y a su gobierno, convocando elecciones al Parlament para el 21 de diciembre.

Permítanme un breve paréntesis. La aplicación del artículo 155 sirvió, entre otras cosas, para demostrar el sentido de Estado del PSOE en la oposición. El sentido de Estado del PP en la oposición sobre la cuestión catalana sigue, como el trabajo de fin de máster, sin aparecer. Y el sentido de Estado de otros, nacidos del conflicto y beneficiados por el conflicto también brilla por su ausencia. Cierro paréntesis.

Así pues, a finales de 2017, los independentistas buscando la independencia, nos hicieron perder la autonomía, y dividieron por mitades a la población catalana.

Miembros del gobierno de la Generalitat salieron de España mientras otros fueron encarcelados a la espera de juicio. Cabe recordar que los presidentes de la ANC y Omnium habían sido ya encarcelados el 16 de octubre a causa de la concentración convocada frente al Departamento de Economía en protesta por una actuación judicial que se desarrollaba en su interior.

En las elecciones del 21 de diciembre de 2017 el independentismo vuelve a obtener una mayoría parlamentaria pero sigue sin obtener una mayoría ciudadana.

Después de muchas vicisitudes se acaba produciendo la investidura de Quim Torra como presidente de la Generalitat y la formación de un gobierno integrado por Junts per Catalunya y ERC. La CUP dice pasar a la oposición.

El president Torra afirma desde el primer momento que ejerce sus funciones en una suerte de delegación de Carles Puigdemont.

Desde el primer momento el gobierno de la Generalitat muestra signos de desorientación, indecisión y división interna.

Y eso no debe extrañar en un gobierno que, a pesar de sus proclamas en favor de la denominada “república catalana”, ciñe su actuación al marco autonómico vigente. Discurso y realidad no van de la mano. Pese a que los discursos inflamados enardecen a tirios y troyanos, la realidad acaba imponiéndose tan silenciosa como terca. La lectura de los 138 folios del Pla de Govern presentado ayer por el president Torra es muy ilustrativa al respecto.

Aun a riesgo de simplificar, ERC parece aceptar una aproximación pragmática mientras Junts per Catalunya parece seguir refugiándose en el legitimismo de Puigdemont.

En la actualidad, el mayor factor de cohesión de la mayoría independentista es el encarcelamiento y la huida de sus dirigentes, y el rechazo del juicio al que serán sometidos próximamente.

Nadie puede dudar de que estas circunstancias dificultan el proceso de normalización política.

En todo caso, aprovecho para afirmar mi confianza en el Estado de derecho y el total respeto a la separación de poderes y a la independencia del poder judicial. A la justicia toca aplicar el derecho, y a la política encontrar soluciones.

Y a un problema que ha provocado una grave división social la única respuesta es la búsqueda permanente de soluciones acordadas que puedan alcanzar el apoyo de amplias mayorías, y un permanente esfuerzo de reconciliación.

No me cansaré de repetirlo, no hay solución posible sin un largo y difícil proceso de diálogo, negociación y pacto. Un proceso que debe respetar permanentemente la legalidad, y las mayorías y los procedimientos para cambiarla. Un proceso en el que cada pequeño acuerdo ha de ser considerado un gran paso.

Y el cambio político en España a partir de la moción de censura ha hecho posible iniciar ese camino. La disposición del presidente Sánchez al diálogo y a las reformas es el inicio de ese proceso. Cabe recordarque Carles Puigdemont no era partidario de votar la moción de censura, probablemente porque pensaba que contra el PP los independentistas vivían mejor.

Ahora conviene abrir el diálogo institucional cegado desde 2010. A partir de la reunión entre los dos presidentes, consellers y ministros se reúnen con naturalidad. Se han puesto en marcha los mecanismos bilaterales de relación entre los gobiernos, empezando por la Comisión Bilateral y siguiendo por los demás. Incluso parece que el gobierno de la Generalitat va a volver a asistir a las reuniones de organismos multilaterales como el Consejo de Política Fiscal y Financiera.

Ciertamente estamos en el inicio de un proceso, que ha empezado ya a dar algunos frutos como la retirada de algún recurso frente al Tribunal Constitucional, el abono en 4 años de 1.459 millones de euros de deudas pendientes acumuladas, o la refinanciación de 2.773 millones de euros de deuda a corto plazo.

Me parece muy raro que haya quien diga que ahora estamos peor. ¿Peor que cuándo? ¿Peor que cuando se convocaba un referéndum ilegal o que cuando se declaraba la independencia? Un poquito de por favor. Un poquito de prudencia sobre todo en boca de algunos que parecen creer que cuanto peor, mejor. La desinflamación ha empezado. Y es, desde luego, un gran acierto del presidente Pedro Sánchez.

A pesar de que no podamos lanzar aún las campanas al vuelo, cabe esperar que en los próximos meses esa dinámica de acuerdos haga crecer la confianza entre los dos gobiernos y permita abordar cuestiones más de fondo sobre las que estamos obligados a reflexionar.

Para los independentistas no hay más solución que la independencia o un referéndum sobre la independencia. Yo no comparto en absoluto ese planteamiento. No creo que cuestiones que afectan a los sentimientos de identidad o pertenencia puedan resolverse por la mera aplicación de la regla de la mayoría, que provoca en estos casos una gran división y polarización social.

En una sociedad dividida, en un tema tan sensible, una victoria por la mínima, la victoria de unos o de otros, acaba siendo la derrota de todos.

Ya se sabe que los referéndums sobre la independencia solo sirven si conducen a la independencia. Son esas soluciones mágicas que, como todos los trucos de magia, tienen trampa.

Son referéndums que se repiten hasta que se obtiene el resultado que buscan quienes los reclaman.

Hemos visto también como los referéndums mal planteados lejos de resolver los problemas, los complican. Tenemos bien cerca el referéndum sobre el Brexit.

Por lo tanto creo que merece la pena someter a referéndum acuerdos surgidos de un proceso de deliberación, de aproximación de posiciones y de acuerdo entre las formaciones políticas parlamentarias. Democracia directa, sí, pero como culminación de un proceso de democracia representativa.

Y por eso estoy completamente de acuerdo con el presidente Pedro Sánchez cuando sitúa la cuestión en un acuerdo sobre autogobierno que sea sometido al voto de los ciudadanos. Una reforma del Estatuto, sí.

Hay quien ha defendido, como el profesor Santiago Muñoz Machado, una reforma en paralelo de Constitución y Estatuto. Hay quien, como Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón, ha evocado la necesidad de incorporar a la Constitución una nueva disposición adicional –sería la quinta– para incorporar la especificidad catalana. Hay también quien dice que en lugar de intentar grandes reformas en un proceso incierto, quizá sea mejor encadenar acuerdos concretos que refuercen el autogobierno y mejoren la financiación.

No voy a pronunciarme aquí sobre cual es el mecanismo concreto más adecuado. Pero sí digo que sea cual sea el camino que se emprenda requiere de un acuerdo político de fondo.

Un acuerdo primero entre catalanes. El independentismo tiende a evitar o soslayar esa cuestión, olvidando que un cambio profundo de nuestras instituciones requiere de un apoyo mínimo de 2/3 de los miembros del Parlament.

Los independentistas quisieron fulminar la legalidad vigente, con un apoyo inferior al que requería su mera reforma. Ese fue uno de los mayores errores de las nefastas sesiones parlamentarias de los días 6 y 7 de septiembre del año pasado.

Por eso el pasado 5 de julio, a propuesta del grupo socialista, el Parlament de Cataluña acordó solicitar al president de la Generalitat que convocase a los presidentes de los grupos parlamentarios con el objetivo de constituir un espacio de diálogo para facilitar acuerdos sobre todos los grandes temas de país. Hasta el momento el president Torra no ha tomado ninguna iniciativa en este sentido. Se lo reclamaremos de nuevo en el debate parlamentario de la semana próxima.

Un acuerdo entre catalanes es imprescindible. Pero no será suficiente, se requerirá además un gran Pacto de Estado sobre la cuestión catalana. Un pacto que puede recoger tantas cuestiones pendientes como se quiera si existe la voluntad política necesaria. Las resumo en 7 puntos al hilo de la Declaración de Barcelona suscrita entre el PSOE y el PSC el año pasado.

1. Las 46 demandas planteadas desde el Gobierno de la Generalitat al Gobierno de España en las que yo veo muchas posibilidades de llegar a acuerdos. Dejando de lado la cuestión del referéndum sobre la que ya me he pronunciado.

2. Desarrollar el Estatuto vigente e, incluso, a partir de las oportunas reformas legales en el Congreso, abordar algunas de las cuestiones que el Tribunal Constitucional consideró que podían acometerse a través de la reforma de las correspondientes leyes orgánicas.

3. Abordar la negociación de la financiación autonómica.

4. Impulsar un ambicioso Plan de inversión estatal en infraestructuras estratégicas para España en territorio catalán, que incorpore un diseño inteligente y una gestión compartida.

5. Profundizar en el reconocimiento de la lengua, la cultura y los símbolos de Cataluña. El Pacto debería servir para que se aprobara una Ley Orgánica de Reconocimiento y Amparo de la Pluralidad Lingüística en España. O para asegurar la presencia de todas las lenguas y culturas españolas en la UNESCO.

6. Reconocer la importancia estratégica de la ciudad de Barcelona como gran capital catalana, española y europea y sede de la Unión por el Mediterráneo.

7. Impulsar la reforma de la Constitución en un sentido federal. Una reforma que debería recoger las quellamamos las cuatro R, cuatro reivindicaciones:

Reconocimiento de las aspiraciones nacionales de Cataluña.
Reglas de reparto competencial que mejoren el autogobierno desde el respeto y la lealtad institucionales, reconociendo singularidades y hechos diferenciales; con especial atención a las cuestiones relacionadas con la lengua, la educación y la cultura.
Recursos. Fijando los grandes principios del sistema de financiación que debe ser suficiente, solidario, justo y equitativo y que recoja los conceptos de esfuerzo fiscal similar y ordinalidad; así como la figura de los Consorcios Tributarios o solución equivalente.
Representación, a través de un Senado o Consejo Federal que haga de la Cámara Alta un verdadero instrumento de integración y cooperación territorial.

Voy acabando y les resumo los ingredientes de la fórmula del socialismo catalán para el necesario proceso de diálogo, negociación y pacto. Algo así como la receta de Iceta.

Acertar con el método: dialogar siempre, de todo y con todos, aunque no se llegue a nada de momento. Hablar es la condición necesaria para la política. Hablar no es ceder, es reconocer al otro. Hablar es garantía de respeto mutuo, de reciprocidad. Hablar en público, en las instituciones, en la sociedad, en los mediospero también con discreción, buscando complicidad y sin el foco de las expectativasmediáticas. Hablar ahora, y negociar cuando se pueda.

Mantener una actitud positiva: el respeto a todas las ideas, en especial, las de nuestros adversarios o rivales. Una nueva etapa de cultura democrática basada en la más profunda convicción de que las diferencias en las ideas no deben impedir las coincidencias, siempre que sea posible, en los métodos y las cuestiones concretas. Desterrar el desprecio. Cerrar la puerta a la animadversión. Aceptar la diferencia y proteger la diversidad.

Acordar los mecanismos: una bilateralidad compatible con la multilateralidad. Una lealtad institucional que se oriente a la cooperación. Un mundo de competencias, sí; pero también un mundo de coincidencias, concurrencias y complicidades. Hacer de la lealtad y la cooperación el mecanismo fluido para avanzar en la práctica en la transformación federal del Estado.

Fomentar la transformación del Estado: para que integre mejor la pluralidad y la diversidad. Sí, un Estado plurinacional, pluricultural y plurilingüe, desde el reconocimiento de que la soberanía reside en el conjunto del pueblo español. Mejor reconocimiento y fortalecimiento de todas las lenguas oficiales. Debemos renovar primero la cultura política, luego pondremos los nombres a las cosas y buscaremos su acomodo normativo o institucional. Para lo primero, vamos tarde. Para lo segundo, tenemos tiempo. En todo caso, no hacer nada que signifique un retroceso o un fracaso. Avanzar en los planteamientos, aunque debamos renunciar, por el momento, a las concreciones. Un nuevo pragmatismo, el idealismo de la política razonable.

Buscar soluciones factibles: temporales, transitorias, provisionales. Abandonar la idea funesta de la solución definitiva, o de la urgencia histórica. Cuando los objetivos políticos de cada parte son su programa máximo, surge la parálisis que impide progresar e imposibilita los acuerdos. No hay victoria absoluta, nunca. No hay solución definitiva, ahora. Esta generación actual debe dejar la situación mejor de lo que la encontró, preparando un futuro sin cargas excesivas y confiar en las próximas generaciones.

Priorizar lo urgente: reforzar el autogobierno. En lo institucional, en lo normativo, en lo fiscal y lo económico. Un plan del Estado para recuperar el vigor y la fortaleza institucional de la Generalitat. Nuestros déficits son alarmantes: tenemos menos sanitarios que la media española o europea; tenemos menos policías que la media española o europea; tenemos menos profesores que la media española o europea. Cataluña sufre por incompetencias de su gobierno, sí; pero también por falta de competencias y de recursos. A España le conviene una Cataluña de primera. Y a Cataluña conviene una España de primera. Recordemos a Maragall: lo que es bueno para Barcelona, es bueno para Cataluña y lo que es bueno para Cataluña es bueno para España. Y también en sentido inverso.

Saber renunciar: renunciar a resolver los problemas de fondo con soluciones unilaterales, rápidas, fraudulentas o con mayorías insuficientes. Nada importante se consigue solo con la mitad de los apoyos. Ni sin la otra mitad, ni contra ella. Se puede obtener la confianza de una sociedad política con una mayoría, sí; pero no se puede cambiar las normas que deben asegurar la convivencia de todos solo con esa legitimidad.

Tener siempre presente al destinatario: todo nuestro esfuerzo tiene un destinatario claro, la sociedad toda. La sociedad española y la sociedad catalana, en su diversidad, en su complejidad. Necesitamos la reconciliación. Una nueva oportunidad para entendernos. Ese es el sentido último de la política. Un problema político solo encontrará solución en la política. Pensemos en la sociedad toda, en la Cataluña toda y la España toda. No pensemos en los dirigentes, pensemos en sus seguidores, los de unos y los de otros. Quien mejor decline el diálogo y la reconciliación mejor servirá a Cataluña y a España. Pensemos en los estadistas que así lo demostraron. Pensemos en Adolfo Suárez y en Josep Tarradellas. Ellos quisieron y pudieron. Nosotros, si lo queremos, lo conseguiremos.

Muchas gracias.