Notícies i articles a Scoop.it

scoopit_mi_petitUs recordo que gairebé cada dia recomano articles a través del meu Scoop.it, de Twitter, de la meva pàgina a Facebook i en el recopilatori Alternatives. Aquí hi trobareu les meves intervencions més recents, i aquí accediu al meu Arxiu. Ho trobareu tot plegat al meu web personal miqueliceta.cat Aquest Diari continua al blog del meu web.

Pregunta al president de la Generalitat

PREGUNTA AL PRESIDENT DE LA GENERALITAT (4.05.16)

Gràcies, senyora presidenta,

Sr. president,

Ahir el nostre grup parlamentari va assistir a la reunió convocada per vostè per fer front a la situació creada pel recurs presentat davant del Tribunal Constitucional pel govern del PP contra part de la llei 24/2015. Vàrem escoltar les seves propostes, les d’entitats socials, les dels alcaldes i alcaldesses, entitats municipalistes, centrals sindicals i els grups parlamentaris. Tots ens vàrem comprometre a treballar en la recerca de solucions als problemes concrets. Però sempre queda el dubte sobre si paraules i fets aniran de la mà i si ho faran amb la suficient celeritat.

Aquest era el dubte també que tenien les entitats que varen participar en el ple sobre emergència social celebrat ja fa set setmanes. La Plataforma Pobresa Zero i Justícia Global ens han fet arribar a tots una carta expressant la seva inquietud. I per això li pregunto, com té previst el govern donar compliment als molts acords aprovats en aquell Ple?

**************************

Gràcies, senyora presidenta,

Senyor president,

Intento sempre que les meves preguntes tinguin més un caràcter d’impuls a l’acció de govern que d’oposició pura i dura. I el vull creure quan manifesta la voluntat de complir els acords del ple, molts dels quals va votar també el grup parlamentari que li dóna suport.

Només podrem comprovar la seva voluntat real de complir moltes de les resolucions d’aquell ple quan el seu govern hagi presentat a la cambra el projecte de pressupostos.

Però hi ha qüestions que no requereixen que s’hagin aprovat els pressupostos.

Per exemple, en dos mesos s’havia de crear la Comissió de Seguiment dels acords del ple d’emergència social. Certament, encara falta una setmana per tal que acabi el termini, però esperem que la nostra pregunta d’avui ajudi a complir el compromís.

He parlat del recurs contra la llei 24/2015, aprovada el 29 de juliol passat, però el cert és que encara no s’havia produït el corresponent desplegament reglamentari.

Tampoc no hem vist l’informe de reversió de retallades en atenció primària en salut, i el termini venç en pocs dies.

Tampoc sabem res del desplegament de la llei i del pacte sobre la infància, i estem a pocs dies d’esgotar el termini compromès.

Sr. president, som i serem els primers en acompanyar-lo en l’esforç de reivindicar, però també volem ser els primers en reclamar-li aquelles qüestions que només depenen de vostè.

Pregunta al president de la Generalitat

PREGUNTA AL PRESIDENT DE LA GENERALITAT (20.04.16)

Gràcies, senyora presidenta.

Molt Honorable senyor president, creu vostè que en els 15 mesos que suposadament queden de legislatura es pot dur a bon port el pla de govern que va presentar ahir?

***************************

Miri, senyor president, en aquest ple del Parlament debatrem els seus dos primers projectes de llei. I vostè ahir en va anunciar 45.

45 projectes de llei no lliguen gens amb 15 mesos de legislatura. En 15 mesos es proposa fer el que els governs d’Artur Mas feien en tres anys.

Com vostè sap sempre hem criticat la perspectiva d’una legislatura molt breu i també hem considerat inviable el full de ruta que la guiava.

Ahir, en conèixer el seu pla de govern vàrem pensar que potser la legislatura no seria tan breu i que, d’alguna manera, la desconnexió, aquest eufemisme d’independència, quedava en un segon pla.

Li admeto que potser vàrem confondre desitjos amb realitat.

Però deixi’m que li digui que molta gent agrairia un canvi de ritme, una reconsideració d’objectius i estratègies, una major transversalitat en els plantejaments. Més acords i menys divisió.

President, han passat 100 dies i encara no hi ha data per a la presentació dels pressupostos.

Veiem discrepàncies en el si del govern, com les motivades pel projecte del Centre Recreatiu i Turístic de Vila-seca i Salou o els concerts amb escoles que segreguen per sexe.

Veiem com els manquen suports parlamentaris suficients en debats en ple i en comissió.

Creiem que l’objectiu del seu full de ruta és incompatible amb l’estabilitat i rigor exigibles a l’acció de govern que Catalunya necessita.

De fet creiem que el seu full de ruta és incompatible amb el pla de govern que vostè va presentar ahir.

Però, president, crec que els ciutadans no volen que jutgem intencions, no volen que ens deixem endur per prejudicis, sinó que volen veure resultats.

I per assolir molts dels resultats concrets que vostè va fixar ahir com a objectius, podrà comptar amb els socialistes sempre que no posi per davant un full de ruta que no compartim.

President, aquesta tarda, cent dies després d’haver estat elegit president, vostè es reuneix amb el president Rajoy. M’hagués agradat que vostè hagués cridat els líders polítics per compartir objectius i estratègia. No hi tenia cap obligació, però crec que hagués estat un encert.

En tot cas, em permeto recomanar-li que en la seva entrevista, que esperem sigui profitosa, cerqui acords pels objectius concrets del seu pla de govern i deixi de banda un full de ruta pel que no trobarà en el president Rajoy cap mena de suport.

Intervenció davant del Consell d’Alcaldes i Alcaldesses socialistes

INTERVENCIÓ DE MIQUEL ICETA DAVANT DEL CONSELL D’ALCALDES I ALCALDESSES SOCIALISTES I REPRESENTANTS DEL MÓN LOCAL SOCIALISTA I PROGRESSISTA

(Barcelona, 9 d’abril de 2016)

Gràcies, gràcies per la vostra contribució al projecte socialista però, sobretot, gràcies en nom de la ciutadania.

En un moment en que Europa sembla haver perdut el nord, després de 4 anys de dretes antimunicipalistes a Espanya, quan a Catalunya tenim un govern amb un projecte equivocat i impossible, els Ajuntaments catalans, i particularment els socialistes esteu atenent les demandes socials de la ciutadania.

Sou la primera trinxera, la primera defensa davant la pobresa i la desigualtat, esteu en contacte directe amb la realitat, sense cercar excuses, sense prou reconeixement, prou competències i prou recursos, esteu al costat de la gent, dels que més ho necessiten, i també dels més emprenedors.

Us felicito perquè no us deixeu arrossegar en guerres de banderes, perquè esteu compromesos amb el dia a dia, les escoles bressol, les beques menjador, els ajuts socials, la pobresa energètica, la cultura, els barris, la convivència, els desnonaments.

Sou el que millor ens defineix als socialistes, sou el nostre aparador, sou el socialisme català.

Als Ajuntaments ens hem permès de demostrar que sabem governar, que sabem pactar, que sabem llegir la realitat, que no fugim d’estudi, que sabem prioritzar.

Pactar, trobar elements en comú per resoldre els problemes de la gent.

Ja m’agradaria que tothom sabés pactar. Però per saber pactar cal saber escoltar, cal saber dialogar, cal voler pactar.

Aprofito avui per reiterar la necessitat d’un acord a Espanya que faci possible un govern de canvi.

No he entès a Podemos. Com pot ser que presentin un document amb 20 propostes i, sense esperar la resposta, diguin que s’aixequen de la taula?

Decideixen convocar una consulta per trencar. Al revés del que vàrem fer els socialistes, que vàrem convocar una consulta per acordar, i per seguir eixamplant els acords.

Exactament el que volem pel que fa a les relacions entre Catalunya i la resta d’Espanya, volem un referèndum per acordar, per seguir junts, un referèndum sobre la reforma de la Constitució, no un referèndum per trencar.

Tenim una gran oportunitat a Espanya. Donar resposta als problemes que la dreta no ha sabut afrontar. La crisi, la corrupció, Catalunya. N’hi ha més, és clar, però aquests són els més importants.

PSOE, Podemos i Ciudadanos tenen prou elements en comú per abordar aquests tres grans problemes, si no es produeix l’acord no és per les diferències programàtiques. És perquè no hi ha voluntat d’acord.

Y como Pablo Iglesias habló de mí. Yo también voy a hablar de Pablo.

Ayer Pablo Iglesias se refería a la perspectiva de un acuerdo entre Ada Colau y los socialistas en Barcelona. Pero creo que Pablo olvidó el principio de todo esto, olvidó dónde empezó todo: los socialistas dimos nuestro voto a la investidura de la alcaldesa de Barcelona sin pedir nada a cambio. Lo contrario de lo que está haciendo Podemos.

Quizá hemos de recordarle a Pablo Iglesias que si los socialistas hubiésemos hecho como él, el alcalde de Badalona sería Xavier García Albiol y la alcaldesa de Madrid sería Esperanza Aguirre.

Demanem a Podemos que torni a la taula de negociacions, que faci possible un acord a tres bandes, que esperi a rebre resposta als seus plantejaments abans de tancar la porta al canvi, que aprofiti una oportunitat de canvi progressista i no ofereixi una nova oportunitat a Mariano Rajoy i al PP.

Nosaltres hem fet els pactes municipals en clau local, sense supeditar-los a d’altres escenaris. Ho hem fet a Lleida, a Tarragona, a Mataró, a Terrassa, a tants i tants llocs, i recentment a Girona.

I ho seguirem fent, perquè per nosaltres no hi ha altra prioritat que la defensa dels interessos de la ciutadania.

I per això també us agraeixo aquesta trobada, perquè voleu reflexionar conjuntament com fer-ho encara millor.

Exigint el pagament del deute de la Generalitat als Ajuntaments. Uns 120 euros per habitant com a mitjana. Amb el deute de 300 milions d’euros a l’Ajuntament de Barcelona com a exemple més punyent.

Vull felicitar-vos perquè situeu la sostenibilitat i la lluita contra el canvi climàtic en el frontispici de l’acció municipal, i també pel vostre compromís com a agents de pau i de solidaritat, especialment en aquest moment de vergonya europea davant la crisi dels refugiats.

Saludo la iniciativa de constituir la Xarxa de Municipis per la Igualtat.

I ratifico el compromís del PSC en el vostre combat per la derogació de la LRSAL, per un finançament local que doni resposta a les necessitats de la gent, i per l’exigència de lleialtat institucional a la Generalitat i l’Estat.

Haurem de treballar de valent per assolir aquests objectius. I haurem de definir també com volem perfilar millor el paper dels Ajuntaments en la perspectiva de la reforma constitucional que volem impulsar.

Us desitjo força i encert en aquesta etapa municipal, us ofereixo el compromís de la direcció del partit i dels nostres grups parlamentaris i, com sempre, us dic que aquí em teniu pel que vulgueu disposar.

Moltes gràcies.

Pregunta al president de la Generalitat

Gràcies, Sra. presidenta,

Sr. President,

En el debat d’investidura vostè es va comprometre a mantenir les institucions catalanes en el marc de la llei.

Els serveis jurídics de la cambra ja han dit que la moció presentada per la CUP no s’hauria d’admetre a tràmit degut i cito literalment: “a l’obligació que tenen tots els poders públics de complir les sentències del tribunal constitucional”. Figura a l’acta de la reunió de la Mesa del Parlament tinguda el 29 de març.

De fet, la Mesa va admetre a tràmit la moció de forma ben peculiar, de forma condicionada. La Mesa va condicionar l’admissió a tràmit de la proposta a una modificació del seu contingut. Ahir vàrem conèixer l’acord al que han arribat la CUP i Junts pel Sí que, he de dir-li, segueix presentant els mateixos defectes.

Vull recordar-li, senyor president, l’informe del lletrat major de la cambra signat el 15 de desembre passat que diu literalment: “Els efectes de la Sentència del Tribunal Constitucional i la seva obligació de compliment sí que afectarien la tramitació i adopció de resolucions o actes parlamentaris de naturalesa anàloga a la resolució declarada inconstitucional i nul·la o de contingut molt coincident o molt semblant, especialment d’aquelles que insisteixin a concretar el projecte polític que expressa la resolució 1/X1 prescindint de la reforma constitucional”.

La moció de la CUP, fins i tot incorporant-hi les esmenes de Junts pel Sí és de naturalesa anàloga, de contingut molt coincident o molt semblant i insisteix a concretar el projecte polític de la resolució 1/XI.

Diu, per posar només un exemple, i cito literalment: “el Parlament reitera els objectius continguts en la declaració 1/XI del 9N”.

Sr. president, creu sincerament que si el Parlament aprova aquesta moció podrà seguir dient que estem respectant la legalitat?

**************************

Sr. president,

Una majoria parlamentària per àmplia que sigui no té dret a situar el Parlament de Catalunya fora de la legalitat. El Parlament de Catalunya representa el conjunt de la ciutadania i, precisament per això, no pot en cap cas desconèixer ni vulnerar la legalitat. El Parlament pot instar a la modificació de les lleis de les que deriva la seva legitimitat, Constitució i Estatut, però no pot vulnerar-les, com tampoc no pot, vulnerar o desconèixer les sentències del Tribunal Constitucional.

Li prego que no posi en risc les nostres institucions, li prego que no malmeti el nostre autogovern. Encara hi som a temps

Per poder decidir, primer hem d’acordar

Para poder decidir, primero hemos de acordar

MIQUEL ICETA
ECONOMIA DIGITAL, 1.04.16

La sentencia del Tribunal Constitucional que alteró el texto estatutario que había sido votado en referéndum por los ciudadanos y ciudadanas de Cataluña, tras haber sido aprobado por más de 2/3 de los miembros del Parlament de Cataluña y negociado en las Cortes Generales que lo aprobaron por mayoría absoluta, fue la gota que colmó el vaso de la incomodidad de amplios sectores de la sociedad catalana con respecto de la relación de Cataluña con el resto de España.

Más de dos millones de ciudadanos votaron por la independencia en el simulacro de consulta del 9 de noviembre de 2014 y casi un 48% de los votantes depositaron el 27 de septiembre de 2015 su confianza en partidos que se proponían alcanzar la independencia en 18 meses.

Las razones de la incomodidad catalana no se refieren sólo a la mencionada sentencia, sino que se producen también a causa de la falta de un reconocimiento real del carácter plurinacional, pluricultural y plurilingüe de España, de la percepción de un maltrato económico, fiscal e inversor, de políticas recentralizadoras que erosionan el autogobierno y de la ausencia de mecanismos eficaces de participación de las Comunidades Autónomas en el gobierno del Estado.

Esa incomodidad ha llevado a muchos catalanes a abrazar la causa de la independencia que, para los socialistas, no es una solución ni deseable ni viable. La independencia crea más problemas de los que pretende resolver y no puede alcanzarse de forma unilateral ni aún menos de forma ilegal.

Para resolver el problema de fondo proponemos que en esta legislatura se acuerde una reforma constitucional federal que debería ser sometida a referéndum de todos los españoles y que puede resumirse en ocho puntos:

1. La definición de España como Estado federal.

2. El reconocimiento de la realidad nacional catalana (personalmente sostengo que España es una nación que integra naciones, nacionalidades y regiones, y que el Estado integra Comunidades nacionales, forales y autónomas).

3. La definición precisa de las competencias del Estado y de las pautas sobre su ejercicio, y la atribución de todas las demás competencias a las Comunidades Autónomas.

4. El reconocimiento de una asimetría competencial que atienda a los hechos diferenciales y los derechos históricos ya reconocidos por la Constitución y los Estatutos vigentes.

5. La consideración de los temas lingüísticos y culturales como competencia estricta de las Comunidades con lengua propia.

6. La constitucionalización de los principios de solidaridad y ordinalidad que han de informar la financiación de las Comunidades Autónomas.

7. La descentralización efectiva del Poder Judicial.

8. La transformación del actual Senado en una verdadera Cámara territorial (personalmente defiendo un Consejo Federal integrado por representantes de los Gobiernos autónomos).

Estoy convencido de que una mayoría de catalanes y con ellos una mayoría de españoles darían su apoyo a una renovación del pacto constitucional de 1978 que contuviera los elementos antes mencionados.

A veces me preguntan qué pasaría si los catalanes de forma mayoritaria rechazaran esta reforma. No creo que eso vaya a suceder pero, en ese caso, desde la democracia y la legalidad habría que acordar una fórmula para que los catalanes pudiesen ser consultados; pues para poder decidir, primero hemos de ser capaces de acordar.

Para acordar el contenido y alcance de esta consulta, la ley de la claridad canadiense aporta elementos muy relevantes que deberían ser tenidos en cuenta.

Como dice la Sentencia del Tribunal Constitucional que anuló la declaración de soberanía aprobada por el Parlament: “La Constitución no aborda ni puede abordar expresamente todos los problemas que se pueden suscitar en el orden constitucional, en particular los derivados de la voluntad de una parte del Estado de alterar su estatus jurídico.

Los problemas de esa índole no pueden ser resueltos por este Tribunal, cuya función es velar por la observancia estricta de la Constitución. Por ello, los poderes públicos y muy especialmente los poderes territoriales que conforman nuestro Estado autonómico son quienes están llamados a resolver mediante el diálogo y la cooperación los problemas que se desenvuelven en este ámbito”.

Diálogo, negociación y pacto. Esa es la tarea en la que todos debemos empeñarnos.

Pregunta parlamentària al president, 16.03.16

Pregunta de Miquel Iceta al president Puigdemont

16 març 2016

Gràcies, senyora presidenta,

Senyor president,

L’atur, la precarietat laboral, l’augment de les desigualtats i la pobresa són els principals problemes dels catalans i catalanes. També haurien de ser el centre de les nostres actuacions.

El grup socialista ha interpel·lat i preguntat al Govern sobre aquests temes en diverses ocasions, en vam parlar extensament al ple específic de la setmana passada, i demà presentem una moció en la que concretament li demanem el compromís per impulsar un Pacte pel Treball.

Senyor president,

Quina és la seva opinió i el seu compromís al respecte?

________________

Senyor president, creiem en aquests temes cal passar de les paraules als fets, de les promeses a les decisions i a les actuacions. Hi ha coses que no poden esperar.

El nostre grup ha estat sempre defensor i en moltes ocasions impulsor de grans pactes transversals i de país. I un gran Pacte pel Treball sens dubte és, més que necessari, imprescindible. I per això no cal esperar 16 mesos.

La resolució del grup socialista aprovada al Ple de la setmana passada diu: “El Parlament de Catalunya insta el Govern a reiniciar els contactes amb els agents econòmics i socials per establir les bases d’un diàleg social que permeti acordar les reformes i directrius per fer possible un model de desenvolupament sostenible social, econòmica i mediambientalment. Un acord que posi l’accent en el nostre teixit industrial i que tingui com a objectiu la reactivació econòmica al servei d’una ocupació de qualitat i amb drets. Un model econòmic basat en el coneixement i la innovació, i no pas en la precarietat laboral i la devaluació salarial.”

Sr. president, a les Illes Balears, la presidenta Armengol ha impulsat amb els agents econòmics i socials l’establiment d’un gran pacte per la competitivitat, l’ocupació de qualitat i el progrés social. Els nostres veïns assenyalen el camí a seguir en una qüestió transcendental.

És per això que li demanem que prengui el compromís i el del govern en l’impuls a un “Pacte pel Treball”, que reprengui l’empenta de l’”Acord estratègic”.

Que impulsi la creació d’una taula amb agents econòmics i socials i ens posem a treballar tots plegats per un nou model productiu, pel diàleg social i per la creació d’ocupació i la millora de les condicions laborals.

Moltes gràcies, senyor president.

Intervenció en el Ple sobre emergència social i reactivació econòmica

Intervenció en el Ple del Parlament sobre Emergència Social i Reactivació Econòmica

Dimecres, 9 de març 2016

 

Gràcies senyora presidenta,

Molt Honorable senyor president, consellers, conselleres, diputats i diputades, entitats que avui ens acompanyen.

Em plau obrir aquest debat en nom del grup socialista, en un ple específic sol·licitat per nosaltres i el grup parlamentari de Catalunya Sí Que Es Pot.

Tot just fa ara dos anys aquest Parlament es va reunir també en sessió plenària per abordar els temes que avui hem vingut a debatre aquí.

I vull començar la meva intervenció fent servir les mateixes paraules que va emprar llavors Eva Granados.

El Grup Parlamentari Socialista hem demanat aquest Ple perquè volem fer coincidir la principal preocupació dels catalans amb el debat i l’acció política al Parlament i del Govern. Volem situar al centre de l’agenda política la vida quotidiana dels catalans i les catalanes, la que no s’escriu als llibres d’història, però que és la que verdaderament importa. Si abans de la crisi l’agenda social era important pels catalans, la seva durada, la seva severitat, la seva intensitat ha fet que aquesta preocupació, en els catalans, hagi augmentat un 200 per cent. L’atur, la precarietat, són els principals problemes dels catalans i les catalanes. I aquí hi cal sumar la preocupació per l’educació, l’accés a l’habitatge, la sanitat, les polítiques socials; és a dir, l’ocupació i la xarxa de protecció social són el centre de les preocupacions dels catalans”.

Són paraules que, malauradament, segueixen vigents.

Fa dos anys el grup socialista, conjuntament amb el grup d’ICV-EUiA, va presentar diverses propostes de resolució: sobre pobresa energètica, sobre dependència i autonomia personal, sobre Transparència i Pla de retorn del deute de la Generalitat amb les entitats prestadores de serveis socials, i sobre Millores de la Renda Mínima d’Inserció i sobre la Garantia d’Ingressos Mínims. Així mateix, el meu grup va presentar Propostes de resolució en relació a la situació econòmica, sobre els barris en crisi, sobre la necessitat d’un model d’intervenció social basat en un sistema de serveis socials ben dotat per donar resposta a les desigualtats i a l’emergència social, sobre ocupació, sobre educació, sobre infància, sobre beques menjador i sobre habitatge.

Fa dos anys moltes entitats i molts opinadors i opinadores van criticar la migradesa de les mesures finalment adoptades pel Ple. La Taula d’Entitats del Tercer Sector de Catalunya va emetre un comunicat dient que “Les entitats socials consideren insuficients els acords del Parlament sobre la pobresa”, i que les 18 resolucions aprovades al Ple, suposaven “tímids avenços en temes com les beques menjador, la pobresa energètica  o la renda mínima d’inserció”.

No voldríem que succeís el mateix. No ens podem permetre “tímids avenços”.

Dos anys després les nostres reflexions, preocupacions, accions i resolucions tenen similar orientació perquè la situació d’emergència social es manté i fins i tot s’agreuja. Segur que en la intervenció de la plataforma Pobresa Zero se’ns proporcionaran dades ben preocupants.

Al Ple de fa dos anys li vam dir “d’increment de la pobresa i les desigualtats” i a aquest li diem “d’Emergència Social i Reactivació Econòmica”. Parlem de pobresa, de vulnerabilitat, d’exclusió social, de desigualtats, i també de reactivació econòmica, ocupació i vocació industrial del país. Problemes que no poden esperar a un gran dia que tot ho arreglarà. Són problemes que requereixen de voluntat política per resoldre’ls, d’acords de govern, de compromisos pressupostaris. Necessitem una política social ambiciosa, veritablement justa i equitativa, i un impuls a la reactivació econòmica i la creació d’ocupació que per si mateixes creen oportunitats i permeten sostenir la Catalunya social.

Aquest debat no pot limitar-se a declaracions d’intencions, ni tampoc ha de convertir-se en una subhasta. El nostre grup no pretén l’erosió del govern ni fer d’aquest ple un instrument d’oposició. La nostra voluntat és la d’impulsar l’acció del govern, arribar a acords el més concrets i ambiciosos possibles, i establir mecanismes de verificació dels acords i que donin continuïtat al debat que farem entre avui i demà.

Volem acordar entre tots la necessitat d’elaborar el Pla per a la Inclusió i la Cohesió Social a Catalunya amb una durada de quatre anys. Un Pla que reculli les estratègies globals d’inclusió activa que combinin mesures orientades als mercats de treball, l’accés als serveis de l’estat del benestar de qualitat i a uns ingressos mínims adequats.

Per a l’elaboració del Pla caldrà disposar d’un diagnòstic acurat de la situació, indicadors de seguiment i avaluació i un compromís econòmic que podrà ser revisat en funció dels indicadors. Un Pla elaborat en diàleg amb els governs locals, els agents i les entitats socials.

I també creiem necessari repensar l’estratègia de creixement, per tal que la reactivació econòmica arribi a tothom. Volem instar el Govern a reiniciar els contactes amb els agents econòmics i socials per establir les bases d’un nou diàleg social, com ho vàrem fer amb l’Acord Estratègic. Necessitem consensuar que les reformes per fer possible un model de desenvolupament econòmic sostenible des de les perspectives social, econòmica i ambiental. Un acord que posi l’accent en el nostre teixit industrial i que tingui com a objectiu la reactivació econòmica al servei d’una ocupació de qualitat i amb drets. Un model econòmic basat en el coneixement i la innovació i no pas en la precarietat laboral i la devaluació salarial. No ho diem només nosaltres, el Pacte +Indústria ens marca el camí.

Voldríem que el Parlament establís una agenda social permanent que asseguri la verificació dels acords d’aquest Ple i el seguiment exhaustiu de totes les accions de rescat ciutadà que la crisi econòmica i les seves seqüeles fan imprescindible. Som conscients que no tenim tot el marge que voldríem, però tenim capacitat d’atendre les necessitats més urgents i orientar les polítiques de reactivació econòmica.

Volem que el Govern presenti urgentment un projecte de pressupostos, que ens digui quants recursos pensa dedicar a les urgències socials i a revertir les retallades de drets i serveis públics que s’han practicat durant els darrers anys. Cal diàleg, negociació i pacte amb el món local, els sindicats, les organitzacions empresarials i les entitats socials, i esperem també que n’hi hagi entre els grups parlamentaris i el Govern.

En definitiva, volem situar l’emergència social al bell mig de l’agenda política catalana amb, entre d’altres, el retorn a un copagament en dependència més just per a les persones amb discapacitat, la garantia de beques menjador i material escolar a tots els infants i joves que tot i tenir necessitat no accedeixen als ajuts, el pagament de les factures d’aigua, llum i gas així com les necessàries polítiques actives d’ocupació per a joves, majors de 45 anys i aturats de llarga durada.

Mentre arriba la Renda Garantida de Ciutadania, cal que la Renda Mínima d’Inserció torni a ser un dret garantit. Cal que el Govern reconegui i ens digui quan liquidarà el deute contret amb les administracions locals i les entitats del tercer sector social. I incrementar el nostre compromís envers la igualtat entre homes i dones i per l’eradicació de la violència masclista.

Acabo, senyora presidenta, fent-me ressò de la carta que Save the Children ens ha adreçat a tots els grups de la Cambra. Si algú és especialment víctima de la pobresa, les desigualtats, l’exclusió social, l’assetjament sexual i la violència són els infants. Les xifres són colpidores. Necessitem una Estratègia Integral per eradicar la violència contra la infància, mesures integrals per a lluitar contra la pobresa infantil i assegurar l’acollida i integració dels nens i nenes migrants, refugiats i víctimes de tracta.

La Catalunya rica i plena que tots diem defensar no es pot permetre ni la inacció, ni la indiferència davant l’emergència social. De tots nosaltres depèn que aquest Ple hi doni l’adequada resposta.

Moltes gràcies, senyora presidenta, senyors i senyors diputats.

Informe al Consell Nacional del PSC, 6.03.16

INTERVENCIÓ DE MIQUEL ICETA EN EL CONSELL NACIONAL DEL PSC

6 DE MARÇ DE 2016

 

Companyes i companys,

La celebració d’aquest Consell Nacional es produeix en un moment polític especialment delicat. Probablement fins i tot l’expressió crisi política es queda curta. Una crisi política europea, incapaç de fer front a la crisi dels refugiats, paralitzada per l’amenaça de sortida de la Unió del Regne Unit, mancada de lideratge i força per assegurar la reactivació econòmica i la defensa del model social europeu en l’actual fase de la globalització.

Una crisi política espanyola per les dificultats de traduir en una oferta estable de Govern el mandat electoral del 20 de desembre en un govern de canvi sòlid i solvent.

Una crisi política catalana per la sensació creixent que el full de ruta que en 18 mesos, que ara ja són 16, havia de portar a la independència és incapaç de produir els resultats que prometia. Ho hem dit, ho hem repetit i insistirem: no hi ha un procés unilateral i il·legal a la independència en el marc d’un Estat democràtic membre de la Unió Europea.

Aquesta crisi política que es correspon també a una crisi econòmica i social aguda, que es van retroalimentant i s’aguditza la percepció d’incapacitat de la política per donar resposta als problemes reals i concrets de la gent.

Terreny abonat als populismes de tota mena, a aquells que identificant amb agudesa els problemes proposen solucions màgiques, falses dreceres o assenyalen culpabilitats a tort i dret per defugir les seves pròpies responsabilitats o la seva pròpia impotència.

Per això us demano que denunciem amb contundència la demagògia i els falsos profetes. No podem aspirar a convèncer tothom, però sí ens hem de comprometre com sempre a no enganyar ningú, ni a restar impassibles davant els intents d’enganyar la gent amb posicions impossibles.

La necessitat de pactar té a veure amb la fragmentació social, amb la multiplicitat de demandes i al seu caràcter sovint contradictori. La nova gramàtica de la política exigeix pactes. I la centralitat l’ocupa qui és més capaç d’establir pactes amb caràcter transversal.

Justícia social. Pacte federal. Sentit comú. Bon govern. Solucions per sobre de demagògia i d’enfrontaments en clau partidista. Sentit de país, defensa de l’interès general. Estabilitat, governabilitat, aportacions en positiu, això hem estat, som i serem els socialistes.

Com en d’altres moments difícils toca als Ajuntaments donar resposta urgent i eficaç a molts problemes sense les competències i els recursos necessaris per fer-ho. Els regidors i regidores, alcaldes i alcaldesses socialistes estan marcant el camí a seguir, i la nostra principal obligació com a partit és donar-los-hi suport i impulsar un canvi de polítiques envers el món local, amb la derogació de la LRSAL, l’abonament de deutes pendents i l’exigència d’una llei catalana de finances locals tants cops promesa i tantes vegades ajornada.

Però no n’hi ha prou amb això.

Cal que fem d’un canvi profund de la política europea un dels eixos fonamentals de l’acció política del PSC. Cal que la gent sàpiga que les insuficiències de la Unió Europea no tenen com a causa principal a un ens abstracte que es diu “Brussel·les”, tenen a veure amb un disseny no prou intel·ligent i eficaç de les institucions i, sobretot, de la manca de visió i lideratge dels governs dels països membres, d’un enfocament esbiaixat envers els plantejaments nacionalistes, neoliberals i conservadors de les pròpies institucions europees i de massa governs europeus.

Per això lamentem especialment que encara no s’hagi produït el canvi polític a Espanya. Voldríem sumar esforços de manera immediata amb els governs francès, grec, italià i portuguès. Fa ràbia que petits càlculs partidistes estiguin ajornant i dificultant innecessàriament un canvi imprescindible.

Però el rellotge del canvi s’ha posat en marxa. Tic-tac, tic-tac. I ara tothom s’ha de retratar. I cal retratar-se des d’una lectura acurada dels resultats electorals. No hi govern possible des del frontisme, no hi ha majoria d’esquerres, no és prudent que un govern d’Espanya depengui de partits compromesos en un procés independentista exprés.

Des del primer moment vàrem fer una crida a les forces del canvi per posar-nos d’acord. I només hem trobat fins ara la resposta positiva de Ciudadanos. Una resposta necessària però insuficient. Reiterem el nostre emplaçament a Podemos. No volem esperar a unes noves eleccions per posar en marxa el canvi. No hi ha excuses per deixar d’impulsar les moltes reformes en que coincidim, les lògiques i legítimes discrepàncies no poden imposar-se a la necessitat urgent del canvi polític a Espanya. Un canvi que és percebut de forma especialment nítida a Catalunya.

Pedro Sánchez ha estat a l’alçada i tots n’hem d’estar orgullosos. Estem en situació de recuperar la iniciativa política i el suport social. I estem en el bon camí per aconseguir-ho.

No deixarem d’intentar la constitució d’un govern reformista i progressista. I els electors hauran de jutjar, si les eleccions s’avancessin, qui ho ha intentat de debò i els que s’han refugiat en falses excuses per fer-ho impossible. Afortunadament tenim documentades les propostes i les negociacions i resulta molt senzill desmuntar les tesis que pretenien titllar de conservador l’acord PSOE-Ciutadans i els que afirmaven que no hi havia propostes progressistes sobre la taula. N’hi ha prou amb la lectura del darrer dels documents preparats per la Comissió Negociadora Socialista “140 mesures compartides per més de 200 diputats”. Una Comissió a la que ¡, per cert, vull retre públic agraïment per la seva dedicació i compromís amb l’acord. La discrepància amb algunes coses ha d’impedir que posem en marxa allò en què estem d’acord?

Com deia, a Catalunya es percep amb més intensitat la necessitat de canvi. No només per l’especial rebuig envers les polítiques del PP sinó per la necessitat de superar el bloqueig polític imposat per la dialèctica entre independentistes i immobilistes.

Hi ha qui ha volgut minimitzar el que suposaria un govern de canvi pels catalans. Com si les més de 200 reformes concretes compromeses no estiguessin en condicions de millorar de forma decisiva les condicions de vida i treball dels catalans. Com si a Catalunya no hi haguessin treballadors i treballadores, emprenedors i emprenedors, autònoms i autònomes, sindicalistes, pensionistes, aturats i aturades, persones i famílies en risc d’exclusió social, joves, infants, dones, gent de la Universitat i de la cultura, persones dedicades a la investigació i la innovació, mestres, estudiants, persones preocupades pel medi ambient i persones compromeses amb la defensa de les llibertats, la reforma de la justícia i la regeneració de la política.

Però també hi ha havia i es mantenen compromisos rellevants per sortir del cul de sac al que uns i altres ens han abocat, independentistes i immobilistes. On no hi ha hagut diàleg, nosaltres proposem que n’hi hagi. On només hi ha hagut problemes, nosaltres proposem solucions. On hi ha hagut exabruptes i desqualificacions, nosaltres aportem arguments i raons.

Abordar la reforma del finançament, cercar l’acord sobre els 23 punts que Artur Mas va deixar sobre la taula de Rajoy, potenciar el caràcter plurilingüe de l’Estat, impulsar la reforma constitucional federal, això és el que ens proposem de fer. Molts saben que aquest és l’únic camí practicable, però es guarden molt de dir-ho en públic perquè això implicaria reconèixer fins a quin punt s’han aixecat falses expectatives.

Tot això seria possible amb els documents que tenim sobre la taula, amb un govern presidit per Pedro Sánchez amb el suport de les forces del canvi. I podríem començar a fer-ho de forma immediata, sense necessitat de tornar a anar a eleccions, que només demostrarien un fracàs de la política i deixarien un escenari força semblant a l’actual i la mateixa necessitat d’acordar entre les forces del canvi.

Perquè, com va dir Pedro Sánchez, qualsevol govern de canvi haurà de sorgir de l’acord, un govern de canvi haurà de reunir partits amb sensibilitats ideològiques diverses i un govern de canvi haurà de comptar amb els socialistes. I va deixar unes preguntes a l’aire, perquè tothom es faci la seva resposta:

Es vol un acord entre partits?

Es vol evitar unes noves eleccions?

Es vol que el canvi comenci com més aviat millor?

Aquestes són les preguntes a les que tots hem de respondre. I si la resposta és afirmativa tenim la solució ben a l’abast. I si no caldrà anar a unes noves eleccions en les que la ciutadania sabrà jutjar la responsabilitat d’uns i altres.

A Catalunya la investidura es va resoldre en el darrer moment, en temps de descompte. Però la paràlisi política continua. Perquè el full de ruta que se’ns proposa és impossible i no compta amb el suport de la majoria dels catalans. Començava la legislatura amb l’aprovació de la mal anomenada resolució de la ruptura en la que s’anunciava a bombo i plateret que el Tribunal Constitucional ja no tindria autoritat a Catalunya. I al cap d’uns dies ja s’hi presentaven al·legacions. Com ha succeït fa ben poc amb el nom del Departament d’Exteriors, al que fins i tot s’ha canviat el nom per si de cas. No es pot enganyar la gent: no hi ha un camí unilateral i il·legal per la independència. Ara pretenen diluir i ajornar tant com puguin l’aprovació de les mal anomenades lleis de la desconnexió a través de la constitució d’unes ponències conjuntes que els propis lletrats del Parlament consideren instruments inadequats que poden lesionar els drets dels diputats i dels grups. Volen anomenar ponències conjuntes a unes ponències en les que 4 dels 6 grups que conformen el Parlament ja han dit que no participaran. Així no anem enlloc. Afortunadament, tenim un grup parlamentari potent des del punt de vista de les capacitats, la coordinació i l’impuls.

No anem enlloc amb un acord entre Junts pel Sí i la CUP que fa aigües. Aigües Ter-Llobregat sense anar més lluny. Però també fa aigües en política educativa i en política sanitària. La pròpia cohesió de Junts pel Sí trontolla quan es planteja fer una consulta sobre el Centre Recreatiu i Turístic de Vilaseca i Salou i ja no saben a qui li volen formular la pregunta, si al territori afectats o a tot el país. Fins i tot trontollen sobre què fer amb un monument franquista que enterboleix les aigües de l’Ebre al seu pas per Tortosa. Quan se’ls pregunta pels pressupostos fan cara de pomes agres i diuen que potser pel juliol. Aquest no és el govern que els catalans necessiten i mereixen.

I per sort hi ha l’oposició socialista que planteja els debats que de veritat preocupen, ja sigui el debat sobre les llistes d’espera, sobre el compromís amb l’escola pública i les escoles bressol, l’emergència social, la reactivació econòmica, la vocació industrial del nostre país el funcionament del SOC.

L’únic consol que tenim els catalans és que sembla que només queden ja 16 mesos. Però és un trist consol. Nosaltres no volem ni perdre el temps ni que el govern fracassi encara que no sigui el nostre, no volem que se’ns digui que s’ajorna la solució als problemes al gran dia de la independència. Catalunya no pot esperar, els catalans i les catalanes no poden esperar. I a nosaltres ens toca fer sentir la seva veu al Parlament.

Dilluns prepararem amb el món local socialista el ple específic sobre emergència social i reactivació econòmica.

I això és amb el que vull acabar. Vull ser breu perquè el missatge ha de ser molt clar.

Estem fent les coses bé. I hem de confiar en el nostre camí.

Un camí que no està exempt de dificultats i que hem de recórrer junts. Amb pluralitat, amb debat obert, però també amb cohesió interna i amb contundència en la defensa de les nostres posicions. Tenim raó i, sobretot, tenim moltes raons. I estem disposats a compartir-les amb els que ho vulguin. A dialogar, a negociar i a pactar. A proporcionar estabilitat, bon govern, bons governs i polítiques de progrés.

Aquest és el sentit de la tasca dels i de les socialistes de Catalunya.

I el nostre partit també ha de canviar si vol ser una eina encara més útil.

Canvis que han de començar a cada agrupació, a cada organització sectorial, a cada Federació. Canvis que han de culminar en un Congrés que ha de ser un Congrés molt poc ordinari.

La Comissió Executiva té la voluntat de portar el partit a un debat complet i sincer sobre quin ha de ser el nostre rumb i la nostra línia, sobre els canvis que cal introduir en el nostre projecte, la nostra organització i la nostra connexió amb la ciutadania. I per això necessitarem temps, implicació i voluntat.

Cal que fem aquest debat a fons si volem reeixir en l’esforç titànic de ser fidels als nostres valors, a la nostra història i als anhels de canvi de molts catalans i catalanes.

Hem de refer el nostre partit per a oferir-lo un cop més a la societat catalana com a referent de l’esquerra catalanista i federal, un partit dialogant, obert, modern i transversal, capaç de teixir complicitats molt més enllà de les fronteres de la pròpia organització

Un partit més jove, més plural, amb noves veus, amb lideratges socials i polítics compartits, donant veu a les diferents visions, i creant una unitat més forta per la suma de tots i totes.

Companyes i companys, no podem arriscar-nos a un procés congressual que s’encavalqui amb un procés electoral.

Per això, i després d’haver-ne parlat amb els responsables de les Federacions, us proposo que fem el nostre congrés els dies 28, 29 i 30 d’octubre. Lògicament i com falta molt fins llavors, podem ajustar les dates si es produeixen canvis en l’escenari polític que ho aconsellin.

Companys i companyes, que la força i l’encert ens acompanyin.

Informe al Consell Nacional del PSC, 23.01.16

INTERVENCIÓ DE MIQUEL ICETA DAVANT DEL CONSELL NACIONAL DEL PSC (23.01.16)

Gràcies, president,

Companyes i companys,

Celebrem aquest Consell nacional en un moment polític transcendental.

Hem d’analitzar l’inici de la nova legislatura catalana després de l’acord entre Junts pel Sí i la CUP, amb la investidura del president Carles Puigdemont i la formació d’un nou Govern de la Generalitat i hem d’analitzar també els resultats electorals de les darreres eleccions generals i la nova etapa política que obren.

Són les qüestions que es recullen en la proposta de resolució que ja teniu i que donarem per presentada amb la meva intervenció.

Començo, doncs, per la política catalana en la que un acord de darrera hora ha desembussat el bloqueig en el que s’havien instal·lat les negociacions entre Junts pel Sí i la CUP. És obvi que ni Artur Mas ni els seus volien unes noves eleccions i això ha forçat la sortida de Mas. Hem passat del “president, posi les urnes” al “president, faci el que sigui menys tornar a votar”.

Encara és aviat per fer el diagnòstic de les intencions del nou president i el nou govern però segueix essent vàlid el plantejament que vàrem fer a la llum dels resultats electorals: hi ha una majoria independentista per governar però no hi ha un mandat democràtic per a la independència. El 52% dels catalans no van votar sí a la independència. No es pot imposar un procés unilateral i il·legal que és del tot inviable i que no té el suport d’una majoria dels catalans.

No ens cansarem de repetir-ho: el full de ruta independentista, per bé que sembli haver-se difuminat una mica i per bé que sembli que han desaparegut determinades presses, és inviable, no respon a la voluntat majoritària de la ciutadania i pot perjudicar greument la cohesió nacional i el propi autogovern. No admetem els jocs de mans amb la seguretat jurídica i la legalitat, ni la transmutació de la legalitat vigent en una pretesa legalitat catalana independent.

Per això vàrem votar no a la independència, no a la il·legalitat i no a la investidura de Carles Puigdemont.

Per això el PSC s’abstindrà de participar en qualsevol iniciativa que de forma clara o encoberta pretengui donar continuïtat a l’anomenat procés. No només no compartim un procés que pretengui l’elaboració d’una Constitució de la República Catalana, sinó que denunciem l’engany que suposa dir que després aquest projecte de Constitució se sotmetrà a referèndum. Estem davant d’un 9-N bis, estem passant d’un simulacre de consulta a un simulacre de Constitució. I els catalans no mereixen que se’ls enganyi d’aquesta manera.

El PSC exercirà el seu paper de principal partit d’esquerres a l’oposició i de principal força catalanista no independentista en el Parlament. Serem vigilants també en l’aplicació del tantes vegades anunciat pla de xoc social que esperem veure ben aviat recollit en un projecte de pressupostos. Més urgent encara si llegim recents informes sobre el brutal augment de les desigualtats. Els socialistes estarem sempre disposats a arribar a acords que millorin l’autogovern de Catalunya, el finançament de la Generalitat i la qualitat de vida dels catalans i les catalanes.

Cada dia que passa estem més convençuts que la solució a l’encaix entre Catalunya i la resta d’Espanya passa per renovar el pacte constitucional, a través d’una reforma federal de la Constitució espanyola que sigui sotmesa a referèndum. La nova legislatura espanyola ha d’obrir aquest camí, conscients tots plegats que una reforma constitucional tan profunda com la que estem plantejant requerirà temps i capacitat d’acords, i que moltes altres coses hauran de passar abans, algunes amb gran urgència com la revisió del sistema de finançament, si volem capgirar la lògica de manca de diàleg i de confrontació entre les institucions catalanes i espanyoles. El PSC vol jugar un paper actiu en aquest esforç, fidel al plantejament de construir ponts i no de crear fronts ni Catalunya endins ni entre Catalunya i la resta d’Espanya.

Per cert, i parlant de fronts Catalunya endins. No vull deixar passar aquesta oportunitat per denunciar la inacceptable moció presentada per CDC a Sant Hipòlit de Voltregà a través de la qual es pretenia condicionar la remuneració dels treballadors públics a la seva adhesió al procés independentista. És una coacció inacceptable que, com a demòcrates, combatrem amb tots els mitjans al nostre abast. Tota la nostra solidaritat amb Marta Moreta i els socialistes d’Osona!

Passo a comentar breument els resultats electorals del 20 de desembre. Són dolents. Volíem obtenir més de 90 escons a Espanya i més de 8 a Catalunya. La pèrdua de 20 escons a Espanya, dels quals 6 a Catalunya ens ha de fer reflexionar. Certament hem obtingut a Catalunya 60.000 vots més que a les eleccions al Parlament, però és un resultat molt inferior al que vàrem obtenir el 2011. La irrupció amb considerable força de Podemos i Ciudadanos explica en gran mesura el nostre retrocés, però no ens hi podem conformar. Certament ens trobem en un escenari polític molt més competitiu que fa difícil comparar resultats electorals, però aspirem a representar més ciutadans i ciutadanes. I això passa, en primer lloc, per analitzar què ens han dit els ciutadans a les urnes i poder encertar així la política a seguir en el proper període.

Permeteu-me que continuï en castellà perquè se m’entengui bé a la resta d’Espanya, sense necessitat de doblatge ni sots-titulació.

En las elecciones del 20 de diciembre, la ciudadanía emitió dos mensajes clarísimos: una demanda de cambio y la exigencia de acuerdos entre los partidos en un contexto político sin mayorías claras. El cambio debe venir de la mano de aquellos que, desde una crítica severa a la gestión del PP, quieran impulsar reformas a través de mayorías parlamentarias plurales y acuerdos programáticos de gobierno.

Compartimos plenamente la resolución del Comité Federal del PSOE de respetar el derecho del partido que ganó las elecciones del 20 de diciembre a buscar apoyos a la investidura de Mariano Rajoy, aunque perdiera muchísimos votos y más de 60 escaños. Fieles al mandato electoral y en coherencia con nuestro proyecto, los socialistas no apoyaremos ni a Mariano Rajoy ni a un gobierno del PP ni con nuestro voto ni con nuestra abstención. Si Mariano Rajoy no es investido, como parece altamente probable, corresponderá a los socialistas intentar configurar una mayoría alternativa que dé su apoyo a la investidura de Pedro Sánchez como presidente, para constituir un gobierno reformista con la participación y el apoyo de quienes quieran hacer posible el cambio en España.

Ayer se conocieron dos noticias que merecen un comentario.

La sorprendente declaración de Mariano Rajoy afirmando carecer de apoyos pero sin renunciar a la investidura, es un gesto irresponsable que sólo pretende ganar tiempo. En lugar de presentar un programa ante la Cámara y recabar apoyos, Rajoy se esconde en Moncloa esperando poco menos que un milagro. Demuestra una vez más que no es el presidente que los españoles merecen y desean. Incapaz de reconocer su fracaso político intenta demorar una decisión inevitable: someterse al veredicto de la Cámara o retirar su candidatura. Sentarse a esperar que los problemas se resuelvan por si solos no es lo que España requiere hoy. La soledad de Mariano Rajoy es el fruto de una legislatura en la que no ha querido contar con nadie. Y nadie quiere tampoco compartir con Rajoy la responsabilidad de proseguir con políticas que han aumentado las desigualdades y la fractura social.

Debemos exigirle a Rajoy que piense antes en España y los españoles que en cualquier otra cosa. Es su hora de la verdad: o da un paso al frente o es mejor que se retire. Se ha quedado solo. No tiene ni la fuerza, ni la ilusión, ni las ideas para seguir al frente del gobierno.

Pedro Sánchez ha actuado con prudencia y sentido de Estado, respetando y exigiendo que se respete el derecho de quien ganó las elecciones a obtener la investidura. Nadie debe ver en ello ni vacilación ni debilidad. La democracia es respeto a las normas, a las convenciones y a los plazos. Nadie debe dudar que Pedro Sánchez presentará su candidatura cuando la proponga el Jefe del Estado a través del presidente del Congreso.

Ayer conocimos la disposición de Pablo Iglesias a ser vicepresidente. Mientras Rajoy rehuía su responsabilidad, Iglesias reclamaba cargos afirmando su voluntad de colaborar con el PSOE. No nos pareció que lo hiciera ni en el momento ni en la forma más adecuada. Pero algo es algo: abandonó las líneas rojas para afirmar que está dispuesto, llegado el momento, a votar la investidura de Pedro Sánchez.

Creemos que antes de distribuir vicepresidencias y ministerios convendrá acordar políticas públicas. La obligación de las fuerzas del cambio es dotar de estabilidad y contenido a la acción de gobierno. Un gobierno reformista, pues reformas son lo que la ciudadanía reclama.

Por eso los socialistas, llegado el momento, ofreceremos 8 grandes acuerdos al resto de formaciones políticas:

  1. Un acuerdo por una recuperación económica justa, para modernizar nuestra economía, para hacer del empleo que se crea un empleo con derechos, con un nuevo sistema fiscal más progresivo que defienda las clases medias y trabajadoras
  2. Un pacto educativo y por la ciencia y la cultura, derogando la LOMCE y articulando un sistema que garantice la igualdad de oportunidades
  3. Una reconstrucción del Estado del Bienestar dañado por el PP estos años
  4. Reconstruir el Pacto de Toledo para garantizar las pensiones
  5. Un pacto para regenerar la vida democrática en nuestro país y para mejorar la calidad institucional
  6. Un pacto social, político e institucional contra la violencia de género
  7. Un gran acuerdo para que España pueda recuperar el papel que ha perdido en la construcción europea
  8. Una reforma constitucional

Reformas en positivo que implican también derogar la reforma laboral, la LOMCE, la ley mordaza y la LRSAL.

Sólo a partir del acuerdo sobre las políticas a desarrollar, las fuerzas del cambio podrán comprometerse en el gobierno reformista que España necesita, en un proceso el máximo de transparente posible que permita a la ciudadanía juzgar la voluntad real de acordar de unos y otros.

Los socialistas hemos demostrado a lo largo de la historia nuestra capacidad de diálogo, negociación y pacto, nuestra vocación de gobierno y nuestro compromiso al servicio de la ciudadanía.

No fallamos en 1982, no fallamos en 2004 y, llegado el momento, no fallaremos tampoco en 2016.

Moltes gràcies, companyes i companys.

Intervenció en el debat sobre la composició del Govern

INTERVENCIÓ DE MIQUEL ICETA EN EL DEBAT SOBRE LA COMPOSICIÓ DEL GOVERN

Ple del Parlament, 20.01.16

Moltes gràcies, senyora presidenta, senyores i senyors diputats,

Molt Honorable senyor president,

Agraïm les seves explicacions sobre la configuració i composició del govern sobre el qual voldríem fer-li algunes consideracions.

Sap vostè que la convenció assenyala la conveniència d’atorgar cent dies de gràcia als nous governs, però vostè entendrà que, en aquest cas, només li podem atorgar 37 dies; ja que cent dies corresponen a un mandat de quatre anys i 37 dies és el que correspon a un mandat aproximat de divuit mesos, que és el que vostès semblen compromesos a complir.

En tot cas vull aprofitar per felicitar tots els consellers i conselleres del nou Govern tot desitjant-los el màxim encert en la defensa dels interessos de la ciutadania.

I com que m’agrada, com vostès saben, sempre subratllar els aspectes positius, vull agrair-li expressament la disposició a mantenir una relació fluida amb tots els grups de la cambra per intentar posar-nos d’acord en aquells temes que ens uneixen, que espero que en siguin molts.

Però abans d’entrar en les consideracions sobre la composició i la configuració del Govern, voldria fer-li avinent la conveniència de disposar d’instruments de resposta i aclariment immediat per esvair dubtes i evitar controvèrsies que poden afectar la bona imatge del Govern i de la presidència.

Ho dic perquè convé una resposta ràpida sobre qüestions com les suscitades pel seu propi currículum personal, la seva relació empresarial amb el nou director de Catalunya Ràdio o les ingents subvencions rebudes per una publicació impulsada per vostè i de la que la seva dona és editora. Donant per fet que no s’ha produït cap mena d’irregularitat en aquestes qüestions, si que convé la màxima celeritat en les explicacions que siguin del cas per esvair dubtes al respecte i per permetre que tots ens centrem en les qüestions que realment importen.

Senyor president,

El nostre grup creu sincerament que vostè ha tingut poc a veure amb la configuració i la composició del Govern que presideix. Certament, vostè n’ha signat els nomenaments, mostrant així el seu acord, però l’estructura i els noms venien de bastant abans de la seva pròpia candidatura a la presidència, les coses han anat com han anat, i responen més als equilibris interns de Junts pel Sí que no pas a una visió global de les necessitats de l’acció de Govern. O almenys així ho veiem nosaltres.

Potser ens hauria agradat més poder saludar el Govern com el Govern del president Puigdemont, però no creiem que ho sigui. Però en tot cas, l’animem a exercir amb plenitud la seva autoritat, funcions i prerrogatives, fugint com de la pesta de res que s’assembli a una presidència tutelada.

Sobre la configuració del Govern voldríem fer-li quatre comentaris. El primer, és la nostra preocupació per l’acumulació de les tasques relatives a Treball, Afers Socials i Famílies que, sense menystenir en absolut la capacitat de la nova consellera, constitueixen una feixuga càrrega concentrada en un únic departament de gestió ben complexa.

El segon comentari és la peculiar arquitectura del Departament d’Afers Exteriors, Relacions Institucionals i Transparència, que potser respon molt al perfil del seu titular i a equilibris interns coneguts d’abans que vostè fos ni tan sols candidat, però que força –des del nostre punt de vista un pèl massa– el criteri de coherència en la conformació dels diferents departaments. Això, a més, ha causat –jo crec– alguns desequilibris amb relació als antics departaments de presidència i de governació, però en fi, el Govern s’ha d’organitzar com el president vulgui…

El tercer comentari és la nostra disconformitat davant l’absència d’un departament específic dedicat al medi ambient, la sostenibilitat i la lluita contra el canvi climàtic. Creiem que no som sols nosaltres a pensar-ho, sinó que han estat moltes les veus des dels sectors ambientalistes del país que han subratllat aquesta –en el nostre judici– mancança.

El quart comentari són els dubtes que ens planteja situar les competències d’habitatge en el Departament de Governació. Potser té a veure, també, amb aquest intent de reequilibrar les funcions d’aquest Departament després d’haver-ne creat un altre que ostenta les qüestions relatives a les relacions institucionals.

Sobre la composició del Govern, i des del màxim respecte per les persones, hi trobem a faltar un xic més d’experiència de gestió pública en departaments crucials. Cosa que –com ha subratllat la líder de l’oposició– encara és més rellevant si pensem que la legislatura serà curta. No estem, diríem, per venir a veure què hi ha, sinó per posar-nos a treballar des del primer moment.

També hem trobat a faltar un esforç més gran pel que fa a la paritat, tot i reconeixent el nombre de dones que formen part del Govern, que és més gran que en altres ocasions. Però, de totes maneres, la nòmina de secretaris generals dels departaments és molt decebedora. Nosaltres creiem que, aprovada la Llei de la paritat en l’anterior legislatura, calia un compromís més ambiciós en aquest terreny.

Senyor president,

Voldria fer-li alguns comentaris generals d’ordre polític que crec que encaixen bé en el debat d’avui. El nostre grup segueix sense veure gaire garantida, o suficientment garantida, l’estabilitat d’aquest Govern i creiem que, per exemple, la incògnita sobre la presentació dels pressupostos pel 2016 o la pròrroga dels anteriors té molt a veure amb això.

Ens preocupa que es digui, de forma gairebé simultània, que el pla de xoc per les urgències socials depèn de l’aprovació del pressupost, i que potser no hi haurà nou pressupost. Potser el ple monogràfic sobre la situació social permetrà aclarir una qüestió que afecta de forma ben punyent moltes famílies catalanes.

Certament la durada del seu govern està ja sent objecte d’especulació, del màxim de 18 mesos estem passant al: “ja es veurà”. Gairebé li he de dir, ens agrada més el “ja es veurà” que un govern amb una data de caducitat tant a tocar.

Haurà de reconèixer, senyor president, que el full de ruta del seu govern, si és que es manté, dificulta enormement acords puntuals de geometria variable que potser seran necessaris més aviat del que tots pensem. Perquè sobre aquesta legislatura planen, senyor president, des del nostre punt de vista, massa incògnites.

Primer, si durarà tan poc com diuen.

Després, si només estarà centrada en l’anomenat procés.

Després, si s’obtindran tant pocs resultats –des del nostre punt de vista– com els obtinguts els darrers cinc anys.

Si aquesta legislatura pretén afrontar amb decisió i en primer terme els problemes reals de la ciutadania, cosa que es desprèn de les seves paraules i que volem reconèixer, agrair i compartir.

Si aquesta legislatura –ha estat evocat també per Inés Arrimadas– serà capaç de reprendre el diàleg institucional amb el govern d’Espanya.

Si aquesta legislatura tindrà l’estabilitat parlamentària i la cohesió interna necessàries per afrontar els reptes del país i de la seva gent.

Miri, president, i jo crec que al llarg de la legislatura ho reiteraré molt i probablement no ens posarem d’acord en això, però el 52% dels catalans no van donar el seu suport als partits independentistes que, malgrat això disposen de majoria parlamentària i de la responsabilitat de governar. No ens cansarem de recordar-ho. Com tampoc no ens cansarem de dir que ningú no té dret a situar fora de llei les institucions catalanes, que són de tots. Com vostè torna a donar garanties i no tenim motius per dubtar de la seva paraula, donem per fet que això no serà, però en tot cas li anunciem que jutjaríem amb severitat les seves actuacions si es pretengués oblidar aquestes qüestions tan bàsiques.

I, he de dir-li, nosaltres no volem un país en el que es discrimini per les idees, ni en el que el sou dels treballadors de la funció pública depengui de la seva posició respecte del procés. I potser algú em dirà: “I quina bestiesa està dient”. Bé, vull suscitar un cas que s’està produint, que és una moció presentada en un ajuntament que diu: Vist que tal persona ha votat sempre en contra d’Artur Mas, es proposa com acord que aquest ple municipal no es faci càrrec en el futur del 50% del sou d’aquesta funcionària, ni de cap altre funcionari o treballador públic adscrit o que desenvolupi tasques per l’Ajuntament que es manifesti públicament i políticament en contra del procés d’independència de Catalunya.

Jo, estic convençut, senyor president, que vostè no comparteix en absolut aquest plantejament, ni tant sols li demano que es pronunciï, però crec que quan hi han casos com aquests el que hem de fer tots és reaccionar amb molta celeritat per evitar-nos espectacles denigrants des del punt de vista democràtic.

I parlant del procés, senyor president, nosaltres volem preguntar-li: quin sentit té embarcar-se en un procés constituent, que té com a objectiu elaborar una Constitució de la República Catalana, quan no és aquesta la voluntat majoritària dels ciutadans? És que pensem tornar-los a demanar el vot de la seva vida per referendar una Constitució en un procés sense validesa jurídica? Repetirem una consulta semblant a la del 9 de novembre de 2014, però ara amb el pretext d’una anomenada “Constitució catalana”?

Des del nostre punt de vista, senyor president, li reconeixem la licitud de la discrepància, per nosaltres seria molt millor començar a admetre la inviabilitat d’un procés unilateral i il·legal. Per això, nosaltres no volem participar en cerimònies de la confusió. El fiasco de la Comissió d’Estudi sobre el Dret a Decidir de l’anterior legislatura, que estava presidida per la pròpia presidenta del Parlament hauria de servir-nos a tots per no repetir errors.

Els recordo als molts diputades i diputats nous d’aquesta cambra, que es va constituir a bombo i plateret una comissió d’estudi, que havia de suposar el centre de gravetat de l’anterior legislatura i finalment no tan sols va ser capaç d’establir conclusions que es poguessin haver discutit i aprovat eventualment en el Ple de la cambra.

Acabo, senyor president. Les seves primeres passes, les primeres passes de la seva presidència, no semblen apuntar cap a una acceleració del procés, sinó més aviat –i vostè s’hi ha referit en diverses ocasions– a una actuació més cauta, més meditada, més segura. Si el temps confirma aquesta impressió, creiem sincerament que el país ho agrairà i vostè podrà comptar amb la lleial col·laboració del nostre grup, un grup socialista i catalanista de l’oposició, però que té una inequívoca vocació de govern.

Moltes gràcies, senyores i senyors diputats.

Segueix

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 107 other followers