Notícies i articles a Scoop.it

scoopit_mi_petitUs recordo que gairebé cada dia recomano articles a través del meu Scoop.it, de Twitter, del meu perfil a Facebook i en el recopilatori Alternatives. Aquí hi trobareu les meves intervencions més recents, i aquí accediu al meu Arxiu. Ho trobareu tot plegat al meu web personal miqueliceta.cat

Intervenció en el Consell Nacional del PSC

Intervenció de Miquel Iceta davant del Consell Nacional del PSC

25 de juliol de 2015

Bon dia amics i amigues

Vull agrair-vos que un dissabte més, aquest 25 de juliol, ens puguem reunir aquí per prendre decisions transcendentals de cara a les eleccions del proper 27 de setembre.

Potser a diferència d’altres, el PSC es pren molt seriosament el procés electoral i el procés democràtic intern del partit.

Tenim processos, respectem les formes, debatem, ens reunim, i no deixem en mans d’uns pocs, aspectes tan rellevants per configurar una proposta política a les eleccions al Parlament de Catalunya.

Sabem qui és el nostre candidat a la presidència. I ho dic perquè hi ha un cap de llista que s’ha posat en evidència dient que no ho sabia. Si no ho sabia, és greu. Si ens volia enganyar, és gravíssim.

Nosaltres, de forma participativa i democràtica, avui aprovarem unes llistes i un programa.

Però deixeu-me, abans d’entrar en matèria, que faci un reconeixement a Javier Fernández, que avui mateix pren possessió com a nou president d’Astúries. Té tot el nostre afecte i la nostra admiració.

Ara vull agrair a tots els diputats i diputades d’aquesta darrera legislatura, un cop més retallada per decisió d’Artur Mas, la seva feina i el seu compromís. I ho faré després nom a nom quan es presentin les candidatures.

Però vull destacar ara i de forma pública el paper de Pere Navarro i Maurici Lucena, que han manifestat el seu desig de no repetir com a diputats al Parlament de Catalunya. Han fet una magnífica feina en condicions dificilíssimes. Amb en Pere ens vàrem intercanviar les funcions parlamentàries després que el rellevés a la primera secretaria del partit. En Pere i en Maurici seguiran actius i compromesos amb el projecte polític del socialisme català en l’àmbit de la política espanyola, un com a membre de la Comissió Executiva Federal del PSOE i l’altre com a membre de l’equip d’experts de Pedro Sánchez. Espero que puguin formar part de les nostres candidatures a les eleccions generals, però aquesta serà una decisió que el partit ha de prendre quan toqui.

Aquesta ha estat una legislatura complicada, en que hem hagut de fer front a temes molt complexos: des de la declaració de sobirania a les compareixences de l’expresident Pujol, passant per plens extraordinaris sobre la situació de la sanitat pública i sobre l’increment de la pobresa i les desigualtats, pels quals el govern ha volgut passar de puntetes. O amb una Comissió d’Estudi sobre el dret a decidir que ni tant sols va aprovar les seves conclusions. O amb Comissions d’Investigació tan rellevants com la de Spanair i la de la corrupció pujolista.

Aquesta complexitat no ha impedit que els diputats i diputades socialistes fessin la seva feina i que la fessin molt bé. Tot i que la feina dels diputats és una tasca molt sovint invisible, us puc ben assegurar, que els diputats socialistes en aquesta legislatura han picat molta pedra, perquè són gent de pedra picada.

Dels companys i companyes que no seran candidats a la reelecció estic convençut que continuareu contribuint amb la vostra feina i el vostre compromís al desenvolupament del nostre projecte per Catalunya, que ens ajudeu a sortir del lio.

Avui aprovarem també el nostre programa. Som l’únic partit que en té fins ara. Un bon programa que recull solucions justes i acordades per Catalunya. Permeteu-me que reconegui públicament la feina de David Lizoain com a responsable de l’elaboració del programa, així com de tots aquells companys i companyes que hi ha col·laborat.

Un bon programa que recull solucions justes i acordades en les que també han participat, a banda dels militants i simpatitzants del partit, tots els ciutadans i les entitats que han volgut, als que també agraeixo les seves aportacions.

Aportacions, totes elles, que han millorat notablement el nostre programa.

Tenim un bon programa amb respostes sensates als problemes de la gent. Respostes i propostes que van més enllà del monotema que ja hem vist que no porta enlloc.

El 27 de setembre hi haurà eleccions. El president Mas les haurà de convocar a principis d’agost, per escollir un Parlament de 135 diputats. I d’aquest Parlament primer en sortirà una Mesa, després un President a elegir entre els diputats electes, i més tard, el President nomenarà un Govern.

Això és el que votarem el 27 S.

Del 27 S no en sortirà la independència. D’unes eleccions no se’n deriva la independència. Prou d’enganys.

El 27 de setembre votarem quina majoria, quin president, i quin Govern volem per als propers 4 anys.

Si volem que segueixi governant la mateixa majoria que fins ara, la majoria del lio i de les retallades. Si volem que segueixi al capdavant del govern un president que amaga el cap sota l’ala, que no vol donar comptes de la seva gestió, que ens proposa aprofundir en el lio, en una fugida endavant que o bé no porta enlloc o bé ens porta al desastre de situar les nostres institucions fora de la llei.

O si volem una majoria, un president i un govern que tregui Catalunya del lio i posi el govern a treballar en la direcció de recuperar l’economia i crear llocs de treball, que preservi i millori l’Estat del benestar, que recuperi el prestigi de la política, les institucions i respecti la llei, i que promogui una política d’acord i diàleg, en comptes d’enfrontament i divisió.

I jo vull que el PSC formi part d’aquesta majoria i d’aquest govern.

I jo voldria ser aquest president.

Vull ser el president de la Catalunya que no es queda fora del canvi que ja s’està produint a Espanya. El que ja s’ha produït a Balears, a València o a Aragó, i que en pocs dies ja comença a donar fruïts. Mireu a les Illes: derogat el decret que arraconava el castellà a l’escola, derogada la llei de símbols que prohibia la senyera, demanat el reingrés a l’Institut Ramon Llull. I, decisió d’ahir mateix, el català tornarà a ser requisit per treballar a l’administració. No em vull separar de les Illes, no em vull separar de la Francina! Volem estar al seu costat i compartir un projecte comú d’una Espanya diferent.

Vull ser el president d’una Catalunya que lideri Espanya i que lideri un dels motors econòmics d’Europa, com és el la regió euromediterrània.

Vull ser el president d’una Catalunya rica, plural, diversa, culta, emprenedora, orgullosa dels seus orígens i de la seva rica història.

Una Catalunya que no sembli contínuament empipada ni entosolada, sinó que sigui oberta, moderna, exigent i tolerant. Una Catalunya hereva del millor catalanisme. Exigència i intel·ligència han d’anar de la mà. De la mà del catalanisme que sempre hem defensat, del catalanisme que sempre hem representat.

Vull ser president per tornar a cohesionar la societat al voltant dels objectius del catalanisme que són compartits per una amplíssima majoria dels catalans: enfortir l’autogovern, promoure la nostra identitat plural que considera la llengua i la cultura catalanes un tresor a preservar i impulsar, defensar els nostres interessos econòmics, el nostre patrimoni natural.

Vull ser president per trobar solucions justes i acordades als nostres problemes. Vull una Catalunya rica i plena, sí, pròspera i justa, lliure i segura. Vull una nació capaç de negociar un nou acord amb la resta dels pobles d’Espanya.

Però sóc conscient que el debat polític no serà el d’unes eleccions com les celebrades fins avui a Catalunya. Hi ha qui vol que aquestes eleccions quedin reduïdes a respondre sí o no a la independència.

Hi ha qui vol convertir una hipotètica majoria de diputats independentistes, en motor d’un procés unilateral de proclamació de la independència.

Volen actuar fora de la legalitat vigent i volen portar la societat catalana a un escenari confús, fragmentat, de frustració creixent i altament perillós. Ho vaig dir ahir al Parlament: Catalunya és forta amb la unitat i el que l’ha afeblit sempre és la divisió.

Volen portar-nos a un escenari confús, que està marcat ja per les primeres i previsibles discrepàncies internes.

El seu número 1, Raül Romeva diu que enlloc queda establert que Mas hagi de ser president. CiU i ERC han desmentit al seu cap de llista que, potser, volia fer el pas a ser candidat a la presidència. Jo els emplaço a que facin públic els seus acords. Té programa electoral aquesta llista per la independència? O només serveix per declarar un dia la independència i res més?

Sotmetent a subhasta la Presidència de la Generalitat, estan devaluant el que representa aquesta institució que ho és de tots, independentistes o no. Sembla que ho hagin oblidat: Catalunya som tots.

No són capaços de posar-se d’acord i deixar enrere el lio ni per fer una llista!

No són capaços ni de decidir qui és el seu candidat a president!

Com ens hem de refiar d’aquesta gent per tirar endavant Catalunya?

Com podem deixar coses tan importants com la recuperació econòmica; la creació de llocs de treball; la sanitat i l’educació públiques; o la regeneració democràtiques en mans dels de l’embolic i el soroll permanents?

Si no saben o pretenen no saber qui presenten com a candidat a la presidència de la Generalitat, com es posaran d’acord en què és el que li convé a Catalunya els propers anys?

Només estan d’acord en una cosa: en trencar el marc de convivència que representa el respecte a la legalitat i situar les institucions catalanes al marge de la llei.

Per això, tocarà mobilitzar-se més que mai. I ningú no pot fugir d’estudi.

Buscarem majories parlamentàries que no se situïn fora de la llei, com la resta de ciutadans als que se’ls hi demana que la compleixin.

Buscarem majories parlamentàries responsables i que es comprometin a treballar per treure Catalunya de la crisi, a no desmantellar l’Estat del benestar i a trobar una solució pactada a l’encaix de Catalunya a Espanya. Una solució que no passa per dividir i trencar, no passa ni per marxar ni per mantenir un statu quo insostenible.

Aquests dies, des de la dreta que representen el PP i Ciutadans, ens han arribat veus perquè anem junts a les eleccions.

Ho puc dir més alt però no més clar.

Amb qui juga amb la llengua per treure un rèdit electoral,

Amb qui ataca la identitat catalana,

Amb qui no respecta els drets socials,

Amb qui no aporta cap solució al problema de l’encaix entre Catalunya i la resta d’Espanya,

Amb aquests no anirem en coalició. Que PP i C’s vagin junts, si volen.

Nosaltres, el PSC, anirem amb les nostres sigles, sense amagar-les, sense diluir-les, sense avergonyir-nos, sense disfressar-nos, fidels als nostres valors i a la nostra història, i lleials al nostre compromís amb la ciutadania.

Per pactar amb el PSC cal parlar de programes. Els que en tinguin, és clar.

Algunes de les nostres propostes que es poden aprovar avui:

  • Farem un pla de xoc contra l’atur juvenil, contra l’atur de persones més grans de 45 anys i pels aturats de llarga durada.
  • Modificarem l’impost de successions i donacions, derogant les reformes de CiU i PP i de CiU i ERC que únicament han beneficiat els més rics i que ens han restat uns recursos que haurien servit per impedir moltes retallades.
  • Convertirem les beques menjador en un dret, cobrint fins al 100% del cost del menjador escolar en els casos necessaris.
  • Promourem un Fons Extraordinari d’Emergència contra l’augment de les desigualtats i la pobresa.
  • Aprovarem una llei que garanteixi una Renda Garantida de Ciutadania, les prestacions econòmiques i els itineraris d’inclusió sociolaborals per a les persones que no disposen de mitjans de subsistència propis.
  • Garantirem l’habitatge a totes les famílies amb infants i sense recursos.
  • Prohibirem que l’Administració Pública contracti amb empreses o personal que hagin estat condemnats per casos de corrupció o finançament il·legal de partits polítics.
  • Impulsarem la derogació de la reforma laboral del PP i aprovarem un Nou Estatut dels Treballadors com a carta de drets laborals que reequilibri la relació entre les parts.
  • Decretarem que no podran haver-hi talls de subministraments bàsics per manca de renda i crear un fons de suficiència energètica i un nou model de bo social per a garantir el dret a l’aigua, l’electricitat i el gas de les persones en situació vulnerable.
  • Eliminarem les taxes judicials creades pel govern de CiU que suposen una doble càrrega injustificada per a la ciutadania.
  • No permetrem la convocatòria de més concursos per gestionar àrees bàsiques de salut. Quan s’acabin els contractes vigents, tota l’atenció primària serà de titularitat pública.
  • Impulsarem una nova Llei de Salut de Catalunya que millorarà la transparència i el control del sistema, garantint la seva dimensió de servei públic.
  • Impulsarem la progressiva universalització i desplegament de l’educació 0-3 anys, cercant fórmules viables de finançament de les escoles bressol.

I tant de bo totes les esquerres se sumin a la crida dels socialistes pel canvi de veritat.

Amics i amigues, la campanya electoral serà una campanya on el PSC hi anirà amb les coses molt clares.

Cal parlar del deute de 68.000 milions d’euros front els 35.000 milions d’euros del 2010. Per què han servit, doncs, tantes retallades, tanta austeritat i una nul·la inversió, més enllà de fer patir els de sempre, les classes treballadores i mitjanes?

Cal parlar de la despesa pública en salut que l’han rebaixat a nivells de 2006.

O la despesa social, congelada a nivells de fa 11 anys, en el moment de la pitjor crisi econòmica i social que podem recordar.

Però vull també una campanya on recuperem l’orgull de pertànyer al moviment socialista.

Vull una campanya on tots i totes cridem a la mobilització per quelcom més important que la nostra sort personal o familiar.

No per mi, ni per la llista, sinó per mantenir la tradició del nostre partit, de ser una eina indispensable per la cohesió social a Catalunya, pel progrés i per l’entesa amb Espanya.

Nosaltres som aquests. Socialistes, catalanistes, d’esquerres, federalistes i europeistes. Els que ens estimem Catalunya, Espanya i Europa.

Y a propósito de Catalunya y España quiero deciros en castellano, para que se nos entienda aquí y fuera de aquí, quiero deciros a vosotros, a todos los catalanes, y también a todos los españoles, que el proyecto de los socialistas, el proyecto al que invitamos a los ciudadanos a participar, el proyecto por el que nos vamos a dejar la piel, es el proyecto de salir del lío para construir una Cataluña mejor y una España diferente. Una España que debe cambiar. Más plural, más solidaria, más justa, más acogedora, más de todos…

Una España que ya ha empezado a cambiar con las elecciones del 24 de Mayo (y eso lo saben bien en Aragón, en Valencia y en Baleares) y que ha de continuar cambiando cuando Pedro Sánchez sea presidente del gobierno tras las próximas elecciones generales. 

Nos proponemos hacer eso que ni Mas ni Rajoy son capaces de hacer, salir del lío para construir una Cataluña mejor y una España diferente.

Por cierto, Mas ha decidido esconderse tras otros candidatos pero, eso sí, si gana su Lista quiere ser Presidente, si Romeva le deja. Han puesto a subasta la Presidencia de la Generalitat. Pretenden degradar el debate político, con el único objetivo de evitar dar cuentas sobre su gestión de estos últimos años. La gestión del peor gobierno de la Generalitat desde 1980 en un período en el que no solo no se ha obtenido ningún resultado, ningún avance concreto, sino que nos han metido a todos en un lío que no saben salir.

Ens hi deixarem la pell, m’hi deixaré la pell. Perquè val la pena. Perquè el pitjor no seria no aconseguir-ho, el que mai no ens podríem perdonar a nosaltres mateixos és no intentar-ho.

Cridarem tots aquells i aquelles que veuen l’espectacle polític actual entre la desgana i la incredulitat, als que creuen que no es pot anar més lluny en aquesta política sense sentit ni resultats, als que prefereixen construir ponts que dinamitar-los, als que prefereixen enderrocar murs i no aixecar-los, als que s’indignen amb les injustícies, als que han treballat fort per aixecar un barri, als que han vingut de fóra i ja son d’aquí, perquè es van trobar una societat acollidora, als que surten d’aquí i parlen amb orgull d’aquí sense veure un enemic més enllà.

Vull cridar tothom que se senti ignorat per una política que ha donat l’esquena a més de la meitat dels catalans.

A tots aquells que, independentistes o no, han vist com en 5 anys hem retrocedit 10 econòmicament i social.

Crec que hi ha una oportunitat per revertir la situació.

I necessitem de 3 coses.

Primera, un PSC, com a partit, com a estructura, preparat. I el tenim.

Segona. A vosaltres. I a la militància i els votants.

Tercera. Necessitem a tots aquells, homes, dones, joves, grans, dels barris obrers, de les ciutats, dels pobles, de la costa, de l’interior, de la muntanya, treballadors i treballadores, empresaris, tots els que alguna vegada han confiat en el PSC.

Vull que escoltin la nostra veu i la nostra proposta.

Vull que ens escoltin perquè tenim molt a dir i molt a fer.

Vull que escoltin un missatge de progrés, més enllà de banderes i sentiments.

Un missatge de feina, de compromís, de donar la cara pels problemes que pateix la gent.

Un missatge de canvi i de reformes.

Perquè Catalunya som tots, i tots necessitem una Catalunya millor.

Volem fer sentir la nostra veu.

La veu del socialisme català.

La veu d’un partit que mai no arrossegarà Catalunya al desastre, que mai no posarà en perill la prosperitat col·lectiva, que mai no contribuirà a dividir el nostre poble, que sempre treballarà per la justícia social i l’acord federal.

Una veu forta per dir:

Ni Mas ni Rajoy.

Volem una Catalunya millor i una Espanya diferent.

Moltes gràcies.

Pregunta al president de la Generalitat

Enllaç al vídeo

TRANSCRIPCIÓ:

Molt honorable senyor president,

Vull que les eleccions siguin com abans millor, perquè cal sortir d’aquest embolic com abans millor. Per tant no faré res per intentar ajornar les eleccions.

En la darrera sessió de control li preguntava “qui ho porta tot això?”. Ja sabem la resposta: tot això ho porta vostè, però necessitava trobar uns altres que donessin la cara per vostè. Així s’explica que vulgui seguir sent president però que no vulgui encapçalar la llista que, de guanyar, el faria president a vostè.

Creu que aquesta és una bona manera de prestigiar la presidència de la Generalitat?

*********

President,

Digui el que digui, vostè ha pres una opció que rebaixa el paper de la presidència. Mai no haguessin fet una cosa així els presidents Tarradellas, Pujol, Maragall o Montilla. No hi ha exemples enlloc d’una cosa així. Això no és fer les coses bé, ni és honest

Qui vol ser president, dóna la cara i es posa al capdavant.

Vostè vol evitar retre comptes de la seva gestió.

Qui ha d’explicar com ha augmentat el deute de la Generalitat des de 35.000 milions d’euros a més de 68.000 milions d’euros és vostè.

Qui ha de dir com és que augmentant el deute de forma tan desmesurada la inversió ha caigut en picat i s’han produït retallades socials és vostè.

Les polítiques socials han retrocedit, hi ha hagut fortes retallades en sanitat, educació i ajuts a la dependència. I el responsable és vostè.

Vostè ha estat el primer president de la Generalitat recuperada incapaç de millorar el finançament de Catalunya.

Cap nova competència, cap nou projecte, cap nova inversió, ni pacte fiscal, ni consulta amb efectes reals.

El responsable d’aquest fiasco polític espectacular és vostè.

I per seguir essent president ha inventat una fórmula perquè siguin altres els que donin la cara per vostè.

Potser vostè pensa que així guanyarà, però la institució que vostè representa, i que és de tots, en sortirà perjudicada, la qualitat de la nostra democràcia també.

Com sortirem tots perjudicats si s’entesta a seguir un full de ruta que acabarà situant les institucions catalanes fora de la legalitat democràtica.

 

Intervenció en el Fòrum Europa – Tribuna Catalunya

INTERVENCIÓ DE MIQUEL ICETA EN EL FÒRUM EUROPA – TRIBUNA CATALUNYA

Barcelona, 16 de juliol de 2015

 

Molt bon dia,

Vull agrair a Nueva Economía Fórum i als seus patrocinadors per la seva amable invitació a compartir amb tots vostès aquest esmorzar col·loqui.

En un moment polític tan convuls i apassionant com aquest és d’agrair que existeixin espais de conversa que permetin compartir opinions sobre la situació política i sobre el present i el futur del nostre país.

Agraeixo també l’amabilitat de Victòria Camps per haver acceptat presentar-me i per oferir-nos una visió de les coses que transcendeix el soroll del dia a dia. Una visió impregnada del seny que sovint trobem a faltar en la política. Li agraeixo la seva reivindicació de la socialdemocràcia i del federalisme, i les seves afectuoses paraules sobre la meva candidatura.

M’agradaria poder analitzar alguns dels temes que, per la seva importància, configuren l’agenda del debat públic en els països del nostre entorn però dels quals aquí en parlem ben poc:

(1) la necessitat d’accelerar la construcció d’un veritable govern de l’àrea Euro, seguint les recomanacions del denominat “Informe dels cinc Presidents”, per evitar la reedició d’un drama com el que avui estan patint els ciutadans de Grècia;

(2) les conseqüències geopolítiques del recent acord nuclear entre els EE.UU i l’Iran i els profunds canvis que s’estan produint en el sistema de relacions internacionals per l’emergència de Xina i la prosperitat del sudest asiàtic;

(3) les guerres i la inestabilitat política a l’Orient Mitjà i a part del nord d’Àfrica, que ens afecten molt directament mitjançant l’emigració massiva cap als països mediterranis europeus;

(4) o les grans incerteses que tenyeixen la situació econòmica de molts països avançats que, com és el cas d’Espanya i de Catalunya, han començat a créixer però arrosseguen un enorme endeutament i han de completar encara el procés de consolidació fiscal en un context marcat per un augment insòlit de les desigualtats.

Però, malauradament, les urgències del nostre debat domèstic i la meva voluntat de fer una intervenció de durada raonable per permetre el posterior debat, em fan haver de deixar aquestes qüestions per un altre moment.

Aquest és el primer acte públic que faig després de ser elegit candidat socialista a la presidència de la Generalitat.

Sí, sóc candidat a la presidència de la Generalitat i per això encapçalo una candidatura electoral. Crec que quan un aspira a la màxima magistratura del nostre país no ha de fer-ho d’una altra manera.

I dit això m’agradaria explicar-los-hi perquè vull esdevenir president de la Generalitat, què voldria fer al servei de Catalunya si obtinc el suport de la majoria del Parlament.

Vull treballar per trobar solucions als problemes de la gent, no per incrementar els problemes que tenim com a país.

Ras i curt, vull sortir del lio, de l’embolic, del procés, com n’hi vulguin dir, vull sortir del lio.

Vull treballar per eixamplar consensos en favor d’un autogovern de Catalunya més potent, d’una economia més dinàmica, d’una prosperitat millor repartida, d’una democràcia de més qualitat.

Estic absolutament convençut que Catalunya som tots i que la divisió no ens portarà res de bo.

Sóc hereu d’un catalanisme integrador, del magnífic esforç del PSUC, del PSC, dels sindicats, que no només van afermar la unitat civil del nostre poble, sinó que van saber incorporar al catalanisme popular i social a persones amb orígens, llengües i cultures diverses.

Crec que queda molt de camí a recórrer tots junts per una Catalunya més lliure, més pròspera i més justa sense necessitat de dividir-nos en dues meitats difícilment conciliables.

Crec que posar sentiments a votació, pensar que majories raspades poden forçar ruptures irreversibles és un greu error. Un error perquè d’ell no només no se’n derivarà cap avenç, sinó que pot produir un retrocés que ens perjudiqui a tots.

Hi ha qui diu que aquestes eleccions són plebiscitàries. En els plebiscits la ciutadania està cridada a pronunciar-se a favor o en contra d’una qüestió rellevant. En les eleccions els ciutadans trien diputats que els representen al Parlament.

Certament de les eleccions en pot sortir una majoria independentista, però de les eleccions no se’n deriva una decisió democràtica sobre la independència, que requereix d’un canvi radical de l’ordenament jurídic vigent i un mandat democràtic que només pot sorgir d’un referèndum acordat.

Dit de forma més senzilla, una majoria de diputats independentistes no poden proclamar la independència sense situar-se ells mateixos i les institucions a les que han de servir fora de la llei. Qualsevol deriva d’aquestes característiques és altament perillosa i no es pot dissimular la gravetat de les conseqüències que tindria.

No hi ha solució unilateral a l’encaix de Catalunya en el conjunt d’Espanya. Tots ho sabem. Si per reformar l’Estatut calia el suport de 2/3 del Parlament de Catalunya, la independència requeriria menys suport? Si per reformar l’Estatut calia negociar a les Corts Generals, la independència no requereix de cap mena de negociació?

Veig de vegades un excés de voluntarisme i fins i tot un excés d’entusiasme. Votem, votem-ho nosaltres, votem nosaltres sols. Contes de fades. Desconèixer la realitat no és cap garantia de superar els obstacles. Més aviat al contrari. Desconèixer la realitat és topar constantment contra els obstacles que ens encaparrem a no voler veure.

Massa sovint sento dir que si les lleis no agraden o es consideren injustes no cal complir-les. I amb això, ho digui el president de la Generalitat o l’alcaldessa de Barcelona, no puc estar-hi d’acord.

Si les lleis no agraden o es consideren injustes, cal canviar-les pels procediments establerts per les pròpies lleis. El sistema democràtic sobre el que construïm la nostra convivència depèn del compliment de les lleis. Desconèixer això acabaria imposant la llei del més fort, la llei de la selva. I no vull això pel meu país, ni pel país d’avui ni pel nou país que alguns volen construir.

De les eleccions se’n derivarà una majoria parlamentària que després haurà d’elegir president de la Generalitat i donar el seu suport a un govern. Tant és així que Artur Mas i Oriol Junqueras s’han afanyat a fer un acord sobre qui ha de ser el futur president, el quart de la llista, i el futur vicepresident del govern, el cinquè de la llista.

Si volen seguir governant els que han governat els darrers anys bé hauríem de fer un balanç de la seva obra de govern. Però, és clar, fora injust demanar comptes a Raül Romeva, Carme Forcadell i Muriel Casals d’una gestió en la que no han tingut res a veure. En fi, assenyalo una petita o no tan petita disfunció política.

El balanç del tàndem Mas-Junqueras no és gaire positiu. Ni pacte fiscal, ni consulta amb efectes decisius, importants retallades socials, cap nova gran inversió, cap nou gran projecte, cap nova competència i ni tant sols la revisió del sistema de finançament que hauria d’haver estat enllestida per entrar en vigor l’ú de gener del 2014.

El president Mas té el rècord d’haver estat el primer president de Catalunya que no ha millorat el finançament en el seu mandat!

Quan dic això sempre em responen, i no els falta part de raó, que el PP s’ha tancat en banda a qualsevol negociació. Però tendeixen a oblidar que l’estratègia de posar per davant una consulta sobre la independència bloquejava qualsevol possibilitat de diàleg. I obliden també que tampoc han volgut esperar a un canvi de l’escenari polític espanyol que hagués pogut propiciar una negociació necessària.

Ahir mateix el president del Cercle d’Economia, Antón Costas, en un valent article publicat a La Vanguardia assenyalava les funestes conseqüències que ja ha comportat l’obsessió monotemàtica: la destrucció del sistema català de partits, els riscos econòmics i efectes sobre la convivència.

Anton Costas feia una afirmació incontrovertible: el principal obstacle a la independència és que aquesta no és una opció àmpliament majoritària a la societat catalana. Jo crec que no és ni tant sols majoritària, però el que és segur és que no és ‘àmpliament majoritària’.

Què recomana Anton Costas en aquest escenari? Un objectiu que comparteixo: agafar impuls per formular propostes polítiques coherents, factibles i àmpliament compartides.

Això és el que modestament em proposo de fer.

Vull ser president perquè la societat avanci col·lectivament, perquè ningú no quedi enrere.

Vull fer tot el possible perquè l’esperança retorni a les persones aturades, especialment als més joves, als majors de 45 anys i els que porten ja molt de temps en atur.

Vull ser president per desenvolupar un programa socialdemòcrata.

Vull ser president per tornar a cohesionar la societat al voltant dels objectius del catalanisme que són compartits per una amplíssima majoria dels catalans: enfortir l’autogovern, promoure la nostra identitat plural que considera la llengua i la cultura catalanes un tresor a preservar i impulsar, defensar els nostres interessos econòmics, el nostre patrimoni natural.

Vull ser president per trobar solucions justes i acordades als nostres problemes. Vull una Catalunya rica i plena, sí, pròspera i justa, lliure i segura. Vull una Catalunya capaç de negociar un nou acord amb la resta de pobles d’Espanya.

Un acord que crec que cal recollir en una reforma constitucional federal que sigui sotmesa a referèndum. Només així resoldrem l’anomalia democràtica causada per l’alteració per part del Tribunal Constitucional de l’Estatut que havien votat els catalans.

No els penso dir que aquest sigui un objectiu ni senzill, ni fàcil, ni ràpid. Crec que els representants polítics, i els que aspiren a ser-ho, tenim una especial obligació amb els nostres conciutadans: dir la veritat, encara que això impliqui de vegades anar contracorrent.

Com a polític puc suportar haver-me equivocat de vegades, però no em perdonaria mai que algú em digués que l’he enganyat de forma conscient.

Era difícil dir que amb la llei de consultes no es podia fer la consulta del 9N. Era difícil insistir en que era imprescindible negociar i pactar la consulta amb les institucions de l’Estat. Però era veritat. I el temps ens ha donat la raó.

No vull allargar-me excessivament sobre els compromisos del nostre programa electoral. Però, per cert, som l’únic partit que té el seu projecte de programa electoral penjat a la web perquè tothom el conegui i pugui fer-hi aportacions abans que l’aprovem definitivament el 25 de juliol.

Vull ser President per desenvolupar un programa que conté quatre grans prioritats:

  1. Vull fer créixer l’economia, que aquest creixement no generi noves desigualtats. Vull repartir millor la riquesa existent i crear ocupació. Vull recuperar l’esperit dels acords entre govern, empresaris i sindicats que tan bé van funcionar en els governs dels presidents Maragall i Montilla sota l’impuls del conseller Antoni Castells.
  2. Vull desenvolupar una Agenda per la Igualtat amb un Pla de Rescat Ciutadà. Defensant els serveis públics, garantint la qualitat de la sanitat i l’educació públiques, amb uns Serveis Socials d’accés Universal.
  3. Vull impulsar la regeneració institucional i democràtica, amb més transparència i control dels electes i els partits, despolititzant l’Administració.
  4. Vull promoure un nou acord entre Catalunya i la resta dels pobles d’Espanya. Començant per la negociació del Pacte Fiscal que hauríem de tenir ja i continuant amb la reforma federal de la Constitució, en la que comptem amb la complicitat del PSOE de Pedro Sánchez.

Els socialistes tenim clar que cal impulsar el canvi que ja s’està produint a Espanya i que farà més fàcil el canvi que Catalunya necessita.

Hem vist ja el canvi al País Valencià, a l’Aragó, a les Illes Balears. Governs i presidents clarament favorables a la reforma federal de la Constitució, i que deixen enrere l’anticatalanisme primari del PP.

Després de les eleccions generals tindrem també un govern d’Espanya disposat al diàleg i a la negociació. Obert a la reforma federal, a trobar d’una vegada per totes una solució a l’encaix entre Catalunya i la resta d’Espanya. Una solució al problema polític més greu que hem viscut des de la Transició i que, per cert, el president Rajoy s’ha entestat en ignorar.

El canvi a Espanya està en marxa i a Catalunya l’hem d’aprofitar, l’hem d’impulsar, l’hem de protagonitzar. Serà el moment d’impulsar una reforma federal de la Constitució que pugui ser votada i que ens permeti avançar en el nostre reconeixement i el nostre autogovern.

Explicaré un cop més els objectius de la reforma federal que proposem, que superarà les ineficiències i les disfuncions constatades després de més de trenta anys de funcionament de l’Estat de les Autonomies i resoldrà la ferida de la sentència sobre l’Estatut.

Resumim la nostra proposta en les quatre “R”:

Reconeixement: proposem una reforma que reconegui Catalunya com a nació dins un Estat plurinacional, pluricultural i plurilingüe, que reconegui les singularitats pròpies de les nacionalitats històriques, els fets diferencials i els drets històrics ja recollits per la Constitució i els Estatuts vigents (art. 5 EAC).

Regles: proposem una reforma que estableixi de forma precisa les competències de l’Estat i l’atribució de totes les altres competències a les Comunitats Autònomes, que consideri els temes lingüístics, educatius i culturals com a competència estricta de les Comunitats amb llengua pròpia.

Recursos: proposem una reforma que constitucionalitzi els principis de solidaritat i ordinalitat que han de regular el finançament de les Comunitats Autònomes, és a dir, que les Comunitats no empitjorin la seva posició relativa en recursos un cop exercida la solidaritat, que impulsi la creació del Consorci Tributari entre les administracions.

I representació: proposem una reforma que transformi l’actual Senat en un Consell Federal integrat pels Governs autònoms, per tal que les comunitats puguin participar de la presa de decisions de l’Estat federal.

Tenim clar el camí a seguir per fer possible un Estat federal i, per molt que ho demano, encara és hora de que algú m’expliqui com s’hi arribarà a la independència.

Vaig acabant. El proper mes de setembre serà clau per Catalunya. Decidirem si sortim de l’embolic en que ens han ficat en els darrers cinc anys amb més embolics, o amb un govern capaç de trobar solucions justes i acordades als principals problemes dels catalans.

Potser algú es preguntarà quins avals ofereixo per assolir aquests objectius.

Els ofereixo un únic aval, l’aval del socialisme català, el de Joan Reventós, Josep M. Triginer i Josep Verde, el socialisme català que forma part de la família del socialisme europeu i internacional, el socialisme català que va lluitar amb molts altres contra la dictadura, el que va construir amb molts altres la democràcia, el socialisme català que va ser decisiu en l’aprovació de la Constitució del 1978, i la de l’Estatut del 1979 i la de l’Estatut del 2006, i de la llei del català, el socialisme català que va posar les bases de la modernització d’Espanya, de l’Estat del benestar i l’ingrés a la Unió Europea amb Felipe González, el socialisme català que va transformar pobles i ciutats, el de la Barcelona olímpica, el del diàleg, la negociació i el pacte que li va costar la vida a Ernest Lluch, el dels governs del president Maragall i el president Montilla, el socialisme català del reconeixement de nous drets i llibertats amb José Luis Rodríguez Zapatero, el socialisme català que impulsarà la reforma constitucional federal amb Pedro Sánchez.

Aquest és el meu aval: la nostra història, els nostres valors, els nostres encerts i els nostres errors, la trajectòria d’un partit que mai no arrossegarà Catalunya al desastre, que mai no posarà en perill la prosperitat col·lectiva, que mai no contribuirà a dividir el nostre poble, que sempre treballarà per la justícia social i l’acord federal.

Catalunya som tots. Llibertat, progrés i justícia. Aquesta és i serà la meva divisa.

Moltes gràcies.

Intervenció en el Consell Nacional del PSC

INTERVENCIÓ DE MIQUEL ICETA EN EL CONSELL NACIONAL DEL PSC

Barcelona, 11 de juliol de 2015

 

Bon dia companyes i companys,

El 13 de juliol de l’any passat, fa tot just dotze mesos, vaig rebre el suport dels i de les militants socialistes per esdevenir primer secretari del partit.

Vaig presentar la meva candidatura conscient de la dificultat de l’etapa política que vivíem i vaig afirmar que entomava aquest compromís amb totes les seves conseqüències, inclosa la d’esdevenir candidat socialista a la presidència de la Generalitat.

Avui, un any després, he d’agrair-vos la confiança que em feu. És per mi un gran honor i una gran responsabilitat que accepto de bon grat. Havent rebut l’aval de 2.339 companys i companyes del partit, refermo el meu compromís amb els valors fundacionals del PSC: socialisme, catalanisme i federalisme, que guiaran la meva candidatura i el meu esforç, seguint les petjades de Joan Reventós, Raimon Obiols, Joaquim Nadal, Pere Navarro i els presidents Pasqual Maragall i José Montilla.

Saludo i felicito la Carme Chacón que ha rebut l’encàrrec d’encapçalar la candidatura del PSC al Congrés per la circumscripció de Barcelona. I com a primer secretari saludo també Dani Gutiérrez que ha participat dignament en aquest procés de primàries.

Companyes i companys,

És moment de parlar molt clar als ciutadans i ciutadanes de Catalunya en un moment en que la política catalana ha pres aires de vodevil, de comèdia bufa.

Dimecres vaig formular una pregunta ben senzilla al president de la Generalitat. Li deia, a 81 dies del 27 de setembre, si pensava presentar-se a la reelecció com a president. I no em va poder respondre.

Artur Mas havia emplaçat a les entitats i partits independentistes a fer una candidatura conjunta. I tots li han dit que hi estan disposats si no és ell qui l’encapçala. No accepten que dirigeixi allò que anomenen procés, li han dit a la cara i davant de tothom que els fa nosa. Que no el volen.

Va intentar convocar-los ahir a la tarda a Palau per provar de desencallar la qüestió, però la reunió no va poder celebrar-se perquè alguns tenien coses més importants a fer.

Amb les seves decisions Artur Mas ha convertit la candidatura a la presidència de la Generalitat en objecte de subhasta, de tómbola. Ha rebaixat la dignitat del càrrec que ocupa.

A menys de tres mesos d’una convocatòria electoral que havia anunciat de forma frívola i temerària a finals de gener, encara no sabem si les eleccions se celebraran o no, si el president es presentarà o no a la reelecció, ni si els partits independentistes hi aniran junts o per separat.

Com li vaig dir al president de la Generalitat dimecres a la sessió de control parlamentari, “A 81 dies de les eleccions, amb l’agost pel mig, massa incògnites, massa incerteses, però una única responsabilitat: la seva”.

Artur Mas és el principal responsable del desgavell en que s’ha instal·lat la política catalana. És ell qui ha pretès donar un caràcter plebiscitari a les eleccions. És ell qui s’ha embarcat en la negociació de successius fulls de ruta, cada cop més il·lusoris i cada cop amb terminis de caducitat més breus. Ara diuen que després de les eleccions del setembre n’hi hauria d’haver unes altres al cap de sis mesos. S’han enfilat a una nòria que gira i gira, i no saben com aturar-la. Hi ha el risc de fer el ridícul com societat. No ens ho mereixem com a país!

És Artur Mas qui ha volgut difuminar la seva responsabilitat decidint dates electorals i modalitats de participació amb entitats molt respectables, però que no han provat fins ara la seva representativitat a les urnes.

El President Mas ha fracassat:

Tenim un problema i ell l’ha convertit en un de més gros.

Tenim un problema i ell l’empitjora.

Del Govern dels millors… al Govern dels lios.

Catalunya no té Govern,

La Presidència no té President,

La candidatura no té líder,

I la llista potser no tindrà polítics.

És hora de fer balanç:

Artur Mas passarà a la història com el president que més ha afeblit la causa catalana.

Catalunya s’ha dividit, afeblit i embolicat com mai.

I tot té un responsable: Artur Mas

Ha estat el propi Artur Mas qui es vol presentar com un polític que ja no està en actiu… i potser té raó, ell ja no és un polític en actiu, és un passiu per Catalunya. Un llast. I un lio.

Els catalans mereixen que se’ls digui la veritat, que no se’ls proposin instruments condemnats al fracàs, que no se’ls digui que un procés és ràpid, sòlid i segur quan no ho és, que se’ls ofereixin opcions clares, defensades per persones i organitzacions a les que es pugui exigir responsabilitats polítiques.

Les eleccions al Parlament no poden donar accés a la independència. Ho venim dient de fa molt de temps. No hi ha solució unilateral a aquesta qüestió. No hi ha solució fora de la via del diàleg, la negociació i el pacte.

Tothom sap que per fer una reforma de l’Estatut cal assolir una majoria de 2/3 al Parlament de Catalunya i que cal negociar-la després a les Corts Generals. Com podem creure els que prediquen que la independència es pot fer amb la meitat més un dels diputats i sense negociar-la amb ningú? Això sí és un conte de fades!

Prou d’enganys!

Ara diuen que es tracta de que ens podem comptar. Que no es va poder comptar el 9 de novembre? Que no ens compten a les enquestes?

Per què volen convertir les eleccions al Parlament en una altra cosa? Jo us ho diré: perquè no volen que les eleccions serveixin per jutjar la gestió del govern. Perquè volen amagar el veritable sentit de les eleccions que no es altre que el de confirmar o canviar majories de govern.

Prou d’enganys!

Jo us demano que fem el màxim esforç per sortir de l’embolic, per sortir del lío.

Els independentistes s’han ficat en un carreró sense sortida perseguint un objectiu que no és compartit per una majoria de catalans.

El que cal es esmerçar els màxims esforços en la recuperació econòmica, en l’atracció de noves inversions, en la creació de nous llocs de treball dignes, en la reducció de les desigualtats.

El que cal és dedicar l’atenció que mereixen la sanitat i l’educació públiques.

El que cal és revitalitzar la democràcia, millorar el funcionament de les institucions i lluitar contra el frau i la corrupció.

El que cal és fer una llei electoral que asseguri l’igual valor de tots els vots, la proximitat dels diputats i diputades a la ciutadania i l’adequada representació del territori. Gràcies David Pérez i Celestino Corbacho per la vostra feina parlamentària en aquest tema.

El que cal és negociar un nou acord amb la resta d’Espanya que sigui sotmès al vot de la ciutadania. Per això defensem sotmetre a referèndum la reforma federal de la Constitució.

Hi ha qui diu que la independència és inevitable perquè Espanya no pot canviar. Com es pot dir a aquestes alçades que el canvi no és possible? N’hi ha prou amb veure els canvis al País Valencià, les Illes i l’Aragó! Allà on governava el PP ara hi governa el PSOE, amb el suport de forces progressistes. Fabra ha estat substituït per Ximo Puig, Bauzá per Francina Armengol i Luisa Fernanda Rudi per Javier Lambán. I podríem parlar també d’Extremadura o Castellà La Manxa.

Francina Armengol en deu dies ha derogat la decret del trilingüisme que arraconava el català, la llei de símbols que penalitzava la senyera, i ha demanat el reingrés de les Illes a l’Institut Ramon Llull. Jo no em vull independitzar de la Francina!

A Espanya el canvi està en marxa i Catalunya ha de participar-hi i aprofitar-lo. Hem d’impulsar la reforma federal de la Constitució i hem de construir una societat més justa junt amb la resta de pobles d’Espanya, colze a colze amb els nostres companys socialistes i d’esquerres de tota Espanya.

Catalunya no necessita més embolics, no volem quatre anys més de lío.

Perquè els errors del govern de CiU no s’han limitat a la incapacitat d’enfocar bé la solució al problema de l’encaix entre Catalunya i la resta d’Espanya. Cal recordar el nyap de la privatització de la gestió de les Aigües Ter-Llobregat, els successius nyaps pressupostaris, les retallades en sanitat, educació i protecció social que ens han fet retrocedir cinc anys, la reducció de l’impost de successions que ha implicat més retallades, etc.

Necessitem i volem solucions. Solucions justes i acordades. No podem seguir en un vodevil que no porta enlloc. Hem de canviar de majoria, hem de canviar de govern, hem de canviar de president.

Aquest és el sentit de la meva candidatura: dir la veritat i impulsar el canvi, comprometre’m en la solució dels problemes, abandonar el lio amb dues prioritats molt clares: justícia social i acord federal.

Deixeu-me que us posi alguns exemples del que ens proposem de fer des del govern:

Un Pla de Xoc contra l’atur per als joves, els majors de 45 anys i els aturats de llarga durada.

Convertir les beques menjador en un dret, cobrint fins al 100% del cost del menjador escolar en els casos necessaris.

Promoure un Fons Extraordinari d’Emergència contra l’augment de les desigualtats i la pobresa.

Aprovar una llei que garanteixi una Renda Garantida de Ciutadania, les prestacions econòmiques i els itineraris d’inclusió sociolaborals per a les persones que no disposen de mitjans de subsistència propis.

Garantir l’habitatge a totes les famílies amb infants i sense recursos.

Impulsar una Llei de Bases de l’Economia Social i Solidària per promoure el sector.

Prohibir que l’Administració Pública contracti amb empreses o personal que hagin estat condemnats per casos de corrupció o finançament il·legal de partits polítics.

Impulsar la derogació de la reforma laboral del PP i aprovar un Nou Estatut dels Treballadors com a carta de drets laborals que reequilibri la relació entre ambdues parts.

Decretar que no podran haver-hi talls de subministraments bàsics per manca de renda i crear un fons de suficiència energètica i un nou model de bo social per a garantir el dret a l’aigua, l’electricitat i el gas de les persones en situació vulnerable.

Eliminar les taxes judicials creades pel govern de CiU que suposen una doble càrrega injustificada per a la ciutadania.

No permetre la convocatòria de més concursos per gestionar àrees bàsiques de salut. Quan s’acabin els contractes vigents, tota l’atenció primària serà de titularitat pública.

Impulsar una nova Llei de Salut de Catalunya que millorarà la transparència i el control del sistema, garantint la seva dimensió de servei públic.

Impulsar la progressiva universalització i desplegament de l’educació 0-3 anys, cercant fórmules viables de finançament de les escoles bressol.

Cal tancar ràpidament l’etapa dels embolics i obrir l’etapa de les solucions justes i acordades.

Els socialistes som el canvi tranquil i segur que Catalunya necessita.

Necessitem un canvi per sortir del lio, per no seguir ofegant-nos en la incapacitat, la inacció i l’embolic. Els catalans i les catalanes necessiten de la nostra feina incansable en favor del progrés, el benestar i la justícia.

I jo us necessito a tots i a totes en aquest magnífic esforç.

Compteu amb mi com jo compto amb tots i totes vosaltres.

Moltes gràcies!

Pregunta al president de la Generalitat

President, baixant el to, una pregunta molt senzilla: a 81 dies del 27 de setembre, pensa presentar-se a la reelecció?

Senyor Iceta, amb la mateixa brevetat, i també baixant el to, això no és el que jo respondré avui al Parlament de Catalunya, i no li oferiré aquesta resposta a vostè.

********

President, jo crec que em mereixia una resposta una mica més concreta!

Però,… a qui li hauria de fer la pregunta? A Òmnium, a l’ANC, a ERC, a la CUP? Qui ho porta tot això? Vostè ha deixat aquesta decisió en mans de gent que ja ha dit que no el vol. De fet, no volen a cap polític en actiu.

Vostè és el principal responsable del desgavell en que s’ha instal·lat la política catalana. És vostè qui ha pretès donar un caràcter plebiscitari a les eleccions. És vostè qui s’ha embarcat en la negociació de successius fulls de ruta, cada cop més il·lusoris i cada cop amb terminis de caducitat més breus.

És vostè qui va voler difuminar la seva responsabilitat decidint dates electorals i modalitats de participació amb entitats molt respectables però que no han provat fins ara la seva representativitat a les urnes.

President, els catalans mereixen que se’ls digui la veritat, que no se’ls proposin instruments condemnats al fracàs, que no se’ls digui que un procés és ràpid, sòlid i segur quan no ho és, que se’ls ofereixin opcions clares, encapçalades a ser possible per persones i organitzacions a les que puguin exigir responsabilitats.

A 81 dies de les eleccions, amb l’agost pel mig, massa incògnites, massa incerteses, però una única responsabilitat, la seva.

President, contràriament al que alguns diuen, Espanya pot i ha de canviar. Mirin, els hi ofereixo una frase d’un valencià, president de la Generalitat: “Avorrisc el victimisme, però més la injustícia”.

Trobarem molts aliats per resoldre injustícies, de fet, contràriament al que alguns diuen, Espanya pot i ha de canviar. De fet està en marxa ja el debat sobre la reforma constitucional. Ho podem llegir en els diaris d’avui, ho està treballant el PSOE, també Podemos i Ciudadanos.

Però, més concret, per no fugir d’estudi, estem veient ja canvis en marxa a moltes Comunitats Autònomes. Entendrà que destaqui l’Aragó, el País Valencià i les Illes. Vaig escoltar en directe els propòsits dels meus amics i presidents Javier Lambán i Ximo Puig, i de la presidenta Francina Armengol.

L’insto a millorar les relacions amb aquestes Comunitats, per impulsar el canvi de tota Espanya, per obtenir un nou finançament, per col·laborar estretament en matèria de llengua, educació i cultura, en inversions estratègiques, en el Corredor Mediterrani,…

President, son moltes les coses que poden i han de canviar. I nosaltres, entre la independència i la transformació de l’Estat no tenim cap dubte.

Intervenció en el debat sobre la remodelació del govern

INTERVENCIÓ DE MIQUEL ICETA EN EL DEBAT SOBRE LA REMODELACIÓ DEL GOVERN

 

Gràcies, senyora presidenta,

Senyor president,

Senyores i senyors diputats,

No és normal haver de canviar un govern a menys de tres mesos d’unes eleccions.

És una evidència més del seu fracàs polític i de l’anomalia en que vostè ha instal·lat la política catalana.

Som a menys de tres mesos d’unes eleccions i no sabem encara si vostè es presentarà a la reelecció o, si com ha dit en diverses ocasions, es retirarà per contribuir a la formació d’una llista unitària per la independència.

Una llista amb polítics o sense, per donar pas a una ràpida desconnexió de la resta d’Espanya i a la construcció d’un Estat independent. Tot molt ràpid, perquè, segons el darrer dels fulls de ruta que hem anat coneixent, la independència es pretén assolir en un màxim de 18 mesos. És clar que ja hi ha qui parla de sis mesos. Sempre hi ha algú que té encara més pressa.

S’ha arribat a parlar per part de les entitats sobiranistes d’una presidència honorífica per aquest període transitori de sis o divuit mesos.

Senyor president, la presidència de la Generalitat de vegades sembla objecte d’una tómbola. I les institucions mereixen respecte, precisament perquè ens representen a tots o ens haurien de representar a tots.

Aquest, senyor president, és un debat sobre els canvis en la composició del govern. No cal dir que respectem la nova vicepresidenta i els nous consellers, i aprofito per desitjar-los, en nom del grup socialista, sort i encert en la seva tasca de tres mesos. Però crec que no faríem el debat que correspon si ens centrem estrictament en els canvis de persones i no entrem a analitzar el perquè d’aquest canvi de govern.

President, el seu govern és avui molt més feble que quan va començar la legislatura. La Federació en què se sustentava s’ha fracturat. Sé com són de doloroses les fractures polítiques que separen allò que havia estat unit. Hi ha fractures accidentals i n’hi ha de provocades. I crec que aquesta no és només provocada, és autoinfligida.

Hem d’analitzar, doncs, el motiu de la fractura, allò que pugui explicar per què Unió Democràtica s’ha vist empesa a abandonar el govern, la causa que expliqui per què els membres d’Unió Democràtica han deixat les seves responsabilitats, per què ho ha hagut de fer fins i tot la vicepresidenta Ortega, afectada com vostè per un procediment judicial arrel de l’organització del procés participatiu del 9-N.

Crec, senyor president, que allò que ha dividit Unió i allò que ha acabat per trencar Convergència i Unió, és l’eventualitat d’un procés unilateral, que pugui en un moment donat apartar-se de la legalitat i deixar Catalunya al menys temporalment fora de la Unió Europea. Mantenen vostès una discrepància pel que fa a l’estratègia, i potser fins i tot pel que fa a l’objectiu final. Això els ha separat.

President, d’aquí a uns dies el grup parlamentari socialista presentarà un balanç dels seus governs. Des del nostre punt de vista no és un balanç gens positiu. Cap nova competència, cap nova gran inversió, cap nou gran projecte, ni pacte fiscal, ni consulta amb efectes concrets, ni revisió del finançament. Molt soroll, molt embolic, molta confusió, molt desconcert, il·lusions que generen frustració, però resultat concret, cap. Avenç concret, cap.

Em dirà, com sempre, que tota la culpa és del PP. No seré jo qui defensi el paper del Partit Popular i del govern presidit per Mariano Rajoy. En sóc tan crític com vostè. De fet, més que vostè, que els va tenir com a socis parlamentaris en la seva primera etapa de govern. Però, senyor president, aquí estem per parlar de la seva responsabilitat, del seu balanç, de la seva estratègia que nosaltres considerem equivocada.

No hi ha solució fora de la via del diàleg, la negociació i el pacte. Em dirà que el 20 de setembre de l’any 2012 vostè va anar a negociar un pacte fiscal a La Moncloa i que va rebre una negativa rotunda després de dues hores de reunió. Retornat a Barcelona li van organitzar una manifestació espontània que el va aplaudir amb força a l’entrada de Palau. Aquesta jornada històrica va portar-lo a convocar unes eleccions en les que, en comptes d’obtenir la majoria extraordinària que reclamava, va perdre 12 escons. Me’n recordo: nosaltres en vàrem perdre 8.

Amb una lògica tan incomprensible com inexorable, com el pacte fiscal havia resultat impossible de negociar, vostè fixa un altre objectiu, més ambiciós encara: una consulta sobre la independència. Alguns li anàvem dient que un escenari de majoria absoluta del PP no era el més propici, però el seu voluntarisme i la seva tenacitat havien de superar qualsevol obstacle. No va ser així. I ara, en comptes d’esperar al canvi que es produirà després de les eleccions generals, una altra fugida endavant, la convocatòria d’unes eleccions que vostè anomena plebiscitàries. Recordi que per assolir la consulta del 2014 encara tenia al seu costat a Unió Democràtica i també a Iniciativa per Catalunya Verds-Esquerra Unida i Alternativa. Avui ja no pot comptar amb aquests partits, i crec que potser tampoc amb la CUP, pel nou full de ruta acordat el 30 de març.

President, Catalunya ha estat més forta com més ampli i unit ha estat el catalanisme. En canvi, la seva estratègia apunta en la direcció contrària: vostè ha anat dividint el catalanisme; en comptes d’eixamplar consensos els ha anat reduint.

La majoria dels catalans i catalanes no vol la independència, ho vàrem veure el 9 de novembre, i ho diu fins i tot la darrera enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat. Cada vegada hi ha més catalans que es decanten pel diàleg i per un nou acord. Cada vegada hi ha més ciutadans que no entenen que vostè hagi supeditat qualsevol avenç i qualsevol acord a la independència, i que l’acció de govern en assumptes quotidians de gran importància hagi quedat en un segon terme.

No seria millor per a Catalunya, senyor president, un govern capaç de mantenir un ampli consens en defensa de l’autogovern, del pacte fiscal i del reconeixement de la nostra singularitat en el marc espanyol?

Els catalans porten cinc anys esperant un govern que reaccioni i que respongui amb accions concretes i eficaces als seus problemes. I el seu govern ha respost amb evasives, conflictes, embolics i inacció. Vostè va presentar el seu govern com el govern dels millors. A aquestes alçades crec que queda clar que els catalans el que mereixen és un millor govern.

En els anys de la pitjor crisi econòmica, d’un increment dramàtic de l’atur, de destrucció de llocs de treball, de brutals increments de la pobresa i les desigualtats, hem tingut un govern que ha rebaixat l’impost de successions encara que això suposés més retallades i, sobretot, hem tingut un govern més dedicat a treure rèdits del conflicte amb el govern d’Espanya per alimentar el seu projecte independentista que a resoldre els problemes de les persones.

Necessitem com més aviat millor un govern que es preocupi per com sortim de la crisi, per com recuperem un creixement econòmic que sigui més just i creï més llocs de treball dignes i per com refem un sistema econòmic i social que redistribueixi molt millor la renda i la riquesa.

Un govern que treballi per no deixar ningú enrere, que combati amb energia i convicció les desigualtats i la pobresa rampants. Que es dediqui al mig milió de treballadors pobres que hi ha a Catalunya; que es dediqui als infants pobres que, per cert, superen la mitjana de la UE en 11 punts.

Un govern compromès en la defensa de la sanitat i l’educació públiques, dels mecanismes de protecció social, de la renda garantida de ciutadania.

Un govern que es dediqui, de manera, seriosa, a regenerar les institucions i la política, a millorar la qualitat de la nostra democràcia i a treballar perquè la ciutadania torni a confiar en els seus representants públics.

President, avui ens presenta aquest canvi de govern però molt em temo que més enllà d’un obligat canvi de cares, res no canviarà i l’embolic, el desordre, el desconcert i la fantasia continuaran protagonitzant la vida política catalana. I no podem perdre més temps.

La ciutadania vol un govern que cerqui solucions, que obtingui resultats, amb més acció i menys gesticulació.

És hora de passar pàgina i d’impulsar un canvi a Catalunya, tenir un govern amb les idees clares; sòlid i en el que es pugui confiar, un govern centrat en cercar solucions justes i acordades als problemes de les persones, i a treure Catalunya del carreró sense sortida en què vostè i els governs que presideix l’han col·locat.

Hem de saber aprofitar i participar en el procés de canvi que s’ha posat en marxa a Espanya. Un procés que ja ens ha permès de veure com canviaven de forma ben positiva els governs del País Valencià, l’Aragó i les Illes.

No és hora de canvis en el seu govern, senyor Mas, és hora de canviar de govern.

Moltes gràcies, senyora presidenta, senyores i senyors diputats.

 

 

Raimon Martínez Fraile, in memoriam

Avui, en el seu funeral, he pronunciat unes paraules en record de Raimon Martínez Fraile. Aquí les teniu.

 

Hem perdut un company, un amic. Avui, fent costat a la seva família, ens sentim ben a prop d’en Raimon, amb un sentiment de dolor, de buit i de deute. Dolor per la pèrdua, buit pel silenci que deixa, i deute perquè en el PSC no sempre vàrem saber reconèixer prou la seva vàlua i el que ens va aportar.

D’en Raimon cal destacar la seva capacitat de perdonar ofenses, greuges i oblits. I també la seva capacitat de fer-se perdonar quan ell n’era responsable.

Com deia ahir Lluís Foix en un article publicat al seu blog: la història del socialisme català no es pot completar sense la figura de Raimon Martínez Fraile. Formava part de la generació dels fundadors, era dels joves d’entre els fundadors. Militant del Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya, del PSC (Reagrupament) va participar activament en el procés d’unitat socialista i va ser elegit regidor en les eleccions municipals de 1979. Va deixar l’Ajuntament el 1988, va ser diputat al Congrés, col·laborador de Mercè Sala a Renfe, Secretari General de Turisme del govern d’Espanya, i més tard delegat del govern de la Generalitat a Madrid. Alternant la seva passió política amb la dedicació professional al turisme, des de Turisme de Barcelona i també assessorant importants empreses del sector i presidint el saló de Turisme de Catalunya.

Sé que em deixo coses, per exemple la seva dedicació a la publicitat o al cinema. Però no voldria oblidar el que realment importa, el que cal que subratlli avui com a primer secretari del PSC. I el que realment importa és que Raimon era un socialista de cap a peus. El seu compromís polític, la seva lleialtat, la seva valentia i la irrenunciable llibertat del seu esperit crític, van ser una gran aportació al PSC des de molts angles i responsabilitats. Era, de gairebé tots nosaltres, un gran crític. I sovint amb raó.

Home de paraula, i de paraules. També d’escrits, alguns publicats i altres, com ell deia, impublicables. Notes amb reflexions i consells que compartia amb companys i amics. Animador de tertúlies i teixidor incansable de complicitats.

Demòcrata, socialista i catalanista de cap a peus. Socialista del Reagrupament, pallaquista del primer al darrer dia, absolutament desacomplexat.

Socialdemòcrata, dels de la segona internacional, admirador de l’SPD, mai no es va deixar enlluernar per esquerranosos de saló que consideraven la socialdemocràcia com a perillosa derivació dretana. Molts d’ells el van passar per la dreta al cap dels anys. Ell sempre va considerar que calia “substituir un economia al servei del lucre per una economia al servei de les necessitats humanes”.

Catalanista, d’un catalanisme profund, expressat en la llengua materna castellana, i també en un català que alguns catalanistes de segona hora envejaven; mai va deixar que ningú li donés lliçons de patriotisme, i menys que ningú els que amagaven interessos espuris embolcallant-se en banderes que havien de ser i que són de tots. En paraules seves: “El nostre catalanisme és canviant, no inamovible; parteix de la construcció diària de la realitat, amb l’esforç dels seus homes i de les seves dones. I per això, perquè no és un invent de laboratori sinó un servei real al poble, el nostre catalanisme no és antiespanyol sinó que és dialogant i solidari amb la resta dels pobles de les Espanyes”.

D’en Raimon vàrem aprendre a valorar la franquesa i l’amistat, la seva desinhibida llibertat que no va estalviar-li embolics i polèmiques. L’amor a la família, i al ‘pueblo’, San Cristóbal de la Polantera, a León. Permeteu-me que com a petit homenatge acabi llegint unes línies que resumeixen la seva visió del socialisme.

“Construir una societat capaç de lluitar contra les desigualtats entre els pobles, entre els països, entre les regions, entre les ciutats, entre les persones”.

“Una societat que no només cerca la igualtat, la fraternitat i la llibertat, sinó que supera la igualtat treballant per donar la igualtat d’oportunitats als seus conciutadans”.

“Que no només predica la fraternitat sinó que exerceix la solidaritat lluitant contra el racisme i les desigualtats, defensant i proclamant el dret al mestissatge, mestissatge de races, mestissatge de creences, mestissatge de cultures”.

“Que no només defensa la llibertat sinó que proclama el dret a pensar diferent i a expressar les diferències, a fer-les conèixer i a defensar el dret nostre a dir el que pensem i el dret dels que pensen diferent a nosaltres a que ho puguin dir, per tant la llibertat de discrepar i d’expressar les seves discrepàncies”.

“La vella consigna liberal: llibertat, igualtat, fraternitat, la superem amb el nostre socialisme solidari, creador d’igualtat d’oportunitats, i defensor de les nostres llibertats i les dels altres”.

Així pensava en Raimon, així va viure i així va practicar les seves idees. És per això que difícilment serà oblidat per aquells i aquelles que vàrem tenir l’honor i el goig de conèixer-lo i d’estimar-lo.

Intervenció en el debat parlamentari sobre el sistema sanitari públic

INTERVENCIÓ EN EL DEBAT PARLAMENTARI SOBRE EL SISTEMA SANITARI PÚBLIC

Palau del Parlament, 17 de juny de 2015

 

Gràcies, Molt Honorable Presidenta,

Molt Honorable President,

Consellers, Conselleres,

Diputats i Diputades,

El nostre grup parlamentari va sol·licitar la celebració d’aquest ple monogràfic per tal de debatre en profunditat sobre la salut del sistema sanitari català. Estem parlant del 40% del pressupost de la Generalitat de Catalunya, d’un element bàsic d’igualtat de drets de la ciutadania i d’un servei públic fonamental.

Creiem, senyores i senyors diputats, que la política de fortes retallades del govern de Convergència i Unió, que va comptar primer amb el suport del Partit Popular i després amb el suport d’Esquerra Republicana de Catalunya, està erosionant greument el nostre sistema sanitari públic i que, de continuar, el posarà en greu perill.

Creiem, senyor president, que el seu govern no ha situat la sanitat pública catalana entre les seves màximes prioritats. Sols així s’explica la retallada de 1.408 milions d’euros que ha patit el pressupost anual. En aquests moments, la sanitat pública és una de les principals preocupacions dels ciutadans. Recordem que el grau de preocupació sobre la sanitat se situava l’octubre de 2010 en el 3,6 i avui se situa en el 9,2 segons dades del CEO. I, una dada encara més preocupant, el 82,9% de la gent que declara sentir-se més afectada personalment pel problema de la sanitat creu que l’actual govern no està actuant per resoldre’l, dades ben recents recollides també pel CEO.

Em diran, president i conseller, i tindran raó, que la satisfacció dels usuaris de la sanitat és alta. Sí. És així sobretot quan s’acaben els tractaments i les intervencions. Però el problema és mentre arriben, l’allargament del temps de diagnòstic i per realitzar les proves necessàries. El problema és la tensió a la que s’està sotmetent al sistema i especialment a les persones amb problemes de salut i als treballadors de la sanitat.

President, si el sistema sanitari català pateix grans tensions i si ha experimentat un important retrocés en la qualitat en els darrers cinc anys és a causa de la gestió del seu govern, que –convé recordar-ho– exerceix la competència exclusiva en sanitat. A causa de les retallades, sí. Una insòlita retallada del 14% en termes nominals i d’un 22% en termes reals, és a dir, tenint en compte la inflació. Per això tenim 2.600 professionals de l’ICS menys que el 2010, i els salaris s’han reduït un 20% de mitjana en el sector salut. Per això hi ha 1.500 llits d’aguts menys des del 2010 al 2013, segons l’estadística de centres hospitalaris de Catalunya. Per això augmenten les llistes d’espera. Per això col·lapsen els serveis d’urgències, per això i perquè quan vols anar al metge de capçalera has d’esperar fins a 15 dies.

Hi ha greus dificultats per abordar les inversions necessàries per a la renovació tecnològica, i fins i tot hi ha hospitals que tenen dificultats econòmiques per fer front a l’amortització dels equips adquirits anys enrere. Es produeixen derivacions cap a centres privats mentre hi ha hospitals públics amb plantes senceres tancades.

Malgrat tot, el sistema sanitari públic, senyor president, manté en termes generals la seva qualitat en el nucli essencial de l’atenció sanitària gràcies als professionals que hi treballen. Persones que tenen una gran vocació de servei però que han patit una reducció molt significativa dels seus salaris, que han vist incrementats els seus horaris i/o la seva càrrega de treball i que han vist empitjorar en general les seves condicions laborals. Convé subratllar la gran vàlua professional dels treballadors del sistema sanitari, a la tasca dels quals devem un especial reconeixement.

President, mantenir la qualitat del sistema i l’atenció que presta, atendre les necessitats creixents d’una població en procés d’envelliment, promoure l’accés a innovacions tecnològiques i a nous medicaments i tractaments, ens abocaran forçosament, i més si creiem en un sistema sanitari públic, universal i de qualitat, a importants increments de la despesa sanitària pública.

El sistema sanitari públic català està infrafinançat. Des del nostre punt de vista, el repte i l’objectiu són els de convergir amb el finançament sanitari per càpita dels països europeus de referència amb una renda i una composició demogràfica similars a les de Catalunya. Per això creiem que, per començar, cal recuperar el nivell de despesa de 2009: 1.300 euros per càpita llavors que, tenint en compte la inflació, avui serien més 1.430 euros per càpita. Avui, la despesa sanitària per càpita és a Catalunya inferior a la mitjana espanyola.

I no crec equivocar-me si m’avanço al que em diran, senyor president, senyor conseller, em diran que tota la culpa és de Madrid, responsable de tots els mals. Són vostès molt previsibles. I si bé hi ha mals que venen de Madrid, alguns són ben nostres.

El problema, senyor president, és que vostès no han demostrat gaire interès per negociar la revisió del sistema de finançament que hagués hagut d’entrar en vigor l’1 de gener de 2014, i que hagués hagut de millorar el finançament de Catalunya i el de la nostra sanitat pública.

Vostès, senyor president, tampoc no van dubtar a suprimir l’impost de successions, primer, i a recuperar-lo després tot i que a un nivell més baix del que el va deixar el govern anterior. Si no l’haguessin rebaixat potser ens hauríem estalviat una part significativa de les retallades en salut. Han recaptat en cinc anys 1.400 milions d’euros menys. I això no és culpa de Madrid.

Les necessitats de finançament són, precisament, la justificació que es dóna sempre des del Departament de Salut a totes les mesures que estan posant en perill el nostre sistema sanitari públic.

A la sanitat catalana li calen més recursos, sí. Però també li cal que el seu govern, president, li dediqui més atenció i energia política. Li cal una gestió més eficient, utilitzar millor els recursos que tenim, gastar en allò que és important i deixar de gastar en allò que és innecessari.

I això no ha d’implicar cap mena d’obstacle per a la necessària transparència, per a la plena eficàcia dels mecanismes de control.

No compartim, president, en aquest sentit, la frenada al desplegament dels governs territorials de salut, organismes essencials de transparència, participació i control que vostès han ignorat completament demostrant, un cop més, que no creuen gaire en el món local, essencial per a la cohesió social i el benestar a Catalunya, doncs és especialment en clau local on es pot avançar en l’eficiència i l’eficàcia, amb la integració de serveis socials i sanitaris. Aquí trobaríem també la millor recepta per tornar a posar el ciutadà en el centre del sistema de salut, relligant millor l’atenció primària i comunitària amb l’assistència hospitalària.

Alguns casos aïllats han aixecat l’alarma sobre la bondat del nostre sistema sanitari. Cal alertar contra qualsevol pràctica irregular, i en aquest sentit veurem com acaba el cas Innova de Reus. Cal denunciar qualsevol indici de corrupció. I no hi ha millor prevenció per aquests mals que la màxima transparència, el millor control i la introducció de mecanismes de participació en els que també haurien de ser-hi presents els professionals i els usuaris del sistema. Descentralització i opacitat no són, ni han de ser sinònims.

També cal clarificar el marc de relació entre el sistema públic i el sector privat. Necessitem una major separació d’aquests dos móns per evitar els conflictes d’interès en què han incorregut massa persones en els darrers anys. És urgent establir regles d’assignació de recursos que siguin conegudes i d’obligat compliment per a tothom, així com una normativa clara i estricta d’incompatibilitats, i un codi ètic per evitar el transvasament amb finalitats lucratives de recursos humans, tecnològics i financers del sector públic al sector privat.

President, necessitem, per sobre de tot, un govern compromès amb el rebuig a la privatització i a la mercantilització de la sanitat pública. La salut no ha de ser un negoci.

Vaig acabant. Però no vull fer-ho sense reivindicar la universalitat de la sanitat pública, entesa com a dret de ciutadania que no pot estar condicionat ni al nivell de renda, ni a la situació laboral, ni a la situació legal de les persones, ni tampoc al seu lloc de residència. El govern pot comptar amb nosaltres per garantir-ho.

President, la sanitat catalana necessita més recursos, més transparència i més control, també més eficàcia, eficiència i avaluació, i un millor reconeixement als professionals que la integren. Però la sanitat pública catalana requereix també molta més voluntat política que la que el seu govern ha mostrat per defensar-la i millorar-la. Esperem que d’aquest debat se’n pugui derivar un major compromís col·lectiu envers la sanitat pública, i mesures concretes perquè el nostre sistema públic de salut estigui a l’alçada del que el poble de Catalunya mereix.

Moltes gràcies, senyor president, senyores i senyors diputats.

Intervenció davant del Consell Nacional del PSC

INTERVENCIÓ DE MIQUEL ICETA DAVANT DEL CONSELL NACIONAL DEL PSC

Barcelona, 6 de juny de 2015

Companys i companyes,

És molt difícil fer una valoració global de les eleccions municipals. Ens hem presentat a 538 municipis i cada un és diferent. Les eleccions han anat molt bé a Vielha i malament a Barcelona. Celebrem les majories absolutes a Granollers, Santa Coloma o Sant Joan Despí, i les clares victòries a Cornellà, Terrassa o L’Hospitalet. Felicitem Pep Félix Ballesteros i Angel Ros. I els alcaldes i alcaldesses que ho tornaran a ser: a Pineda, Gavà, Viladecans, Sant Boi, Esplugues, Mollet, Mediona, Gelida, Ulldecona, Sant Adrià, Batea, Vilafant, Camprodon i molts d’altres. I alcaldies recuperades com la de Constantí o la de Mataró. Sóc conscient que encara està obert el període de pactes, en el que tindrem bones i males notícies. Però el balanç serà raonablement positiu: en general conservarem les alcaldies que teníem i en guanyarem d’altres, participarem en molts governs locals.

Però també hem patit retrocessos. Alguns retrocessos fins i tot abans de començar: 230 llistes menys que, d’entrada, suposaven perdre uns 420 regidors i uns 36.000 vots.

És difícil fer un balanç general. Però hi ha unes xifres incontrovertibles. Els 531.000 catalans i catalanes que ens tornen a situar com el segon partit de Catalunya en vots. En vàrem obtenir 525.000 a les darreres eleccions al Parlament. I fa un any n’obteníem 359.000 a les eleccions europees. Hem obtingut 1.278 regidors, 67 majories absolutes i 67 relatives.

Tot això un partit al que molts donaven per amortitzat! Que Santa Llúcia els guardi la vista! O millor, els hi augmenti.

Per cert, ara que he parlat de Vielha. Si avui el Conselh Generau d’Aran no té un president d’Unitat d’Aran és per l’existència d’un sistema electoral injust. Us sona? Molt ràpid: Convergència Democràtica Aranesa 1.972 vots, 7 consellers. Unitat d’Aran 2.193 vots, 5 consellers. Hi torno: Convergència Democràtica Aranesa 1.972 vots, 7 consellers. Unitat d’Aran 2.193 vots, 5 consellers. Per tant, i ho direm tantes vegades com calgui, si la proposta de llei electoral catalana no garanteix l’igual valor de tots els vots, no comptarà amb el nostre suport. Ja hem demostrat que es pot garantir el mateix valor de tots els vots i que la demarcació de Lleida tingui 15 representants, 17 la de Girona, 18 la de Tarragona i 85 la de Barcelona. És a dir, com ara. Cap excusa, doncs, per mantenir un sistema que penalitza tots els habitants de la demarcació de Barcelona, siguin de la capital o del més petit dels municipis.

Aquestes eleccions municipals han demostrat que hi ha PSC per estona! La continuïtat del nostre projecte està garantida. I per això permeteu-me que comenci agraint el seu suport al més de mig milió de catalans i catalanes que ens han donat el seu vot. Que agraeixi l’immens esforç fet per les nostres candidatures arreu de Catalunya. Des de Canejan, poble fronterer de França a la Val d’Aran, fins a Ulldecona. Des de Portbou a Gimenells i el Pla de la Font. L’immens esforç de milers de persones, integrants de les llistes del PSC-Candidatura de progrés, d’Unitat d’Aran, afiliats del partit i gent propera. Han fet un esforç immens que he pogut comprovar personalment i ben de prop a més de 150 municipis al llarg d’aquests mesos. Sento en aquests moments un orgull i una gratitud immensa per la feina feta per tanta i tanta gent.

Així, doncs, hi ha PSC per estona. Però no ens podem acontentar amb el que hem aconseguit.

Hem d’analitzar les causes del nostre retrocés, les nostres dificultats d’implantació a la Catalunya interior, la nostra desconnexió amb molta gent jove i les nostres dificultats per representar els vells i nous neguits de les classes mitges urbanes.

Hem pogut comprovar com, en general, la nostra gestió municipal, la personalitat del nostres alcaldes i alcaldesses, i la solidesa dels nostres equips de govern ha merescut novament la confiança ciutadana, però, en general també, hem retrocedit on ja érem a l’oposició. El resultat d’aquestes eleccions és la millor radiografia que podem tenir del nostre projecte, que no són unes sigles, sinó unes persones i una organització. A millors candidats, millors resultats. A millor organització, millors resultats. No sempre, és clar. Hem patit retrocessos a llocs amb bons candidats. A Barcelona mateix, plantejades les eleccions com una disjuntiva, falsa disjuntiva al nostre entendre, entre Xavier Trias i Ada Colau, la nostra campanya ha tingut enormes dificultats per fer-se escoltar, tot i que molta gent coincideix a dir que el nostre candidat i la campanya que ha desenvolupat eren molt bons.

L’anàlisi, doncs, cal fer-lo a cada municipi. Per impulsar els canvis necessaris per fer del nostre partit un projecte encara més útil a la ciutadania.

Perquè Catalunya necessita un PSC fort, els i les progressistes necessiten un PSC fort, i per tenir un PSC fort, ho vaig dir a l’acte del Palau de Congressos: el PSC ha de canviar, la nostra organització ha de canviar, la nostra forma de fer política ha de canviar, la nostra relació amb la societat ha de canviar. I alguns canvis no tenen per què esperar al Congrés del partit, els podem anar impulsant des d’ara. Ho ha de fer cada organització del partit, analitzant els resultats, veient què funciona i què fa temps que ja no funciona. El debat del Congrés ha d’enriquir-se a partir d’aquest anàlisi i de les propostes concretes de canvi. Avui us faig una proposta molt concreta: d’aquí a quatre anys el PSC només hauria de presentar llistes ben arrelades al territori. Hem presentat algunes que no ho estaven, 128 per ser exactes. I heu de saber que només a 36 municipis no hem obtingut cap suport. Això implica que hi ha molta gent amb ganes de votar socialista i que els hem de proporcionar l’oportunitat de fer-ho amb gent arrelada al territori. I cal començar des d’avui aquest esforç.

També hem de valorar els resultats obtinguts a tota Espanya. Amb un Partit Socialista que es consolida com la única alternativa possible al govern del PP, i que guanyarà importants parcel·les de poder institucional. Certament a partir d’acords i aliances. Però sense un PSOE guanyador no hi ha canvi possible. L’únic que pot substituir Mariano Rajoy al capdavant del govern d’Espanya és Pedro Sánchez. Jo ja sé que hi ha qui li agrada molt la sèrie Joc de Trons, a mi també, però aquí no es tracta d’un Joc de Trons en el que compta l’astúcia. Estem en un joc democràtic en el que compta la força dels vots i, es miri com es miri, qui pot i ha de substituir Cospedal és Emiliano García-Page, qui pot i ha de substituir Monago és Guillermo Fernández Vara, qui pot i ha de substituir Fabra és Ximo Puig, qui pot i ha de substituir Bauzá és Francina Armengol i qui pot i ha de substituir Luisa Fernanda Rudi és Javier Lambán. Qui pot i ha de substituir Mariano Rajoy a La Moncloa el proper novembre és Pedro Sánchez, i té tot el nostre suport per aconseguir-ho.

Certament és hora de pactes. Diàleg, negociació i pacte. Nosaltres volem pactar i sabem pactar. Nosaltres volem governar i sabem governar. Als Ajuntaments, les Comunitats Autònomes i l’Estat. D’altres han de demostrar encara que vulguin i sàpiguen pactar i que vulguin i sàpiguen governar.

A Catalunya també cal pactar. Nosaltres no volem cap mena d’inestabilitat als Ajuntaments, volem governs sòlids i estables, sustentats en sòlides majories. Governs de progrés.

I vull ser molt clar al respecte: no tenim cap acord de tipus general amb cap força política. Volem governs de progrés, governs, com us deia, sòlids i estables, sustentats en sòlides majories. Respectant la voluntat ciutadana. Per cert, una clara majoria de badalonins i badalonines no volen seguir amb l’alcalde que tenen. Ell va voler fer un plebiscit sobre la seva particular forma de ‘netejar Badalona’ com deia el seu eslògan, i ha perdut aquest plebiscit. No podem contemporitzar amb els que practiquen polítiques d’enfrontament i divisió per raó de raça, religió o origen. No, no i no!

Cal respectar la voluntat majoritària i llegir bé els resultats electorals, que es produeixen en contextos locals determinats, i per això la decisió dels pactes correspon prendre-la a cada lloc. Perquè no es tracta només d’assegurar investidures, es tracta sobretot d’assegurar quatre anys de govern.

Per exemple, crec que no convé que Barcelona tingui un govern amb l’únic suport d’onze regidors i regidores d’un total de quaranta-un. Nosaltres estem en disposició de parlar i acordar, no només investidures, que són importants, sinó també governs que durin quatre anys i que puguin desenvolupar un programa de progrés. I tampoc no entenc que calgui esperar el 27 de setembre per establir acords municipals. La ciutadania ha parlat i ara cal començar a treballar d’acord amb aquest mandat popular.

Molts consistoris estan força fragmentats. Hi ha nou partits a Mataró, em sembla, oi? Doncs bé, cal treballar a Mataró i a tot arreu per governs estables, sabent que pactar vol dir acostar posicions i que molts estiguin disposats a renunciar a algunes pretensions legítimes però que no tenen el consens suficient. Per nosaltres no quedarà.

Dit això, no deixa de ser estrany que els mateixos que consideren que el PSC té l’obligació de donar suport a Badalona a la candidatura Badalona en Comú perquè és la llista més votada, trobin encertat que Terrassa en Comú maniobri per evitar la investidura de l’alcalde del PSC, cap de la llista més votada a Terrassa. No està de més fer una crida a la coherència, i demanar a tothom que estigui a l’alçada de les circumstàncies. Poso aquest exemple com en podria posar molts d’altres.

*************

El passat dia 1 es va posar en marxa el nostre procés de primàries. Amb un triple repte, elegir el candidat socialista a la presidència del govern d’Espanya, el candidat o candidata socialista a la presidència de la Generalitat i el cap o la cap de llista socialista al Congrés per la demarcació de Barcelona. Ja sabem que Pedro Sánchez opta a la presidència del govern d’Espanya. Ara cal donar el següent pas.

Quan vaig ser elegit primer secretari, en un moment de gran dificultat, vaig dir que estava disposat a assumir les meves responsabilitats amb totes les conseqüències i fins al final. I he volgut esperar a avui, a aquest Consell Nacional, per formalitzar la meva precandidatura a les eleccions al Parlament de Catalunya. Sí, companyes i companys, si ho voleu, seré el vostre candidat a la presidència de la Generalitat en les eleccions del proper 27 de setembre.

En aquest instant lliuro al president de l’Autoritat Electoral del partit l’escrit per tal de poder començar a recollir els corresponents avals.

Sóc conscient de la transcendència de la meva decisió i la prenc de forma lliure i entusiasta, empès per una voluntat de servei, sí, però amb moltes ganes de portar la bandera que un dia van aixecar Joan Reventós, Raimon Obiols, Joaquim Nadal, Pasqual Maragall, José Montilla i Pere Navarro.

Certament serà una campanya ben diferent a totes les que hem viscut. I jo les he viscut totes molt de prop des de 1980. Però tinc moltes ganes de fer-la, tinc moltes ganes de defensar els nostres plantejaments, tinc veritable passió per demostrar que hi ha un camí millor per Catalunya. Que portem quatre anys perduts, sense cap nova competència, cap nou projecte, cap nova inversió potent, cap avenç. Que no hem obtingut ni un pacte fiscal ni una consulta que serveixi per arreglar el problema que tenim. Que portem quatre anys d’embolics sense resultats positius i tangibles. Que no volem dividir els catalans en una baralla en el que hi hauria un 40% de perdedors. Que volem preservar la unitat civil del poble de Catalunya. Que no hi ha una sortida unilateral al problema d’encaix entre Catalunya i la resta d’Espanya.

Estic convençut que tothom arribarà més tard o més d’hora a reconèixer que tenim raó, que no hi haurà consulta si no és legal i acordada, que la millor manera d’organitzar la diversitat nacional en un Estat democràtic membre de la Unió Europea és el federalisme. Que el camí més ferm és negociar una profunda reforma constitucional i sotmetre-la a referèndum. Que això només serà possible quan canviï l’escenari polític en el conjunt d’Espanya i que això ho tenim a tocar de dits a finals del proper mes de novembre.

Quantes coses ens hem hagut de sentir dir! Tantes com ara se sent dir la direcció d’Unió Democràtica de Catalunya!

Cada dia hi ha més gent que reconeix que no hi haurà solució sense diàleg entre governs; que no es pot obviar la legalitat vigent, que pot ser modificada a través dels mecanismes previstos; que cal descartar qualsevol escenari que ens situï fora de la Unió Europea. Es digui el que es digui, el full de ruta signat entre CiU i ERC desconeix aquestes veritats evidents. Potser per això ja parlen de revisar-lo. Quants fulls de ruta portem? Quant de temps més volen que perdem, quantes energies, quantes oportunitats?

El 27 de setembre decidim entre quatre anys més d’embolics sense resultats o quatre anys de recerca de solucions justes i d’amplis acords.

Tinc ganes de reivindicar un govern que faci de la reactivació econòmica i la creació de llocs de treball la seva prioritat absoluta. Un govern que aturi les retallades en sanitat, educació i protecció social. Un govern que lluiti contra la corrupció i el frau fiscal. I, sí, un govern que arribi a un acord amb el govern d’Espanya per reconèixer Catalunya com a nació, per blindar el nostre autogovern, per assegurar les competències de la Generalitat en educació, llengua i cultura, per assolir un nou pacte fiscal. Un acord sotmès al vot de la ciutadania a través d’un referèndum legal i vinculant.

A les eleccions tots els candidats diuen que volen ser presidents. Sí. Però només n’hi haurà un de president, i no ho serà per majoria absoluta. El 28 de setembre caldrà posar-se d’acord. I qui millor que nosaltres per treballar per l’acord? Qui millor que un partit que no es resigna a l’esquinçament de la societat catalana, un partit que no persegueix la ruptura amb la resta d’Espanya, un partit que té la justícia social com a nord, un partit inequívocament catalanista i compromès amb l’autogovern. Un partit que sap governar i sap pactar. Un partit capaç de teixir complicitats Catalunya endins i Catalunya enfora. Un partit capaç d’enfortir i eixamplar el consens catalanista i que no es deixarà endur per un frontisme de conseqüències imprevisibles.

Tinc ganes de defensar un projecte en el que crec de forma apassionada, vull fer-ho des d’arguments ben sòlids i també des d’un respecte exquisit pels adversaris. Aspiro a fer-ho des de la sinceritat, sense abandonar mai el principi de realitat i el de responsabilitat. Convençut que en l’hora difícil de la política catalana, els nostres principis, els valors i els plantejaments que defensem seran la millor brúixola per sortir de l’embolic en que ens ha ficat una finalitat i una estratègia equivocades.

Prou d’experiments. Prou perdre el temps. Prou perdre de vista els problemes reals de la gent víctima de la crisi i de les retallades. Prou defugir les pròpies responsabilitats. Prou enfrontaments estèrils.

Fa gairebé un any us vaig dir que era hora d’arremangar-se per a reconstruir el projecte del PSC.

Avui us dic que és hora d’arremangar-se per servir els ciutadans i ciutadanes de Catalunya.

Si així ho voleu, encapçalaré aquest esforç.

Si així ho voleu impulsaré amb tots vosaltres el canvi que convé a Catalunya i convé a tot Espanya.

Si així ho voleu em deixaré la pell com a candidat socialista en les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya.

Moltes gràcies!

Intervenció a l’acte “La lluita per la igualtat en la Catalunya del segle XXI”

mi070215

Molt bon dia, amigues i amics, companyes i companys,

Ens mereixíem un acte així!

Gràcies a tots i a totes per la vostra assistència.

Agraeixo molt especialment les intervencions dels amics i amigues que han volgut participar en aquest acte, mostrant el seu compromís amb la causa de la igualtat, la nostra utopia.

Gràcies Albert, Rosa, Carme, Josep Maria i Joan Carles.

Aquest és un acte important per a nosaltres, vol marcar la renovació del nostre compromís, però també vol assenyalar un nou inici. Com va dir Willy Brandt: “Recordeu sempre la vostra força i que cada nova època requereix noves respostes”.

Venim de lluny, de molt lluny, ho hem vist al vídeo. Som del partit de Joan Reventós, de Josep Pallach, de Paco Ramos, de Maria Aurèlia Capmany, d’Ernest Lluch, de Marta Mata, de Jordi Solé Tura, d’Antonio Santiburcio i de tants i tants altres. Gent de pedra picada, disposada a picar pedra. Gent com nosaltres. Ens cal molta més gent així.

Venim d’una llarga història de lluites obreres, democràtiques, catalanistes, federalistes, feministes, culturals, pacifistes, socialistes, sindicals, ecològiques i socials.

Som fills d’un moviment històric que no s’improvisa. No va néixer ni en platós de televisió ni en cenacles elitistes. Som una força en la que els protagonismes individuals mai no obliden la dimensió col·lectiva del nostre compromís. Volem canviar les coses, els pobles, les ciutats, Catalunya, Espanya, Europa i el món. Volem canviar les coses des dels valors de llibertat, igualtat, justícia, fraternitat i solidaritat.

Som una força impulsora de transformacions socials, un partit que es presenta amb humilitat davant la societat catalana, conscient dels seus errors i mancances, però també orgullós de la seva trajectòria i dels avenços que han estat assolits gràcies als nostres esforços.

Cap partit a Catalunya o a Espanya pot dir que ha contribuït més que els socialistes a la llibertat i al progrés dels nostres conciutadans i conciutadanes.

La conquesta i consolidació de la democràcia, el retorn de les institucions a l’exili amb el president Tarradellas al capdavant, la Constitució i els dos Estatuts, la incorporació d’Espanya a les institucions europees, l’impuls a l’Estat del Benestar, sanitat, educació, pensions no contributives i ajut a la dependència, l’ampliació dels drets i les llibertats, són fites de les que ens sentim legítimament orgullosos.

Ho torno a dir: cap partit a Catalunya o a Espanya pot dir que ha contribuït més que els socialistes a la llibertat i al progrés dels nostres conciutadans i conciutadanes.

Fa poc més d’un any d’aquell Tren de la Llibertat en que moltíssimes dones de tota Espanya van aturar en sec l’ofensiva de la dreta contra els drets de les dones. Cal retre homenatge a totes les lluites que han fet possible avançar, i a totes aquelles que han evitat els retrocessos. Perquè, desgraciadament, els drets i els avenços no són mai irreversibles. I els combats han de ser permanents com, per exemple, contra la violència i els crims masclistes.

Dit això, hem comès també alguns errors que cal reconèixer i rectificar. Com ho fa sense embuts la Crida que avui presentem.

El nostre repte és renovar el compromís amb els valors que donen sentit a la nostra existència i la nostra lluita, i ser capaços de traduir-los en acció política i transformacions que cal impulsar a la Catalunya d’avui.

Per això volem escoltar totes les veus que vulguin ser escoltades. I comptar amb tots i totes els que vulguin fer avançar amb nosaltres la causa del socialisme i la causa de Catalunya. Per això volem avançar cap a un Congrés Obert i cap a un Consell Obert dels i de les Socialistes de Catalunya.

Socialistes de Catalunya, posant per davant les persones i la voluntat unitària. Socialistes de Catalunya, aplegant els homes i les dones que lluiten per la causa de Catalunya i la causa del socialisme. Més enllà d’un partit, la força d’un moviment.

La causa de Catalunya, és clar, la causa dels catalans i les catalanes, la nostra identitat, el nostre autogovern, la nostra cohesió social, la nostra unitat civil, el catalanisme transversal, patrimoni comú, indivisible, unitari, que no deixarem segrestar per ningú, ni que sigui trepitjat per ningú.

I la causa del socialisme, sí.

Escolteu la definició de socialisme que ens va llegar Jordi Solé Tura el 1998.

“Sempre he entès el socialisme com una passió per la dignitat de la persona, és a dir, per la igualtat i la solidaritat en una societat lliure. Per això l’empenta moral i política del socialisme continuarà viva mentre hi hagi desigualtats, injustícies, discriminacions i humiliacions.

Des del punt de vista polític això vol dir una lluita continua per reformar les nostres societats, en el ben entès que les reformes són molt més difícils i complexes que les revolucions.

El problema actual és que encara vivim de les lluites, les victòries i les derrotes del passat, fins i tot del passat immediat, quan el concepte de socialisme anava vinculat als grans canvis de la revolució industrial, a les guerres colonials i mundials, a la defensa de democràcies amenaçades i a la divisió en blocs.

En el futur aquesta lluita pels mateixos objectius es farà en un món més dominat per grans centres de poder supraestatals i grans mitjans de comunicació, però també en un món protagonitzat per sectors socials històricament marginats. Serà per damunt de tot, la lluita per la igualtat entre homes i dones, entre ètnies i entre societats avançades i endarrerides. I espero també que un món on el nou paper de les ciutats, les nacionalitats i les regions permetrà, per fi, superar les velles concepcions nacionalistes”.

Parlo de la causa del socialisme entre d’altres coses perquè, com deia Ulrich Beck, “La renúncia oberta a la utopia és un xec en blanc a l’abandó de la política per part de la pròpia política. Només qui és capaç d’entusiasmar-se, guanya suport i conquereix el poder”.

Nosaltres volem embridar el capitalisme global per sotmetre l’economia al benestar de les persones i dels pobles, just el contrari del que succeeix ara. Recordem el que ens deia Tony Judt: “La dreta utilitza la crisi com a excusa per a desplegar acarnissadament les seves prioritats: menys Estat, menys protecció social, menys solidaritat”. Nosaltres ens oposem frontalment a això. Amb paraules i, sobretot, amb actituds, amb fets, amb accions de govern.

Som una esquerra democràtica, reformadora i transformadora, amb vocació majoritària i de govern. Capaç de reivindicar i de denunciar, sí. Però també capaç de governar i de canviar la realitat, de combatre les injustícies, de construir una societat millor.

Som conscients que l’economia de mercat funciona sobre la base del benefici i l’obsessió per les possessions materials, però no ens volem resignar a una organització social que es limiti a prendre nota de les desigualtats, les injustícies i els desequilibris, a una societat que només trobi satisfacció en el consumisme desaforat, a una societat de mercat. Cal que recuperem la crítica a les desigualtats, les crisis, la precarietat, l’alienació i la pobresa generades pel sistema capitalista. Precisament perquè som socialistes. Però no volem ser una força que es limiti a denunciar, a reivindicar, volem transformar la realitat, canviar les coses, des del govern i des de l’acció social, política i cultural. Volem recuperar la cultura crítica i la capacitat transformadora.

El model neoliberal és incapaç de situar les persones per sobre del benefici. I nosaltres no acceptem com a inevitables ni l’atur, ni la pobresa, ni les desigualtats. Així doncs, els reptes són clars: la regulació del sistema financer, l’abandó del dogma de la mà invisible del mercat, la submissió del lliure comerç a normes socials i ambientals, evitant confondre drets amb mercaderies que sols estan a l’abast dels que les poden comprar, recuperant el prestigi de la política i de lo públic, introduint elements de democràcia econòmica com la cogestió a les empreses, potenciant l’economia social, rebutjant la desregulació sistemàtica de la relació entre empresaris i treballadors.

Por primera vez en la historia, el cambio de civilización al que estamos asistiendo no está comportando una ampliación de los horizontes de progreso, al contrario, suscita miedos e inseguridades, genera paro y desigualdades, agota los recursos naturales del planeta, amenaza el medio ambiente y condena a la precariedad y a la pobreza a muchas personas. Y por esto necesitamos, entre otras cosas, una buena regulación de los mercados globales y unos Estados Unidos de Europa.

Debemos reconstruir nuestro proyecto político para hacer frente a los retos de la globalización, del individualismo egoísta y del repliegue comunitario. Hemos de hacer frente al miedo que es el caldo de cultivo de los populismos demagógicos, xenófobos o identitarios que nos acechan, y que estimula el conservadurismo y la ley de la selva.

Hemos de buscar con todos aquellos y aquellas que lo deseen, las respuestas a nivel local, europeo y global, para construir un nuevo proyecto capaz de alumbrar una nueva sociedad más libre y más segura, más próspera y más justa. Sin olvidar que la crisis económica es también una crisis energética y ambiental. Y que la fractura social que va creciendo tiene una expresión cada vez más dura en los núcleos urbanos, agravando viejos problemas y creando nuevos problemas que conviene conocer y afrontar.

Vull insistir en la nostra vocació de govern, reivindicant la feina feta pels governs socialistes presidits per Felipe González i José Luis Rodríguez Zapatero, per tants i tants governs municipals, i pels governs d’esquerres presidits per Pasqual Maragall i José Montilla. I vull recordar que des de que governa CiU amb el suport d’ERC, hi ha menys persones treballant, tenim més desigualtats, més pobresa, més retallades i Catalunya ha doblat el seu deute i, a més, ens han embarcat en una nòria i en un carreró sense sortida.

Una nòria que gira i gira però que és incapaç d’impulsar canvis tangibles. Una nòria que no pot amagar la veritat ni la complexitat dels problemes als que ens enfrontem.

Quina és la nostra realitat avui?

  1. 194.000 llocs de treball perduts des de l’any 2010
  2. 111.000 famílies sense ingressos
  3. Mig milió de persones amb feina però en risc de pobresa
  4. La taxa d’activitat i d’ocupació dels homes continua sent 10 punts més alta que la de les dones
  5. La pobresa infantil severa se situa 11 punts per sobre de la mitjana europea
  6. 320.000 famílies declaren que no poden mantenir l’habitatge a una temperatura adequada

Davant d’una verdadera situació d’emergència social, hem de fer front a l’immobilisme de la dreta i denunciar les solucions màgiques que ofereixen paradisos il·lusoris.

No hi ha solucions miraculoses. Us poso un petit exemple. Aquests dies s’està impulsant un debat sobre un projecte de Constitució catalana, que sembla que té molts entusiastes, però pocs la deuen haver llegit llegida, crec. Mireu, article 30, “Amb independència de la seva situació administrativa o laboral, totes les persones tenen dret a l’assistència sanitària gratuïta en cas d’urgència”. Sí, ho heu sentit bé, “en cas d’urgència”. Aquest és el nou país que ens proposen? No és el nostre nou país, en cap cas. Nosaltres volem un dret a la salut, un dret a l’assistència sanitària gratuïta per tothom quan ho necessiti, sigui o no urgent. Un altre exemple, enguany, en els pressupostos acordats entre CiU i ERC, zero euros a les escoles bressol.

Menys paraules buides, menys procés, menys estructures d’Estat, i més vetllar per l’estat de les estructures que ja tenim, els drets i les oportunitats de les persones. Més sanitat, més educació i menys ambaixades. Menys fulls de ruta i més idees clares. Més dir la veritat: no hi haurà una solució unilateral. L’únic camí és el del diàleg, la negociació i el pacte, la resta és fer volar coloms i enganyar el personal.

Menys parlar d’independència i més lluitar contra les dependències. No volem que la salut o l’educació depenguin de si les pots pagar o no. No volem que el benestar dels infants depengui del nivell adquisitiu de les seves famílies. No volem que els subministres imprescindibles d’aigua, llum i gas depenguin de si ets o no pobre. Volem lluitar contra les dependències, de veritat.

Volem un canvi de debò, d’arrel, volem viure d’una altra manera, volem viure altrament, i veure les coses amb una altra ment. Una altra manera de pensar, una altra manera d’enfocar la vida, una altra manera de valorar les coses, una altra manera d’establir prioritats, un altre sistema de valors. Una alternativa de veritat, això volem construir.

Volem canviar Espanya, volem reformar l’Estat, volem un acord per canviar la Constitució i fer d’Espanya un Estat federal en que l’autogovern de Catalunya i la defensa dels interessos dels catalans i les catalanes tinguin les màximes garanties. Però no volem ni l’esquinçament de la societat catalana ni la ruptura amb la resta de pobles d’Espanya. I volem poder votar aquest nou pacte.

Que no me digan que no se nos entiende. Queremos cambiar España, queremos reformar el Estado, queremos un acuerdo para cambiar la Constitución y hacer de España un Estado federal en el que el autogobierno de Cataluña y la defensa de los intereses de los catalanes y las catalanas tengan las máximas garantías. Pero no queremos ni el desgarro de la sociedad catalana ni la ruptura con el resto de pueblos de España. Y queremos poder votar este nuevo pacto. Más claro, agua.

Per ser fidels a la nostra història i lleials amb el nostre compromís polític, per ser capaços de seguir treballant pels canvis necessaris, el PSC ha de canviar, la nostra organització ha de canviar, la nostra forma de fer política ha de canviar, la nostra relació amb la ciutadania ha de canviar.

Entrem en un any decisiu per a la reconstrucció del nostre projecte polític, la preparació de les eleccions municipals, autonòmiques i generals ens ha de servir per obrir-nos als sectors progressistes, per estrènyer els nostres lligams amb els treballadores i les treballadores, els emprenedors i les emprenedores i el nostre jovent. Per ser més, per ser millors, per canviar les coses.

I hem d’enriquir el nostre projecte polític a partir d’un debat profund al voltant dels deu eixos que conté la crida que avui presentem. Per un Congrés Obert centrat en un debat d’idees que hagin estat contrastades amb molta gent, amb molts sectors, a tot arreu, sense embuts ni prejudicis. Treballant amb els sindicats, amb el moviment associatiu progressista, la gent d’esquerres.

  1. Substituir les polítiques d’austeritat per polítiques d’impuls econòmic i de creació de llocs de treball.
  2. Combatre les desigualtats, la precarietat i la pobresa, i impulsar un pla de rescat social.
  3. Defensar l’Estat del benestar com a mecanisme essencial per a l’equitat i la igualtat d’oportunitats.
  4. Defensar i promoure la qualitat de l’escola pública i el dret de la ciutadania a la cultura, recolzant els creadors, les creadores i les indústries culturals.
  5. Defensar la qualitat de la sanitat pública rebutjant la seva privatització i el seu empetitiment.
  6. Impulsar la sostenibilitat i combatre els hàbits del consumisme i el malbaratament.
  7. Impulsar una Europa social i democràtica capaç d’embridar el poder financer i especulatiu.
  8. Revitalitzar la democràcia, amb nous sistemes de participació, partits més oberts i transparents i un nou sistema electoral.
  9. Establir una administració pública absolutament transparent, oberta a l’escrutini permanent de la ciutadania i amb tolerància zero envers la corrupció.
  10. Promoure un nou acord amb la resta d’Espanya que ens permeti votar.

Renovar, innovar, canviar. Obrir-nos, anar a buscar talent, complicitats. Fer xarxa. Aprofitar la preparació de les eleccions municipals com a palanca de renovació. Fent de les eleccions municipals una reivindicació de la política més noble i altruista, dels canvis des de baix, atenent els problemes reals, treballant pel que realment importa. Aquest és el nostre compromís, el nostre combat.

Amigues i amics, companyes i companys, us convido a seguir treballant pel socialisme i per Catalunya.

Us convido a llegir, debatre i difondre la Crida dels Socialistes de Catalunya.

Us convido a cridar junts, ben fort,

Visca, visca, visca, Catalunya socialista!

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 97 other followers