Notícies i articles

Us recordo que gairebé cada dia recomano articles a través de Twitter i de la meva pàgina a Facebook. Aquí hi trobareu les meves intervencions més recents, i aquí accediu al meu Arxiu. Ho trobareu tot plegat al meu web personal miqueliceta.cat Aquest Diari continua al blog del meu web.

Pregunta al President

PREGUNTA DEL PRESIDENT DEL GRUP PARLAMENTARI SOCIALISTES – UNITS PER AVANÇAR AL PRESIDENT DE LA GENERALITAT

Parlament de Catalunya 23 d’octubre de 2019.

[enllaç al vídeo]

Gràcies senyor president.

Em permetrà que les primeres paraules siguin de condol i solidaritat per les víctimes i els afectats dels aiguats.

La meva pregunta, senyor president, és senzilla. Quina és la raó per la qual no ha cregut convenient reunir-se amb els líders de les forces polítiques parlamentaries catalanes després de coneguda la sentència del Tribunal Suprem, les manifestacions de rebuig a la sentència i els episodis de violència urbana que s’han produït a les principals ciutats del país?

********************

No sé què dir-li amb aquest segon episodi del Polònia que protagonitza la presidència de la Generalitat al voltant d’un telèfon. Potser que li recordin quines són les seves obligacions. La primera, respondre les preguntes dels grups en aquest ple i no trobar excuses lluny d’aquí perquè vostè sap perfectament que no ha fet el que havia de fer.

Li vaig fer una carta precisament per recordar-li tres coses que em semblaven fonamentals.

La primera. La necessitat d’una condemna rotunda de la violència, de la produïda i de la que es pot produir. Perquè per desgràcia vostè, que ha alimentat els sectors més radicals, segurament es veu més obligat que altres a manifestar el seu rebuig. Però jo crec que tots els catalans i catalanes agrairien que vostè digués que no ens convé, no ens va bé, que rebutgem la violència i volem aïllar els violents, particularment aquesta setmana en què molta gent es vol manifestar en defensa del seu criteri.

Segona. El seu govern és el món al revés. Per un govern la policia d’un país té presumpció de professionalitat. Jo vull afirmar el nostre suport als Mossos d’Esquadra. I això no treu que, com ha dit abans el conseller d’Interior, si s’ha produït algun fet anòmal, si no s’han complert els protocols d’actuació, sigui el propi cos el que depuri responsabilitats. Vostè ha parlat d’una comissió d’investigació. Sap per què serveixen les comissions d’investigació? Per escatir responsabilitats polítiques, i aquestes no poden ser més clares. La del conseller d’Interior i la de vostè mateix, que és el comanament suprem del cos de Mossos d’Esquadra.

I tercear. President, si vol parlar en nom de tots, si vol exercir en plenitud la seva responsabilitat institucional i parlar en nom del país, que és el que sembla que vol, reuneixi’ns, parli i conegui la opinió de tots els grups parlamentaris, no només dels que donen suport al seu govern.

Vostè no està a l’alçada president i per això vam demanar la seva dimissió. Avui reiterem que només d’unes noves eleccions i un nou govern podrem trobar camins per resoldre el problema que ens aclapara.

La sentència no és el final

LA SENTÈNCIA NO ÉS EL FINAL

article publicat a El Periódico de Catalunya, 19.10.2019

 

La Sentència de la Sala 2a del Tribunal Suprem acordada per unanimitat i que condemna els líders del procés independentista pesarà com una llosa sobre la política catalana durant molt de temps. L’impacte emocional que senten molts catalans, no tots independentistes, i la controvèrsia suscitada per la decisió del Tribunal em mouen a compartir algunes reflexions.

1. Espanya és una democràcia. Encara que hi hagi qui ho discuteixi, Espanya és una de les 20 democràcies plenes segons els índexs internacionals més acreditats. Aquesta és també la convicció dels Estats membres de la Unió Europea i de l’ONU. Espanya és un Estat de dret, en el qual regeix la separació de poders segons la qual el poder legislatiu fa les lleis i el poder judicial sanciona els que no les compleixen. La sentència és la culminació d’un judici que es va produir, precisament, perquè alguns van decidir saltar-se la llei. Evidentment si la política hagués encarrilat el que era i és un problema fonamentalment polític , aquesta qüestió no hagués arribat als tribunals.

2. Les sentències han de ser acatades per discutibles que puguin ser. I aquesta sentència, a més, es pot recórrer davant el Tribunal Constitucional i el Tribunal Europeu dels Drets Humans. La nostra Constitució empara el dret a la lliure expressió, reunió i manifestació, entre d’altres. Aquests drets s’han d’exercir pacíficament i des del respecte als drets dels altres. I l Estat de dret s’esfondraria si qui no compartís el contingut d’una llei o d’una sentència no estigués obligat a complir-la. Les institucions polítiques tenen un especial deure de respecte a les decisions judicials precisament en atenció a la separació de poders que afortunadament regeix a Espanya .

3. Molts vàrem advertim que la via unilateral i il·legal presa pels independentistes no només estava condemnada al fracàs sinó que comportaria greus conseqüències. Malauradament no es van atendre les nostres advertències. Si el fracàs de la política i la decisió d’alguns d’infringir la legalitat ens ha portat a un judici i a una sentència, ara hauríem d’intentar que aquesta sentència no ens impedeixi retornar a la política, a un procés democràtic de diàleg, negociació i pacte que pugui abordar els problemes de fons. Començant per un diàleg entre catalans. No em canso de recordar que per promoure una reforma estatutària cal construir un consens que reuneixi com a mínim a 2/3 dels membres del Parlament, i avui no hi ha un acord que reuneixi aquesta majoria.

4. El diàleg té un requisit previ: la plena acceptació de les regles de joc. Sense una acceptació plena de la legalitat vigent, que incorpora els mecanismes per a la seva modificació a través de les majories corresponents, el diàleg és impossible. Si persisteix l’obstinació en la recerca de falses dreceres, de vies unilaterals i il·legals per part de l’independentisme, el diàleg esdevé impossible. Qui o quins seran els dirigents independentistes capaços de dir-los-hi la veritat als seus seguidors sobre tot el que ha succeït fins avui, capaços de reconèixer que la via unilateral ha fracassat per sempre i que només des del diàleg podrem aconseguir un acord? Un acord primer, entre els catalans, i un acord després amb el conjunt dels espanyols. Un acord que pugui finalment ser sotmès a referèndum.

5. Per arribar a l’acord caldrà temps però hauríem, precisament per això, de començar com més aviat millor. Hem de crear les condicions de confiança sobre les quals construir el pacte necessari. I començar per manifestar el respecte per totes les posicions. Per a alguns el diàleg sembla limitar-se a que els altres acceptem el 100% de les seves condicions. I si no ho fem, dir-nos que no som demòcrates. No és així com arribarem enlloc. Nosaltres no volem un referèndum per certificar una divisió. Ho volem per certificar un acord. Un acord que no pot ser el manteniment de l’statu quo, ni tampoc la ruptura amb la resta d’Espanya. Un acord que implicarà un autogovern més sòlid, un millor finançament i una participació directa en la presa de decisions per part de l’Estat. Un Estat que reconeixerà la personalitat nacional de Catalunya i el caràcter pluricultural i plurilingüe d’Espanya. Si algú necessita referències, pot trobar-les a la Declaració de Granada subscrita pel PSOE el 2013. http://www.declaraciondegranada.es/

Intervenció a la compareixença del President de la Generalitat

INTERVENCIÓ EN LA COMPAREIXENÇA DEL PRESIDENT DE LA GENERALITAT, 17.10.2019

[enllaç al vídeo]

[enllaç al vídeo de la rèplica]

Moltes gràcies, senyor president,

Molt Honorable president de la Generalitat,

Vostè va demanar comparèixer per informar sobre els darrers esdeveniments de l’actualitat política i judicial. I sens dubte vostè volia, com ho ha fet, fixar la posició del seu govern sobre la recent sentencia del Tribunal Suprem.

La nostra posició al respecte és ben coneguda. Sigui quina sigui l’opinió que ens pugui merèixer a cadascú de nosaltres, la sentència dictada per unanimitat per la sala 2a del Tribunal Suprem aquesta sentència ha de ser acatada.

I ha de ser acatada especialment per les institucions. No té cap sentit enfrontar la legitimitat del poder judicial amb el caràcter representatiu de les institucions siguin parlamentàries, municipals o les que siguin.

I això és el que vostès estan fent amb les seves actituds profundament irresponsables i amb conseqüències que veiem aquests dies als carrers i places de pobles i ciutats de Catalunya.

Mentre als Ajuntaments es fan aprovar mocions, avui al Parlament només es fan discursos.

Vostès ho neguen cada dia. Però els ho tornem a dir: Vivim en una democràcia, en un Estat de dret, sí una de les 20 democràcies plenes segons tots els indicadors internacionals. Un règim de separació de poders que atorga al poder judicial amb caràcter exclusiu la responsabilitat d’aplicar les lleis aprovades pel poder legislatiu, i ho fa dictant sentències.

En un Estat de dret, tots estem sotmesos a la llei i tenim l’obligació d’acatar les resolucions judicials, sigui quina sigui la nostra particular opinió al respecte.

Lògicament, en una democràcia també les resolucions judicials estan subjectes a la crítica. La Constitució garanteix el dret a la lliure expressió i també els drets de reunió i manifestació. I tothom té el dret a fer sentir la seva veu pacíficament, des del respecte a opinions diferents i des del respecte als drets al treball i a la mobilitat del conjunt de la ciutadania.

La majoria de nosaltres hem lamentat en un o altre moment que un conflicte de naturalesa política acabés als Tribunals sense que des de la política s’hagués trobat un marc de diàleg i de solució. Però no podem deixar de dir que la intervenció de la Justícia era imprescindible si algú o alguns decidien saltar-se la llei. Que és el que va passar.

Moltes vegades des d’aquesta tribuna vàrem advertir del risc de decisions il·legals i vàrem dir que la via unilateral estava condemnada al fracàs. I el temps ha demostrat que teníem raó.

Intentar liquidar la Constitució i l’Estatut i intentar trencar la integritat territorial espanyola vulnerant la legalitat constitueixen el delicte que finalment el Tribunal Suprem ha qualificat de sedició, seguint en aquest aspecte el criteri de l’Advocacia de l’Estat i no el de la Fiscalia del Tribunal Suprem.

Per cert, President, si cita editorials del Financial Times, faci-ho bé, si us plau. Llegeixo: A democracy that respects the Rule of Law is required in the public interest to hold to account anyone who undertakes an illegal act.

Spain is not an exception. There is little reason to believe that the trial in the Supreme Court was anything other than a fair process.

Per tant, el Financial Times considera que va ser un judici just. Certament, aquella editorial diu coses importants que convé recordar:

“Prison sentences cannot solve Catalonia’s crisis”. Totalment d’acord.

“Political reconciliation is needed in Spain, even if secessionists trial was legitimate.”

Això és el que diu el Financial Times.

El que cal que fem a partir d’ara és retornar a la política, el lloc del que mai hauria d’haver sortit el problema. I això sols és possible des del respecte pel marc legal que pot ser modificat a través de processos de reforma a través dels mecanismes i les majories previstos a la pròpia llei.

I a partir d’un diàleg entre les forces polítiques per construir els necessaris consensos.

Però vostè ja va anunciar que aquesta etapa política era de confrontació, tot el contrari del diàleg.

Avui, President, no hem sabut veure propostes concretes per superar l’actual bloqueig. Bé, sí, “ho tornarem a fer”. Vostè ens proposa que reiterem els errors que ens han portat fins aquí: divisió, unilateralitat, il·legalitat. Si fem el mateix, el resultat serà el mateix, però amb una societat encara més dividida, encara més afeblida.

Les diverses respostes a la sentència han posat sobre la taula aquesta divisió i també altres problemes.

Totes les opinions són legítimes, però no ho són totes les formes en les que aquestes opinions s’expressen. I, com hem dit sempre, cal condemnar sense pal·liatius i sense matisos qualsevol forma de violència.

Hem de mostrar alarma davant la possibilitat que alguns hagin pensat en recórrer a accions violentes, i hem de condemnar aquells i aquelles que, per criticar la sentència, alteren la convivència ciutadana, destrossen el mobiliari urbà, intenten paralitzar infraestructures de transport, calen foc o ataquen les forces policials que vetllen pels drets de tots.

Hi ha una majoria de ciutadans que més enllà de l’opinió que els mereixi la sentència, pensen que la protesta mai no ha d’alterar la convivència.

Penso en les persones afectades per aquestes mobilitzacions: pels 163 vols cancel·lats, la distorsió de l’activitat de la Generalitat i d’alguns ajuntaments, la cancel·lació de cites mediques a CAPS i hospitals, les classes d’escoles, instituts i universitats.

Penso en l’afectació i les costos del mobiliari urbà i comerços, i en els afectats pels talls en carreteres i infraestructures ferroviàries. Aquestes persones també tenen drets, i els han vist trepitjats. Sense que vostè hagi fet cap res per defensar els drets d’aquestes persones.

Dilluns vàrem veure com s’intentava col·lapsar l’aeroport, dimarts i dimecres com Barcelona i la resta de capitals patien importants aldarulls. Vàrem esperar molt a veure el Govern. Només vam veure el conseller Buch, això sí. Però el Govern i el seu president no van aparèixer fins ahir molt tard.

Esperàvem un Govern que tranquil·litzés la població, que recolzés els cossos i forces de seguretat que ens garanteixen els drets de tots. No el vam trobar. No el vam trobar quan ens feia falta.

Nosaltres ja sabíem que teníem un govern dividit. Però és que també el tenen dividit per un tema tan crucial com és com garantir la seguretat ciutadana.

Per un cantó, ahir el conseller Buch va dir que els Mossos havien tingut una actuació correcta i que el propi cos analitza autocríticament les actuacions.

Però per un altre cantó, el Vicepresident Aragonès va donar a entendre que la policia ha fet actuacions incorrectes que s’han de depurar.

I el diputat Rufian diu que els Mossos d’Esquadra estan actuant de forma desproporcionada i que era imprescindible demanar i assumir responsabilitats.

I aquests són els socis moderats del seu govern.

I vostè ara no ha tingut ni de bon tros la claredat que ha de tenir un president i continua presoner del “apreteu, apreteu, feu bé d’apretar”. Sap, president, que els convocants dels aldarulls d’ahir són els CDR que han tingut sempre el seu suport més entusiasta?

Com és possible que els Mossos acabin tenint un suport més clar i ferm del govern d’Espanya que del president de la Generalitat?

A la seva declaració d’ahir a la nit, que ja era tard, ni una menció al cos de Mossos d’Esquadra ni als altres cossos policials. Sap quants agents han estat ferits des de dilluns? 194. Per tant, quan tothom demanem actuacions proporcionades, 194 ferits ens donen una mesura de la proporció que les actuacions policials han de tenir.

Un govern no ha de cridar a la desobediència, oblidant el seu paper institucional. Ha de defensar els drets de tots.

La seva principal obligació, i m’ha agradat que comencés la seva intervenció parlant d’honestedat, és promoure la convivència, garantir la seguretat i assegurar l’autogovern. I creiem que vostè està fent tot el contrari.

Per promoure la convivència, cal promoure el respecte, acceptar que hi ha opinions diverses sobre la sentència i sobre la independència. I que el problema no és que hi hagi diversitat d’opinions, el problema és no respectar els que no coincideixen amb la seva.

Per assegurar la seguretat ciutadana, cal respectar la llei i donar suport als cossos policials que tenen encomanat garantir-la. No hi ha equidistància possible entre qui apedrega un cotxe policial i els Mossos; qui crida “pim, pam, pum, que no en quedi ni un” “mateu-lo, mateu-lo”, qui llença àcid als Mossos no ens mereix cap mena de respecte. Mereix el nostre rebuig i condemna.

Per assegurar l’autogovern, cal que hi hagi govern, un govern que respecti la legalitat i que vetlli pels drets de tots.

No pot ser que la ciutadania pensi que està desemparada. Vostès són indiferents davant del que passa.

En el debat d’investidura li dèiem que no volíem deixar-nos endur per prejudicis i que jutjaríem la seva actuació com a president. I això fem avui.

Considerem que vostè no pot exercir la més alta magistratura catalana.

La seva concepció política i la seva actitud posen la independència per sobre de la convivència.

El seu activisme el porta a menystenir la seguretat ciutadana i la defensa dels drets de tots els catalans, particularment d’aquells que no pensen com vostè.

En les seves mans l’autogovern català torna a estar en risc com a finals del 2017.

És per tot això que apel·lem a la seva responsabilitat. Dimiteixi, convoqui eleccions, deixi que algú altre es posi al capdavant del govern. Algú capaç de posar la convivència per sobre de la independència. Algú capaç de posar la seguretat ciutadana i la garantia dels drets de tots per davant del seu activisme. Algú capaç de defensar i exercir l’autogovern que tenim per davant d’una quimera unilateral i il·legal.

Molt Honorable senyor president, vostè va dir que no era una persona per presidir una autonomia. Sigui coherent i faci un pas al costat i plegui.

PHOTO-2019-10-17-12-19-55

Pregunta al President

Pregunta del president del grup parlamentari Socialistes – Units per Avançar, Miquel Iceta, al president de la Generalitat

Parlament de Catalunya 9 d’octubre de 2019

[enllaç al vídeo]

Molt honorable president,

Avui els representants dels mitjans de comunicació que segueixen la informació d’aquesta casa ens reclamaven a tots un compromís en favor de la llibertat d’informació i de la seguretat dels professionals que cobreixen esdeveniments de vegades tumultuaris, manifestacions, o altres incidents. Reporters sense Fronteres ens diu que els darrers dos anys hi ha hagut mig centenar agressions a professionals de la informació. Jo crec que és un bon moment perquè tots plegats ens comprometem, no només per les nostres actuacions, sinó també pel nostre discurs i la nostra actitud, a que els professionals puguin desenvolupar en plenitud la seva feina sense por per la seva integritat física.

I això ve a tomb de la pregunta que li volia fer. Com vostè sap, properament hi haurà una sentència del Tribunal Suprem i diverses entitats i un sindicat han convocat diversos actes de protesta. I jo voldria saber quines són les previsions del seu Govern per complir amb els drets de tothom, els drets de manifestació, de reunió, de lliure expressió que estan emparats perfectament per la nostra Constitució, però també els drets de les persones que vulguin bellugar-se, anar a treballar, sense participar en aquestes activitats. M’agradaria saber quines són les previsions del Govern en aquest sentit.

**************

Gràcies president. Entendrà que la nostra pregunta no és casual. Vostè s’ha distingit per cridar a la mobilització, vostè és el que va dir ‘apreteu, apreteu, feu bé d’apretar’, apel·lant als sectors més mobilitzats, alguns en dirien més radicals. Jo avui el que voldria és que la mateixa contundència amb la que vostè s’expressa en favor de determinades mobilitzacions, ho fes també en la defensa dels drets de tots els ciutadans, dels que es vulguin mobilitzar i dels que no ho facin. El nostre grup té una total confiança en el cos de Mossos d’Esquadra. Fins i tot avui hem llegit amb atenció i interès, i coincidint-hi molt, l’article que el conseller Buch ha publicat al diari ‘La Vanguardia’. Però ens agradaria, president, com a vegades vostè ha manifestat una certa fredor respecte de la tasca dels Mossos d’Esquadra, que es pogués avui expressar amb major contundència.

Intervenció en el debat sobre la moció de censura presentada per C’s

INTERVENCIÓ EN EL DEBAT SOBRE LA MOCIÓ DE CENSURA PRESENTADA PER C’S, 7.10.2019

[enllaç al vídeo]

[enllaç al vídeo de la rèplica]

Gràcies, senyor president,

Senyores i senyors diputats,

Senyora candidata,

Si m’ho permet, abans de començar la part més formal de la meva intervenció, li diré que en alguns moments del seu discurs m’ha semblat que en comptes de presentar una moció de censura a l’actual president de la Generalitat, semblava presentar-la contra qui vol ser-ho després de les properes eleccions, el diputat que els parla.

Sra. Roldán, vostè ha presentat una moció de censura sabent per endavant que estava condemnada al fracàs. De fet, ni tant sols s’ha molestat en sondejar la resta de grups de la Cambra abans de presentar-la. Vostè sabia molt bé que no tenia cap possibilitat de guanyar. Malgrat això ha decidit presentar-la, i té dret a fer-ho.

Recordo converses amb la seva predecessora, avui present a la tribuna i a la que aprofito per saludar, quan, ella sí, va sondejar els grups de la Cambra quan es va plantejar la possibilitat de presentar una moció de censura. Ella repetia constantment en públic “Los números no dan. Si presento una moción de censura les regalo una victoria”. Sí. “Los números no dan. Si presento una moción de censura les regalo una victoria”.

També deia: “Presentar una moción de censura que está perdida de antemano sólo reforzaría al independentismo”. Sí. “Presentar una moción de censura que está perdida de antemano sólo reforzaría al independentismo”. Fins i tot, quan el PP hi insistia, va dir “és una trampa”. I per això va decidir no presentar-la. I en això tenia tota la raó. I ens va convèncer del tot.

Vostè ens diu que ara la situació és molt pitjor i hi ha elements del capteniment del president Torra i del seu govern que li proporcionen arguments per dir-ho. Fins i tot menciona raons suposadament contingudes en una actuació policial i judicial que està sotmesa al secret del sumari. Jo no conec el sumari, i respecto el secret de les actuacions judicials i policials. Quan les coneguem en parlarem.

Però sí que vull aprofitar, com sempre, per condemnar tota violència, la protagonitzi qui la protagonitzi, sigui qui sigui que la pateixi. Tota violència que es produeix i també aquella que algú pugui preparar. I critico també els que no la condemnen, la minimitzen o poden, ni que sigui involuntàriament, justificar-la o emparar-la.

Però el que no ha canviat des del punt de vista del debat que ens porta avui aquí és que “los números no dan”. I vostè no sols aconseguirà unir l’independentisme, sinó que aconseguirà que el grup de Catalunya En Comú – Podem se sumi al no a la moció.

Un negoci rodó. Vostès han tingut molts minuts de pantalla, però el president Torra obtindrà una victòria parlamentària.

El cert és que tampoc li he sentit cap argument adreçat específicament a guanyar la nostra confiança i el nostre vot.

Fins i tot una crítica concreta, la corresponent a la llei electoral, no s’aguanta per enlloc. Mentre el nostre grup té registrada a la Cambra una proposició de llei articulada amb la nostra proposta de llei electoral, Ciutadans no ho ha fet mai.

I recordi que per aprovar la llei electoral es necessita el suport mínim de 2/3 dels membres de la Cambra, que no resulta fàcil d’obtenir.

Alguns esforçats propagandistes de la moció, del seu grup i també del Partit Popular, han arribat a dir que avui elegim entre Torra i la llibertat, entre Torra i la convivència. I no és cert. És un error considerar que només són demòcrates o que només defensen la convivència els que pensen com vostès. És un plantejament totalitari.

Hi ha una coincidència entre vostès i els independentistes: considerar el PSC com a tou, tebi, equidistant. A uns i altres els encanta de fer llistes de bons i dolents, i de donar carnets de bon català, bon espanyol, bon constitucionalista, bon defensor de la llibertat, bon defensor de la convivència. I nosaltres estem farts de les llistes de bons i dolents. Estem farts de qualsevol tipus d’assenyalament, de qualsevol tipus d’intolerància.

Vostès i els independentistes coincideixen en una mateixa actitud: la d’aquell o aquella que està convençut d’estar en el costat correcte de la història, i de creure que només està en el costat correcte de la història qui pensa com ell o ella.

Avui vostè, senyora Roldán, legítimament, ens proposa substituir el president Torra per vostè mateixa, perquè en el nostre sistema institucional la moció de censura té un caràcter constructiu. I ho fa sabent que no compta amb suports suficients per guanyar.

Vots a favor de la moció, els seus i els del PP, 40. Vots en contra de la moció, els de la majoria independentista i els dels Comuns, 76. Ni que sumés els nostres vots s’acostaria la victòria.

El nostre grup, i ja ho vàrem anunciar, s’abstindrà. Ens abstindrem perquè no ens volem afegir a una operació política fracassada abans de començar, i tampoc volem contribuir a una operació propagandística del seu grup, assetjat per enquestes adverses.

No hi votem en contra, perquè hi ha molts motius per censurar el president Torra als que després em referiré.

En resum, podríem dir: 1) que la continuïtat del president Torra és un problema greu, 2) que no se’l pot substituir a través d’una moció de censura en la que “los números no dan” i 3) que creiem sincerament que vostè, que vostès, no són l’alternativa.

Es queixen vostès sovint que no se’ls reconeix la victòria electoral del 21 de desembre de 2017. I tenen part de raó. Però hi ha un problema que en la meva opinió és encara més greu: són vostès mateixos els que sovint obliden que van guanyar les eleccions. Què n’han fet de la seva victòria? Alguns tristos episodis de crispació en el debat parlamentari, exhibició de fotos i cartellets i ben poca cosa més. I avui, una moció condemnada al fracàs. Pobre balanç.

Tot i aicí vull aprofitar per agrair-li que al menys avui avui hagi plantejat el debat sense l’exhibició de fotos ni de cartellets. Anem avançant.

En efecte, vostès van guanyar les eleccions i de ben poc ha servit la seva victòria. Fins el punt que la que va guanyar brillantment a les urnes el títol de cap de l’oposició, va deixar el seu escó i la política catalana per desenvolupar la seva tasca política al Congrés dels Diputats.

Potser vostès han cregut que presentant ara una moció de censura demostraven força opositora. Però el cert és que la presentació d’aquesta moció de censura condemnada al fracàs té molt més a veure amb la proximitat de les eleccions generals i les seves migrades expectatives electorals.

Això sí, han aprofitat per criticar que no els fem costat. I és que nosaltres, que censurem el president Torra, no estem d’acord amb la seva moció de censura, senyora Roldán, entre d’altres coses perquè està condemnada al fracàs abans de començar.

La seva intervenció ha estat mancada d’una dimensió imprescindible en una moció de censura constructiva. Nosaltres no hi hem sabut veure la dimensió de projecte alternatiu. Coneixem prou bé quines són les seves crítiques, que compartim en gran mesura, però no hi hem sabut veure propostes tendents a solucionar el problema que tenim entre mans.

Certament en el seu discurs hi havia compromisos en matèria de polítiques socials i de millora dels serveis públics, molts d’ells compartits, i que, per cert, requeririen de més ingressos fiscals, però no hi hem sabut trobar cap plantejament que abordi l’existència de dos milions de catalans que han donat el seu suport a partits que proposen la independència de Catalunya. Molts d’ells ho fan perquè estan convençuts que no hi ha alternativa a l’actual estat de coses. I vostès semblen dir-los-hi: digueu que us heu equivocat, doneu-nos la raó i tot s’arreglarà. “¡Qué bonita seria una Cataluña en la que no se hablase del procés!”. Màgia Borràs. Com que no volem que se’n parli, doncs que no se’n parli. Això sí que seria un unicorn amb l’arc de Sant Martí.

El que a Catalunya i Espanya sabem és que la recepta de Ciutadans és l’aplicació permanent de l’article 155 de la Constitució espanyola. Tot i que avui no n’ha parlat. No sé si en això també estan girant vertiginosament, i ho celebraria. Però fins ara era la seva fórmula màgica: l’aplicació permanent de l’article 155. Una aplicació que nosaltres considerem inconstitucional. L’article 155 i altres preceptes de la Constitució que fan referència a greus trencaments de la legalitat i situacions d’emergència són, precisament per això, mecanismes temporals de caràcter excepcional.

El nostre grup va donar suport a l’aplicació de l’article 155 de la Constitució a finals del 2017, que després va ser validada pel Tribunal Constitucional per unanimitat, en una situació concreta que creiem que ho requeria.

I no li amago que ens agradaria descartar una nova aplicació de l’article 155, però expressions del tipus “ho tornarem a fer”, o l’aposta per la confrontació del president Torra o el fet que no hi hagi hagut una renúncia explícita a la unilateralitat i a la il·legalitat impedeix descartar-ho. El responsable de l’aplicació del 155 serà qui decideixi conscientment vulnerar la legalitat. No qui l’aplica per mandat constitucional.

I per cert, vull aprofitar per recordar que la via unilateral només té el suport del 9,1% dels catalans si hem de fer cas al darrer baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat.

Ara bé, l’aplicació de l’article 155 no pot ser capritxosa, arbitrària ni, encara menys, permanent. I aquesta sembla ser la única recepta que vostès ofereixen. Al menys fins ara.

Nosaltres som i serem contundents en la defensa de la legalitat, única garantia de democràcia i de convivència, però no oblidem la naturalesa eminentment política del problema que tenim entre mans i la necessitat d’impulsar el diàleg entre els catalans per tal de trobar solucions, i defensarem sempre la via del diàleg, negociació i pacte com a forma de resoldre el problema, a través de les reformes que siguin necessàries que, lògicament, han de respectar els procediments i les majories que les pròpies lleis assenyalen.

Raons per censurar el president Torra, moltíssimes.

Possibilitats que aquesta moció obligui al seu relleu, cap.

Confiança en la seva capacitat com a alternativa, senyora Roldán, cap.

És per això que ens abstindrem.

I raons per censurar el president Torra no en falten. De fet, el president Torra ha estat ja censurat de moltes maneres. L’ha censurat l’opinió pública catalana que suspèn la seva gestió i el valora molt per sota de cap dels seus predecessors. El censuren els seus propis socis de govern quan ja estan proposant un altre govern. Molts dels seus el censuren quan no donen suport a les seves posicions o quan les critiquen obertament.

De fet, es censura ell mateix quan va plantejar el caràcter vicari o delegat de la seva presidència, quan se subordina a un autoanomenat Consell de la República, o quan ell mateix sense embuts afirma emfàticament “no sóc president per gestionar una autonomia”. I resulta que és el president d’una Comunitat Autònoma d’acord amb el que disposen la Constitució espanyola i l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. I no és ni pot ser cap altra cosa.

El nostre grup ha formulat severes crítiques al president Torra. Creiem que només té al cap una part del país, la seva proposta de “confrontació”, d’unilateralitat, només té el suport del 9,1% dels catalans segons el darrer baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat.

La seva aposta per la confrontació l’ha portat a animar els sectors més radicals, als que ha dit “apreteu, apreteu feu bé d’apretar”, convidant-los a radicalitzar-se, oblidant la seva responsabilitat institucional i menystenint la majoria de catalans que no estem per la via de la confrontació.

Tot això explica perquè un 55,8% dels catalans desaprova la gestió del govern. I per què la valoració del president és tan baixa. La més baixa de qualsevol president a aquestes alçades del mandat.

I per això estem convençuts, Molt Honorable President de la Generalitat, que el millor servei que vostè pot fer en aquests moments al nostre país és fer un pas al costat i convocar eleccions.

Les nostres crítiques al govern són tant o més contundents que les seves, senyora Roldán. Això sí, les formulem d’una altra manera.

Amb el govern que tenim l’economia productiva no rep prou impuls, les desigualtats socials i els desequilibris socials augmenten, no s’aborda el canvi climàtic i es deterioren els serveis públics. Permetin-me que recordi algunes de les nostres principals crítiques:

EN EDUCACIÓ

Cap finançament per a les escoles bressol municipals. A més, hi ha una sentència ferma que dona la raó als ajuntaments que han hagut d’assumir aquest servei i obliga a la Generalitat a fer el pagament de les partides destinades al foment i al funcionament de les llars d’infants municipals que no s’han retornat als ajuntaments des de 2012.

Cap compromís amb l’escola inclusiva i amb els alumnes amb necessitats educatives especials.

Encara esperem el Decret del servei de menjador escolar.

Preinscripció escolar. Un any més, es continua amb els problemes de planificació que ha provocat la manca de places públiques de proximitat en molts municipis per al curs 2019-2020.

Insuficient esforç pel domini de l’anglès.

També hi ha saturació als instituts per la manca de places públiques a l’ESO.

Manca de compromís amb la formació professional.

EN INFÀNCIA

Manca de desplegament de la llei d’infància.

Menors estrangers no acompanyats. Hi ha una mala gestió per part de la Generalitat, obrint centres d’acollida sense comunicar-ho als ajuntaments afectats i sense reunir les condicions òptimes per a l’acollida i el treball social posterior. El Govern té un deute pendent de 48 milions d’euros amb les entitats socials que gestionen els centres d’acollida i la seva situació és insostenible.

EN SALUT

Augment de les llistes d’espera sense cap mesura per revertir la situació.

EN RENDA GARANTIDA

Fracàs en el desplegament de la Renda Garantida de Ciutadania. Un any i mig després de la seva posada en marxa encara no tenim reglament de la Llei

EN GENT GRAN I DEPENDÈNCIA

L’any 2017 el Govern es va comprometre a presentar un avantprojecte de llei de la gent gran i encara no ho ha fet.

La gent gran ha de poder accedir a una plaça de residència a prop de casa seva, és per això que és necessari un increment de les prestacions vinculades a residència i un increment de les places.

A més, s’ha de garantir una bona atenció de les persones que hi ha a les residències. Actualment s’han denunciat problemes en la gestió de diferents residències on el menjar no és el correcte, no es compleixen les ràtios i els serveis mèdics i sanitaris no són els adequats.

Catalunya lidera la llista d’espera de persones que tenen dret a una prestació per dependència.

EN SUPORT ALS EMPLEATS PÚBLICS

Metges, infermeres, bombers, mossos i mestres estan al límit. Falta personal, els salaris són baixos, manca de manteniment en les instal·lacions, en els vehicles i en els uniformes dels professionals. Els professionals estan fent un sobreesforç per donar el millor servei a les persones sense rebre el suport necessari per part del Govern de la Generalitat.

EN HABITATGE

L’accés a l’habitatge és un dels principals problemes de la nostra societat, el Govern es va comprometre a desenvolupar un Pla de xoc per incrementar el parc públic d’habitatge, i un any després encara no en sabem res.

EN FISCALITAT

El Govern ha renunciat a fer un reforma fiscal per comptar amb un model més just i progressiu, on pagui més qui més té.

També cal destacar l’incompliment de la promesa de crear un nou pla de prevenció i reducció del frau fiscal.

EN MOBILITAT

La T- Mobilitat que havia d’entrar en funcionament aquest any, i el Govern ja ha anunciat un nou retràs fins al 2021 per la seva implantació.

EN UNIVERSITATS

El Govern havia promès rebaixar el 30% de les taxes universitàries i augmentar el finançament de les universitats, tal com ha aprovat repetidament el Parlament de Catalunya, però continua incomplint les seves promeses.

EN TURISME

El Turisme és un dels motors de la nostra economia, però pel govern no mereix ni l’aprovació del Decret que ha de desenvolupar el Reglament de Turisme que està pendent des de 2016.

EN MEDI AMBIENT

El govern ha declarat l’emergència climàtica però ha estat incapaç de delimitar i planificar les zones de baixa emissió o les zones urbanes d’atmosfera protegida tal com es va comprometre.

En els darrers 7 anys no s’ha incorporat al sistema energètic cap nou Megawatt produït per energies renovables.

EN SEGURETAT

El president no s’ha distingit precisament en el seu suport als Mossos d’esquadra en la seva difícil tasca de protegir els drets, les llibertats i la seguretat de tots.

La prova més evident del fracàs del govern és que aquest any van renunciar a presentar un projecte de pressupostos al Parlament.

Catalunya necessita un bon govern. No aquest mal govern. I com més aviat girem full, millor.

Però no girarem full amb una moció de censura condemnada per endavant al fracàs. No hi ha drecera.

L’única manera de girar full és anar a unes noves eleccions que puguin donar pas a una nova majoria.

I voldria dedicar la darrera part de la meva intervenció a descriure de forma breu els trets fonamentals de l’alternativa que representem els Socialistes i Units per Avançar.

I vull començar prenent dos compromisos personals.

Si vull esdevenir president de la Generalitat és per fer honor a dos compromisos: no dividir més els catalans i no mentir per tal de no aixecar falses expectatives que després generin frustracions. Prou n’hem vistes.

Ofereixo respecte, respecte a les persones, les idees, les institucions i la llei.

Ofereixo reconciliació i concòrdia, per recosir la societat catalana, per evitar divisions i fractures, per unir els catalans i les catalanes en objectius compartits de progrés.

Ofereixo diàleg, negociació i pacte, com a camí per abordar els problemes de fons. Un diàleg, una negociació i un pacte que s’han de produir en el marc de les institucions i des d’un profund respecte a la legalitat.

Ofereixo reformes a través dels instruments i majories que assenyalen les mateixes lleis.

Reformes per millorar el nostre entramat institucional, per enfortir l’autogovern, millorar el finançament i guanyar pes en la presa de decisions polítiques a nivell de l’Estat.

Ofereixo, sobretot, un bon govern. El bon govern que el país necessita.

Un bon govern capaç d’utilitzar amb eficàcia els recursos de què disposem, els 40.000 M€ de pressupost, els 250.000 empleats públics, d’entre els quals 18.000 mossos d’esquadra.

Un bon govern capaç d’impulsar el progrés econòmic, la creació d’ocupació, les polítiques socials, la qualitat dels serveis públics, la lluita contra les desigualtats, la pobresa i l’exclusió social, l’equilibri territorial, la transició ecològica i energètica, la millora de l’autogovern i el finançament, la seguretat col·lectiva i la millora de les nostres capacitats per fer front a tot tipus d’emergències, la reivindicació de més i millors eines per construir un futur millor, la participació més activa i eficaç en la definició de les polítiques de l’Estat, la incidència en les polítiques europees, i el compromís amb els sectors més desfavorits.

Catalunya necessita un bon govern, un govern capaç de sortir de l’atzucac en què ens ha ficat el procés independentista; un govern capaç d’impulsar el diàleg entre els catalans, i el diàleg, la negociació i el pacte amb el conjunt dels espanyols.

Un govern que pensi en el conjunt dels catalans, capaç de superar la divisió, la crispació i el conflicte que ens impedeixen avançar.

Un govern que no és el govern que tenim. Un govern ben diferent.

Vull una Catalunya millor en una Espanya diferent. Ho dic des de 2015.

Aquest segueix essent el meu objectiu.

Un objectiu que respon a les meves conviccions democràtiques, catalanistes, socialistes i federalistes.

Un objectiu que en la meva opinió, és el que millor defensa els interessos de Catalunya i del conjunt dels catalans i les catalanes.

No podem perdre més temps i energies. No podem perdre més oportunitats.

Com més aviat canviem de direcció, millor per a tots.

Gràcies, senyor president, senyores i senyors diputats.

 

Intervenció en el Fòrum Europa-Tribuna Catalunya

INTERVENCIÓ DE MIQUEL ICETA AL FORUM EUROPA-TRIBUNA CATALUNYA

Barcelona, 3 d’octubre de 2019

[enllaç al vídeo]

Vull començar per agrair els organitzadors la seva amable invitació i al patrocinador, Assistència Sanitària, el suport imprescindible perquè activitats com aquesta puguin desenvolupar-se i promoguin el debat dels diversos projectes polítics que s’ofereixen a la nostra societat i una possibilitat ben enriquidora d’un col·loqui obert.

Moltes gràcies, Meritxell Batet, moltes gràcies presidenta del Congrés dels Diputats, per les teves paraules. Aprofito per agrair la teva feina, les teves conviccions i el teu compromís. I aprofito per cridar l’atenció del fet que considero no hem atorgat, tots plegats, la importància que ha tingut la decisió de Pedro Sánchez de promoure a la presidència del Congrés i del Senat dos catalans federalistes, mostrant així el seu compromís amb Catalunya i la necessitat que Catalunya tingui el pes que li correspon en el context espanyol. És un doble missatge, als catalans oferint-nos protagonisme en la política espanyola, i al conjunt dels espanyols sobre la necessitat d’afavorir que els catalans se sentin part del projecte comú de l’Espanya de tots.

Agraeixo també la nombrosa assistència i, particularment, la presència de José Montilla, president de la Generalitat, Manuel Cruz, president del Senat, Teresa Cunillera, delegada del Govern d’Espanya a Catalunya, Javier Pacheco, secretari general de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya, Camil Ros, secretari general de la UGT de Catalunya, María Recuero, secretària general de la Unió Sindical Obrera de Catalunya, Josep Sánchez Llibre, president del Foment del Treball Nacional, Josep González, president de PIMEC, Lluís Franco, president del Consell de Treball Econòmic i Social de Catalunya, Isaías Táboas, president de RENFE, Angel Simón, president del grup AGBAR, Pau Relat, president de la Fira de Barcelona, Fernando Sánchez Costa, president de Societat Civil Catalana, Susana Segovia, portaveu del grup parlamentari Catalunya en Comú-Podem, Josep Maria Forné, diputat de Junts per Catalunya, Daniel Serrano, diputat del Partit Popular de Catalunya i de tants i tantes companys i companyes del PSC, de Ramon Espadaler, Germà Gordó, Lluís Recoder, i tants amics i amigues que han de contribuir a retornar a la normalitat la política catalana.

Tenim molts temes sobre la taula i no voldria deixar-me’n cap de rellevant. Demano per endavant disculpes si plantejo massa esquemàticament alguna de les qüestions en benefici de tractar el màxim possible de temes en una conferència que ha de tenir una durada raonable per permetre el posterior debat.

  1. Eleccions el 10 de novembre

Per què ens hem vist obligats a repetir les eleccions? Perquè partits que són incapaços d’oferir una alternativa al govern presidit per Pedro Sánchez sí són capaços de bloquejar una investidura. I perquè l’única possibilitat d’investidura, que era acceptar les condicions de Pablo Iglesias, no proporcionava el govern sòlid, estable i coherent que Catalunya i Espanya necessiten en aquests moments d’incertesa. Només cal pensar en les discrepàncies sobre un tema d’Estat tan rellevant com la qüestió territorial.

Certament repetir eleccions és arriscat, però encara era més arriscat formar un govern que no donés prou garanties d’estabilitat i coherència davant reptes tan importants com els del refredament econòmic, el Brexit, la necessitat d’enfortir la Unió Europea o l’escenari polític català post-sentència.

Només el vot socialista garanteix el govern progressista i estable que necessitem. Hem de fer inviable un nou bloqueig concentrant el vot. El nostre objectiu no pot ser altre que guanyar bé les eleccions en el conjunt d’Espanya i esdevenir la primera força política a Catalunya.

No em cansaré de repetir que el sistema electoral és a una sola volta. I que d’alguna manera el 10 de novembre tenim la segona volta del 28 d’abril. Cal concentrar el vot per assegurar el resultat. Cal concentrar el vot per assegurar un govern fort.

Les enquestes són força encoratjadores, però el que compta són els vots a l’urna el 10 de novembre. Està bé tenir bones enquestes però el que compta és el que compta: els vots a les urnes. I en aquest sentit cal combatre el desànim i l’abstenció.

Volem vertebrar un bloc progressista, reformista i dialogant, d’una esquerra majoritària i de govern.

Sí, ara Govern. Ara, Espanya. Aquesta és la prioritat, no podem distreure’ns.

Ara, ocupació digna, estable i de qualitat.

Ara, posar-nos al capdavant de la revolució digital.

Ara, posar-nos en primer línia de la transició ecològica i de la lluita contra el canvi climàtic.

Ara, posar-nos al capdavant de la lluita per la igualtat real i efectiva d’homes i dones

Ara, impulsar nous drets.

Ara, més justícia social.

Ara, més dinamisme econòmic.

Ara, més que mai, ara, una Espanya cohesionada en una Europa unida.

Ara, educació, recerca, universitats, innovació.

Ara, sanitat pública de qualitat.

Ara, serveis públics i infraestructures al servei del progrés econòmic i de la justícia social.

Ara, lluitar contra les desigualtats, la pobresa i l’exclusió social.

Ara, lluitar contra els desequilibris territorials.

Temps tindrem per desgranar propostes i adquirir compromisos fins el dia de les eleccions.

  1. Política catalana

Es fa de vegades difícil mantenir un discurs que no caigui ni en una visió negativa ni tampoc en una visió angelical. No s’han d’exagerar els riscos però tampoc hem de minimitzar-los.

A Catalunya tenim un mal govern. Un govern desorientat, dividit i en fallida. Un govern que gesticula molt per amagar la seva profunda impotència.

Un govern desorientat perquè no sap on va. No ha estat encara capaç de fer balanç del fracàs del procés ni ha sabut reformular la seva estratègia. No han renunciat explícitament a la unilateralitat ni a la il·legalitat. Constantment fa referència a una República inexistent i predica una desobediència que, afortunadament, no practica. Desobediència institucional, diuen. Potser renunciaran a sous i cotxes oficials. No sé.

Un govern dividit, per la competència ferotge entre els dos socis que l’integren. De fet, ERC parla constantment de la necessitat de formar un altre govern, un govern que anomenen “govern de concentració sobiranista”. Si un dels socis diu dia sí dia també que cal un altre govern, o que cal convocar eleccions com més aviat millor, la divisió està servida. I vol dir també que es fa un balanç negatiu de la gestió del govern.

Són molts els arguments que expliquen aquest fracàs del govern. N’hem parlat extensament al Parlament. Amb el govern que tenim l’economia productiva no rep prou impuls, les desigualtats socials i els desequilibris socials augmenten, no s’aborda el canvi climàtic i es deterioren els serveis públics. Recordo algunes de les nostres principals crítiques:

EN EDUCACIÓ

  • Cap finançament per a les escoles bressol municipals. A més, hi ha una sentència ferma que dona la raó als ajuntaments que han hagut d’assumir aquest servei i obliga a la Generalitat a fer el pagament de les partides destinades al foment i al funcionament de les llars d’infants municipals que no s’han retornat als ajuntaments des de 2012.
  • Cap compromís amb l’escola inclusiva i amb els alumnes amb necessitats educatives especials.
  • Encara esperem el Decret del servei de menjador escolar.
  • Preinscripció escolar. Un any més, es continua amb els problemes de planificació que ha provocat la manca de places públiques de proximitat en molts municipis per al curs 2019-2020. També hi ha saturació als instituts per la manca de places públiques a l’ESO.
  • Manca de compromís amb la formació professional. 

EN INFÀNCIA

  • Manca de desplegament de la llei d’infància.
  • Menors estrangers no acompanyats. Hi ha una mala gestió per part de la Generalitat, obrint centres d’acollida sense comunicar-ho als ajuntaments afectats i sense reunir les condicions òptimes per a l’acollida i el treball social posterior. El Govern té un deute pendent de 48 milions d’euros amb les entitats socials que gestionen els centres d’acollida i la seva situació és insostenible.

EN SALUT

  • Augment de les llistes d’espera sense cap mesura per revertir la situació.

 EN RENDA GARANTIDA

  • Fracàs en el desplegament de la Renda Garantida de Ciutadania. Un any i mig després de la seva posada en marxa encara no tenim reglament de la Llei

EN GENT GRAN I DEPENDÈNCIA

  • L’any 2017 el Govern es va comprometre a presentar un avantprojecte de llei de la gent gran i encara no ho ha fet.
  • La gent gran ha de poder accedir a una plaça de residència a prop de casa seva, és per això que és necessari un increment de les prestacions vinculades a residència i un increment de les places.
  • A més, s’ha de garantir una bona atenció de les persones que hi ha a les residències. Actualment s’han denunciat problemes en la gestió de diferents residències on el menjar no és el correcte, no es compleixen les ràtios i els serveis mèdics i sanitaris no són els adequats.
  • Catalunya lidera la llista d’espera de persones que tenen dret a una prestació per dependència.

EN SUPORT ALS EMPLEATS PÚBLICS 

  • Metges, infermeres, bombers, mossos i mestres estan al límit. Falta personal, els salaris són baixos, manca de manteniment en les instal·lacions, en els vehicles i en els uniformes dels professionals. Els professionals estan fent un sobreesforç per donar el millor servei a les persones sense rebre el suport necessari per part del Govern de la Generalitat.

 EN HABITATGE

  • L’accés a l’habitatge és un dels principals problemes de la nostra societat, el Govern es va comprometre a desenvolupar un Pla de xoc per incrementar el parc públic d’habitatge, i un any després encara no en sabem res.

EN FISCALITAT

  • El Govern ha renunciat a fer un reforma fiscal per comptar amb un model més just i progressiu, on pagui més qui més té.
  • També cal destacar l’incompliment de la promesa de crear un Nou Pla de prevenció i reducció del frau fiscal.

EN MOBILITAT

  • La T- Mobilitat que havia d’entrar en funcionament aquest any, i el Govern ja ha anunciat un nou retràs fins al 2021 per la seva implantació.

EN UNIVERSITATS

  • El Govern havia promès rebaixar el 30% de les taxes universitàries i augmentar el finançament de les universitats, tal com ha aprovat repetidament el Parlament de Catalunya, però continua incomplint les seves promeses.

EN TURISME

  • El Turisme és un dels motors de la nostra economia, però pel govern no mereix ni l’aprovació del Decret que ha de desenvolupar el Reglament de Turisme que està pendent des de 2016.

EN MEDI AMBIENT

  • El govern ha declarat l’emergència climàtica però ha estat incapaç de delimitar i planificar les zones de baixa emissió o les zones urbanes d’atmosfera protegida tal com es va comprometre.
  • En els darrers 7 anys no s’ha incorporat en els sistema energètic cap nou Megawatt produït per energies renovables.

Mireu si la fallida del govern és important que aquest any van renunciar a presentar un projecte de pressupostos al Parlament.

Saben què és el que més em preocupa? Doncs que mentre ens mirem obsessivament el melic, no ens centrem en els grans problemes actuals: la feblesa d’Europa, la lluita comercial entre els Estats Units i la Xina, la pèrdua de posicions europees en sectors sensibles com la intel·ligència artificial i en general la indústria tecnològica, el potencial desestabilitzador d’alguns conflictes com la guerra no declarada entre l’Iran i l’Arabia saudita, el repte demogràfic, l’impacte de l’escalfament global arreu però més concretament a l’Africa i les conseqüències de tot ordre sobre Europa, etc.

I aquí discutint sobre com desobeir…

Però també em preocupa que perdem de vista problemes concrets com la nostra situació econòmica i social, sobre com apuntalar el sistema públic de pensions, sobre com crear ocupació tenint en compte que encara avui tenim menys persones ocupades que fa deu anys. O com, malgrat alguns augments salarials, encara no es recupera el poder adquisitiu que teníem el 2008. I a Catalunya aquesta pèrdua és superior a la de la resta de Comunitats Autònomes a causa d’un increment més elevat dels preus de consum, dels preus de l’habitatge i d’un increment salarial més ajustat. La recuperació econòmica és parcial, i asimètrica. Està minvant la qualitat del treball, amb increments de la temporalitat i la parcialitat. Augmenten les taxes de pobresa i d’exclusió social. Seguim estant per sota de la mitjana europea en termes de productivitat, i també en termes de despesa en Recerca i Desenvolupament respecte del PIB. La inversió de les administracions i de les empreses estan en nivells mínims. I la política industrial no pren la importància que mereix.

I aquí discutint com desobeir…

I si el govern suspèn, el president encara té pitjor nota.

Ell mateix ho ha reconegut amb una sinceritat poc freqüent en una intervenció aquest estiu a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada de Conflent. El president Torra va dir literalment: “No soc president per gestionar una autonomia”.

Certament, no és president per gestionar una autonomia. Potser voldria ser el President de la República Catalana, però no és el president que convé a la Generalitat de Catalunya.

Pot ser aquí rau una de les raons del seu fracàs, perquè o és el president capaç de gestionar l’autonomia definida per la Constitució i l’Estatut, o no sabem què és. El president Torra va rebre la confiança majoritària de la Cambra precisament per desplegar les seves funcions en un determinat marc legal. És president per gestionar un pressupost d’uns 40.000 milions d’euros, per dirigir una administració d’uns 250.000 treballadors públics, 18.000 dels quals són mossos d’esquadra.

Si el president Torra no es veu amb cor de presidir una Comunitat Autònoma, perquè voldria ser una altra cosa, doncs el que millor pot fer és deixar pas a algú que sí s’hi vegi amb cor.

Ell podrà dir que aspira a una altra cosa. Hi té tot el dret. Però per arribar a aquesta altra cosa, haurà de reformar el nostre marc legal, el nostre marc institucional, d’acord amb les majories i els instruments parlamentaris que estableixen la Constitució i l’Estatut. I no de cap altra manera. No hi ha cap drecera.

La intervenció del president Torra a la Universitat Catalana d’Estiu contenia altres afirmacions i compromisos rellevants que al nostre entendre expliquen per què les coses no van bé i també expliquen el perquè no podem compartir els seus objectius.

Deia el president Torra: “Tan sols ens queda la confrontació democràtica i pacífica en defensa de la llibertat, els drets civils i polítics i el dret d’autodeterminació”. Nosaltres discrepem frontalment d’aquesta concepció. No sols perquè no creiem en una confrontació amb la resta d’Espanya, sinó perquè, sobretot, perquè volem evitar una confrontació entre els ciutadans i ciutadanes de Catalunya.

Ho he dit sovint. La nostra prioritat és trobar un acord entre catalans. Només des d’un ampli acord entre catalans podrem tenir la força suficient per assolir un acord sòlid amb la resta dels espanyols.

I no em cansaré de dir-ho. Ens equivoquem cercant un conflicte extern quan no tenim resolt encara un debat intern.

Xifres del baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat de juliol d’enguany: un 7,8% dels catalans creuen que Catalunya hauria de ser una regió d’Espanya, un 27% creu que hauria de ser una Comunitat Autònoma, un 24,5% creu que Catalunya hauria de ser un Estat dins una Espanya federal, un 34,5% creu que Catalunya hauria de ser un Estat independent, el 4,6% no ho sap i l’1,6% no contesta.

També són significatives les respostes a la pregunta binària sobre la independència: mentre un 44% voldria que Catalunya fos un Estat independent, un 48,3% diu que no ho voldria.

I la dada més rellevant des del meu punt de vista, només un 9,1% dels catalans defensa una política unilateral per part del govern de Catalunya.

La confrontació en els termes que la planteja el president Torra només té el suport del 9,1% dels catalans. És temerari prendre com a full de ruta un plantejament amb un suport tan petit.

El president Torra deia també a Prada que el moviment independentista ha d’estar determinat a l’escrupolós compliment dels drets humans per sobre de les lleis injustes, i proposava “desobeir lleis injustes, obeir la pròpia sobirania”.

Doncs bé, qui decideix que una llei és injusta? Ell? Jo? El govern? Una majoria del Parlament? Els lletrats de la Cambra? El Consell de Garanties Estatutàries? O el Tribunal Constitucional?

Potser cal recordar la decisió [75147/17] del Tribunal Europeu de Drets Humans sobre el recurs presentat per Carme Forcadell i 75 diputats més, on es declara que una majoria del Parlament de Catalunya no té dret a desobeir la Constitució ni les sentències del Tribunal Constitucional.

Permeteu-me que porti a l’extrem la idea del president Torra: si una llei no m’agrada, només cal que la qualifiqui d’injusta per tal de poder dir que no vull complir-la. Imaginem que aquest criteri l’apliquessin els restauradors a la normativa sobre terrasses. O els conductors al codi de la circulació…

Nosaltres som de l’escola del prestigiós jurista italià Piero Calamandrei, antifeixista i pare de la Constitució italiana de 1948, que afirma rotund: “La legalitat és condició de llibertat. Sense certesa del dret no pot existir llibertat política”.

Il·legalitat i desobediència no porten enlloc. Millor dit, ens tornarien a portar al desastre. I per això malfiem d’expressions del tipus “ho tornarem a fer”. Perquè depèn de què tornem a fer, tornarem a prendre mal.

La confrontació no és el camí. Ni tampoc dir als sectors més radicals que apretin, com ho va fer el president Torra. Una mala interpretació de l’ “apreteu” pot servir per justificar l’injustificable. Qualsevol circumstància, qualsevol debat és bo per traçar una línia clara entre projectes legítims i qualsevol forma de violència.

Aprofito per tornar-ho a dir: cal que ningú pugui realitzar o planificar cap tipus d’acció violenta en nom de cap ideal, el que sigui. Cap persona que pretengui planificar o realitzar accions violentes ha de trobar cap mena d’escalf en cap responsable polític. Presumpció d’innocència i actuació policial i judicial no són contradictòries. I sempre demanem que es persegueixi el delicte, però també que s’eviti la comissió de delictes.

Soc ben conscient que la sentència del Tribunal Suprem pot ser controvertida, com ho ha estat el propi judici i la llarga presó preventiva. Potser molts catalans i catalanes no compartiran el contingut de la sentència. Respecto la seva opinió i els seus sentiments. Però els dic que en democràcia les sentències poden ser objecte de crítica però no de desobediència. I si les persones no poden desobeir una sentència encara menys poden desobeir-la les institucions, que emanen de la llei i tenen com a primera obligació complir-la i fer-la complir.

I avanço quina serà la nostra resposta a la sentència, sigui quina sigui.

  1. Cal acatar la Sentència. Vivim en un Estat de dret amb separació de poders, i l’actuació del poder judicial es desenvolupa des del respecte als drets i llibertats emparats per la Constitució, amb les màximes garanties i total transparència.
  2. Totes les sentències són opinables, i la llibertat d’expressió i els drets de reunió i manifestació emparen l’expressió pública d’aquestes opinions. La lliure expressió de qualsevol opinió ha de produir-se amb el civisme, la tolerància i el respecte que han de caracteritzar la societat catalana.
  3. Pel degut respecte a la separació de poders, rebutgem qualsevol intent d’enfrontar la legitimitat de les resolucions judicials amb el caràcter representatiu de les institucions, que han de representar-nos a tots i, per tant, a les diferents opinions que conviuen en la nostra societat.
  4. La sentència del Tribunal Suprem es pot recórrer davant el Tribunal Constitucional i el Tribunal Europeu de Drets Humans.
  5. Creiem profundament erroni i irresponsable generar falses expectatives sobre una amnistia que no es correspon a la realitat política i legal del nostre país.
  6. Els i les socialistes catalans ens esforçarem per tal que, sigui quina sigui la Sentència dictada pel Tribunal Suprem, es pugui retornar com més aviat millor a la política per cercar solucions a un problema que és de naturalesa eminentment política.

Vàrem alertar en el passat dels riscos de situar les institucions al marge de la legalitat. I ho tornem a fer. No volem cridar al mal temps, però tampoc podem deixar d’advertir d’unes conseqüències que desgraciadament d’una o altra manera ja hem patit. I no volem tornar-hi a passar.

La confrontació no és el camí. Com no ho és la divisió dels catalans. En el discurs del president Torra, quan parla d’unitat es refereix sempre a la unitat independentista. Recordo novament el seu discurs a Prada: “Cal que les famílies de l’independentisme ens posem d’acord per desbloquejar la situació, establir aquesta agenda de ruptura democràtica i donar l’estabilitat al Govern i a la majoria parlamentària per poder encarar aquest tram cap a fer realitat la República. En aquest sentit, i com demana la CUP, estem d’acord que cal tenir un pressupost que sigui el motor del canvi republicà”.

Abans de l’estiu jo li oferia un diàleg sobre els pressupostos. Havent escoltat la seva resposta, vostès comprendran que amb nosaltres per segons què no s’hi pot comptar.

Ara bé, el govern ha de fer la seva feina, cosa que no va fer en aquest exercici. Cal que el govern aprovi el projecte de pressupostos i que el porti al Parlament.

Quan es va obrir un espai de diàleg convocat pel president de la Generalitat, a instàncies del Parlament, a proposta del grup Socialistes-Units per Avançar, proposàvem sis línies de treball que segueixen essent, en la nostra opinió, les més adequades.

  • Assegurar la convivència, el pluralisme en l’espai públic i la neutralitat de les institucions.
  • Garantir el respecte a la legalitat i a l’actual marc institucional, fins que no hi hagi el necessari consens per reformar-lo a través dels mecanismes i les majories establerts.
  • Desbloquejar les institucions, evitar erosionar-les creant organismes paral·lels i refer consensos.
  • Prioritzar el desenvolupament econòmic, la igualtat d’oportunitats i el combat contra la pobresa i l’exclusió social.
  • Obrir el debat sobre la millor manera d’enfortir l’autogovern i millorar el finançament, i sobre els procediments per acreditar un suport ciutadà majoritari a l’acord al qual s’arribi.
  • Aprofundir en el diàleg amb el govern d’Espanya per avançar en la resolució de problemes pendents.

Si és per això, es podrà comptar amb nosaltres, si és per la confrontació i l’autodeterminació, no.

Per cert, el renovat entusiasme pel dret a l’autodeterminació no lliga amb l’escepticisme amb el que el Consell Assessor per a la Transició Nacional abordava la qüestió.

Cal recordar els 18 volums produïts pel Consell Assessor per a la Transició Nacional.

En el primer dels 18 informes, el Consell Assessor per a la Transició Nacional afirmava rotund: “Principi democràtic, dret d’autodeterminació dels pobles i principi de protecció de les minories nacionals” no són justiciables en el sentit de poder-se fer valdre davant institucions judicials internacionals o europees per tal de declarar, si fos el cas, l’existència d’obligacions jurídiques vinculants per a l’Estat espanyol o altres Estats o organitzacions internacionals”.

L’Informe afegia: “Els tres ‘drets i principis’ esmentats estan recollits en els instruments legals i en la jurisprudència més com a valors i principis que no pas com a drets en sentit estricte”.

I l’Informe acabava reblant el clau: “Ni en l’àmbit europeu ni en l’internacional es preveuen procediments que permetin canalitzar hipotètiques demandes basades en aquests principis. (…) La Generalitat trobaria problemes de legitimació per plantejar demandes judicials”.

Ho deixo dit perquè novament em sembla que s’estan generant falses expectatives que només poden comportar enormes frustracions. No hi haurà autodeterminació. Com no hi pot haver amnistia.

Vull esdevenir president de la Generalitat per fer honor a dos compromisos: no dividir més els catalans i no mentir per tal de no aixecar falses expectatives.

Ofereixo respecte, respecte a les persones, les idees, les institucions i la llei.

Ofereixo reconciliació i concòrdia, per recosir la societat catalana, per evitar divisions i fractures, per unir els catalans i les catalanes en objectius compartits de progrés.

Ofereixo diàleg, negociació i pacte, com a camí per abordar els problemes de fons. Un diàleg, una negociació i un pacte que s’han de produir en el marc de les institucions i des d’un profund respecte a la legalitat.

Ofereixo reformes a través dels instruments i majories que assenyalen les pròpies lleis. Reformes per millorar el nostre entramat institucional, per enfortir l’autogovern, millorar el finançament i guanyar major presència en la presa de decisions polítiques a nivell de l’Estat.

Ofereixo, sobretot, bon govern. El bon govern que el país necessita. Un bon govern capaç d’utilitzar amb eficàcia els recursos dels que disposem, els 40.000 M€ de pressupost, els 250.000 empleats públics, d’entre els quals 18.000 mossos d’esquadra. Un bon govern capaç d’impulsar el progrés econòmic, la creació d’ocupació, les polítiques socials, la qualitat dels serveis públics, la lluita contra les desigualtats, la pobresa i l’exclusió social, l’equilibri territorial, la transició ecològica i energètica, la millora de l’autogovern i el finançament, la reivindicació de més i millors eines per construir un futur millor, la participació més activa i eficaç en la definició de les polítiques de l’Estat, la incidència en les polítiques europees, i el compromís amb els sectors més desafavorits.

Catalunya necessita un bon govern, un govern capaç de sortir de l’atzucac en el que ens ha ficat el procés independentista, un govern capaç d’impulsar el diàleg entre els catalans, i el diàleg, la negociació i el pacte amb el conjunt dels espanyols.

Un govern que pensi en el conjunt dels catalans, capaç de superar la divisió, la crispació i el conflicte que ens impedeixen avançar.

Un govern que no és el govern que tenim. Un govern ben diferent.

Sí, em proposo fer una Catalunya millor en una Espanya diferent. Aquest segueix essent el meu objectiu.

Un objectiu que respon a les meves conviccions democràtiques, catalanistes i federalistes.

Un objectiu que en la meva opinió, és el que millor defensa els interessos de Catalunya i del conjunt dels catalans i les catalanes.

No podem perdre més temps i energies. No podem perdre més oportunitats.

Com més aviat canviem de direcció, millor per tots.

Moltes gràcies.

Intervenció en el Consell Nacional del PSC

INTERVENCIÓ EN EL CONSELL NACIONAL DEL PSC (27.09.2019)

[enllaç al vídeo]

Vull que les meves primeres paraules subratllin el nostre suport a la Vaga Mundial pel Clima que s’està desenvolupant avui, i el nostre compromís amb els milers de persones que s’estan manifestant arreu alertant contra el canvi climàtic i en suport a la necessària transició ecològica i energètica que són la única garantia pel futur del planeta.

  1. La convocatòria d’eleccions pel proper 10 de novembre
  2. La convocatòria del Congrés
  3. La situació política catalana

La convocatòria d’eleccions generals pel proper 10 de novembre

En aquest informe polític al Consell Nacional del partit vull cridar a la màxima mobilització del conjunt de la nostra organització. Militants, simpatitzants, responsables orgànics i càrrecs electes mobilitzats per tornar a fer del PSOE el primer partit d’Espanya, i per aconseguir fer del PSC el primer partit català.

Volem guanyar les eleccions a Espanya i volem guanyar-les també a Catalunya.

Perquè, en efecte, es tracta d’avançar. D’avançar amb un govern socialista, d’avançar cap a una Espanya més justa, més feminista, més ecològica, més compromesa amb la unitat i el progrés d’Europa, més dialogant i més capaç d’afrontar els problemes que tenim.

Les enquestes assenyalen una tendència positiva, però sempre hem dit que el que compta són els vots a les urnes, no els estudis demoscòpics. Ara bé, sempre és millor tenir enquestes bones que dolentes, sobretot si això no ens fa abaixar la guàrdia sinó que ens estimula a treballar més i millor per assolir els nostres objectius.

Les enquestes ens diuen que PSOE i PP pugen, mentre Ciutadans, Podemos i Vox baixen. Ja veurem què acaba passant i l’impacte de noves candidatures, i de canvis rellevants en la relació entre Podemos i les seves confluències.

Però nosaltres ens hem de centrar-nos en la nostra feina, sortint a guanyar, impulsant la màxima mobilització i desplegant una campanya en positiu.

Necessitem un govern estable, progressista, sòlid i coherent, un govern presidit per Pedro Sánchez.

I per tenir un govern presidit per Pedro Sánchez cal concentrar el vot en les candidatures socialistes, no podem dependre ni de complements ni d’intermediaris. No hi ha segona volta, aquesta repetició electoral és en gran mesura la segona volta de les eleccions del 28 d’abril.

Necessitem construir un bloc progressista, reformista i dialogant que confiï en els socialistes per desbloquejar la situació, per avançar.

Se’ns diu que la repetició de les eleccions és una anomalia. I efectivament ho és. Partits incapaços d’oferir una alternativa han pogut bloquejar la investidura de Pedro Sánchez. I el model de “dos governs en un” proposat per Podemos no oferia les garanties d’estabilitat, solidesa i coherència que eEspanya necessita en un moment en que ens cal afrontar el refredament de l’economia, el Brexit, la feblesa de la Unió Europea i l’escenari català post-sentència.

Podem governar Espanya amb forces que quan es planteja al Parlament la votació sobre la sortida de la Guàrdia Civil de Catalunya no hi voten en contra? O forces que es dediquen a erosionar la separació de poders i promouen votacions parlamentàries que pretenen desvirtuar les decisions del poder judicial? Crec que no. Podem fer pactes programàtics però sense un compromís ferm amb les polítiques d’Estat es fa ben difícil establir un govern de coalició.

Cal assegurar una majoria prou àmplia que faci impossible el bloqueig. Ara toca guanyar, i guanyar bé. Ara toca avançar. I per això hem d’aprovar les millors candidatures, les encapçalades per Meritxell Batet i Manuel Cruz, presidenta del Congrés i president del Senat, respectivament. Demostrant així que la millor forma de fer sentir la veu dels catalans a les institucions de l’Estat és votant PSC.

La convocatòria del 14è Congrés del partit

Aquest Consell Nacional té també com a objectiu la convocatòria del 14è Congrés del partit. En efecte, ja fa tres anys de la celebració del 13è Congrés i toca actualitzar els nostres posicionaments i renovar els òrgans del partit.

Ho he dit en diverses ocasions i ho torno a diu avui quan convoquem el Congrés: estic disposat a encapçalar novament la direcció del partit en aquesta nova etapa que obrirem els dies 13, 14 i 15 de desembre.

Però vull dir-vos que faríem un greu error si enfoquéssim el Congrés del partit en una estricta clau interna. El nostre Congrés ha ser, principalment, l’oferiment del socialisme català al conjunt de la societat catalana per obrir un nou capítol de la nostra vida col·lectiva.

Oferim respecte, respecte a les persones, les idees, les institucions i la llei.

Oferim reconciliació i concòrdia, per recosir la societat catalana, per evitar divisions i fractures, per unir els catalans i les catalanes en objectius compartits de progrés.

Oferim, sobretot, bon govern. El bon govern que el país necessita. Un bon govern capaç d’utilitzar amb eficàcia els recursos dels que disposem, els 40.000 M€ de pressupost, els 250.000 empleats públics, d’entre els quals 18.000 mossos d’esquadra. Un bon govern capaç d’impulsar el progrés econòmic, la creació d’ocupació, les polítiques socials, la qualitat dels serveis públics, la lluita contra les desigualtats, la pobresa i l’exclusió social, l’equilibri territorial, la transició ecològica i energètica, la millora de l’autogovern i el finançament, la reivindicació de més i millors eines per construir un futur millor, la participació més activa i eficaç en la definició de les polítiques de l’Estat, la incidència en les polítiques europees, i el compromís amb els sectors més desafavorits.

Catalunya necessita un bon govern, un govern capaç de sortir de l’atzucac en el que ens ha ficat el procés independentista, un govern capaç d’impulsar el diàleg entre els catalans, i el diàleg, la negociació i el pacte amb el conjunt dels espanyols.

Un govern que pensi en el conjunt dels catalans, capaç de superar la divisió, la crispació i el conflicte que ens impedeixen avançar.

Un govern que no és el govern que tenim. Necessitem un govern ben diferent.

El nostre Congrés ha de ser l’aparador de les nostres propostes, dels nostres equips i ha de ser capaç d’atraure les millors energies per posar-les al servei del país que volem servir. Sí, una Catalunya millor en una Espanya diferent. Aquest segueix essent el nostre objectiu.

Del Congrés en sortirà una proposta roig-verd-violeta, de justícia social, ecologisme i feminisme adequada a la Catalunya del segle XXI.

La situació política catalana

La situació política catalana esta molt marcada per la inestabilitat causada per la desorientació, la divisió i la fallida del govern Torra-Aragonés.

No saben on van, estan profundament dividits i la seva gestió acumula mancances i errors cada dia que passa.

Malgrat alguns exercicis de gesticulació, l’acció política del govern està marcada per la impotència. No pot haver-hi coherència entre l’actuació concreta del govern i les proclames independentistes i de desobediència que fan de tant en tant.

El govern afirma que la seva actuació se centra en articular una resposta política a la sentència del Tribunal Suprem però, a hores d’ara, ningú no sap en què consistirà aquesta resposta. Les proclames del govern i dels grups que li donen suport són sempre exigències a tercers, mai coses que depenguin d’ells mateixos, i per això tendeixen a generar expectatives infundades i les consegüents frustracions posteriors.

Sobre la Sentència del Tribunal Suprem podem afirmar una posició de principi que hauria de ser la de tota força democràtica:

  1. Cal acatar la Sentència. Vivim en un Estat de dret amb separació de poders, i l’actuació del poder judicial es desenvolupa des del respecte als drets i llibertats emparats per la Constitució, amb les màximes garanties i total transparència.
  2. Totes les sentències són opinables, i la llibertat d’expressió i els drets de reunió i manifestació emparen l’expressió pública d’aquestes opinions. La lliure expressió de qualsevol opinió ha de produir-se amb el civisme, la tolerància i el respecte que han de caracteritzar la societat catalana.
  3. Pel degut respecte a la separació de poders, rebutgem qualsevol intent d’enfrontar la legitimitat de les resolucions judicials amb el caràcter representatiu de les institucions, que han de representar-nos a tots i, per tant, a les diferents opinions que conviuen en la nostre societat.
  4. La Sentència del Tribunal Suprem es pot recórrer davant el Tribunal Constitucional i el Tribunal Europeu de Drets Humans.
  5. Creiem profundament erroni i irresponsable generar falses expectatives sobre una eventual sol·licitud d’amnistia que no es correspon a la realitat política i legal del nostre país.
  6. Les persones que puguin ser eventualment condemnades poden demanar, si ho consideren convenient, un indult, que haurà de ser estudiat pel govern segons estableix el nostre ordenament jurídic.
  7. Els i les socialistes catalans ens esforçarem per tal que, sigui quina sigui la Sentència dictada pel Tribunal Suprem, es pugui retornar com més aviat millor, a la política, a la cerca de solucions a un problema que és de naturalesa eminentment política.

Aquests dies la societat catalana ha conegut 9 detencions de ciutadans del nostre país que han estat acusats de pertinença a organització terrorista, fabricació d’explosius i conspiració per a causar estralls.

Les persones detingudes es troben emparades per la presumpció d’innocència, però no podem deixar de mostrar la nostra alarma per la gravetat dels delictes que se’ls imputen.

Sense desvirtuar en absolut la presumpció d’innocència creiem que és absolutament necessari que el moviment independentista i el conjunt de la societat catalana es desmarqui de qualsevol actitud violenta.

No és acceptable sembrar tot tipus de dubtes sobre les investigacions judicials i les actuacions policials.

No és acceptable parlar sense cap mena de proves de muntatge o de criminalització de l’independentisme.

No es pot minimitzar la gravetat de les acusacions.

No és acceptable promoure la desobediència a la legalitat democràtica.

No ens cansarem de dir-ho: no hi ha democràcia sense legalitat.

Des de les institucions no es pot incórrer en imprudència ni en irresponsabilitat.

Ni tampoc es pot atiar la crispació per interessos partidistes, sigui qui sigui que ho faci.

Treure rendiments d’un conflicte alimentat de forma artificial és absolutament vergonyós. Espectacles com el que vàrem viure ahir al Parlament no són acceptables.

El nostre compromís és el del diàleg, el de la reconciliació, el de la concòrdia.

Un diàleg que s’ha de produir en el marc de les institucions i des d’un profund respecte a la legalitat.

Defensarem el diàleg, defensarem la convivència, defensarem les institucions i el respecte a la llei.

Ho fem des de les nostres conviccions democràtiques i catalanistes.

Ho fem des de la defensa dels interessos de Catalunya i del conjunt dels catalans i les catalanes.

Moltes gràcies.

Intervenció en el debat parlamentari sobre l’orientació política general del Govern

INTERVENCIÓ DE MIQUEL ICETA EN EL DEBAT SOBRE L’ORIENTACIÓ POLÍTICA GENERAL DEL GOVERN

Palau del Parlament, 25.09.19

[enllaç al vídeo]

Gràcies, senyor president.

Senyores i senyors diputats,

Molt Honorable senyor president de la Generalitat,

 

Li parlo com a president del grup Socialistes – Units per Avançar i, per tant, com a persona compromesa amb el seu país. Li dic perquè no cregui que només estan compromesos amb el país els que pensen com vostè.

Aquest és un dels debats parlamentaris més rellevants de l’any: el debat sobre l’orientació política general del govern. I el mínim que es pot dir en iniciar-lo és que, des del nostre punt de vista, no hi ha una orientació política general del govern. Per això parlem de govern desorientat, de govern dividit, de govern en fallida.

Desorientat o desnortat. Sense orientació i sense nord. Incapaç de dir cap on vol anar ni com hi pot arribar. El propi govern assenyala com a element prioritari el que anomena la “resposta a la sentència” però fins ara seguim sense conèixer-la. I tampoc la seva intervenció d’aquest matí contribueix a aclarir-ho gaire. Vostè va dir en la seva intervenció a la Universitat Catala d’Estiu: “En el seu moment, ja faré la proposta política que pertoqui”. No l’ha fet avui. Suposo que ja la farà.

El seu Govern està dividit, a causa de la divisió entre els dos socis de govern, més preocupats per la lluita per l’hegemonia en el si del moviment independentista que de cap altra cosa.

Govern en fallida. Quan un dels socis parla sense embuts de la necessitat de substituir l’actual govern per un govern de concentració sobiranista, si ERC pensa que cal un altre govern és perquè l’actual govern no funciona.

I la desaprovació del govern no és només l’opinió de l’oposició. El darrer baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat de juliol era prou explícit: el 55,8% dels catalans desaprova la gestió del seu govern. Una desaprovació que va en augment, perquè el març la desaprovació era del 48,4%, mentre els que aprovaven la gestió eren un 48,1% i ara només són el 40,5%.

I el govern no funciona per la seva desorientació, la seva divisió i el seu fracàs en la gestió. Després m’hi referiré, tot i que el passat debat sobre els problemes de la Catalunya real ja va posar en evidència les greus mancances i errors en la gestió del govern. La seva incapacitat per presentar a la Cambra un projecte de pressupostos per l’exercici 2019 n’és la prova més contundent.

President, vostès no saben on van.

I quan vostè s’expressa amb claredat, com ho va fer a Prada de Conflent el passat 20 d’agost, assenyala un rumb que: 1) no sabem si és realment el del seu govern 2) no el compartim en absolut 3) considerem que seria totalment perjudicial pel país.

Permeti’m que recuperi els elements centrals del seu discurs a Prada.

Una primera constatació, que compartim, quan vostè feia un exercici d’autocrítica que l’honora. Referint-se al temps que porta com a president, des del 14 de maig de 2018, vostè va dir literalment: “ens ha faltat allò que ens havia fet grans: iniciativa i projecte”. I, en efecte, avui el govern que vostè presideix segueix mancat d’iniciativa i de projecte. És, a més, el govern que més votacions perd en aquest Parlament des de 1980 i el que més resolucions parlamentàries incompleix.

En la seva intervenció va dir una altra cosa que compartim i que el temps no està desmentint. Vostè va dir: “No soc president per gestionar una autonomia”. Certament, no ho és. Potser voldria ser el President de la República Catalana, però no és el president que convé a la Generalitat de Catalunya.

Pot ser aquí rau una de les raons del seu fracàs, perquè vostè o és el president capaç de gestionar l’autonomia definida per la Constitució i l’Estatut, o no sabem què és. Vostè va rebre la confiança majoritària de la Cambra precisament per desplegar les seves funcions en un determinat marc legal. Vostè és president per gestionar un pressupost d’uns 40.000 milions d’euros, per dirigir una administració d’uns 250.000 treballadors públics, 18.000 dels quals són mossos d’esquadra. I si no es veu amb cor de fer-ho, perquè voldria ser una altra cosa, doncs el que millor pot fer és deixar pas a algú que sí s’hi vegi amb cor.

Vostè podrà dir que aspira a una altra cosa. Hi té tot el dret. Però per arribar a aquesta altra cosa, haurà de reformar el nostre marc legal, el nostre marc institucional, d’acord amb les majories i els instruments parlamentaris que estableixen la Constitució i l’Estatut. I no de cap altra manera.

Per tant, vostè no pot fer bé la seva feina, perquè la feina que fa no és la feina que vol fer. Vol fer-ne una altra que, ara per ara, no està al seu abast.

La seva intervenció a la Universitat Catalana d’Estiu contenia altres afirmacions i compromisos rellevants que al nostre entendre expliquen per què les coses no van bé i també expliquen el perquè el nostre grup no pot compartir els seus objectius.

Vostè deia: “Tan sols ens queda la confrontació democràtica i pacífica en defensa de la llibertat, els drets civils i polítics i el dret d’autodeterminació”. Nosaltres discrepem frontalment d’aquesta concepció. No sols perquè no creiem en una confrontació amb la resta d’Espanya, sinó perquè, sobretot, perquè volem evitar una confrontació entre els ciutadans i ciutadanes de Catalunya.

Ho he dit sovint. La nostra prioritat és trobar un acord entre catalans. Només des d’un ampli acord entre catalans podrem tenir la força suficient per assolir un acord sòlid amb la resta dels espanyols.

I no em cansaré de dir-ho. Ens equivoquem cercant un conflicte extern quan no tenim resolt encara un debat intern.

Torno a referir-me al darrer baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat de juliol d’enguany: un 7,8% dels catalans creuen que Catalunya hauria de ser una regió d’Espanya, un 27% creu que hauria de ser una Comunitat Autònoma, un 24,5% creu que Catalunya hauria de ser un Estat dins una Espanya federal, un 34,5% creu que Catalunya hauria de ser un Estat independent, el 4,6% no ho sap i l’1,6% no contesta.

També són significatives les respostes a la pregunta binària sobre la independència: mentre un 44% voldria que Catalunya fos un Estat independent, un 48,3% diu que no ho voldria.

I la dada més rellevant des del meu punt de vista, només un 9,1% dels catalans defensa una política unilateral per part del govern de Catalunya.

President, la confrontació en els termes que vostè la planteja només té el suport del 9,1% dels catalans. Creu de veritat que aquest és el rumb que ha de fixar el govern?

Com a premissa d’aquesta confrontació vostè fa una afirmació que també volem discutir. Deia vostè a Prada que el moviment independentista ha d’estar determinat a l’escrupolós compliment dels drets humans per sobre de les lleis injustes. Vostè proposava “desobeir lleis injustes, obeir la pròpia sobirania”.

Deia vostè a Prada: “Ja no podem seguir aprovant al Parlament de Catalunya més resolucions sobre el dret d’autodeterminació dels catalans o qualsevol altre dret si els seus representants no som capaços d’aplicar aquestes resolucions per sobre de qualsevol llei injusta”.

Doncs bé, qui decideix que una llei és injusta? Vostè? Jo? El govern? Una majoria del Parlament? Els lletrats de la Cambra? El Consell de Garanties Estatutàries? O el Tribunal Constitucional?

Potser cal recordar la decisió [75147/17] del Tribunal Europeu de Drets Humans sobre el recurs presentat per Carme Forcadell i 75 diputats més, on es declara que una majoria del Parlament de Catalunya no té dret a desobeir la Constitució ni les sentències del Tribunal Constitucional.

Permeti’m que porti a l’extrem la seva idea: si una llei no m’agrada, només cal que la qualifiqui d’injusta per tal de poder dir que no vull complir-la. Imaginem que aquest criteri l’apliquessin els restauradors a la normativa sobre terrasses. O els conductors al codi de la circulació…

Nosaltres som de l’escola del prestigiós jurista italià Piero Calamandrei, antifeixista i pare de la Constitució italiana de 1948, que afirma rotund: “La legalitat és condició de llibertat. Sense certesa del dret no pot existir llibertat política”.

President, il·legalitat i desobediència no porten enlloc. Millor dit, ens tornarien a portar al desastre. I per això malfiem d’expressions del tipus “ho tornarem a fer”. Perquè depèn de què tornem a fer, tornarem a prendre mal.

La confrontació no és el camí. Ni tampoc dir als sectors més radicals que apretin. una mala interpretació de l’ “apreteu” pot servir per justificar l’injustificable. Qualsevol circumstància, qualsevol debat és bo per traçar una línia clara entre projectes legítims i qualsevol forma de violència.

Dilluns estava en una ràdio i em preguntaven sobre les detencions que s’acabaven de produir, i les meves primeres paraules van ser per afirmar el caràcter democràtic i pacífic del moviment independentista. I convé que així segueixi essent, i que ningú pugui practicar o planificar cap tipus d’acció violenta en nom de cap ideal, el que sigui. Tot sigui dit des de la més estricta presumpció d’innocència i també des del respecte a la tasca policial i judicial. Presumpció d’innocència i actuació policial i judicial no són contradictòries. I sempre demanem que es persegueixi el delicte, però també que s’eviti la comissió de qualsevol delicte.

I també convé saber qui fa què. No té cap sentit demanar responsabilitats al govern d’Espanya per una actuació policial instada pel poder judicial. Estat de dret. Separació de poders. I la constatació segons estàndards internacionals que Espanya és una de les 20 democràcies plenes que hi ha al món.

Torno al fil de la intervenció. President, no volem la confrontació. Una confrontació que seria, en primer lloc i ho repeteixo, una confrontació entre catalans.

El nostre grup és ben conscient que la sentència del Tribunal Suprem pot ser controvertida, com ho ha estat el propi judici i la llarga presó preventiva. Potser molts catalans i catalanes no compartiran el contingut de la sentència. Respectem la seva opinió i els seus sentiments. Però els diem que en democràcia les sentències poden ser objecte de crítica però no de desobediència. I si les persones no poden desobeir una sentència encara menys poden desobeir-la les institucions, que emanen de la llei i tenen com a primera obligació complir-la i fer-la complir.

Vàrem alertar en el passat dels riscos de situar les institucions al marge de la legalitat. I ho tornem a fer. No volem cridar al mal temps, però tampoc podem deixar d’advertir d’unes conseqüències que desgraciadament d’una o altra manera ja hem patit. I no volem tronar-hi a passar.

Deia vostè a Prada: “No podem acceptar que un Govern escollit per la majoria de a ciutadania del nostre país sigui condemnat per haver fet allò que van prometre en les eleccions”. President, ningú és condemnat per complir les seves promeses, sinó en tot cas per haver infringit la llei. Per cert, va afegir una frase que encara avui em grinyola molt. Vostè va dir: “I penso que així com no ho puc acceptar jo, no ho ha de poder acceptar la majoria del poble de Catalunya”. Confondre la part amb el tot és erroni. Com ho és confondre el “jo” amb “la majoria”.

President, la confrontació no és el camí. Com no ho és la divisió dels catalans. Una de les nostres crítiques al seu discurs és precisament que no s’adreça al conjunt del país en la mesura que només es planteja com a objectiu una fita que només comparteix el 44% dels catalans, o el 48%, tant se val. La independència no és un projecte que pugui unir els catalans. Ni tant sols aplega la majoria, ni la meitat.

En el seu discurs, quan vostè parla d’unitat es refereix sempre a la unitat independentista. Recordo novament el seu discurs a Prada: “Cal que les famílies de l’independentisme ens posem d’acord per desbloquejar la situació, establir aquesta agenda de ruptura democràtica i donar l’estabilitat al Govern i a la majoria parlamentària per poder encarar aquest tram cap a fer realitat la República. En aquest sentit, i com demana la CUP, estem d’acord que cal tenir un pressupost que sigui el motor del canvi republicà”.

President, abans de l’estiu li vaig oferir un diàleg sobre els pressupostos. Entenent que aquesta va ser la seva resposta comprendrà que amb nosaltres per segons què no s’hi pot comptar. Per coherència seva. Per coherència nostra.

Ara bé, vostès facin la seva feina. Aprovin el projecte de pressupostos a govern i el portin-lo al Parlament.

President, quan es va obrir un espai de diàleg convocat per vostè, a instàncies d’aquest Parlament, a proposta del grup Socialistes-Units per Avançar, proposàvem sis línies de treball que segueixen essent, en la nostra opinió, les més adequades.

  • Assegurar la convivència, el pluralisme en l’espai públic i la neutralitat de les institucions.
  • Garantir el respecte a la legalitat i a l’actual marc institucional, fins que no hi hagi el necessari consens per reformar-lo a través dels mecanismes i les majories establerts.
  • Desbloquejar les institucions, evitar erosionar-les creant organismes paral·lels i refer consensos.
  • Prioritzar el desenvolupament econòmic, la igualtat d’oportunitats i el combat contra la pobresa i l’exclusió social.
  • Obrir el debat sobre la millor manera d’enfortir l’autogovern i millorar el finançament, i sobre els procediments per acreditar un suport ciutadà majoritari a l’acord al qual s’arribi.
  • Aprofundir en el diàleg amb el govern d’Espanya per avançar en la resolució de problemes pendents.

Si és per això, compti amb nosaltres, si és per la confrontació i l’autodeterminació, no.

Per cert, el renovat entusiasme pel dret a l’autodeterminació no lliga amb l’escepticisme amb el que el Consell Assessor per a la Transició Nacional abordava la qüestió.

Recordaran vostès els 18 volums produïts pel Consell Assessor per a la Transició Nacional, oi?

Doncs bé, en el primer dels 18 informes, el Consell Assessor per a la Transició Nacional afirmava rotund: “El principi de lliure determinació dels pobles es va reconèixer originàriament, sense cap dubte, en dos supòsits: els dels pobles sotmesos a domini colonial, i per extensió, els sotmesos a dominació estrangera, i els dels pobles oprimits”.

I seguia: “Principi democràtic, dret d’autodeterminació dels pobles i principi de protecció de les minories nacionals no són justiciables en el sentit de poder-se fer valdre davant institucions judicials internacionals o europees per tal de declarar, si fos el cas, l’existència d’obligacions jurídiques vinculants per a l’Estat espanyol o altres Estats o organitzacions internacionals”.

L’Informe afegia: “Els tres ‘drets i principis’ esmentats estan recollits en els instruments legals i en la jurisprudència més com a valors i principis que no pas com a drets en sentit estricte”.

I l’Informe acabava reblant el clau: “Ni en l’àmbit europeu ni en l’internacional es preveuen procediments que permetin canalitzar hipotètiques demandes basades en aquests principis. (…) La Generalitat trobaria problemes de legitimació per plantejar demandes judicials”.

Ho deixo dit perquè novament em sembla que s’estan generant falses expectatives que només poden comportar enormes frustracions.

President, crec haver deixat clar que no compartim el seu projecte, i que no sabem si és aquesta l’orientació d’un govern que veiem desorientat, dividit i en fallida.

************************

Però, finalment, el que cal avaluar és la gestió concreta del govern. I aquí també no podem fer altra cosa que fer un balanç molt negatiu de l’acció del govern que vostè presideix.

President, estan creixent les desigualtats socials, i vostès estan consolidant una Catalunya de dues velocitats. D’acord amb l’índex de progrés social europeu, Catalunya es troba en la posició 163 (sobre un total de 272 regions europees), una classificació exageradament inferior a la que ens correspon en termes de riquesa, on assolim el lloc 68.

Catalunya pateix un gran dèficit d’inversió en polítiques socials. Segons el recent informe de la Despesa Autonòmica en Polítiques Socials fet públic aquest mes, Catalunya destina un 20% menys en polítiques socials que abans de la crisi.

La pròrroga pressupostària en la que viu Catalunya des de l’any 2017 no fa més que empitjorar la manca d’inversió social, una inversió que necessitem per tenir serveis de qualitat.

Mentre la mitjana d’inversió de la resta de Comunitats Autònomes en salut, educació i serveis socials és del 60%, a Catalunya s’hi destina el 54%. Catalunya va destinar a salut l’any 2018 un 27,5% menys d’inversió que al 2009. A educació, un 12%. Tan sols ha incrementat 20 milions d’euros en serveis socials, que resulten clarament insuficients.

Pel que fa a la cura de la salut de la nostra ciutadania la Generalitat dedica un 27,5% menys de recursos a Salut que l’any 2010.

Les llargues llistes d’espera, per visita a l’especialista, proves diagnòstiques o intervencions quirúrgiques es van incrementant de manera constant, amb un increment de 91.000 persones en el darrer semestre, i no es compleix de manera sistemàtica tenir hora en el teu ambulatori en 48 hores (estem en temps d’espera de 2 a 3 setmanes).

I què em diu de la situació de la nostra educació pública? El 2010 teníem una despesa pública no universitària de gairebé 5.300 milions d’euros i en aquests moments la despesa no arriba als 5.000 milions d’euros, quan tenim 67.000 alumnes més, més necessitats educatives i una major complexitat a les aules. Educació pública infrafinançada, lluny del que ens vam fixar en la Llei d’educació de Catalunya, que parlàvem del 6 per cent; ara tenim el 2,8.  El Curs 2018-2019 va començar amb 1.015 barracons en 422 escoles.

Pel que fa a la lluita contra la violència masclista, una xacra que hem d’eliminar amb polítiques i actuacions decidides, però a Catalunya gairebé totes les mesures que s’han anunciat es finançaran amb els fons del Pacte d’Estat. A casa nostra, les mesures per a combatre la violència masclista són totalment insuficients, ho reconeixen els informes de l’Institut Català de les Dones que constaten que la xarxa arriba només a una de cada deu dones que s’estima són víctimes de violència masclista.

Li vaig recordar al juliol i ho torno a fer ara: no han fet el desplegament de la llei d’infància. Espera des del 2010. Esperen les famílies i infants en risc d’exclusió situada en el 28,5%. Segons l’Idescat durant l’any passat les transferències socials només van aconseguir reduir un 15 per cent el risc de pobresa en la població menor de divuit anys a Catalunya. No hi ha recursos ni es prenen mesures per revertir aquesta situació dels nostres infants més vulnerables.

Ara que s’estan manifestant a les portes del Parlament, son vostès grans protagonistes del fracàs en el desplegament de la Renda Garantida de Ciutadania. El Govern ja ha reconegut que no té els recursos necessaris, i un any i mig després de la seva posada en marxa encara no tenim reglament de la Llei. Més de 19.500 persones pendents de validació i des de la implantació de la Llei només s’han resolt el 5% de les sol·licituds presentades.

A l’atenció a les persones amb dependència tampoc s’hi dediquen prou recursos: Hi ha 18.500 persones esperant per accedir a una residència pública a Catalunya. A més, a les que ja hi resideixen cal garantir una bona atenció i saben que s’ha denunciat problemes en la gestió de diferents residències on el menjar no és el correcte, no es compleixen les ràtios i els serveis mèdics i sanitaris no són els adequats. 88.000 persones en llista d’espera. Un de cada tres dependents de l’Estat és català.

Ocupació i qualificació professional: el Govern és totalment incapaç de posar en marxa l’acreditació professional de 100.000 persones cada any, com disposa la llei. En els darrers anys, col·lectius com els treballadors/es de les càrnies, els repartidors de menjar a domicili o les cambreres de pis dels hotels han concentrat les denúncies sobre vulneració de drets laborals. Noves i velles ocupacions es veuen afectades per una creixent precarietat, que es tradueix en una major sinistralitat i pitjors condicions de treball. Durant els primers 6 mesos del 2019 s’han produït a Catalunya més accidents laborals respecte al mateix període de 2018, i molt especialment en els accidents mortals i en el sector de la construcció.

Manca de política d’habitatge, un govern que ha destinat un 54% menys a inversions en infraestructures que són competència pròpia que la mitjana de la resta de Comunitats Autònomes. La renuncia a fer un reforma fiscal per comptar amb un model més just i progressiu, on pagui més qui més té.

No em vull allargar amb més exemples. En tenim molts que ens diuen que necessitem un bon govern i que vostès o no poden o saben o no volen governar.

Si començava el resum del mal govern amb la davallada en l’índex de progrés social europeu, acabo amb una altra comparativa: a principis de l’any 2000 Catalunya era un dels quatre motors industrials d’Europa, avui Catalunya ocupa el lloc 140 en el Regional Innovation Scoreboard de la Unió Europea, trobant-se entre les regions de 3er nivell en capacitat d’innovació. La inversió en R+D de l’economia catalana segueix sent extremadament baixa: 1,47% sobre PIB, fa 10 anys estàvem a l’1’7%, molt a prop de l’objectiu del 2% que calia complir al 2010.

Davant d’aquest panorama, és evident que Catalunya no té el govern que mereix, que Catalunya necessita un bon govern. Un govern que impulsi la qualitat dels serveis públics d’educació i salut, un govern capaç d’ajudar les empreses, capaç de vetllar per una ocupació digna, estable i de qualitat, capaç de garantir la seguretat ciutadana, d’oferir habitatge assequible per a l’emancipació dels joves.

Necessitem un Govern que cregui en la cultura, els creadors i el patrimoni cultural.

Necessitem un govern capaç de gestionar la renda garantida, que cerqui les complicitats necessàries per acabar amb la pobresa severa infantil, que proporcioni els recursos a la gent gran i a les persones amb discapacitat perquè puguin el màxim d’autònomes en una societat cada cop més inclusiva.

Necessitem un govern que impulsi una Inspecció laboral que persegueixi de manera efectiva el frau i l’explotació i que garanteixi que tot l’empresariat competeix en igualtat de condicions. Un govern que millori la inversió productiva i redistribueixi la riquesa que generem amb l’esforç de tothom amb una fiscalitat més justa.

Un govern que cregui en el territori i el necessari equilibri. Que miri el país en tota la seva extensió: grans ciutats i petits pobles, la plana i la muntanya, els rius i el mar, les infraestructures físiques i les tecnologies que arriben i han d’arribar a tot arreu. Les comarques amb més empenta i les que pateixen despoblació.

Un Govern capaç de dinamitzar l’administració, amb uns empleats formats i orientats a la millora continua. Un Govern que respecti i faci respectar les normes de convivència i tingui el servei a la ciutadania i el seu progrés com a únics objectius. Necessitem un bon govern. I el seu no ho és, senyor President.

I vull acabar amb dos qüestions que ens preocupen especialment: la lluita contra el canvi climàtic i la necessitat d’impulsar el domini de l’anglès.

Necessitem un govern capaç de fer front als reptes que com a planeta i espècie tenim pel davant. L’emergència climàtica i la necessitat de canviar el nostre model productiu. Un model econòmic a l’alçada de la transició ecològica.

Mentrestant, els darrers Governs de la Generalitat, malgrat disposar d’instruments legals i mandats parlamentaris clars i taxatius, han estat paralitzats, moltes declaracions i poca actuació. I una llei de canvi climàtic que no s’activa.

Una prova d’això són els nuls avenços en energia renovable, que en els darrers anys pràcticament no s’han instal·lat a Catalunya. O la contaminació de l’aire que provoca milers de morts prematures cada any al nostre país.

Estem convençuts  que la lluita davant aquesta emergència climàtica és una oportunitat també per bastir un nou model econòmic que utilitzi recursos renovables, reciclables i quer aposti per l’economia circular.

La lluita contra el canvi climàtic i les polítiques d’adaptació han de ser un eix central en les polítiques del país tenint en compte també que el canvi climàtic és motor de transformació dels models econòmics i productius, capaç de generar nous àmbits d’activitat compatibles amb la sostenibilitat econòmica, social i ambiental.

Amb aquesta lògica, cal promoure una Cimera contra el canvi climàtic, amb la participació de totes les administracions, entitats i ciutadania que tingui per objectiu compartir el diagnòstic de la situació d’emergència climàtica i dissenyar conjuntament un Pla d’Acció amb concreció de compromisos, decisions i calendari.

Pel que fa al model energètic, atès que l’objectiu és que la participació de les energies renovables en el mix energètic català arribi al 100%  l’any 2050, cal desenvolupar el màxim potencial de les energies renovables, els hi proposem que en la propera dècada es posin en servei 4000MW de generació eòlica  i 6000MW de generació fotovoltaica, per poder prescindir d’una vegada de l’energia nuclear.

També és necessari disposar d’un pla estratègic que permeti garantir l’emmagatzematge d’energia elèctrica en un model creixent de generació elèctrica amb renovables.

També cal posar en marxa una Estratègia per a la Renovació Energètica dels Edificis.

És urgent delimitar i planificar amb els ajuntaments afectats pels nivells de contaminació atmosfèrica elevada, zones de baixa emissió a nivell mitjançant polítiques de disminució del trànsit privat i potenciació del transport públic.

Necessitem un país que parli català, castellà i també l’anglès.

A Catalunya l’anglès continua tenint grans dèficits en general però molt especialment a l’ensenyament públic inclosa la universitat amb la qual cosa es crea una esquerda social molt més profunda que la digital. Quantes vegades hem aprovat la moratòria del B2 per poder acabar les carreres universitàries? Quants anys més estem disposats a fer-ho sabent que no fem res i que els nostres joves competeixen amb un gran handicap al mercat laboral? Ara a qualsevol oferta laboral l’anglès és condició imprescindible. I qui pot pagar els costos addicionals que suposa que el teu fill domini l’anglès? És una clara discriminació econòmica.

A la UE tothom es parla en anglès i aquí tenim un gran endarreriment en aquesta matèria que ens treu competitivitat.

Però a casa nostra tenim que a les proves de competències bàsiques de quart d’ESO de l’abril del 2019, realitzades a tots els alumnes catalans de 15 anys, el percentatge d’alumnat que no supera el nivell d’expressió escrita en llengua anglesa és el 33,6%. A més, la diferència de puntuació entre l’alumnat dels centres amb un nivell baix i un nivell alt de complexitat és de 19 punts en llengua anglesa. Les dades de l’any 2015 ens demostren que els adolescents d’escoles situades en zones riques van obtenir una nota mitjana de 8 en anglès, mentre els de barris de rendes inferiors es van quedar amb menys d’un 6, bàsicament per la possibilitat dels primers de pagar-se classes extraescolars o cursos d’estiu a l’estranger.

D’altra banda, segons dades publicades, no arriben a 20.000 els docents catalans (dels 72.000 que treballen en escoles i instituts públics) que tenen un nivell suficient d’anglès per impartir classes en aquest idioma.

Entre les nostres propostes vull subratllar aquesta ja que s’adreça a la igualtat d’oportunitats que vostès no estan impulsant: és imprescindible augmentar considerablement el domini de la llengua anglesa entre tota la població i especialment entre els joves. Cal desenvolupar un programa de xoc seriós i efectiu amb partides finalistes, amb implicació de tots els actors i amb apostes de resultat a mitjà i llarg termini. Per això és imprescindible que els poders públics treballin per acabar amb la bretxa existent pel que fa al domini de l’anglès entre l’alumnat segons origen socioeconòmic, encara massa important.

A les Escoles Oficials d’Idiomes manquen places disponibles en les llengües més sol·licitades com l’anglès. Concretament, en les EOI del Consorci d’Educació de Barcelona o del Vallès Occidental, només un 32% de les sol·licituds són ateses en primera opció en el procés de preinscripció i matriculació d’alumnes. I, des de 2010, els increments de taxes d’entre el 50 i el 180% en alguns casos han limitat igualment les possibilitats d’accés a aquestes EOI de les famílies de rendes més baixes.

A les nostres resolucions, evidentment, tractem molts altres temes que tenen a veure amb la igualtat d’oportunitats, però he volgut posar un exemple concret i transformador que seria un motor generador d’igualtat i cal urgentment posar en marxa.

President, hi ha molts problemes per resoldre, hi ha molta feina a fer. Catalunya necessita govern, un bon govern. Però no el govern que vostè presideix.

Gràcies, senyor president, senyores i senyors diputats.

La España de todos, Tribuna Ciudadana de Oviedo, 13.09.2019

LA ESPAÑA DE TODOS

Oviedo, 13 de septiembre de 2019

 Quiero agradecer a Tribuna Ciudadana la amable invitación a compartir con todas y todos ustedes algunas reflexiones, bajo el titulo “La España de todos”.

No es casual que el documento principal que integra la Declaración de Granada, adoptada por el PSOE en 2013, lleve el subtítulo de “La España de todos”. Con ello queríamos subrayar nuestro compromiso de mejorar un proyecto compartido que asegurase la convivencia de un país tan diverso como lo es España.

Creo que todos los demócratas compartimos ese objetivo aunque, lógicamente, las ideas para conseguirlo sean variadas.

La preocupación sobre cómo vertebrar mejor la convivencia entre diversos es antigua en España. Podríamos recuperar la correspondencia entre Joan Maragall y Unamuno, o las reflexiones de Menéndez Pelayo, Ortega y Gasset, Azaña, Rafael Campalans -socialista catalán que precisamente escribió un libro titulado “Hacia la España de todos”- Anselmo Carretero y tantos otros.

Muchos hemos ido llegando a la conclusión que es en el federalismo donde se encuentran las mejores aportaciones para construir entre todos una respuesta a ese reto. Y pretendo hoy explicar mis razones para defender una solución de tipo federal.

Buena parte de mi intervención de hoy integra mi libro “La tercera vía, puentes para el acuerdo”, prologado por Ángel Gabilondo y publicado por Los Libros de la Catarata.

Creo que uno de los méritos del libro es que a pesar de haber cumplido ya dos años –y dos años en la política catalana es una eternidad- el texto mantiene plena vigencia. Y es que, en efecto, la solución pasa por el diálogo, la negociación y el pacto.

Mi libro aboga por una solución federal para España. Y me reafirmo en ello. El federalismo es un ideal de libertad y convivencia, especialmente adecuado en sociedades complejas y en Estados que integran comunidades con fuertes sentimientos de identidad. El federalismo es autogobierno y gobierno compartido.

Como definía en un artículo publicado en El País hace unos años: “El federalismo es unión y libertad, una filosofía política de fraternidad que se propone evitar el enfrentamiento entre sentimientos nacionales de distinto signo, la estéril discusión sobre soberanías originarias y una confrontación identitaria excluyente, para poder alcanzar un acuerdo político-institucional que haga posible el respeto y la lealtad recíprocas.

El federalismo es una guía de soluciones prácticas a los problemas planteados por estructuras políticas complejas, especialmente las integradas por diversas realidades nacionales, y un conjunto de mecanismos para poner en práctica el principio de subsidiariedad.”

Comparto el ideal federal y defiendo una propuesta federal para España por cuatro razones fundamentales.

  1. Porque es coherente con los valores de libertad, igualdad, fraternidad y solidaridad que tantos y tantas compartimos.
  2. Porque se ajusta como un guante al mundo de interdependencias crecientes y de soberanías compartidas en el que vivimos.
  3. Porque evita el choque de identidades y la división de la sociedad en función de los sentimientos de pertenencia de los ciudadanos.
  4. Porque se basa en el diálogo, la negociación y el pacto, así como en la lealtad institucional.

El federalismo se ajusta bien a la diversidad. Y España es bien diversa. Es fácil demostrarlo.

  • El 40% de la población española vive en Comunidades Autónomas con lengua cooficial distinta del castellano (Cataluña, Comunidad Valenciana, Galicia, Euskadi, Baleares). Y este porcentaje sobrepasa el 45% si tenemos en cuenta al asturiano, el eonaviego y a las variedades del catalán habladas en Aragón.
  • El 22% de la población española está protegida por una policía diferente al Cuerpo Nacional de Policía.
  • El 10% de la población vive en Comunidades Autónomas con sistemas fiscales diferenciados (Euskadi, Navarra y Canarias).

 En un Estado moderno, el federalismo es el mejor instrumento que se ha inventado hasta la fecha para que los diversos territorios con identidades, culturas y necesidades diferentes puedan convivir armónicamente y para que la coexistencia de varios niveles de administración pueda asegurar de un modo eficaz y cooperativo el mejor servicio a la ciudadanía. Queremos ciudadanos libres, iguales en derechos y unidos en la diversidad.

Siempre me gusta recordar la obra de un insigne socialista segoviano, Anselmo Carretero, que escribió en su libro “La personalidad de Castilla en el conjunto de pueblos hispánicos”: “Sólido cimiento de esa nueva España, profundamente española y universal a la vez, ha de ser la firme unión de todos sus pueblos. Unión, decimos, mejor que unidad. Porque de lo que se trata es de unir y articular, no de fundir o machacar en un gris monótono lo que es un conjunto de rico colorido. Unión de unidades (como dice Irujo). No la empequeñecida España Una, que no es España (por lo menos no sería una España consecuente con su natural condición y desarrollo histórico), sino las Españas unidas, la Comunidad o Unión Ibérica, que sí será una patria cabalmente española: de todos sus hombres y de todos sus pueblos (sin excluir a Portugal). Porque España, la nación española, nación de naciones o comunidad de pueblos, es el resultado de un largo difícil y doloroso proceso histórico en el que han participado todos ellos. Todos”.

Decía también Carretero: “Se trata, pues, de encontrar una fórmula política, una constitución del estado español que armonice la unión con la variedad nacional; que no solo respete, sino que proteja con la unión de todos la personalidad de cada cual. Eso es precisamente el federalismo”.

Siempre he pensado que el escudo de España es la expresión gráfica de la unión en la diversidad que el federalismo pretende articular y proteger.

El propio Felipe González nos recordaba el pasado domingo en El País la conveniencia de “federalizar la Constitución”.

Antes de desgranar una propuesta federal para España, para el conjunto de España, para toda España, parece lógico que me refiera a la situación política catalana y sus perspectivas.

Hoy tenemos una sociedad catalana dividida casi por mitades. Unos dos millones de catalanes dieron su apoyo a partidos que defienden la separación de Catalunya del resto de España en las últimas elecciones al Parlament. De poco sirven las polémicas sobre la asistencia a la manifestación de ayer. Aunque no sean mayoría, y esto es importante subrayarlo, son muchos los catalanes y catalanas que piensan que lo mejor es separarse del resto de España. Y ese es un dato muy relevante. Basta con ver los resultados de las recientes elecciones generales, europeas y municipales en Catalunya.

Hemos de construir un futuro para todos, superando la división creada por el movimiento independentista, recuperando el tiempo y las energías perdidas en un proceso que no ha traído nada bueno para Catalunya. Se trata de unir a los catalanes en torno a objetivos ampliamente compartidos como puede ser el fortalecimiento del autogobierno, la mejora de la financiación, el mejor reconocimiento de la diversidad en España, el impulso del progreso económico, la justicia social y la sostenibilidad. El federalismo da respuestas a todas estas cuestiones.

 Los y las socialistas de Catalunya con motivo de la celebración el pasado miércoles de nuestra Diada nacional reafirmamos nuestro compromiso catalanista de siempre. Un catalanismo que nos ha llevado en todas las circunstancias históricas a luchar por la recuperación y la defensa de las instituciones y los símbolos de nuestro país, que nos representan a todos y a todas, ante quienes las han negado, ante quienes las han intentado reducir o ante quienes han pretendido superarlas poniéndolas al borde del precipicio, como hicieron los independentistas a finales del año 2017.

Defendemos que la Diada, la bandera de Catalunya y la Generalitat, precisamente porque pueden asumir la amplia pluralidad social y política de Cataluña, no deben excluir a nadie, ni nadie debe excluirse de ellas.

Por eso hemos denunciado los intentos de secuestrar lo que debe ser patrimonio de todos para ponerlo al servicio de un determinado proyecto político. Y no me refiero al legítimo ejercicio del derecho de manifestación, sino al enfoque partidista y sectario de actos institucionales que debieran ser de todos y para todos.

No queremos que nadie se apropie de la Diada, secuestrada por unos e ignorada por otros. Por ese motivo y como siempre el PSC hizo un llamamiento a la participación en la Diada y a recuperar celebraciones institucionales y unitarias compatibles con la libre manifestación de cualquier partido o asociación ciudadana.

Los y las socialistas catalanes hemos llamado a abrir una nueva etapa política con las siguientes características:

Reconciliación, a partir de la voluntad de entender y respetar las razones de todos, y de rehacer los pactos políticos rotos que han vertebrado la unidad civil y han evitado hasta ahora la fragmentación comunitaria entorno al papel de las instituciones, la lengua, la cultura y el sistema educativo.

Buen gobierno: impulsando una Generalitat útil capaz de dar soluciones para garantizar la unidad civil, el progreso y la cohesión social.

Retorno a la buena política que busca soluciones y no atizar la división ni la crispación.

Y, sobre todo, volver a tener un horizonte de estabilidad, concordia y progreso.

Pero recuperar el consenso alrededor de objetivos ampliamente compartidos no será fácil porque hoy tenemos una sociedad profundamente dividida, una economía debilitada, unas instituciones bajo sospecha, problemas sociales desatendidos, una pesada losa en forma de procedimientos judiciales abiertos y dirigentes políticos independentistas que dicen que lo volverán hacer, apostando por la confrontación.

Para comprender mejor la situación actual conviene recordar cómo hemos llegado hasta el punto en el que una parte muy importante de los catalanes, cansados de una relación entre Cataluña y España que consideran dañina e imposible de modificar, han abrazado la causa de la independencia.

¿Cómo hemos llegado hasta aquí?

Como causas principales se han citado muchas. Recuerdo cuatro para no cansarles.

  • La Sentencia del Tribunal Constitucional sobre el Estatuto en 2010, que alteró una ley que llevaba vigente cuatro años sin causar ningún tipo de problemas. Una ley aprobada por mayoría absoluta del Congreso y del Senado, y aprobada en referéndum de los ciudadanos y ciudadanas de Cataluña. Una ley surgida de una ardua negociación en el Congreso de los Diputados a partir de una propuesta que recogió el apoyo de más de 2/3 de los diputados y diputadas del Parlament de Catalunya. Hay que decir que la indignación causada por la Sentencia no impidió que Artur Mas alcanzase relevantes acuerdos con el PP en el período 2011-2012.
  • El impacto de la crisis económica de 2008, que agravó la sensación de maltrato económico de Cataluña y que, como en otros muchos lugares, alimentó populismo, insolidaridad y repliegue identitario particularmente entre las clases medias.
  • La evolución del nacionalismo conservador que, tras haber protagonizado políticas de austeridad aliado con el PP, y afectado por el caso Pujol, el caso Palau y la corrupción del 3%, decide abrazar la causa independentista para afrontar las futuras elecciones en las mejores condiciones posibles.
  • La política recentralizadora del PP, insensible a todas las demandas catalanas.

Y también debemos recordar uno de los episodios más lamentables de nuestra joven democracia. Los días 6 y 7 de septiembre de 2017 se consumó el denominado choque de trenes:

Se vulneró el Reglamento del Parlament, se pisotearon los derechos de la oposición, se desoyeron las advertencias de los letrados de la Cámara y del Consejo de Garantías Estatutarias de Cataluña, se vulneraron el Estatuto de Autonomía y la Constitución, se convocó un referéndum ilegal para el 1 de octubre, y se aprobó un bodrio de ley denominada “de transitoriedad jurídica y fundacional de la república”.

El 1 de octubre se produjo un acto de votación ilegal que, a instancias de la justicia, las fuerzas del orden intentan evitar de forma contundente y, en algunos casos, con contraproducente violencia sobre quienes pretendían participar en un acto de votación sin efecto legal alguno.

El 10 de octubre, Carles Puigdemont declaró de una forma muy peculiar la independencia y ocho segundos después, sí, han oído bien, ocho segundos después,suspendió dicha declaración, ante el asombro de propios y extraños.

El 27 de octubre, el Parlament de Catalunya proclamó la independencia y una hora después el Senado autorizó al gobierno de España a aplicar el artículo 155 de la Constitución. Se procedió a cesar al presidente de la Generalitat y a su gobierno, y se convocaron elecciones al Parlament para el 21 de diciembre.

Permítanme un breve paréntesis. La aplicación del artículo 155 sirvió, entre otras cosas, para demostrar el sentido de Estado del PSOE en la oposición, y preservó tanto el Estado de derecho, la Constitución y el Estatut como la propia existencia de las instituciones catalanas. El sentido de Estado del PP en la oposición sobre la cuestión catalana sigue sin aparecer. Y el sentido de Estado de otros, nacidos del conflicto y beneficiados por la crispación también brilla por su ausencia. Cierro paréntesis.

Así pues, a finales de 2017, los independentistas, buscando la independencia, nos hicieron perder la autonomía, y dividieron por mitades a la sociedad catalana.

Miembros del gobierno de la Generalitat salieron de España mientras otrosfueron encarcelados a la espera de juicio.Cabe recordar que los presidentes de la Assemblea Nacional Catalana y Omnium Cultural habían sido ya encarcelados el 16 de octubre a causa de la concentración convocada frente al Departamento de Economía en protesta por una actuación judicial que se desarrollaba en su interior.

En las elecciones del 21 de diciembre de 2017, el independentismo vuelve a obtener una mayoría parlamentaria pero sigue sin obtener una mayoría ciudadana.

El independentismo obtiene una victoria basada en tres promesas imposibles de cumplir: el retorno de Puigdemont como president, la libertad de los presos y la proclamación de la república catalana.

Después de muchas vicisitudes, se acaba produciendo la investidura de Quim Torra como presidente de la Generalitat y la formación de un gobierno integrado por Junts per Catalunya y ERC mientras la CUP dice pasar a la oposición. Que el gobierno de la Generalitat pierda votaciones a mansalva y haya sido incapaz de aprobar unos presupuestos muestra hasta qué punto esta legislatura ha resultado fallida.

El president Torra afirma desde el primer momento que ejerce sus funciones en una suerte de delegación de Carles Puigdemont. No quiere ser lo que es, lo único que puede y debe ser, presidente de una Comunidad Autónoma, y defiende volver a la confrontación.

En la actualidad, el único factor de cohesión de la mayoría independentista es el encarcelamiento y la huida de sus dirigentes, y el rechazo del juicio y de la sentencia que conoceremos próximamente.

Sirva este breve repaso para recordar la difícil de la situación política en la que debemos trabajar y lo engañoso que resulta especular con soluciones mágicas e inmediatas.

Debemos pasar de una profunda división a la construcción de un amplio acuerdo. Y eso no se consigue de la noche a la mañana. Debemos primero convencer a todos de que no hay salida fuera de un proceso de diálogo, negociación y pacto. Un diálogo primero entre catalanes, entre fuerzas políticas catalanas, que requiere del respeto mutuo y de la aceptación del actual marco legal e institucional, que puede cambiarse solo a través de las mayorías y procedimientos legalmente establecidos. O sea, un acuerdo capaz de concitar el apoyo de al menos 2/3 de los miembros del Parlament de Catalunya.

Un acuerdo que, como les decía, deberá pasar por un reforzamiento del autogobierno, una mejora de la financiación, la lealtad institucional, y el mejor reconocimiento del carácter plurinacional, pluricultural y plurilingüe de España.

Un acuerdo de tipo federal que, lógicamente, deberá ser negociado y acordado con las fuerzas políticas y las instituciones del Estado.

Creo que ese verdadero pacto de Estado debiera conducir a una reforma constitucional federal, pero como les decía antes, debemos ir paso a paso, no poner el carro delante de los bueyes, ni crear expectativas a corto plazo que puedan convertirse en frustraciones que dificulten aún más el largo y difícil camino que nos espera.

La referencia para una solución federal está contenida en la Declaración de Granada, impulsada por Alfredo Pérez Rubalcaba y aprobada por el Consejo Territorial del PSOE el 6 de junio de 2013, y en la declaración de Barcelona, impulsada por Pedro Sánchez y suscrita por las Comisiones Ejecutivas del PSC y del PSOE el 14 de julio de 2017.

Desde el socialismo catalán pensamos que los temas a afrontar son básicamente cuatro, y por eso hablamos de las “cuatro erres”.

de reconocimiento. de reglas. de recursos. Y de representación. Dejo la primera para el final.

Reglas. Para mejor distribuir las competencias, para evitar conflictos, duplicidades, solapamientos e interferencias. Para reconocer las competencias que recogen singularidades y hechos diferenciales.

Recursos. Fijando los grandes principios del sistema de financiación que debe ser suficiente, solidario, pero también justo y equitativo. Recogiendo los conceptos de esfuerzo fiscal similar y ordinalidad, así como la figura de los Consorcios Tributarios entre el Estado y las Comunidades Autónomas que lo requieran.

Representación. A través de un Senado o un Consejo federal. Que haga de la cámara alta un verdadero instrumento de integración y cooperación territorial. Que haga posible el gobierno compartido. Saben ustedes que federalismo aúna autogobierno y cogobierno. El cogobierno reside fundamentalmente en la cámara territorial, sea un Senado o un Consejo federal.

La primera R, la R de reconocimiento, es la más compleja, a pesar de que no tiene coste económico alguno y forma parte de los intangibles. Queremos que la Constitución reconozca a Cataluña en su identidad, que es plural, y en su aspiración nacional.

Los acuerdos de Granada lo explican así: “Creemos que en el federalismo se ubican las mejores soluciones para reconocer, respetar e integrar las diversas aspiraciones nacionales que conviven en España”. Y apunta una posibilidad concreta que consistiría en incorporar al texto constitucional los derechos históricos de Cataluña recogidos hoy en el artículo 5 del vigente Estatuto, que dice lo siguiente: “El autogobierno de Cataluña se fundamenta también en los derechos históricos del pueblo catalán, en sus instituciones seculares y en la tradición jurídica catalana, que este Estatut incorpora y actualiza al amparo del artículo 2, la disposición transitoria segunda y otros preceptos de la Constitución, de los cuales deriva el reconocimiento de una posición singular de la Generalitat con relación al derecho civil, la lengua, la cultura, la proyección de éstas en el ámbito educativo, y el sistema institucional en el que se organiza la Generalitat”.

Pese a las dificultades para construir un amplio acuerdo que antes describía, hay factores que apuntan a la esperanza:

1.- El gobierno de la Generalitat está cada vez más desorientado y dividido.

2.- El electorado independentista está perdiendo confianza en soluciones de tipo unilateral. De hecho, según el Centro de Estudios de Opinión de la propia Generalitat, sólo un 9,1% de los catalanes apoya la vía unilateral. El mismo estudio muestra como la afirmación “Catalunya tiene derecho a celebrar un referéndum de autodeterminación” obtiene un 40.3% de apoyos, muy lejos del 80% que los independentistas proclaman.

3.- Se están reorganizando políticamente sectores que quieren dar respuesta a este electorado que se quedó huérfano con la deriva radical de la desaparecida Convergencia i Unió.

4.- Los pactos tras las elecciones municipales han debilitado la política de bloques.

El PSC ha conseguido quebrar la inercia de vetos sistemáticos y la política de bloques. Hoy el PSC gobierna en muchos municipios con PDeCAT o ERC con una fórmula muy sencilla: priorizando las políticas económicas y sociales, dejando al margen las cuestiones que nos dividen. Se trata de aprovechar oportunidades y no perder tiempo y energías en cuestiones que no son de competencia municipal.

5.- Cada vez son más las voces de sectores económicos, sociales y culturales que están pidiendo un cambio en la orientación política.

6.- La actitud del gobierno socialista que tiene unas formas de hacer, de relacionarse y de dialogar muy diferentes a las del Partido Popular. Hay que recordar que bajo el gobierno del PP se produjeron dos referéndums de autodeterminación, una declaración de independencia y sus políticas fueron una verdadera fábrica de independentistas.

7.- Otro elemento interesante de la encuesta del Centro de Estudios de Opinión de la Generalitat de Catalunya antes citada es que cuando se pregunta por diversas opciones sobre cuál debería ser la relación entre Catalunya y España, los partidarios de la independencia están menguando, situándose ahora en el 34.5% de los encuestados. Aun siendo esa opción la que concita más apoyos, la respuesta a la pregunta binaria sobre la independencia es negativa en un 48.3% frente al “sí” que alcanza un 44%.

En ese mismo estudio podemos ver como el federalismo va ganando posiciones llegando a un 24.5% de los encuestados.

La opción de seguir como estamos es la preferida por un 27%, mientras los partidarios de la recentralización se mantienen en su porcentaje habitual, un 7.8%.

Es posible, pues, que estemos en puertas de un nuevo ciclo político y social en Catalunya. Pero vamos a necesitar tiempo y acierto porque todavía estamos pendientes de las sentencias y necesitamos de mucha y muy buena política.

Necesitamos un nuevo tiempo político para revertir las cicatrices de la austeridad, coser la brecha social, reducir la desigualdad, la precariedad y la pobreza, recuperar el pacto con la ciudadanía, y una de las claves para ello está en asegurar un nuevo gobierno en España presidido por Pedro Sánchez, y un nuevo gobierno en Catalunya que trabaje por el diálogo, la negociación y el pacto, un gobierno que busque unir a los catalanes y no dividirlos, que busque una España mejor y no romper con el resto de España. El gobierno que yo quisiera presidir.

Muchas gracias.

El ideal federal, Ateneo de Madrid, 12.09.2019

EL IDEAL FEDERAL
Ateneo de Madrid, 12 de septiembre de 2019

[enlace al video]

Quiero agradecer a la Sección de Información y Comunicación del Ateneo de Madrid por invitarme a compartir algunas reflexiones, bajo el titulo “El ideal federal”.

Quiero agradecer a Cristina Valera, que modera hoy este acto, la preparación de esta conferencia. Me consta que lleva muchos meses trabajando con mi equipo para hacer posible este encuentro y que estaba muy preocupada por si surgía algún impedimento para poder celebrar este acto. Aquí estamos.

También quiero agradecer a Nicolás Sartorius varias cosas:

• La primera es su amable presentación,

• La segunda, es su dilatado y permanente compromiso democrático, político, sindical y federal, desmontando el mito de que quienes aspiramos al federalismo sólo nos encontramos en Catalunya.

• y el tercer agradecimiento es por la publicación de su último libro “La manipulación del lenguaje, breve diccionario de los engaños”. Un libro muy recomendable que contribuye a clarificar los conceptos clave de la política actual y los debates que hoy se desarrollan en Catalunya y sobre Catalunya.

Buena parte de mi intervención de hoy integra mi libro “La tercera vía, puentes para el acuerdo”, prologado por Ángel Gabilondo y publicado por Los Libros de la Catarata.

Creo que uno de los méritos del libro es que a pesar de haber cumplido ya dos años –y dos años en la política catalana es una eternidad- el texto mantiene plena vigencia. Y es que, en efecto, la solución pasa por el diálogo, la negociación y el pacto.

Mi libro aboga por una solución federal para España. Y me reafirmo en ello. El federalismo es un ideal de libertad y convivencia, especialmente adecuado en sociedades complejas y en Estados que integran comunidades con fuertes sentimientos de identidad. El federalismo es autogobierno y gobierno compartido.

Como definía en un artículo publicado en El País hace unos años: “El federalismo es unión y libertad, una filosofía política de fraternidad que se propone evitar el enfrentamiento entre sentimientos nacionales de distinto signo, la estéril discusión sobre soberanías originarias y una confrontación identitaria excluyente, para poder alcanzar un acuerdo político-institucional que haga posible el respeto y la lealtad recíprocas.

El federalismo es una guía de soluciones prácticas a los problemas planteados por estructuras políticas complejas, especialmente las integradas por diversas realidades nacionales, y un conjunto de mecanismos para poner en práctica el principio de subsidiariedad.”

Comparto el ideal federal y defiendo una propuesta federal para España por cuatro razones fundamentales.

1. Porque es coherente con los valores de libertad, igualdad, fraternidad y solidaridad que tantos y tantas compartimos.
2. Porque se ajusta como un guante al mundo de interdependencias crecientes y de soberanías compartidas en el que vivimos.
3. Porque evita el choque de identidades y la división de la sociedad en función de los sentimientos de pertenencia de los ciudadanos.
4. Porque se basa en el diálogo, la negociación y el pacto, así como en la lealtad institucional.

El federalismo se ajusta bien a la diversidad. Y España es bien diversa. Es fácil demostrarlo.

• El 40% de la población española vive en Comunidades Autónomas con lengua cooficial distinta del castellano (Cataluña, Comunidad Valenciana, Galicia, Euskadi, Baleares). Este porcentaje sobrepasa el 45% si tenemos en cuenta al bable en Asturias y a las variedades del catalán habladas en Aragón.

• El 22% de la población española está protegida por una policía diferente al Cuerpo Nacional de Policía.

• El 10% de la población vive en Comunidades Autónomas con sistemas fiscales diferenciados (Euskadi, Navarra y Canarias).

En un Estado moderno, el federalismo es el mejor instrumento que se ha inventado hasta la fecha para que los diversos territorios con identidades, culturas y necesidades diferentes puedan convivir armónicamente y para que la coexistencia de varios niveles de administración pueda asegurar de un modo eficaz y cooperativo el mejor servicio a la ciudadanía. Queremos ciudadanos libres, iguales en derechos y unidos en la diversidad.

Siempre me gusta recordar la obra de un insigne socialista segoviano, Anselmo Carretero, que escribió en su libro “La personalidad de Castilla en el conjunto de pueblos hispánicos”: “Sólido cimiento de esa nueva España, profundamente española y universal a la vez, ha de ser la firme unión de todos sus pueblos. Unión, decimos, mejor que unidad. Porque de lo que se trata es de unir y articular, no de fundir o machacar en un gris monótono lo que es un conjunto de rico colorido. Unión de unidades (como dice Irujo). No la empequeñecida España Una, que no es España (por lo menos no sería una España consecuente con su natural condición y desarrollo histórico), sino las Españas unidas, la Comunidad o Unión Ibérica, que sí será una patria cabalmente española: de todos sus hombres y de todos sus pueblos (sin excluir a Portugal). Porque España, la nación española, nación de naciones o comunidad de pueblos, es el resultado de un largo difícil y doloroso proceso histórico en el que han participado todos ellos. Todos”.

Decía también Carretero: “Se trata, pues, de encontrar una fórmula política, una constitución del estado español que armonice la unión con la variedad nacional; que no solo respete, sino que proteja con la unión de todos la personalidad de cada cual. Eso es precisamente el federalismo”.

Siempre he pensado que el escudo de España es la expresión gráfica de la unión en la diversidad que el federalismo pretende articular y proteger.

El propio Felipe González nos recordaba el pasado domingo en El País la conveniencia de “federalizar la Constitución”.

Antes de desgranar una propuesta federal para España, para el conjunto de España, para toda España, parece lógico que me refiera a la situación política catalana y sus perspectivas.

Hoy tenemos una sociedad catalana dividida casi por mitades. Unos dos millones de catalanes dieron su apoyo a partidos que defienden la separación de Catalunya del resto de España en las últimas elecciones al Parlament. De poco sirven las polémicas sobre la asistencia a la manifestación de ayer. Aunque no sean mayoría, y esto es importante subrayarlo, son muchos los catalanes y catalanas que piensan que lo mejor es separarse del resto de España. Y ese es un dato muy relevante. Basta con ver los resultados de las recientes elecciones generales, europeas y municipales en Catalunya.

Hemos de construir un futuro para todos, superando la división creada por el movimiento independentista, recuperando el tiempo y las energías perdidas en un proceso que no ha traído nada bueno para Catalunya. Se trata de unir a los catalanes en torno a objetivos ampliamente compartidos como puede ser el fortalecimiento del autogobierno, la mejora de la financiación, el mejor reconocimiento de la diversidad en España, el impulso del progreso económico, la justicia social y la sostenibilidad. El federalismo da respuestas a todas estas cuestiones.

Los y las socialistas de Catalunya con motivo de la celebración ayer de nuestra Diada nacional reafirmamos nuestro compromiso catalanista de siempre. Un catalanismo que nos ha llevado en todas las circunstancias históricas a luchar por la recuperación y la defensa de las instituciones y los símbolos de nuestro país, que nos representan a todos y a todas, ante quienes las han negado, ante quienes las han intentado reducir o ante quienes han pretendido superarlas poniéndolas al borde del precipicio, como hicieron los independentistas a finales del año 2017.

Defendemos que la Diada, la bandera de Catalunya y la Generalitat, precisamente porque pueden asumir la amplia pluralidad social y política de Cataluña, no deben excluir a nadie, ni nadie debe excluirse de ellas.

Por eso hemos denunciado los intentos de secuestrar lo que debe ser patrimonio de todos para ponerlo al servicio de un determinado proyecto político. Y no me refiero al legítimo ejercicio del derecho de manifestación, sino al enfoque partidista y sectario de actos institucionales que debieran ser de todos y para todos.

No queremos que nadie se apropie de la Diada, secuestrada por unos e ignorada por otros. Por ese motivo y como siempre el PSC hizo un llamamiento a la participación en la Diada y a recuperar celebraciones institucionales y unitarias compatibles con la libre manifestación de cualquier partido o asociación ciudadana.

Los y las socialistas catalanes hemos llamado a abrir una nueva etapa política con las siguientes características:

Reconciliación, a partir de la voluntad de entender y respetar las razones de todos, y de rehacer los pactos políticos rotos que han vertebrado la unidad civil y han evitado hasta ahora la fragmentación comunitaria entorno al papel de las instituciones, la lengua, la cultura y el sistema educativo.

Buen gobierno: impulsando una Generalitat útil capaz de dar soluciones para garantizar la unidad civil, el progreso y la cohesión social.

Retorno a la buena política que busca soluciones y no atizar la división ni la crispación.

Y, sobre todo, volver a tener un horizonte de estabilidad, concordia y progreso.

Pero recuperar el consenso alrededor de objetivos ampliamente compartidos no será fácil porque hoy tenemos una sociedad profundamente dividida, una economía debilitada, unas instituciones bajo sospecha, problemas sociales desatendidos, una pesada losa en forma de procedimientos judiciales abiertos y dirigentes políticos independentistas que dicen que lo volverán hacer, apostando por la confrontación.

Para comprender mejor la situación actual conviene recordar cómo hemos llegado hasta el punto en el que una parte muy importante de los catalanes, cansados de una relación entre Cataluña y España que consideran dañina e imposible de modificar, han abrazado la causa de la independencia.

¿Cómo hemos llegado hasta aquí?

Como causas principales se han citado muchas. Recuerdo cuatro para no cansarles.

• La Sentencia del Tribunal Constitucional sobre el Estatuto en 2010, que alteró una ley que llevaba vigente cuatro años sin causar ningún tipo de problemas. Una ley aprobada por mayoría absoluta del Congreso y del Senado, y aprobada en referéndum de los ciudadanos y ciudadanas de Cataluña. Una ley surgida de una ardua negociación en el Congreso de los Diputados a partir de una propuesta que recogió el apoyo de más de 2/3 de los diputados y diputadas del Parlament de Catalunya.

Hay que decir que la indignación causada por la Sentencia no impidió que Artur Mas alcanzase relevantes acuerdos con el PP en el período 2011-2012.

• El impacto de la crisis económica de 2008, que agravó la sensación de maltrato económico de Cataluña y que, como en otros muchos lugares, alimentó populismo, insolidaridad y repliegue identitario particularmente entre las clases medias.

• La evolución del nacionalismo conservador que, tras haber protagonizado políticas de austeridad aliado con el PP, y afectado por el caso Pujol, el caso Palau y la corrupción del 3%, decide abrazar la causa independentista para afrontar las futuras elecciones en las mejores condiciones posibles.

• La política recentralizadora del PP, insensible a todas las demandas catalanas.

Y también debemos recordar uno de los episodios más lamentables de nuestra joven democracia.

Los días 6 y 7 de septiembre de 2017 se consumó el denominado choque de trenes:

Se vulneró el Reglamento del Parlament, se pisotearon los derechos de la oposición, se desoyeron las advertencias de los letrados de la Cámara y del Consejo de Garantías Estatutarias de Cataluña, se vulneraron el Estatuto de Autonomía y la Constitución, se convocó un referéndum ilegal para el 1 de octubre, y se aprobó un bodrio de ley denominada “de transitoriedad jurídica y fundacional de la república”.

El 1 de octubre se produjo un acto de votación ilegal que, a instancias de la justicia, las fuerzas del orden intentan evitar de forma contundente y, en algunos casos, con contraproducente violencia sobre quienes pretendían participar en un acto de votación sin efecto legal alguno.

El 10 de octubre, Carles Puigdemont declaró de una forma muy peculiar la independencia y ocho segundos después, sí, han oído bien, ocho segundos después, suspendió dicha declaración, ante el asombro de propios y extraños.

El 27 de octubre, el Parlament de Catalunya proclamó la independencia y una hora después el Senado autorizó al gobierno de España a aplicar el artículo 155 de la Constitución. Se procedió a cesar al presidente de la Generalitat y a su gobierno, y se convocaron elecciones al Parlament para el 21 de diciembre.

Permítanme un breve paréntesis. La aplicación del artículo 155 sirvió, entre otras cosas, para demostrar el sentido de Estado del PSOE en la oposición, y preservó tanto el Estado de derecho, la Constitución y el Estatut como la propia existencia de las instituciones catalanas. El sentido de Estado del PP en la oposición sobre la cuestión catalana sigue sin aparecer. Y el sentido de Estado de otros, nacidos del conflicto y beneficiados por la crispación también brilla por su ausencia. Cierro paréntesis.

Así pues, a finales de 2017, los independentistas, buscando la independencia, nos hicieron perder la autonomía, y dividieron por mitades a la sociedad catalana.

Miembros del gobierno de la Generalitat salieron de España mientras otros fueron encarcelados a la espera de juicio. Cabe recordar que los presidentes de la Assemblea Nacional Catalana y Omnium Cultural habían sido ya encarcelados el 16 de octubre a causa de la concentración convocada frente al Departamento de Economía en protesta por una actuación judicial que se desarrollaba en su interior.

En las elecciones del 21 de diciembre de 2017, el independentismo vuelve a obtener una mayoría parlamentaria pero sigue sin obtener una mayoría ciudadana.

El independentismo obtiene una victoria basada en tres promesas imposibles de cumplir: el retorno de Puigdemont como president, la libertad de los presos y la proclamación de la república catalana.

Después de muchas vicisitudes, se acaba produciendo la investidura de Quim Torra como presidente de la Generalitat y la formación de un gobierno integrado por Junts per Catalunya y ERC mientras la CUP dice pasar a la oposición. Que el gobierno de la Generalitat pierda votaciones a mansalva y haya sido incapaz de aprobar unos presupuestos muestra hasta qué punto esta legislatura ha resultado fallida.

El president Torra afirma desde el primer momento que ejerce sus funciones en una suerte de delegación de Carles Puigdemont. No quiere ser lo que es, lo único que puede y debe ser, presidente de una Comunidad Autónoma, y defiende volver a la confrontación.

En la actualidad, el único factor de cohesión de la mayoría independentista es el encarcelamiento y la huida de sus dirigentes, y el rechazo del juicio y de la sentencia que conoceremos próximamente.

Sirva este breve repaso para recordar la difícil de la situación política en la que debemos trabajar y lo engañoso que resulta especular con soluciones mágicas e inmediatas.

Debemos pasar de una profunda división a la construcción de un amplio acuerdo. Y eso no se consigue de la noche a la mañana. Debemos primero convencer a todos de que no hay salida fuera de un proceso de diálogo, negociación y pacto. Un diálogo primero entre catalanes, entre fuerzas políticas catalanas, que requiere del respeto mutuo y de la aceptación del actual marco legal e institucional, que puede cambiarse solo a través de las mayorías y procedimientos legalmente establecidos. O sea, un acuerdo capaz de concitar el apoyo de al menos 2/3 de los miembros del Parlament de Catalunya.

Un acuerdo que, como les decía, deberá pasar por un reforzamiento del autogobierno, una mejora de la financiación, la lealtad institucional, y el mejor reconocimiento del carácter plurinacional, pluricultural y plurilingüe de España.

Un acuerdo de tipo federal que, lógicamente, deberá ser negociado y acordado con las fuerzas políticas y las instituciones del Estado.

Creo que ese verdadero pacto de Estado debiera conducir a una reforma constitucional federal, pero como les decía antes, debemos ir paso a paso, no poner el carro delante de los bueyes, ni crear expectativas a corto plazo que puedan convertirse en frustraciones que dificulten aún más el largo y difícil camino que nos espera.

La referencia para una solución federal está contenida en la Declaración de Granada, impulsada por Alfredo Pérez Rubalcaba y aprobada por el Consejo Territorial del PSOE el 6 de junio de 2013, y en la declaración de Barcelona, impulsada por Pedro Sánchez y suscrita por las Comisiones Ejecutivas del PSC y del PSOE el 14 de julio de 2017.

Desde el socialismo catalán pensamos que los temas a afrontar son básicamente cuatro, y por eso hablamos de las “cuatro erres”.

R de reconocimiento. R de reglas. R de recursos. Y R de representación. Dejo la primera R para el final.

Reglas. Para mejor distribuir las competencias, para evitar conflictos, duplicidades, solapamientos e interferencias. Para reconocer las competencias que recogen singularidades y hechos diferenciales.

Recursos. Fijando los grandes principios del sistema de financiación que debe ser suficiente, solidario, pero también justo y equitativo. Recogiendo los conceptos de esfuerzo fiscal similar y ordinalidad, así como la figura de los Consorcios Tributarios entre el Estado y las Comunidades Autónomas que lo requieran.

Representación. A través de un Senado o un Consejo federal. Que haga de la cámara alta un verdadero instrumento de integración y cooperación territorial. Que haga posible el gobierno compartido. Saben ustedes que federalismo aúna autogobierno y cogobierno. El cogobierno reside fundamentalmente en la cámara territorial, sea un Senado o un Consejo federal.

La primera R, la R de reconocimiento, es la más compleja, a pesar de que no tiene coste económico alguno y forma parte de los intangibles. Queremos que la Constitución reconozca a Cataluña en su identidad, que es plural, y en su aspiración nacional.

Los acuerdos de Granada lo explican así: “Creemos que en el federalismo se ubican las mejores soluciones para reconocer, respetar e integrar las diversas aspiraciones nacionales que conviven en España”. Y apunta una posibilidad concreta que consistiría en incorporar al texto constitucional los derechos históricos de Cataluña recogidos hoy en el artículo 5 del vigente Estatuto, que dice lo siguiente: “El autogobierno de Cataluña se fundamenta también en los derechos históricos del pueblo catalán, en sus instituciones seculares y en la tradición jurídica catalana, que este Estatut incorpora y actualiza al amparo del artículo 2, la disposición transitoria segunda y otros preceptos de la Constitución, de los cuales deriva el reconocimiento de una posición singular de la Generalitat con relación al derecho civil, la lengua, la cultura, la proyección de éstas en el ámbito educativo, y el sistema institucional en el que se organiza la Generalitat”.

Pese a las dificultades para construir un amplio acuerdo que antes describía, hay factores que apuntan a la esperanza:

1.- El gobierno de la Generalitat está cada vez más desorientado y dividido.

2.- El electorado independentista está perdiendo confianza en soluciones de tipo unilateral. De hecho, según el Centro de Estudios de Opinión de la propia Generalitat, sólo un 9,1% de los catalanes apoya la vía unilateral. El mismo estudio muestra como la afirmación “Catalunya tiene derecho a celebrar un referéndum de autodeterminación” obtiene un 40.3% de apoyos, muy lejos del 80% que los independentistas proclaman.

3.- Se están reorganizando políticamente sectores que quieren dar respuesta a este electorado que se quedó huérfano con la deriva radical de la desaparecida Convergencia i Unió.

4.- Los pactos tras las elecciones municipales han debilitado la política de bloques.

El PSC ha conseguido quebrar la inercia de vetos sistemáticos y la política de bloques. Hoy el PSC gobierna en muchos municipios con PDeCAT o ERC con una fórmula muy sencilla: priorizando las políticas económicas y sociales, dejando al margen las cuestiones que nos dividen. Se trata de aprovechar oportunidades y no perder tiempo y energías en cuestiones que no son de competencia municipal.

5.- Cada vez son más las voces de sectores económicos, sociales y culturales que están pidiendo un cambio en la orientación política.

6.- La actitud del gobierno socialista que tiene unas formas de hacer, de relacionarse y de dialogar muy diferentes a las del Partido Popular. Hay que recordar que bajo el gobierno del PP se produjeron dos referéndums de autodeterminación, una declaración de independencia y sus políticas fueron una verdadera fábrica de independentistas.

7.- Otro elemento interesante de la encuesta del Centro de Estudios de Opinión de la Generalitat de Catalunya antes citada es que cuando se pregunta por diversas opciones sobre cuál debería ser la relación entre Catalunya y España, los partidarios de la independencia están menguando, situándose ahora en el 34.5% de los encuestados. Aun siendo esa opción la que concita más apoyos, la respuesta a la pregunta binaria sobre la independencia es negativa en un 48.3% frente al “sí” que alcanza un 44%.

En ese mismo estudio podemos ver como el federalismo va ganando posiciones llegando a un 24.5% de los encuestados.

La opción de seguir como estamos es la preferida por un 27%, mientras los partidarios de la recentralización se mantienen en su porcentaje habitual, un 7.8%.

Es posible, pues, que estemos en puertas de un nuevo ciclo político y social en Catalunya. Pero vamos a necesitar tiempo y acierto porque todavía estamos pendientes de las sentencias y necesitamos de mucha y muy buena política.

Necesitamos un nuevo tiempo político para revertir las cicatrices de la austeridad, coser la brecha social, reducir la desigualdad, la precariedad y la pobreza, recuperar el pacto con la ciudadanía, y una de las claves para ello está en asegurar un nuevo gobierno en España presidido por Pedro Sánchez, y un nuevo gobierno en Catalunya que trabaje por el diálogo, la negociación y el pacto, un gobierno que busque unir a los catalanes y no dividirlos, que busque una España mejor y no romper con el resto de España. El gobierno que yo quisiera presidir.

Muchas gracias.