Notícies i articles a Scoop.it

scoopit_mi_petitUs recordo que gairebé cada dia recomano articles a través del meu Scoop.it, de Twitter, de la meva pàgina a Facebook i en el recopilatori Alternatives. Aquí hi trobareu les meves intervencions més recents, i aquí accediu al meu Arxiu. Ho trobareu tot plegat al meu web personal miqueliceta.cat Aquest Diari continua al blog del meu web.

Informe al Consell Nacional del PSC, 23.01.16

INTERVENCIÓ DE MIQUEL ICETA DAVANT DEL CONSELL NACIONAL DEL PSC (23.01.16)

Gràcies, president,

Companyes i companys,

Celebrem aquest Consell nacional en un moment polític transcendental.

Hem d’analitzar l’inici de la nova legislatura catalana després de l’acord entre Junts pel Sí i la CUP, amb la investidura del president Carles Puigdemont i la formació d’un nou Govern de la Generalitat i hem d’analitzar també els resultats electorals de les darreres eleccions generals i la nova etapa política que obren.

Són les qüestions que es recullen en la proposta de resolució que ja teniu i que donarem per presentada amb la meva intervenció.

Començo, doncs, per la política catalana en la que un acord de darrera hora ha desembussat el bloqueig en el que s’havien instal·lat les negociacions entre Junts pel Sí i la CUP. És obvi que ni Artur Mas ni els seus volien unes noves eleccions i això ha forçat la sortida de Mas. Hem passat del “president, posi les urnes” al “president, faci el que sigui menys tornar a votar”.

Encara és aviat per fer el diagnòstic de les intencions del nou president i el nou govern però segueix essent vàlid el plantejament que vàrem fer a la llum dels resultats electorals: hi ha una majoria independentista per governar però no hi ha un mandat democràtic per a la independència. El 52% dels catalans no van votar sí a la independència. No es pot imposar un procés unilateral i il·legal que és del tot inviable i que no té el suport d’una majoria dels catalans.

No ens cansarem de repetir-ho: el full de ruta independentista, per bé que sembli haver-se difuminat una mica i per bé que sembli que han desaparegut determinades presses, és inviable, no respon a la voluntat majoritària de la ciutadania i pot perjudicar greument la cohesió nacional i el propi autogovern. No admetem els jocs de mans amb la seguretat jurídica i la legalitat, ni la transmutació de la legalitat vigent en una pretesa legalitat catalana independent.

Per això vàrem votar no a la independència, no a la il·legalitat i no a la investidura de Carles Puigdemont.

Per això el PSC s’abstindrà de participar en qualsevol iniciativa que de forma clara o encoberta pretengui donar continuïtat a l’anomenat procés. No només no compartim un procés que pretengui l’elaboració d’una Constitució de la República Catalana, sinó que denunciem l’engany que suposa dir que després aquest projecte de Constitució se sotmetrà a referèndum. Estem davant d’un 9-N bis, estem passant d’un simulacre de consulta a un simulacre de Constitució. I els catalans no mereixen que se’ls enganyi d’aquesta manera.

El PSC exercirà el seu paper de principal partit d’esquerres a l’oposició i de principal força catalanista no independentista en el Parlament. Serem vigilants també en l’aplicació del tantes vegades anunciat pla de xoc social que esperem veure ben aviat recollit en un projecte de pressupostos. Més urgent encara si llegim recents informes sobre el brutal augment de les desigualtats. Els socialistes estarem sempre disposats a arribar a acords que millorin l’autogovern de Catalunya, el finançament de la Generalitat i la qualitat de vida dels catalans i les catalanes.

Cada dia que passa estem més convençuts que la solució a l’encaix entre Catalunya i la resta d’Espanya passa per renovar el pacte constitucional, a través d’una reforma federal de la Constitució espanyola que sigui sotmesa a referèndum. La nova legislatura espanyola ha d’obrir aquest camí, conscients tots plegats que una reforma constitucional tan profunda com la que estem plantejant requerirà temps i capacitat d’acords, i que moltes altres coses hauran de passar abans, algunes amb gran urgència com la revisió del sistema de finançament, si volem capgirar la lògica de manca de diàleg i de confrontació entre les institucions catalanes i espanyoles. El PSC vol jugar un paper actiu en aquest esforç, fidel al plantejament de construir ponts i no de crear fronts ni Catalunya endins ni entre Catalunya i la resta d’Espanya.

Per cert, i parlant de fronts Catalunya endins. No vull deixar passar aquesta oportunitat per denunciar la inacceptable moció presentada per CDC a Sant Hipòlit de Voltregà a través de la qual es pretenia condicionar la remuneració dels treballadors públics a la seva adhesió al procés independentista. És una coacció inacceptable que, com a demòcrates, combatrem amb tots els mitjans al nostre abast. Tota la nostra solidaritat amb Marta Moreta i els socialistes d’Osona!

Passo a comentar breument els resultats electorals del 20 de desembre. Són dolents. Volíem obtenir més de 90 escons a Espanya i més de 8 a Catalunya. La pèrdua de 20 escons a Espanya, dels quals 6 a Catalunya ens ha de fer reflexionar. Certament hem obtingut a Catalunya 60.000 vots més que a les eleccions al Parlament, però és un resultat molt inferior al que vàrem obtenir el 2011. La irrupció amb considerable força de Podemos i Ciudadanos explica en gran mesura el nostre retrocés, però no ens hi podem conformar. Certament ens trobem en un escenari polític molt més competitiu que fa difícil comparar resultats electorals, però aspirem a representar més ciutadans i ciutadanes. I això passa, en primer lloc, per analitzar què ens han dit els ciutadans a les urnes i poder encertar així la política a seguir en el proper període.

Permeteu-me que continuï en castellà perquè se m’entengui bé a la resta d’Espanya, sense necessitat de doblatge ni sots-titulació.

En las elecciones del 20 de diciembre, la ciudadanía emitió dos mensajes clarísimos: una demanda de cambio y la exigencia de acuerdos entre los partidos en un contexto político sin mayorías claras. El cambio debe venir de la mano de aquellos que, desde una crítica severa a la gestión del PP, quieran impulsar reformas a través de mayorías parlamentarias plurales y acuerdos programáticos de gobierno.

Compartimos plenamente la resolución del Comité Federal del PSOE de respetar el derecho del partido que ganó las elecciones del 20 de diciembre a buscar apoyos a la investidura de Mariano Rajoy, aunque perdiera muchísimos votos y más de 60 escaños. Fieles al mandato electoral y en coherencia con nuestro proyecto, los socialistas no apoyaremos ni a Mariano Rajoy ni a un gobierno del PP ni con nuestro voto ni con nuestra abstención. Si Mariano Rajoy no es investido, como parece altamente probable, corresponderá a los socialistas intentar configurar una mayoría alternativa que dé su apoyo a la investidura de Pedro Sánchez como presidente, para constituir un gobierno reformista con la participación y el apoyo de quienes quieran hacer posible el cambio en España.

Ayer se conocieron dos noticias que merecen un comentario.

La sorprendente declaración de Mariano Rajoy afirmando carecer de apoyos pero sin renunciar a la investidura, es un gesto irresponsable que sólo pretende ganar tiempo. En lugar de presentar un programa ante la Cámara y recabar apoyos, Rajoy se esconde en Moncloa esperando poco menos que un milagro. Demuestra una vez más que no es el presidente que los españoles merecen y desean. Incapaz de reconocer su fracaso político intenta demorar una decisión inevitable: someterse al veredicto de la Cámara o retirar su candidatura. Sentarse a esperar que los problemas se resuelvan por si solos no es lo que España requiere hoy. La soledad de Mariano Rajoy es el fruto de una legislatura en la que no ha querido contar con nadie. Y nadie quiere tampoco compartir con Rajoy la responsabilidad de proseguir con políticas que han aumentado las desigualdades y la fractura social.

Debemos exigirle a Rajoy que piense antes en España y los españoles que en cualquier otra cosa. Es su hora de la verdad: o da un paso al frente o es mejor que se retire. Se ha quedado solo. No tiene ni la fuerza, ni la ilusión, ni las ideas para seguir al frente del gobierno.

Pedro Sánchez ha actuado con prudencia y sentido de Estado, respetando y exigiendo que se respete el derecho de quien ganó las elecciones a obtener la investidura. Nadie debe ver en ello ni vacilación ni debilidad. La democracia es respeto a las normas, a las convenciones y a los plazos. Nadie debe dudar que Pedro Sánchez presentará su candidatura cuando la proponga el Jefe del Estado a través del presidente del Congreso.

Ayer conocimos la disposición de Pablo Iglesias a ser vicepresidente. Mientras Rajoy rehuía su responsabilidad, Iglesias reclamaba cargos afirmando su voluntad de colaborar con el PSOE. No nos pareció que lo hiciera ni en el momento ni en la forma más adecuada. Pero algo es algo: abandonó las líneas rojas para afirmar que está dispuesto, llegado el momento, a votar la investidura de Pedro Sánchez.

Creemos que antes de distribuir vicepresidencias y ministerios convendrá acordar políticas públicas. La obligación de las fuerzas del cambio es dotar de estabilidad y contenido a la acción de gobierno. Un gobierno reformista, pues reformas son lo que la ciudadanía reclama.

Por eso los socialistas, llegado el momento, ofreceremos 8 grandes acuerdos al resto de formaciones políticas:

  1. Un acuerdo por una recuperación económica justa, para modernizar nuestra economía, para hacer del empleo que se crea un empleo con derechos, con un nuevo sistema fiscal más progresivo que defienda las clases medias y trabajadoras
  2. Un pacto educativo y por la ciencia y la cultura, derogando la LOMCE y articulando un sistema que garantice la igualdad de oportunidades
  3. Una reconstrucción del Estado del Bienestar dañado por el PP estos años
  4. Reconstruir el Pacto de Toledo para garantizar las pensiones
  5. Un pacto para regenerar la vida democrática en nuestro país y para mejorar la calidad institucional
  6. Un pacto social, político e institucional contra la violencia de género
  7. Un gran acuerdo para que España pueda recuperar el papel que ha perdido en la construcción europea
  8. Una reforma constitucional

Reformas en positivo que implican también derogar la reforma laboral, la LOMCE, la ley mordaza y la LRSAL.

Sólo a partir del acuerdo sobre las políticas a desarrollar, las fuerzas del cambio podrán comprometerse en el gobierno reformista que España necesita, en un proceso el máximo de transparente posible que permita a la ciudadanía juzgar la voluntad real de acordar de unos y otros.

Los socialistas hemos demostrado a lo largo de la historia nuestra capacidad de diálogo, negociación y pacto, nuestra vocación de gobierno y nuestro compromiso al servicio de la ciudadanía.

No fallamos en 1982, no fallamos en 2004 y, llegado el momento, no fallaremos tampoco en 2016.

Moltes gràcies, companyes i companys.

Intervenció en el debat sobre la composició del Govern

INTERVENCIÓ DE MIQUEL ICETA EN EL DEBAT SOBRE LA COMPOSICIÓ DEL GOVERN

Ple del Parlament, 20.01.16

Moltes gràcies, senyora presidenta, senyores i senyors diputats,

Molt Honorable senyor president,

Agraïm les seves explicacions sobre la configuració i composició del govern sobre el qual voldríem fer-li algunes consideracions.

Sap vostè que la convenció assenyala la conveniència d’atorgar cent dies de gràcia als nous governs, però vostè entendrà que, en aquest cas, només li podem atorgar 37 dies; ja que cent dies corresponen a un mandat de quatre anys i 37 dies és el que correspon a un mandat aproximat de divuit mesos, que és el que vostès semblen compromesos a complir.

En tot cas vull aprofitar per felicitar tots els consellers i conselleres del nou Govern tot desitjant-los el màxim encert en la defensa dels interessos de la ciutadania.

I com que m’agrada, com vostès saben, sempre subratllar els aspectes positius, vull agrair-li expressament la disposició a mantenir una relació fluida amb tots els grups de la cambra per intentar posar-nos d’acord en aquells temes que ens uneixen, que espero que en siguin molts.

Però abans d’entrar en les consideracions sobre la composició i la configuració del Govern, voldria fer-li avinent la conveniència de disposar d’instruments de resposta i aclariment immediat per esvair dubtes i evitar controvèrsies que poden afectar la bona imatge del Govern i de la presidència.

Ho dic perquè convé una resposta ràpida sobre qüestions com les suscitades pel seu propi currículum personal, la seva relació empresarial amb el nou director de Catalunya Ràdio o les ingents subvencions rebudes per una publicació impulsada per vostè i de la que la seva dona és editora. Donant per fet que no s’ha produït cap mena d’irregularitat en aquestes qüestions, si que convé la màxima celeritat en les explicacions que siguin del cas per esvair dubtes al respecte i per permetre que tots ens centrem en les qüestions que realment importen.

Senyor president,

El nostre grup creu sincerament que vostè ha tingut poc a veure amb la configuració i la composició del Govern que presideix. Certament, vostè n’ha signat els nomenaments, mostrant així el seu acord, però l’estructura i els noms venien de bastant abans de la seva pròpia candidatura a la presidència, les coses han anat com han anat, i responen més als equilibris interns de Junts pel Sí que no pas a una visió global de les necessitats de l’acció de Govern. O almenys així ho veiem nosaltres.

Potser ens hauria agradat més poder saludar el Govern com el Govern del president Puigdemont, però no creiem que ho sigui. Però en tot cas, l’animem a exercir amb plenitud la seva autoritat, funcions i prerrogatives, fugint com de la pesta de res que s’assembli a una presidència tutelada.

Sobre la configuració del Govern voldríem fer-li quatre comentaris. El primer, és la nostra preocupació per l’acumulació de les tasques relatives a Treball, Afers Socials i Famílies que, sense menystenir en absolut la capacitat de la nova consellera, constitueixen una feixuga càrrega concentrada en un únic departament de gestió ben complexa.

El segon comentari és la peculiar arquitectura del Departament d’Afers Exteriors, Relacions Institucionals i Transparència, que potser respon molt al perfil del seu titular i a equilibris interns coneguts d’abans que vostè fos ni tan sols candidat, però que força –des del nostre punt de vista un pèl massa– el criteri de coherència en la conformació dels diferents departaments. Això, a més, ha causat –jo crec– alguns desequilibris amb relació als antics departaments de presidència i de governació, però en fi, el Govern s’ha d’organitzar com el president vulgui…

El tercer comentari és la nostra disconformitat davant l’absència d’un departament específic dedicat al medi ambient, la sostenibilitat i la lluita contra el canvi climàtic. Creiem que no som sols nosaltres a pensar-ho, sinó que han estat moltes les veus des dels sectors ambientalistes del país que han subratllat aquesta –en el nostre judici– mancança.

El quart comentari són els dubtes que ens planteja situar les competències d’habitatge en el Departament de Governació. Potser té a veure, també, amb aquest intent de reequilibrar les funcions d’aquest Departament després d’haver-ne creat un altre que ostenta les qüestions relatives a les relacions institucionals.

Sobre la composició del Govern, i des del màxim respecte per les persones, hi trobem a faltar un xic més d’experiència de gestió pública en departaments crucials. Cosa que –com ha subratllat la líder de l’oposició– encara és més rellevant si pensem que la legislatura serà curta. No estem, diríem, per venir a veure què hi ha, sinó per posar-nos a treballar des del primer moment.

També hem trobat a faltar un esforç més gran pel que fa a la paritat, tot i reconeixent el nombre de dones que formen part del Govern, que és més gran que en altres ocasions. Però, de totes maneres, la nòmina de secretaris generals dels departaments és molt decebedora. Nosaltres creiem que, aprovada la Llei de la paritat en l’anterior legislatura, calia un compromís més ambiciós en aquest terreny.

Senyor president,

Voldria fer-li alguns comentaris generals d’ordre polític que crec que encaixen bé en el debat d’avui. El nostre grup segueix sense veure gaire garantida, o suficientment garantida, l’estabilitat d’aquest Govern i creiem que, per exemple, la incògnita sobre la presentació dels pressupostos pel 2016 o la pròrroga dels anteriors té molt a veure amb això.

Ens preocupa que es digui, de forma gairebé simultània, que el pla de xoc per les urgències socials depèn de l’aprovació del pressupost, i que potser no hi haurà nou pressupost. Potser el ple monogràfic sobre la situació social permetrà aclarir una qüestió que afecta de forma ben punyent moltes famílies catalanes.

Certament la durada del seu govern està ja sent objecte d’especulació, del màxim de 18 mesos estem passant al: “ja es veurà”. Gairebé li he de dir, ens agrada més el “ja es veurà” que un govern amb una data de caducitat tant a tocar.

Haurà de reconèixer, senyor president, que el full de ruta del seu govern, si és que es manté, dificulta enormement acords puntuals de geometria variable que potser seran necessaris més aviat del que tots pensem. Perquè sobre aquesta legislatura planen, senyor president, des del nostre punt de vista, massa incògnites.

Primer, si durarà tan poc com diuen.

Després, si només estarà centrada en l’anomenat procés.

Després, si s’obtindran tant pocs resultats –des del nostre punt de vista– com els obtinguts els darrers cinc anys.

Si aquesta legislatura pretén afrontar amb decisió i en primer terme els problemes reals de la ciutadania, cosa que es desprèn de les seves paraules i que volem reconèixer, agrair i compartir.

Si aquesta legislatura –ha estat evocat també per Inés Arrimadas– serà capaç de reprendre el diàleg institucional amb el govern d’Espanya.

Si aquesta legislatura tindrà l’estabilitat parlamentària i la cohesió interna necessàries per afrontar els reptes del país i de la seva gent.

Miri, president, i jo crec que al llarg de la legislatura ho reiteraré molt i probablement no ens posarem d’acord en això, però el 52% dels catalans no van donar el seu suport als partits independentistes que, malgrat això disposen de majoria parlamentària i de la responsabilitat de governar. No ens cansarem de recordar-ho. Com tampoc no ens cansarem de dir que ningú no té dret a situar fora de llei les institucions catalanes, que són de tots. Com vostè torna a donar garanties i no tenim motius per dubtar de la seva paraula, donem per fet que això no serà, però en tot cas li anunciem que jutjaríem amb severitat les seves actuacions si es pretengués oblidar aquestes qüestions tan bàsiques.

I, he de dir-li, nosaltres no volem un país en el que es discrimini per les idees, ni en el que el sou dels treballadors de la funció pública depengui de la seva posició respecte del procés. I potser algú em dirà: “I quina bestiesa està dient”. Bé, vull suscitar un cas que s’està produint, que és una moció presentada en un ajuntament que diu: Vist que tal persona ha votat sempre en contra d’Artur Mas, es proposa com acord que aquest ple municipal no es faci càrrec en el futur del 50% del sou d’aquesta funcionària, ni de cap altre funcionari o treballador públic adscrit o que desenvolupi tasques per l’Ajuntament que es manifesti públicament i políticament en contra del procés d’independència de Catalunya.

Jo, estic convençut, senyor president, que vostè no comparteix en absolut aquest plantejament, ni tant sols li demano que es pronunciï, però crec que quan hi han casos com aquests el que hem de fer tots és reaccionar amb molta celeritat per evitar-nos espectacles denigrants des del punt de vista democràtic.

I parlant del procés, senyor president, nosaltres volem preguntar-li: quin sentit té embarcar-se en un procés constituent, que té com a objectiu elaborar una Constitució de la República Catalana, quan no és aquesta la voluntat majoritària dels ciutadans? És que pensem tornar-los a demanar el vot de la seva vida per referendar una Constitució en un procés sense validesa jurídica? Repetirem una consulta semblant a la del 9 de novembre de 2014, però ara amb el pretext d’una anomenada “Constitució catalana”?

Des del nostre punt de vista, senyor president, li reconeixem la licitud de la discrepància, per nosaltres seria molt millor començar a admetre la inviabilitat d’un procés unilateral i il·legal. Per això, nosaltres no volem participar en cerimònies de la confusió. El fiasco de la Comissió d’Estudi sobre el Dret a Decidir de l’anterior legislatura, que estava presidida per la pròpia presidenta del Parlament hauria de servir-nos a tots per no repetir errors.

Els recordo als molts diputades i diputats nous d’aquesta cambra, que es va constituir a bombo i plateret una comissió d’estudi, que havia de suposar el centre de gravetat de l’anterior legislatura i finalment no tan sols va ser capaç d’establir conclusions que es poguessin haver discutit i aprovat eventualment en el Ple de la cambra.

Acabo, senyor president. Les seves primeres passes, les primeres passes de la seva presidència, no semblen apuntar cap a una acceleració del procés, sinó més aviat –i vostè s’hi ha referit en diverses ocasions– a una actuació més cauta, més meditada, més segura. Si el temps confirma aquesta impressió, creiem sincerament que el país ho agrairà i vostè podrà comptar amb la lleial col·laboració del nostre grup, un grup socialista i catalanista de l’oposició, però que té una inequívoca vocació de govern.

Moltes gràcies, senyores i senyors diputats.

Intervenció en el debat d’investidura del candidat Carles Puigdemont

INTERVENCIÓ DE MIQUEL ICETA EN EL DEBAT D’INVESTIDURA DEL CANDIDAT CARLES PUIGDEMONT (10.01.16)

Gràcies, senyora presidenta, senyores i senyors diputats, senyor president de la Generalitat en funcions, membres del govern en funcions, senyor candidat,

Bon diumenge!

Vull que les meves primeres paraules siguin una mostra de solidaritat i compromís amb la gent de l’Ebre, en la defensa del riu, que és vida, que és passat, present i futur, no sols d’aquelles Terres sinó de tot Catalunya. Solidaritat i compromís contra el Pla de Conca de l’Ebre aprovat divendres pel Govern en funcions del Partit Popular.

La primera consideració que volia traslladar-los-hi és que faríem un mal servei al país si ens prenguéssim aquest debat com una mena de tràmit burocràtic que cal passar de forma ràpida i matussera.

Podríem donar per reproduïts els arguments del primer debat d’investidura i prendre acta de l’acord anunciat ahir per un tuit del president de l’Assemblea Nacional Catalana i explicat després pel president Mas.

Però no és així, no ha de ser així. La decisió d’investir o no el candidat que se’ns presenta com a 130è president de la Generalitat de Catalunya l’ha de prendre aquesta cambra, després d’un debat en què quedin clares les intencions polítiques del candidat, els seus compromisos solemnes, i en què els diferents grups de la cambra fixem les nostres posicions al respecte.

Espero que no em diguin que això són subtileses tècniques. A Catalunya tenim -o potser cal dir teníem- el bon costum de fer les coses bé. No només amb respecte formal de les normes, sinó amb una certa ambició d’excel·lència.

Certament les coses han anat com han anat i de vegades cal ajustar-se a la realitat del possible, que no sempre és l’òptim. Però a mi m’hagués agradat més que les consultes als grups de la cambra que havia de realitzar la presidenta del Parlament s’haguessin fet com cal, és a dir, com es van fer abans del primer debat d’investidura. Que la Junta de Portaveus no s’hagués celebrat tot just abans de començar el Ple, es podia haver fet aquest matí. I, posats a fer, que no haguéssim hagut d’esperar al darrer minut, al darrer segon, com qui diu, per mantenir aquest debat.

En tot cas, cap ni una d’aquestes consideracions no treu ni legitimitat ni importància al debat que celebrem.

Celebrem aquest debat en aplicació del Reglament de la cambra, recordem-ho. Perquè es van celebrar unes eleccions al Parlament de Catalunya el 27 de setembre, unes eleccions emparades i regides per l’Estatut de Catalunya i la Llei orgànica del règim electoral general, emparats tots dos en la Constitució Espanyola.

Els recordo això, precisament, perquè ningú no oblidi que les decisions d’aquest Parlament són legítimes i democràtiques si s’emparen en la legalitat vigent. Si no, no ho són.

Es tracta, afortunadament, d’una legalitat que estableix mecanismes per la modificació de qualsevol norma, sigui quina sigui la seva importància, incloent-hi, és clar, la pròpia modificació de la Constitució i l’Estatut que ens emparen a tots i que van ser referendats per la ciutadania de forma ben àmplia.

Abans d’entrar a valorar la intervenció del candidat i de demanar-li algunes precisions sobre les intencions que ha exposat davant la cambra, voldria fer algun comentari sobre el temps transcorregut des del 27 de setembre fins ahir. Han estat tres mesos i mig que han posat de relleu algunes dificultats que no podem deixar d’assenyalar.

La primera té a veure amb les diferents lectures que fem tots plegats del resultat electoral. Saben des del primer moment quina és la nostra. Des del nostre punt de vista, el resultat electoral habilita a formar un govern amb el recolzament de la majoria independentista sorgida de les urnes, però no habilita en canvi a aquest govern a emprendre un camí unilateral ni il·legal d’independència. Des del nostre punt de vista, vostès no van guanyar el plebiscit sobre la independència en els mateixos termes en què vostès el van plantejar.

Per il·lustrar aquesta idea, i com a cita d’autoritat, i per deixar clar que no és una opinió només d’una part, els cito una frase de l’article d’avui mateix a La Vanguardia, de Francesc-Marc Alvaro, per cert autor del llibre Per què hem guanyat? que diu literalment: “Més enllà d’aquest nou gir de guió, els partits independentistes i les entitats que els acompanyen s’equivocarien si no assumeixen de manera adulta que el procés necessita més múscul i menys velocitat: ha de canviar el ritme i ha d’eixamplar la base social partidària de la secessió, perquè un 48% és una xifra molt important però insuficient per saltar la paret”. Acaba la cita. Tornaré sobre aquesta qüestió més endavant.

Fa 48 hores se’ns va dir que la Presidència de la Generalitat no s’havia subhastat i que el procés no podia seguir sobre la base d’exclusions. La nostra impressió és que la subhasta, lamentablement, s’ha produït, i que s’han produït exclusions, les d’Artur Mas i, sembla que les d’alguns diputats i diputades de la CUP.

Certament no és ben bé una subhasta del peix. Recordo molt bé haver acompanyat el meu avi a la subhasta del peix al port de Palamós i allà jo no hi vaig entendre res. En canvi, en aquest cas, jo crec que tot ha estat tan transparent i tan clar que ho hem entès tots. Ha estat una subhasta.

Vull deixar ben palès que en absolut discutim ni la majoria de 72 diputats que avui segons sembla investirà el candidat, ni la capacitat de Junts pel Sí i de la CUP de posar-se d’acord en els termes que lliurement estableixin. Ara bé, trafegar amb diputats d’un grup a un altre i promoure renúncies de diputats i diputades que van ser elegits per la ciutadania, ens sembla democràticament objectable. Si ho volen, lleig.

I ens va alarmar especialment la declaració del president Mas quan va dir que la negociació amb la CUP havia proporcionat a Junts pel Sí allò que les urnes els havien negat. Va dir: “hem corregit allò que les urnes no havien decidit”. Altament inquietant, o potser no, potser senzillament el president Mas va dir: “A través d’un acord hem assolit un suport de majoria absoluta, o similar, que les urnes, efectivament, havien distribuït entre dos grups”. Jo sempre m’inclino per les interpretacions benèvoles, ja em coneixen vostès… Però ens va semblar inquietant. El que surt de les urnes surt de es urnes, i no es pot alterar, a menys de tornar a les urnes, des del nostre punt de vista. Però té a veure també amb la lectura dels resultats del 27 de setembre a la que ja m’he referit i tornaré a fer-ho més endavant.

En tot cas, i segons sembla, aquells i aquelles que li havien dit al president Mas: “president, posi les urnes”, ara sembla que li han dit, “president, abans que tornar a posar les urnes, fes el que calgui. I finalment el que ha calgut, sembla, per decisió d’ell, és desplaçar-lo i segons sembla desplaçar també alguns diputats de la CUP.

Repeteixo, no nego cap legitimitat al seu acord, en absolut. A més ho he dit en moltes ocasions, la repetició d’uns comicis és el darrer recurs. I posaria, hagués posat en evidència un fracàs de la política, que semblaria dir-los als ciutadans: “Torneu a votar, que no ens ha acabat d’agradar com ho vàreu fer”.

Certament, en el cas que ens ocupa, el bloqueig que s’havia produït era responsabilitat única de dues forces polítiques que no van voler explorar altres escenaris d’acord, impulsades per una lectura que, ho torno a repetir, nosaltres jutgem equivocada, dels resultats electorals.

Com vostès, independentistes, només veien possible posar-se d’acord entre vostès, i la CUP no acceptava la presidència d’Artur Mas, ell ha hagut de cedir cercant a canvi alguna garantia d’estabilitat i alguna renúncia, segons sembla, de la CUP. Ja veurem com funcionarà tot això. Nosaltres ens esperarem a veure-ho.

En tot cas, sembla clar que amb aquesta investidura es dóna o es pretén donar continuïtat al procés i es dóna temps a refundar Convergència, que, si no ho vam entendre malament, serà una de les dedicacions –una- del president en funcions. Tot això si no ho hem entés malament.

Però, les negociacions d’aquests tres mesos i mig em porten també a compartir amb vostès una preocupació: en tot aquest temps, Junts pel Sí i la CUP no han dialogat amb altres grups per explorar acords de legislatura, al menys, que jo sàpiga; o, en tot cas, no ho han fet amb el nostre. Hi tenen dret, només faltaria, però el que hauríem de pensar és si això és el més convenient per al país, i aquí és on probablement discrepem.

Estem davant d’una majoria independentista, que investirà un president independentista, per formar un govern independentista, al servei de la causa independentista, prescindint de la representació i defensa del conjunt de la ciutadania catalana? Ho formulo com a pregunta.

Al darrere d’algunes posicions, no vull dir que siguin les del candidat, sembla amagar-se el vell dimoni de la política catalana de separar els catalans entre bons i dolents. Bons serien els que estan a favor del procés dirigit per Junts pel Sí i la CUP, i dolents seríem tots els demés. Espero que no sigui aquest l’esperit de divisió entre bons i dolents, entre el bé i el mal, el que inspira l’acord que els ha portat avui aquí amb un candidat a la Presidència de la Generalitat. I espero, encara més, que aquest no sigui el tarannà de la Presidència que exercirà en Carles Puigdemont, si obté la confiança de la cambra.

La seva obsessió per blindar la majoria de l’acord per, d’alguna manera, limitar el paper de la CUP, que no podrà votar de determinades maneres, anuncia un corró parlamentari? O no? Ja saben que sempre em poso en el positiu. Potser no. Però vist des de l’altra cantó de la cambra, sembla que vostès han decidit no atendre cap plantejament ni proposta dels grups que representen el 52% dels catalans. Ho sembla, però si m’equivoco seré l’home més feliç del món, perquè com vostès saben, si jo he vingut per a alguna cosa a fer política és a pactar. I, per tant, si hi hagués oportunitat de pactar coses, doncs, jo seria molt feliç.

Però, més seriosament, el respecte al pluralisme obliga a practicar el diàleg amb l’oposició, a no bloquejar per sistema les seves iniciatives, a debatre les seves propostes de forma constructiva. Estaran d’acord amb mi –espero- que el respecte a les minories no es limita al dret a queixar-se i a discrepar, i menys si representen a la majoria dels catalans, com és el cas i ha estat recordat per la senyora Arrimadas fa un moment.

Per tant, senyor candidat, i si m’ho permet, des d’una confiança que encara no ens tenim però que espero que adquirirem, jo li reclamo que escolti i treballi també pel 52% dels catalans que no van votar ni Junts pel Sí ni la CUP, el 52% dels catalans i les catalanes que no comparteixen els seus plantejaments ni el seu full de ruta.

També fora bo sentir algun compromís del senyor candidat sobre la necessària desgovernamentalització dels mitjans de comunicació públics, que no ho són sols dels ‘processistes’, sinó que pertanyen a tots els catalans i les catalanes.

Li faig un comentari, però –amb un to menor, perquè tampoc veig que hi hagi mala intenció- quan el candidat sens adreçava i ens descrivia la seva visió del país, parlava de la bona gent que s’havia mobilitzat. No seré jo qui dubti del caràcter de bona gent dels mobilitzats, però espero que ell tampoc no sigui quo dubti del caràcter de bona gent dels que hem assistit com a espectadors a les mobilitzacions i algunes vegades, doncs, ens hem vist molt marejats per un procés que ha donat moltes voltes i que, efectivament, quan algú evocava la figura del sant Job, doncs, jo també l’he entès perfectament, perquè, vist des de fora, el procés de vegades s’ha fet molt feixuc.

Miri, senyor candidat, la presidència de la Generalitat és una institució del país, un institució al servei de tota la seva gent. I és molt important conèixer quina és l’opinió sobre la concepció de la Presidència de la Generalitat que té el candidat que avui se sotmet a aquest debat d’investidura.

I això em permet d’entrar ja al contingut concret de l’acord, o si ho volen d’una altra manera, als compromisos que avui pren solemnement davant del Parlament el candidat a la Presidència de la Generalitat.

I li formulem algunes preguntes ben concretes, senyor candidat. La primera: considera vigent la declaració aprovada pel Parlament el proppassat 9 de novembre i que va ser anul·lada pel Tribunal Constitucional per unanimitat? Pensa desenvolupar-la situant les institucions catalanes fora de la llei? Creu que hi té dret?

Els vull recordar l’opinió al respecte dels dos principals diaris catalans. L’editorial de La Vanguardia parlava de “declaració unilateral d’independència encoberta” i denunciava que el text “no només xoca amb la Constitució vigent, sinó que se situa al marge de l’ordre europeu”, i qualificava la jornada en què es va aprovar aquella declaració de “petita, trista i desmanegada simulació del Sis d’Octubre de 1934”. En coherència amb aquesta anàlisi, el primer diari de Catalunya demanava una rectificació urgent.

L’altre gran diari del país, El Periódico de Catalunya, tampoc amagava la seva preocupació en el seu editorial del dia següent, on s’afirmava que “El Parlament se situa al marge de qualsevol regla del joc democràtic i no pot trobar la comprensió de ningú en el conjunt d’Espanya, a la Unió Europea, ni a la resta de la comunitat internacional”.

He fet aquestes dues cites perquè vegin que no són unes opinions, diríem partidistes, sinó que són de dos diaris importants del nostre país, per cert, fets aquí, no escrits a Madrid, una cosa que surt de la societat catalana. I des d’aquesta preocupació, hi insisteixo, senyor candidat, vostè considera que aquella dissortada declaració segueix vigent? Pensa desplegar-la amb decisions de Govern? I em permeto de preguntar-li, senyor candidat, seguint aquest fil, si la seva investidura té com a base l’anomenat “Acord cap a la independència” que Junts pel Sí va sotmetre a consideració de la CUP? És aquest el seu Pla de Govern?

Espero amb interès la seva resposta, tot i que és veritat que en la seva intervenció d’avui, vostè s’ha cenyit, m’ha semblat, al programa electoral de Junts pel Sí i els compromisos que pretenia adquirir davant la cambra el molt honorable Artur Mas, però vull formular-li expressament aquesta pregunta. És a dir: el pla de Govern que vostè pretén desenvolupar es basa en l’Acord cap a la Independència que vostès van plantejar a la CUP, per assolir el suport de la CUP a la investidura d’Artur Mas.

La base d’aquest Acord és precisament la declaració del 9 de novembre i jo ja els vaig preguntar, en el moment que es va adoptar aquesta declaració , si havien pensat en els costos i les conseqüències de situar les institucions catalanes fora de la llei. Ho dic –i em repeteixo- perquè alguns d’aquests costos i d’aquestes conseqüències no només recaurien sobre vostès, sinó que podrien recaure sobre el conjunt de la ciutadania.

I vull dir-los clarament que, en la nostra opinió, vostès no tenen dret a situar les institucions fora de la llei. Vull dir-los que, a més d’il·legal, no tenen cap mandat democràtic per a donar un pas d’aquesta transcendència i que si de la seva actuació concreta se’n derivessin les lògiques conseqüències de situar-se fora de la legalitat i de l’estat de dret, no podrien trobar en el nostre grup ni comprensió ni solidaritat.

Algunes preguntes concretes més, senyor candidat, perquè no m’ha semblat escoltar-ho en la seva intervenció. Estem davant d’una legislatura que només durarà 18 mesos o temps similar? Se sotmetrà vostè a una qüestió de confiança en el decurs del segon semestre de 2016? Seguirà el seu govern els principis, pautes i terminis del procés constituent contingut en l’anomenat “Acord cap a la Independència”?

Crearà en el si del Govern de la Generalitat, la Comissió de Govern d’Economia i Ocupació, la Comissió de Govern d’Afers Exteriors, Institucionals i Transparència, i la Comissió de Govern per a l’Estat del Benestar? Hi haurà una o vàries vicepresidències en el seu govern? Hi haurà conseller o consellera en cap?

Li faig aquestes preguntes i li demano aquestes precisions en la mesura en que algunes d’elles estaven contingudes en la proposta de l’anomenat “Acord cap a la Independència” i perquè pugui donar compte a la cambra si aquests són elements que ja han estat acordats en les negociacions prèvies a la investidura, perquè repeteixo, només els compromisos presos solemnement davant la cambra tenen força per ser després exigits, si el candidat obté la investidura.

D’altra banda vull aprofitar per assenyalar una gran coincidència de fons amb els plantejaments del pla de xoc social, que no sé si també formarà part o no del seu pla de Govern, però que estava contingut en l’Acord cap a la Independència, tot i que, com vostès mateixos deien, els considerem insuficients davant d’una situació d’emergència social, que vostè també ha reiterat i el que aprofito és per lamentar que aquests elements, aquestes mesures, aquestes lleis, aquestes actuacions no s’haguessin posat en marxa abans i que entendran que nosaltres estarem molt atents al seu compliment, en els continguts i terminis que vostès mateixos van acordar. Perquè clar, si ho van acordar perquè ho creien possible, no entendríem que davant d’una emergència social com la que tots compartim que existeix, ara no es prenguessin aquestes mesures.

Aprofito per dir-li que, ja ho sabem que es complicat, amb intervencions, diguem, d’una durada raonable, que ens ha sorprès que no hi haguessin en la seva intervenció inicial, mencions als joves del nostre país, a les dones del nostre país, a la violència masclista. També la senyora Arrimadas li ha retret una manca de referència a la lluita contra la corrupció, si bé vostè potser considera que el seu compromís en favor de la transparència ja incloïa aquestes qüestions, però, en fi, això només vostè ho pot dir i, per tant, a la seva resposta ens atindrem.

En tot cas, senyor candidat, i com no apreciem cap diferència entre el plantejament que ens fa avui i el que ens feia l’anterior candidat de Junts pel Sí, i això no fa que no sigui qüestió de persones, sinó de plantejament polític de fons, li donem la mateixa resposta que vàrem donar a l’anterior candidat de Junts pel Sí, les nostres tres negatives: no a la independència, no a la il·legalitat i no a la seva investidura.

Nosaltres creiem que Catalunya necessita estabilitat, bon govern i capacitat de negociar. I la seva proposta, des del nostre punt de vista, no ho garanteix. És veritat que potser el temps desmentirà aquest pronòstic negatiu, tant de bo, perquè en el cap, en la voluntat de tots nosaltres el primer que hi ha d’haver és el país i la seva gent, i per tant, tant de bo ens equivoquem.

En tot cas, reiteraré per la cambra, un cop més, quines són les prioritats que el Grup Socialista entén que haurien d’informar l’acció de Govern, els temes en els quals poden comptar amb la nostra col·laboració lleial si abandonen el full de ruta rupturista, unilateral i il·legal que coneixem.

La primera prioritat, i vostè n’ha parlat en el seu discurs, en termes que podem, a grans trets, compartir, la reactivació econòmica i la creació de llocs de treball. Un procés que requereix de concertació amb sindicats i organitzacions empresarials. Un procés que requereix d’estabilitat política, de governs coherents i cohesionats. I, sobretot, un procés que no pot posar en risc ni per un segon la nostra continuïtat en la Unió Europea i l’eurosistema.

Aprofitar l’enorme potencial de l’economia catalana, d’empresaris, empresàries, treballadors i treballadores, dels seus emprenedors i emprenedores, autònoms i autònomes, dels seus investigadors i investigadores, de la gent innovadora, dels creadors i creadores culturals i les indústries amb ells associades. Cal reformar de veritat el Servei d’Ocupació de Catalunya, des del nostre punt de vista encara s’hauria d’anar més enllà, dotant-lo de recursos i de més professionals per fer-lo encara més eficaç en la seva funció d’acompanyar les persones que han perdut la seva feina, moltes de les quals requereixen d’un profund reciclatge professional i d’un esforç de motivació personal. Mesures de xoc contra l’atur juvenil, l’exili juvenil i l’atur de llarga durada dels majors de 45 anys, i una atenció especial a les mesures en favor de la sostenibilitat i la transició energètica.

La segona prioritat, la defensa de l’estat del benestar, de les polítiques públiques, dels serveis públics de sanitat i educació. Amb plans de xoc contra les llistes d’espera, amb recuperació del poder adquisitiu dels professionals, la seva valorització, evitant qualsevol desviació de recursos cap al sector privat. Amb un pla de rescat ciutadà envers les persones i famílies més vulnerables, amb un compromís de pobresa zero que tingui els infants com a la primera de les seves prioritats, com d’alguna manera el pla de xoc al que abans m’he referit planteja. Col·laborant, com vostè ha dit, amb els ajuntaments perquè puguin desenvolupar eficaçment la seva tasca insubstituïble i per això convé que la Generalitat els pagui els deutes contrets i pendents.

La tercera prioritat, el combat contra la corrupció i contra el frau fiscal. La regeneració de la nostra democràcia, l’apoderament ciutadà, la vitalitat associativa, la transparència i el compromís d’un funcionament diferent dels partits, d’un finançament ètic dels partits i les seves fundacions, d’un sistema electoral que sigui més proporcional i que acosti els electes a la ciutadania. Vostè ha parlat de llei electoral, que és una assignatura que tots plegats tenim pendent i, per tant, compti amb la disposició del nostre grup a participar de forma ben activa en la recerca d’una llei electoral catalana.

I quarta prioritat, resoldre el problema de l’encaix entre Catalunya i la resta d’Espanya per la via del diàleg, la negociació i el pacte. Una via que exigeix de disposició, voluntat i de descarregar de paraules, de papers u de fets algunes coses produïdes des de les institucions catalanes.

És veritat que, des del nostre punt de vista, aquest diàleg hauria de culminar amb una reforma constitucional federal que sigui sotmesa a referèndum, però és veritat que hi ha altres coses, que potser algunes d’elles són, fins i tot, prioritàries des del punt de vista de a seva urgència: la revisió del model de finançament o la llarga llista de 23 temes pendents que el president Mas va deixar sobre la taula del president Rajoy i que ell ni tan sols va contestar. Sembla que el president ens va dir una vegada que teníem resposta d’una i mitja, si no recordo malament. Doncs, en fi, això vol dir que en queden moltes i moltes per explorar i efectivament, això depèn fonamentalment de l’actitud, la disposició del president de la Generalitat.

És molt diferent anar a negociar la independència, o a anar a negociar més, diríem, factibles. En tot cas, això és una responsabilitat que a vostè correspon. Per cert, i com sempre, aprofito per recordar-li que vostè és el representant ordinari de l’Estat a Catalunya, si és investit president de la Generalitat, la qual cosa comporta, també unes determinades obligacions de respecte a la legalitat, a l’estat de dret i a les institucions de l’Estat que convé que no oblidi.

Nosaltres no creiem que es pugui deixar tot pendent a aquell gran dia en que ingressarem per la porta gran a l’Arcàdia feliç que vostès ens han promès des de fa ja bastant de temps. Cal treballar des d’ara, conscients que la col·laboració entre institucions ens fa avançar i ens fa avançar més de pressa que des de la lògica de la confrontació i més encara si algú s’entesta a desconèixer la legalitat, la qual cosa ens privaria de la legitimitat necessària per exigir i per negociar en defensa dels nostres interessos.

Crec, tant de bo m’equivoqui, que el camí que dibuixem és un camí totalment diferent al que vostè ens proposa, cosa perfectament legítima i perfectament comprensible en democràcia. Però, repeteixo, i ja no ho faré més perquè vaig acabant, que la majoria que han obtingut els habilita per governar, però no per perseguir la independència exprés i menys encara si volen fer-ho per la via de desconèixer la legalitat. En aquest camí no ens hi trobaran, millor dit, ens hi oposarem de forma aferrissada en defensa de l’interès de Catalunya i de tota la seva gent.

Permeti’m, en tot cas, senyor candidat, que li desitgi, si obté la investidura, encert en la seva tasca. Jo no sóc dels que desitja sort, bé, de vegades ho fas perquè és com una fórmula, però si ho deixem tot a la sort, tal com anem, potser que hi posem una mica d’encert. I per dir-li, i aquí entendré que algú digui que escombro cap a casa, que només trobarà l’encert si treballa per tots els catalans i catalanes i no només per aquells que comparteixen legítimament el seu ideal d’independència.

Senyor candidat, li caldran coses que ara li diré, que no vull dir que no tingui, dic que li caldran, si va equipat en aquest terreny molt millor per a vostè i per tots. Li caldrà seny, serietat, calma, prudència i humilitat. Això és el que convé a Catalunya, també la tenacitat i fermesa que els seus amics ja li donen per descomptada. Els que vulguin de veritat servir al país sempre, sempre, ens tindran al seu costat.

Moltes gràcies, senyora presidenta, senyores i senyors diputats.

Declaració política sobre l’acord entre Junts pel Sí i la CUP

DECLARACIÓ POLÍTICA SOBRE L’ACORD ENTRE JUNTS PEL SÍ I LA CUP (9.01.16)

L’espectacle que Junts pel Sí i la CUP han protagonitzat des del 28 de setembre fins avui no contribueix precisament al prestigi de la política i de les institucions.

Les desavinences i desconfiances notòries que han acompanyat al procés sobiranista en aquestes darreres setmanes no fan preveure res de bo.

La nova astúcia coneguda avui no proporcionarà el govern sòlid, rigorós, estable i seriós que els catalans i les catalanes mereixen. Se’ns va dir que la presidència no era l’objecte d’una subhasta de peix. Els fets desmenteixen aquella declaració. La presidència ha estat subhastada. La CUP obté que Mas no sigui president a canvi de reconèixer errors i de subordinar-se a Junts pel Sí de forma impúdica.

Des del nostre punt de vista és un intent més de guanyar temps i d’evitar reconèixer que el full de ruta cap a la independència assenyala un camí intransitable.

Ens preocupa que se’ns digui que la negociació amb la CUP ha corregit allò que les urnes no havien decidit. No volem il·legalitats però tampoc fraus democràtics ni fraus de llei ni fraus de reglament. No entenem que diputats elegits en una llista acabin incorporant-se a un altre grup parlamentari. Això normalment rep el nom de transfuguisme.

La presidència d’Artur Mas ha estat marcada per fractures i divisions que no han proporcionat cap avenç concret. I aquesta nova astúcia només busca una pròrroga agònica.

El problema no són les persones concretes, el problema de fons és un full de ruta equivocat i una lectura errònia del resultat electoral: no hi ha un mandat democràtic per a la independència per camins unilaterals o il·legals.

Esperem que en el debat de demà el candidat proposat manifesti de forma clara el seu pla de govern. Volem que es manifesti sobre la vigència de l’acord que Junts pel Sí va proposar a la CUP, que no és sinó l’intent de desplegar amb plenitud la resolució de la ruptura anul·lada pel Tribunal Constitucional per unanimitat.

Esperem que el debat de demà serveixi per aclarir aspectes encara obscurs d’aquest acord que poden condicionar de forma negativa la legislatura, la seva estabilitat, la seva durada, el seu contingut i els objectius que persegueix. Esperem que el nou candidat esvaeixi demà amb el seu discurs aquestes incògnites.

Avui, políticament, Catalunya està a la deriva

Se’ns ha presentat un bon acord per a CDC, que és un mal acord per Catalunya. És un mal acord pels catalans.

  1. Un acord fruit de la por, del recel, de la desconfiança

– a que unes noves eleccions (6 de març) mostressin que la via independentista reculava

– a no poder reeditar Junts pel Sí

– a perdre les eleccions (Mas i CDC)

– a les relacions entre partits i persones

Artur Mas ho ha dit: “les eleccions no ens portarien res de bo”… a qui? Des de quan unes eleccions no són bones?

  1. Els interessos de partit per damunt del país

CDC ha aconseguit el seu únic objectiu: guanyar temps per a refundar-se i resistir

El preu és brutal pel país: dividits, sense futur, i forçant les institucions més enllà dels límits raonables.

Tot pel poder.

Els interessos de partit per damunt de les institucions

La formula parlamentària per assegurar l’estabilitat del govern s’assembla massa al transfuguisme.

Artur Mas ha dit i reconeix: “Allò que les urnes no es van donar, ho hem corregit amb la negociació”

  1. Una fugida cap endavant

No era Catalunya, no era la independència, no era el govern, no era el full de ruta… es tractava de guanyar temps per a CDC

El full de ruta no té majoria a Catalunya.

És irresponsable i Catalunya pagarà un preu molt alt per seguir-lo.

És un greu error continuar amb un procés que no té majoria i que ha perdut, encara més, la seva força.

  1. Hem perdut tres mesos… i hem perdut credibilitat dins i fora

Catalunya clavada a la bicicleta estàtica. Et mous molt, però no avances gens.

Hem perdut tres mesos… i perdrem tota la legislatura

  1. Artur Mas no es retira, el retiren, digui el que digui

Per dignitat en Mas tenia que convocar eleccions.

  1. L’obsessió amb l’estabilitat parlamentària ens alerta d’un corró (“rodillo”) parlamentari.

Junts pel Sí imposarà una majoria parlamentària que perjudicarà al país i limitarà el debat democràtic.

Aquesta legislatura començarà sense diàleg amb les forces que representem el 52% dels catalans. Un molt mal precedent.

En qualsevol cas, el PSC defensarà el plantejament i les propostes continguts en el nostre programa electoral, cercarà sempre amplis consensos en defensa de l’autogovern, el finançament i les polítiques socials i s’oposarà frontalment a qualsevol intent de fracturar la societat catalana o de trencar amb la legalitat vigent.

 

¡Viva la (reforma de la) Constitución!

¡Viva la (reforma de la) Constitución!

artículo publicado en eldiario.es

En el momento de celebrar el 37º aniversario de nuestra Constitución es hora de rendirle un merecido homenaje: la Constitución de 1978 abrió el período más próspero y fecundo de la historia de España, se mire por donde se mire. Hago esta afirmación para salir al paso de los que de forma injusta, ignorante o interesada tienden a desmerecer la Transición española y sus logros. La Transición, como cualquier obra humana, puede y debe ser objeto de crítica, pero no de descalificación gratuita. Las elecciones de 1977, los Pactos de La Moncloa y la Constitución de 1978 fueron el trípode en el que se asentó el mayor acierto político de nuestra historia colectiva, un acierto que recibió un decisivo empuje en la derrota del intento de golpe de Estado del 23 de febrero de 1981 y en la victoria socialista del 28 de octubre de 1982. Quizá en el futuro se alcancen hitos democráticos y de progreso de calado histórico como la Constitución de 1978, pero será difícil que la superemos.

Precisamente el entusiasmo con el que cabe saludar el 37º aniversario de la Constitución y el deseo de que podamos celebrar otros muchos justifica el empeño por reformarla. Debemos renovar el pacto de convivencia de 1978 reconociendo nuevos derechos y libertades, mejorando la eficacia de las instituciones y la calidad de nuestra democracia, blindando el Estado social, y caminando hacia la España federal en una Europa federal. No hay Constituciones democráticas que resistan el paso del tiempo sin reformas. Ha llegado el momento de hacerlo en España. Son muchas las razones para acometer la reforma constitucional, y no es menor la de dar respuesta a la necesidad de encontrar un mejor acomodo de Cataluña en una España verdaderamente de todos. Cuando dos millones de ciudadanos y ciudadanas de Cataluña prestan su apoyo electoral a opciones políticas que defienden la independencia y cuando otros muchos catalanes y catalanas consideramos insostenible la actual situación, no vale mirar hacia otro lado ni atribuir a la Constitución una carácter intangible que la propia Constitución niega al haber previsto mecanismos de reforma que no ponen más límites que los derivados de alcanzar las mayorías parlamentarias previstas y, en algunos casos, el refrendo mayoritario de la ciudadanía.

El Partido Socialista, en los acuerdos alcanzados en Granada en 2013 ( Un nuevo pacto territorial: la España de todos y Hacia una estructura federal del Estado) y en la más reciente Propuesta socialista de reforma constitucional, desarrolla los contenidos de la reforma constitucional que propugnamos, desmintiendo a quienes nos atribuyen ambigüedades o inconcreción. Basta con tomarse la molestia de leer los mencionados documentos.

Merece la pena dedicar una reflexión específica sobre el papel que la propuesta socialista de reforma constitucional puede desempeñar en la resolución del problema catalán que, aunque con un marcado perfil propio, no es separable de la crisis institucional y política de España.

Estoy convencido de que en el marco de una reforma federal podremos resolver el reconocimiento constitucional de las aspiraciones nacionales catalanas, de su singularidad y sus derechos históricos, del carácter plural y diverso de los pueblos de España, unidos desde la libertad y el respeto mutuo en el afán de construir una sociedad más justa. Podremos delimitar mejor las competencias del Estado y de las Comunidades, atribuyendo también a las Comunidades con lengua propia especiales atribuciones en materia de educación y cultura. Podremos facilitar el establecimiento de Consorcios Tributarios y constitucionalizar los principios que deben informar la financiación autonómica, garantizando la solidaridad pero también su carácter equitativo que debe poder impedir, como señala el propio Tribunal Constitucional en su Sentencia sobre el Estatuto, “la peor condición relativa de quien contribuye con respecto a quien se beneficia” (principio de ordinalidad). Podremos, finalmente, tener un Senado federal que permita la participación efectiva de las Comunidades Autónomas en el gobierno del conjunto.

Desde el profundo respeto a lo conseguido en 1978 y precisamente para ser fieles al espíritu de consenso que animó a los constituyentes, debemos hoy abrir un espacio para el diálogo, la negociación y el pacto. Solo así seremos capaces de resolver el mayor de los problemas a los que hoy nos enfrentamos.

Intervenció (no pronunciada) en la Conferència del PSOE

DrapeauDeuilOKEls organitzadors de la Conferència del PSOE havien previst que intervingués breument en la sessió inaugural. Ahir a la nit, colpit per les notícies de París, vaig escriure unes breus notes per a la meva intervenció. La Conferència s’ha suspès i per tant no hi he intervingut. Us transcric les breus notes que em vaig preparar ahir de matinada.

Hoy nuestro pensamiento y nuestro corazón están en París.

Con las víctimas de la barbarie y sus familias, con todo el pueblo de Francia.

Con François Hollande, Manuel Valls y Anne Hidalgo.

Su dolor es el nuestro, su coraje es el nuestro, su esperanza es la nuestra.

Dolor, coraje y esperanza que deben fortalecer nuestros valores y nuestras convicciones.

Debemos recordar hoy por qué hacemos política.

Para construir una sociedad mejor, en la que la libertad de cada uno debe ser la libertad de todos, en la que las oportunidades de cada uno deben ser las oportunidades de todos.

Una sociedad abierta, tolerante y justa.

Una sociedad laica que promueve el respeto a las ideas y creencias de todos.

Mientras hay quien cultiva y exacerba diferencias, nosotros cultivamos y promovemos la igualdad.Mientras hay quien se resigna frente a la pobreza y la injusticia, nosotros luchamos por la prosperidad de todos y la justicia social.

notes_paris_nov2015

Nuestros adversarios son los intolerantes y los fanáticos. Nuestros enemigos son la pobreza, la desigualdad y la incultura. Y sabremos derrotarlos.

No vamos a dejarnos vencer por el miedo ni la oscuridad. Somos portadores de esperanza y de la luz del progreso.

Hoy somos todos franceses, pero también sirios e iraquíes, libios y tunecinos, turcos y egipcios.

Hoy recordamos también a las víctimas de Nueva York, Londres y Madrid.

Con todos ellos y ellas somos uno. Y compartimos la convicción de la igual dignidad de todas las personas. Y compartimos con todos ellos y ellas el ideal de libertad y de justicia para las personas, los pueblos y la humanidad entera.

Los asesinos pueden arrebatarnos una o muchas vidas, pero jamás podrán arrebatarnos nuestros ideales.

Rèplica a la segona sessió del debat d’investidura

RÈPLICA DE MIQUEL ICETA EN LA SEGONA SESSIÓ DEL DEBAT D’INVESTIDURA (Palau del Parlament, 12.11.15)

Gràcies, senyora presidenta. Senyores i senyors diputats, senyor candidat, entenem l’agror d’una part de la seva intervenció, decebut com deu estar per no haver assolit la confiança de la CUP, la única confiança que cercava.

Avui també és una jornada històrica, és la primera vegada que un candidat a la presidència de la Generalitat no sortirà ni en primera ni en segona votació, vull dir que, els que pensaven que s’havien acabat les jornades històriques, s’equivocaven.

Ara, si vostè no ha assolit la confiança de la CUP, no s’enfadi amb els demés. Vostè ha anat a buscar només la CUP. Vostè ha intentat donar un caràcter èpic a la seva intervenció, però no amagui un fet, si Junts pel Sí hagués presentat un altre candidat a la presidència, la investidura ja s’hauria produït, i amb els vots de la CUP, vull dir que èpica, la justa.

Jo crec que tots estem d’acord que a la cambra és on s’han d’expressar les diferents opinions, però la seva actitud, el seu menyspreu envers opinions diferents a les seves és molt preocupant. Jo li demano més respecte. És absolutament indigne atribuir a cap grup de la cambra –i em sembla que no ho ha fet amb el meu– una malevolença envers el nostre país i la seva gent. I és especialment indigne que ho faci el president de la Generalitat, encara que ho sigui en funcions.

Vostè diu «negociació» i nosaltres hi hem vist en alguns aspectes «subhasta». Permeti’m, que és un punt de vista diferent. Nosaltres creiem que fins ara i en aquest procés la institució de la presidència s’ha afeblit. I pel que es veu, encara no ha cedit prou, senyor candidat. I per tant, entendrà que expressem aquest temor. La qüestió de confiança és perfectament legal, oh i tant! Ara, ningú ha ofert, fins ara, la investidura a canvi d’una qüestió de confiança a termini. Vull dir, no neguem la realitat perquè, al final és que ens perdrem.

Sobre el Tribunal Constitucional, jo no em vull estendre, perquè crec que és tan obvi que el Parlament sorgeix, efectivament, d’un mandat democràtic de la gent, però en funció d’una legalitat existent. Crec que abandonar la perspectiva de considerar la importància que el Tribunal Constitucional hagi decidit per unanimitat és un error. Ara, com no ens podem quedar encallats aquí, i en això podríem estar d’acord, la sortida al problema és política, i caldrà cercar-la a través del diàleg. Ara bé, li demanem que no faci impossible el diàleg emprenent la via de la il·legalitat, que és el que li estem demanant.

Recordi, perquè encara que ho sigui en funcions, vostè és el president de tots. Ens demana a nosaltres respecte al dret a decidir, home, però creu vostè que ens pot exigir respecte al dret a decidir quan vostè ja l’ha abandonat, quan diu que els catalans ja han decidit, quan el proper que els vol preguntar ja és el vot sobre una constitució catalana? Home, un ha de tenir una mica més d’autoritat per exigir quan ja ha abandonat aquesta posició, trinxera, digui-li com vulgui. Vostè demana respecte al 48 per cent, evident, i al 52%? I al 100%. Els dos, els tres, si m’apura…, respecte també a la ciutadania que votarà el 20 de desembre, perquè aquí diu: «no, a vostès els fa mandra votar» no, no, tal com ho veiem, com més aviat votem, millor, això està clar. O sigui, que mandra cap. Ara una cosa és no tenir mandra a votar, que no la tenim, i l’altra desitjar que les legislatures es compleixin. No barregi les dues coses, perquè vostè té més nivell que tot això.

Per tant, nosaltres esperem, a més, que aquest acte de votació del 20 de desembre obri un escenari de diàleg, ho esperem sincerament, treballarem per fer-ho possible. I per això, i perdoni que em repeteixi com l’all, però nosaltres haguéssim vist més convenient esperar a veure si s’obria aquest nou escenari de diàleg abans que precipitar les eleccions per tirar-se per un carreró sense sortida. Però, en fi, malauradament aquest escenari de diàleg no hi ha estat aquests quatre anys, no, però home, ara que teníem ja les eleccions generals a tocar podríem haver esperat.

I acabo, jo no puc ara estendre’m molt en un tema que jo veig que els agrada molt. Hi ha quatre o cinc paraules que es van utilitzant barrejades: dret, justícia, democràcia, legalitat, es poden fer servir en qualsevol ordre. Miri, no pot haver-hi una sense les altres, intentar aïllar una sense les altres és enganyar i enganyar-se. Nosaltres li tornem a demanar de la forma més emfàtica possible: no faci impossible el diàleg per la via de trencar amb la legalitat.

Moltes gràcies, senyora presidenta, senyores i senyors diputats.

Intervenció a la segona sessió del debat d’investidura

INTERVENCIÓ DE MIQUEL ICETA EN LA SEGONA SESSIÓ DEL DEBAT D’INVESTIDURA (Palau del Parlament, 12 de novembre de 2015)

Gràcies, senyora presidenta, senyores i senyors diputats,

Dimarts, senyor Mas, sovint em vaig referir a vostè com a “Sr. Candidat”. Em va semblar el més adequat. Avui també ho faré, però volia començar la meva intervenció adreçant-me breument al Molt Honorable Sr. President de la Generalitat en funcions, Artur Mas i Gavarró, investit president de la Generalitat el 21 de desembre de 2012.

El Parlament de Catalunya el va investir president en aquella data ja llunyana i per això, i pel seu mal costum d’avançar les eleccions sempre que ha pogut, vostè és avui president de la Generalitat en funcions. Al seu mandat assolit al 2012 apel·lo per demanar-li formalment que com a President de la Generalitat en funcions no desplegui cap actuació relacionada amb la resolució aprovada dilluns per aquest Parlament i suspesa ahir a la tarda pel Tribunal Constitucional.

Una resolució que no hem dubtat a qualificar com l’error més important comès per una institució catalana des de 1977. Un error temerari i altament lesiu pel conjunt dels catalans i pel nostre autogovern.

Les institucions ens representen a tots i per tant, ningú, en cap circumstància, pot arrossegar les nostres institucions fora de la legalitat, per molts diputats o ciutadans que ho demanin, precisament perquè les institucions són de tots, i l’única forma de garantir que les institucions són de tots -i han de representar-nos a tots- és respectar la legalitat democràtica de la que deriva la seva autoritat representativa.

La crítica a la resolució aprovada dilluns no és una crítica que vingui només de fora de Catalunya: som moltes les veus catalanes que l’hem criticada i moltes les veus que ho fem des d’un sentiment profundament catalanista.

Es tracta d’una resolució que Enric Juliana va qualificar de “redactada amb presses per dos estudiants de COU entre assemblea i assemblea”. L’editorial de La Vanguardia de dimarts parlava de “declaració unilateral d’independència encoberta” i denunciava que el text “no només xoca amb la Constitució vigent, sinó que se situa al marge de l’ordre europeu”, i qualificava la jornada de dilluns de “petita, trista i desmanegada simulació del Sis d’Octubre de 1934”. En coherència amb aquesta anàlisi, el primer diari de Catalunya demanava una rectificació urgent.

El segon diari del país, El Periódico de Catalunya, tampoc amagava la seva preocupació en el seu editorial de dimarts afirmant que “El Parlament se situa al marge de qualsevol regla del joc democràtic i no pot trobar la comprensió de ningú en el conjunt d’Espanya, a la Unió Europea, ni a la resta de la comunitat internacional”.

Ni caverna mediàtica, ni clavegueres de l’Estat: La Vanguardia i El Periódico de Catalunya. Vull fer èmfasi en això perquè ningú no pugui presentar el conflicte institucional que vivim com un nou episodi “Espanya contra Catalunya”. Molts catalans no compartim el que s’ha fet. Tres grups parlamentaris catalans vàrem recórrer a l’empara al Tribunal Constitucional abans que ho fes el govern d’Espanya. I encara molts més ciutadans i ciutadanes de Catalunya no volem que les institucions catalanes se situïn fora de la llei, en rebel·lia davant la suspensió acordada ahir per unanimitat pel Tribunal Constitucional. Un Tribunal Constitucional que integra, recordem-ho, diverses sensibilitats ideològiques, dos magistrats catalans, un d’ells, per cert, proposat per aquest Parlament a proposta del grup de Convergència i Unió.

Per tant, Sr. President en funcions, l’insto a ser fidel al mandat que va rebre el 21 de desembre de 2012, i a sotmetre’s a la decisió del Tribunal Constitucional, institució davant la qual vostè, com a president del Govern, ha presentat desenes de recursos d’inconstitucionalitat i conflictes competencials des de 2010 ençà.

Entro ara estrictament en el debat d’investidura, reiterant necessàriament alguns dels arguments que ja vaig utilitzar el la sessió de dimarts al matí.

Sr. candidat,

Li vaig dir dimarts, i reitero avui, les nostres tres negatives: no a la independència, no a la il·legalitat i no a la seva investidura.

Sr. candidat, vostè no s’ha guanyat la nostra confiança. Ans al contrari, l’ha perduda des del llunyà 2010 en que vàrem afavorir la seva primera investidura a través de la nostra abstenció.

No obtindrà la nostra confiança perquè vostè ha renunciat de forma explícita a fer un govern per tots els catalans i les catalanes. Queda molt lluny en el temps aquella afirmació seva quan deia: “El Govern que aspiro a presidir serà el Govern de Catalunya, sense cap més element que l’adjectivi o el defineixi. Un Govern per tots, ens hagin votat o no”. Ara vostè vol formar un govern independentista, integrat per independentistes i pensant només en els independentistes. I ho diu sovint i amb orgull. Permetrà que jo subratlli aquest fet per justificar el nostre vot negatiu.

No obtindrà la nostra confiança perquè la seva gestió en els darrers cinc anys ha estat un rotund fracàs. Cinc anys perduts, cap avenç, cap nou projecte, cap nova gran inversió, cap nova competència, un deute disparat i, sobretot, importants retallades socials. Fins i tot, en aquest temps de govern en funcions no estan disposats a parlar de com es va recuperant el poder adquisitiu dels treballadors de la funció pública, però, en canvi, sí que segueixen contractant personal de confiança.

No obtindrà la nostra confiança perquè el seu únic objectiu és la independència i és incapaç de reconèixer que, tot i haver guanyat les eleccions, ha perdut el plebiscit en els termes que vostè mateix l’havia plantejat. No pot empènyer el país cap a la independència amb menys del 50% dels vots.

No obtindrà la nostra confiança pel camí il·legal que vol emprendre. De fer-ho, causaria el més greu perjudici per a l’autogovern dels catalans i les catalanes des de 1977. També queda lluny en el temps la seva afirmació del debat d’investidura del 2010 quan deia “El Govern que aspiro a presidir tindrà un alt sentit institucional”. El Govern que vostè aspira a presidir es fonamenta en la ruptura amb la primera de les obligacions de tot governant, que no és altra que la de respectar i fer respectar les lleis.

No obtindrà la nostra confiança perquè vostè, que està cercant suports a la seva investidura a qualsevol preu, ho fa sense les mínimes garanties d’estabilitat i coherència per a l’acció de govern, la qual cosa és un absolut disbarat en les actuals circumstàncies.

Potser em tornarà a dir que és injust que parlem de cercar suports a qualsevol preu. Però les darreres hores ens han mostrat fins a quin punt això és cert. Per la llista conjunta va acceptar que tot un President de la Generalitat que es presentava a la reelecció anés de quart a la llista. I ara, per mantenir-se en el càrrec està disposat a una presidència disminuïda. Ens ve a dir: “No patiu, que durarà poc. No patiu que em rodejaré de vicepresidents i comissions delegades. Serà una presidència decorativa, coral, polifònica…, el que vulgueu. I si no us agrada, em feu fora al juliol”.

D’alguna manera, vostè s’està adreçant a un grup de la cambra i els diu: “Sereu vosaltres els que manareu, encara que estigueu fora del Govern”. Tot té un límit a la vida, Sr. candidat. Les institucions són de tots els ciutadans. I la presidència de la Generalitat és una institució en ella mateixa. Jordi Pujol la va rebre, intacta, de Josep Tarradellas que la va guardar amb honor i dignitat llargs anys de l’exili, i l’havia rebut de mans de Josep Irla, successor de Lluís Companys, successor de Francesc Macià.

No volem veure com es posa a subhasta la presidència, no és l’objecte d’una rifa, no se la pot degradar ni disminuir. No ho mereix la nostra història, no ho mereix el nostre país, no ho mereixen els catalans i les catalanes, no ho mereix vostè mateix, Sr. candidat, que és el 129è president de la Generalitat de Catalunya.

Vostè, Sr. candidat ha dividit Convergència i Unió, ha dividit Catalunya i ara vol dividir-se amb altres la presidència. És hora de dir prou. A veure si per construir un Estat acabaran destruint la nació. Si avui és investit, el preu haurà estat massa onerós. Si avui no és investit, li demano que no prolongui dos mesos més la subhasta. La seva obligació com a president en funcions és preservar el caràcter i el sentit institucional de la presidència. Li demanem que no ho oblidi.

I, president, li vaig dir també dimarts que separar investidura de majoria operativa de govern és un risc que no ens podem permetre. Vostè té raó, ja sap que jo en totes les meves intervencions intento cercar punts de coincidència, quan diu que la provisionalitat no és bona pels problemes que té el país, no per la necessitat de posar en marxa una resolució suspesa pel Tribunal Constitucional, sinó per fer front als problemes que tenen els treballadors de SEAT, el més de mig milió de persones que estan cercant encara ocupació, les famílies que no arriben a final de mes, que no podran fer front a les despeses de llum, aigua i gas a l’hivern… I és veritat que vostè diu: “És que a vegades hem intentat fer-ho i no ens n’hem sortit perquè no ens deixen”; però, això ens habilita a deixar-ho d’intentar? Podem deixar pendent al gran moment, al gran dia –le grand jour, diuen a França- que tot s’arreglarà amb aquesta arcàdia feliç que ens promet –i que no ens diu mai ni com s’hi arriba, ni quin és el cost-, o hauríem d’estar treballant, ja des d’ara, per la millora de les condicions concretes de vida dels catalans i les catalanes? I, també li vaig dir dimarts, hi ha coses que no podem resoldre per nosaltres mateixos.

Ahir, vaig tenir l’oportunitat de compartir reflexions amb el comitè d’empresa de SEAR. El problema que tenen no el pot resoldre sol el Govern de Catalunya, sens dubte, ho ha de fer en estreta connexió amb el Govern d’Espanya, això s’ha de fer; ara, el Govern de Catalunya pot fer una mica més, podria fer com a mínim el que ha fet el Govern de Navarra, que s’ha desplaçat a Alemanya per interessar-se per la continuïtat de les inversions. És veritat que vostè em podria dir “estem en un Govern en funcions i això limita la nostra capacitat d’actuació”, però molt més limitada quedarà, faci’m cas, si vostès persisteixen en una via de trencament amb la legalitat i d’incapacitat total i absoluta per negociar amb el Govern d’Espanya.

Hi ha molts problemes que no admeten espera. Hi ha problemes relacionats amb l’esforç, que hauria de ser de tots, de promoure la reactivació de l’economia i la creació d’ocupació. Hi ha problemes que tenen a veure amb la sostenibilitat dels nostres sistemes públics de protecció social, del sistema sanitari, del sistema educatiu. Hi ha problemes que tenen a veure, sí, amb la preocupació sobre la corrupció, sobre el frau fiscal. L’altre dia llegíem amb interès una notícia que afirmava que no s’havien complert els objectius de l’agència tributària catalana pel que fa a la persecució del frau fiscal. És una dada que ens preocupa. A nosaltres ens agradaria posar-nos ja en marxa per parlar d’aquestes coses i mirar si, entre tots, som capaços de donar-los una millor resposta de la que han rebut per part del seu Govern.

Moltes gràcies, senyora presidenta, senyores i senyors diputats.

Intervenció en el debat d’investidura al Parlament de Catalunya

Intervenció del president del Grup Parlamentari Socialista, Miquel Iceta, en el debat d’investidura

Parlament de Catalunya, 10 de novembre de 2015

 

Gràcies, senyora presidenta, senyores i senyors diputats,

Senyor candidat, senyor Mas,

El nostre grup parlamentari no donarà suport a la seva investidura, ni s’abstindrà per facilitar-la com ho vàrem fer l’any 2010.

No s’estranyarà ni es molestarà per això, suposo. Ho dic perquè vostè no ha cercat el nostre suport i, per tant, no pot estranyar-li ni molestar-li el fet de no obtenir-lo.

Però hi ha diverses raons que expliquen el perquè de la nostra decisió que no és ni capriciosa ni arbitrària.

No li donarem suport perquè vostè és el responsable directe del disbarat d’ahir. El disbarat de situar-se fora de la legalitat i de perseguir una confrontació de la que res de bo no en pot sortir. És també l’opinió recollida en els editorials dels dos principals diaris catalans. Nosaltres ens oposem i ens oposarem a aquest disbarat.

Com es pot parlar de negociar quan es nega legitimitat a l’altra part en la negociació?

Quins suports tindrà en la comunitat internacional una postura que trenca amb la legalitat i l’Estat de dret? Ahir ja va haver-hi una reacció oficial del govern alemany que era inequívoca.

Vostè està disposat al que sigui per seguir de president.

Va acceptar anar de quart a la llista de Junts pel Sí (devaluant la institució de la presidència de la Generalitat) i ara sembla que acceptaria una presidència disminuïda i amb data de caducitat. I fins i tot va donar llum verda per aprovar una resolució que no és més que una desesperada fugida endavant i que desvirtua en gran mesura el debat d’avui. Quin sentit tenia aprovar una proposta de resolució donant un mandat al futur govern? Fa gràcia que ens digués que era fruit d’un procés de “diàleg, negociació i pacte”, un procés de diàleg, negociació i pacte entre independentistes per assolir la independència. Deixant fora als demés.

El seu discurs d’ahir només tenia el sentit de convèncer la CUP, i sembla que no els ha convençut. Ja no s’adreçava al conjunt de la Cambra, sinó als 10 diputats que poden completar els seus 62 diputats, per arribar a 72 camí de la independència exprés. No només no s’adreçava al conjunt de la Cambra, tampoc no s’adreçava al conjunt dels catalans.

Recordi com era de diferent el seu discurs d’investidura l’any 2010. Vostè deia el 20 de desembre de 2010 i cito literalment: “El Govern que aspiro a presidir serà el Govern de Catalunya, sense cap més element que l’adjectivi o el defineixi. Un govern per a tots, ens hagin votat o no”. Ara vostè pretén formar govern amb els independentistes per assolir la independència, quan no hi ha ni una meitat de catalans que la volen. Pot intentar-ho, però no em negarà que és un plantejament absolutament diferent al del 2010. El 2010 també ens deia “El Govern que aspiro a presidir tindrà un alt sentit institucional”. Ara no ho sembla gaire quan es diu que només respectaran aquelles lleis que els hi convinguin. El 2010 es tractava de fer “Un govern per a tots amb un alt sentit institucional” i per això vàrem poder facilitar la seva investidura. En canvi ara ni ens ho plantegem.

També és veritat que no vàrem quedar gens satisfets d’aquell suport perquè al cap de poc temps vostè ja tornava a pactar amb el PP i d’aquell acord escrit i signat se’n va oblidar convenientment.

Sr. candidat,

Ahir vostè va dir quelcom de semblant a “Après moi le déluge”. Després de mi, el diluvi, en expressió atribuïda a Lluís XV. Si no l’investeixen, segons sembla, s’acaba el procés. És un al·licient…

Cregui’m que quan un arriba a aquesta conclusió, és arribada l’hora de pensar en marxar. Ni tan sols el procés independentista, fràgil com és, pot dependre d’una sola persona. De fet, si depengués d’una sola persona la seva fragilitat seria espectacular.

Tampoc no és de rebut la tesi sostinguda ahir per vostè segons la qual sense la independència Catalunya corre el risc poc menys que de desaparèixer. O per dir-ho en les seves paraules “Espanya no es capaç d’encabir una Catalunya amb personalitat pròpia”.

Vostè mateix donava un magnífic contraexemple: la Mancomunitat. Per cert, la Mancomunitat va durar nou anys, de 1914 a 1923, va néixer per la pressió de la Lliga Regionalista de Cambó en temps del president Eduardo Dato, un liberal conservador, i va ser dissolta per la Dictadura de Primo de Rivera, per cert una dictadura ben rebuda per una part significativa de la burgesia catalana. Però no em vull perdre en disquisicions històriques.

Quan un comprova que a Catalunya estan les millors universitats d’Espanya, que som una de les Comunitats Autònomes més riques, la que té una economia més oberta i dinàmica, la més exportadora, que tenim una renda per càpita superior a la majoria de regions europees, sens dubte podem i hem de demanar un millor tracte fiscal, però hem de matisar força la idea d’un brutal maltracte continuat de la resta d’Espanya. Una cosa i l’altra no poden ser certes.

El que sí vull dir-li és que Catalunya ha sabut aprofitar en diversos moments una relativa bona entesa amb les institucions espanyoles, sovint en etapes progressistes i també en etapes conservadores. I ho ha fet des de la voluntat d’arribar a acords, amb una legítima aspiració de protagonisme i amb un bon govern interior. Vostè ens demana que tanquem per sempre aquesta vessant tradicional del catalanisme polític, de caràcter pactista i pragmàtic, i decidit a protagonitzar la modernització d’Espanya. Som molts i moltes els que no volem renunciar-hi, perquè creiem que no convé a Catalunya ni als catalans renunciar a aquesta dimensió pragmàtica, positiva i pactista.

Vostè ahir va dedicar molt de temps a explicar els costos de la subordinació de Catalunya. Utilitzo la seva terminologia, però ni per un moment es va referir al preu de la llibertat de Catalunya. Fins i tot vaig pensar en un moment que el preu de la llibertat era donar suport a la seva investidura. Però suposo que no era aquesta la intenció. Els costos de la seva fugida endavant estan per calcular, però ja s’intueixen i no són pocs. Però si segueix endavant amb les seves intencions els haurem de pagar entre tots, cosa que no ens estimula gens.

Sr. candidat,

Vostè ni vol el suport dels que no som independentistes ni pretén formar un govern capaç de representar el conjunt dels catalans i les catalanes.

Ja sabem que són fites difícils, però hi ha objectius de país que poden aplegar una majoria més àmplia que la dels independentistes. Una majoria en favor d’un millor autogovern, un millor finançament, una Espanya més respectuosa de la diversitat. Una enquesta recent feta pública per El Periódico afirmava que un 51,9 dels enquestats estaven “més aviat en desacord” amb el fet que el Parlament impulsés actes de desobediència en el procés cap a la independència. Una altra enquesta ben recent feta pública per 8tv en la que un 59,3% dels enquestats es manifestaven partidaris de negociar amb el nou govern espanyol que surti de les eleccions generals del 20 de desembre “una millora de l’autogovern de Catalunya dins d’Espanya”.

I encara una tercera enquesta, publicada aquesta per El País, mostrava que el 71% dels catalans no volen que vostè segueixi de president. Li dic això perquè crec sincerament que el seu moment polític ha passat. Des del respecte al què ha fet, al què ha intentat, i des del respecte a una força política, la seva, que ha prestat servei al país. Però crec que la seva candidatura no permet l’avenç que el país reclama i necessita. Vostè ha governat cinc anys en els que no hem avançat res: cap nou projecte, cap nova gran invirtió, cap nova competència. I encara que vostè pugui vantar-se del resultat electoral de Junts pel Sí el 27 de setembre, haurà d’admetre que dels 62 diputats de CiU el 2010, va passar a 50 de CiU el 2012 i a una trentena de CDC en l’actualitat.

Sr. candidat, Catalunya ha perdut cinc anys i no pot perdre més temps esperant l’arcàdia feliç que vostè ens prometia ahir, sense explicar com s’hi arriba i a quin cost.

Nosaltres no volem acompanyar-lo en un camí que porta allà on nosaltres no volem anar. Però seria temerari fer-ho, encara que estiguéssim d’acord amb el destí final del viatge sense conèixer els costos i riscos de l’aventura.

Sr. candidat,

En l’esforç de convèncer als que vol convèncer, va oblidar de justificar alguns canvis importants en el seu plantejament. Ja no és la proposta business friendly que va eliminar –ni que fos per un temps breu- l’impost de successions. Tampoc l’entusiasme inicial per les polítiques d’austeritat, o el suport a la llei d’estabilitat pressupostària o la reforma laboral del PP.

Certament va prometre un punt i apart en la corrupció. Però per fer un punt i a part caldrà primer saber què ha passat i qui se’n fa responsable. No volem “borrón y cuenta nueva”, volem saber què ha passat, volem saber si va haver o no finançament irregular del seu partit i les seves fundacions. Volem saber si els procediments d’adjudicació d’obra pública estaven blindats contra el tracte de favor com vostè deia o no ho estaven.

Li recordo també de passada que alguns dels compromisos que va assumir ahir ja hi eren en els discursos d’investidura del 2010 i del 2012, i no s’han complert.

Per citar-ne alguns: el 2010, organització territorial pròpia, reforma de l’administració i de la funció pública, llei catalana d’atenció a la dependència, llei general del comerç i dels serveis…

O el 2012, llei catalana d’autonomia personal, reforma de la renda mínima d’inserció, llei de la funció pública catalana, nova organització territorial…

No vull allargar-me massa en la meva intervenció ja que vostè no busca el nostre suport i certament seria una manca de coherència, seva i nostra, explorar una col·laboració que la resolució aprovada ahir fa impossible.

Vostè ens convida a més jornades històriques com la d’ahir, però nosaltres creiem que els catalans mereixen avenços concrets que no vindran per la via de la confrontació sense sortida sinó que vindran de la mà d’un veritable procés de diàleg, negociació i pacte amb el nou govern d’Espanya que surti de les eleccions del 20-D. Res del que vostè promet no podrà ser assolit des de la confrontació i la il·legalitat.

Certament el camí de l’acord no serà senzill, serà l’esforç tenaç de molts i moltes, com sempre han estat les grans victòries catalanes. Cal abandonar el derrotisme, i també el caràcter agònic d’algunes proclames.

Per això i per acabar m’agradaria mencionar breument alguns elements que haurien de configurar l’agenda del govern de Catalunya des d’una vocació majoritària i integradora.

Catalunya necessita estabilitat, bon govern i capacitat de negociar. I la seva proposta no ho garanteix.

Quines són les nostres prioritats?

La primera prioritat, la reactivació econòmica i la creació de llocs de treball. Un procés que requereix de concertació (em sembla que ahir no va parlar vostè ni de sindicats ni d’organitzacions empresarials). Un procés que requereix d’estabilitat política, de governs coherents i cohesionats. I, sobretot, un procés que no pot posar en risc ni per un segon la nostra continuïtat en la Unió Europea i l’Eurosistema. Aprofitar l’enorme potencial de l’economia catalana, d’empresaris i treballadors, dels seus emprenedors i autònoms, dels seus investigadors i innovadors, dels creadors culturals i les indústries a ells associades. Reformant de veritat el Servei d’Ocupació de Catalunya, dotant-lo de recursos i professionals per fer-lo més eficaç en la seva funció d’acompanyar les persones que han perdut la seva feina, moltes de les quals requereixen d’un profund reciclatge professional i d’un esforç de motivació. Mesures de xoc contra l’atur juvenil, l’exili juvenil i l’atur de llarga durada dels majors de 45 anys.

La segona prioritat, la defensa de l’estat del benestar, de les polítiques públiques, de la sanitat i l’educació. Amb plans de xoc contra les llistes d’espera, amb recuperació del poder adquisitiu dels professionals, la seva valorització, evitant qualsevol desviació de recursos cap al sector privat. Amb un pla de rescat ciutadà envers les persones i famílies més vulnerables, amb un compromís de pobresa zero que tingui els infants com a la primera de les seves prioritats.

La tercera prioritat, el combat contra la corrupció i contra el frau fiscal. La regeneració de la nostra democràcia, l’empoderament ciutadà, la vitalitat associativa, la transparència i el compromís d’un funcionament diferent dels partits, d’un finançament ètic dels partits, d’un sistema electoral que sigui més proporcional i que acosti els electes a la ciutadania.

I la quarta prioritat, resoldre el problema de l’encaix entre Catalunya i la resta d’Espanya per la via del diàleg, un diàleg que ha de culminar en la reforma constitucional que haurà de ser sotmesa a referèndum, però que té altres pedres de toc com la revisió del model de finançament o la llarga llista de 23 temes pendents que vostè va deixar sobre la taula del president Rajoy i que ell ni tan sols ha contestat.

No podem deixar-ho tot pendent d’aquell gran dia en que ingressarem per la porta gran a l’arcàdia feliç que vostè ens prometia ahir. Cal treballar des d’ara, conscients que des de la col·laboració entre institucions avançarem i més de pressa que des de la confrontació i, més encara, si ens entestem a desconèixer la legalitat, la qual cosa ens priva de la legitimitat necessària per exigir i per negociar en defensa dels nostres interessos.

Crec que es tracta d’un camí totalment diferent al que vostè ens proposa. Crec sincerament que la majoria que han obtingut els habilita per governar, però no per perseguir la independència exprés i menys encara si volen fer-ho desconeixent la legalitat. En aquest camí no ens hi trobarà, millor dit ens hi oposarem a peu i a cavall.

Perquè, resumint-ho molt, vostè ens diu: només hi ha un camí que és la independència, només una manera d’assolir-la que és situar-nos fora de la legalitat, i només un líder capaç de fer-ho: vostè mateix. No, no i no. No a la independència, no a la il·legalitat, no a vostè com a president. No hi estem d’acord. Massa sovint s’ha volgut confondre Catalunya amb un partit i una persona com per repetir un greu error que és al mateix temps una anomalia, un perill i un risc per tots plegats.

Gràcies, senyora presidenta, senyores i senyors diputats.

Intervenció en el ple del Parlament de Catalunya

INTERVENCIÓ DE MIQUEL ICETA EN EL PLE DEL PARLAMENT (9.11.15) -text sense revisar-

Gràcies, senyora presidenta, senyores i senyors diputats,

Tots vostès saben que el nostre grup parlamentari considera que la Proposta de Resolució presentada per Junts pel Sí i la CUP no hagués hagut de ser admesa a tràmit per la Mesa del Parlament, que vàrem demanar a la Mesa la reconsideració de la seva decisió d’admetre-la a tràmit, petició que ens va ser denegada, com ens van ser denegats els informes jurídics sol·licitats a la Mesa i a la Presidenta del Parlament sobre el contingut de la Proposta de Resolució que avui estem a punt de debatre, i que també vàrem considerar que la reunió de portaveus a la que la Mesa va escoltar abans de rebutjar definitivament la nostra petició de reconsideració no era la Junta de Portaveus vàlidament constituïda que estableix el Reglament de la Cambra. Per totes aquestes qüestions hem demanat empara al Tribunal Constitucional. No vàrem demanar al Tribunal Constitucional com a mesura cautelar la suspensió d’aquest Ple perquè vàrem entendre que no tenia sentit fer-ho; vàrem demanar empara al Tribunal Constitucional pels nostres drets com a diputats i com a grup parlamentari.

La celebració del debat ens permet i ens obliga a entrar en el fons de la qüestió. És un debat molt important ja que no només condicionarà l’inici d’aquesta legislatura i el procés d’investidura del nou president o presidenta de la Generalitat, sinó que condicionarà en gran mesura el futur de la política catalana.

Vull compartir les nostres reflexions amb tots i cadascun de vostès, amb independència del grup del que formen part, sense apriorismes de cap mena, amb l’objectiu de demanar-los-hi que no donin suport a aquesta proposta de resolució.

Els demano que no ho facin perquè crec que l’aprovació d’aquesta proposta, en situar les institucions catalanes fora de la legalitat, ens perjudicarà greument a tots, a començar pels que pretenguin aplicar-la un cop que el Tribunal Constitucional l’hagi suspès, primer, i l’hagi anul·lat, més tard, com succeirà amb seguretat total i absoluta. En un procés molt similar, potser fins i tot més ràpid que el que va seguir la declaració de Sobirania aprovada per aquest Parlament el gener de 2013.

Senyores i senyors diputats, passo a explicar de forma sintètica els arguments que, en la meva opinió, justifiquen la meva petició a tots vostès que votin de forma negativa a aquesta proposta.

El primer argument té a veure amb el pretès mandat democràtic que empararia la proposta de resolució que estem discutint. És evident que les eleccions del 27 de setembre les va guanyar de forma clara Junts pel Sí, amb 62 diputats, amb 1.628.714 vots, el 39,59%. L’altra candidatura que defensava la independència era la CUP, que va obtenir 10 diputats, 337.794 vots, el 8,21%. Per tant, hi ha una majoria independentista per governar. Però alguns van voler donar a aquestes eleccions un caràcter plebiscitari que els demés negàvem. I el sí a la independència, seguint el seu criteri, va aplegar el 47,8 dels vots. “El plebiscit no s’ha guanyat”. L’afirmació no és meva, és de la CUP el dia 28 de setembre. David Fernández, el 4 d’agost també deia que el mínim necessari era el 50,01%, i que a partir del 55% el procés seria, i cito literalment “imparable, impecable i tindrà legitimitat absoluta”.

Els que no van votar Junts pel Sí o la CUP, el 52,2% van rebutjar el plebiscit que alguns plantejaven. Certament es pot afirmar que en els vots negatius hi ha matisos significatius, i es van expressar de forma clara en la campanya electoral. I també hi ha matisos significatius en els vots afirmatius, n’hi havia per donar força a la independència (que era es camufla en l’eufemisme “desconnexió”) però també n’hi havia per donar força a una eventual negociació, una negociació que aquesta proposta fa impossible.

Sigui com sigui, avui no es pot dir que hi hagi una majoria de catalans i catalanes partidaris de la independència. La suma de vots de Junts pel Sí i de la CUP s’ajusta prou significativament als vots Sí-Sí del procés participatiu del 9 de novembre de l’any passat (1.966.508 i 1.897.274, respectivament). Una dada que sembla confirmar que no estem en un escenari de majoria ciutadana independentista.

Si per anar cap a la independència calia guanyar el plebiscit, com el plebiscit no s’ha guanyat, el principal objectiu polític d’aquesta legislatura hauria de ser un altre, com desitjaven molts electors. Això, des del nostre punt de vista és contradictori amb els punts que van del primer al cinquè i el punt setè de la proposta presentada per Junts pel Sí i la CUP.

Senyores i senyors diputats,

Qualsevol que hagués estat el resultat de les eleccions, l’objectiu a assolir i el camí per assolir-lo no podria ser mai el desconeixement de la legalitat. I això des del nostre punt de vista inhabilita els punts 6 i 8 de la proposta de resolució.

La pretensió de fons de la proposta de resolució és donar per superats la Constitució i l’Estatut, oblidant que la reforma constitucional obliga a altres procediments i majories que no són la simple aprovació d’una proposta de resolució del Parlament de Catalunya, i que canviar l’Estatut requereix el suport de 2/3 del Parlament. Per això també considerem que la Mesa del Parlament no hagués hagut d’admetre a tràmit aquesta proposta pel fet que de forma ben palesa desvirtua els mecanismes institucionals necessaris per assolir els objectius que busca. Aquí rau també la importància dels informes jurídics que se’ns van negar.

En aquest context el punt 9 de la proposta de resolució no deixa de sorprendre, perquè parla d’iniciar negociacions després d’haver deixat clar que no reconeix les institucions de l’Estat des de l’aprovació d’aquest text. A quina porta trucaran per negociar esperant que algú respongui després d’haver negat tota legitimitat a les institucions espanyoles i les seves decisions?

Com ho explicaran a la Comissió Europea i a la resta de països que reconeixen la legitimitat i legalitat de la democràcia espanyola? Pot ser no ha estat prou clar el Secretari general de la ONU quan acaba de dir que Catalunya no entra en el cas dels territoris als que se’ls reconeix el dret d’autodeterminació?

Senyores i senyors diputats,

Voldria cridar-los l’atenció sobre un argument que no té a veure amb raons d’actualitat sinó que troba la seva raó de ser en les lliçons que el catalanisme polític ha après al llarg de la història, de vegades en forma dramàtica. La primera lliçó és que, mentre la pluralitat política és positiva, la divisió dels catalans pel que fa als objectius de país afebleix Catalunya. Però hi ha una segona lliçó, encara més oportuna pel que fa al debat que mantenim avui. La història ens ha demostrat que situar les institucions catalanes fora de la llei ens porta a una derrota segura. No dic que aquesta afirmació, com qualsevol de les afirmacions que fem, no pugui ser discutida i discutible. Però m’hauran d’acceptar que situar-se fora de la llei és del tot temerari, i que tindrà conseqüències i costos imprevisibles.

Entendran, doncs, que la pregunta que els faig ara no és en absolut retòrica. Han pensat en els costos i les conseqüències de situar les institucions catalanes fora de la llei? Ho dic perquè alguns d’aquests costos i d’aquestes conseqüències no només recauran sobre vostès, sinó que poden recaure sobre el conjunt de la ciutadania.

I vull dir-los clarament que no tenen cap dret, vull dir-los que, a més d’il·legal, no tenen cap mandat democràtic per a donar un pas d’aquestes conseqüències i que, quan actuïn els mecanismes de l’Estat de dret i s’apliqui la llei, no podran trobar en nosaltres ni comprensió ni solidaritat.

Els punts 6 i 8 de la resolució, són, des del nostre punt de vista, un autèntic disbarat. Si el Parlament desobeeix el marc legal en el que es fonamenta la seva existència, com podrà exigir el respecte a la pròpia institució i a les seves decisions a partir d’ara? Què passarà si uns ciutadans de Catalunya decideixen fer cas d’unes lleis i d’altres no? Si uns ciutadans accepten el que diu aquest Parlament i uns altres no? Si altres institucions de Catalunya decideixen que les normes derivades del Parlament no son vàlides en tant siguin contraries a les lleis espanyoles?  Aquest Parlament té un poder derivat de les urnes, sí. Però el té en la mesura en què sorgeix d’una legalitat democràtica que a partir d’ara es pretén desconèixer. Han calibrat les conseqüències de la decisió que volen prendre?

Qui dirà, a partir d’ara, quines lleis han de ser obeïdes i quines no? Qui es farà càrrec dels problemes que funcionaris i ciutadania en general hauran d’afrontar en funció de quines lleis observin i quines no?

Legalitat només n’hi ha una, integrada per les lleis catalanes, les lleis espanyoles, les directives europees i fins i tot els tractats internacionals, amb una jerarquia normativa que, en cas de dubte, només el Tribunal Constitucional pot resoldre. El Tribunal Constitucional és en darrera instància el garant dels drets i llibertats de tots els ciutadans. I, per cert, també dels drets dels diputats i les diputades al Parlament de Catalunya.

Vostès diuen que volen desconnectar d’Espanya, en comptes de dir que estan fent una declaració unilateral d’independència, com un eufemisme per no espantar una part dels seus electors, però d’entrada el que ens demanen és que desconnectem de l’Estat de dret. I el nostre grup parlamentari no vol ni desconnectar d’Espanya ni desconnectar de l’Estat de dret.

Si m’ho permeten, vostès estan desconnectant de la majoria ciutadana, estan desconnectant de la legalitat democràtica i estan desconnectant de la realitat. Crec que no saben on van i no tenen dret a arrossegar-nos a tots en una fugida endavant de costos insuportables.

I és ben curiós que una proposta de resolució que comença per dir que el TC està deslegitimat des de l’any 2010, contingui mencions a recursos presentats pel govern de Catalunya davant del TC fins fa deu dies. Feia malament el govern de Catalunya demanant l’empara del TC quan presentava recursos d’inconstitucionalitat o conflictes competencials? Per què el Govern de Catalunya i aquest propi Parlament s’adreçava a una institució que els proponents de la resolució consideren deslegitimada des de fa cinc anys?

Resulta cínic o potser infantil, i un ridícul internacional, acceptar les decisions de l’àrbitre quan ens convenen i rebutjar-les quan no ens sentim satisfets amb les seves resolucions.

Dit això, en la meva opinió, el Tribunal Constitucional va cometre un gravíssim error en la Sentència sobre l’Estatut, no cal que els hi recordi les circumstàncies que travessava el Tribunal en aquell moment: vacants, recusacions, etc. De la mateixa manera que dic això i ho vaig dir llavors, dic també ara, com vaig dir llavors, que cal acatar les resolucions del Tribunal Constitucional encara que no les compartim

I també dic que a ningú pot escapar la importància del fet que les decisions del Tribunal Constitucional sobre la Declaració de Sobirania o la Llei de Consultes es prenguessin per unanimitat, especialment si es té en compte la presència en el Tribunal de sensibilitats ideològiques ben diferents o la presència en el Tribunal de dos notabilíssims magistrats catalans, un d’ells, per cert, elegit a proposta d’aquest Parlament.

Tampoc entenem gaire les raons d’adoptar una resolució que és una mandat pel “futur govern”. Des del nostre punt de vista, el mandat pel futur govern és el que es deriva dels compromisos adquirits en el debat d’investidura del futur president o presidenta, i dels que després vagi adquirint el propi govern o la majoria parlamentària en que se sustenti.

Pel que se’ns diu, la majoria que està en disposició avui de fer que aquesta proposta s’aprovi no ha arribat a cap acord pel que fa a la investidura. L’annex apunta a als continguts d’un futur acord de govern. Però aquesta no és ara la qüestió. Sincerament, això és un joc dels disbarats. No té sentit aprovar mandats a un president i un govern que encara no existeixen.

Hem valorat també el contingut de la proposta de resolució i de la presentada pel grup parlamentari de Catalunya Sí que Es Pot. També hi votarem en contra entenent que aquesta proposta respon al programa polític, respectable però que no compartim, d’una altra força política. Temps hi haurà, en el decurs de la legislatura de debatre en profunditat les qüestions que proposa, i de trobar punts d’encontre entre el nostre grup i el de Catalunya Sí que Es Pot que ajudin en el procés d’aprofundir en la justícia social.

Acabo fent novament referència a la proposta de resolució presentada pel Junts pel Sí i la CUP.

Els prego que reflexionin sobre la responsabilitat que assumeixen en donar suport a una proposta de resolució que, lluny de resoldre el problema de relacions entre Catalunya i la resta d’Espanya, l’agreuja. Que en comptes de demostrar força per a negociar tanca les portes a la negociació; amb l’actual govern i amb qualsevol dels governs que es puguin formar a Espanya a partir del 20 de desembre. Lluny d’acostar-nos a la independència, posa en risc l’autogovern. Lluny d’unir els catalans, els dividirà encara més.

Adoptar una resolució com aquesta potser té una explicació: es vol provocar una reacció per part de les institucions de l’Estat que aparentment pugui donar més arguments en favor de la independència. S’equivoquen si pensen així. I decebran molts catalans que van votar Junts pel Sí no per provocar l’Estat, sinó per forçar una negociació que, per aquest camí, esdevindrà impossible. D’altra banda, no cal provocar un Estat democràtic perquè imposi la legalitat, ho fa perquè és la seva raó de ser. No trobaran després suports enlloc, perquè hauran estat vostès qui hagin triat saltar-se la llei.

Només hi ha solució a través del diàleg, la negociació i el pacte, i aquesta resolució, ho fa tot encara més difícil. Per això els preguem que no li donin suport.

Som conscients de la dificultat del problema de l‘encaix entre Catalunya i la resta d’Espanya, som conscients del malestar d’amplis sectors socials sobre l’actual estat de coses. Podem compartir molts elements d’aquest malestar però, com els deia, només serem capaços de resoldre’ls a través del diàleg i del respecte a la legalitat. En aquest esforç ens podran trobar sempre als socialistes de Catalunya. Per la via de l’enfrontament, la provocació i la il·legalitat, no.

Moltes gràcies senyora presidenta, senyores i senyors diputats.

 

 

Segueix

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 108 other followers