Aeropuerto: volver a empezar

Mientras escribía sobre la decisión del gobierno del PP de renunciar a la privatización de los aeropuertos de Madrid y Barcelona que posibilitaba su gestión individualizada, leo unas declaraciones del president Mas: “Cataluña debe prepararse para abrir caminos que romperán las costuras de la Constitución y el Estatut”. El president parece sangrar por la herida, pero poner en cuestión el Estado de derecho por parte de la máxima autoridad institucional catalana es un temerario despropósito, o un mero desahogo, según se mire.

El Ministro José Blanco, venciendo muchas resistencias, había promovido un modelo aeroportuario en el que, sin perder la propiedad de los aeropuertos, la empresa AENA dejaba de gestionar los dos más importantes del país, Madrid y Barcelona, para conseguir dos cosas.

Una, que en España hubiesen tres operadores importantes, la propia AENA, el operador de Madrid y el operador de Barcelona. Porque con tres operadores se estimulaba la competencia y con ella un mejor servicio.

Dos, que los aeropuertos se vinculasen más al territorio, con una gestión más individualizada y autónoma que permitiese estrechar las alianzas con las instituciones y las empresas locales, una unánime y antigua reivindicación catalana.

Pero ahora resulta que el Secretario de Estado, la Secretaria General de Transportes y el Director General de Aviación Civil provienen de AENA. Y al parecer la presión de esos altos funcionarios ha impuesto su criterio a la Ministra Ana Pastor, o quizá ella ya lo compartía. Y eso ha enfurecido al president Mas. O al menos intenta que así parezca con su altisonante declaración. Ya no sabemos si cuando enseña los dientes a Mariano Rajoy le está amenazando o exhibe una forzada sonrisa. En todo caso, el esfuerzo por justificar la bondad del pacto de CiU con el Partido Popular sin rebajar el tono de la reivindicación soberanista puede causarle al president Mas una permanente y dolorosa contractura, y a los demás, preocupación o hastío, según los casos.

Parlem ara del PSC, recollint les notícies i declaracions més rellevants de la setmana. A començar per les de Montserrat Tura en les que no descarta optar a les primàries per esdevenir candidata socialista a la Presidència de la Generalitat. Us interessaran també la crònica d’Albert Martín Vidal a Públic “El PSC assetja les retallades de Mas” i les declaracions del nostre Primer Secretari sobre el vot favorable de CiU a les draconianes mesures acordades pel govern del PP: “Volem saber si al darrera dels vots regalats de CiU al PP hi ha uns acords que tenen repercusió a Catalunya”.

L’acord CiU-PP a Madrid ha tingut un immediat trasllat a Catalunya amb l’anunci per part del PPC que no presentarà una esmena a la totalitat als Pressupostos de la Generalitat pel 2012, que es començaran a debatre la setmana que ve al Parlament. El PSC, que presentarà dilluns la seva esmena a la totalitat, que s’afegirà a l’esmena a la totalitat a la llei d’acompanyament, ja presentada fa dies, manté la seva disposició a arribar a acords amb CiU. Sobre aquesta qüestió us convido a llegir dues opinions rellevants: l’entrevista a Antonio Balmón que li fa Pere Martí al diari Ara “Estem obligats a entendre’ns amb CiU”, i l’entrada al bloc de Joan Ferran “Estem obligats a entendre’ns amb CiU?”.

Les coses com són: per decisió ciutadana, el PSC té encomanada la tasca d’oposició al govern de CiU, que va guanyar amb gran claredat les eleccions al Parlament de novembre de 2010. Per decisió política, el PSC vol deixar de ser oposició i esdevenir govern un altre cop tant aviat com sigui possible. I per arribar al govern cal esdevenir alternativa i assolir la confiança majoritària de la ciutadania.

Els països democràtics que funcionen bé tenen un bon govern i una bona oposició. I a l’oposició correspon criticar l’actuació del govern, en allò que sigui criticable. De vegades s’intenta silenciar l’oposició sobre la base de deslegitimar les seves crítiques (“vosaltres també ho fèieu”, “això ve d’abans”, “els problemes que tenim ara són resultat dels vostres errors quan governàveu”). Són coses de la dialèctica política, però l’oposició no ha de callar la crítica, no ha de deixar d’exercir la seva tasca de control; és la seva obligació, és la seva contribució al bon govern del país. Però, certament, exercir tasques d’oposició no és contradictori amb arribar a acords amb el govern, en funció d’interessos generals del país, a causa d’una situació de crisi aguda, en tractar-se de temes de desplegament institucional que requereixin d’àmplies majories, o, senzillament, per arreglar qüestions concretes gràcies a l’acostament entre partits diferents (“ni teva ni meva”).

L’actual situació del país reclama amplis consensos: ho aconsella la crisi econòmica, ho recomana una eventual erosió de l’autogovern a causa de l’acció del govern del PP, ho demana l’opinió pública. D’altra banda, el govern de CiU no disposa de majoria parlamentària (té 62 diputats i la majoria absoluta en requereix 68). CiU ha optat per una aparent ‘geometria variable’ en els seus acords parlamentaris, però el cert és que fins ara, i no sembla que hi hagi indicis de canvis en aquesta orientació, CiU ha trobat permanentment el suport del PP, tot i que cal recordar que la investidura del president Mas va ser facilitada en segona votació gràcies a un acord amb el grup socialista.

Pere Navarro, en la seva primera intervenció com a nou Primer Secretari del PSC, va oferir una política de “mà estesa” al president Mas, reiterant aquest oferiment en la primera entrevista que va mantenir amb el President de la Generalitat, en la que li va lliurar un document per explorar possibles temes a pactar i van acordar la creació d’una comissió per treballar-hi. Els temes a acordar van més enllà dels pressupostos, però no està exclosa la possibilitat de trobar punts d’encontre també en aquesta matèria.

Curiosament, fins ara ha estat més gran la disposició a acordar per part del PSC que no pas per part del govern de CiU. Això té una explicació senzilla: la sintonia entre els plantejaments socioeconòmics de CiU i PP és la més gran de la història; tots dos estan d’acord en una sortida neoliberal de crisi basada estrictament en l’ajustament pressupostari i la política de retallades socials. Això explica, més que cap altra cosa, el suport de CiU a les mesures de Rajoy. Certament hi ha elements que poden dificultar l’entesa entre els dos governs, elements que tenen a veure amb l’autogovern de Catalunya i una visió d’Espanya que, per part del PP, s’allunya bastant de l’esperit amb què es va acordar la Constitució de 1978. Tenim encara molt recent la ferotge campanya del PP en contra de l’Estatut de Catalunya de 2006 i de l’acord de finançament de 2009 que se’n deriva. A més, CiU ha situat la seva reivindicació de “pacte fiscal en la línia del concert econòmic” com a condició ‘sine qua non’ de la seva col·laboració amb el PP. és clar que també ho van dir el 1999 i després es va obrir una etapa d’estreta col·laboració CiU-PP dels anys 2000 a 2003…

El plantejament dels socialistes no és incompatible amb la cerca de la necessària entesa entre els governs de Catalunya i Espanya (necessària sempre, però imprescindible ara en plena crisi econòmica i d’incertesa europea). Però certament l’entesa que nosaltres proposem només és possible des de garanties de cohesió social (d’una sortida de la crisi basada en esforços equitatius, rigor pressupostari i impuls a la reactivació econòmica i la creació d’ocupació) i també d’unitat civil (incompatible amb reivindicacions impossibles que només busquen l’enfrontament de Catalunya amb la resta d’Espanya). En aquests moments, la decisió està en mans de CiU.

La dificultat més gran per a l’acord és, precisament, que un acord requereix apropar posicions, mentre CiU l’únic que pretén és que el PSC es limiti a avalar la seva política. Una demostració més d’aquesta incapacitat per explorar amb rigor la possibilitat d’acordar és la sovintejada al·lusió del president Mas a l’eventualitat d’eleccions anticipades. En una situació en que a CiU només li falten sis diputats per assolir majoria absoluta al Parlament, i en la que diversos partits han ofert diàleg al govern, l’apel·lació a eleccions anticipades només pot ser llegida en clau d’incapacitat per arribar a acords i per governar sense majoria absoluta.

El debat pressupostari de dimecres i els treballs de la comissió negociadora CiU-PSC ens donaran pistes sobre la voluntat real de CiU d’arribar als acords que el país necessita i que sectors significatius de la societat catalana reclamen.

Sobre la situació política catalana, la gestió del govern de CiU i les seves coincidències amb el PP, us recomano que llegiu els articles: “Catalunya no té la pressió fiscal alta” de José Antonio Donaire, “Artur Mas: nacionalista, liberal i escocès” d’Andreu Mayayo, “Ajustes ideológicos” de Román Orozco, “Dreta catalana, dreta espanyola” d’Andreu Mayayo, “Bones raons i males excuses” de Joan Majó i “‘Escola bressol’ pública y de calidad” de Jordi Matas Dalmases.

Sobre qüestions de fons relatives a la relació entre Catalunya i la resta d’Espanya us convido a llegir els articles “Declarem la independència?” de Joaquim Nadal, “Reconocer –o no- la asimetría” d’Oriol Pi de Cabanyes, “Razón y frenesí” d’Antoni Puigverd, “Catalunya en todo y por partes” de Valentí Puig i “Mensaje en el Ateneu” de Ramon Aymerich.

Els dies 3, 4 i 5 de febrer tindrà lloc a Sevilla el 38 Congrés federal del PSOE. Només queden, doncs, tres setmanes pel Congrés. La foto que encapçala aquest epígraf correspon a la reunió de Carme Chacón amb la plataforma “Jóvenes con Chacón”. Per seguir els debats us recomano els següents enllaços i materials: “Dossier ‘El futuro del PSOE’” d’El País, web del 38 Congrés, web d’Alfredo Pérez Rubalcaba, discurs de la presentació de candidatura d’Alfredo Pérez Rubalcaba, Document “38 propuestas y +“, web de Carme Chacón, Carta de Carme Chacón als militants socialistes, discurs de la presentació de candidatura de Carme Chacón, vídeo de l’acte d’Olula del Río, síntesi de les aportacions rebudes al web “Mucho PSOE por hacer”, articles “Rubalcaba y el federalismo” d’Antonio Franco i ”Recargando a Chacón” d’Antón Losada, aportació “Per un partit d’activistes, cal un partit activista” de David Lizoain, articles “Socialismo activador” d’Antonio Estella, “Claves para resucitar el PSOE” de Carlos Carnicero Urabayen i “La renovación del PSOE (y 2), La política económica” de José Luis de Zárraga i l’aportació “¿Una Agrupación 2.0? Partido 2.0, todas en red” de Lourdes Muñoz Santamaría, sobre el debat obert per César Calderón “10 argumentos para crear una Agrupación 2.0 en el PSOE”.

Sobre política espanyola i les primeres decisions del govern del PP us convido a llegir els articles: “Mentiras arriesgadas” de Juan Moscoso del Prado, “Sería un mal camino” de Miquel Roca (alertant sobre els riscos d’una política basada en estrictes ajustaments i recentralització), “Los silencios de Rajoy” de Miguel Angel Aguilar, “L’estratègia de Rajoy SL: silenci i salami” de Joan Subirats, “El conejo en la chistera” de Manel Pérez, “Ocultación de la verdad” de Javier Pérez Royo, “Donde dije digo… digo ‘impuestos’” de Público sobre el vídeo del PSOE, “La videoteca no perdona” de Público sobre les mentides del PP, “Aparcada la batalla contra las lenguas cooficiales en el Senado” de Juanma Romero, “Sabor local” de Llàtzer Moix sobre la política del PP a València, “La inflación en 2011 y las perspectivas para 2012″ d’Angel Laborda, “¿Cómo ajustar 40.000 millones sin tocar el Estado del bienestar?” de Pere Rusiñol i “España 2012″ d’Emilio Ontiveros.

Sobre la crisi europea i la incapacitat de fer-hi front des de les polítiques desenvolupades per les institucions europees i els principals països de la Unió us convido a llegir els següents articles:

• La crisis del euro desde la política y la ética, Santiago Petschen
• Más de lo mismo, Joaquín Estefanía
• Bajo el volcán, Manuel Sanchís i Marco
• Recuperar la confiança en la Unió Europea: un deure dels progressistes, Esther Niubó
• Un parto difícil en Europa, Martín Ortega Carcelén
• Una gran confusión cruza Europa, Lluís Foix
• Entrevista a François Hollande, David Martínez, La Vanguardia, “La austeridad y los ataques al consumo harán fracasar la recuperación”
• Del déficit democrático a la bancarrota política, Josep Maria Vallès
• ¿Tiene la culpa el euro?, Xavier Vidal-Folch
• El discurso de un europeísta, Francesc de Carreras, sobre Helmut Schmidt
• El déficit griego aumenta a pesar de la austeridad, La Vanguardia/EFE
• ¿Salirse del euro?, Vicenç Navarro
• La política del BCE, Manel Pérez
• La grave crisis política europea, Pascal Boniface
• La descalificación, El País, editorial
• El euro en la encrucijada, José Carlos Díez

Malgrat tot hi ha alguna esperança en el plantejament de la presidència danesa de la Unió Europea, des d’un dels pocs governs progressistes que queden a la Unió. Podeu seguir-ho a través del web de la presidència danesa de la UE i llegir el document d’orientació política “Europe at work“.

Sobre el debat de fons en l’orientació de les polítiques econòmiques podeu llegir els articles: “Prou d’austeritat” editorial de L’Avenç, “Ed Miliband tells Labour to face reality of deficit” de Patrick Wintour, “El sistema necesita una reparación a fondo” de Lluís Foix, “Dudas sobre el diagnóstico de los recortes” de Lluís Foix, “Reinventando la Edad Media” de Mario Trinidad, “Mercados, partidos y democracia” de Ximo Bosch, “¿Es aún posible la Europa social?” de Joan Subirats i “Gobernanza global sin líderes” de Dani Rodrik.

Sobre el necessari debat d’idees us convido a consultar “Los 10 documentos de la Fundación IDEAS más descargados en 2011“, l’article d’Antoni Gutiérrez-Rubí “Recuperar la política, recuperar la lectura” i la iniciativa “Taller de política“.

Sobre les dificultats del periodisme us convido a llegir l’article de Lluís Foix “Periodismo en tiempos de crisis” i, més en concret, sobre les dificultats del diari Público, us convido a llegir els articles “Diez razones para un diario” de Marco Schwartz i “Actor cultural emancipador” d’Ariel Jerez.

Per acabar us convido a llegir l’article de Màrius Carol “El año Holmes” i dos articles sobre la pel·lícula dedicada a la vida de Margaret Thatcher protagonitzada per Meryl Streep “El fantasma de Thatcher” de Montserrat Domínguez i “La dama de hierro” de Joaquín Estefanía.

“Perles” del programa del Polònia emès l’11 de gener, resum crític realitzat per Núria Iceta. Podeu trobar totes les Perles del Polònia aquí, amb imatges, vídeos i tot.

[LES PERLES] 
♦ No sabem quin paquet és millor si el de Retallades o el de Recortes… Ja ho diu el President “La Retallada catalana és la genuïna… a l’hora de retallar rebutja imitacions… tria la Retallada catalana, la teva”. Això no ho compren ni els marcians!

♦ Al nivell de Pau Claris, Prat de la Riba i el timbaler del Bruc…. a ERC ara s’homenatja Iñaki Urdangarín, per la seva innegable contribució a l’adveniment de la República. “Que mori el Borbó, Iñaki campió!”

[ARXIU HISTÒRIC] 
♦ La resistència de CiU (13/1/11) Els “maquis” d’en Mas… resistint a la muntanya fins que ha de ser el mateix President que els conveni que ha guanyat les eleccions: “podeu sortir, Catalunya torna a ser normal!”

[LA PICADA D’ULLET]
♦ El President Mas té a bé de fer-nos un resum de la seva intervenció a Londres: “The Spanish tailor is rich i no està forn per muffins”… extraordinari.

[KA FORT] 
♦ Pla de foment de la lectura… el Rei s’està llegint tot el sumari del cas Urdangarín. Sort de la reina: “y porqué no te esperas a que hagan la película?” Però el rei té altres plans, demanar l’ajuda del trio Monzó, Gimfi, Maruja… “Serían ustedes tan amables de descifrar a trama en la que se encuentra mi yerno?”

[L’ESTÀVEM ESPERANT] 
♦ La nova incorporació al cel dels patriotes: Kim Jong Ill.

[SURREALISTA] 
♦ Impressionant desplegament tecnologicotelefònic via iogurts, entre l’Ajuntament i la Generalitat… total sembla que el més greu és haver de renunciar al carro de postres del Via Veneto. Ara, no em feu dir perquè el gag acaba amb unes camilles patinant sobre gel… Hospital on ice!

[LA NOVETAT] 
♦ Luis de Guindos, ambsense il·lusió.
♦ Cristóbal Montoro, l’alegria de la huerta.

[ALGÚ HO HAVIA DE DIR] 
♦ Dir ximplet no és el mateix que dir burro!… perdoneu, però algú ho havia de dir.

[ALGÚ L’HI HAURIA DE DIR] Carme Chacón
♦ Després dels resultats que vaig treure a Catalunya, té collons que ara vulgui liderar el PSOE… perdoneu, però algú m’ho hauria de dir!

[LA IMATGE DE LA SETMANA] 
♦ Carme Chacón des d’Andalusia amb amor: Rubi, rubi, rubi, ruba, ai Rubalcaba yo te quiero más”

[MOLT CURRAT] 
♦ Mare de Déu del Yucatán, el món s’acaba! Comences amb la crisi i acabes no renovant Guardiola!

[LA FRASE DE LA SETMANA] 
♦ De Guindos a Rajoy: “Mariano, ya te dije que Lehman Brothers es un banco de inversión, no un grupo musical”

ZW 287 Recomanacions d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

El 2012 tindran lloc diferents esdeveniments vinculats a la comunicació política (estratègies, nous formats, campanyes electorals, xarxes socials …). Aquí van alguns que us recomano especialment.

2, 3 i 4 de febrer
V Seminari Internacional d’Estratègies Electorals i Polítiques (Ciutat de Mèxic)

http://www.marketingpolitico.com.mx/SIEEP12/index.html

Amb nombrosos experts de diferents àmbits que analitzaran les estratègies polítiques-electorals amb més èxit a nivell internacional, amb l’objectiu d’identificar les tendències que s’estan definint en el món.

15 de febrer
Jornada ‘Política2.cero’ (Madrid)

http://www.politica2cero.es

En aquesta nova edició es durà a terme un repàs de les últimes Eleccions Generals a Espanya i els esdeveniments que estan transformant la forma de fer política al nostre país sense perdre la perspectiva internacional. Alguns dels ponents que hi participen: Javier Piedrahita, Javier Recuenco, Esther Checa, José  de la Peña, José Antonio Rodríguez Salas, entre d’altres. Aquí teniu la informació vinculada a la primera edició d’aquestes jornades que van tenir lloc a Santiago de Compostela. (Política2.cero a Twitter)

23 i 24 de febrer
#CCPC2-II Congrés de Comunicació Política de Catalunya (Barcelona)

http://www.ccpc.cat/

Una nova edició d’aquest Congrés que comptarà amb prestigiosos internacionals que sota el títol ‘Comunicació en Xarxa i Ciutadans Globals’ abordarà els canvis i els temes d’actualitat que afecten a la comunicació política a tot el món.  El congrés està dirigit a professionals de la comunicació política, partits, assessors, acadèmics, consultors, administracions i institucions. Segueix tota la informació a Facebook, Twitter, Vimeo.

6 i 7 de juliol
I Congrés Internacional en Comunicació Política i Estratègies Electorals (Madrid)

http://www.alice-comunicacionpolitica.com

Té com a objectiu principal “propiciar un fòrum d’intercanvi d’idees entre estudiants, investigadors i professionals, que permeti un acostament entre les diferents perspectives que componen la disciplina, amb l’ànim de proposar reptes sobre els quals construir la comunicació política i les estratègies de campanya, no només del present, sinó també del futur”.

Començo parlant del Congrés del PSC, recuperant la intervenció en la que anunciava la meva renúncia a optar a la Primera secretaria del partit “El futur comença demà” el dia abans de l’inici del Congrés. Destaco també l’article de Joaquim Nadal “No en nom del catalanisme”, els articles d’Enric Company “El adiós de Montilla” i Carles Castro “El ‘Origen’ del PSC”, i el vídeo “Esforç per un nou PSC” que va il·lustrar la cloenda del Congrés. Encara no estan editades les resolucions congressuals, però sí podeu llegir quatre resolucions concretes que serveixen per traçar el nou camí que hem decidit.

Dels articles publicats després del Congrés vull destacar els de Joan Subirats “Per ara només hi ha el campament base” i Joan Majó “Futuro: equidad y sostenibilidad”. En trobareu molts més al recull preparat per Taller de política. Us recomano molt especialment que llegiu la reflexió d’Antoni Gutiérrez-Rubí “Un altre model de partit és possible” i la bona nota dels diputats socialistes al Parlament pel que fa a la presència a Twitter “Els diputats del PSC al capdavant del rànquing a Twitter“.

Crec que vàrem fer un molt bon Congrés, és a dir, que vàrem fer tot el que podíem fer per iniciar amb pas ferm la renovació del partit en tres dies: vàrem canviar els nostres mecanismes de presa de decisió per fer-los més transparents i participatius (vot secret a la gestió i votació separada dels candidats a la Primera secretaria del partit, també per votació individual i secreta); vàrem adoptar importants resolucions per renovar el nostre bagatge ideològic i els nostres mecanismes de connexió amb la societat (Consell Obert i primàries obertes a la ciutadania); vàrem elegir un nou equip de direcció i un nou Primer secretari, i els principals dirigents de l’anterior etapa no formem part de la nova Executiva elegida pel Congrés. Certament seguirem col·laborant en el que se’ns demani, obligació voluntàriament assumida per tot militant del partit, i exercirem les nostres responsabilitats institucionals en funció dels criteris marcats per la nova direcció.

Crec que no es pot demanar més als tres dies del Congrés: debat obert, integració i decisions preses democràticament pels delegats. Tres dies no servien per resoldre com per art de màgia els problemes de fons del nostre projecte polític, però sí van servir per posar les noves bases que han de fer possible afrontar i resoldre positivament tots els reptes que tenim pel davant. Aquesta és la responsabilitat de la nova direcció encapçalada per Pere Navarro que comptarà amb el suport de tots per aconseguir-ho.

No m’ha sorprès veure com hi ha qui considera que res no ha canviat: el sectarisme faria que alguns arribessin a negar la llei de la gravetat. I també m’ha fet gràcia llegir com hi ha qui esperava més canvis i més rapidesa en els canvis, quan en el seu entorn més immediat és incapaç de canviar gaire res, i això val pels mitjans de comunicació, les empreses i altres organitzacions.

Crec que el Congrés ha estat a l’altura del que ens demanava la militància i ha demostrat un cop més que en el PSC debat viu, democràcia, integració i generositat marquen el camí. Personalment crec que he fet el que calia: oferir-me pel que calgués i ser capaç de posar per davant l’interès col·lectiu a legítimes aspiracions personals. Ara convindrà que l’esperit de renovació del Congrés il·lumini també les decisions del PSOE i les de les Federacions i agrupacions del PSC. I que la nova direcció l’encerti i trobi en tots i totes el suport que mereix.

Sobre qüestions relatives a la política catalana us recomano la lectura dels següents materials ordenats cronològicament:

• Entrevista a Josep Ramoneda, J. M. Martí Font, El País
• Feble amb els forts, fort amb els febles, Andreu Mayayo
• Un impuesto a la enfermedad, Ignacio Escolar
• Especial pressupostos 2012, Oficina parlamentària socialista
• Manifest en defensa dels mitjans de comunicació social a Catalunya, diversos signants
• El verbalismo de CiU, El País, editorial
• Un suspenso para el govern de CiU, Miquel Iceta
• Un any de govern, un any perdut, Oficina parlamentària socialista
• “Proposem un diàleg estable per arribar als acords que necessita el país”, Pere Navarro
• El presidente del ICS lidera un gran holding sanitario privado, Ferran Balsells
• Todos los partidos dejan solo a CiU en defensa de Prat al frente del ICS, Ferran Balsells
• Consultes electorals, consultes ciutadanes, Andreu Mayayo
• 2012: boca abajo y ¡sin manos!, Margarita Rivière
• La voluntad política de CiU, José Luis Alvarez
• Sobre el sentido de los ajustes, Josep Ramoneda
• Lideratge no és tenir un timó, sinó tenir carta de navegació, Pere Navarro
• Metàfores marineres del president Mas, Andreu Mayayo
• Un exassessor de CiU fa els sondejos de La Vanguardia, e-notícies
• Los discursos y la política, Lluís Foix
• Artur Mas ha triat la pitjor parella de ball, Joan Ferran
• Ruiz i Prat estimuladors de les retallades, Alfons Quintà
• El desgobierno de la salud, Lluís Duch i Albert Chillón
• Impuestos suecos, servicios catalanes, Francesc Valls
• La Barcelona de la brecha social, Cristina Delgado

No vull deixar de banda el vergonyós espectacle del Decret pel que es privava als funcionaris de la Generalitat de percebre íntegrament la paga extra que finalment sembla que el Govern de la generalitat retirarà. Podeu llegir al respecte la notícia al web de la UGT de Catalunya i al web de Comissions Obreres.

Obro el capítol dedicat al 38è Congrés federal del PSOE que tindrà lloc a Sevilla els propers dies 3, 4 i 5 de febrer, amb una foto presa per Pepa Alvarez al 12è Congrés del PSC.

Sobre el debat socialista us convido a llegir la ponència marc (compte! 2,2 MB) i els següents materials ordenats cronològicament:

• El necesario giro hacia la sociedad, Manuel Rico
• Proyecto, credibilidad y partido, Juan Moscoso
• Plataforma “Mucho PSOE por hacer“
• Manifiesto “Yo sí estuve allí”
• Web Alfredo Pérez Rubalcaba
• Empieza el debate, Josep Borrell
• Otro modelo de partido es posible, Antoni Gutiérrez-Rubí
• Un cambio de personas no basta, Octavio Granado
• Un PSOE nuevo con los valores de siempre, José Martínez Olmos
• El tigre que devora al PSOE, Antonio Gutiérrez Limones
• Ideas para la próxima victoria socialista, Carlos Mulas-Granados
• La izquierda europea y el ‘efecto Mateo’, Francisco Caamaño
• Hagámoslo y que se note, Juan Fernando López Aguilar
• La socialdemocràcia en la cruïlla, Vicenç Villatoro
• “Estoy preparada para encabezar un tiempo nuevo en el PSOE”, El País, Carme Chacón
• El debate sobre la renovación del PSOE (1), José Luis de Zárraga
• Documento “La socialdemocracia renovada”, Alfredo Pérez Rubalcaba
• Discurso en Olula del Río, Carme Chacón (cortesia de Félix Lavilla)
• Chacón se postula en el PSOE para una oposición ‘firme’, Gonzalo López Alba
• Los chaconistas ya se sienten ganadores, Gonzalo López Alba
• Todos los documentos y artículos para la reflexión en el seno del PSOE, El País

Sobre l’orientació política del govern Rajoy i en general sobre política espanyola us convido a llegir els següents materials ordenats cronològicament:

• Reforzar la confianza, Josep Ramoneda
• España tiene un gobierno de ‘coalición’, Xavier Vidal-Folch
• Un ajuste inquietante, El País, editorial
• Diagnóstico fiscal erróneo, Antonio Durán-Sindreu Buxadé
• El giro fiscal de Montoro, Manel Pérez
• Nuevo gobierno, viejas ideas, Cristina Narbona
• Sangría sin freno, El País, editorial
• Acierto y error de Rajoy, Xavier Vidal-Folch
• Piedra, papel, tijera, José García Montalvo
• Señales de alarma, El País, editorial
• Poder sin responsabilidad, Javier Pérez Royo
• Ajustes recesivos, El País Negocios, editorial
• Sobre el programa de máximos, Josep Ramoneda
• Rajoy, el ausente portavoz económico, Soledad Gallego-Díaz
• Confianza, la mejor arma para afrontar 2012, Angel Laborda

Sobre Europa i la crisi de l’euro us convido a llegir els següents materials ordenats cronològicament:

• El hundimiento de Europa, Michel Wieviorka
• Discurs en el Congrés de l’SPD, Helmut Schmidt
• Hollande renegociará el acuerdo de la UE si es elegido presidente de Francia, El País
• Europa frente a la quiebra de la ética global, Federico Mayor Zaragoza
• La Europa de las personas, Lluís Foix
• Una Europa en transformación, Carlos Mulas-Granados
• El año más difícil del euro, Andreu Missé / Claudi Pérez
• Los tres mandatos de los fundadores, Xavier Vidal-Folch
• Pensar lo impensable, Antón Costas
• Con moneda y sin Unión, Lluís Bassets
• Guía para un año de vértigo en Europa, Andreu Missé
• Una Europa al servicio de los ciudadanos, Michel Rocard i Pierre Larrouturou
• Europa y el déficit de lo político, Michel Wieviorka
• Ante un euro impredecible, Robert Tornabell

Sobre la crisi econòmica global i l’orientació de les polítiques econòmiques dels països més avançats us convido a llegir els següents materials ordenats cronològicament:

• Depresión y democracia, Paul Krugman
• Desigualdad social, impuestos y servicios, Octavio Granado
• Otros economistas, Joaquín Estefanía
• Concentración de la riqueza, Vicenç Navarro
• Materials complementaris sobre John Lanchester i la crisi econòmica, Taller de política
• Treure el sostre per arreglar les goteres, Joan Subirats
• Keynes tenía razón, Paul Krugman
• O se crea riqueza o vamos hacia la miseria, Lluís Foix
• Impuestos y matemáticas, Joan Majó
• Las dietas también matan, Ramon Aymerich
• El nuevo cuerpo del capitalismo, Germán Cano
• Los mitos económicos que ya no sirven en 2012, Pere Rusiñol
• Los nuevos gurús de la economía, Fernando Vicente
• El impacto sobre el crecimiento, Guillermo de la Dehesa
• Amargo aplauso, Joaquín Estefanía
• ¿Hay vida inteligente en los gobiernos?, Antón Costas

Proposant debats més globals i més de fons us convido a llegir els següents materials:

• Interrogante 2012, Lluís Bassets
• La era de los límites, Daniel Innerarity
• El ocaso democrático, Juan Gabriel Tokatlian
• Seguridad cultural, Lluís Bassets
• Despertares, José Ignacio Torreblanca (sobre els països àrabs)
• La crisis de la prensa y el deterioro del espacio público. ¿Están desmantelando la democracia?, Jordi Ortega
• Urdangarín i les escoles de negocis, Andreu Mayayo
• Así será 2012, Nouriel Roubini

Us convido a llegir l’entrevista a Rafael Nadal, guanyador del premi Josep Pla, que li fa Carles Geli a El País, “20 Life Lessons” de Steve Jobs i us convido a participar en els “Victory Awards” al millor bloc o pàgina web dedicada al apassionant tema “Política i comunicació”. Si voleu podeu votar en favor d’Antoni Gutiérrez-Rubí…

I acabo amb una mala notícia: les dificultats del diario Público. Us convido a visitar la pàgina “La voz de los lectores” d’aquest diari.

“Perles” del programa del Polònia emès el 31 de desembre, resum crític realitzat per Núria Iceta. Podeu trobar totes les Perles del Polònia aquí, amb imatges, vídeos i tot.

[LES PERLES] el millor de la collita 2011

♦ [13-1 El nou govern] Els “Reservoir Mas”, extraordinaris!
♦ [13-1 Traspàs de poders a Interior] El Conseller Puig… amb set de venjança… quina por!
♦ [13-1 La resistència convergent] Els masquis d’en Mas… “podeu sortir, Catalunya torna a ser normal!”
♦ [20-1 El finançament alemany] El comiat de Martí Anglada / Martingala, a l’alçada de persona i personatge!
♦ [13-1 Montilla expresident] L’ingrés del President Montilla a la resi d’expresidents… boníssim!
♦ [20-1 Retallades a Sanitat] Amb el Dr. Caparrós al capdavant!
♦ [27-1 La Sala Tàpies es lloga] Gran idea la del Conseller Mas-Colell, llogar la Sala Tàpies per fer-hi casaments… per un moment m’havia pensat que el que havia fet era vendre’s el Tàpies! Llàstima que els nuvis acabin com el rosari de l’aurora… ai… una cosa semblant ja va passar fa uns quants gags… deixem estar això de la Sala Tàpies!
♦ [27-1 Hereu vs. Tura] Combat de boxa entre el potro de Mollet contra El Gafe de Barcelona, o el que és el mateix, la versió polaca de les primàries de Barcelona Tura versus Hereu. Mola l’estètica blanc i negre i els speakers Mas i Trias. I els consells de Nadal a Tura: ataca per la Diagonal! Ah, i recordeu, el jutge neutral Montilla diu que no vol cabòries ni cops baixos.
♦ [3-2 Els temps estan canviant] LA CANÇÓ [Bob Mas, Els temps estan canviant]

[Bob Mas] Acosteu-vos bona gent,
vingueu d’on vingueu
Això és el que us espera
“amb l’ajuda de Déu”
El malson socialista
ha arribat al final.
Catalunya torna a ser normal
Som-hi tots a manar
fins i tot en Duran,
perquè els temps estan canviant.
Escolteu, exconsellers
membres del tripartit
Ara ja no maneu ni feu càrrecs a dit
ara ja només ens falta petar-nos l’Hereu
Se us ha acabat el xollu em sap greu.
[Saura] Jo fins ara era un home molt important!
[Tots] però els temps estan canviant.
[Bob Mas] I vosaltres, okupes,
busqueu pis de lloguer
o una comuna al bosc
o dormiu al carrer,
o renteu-vos el cap
i vestiu dignament
com faria tot bon convergent!
[okupa] A veure si al final em faré militant
[Tots] perquè els temps estan canviant.

♦ [3-2 La nòvia del MiniMolina] Noooo, és una Mauri, el seu amor és impossible!
♦ [24-2 Apagada de TV3 a València] Paco Camps #sensesenyal.
♦ [17-2 Rigau, nova consellera d’educació] La Consellera Rigau, un creuament entre la mestra de “La casa de la pradera” i la senyoreta Rottenmeier, capaç de posar el mateix Mas de cara a la paret, extraordinària!
♦ [17-2 Espanya copia reivindicacions] Aquesta mania d’altres comunitats de dir que volen els mateixos suposats avantatges que ZP concedeix a Catalunya: i si és una merda punxada en un pal, doncs també!
♦ [24-2 Hereu guanya les primàries] El gat del President Montilla, rollo Spectra, es diu “Xist”
♦ [3-3 Francesc Homs s’estrena com a portaveu] Quico Homs, o n’hauríem de dir Calco Homs, perquè és una còpia tant de l’Homs real, com del President Mas! “Sigues positiu, amb il·lusió!”
♦ [3-3 Unió visita el Papa] Duran i Ortega van a veure el Papa al Vaticà (la Disneylàndia dels catòlics, segons Ortega) per demanar-li diners!! A canvi, Pujol i Puig hauran de prestar un servei substitutori…
♦ [10-3 Laporta s’uneix a ERC] Puigcercós: “Així, doncs, podem comptar amb el teu compromís?”. Laporta: “Sí, i tant, fins que me’n cansi!” Però mira, de moment, ja els ha fotut el despatx!
♦ [17-3 ZP, cadàver polític] Els rapinyaires que setgen ZP! Són els vulturis precandidatus: Rubalcaba, Chacón, Bono… i sense oblidar Rajoy!
♦ [17-3 L’impost de successions] Pobre avi, el seu nebot sense escrúpols vol condicionar la seva mort a la supressió de l’import de successions!
♦ [24-3 El currículum d’Ortega] Ermessenda Ortega tenia molts títols, sí, fins i tot era llicenciada en psicologia pràcticament (amb permís de Pilar Rahola).
♦ [7-4 Duran reivindica sortir més a TV3] Duran: “Parlar amb en Mas sense parlar amb mi després és com veure una pel·lícula coreana sense subtítols. Pot ser molt maco però no s’entén res” “Té més minuts de tele una iguana amb parkinson que el líder d’Unió”
♦ [7-4 Rajoy viatja al futur] Viaje al futuro… Rajoy descobreix que, precisament per haver volgut viatjar al futur, Esperanza Aguirre va haver de presentar-se a les generals, i les va guanyar! El candidat socialista havia estat Jordi Hereu… i Guardiola i Mourinho són nòvios!
♦ [14-4 Llach revindica TV3 a València] En el seu retorn als escenaris per defensar que es pugui veure TV3 al País Valencià, Lluís Llach estrena peces relacionades amb TV3: que si la sintonia de la 6/49, que si el Bocamoll, El cor de la ciutat (popular armènia), Doraemon (Martí i Pol), Efectivament (anònim s. XVIII), Bola de drac…
♦ [12-5 Puig regula la prostitució] El gran Felip Puig, després de la velocitat variable, s’ha posat amb la prostitució variable… els diu a un grup de prostitutes entusiasmades amb la seva visita: “què us penseu, que sóc el Berlusconi?”
♦ [12-5 La campanya a Barcelona] La batalla del mercat. Tooooots els candidats a l’alcaldia de Barcelona amb la seva fal·lera tradicional pels mercats i per les fotos amb nens. “Nadó a la vista!” [Per cert, que tots els caps de premsa dels candidats portin les mateixes ulleres que s’assemblen tant a les del cap de premsa del President Mas és una causalitat, oi?]
♦ [12-5 La mort de bin Laden] El video de la captura/assassinat de Bin Laden… ah, és que ja és pinícul·la! I el director és Pedro Almodóvar! I la versió Woody Allen amb Bin Laden al psiquiatra com un hipocondríac dels seus?? Extraordinari! Que preferiu James Cameron rotllo Titanic? Ideal per acabar “al fons del mar”… si és que Hollywood és ple de recursos!
♦ [19-5 La campanya del PPC] Fernández Díaz fent sortir de plano, de ciutat i al final de país un noi d’origen immigrant que havia de sortir al seu darrere en un míting… (i després va passar el que va passar…)
♦ [26-5 Indignats vs. Blaugranes] El videojoc acampat vs. culer a la plaça Catalunya: tovallola mullada, acamapada infernal, trompeta de la mort… de fet, armes més enginyoses que les de l’Operació Neteja dels mossos.
♦ [26-5 Chacón renuncia a favor de Rubalcaba] En temps rècord Polònia homenatja “l’espantà” de Carme Chacón per a les primàries del PSOE, en una imitació brillant i unes picades d’ullet extraordinàries: als seus companys del PSC pel seu suport, a Ricky Martín “un, dos, tres, un pasito p’adelante, Ministra, un, dos, tres, un pasito p’atrás”, els seu millors desitjos per Rubalcaba…
♦ [26-5 Derrota municipal d’ERC] Carod pixant-se de riure a l’executiva d’ERC.
♦ [9-6 Triomf total de CiU] I la imatge de la setmana és Artur Mas escombrant de sociates Catalunya en miniatura!
♦ [9-6 Angelrostèrix] Angelrostèrix, Icètix i Montillàbix són els habitants de l’aldea sociata que resisteix l’invasor convergent: Lleida! La poció màgica de Montillàbix no funciona… sort que Icètix encara conserva la seva força per fer volar volar el Cèsar/Artur… això fins que arriben els mossos de Felipus, és clar. Ave, perroflautus!
♦ [16-6 El Parlament, assetjat per tots] El President Mas a l’helicòpter: “Vinga, Felip, fot-li, cap a la Ciutadella, amb propulsió!”
♦ [16-6 Garcia Albiol a l’Agora] Duel de gegants.
♦ [30-6 El debat de política general] Rajoy: “elecciones, elecciones, elecciones, elecciones… y un matiz… anticipadas”
♦ [30-6 El pare socialista] Un pare que les passa magres amb la seva filla…. Explicant-li allò de les abelles i les flors, allò dels reis maigs?? Nooo, intentant explicar-li què és ser d’esquerres!
♦ [30-6 Els socialistes surten de l’Ajuntament] Tres funcionaris de l’Ajuntament que surten de la Casa Gran després de 32 anys i ho troben to mooolt canviat….
♦ [7-7 Verano azul] Després de les municipals i les autonòmiques… el PP passarà un autèntic “Verano Azul”, amb Rajoy, Espe (Bea), Pancho (Camps), Rita (Piraña)… el que no acab d’entendre és perquè Garcia Albiol és ET i les dues sèries es fusionen (¿)… en Monegal tampoc… ni el Papitu amb el seu “maillot groc”.
♦ [22-9 Chacón torna a Catalunya] Molt bo. Carme Chacón necessita un mapa per trobar Catalunya… clar, com que fa quatre anys que no ve… com a mínim… Es debat entre la il·lusió de tornar al lloc on has crescut (rotllo Crónicas de un pueblo) i la por que no siguis exactament ben rebuda…
♦ [15-9 Els nous “matins”] Josep Cuní en xandall veient (o millor dit, criticant) Els “nous” matins amb Pilar Rahola.
♦ [22-9 El relleu a Esquerra] Peneta Joan Ridao i Joan Puigcercós recollint els trastos.
♦ [29-9 Cinema en català] Tintín, Enric Poter i L’home aranya estan aprenent català per indicació del conseller Mascarell: “No sé què li veuen a aquestes pel·lícules… jo era més de Superlópez.”
♦ [6-10 Nous criteris d’atenció als malalts] Boi Ruiz promou el joc dels llits per gestionar els hospitals… i els que perdin, de pet a la llista d’espera.
♦ [6-10 Alícia al país de les meravelles] El President Mas té un malson… és Alícia al País de les Meravelles: Alícia Sánchez-Camacho és la protagonista, Rajoy fa de conillet blanc arribant tard a la Moncloa, Garcia Albiol és el barretaire boig i Artur Mas és el rei de cors.
♦ [13-10 Dos estils radiofònics] Manel Fuentes “pots dir-me boss” entrevista el President Obama sobre els indignats “només són quatre dogflutes, o, com diuen vostès, quissoflautes”…. i Jordi Basté, excels, amb els seus croissanets hiperbòlics: “Sr. Obama, vostè és l’hòstia en patinet, oi?”
♦ [20-10 Arcadi Oliveres alliçona els indignats] Arcadi Oliveres, l’economista indignat que fa unes analogies com les de la Forcades amb les farmacèutiques.
♦ [20-10 El kit d’autooperació] Boi Ruiz renyat amablement per Duran i Pujol… tampoc no se’l poden petar perquè han ofert els seu càrrec a unes 200 persones i ara ningú no el vol, és clar. Així que s’han empescat un kit de House Doctor “la teva salut no pot fer vaga”.
♦ [26-10 Steve Jobs al cel] Steve Jobs ja és al cel, amb el seu iPad.
♦ [3-11 “Divendres” visita Taradell] Xavi Coral, amb aquell entusiasme tan seu… i Espartac Peran “otro que tal”…
♦ [17-11 Rajoy, el kennedy espanyol] Mariano i Alicia a l’estil Kennedy… i Rubalcaba a l’estil Oswald… que fort! Ah, no que una imatge no estava connectada a l’altra.
♦ [17-11 ETA es dissol] ETA ja ha entrat al Museu. I amb la fi d’ETA no només es va acabar el terrorisme, sinó que es van perdre molts oficis, com el d’escorta, els de Basta ya… I a la botiga tenen “autèntiques matrícules duplicades”, ha haaa. Oh-oh-oh i un llibre, “Cómo adelgazar con De Juana Chaos”
♦ [24-11 Spanish history] Mariano Rajoy emulant American beauty, però amb pètals blaus en comptes de vermells, extraordinari!
♦ [15-12 Om visita Rahola] El gag dels tres llits trencats per Pilar Rahola, amfitriona d’El convidat. “Aquest cap de setmana he vingut a Cadaqués a casa d’aquesta gran desconeguda”
♦ [24-11 Tardà guia Bosch per Madrid] Extraordinari Tardà fent de cicerone de Bosch per anar a Madrid “agafa una rebequeta, que allà a les nits fot fresca”. Al bar del costat del Congrés (tipus Manolo del Graset) se l’estimem molt, ja el trobaven a faltar “El Tardà será todo lo independentista que tu quieras, pero es un cachondo…perdoneu però algú ho havia de dir!” Fins i tot li reclamen una actuació tipus Club de la Comedia amb els seus particulars “perdoneu però algú ho havia de dir”.
♦ [15-12 El rei i Urdangarín] Malaguanyat el gag en què debuta Iñaki Urdangarín. Brillant el rei fent de Padrino “Iñaki me decepciooonas”, però el gendríssim no acaba de funcionar.
♦ [21-12 Rajoy, president d’Espanya] Mariano Rajoy, literalment cagat a les calces al Palau de la Zarzuela de pensar la que se li ve al damunt… i a nosaltres!

ZW 286 Recomanacions d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

www.globernance.com

Els propers 19 i 20 de desembre tindrà lloc a Vitòria el Congrés internacional “Internet i el futur de la democràcia” impulsat per l’Institut de Governança Democràtica que dirigeix Daniel Innerarity i el Parlament Basc.

L’objectiu del Congrés és “explorar les metamorfosis que estan experimentant els mitjans de comunicació, com a resultat a l’emergència dels mitjans digitals, i analitzar les conseqüències que tot això té en l’espai públic.
Es pot parlar d’una extensió de l’espai públic, o s’està fragmentant? ¿S’ha produït una renovació de la política a causa d’Internet? Quines són les noves relacions entre la ciutadania, els experts/es i la política? Com imaginem el futur d’Internet, la seva evolució tècnica, la seva governança i els seus efectes en la política i en la cultura?”

Periodistes, representants de les xarxes socials i especialistes en política i mitjans de comunicació procedents de camps de la filosofia, la sociologia i el dret, es reuniran en el marc d’aquest esdeveniment amb la intenció de donar respostes a aquests interrogants. Aquest és el programa del Congrés en format pdf.

El Congrés se celebrarà a Sala Tomás Moro del Parlament Basc.
Més informació i inscripcions a: vequinoccio@unida.com / / 0034 943216580

Les persones interessades podran seguir l’esdeveniment en directe ja que serà retransmès via streaming a través de la pàgina web del Parlament.

Un suspenso para el govern de CiU

El gobierno presidido por Artur Mas cumple su primer año de mandato. Desde luego Cataluña está peor que hace un año, pero sería completamente abusivo responsabilizar al gobierno de un empeoramiento económico y social que por desgracia compartimos con el conjunto de España y la mayoría de los países europeos. No es que CiU practicase esa ecuanimidad con el gobierno anterior, pero no quiero cometer el abuso en el que ellos incurrían al enjuiciar la labor del gobierno presidido por José Montilla.

Al gobierno de CiU hay que juzgarle por lo que ha hecho, por cómo lo ha hecho, por lo que no ha hecho y todo ello en relación con lo que prometió. Desde luego su gran promesa fue la de sacarnos del túnel, y lo menos que puede decirse es que la salida parece aún lejana. También prometieron formar el gobierno de los mejores, pero basta con recordar el reciente fiasco de la nómina de diciembre de los trabajadores públicos, el desbarajuste veraniego de la PIRMI, la incapacidad del conseller Mena de explicar razonablemente qué hace para impulsar la actividad económica o la nefasta gestión del conseller Boi Ruiz, que está amenazando gravemente nuestro sistema público de salud, para demostrar la mediocridad del gobierno de Artur Mas. No en vano los ciudadanos suspenden la gestión del gobierno.

Tampoco destaca la justicia social en sus actuaciones, pues la villanía de la PIRMI siguió a los presupuestos para 2011 que se caracterizaron por rebajar los impuestos a los más favorecidos mientras se recortaban servicios y prestaciones a todos los demás.

El gobierno de CiU no tiene rumbo claro pues sigue amagando con el soberanismo, mientras pacta día sí, día también, con el Partido Popular. Aún hoy seguimos sin saber a dónde van, ni con quién quieren ir. Votan no a la investidura de Rajoy para afirmar al día siguiente que el gobierno de Don Mariano es magnífico y van corriendo a hacerse fotos con Alicia Sánchez Camacho en el Parlament para demostrar que la vida sigue igual.

Para ayudar al gobierno a mejorar su gestión y a aclarar su rumbo político, Pere Navarro, nuevo Primer secretario del PSC, ha ofrecido ya su mano tendida para pactar medidas de reactivación económica, evitar las injusticias sociales, preservar los servicios públicos, mejorar la colaboración con los Ayuntamientos y dotar de estabilidad y solidez a un gobierno de cuyo acierto depende el bienestar de todos.

PSC de Gràcia, 15.12.11

Companyes i companys,

El 24 de novembre vaig mostrar la meva disposició a encapçalar el partit en l’etapa que s’obrirà amb el Congrés que iniciem demà. Ho vaig fer presentant les línies mestres d’allò que crec que hem de fer en els propers anys per reconstruir el nostre projecte polític:

• renovar les nostres idees
• innovar la nostra forma de fer política
• obrir el nostre partit, creixent cap endins i cap enfora
• reconnectar amb la societat catalana.

En resum, desplegar tot el potencial de la nostra Declaració de principis.

Catalunya necessita un PSC fort, els i les progressistes necessiten un PSC fort, i per tenir un PSC fort, el PSC ha de canviar; la nostra organització ha de canviar, la nostra forma de fer política ha de canviar, la nostra relació amb la societat ha de canviar. I, n’estic segur, junts podem aconseguir-ho. Junts podem. El lema de la meva campanya, el ventall roig que s’obre.

Vaig presentar un projecte que resumia en tres grans idees: “cor socialista, cervell socialdemòcrata i esperit de llibertat”. Des de l’afirmació d’uns valors i d’una història, i la voluntat de transformar el present a través d’una profunda i radical estratègia de reformes locals, europees i globals. Situant en el centre de la nostra preocupació política la situació concreta dels treballadors, les treballadores i les classes populars del nostre país, de tots aquells i aquelles que volen viure en una societat més justa.

Proposava la renovació de les nostres idees en una triple direcció: socialdemocràcia forta, federalisme fort i Europa forta. Proposava que esdevinguéssim un veritable ‘laboratori d’idees’, una fàbrica de propostes de reforma. Recuperar la passió per la política i l’orgull de ser socialistes. Acceptar el doble repte plantejat pel moviment 15-M: millorar la democràcia i posar l’economia al servei de les persones.

Proposava afrontar dos reptes de gran magnitud: assegurar la primacia de la política sobre els mercats, i oferir un programa econòmic capaç d’assegurar al mateix temps la competitivitat en l’economia global i la justícia social que ens defineix com a socialistes; assegurant la prosperitat satisfent criteris de sostenibilitat ecològica i social.

Proposava canvis per fer un PSC més gran, més obert, més transparent, més democràtic i més integrador, eradicant tot sectarisme i les visions tancades, impulsant una cultura política interna basada en la llibertat i la fraternitat. Un PSC que ha de créixer cap endins i cap enfora. Un PSC federador de sensibilitats i impulsor d’una àmplia aliança social pel progrés. Un PSC capaç de guanyar el combat cultural i de les idees, com a requisit previ per guanyar els combats polítics que afrontem.

Proposava obrir els nostres processos de decisió a la ciutadania. Amb primàries obertes als ciutadans, amb mecanismes permanents per col·laborar amb els progressistes, sindicalistes, creadors i agents culturals, activistes socials i emprenedors, en diàleg obert amb sectors catalanistes i federalistes, amb sectors ecologistes i d’esquerra crítica, i amb el moviment associatiu.

El nostre objectiu prioritari és construir l’alternativa progressista a Catalunya, amb vocació majoritària i de govern, per assegurar un progrés econòmic sostenible, la cohesió social i la qualitat ambiental, impulsar l’autogovern de Catalunya i l’evolució de l’Estat de les Autonomies en un sentit federal, i preservar la unitat civil erosionada per les tensions identitàries i l’impacte de la immigració.

Cal que definim amb ambició aquest nou projecte i que el defensem amb rotunditat i coherència Catalunya endins i Catalunya enfora. Federals de veritat.

M’oferia per desenvolupar aquestes idees al capdavant del partit si això servia per unir-lo en aquesta etapa que, ens agradi o no, serà de transició fins que el nou lideratge del socialisme català sigui establert a través de les primàries obertes a la ciutadania, i estiguem en disposició d’oferir a la societat catalana el programa del nou PSC.

Vaig començar a explicar aquestes idees després de celebrades les eleccions generals, que és quan tocava. Vaig començar a explicar-les a Barcelona i tanco tres setmanes d’intensa campanya interna a Barcelona, precisament a l’Agrupació del PSC en la que primer vaig militar, la de Gràcia, que tenia llavors el local en uns baixos del carrer Pere Serafí.

Integració i canvis eren i són la meva bandera. La integració no ha estat fins avui possible; espero que ho aconseguirem, tots plegats, la matinada de diumenge. Treballaré amb tothom per aconseguir-ho. La meva candidatura no ha obtingut suports suficients per encapçalar la integració. A començar per la meva federació en què una àmplia majoria (el 75%, he llegit) s’inclina a favor de Pere Navarro.

Que així sigui, doncs. Treballaré al costat d’en Pere i de tots vosaltres, de l’Angel i en Joan Ignasi, i de tots i totes les socialistes per fer possibles els canvis i la integració que crec imprescindibles. Canvis que no són només canviar de cares. Alerta amb solucions fàcils, ràpides o ‘màgiques’! Compte amb la peresa mental i les inèrcies acumulades!

Per això començo per mi mateix. Ho he dit des de fa mesos: estava disposat a posar-me al capdavant per tirar del carro o a posar-me l’últim per empènyer el carro. Així serà: a empènyer del carro! La meva decisió hauria de servir per estimular els relleus i per donar arguments al futur Primer Secretari per tal que faci els canvis en profunditat que calen. Ha de poder fer la nova direcció escrivint en un full en blanc.

Ho vaig dir des de fa temps: l’important és que el Congrés vagi bé, no quin paper hi jugui jo. Jo ajudaré sempre, des d’on sigui.

Al llarg d’aquestes tres setmanes he comprovat novament algunes coses: que la gent del partit, i de fora del partit, vol debat d’idees, de continguts. Que hi ha ganes de parlar, de discutir, de pensar en veu alta. Que cal explicar molt més, millor, més pedagògicament, què som i què volem els socialistes, els socialdemòcrates, els apassionats de la llibertat i la justícia. Que cal repensar de baix a dalt el nostre projecte i la nostra proposta política. I que junts podem fer-ho.

Hi ha una formidable tasca a fer en el terreny de la reflexió, el debat i l’agitació. Una tasca que m’apassiona. I a la que em seguiré dedicant, amb més llibertat que la que ha tingut des de l’any 2000 fent de portaveu del partit.

He retrobat moltíssima gent que vol ser escoltada i que vol dir la seva. I vull que comptin amb mi. Necessito i necessitem també llegir més, seguir de prop el debat de l’esquerra europea. I també escriure. Més dedicació al combat cultural i de les idees del que parlava Gramsci.

L’esquerra encara no ha estat capaç d’afirmar la vigència del seu projecte essent capaç de respondre a tres grans desafiaments, els desafiaments plantejats per la globalització econòmica, l’egoïsme individual i el replegament comunitari. Són aspectes que generen por, caldo de cultiu pels populismes demagògics i identitaris, estimulen el conservadurisme i la resignació enfront de la llei de la selva. Cal seguir cercant la resposta, tant a nivell local, com a nivell europeu, com a nivell global. I sense abordar aquests problemes de fons no podrem construir un nou projecte, una nova societat més lliure i més segura, més pròspera i més justa.

Vull agrair especialment els recolzaments que he rebut a Barcelona i arreu, que són per mi un gran tresor. I vull agrair també a tothom la sinceritat en aquest procés, particularment la sinceritat dels que m’han dit que jo no era la persona més adequada per encapçalar el procés que obrim diumenge. Potser tenen raó, i el que està clar és que són més que els que pensen diferent.

També aquest procés m’ha permès recuperar el contacte amb la meva Federació, la de Barcelona. Capdavantera en tants moments de la vida del partit. I que ho torna a ser ara enarborant la bandera de la renovació. Els canvis comencen sovint a Barcelona, avantguarda d’idees i gran aparador del socialisme català durant tant i tant de temps. Ho hem de tornar a ser. I per això també a Barcelona el PSC ha de canviar. Podeu comptar des d’ara mateix i amb més intensitat amb la meva col·laboració. Junts podem.

Permeteu-me tres reflexions molt concretes.

Una. Si l’únic que queda del nostre debat congressual és el tema del grup parlamentari, haurem malbaratat el Congrés. Tots tenim clar que el PSC necessita fer sentir més la seva veu en la política espanyola. I que això passa per la revisió del nostre acord federal amb el PSOE. Sóc dels que he contribuït a la posició majoritària que s’ha anat decantant: compartir grup parlamentari però mantenir oberta la possibilitat de discrepar públicament, i fins i tot de votar diferent. Això no implica cap renúncia. Assenyala un camí que caldrà que les noves direccions del PSC i del PSOE negociïn sense cap mena d’apriorisme. Però no fem d’un tema que caldrà negociar d’aquí a uns mesos, quelcom que ens divideixi avui i, sobretot, que desvirtuï els debats de fons del Congrés que són uns altres.

Dues. Qui pretengui dividir el partit entre uns que serien els catalanistes de debò, i d’altres que ho serien menys, falta a la veritat i perjudica greument el PSC. I a partir d’ara no es trobarà el silenci com a resposta. Al menys no amb el meu silenci.

Tres. Barrejar la preparació del Congrés i la decisió sobre qui ha de ser Primer Secretari amb l’especulació sobre la futura candidatura a la presidència de la Generalitat és un error com una casa de pagès, desvirtua la decisió de convocar primàries obertes a la ciutadania i dificulta la integració que busquem. ¿Per què no ho deixem per més endavant?

Acabo.

Crec que he fet el que calia, fent un pas endavant, coneixent les dificultats i sabent també que potser les coses estaven ja força decantades.

Ho he fet pensant que més que suports calien idees i propostes, una actitud oberta, un tarannà integrador i la voluntat de tendir ponts, entre generacions, entre sensibilitats, i entre els de dins i els de fora del partit.

I us he de dir que he trobat un gran suport a les idees i a l’estil de treball que he proposat i defenso.

Sense por i sense xarxa he arriscat. M’he arriscat a que algú digui que he perdut. Però no crec haver perdut, em sento feliç si amb tot el que he fet i tot el que faré, el meu partit hi guanya.

He estat fidel a les meves paraules, als meus compromisos: unitat, propostes i renúncia expressa a confrontar-me a cap company.

Ara el que cal és que molta gent digui la seva, aixequi una bandera, arrisqui posicions, parli obertament, sense pensar en si guanya o perd personalment, sinó intentant que guanyi el col·lectiu.

Necessitem més coratge, audàcia, empenta i capacitat de arriscar.

Pel que a mi respecta, ha estat una magnífica experiència personal posada com sempre al servei del partit.

Demano disculpes si a algú he ofès o decebut. Espero que no hagi estat així.

Jo, avui, em sento en pau amb mi mateix.

Bona sort i bon Congrés!

“Estic disposat a fer un pas enrere”

Miquel Iceta (Barcelona 1960) ha estat un dels màxims dirigents del PSC, i està considerat un dels grans estrategues que ha tingut el partit. Va començar la seva activitat en una formació petita i peculiar, el Partit Socialista Popular d’Enrique Tierno Galván. Després va ser regidor de l’Ajuntament de Cornellà, on va treballar ja amb José Montilla, fins que Narcís Serra el va cridar per anar a col.laborar amb ell a l”ala oest’ de la Moncloa, en època de Felipe González. Actualment és viceprimer secretari del PSC i portaveu parlamentari, i té fama de saber tot el que es cou al partit.

Manté la intenció de presentar candidatura al congrés del PSC aquest cap de setmana?
M’he de disculpar. Aquest vespre tinc una reunió amb els delegats de Barcelona, i els he promès que tindrien la primícia. Però vaja, aquests dies ja hem pogut veure un decantament bastant majoritari en favor de Pere Navarro. Jo creia que havíem de fer una aposta per la integració, però malauradament no penso que siguem capaços de fer-la abans de començar el congrés. I per tant, el més sensat en aquests moments és ajudar qui més pot fer fer per aquesta integració, que és precisament el Pere. Però l’anunci formal el faré aquest vespre davant els meus companys, després d’haver valorat també les seves opinions, perquè són la meva federació.

Però si es confirma que no fa el pas, està clar que donarà suport a Pere Navarro…
Jo donaria suport a Pere Navarro també pel que diu que vol: una etapa de canvis profunds al partit, però que s’han de fer sobre la base de la màxima integració possible. Vull ajudar qui sigui -segurament serà al Pere- a fer això. Podríem tancar en fals el congrés si de cop i volta ens penséssim que només amb algun canvi de protagonistes n’hi ha prou. S’han de modificar moltes altres coses.

Quines?
Hem de revisar el projecte polític de dalt a baix. I això implica renovar idees, canvis en l’organització per fer-la més transparent, més oberta, més viva. També reconnectar amb la societat, amb mecanismes de primàries, treball permanent amb els sectors progressistes que vulguin treballar amb nosaltres. Són moltes les coses que s’han de fer, i a més les hem de fer col·laborant tots junts. En un moment de feblesa del projecte socialista no ens podem permetre que ningú en quedi fora, que alguna sensibilitat no se senti reflectida en la nova orientació política.

Àngel Ros i Joan Ignasi Elena estan configurant una candidatura conjunta…
No tinc notícia que ho hagin acabat de fer, se’ls hauria de preguntar a ells. Hem tingut la sort d’un procés precongressual amb diferents candidats, que expressen sensibitats diverses, però que treballen en un mateix projecte des de fa molt de temps. Tots som a la mateixa comissió executiva que precisament donarà comptes en aquest congrés. I si hem estat capaços de treballar plegats, com podria ser que no fossim capaços de seguir fent-ho després de dilluns?. A mi m’agradaria que dissabte a la nit, al congrés, aconseguíssim construir una candidatura a l’executiva de la qual és imprescindible que en Pere, l’Àngel i en Joan Ignasi en formin part.

Vostè no?
La meva presència no resulta imprescindible.

Està disposat a no formar part de la pròxima executiva del PSC?
Quan un entra en un congrés, sobretot si ho fa amb el meu bagatge i experiència i amb el fet d’haver estat molt de temps a la direcció, i veu les dificultats del partit en aquests moments, ho ha de fer amb un gran esperit de generositat. I si realment convé fer molts canvis i que s’incorpori molta gent nova, alguns hem d’estar disposats a fer un pas enrere. Jo sóc d’aquests. El prioritari és que el congrés surti bé, i en canvi és molt i molt secundari el paper que jo personalment hi pugui jugar.

Per què el PSC ha acabat perdent pràcticament totes les institucions?
Veníem de molt amunt, però certament ja havíem anat perdent vots. En el PSC es va donar la paradoxa que una pèrdua de suport electoral es traduïa en un guany de responsabilitat política. I això ha estat fins a un cert punt un miratge, que ens ha privat de veure algunes febleses del nostre projecte que vénen de lluny. Ara bé, si hem de singularitzar un gran problema, jo crec que ha estat la crisi econòmica, i la dificultat de fer-hi front amb els plantejaments socialistes.

Analitzant els resultats a les diverses eleccions es detecta una fuga de vots del PSC cap a l’abstenció, cap a CiU, cap al PP, i, potser en menor grau, cap a ICV. Que cal fer, un gir a l’esquerra o recuperar el centre?
Hi ha més de 250.000 vots que ens han anat a l’abstenció, el vot en blanc, el vot nul o candidatures minoritàries de protesta. Més de 150.000 han anat a més cap a CiU, uns 100.000 han anat cap al PP, i uns 100.000 més cap a ICV. I és clar, quan un projecte polític perd tants vots i en tantes direccions diferents el problema no és girar en un sentit o en un altre, sinó recuperar solidesa i confiança en el propi projecte. Una de les claus jo entenc que és recuperar l’essència socialdemòcrata, però demostrant que també som capaços de fer eficiència econòmica. Si a l’esquerra no li surten els números, ens quedem com un reducte de defensors d’uns ideals que no podem posar en pràctica.

Els dirigents de nova fornada del PSC, la dita generació Blackberry, com Laia Bonet i Rocío Martínez Sampere, tindran més pes al partit?
Sens dubte. Però en aquests moments ja en tenen molt, siguem sincers. Martínez Sampere és la portaveu d’economia al Parlament, i la Laia Bonet és portaveu adjunta al grup parlamentari i membre de la direcció. Tindran més paper segur. El PSC ha anat preparant gent que per això, en aquests moments, poden prendre el relleu. No serà una improvisació.

Vol dir que Joaquim Nadal no seguirà com a cap de l’oposició?
La direcció del grup parlamentari ha de posar els seus càrrecs a disposició a partir de dilluns. I la nova direcció del PSC ha de decidir com vol que s’articuli la nostra presència parlamentària, i qui ha de dirigir la tasca d’oposició. Si se’m permet, tan sols té una limitació i és que ha de triar entre 28 diputats.

Vostè no creu que al PSC li fa mal el fet de no tenir grup parlamentari al Congrés?
El que fa mal al PSC és quan la gent no percep que defensa amb vigor, amb coherència, amb fermesa els seus plantejaments a tot arreu. El grup parlamentari és un instrument. Jo sóc dels que pensa que el PSC ha de compartir grup parlamentari amb els socialistes espanyols, però també que si en alguna matèria no estem d’acord hem de mantenir una posició diferenciada i, arribat el cas, votar diferent. Si alguna cosa ens ha desgastat és quan s’ha produït la disfunció de votar una cosa al Parlament i una altra de diferent al Congrés. O quan la gent percep que a l’hora de la veritat el PSC s’arronsa. És més això, que no pas el grup parlamentari propi.

Però si formen part del mateix grup del PSOE i un dia voten diferent, el terratrèmol serà també majúscul…
Bé, però el federalisme són aquestes coses: unió, voluntat d’abraçada, i llibertat. Per tant, si en una qüestió no hi estem d’acord no necessàriament hem d’acceptar com a bo el criteri de l’altra part.

I per què no ho han fet mai fins ara?
Doncs perquè no ho hem decidit. Estic convençut que si en qualsevol moment d’aquests 30 anys d’història sense grup, l’executiva del PSC hagués decidit que en un tema no podíem votar igual que els companys del PSOE, ho hauríem pogut fer. Però pel que sigui, no ho hem considerat necessari. Fem un balanç molt positiu de la nostra relació amb el PSOE, però particularment després de la sentència del TC sobre l’Estatut l’esperit autonomista i federalista ha quedat molt tocat. Haurem d’aclarir si és un cop de porta definitiu o només un incident important que serem capaços de superar.

Parlant d’això. El govern català ha portat l’executiu espanyol als tribunals per no pagar els 759 milions pendents d’infraestructures del 2008, que estaven consignats als pressupostos. Hi està d’acord?
La decisió del govern de l’Estat és un error profund. Quan vam fer l’Estatut, un dels elements que va fer possible el pacte va ser precisament aquesta clàusula que havia de servir per rescabalar Catalunya d’una minva d’inversions de l’Estat. L’incompliment és gravíssim. I el govern de la Generalitat té tot el nostre suport per emprar tots els mecanismes que calguin.

“Navarro, Elena i Ros han de ser a la nova direcció”

Miquel Iceta és el viceprimer secretari del PSC i va ser l’últim dels candidats a fer el pas per liderar el partit amb l’objectiu d’integrar, renovar i aportar experiència. A hores d’ara, però, la seva candidatura ha anat perdent pes a causa dels suports que va rebent un altre aspirant, Pere Navarro.

Què en queda de la seva candidatura a una setmana del congrés del PSC?
Sóc partidari que del congrés surti una candidatura d’integració i crec que aquesta feina es podria fer abans de la trobada. Entenc que hi ha altra gent que prefereix que la llista sigui resultat del mateix congrés, i probablement així serà. Però, en definitiva, crec que les dues idees que jo defenso, canvi i integració, i que intentaré subratllar aquests últims dies, han de ser els eixos centrals del congrés, i espero que així sigui.

Però es veu liderant aquesta candidatura unitària?
Jo vaig dir que ho provaria fins al darrer dia que serà dijous [demà per al lector] i per tant fins llavors ho intentaré i, si no fos així, continuaré treballant per aquest mateix objectiu però des d’un altre perspectiva.

Si no la presideix, el seu suport serà per a Pere Navarro, que ara rep la majoria de suports?
És a qui em sento més proper. Ara mateix, però, no m’imagino el futur del PSC amb una direcció que no inclogui els tres candidats i sobretot allò que representen. Àngel Ros representa una aposta pel catalanisme, la moderació, i la disputa de l’espai central a CiU. Joan Ignasi Elena representa la continuïtat d’un fil històric però amb una voluntat molt clara i explícita de canvis en el partit i de construcció d’una aliança progressista a Catalunya. I Pere Navarro és la màxima garantia per a tots de renovació i canvi, i amb un suport que va creixent i que es majoritari. Per tant són tres components que hauran de estar a la direcció que surti del congrés perquè, en cas contrari, perdríem una dimensió que no ens podem permetre el luxe fer-ho.

L’any 1994 en el Congrés de Sitges ja van aparèixer diferents famílies en el si del PSC. Es mantenen avui?
Ros, Elena i Navarro no van tenir cap protagonisme a Sitges.

Però continuen encarnant els mateixos valors que fa 17 anys?
No. Cal que tothom es canviï d’ulleres per veure el PSC. Jo sí que vaig ser a Sitges perquè formava part de l’executiva i hi vaig continuar, però ells no. El PSC d’avui té molt a veure amb Sitges però també amb la unitat socialista perquè hi ha una continuïtat històrica, però intentar avui llegir la realitat del PSC amb les ulleres de Sitges és una equivocació. A Sitges van haver dues visions de renovació, una de Raimon Obiols, i l’altre procedent d’una coalició territorial i institucional, que no tenen res a veure amb el que avui es discuteix en el PSC.

Què es discuteix?
Com sortir del forat, parlant en plata. Cada candidat ho explica a la seva manera. Jo sóc partidari de reconstruir el projecte, renovar les idees, vivificar la organització i tornar a connectar amb la societat. Tots els candidats estan a favor de canvis, de refer el projecte, d’integrar i, si bé hi ha matisos, crec que és molt fàcil d’entendre’s perquè tots els candidats som membres de la mateixa executiva i, per tant, si hem treballat junts fins ara segur que ho podrem tornar a fer en el futur.

Vostè és portaveu del grup parlamentari li agradaria mantenir-se?
És una feina que faig amb molt de gust, però el que ens correspon fer dilluns després del congrés és posar els càrrecs a disposició de la nova direcció, que és qui haurà de decidir. Jo estic content fent el que faig, i ho estaré fent qualsevol altra cosa o tenint un paper secundari a l’entorn del nou PSC que s’ha de construir. Sempre he dit que l’important es que les coses vagin bé i no quin paper hi jugui jo.

Vostè era al grup parlamentari del PSC mentre el partit era al govern, es va abandonar la ideologia del partit per fer seguidisme de la política de l’executiu?
El grup parlamentari quan està al govern ha de donar suport a l’executiu sempre. Això moltes vegades implica mossegar-se la llengua o acceptar acords en què no has participat, però són les regles de joc. L’error fonamental va ser la incapacitat d’afrontar la crisi en coherència amb els valors que representem i les polítiques que defensem. La gent esperava un altre cosa del PSC, que, d’altra banda, no sé si hagués estat possible, però, en tot cas, era el que la gent esperava. Dit això, és veritat que el paper del PSC es va desdibuixar moltíssim perquè era el soci gran i havia de garantir la cohesió del govern mentre els socis es dedicaven a posar els seus accents. Això ens va privar de tenir mes presència i un perfil més clar que potser ens ha passat factura en les eleccions.

Segons el resultat del congrés, plegarà?
Tots plegarem. L’executiva actual presentarà l’informe de gestió divendres, el primer dia del congrés, i després ja no hi serà. Què haurem de fer en el futur? Jo a disposició de la nova direcció. El congrés ha de ser de molts canvis i molta generositat començant per la meva i això vol dir estar disposat a no ser-hi. Qui hagi d’encapçalar la nova direcció sap que trobarà un Iceta company, amic i disposat a complir el seu mandat al Parlament i a fer la feina que se li encarregui.

Entrevista a Miquel Iceta
IÑAKI ELLAKURÍA
LA VANGUARDIA, 12.12.11

“Aportaré experiencia al cambio”

¿Tras 17 años en la dirección no le parece un poco osado presentarse para renovar el PSC?
No puedo negar que formé parte de la dirección y asumo mi parte de responsabilidad. Pero yo ofrezco experiencia, solidez, conocimiento. Puedo hacer los cambios que necesita el PSC, pero no representar el cambio.

De ahí su paso al frente…
Sí. Yo creía que en estos momentos de dificultades para el partido me había de ofrecer por responsabilidad. La situación requiere los máximos esfuerzos de todos.

¿Por eso ha planteado una candidatura unitaria?
Mi apuesta sólo tiene sentido si lidero una candidatura desde la unidad, que sume sensibilidades. Si consideran que no es necesario, pues no me presentaré.

No parece que su propuesta haya tenido éxito…
Hay mucha gente que dice que esto, la unidad, debe ser el resultado del congreso, pero que no lo hemos de enfocar así desde el principio. Y quizá tienen razón. Pero yo creo que los cambios que necesita el PSC sólo serán posibles desde la unidad. Por eso he dicho que no me presentaré a una votación.

¿Tira la toalla?
No, aunque veo que las cosas van por otros caminos.

¿Esperaba más apoyo del partido?
No. Estoy apreciando mucho los comentarios y el diálogo con los compañeros y las bases del partido.

¿Ofrecerá al final su apoyo a otro candidato?
Los tres representan cosas muy importantes en el PSC, pero si he de apostar por uno sería Pere Navarro. Es la persona que suscita más esperanza entre la gente. Pero no me imagino un futuro del PSC sin Ros y Elena.

Usted está considerado uno de los cerebros del PSC…
Ya me gustaría. Es cierto que soy una persona que llevo mucho tiempo pensando, elaborando estrategias políticas, me gusta leer y sigo la actualidad de la socialdemocracia europea…

¿Cuándo detectó que la nave del PSC zozobraba?
En el 2003. Entonces ganamos las elecciones con Maragall, pero con menos votos que en 1999. Empezaron nuestros problemas de conexión. Luego fuimos víctimas de un espejismo cuando en las generales del 2008 acumulamos tanta cuota de poder que olvidamos las debilidades de nuestro proyecto.

¿Qué cambios propone frente a esos problemas?
La socialdemocracia debe demostrar que puede hacer frente a la crisis, dar respuesta a la globalización y al egoísmo individual. Además, el PSC debe enfrentarse a una renovación organizativa, ser más abiertos, creativos y conectados con la sociedad. Las primarias son una buena vía.

¿Cree que es necesaria la refundación del PSC?
La palabra refundación no me acaba de gustar porque creo que el PSC se fundó bien, que sus pilares de defensa de la cohesión social, el autogobierno de Catalunya y la perspectiva federal siguen muy vigentes. Estamos en una fase de reconstrucción del proyecto.

¿Cómo valora la etapa tripartita?
Hago un balance muy positivo, pero es verdad que el partido quedó difuminado frente a unos gobiernos de coalición donde el PSC se esforzó mucho para mantenerlos unidos.

¿Influyó que Montilla compaginara la primera secretaría con la Generalitat?
En este caso sí que afectó.

¿De cara al 2014 apostaría por separar la figura del primer secretario y la del candidato a la Generalitat?
Sería bueno. Conviene tener una doble vertiente y que el verdadero liderazgo del partido salga de las primarias a candidato de la Generalitat.

¿Usted piensa presentarse a las primarias?
No es mi obsesión, pero ya veremos qué pasa dentro de dos años.

¿Considera necesario recuperar el grupo propio en el Congreso?
En un modelo federal como el que defiendo, lo normal sería compartir grupo con los compañeros socialistas españoles y cuando discrepemos votar por separado.

Hasta ahora no han votado nunca en contra, ¿por qué?
Simplemente porque nunca nos lo llegamos a plantear.

Abans, però, us recomano que llegiu les entrevistes que em van fer Teresa Carreras a El Siglo i Leonor Mayor a El Mundo, així com l’article “Junts podem” que vaig publicar a La Vanguardia.

Hi ha dues coses que m’estan sorprenent força d’aquest procés congressual. Una, és la necessitat que els membres de l’actual Comissió Executiva del partit tenen de distanciar-se de l’aparell. Suposo que vist des de fora encara semblarà més xocant perquè lògicament algú es preguntarà si és que els membres de la Comissió Executiva no formen part de l’aparell del partit? I si no són això, què dimonis són i qui diantre és l’aparell? No vull negar que hi ha raons per distingir entre una cosa i l’altra. Jo mateix vaig trobar-me un dia amb un titular de diari que deia literalment “Iceta trenca amb l’aparell”. Com conec bé la professionalitat del periodista que signava la crònica i tinc molta simpatia pel diari que la publicava, estic convençut que havien arribat a aquesta conclusió a partir de les dades que algú o alguns els van proporcionar. En fi, vull tranquil·litzar, o no, els meus lectors i lectores, formo part de l’aparell, al menys fins que la Comissió Executiva del PSC reti comptes davant dels delegats i delegades del 12è Congrés del partit.

Certament els aparells polítics tenen mala premsa, sovint ben merescuda. Però no conec gaire organitzacions sense aparell, és a dir, sense estructures permanents de direcció i coordinació que treballen de forma professionalitzada. Fins i tot les ONGs amb més prestigi tenen importants aparells que desenvolupen amb eficàcia les seves funcions. També és cert que una persona pot formar part de la Comissió Executiva del partit i no sentir-se part de l’aparell, suposo que això dóna més tranquil·litat i més perspectiva. Jo quan assumeixo una tasca política o de representació per elecció dels meus companys ho faig al 100%, tinc el costum de fer-ho des de quan vaig ser delegat de curs a la universitat. Crec que quan em vaig incorporar a la Comissió Executiva devia ser perquè alguns van creure oportú que formés part de l’aparell. I sempre m’he sentit part de l’aparell. Això no vol dir que estigui d’acord amb totes i cadascuna de les decisions del PSC, però sí que em faig responsable de totes elles. No sols de les encertades. Què hi farem, sóc així.

L’altra cosa que trobo xocant del debat precongressual és aquesta apel·lació genèrica sobre la necessitat d’un PSC “més catalanista”. Des del meu punt de vista s’és o no s’és catalanista, no hi ha mitges tintes, no hi ha diversos graus de catalanisme. Si fos així com es mesuraria el grau de catalanisme? En funció de la proximitat a CiU? En funció de la proximitat als postulats independentistes? Hi hauria un tribunal habilitat per jutjar el grau de catalanisme? Qui en formaria part? Les decisions s’haurien de prendre per unanimitat o n’hi hauria prou amb majoria simple?

Sempre he cregut que el catalanisme és un sentiment cívic compartit, difús i transversal, un sentiment d’estima per la terra, la cultura, la història i la llengua catalanes, que pot impregnar projectes polítics ben diferents. El catalanisme és la defensa de la identitat catalana, que té un caràcter plural, però que troba en la llengua i la cultura catalanes un element identificador fonamental, a través de l’autogovern per assolir progressivament majors cotes de llibertat i de progrés.

El PSC és un partit catalanista per definició, vocació, història i convicció. Ja Ernest Lluch distingia clarament entre catalanisme i nacionalisme, considerant el catalanisme com quelcom molt més ampli que el nacionalisme, i atorgant al nacionalisme un caràcter més definit d’ideologia política que situava la qüestió nacional en el centre de les seves preocupacions.

Sincerament crec que el PSC no té un problema de catalanisme, el PSC té un problema de desdibuixament del seu projecte de país i de vegades ha estat mancat de fermesa i de coherència per defensar el seu projecte Catalunya endins i Catalunya enfora.

En efecte, el PSC ha d’esmerçar més esforços en definir el seu projecte de país, on la unitat civil, la cohesió social i l’autogovern formen una tríada indissoluble, i per convèncer una majoria de ciutadans i ciutadanes de Catalunya que el nostre projecte polític defensa millor que cap altre els seus interessos concrets. Si en algun moment una part significativa de la ciutadania catalana ha percebut tebiesa o ambigüitat en la defensa que fèiem del nostre projecte de país, el problema és nostre, no d’ells. I hem de reconèixer que la Sentència del Tribunal Constitucional ha afeblit les posicions federalistes, que cal reprendre amb més força, exigència i ambició.

El projecte de país del PSC incorpora també la nostra visió d’Espanya, i una proposta de fraternitat federal amb la resta de pobles d’Espanya amb els quals compartim un Estat democràtic que ha de defensar els interessos de tots i respectar les diversitats nacionals que integra. Per a nosaltres, Espanya és també un escenari polític on defensar els interessos dels treballadors catalans i l’Estat un instrument al servei de l’autogovern de Catalunya.

Aquest model necessita una entesa federal amb el Partido Socialista Obrero Español. I això pot comportar en alguns moments l’existència de punts de vista no coincidents entre el PSC i el PSOE. I no passa res. És a dir, el PSC ha de defensar el seu punt de vista amb la voluntat d’acordar una posició comuna amb el PSOE, i si no s’aconsegueix l’acord, ha de defensar la seva posició fins al final allà on calgui, sigui al Congrés dels Diputats, al Senat, al Parlament Europeu, o on sigui.

Fetes aquestes dues consideracions inicials passo a respondre alguns dels interrogants continguts a la Carta oberta de Joan Ignasi Elena.

Tema 1. Crec en una organització àmplia, oberta i transparent, que fomenti el debat i el pluralisme intern. Crec que les agrupacions del partit han de ser totalment autònomes en les funcions que els atribueixen els nostres Estatuts. Crec que les federacions del partit han de funcionar de baix a dalt i no a l’inrevés. Crec en el sufragi universal obert a la ciutadania per elegir candidats i en canvi crec que els òrgans del partit s’han de elegir com fins ara, donant oportunitats a la presentació de candidatures diferents amb ple accés de la militància als seus posicionaments polítics (que se suposen diferenciats). Crec que hem de trobar mecanismes de limitació de mandats orgànics i institucionals amb la possibilitat d’excepcions justificades i votades pel Consell Nacional del partit. La invitació d’Isidre Molas a elegir els companys i companyes en funció de les seves capacitats i no de fidelitats personals estava continguda de forma expressa en la meva conferència, i no per casualitat. Crec que haurem de fer una veritable revolució sectorial en el partit, les organitzacions sectorials del PSC són un instrument bàsic per a la renovació programàtica i pel coneixement de problemàtiques específiques. Cal procurar que el pes de les organitzacions sectorials estigui lligat a la seva capacitat de mobilització interna i externa.

M’agrada molt més la idea de Consell Obert o Consell Ciutadà que la idea d’una “quota de membres de la societat civil” (jo deia el juny passat “Cal institucionalitzar mecanismes de diàleg amb els socialistes sense carnet, simpatitzants o votants. ¿Per què no pensar en un parlament socialista, format pel Consell Nacional i un nombre igual de persones que comparteixin la nostra Declaració de principis i siguin membres destacats de sindicats i associacions progressistes, creadors d’opinió o referents ciutadans? ¿Per què no crear mecanismes similars a nivell de ciutat o districte? El Partit Socialista no ha d’estar només al servei dels que en formem part sinó de tots els ciutadans que comparteixin amb nosaltres els objectius de justícia social”).

Ens cal un autèntic pla de xoc. Amb una direcció que treballi molt. Si jo l’encapçalés, regalaria a tots els seus integrants una llibreta per apuntar els deures i poder anar esborrant les tasques ja acomplertes. Caldria que es reunís els vespres, perquè gent no lligada a tasques institucionals pogués participar-hi. Caldria que convidés de tant en tant a responsables territorials o sectorials per parlar a fons dels temes. Que es fes present al territori de forma molt sovintejada. Que atengués els militants, que els preguntés què volen i com ho veuen. Que transformés la seu central en un centre generador d’iniciatives i capaç d’atraure talent i idees, que Nicaragua sigui més la referència d’una xarxa que no pas una fortalesa freda i buida. Ja fa temps Raimon Obiols va proposar rebatejar-la com “La Fàbrica”. Fa ben poc Nichi Vendola ha impulsat una iniciativa similar a Itàlia. Una direcció que unifiqui recursos dispersos per la formació, la innovació i el debat, impulsant el “Laboratori d’idees”, capaç de transformar la nostra web en una revista digital de prestigi i que sigui referència per a la nostra presència i activisme a la xarxa. Hem de fer moltes coses, molt ben fetes, i ens hi hem de posar molt ràpidament. I això no podrà ser una feina a temps parcial pels principals responsables.

Tema 2. Sobre el tema del grup parlamentari, ja he dit en moltes ocasions que el meu model és el de la relació entre la CSU i la CDU alemanyes, que comparteixen un mateix grup al Bundestag amb capacitat d’acció i vot diferenciat quan no hi ha acord. És clar que a Alemanya el paper del Bundesrat fa que les grans qüestions territorials es dirimeixin en aquesta Cambra a partir de la representació dels länder.

El cert és que un cop el PSC i el PSOE hagin fet els seus Congressos caldrà revisar aquestes qüestions animats per l’esperit federal i la voluntat d’acord que ens caracteritza i el debat haurà de ser molt de fons sense prefigurar-ne per endavant el resultat. El fet que CiU sembli monopolitzar la representació de Catalunya en un Congrés dels Diputats en el que dissortadament encara es dirimeixen importants qüestions territorials no és només un problema del PSC, ho és també del PSOE i de tots aquells que vulguin avançar cap a un Estat federal que s’adapti a la realitat plurinacional, pluricultural i plurilingüística d’Espanya. I és en aquest marc que cal situar la discussió i el necessari acord.

Per acabar amb aquest tema he de dir que el PSC ha de voler influir sobre el PSOE no solament en els temes referits a l’autogovern i a l’estructura de l’Estat sinó també en els temes referits al projecte polític i econòmic general que volem compartir, i també la nostra visió sobre el futur d’Europa, la Mediterrània i la governança mundial.

Tema 3. Sobre les aliances. Jo crec que hem d’impulsar una àmplia aliança social pel progrés, a partir del creixement i l’ampliació de l’espai polític i electoral del PSC. Hem de ser més, hem de ser més capaços d’atraure als activistes progressistes i els ciutadans i ciutadanes més conscients i d’incorporar a la política els nouvinguts. Sindicalistes, creadors i emprenedors que comparteixin els valors de la llibertat, la igualtat i la justícia social, han de trobar en nosaltres interlocució i espai obert pel debat i el compromís polític. Ens hem d’adreçar també als catalanistes de tarannà lliberal, als que creuen en la necessitat d’afirmar la unitat civil del nostre poble, el nostre autogovern i una relació fraternal i de respecte amb la resta de pobles d’Espanya. Ens hem d’adreçar també als que volen veure una esquerra renovada, capaç de modernitzar els seus plantejaments, d’adaptar-los a la realitat del segle XXI, de recollir el millor de les lluites per la igualtat de drets, del feminisme, de l’ecologisme polític. Cal que ens adrecem també a sectors crítics d’esquerres, que han trobat fins ara una excessiva complaença de la socialdemocràcia amb respecte del sistema econòmic capitalista que genera desigualtats, desequilibris, crisis i pobresa. I cal que ens adrecem també als sectors federalistes i sobiranistes crítics amb l’actual marc constitucional, que volen donar resposta a la voluntat d’autogovern i de respecte a la personalitat nacional de Catalunya però pensen que la separació de Catalunya de la resta d’Espanya no és un projecte factible. La renovació del PSC ha d’aspirar a recollir aquestes sensibilitats en un projecte polític sòlid, vigorós i d’àmplies fronteres. Des del meu punt de vista, és prematur embarcar-se en un projecte d’aliances amb altres partits d’esquerres, que no nego de cara al futur, però avui la màxima prioritat està en reconstruir el nostre propi projecte polític, renovant les nostres idees, vivificant la nostra organització i reconnectant amb la societat.

Tema 4. Sobre la crisi econòmica no tinc més remei que remetre’m a la conferència que vaig fer al PSC de l’Eixample, de la que aquí destaco uns paràgrafs.

Cal que prioritzem el combat contra la crisi econòmica i els seus efectes, i també contra les seves causes, que tenen molt a veure amb l’hegemonia del pensament neoliberal que de vegades ha contaminat també les nostres polítiques i els nostres comportaments individuals i col·lectius.

Som conscients que l’economia de mercat funciona sobre la base del benefici i l’obsessió per les possessions materials, però no ens volem resignar a una organització social que es limiti a prendre nota de les desigualtats, les injustícies i els desequilibris, a una societat que només trobi satisfacció en el consumisme desaforat. Cal que recuperem la crítica a les desigualtats, les crisis, la precarietat, l’alienació i la pobresa generades pel sistema capitalista. Precisament perquè som socialistes.

La desregulació dels mercats, la financiarització de l’economia i la submissió de la política democràtica al dictat del dogma neoliberal són les arrels profundes de l’actual crisi econòmica, les seves causes. I la seva solució té una dimensió europea i un enfocament global que el nostre projecte polític ha d’assumir i liderar.

Hem de demostrar que hi ha un altre camí, que es pot guanyar la batalla de la productivitat i la competitivitat sense disminuir els drets socials, sense renunciar a una societat més justa i cohesionada. I això s’ha de fer des de la política, reivindicant la política democràtica, fent-la més propera, més transparent, més eficaç, netejant-la de tota sospita de corrupció o abús de poder.

Però no n’hi haurà prou amb un discurs en defensa de la política. Sense assegurar la primacia de la política sobre els mercats no podrem reivindicar la política democràtica. I aquest és un problema de primer ordre.

I no n’hi haurà prou amb un discurs en defensa de l’Estat del Benestar. Sense competitivitat econòmica no hi ha Estat del benestar que valgui. I si l’esquerra no assumeix aquesta realitat es veurà sistemàticament condemnada al fracàs econòmic i també a la irrellevància política.

Per aconseguir-ho cal atacar frontalment la carència més gran i més urgent que tenim: la necessitat de renovar profundament els nostres plantejaments en matèria de política econòmica i fiscal. La provisió universal de serveis públics de qualitat, la reducció de les desigualtats socials i els desequilibris territorials, l’oferiment d’oportunitats a tothom i l’eradicació de la pobresa no depenen solament de mecanismes de transferència de renda des dels sectors més benestants als sectors menys afavorits, tot i que en el centre de la nostra reflexió econòmica caldrà posar-hi una profunda reforma fiscal.

I, per últim, tema 5 del qüestionari de Joan Ignasi Elena sobre temes europeus, em remeto també a la conferència que vaig fer al PSC de l’Eixample en la que parlava d’Europa forta: Estats Units d’Europa, govern econòmic comú, tresor europeu, fiscalitat europea. Amb una participació directa al Partit Socialista Europeu (PSE) per contribuir a l’enfortiment del projecte socialdemòcrata a tot Europa i impulsar el procés d’elecció del futur candidat socialista a presidir la Comissió Europea, amb motiu de les eleccions al Parlament Europeu del 2014. I cal que comencem a plantejar l’elecció d’un president del Consell Europeu a través del sufragi universal. ¿Per què no a través d’una iniciativa ciutadana europea? I acabo mostrant-me partidari de que el PSC formi part com a membre de ple dret del Partt Socialista Europeu, que crec que és una possibilitat de fet recollida en el protocol d’unitat socialista de 1978 que defenso en la seva integritat.

Sobre el Congrés del PSC us recomano que llegiu els articles de Ramón de España “Per què vaig deixar de votar (el PSC)”, Jordi Valls i Jordi William Carnes “PSC, de los recortes a la reforma”, Joan Ferran “Apuntes para un Congreso”, Javier López “Reconstruir la majoria recuperant la identitat” i la crònica de Sara González “Un favorit, un clàssic i dos ‘outsiders’”, que inclou un qüestionari que hem contestat els quatre candidats (en el que es constata un cop més que no hi ha diferències irreconciliables entre nosaltres).

Amb el procés congressual del PSOE tot just iniciat, i amb un debat amb molts punts de contacte amb el nostre, us recomano que llegiu alguns articles interessants sobre el tema: “Carta a los socialistas” de José Luis de Zárraga, “¿Qué hacer después del 20-N?” de Belén Barreiro, “¿Reiniciando el PSOE?” d’Ignacio Urquizu, “El PSOE y su ‘exilio’ interior” de Joan Romero, “Qué ha pasado con el voto socialista el 20-N” de José Luis de Zárraga, “La crisis de la socialdemocracia en España” de Vicenç Navarro, “¿La socialdemocracia en un callejón sin salida? En busca de una nueva brújula” de Jordi Ortega, “En los pliegues del tiempo” de Gonzalo López Alba i l’extraordinàriament descarnat “¿A quién le importa el nombre?” de Soledad Gallego-Díaz.

Sobre política catalana us convido a llegir els articles: “El control de TV3 i de Catalunya, Ràdio” de Joan Majó, “La credibilitat del president Artur Mas” d’Andreu Mayayo, “És un problema de prioritats” de Joan Subirats, “La ‘realpolitik’ de Mas” de Fidel Masreal, on s’explica clarament l’opció de CiU per pactar amb el PP, “Un pacte de governança” d’Antonio Balmón, que defensa una entesa PSC-CiU, les dades electorals sobre les que José Luis Alvarez va escriure el seu article “Catalanismo estancado” publicat a La Vanguardia, demostrant que l’efervescència sobiranista és més mediàtica que real, “Una sanitat catalana allunyada del món” i “Misteriosos i múltiples sous del president de l’ICS” d’Alfons Quintà, i “D’Oliu a Oliu i el Sabadell compra la CAM” de Joan Tapia.

Sobre la recent cimera de la Unió Europea us recomano els següents articles ordenats cronològicament:

• ¿Que refunden ellos?, Casimir de Dalmau
• Discursos europeos en positivo, Lluís Foix
• A la pata coja, El País, editorial
• Es tracta de més Europa, Maria Badia
• Salvar al euro y a la UE, Mario Soares i Federico Mayor Zaragoza
• ¿Refundar Europa?, Joan Tugores Ques
• ¿Sanciones con trampa?, Xavier Vidal-Folch
• Por un nuevo contrato social europeo, Ignacio Fernández Toxo, Cándido Méndez i Michael Sommer
• El euro también viene de fuera, Xavier Vidal-Folch
• O Europa crece o Europa se hunde, Lluís Foix
• El BCE, el ‘lobby’ de la banca, Vicenç Navarro
• El infierno del soberanismo, Lluís Bassets
• ¿Qué puede salvar al euro?, Joseph E. Stiglitz
• Europa, después del diluvio, Juan Fernando López Aguilar
• Cap a l’Euro-federalisme, Olivier Ferrand
• ¿Es el momento de la unión fiscal europea?, Ramon Marimon
• Salvar el euro, ¿en qué condiciones?, Manuel de la Rocha Vázquez
• El joc de la gallina entre Merkel i Europa, Andreu Mayayo
• Austeridad y ‘grandeur’, José Ignacio Torreblanca
• La pareja franco-alemana, Pascal Boniface
• Ni eurobonos ni BCE, la larga marcha hacia el nuevo euro, Josep Oliver
• La Europa a dos velocidades que imponen Alemania y Francia, David Martínez
• Guía básica para entender la cumbre, Andreu Missé
• Europa da un salto adelante por el euro, Andreu Missé i Claudi Pérez
• Las claves de los acuerdos de la cumbre de Bruselas, Daniel Basteiro
• Europa avanza, El País, editorial
• Aprobado general, Javier Pérez Royo
• ¿Para qué?, Andy Robinson
• Se acabó el chantaje, Xavier Vidal-Folch
• Unió monetària no òptima, Marta Espasa
• ¿Se ha acabado el sueño europeo?, Ian Buruma
• La vida sigue igual… de mal, Manel Pérez
• Una Europa sin europeístas, Beatriz Navarro
• Sólo un respiro, Alfredo Pastor
• Condiciones necesarias, Emilio Ontiveros
• ¿Qué dosis de Europa necesitamos?, Lluís Bassets

Des d’una perspectiva més general i analitzant l’actual situació econòmica us convido a llegir els articles: “Se buscan responsables” de Germà Bel, “Nadie se reconoce culpable” d’Ignacio Sotelo, “La economía política de los recortes” de Josep Ramoneda, “El fin de la crisis” de Joan Majó, “Anatomía de la crisis” del llibre de Josep Borrell i Andreu Missé i “Señores bomberos, la casa está ardiendo” d’Angel Laborda.

En cap cas s’ha d’oblidar que un dels problemes de fons segueix essent el de les desigualtats socials, com ens ho recorden Amanda Mars ”La brecha entre ricos y pobres se dispara al nivel más alto en 30 años”, Gran Wyoming ”¿Para quién gobiernan?”, Joan Subirats ”La desigualdad como amenaza”, Paul Krugman ”Somos el 99,9%” i J. Bradford DeLong ”La solución del 70%”.

M’han interessant força les reflexions de Jordi Guillot “El fin de los centrismos”, Daniel Innerarity entrevistat per Jesús Miguel Marcos a Público, Margarita Rivière “Europeos, no alemanes” i Joaquín Estefanía “La continuidad”.

I per acabar, celebrant a la meva manera l’aniversari de la Constitució espanyola, us convido a llegir els articles “¿El Senado puede ser útil? Sí” de Francesc de Carreras i “La Constitución se merece una reforma” de Bonifacio de la Cuadra.

“Perles” del programa del Polònia emès el 8 de desembre, resum crític realitzat per Núria Iceta. Podeu trobar totes les Perles del Polònia aquí, amb imatges, vídeos i tot.

APOYARÉ!!

[ARXIU HISTÒRIC DE ZP] 

♦ 9/3/2006 ZP festeja CiU rotllo Brokeback Mountain…

♦ 11/5/2006 Desviant l’atenció en una roda de premsa sobre el tema Repsol

♦ 11/5/2007 Continua l’idili ZP-Mas
Trobada ZP-Mas al banc del parc fent manetes. ZP: “Cariño, se acerca el momento en que estaremos juntos”. Mas: “Y yo te defenderé… pero seguro que no me engañarás???” ZP: “Por quién me tomas? Desde cuándo he engañado yo a nadie? Bueno, Maragal sí, pero lo hice por ti. Mas: “Qué picarón…”. ZP: “Y quién se lo dirá a nuestros padres? [que no son altres que González i Pujol]

♦ 24/11/2006 Avís a Montilla
ZP amb De la Vega a la Moncloa, mooooolt enfadada amb Montilla per haver pactat amb Carod. Ella el vol esbroncar però ZP té altres idees sinistres i col·loca el cap de cavall ensangonat d’El Padrí al llit de Montilla “ai ai ai” [miola Montilla]… el problema és que no ha entès que no és un regalu, sinó una amenaça. ZP: “Pero hombre, no has visto El Padrino?”. Montilla: “No, no me lo han presentadu”

♦ 1/3/2007 Ofegant les penes
ZP i De la Vega es tiren a la beguda per celebrar que se’ls han petat la llei del vi, entre d’altres trumfos.

♦ 1/3/2007 Un malentès
ZP parlant de De Juana Chaos i la “reducción de pena” o de pene? el que és veritablement de pena és el gag.

♦ 22/3/2007 Felip V i Catalunya
Felipe V amb el Conde-duque Zapatares. Hi ha un problema perquè als catalans no els acabava d’agradar el seu decret de Nova Planta.

♦ 3/5/2007 La reunió de Maragall i ZP
El malson de Maragall…. veure com tot allò que li va dir ZP el juny del 2006 i que es pensava que era broma s’ha anat complint: que el líder del PSC sigui Montilla, que el president de la Generalitat sigui Montilla… Maragall es parteix de riure i de seguida segueix el fil a ZP: “Sí, y ahora me dirás que Carod, aquel a quien hice petar, sea vicepresidente y…. lo mejor… el Saura conseller d’Interior, noooooo”. ZP s’ho apunta entusiasmat. “Oye, y si Montilla es President a quién podrás de Ministro de Industria, a Joan Clos? ja, ja, ja, que em pixo”.

♦ 31/5/2007 ZP vigila a Montilla
El President Montilla se sent “crescut” amb els resultats electorals, així que el veiem… on, sinó?… a Catalunya en miniatura cridant “Catalunya és meva”: Rodalies, TV 3, Montserrat… llàstima que ensopega amb el monestir de Sant Cugat! L’únic que vol prendre-li el control és l’ombra de ZP: “Cuidado, que Catalunya es el único juguete que nos queda”.

♦ 7/6/2007 ZP no digereix Madrid
ZP vomitant cada cop que sent les paraules “Sebastián” o “Madrid”

♦ 7/6/2007 De la Vega inventa “flanfalines” per no dir “cayuco”… no hi veig l’adelantu

♦ 28/6/2007 Batalla virtual ZP-Acebes
ZP vs. Acebes simulant un combat de videojoc. Talante killer Sociata power contra Àcid bòric Santa Úrsula atac.

♦ 27/9/2007 Supercataunyipastarrufimillonoso…. ZP promet inversions milionàries
[ZP] Superpastarruficatalunyimillonoso,
os daré dinero y será maravilloso
Si lo dice el Montilla puede sonar soso
Superpastarruficatalunyimillonoso!

Danbiribiriri danbiriba [4]

[Montilla] Al ocupar el meu puestu, jo em vaig adonar
que no hi havia molla a la Generalitat
hi havia mil cabòries sense solucionar
hi havia un estatutu però era tot paper mullat

[Montilla] Superpastarruficatalunyimillonoso
quan ho dic jo és veritat que sona un pèl soso
ja us deia jo que el ZP era un bon mosso

Danbiribiriri danbiriba [4]

[ZP] Mira lo que hago con mi magia especial
donde no había nada yo te monto un hospital
Con sólo un chasquido los peajes se irán
también los barracones si os gusta mi refrán

[TOTS] Superpastarruficatalunyimillonoso
És oportunista però ens fa saltar de “goçu”
si ho diu el Montilla és veritat però sona soso
[Montilla] Superpastarruficatalunyimillonoso

Danbiribiriri danbiriba [4]

[ZP] Y si queréis más cosas, aquí viene Chacón
[Chacón] construirem molts pisos i tots amb ascensor
per joves, per parelles i també per solterons
i si falta lloc jo comparteixo habitació

[TOTS] Superpastarruficatalunyimillonoso
És oportunista però ens fa saltar de “goçu”
si ho diu el Montilla és veritat però sona soso
[Montilla] Superpastarruficatalunyimillonoso

Danbiribiriri danbiriba [4]

[ZP] Superpastarruficatalunyimillonoso
te lleno de dinero y siempre salgo airoso
a quien no le guste lo tiraré al “poço”
Superpastarruficatalunyimillonoso

Danbiribiriri danbiriba [4]

[Soler] Superpastarruficatalunyimillonoso
Podria rebutjar-ho però no sé si goso
És molta pasta i quan la veig em poso
Superpastarruficatalunyimillonoso

Danbiribiriri danbiriba [4]

[TOTS] Superpastarruficatalunyimillonoso

♦ 25/10/2007 Caçadors de simbolets (franquistes)
Nova edició de “Caçadors de simbolets”. ZP i Montilla a la caça de sim-bolets franquistes (que s’han d’arrencar, no tallar, ja, ja). El més comú és el Plaquis habitatus franquistis, el més verinós l’Aguiluchus Capitanis Generalus, i, el més gros….. Samaranch!

♦ 25/10/2007 La simpatia del PSOE
La imatge de la setmana… Els morros pintats i recautxutats de ZP mirant el seu lamentable vídeo de la Z. Siguem seriosos, zizplau!

♦ 8/11/2007 El show de Montilla
Montilla a Nadal: “ja has parlat amb Zapatero com et vaig demanar? ja has aconseguit que Maleni dimiteixi?” Montilla hi veu cabòries ocultes… i és que Carod, Tura i Nadal li han colocat una càmara oculta. Montilla descobreix el pastís, vull dir, El show de Truman [Montilla], i el seu director ZP: “Tu vida transcurre en un inmenso plató, y no veas el éxito que tenemos, hasta ganamos a Gran Hermano.” Montilla: “pero y el tripartito? Y el Carmel?” ZP: “Ah sí, eso nos costó una pasta en efectos especiales…”

♦ 22/11/2007 Tribut a Eugenio
El President li ha agafat gustillu a l’humor. Va atavaiat tipus Eugenio. Sabes como se suicidan las ninfómanas? Cómo? Tirándose al tren. Tranquilos, que los retrasos y el caos lo vamos a solucionar en un periquete la Maleni y yo. Eh, que el AVE está a punto de llegar. No os riais. Es verdazzz!!!

♦ 31/1/2008 ZP promet ajudes econòmiques
ZP i Chacón fent un porta-a-porta recaptatori de vots a canvi d’unes perriquis (1.000 €) “sólo si me vota”. La resposta de la veïna és extraordinària “y por qué no me los da ahora que gobierna?. La dona no està gaire convençuda i ZP no estalvia en ofertes [ja el coneixeu]: “le doy a MI MADRE! Si gano le vendrá a limpiar todos los días”. La dona remuga però ZP és d’idees fixes “vamos, mamá, que más se sacrificó el abuelo” [l'afusellat durant la guerra civil, s'entén]

♦ 7/2/2008 ZP ven l’ànima
Visita sorpresa a ZP: Don Diablo que ve a cobrar el deute per haver-li venut la seva ànima. ZP s’hi nega: “Me va fatal, precisamente ahora estoy vendiendo mi alma a los votantes.” Ui, no era Don Diablo, era Mas…

♦ 21/2/2008 La inauguració de l’AVE
Maleni (y su pamela) i ZP inauguren (vull dir, entrada en funcionamiento) de l’AVE. El tren surt puntual i fora de la finestra, la Chacón, qué apañada, com corre, per donar-li al Jose el boli bic que s’ha deixat. I així fins a Atocha: Qué, necesitamos tensión, eh!

♦ 15/5/2008 El finançament
Castells i Montilla a cal Zapatero pel tema perrikis amb el magnífic article dʼEl País sota el braç, vull dir sota les ulleres, perquè Montilla li cita a ZP una frase que llegeix, i lʼaltre…. “sí, sí, ya te leí, pero qué queríais?” Oh, que fort, la reunió la interromp el conseller dʼeconomia andalús que ha vingut des de Sevilla a peu perquè diu que no té pasta per benzina!!!!! “No te apures, Presidente, bastante nos han dado ya los catalanes. Dales lo que te piden, y másˮ. I per acabar de minar la moral dels catalans, també apareix el fill del conseller fent que passa gana, però el pare és un valent entre els valents: “Ellos también tienen sus necesidades. Además, piensa que son una nación.”

♦ 14/3/2008 La infantesa de ZP, a prenent a “negociar”

♦ 19/6/2008 Atracament al Banc d’Espanya
- PSOcean’s eleven, o la patètica estratègia del govern espanyol de pillar pasta. Davant la crisi [ui, perdó, no es pot dir la paraula] la gran proposta de Solbes: “la única solución es robar el Banco de España…” A Clos li encanta: “como en Semen [sic] Eleven.” La banda està formada per ZP, Clos, Maleni, Chacón i Solbes. L’estètica del gag està currada, però vamos…

♦ 25/9/2008 L’interès per l’Estatut
[ZP] Estoy muy harto ya,
de este coñazo tan catalán
[Solbes] No quiero oir hablar
del rollo de la bi-la-tera-lidaaaad.
[ZP] Pedro ayúdame
[M. Teresa] Estos tíos me caen fatal.
[Montilla] Zetapéeeee
Donaʼns alguna cosa per presentar
i xulejar
Que ja nʼestic fins al monyo de suportar
Que em diguin conformista.
[M. Teresa] Oye, Montilla, deja de lloriquear
[ZP] Que plasta que estás
[Montilla] Doncs a aquest pas
Fareu president al Maaas

♦ 1/10/2009 Les filles de ZP
Les filles del Zapatero, gòtiques ells, han fet que son pare també es vesteixi amb aquests abillaments tan alegres.

♦ 14/1/2010 Zapatar a la UE
La irrupció de Zapatar i Chacón a la cimera europea té el seu què, però jo em quedo amb el duet Sarkozy-Merkel, són tan bons!

♦ 4/2/2010 Obama convida ZP
Zapatero a l’esmorzar-pregària d’Obama m’ha recordat a López Vázquez en plan “que vienen las suecas“, extraordinari. I molt innovadora la pregària, també, oh i tant “Aproyaré la ley de los mandamientos que apruebe Dios“

♦ 18/2/2010 La caiguda de la borsa
ZP al límit de l’abisme, provocant efectes immediats sobre l’IBEX35, p’abajo, clar. El més bo és que cada vegada que diu que prendrà alguna mesura, el marcador es dispara, p’abajo, clar.

♦ 29/4/2010 L’estatut commou ZP
Montilla i Mas van junts a veure ZP per allò de Bob l’Estatut… que no, que hi entro amb això del Bob…

♦ 8/4/2010 Pacto pacto
[ZP] Pacto, pacto, pacto, con quién pacto?
Pacto, pacto, pacto!
Con quién pacto, yo, a ver con quién
Con quién pacto, yo?
Ay, con los sindicatos?
[sindicalista] No, no
[ZP] Pues con la patronal.
[empresari] No, no!
[ZP] Pues en la oposición también me dicen que no!
[tots] Que no, que no y que no
Pacto, pacto, pacto, no habrá pacto,
Pacto, pacto, pacto
[ZP] Estás muy gruñón,
todo ese rollo de la pensión.
[sindicalista] Lo que queremos es creación
de puestos de trabajo,
subir la ocupación
que esto está bajo.
[tots] Que no, que no y que no
Pacto, pacto, pacto, no habrá pacto,
Pacto, pacto, pacto
[ZP] Y el empresario?
Acuerde algo conmigo, señor,
[empresari] Bájeme ya el IVA, por favor
[ZP] No lo pienso bajar
[empresari] pues yo no pienso pactar
que no y que no
[tots] Que no, que no y que no
Pacto, pacto, pacto, no habrá pacto,
Pacto, pacto, pacto

♦ 22/7/2010 Traducció simultània
Montilla i ZP parlen a través d’un intèrpret… serà que no parlen el mateix idioma? Al final, és clar, qui se’n cansa primer és l’intèrpret, que diu que ell a la mani del 10-J ho va entendre tot perfectament.

♦ 28/10/2010 La competència de Rubalcaba, que tot ho sap

♦ 22/12/2010 ZP sí que ho faria
L’abandonament de Montilla: ZP i Chacón conspiren per abandonar Montilla a la cuneta, rotllo “Ell mai no ho faria” Oh i tant! I no patiu que no estarà sol, hi ha en Maragall, en Saura, en Carod…

♦ 20/1/2011 Aquest ZP està molt viu
ZP catatònic després de les últimes enquestes del CIS… i els dels costats, Rubalcaba i Chacón, ja es veuen com a “hereus”

♦ 3/2/2011 Merkel fa inspecció
Martí Anglada dirigeix el gag en què Angela Merkel passa revista a les reformes espanyoles i sembla decantar-se clarament en favor de Rubalcaba front Zapatero.

♦ 14/4/2011 Josecristo
Ara que s’acosta Setmana Santa, podem reviure les últimes hores de Josecristo. Parlant amb Chacón li diu coses com: “Allá donde yo voy, no me puedes seguir”, “Antes de que cante el gallo me habrás negado 3 veces”.

♦ 22/9/2011 Crear impostos o vendre’s el coure

♦ 13/10/2011 Els remordiments de ZP
ZP se sincera amb Carme Chacón, se’l veu amoïnat: “Carme, he hecho algo mal durante estos años?” I ella es deixa anar: “Creerte la tregua de ETA, negar la crisis, decir que aprobarías el Estatuto de Catalunya, la reforma exprés de la Constitución…”

♦ 26/10/2011 Rubalcaba es veu guanyador malgrat les enquestes, però Chacón ja té el traspàs a punt i, malauradament, el botó per destruir el CIS també…

♦ 10/11/2011 ZP marginat
ZP en xandall i brutejant perillosament, està reclòs al seu despatx, perquè no el deixen fer cap míting!… fins que es munta un automíting amb maniquins i barretines!