Davant la difícil situació econòmica i per explicar les darreres iniciatives del govern, José Luis Rodríguez Zapatero, ha fet un important discurs al Grup Socialista que us transcric tot seguit.

INTERVENCIÓN DE JOSÉ LUIS RODRÍGUEZ ZAPATERO ANTE EL GRUPO SOCIALISTA
Senado, 9 de febrero de 2010

Quiero agradeceros el esfuerzo y el trabajo que venís realizando desde el inicio de esta legislatura. Es un trabajo que se ha traducido en la capacidad de llevar adelante la inmensa mayoría de las propuestas, de las iniciativas del Gobierno y por tanto del programa electoral con el que comparecimos ante los ciudadanos.

El Grupo está trabajando bien. Está trabajando con capacidad de diálogo político, con capacidad de sumar mayorías, y también con una gran unidad y con un respaldo permanente al Gobierno, que agradezco de manera singular.

Por tanto, Toño [José Antonio Alonso], cuenta con mi voto para renovar la confianza. No quiero hacer campaña, pero evidentemente creo que la dirección del grupo está haciendo una muy buena tarea y desde luego el Gobierno se siente muy satisfecho de la dirección del Grupo y de todos los compañeros y compañeras que integran el Grupo del Congreso y del Senado.

Bien, estamos en un inicio del periodo de sesiones, que va a coincidir con el ecuador de la legislatura. Debo recordar que estamos a dos meses de lo que fue la investidura y la conformación del Gobierno surgido de las elecciones del 2008. Y por tanto, estamos en un momento trascendente. Es un periodo decisivo para realizar nuestros objetivos políticos, económicos y sociales, siempre en defensa del interés general del país, y siempre con un alto grado de responsabilidad y de compromiso. Creo que todo el mundo conoce, y vosotros sabéis muy bien, igual que toda la sociedad española, que en este periodo que llevamos de legislatura hemos centrado nuestra acción de Gobierno en tres direcciones al mismo tiempo, en un periodo difícil, como bien sabemos.

En primer lugar, en combatir la crisis económica y sus efectos, fundamentalmente en el empleo. La crisis económica, que a nivel internacional es las más grave desde hace 80 años. En segundo lugar, en abordar la tarea de renovar el modelo de crecimiento económico de nuestro país. Y en tercer lugar, en defender los avances sociales y fortalecer nuestra protección social a corto y a largo plazo.

Esos son los tres objetivos, los tres frentes, las tres direcciones en las que venimos trabajando. Permitidme que os haga un breve resumen de qué iniciativas y qué propuestas venimos haciendo en cada una de esas tres direcciones. Son tres direcciones ambiciosas, con dificultades, y que exigen al Gobierno un trabajo muy intenso y permanente.

En primer lugar, para combatir la dura crisis económica y su efecto más negativo, que ha sido el incremento, el fuerte incremento del paro en nuestro país, he de recordar que el Gobierno puso en marcha un plan global conocido como el Plan E, que abordó fundamentalmente las siguientes cuestiones, y dio respuesta a los principales retos que la crisis económica provocaba en la situación de nuestro país. En primer lugar, sostener nuestro sistema financiero y los ahorros de todos los ciudadanos de nuestro país, al igual que hicieron todos los países occidentales, como consecuencia de la crisis profunda, del crack, que vivió el sistema financiero internacional.

Recordaréis que las medidas que de manera general se conocen como de apoyo al sistema financiero o a los bancos, en aquel momento supusieron críticas, críticas al Gobierno porque se decía que apoyaba los bancos, que inyectaba dinero a los bancos. Bien, hoy podemos decir, ya con la evolución de un cierto tiempo, que el Gobierno no ha inyectado ni un solo euro en el sistema financiero español, que el Gobierno ha respaldado los ahorros de los consumidores y la estabilidad de nuestro sistema financiero y no vamos  a tener un coste para el erario público; más bien vamos a tener algún beneficio para el erario público, porque en el respaldo, en el apoyo al sistema financiero, lógicamente percibimos de las entidades financieras por ese respaldo determinados ingresos.

Debo resaltar que, ahora que llevamos unos días hablando de fortalezas y debilidades de un país y de otro país, que el sistema financiero español ha respondido a la mayor crisis desde hace ochenta años como uno de los sistemas más sólidos y más fuertes de todos los países desarrollados. Que afortunadamente por nuestro buen sistema de supervisión y de regulación, y por la buena gestión de la gran mayoría de las entidades financieras, sobre todo las grandes entidades financieras, tenemos un sistema financiero sólido. No hay más que comprobar cómo ha evolucionado el mismo, que ha resistido frente a lo que ha pasado en muchos países, en los países más poderosos del mundo, donde se ha visto la quiebra de importantísimas entidades financieras con un enorme coste para el erario público a medio y a largo plazo, que nosotros desde luego no tenemos.

Y además, conscientes de que el sistema financiero está sometido al impacto de lo que ha sido la crisis, tenemos un plan para la reestructuración de aquellos sectores más débiles, de aquellas entidades financieras más débiles, que en todo caso no superan o están en el entorno del 10% de nuestro sistema financiero. Pero el mapa de bancos y entidades de crédito, antes de la crisis financiera y ahora, es prácticamente el mismo en nuestro país. Y esto ha pasado en muy pocos países.

Segundo, dentro del plan E pusimos en marcha un esfuerzo extraordinario de inversión, de estímulo, de inversión y de demanda desde el Presupuesto General del Estado. Ante la parálisis de la inversión privada como consecuencia del crack del sistema financiero y prácticamente la congelación del crédito, que fue, sin duda alguna, la repercusión más inmediata y que generó la grave crisis económica en la inmensa mayoría de los países del mundo.

He de recordar que ese Plan de Inversión extraordinaria alcanzó los 11.000 millones de euros, que ha permitido el mantenimiento de 500.000 empleos y de en torno a unas 15.000 pequeñas y medianas empresas que si no hubiera sido por la inversión pública en todo el territorio nacional hubieran tenido graves problemas, como otras han tenido que abandonar la actividad, especialmente en el sector de la construcción. Además, hemos permitido mantener un nivel de inversión y de modernización del país.

También en el Plan E pusimos en marcha planes industriales para apoyo a sectores decisivos de nuestra economía: sectores competitivos, exportadores. Recordaré el sector del automóvil que, gracias al Plan de Competitividad y de ayudas, ha podido mantener el horizonte de actividad de nuestras grandes factorías del automóvil en España, gracias al compromiso y al apoyo del sector público.

Pero sabíamos, y hemos vivido con dureza, sobre todo aquellos afectados, que el impacto de la crisis tenía, sobre todo, una consecuencia extraordinariamente negativa, como es el incremento del paro, la pérdida de puestos de trabajo que ha sido muy intensa en los dos últimos años, a pesar de que veníamos de unos años de fuerte creación de empleo.

No hemos sido ajenos al impacto social del incremento del paro y, por ello, hemos incrementado la protección por desempleo a través de una prestación extraordinaria, como conocéis, de 421 euros -hoy 426- durante seis meses para aquellos ciudadanos que ya no tenían la posibilidad de percibir, o bien la prestación contributiva, o bien la prestación asistencial por desempleo. De tal suerte que hoy estaremos cerca de una cobertura del 80% de protección al desempleo. Es la cobertura más amplia que hemos tenido como país y un esfuerzo de solidaridad del conjunto de la ciudadanía con quienes sufren la lacra del desempleo. Y también un testimonio del máximo esfuerzo, de compromiso por la cohesión social que el Gobierno puede hacer y que estamos en condiciones de realizar.

En segundo lugar: tarea de renovar el modelo de crecimiento económico. Esta tarea es urgente, pero ha sido siempre prioritaria para el Gobierno que presido. Lo fue desde que ganamos las elecciones en 2004, porque tomamos decisiones que se ejecutaron en la legislatura anterior. La primera, hacer un auténtico salto histórico en el esfuerzo de inversión en Investigación, Desarrollo e Innovación. Sólo daré un dato para recordar: en la legislatura del 2004 a 2008 dedicamos a la inversión en I+D+i 50.000 millones de euros, que fue todo lo que dedicó el Gobierno del PP en los 8 años que estuvo en el poder.

Y nada más llegar al Gobierno éramos conscientes del riesgo que existía con el exceso del sector inmobiliario. Por eso pusimos en marcha una Ley del Suelo, para frenar un modelo que había permitido un crecimiento absolutamente desorbitado, tanto en lo que afecta a la inversión, a la actividad económica, como a la construcción de viviendas en nuestro país. Es evidente, como todo el mundo puede conocer, que las viviendas planificadas en 2003, 2004… se ejecutan en 2005, en 2006, en 2007, y es evidente que el cambio y la corrección en el exceso del sector de la vivienda residencial y del sector inmobiliario empezó, precisamente, en 2007 fruto de las medidas que habíamos puesto en marcha.

Para renovar el modelo de crecimiento económico hemos puesto un plan que es la Estrategia de Economía Sostenible. Comparecí en el Congreso de los Diputados el 2 de diciembre para explicar la Estrategia de Economía Sostenible, cuyo objetivo central es -insisto- renovar el modelo de crecimiento económico. Hacer que nuestro país sea más competitivo, que dedique más esfuerzo global, es decir, de los agentes públicos y del sector privado, a la innovación, a la competitividad, para hacer nuestra economía más sostenible.

La Estrategia de Economía Sostenible incluye diversas acciones e iniciativas, propuestas y reformas. Quizá la más conocida es la Ley de Economía Sostenible, que en breve plazo será remitida al Congreso de los Diputados, que aborda diversos ámbitos de nuestra realidad económica y del funcionamiento y la eficacia del sector público para procurar la mejora de nuestra competitividad y de nuestra innovación.

Dentro de la estrategia de Economía Sostenible, y tal como expliqué en el Congreso el 2 de diciembre y posteriormente el 30 de diciembre en mi convocatoria ante los medios como consecuencia del fin del periodo de sesiones, incluíamos otro grupo importante de reformas. De reformas que han de actuar en este momento de manera singular. ¿Por qué?, porque es el momento en el que estamos en el tránsito desde la recesión a la recuperación económica. Es donde van a surtir más efecto para ayudar y contribuir a que la recuperación económica sea sólida, tal como esperamos se produzca en este año 2010.

En el Parlamento expresé nuestro compromiso con un plan del reducción del déficit, un Plan de Austeridad que el Gobierno ha presentado para garantizar la sostenibilidad de nuestras cuentas públicas, que es riguroso, que vamos a cumplir, y en el que la colaboración de todas las administraciones públicas es imprescindible, porque, como bien conocemos, el gasto público en nuestro país está fuertemente descentralizado entre el Gobierno, Comunidades Autónomas y Ayuntamientos.

Ese plan de reducción del déficit, déficit en el que hemos incurrido, que es alto y que es consecuencia de la lucha contra la crisis económica y del amplio esfuerzo de protección social por los efectos de esa crisis –singularmente del desempleo-, ese plan de reducción del déficit debe, insisto, tener el respaldo de todas las administraciones públicas.

Pero, os diré, también tenemos ideas claras de qué vamos a recortar y qué no vamos a recortar. No se va a reducir ni una de las prestaciones sociales y ni una de las políticas sociales que hemos puesto en marcha para mejorar la cohesión de este país. No se va a reducir el esfuerzo que hemos conseguido incrementando la inversión en investigación, desarrollo e innovación, porque es capital para acelerar la renovación de nuestro modelo productivo. Y no se va a reducir la ayuda al desarrollo, porque aunque nosotros tengamos dificultades, y las tenemos, hay muchos países de la Tierra y muchos seres humanos que tienen dificultades sencillamente de subsistencia y nosotros somos un proyecto que desea que a España se la reconozca en el mundo por su compromiso con los más débiles, los más necesitados.

Por tanto, vamos a hacer un plan de reducción del déficit, que ha empezado ya incorporando una reducción de 5.000 millones de gasto para este año, además de la que se había contemplado en los Presupuestos que aprobó el Parlamento. Pero también, como nos comprometimos ante el Parlamento, hemos puesto en marcha un proceso de Diálogo Social para lograr una reforma del mercado de trabajo. Una reforma del mercado de trabajo que ayude a crear empleo cuando la recuperación económica tenga vigor y, además, que aborde a fondo el problema capital de nuestro mercado de trabajo que, como conocemos, es la excesiva precariedad, el excesivo número de trabajadores –buena parte de ellos jóvenes- que tienen contratos temporales. Esto es, sin duda alguna, un condicionante serio para el futuro de nuestro país, porque una economía que funcione bien, unas empresas que funcionen bien y un país que pueda lograr más metas en la cohesión social, necesita más trabajadores con estabilidad en el empleo, necesita más trabajadores con estímulo de vinculación a la empresa, con más ganas de formarse, con más expectativas… y eso se llama, en gran medida, trabajo y contrato indefinido. Este es el gran reto de la reforma laboral.

Como sabéis, cumpliendo con el compromiso establecido en el parlamento, el pasado viernes el Gobierno conoció y trasladó a empresarios y sindicatos un documento para la reforma del mercado de trabajo. Cuestión esencial de la que venimos hablando durante años y años en nuestro país. Es un documento en el que se contienen y abordan los problemas fundamentales de nuestro mercado de trabajo y en el que se comprometen acciones ante los agentes sociales que puedan aliviar y contribuir a la creación de empleo.

Ese documento contiene la propuesta a empresarios y sindicatos de un plan urgente en  favor del empleo de los jóvenes con menor cualificación, que son los que han sufrido más duramente la crisis económica; contiene una propuesta a dialogar para reducir la temporalidad en nuestro mercado laboral e incrementar la contratación indefinida, facilitando a las empresas este objetivo, pero sin renunciar y sin menoscabar los derechos de los trabajadores; contiene propuestas para promover la flexibilidad interna en las empresas, contiene propuestas para adoptar fórmulas como las que existen en otros países de reducir jornada como alternativa a la hipótesis más drástica del desempleo. Contiene propuestas para reformar la contratación a tiempo parcial y para cubrir una laguna que tenemos en nuestro mercado de trabajo: que aproximadamente tiene la mitad de contratación a tiempo parcial que la media de los países europeos. Y contiene políticas en relación con la igualdad entre hombres y mujeres, y la aplicación de la Ley de Igualdad en el ámbito del mercado laboral, dar un impulso fuerte a todos los objetivos que la Ley de Igualdad se marcó.

El documento es denso de contenido, es un documento que aborda a fondo la situación de nuestro mercado laboral y que pone en pie cuáles han de ser las líneas de reforma de ese mercado laboral. Se ha dicho, por aquellos que les gusta la mano dura, que ésta era una reforma o un documento light o blando. No, compañeras y compañeros, es un documento pacífico, es un documento para la concertación, es un documento para el diálogo, es un documento para el acuerdo social, porque esa es nuestra manera de entender cómo se gobierna la economía y cómo se gobierna la participación de empresarios y sindicatos  en nuestro país. No es duro, no es blando, es pacífico y para la concertación y desde aquí deseo, deseo, que esa concertación sea una realidad.

Sabéis que preservar la paz social en este periodo de dura crisis económica ha sido un objetivo fundamental del Gobierno y, sólo se consiguen acuerdos sociales que tienen un valor añadido a las expectativas de la economía y de la confianza en nuestro país, si se trabaja por preservar esa paz social como hemos hecho en este periodo.

Por cierto, desde aquí quiero felicitar a empresarios y sindicatos por el acuerdo sobre la evolución salarial en los próximos 3 años y la flexibilidad en torno a las retribuciones que han alcanzado. Es una buenísima noticia, creo que da estabilidad, seguridad y confianza a empresarios y trabajadores y ayudará seriamente a la recuperación económica. Ese es el camino, el camino de la recuperación, el camino del encuentro, el camino del diálogo.

Por ello, el Gobierno considera que los mejores aliados para la recuperación económica son los acuerdos sociales, entre empresarios y trabajadores. Y por ello, vamos a trabajar, de manera especial, por lograr ese acuerdo en el ámbito de la reforma laboral.

Dentro de la Estrategia de Economía Sostenible, a corto y largo plazo, anuncié que el Gobierno presentaría, porque además así se lo ha requerido el Parlamento, una propuesta sobre el futuro de nuestro sistema de protección social, sobre el futuro de nuestro sistema de pensiones. Así lo hemos hecho, luego haré alguna referencia más en profundidad, pero debo decir que es una propuesta para el diálogo y la discusión en el Pacto de Toledo, como hemos venido haciendo en nuestro país. Y que, por tanto, es una propuesta para el acuerdo, para el acuerdo con las fuerzas políticas, para el acuerdo con empresarios y sindicatos.

Es una propuesta para un gran consenso nacional en torno a nuestro sistema de pensiones y su futuro, que es sólido, estable, que ha permitido mejorar, poco a poco, las pensiones de nuestros jubilados y que queremos que  siga, no hoy, no dentro de 10, 15 o 20, sino de 25 y de 30 años, permitiendo garantizar esa solvencia, esa solidez, y lo que más nos importa como proyecto socialista: que podamos seguir haciendo año tras año, como hemos hecho hasta aquí, la mejora de las pensiones mínimas, que las hemos incrementado en más de un 30% en estos 4 años porque en nuestro país, ha habido, sigue habiendo y todavía habrá un tiempo donde las pensiones mínimas son muy bajas porque las bases de cotización han sido muy bajas, porque veníamos de un país muy pobre.

Y lo que interesa, como proyecto político y como cohesión de país, es un esfuerzo de solidaridad, también en el sistema de protección social. Esto es lo que estamos haciendo para renovar el modelo  de crecimiento y alguna cosa más que pondremos en marcha inmediatamente como conocéis, como la Ley de Ciencia. Un nueva ley para renovar el marco de la I+D+i que es un factor capital, decisivo para ese crecimiento económico sólido y sostenible.

Por tanto, el Plan E para la lucha contra la gravedad, la urgencia de la crisis económica. Dos, Estrategia de Economía Sostenible, con todas estas iniciativas, de manera singular la Ley de Economía Sostenible y el diálogo social que dará sus frutos. Y tres, en este periodo hemos defendido los avances sociales, la cohesión social, la protección social.

Mirad un proyecto político socialdemócrata, progresista y el proyecto que represento, gracias a vuestra confianza, se debe caracterizar por tener la capacidad de redistribuir, de ser equitativo en avances sociales cuando las cosas van bien, como hicimos en la legislatura pasada, pero de mantener las conquistas sociales cuando las cosas no van tan bien y presentan serias dificultades. ¿Sabéis por qué? Porque la salida de esta crisis, que vamos a salir, lo que no puede ser es que se altere nuestro modelo social, que se perjudique el Estado del Bienestar y que la protección social y las políticas sociales salgan menoscabadas.

Sí, la crisis obliga, está obligando y obligará a serios esfuerzos, a sacrificios de todos, pero para el proyecto que represento debemos intentar que aquellos que menos posibilidades tienen y que más dificultades pasan sean los que menos sacrificios tenga que realizar en estos periodos. Y que las expectativas en favor de la igualdad de oportunidades, de la cohesión, se mantengan en nuestra sociedad como una gran seña de identidad colectiva.

Nos comprometimos y estamos manteniendo las políticas sociales, lo sabéis bien porque sois protagonistas de la aprobación de los presupuestos. En las grandes áreas en las que hemos logrado avances sociales, nuevos derechos y nuevas prestaciones en este periodo, como la educación con el incremento sustancial de las becas, con la puesta en marcha de la Ley de Dependencia, con las medidas en favor de las ayudas al nacimiento o de la renta de emancipación. Y además, como antes decía, hemos hecho un esfuerzo para mejorar la protección por desempleo, con esa prestación de 6 meses. Hoy os puedo anunciar que el próximo viernes, el Consejo de ministros va a prorrogar, por un periodo de 6 meses, esa prestación extraordinaria de 426 euros por desempleo. Y de la que podrán beneficiarse aquellos que, a la entrada en vigor, ya no tengan la posibilidad de la prestación contributiva o asistencial. Hasta ahora esta prestación está beneficiando, es una ayuda a las familias a más de 300.000 personas que han perdido la prestación contributiva o asistencial que ya no tiene derecho.

Y con la prórroga vamos a incorporar a otras 200.000 personas que pueden encontrarse en esa situación según nuestra estimación. Merece la pena hacer ese esfuerzo social. Merece la pena hacer ese esfuerzo de cohesión de nuestra sociedad. Y merece la pena que digamos –porque así lo sentimos- que en la medida de nuestras posibilidades los ciudadanos que han perdido su empleo o que han perdido su prestación van a tener –hasta donde podamos- al Gobierno y a los poderes públicos de su lado, apoyándoles. Merece la pena.

Decía que la defensa de la protección social, de la cohesión social, de las políticas sociales y de las conquistas ha sido un compromiso y un objetivo que estamos llevando a cabo. Pero permitidme que os haga una reflexión con un poco más de perspectiva. El desarrollo de los nuevos derechos sociales, de las políticas sociales que hemos incorporado en la legislatura del 2004 hasta aquí, responden a un hilo conductor; responden a un mismo reto que tiene la sociedad española: es un reto demográfico, de nuestro futuro y de lo que ha sido nuestro pasado. Un reto demográfico por el progresivo envejecimiento gracias a la elevación de las expectativas del nivel de vida. Y un reto demográfico por un problema estructural de la sociedad española, que es la falta, la dificultad, de que las mujeres se incorporen al mercado de trabajo, que ha sido una gran laguna en nuestro país.

Todas las políticas sociales, todos los derechos que pusimos en marcha desde 2004 –y esto está en los debates de nuestro programa electoral- responden a ese desafío demográfico. Por un lado, resolver ese gap de incorporación de la mujer al mercado de trabajo y a la vida digna. Y, por otro, afrontar el envejecimiento de nuestra población.

Por ello, hemos hecho un gran esfuerzo en la educación infantil -de 0 a 3 años ahora y de 3 a 6 años en la legislatura pasada- porque sin educación infantil es muy difícil la conciliación de la vida laboral y familiar.

Por eso instauramos la prestación por nacimiento de 2.500 euros, para ayudar a fomentar la tasa de natalidad en nuestro país, que es una exigencia por nuestra evolución demográfica.

Por eso, en la Ley de Igualdad, para facilitar conciliación de vida laboral y vida familiar y ganar ese equilibrio de la participación de las mujeres en el mercado laboral, instauramos mejoras en el permiso de maternidad y pusimos en marcha por primera vez el permiso de paternidad.

Por eso pusimos en marcha la Renta de Emancipación para los jóvenes  a través de una ayuda al alquiler. Porque es imprescindible también para tener un horizonte de perspectiva vital, poder tener ayudas a la emancipación, ayudas a la vivienda. Y, por cierto, es un programa que ha contado con un clarísimo éxito, que beneficia a miles de jóvenes en nuestro país.

Y por eso, por nuestro análisis y nuestra decisión de afrontar los retos demográficos de nuestro país, pusimos en marcha la Ley de Dependencia. Porque si queremos ser un país con altos niveles de protección social, un país digno con nosotros mismos, tenemos que tener en cuenta a aquellas personas que -en la mayoría de las ocasiones por razón de su edad- tienen graves dificultades para valerse por sí mismas.

La Ley de la Dependencia está hoy ya ayudando a 500.000 personas en nuestro país -por cierto, el 70% de ellas son mujeres- de más de 65 años. Fijaos el reto demográfico que tenemos ya hoy. Esta ley, además de haber creado 110.000 empleos, está permitiendo también mejorar la renta de aquellas familias –casi todas familias con rentas bajas, familias muy humildes- para afrontar el reto de la dependencia.

En definitiva, nuestras políticas sociales, nuestros nuevos derechos sociales -eso que a algunos les parece despilfarro y gasto inútil- responden al problema fundamental de la evolución de nuestro país, a uno de los problemas fundamentales, que es la baja tasa de natalidad, el problema demográfico y la necesidad de incorporar cada vez más mujeres al mercado de trabajo. O lo que es lo mismo, que tengan posibilidades reales, en la práctica, de incorporarse al mercado de trabajo porque saben que tienen ayudas para la educación infantil, ante el nacimiento de un hijo o ante lo que es la evolución de otro familiar en una situación de dependencia.

Era necesario explicar esto, porque hemos oído tantas veces que las medidas sociales estaban improvisadas o que respondían a circunstancias que no tenían nada que ver. Vuelvo a reiterar a qué responden; y responden a lo que han hecho los países más avanzados para fortalecer su sistema de protección social, para afrontar los retos demográficos, que es favorecer la igualdad de oportunidades con ayudas para la incorporación al mercado laboral de las mujeres, la conciliación de la vida laboral y familiar, y atender a la población que por edad tienen más dificultades y las dificultades que eso provoca en las familias en esas circunstancias.

Y como nos preocupa la protección social hoy y mañana, y porque hemos puesto en pie en la etapa de los 80 un sistema público de pensiones contributivo, de reparto,  solidario que ha demostrado su fortaleza y su solvencia hasta ahora. Y porque nos preocupa la protección social, porque somos garantes de un buen sistema de pensiones y queremos mejores pensiones cada día, queremos y hemos hecho una propuesta para que el Pacto de Toledo afronte aquello que nosotros debemos a la generación que tenga que administrar este país en el 2025, en el 2030. Al igual que nosotros debemos reconocer a quienes en los años 80, pusieron la reformas y los mecanismos necesarios y suficientes para que hoy podamos tener un sistemas de pensiones sólido, que genere superávit aún en una época de crisis como la que tenemos, y que cuenta con un Fondo de Reserva de 60.000 millones, que en los próximos días o semanas será de 62.000 millones de euros.

Hagamos ese debate, hagámoslo para el consenso, en interés del país, pensando en el futuro de los que hoy están en una edad media de trabajar. Hagámoslo pensando, como decía el Ministro de Fomento, pensando en los hijos de los trabajadores y hagámoslo pensando en que si nuestro compromiso político es que las pensiones en el 2025, sigan siendo pensiones que avancen y podamos seguir mejorando las pensiones mínimas.

Mirad, la ecuación  es muy sencilla. Cuando se habla a veces, que hablan algunos, de la quiebra de la Seguridad Social, esto es sencillamente imposible. Tenemos un sistema como sabéis de reparto, tenemos un sistema por el cual el 10% del PIB, más o menos, que supone el pago de las pensiones al año, es fruto de los ingreso en torno al 10% del PIB. Ahora bien, con nuestra evolución demográfica y la mejora de las pensiones, dentro de 25 o 30 años lo previsible es que el gasto en pensiones sea una cifra más elevada que ese 10% del PIB, con lo cual tendremos que tomar medidas hoy, porque nadie pretenderá, supongo, que incrementemos las cotizaciones sociales para afrontar ese reto.

Nosotros tenemos que tomar otras medidas razonables, sensatas, progresivas y por acuerdo que nos permitan tener la misma solvencia que hoy tiene el sistema de Seguridad Social, la misma tranquilidad que hoy tiene todos los pensionistas y los que vayan a ser pensionistas en los próximos años, en cuento a sus pensiones. Que la tengan, que la tengamos en 2025, en 2030, para seguir mejorando nuestras pensiones.

El debate puede ser y debe ser racional, sabiendo algo que al Gobierno le da una enorme tranquilidad: esta no es un propuesta  para esta etapa, no es una propuesta que se deba a ninguna urgencia ni requerimiento político y menos electoral, como es evidente. No, es una propuesta para que tengamos la suficiente tranquilidad. Planifiquemos bien la protección social de nuestro sistema de pensiones de aquí a 2025-2030. Y espero que ese debate concluya en un gran acuerdo: Agradezco,  porque sé que va ser así, la disponibilidad de los Grupos Parlamentarios por lo que hay en juego. Y también confío en que tendremos esa misma disponibilidad por parte de sindicatos y empresarios.

Compañeras y compañeros, deseo trasladaros algunas de  las ideas, algunas de las realidades de lo que es hoy nuestro país. Ahora que tenemos cada día un debate sobre nuestra fortaleza, nuestra confianza, nuestro futuro inmediato en términos económicos, me parece conveniente que hagamos alguna reflexión al respecto, para que tengamos seguridad como tiene el Gobierno, de nuestras posibilidades de futuro. Para que tengamos seguridad, como la sociedad española desea tener, a pesar de esta grave crisis económica.

Porque, sí, tenemos una grave crisis económica, pero tenemos el PIB más alto de la historia de nuestro país, un producto un 13% superior que en el año 2003. Somos un país que tiene más riqueza nacional. Sí, tenemos un grave crisis económica, pero la renta per capita se ha incrementado un 23% desde 2003 y, por primera vez se ha situado en la media europea. Sí, tenemos una  cifra alta de paro y se ha generado mucho desempleo. Este es el principal problema, la principal responsabilidad, pero tenemos la más alta protección por desempleo de la historia de España para la cohesión social.

Sí, tenemos una grave crisis económica, pero la dotación de capital público por habitante supone ya el 93% de la media europea. Hemos dado un gran salto en los últimos 5 años, a pesar del incremento de la población, porque somos el país que más ha invertido en infraestructuras y esto nos da solidez para la recuperación económica. Sí, tenemos una grave crisis económica, pero, desde 2004,  España es el segundo país de la UE que más ha invertido en I+D+i y el segundo país de la UE en ese periodo que más ha incrementado el número de patentes y somos hoy la novena potencia mundial en producción científica.

Sí, aún queda un largo camino por recorrer para la Innovación, la Investigación y el Desarrollo. Hemos llegado a la media europea en inversión pública, pero aún tenemos que hacer un gran esfuerzo de inversión privada en I+D+i. Sí,  tenemos una grave crisis económica, pero a pesar de  eso, no hemos perdido competitividad en el escenario internacional de nuestra economía, porque mantenemos la cuota de mercados, a pesar del crecimiento de los países emergentes. Sí, tenemos una grave crisis económica que ha originado un alto déficit público, el más alto de nuestra historia; por ello hemos presentado un plan para reducirlo, pero no debemos olvidar que nuestra deuda pública, en relación con el Producto Interior Bruto, está 20 puntos por debajo de la media de la Unión Europea, y que la solvencia y fortaleza de nuestro país es evidente.

Tenemos una grave crisis económica, incluso estos últimos días ha habido movimientos que generaron una gran preocupación en el mercado de valores, en la Bolsa. Hoy hemos conocido que parece que, en efecto, hay movimientos especulativos. La cuestión será cómo hay que abordar estos movimientos especulativos en un proceso en el que estamos de reforma del sistema financiero, después de lo que ha originado en las economías mundiales.

Pero, a pesar de que el otro día vivimos esa caída fuerte de la Bolsa, parece que no se recuerda que durante 2009 la Bolsa española, el mercado de valores español, subió el 28%, más que Francia, Alemania, Italia, Inglaterra  y EE.UU. Y es normal que haya un reajuste, que suele tender al equilibrio, porque en 2009 habíamos sido la que más estábamos subiendo, y ahora estamos reequilibrando a una subida parecida a la de los mayores países europeos. ¿Qué quiero decir con esto?: quiero decir que pongamos un poco de perspectiva a las cosas, de solidez, de reflexión. Estoy plenamente convencido de que la recuperación de la economía española va a ser sólida y que la vamos a llevar a cabo de manera conjunta, con empresarios, con sindicatos, con las fuerzas políticas que quieran colaborar, a las que el Gobierno, desde luego, ofrecerá el máximo diálogo, entendimiento, para todos los planes y leyes que tenemos en el Parlamento.

Estoy convencido de que vamos a ganar la recuperación económica, la fortaleza de nuestro país, con las iniciativas y reformas que tenemos en marcha. Que lo vamos a hacer preservando la cohesión social, la paz social; multiplicando las capacidades de innovación y de crecimiento; modificando las reglas, aquellas reglas que han perjudicado seriamente a la estabilidad económica. Y estoy convencido de que esa tarea la vamos a hacer con la máxima responsabilidad, asumiendo la responsabilidad, que nunca hemos eludido, de la situación difícil de la economía. Pero, con la certidumbre ante la ciudadanía española, de que llevando adelante estos planes y reformas vamos a ver la recuperación económica este año 2010 y esperemos, cuanto antes, la recuperación del empleo.

Por tanto, responsabilidad, pero también tenacidad, trabajo y temple. Gobernar un país en una circunstancia difícil exige la apelación al esfuerzo colectivo, que empieza por el Gobierno, el sentido de la responsabilidad, que empieza por el Gobierno, el concurso de todos y, por supuesto, un horizonte, un rumbo, que tenemos para España.

Sé que el Grupo Parlamentario va a aportar toda esa tenacidad, ese sentido de la responsabilidad, ese temple y ese trabajo, porque somos un Grupo que responde a un proyecto fuerte, sólido, que tiene un gran apoyo de los ciudadanos, que sabe prestar servicios a España en los momentos fáciles y difíciles, como éste, y que, por supuesto, va a mantener vivo su compromiso con sus señas de identidad. Nuestras señas de identidad son la de ser un  proyecto modernizador y comprometido socialmente y la de ser un proyecto orgulloso de nuestro país; la de ser un proyecto que defiende a España, que defiende a los españoles, lo que han sido capaces de hacer, lo que pueden hacer y la confianza como sociedad que tienen en sí mismos; y que lo hace en todos los ámbitos, y que desea que todos los españoles y todos los responsables políticos lo hagan también, lo hagan también, seriamente. Y que podamos tener debates, podamos tener diálogo, con la perspectiva en el largo plazo, en el interés general, y no a corto plazo, porque sabemos que esos movimientos casi nunca producen resultado.

Compañeras y compañeros, soy optimista, no porque ignore las dificultades que tenemos sino porque tengo confianza en este país, en sus ciudadanos, en su capacidad de esfuerzo y compromiso y porque tengo confianza en vosotros y en el proyecto que representamos. Por eso soy optimista.

Gracias.

Avui el tema central del diari està molt clar: la difícil situació per la que travessa l’economia espanyola. Però per mantenir l’ordre habitual començo amb algunes reflexions i notícies sobre la política catalana.

Començo per recomanar-vos que llegiu la intervenció del president Montilla davant del grup de diputats i senadors del PSC a les Corts generals, la crònica de José Rico sobre aquest acte i l’entrevista a José Zaragoza que li fan Carles Cols i David Miró a El Periódico de Catalunya. Per cert, Juan Varela, habitualment molt ben informat, explica en el seu bloc que a partir de la setmana vinent El Periódico de Catalunya canvia de director i Enric Hernández prendrà el relleu de Rafael Nadal. Els desitjo molta sort a tots dos!

Aquesta setmana el Govern de Catalunya ha aprovat els projectes de llei sobre l’organització veguerial de Catalunya i de creació de l’Àrea metropolitana de Barcelona. Podeu llegir la informació al respecte en les cròniques de Jaume V. Aroca (àrea metropolitana) i Miquel Noguer (vegueries). No us perdeu l’article de Laia Bonet “Contra la crisi, més territori” en el que justifica l’oportunitat i el plantejament d’ambdós projectes.

Dimecres passat, el govern de Catalunya va signar amb la Federació de Municipis de Catalunya i l’Associació catalana de Municipis i Comarques un Acord sobre els plans d’ocupació locals que donaran feina a 25.000 aturats. Llegiu al respecte la crònica d’Antoni Fuentes a El Periódico de Catalunya “Els 25.000 contractes del ‘pla Montilla’ prioritzen els joves”. També us interessarà l’article de Joan Majó “¿Cataluña país industrial?” i la crònica d’Ariadna Trillas a El País “Nissan retira el ERE de Zona franca por el repunte de la producción”.

Aquesta setmana només us recomano un article sobre l’encaix de Catalunya i Espanya, però no us el podeu perdre, es tracta de l’article d’Antonio García Santesmases “Zapatero, Leguina y Laporta”. Sobre la polèmica creada pel projecte de llei del cinema us convido a llegir els articles d’Eulàlia Solé “Cine en catalán” i Joan B. Culla “Cine y manipulación”.

Sobre l’enrenou a Reagrupament, el partit de Joan Carretero, us convido a llegir l’article d’Anna Serrano “Dos dies en la família”. També m’ha interessat l’article de Glòria Planas “Dret a decidir” en el que critica l’utilització que fa CiU d’aquest concepte. I com sempre un acudit de Ferreres m’ha fet somriure. El trobareu aquí sota.

Ara entro en la matèria que de fet dóna el títol a l’anotació d’avui: la situació de l’economia espanyola. Abans de centrar-me en les novetats de la setmana, us proporciono un enllaç al document del Programa de Estabilidad 2009-2013 presentat pel govern espanyola la setmana passada. Us adverteixo que l’arxiu pesa molt.

Aquesta setmana s’han anat encadenant una colla d’esdeveniments que l’han convertit probablement en la pitjor setmana per José Luis Rodríguez Zapatero des de que va arribar al govern l’any 2004. La reacció davant d’algunes propostes de reforma, alguns errors de comunicació en presentar-les, la retirada d’un element concret del document enviat a Brusel·les amb les línies d’actuació que el govern pensa emprendre, l’increment de l’atur registrat, l’eco dels debats en el marc del World Economic Forum celebrat com cada any a Davos, l’encariment del deute extern espanyol a causa d’una valoració més alta del risc que representa i la repercussió en els mercats financers i en la borsa espanyola d’aquests fets, han causat una lògica alarma.

Podeu llegir al respecte la crònica de Manel Pérez a La Vanguardia “La semana que cambió a Zapatero”, l’editorial de La Vanguardia “La agenda marcada por Davos“, els articles de Xavier Vives –de qui he manllevat el títol d’aquesta entrada en el meu bloc– “Alarma y reformas”, Xavier Vidal-Folch “La caída de Saulo”, Lalo Agustina “La desconfianza se ceba en España, encarece la deuda y castiga a la bolsa”, Fernando Vallespín “La mirada de los otros”, José Luis Leal “Un toque de histeria” (denunciant l’exageració d’alguns però reclamant una actuació decidida i urgent), l’editorial d’El País “No más retrasos“, els articles de Joaquín Estefanía “Día de la marmota”, Anton Costas “Sin palanca de cambio, aceite ni gasolina” i Angel Laborda “La toma de decisiones no puede esperar”.

Particularment, m’ha interessat molt la entrevista a Robert Tornabell que li va fer Víctor-M. Amela a La Contra de La Vanguardia. Fins al punt que m’he comprat el llibre de Robert Tornabell “El día después de la crisis” publicat recentment per l’editorial Ariel del grup Planeta en la seva col·lecció Noema.

Per aprofundir en el debat sobre la futura reforma del sistema de pensions us recomano que llegiu el document presentat pel govern al Pacte de Toledo. I recordar una i altra vegada que el govern, en presentar aquest document, està complint amb un acord del Congrés i del Senat i que les decisions al respecte s’han de prendre per consens en el marc del Pacte de Toledo, i que la decisió d’ampliar l’edat de jubilació en cap cas afectaria als nascuts abans de 1959. Podeu llegir al respecte, defensant posicions diferents, els articles de Joaquín Estefanía “La pensión de Bibiana Aído”, Carles Boix “Jubilar-se als 67″, Vicenç Navarro “Una vez más las pensiones”, Luis Recuenco “Retrasar la edad de jubilación”, Josep María Rañé en el seu bloc “La reforma de les pensions i la seva gestió”, Antonio Papell “Gran malentès” i la crònica de David Portabella a l’Avui “Botín fa costat a la reforma laboral i de pensions de ZP”.

Un dels altres grans temes de debat és el que es refereix a la reforma laboral. En aquests moments ningú no nega la urgència d’introduir algunes reformes que permetin que en un moment baix del cicle econòmic les empreses puguin ajustar-s’hi sense necessitat d’extingir definitivament molts contractes de treball, que s’incentivi la contractació indefinida i que s’obri el mercat laboral als joves. Al respecte us convido a llegir el document presentat pel govern als agents socials, i els articles d’El País “El gobierno centra la reforma en los jóvenes y la contratación indefinida“, Lucía Abellán “El gobierno penalizará a las empresas que abusen de la contratación temporal”, Mar Díaz-Varela “El gobierno propone una reforma laboral de baja intensidad”, Amparo Estrada “El coste del despido está en el fondo del debate” i M. V. Gómez “Sindicatos y empresarios se muestran abiertos a negociar”. El cert és que mai no he sentit dir que una reforma arriba en el millor moment, però ara cal introduir-la. I recordar que els atacs dels partits del centre-dreta, PP i CiU, insisteixen a dir que és una reforma tèbia (light, ha dit Artur Mas), indicant que tindrien menys mirament en el moment de revisar drets socials i laborals.

Ahir vàrem celebrar un molt interessant debat en el PSC, obert als mitjans de comunicació, sobre aquestes qüestions amb el Ministre de Treball i Immigració (la foto que obre aquest paràgraf correspon a aquest acte). Us ofereixo en primícia les notes de Celestino Corbacho amb les que va preparar la seva intervenció i us convido a llegir la crònica d’Ariadna Trillas a El País.

La difícil situació econòmica està erosionant el govern Zapatero i la pròpia valoració del president, i reclamaria un gran acord amb l’oposició, enormement dificultat per l’actitud del PP i la seva manca absoluta de propostes. Sobre tot això podeu llegir els articles de José Luis de Zárraga “La escalera”, Félix Monteira “Plan de ajuste duro con un gobierno en el aire”, Javier Pérez Royo “Crisis política”, Fernando Garea “El PSOE acelera su caída” (comentant l’enquesta publicada avui pel diari El País que indica un avantatge de 5,9 punts del PP sobre el PSOE, tot i que Rajoy segueix amb una valoració pitjor que la de Zapatero), i Gonzalo López Alba “Recreando a Gulliver” (que descriu a un Zapatero lligat d’una banda per la necessitat de mantenir la confiança del seu electorat i per una altra per la necessitat d’introduir reformes que són rebutjades pels electors socialistes).

La situació econòmica espanyola s’ha volgut assimilar de forma interessada a la encara més difícil situació per la que travessa Grècia, això explica alguns atacs dels mercats i aixeca la sospita sobre si el veritable objectiu de tot plegat és afeblir l’euro. Podeu llegir al respecte els articles de Manuel Estapé Tous “El BCE evita hablar de España al referirse a los problemas de Grecia”, Kenneth Rogoff “¿Puede Grecia evitar el león?” i Carlos Elordi “El problema no és Espanya, sinó l’euro”.

Altres aspectes de l’actualitat política espanyola estan recollits en l’article de Carlos E. Cué “El PP le paga el abogado a Luis Bárcenas en el ‘caso Gürtel’”, l’entrevista a Angeles González-Sinde que li fa Peio H. Riaño a Público, els articles d’Antonio Papell “L’empipadora energia nuclear”, Lluís Bassets “Vic desde Davos”, Antonio Izquierdo “Vecinos con derechos”, Manuel Rico “Entonces, Mariano, ¿cabía o no John Felipe en España?”, l’editorial d’El País “Blanco recupera el control” (sobre el tema dels controladors aeris), els articles de Manuel Altozano “El Tribunal de Cuentas investiga la frustrada medalla a Aznar” (segons sembla el govern espanyol del PP va pagar més de dos milions d’euros a un lobby dels Estats Units per aconseguir que li donessin a José Maria Aznar la Medalla d’Or del Congrés nordamericà), Gran Wyoming “La crisis como excusa” (denunciant la tendència del PP a aprofitar la crisi no solament per erosionar el govern sinó per reduir els drets socials i laborals), i l’entrevista a Francesc Antich que li fa Andreu Manresa a El País, amb motiu de la decisió del president balear d’expulsar Unió Mallorquina del govern a causa de la implicació de diversos càrrecs d’aquest partit en casos de corrupció.

Sobre la política internacional espanyola us convido a llegir els articles de Tahar ben Jelloun “España, entre Argelia y Marruecos”, José Andrés Torres Mora “Con los pies en el suelo” (sobre la hipocresia del PP en aquesta matèria) i la intervenció de José Luis Rodríguez Zapatero en la jornada nacional d’oració dels Estats Units.

La decisió del president Obama de no viatjar a Europa amb motiu d’una cimera transatlàntica ha posat el dit a la nafra d’una Europa desconcertada i desunida. Llegiu al respecte els articles de Lluís Bassets “Obama pone en evidencia a Europa”, Francisco G. Basterra “El bumerán europeo” i Rafael Vilasanjuán “No res per oferir”.

Sobre temes internacionals us recomano quatre articles, dos sobre Afganistán: Pere Vilanova “Lecciones de Afganistán” i Juan Goytisolo “Misión imposible, misión necesaria”, el de Josep Borrell “Obama i els banquers” i el de Jeffrey D. Sachs “La reconstrucción de Haití”.

Sobre la imatge dels polítics i la política us recomano tres reflexions. Les de Pia Bosch “Caràcter binari”, Josep Maria Vallès “La condena social de los políticos” i Víctor Pérez Díaz “La desconexión”.

I per acabar quatre reflexions sobre temes a debat: la entrevista a Carme Valls-Llobet que li fa Magda Bandera a Público sobre el seu llibre “Mujeres, salud y poder” editat per Cátedra, i els articles de Manuel Cancio “Prostitución y Derecho Penal”, Michel Wieviorka “Derechos humanos: nueva era” i Toni Ramoneda “Un mundo responsable”.

“Perles” del programa del Polònia emès el 4 de febrer, resum crític realitzat per Núria Iceta. Podeu trobar totes les Perles del Polònia aquí, amb imatges, vídeos i tot.

LES PERLES
- Discussions polítiques d’alçada a Reagrupament: pastilla o sabó líquid als lavabos??? Que no hi esteu d’acord? Carretero s’enfada “vosaltres el que no voleu és la independència!“ Un cop net el desaptx de “desafectes“ entra el veritable protagonista, Jan Laporta. El despatx li sembla massa petit, però a Carretero li surt la vena poètica “al pot petit hi ha la bona confitura“, i Laporta s’estova “coi, un altre que recita poesia, entre tu i el Guardiola em teniu fregit“

- El Molt Enyorat Cuní convoca Joan Herrera i Pilar Rahola per parlar del conflicte entre Israel i Palestina i, evidentment, se les tenen. Cuní els commina a posar-se a la pell de l’altre i acaben defensant la posició contrària. Molt encertat Herrera que no només acaba essent acusat de sionista sinó que imita a la perfecció la Pilar. Ara, perquè Cuní acaba emulant els Trincos? En devia tenir ganes

EL MILLOR
- El “bronques“ de la denúncia ciutadana fent de George Clooney davant Déu-John Malkovich, encarnat en un Déu argentí, molt bo. I com acaba? No mor sota el piano, no, sinó atropellat, com sempre!

EL PITJOR
- Mas i Duran a La ruleta de la fortuna, incapaços de pronunciar-se a favor de la paraula “Independència“ malgrat totes les evidències. La millor, l’hostessa empàtica amb el sofriment dels concursants.

LA NOVETAT
- El Molt Honorable actor, director, president de l’Acadèmia i patriota català, Joel Joan.

ARXIU HISTÒRIC (fa un any…)
- Acebes a Rajoy: ˮTraigo malas noticias. Se ha descubierto una trama de corrupción en el entorno del Partido Popular. Y además han atropellado a tu perro. El Depor bajará a segunda. Tu mujer es un señor. Y según este informe médico te quedan 6 semanas de vidaˮ. Digne de La escopeta nacional.

LA PICADA D’ULLET
- Zapatero a l’esmorzar-pregària d’Obama m’ha recordat a López Vázquez en plan “que vienen las suecas“, extraordinari. I molt innovadora la pregària, també, oh i tant “Aproyaré la ley de los mandamientos que apruebe Dios“

LA CANÇÓ [Salva’m ERC, amb la Karmele Marchante]
[Karmele] Salva’m ERC
ja no hi ha el Carod.
Salva’m ERC
baixarem escons.
Salva’m ERC
[Puigcercós] Per favor, salva’m ERC

L’eslògan perfecte, segons Carod, “Puigcercós, salva’m ERC“

SURREALISTA
- Una empresa de menjar de gats de Baltimore ha registrat la paraula Catalunya amb la fórmula Cat-a-lunya, i ara sempre que algú digui “Catalunya“, ho haurà d’acompanyar de l’eslògan “el millor pel meu mixu“.

EL CAMEO
- “Montillita“, el gat del President Montilla. Ja era hora que incorporéssim un gat al Polònia!!!

DICCIONARI POLÍTIC
- Vegueries: No són botigues de vagos, sinó com províncies, però més petites i mones.

ZW 201 Recomanacions d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

Dos esdeveniments sobre participació democràtica online i ciutats i ciutadania a Internet:

- El primer, una Jornada Internacional amb el títol “El desenvolupament de comunitats en línia per fomentar la participació democràtica”. Tindrà lloc a Barcelona, en el Centre de Cultura Contemporània, els dies 11 i 12 de febrer. A més de les intervencions dels diferents participants, que explicaran projectes com el Parlament Virtual Europeu, la jornada desenvoluparà diversos tallers com Political Video Remix (ZEMOS98) o L’ús de Twitter (Nathaniel Ashford). El primer dia participo com a moderador en la presentació dels casos d’estudi: “IDEAL-EU” (Francesco Molinari) i “Pep-net” (Generalitat de Catalunya). Organitzen la trobada CEPS, ITD, QeC-Eran i la UE (Fundamental Rights), en el marc del projecte Local Forums for Developing Participatory Democracy. Tota la informació relacionada, el programa i la inscripció, a Política Digital.

- El segon tindrà lloc el 20 de febrer a Bilbao, a la Universitat de Deusto (sala de videoconferències, a les 11:30h). Amb el títol “Ciutats, ciutadania i internet. Primera trobada: Software i col·laboració”, organitzat per Colabora Bilbao, on es poden consultar diferents anàlisi dels casos d’èxit d’aplicacions per a la col·laboració ciutadana. El programa tractarà la participació ciutadana des de diversos enfocs: polític-municipal, empresarial, universitats, comunitats… I compta amb la presentació i moderació de José del Moral (Alianzo).

ZV (Zona Vídeo). Festival DocsBarcelona (International Documentary Film Festival) del 2 al 7 de febrer. Un dels principals certamens de cine documental d’Europa, no competitiu, que es desenvolupa en vuit categories o apartats i que exhibeix un total de 35 llargmetratges.

Com ja he comentat en moltes ocasions el més difícil en escriure l’actualització setmanal del meu bloc a internet és elegir per on començar i ordenar els materials recollits al cap d’una setmana tot intentant donar una coherència a tot plegat. Com sabeu normalment començo parlant de política catalana, després de política espanyola, després d’economia, política europea, política internacional, debats de fons i miscel·lània.

Aquesta setmana no serà diferent, però l’inici és obligat: celebrem el número 200 de la secció ZONA WEB, que és la fantàstica contribució al meu bloc que fa gratia et amore Antoni Gutiérrez-Rubí, recomanant enllaços que tenen a veure amb la pròpia xarxa i la comunicació política i social. 200 ZONA WEB han il·luminat el meu bloc des del 10 de juliol de 2005. Gràcies, Toni! És també una bona ocasió per recordar que el meu bloc va néixer el 31 d’agost de 2003 i que, amb aquesta, té 755 entrades. I que la secció Perles del Polònia, responsabilitat de la meva germana Núria, es va iniciar el 14 de setembre de 2006 i compta ja amb 141 entrades. Déu n’hi do de tot plegat!

I ara sí, començo. Recomanant l’article d’Enric Marín “Any electoral” que contribueix a situar-nos en el context polític català. Sandra Arenas en la seva crònica “CDC i ERC reprenen el pols sobiranista” i Toni Sust en la seva “CiU es disposa a rebutjar la llei de consultes per insuficient” posen sobre la taula la deriva radical de CiU en el seu intent de disputar l’espai sobiranista a ERC. Una pugna en la que també incidiran les turbulències de Reagrupament -descrites en cròniques de l’Avui i El Punt- (ja veieu com és de difícil fer un partit polític i què fàcil és desfer-lo!) i la incògnita sobre l’entrada en política de Joan Laporta, encapçalant una opció independentista o creant-ne una de nova.

Seguint amb l’anàlisi de la situació política catalana, trobareu molt interessant la reflexió d’Enric Company “CiU se lanza a fijar el marco de debate” i la crítica de Joan Subirats al poc rigor d’algunes de les propostes del PP de Catalunya a “Problemas y soluciones”. Us pot interessar també el meu article “Artur Mas y sus vaivenes” i la reflexió d’Enric Marín “Las paradoxes del tripartit”. L’encerta l’Albert Martín Vidal en la seva crònica a Público ” El PSC abraza el centro político de cara a las elecciones”.

Encara cueja el debat obert a partir de la proposta finalment retirada de l’Ajuntament de Vic de dificultar l’empadronament dels immigrants. Transcendint la qüestió concreta, com que aquest és un debat que serà recurrent i hi ha partits que poden derivar cap al populisme, la demagògia o fins i tot la pura i simple xenofòbia, us recomano la lectura d’alguns articles molt útils pel debat. Es tracta de les aportacions de Joan Carles Gallego “Convivència o populisme”, Kepa Aulestia “Asunto constitucional”, Javier Pradera “El camarote de los hermanos Marx”, Antonio Izquierdo “La inmigración y el debate público”, Josep Oliver “Papers, padró i immigració”, José Andrés Torres Mora i el seu magnífic “A quien corresponda”, Antonio Elorza “El miedo” (que ens recorda que la por és dolenta però que la instrumentalització política de la por encara és pitjor) , Carmen Alcaide “El padrón y los inmigrantes” i Santos Julià “No caber por haber cabido”.

Afortunadament enmig del debat hi ha qui recorda el formidable paper en favor de la integració que fan els Ajuntaments i com són d’escassos els recursos dels que disposen. Ho explica de forma magnífica Núria Bosch a “Gasto municipal”.

Aquesta setmana ha estat també notícia la polèmica al voltant de la possible instal·lació a Catalunya d’un magatzem temporal centralitzat de residus nuclears. Personalment crec que el tema no s’ha abordat amb el rigor necessari tot i que entenc que el President de la Generalitat no podia fer altra cosa que manifestar-s’hi en contra un cop que el Parlament de Catalunya va aprovar l’11 de març de 2008 la resolució 150/VIII aprovada per la Comissió d’Economia i Finances que us transcric a continuació i a la que, per cert, els socialistes vàrem oposar-nos:

“1. El Parlament de Catalunya mostra el rebuig a la possible instal·lació d’un magatzem temporal centralitzat (MTC) per a residus nuclears a les comarques de la Ribera d’Ebre, la Terra Alta i el Baix Camp i, per extensió, a tot el territori de Catalunya.

2. El Parlament de Catalunya insta el Govern a:

a) Sol·licitar al Govern de l’Estat una presa de posició clara i definitiva en el sentit de desestimar qualsevol ubicació del magatzem temporal centralitzat en el territori de Catalunya.

b) Fer costat a la tasca de la Coordinadora Anticementiri Nuclear de Catalunya (CANC) i de les institucions que hi donen suport, en defensa d’una dignitat col·lectiva i de defensa del territori i dels seus valors naturals i paisatgístics.

c) Donar trasllat d’aquests acords al Senat, al Ministeri d’Indústria, Turisme i Comerç, a la Comissió Interministerial per a la selecció de l’emplaçament del magatzem temporal centralitzat i a Enresa”.

Sobre aquesta qüestió us convido a llegir els articles d’Enric Marín “Ascó, política i coneixement”, Anna García Hom “El lío del almacén nuclear” i Mariano Marzo “Pacto de Estado energético”.

Els debats sobre la immigració i els residus radioactius, així com l’intent del PP d’impulsar un debat sobre la cadena perpetua, han posat sobre la taula seriosos dubtes sobre la nostra capacitat col·lectiva de debatre i prendre decisions racionals, en comptes d’anar a cop d’enquesta o d’anar al darrera del que sembla que és l’estat d’ànim col·lectiu en un moment determinat deixant-nos arrossegar pel populisme (com diu Javier Arenas “La calle pide que se aborde el tema de la cadena perpetua”). Llegiu al respecte els articles d’Arcadi Espada “‘Share’, nuestra ’sharia’”, Valentí Puig “Migración ilegal y resto nuclear”, Ramón Cotarelo “No saber de qué se habla” i l’editorial d’El País “Electopopulismo“. També Llàtzer Moix reflexiona en el seu article “Así va la política” sobre la política i els polítics de la imatge al voltant de l’elecció del nou Senador per Massachusetts.

Sobre la situació de l’economia catalana us pot interessar la crònica d’A. Trillas i C. Delgado a El País-Catalunya “Una tenue luz al final del túnel”. I el que segur que us interessarà és la informació facilitada pel Departament d’Economia i Finances de la Generalitat de Catalunya sobre la reforma de l’impost de successions que el transforma de fet en un Impost sobre les grans fortunes.

M’han agradat molt dos articles sobre temes habitualment polèmics al voltant d’allò que anomenem “relacions Catalunya-Espanya”. Es tracta de l’article de Joan Garí “Lengua y libertad de elección” i de l’anotació de Lluís Bassets en el seu bloc “Acatar no es callar”.

No us hauríeu de perdre les entrevistes a Jordi Hereu que li fan X. Xirgo i A. Balanzà a l’Avui i F. Espada, J. Rueda i F. Espiga a El Punt.

I no cal dir que m’afegeixo a la idea de Catalina Serra de promoure un monument que recordi a Ildefons Cerdà, impulsor de l’Eixample barceloní, proposta defensada en el seu article “Adhesión”.

Però des del punt de vista polític el més important de la setmana ha estat el fet que el Govern d’Espanya ha decidit impulsar diferents reformes econòmiques de gran impacte: una reducció de despeses de 50.000 milions d’euros en tres anys (que no afectarà les polítiques socials, ni l’educació ni la despesa en recerca, desenvolupament i innovació), la revisió del Pacte de Toledo i la voluntat d’abordar una reforma del mercat de treball que no lesioni els drets dels treballadors.

En primer lloc us proposo que llegiu la intervenció de José Luis Rodríguez Zapatero en el Comitè Federal del PSOE explicant aquest nou impuls de reformes. I que llegiu els documents del Ministeri d’Economia en el que s’expliquen el Programa de Estabilidad 2009-2013 y el Plan de Austeridad 2010-2013 i la Propuesta de revisión del Pacto de Toledo.

El context en el que es prenen aquestes decisions es descriu en l’editorial de CincoDías “La economía necesita reformas ahora“, en l’article de Joaquín Estefanía “La pesadilla” i en l’entrevista a Kenneth Rogoff que li fa Claudi Pérez a El País.

Us convido a llegir algunes cròniques sobre les mesures que es planteja adoptar el govern: Alejandro Bolaños y Lucía Abellán “El Gobierno lanza un duro plan de ajuste al desbordarse el déficit y el paro”, Lucía Abellán “El Gobierno pretende elevar a 58 años la edad para prejubilarse”, Alejandro Bolaños “Economía pide un ahorro de 10000 millones a Comunidades y municipios” i Mar Díaz-Varela “El Gobierno propone ampliar el período de cálculo de las pensiones”. Aquestes són dues valoracions d’urgència: Antonio Papell “L’hora de l’ajust” i Angel Laborda “Parece que el Gobierno se pone las pilas”.

Personalment crec que és imprescindible abordar aquestes qüestions si de veritat volem treballar perquè Espanya surti de la crisi i assegurar un futur econòmic de creixement sostenible i sostingut. No podem pretendre que la sortida a la crisi sigui una hipoteca insuportable per a les futures generacions (cosa que succeiria si el dèficit es desboca), no podem deixar de banda la necessitat de millorar el funcionament del nostre mercat de treball que no passa precisament per abaratir i facilitar l’acomiadament sinó per facilitar la contractació i afavorir l’estabilitat en el lloc de treball, i tampoc no podem tancar als ulls davant del fet que la vida s’allarga i que la garantia de cobrar pensions en el futur exigeix revisar algunes coses. També cal alertar contra els que no volen canviar res. El nostre sistema de pensions és un sistema públic de repartiment (les pensions d’avui es paguen a partir dels que treballem avui i les pensions de demà s’hauran de pagar a partir dels que treballin demà; i aprofito per recordar que les pensions d’avui i el fons de garantia de la seguretat social han crescut gràcies als centenars de milers d’immigrants que han treballat els darrers quinze anys). Si el sistema no s’actualitzés cauríem en el parany dels que creuen que les pensions s’han de garantir a través de sistemes de capitalització privada. També cal alertar contra la hipocresia dels que acusaven el govern de no impulsar reformes i que ara que es disposa a fer-ho es posen les mans al cap. I també contra aquells que només són capaços de dir que el que proposa el Govern no els agrada però són incapaços d’explicar quines alternatives proposen. El Govern ja ha anunciat que les seves propostes estan subjectes a la negociació política i social. Ara és l’hora de proposar. I també és l’hora de dir la veritat. Només superarem la crisi amb esforços i sacrificis compartits. El demés és enganyar el personal.

Sobre les qüestions objecte de debat us convido a llegir el que escriu Pepe Blanco en el seu bloc, i els articles de Luis Garicano i César Molinas “Pensiones: la hora de la reforma es ahora”, Valeriano Gómez, Ignacio P. Infante, Santos M. Ruesga i Fernando Valdés “¿Qué reforma laboral?” i C. García Serrano i M. A. Malo “Los contratos indefinidos y sus costes”.

Amb reflexions més generals sobre política i economia us convido a llegir els articles de Joaquín Estefanía “Golpe de Estado silencioso”, Joaquim Coello “Crisi i eficiència”, Ignacio Sánchez Cuenca “La política frente a la crisis” i Jordi Goula “En el reino del corto plazo”.

Sobre la reunió anual del World Economic Forum a Davos podeu llegir els articles de Moisés Naím “Davos en píldoras” i Nomi Prins “La clave de Davos: la reforma financiera”.

Sobre d’altres aspectes referits a la política espanyola us convido a llegir els articles de Sixte Moral “Un 2010 amb reptes prou atractius”, Ignacio Escolar “La atómica Cospedal y el infundado Rajoy”, Miguel Angel Aguilar “La senda de Rajoy”, Ignacio Escolar “Endurecer el populismo”, Félix Pantoja “¿Hacen falta penas más duras?”, Lucía Méndez “¿Un país serio?”, Oscar Celador “Cadena perpetua” i Gonzalo López Alba “Las trampas de la derecha”.

Sobre temes europeus us convido a llegir els articles de Carme Miralles Guasch “Más Europa: el eje mediterráneo” i Beatriz Navarro “Blanco teje alianzas por el eje mediterráneo en la UE”.

Sobre la politica nordamericana us convido a llegir l’article de David Plouffe (cap de la campanya de Barack Obama) cridant a la mobilització demòcrata de cara a les eleccions de novembre d’aquest any “November doesn’t need to be a nightmare for Democrats”, el discurs de Barack Obama “State of the Union 2010″, els articles de Miquel Roca “Obama, el real”, Darío Valcárcel “¿Obama acabado? Hombre, no…”, Lluís Foix “La guerra d’Obama” i Manuel Castells “Obama y el sistema” i l’editorial d’El País “Apertura al centro“.

Sobre política internacional us convido a llegir els articles de Rafael Gumucio “Chile: el vértigo” i Vicenç Navarro “Haití no es un desastre natural” i la trista notícia de la mort de Carlos Nadal de qui tants articles heu trobat en aquest bloc. Vegeu l’article de Jaime Arias “Un histórico jefe de Internacional”.

Per acabar us convido a llegir l’article d’Esteban Hernández “El pecado del cine social”, la Crònica de C. G. a El País “Enric González, premio Ciutat de Barcelona de periodismo“, l’entrevista a Ramon Font, president del CAC, que li fa Manuel de Luna a El Periódico de Catalunya, els articles de José Zaragoza “El poder transformador del presente” (sobre la inspiració que ens proporcionen Albert Camus i Carlo Rosselli) i Narcís Comadira “Record d’Albert Camus”, l’obituari de l’intel·lectual nordamerica d’esquerres Howard Zinn escrit per Bárbara Celis a El País i la crònica de Norberto Gallego “El golpe de Apple” sobre la presentació de l’iPad (ja estic estalviant; I can’t wait).

“Perles” del programa del Polònia emès el 28 de gener, resum crític realitzat per Núria Iceta. Podeu trobar totes les Perles del Polònia aquí, amb imatges, vídeos i tot.

LES PERLES
- “La guia telefònica, es pot considerar una obra literària?” Així comença L’Hora del Lector d’aquesta setmana. Segons Moliner, hi ha tants personatges que depassa la grandesa de Cien años de soledad, i Monzó reclama un índex onomàstic. La resta del gag ja delira… i acaba amb en Gimfi groc perquè s’ha menjat unes pàgines grogues…

EL MILLOR

- “Un pequeño paso para un gallego, pero un gran paso para España” Rajoy conquereix la lluna en la seva gira de promoció Rajoy, presidente 2012… però l’Espe hi havia arribat abans… “maldita mujer, siempre se me adelanta”… No érem els catalans els que estàvem a l’estratosfera, segons el Guerra?

EL PITJOR
- El gag del “Sisè sensesentit“, és que estan tots morts, fa iuiu, i a més, no he vist la pel•lícula (ni en català, ni en castellà, ni en anglès, que quedi clar)

LA NOVETAT
- Josep M. Vila d’Abadal, alcalde de Vic: bomber o piròman?

ARXIU HISTÒRIC (fa un any…)
- Gag ignorat en el seu moment d’emissió original, i amb raó, ni en forma ni en contingut m’ha interessat la venda d’armes de la ministra Chacón al ministre de defensa iranià.

LA PICADA D’ULLET
- L’alcalde radioactiu d’Ascó, té un retrat d’aquells grocs del Simpson penjat a la paret.

LA CANÇÓ [Don’t worry, Vic happy]
[Alcalde de Vic] Jo no et voldria empadronar
però en ZP m’hi obligarà
[Tots] Don’t worry, Vic happy
[Immigrant 1] No tinc contracte ni papers,
però aquí a Vic s’hi viu molt bé
[Tots] Don’t worry, Vic happy
[Empresari 1] Treballen bé aquests immigrants
són més barats que els vigatans.
[Tots] Don’t worry, Vic happy
[Funcionari] Contra els de fora no tinc res
però no em vingueu de tres en tres.
[Tots] Don’t worry, Vic happy
[Immigrant 2] Potser m’hauria d’integrar
però aquest [assenyala al marit] no em deixa destapar.
[Tots] Don’t worry, Vic happy
[Alcalde] He sacsejat el personal
i em marco un tanto electoral.
[Tots] És clar tenim un bon marrón,
però també el millor fuet del món,
però no badem que aquest merder
a l’Anglada, li va molt bé.
[Tots] Don’t worry, Vic happy

LA FRASE DE LA SETMANA
- “Fins i tot los genis caiem en la rutina, macho“, Ferran Adrià.

SURREALISTA
- El ministre Corbacho desesperat amb la taxa d’atur [nosaltres també]. No pot permetre que hi hagi ni un sol aturat més, ni que sigui un pobre cambrer que li ha tirat l’amanida per sobre al ministre de treball francès.

ZW 200 Recomanacions d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

200 ZONA WEB, DURANT 5 ANYS! Gràcies pel vostre interès i gràcies a Miquel Iceta per la seva confiança durant aquest temps (el primer Zona Web apareixia el juliol de 2005).

Per celebrar aquest ZW 200, us facilito, com a exemple, nous enllaços que il·lustren cadasacun dels eixos temàtics que tracta habitualment aquesta secció, oferint recursos, idees, contingutss, etc. per a la acció i la reflexió política.

▪ Conferències, congressos, trobades i cites d’interès

CDigital 2010 a Granollers

▪ ARTivisme i campanyes

Flashmob IgualadaNeta

▪ Formació, cursos, màsters

XI Seminari d’Estratègies de Campanyes Electorals (The George Washington University)

▪ Sobre màrqueting i/o comunicació política

Impressionant impacte de l’iPad a la xarxa

▪ Premis, concursos…

III Edició del Premi Enrique Padrós al Millor Bloc d’un Polític i al Millor Bloc Polític

▪ Eines i recursos 2.0

SpeechWars. The words that make a nation (comptador de totes les paraules que han pronunciat els presidents nordamericans en els seus discursos).

▪ Blogosfera i xarxes

La pàgina de Zara a Facebook, un exemple de participació ben utilitzat

▪ Mitjans de comunicació i/o publicacions

Cinc periodistes viuran tancats només amb Facebook i Twitter

▪ Think tanks, institucions, associacions de referència

Observatori dels bicentenaris llatinoamericans del Real Instituto Elcano

▪ Lideratge femení

Campanya MillionMums, patrocinada per Sarah Brown

▪ Articles i informes

Informe estadístic i gràfic sobre Internet en 2009, de Royal Pingdom

▪ Eleccions i campanyes electorals

La campanya electoral Kennedy vs. Nixon de 1960, dia a dia, ara a Twitter

Avui el diari ABC em publica l’article que trobareu transcrit a continuació.

ARTUR MAS Y SUS VAIVENES

Convergència i Unió ha empezado la campaña electoral con 10 meses de antelación. La elección de Artur Mas como candidato a la Presidencia de la Generalitat, por tercera vez consecutiva, tiene un aire de última oportunidad, de intento a la desesperada de llegar a la Presidencia de la Generalitat que, en el imaginario de Convergència, responde más a un derecho histórico que a un ejercicio de legitimidad democrática.

La única razón que explica la premura por nombrar candidato a Mas es la falta de seguridad en sus posibilidades reales de éxito. Convergència no debe confiar demasiado en el liderazgo de Mas. Y razones tienen porque no se le conoce una posición firme en ninguno de los temas esenciales para el futuro de Cataluña.

Mas cambia de opinión según a quienes se dirige, en qué lugar esté, qué año sea e incluso, en función de si se trata de un día laborable o festivo. Suscribe el Pacto Nacional sobre Inmigración en 2009 y en 2010 lo olvida, dando cobertura a la pretensión de no empadronar a inmigrantes y ya amenaza con resucitar su propuesta de ‘carnet por puntos’. Se presentó a las elecciones con un programa que planteaba el debate sobre los residuos nucleares, apoyó una resolución en el Parlament en contra de la ubicación en Cataluña de un almacén temporal centralizado, un alcalde de su partido ha ofrecido su municipio para dicha instalación y Mas decide finalmente expedientarlo no sin antes haberle asegurado que entiende su postura.

Mas se convierte en independentista los fines de semana y se proclama autonomista el resto de días. Defiende en Madrid el Estatut mientras en Cataluña lo declara insuficiente y critica la financiación que de él se desprende. Quiere la independencia pero sólo convocará un referéndum cuando pueda ganarlo, aunque le parece bien que los fines de semana se vaya consultando al personal. Su próxima pirueta será el derecho a decidir en el que cabrá desde la gestión aeroportuaria hasta el concierto económico. Mediante anuncios en el cine nos muestra centenares de banderas de distinto tipo pero no nos dice cuál es la suya, no aclara si debemos abandonar la señera de todos para abrazar la estelada que nos dividiría.

La lista es larga y demuestra que Artur Mas es poco serio. Y Cataluña necesita en estos momentos de crisis un President con más rigor del que hasta ahora ha sido capaz de exhibir Artur Mas como candidato.

Artur Mas firmó ante notario en 2006 que no pactaría con el PP. Como se sabe, el PP tiene recurridos ante el Tribunal Constitucional 114 artículos y 11 disposiciones del Estatut aprobado por las Cortes generales y refrendado por los catalanes. Sin embargo, Artur Mas nos dice ahora que el PP habla más de economía y que no quiere volver a ir al notario para renunciar a un pacto con el PP. Y lo cierto es que el PP no sólo habla de abaratar el despido y disminuir la protección social, cosa que Mas parece apoyar. El PP sigue pretendiendo cercenar nuestro autogobierno y acabar con nuestro modelo lingüístico en la escuela. El PP defiende hoy lo mismo que en 2006 pero Mas no quiere reconocerlo. Quizás siempre ha querido pactar con los populares para llegar a ser Presidente. Afortunadamente una mayoría parlamentaria lo impidió tanto en 2003 como en 2006. Si PP y CiU suman 68 escaños, Mas será el próximo President, cambiando una visita al notario por el peaje que le cobrará un registrador de la propiedad que se llama Mariano Rajoy.

Començo per mostrar-vos la tanca publicitària del PSC que es veurà les properes setmanes i per convidar-vos a veure el vídeo que il·lustra un missatge ben contundent: “Temps difícils, gent seriosa. President Montilla”.

Dimarts en el Saló Sant Jordi del Palau de la Generalitat va tenir lloc l’acte d’entrega de la Medalla d’Or de la Generalitat a Jordi Solé Tura a títol pòstum. Us convido a llegir la intervenció que hi va fer el President Montilla i les cròniques d’Alfred Rexach i Cristina Sen a La Vanguardia. Teresa Eulàlia Calzada va fer una magnífica intervenció (fora bo que es publiqués). Per recordar Jordi Solé Tura la Fundació Rafael Campalans ha editat un manuscrit que Solé Tura va donar a l’Arxiu de la Fundació. Com podeu comprovar, el text, del 1998, és plenament vigent.

“Sempre he entès el socialisme com una passió per la dignitat de la persona, és a dir, per la igualtat i la solidaritat en una societat lliure. Per això l’empenta moral i política del socialisme continuarà viva mentre hi hagi desigualtats, injustícies, discriminacions i humiliacions.

Des del punt de vista polític això vol dir una lluita continua per reformar les nostres societats, en el ben entès que les reformes són molt més difícils i complexes que les revolucions.

El problema actual és que encara vivim de les lluites, les victòries i les derrotes del passat, fins i tot del passat immediat, quan el concepte de socialisme anava vinculat als grans canvis de la revolució industrial, a les guerres colonials i mundials, a la defensa de democràcies amenaçades i a la divisió en blocs.

En el futur aquesta lluita pels mateixos objectius es farà en un món dominat per grans centres de poder supraestatals i grans mitjans de comunicació, però també en un món protagonitzat per sectors socials històricament marginats. Serà per damunt de tot, la lluita per la igualtat entre homes i dones, entre ètnies i entre societats avançades i endarrerides. I espero també que un món on el nou paper de les ciutats, les nacionalitats i les regions permetrà, per fi, superar les velles concepcions nacionalistes”.

El fill de Jordi Solé, Albert reivindica la política a partir de l’exemple del seu pare en l’article “La (des)afección eterna”. Jordi García-Petit afronta aquesta qüestió en el seu article “Els polítics com a solució”. I Toni Soler en el seu article “Desafectos secundarios” ens recorda també la responsabilitat en el sorgiment del populisme dels ciutadans que es desentenen de tot però després ho exigeixen tot.

Aquesta setmana ha seguit el debat suscitat per l’Ajuntament de Vic sobre la conveniència o no de revisar els criteris d’empadronament dels ciutadans estrangers. Finalment, com no podia ser d’altra manera, el Ministeri de l’Interior ha assenyalat que la proposta de l’Ajuntament era inviable. és de sentit comú: tots els Ajuntaments han d’utilitzar els mateixos criteris d’empadronament fixats per la llei. A més, a Catalunya l’any passat es va signar el Pacte Nacional per la Immigració i la Taula d’Immigració i Ciutadania va acordar uns criteris molt clars sobre com s’ha d’abordar aquesta qüestió. Trobareu el document al meu Diari a l’entrada “Tot sobre l’empadronament” que vaig fer dimarts passat.

No és seriós Artur Mas quan en totes les seves declaracions sobre aquesta qüestió oblida el Pacte sobre Immigració que va subscriure el seu partit l’any passat i el document al que m’he referit, en l’elaboració del qual han participat importants institucions governades per CiU, entre elles l’Ajuntament de Vic. Tampoc no és seriós confondre el paper de les administracions ni barrejar preceptes legals que tenen objectius diferents. El control de la immigració il·legal no correspon als Ajuntaments ni depèn de l’empadronament. En el súmmun de la hipocresia i el cinisme s’ha situat Mariano Rajoy oblidant que va ser ell mateix com a Ministre qui va fixar el criteri d’empadronament vigent. Vegeu-ho en la crònica publicada a El País “El Ministro Rajoy ordenó empadronar a los irregulares“. També es va cobrir de glòria el PP quan va criticar l’ajuda espanyola a Haití per massa generosa. Vegeu-ho en la crònica de Miguel Angel Marfull a Público “El PP criticó la política de ayudas de España a Haití“.

Però el debat sobre la immigració està obert i convé que parem compte als arguments d’uns i altres. Sobre aquesta qüestió us convido a llegir els articles de Jordi Sánchez “La immigració, un debat inajornable”, Jordi Alberich “Vic” (aquest article és especialment interessant perquè denuncia el deteriorament del sistema de protecció social a causa d’una política fiscal acomplexada davant el plantejament neoliberal), Enric Marín “Immigració sense complexos”, Àngel Colom “La pàtria és de tots”, Francesc Codina “Catalanisme i immigració”, Joan Garí “Haití, Vic y ese otro mundo”, Gran Wyoming “Son los mismos”, Javier Pérez Royo “Condición de supervivencia”, Ferran Mascarell “Ciutadans sense papers” i l’editorial d’El País “La batalla del padrón“.

No és seriós Artur Mas quan demana una comissió d’investigació sobre l’incendi d’Horta de Sant Joan, sabent que hi ha una investigació judicial en curs. Sobre aquesta qüestió vegeu l’editorial d’El País “Los rescoldos de Horta“.

No és seriós Artur Mas quan parla de reconstruir Catalunya, com si els anys dels governs catalanistes i d’esquerres l’haguessin destruït. En parla Enric Marín en el seu article  “Ni desconstrucció ni devastació”. No us perdeu tampoc l’intel·ligent article de Vicenç Villatoro “Montilla o Mas” en el que analitza les estratègies electorals dels dos principals partits de Catalunya.

No és seriós Artur Mas quan en l’entrevista que li publica avui l’ABC diu: “No habrá firma ante notario porque ahora el PP habla más de economía“. Potser no sap que aquesta mateixa setmana el PP ha condicionat el Pacte sobre Educació a nivell estatal a l’adopció de mesures que facin inviable el model lingüístic català. Ja tenia raó el president Montilla quan afirmava que Mas s’ha allunyat del notari per acostar-se al registrador de la propietat (professió de Mariano Rajoy).

Tampoc no aconsegueixo aclarir què dimonis fan Artur Mas i CDC a Perpinyà. Llegiu tres articles d’Alfons Quintà al Diari de Girona sobre aquesta qüestió: “Artur Mas, implicat en la CDC de Perpinyà“, “Accions judicials a l’interior de CDC” i “CDC a Perpinyà: rebuig total i accions judicials a dojo“. Les informacions no han estat desmentides i, com a mínim, demostren un gran desordre encapçalat per qui pretén presidir la Generalitat.

Aquesta setmana ha prosseguit la tasca de la ponència conjunta que està intentant acordar la llei electoral de Catalunya. Com se sap el tema més difícil és combinar el necessari caràcter proporcional del sistema amb l’obligada representació territorial. La majoria de partits han anat fixant la seva posició i explicant les seves propostes. Per tal de fer-se una idea de què proposen uns i altres es pot utilitzar com a contrast quina seria la composició del Parlament amb cada un dels sistemes proposats si es repetissin els resultats del 2006 (CiU, 48; PSC-CpC, 37; ERC, 21; PPC, 14; ICV-EUiA, 12; Ciutadans, 3). Amb la proposta dels experts -i que té el suport d’ERC- la composició seria la següent: CiU, 50; PSC-CpC, 39; ERC, 19; PPC, 13; ICV-EUiA, 11; Ciutadans, 3. Amb la proposta d’ICV-EUiA la composició seria la següent: CiU, 45; PSC-CpC, 38; ERC, 20; PPC, 15; ICV-EUiA, 13; Ciutadans, 4. Amb la proposta del PSC la composició seria molt similar a l’anterior, CiU obtindria un escó suplementari que faria que el Parlament tingués 136 membres. I amb la proposta de CiU la composició seria la següent: CiU, 70-72; PSC-CpC, 35; ERC, 12; PPC, 6-7; ICV-EUiA, 6; Ciutadans, 1-2. No cal dir que la proposta de CiU fa molt difícil per no dir impossible l’acord. Vegeu aquest document comparatiu. CiU acusa permanentment els socialistes de primar l’àrea metropolitana però mai no explica perquè un vot a Cunit val menys que un a Cubelles, perquè un vot a Solsona val més que a Berga, o a Blanes més que a Malgrat de Mar. Sobre tot plegat vegeu la crònica de José Rico a El Periódico de Catalunya.

Mentre seguim pendents d’uns sentència que ningú no sap quina serà ni quan es produirà, segueix el debat de fons sobre la qüestió. No us perdeu els articles de Jordi Font “Sepharad” (sobre el pactisme en les relacions entre Catalunya i Espanya), Jordi Miralles “¿Y los federalistas, qué?” i Gerardo Pisarello i Jaume Asens “Autogobierno desde abajo”.

Sobre la situació econòmica de Catalunya heu de llegir la crònica d’Eduardo Magallón a La Vanguardia “Catalunya tardará 5 años en recuperar el empleo perdido” sobre la presentació de l’informe sobre l’economia catalana de Caixa Catalunya dirigit per Josep Oliver.

Sobre la proposta de la candidatura olímpica del 2022 Barcelona-Pirineu heu de llegir l’article de Jordi Mercader “Torna la Barcelona olímpica i excitativa”.

Passant al capítol dedicat a la política espanyola us convido a llegir els articles d’Enrique Curiel “Capeando el temporal” (explicant els reptes del govern socialista), Jordi Sevilla “¿Qué década perdida?” (reivindicant els èxits de la darrera dècada en termes de progrés col·lectiu), Núria Bosch “La reforma de las pensiones”, Florencio Domínguez “Pocos cambios” (sobre l’estratègia d’eta i el seu entorn), Fernando Vallespín “Pacto educativo y contrato social”, Enrique Gimbernat “Dos periodistas en el banquillo” (contra la sentència que condemna a dos periodistes de la cadena SER per difondre una informació), Julián Santamaría “Andalucía en la encrucijada” (analitzant una enquesta solvent que apunta a una futura victòria del PP a Andalusia) i Gonzalo López Alba “La desazón de la izquierda” (analitzant el desconcert i la desmobilització de l’electorat progressista).

Sobre els esforços del govern per fer front a la crisi i seguir modernitzant Espanya us convido a llegir les entrevistes a Celestino Corbacho que li fan Belén Carreño i Fernando Sáiz a Público i a Cristina Garmendia que li fa Patricia Fernández de Lis també a Público.

Sobre les vergonyoses declaracions del bisbe Munilla dient que estem aquí pitjor que a Haití podeu llegir els articles del teòleg Juan José Tamayo “Monsenyor Munilla, un mal samarità” i Rosa Montero “Así va”.

Sobre la situació econòmica us convido a llegir els articles de Joan Majó “¿Una crisis financiera en 2010?”, Jordi Sevilla “Viaje alrededor de la vivienda”, del dirigent sindical d’UGT Antonio Ferrer “Crisis y negociación colectiva”, Angel Laborda “La deuda familiar y empresarial empieza a reducirse” i Robert Skidelsky “El fantasma de la inflación”.

Sobre la presidència espanyola de la Unió Europea us convido a llegir els articles de Lluís Bassets “El examinando de Estrasburgo”, Diego López Garrido “España propone la Unión económica” i Antonio Estella “La presidencia del cambio de chip”.

Sobre el primer aniversari de la presa de possessió del president Obama -que pràcticament ha coincidit amb la victòria dels republicans a l’elecció del Senador de Massachusetts per cobrir la vacant d’Edward Kennedy- us convido a llegir els articles de Jean Marie Colombani “Un año en la Casa Blanca”, Norman Birnbaum “Tres Obamas y un año presidencial”, Juan M. Hernández Puértolas “La asignatura pendiente del partidismo extremo”, Antoni Gutiérrez-Rubí “La nueva Casa Blanca”, Lluís Foix “Un aniversario muy incómodo”, Marc Bassets “Obama pone coto a la gran banca” i Paul Krugman “Aprender de Europa”.

Sobre la derrota de la Concertación en les eleccions presidencials xilenes us convido a llegir la crònica de Jorge Marirrodriga a El País i els articles d’Antoni Travería “Final de trajecte” i Mario Amorós “Fin de una época”.

Sobre la radicalització de la dreta religiosa a Israel i la política d’assentaments en territori palestí us convido a llegir l’article d’Abraham B. Yehoshua “Los rabinos nacionalistas”.

Sobre la Xina us convido a llegir els articles de Xulio Ríos “El orden chino” i Angel Ubide “China, líder de la economía global”.

Sobre la tragèdia d’Haití us convido a llegir els articles de Miquel Roca “Solidaridad necesaria”, Sergio Ramírez “Haití en el corazón”, Carlos Fuentes “Haití: un desafío internacional”, Ariane Arpa “Un futuro para Haití”, Andrés Oppenheimer “Un Plan Marshall para Haití”, Rafael Vilasanjuán “¿Com es pot salvar Haití?” i Salvador Giner “Haití, la solució”.

I, finalment, us recomano cinc articles sobre debats de fons, són els de Julio Llamazares “La sociedad infantilizada” (sobre els problemes d’una societat que us espera tot dels poders públics), Kattya Cascante “Pobreza dentro y fuera”, Fabián Estapé “Un vademècum econòmic” (defensant la vigència del llibre d’Andreas Papandreu “El capitalismo paternalista”), Mariano Marzo “La segunda mitad de la era del petróleo” i Llàtzer Moix “Apóstata digital” (sobre el llibre-manifest “You are not a gadget” del precursor d’internet Jaron Lanier, denunciant els riscos d’empobriment cultural que comporta la xarxa). Vegeu més informació a Wikipedia.

“Perles” del programa del Polònia emès el 21 de gener, resum crític realitzat per Núria Iceta. Podeu trobar totes les Perles del Polònia aquí, amb imatges, vídeos i tot.

LES PERLES
- Els Prínceps d’Astúries reben una herència d’un milionari MENORQUÍ (Ull, Calçada, que has dit mallorquí!). En les seves primeres declaracions el Príncep explica com va trucar a la seva dona per donar-li la notícia“ Y yo le dije, Leti, somos herederos“ i ella li va contestar “pues, claro, vaya novedad“. El destí de l’herència, el que fa tothom “tapar agujeros, claro“.

- El Conseller Nadal fa de controlador a l’aeroport i la seva primera missió és d’alt risc, un avió ha estat segrestat. Les opcions de connexió al Prat són més aviat minses, així que el Conseller li ofereix de desviar-se al nou aeroport de Lleida-Alguaire i pagar-li el rescat amb 4 milions de pomes Golden. Un crack! Ei, i el Conseller que deu estar content amb l’augment de sou

- Alícia Sánchez Camacho i Miquel Iceta, quina gran parella, barallant-se per un caretll electoral… ni que els ideòlegs de les seves campanyes fossin els mateixos, ja jaa! Paco Moran i Joan Pera ja poden estar tranquils, tenen successors.

- Teresa Forcades segueix amb la seva… la prova que darrere Obama hi ha LES FARMACÈUTIQUES és que hagi impulsat la reforma sanitària perquè les jubilades s’enganxin als ansiolítics.

EL MILLOR
- Entrevista Obama-Montilla! Des del principi ja es veu que la cosa promet. Montilla: “I què, com va per aquí?”. Obama:“Com el cul“. Després de compartir els seus problemes Montilla té la brillant idea d’intercanviar-se els problemes. Dit i fet, una roda de prmesa conjunta anuncia les mesures preses: a partir d’ara no es podrà circular a més de 80 km/h per entrar a Washington, esl Estats Units es dividiran en set vegueries, i a Hollywwod la meitat de les pel•lícules hauran de ser… en anglès. Pel que fa a Catalunya, Montilla anuncia que liderarà el món lliure, el Conseller Saura seà el nou cap de les tropes a Afganistan, faran un nou Estatut d’Autonomia per Irak i Montilla anuncia que li ha dit al President Lomana que tindrà un discurs més contundent amb els republicans (oju, Carod)

LA NOVETAT
- Floquet d’Hereu, la mascota de la candidatura dels Jocs Barcelona-Pirineus del 2022, ben trobat!

LA IMATGE DE LA SETMANA
- Artur Mas resant a Sant Benet Duran.

ARXIU HISTÒRIC (fa un any…)
- Guerra de dossiers entre Gallardón, Rajoy i Espe… la haveu vist? He trobat a faltar Mortadelo y Filemón.

LA FRASE DE LA SETMANA
- Conseller Baltasar: “Si quan t’equivoques no saps que t’estàs equivocant, no és una equivocació, és dir la veritat, perquè no sabies que no era veritat“ Està clar, no?

SURREALISTA
- Miquel Calçada al Iemen. Es fa tan amic de l’Omar Mohamed (abans de convertir-se a l’Islam anomenat Oriol Puigdellívol, de Reus) que no li fa res emportar-se una bossa pels seus amics cap a Barcelona, ja sabeu, d’aquelles plenes de cables i que fan un sorollet tipus tic-tac i que, segons com, tenen la mania d’explotar en ple vol…

ZW 199 Recomanacions d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí. Per cert, no us perdeu la publicació dels articles d’Antoni Gutiérrez-Rubí del 2009. Us la podeu descarregar aquí.

http://www.cdigital.cat/

Una nova edició de les Jornades de la Catosfera -CDigital 2010- se celebra a Granollers del 29 al 30 de gener. Entre molts altres participants, podrem escoltar Ícaro Moyano (Tuenti), Nacho Escolar (Escolar.net) o Didac Lee, que moderarà una de les taules. La inauguració institucional d’aquestes terceres Jornades tindrà lloc el divendres a les 18 h amb la presència del President del Parlament de Catalunya, Ernest Benach, l’Alcalde de Granollers, Josep Mayoral i l’impulsor del CDigital, Marc Vidal. Aquí podeu consultar el programa i emplenar el formulari d’inscripció.

Els continguts de les edicions anteriors es poden visionar a YouTube i tota l’actualitat relacionada amb aquesta trobada es pot seguir via Twitter i Facebook.

El dimarts 19 de gener (i fins al dia 23 de març), es va iniciar també la Primera Edició del Curs d’Especialització en Organització i Direcció d’una Campanya Electoral, dirigit per Pau Canaleta. El curs està organitzat per la Fundació Universitat de Girona: Innovació i Formació i Centre Català d’Anàlisi i Informació Internacional (CCAII).

Davant la polèmica al voltant de la decisió de l’Ajuntament de Vic de revisar els criteris d’empadronament de persones estrangeres, us convido a llegir un document rellevant sobre el tema. I us convido també a reflexionar si seria sensat que hi hagués criteris d’empadronament diferents a cada municipi.

Recomanacions de la Taula de Ciutadania i Immigració sobre l’empadronament de persones estrangeres

La Taula de Ciutadania i Immigració, l’òrgan de participació del Govern de la Generalitat en l’àmbit de les polítiques d’immigració integrat per les organitzacions més representatives del sector, els agents socioeconòmics i les dues entitats municipalistes, va aprovar en la seva sessió del 26 d’octubre de 2009 un document de consens amb recomanacions sobre la gestió del padró i l’accés a l’empadronament per part de persones estrangeres. Aquest text és el fruit de diverses reunions prèvies de treball amb més d’una trentena d’ens locals d’arreu de Catalunya, representants de les quatre diputacions, de l’Associació de Municipis i Comarques de Catalunya i de la Federació de Municipis de Catalunya. Entre d’altres, recorda que “empadronar-se és un dret i una obligació per a tothom, sigui quina sigui la nacionalitat i situació administrativa” i recomana “donar màximes garanties a la renovació del padró de les persones estrangeres que no disposen de residència permanent”.

Empadronament

1) Definició

El Padró municipal és el registre administratiu en què s’inscriuen totes les persones que resideixen al municipi. Enunciat d’altra manera: reflecteix amb la màxima fiabilitat la realitat demogràfica del municipi. Empadronar-se és un dret i una obligació per a tothom, sigui quina en sigui la nacionalitat i situació administrativa.

Tot i que és en l’àmbit local on es gestiona el fet de la immigració, és competència de l’Administració de l’Estat l’autorització de la residència regular. La inscripció al Padró és independent d’aquest procediment administratiu i es limita a reflectir la residència efectiva en un municipi.

El Padró tampoc no és un mecanisme de control del parc d’habitatge, ja que aquesta funció pertoca al Cadastre. Ara bé, si en el moment de l’empadronament se suscita la sospita d’un ús anòmal de l’habitatge, des del Padró s’ha de derivar a l’Àrea d’habitatge perquè actuï en consonància. El Padró, per definició, ha d’estar connectat a la resta de departaments i serveis públics

2) Marc normatiu

• Llei 7/1985, de 2 d’abril, reguladora de les Bases del Règim Local.

Art. 15, 16 i 17. Estableixen l’obligació de tota persona d’inscriure’s al Padró del municipi on resideixi habitualment i descriuen les dades que són obligatòries en la inscripció municipal. La responsabilitat de gestió, manteniment i custòdia del Padró municipal correspon a l’Ajuntament.

S’exigeix també la renovació periòdica (cada dos anys) de la inscripció, en el cas dels estrangers no comunitaris sense autorització de residència permanent.

• Llei 29/1994, de 24 novembre. Arrendaments urbans

Art. 8.1 i 2: No permet la cessió del lloguer ni el sublloguer sense el consentiment previ i escrit del llogater (propietari).

• Llei orgànica 4/2000, d’11 de gener, sobre drets i llibertats dels estrangers a Espanya i la seva integració social.

Art. 12. La inscripció al Padró municipal és el requisit imprescindible per a l’accés i exercici del dret a l’assistència
sanitària.

• Decret legislatiu 2/2003, de 28 d’abril, pel qual s’aprova el Text refós de la Llei municipal i de règim local de Catalunya.

Art. 39. Les persones inscrites al padró constitueixen la població del municipi i en són veïns/es –condició que s’adquireix en el mateix moment de la inscripció -, i tenen la condició política de catalans.

Art. 40.3. Les dades de padró municipal se cediran a altres administracions públiques que ho demanin, sense consentiment previ de l’afectat, només quan siguin necessàries per l’exercici de les competències d’aquestes administracions, i exclusivament per a aquells afers per als quals la residència o el domicili siguin dades rellevants.

• Reial decret 1690/1986, de 11 juliol, pel qual s’aprova el Reglament de Població i Demarcació Territorial de les Entitats locals.

Art. 54.3 La inscripció en el padró municipal de persones que residint en el municipi no hi tinguin un domicili només es podrà dur a terme després d’haver posat aquest fet en coneixement dels serveis socials del municipi.

3) Paper dels Ajuntaments

L’Ajuntament té l’obligació d’inscriure totes les persones que viuen al municipi, i fins i tot ha d’oferir la inscripció a qui no té cap domicili fix. L’Ens local és el responsable final d’ajustar el Padró a la realitat del municipi, i per tant, de recollir de manera fidedigna el nombre i característiques bàsiques de tots els residents.

El Padró dota l’Ajuntament d’una eina bàsica, ja que li permet una acció de govern més eficient. D’una banda, el mapa sociodemogràfic del municipi li facilita la planificació. D’altra banda, en plasmar el nombre oficial d’habitants, és el punt de referència per rebre recursos externs tant en forma de finançament com de provisió de serveis.

Entrebancar l’empadronament de veïns i veïnes del municipi és inhibir-los d’assumir les seves obligacions i drets respecte a l’Administració local. Punt més greu, els obstaculitza l’accés a drets universals fonamentals, com la salut i l’educació, i els exposa a situacions d’alta vulnerabilitat.

Els impediments per a l’empadronament no suposen un desincentiu per a la residència efectiva en el municipi, que ve provocada per altres lògiques -com ara la xarxa social i els mercats d’habitatge i/o laboral. El fet de no estar empadronat tampoc eximeix l’Ens local de les obligacions que li són pròpies – com per exemple, escolarització dels menors, recollida d’escombraries,…. L’empadronament desatès només trasllada als municipis veïns la pressió per empadronar-se, amb la qual cosa tan sols s’aconsegueix distorsionar les dades poblacionals de diversos municipis.

4) Propostes d’actuació

Objectiu:

• Garantir que el Padró, com a registre administratiu, respongui a la realitat del municipi, a fi de garantir els drets i els deures de les persones i facilitar l’acció de govern local.

- Complir la normativa vigent pel que fa a la inscripció al Padró i evitar pràctiques que l’entrebanquin.
- Implicar tots els serveis municipals en la gestió del Padró municipal.
- Donar màximes garanties a la renovació del padró de les persones estrangeres que no disposen de residència permanent.

Recomanacions:

Inscripció al padró municipal i certificat d’empadronament

• Per tal que el Padró reflecteixi la totalitat dels moviments demogràfics municipals cal atenirse escrupolosament a la normativa vigent.

• La inscripció al Padró solament pot exigir la documentació acreditativa de:

a. la identitat -a través de qualsevol document, oficial-, independentment de l’autorització de residència.

b. el lloc de residència, a través de qualsevol document que corrobori el domicili, independentment del títol d’ús de l’habitatge:
- propietari/a: escriptura pública de la propietat, contracte o rebut de subministrament (aigua, gas, electricitat) o IBI…;
- llogater/a: còpia del contracte de lloguer, contracte o rebut de subministrament (aigua, gas, electricitat,…)

Per extensió, s’han d’empadronar el cònjuge o parella de fet i els fills del titular que convisquin en la llar.

En altres supòsits de convivència en l’habitatge, i per tal d’evitar empadronaments en cadena es recomana el consentiment del propietari/a, acreditat per escrit i acompanyat de la fotocòpia del seu document d’identitat.

• Si la persona que resideix en un municipi no té domicili fix, es recomana que un informe social avali aquesta circumstància, i resoldre la inscripció al Padró, assignant-li una adreça institucional.

• Demanar altres documents, com la cèdula d’habitabilitat, dipòsits o altres, dificulta l’empadronament, i per tant, va en detriment dels objectius del Padró.

• En el cas que en el moment d’empadronar es detecti que en el domicili està inscrit un nombre de persones que pot afectar els requisits d’habitabilitat (1), l’Ajuntament no queda eximit de fer-ne la inscripció, si la persona presenta la documentació requerida. És posteriorment a la inscripció que es derivarà la sospita de sobreocupació cap als serveis municipals competents de fer-ne la Inspecció (2).

(1) Decret 259/2003, de 21 d’octubre, sobre els requisits mínims d’habitabilitat ens els edificis d’habitatges i cèdules d’habitabilitat.
(2) Veure el capítol d’Habitatge i urbanisme, actuació en situacions d’ús anòmal de l’habitatge.

• En el moment de l’empadronament cal informar als nous veïns de la necessitat de comunicar qualsevol canvi de les dades al Padró municipal.

• En el cas que la persona estrangera no tingui autorització de residència permanent s’ha d’informar-lo de la necessitat de renovar la inscripció abans dels dos anys, segons marca la normativa vigent.

• La inscripció al Padró, com a servei bàsic del municipi, es tramita en el mateix moment que se sol·licita i es presenta la documentació requerida. En el cas que hi hagi dificultats lingüístiques o calgui documents addicionals, es pot establir un termini per suplir-los.

• El volant o justificant d’empadronament s’emet immediatament, sense la necessitat que l’interessat es personi altre cop.

Baixa i actualització del Padró

• La modificació de les dades del Padró per part de l’Ajuntament s’ha de fer a coneguda de la persona interessada. En les baixes, l’Ajuntament ha de notificar-li prèviament la proposta.

• La informació que pugui obtenir qualsevol altre servei de l’Ajuntament, o qualsevol altre administració, sobre algun fet que pugui afectar el registre, cal transmetre-la al Padró, perquè la verifiquin, l’hi comuniquin a l’interessat/da i procedeixin a la modificació, si s’escau.

• En el cas de les baixes d’ofici per inclusió indeguda s’ha de notificar anticipadament a la persona interessada a través dels procediments normatius. Per a les baixes per expulsió, emeses per l’INE, no és obligatòria l’audiència prèvia. Tampoc ho és en el procediment de baixa per caducitat de la inscripció padronal.

• En qualsevol cas, d’acord a un principi garantista i per ajustar-se als objectius propis del Padró, es recomana la verificació i audiència pública. Tampoc no s’ha d’efectuar la baixa si l’interessat es persona a les dependències de l’Ajuntament i manifesta la seva voluntat de seguir residint a la localitat.

Accés i cessió de les dades

• El dret a la protecció de les dades justifica centralitzar l’accés de tercers al Padró, i registrar-ne les entrades, incloent-hi hi informació sobre l’usuari/a, dades consultades i moment d’accés.

• En el cas de consultes externes, a banda d’atenir-se a les pautes esmentades, les sol·licituds han de justificar-se. Per resoldre-les, l’Ajuntament pararà esment en els usos que poguessin anar en detriment dels drets d’altri.

• Alhora, atesa la utilitat de les dades del Padró per a la gestió pública, el traspàs de les dades, tant entre serveis municipal -com, si s’escau, amb el Consell Comarcal-, s’ha d’entendre com una eina necessària en benefici del veïnat (tenint en compte el que preveu la llei de Protecció de dades).

Padró, porta d’entrada i interconnexió de la informació

• L’oficina del Padró és el primer contacte amb l’Administració local que la persona té en arribar al municipi on preveu residir-hi. Aquesta circumstància s’ha de tenir en compte ja que condicionarà la seva futura percepció sobre l’Ajuntament.

• Donada la seva funció de porta d’entrada, els serveis d’acollida han d’arrencar en el moment que la persona s’empadrona. D’aquí que sigui imprescindible establir una col·laboració estreta del Padró amb l’agent d’acollida i amb els serveis municipals que escaiguin.

• La informació que genera l‘empadronament té una gran utilitat per molts altres serveis públics del municipi (per exemple en l’escolarització). Per aquesta raó, l’Ajuntament ha d’articular un circuït intern per transferir les dades als serveis corresponents, de manera que aquests puguin ajustar la seva acció a la realitat demogràfica.

• Atès que el Padró no és un instrument de control, des d’aquest registre administratiu és raonable informar als serveis municipals responsables de la Inspecció les sospites per sobreocupació o sobreempadronament.

• Gràcies a la interconnexió de la informació, no queda justificat que cap servei municipal o comarcal sol·liciti el justificant o volant d’empadronament, documentació de què pot disposar per via interna.

Suport al Padró municipal

• Tenint en compte la diversitat de nous veïns/es, el Padró pot rebre el suport de serveis especialitzats en la gestió de la diversitat.

• Pel que fa al suport lingüístic, pot comptar amb els agents d’acollida i amb els de la borsa de traductors/es i intèrprets dels consells comarcals. Els impresos multilingües també poden llevar obstacles.

• Pel que fa al suport administratiu i jurídic, poden adreçar les consultes al 012.

NOTA: Aquest document va ser elaborat pel Grup de treball de Món local de la Taula de Ciutadania i Immigració, format per representants dels Ajuntaments d’Alcarràs, Arbúcies, Badalona, Banyoles, Barcelona, Clariana de Cardener, Igualada, Seu d’Urgell, L’Hospitalet de Llobregat, Lleida, Manlleu, Manresa, Mataró, Palafrugell, Puigcerdà, Reus, Salt, Sant Pere Pescador, Santa Coloma de Gramenet, Tarragona, Terrassa, Tortosa, Tremp, Ulldecona, Vic, Viladecans, Vilafranca del Penedès, Vila-seca, els Consells Comarcals de la Segarra, el Montsià i el Tarragonès, les Diputacions de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona, la Federació de Municipis de Catalunya, l’Associació Catalana de Municipis i Comarques, i, per part del Govern de Catalunya, la Direcció general d’Administració Local i la Secretaria per a la Immigració.

Avui Artur Mas ha estat elegit com a candidat de CiU a la Presidència de la Generalitat. Del seu projecte encara se’n sap ben poc. Diu que porta massa temps fora del govern “travessant el desert” i que no li agrada que governin les esquerres catalanistes. Espero, com ell mateix ha dit, que aportarà elements per a un debat en positiu. Però caldrà esperar.

Qui proporciona molt elements que configuren un projecte clar pel futur de Catalunya és el president Montilla. Ho va demostrar dimarts passat en la seva conferència a Tribuna Girona. Ho constata Josep López de Lerma en un article publicat al Diari de Girona. També trobareu arguments amb molta força i una explicació de la gestió feta des de l’any 2006 en la intervenció de José Montilla davant del Consell Nacional del PSC. I no us podeu perdre la magnífica entrevista al President Montilla que li fan avui al diari Público el seu director Félix Monteira i Ferran Casas.

En el decurs de la intervenció davant del Consell Nacional del PSC, el nostre Primer secretari ens va mostrar un vídeo casolà que li va enviar algú amb motiu del seu 55è aniversari. Del vídeo se n’han fet ressò diversos mitjans de comunicació. Us convido a llegir les referències que n’han fet Àngels Piñol a El País i José Rico a El Periódico de Catalunya.

Dissabte, també en el Consell Nacional del PSC, Raimon Obiols va proposar la celebració de la sessió plenària de la Conferència Oberta Catalunya Causa Comuna a finals de març. Heu de llegir la intervenció de Raimon Obiols, plena d’interessants reflexions sobre la situació actual del nostre país i les seves perspectives. Vull destacar un fragment de la seva intervenció que transcric a continuació:

“El nom de Catalunya Causa Comuna no és gratuït: expressa la convicció que el nostre país avança quan ens unim al voltant de projectes comuns.

La història ens recorda que, malauradament, el contrari també és cert: quan Catalunya s’ha dividit, les coses han anat malament. Catalunya dividida no pot guanyar.

Avui, a Catalunya hi ha una evident amenaça de divisions i fragmentacions.

Hi ha un excés de confrontació i divisió en el camp polític; un dèficit de diàleg, d’intercanvi d’idees, de reflexió comuna; una disminució del respecte al pluralisme; una manca d’enteses estratègiques pel que fa a les qüestions del nostre futur col·lectiu.

La crisi econòmica i social, els reptes lligats a l’acollida de la immigració, l’afebliment del nexe entre societat civil i institucions, els escàndols lligats a la política i els excesssos de confrontació que fomenta la dreta espanyola, entre altres causes, estan fent aparèixer un risc: que sorgeixin aventures populistes de signe oposat i retroalimentant-se.

El foc creuat de les radicalitzacions i de les fugides endavant, sobretot de caràcter identitarista, afebliria molt la causa de Catalunya i podria arribar a posar en qüestió la unitat civil del poble.

És un error que hem d’evitar ara que hi som a temps.

Que la dreta espanyola, la caverna política i mediàtica, persegueix aquest designi a través de les seves provocacions catalanòfobes és una cosa evident. Jordi Font hi ha fet referència en un lúcid article (“Valencianitzar Catalunya?“, diari Avui, 13 de desembre de 2009).

És amb el convenciment que una deriva de divisions a Catalunya significaria un enorme estratègic i humà que a Catalunya Causa Comuna contribuïm a crear un clima de més diàleg, de majors contactes transversals, de més respecte pluralista, de més acords en la nostra vida col·lectiva”.

Us convido també al visitar la pàgina web de Catalunya Causa Comuna.

Mentre esperem la Sentència del Tribunal Constitucional no deixen d’aparèixer reflexions polítiques al respecte que cal subratllar. Particularment m’han semblat força interessant les aportacions d’Antonio Papell “Connectar sensibilitats, tancar ferides”, Antoni Puigverd “La limosna de Espriu”, Miquel Roca “¿Estratosfera?”, Kepa Aulestia “Insatisfacción modulada”, les de Felipe González recollides en la crònica de José Rico i Rafa Morales a El Periódico de Catalunya i valorades amb un ‘notable’ per Joan Tapia, Esther Vera “Montilla, ese peligroso independentista”, Ferran Mascarell “Nación, Estado, proyecto”, Joan Garí “Naciones” i J. B. Culla “Mientras esperamos”.

Afortunadament, la política catalana no es limita a esperar, com ho demostra l’entrevista a Joaquim Nadal que li fa Cristina Buesa a El Periódico de Catalunya i la crònica de Cristina Buesa sobre la inauguració avui mateix de l’aeroport d’Alguaire a Lleida. També s’ha reprès el debat sobre la gestió de l’aeroport d’El Prat a partir del plantejament anunciat al Congrés dels Diputats pel Ministre José Blanco en la seva compareixença parlamentària, que ha estat acollida positivament pels editorials de La Vanguardia “Un primer paso” i El Periódico de Catalunya “Arrenca el pla d’aeroports”, valorada com a proposta positiva que caldrà seguir negociant pel Govern de Catalunya, tal com recomana Joan Tapia en el seu article “La ‘proposta Blanco’”. No ha d’estranyar que CiU, que en 23 anys ni va inaugurar cap aeroport ni va aconseguir que la Generalitat prengués part ni tant sols simbòlicament en la gestió de l’aeroport d’El Prat, rebés molt negativament la proposta del govern d’Espanya.

També us poden interessar els articles d’Enric Company “Corregir los desaguisados de 1987″ sobre la nova organització territorial de Catalunya i la llei electoral, Raimon Martínez Fraile “Parlant del turisme” i Antoni Soy “Política industrial”.

Aquesta setmana ha seguit la polèmica sobre l’anunci de l’Ajuntament de Vic de revisar els criteris d’empadronament. Sobre la qüestió de fons us convido a llegir els articles de Lluís Foix “Ara fan nosa” i Lluís Bassets “La Europa suicida”.

També s’estan movent coses a Barcelona ciutat amb motiu de la tradicional conferència de balanç de l’any de l’Alcalde Hereu i de la seva proposta d’organitzar l’any 2022 els Jocs Olímpics d’Hivern Barcelona-Pirineu. Sobre aquesta darrera qüestió us convido a llegir l’editorial d’El Periódico de Catalunya “Cobi es vol posar els esquís” i els articles de Martí Perarnau “La retirada de Madrid ressuscita BCN”, Juan Antonio Serrano “Una oportunitat per al Pirineu” i Joan Tapia “La ‘bogeria viable’ del 2022″.

Sobre la conferència de l’Alcalde Hereu, us convido a veure el vídeo-resum de l’any 2009 i els vídeos de la conferència pronunciada per Jordi Hereu a l’Auditori del Liceu.

De tot plegat en trobareu un bon resum a l’entrevista a l’Alcalde Jordi Hereu que li fan María Dolores García i Ketty Calatayud a La Vanguardia.

Passant ja el capítol referit a la política espanyola és imprescindible que llegiu l’entrevista a José Luis Rodríguez Zapatero que li fa el Director del diari El País, Javier Moreno.

També us poden interessar les reflexions de Daniel Innerarity “Credibilidad gubernamental”, Jorge Calero “Aplicación desigual de la Ley de Dependencia” (denunciant la desídia de les Comunitats Autònomes governades pel PP), Ignacio Escolar “Viajes Gürtel” (sobre noves informacions sobre la trama corrupta que afecta el PP), Ramón Cotarelo “Perspectivas de la oposición” i Gregorio Peces-Barba “El enemigo sustancial” (denunciant l’estratègia cainita de la dreta espanyola).

Sobre la lluita antiterrorista us convido a llegir l’editorial d’El País “Los hechos zanjan” i els articles d’Antonio Franco “ETA, presonera dels seus presos” i Carlos Carnicero “ETA, una olla a pressió”.

També us poden interessar les reflexions de Máximo Cajal “El Sáhara y la razón de Estado”, Ignacio Escolar “El Ferrari de Díaz Ferrán” i Gran Wyoming “Disparate de ley” (sobre la condemna a dos periodistes per difondre els noms d’uns militants del PP afiliats irregularment en un municipi afectat per un cas de presumpta corrupció).

Sobre la situació de l’economia espanyola i les seves perspectives us convido a llegir els articles de Jordi Sevilla “El año en que todo empezó a cambiar”, José María Lastras “La reforma laboral” i Angel Laborda “La inflación en 2009 y perspectivas para 2010″.

Sobre la regulació i la supervisió financeres us convido a llegir els articles de Xavier Vives “La crisis y la reforma del sistema financiero”, Joaquín Estefanía “Pugna regulatoria”, Antón Costas “Fiasco y rituales de supervisión financiera” i Paul Krugman “Banqueros sin la menor idea”.

Sobre la situació de la Unió Europea trobareu molt interessants els articles de Joaquín Estefanía “Cuestión de supervivencia”, Alfonso Egea de Haro “Europa se aplaza hasta 2020″, Gonzalo López Alba “Despertar o perecer”, Antonio Cerrillo “Encrucijada europea tras Copenhague” i Carlos Nadal “La UE, cuestión de supervivencia”.

Mentre escric el diari estan votant a Chile, en la segona volta de les eleccions presidencials, optant entre Eduardo Frei, candidat de la Concertación, i Sebastián Piñera, candidat de la dreta, que estan frec a frec. Esperant amb ànsia els resultats us convido a llegir l’article de Mario Amorós “Chile se la juega”.

Sobre qüestions de política internacional us convido a llegir els articles de Rafael Escudero “La existencia del Estado palestino”, Timothy Garton Ash “Siguen las protestas en Irán”, Lluís Foix “Una guerra sin inteligencia” (es refereix a la guerra contra el terrorisme), Javier Valenzuela “Al Qaeda domina los tiempos” i Gordon Brown “Los retos contra la pobreza”.

Seguim tots plegats colpits per la catàstrofe causada pel terratrèmol d’Haití. Podeu llegir al respecte l’editorial d’El País “Un minuto eterno”, els articles de Miguel Angel Herrero “La pobreza atrae al desastre” i Maruja Torres “Volquémonos”, els editorials d’El Periódico de Catalunya “El terratrèmol obliga a refundar Haití” i La Vanguardia “Socorrer a Haití”, la carta de José Montilla als militants i simpatitzants socialistes demanant una resposta solidària, els articles de Leonardo Padura “¿Haití existe?” i Alfonso S. Palomares “Refundar Haití sota la tutela de l’ONU” i l’editorial d’avui mateix d’El País “Voces que piden ayuda”.

Trobareu informació rellevant sobre el tema a la wikipedia en castellà, a la pàgina Hago clic de La Vanguardia, al Centre de Notícies de l’ONU i al Comitè Internacional de la Creu Roja.

Per fer donatius podeu fer-ho a través dels comptes urgents d’emergència humanitària per a Haití oberts per ONGs catalanes que trobareu en aquest document de la Federació catalana d’ONG o a través de Solidaridad Internacional.

Acabo recomanant-vos set articles que m’han fet reflexionar. El de Jean Daniel “¿Será 2010 el año de Camus?”, Jordi Coca “Sobre Camus i nosaltres?”, Vicenç Navarro “El racismo del nacional-catolicismo”, Oscar Celador “Homosexualidad y adopción”, Jaume Subirana “Ja el tinc (benvinguts al futur que ens espera)” (sobre els llibres electrònics), Edgar Morin “Elogio de la metamorfosis” i Tahar Ben Jelloun “Identidad nacional: debate inútil”.

“Perles” del programa del Polònia emès el 14 de gener, resum crític realitzat per Núria Iceta (amb la novetat de la ‘meva’ presència). Podeu trobar totes les Perles del Polònia aquí, amb imatges, vídeos i tot.

LES PERLES
- La irrupció de Zapatar i Chacón a la cimera europea té el seu què, però jo em quedo amb el duet Sarkozy-Merkel, són tan bons! i la Ministra Salgado intentant que ZP toqui de peus a terra també és genial. Segons ella, Zapatar és com una “disfressa de barrufet amb desordres hormonals”

- L’equipació del trident de CiU al gimnàs: Duran amb samarreta groga i xandall blanc, Pujol amb samarreta de Shinchan i pantalonets del Barça (època Meyba) i Mas amb samarreta hawaiana i xandall horrendu verd hipermercat de baixa estofa… extraordinari l’estilisme”!

EL MILLOR – LA NOVETAT
- Ja sabeu que aquest blog no és objectiu, així que tampoc em demaneu objectivitat ara … el millor, la novetat, el personatge de Miquel Iceta “jo ho sé tot de tothom abans que ningú“, pos a mi m’ha agradat! I “tan esbelto” com diria la tata! Un suggeriment: canvieu-li el rellotge, que no li pega

EL PITJOR
- El Jacobo de Camps, de Callejers, ja sabeu que no suporto el seu “pijerio”

LA IMATGE DE LA SETMANA
- El touchdown del Papa en plena missa del gall a la basílica de Sant Pere.

ARXIU HISTÒRIC (fa un any…)
- El gag del Saura i el seu límit de velocitat a 5 km/h. Un disbarat.

LA PICADA D’ULLET
- La unanimitat en la puntuació “10″ que li donen els polis americans al príncep Felip un cop vistos els seus atributs a l’escàner corporal. I jo em pregunto, i així, perquè Letizia sempre està de mala llet? [al Polònia, vull dir, eh]

LʼESTÀVEM ESPERANT
- El traspàs de Rodalies… i la mofa i befa de la megafonia és brutal: “hem de fer-ho bé, a la catalana”! Encara bo que no han tret el Conseller Nadal inspeccionant els WCs.

KA FORT
- El gag final del President Montilla calant foc al Conseller Baltasar no m’ha agradat

LA CANÇÓ [Inauguritis]
Hi ha algun missatge subliminal en el fet que la cançó fos aquella tonada matxacona de “el xiringuito, el xiringuito…”

MALAGUANYAT
- El gag de les Olimpíades 2022… mira que el tema té la seva conya, però, com a tots, als polonesos també els devia agafar per sorpresa…

LA FRASE DE LA SETMANA
- “I jo em pregunto, a qui beneficia això dels escàners corporals? A LES FARMACÈUTIQUES!” Paraula de Forcades.

ZW 198 Recomanacions d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí. Per cert, no us perdeu la darrera publicació d’Antoni Gutiérrez-Rubí “Micropolítica”. Us la podeu descarregar aquí.

http://gobcamp.com/

GobCamp Espanya se celebra dissabte 16 de gener a Barcelona (Citilab-Cornellà), de 9 a 20h. És una trobada dirigida als treballadors de l’administració pública espanyola i a les persones interessades en el tema que es concep com un BarCamp, on “tots som iguals, tots hem d’explicar alguna cosa i compartir”. Té com a objectiu principal reunir totes les persones que intenten que les coses prenguin una altra direcció en l’administració, per debatre i reflexionar sobre les actuacions que s’estan duent a terme.

Aquí podeu veure la llista de participants i el programa previst que s’ha construït en funció dels participants i dels seus interessos i que s’estructura en tres espais: el de les xerrades, el dels grups de treball, on es faran agrupacions per temes segons els interessos, i de les conclusions i propostes.

ZV (Zona Vídeo). Quiero MI TV es defineix com la Televisió Participativa i proposa la creació conjunta de canals i continguts.

Dimarts un terrible terratrèmol va colpejar Haití, un dels països més pobres del continent americà. Cal que la comunitat internacional, les institucions, les ONGs i la ciutadania ens bolquem en l’ajuda als afectats i en la reconstrucció d’aquest país.

La wikipedia en castellà ofereix bona informació sobre aquesta catàstrofe. El diari La Vanguardia ofereix una bona col·lecció d’enllaços amb informació sobre la tragèdia.

En aquest document de la Federació catalana d’ONG per al desenvolupament hi trobareu els comptes corrents d’emergència humanitària per a Haití oberts per ONGs catalanes.

Per col·laborar amb l’ajut humanitari i la reconstrucció del país també us pot ser útil la pàgina web de l’ONG Solidaridad Internacional.

Ahir em vaig assabentar a través d’una nota de premsa de TV3 que en el capítol del programa “Polònia” que s’emetrà avui al vespre a les 21.45, Carlos Latre imitarà la meva tasca com a portaveu socialista. Ja sabeu que els polítics ens morim de ganes de sortir al “Polònia” i després estem queixosos dient que no ens treuen massa bé i que aquest programa allunya la gent de la política i bla, bla, bla… Jo no sé què diré després de veure el programa, però vull agrair l’equip de “Polònia” que hagi decidit “immortalitzar-me”. Com hagués dit la meva àvia: “que tot sigui a fi de bé”.

A continuació us transcric la nota de premsa de TV3 que es va fer pública ahir.

“Zapatar” desembarca a Europa, a «Polònia»

Demà, a les 21.45, TV3 presenta un nou capítol de “Polònia”, el programa de sàtira política que dirigeix Toni Soler. En aquesta edició, la UE presenciarà l’arribada de ZP àlies Zapatar (Queco Novell) a la Presidència.

A més, l’alcalde Jordi  Hereu (David Olivares) anunciarà oficialment la candidatura de Barcelona als Jocs Olímpics d’hivern. I el programa presenta una nova incorporació: Miquel Iceta (Carlos Latre), el portaveu socialista que ho sap tot.

Mentrestant, el Papa Benet XVI (Toni Albà) recordarà el que li va passar durant la Missa del Gall. El Príncep Felip (Queco Novell) i Letícia (Agnès Busquets) s’enfrontaran als nous escàners corporals dels aeroports. I s’estrenarà un nou vídeo informatiu de la monja Forcades (Mireia Portas). Les farmacèutiques hi deuen estar implicades? Demà a la nit, la resposta.

També pul·lularan pel “Polònia” el Jacobo de Callejers (Bruno Oro), Miquel Calçada (Queco Novell) i Tomàs Molina (David Olivares), entre altres personatges.

www.tv3.cat/polonia

Sant Joan Despí, 13 de gener del 2010

En la meva opinió el 2010 serà un any exigent, demanarà de tots nosaltres esforç, tenacitat, coratge, intel·ligència, seny. Però avui voldria subratllar dues exigències del nou any: optimisme i claredat.

Per començar amb l’optimisme us recomano amb entusiasme que llegiu l’entrevista a Eduard Biosca que li fa Victor M. Amela a La contra de La Vanguardia. El títol ho diu gairebé tot: “Estoy harto de los pesimistas, los optimistas tenemos razón”.

I la claredat és el que sovint trobo a faltar en la política catalana. I és responsabilitat de tots plegats. Claredat és el que ens reclama a tots Josep Ramoneda en el seu article “Activar la demanda política”. I jo crec que el president Montilla en el seu Missatge de cap d’any oferia claredat quan deia: “Cada dia estic més convençut que el progrés de Catalunya i el creixement de la nostra capacitat d’autogovern depenen del desplegament del nostre Estatut. Hem de persistir en aquesta línia, mantenir el rumb, amb un exercici permanent d’afirmació exigent i confiada”. O quan parlava del caràcter decisiu del 2010 en els següents termes: “Serà decisiu també per a nosaltres, els catalans, perquè se celebraran eleccions al Parlament de Catalunya i podreu decidir amb el vostre vot quin camí cal seguir: si hem d’aturar-nos, retrocedir o cercar falses dreceres, o bé si hem de mantenir l’horitzó que ens hem traçat i assegurar que una gran majoria es compromet a treballar per aconseguir-lo”.

És bo que els catalanistes es vagin definint sobre quin és el camí que volem seguir, el camí del diàleg, la negociació, la cooperació i l’entesa amb els pobles d’Espanya (un camí no sempre fàcil, i que confio que el Tribunal Constitucional no esguerri) o l’incert camí de les consultes, el sobiranisme, el desbordament de la legalitat i la independència. Perquè jo no crec que l’ambigüitat sigui cap camí.

Pensant en això he recordat la reflexió que feia Josep Tarradellas en una entrevista que li van fer Leandre Colomer i Ferran Mascarell en el número zero de la revista L’Avenç el desembre de 1976, quan evocava l’actitud de Macià el 14 d’abril de 1931 i la seva renúncia a la República catalana per donar pas al restabliment de la Generalitat. Macià més tard es va referir a aquell dia com “el dia més trist de la meva vida”. I deia Tarradellas “”Tinc motius per a dir que si aquell va ser el dia més trist de la seva vida, fou perquè va constatar que el poble català no volia la independència total ni la República Catalana”. I no cal recordar la gran diferència entre la societat catalana dels anys 30 del segle passat i la d’avui en termes de major complexitat identitària.

Des de posicions catalanistes hi ha qui pensa que viu en un país en el que una gran majoria somia en separar-se d’Espanya quan hi hagi l’oportunitat de fer-ho. I això no és així. De vegades la radicalització no és només una “falsa drecera” sinó que lluny de fer-nos forts, ens divideix, ens afebleix i enforteix les posicions més refractàries als avenços possibles que es poden aconseguir.

També des d’aquest punt de vista m’han interessat els articles de Josep Vicent Boira “Sentido común” i Lluís Foix “Analogías históricas”.

El president Montilla, fidel al seu plantejament polític, ha aprofitat l’avinentesa del nou any per agrair les entitats i institucions catalanes que van manifestar el seu suport a l’editorial conjunt de dotze diaris catalans titulat “La dignitat de Catalunya“. Podeu llegir la carta del president Montilla, que ha estat titllada per alguns a Madrid de “batasuna”, “guerracivilista” i “estratosfèrica”. Potser alguns del que l’han criticada haguessin fet bé de llegir-la abans o de fer-se-la traduir si tenien algun problema de comprensió. Però sempre he cregut que a Madrid fan més nosa els catalanistes que volen la transformació d’Espanya que els que es dediquen a gesticular. Joan Tapia es pregunta irònicament si en efecte “¿Tenim un president ‘batasuna’?”. En tot cas, la carta subratlla novament el compromís del President en la defensa de l’Estatut que van votar els catalans (exercint, per cert, el seu dret a decidir). Vicenç Villatoro semble entendre millor que molts quina és la posició del president, podeu llegir els seus articles “El partit de l’Estatut” i “Des de l’estratosfera“. David Miró en un interessant article de fons afirma que “El PSC dóna el primer cop”. Us en reprodueixo un petit fragment: “Mentre els convergents menjaven torró, els socialistes han arribat primer al camp de batalla i han dibuixat el marc (mental) en el qual pretenen que es disputi la contesa, i que girarà al voltant de la defensa de l’Estatut. A causa dels titubejos de CiU, el PSC s’ha presentat davant l’opinió pública com el partit de l’Estatut («és el nostre projecte nacional com a país», va dir Miquel Iceta després de l’executiva de dilluns passat), deixant a Artur Mas la patata calenta d’haver de definir-se (¿referèndum?, ¿Estatut del 30 de setembre?, ¿independència?) quan el Constitucional dicti sentència. La cara d’Oriol Pujol dijous anunciant el seu suport a la carta de Montilla a 201 institucions era tot un poema. De moment, doncs, no tenen més remei que anar a roda”.

Certament, la sentència del Tribunal Constitucional és una incògnita que plana sobre la política catalana i espanyola. Jo em resisteixo tant com puc a especular sobre quan es produirà i en quins termes, perquè crec que és una pèrdua de temps i de vegades ens fa perdre força per la boca. Però no és sobrer recordar el que deia l’editorial d’El País sobre la qüestió “Agravar el problema catalán o encauzarlo. Ése es el dilema que afronta el Constitucional”. O recomanar novament la lectura de l’article del President Montilla a El País “Defensa y elogio de la Constitución”. Perquè realment no estem parlant només d’un problema catalán, sino d’un veritable problema espanyol. Podeu llegir al respecte les reflexions de Juan-José López Burniol en el seu article “El problema español” i de Josep Ramoneda en el seu “Nación de naciones”. Hi ha qui creu que una sentència dolenta li donarà la raó. Per exemple, avui mateix, Joan Puigcercós en una entrevista que li fan Ferran Casas i Albert M. Vidal a Público afirma sense embuts: “El TC va a reforzar nuestras tesis independentistas”. També us pot interessar el Decàleg federal aprovat per Ciutadans pel canvi en la seva darrera Convenció que dibuixa l’escenari per a una futura reforma constitucional. La pròpia gent de CpC diu, però, que ara convé centrar-nos en la defensa i desplegament de l’Estatut del 2006.

Sobre les posicions del PSC en aquest inici d’any no us podeu perdre l’entrevista a José Zaragoza que li fan Jaume Clotet i Mayka Fernández a l’Avui. També us interessarà la visió de Joan Majó sobre el traspàs de la gestió del servei de rodalia a “¿Cercanías sin vías?” i les reflexions d’Enric Pérez propietari dels cinemes Verdi, entrevistat per Julián García a El Periódico de Catalunya, sobre la llei del cinema.

També aquesta setmana s’ha obert el debat sobre la polèmica decisió de l’Ajuntament de Vic de dificultar l’empadronament de persones sense permís de residència. Per emmarcar el debat podeu llegir l’article d’Ulrich Beck “¿Qué hay detrás de los ’sin papeles’?” i els articles de Xavier Rius Sant “El padró de Vic i la immigració” i Francesc Valls “Xenofobia transversal en Vic”.

Sobre qüestions relatives a la política espanyola recupero l’article d’Ignacio Muro “Una derecha mediática en plena forma” que se m’havia passat a finals de desembre, i els articles de Javier Pérez Royo “Libertad religiosa”, Gran Wyoming “Crueldad innecesaria” sobre la gestió dels governs autonòmics del PP i Juan Luis Cebrián “Ni respeto ni silencio”, contrari a la sentència que condemna a dos periodistes de la cadena SER per una informació difosa a internet sobre la militància al PP de diverses persones afiliades de forma irregular a aquest partit en relació amb un presumpte cas de corrupció. No cal dir que comparteixo totalment la tesi de Cebrián que també demostra que acatar les sentències, també les del Tribunal Constitucional, no implica necessàriament callar o donar-les per bones. I acabo recomanant-vos un nou bloc, el de Rosa Paz, magnífica periodista i amiga meva. Com tothom que es llença a escriure a Internet, comprovar que té seguidors l’encoratjarà a actualitzar sovint el seu bloc.

Sobre la presidència espanyola de la Unió Europea us convido a llegir l’article de Manuel Castells “La presidencia de la innovación” i l’entrevista a Elena Valenciano que li fa Miguel Angel Marfull a Público.

Sobre la situació econòmica us convido a llegir l’entrevista a José Manuel Campa que li fa Mar Díaz-Varela a La Vanguardia, les entrevistes a la Consellera de Treball de la Generalitat de Catalunya Mar Serna que li fan, respectivament, Lluís Pellicer a El País i Antoni Fuentes a El Periódico de Catalunya, els articles d’Angel Laborda “Tocando fondo” i Alfredo Pastor “Un punto de partida para el 2010″ i l’entrevista a Joaquín Almunia que li fa Beatriz Navarro a La Vanguardia.

Amb reflexions més de fons us recomano els articles de Juan-José López Burniol “¿És només l’economia?”, Vicenç Navarro “El copago sanitario”, Mariano Marzo “El vínculo entre el petróleo y el dólar se resquebraja”, Paul Krugman “Esa sensación de 1937″, Joaquín Estefanía “Los orígenes” i Manel Pérez “El casinocapitalismo ataca de nuevo”.

També us interessaran les reflexions (optimistes) de Vicente Verdú “La crisis nos puede salvar” i Borja Vilaseca “El amanecer de otra economía” i la recomanació del llibre de Richard Wilkinson i Kate Pickett “Desigualdad. Un análisis de la (in)felicidad colectiva” que fa Justo Barranco al suplement Dinero de La Vanguardia. El títol en anglès del llibre és ben explícit “Why more equal societies almost always do better”. (Per què les societats més equitatives gairebé sempre se’n surten millor”).

M’han agradat l’article de Xavier Vidal-Folch “Ideario del padre del euro” sobre el pensament de Jacques Delors i l’entrevista a Michel Rocard que li fa Dominique Nora a Le Nouvel Observateur.

Sobre les perspectives de la política internacional us interessaran els articles de Pere Vilanova “Tres variables per al 2010″, Timothy Garton Ash “La nueva década exige un idealismo realista”, Andrés Ortega “Una década decisiva”, Ignacio Sotelo “Perspectivas para 2010″ i Paul Kennedy “El desconcertante mundo del año 2010″,

No us perdeu les reflexions de dos eurodiputats socialistes: Luis Yáñez “Cuba en el corazón” i Emilio Menéndez del Valle “España, socio eurolatinoamericano”.

Sobre el terrorisme internacional, Ièmen, Afganistan i el conflicte de civilitzacions us recomano els articles de Jesús Cuadrado “Zapatero y Obama en Afganistán”, Fawaz A. Gerges “La conexión Al Qaeda-Yemen”, Juan Goytisolo “Oriente y Occidente como espacios mentales”, Norman Birnbaum “¿Inteligencia?” i Carlos Nadal “La guerra secreta”.

Són d’imprescindible lectura dos articles sobre el debat al voltant de la identitat: María José Fariñas Dulce “¿Identitat nacional o identitat cívica?” i Bernard-Henri Lévy “Parar el debate sobre la identidad”. I l’article de Robert Taylor “Suècia i el futur de l’esquerra europea” traduït al català per Raimon Obiols en el seu bloc.

I acabo afegint-me a la commemoració del 50è aniversari de la mort d’Albert Camus. Podeu llegir al respecte l’article de Juan-José López Burniol “Intel·ligència, generositat i coratge”, l’especial que li dedica la revista Le Nouvel Observateur, i el llibre de Jean Daniel “Camus. A contracorriente” editat per Galaxia Gutemberg-Círculo de Lectores, que José Zaragoza ens ha regalat als membres de la Comissió Executiva del PSC amb motiu de l’any nou.

ZW 197 Recomanacions d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

http://politicsmagazine.com/

La prestigiosa revista Politics de Campaigns & Elections estrena versió castellana a partir de l’1 de gener de 2010. Els nous continguts estaran orientats, de forma majoritària, a la política latinoamericana, tot i que la presència de temes i autors espanyols serà freqüent. En el seu Consell Consultiu Editorial trobem dos coneguts assessors espanyols: José Luis Sanchís i Aleix Sanmartin.

La revista digital es pot rebre de forma gratuïta. En el primer número es publica un article d’Andoni Aldekoa, assessor i director del Gabinet de l’Alcaldia de Bilbao. El seu text reflexiona sobre el compliment de les promeses electorals i el retiment de comptes en l’acció i gestió política. Aquí pots accedir al primer pdf.