Avui començo per Viladecavalls. Avui mateix el nostre Primer secretari i President de la Generalitat ha assistit a un acte de lliurament de carnets a nous i noves militants socialistes d’aquesta vila i ha aprofitat per explicar la triple batalla que vol encapçalar i guanyar. Una batalla contra la crisi econòmica, una batalla contra la corrupció, la desafecció de la política i l’abstencionisme, i una batalla contra les idees conservadores.

Aquesta setmana hem vist un tast de la batalla del president contra el descrèdit de la política. A la seva declaració institucional de la setmana passada, s’hi va afegir el seu missatge als empresaris que fan obra pública i la carta als militants, simpatitzants i amics i amigues del PSC.

Ahir, el president Montilla mostrava la seva contundència en el discurs de cloenda de la Convenció Municipal del PSC com a primer secretari del partit. A la lectura del discurs hi heu d’afegir la rotunditat, determinació i compromís amb que va ser pronunciat ahir al Palau de Congressos. Ahir un president emocionat s’adreçava al cap i al cor dels centenars d’alcaldes i regidors i regidores presents. Podeu llegir les cròniques d’Iñaki Ellakuría a La Vanguardia, Sara González a El Periódico de Catalunya, Glòria Ayuso a Público i Àngels Piñol a El País. També us convido a llegir la Declaració de la Convenció en la que se subratlla la dignitat de la política i el nostre compromís de tolerància zero envers la corrupció i les resolucions sobre gestió de la crisi econòmica, defensa de l’espai públic i reivindicació d’un nou sistema de finançament local.

Sobre qüestions relatives al debat de fons sobre la corrupció us convido a llegir els articles d’Ernesto Ekáizer “La burbuja de la corrupción”, Ramón Cotarelo “El secreto de la democracia”, Enric Marín “Necessitat de política”, Josep Maria Balcells “En defensa de la política!”, el que em va publicar el diari ABC “Tolerancia cero con la corrupción” (si voleu també podeu escoltar l’entrevista que em va fer dijous a Radio Nacional de España Juan Ramón Lucas), Carles Duarte “Regeneració de la política”, Carlos Jiménez Villarejo “Les claus penals del cas”, Vicenç Villatoro “Una societat irritada”, Manuel Cruz “La desafección va por barrios”, Silvia Hinojosa “Radiografía de la corrupción” (amb interessants propostes per combatre-la) i l’entrevista a Montserrat Tura que li fan Mayka Fernández i David González al diari Avui.

Mentrestant el cas Palau encara cueja. I aquesta setmana ens ha proporcionat notícies que van més enllà de l’imaginable, segons les quals Fèlix Millet hauria estafat fins i tot els seus consogres als que hauria cobrat despeses de la boda d’una filla que havien estat pagades pel propi Palau de la Música. Llegiu les cròniques de Jesús G. Albalat a El Periódico de Catalunya i de Xiana Sicardi a El Mundo. Aquesta setmana tampoc s’han esvaït alguns interrogants pendents sobre on han anat a parar els diners pagats per Millet a Angel Colom ni si seran retornats, ni tampoc s’ha aclarit si la Fundació de CDC retornarà els diners de Palau que mai haguessin hagut d’anar a parar a la Fundació d’un partit, ni tampoc s’han aclarit els presumptes pagaments de comissions per part de Millet a l’alcalde independent de L’Ametlla del Vallès que tenia el suport de CDC i un presumpte pagament de 30 milions de les antigues pessetes aquest mateix partit, segons consta en les notes manuscrites incautades a Jordi Montull com explica Jesús G. Albalat en una crònica a El Periódico de Catalunya.

Sense aclarir gens ni mica cap d’aquests extrems, Felip Puig va intentar desviar l’atenció “denunciant” que Anna Hernández ostenta 14 càrrecs (tots ells derivats de la seva condició de Tinent d’Alcalde de Relacions Institucionals, Urbanisme i Habitage de Sant Just Desvern i de diputada i presidenta de l’Àrea d’Infraestructures, Urbanisme i habitatge de la Diputació de Barcelona). Llàstima que Felip Puig oblidés explicar que ell mateix ocupava 41 càrrecs quan era Conseller de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya precisament per les mateixes raons. El gràfic de la notícia d’El Periódico de Catalunya és prou esclaridor.

Aquesta setmana, el Govern ha aprovat i el Conseller d’Economia ha lliurat al Parlament el projecte de pressupostos de la Generalitat per al 2010. Aquí hi trobareu la nota resum del Departament d’Economia i el marc macroeconòmic dels Pressupostos. Podeu trobar més informació a la secció corresponent de la web del Departament d’Economia. I us recomano que visiteu a SlideShare la presentació de la campanya explicativa del PSC que resumeix els trets fonamentals del combat contra la crisi econòmica desenvolupat pels governs de Catalunya i Espanya.

Com ja sabeu dijous passat CiU al Congrés dels Diputats va unir els seus esforços als del PP i als del partit de Rosa Díez contra la reforma de la Llei Orgànica del Finançament de les Comunitats Autònomes que farà possible l’aplicació del nou sistema de finançament autonòmic acordat abans de l’estiu. Joan Tapia en un article publicat a El Periódico de Catalunya defineix l’evolució de CiU com “Del peix al cove al tot o res”. És una nova mostra de la deriva radical de CiU que venim denunciant des de fa temps. Avui en tenim una altra prova en l’entrevista a Artur Mas que li fa Jordi Xargayó al Diari de Girona. En aquesta entrevista Artur Mas diu que votaria sí en un referèndum sobre la independència de Catalunya però que encara no és el moment. Per preparar el camí diu que en el futur programa electoral de CiU s’hi inclourà la defensa del dret d’autodeterminació. Lògicament es tracta de posicions ben legítimes. Però la pregunta és aquesta, li convé a Catalunya tenir un president de la Generalitat independentista? No seria millor seguir tenint un President que treballi pel ple desplegament de l’Estatut? Que aprofiti els esforços fets en els darrers anys per extreure’n el màxim rendiment més que no pas embarcar-se en aventures perilloses de resultat incert? Crec que és una qüestió sobre la que caldrà seguir parlant.

En relació a aquest tipus de debats podeu trobar interessant l’article “Identidad” d’Enric González. I no us podeu perdre les reflexions de Josep-Lluís Carod-Rovira en la seva conferència “Adéu al nacionalisme, visca la nació!”, de la que es fa ressò en un article Francesc Codina.

No vaig poder assistir a la conferència de Carod perquè, el mateix dia, pràcticament a la mateixa hora, estava participant en la presentació del llibre “Espíritu federal” de Pasqual Maragall amb Ferran Mascarell i Javier Pérez Royo. Podeu llegir la meva intervenció en aquest acte (la portava escrita però després la vaig modificar una mica sobre la marxa) i les cròniques de Mayka Fernández a l’Avui i Antonio Baños a El Periódico de Catalunya.

La política espanyola està també en un moment delicat a causa de la crisi econòmica i de la divisió interna del PP, afectat per un greu cas de corrupció, el cas Gürtel. Sobre aquest panorama difícil escriu el director de Público Félix Monteira en el seu article “Crisis de la política”.

Sobre els problemes del PP us convido a llegir els editorials de La Vanguardia “La autoridad de Rajoy“, El Periódico de Catalunya “Rajoy venç, però la divisió continua” i El País “El poder, sólo el poder“, així com els articles de Joan Tapia “La mercromina de Rajoy”, Antonio Papell “Rajoy i la seva estratègia de la resiliència”, Josep Ramoneda “Rajoy, la autoridad y las ideas”, Javier Vizcaíno “Todavía sigue la fiesta en el PP”, El Gran Wyoming “Presunción de culpabilidad”, Ignacio Escolar “Rajoy gana tiempo”, Jesús Maraña “Cuando todo vale para recuperar el poder”, Santos Juliá “Desnudas luchas de poder” i Gonzalo López Alba “Hasta la próxima”.

Però el tema de fons més important segueix essent la crisi econòmica (aprofito per tornar a recomanar-vos la presentació del PSC sobre les mesures contra la crisi impulsades pels governs de Catalunya i Espanya). Sobre aquesta qüestió us convido també a llegir l’entrevista a Celestino Corbacho que li fan Montse Oliva i David Portabella a l’Avui, i els articles de Carlos Mulas-Granados “Presupuestos para la recu-versión”, Núria Bosch “Falta de coordinación político-institucional” en el que descriu algunes mancances per arribar a un veritable federalisme fiscal, i el d’Íñigo de Barrón que conté un advertiment a tenir molt en compte “Los bancos quieren el negocio de las cajas”.

Personalment sempre trobo molt encertades les reflexions econòmiques de Joaquín Estefanía. Avui us en recomano tres: “‘El futuro parece brillante’“, “Lo urgente y lo necesario” i “Memoria del futuro“.

Amb reflexions més generals sobre l’economia mundial us recomano els articles de Vicenç Navarro “Crisis y desigualdades sociales” i Xavier Vidal-Folch “Cumple 20 años y ya es cadáver” sobre l’anomenat Consens de Washington: austeritat fiscal, liberalització comercial, desregulació financera i privatitzacions.

Per acabar amb els temes econòmics us recomano la crònica de Manuel V. Gómez a El País “El acuerdo sobre negociación colectiva desatasca el diálogo social” i l’entrevista a Ignacio Fernández Toxo que li fa Rosa María Sánchez a El Periódico de Catalunya.

La commemoració del 20è aniversari de la caiguda del mur de Berlín està provocant un allau de cròniques, reflexions i articles sobre aquesta qüestió i les seves conseqüències. Us en recomano tres: Timothy Garton Ash “1989 fue el momento dorado de Europa”, Lluís Bassets “Noches de Berlín” i Moisés Naím “Sorpresas tras la caída del Muro”.

També fa un any de l’elecció triomfal de Barack Obama com a president dels Estats Units. És aviat per fer un balanç de la seva presidència, però articles sobre el tema no han faltat. Us en recomano tres: Antoni Gutiérrez-Rubí “La ‘marca Obama’”, i dos de Lluís Foix “Un any d’Obama” i “Obama, frente a la cruda realidad“. I n’afegeixo un més específic de Paul Krugman “Bueno, pero insuficiente” sobre la pla d’estímul econòmic impulsat per Obama.

Acabo amb la recomanació d’uns quants articles sobre temes de debat. El primer és la crònica d’Antonio Cerrillo a La Vanguardia sobre la preparació de la Cimera de Copenhague sobre canvi climàtic “El decálogo de Barcelona”. Dos sobre el debat sobre la nova regulació de l’avortament: Elena Valenciano “Niñas: el aborto ‘no’ es un asesinato” i Margarita Rivière (a qui aprofito per felicitar per la publicació i presentació del seu nou llibre sobre la fama) “Aborto y paternidad responsable”. També ha presentat un nou llibre Jordi Serrano, “Catalunya ha deixat de ser catòlica?” del que parla en aquesta entrevista que li fa L. del Pozo a Público. Us recomano també un interessant article sobre Barcelona de Rafael Pradas “Barcelona, una ciutat global”. No us perdeu la dura reflexió d’Antonio Avendaño “No es país para viejos (sobre todo si soy gays)”. I, sobretot, sobretot, sobretot, no us perdeu l’article de Javier Astudillo i Ludolfo Paramio “Las dificultades de la socialdemocracia”, resposta directa al punyent article de Paolo Flores d’Arcais “La traición de la socialdemocracia” que ja us vaig recomanar des del meu bloc.

“Perles” del programa Polònia emès el 5 de novembre, resum crític realitzat per Núria Iceta. Podeu trobar totes les Perles del Polònia aquí, amb imatges, vídeos i tot.

LES PERLES
- La versió amb titelles del conte pedagògic “Lʼalcalde honrat que era temptat pel maletí de lʼempresari dolent”

- El pic de la demanda en les màquines de trinxar documents en totes les papereries de la comarca.

- Gran Líder. Sarkozy –enyorat de la Carla– canta el seu gran tema “A moto, xu xu pa pa pa”, però amb res troba consol, sort que a la Casa hi tenim una argentina que lʼasseu al divan per fotre-li la pallissa, però la cosa no millora i el pobre Sarko és lʼexpulsat… qui serà el següent en entrar? [em sembla que sento la veu de ZP... agh]

EL MILLOR
- Els Prínceps forcen una conversa amb el Rei per la successió. Sembla que els corre una mica de pressa, I el Rei els passa la carpeta de les escriptures (el Reino de Aragón, el Reino de Navarra)… però amb la carpeta arriben també les previssions sobre els impostos de successions que hauaran de pagar, depèn de cada Regne, és clar. I sembla que aizò de Catalunya surt molt car, així que els Prínceps seʼn van a veure el President Montilla per “esborrar-se” de Prínceps de Girona: “es que el valor catastral de Girona está altíssimo”, diu la Leti.

EL PITJOR
- Gallardón i Aguirre atracant Caja Madrid.

LA IMATGE DE LA SETMANA
- Pujol (pare i fill) i Mas blanquejant les memòries de Pujol (pare), esborrant amb tippex els noms de Prenafeta i Alavedra de tots els llibres. Pujol, a més, substitueix alguns dels noms per jugadors de futbol. Per exemple, “i llavors jo li vaig dir, Iniesta [per Prenafeta], la Generalitat som tu i jo”. Brillant.

LA CANÇÓ [We are the world]
[Millet] Sóc el Millet, he bluit tot el Palau.
[Correa] Sóc el Correa, con el PP yo me forrao.
[Bigotes] Orange Market, qué gran operación.
[Correa] [Bigotes] Qué putada, que se haya metido Garzón.
[Muñoz] Presumptament, hem usat lʼAjuntament de Santa Coloma
per blanquejar i forra-nos de valent.
[Alavedra] Prenafetaaaa
[Prenafeta] Digaʼm, Alavedra.
[Alavedra] Si ens veiés en Pujol
[Prenafeta] Tant me fa, això li pot passar a qualsevol.
[Alavedra] Homeee
[Tots] Hem pillat moooolt
[Stevie Wonder] Presumptament
[Tots] amb alegriaaaa,
però si tu fossis al nostre lloc
també ho farieees.
[Millet] És tan fàcil, caure en la temptació.
[Muñoz] quan penses que ets el puto amo
de la situació.
[Tots] Hem pillat moooolt
[Stevie Wonder] Presumptament
[Tots] amb alegriaaaa,
però si tu fossis al nostre lloc
també ho farieees.
Què vols fer-hi?
Les peles són allàaaa
I sʼha de ser molt ximple per deixar-les escapar.

[Correa] Eh, quién es este ciego (assenyalant S. Wonder)
[Millet] Ah, un jutge…

LA NOVETAT
- Bartumeu Muñoz, Lluís Prenafeta i Macià Alavedra, junts, qui ho havia de dir!

ARXIU HISTÒRIC (fa un any…)
- Don Pedro J. i Don Federico. Deliren tots dos. I el Pedro J. sempre vomita… què desagradable.

LA PICADA D’ULLET
- Toni Soler imitant José Luis López Vázquez quan deia allò de “Monumento, es usted un monumento”… extraordinari!

Avui el diari ABC em publica l’article que trobareu transcrit a continuació.

Tolerancia cero con la corrupción

La semana pasada se conoció la actuación de la Audiencia Nacional, dirigida por el juez Baltasar Garzón, persiguiendo una presunta trama corrupta de la que formarían parte entre otras personas el ex conseller de Economía de la Generalitat Macià Alavedra, el ex secretario de la Presidencia de la Generalitat Lluís Prenafeta, el ex diputado socialista Luis Andrés García «Luigi» -hace tiempo separado del PSC-, el alcalde de Santa Coloma de Gramenet Bartomeu Muñoz y el Teniente de Alcalde de Urbanismo Manuel Dobarco. El viernes por la noche se conoció el auto judicial en el que se precisan los delitos presuntamente cometidos por cada uno de los imputados y las medidas cautelares adoptadas por el juez.

Apenas transcurridas dos horas de las primeras operaciones de registro ordenadas por el juez y de la detención de algunas de las personas presuntamente vinculadas a la trama, el PSC hizo pública una Declaración en la que, desde el más absoluto respeto a la presunción de inocencia y a las actuaciones judiciales, se anunciaban las medidas que la Comisión Ejecutiva del partido tomaría si la autoridad judicial dictaba medidas que afectaran a los cargos electos llamados a declarar. Así, este mismo lunes, la ejecutiva del PSC reunida de manera extraordinaria suspendía de forma preventiva de la militancia en el PSC a los cargos imputados y, conocida su voluntad de renunciar a sus cargos, facultaba a la secretaria de organización para dar instrucciones al Grupo municipal en Santa Coloma para proceder a cubrir las vacantes.

El PSC ha reaccionado con celeridad y con contundencia ante la gravedad de los hechos investigados por la Audiencia Nacional. Unos hechos que, de confirmarse, serían totalmente incompatibles con la pertenencia a nuestro partido y el ejercicio de responsabilidades públicas.

El PSC es un partido responsable. Un partido comprometido con el servicio público y con nuestros conciudadanos. Son ellos los que nos otorgan la legitimidad y es a ellos a quienes nos debemos. En nuestra actuación nos guía la vocación democrática de rendimiento de cuentas y de control del ejercicio del poder.

Para el PSC es un imperativo ético la tolerancia cero respecto de los casos de corrupción, sin olvidar la presunción de inocencia ni la reivindicación de la dignidad de la política, el reconocimiento a los miles de cargos públicos que honradamente desarrollan sus tareas, y la transparencia y eficacia de las instituciones.

Aquest vespre, juntament amb Ferran Mascarell i Javier Pérez Royo, vaig presentar a l’Ateneu Barcelonès el darrer llibre de Pasqual Maragall “Espíritu federal”. Tot seguit trobareu la transcripció de les notes que he fet servir per a la meva intervenció.

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE “ESPÍRITU FEDERAL” DE PASQUAL MARAGALL

En primer lloc vull agrair l’editorial RBA per demanar-me que participés en la presentació d’aquest llibre.

Han de saber que la meva primera reacció quan m’ho van proposar va ser dir que no. I no ho deia per manca d’afecte a l’autor ni a l’editorial. I menys quan em van comentar quin era el contingut del llibre. La primera reacció va ser dir no perquè em veia incapaç d’afegir res a les reflexions del llibre, que ja coneixia perquè la majoria de les intervencions que conté les havia sentit el primer cop de ser pronunciades i, totes elles, les havia llegit després amb gran interès. Però, com els deia, no pensava que fos capaç d’afegir-hi res. Saber que també intervindrien en aquest acte Ferran Mascarell i Javier Pérez Royo, va esvair el meu temor perquè estava convençut, com així ha estat, que ells sí, hi afegirien valor.

Abans de seguir permetin-me una petita anècdota. Fa un parell d’anys, un editor amic em va demanar que escrigués un llibre. Jo, ben cofoi, li vaig dir de seguida que sí. I li vaig engegar: ja el tinc escrit! Podríem aplegar les meves intervencions parlamentàries, algun article i alguna conferència ja pronunciada. L’editor, bon editor i molt amable, em va dir: Miquel, els llibres que són reculls de conferències no funcionen.

Era, ara ho sé, un bon amic. Un llibre que recollís les meves conferències no hagués funcionat. El llibre que avui presentem, sí. Els diré més. És un llibre per llegir i per tenir. Per aprendre. Per entendre el que ha passat. I per saber què ha de passar. Hi ha un fil conductor rotund, clar. Ningú no dubta que el President Pujol ha tingut i té una idea de Catalunya. Després de llegir aquest llibre ningú no pot dubtar que el president Maragall ha tingut i té un projecte per Catalunya, per Espanya i per Europa.

Per tant i en segon lloc, gràcies novament a l’editorial, en aquesta ocasió per haver decidit publicar aquest llibre i per haver-ho fet en castellà. Qui vulgui saber què volíem, què volem i què voldrem, els catalanistes federals, ja sap on trobar-ho. Aquí. En aquest llibre.

Sóc dels que creu que en les presentacions d’un llibre, més que fer-ne un resum, el que cal és donar motius per llegir-lo. Convé que la gent el compri, el llegeixi, i com deia abans, el tingui, perquè hi pugui recórrer sempre que calgui.

L’autor, el president Maragall, en Pasqual, és un triomfador. Va guanyar la batalla de Barcelona, va acabar guanyant la batalla de l’alternança de les esquerres catalanistes i la batalla de l’Estatut. Certament aquesta és una batalla que encara continua. Però la iniciativa d’elaborar l’Estatut, la tenacitat per aprovar-lo, la paciència per negociar-lo i la valentia de defensar-lo són batalles guanyades pel president Maragall i els que d’una forma o altra, des de les files socialistes o des d’altres posicions polítiques l’hem acompanyat en el trajecte.

Crec que també el president Maragall, tot i que en algun moment del prefaci del llibre ell sembla dubtar d’això, ha guanyat també la batalla federal.

Permeteu-me que llegeixi un fragment de l’article “El diálogo con Cataluña” d’Andrés de Blas Guerrero, personalitat prou coneguda pels que ens interessem per l’encaix de Catalunya a Espanya i exponent d’unes posicions que, com comprovareu fàcilment, no són precisament les de Pasqual Maragall. L’article és de la setmana passada, del 28 d’octubre, i va sortir publicat a El País.

“Desde Cataluña se estaría ofreciendo otro modelo de “España plural” que formaría el núcleo del discurso catalanista a lo largo de los siglos XIX y XX y que todavía tendría significativos defensores en estos inicios del siglo XXI”. [Això, Pasqual, va per tu]

“Creo que los defensores de la nación y el Estado de España ajenos a la vida catalana tenemos que hacer un esfuerzo por superar algunas de nuestras justificadas reticencias a este otro modelo de España que se nos ofrece. A lo largo de nuestra vida contemporánea hemos conocido estrategias y tácticas para hacer más aceptable el proyecto nacionalista catalán. Hemos observado los esfuerzos de un catalanismo político por extender el discurso federalizante al conjunto de España. Y nunca hemos tenido la certeza de si se trataba de un avance hacia la “España plural” o de un movimiento que hiciese más fácil el objetivo maximalista del nacionalismo catalán”.

“El diálogo entre dos concepciones de España no se va a resolver con la imposición de una interpretación liberal española o de una visión “pluralista” por parte del catalanismo político. Sería necesario proceder a un compromiso que el grueso de los españoles creíamos haber alcanzado con la Constitución de 1978. Desde luego que el texto constitucional vigente es todo un desmentido de la supuesta inamovilidad en nuestras convicciones liberal-democráticas de signo hiperespañolista”.

En todo caso, si el diálogo debe ir más allá.. [sí, sí, he llegit bé]

“En todo caso, si el diálogo debe ir más allá, será cosa de ponernos a la labor. Pero lo que no pueden pretender nuestros interlocutores catalanistas es que el primer paso de este diálogo sea la aceptación lisa y llana de la totalidad de sus puntos de vista. Por supuesto que ellos tienen buenas razones a su favor, como nosotros las tenemos a favor de la defensa de la secular unidad nacional española. Ante unas posiciones encontradas de tal magnitud, solamente el diálogo paciente y reposado puede ser el tratamiento adecuado para el problema”.

Senyores i senyors, això ho dic jo: “el asunto no está zanjado”.

I que la batalla l’ha guanyat Pasqual Maragall, i no cap altra persona, queda demostrat, per exemple, si llegiu un llibre molt recent de Luis Fajardo Spínola editat per Civitas-Thomson Reuters, que es titula “¿Hacia otro modelo de Estado? Los socialistas y el Estado autonómico”. En aquest llibre, molt crític amb l’evolució de la política territorial dels darrers anys, s’explica com la tenacitat federal de Pasqual Maragall i el concepte d’Espanya plural abraçat de forma tímida per Zapatero han substituït la vella doctrina autonomista del socialisme espanyol.

Però la batalla federal, com la batalla per l’Estatut, no ha acabat. La meva tesi és que Maragall ha guanyat les dues batalles perquè va gosar plantejar-les i les ha guanyat fins avui en quant a resultats. Si a algú li’n faltaven proves em remeto a l’acord d’inversions públiques de l’Estat a Catalunya i al nou model de finançament autonòmic, impensables sense l’Estatut de Maragall.

Queden coses pendents, sens dubte.

Fins i tot hi ha avenços reversibles, sens dubte.

Però l’horitzó està fixat per Maragall, està escrit en aquest llibre.

Tres perles:

“No se trata solamente de que Cataluña sea una nación dentro del Estado español. Es que Cataluña tiene una visión propia de lo que es España. España es una nación de naciones y el Estado español, un Estado de carácter federal”.

“La propuesta de Cataluña se ha hecho con sentido de Estado y de España. Se ha hecho para seguir estando en España, para que decir España en Cataluña o Cataluña en España no provoque recelos ni aquí ni allá, y para poder tener sentimientos compartibles y compartidos”. [Tot això dit al Senat]

I això dit al Parlament: “El gran reto económico y político que tenemos: cambiar el marco en el que estamos. No solamente hablar de nosotros y ellos, no, no; es que nosotros somos ellos, también. Y en la medida en que lo somos, queremos cambiar un poco eso a lo que pertenecemos”.

Toma, castaña. Amb perdó.

La nació, les nacions d’en Pasqual són com la que descrivia Josep Pallach: “La nació no és per a nosaltres ni un fet diví, ni tan sols una dada indestructible de la natura humana. És un fet històric, social, sotmès a totes les sinuositats del fer i desfer dels homes”.

Ho he dit. Maragall és un guanyador. Va guanyar els Jocs, l’Estatut i també l’Alzheimer. Ja l’ha guanyat. Perquè li ha dit el nom a la cara. Primer li deia Eisenhower i ara Alzheimer. Li ha llençat el guant a la cara, amb la seva Fundació. I també ens repta als altres, a la seva família, als seus amics, als que ens considerem companys seus, a tots els ciutadans. Aquí em teniu, ens diu. Aquí la teniu, a aquesta malaltia. Jo la combatré, vosaltres la vencereu. Per això Maragall també ha guanyat aquesta batalla.

Ha guanyat perquè ha combatut i no ha defallit. Ha gosat dir a les coses pel seu nom. “A España la llamamos España, y al federalismo, federalismo”, diu. “España será federal o no será”. El combat i la victòria són seus. I ara, permeteu-me que us ho digui, i que ho digui davant seu, ara la feina és nostra. I el llistó, no cal dir, està ben alt.

Ha dibuixat el camí, l’ha descrit, hi ha posat els mots, i també anotacions al marge del mapa. Hi ha posat passió, tenacitat, somriure, paraula i fermesa.

Quin país aquest en que a la tenacitat se la titlla de tossuderia.

Quin país aquest en que l’audàcia se li diu maragallada.

Maragall ha guanyat perquè no s’ha resignat. Ha guanyat la batalla de les idees, i també el cor i l’afecte de moltes persones. Ha trencat motlles, s’ha anticipat, ha estat més sherpa que home de cordada. D’ell n’hem après quan coincidíem però també quan discrepàvem. I fe de Deú que hem discrepat.

També ha guanyat perquè de la teoria n’ha fet acció i de l’acció n’ha fet teoria. I també ha guanyat en haver recuperar part d’una història oblidada.

La història dels federals, la dels catalans federals i la dels castellans federals.

Aquí la teniu: “Contrariamente a lo que con frecuencia se afirma, los Reyes Católicos no hicieron la unidad española. No la hicieron ellos ni la ha hecho nadie, porque España no es ni ha sido nunca una, sino varia. La nación española, que por lo menos desde el Renacimiento existe como innegable realidad, ha sido en el pasado y sigue siendo en el presente un conjunto de pueblos”.

“La concepción nacional pluralista –una y varia a la vez– tiene, pues, en España hondas raíces que arrancan de su geografía, de sus primitovos pobladores y su desarrollo histórico, sin parangón con los de la vecina Francia, de la que tan terca como impropiamente nos hemos empeñado en copiar la idea nacional”.

“Entre el dogma de la España una y el que niega a España condición nacional, está la realidad viva de la nación española y de todos sus pueblos; y aunque hasta la fecha la idea de nación compuesta o de nación de naciones no había sido estudiada sistemáticamente ni expuesta como concepción teórica, su búsqueda en la historia conjunta de los pueblos hispanos nos descubre que desde hace mucho tiempo se estaba gestando en el espíritu de los españoles, donde a veces apunta espontáneamente”.

“Si España es una nación de naciones, la estructura del Estado a ella adecuado es naturalmente la federal, que permita y garantice el desarrollo de cada uno de sus pueblos dentro del conjunto, y el fortalecimiento de éste con el de sus diversas partes”.

Podria seguir llegint, però no cal. En Pasqual ja sap qui estic citant: Anselmo Carretero y Jiménez. Nascut a Segòvia, va viure molts anys a León, militant del PSOE, exiliat a Mèxic i, no cal dir, federalista.

Maragall és fill d’una història, de la que no solament no renega sinó que orgullosament reivindica. També amb això ens mostra un camí. No sempre fàcil, però un camí d’honor. La fidelitat als orígens. La voluntat d’arriscar, la duresa quan cal i la flexibilitat que convé. El jonc o el bambú. Canya i carícia, depèn.

Parlava en Pasqual de descentralitzar les institucions de l’Estat. I va veure en el seu mandat com s’instal·lava a Catalunya la Comissió del Mercat de les Telecomunicacions.

Ai làs, no hem vist encara la reforma del Senat, imprescindible en el model federal maragallià. La veurem, la farem. Espanya la necessita, més encara que Catalunya.

Estem veient el creixement de l’euroregió. Els ponts amb els territoris de la mateixa parla, com se digui, com li diguin, de parla catalana.

Estem veient el futur d’una nova Espanya en xarxa, abandonant l’esquematisme radial (també en això inadequada còpia de França), quan comença a bellugar el corredor mediterrani i s’alçarà l’aeroport amb gestió de proximitat i també empresarial, com Maragall l’ha volguda sempre.

Lluny i superat el 50-25-25, però sense arribar encara al 40-30-30 i no solament per culpa de l’Estat, ja m’enteneu.

Això és Maragall, ambició amb avenços. Vista llarga i treball a peu d’obra.

¿Serem capaços de prosseguir el camí? Ells ens regala, amb aquest llibre, el full de ruta. A nosaltres ens toca ara l’esforç i l’encert. Moltes gràcies.

Dimarts es va conèixer l’actuació de l’Audiència Nacional, dirigida pel jutge Baltasar Garzón, perseguint una presumpta trama corrupta de la que formarien part entre d’altres l’exconseller d’Economia de la Generalitat Macià Alavedra, l’exsecretari de la Presidència de la Generalitat Lluís Prenafeta, l’exdiputat socialista Luis Andrés García ‘Luigi‘ –fa temps separat del PSC–, l’alcalde de Santa Coloma de Gramenet Bartomeu Muñoz i el Tinent d’Alcalde d’Urbanisme Manuel Dobarco. Divendres al vespre es va conèixer l’auto judicial en el que es precisen els delictes presumptament comesos per cada un dels imputats i les mesures cautelars adoptades pel jutge que, en els casos de les persones abans esmentades és de presó incondicional.

Quan no feia ni dues hores de les primeres operacions de registre ordenades pel jutge i de la detenció d’algunes de les persones presumptament vinculades a la trama, el PSC va fer pública una Declaració en la que, des del més absolut respecte a la presumpció d’innocència i a les actuacions judicials, s’anunciaven les mesures que la Comissió Executiva del partit prendria si l’autoritat judicial dictava mesures que afectessin els càrrecs electes cridats a declarar.

A alguns potser els va sobtar la immediatesa amb que el PSC va reaccionar anunciant unes mesures que seran preses formalment per la Comissió Executiva del partit que es reunirà demà de forma extraordinària. La gravetat dels fets objecte de la investigació judicial exigia, en la meva opinió, la celeritat i contundència de la Declaració de dimarts i de les decisions que la Comissió Executiva del PSC prendrà demà en aplicació dels nostres Estatuts i Codi Ètic.

El dia següent, dimecres, es va produir la Declaració institucional del president Montilla sobre el tema, i també trobareu d’interès la Declaració institucional de l’Ajuntament de Barcelona, subscrita divendres per tots els grups municipals manifestant el seu rebuig frontal contra la corrupció.

No hi ha dubte que ens trobem davant d’una actuació judicial contundent que apunta a la comissió de delictes molt greus i, per descomptat, incompatibles amb l’exercici de responsabilitats públiques i amb la militància en el Partit Socialista. Lògicament aquests delictes no es poden considerar provats fins que no es dicti sentència i, per tant, no desvirtuen el dret a la presumpció d’innocència que empara tots els implicats. Però és evident que els ritmes de la justícia, dels mitjans de comunicació i de la política no són els mateixos. I que els partits han d’actuar amb celeritat i contundència per assegurar la dignitat i el normal funcionament de les institucions, així com la imatge d’honestedat de la política. I ho han de fer conscients de la lògica alarma social causada per l’actuació judicial que s’afegeix a la ja causada per l’escàndol del Palau de la Música. Cal treballar amb diligència i eficàcia per restablir la confiança en les institucions, la política i els partits. Certament no es pot evitar que d’entre les desenes de milers de càrrecs electes no n’hi hagi alguns que puguin abusar de la seva condició per aprofitar-se’n o afavorir interessos il·legítims. El que cal garantir sempre i en tot lloc és que els comportaments irregulars són detectats i sancionats de forma exemplar, i que des de la política democràtica es practica la “tolerància zero envers la corrupció”. Aquesta és una feina de tots els partits i del conjunt de la societat en la que els socialistes estem compromesos en primera línia.

Són molts els articles i editorials que han aparegut comentant el cas i el cert és que en molts d’ells s’hi troba alguna reflexió pertinent. Personalment us recomano la lectura dels següents, ordenats cronològicament: l’editorial d’El Periódico de Catalunya “Justícia fins al final” i els articles de Jordi Sánchez “Un pacte contra la corrupció”, David Murillo “El dit i la lluna”, Lluís Foix “El gran corruptor” (parlant del cas italià), Fernando Ónega “No hay derecho”, Esther Vera “Reivindicación de la política”, Francesc de Carreras “Tesis sobre la corrupción política”, Lluís Foix “Valors i conductes”, Joan Tapia “Pretòria=desvaris”, Enric Marín “La crisi de la política”, Juan-José López Burniol “Corrupció i desgovern”, Xavier Bru de Sala “Proporcional i homologable”, l’editorial d’El País “Justicia a discreción“, els articles de Francesc de Carreras “La distancia del poder”, Josep Maria Fonalleras “Soldats de la pàtria”, Pilar Rahola “La confianza del president”, Jordi Font “Més política, més democràcia”, Enric Hernández “Prejuzgar, juzgar o ajusticiar”, Francesc Torralba “¿Cómo superar el desánimo colectivo?”, Toni Soler “Está en el paisaje”, Silvia Hinojosa “Manual de crisis” (sobre la comunicació en casos com aquest) i l’editorial d’El País “Frente a la corrupción“.

Sobre el cas Millet una reflexió pessimista d’Antonio Franco “Millet està guanyant el seu cas” i sobre les propostes dels partits per millorar la transparència i els mecanismes de control, la crònica de Fernando Garea.

Sobre el viatge del president de la Generalitat i d’una delegació d’empresaris catalans a Algèria, la crònica de Salvador Sabrià “Catalunya reforça la relació política i comercial amb Algèria”.

Avui La Vanguardia i El Periódico de Catalunya publiquen sengles enquestes d’opinió que mostren una pujada de CiU i l’estancament del PSC, i una major preferència com a President a favor d’Artur Mas. Segons La Vanguardia, CiU obtindria 57 o 58 escons (actualment en té 48), el PSC n’obtindria 35-36 (actualment en té 37), el PP n’obtindria 15-16 (actualment en té 14), ERC n’obtindria 14-15 (ara en té 21) i ICV-EUiA n’obtindria 10-11 (ara en té 12). Ciutadans quedaria fora del Parlament i el partit de Carretero podria entrar-hi. Les dades d’El Periódico de Catalunya són similars: CiU obtindria 55 o 57 escons (actualment en té 48), el PSC n’obtindria 36-38 (actualment en té 37), ERC n’obtindria 16-17 (ara en té 21), el PP n’obtindria 12-14 (actualment en té 14), i ICV-EUiA n’obtindria 13-14 (ara en té 12). Ciutadans i el partit de Carretero quedarien fora del Parlament. Queda un any per a les eleccions i les enquestes estan fetes abans de la tempesta causada per l’Operació Pretòria. En tot cas i com sempre, resulten molt interessants els articles dels directors dels estudis, respectivament, Julián Santamaría i Àngels Pont. El País publica un sondeig sobre eleccions generals que assenyala que s’ha evaporat l’avantatge que el PP mantenia sobre el PSOE. ara quedarien empatats (PP 40,3%; PSOE 39,9%), mentre José Luis Rodríguez Zapatero mereix més confiança que Mariano Rajoy.

El debat de la política espanyola segueix girant al voltant de les conseqüències del cas Gürtel i les desavinences que està creant en el si del PP aquesta qüestió i la batalla pel control de Caja Madrid. Podeu llegir al respecte els editorials d’El País “Grietas en el PP” i d’El Periódico de Catalunya “Guerra entre clans dins del PP“, l’article de Javier Pradera “Las ventanas del cuerpo de casa”, l’editorial d’El País “Espectáculo abyecto” i els articles de Fernando Vallespín “Maquiavelo escribe a Rajoy”, Ignacio Urquizu “Una oposición sin estrategia”, Jorge M. Reverte “Rèquiem per Rajoy”, Joaquín Estefanía “Los sedicentes”, Gonzalo López Alba “Sálvese quien pueda” i Jesús Maraña “¡Temblad, malditos!, el santo Job está harto”.

Us convido també a llegir els articles de Miguel Ángel Aguilar “Al lado del Rey” (en record de Sabino Fernández Campo), Andrés de Blas “El diálogo con Cataluña” (en el que reflexiona sobre la necessitat de retrobar consensos bàsics pel que fa a l’encaix entre Catalunya i Espanya) i Javier Pérez Royo “No hay mal que por bien no venga” (sobre el debat de la nova regulació de l’interrupció voluntària de l’embaràs).

Sobre la situació econòmica espanyola us convido a llegir els articles d’Antonio Espasa i Emiliano Carluccio “El empleo en la crisis actual”, Jordi Sevilla “La tasa latente de malestar laboral”, Josep Oliver “¿Consolidació del creixement?” i Antonio Espasa i Emiliano Carluccio “Desequilibrios estructurales e inflación”.

Sobre política europea us convido a llegir l’article de Joaquín Almunia “La encrucijada europea”, les declaracions de Jean-Claude Juncker a Le Monde i l’article de Timothy Garton Ash “El difícil equilibrio de Tony Blair”.

Sobre política internacional us recomano que llegiu els articles de Carlos Nadal “Dudas sobre ’sí podemos’” i Paul Krugman “China va a su aire”.

I, finalment, us recomano sis articles sobre importants qüestions a debat: Josep Borrell “De Barcelona a Copenhaguen”, l’entrevista a Cristina Narbona que li fa Antonio Cerrillo a La Vanguardia “Hay que dejar de dar subsidios al carbón”, i els articles de Nicolás Sartorius “Un nuevo modelo exigiría un cambio histórico”, Francesc Sanuy “La subversió de la funció de l’Estat” i Daniel Múgica “Desde el socialismo”, i el manifest “Otra política y otros valores para salir de la crisis“.

“Perles” del programa Polònia emès el 29 d’octubre, resum crític realitzat per Núria Iceta. Podeu trobar totes les Perles del Polònia aquí, amb imatges, vídeos i tot.

EL MILLOR
- Lʼstrip-temps, lʼúltima mostra de la rivalitat Molina-Mauri: El que no encerti la temperatura sʼhaurà de treure una peça de roba… Mauri apallissa Molina i quan es queda en calçotets li diu “Per fi coneixerem lʼautèntic mini-Molina!”

EL PITJOR
- Otegi, un habitual de la presó.

LA CANÇÓ [Lʼestaca, en un insòlit duet]

[Montilla] Tan satisfets com estàvem
amb Gürtel i el cas Millet,
però el Garzon, en un dia,
ens va deixar en calçotets.
[Pujol] Ens han estirat la manta,
ja vaig dir que això era un risc
tot i que no imaginava
que a sota hi tenia amics.
[Montilla] Si tu lʼestires fort per aquí…
[Pujol] i jo lʼestiro fort per allà
[Montilla] Ja surt la meeeerda
[Pujol] molta meeerda
[Tots dos] mai més no la podrem tapar.
Si nʼengarjolen un avui,
i si nʼimputen dos demà
rebenta la sociovergència
i quedem tots ben esquitxats.

LA NOVETAT
- La plana major del Cas Gürtel: Agag, Correa i El Bigotis… si les coses continuem així, aviat el Polònia no podrà introduir cap altre gag que no sigui sobre corrupció : (

- Ricardo Costa, el 2012, en el 10è aniversari de casament dʼAna&Alejandro, aprofitant un permís penitenciari, amb els seus amics de la presó…

ARXIU HISTÒRIC (fa un any…)
- Franco arribant al jutjat citat per Garzón: “Soy inocente… tengo testigos, pregunten a Manuel Fraga… Masones, al paredón!”

LA FRASE DE LA SETMANA
- Quim Monzó: “Jo no tinc tics, jo sóc de fesomia inquieta”

LA PICADA D’ULLET
- Jordi Pujol és a “LʼHora del Lector” per presentar el segon volum d eles seves memòries… però no vol començar el programa perquè falta Gimferrer… i poc després se sent barrrabuuuum

MALA LLET
- El curs de sensibilització amb el món rural que segueixen els Mossos.

KA FORT
- La manera com pretén la Presidenta del Constitucional desempatar en lʼagre debat entre conservadors i progressistes… carregant-se els jutges!

ZW 190 Recomanacions d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

http://www.fnpi.org

Fundación Nuevo Periodismo Iberoamericano (FNPI) va néixer a Cartagena d’Índies, Colòmbia, l’octubre de 1994 com a resultat d’una antiga preocupació de Gabriel García Márquez per estimular les vocacions, l’ètica i la bona narració en el periodisme. La seva missió principal és treballar per l’excel·lència del periodisme i la seva contribució als processos de democràcia dels països iberoamericans i del Carib, a través de tallers i seminaris de formació i intercanvi entre periodistes, col·laboració en xarxes i estímuls al desenvolupament professional. Les tres línies d’acció sobre les quals es desenvolupen les diferents iniciatives són: la formació de periodistes; l’estímul de la qualitat periodística i la gestió de xarxes de suport al periodisme. Entre els Mestres del Taller de Periodisme Iberoamericà (periodistes experts, de trajectòria reconeguda internacional) que col·laboren o han col·laborat amb la fundació des de l’any 95 trobem Joaquín Estefanía o Francis Pisani, entre molts altres.

La fundació impulsa el Premi Nuevo Periodismo que celebra ja la seva novena edició i, entre les seves publicacions recents, trobem l’estudi Necesidades de formación para medios digitales en América Latina, amb l’objectiu d’orientar la reflexió dels programes acadèmics de periodisme que es desenvolupen, així com millorar l’oferta de seminaris, conferències, tallers…dirigits a mitjans digitals a Amèrica Llatina i el Carib.

ZV (Zona Vídeo). Aquest és el vídeo guanyador del concurs FEMITIC 2009 impulsat per Dones en Xarxa. L’autora és Helena Sànchez i el seu curt es titula “Dones”.

Davant les informacions que es deriven de la investigació de l’Audiència Nacional d’un presumpte cas de corrupció que afectaria l’Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet, i que ha comportat el registre de diverses dependències municipals, i el fet que hagin estat cridats a declarar l’Alcalde i un Tinent d’Alcalde i d’altres persones, algunes d’elles tècnics municipals, i des del màxim respecte a la presumpció d’innocència i a les actuacions judicials, el Partit dels Socialistes de Catalunya vol fer la següent Declaració:

La preservació de la dignitat, la transparència i la imatge d’honestedat de les institucions és pels Socialistes de Catalunya una prioritat absoluta, recollida en els nostres Estatuts i en el nostre Codi Ètic.

Per tant, i sense prejutjar en absolut quines responsabilitats personals i penals puguin derivar-se, si l’autoritat judicial prengués mesures que afectessin els càrrecs electes que han estat cridats a declarar, prendrem les següents decisions:

1. Demanar la renúncia com a regidors i suspendre de militància els càrrecs electes objecte de l’actuació judicial.

2. Proposar al Ple de l’Ajuntament l’elecció immediata d’un nou Alcalde.

3. La Comissió Executiva del PSC es proposa d’anomenar sengles Comissions Gestores a l’Agrupació de Santa Coloma de Gramenet i a la Federació del Barcelonès Nord. Mentre no s’hagin constituït aquests organismes, les actuals funcions de les Comissions Executives de l’Agrupació i la Federació abans esmentades, queden suspeses i seran temporalment exercides per la Secretaria d’Organització del PSC.

4. Demanar a tots els càrrecs electes socialistes i a tots els militants la màxima col·laboració amb la Justícia en la seva tasca per esclarir uns fets que, de confirmar-se, serien d’una gravetat extrema i manifestament incompatibles amb la pertinença al PSC.

Aquesta setmana ha estat informativament molt densa. Mantindré l’ordenació temàtica habitual (política catalana, política espanyola, economia, política europea i internacional) i debats. I dins de cada “capítol” intentaré ordenar els diversos temes de forma coherent preservant dins de cada un d’ells un cert ordre cronològic. No sempre és fàcil. Però en molts temes és l’hora de la veritat.

Començo per recomanar-vos la lectura de l’entrevista a Joaquim Nadal que li fan Ketty Calatayud i Oscar Muñoz a La Vanguardia sobre infraestructures. També per començar us recomano la lectura d’un article de Miquel Roca en el que demana que es doni més importància a l’economia i als temes més importants que als més llampants o escandalosos.

En aquest sentit us recomano la lectura de la Conferència “L’esperit de la Catalunya d’avui” pronunciada pel president de la Generalitat a Londres en el cicle organitzat conjuntament per la Fundació Rafael Campalans i el centre Cañada Blanch de la London School of Economics. Aquí trobareu la crònica de l’acte de Walter Oppenheimer a El País en la que ens recorda que aquest esforç d’explicació vol, entre d’altres coses, corregir alguna apreciació equivocada sobre la realitat catalana. Aprofito per disculpar-me per una informació errònia sobre aquest acte que vaig donar en una entrevista a TV3 quan vaig dir que el viatge del President Montilla anava a càrrec de la Fundació Rafael Campalans, coorganitzadora d’aquest cicle de conferències. No era així, la presència del President corria a càrrec de la Generalitat.

Kepa Aulestia, en un interessant article publicat a La Vanguardia, considera que la política catalana està entotsolada (“ensimismada”). Un dels motius esgrimits en l’article és precisament l’actitud displicent de CiU en el debat pressupostari a Madrid. També ho comenta Joan Tapia en el seu article “El PNB i CiU davant els pressupostos”. Josep López de Lerma apunta que el desconcert i la dispersió de la política catalana poden contribuir a una reforçada centralitat sociopolítica del PSC i el President Montilla.

Trobareu interessants les reflexions en clau econòmica de Joan Carles Gallego “Fusió de caixes: riscos i oportunitats”, el Cercle d’Economia en el seu document “Horitzó 2012: canvi econòmic i responsabilitat política“, la valoració sobre l’evolució de l’ocupació i de l’atur de Josep María Rañé “En sentit contrari” i l’entrevista a Josep Vicenç Boira de Salvador Enguix a La Vanguardia “Una Commonwealth catalano-valenciana es viable”.

Malauradament el debat públic a Catalunya segueix molt centrat en les repercusions del ‘cas Millet’. Enric Company a “L’empastifada” s’estranya de les temeràries acusacions del director de la Fundació de CDC i també comenta les dificultats del PP pel ‘cas Gürtel’ i la sortida de Montserrat Nebrera. També han fet soroll algunes crítiques de jutges i fiscals a l’actuació del jutge instructor del cas Millet, vegeu per exemple l’editorial d’El País “Falso arrepentimiento” i la crònica de Pere Ríos i Clara Blanchar també a El País “El juez se niega a investigar a Millet por malversación de fondos públicos”. Enric González recorda els antecedents de Millet i alerta sobre eventuals reincidències a “Teoría de los ciclos”.

Pel que fa a les derivacions del cas que afecten CDC podeu llegir les cròniques de Miquel Noguer “El director de la Fundación de CDC hizo la campaña de Trías“, Miquel Noguer i Lluís Pellicer “Pujol favoreció a 28 empresas que financiaron a Convergència“, Jesús G. Albalat “Els reemborsaments al dirigent convergent Colom consten en dos rebuts diferents“, Jesús G. Albalat “Montull va anotar pagaments de comissions a L’Ametlla del Vallès“, Eduardo Magallón “Un manuscrito de Montull recoge supuestas comusiones en L’Ametlla“, Lluís Pellicer “El gobierno de CiU supo en 2003 que Millet desviaba fondos públicos” i Miquel Noguer “Mas desentierra Banca Catalana“.

Quan parlo d’aquestes coses intento ser especialment curós i, com podeu comprovar, ho faig a partir d’informacions publicades als mitjans de comunicació. El cert és que hi ha massa preguntes sense resposta i, per ara, Artur Mas intenta presentar aquests fets com a producte d’una campanya per desgastar-lo fruit d’una conspiració general. Com Rajoy intenta fer sovint amb el ‘cas Gürtel’. Com heu vist, Artur Mas ha fet fins i tot una clara referència al ‘cas Banca Catalana’. Aquesta equivocada i inútil estratègia ha estat comentada en alguns articles d’opinió. Vegeu per exemple el d’Oriol Bartomeus “El tic” i Joan Ferran “Torpezas, mantas y silencios”. Personalment, i com a portaveu del PSC, ahir vaig fer declaracions que avui recullen alguns mitjans de comunicació. Vegeu la crònica d’El Periódico de Catalunya “Iceta acusa Mas d’intentar convertir el ‘cas Millet’ en una picabaralla partidista” i la que fan A. Piñol i F. Balsells a El País “PSC i PP piden a Mas que aclare por qué no controló a Millet en 2003“.

Com més trigui Artur Mas en aclarir aquests fets més greus seran les conseqüències per la seva força política. Qui li va dir a Angel Colom que Fèlix Millet l’ajudaria econòmicament? Què se’n va fer d’aquells diners? Com és possible que diners que havien de recolzar la tasca del Palau de la Música i de l’Orfeó Català anessin a parar a la Fundació de CDC? Per què no es demanen disculpes i es retornen els diners? I si no es retornen perquè aquest tipus de donatius es consideren normals, CDC ho tornarà a fer en el futur? Com és possible que no es produís cap reacció després que saltessin les alarmes el 2002 i el 2003? Què hi ha de cert en les informacions sobre un presumpte pagament de comissions a l’anterior Alcalde de L’Ametlla del Vallès i al seu partit a canvi d’una requalificació urbanística? Aquestes són preguntes que Artur Mas hauria de respondre. Preguntes que sorgeixen a partir d’elements del sumari judicial i d’informacions dels mitjans de comunicació, no de cap malvolença política dels seus adversaris.

Sobre la necessitat de millorar els mecanismes de control podeu llegir la crònica d’El Periódico de Catalunya “El govern controlarà les seves ajudes per evitar un altre ‘cas Trias Fargas’“.

També han causat lògica preocupació algunes informacions que afecten l’Agrupació Mútua, que ha estat objecte de mesures especials a càrrec de la Direcció General d’Assegurances del Govern d’Espanya. Podeu llegir al respecte les cròniques de Mar Jiménez a l’Avui: “Agrupació estudiava acusar Conejos de falsetat i estafa” i “Tots els homes de la Mútua“.

L’actualitat política espanyola ha estat aquesta setmana centrada en l’aprovació inicial pel Congrés dels Diputats del projecte de Pressupostos Generals de l’Estat per al 2010 amb el suport dels diputats socialistes i els del Partit Nacionalista Basc i de Coalició Canària. Sobre l’orientació de la política econòmica del govern i el contingut del projecte de pressupostos us convido a llegir l’entrevista a José Manuel Campa, Secretari d’Estat d’Economia que li fan Amparo Estrada i Fernando Sáiz a Público, la intervenció d’Elena Salgado al Congrés presentant els pressupostos, l’entrevista a la Vicepresidenta econòmica que li fan R. M. Sánchez i J. Romero a El Periódico de Catalunya i els articles de Sixte Moral i Leire Pajín. També us convido a visitar la pàgina web dedicada als Pressupostos Generals de l’Estat per al 2010.

Hi ha qui pregunta on està la influència del PSC en aquests Pressupostos i us donaré algunes xifres que l’expliquen a bastament. En el projecte es conté una inversió de l’Estat a Catalunya de 4.447 milions d’euros, és a dir el 18,64% de la inversió total de l’estat en infraestructures en aplicació de la Disposició addicional 3a de l’Estatut i de la metodologia de càlcul acordada entre Pedro Solbes i Antoni Castells, Catalunya serà la Comunitat Autònoma que rebi més inversions en ferrocarril i en ports, el projecte conté també les dotacions econòmiques per a posar en marxa el nou sistema de finançament autonòmic, la dotació de les pensions mínimes s’incrementa en un 2,9% i se’n beneficiaran 288.000 ciutadans i ciutadanes de Catalunya, la dotació de beques s’incrementa en un 15% i se’n beneficiaran 186.000 catalans i catalanes (7.300 més que el 2009), 83.000 famílies catalanes es beneficiaran de l’ajut de 2.500 euros per fill nascut o adoptat, 21.600 joves es beneficiaran de la renda bàsica d’emancipació per accedir a l’habitatge, la partida conjunta per a l’aplicació de la llei de la dependència s’incrementa en un 35,9%. A més el PSC presentarà esmenes per valor de 20 milions d’euros en partides de cultura, Inversió+Recerca+innovació i estudis informatius d’infraestructures.

Sobre la situació econòmica espanyola us convido a llegir els articles de Miguel Boyer “Perspectivas económicas”, Antón Costas “Cinco erres para mover la economia, José A. Herce i Pep Ruiz “La transición inmobiliaria en España” i Angel Laborda “El paro se toma un descanso”.

Sobre qüestions relatives a la política social us recomano que llegiu la crònica d’Antonio M. Yagüe a El Periódico de Catalunya sobre la intervenció de Trinidad Jiménez a Tribuna Barcelona, l’article de Vicenç Navarro “El subdesarrollo social de España” i l’entrevista a Trinidad Jiménez que li fan J. J. Gómez, A. Iriberri i V. Pin a Público.

Mentrestant el PP segueix embolicat en tota mena de problemes. Al respecte podeu llegir els articles de: Enrique Gil Calvo “Cabezas”, José Yoldi “De mayor quiero ser Federico” (Trillo, és clar), Javier Pradera “Esposado con un cadávez político”, Manuel Milián “Nebrera i el mite de Sísif”, Joan B. Culla “El nebrerazo”, Félix Monteira “Flaquezas del PP a la edad de gobernar”, l’editorial d’El País “Caos en Caja Madrid”, Manel Pérez “Esperanza, por Dios”, Ignacio Escolar “La conciencia de Camps”, Marco Schwartz “La miseria moral del PP ante un drama” (el del pesquer Alakrana), Antoni Segura “Danys col·laterals del ‘cas Gürtel’” i Yolanda González “La unidad del discurso del PP se resquebraja”.

També segueix obert el debat sobre la reforma de la interrupció voluntària de l’embaràs. Podeu llegir al respecte els articles d’Ignacio Escolar “La multitud y las mentiras” i “El aborto y la hipocresía“, Elvira Lindo “¿Qué haría?”, El Gran Wyoming “Familia feliz” i Juan Cruz “Cuerpos y almas”.

Sobre política europea i internacional us convido a llegir l’entrevista a Diego López Garrido que li fa Luis Izquierdo a El País i els articles de Xavier Batalla “El peor es Blair”, Stefano Rodotà “La peligrosa asimetría institucional italiana” i Rosa Massagué “El derrotisme de les esquerres” sobre les primàries que avui mateix està celebrant a Itàlia el Partito Democratico.

Sobre l’economia mundial us convido a llegir els articles de Joaquín Estefanía “Estupor y temblores” i Carlos Berzosa “La crisis en el orden internacional.

Sobre la situació a l’Afganistan us convido a llegir els articles de Miguel Angel Bastenier “Af-Pak o Pak-Af” i Carlos Nadal “¿Combatir o irse de Afganistán?”.

Sobre Llatinoamèrica us convido a llegir l’entrevista a Carolina Tohá que li fa Carmen Galán Benítez a El País, la crònica de Soledad Gallego Díaz sobre les eleccions a l’Uruguai “La izquierda se prepara para repetir mandato”, Antoni Travería “Festejen, urguayos, festejen”, Joaquín Roy “Uruguay: elecciones sin trauma” i Moisés Naím “México, no; Brasil, sí”.

Sobre qüestions a debat us convido a llegir quatre articles sobre educació i universitat. Àlex Masllorens “Sense educació no pot haver-hi progrés”, Fabián Estapé “Educació com a bàlsam per a la crisi”, Joaquim Coello “La necessària reforma de la universitat” i Joan Majó “Universidades: eficiencia y evaluación”.

Segueixen ara sis articles de debat ideològic. Ludolfo Paramio “La socialdemocracia y la crisis”, dos articles 20 anys després de la caiguda del mur, Jean Daniel “Vingt ans d’aveuglement” i Michel Wieviorka “Berlín, 1989-2009″, Sami Naïr “Democracias en descomposición” advertint sobre els riscos del populisme, Xavier Muñoz “Justificació de la política” i el punyent advertiment “La traición de la socialdemocracia” de Paolo Flores d’Arcais.

Per acabar tres notes finals. La primera per informar d’una magnífica iniciativa “Escuela para todas” impulsada per dones periodistes encapçalades per Joana Bonet. la segona és la valenta entrevista a Pasqual Maragall que li fa Josep Corbera a La Vanguardia sobre l’Alzheimer, els malalts i les seves famílies. I la tercera és la crònica de Juanma Romero sobre la rehabilitació de Juan Negrín per part del PSOE.

“Perles” del programa Polònia emès el 22 d’octubre, resum crític realitzat per Núria Iceta. Podeu trobar totes les Perles del Polònia aquí, amb imatges, vídeos i tot.

EL MILLOR
- Gran líder. Són extraordinaris els personatges. En aquest capítol, hem vist la primera prova, una petalada general: des de lʼarribada del paquet sospitós interceptat per Kin Jong Il, amb una forma inequívoca de bicicleta, a Sarkozy que ja es veu en el Tour, i la Gran Gran Kirchner, no es cierto?

EL PITJOR
- Lʼalerta sanitària que declara Cuní després que la Consellera Geli estornudi al plató [no per culpa de la grip A, sinó de lʼaire condicionat que està a 6 graus]. Ha de dimitir la Consellera per negar la realitat? Matins punt sí. Matins punt també.

LA CANÇÓ [Pacienciaaaaaa, vull dir, Valenciaaaaa]
[Camps] Pacienciaaaaaa
Tu tranquilo, sé paciente
que todo se arreglará.
Pacienciaaaaaa
que en Valencia aunque me hunda
no me dejan de votar.
Pacienciaaaaaa
que con suerte en un año
nos reiremos un montón.
Recuerdaaaaaaa
que le debes a Valencia
tu futuro y tu sillón.
[Rajoy] Valenciaaaaaa
no me toques más los huevos
que me voy a cabrear.
[Camps] Pacienciaaaaaa
tu ahora dime que más quieres
que yo te lo voy a dar.
[Rajoy] Cabezaaaaaaas
[Camps] ya te he dado la de Costa
no sé qué me pides más.
[Rajoy] Limpiezaaaaaa
[Camps] pero andate con ojo
que en Génova queda mucha mugre por limpiar.

LA IMATGE DE LA SETMANA
- La imatge del Tripartit: Joan Herrera sʼestà tornant invisible! Quan Montilla el veu exclama “Mare de Déu dʼHiznájar!”. Clar que el mateix Montilla també té problemes… sʼestà tornant gris! I el Puigcercós, ja lʼheu vist al Puigmal “marcant paquet”??

LA NOVETAT
- Miguel Ángel Moratinos, vist i no vist, mort en acte de servei per Jack Sparrow, de les forces especials espanyoles contra la pirateria marítima.

- Fèlix Millet, saquejant el seu propi advocat.

- Cristina Fernández de Kirchner “hablando por los codos”, la nova concursant de Gran líder.

ARXIU HISTÒRIC (fa un any…)
- Ho haveu vist el nou cotxe del President Benach? És un parrander!!! [no patiu, broma només per iniciats] però en comptes 4 cavalls, a aquest parrander el tiren uns rens tunejats de catalans.

LA FRASE DE LA SETMANA
- Soler li diu a Rajoy que això de la Nebrera és molt fort i ell, enfotent-seʼn: “Molt foooort, molt fooort, aquí todo lo encontráis molt foooort”. Doncs jo més aviat trobo que ja no trobem res “molt fooooort”

MALAGUANYAT
- El capítol “Fèlix Millet, a la presó”… es veu que ja no el donaran per TV3, vaja que de fet es veu que no hi anirà a la presó…

LA VENJANÇA
- Toni Soler: “Un respecte, senyora, que aquest programa té un Ondas”. Cristina Fernández de Kirchner: “Sí, y también lo tiene Jorge Javier Vázquez, no es cierto?”

ZW 189 Recomanacions d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

http://www.ficod2009.es

Aquest “Foro Internacional de Contenidos Digitales (FICOD 09)” se celebra del 17 al 19 de novembre a Madrid (Campo de las Naciones). És un congrés de referència per als professionals i usuaris de continguts digitals en diferents àmbits: televisió, periodisme digital, producció àudiovisual, publicacions digitals, xarxes socials, blogsfera, publicitat interactiva, educació, formació online, animació, cinema, música… acollint a més de 9.000 congressistes i al voltant de 300 mitjans de comunicació acreditats.

FICOD està organitzat pel Ministeri d’Indústria, Turisme i Comerç, Secretaria d’Estat de Telecomunicacions, en el marc del Plan Avanza. Entre els seus objectius es troba el d’impulsar i potenciar la indústria espanyola de continguts digitals amb especial interès en els mercats de llengua espanyola, en un context mundial on existeixen 450 milions de castellanoparlants i uns 102 milions d’internautes.

El programa s’estructura en diferents blocs temàtics que contemplen des de conceptes com l’Open Government fins a la reputació online de les marques, les xarxes socials, els mitjans digitals o la legislació en matèria de protecció de drets, per posar alguns exemples.

FICOD compta amb el seu propi bloc, on es pot seguir l’actualitat vinculada a l’esdeveniment, com també a través de Twitter, Facebook, LinkedIn o YouTube, entre altres. La inscripció al congrés és gratuïta, només és necessari omplir el formulari.

ZV (Zona Video). Aquest és el vídeo de presentació de FICOD i, pròximament, estarà operatiu Web TV multicanal, que comptarà amb streaming per a la retransmissió en directe de totes las conferències i sessions que tindran lloc durant el congrés.

Són moltes les notícies produïdes al llarg de la setmana. Personalment no tinc cap dubte que la més important és la relativa a la signatura del Pacte nacional per a les Infraestructures que dibuixa el país de primera que des del punt de vista del seu capital físic volem tenir l’any 2020, executant inversions per valor de 100.000 milions d’euros. A la pàgina web de la Generalitat hi trobareu tota la informació relativa a aquest Pacte, al que també atribueix gran importància aquest editorial d’El Periódico de Catalunya.

No és sobrer assenyalar que, amb aquest, hem completat els quatre Pactes nacionals als que el President Montilla es va comprometre en el debat d’investidura: habitatge, recerca i innovació, immigració i infraestructures. I que a aquest s’hi hauria d’afegir l’actualització de l’Acord Estratègic per a la internacionalització, la qualitat de l’ocupació i la competitivitat de l’economia catalana pel període 2008-2011, l’Acord de Mesures per a l’Ocupació Juvenil 2009-2012, el gran acord sobre la Llei d’Educació de Catalunya i l’aprovació per unanimitat de les Lleis de Serveis Socials i de Salut Pública de Catalunya. Recordo aquestes fites que no estem tant sols davant d’un canvi de polítiques sinó també davant d’un canvi en la forma de dissenyar-les, a través de procés de diàleg i concertació polític i social. Sobre la Llei de Salut Pública us recomano també que llegiu l’article de la Consellera Marina Geli.

Desgraciadament l’actualitat política catalana conté també elements de preocupació sobre els que ens adverteixen Antoni Puigverd i Enric González, respectivament, en els seus articles “Pícaros, caciques y salvapatrias” y “Elogio de Berlusconi”.

Aprofito per saludar des del meu Diari l’elecció de Joan Puigcercós com a cap de llista d’ERC a les eleccions de l’any que ve. I aprofito per recomanar-vos la lectura de dos articles que analitzen l’orientació política d’ERC i les seves perspectives de futur: Enric Marín “¿Efecte Carretero?” i Josep Ramoneda “La paradoja de Esquerra”.

Sobre altres qüestions de debat polític us convido a llegir l’article de Jordi Balló “La política del ‘depende’” que, parlant de la simplificació de les preguntes en els espais de televisió, ens convida també a reflexionar sobre els referèndums: poden respostes senzilles en blanc i negre resoldre problemes complexos?; la intervenció del Diputat Antoni Comín en el debat sobre l’Impost de Successions i Donacions; i l’article de Xavier Vidal-Folch “Desmemoria de un banquero” sobre el nou volum de les Memòries de Jordi Pujol.

Però el tema que ha provocat més soroll aquesta setmana ha estat novament l’impacte del cas Millet sobre Convergència Democràtica de Catalunya a partir dels donatius fets per aquest delinqüent confés a la Fundació de CDC (em resisteixo a posar el nom oficial de la Fundació perquè Ramon Trias Fargas no en té cap culpa de res del que ha passat).

Vegeu les principals cròniques sobre el tema ordenades cronològicament: Lluís Pellicer a El País “Millet pagó a CDC con dinero negro, según Hacienda“, Miquel Noguer a El País “El silencio de Mas alimenta las dudas de Convergència sobre los pagos de Millet“, Lluís Pellicer a El País “El Palau exigirá el dinero a Convergència“, Miquel Noguer i Lluís Pellicer a El País “Convergència acepta ahora negociar la devolución del dinero al Palau“, Salvador Sabrià i Jesús G. Albalat a El Periódico de Catalunya “El Palau demana a la Trias Fargas rebuts de tots els seus convenis“, Lluís Pellicer a El País “Tres constructoras que financiaban a CDC coparon los contratos públicos“, i Toni Sust a El Periódico de Catalunya “El director de la fundació amenaça de parlar i convertit Catalunya ‘en Itàlia’“. Aquestes declaracions d’Agustí Colomines han motivat un contudent editorial d’El Periódico de Catalunya “Que Colomines parli“. Una visió general de tot l’afer, al fil també d’unes declaracions d’Agustí Colomines a COM Ràdio en les que afirmava que “tot el que és legal és moral”, la dóna l’article del Director d’El País-Catalunya, Enric Hernández, “La frontera entre lo ético y lo legal”.

Com és lògic, la qüestió sobre la legalitat de tot plegat només la pot resoldre la Justícia a partir de les proves i les declaracions que vagi recollint. Però crec que Artur Mas encara no ha entès el motiu de fons que ha escandalitzat molts ciutadans. Aquest motiu no és altre que el fet que diners públics i privats que havien anat al Palau de la Música i/o a l’Orfeó Català per a promocionar les seves activitats hagin anat a parar a la Fundació de Convergència Democràtica de Catalunya. És això el que escandalitza, més enllà de saber si les donacions concretes s’ajustaven o no a la legalitat o si s’ajustaven a les finalitats que s’estipulaven en els convenis que en teoria les justifiquen. Per ara Artur Mas s’enroca dient que no hi ha res d’il·legal en tot l’afer però, repeteixo, no se n’adona que el que està en qüestió és precisament el fet que diners de la música i la cultura hagin anat a una fundació política que, entre d’altres coses, es dedica a promoure candidatures com la de Xavier Trias a l’Alcaldia de Barcelona. Seré molt més clar encara i demano excuses per endavant als partits i entitats mencionades en l’exemple: ningú no entendria que el PSC rebés diners de Càrites, o que ERC en rebés d’Intermón-Oxfam, o que el PP en rebés de la Creu Roja o Iniciativa d’Amnistia Internacional. Si Artur Mas troba normal que fons dedicats a la cultura acabin servint a la Fundació del seu partit és que no descarta tornar a fer-ho en el futur, i convindria que fos molt clar al respecte perquè els ciutadans tenen dret a saber-ho. Tampoc no s’entén com no es mostren públicament els convenis subscrits entre la Fundació de CDC i el Palau de la Música i/o l’Orfeó Català. Només se m’acudeixen dues explicacions: o bé no existeixen, o bé, lluny d’aclarir les coses, encara les emboliquen més. Té raó Artur Mas quan diu que la polèmica sobre els donatius a la Fundació de CDC no hauria de desviar l’atenció sobre el veritable escàndol del Palau de la Música, el responsable del qual no és altre que el Sr. Millet, que demà declararà per primer cop davant del jutge, però el cert és que Convergència no està fent res per evitar-ho sinó més aviat al contrari. I tampoc no s’acaben de decidir si la millor manera de tancar el tema és retornar els diners.

Lamentablement, la política espanyola també està molt monopolitzada per un escàndol, però això no vol dir que no hi hagi altres elements d’atenció sobre els que voldria cridar l’atenció.

Us convido a llegir l’article de José Luis de Zárraga “Lo que está pasando” que serveix per interpretar adequadament les enquestes que assenyalen un avantatge del PP sobre el PSOE en estimació de vot. Per a una explicació de la política dels socialistes, us convido a llegir l’entrevista a José Blanco que li fa Esther Esteban a El Mundo. També té interès el comentari de Jesús Maraña sobre els crits a Zapatero amb motiu de la celebració del 12 d’octubre. Joan Tapia escriu les dificultats amb les que topa el Tribunal Constitucional en la seva situació present per tal que les seves decisions siguin acceptades amb normalitat. Luis Yáñez defensa el jutge Garzón davant les pressions que rep pel seu intent de reparar les injustícies del franquisme. Fernando Vallespín descriu el que ell mateix anomena “La ‘confederación’ del PP”. I Javier Pérez Royo descriu la paradoxa d’un nacionalisme basc que cerca en la Constitució el blindatge dels furs i d’un PP que vota de diferent forma al Parlament de Vitòria i al Congrés dels Diputats sobre aquesta qüestió.

La nova regulació de la interrupció voluntària de l’embaràs està causant també una gran polèmica. Al respecte us convido a llegir la posició favorable a nova llei per part de l’entitat cristiana, Institut Borja de Bioètica, en crònica d’Ana Macpherson a La Vanguardia, l’editorial d’El País previ a la manifestació d’ahir a Madrid, l’article de Marco Schwartz a Público sobre aquesta manifestació, l’editorial d’El País posterior a la mobilització i l’article “A la búsqueda de un terreno común” signat per Pilar de la Vega, Jordi López Camps i María José Pereda, exponents dels Cristians Socialistes.

I acabo parlant de la “trama Gürtel” que ha infectat el Partit Popular sense que Mariano Rajoy hagi fet res per ara per aclarir el cas, per delimitar responsabilitats i per evitar que la gran majoria de militants del PP que fan política de forma honorable es vegin contaminats per les malifetes d’uns quants. Aquesta setmana el cas ha esclatat amb força al PP de la Comunitat Valenciana, que s’ha intentat acabar sense èxit amb la suspensió/dimissió/destitució del seu Secretari General Ricardo Costa. Per tenir una visió general del que suposa el “cas Gürtel” us convido a llegir la crònica “La trama saqueó millones de las arcas públicas” de Miguel Angel Marfull a Público. També podeu llegir l’article que em va publicar ABC “La fiesta de Rajoy“.

Podeu llegir també una vintena de comentaris ordenats cronològicament: José María Ridao “Don Vito, Bigotes, Albondiguilla”, Ignacio Escolar “La fuga de los chorizos”, Josep Vicent Boira “Gürtel o el ocaso de la derecha valenciana”, Ernesto Ekáizer “El montaje encubridor de Rajoy y Camps”, José Manuel Romero “El Bigotes + Camps = Costa”, Javier Pradera “Las cuentas del Gran Capitán”, Francisco Balaguer “Doble juego”, l’editorial d’El País sobre Francisco Camps “Dos veces humillado”, Tomás Gómez “Madrid no debe ser Moscú”, Esther Vera “Fiesta en el PP”, Patxo Unzueta “Poder público, fines privados”, Antonio Franco “Primeres llàgrimes en el ‘cas Gürtel’”, Maruja Torres “Qué asco”, Jorge M. Reverte “Comença la crisi del PP”, Ignacio Escolar “De Costa a Costa Rica”, Félix Monteira “El revés de la trama”, Salvador Enguix “Fraga desconfía de Camps y Aguirre se exhibe”, Juan José Millás “Perversión”, Marco Schwartz “Una falta absoluta de vergüenza y un insulto a la ciudadanía” i El Gran Wyoming “Los intocables”.

La sortida en fals de Rajoy és durament jutjada per diversos editorials. Vegeu per exemple dos editorials d’El Mundo “Una destitución injusta, falaz y antidemocrática” i “Rajoy pierde a raudales crédito y autoridad moral“, i l’editorial d’El País “Rajoy trae manzanas“.

Per acabar podeu llegir l’article de Gonzalo López Alba “Gangrena política” publicat avui mateix a Público.

Sobre qüestions econòmiques i socials us convido a llegir nou articles: Joaquín Estefanía “El valor económico de la educación”, Vicenç Navarro “El cuarto pilar del bienestar”, Joan Carles Gallego “Que paguen”, Josep Oliver “El dòlar en el nou ordre mundial”, Ernesto Ekáizer “Una prolongada e irregular recuperación”, Angel Laborda “A vueltas con la deflación”, Paul Krugman “Mentalidad monetaria descaminada”, Luis Doncel “Todo el dinero para el alquiler” i Jesús Maraña “Elogio del optimista (sensato)”.

Sobre temes de política europea i internacional us convido a llegir els articles de Lara Contreras “Una crisi de dignitat humana” (sobre la situació dels palestins a Gaza), Jean Marie Colombani “Cal y arena desde Turquía”, Francisco Balaguer “Inmunidad e impunidad” (sobre Berlusconi), Hilari Raguer “Berlusconi y la Iglesia”, Gonzalo López Alba “Dos referentes progresistas demonizados por la derecha” (sobre les vides paral·leles d’Obama y Zapatero) i Carlos Nadal “El giro radical de Irán”.

I per acabar alguns materials de debat actual i de memòria històrica. Us recomano que llegiu l’article de Sami Naïr “El dilema del socialismo europeo”. El 15 d’octubre es va commemorar el 59è aniversari de l’assassinat del President Companys perpetrat pel règim franquista. Enguany hem pogut celebrar la declaració oficial del Ministeri de Justícia del Govern d’Espanya segons la qual Lluís Companys va ser “injustament condemnat a mort en compliment d’una sentència imposada per un Consell de Guerra il·legítim”. A partir d’aquesta declaració de reparació i reconeixement personal, el Consell Executiu de la Generalitat reunit en sessió extraordinària ha demanat que s’iniciï el tràmit de nul·litat de la sentència. Sobre el procés a Companys i la seva reparació podeu llegir l’article de Miquel Caminal “Companys, procés a la llibertat”. Sobre el centenari de l’assassinat de Francesc Ferrer i Guàrdia condemnat a mort per un delicte que no va cometre podeu llegir l’article d’Antoni Dalmau “Ferrer i Guàrdia, cent anys”. I, finalment, us convido a llegir la nota de Justo Barranco sobre el llibre de Robert Skidelsky “El retorno de Keynes”.

“Perles” del programa Polònia emès el 15 d’octubre, resum crític realitzat per Núria Iceta. Podeu trobar totes les Perles del Polònia aquí, amb imatges, vídeos i tot.

LES PERLES
- Rajoy anunciant ˮSal, Costaˮ

- Saura i Sirera participen xunts al Bocamoll. Han de completar les frases: ˮAquest partit és una merdaˮ i ˮEl discurs del Montilla és un tostón.”

- Gran Líder: Obama al confessionari, es queixa que no pot dormir a la nit perquè Angela Merkel ronca com un hipopòtam amb sinusitis. Ells sʼofèn, però es consola amb les seves inseparables llaunes de cervesa. La part final sobre com Kim Jong-Il sʼofereix per ˮmantenir despertaˮ Merkel ja és una mica més pillat pels pèls… però vaja, nominada i expulsada, és clar!

EL MILLOR
- Mas intentant explicar el cash Millet, és a dir, en què es van gastar els 600.000 leurus a la Fundació Trias Fargas… a banda dʼuna biografia i tot de productes de merxandatge inútils sobre Fèlix Millet pare… és de visionat imprescindible el documental sobre la seva vida en què Fèlix Millet, fill, ja apunta maneres. Veieu en aquest fotograma com Fèlix Millet, pare, renya Fèlix Millet, fill, per haver-li robat un penjol a la minyona.

EL PITJOR
- Rajoy i Camps ˮnetejantˮ el partit… ai senyor, pobres minyones.

LA CANÇÓ ˮTu mai, tu maiˮ [Patrocinada pel Consell Insular dʼEivissa i Formentera]
[Puigcercós] Josep-Lluís, de bon rotllo
fas cara de pre-jubilat.
Ha arribat lʼhora
que et donin la Creu de Sant Jordi.
[Carod] Però sense mi tu tʼestimbes
perquè ets un indocumentat.
Un bon candidat
ha de viatjar.
[Puigcercós] Doncs faré com tu
aniré a Perpinyà
Tu mai, tu mai, tu maiiii
a la llista no aniràs mai
[Carod] Això rai, xò rai, xò raiii
buscaré un càrrec més guai.
[Puigcercós] Na nai, na nai, na naiii
com a molt ambaixador a Hawaii
[Carod] Carai, carai, caraiii
quin papagaii
[Puigcercós] Ets com el Saura
o el Maragall.

LA IMATGE DE LA SETMANA
- Obama li pregunta a Zapatero, amb mímica, per les seves filles, mentre fan temps perquè arribi el fotògraf.

LA PICADA D’ULLET
- Obama, Nobel de la Pau, incapaça dʼaturar amb bones paraules la baralla de Caord i Puigcercós es rendeix. ˮHo faré a lʼamericana, doncsˮ –diu, i els amenaçada amb un reguitzell de bombes, morts i crits.

LA NOVETAT
- Jean Sarkozy, de la galeria de personatges il·lustres

- El MiniMolina ens presenta la seva Mininòvia, Julieta Mauri, així que el seu amor és impossible… que dolentot

ARXIU HISTÒRIC (fa un any…)
- El Rei es presenta al despatx de la Chacón perquè vol provar lʼúltim eurofighter dʼaquests del “coñazo” del desfile, però ella no seʼn refia: “Usted es experto en cazas?” El Rei: “300 cadáveres de oso pardo lo atestiguan”. I ala, tots dos en plan “Top gun”.

ZW 188 Recomanacions d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

http://www.urbanlabs.net

Les jornades UrbanLabs 09 tindran lloc els propers 22, 23 i 24 d’octubre al CitiLab de Cornellà (Barcelona). Proposen una trobada multidisciplinar i interactiva al voltant de l’apropiació urbana de les tecnologies i la innovació que es genera en i des de l’àmbit social i, per tant, aposten des de la seva pròpia concepció per ser oberts a la participació constructiva de qualsevol persona o col·lectiu interessat. Entre els participants trobem, entre altres, a: Adam Greenfield (Nokia / Speedbird), Dave Harte (Digital Birmingham) o Juan Freire (Nómada) que participarà el segon dia amb una conferència. I també projectes com Platoniq, Amplified o Breakout Festival. Aquest és el programa de les jornades. Les inscripcions són limitades i, un cop realitzada la inscripció, es poden proposar xerrades llampec, i participar en el disseny de la nova samarreta de les jornades. També es permet l’aportació al banc d’idees, reptes i projectes a discutir, o contribuir als que ja es van presentar durant l’UrbanLabs’08. Es pot seguir tota l’actualitat de les jornades a través de Facebook, Twitter, Flickr o LinkedIn.

Per acabar, destacar l’inici de la segona edició del Màster en Lideratge per a la Gestió Política de la UAB en el qual he participat de nou com a professor en una de les seves sessions (17 d’octubre de 2009).

ZV (Zona Video). VII Festival de Curtmetratges a Internet, Jameson Notodofilmest. Malgrat que el termini de recepció de curtmetratges va finalitzar el mes de gener de 2009, és interessant conèixer les peces que s’han presentat així com tota la informació associada que es pot trobar a la seva pàgina.

Avui el diari ABC em publica l’article que trobareu transcrit a continuació.

LA FIESTA DE RAJOY

Decía el responsable de comunicación del PP, Esteban González Pons el viernes pasado, hablando del caso Gürtel, que la fiesta en Valencia se acababa aquel día a las 4 de la tarde. Espero que no piense dedicarse a la adivinación pues dotes proféticas desde luego no tiene. Ni la fiesta se circunscribe a Valencia ni se acaba con la destitución de Ricardo Costa. Las derivaciones del caso Gürtel han alcanzado tal dimensión y profundidad que mirar hacia otro lado es letal para Mariano Rajoy y para el PP.

Es ya evidente la absoluta falta de autoridad de la dirección del PP. Mariano Rajoy es hoy un líder totalmente desautorizado, con una creciente rebeldía de los barones territoriales, carente de reflejos y sin capacidad de reacción.

Que pretendan limitarse las responsabilidades políticas a Ricardo Costa y que éste haya permanecido hasta ayer en sus funciones de secretario general del PP de Valencia y portavoz en las Cortes Valencianas, muestra la nula autoridad de Rajoy en el seno de su partido. Prefiero pensar que Rajoy quería imponer disciplina y no ha podido hacerlo a su debido tiempo, porque sería mucho peor llegar a la conclusión de que Rajoy ha permitido hasta el último momento la impunidad política y ética de los que ampararon dentro del PP en Valencia, Madrid, Galicia y otras Comunidades las prácticas irregulares del caso Gürtel y a quienes las protagonizaban.

Sea como sea, quien quiere aparecer como una alternativa de gobierno, quien cada miércoles interpela al Presidente desde el primer partido de la oposición, ha de plantearse seriamente si, no teniendo autoridad alguna en su partido, puede aspirar legítimamente a dirigir el gobierno de España.

Hemos tenido recientemente otra muestra del mal que aqueja al PP, que pretendió siempre aparecer como el único partido nacional español, y es hoy un partido de banderías territoriales, como se ha demostrado también en la división de voto en el Congreso de los Diputados sobre el blindaje del cupo vasco.

Si nadie manda ya en el PP, ¿a quién podemos pedir ideas, propuestas, responsabilidades y esfuerzos? Con estos mimbres, Rajoy no puede articular una alternativa seria. Queda, eso sí, como el valedor de aquellos que, desde posiciones de derecha extrema, utilizan los actos del 12 de octubre para silbar al Presidente del Gobierno. Para este sector, Rajoy sí que es un referente, con ellos sí puede seguir la fiesta.

Pero propuestas de medidas para salir de la crisis, ninguna; arrimar el hombro para remar juntos y salir lo antes posible de ella, aún menos; en cambio, utilización de cuanto esté  a su alcance para erosionar al gobierno, toda. De esto último también hemos tenido un ejemplo con el secuestro del atunero vasco Alakrana.

Es de esperar que Rajoy abandone la fiesta, encuentre el rumbo y la autoridad perdida, ponga orden en su partido y lo ponga al servicio de las necesidades del país. Eso sí sería un motivo de alegría.

Per fer una repassada general a la política catalana us recomano que llegiu l’entrevista que em va fer Vicenç Relats per a l’Avui. I els que vulguin aprofundir en la política orientada a resultats i en els problemes de governança en les societats complexes no s’haurien de perdre la conferència de Joan Rangel en el Fòrum Europa que trobareu en format vídeo.

Dilluns El Periódico de Catalunya publicava una enquesta que mostrava un lleuger avantatge de Xavier Trias de cara a les properes eleccions municipals que, com se sap, tindran lloc el 2011. La pròpia directora de l’estudi, Àngels Pont, explicava en un article que estem davant d’un escenari poc sòlid.

Després de la constitució de “Reagrupament”, l’associació que impulsa Joan Carretero, es publicava al diari Avui una entrevista de Salvador Sostres al dirigent independentista en la que quedava clara l’orientació d’aquesta operació política: “No sóc equidistant: entre Mas i Montilla, triaria Mas”. I, sense relació directa amb aquesta afirmació, o potser sí, CiU vol que la llei de consultes populars que està estudiant el parlament permeti fer consultes populars sense la preceptiva autorització del Govern prevista a la Constitució. Vegeu la crònica al respecte de Clara Blanchar a El País.

Però l’atenció s’ha centrat aquesta setmana en noves revelacions sobre el ‘cas Millet’ que afecten directament Convergència Democràtica de Catalunya. Primer vàrem saber que Àngel Colom, quan ja era militant de CDC, va rebre diners de Millet per pagar antics deutes del Partit per la Independència. Després es va conèixer que la Fundació de CDC havia rebut 630.554,82 euros (uns 105 milions de les antigues pessetes) del Palau de la Música. Des de CDC s’afirmava la total legalitat i absoluta transparència d’aquests donatius, però ningú sabia explicar com tants diners d’origen públic i privat dedicats a la promoció de la música havien anat a parar a la Fundació d’un partit polític. El president de la Fundació de CDC, Joaquim Ferrer, s’oferia a mostrar els convenis susbscrits amb la Fundació Palau de la Música, els comptes i les memòries d’activitats de la Fundació Trias Fargas però finalment aquest necessari gest de transparència no es va produir.

Seguiu els fets a partir de diferents cròniques periodístiques: la de Toni Sust a El Periódico de Catalunya “CDC es nega a mostrar els llibres d’activitats de la Trias Fargas“, Miquel Noguer a El País “La Fundación de CDC ocultó el origen de cobros por 300.000 euros“, Miquel Noguer a El País “Millet y varias empresas constructoras sustentaban la fundación de Convergència“, Salvador Sabrià a El Periódico de Catalunya: “El Palau va ser el principal donant de la fundació de CDC uns quants anys“, i Miquel Noguer i Lluís Pellicer a El País: “Un grupo empresarial de la ‘trama Millet’ financió la fundación de CDC“. Arribats a aquest punt és imprescindible i urgent que Artur Mas doni explicacions sobre tot aquest episodi dins del cas Millet abans que sigui massa tard.

Trobareu d’interès les opinions sobre el cas Millet i les seves derivacions de Toni Coromina “Uno de los nuestros”, Lluís Foix “Crisis y oportunidades” i “Transparència i llibertat“, Margarita Rivière “Bajo la manta”, Llàtzer Moix “Cambio de régimen”, Carlos Jiménez Villarejo “El ‘cas Millet’ i els partits” i, molt especialment, Francesc Valls “Por ética y estética”.

Transcric un dels paràgrafs del segon article de Lluís Foix que us he recomanat perquè val la pena retenir-lo pels mesos i anys que vindran: “Sembla que si no ets independentista, si no te’n vols anar d’Espanya, ets un català sospitós. Fins fa ben poc la distinció es feia entre nacionalistes i no nacionalistes. Ara ha aparegut el nou concepte de sobiranisme que ha de portar a la independència. Ja no interessa el finançament, l’Estatut o la sentència del Tribunal Constitucional. O independència o res”. Cal reflexionar sobre això, i actuar. Per cert, apareixen notícies sobre un eventual retard de la Sentència del Tribunal Constitucional. És un bon moment per recordar la posició del PSC: no volem especular sobre el contingut d’una Sentència que ni tant sols sabem quan es produirà. Només volem reiterar la nostra convicció que l’Estatut és plenament constitucional.

També la política espanyola s’ha centrat aquesta setmana en l’esclat incontenible del “cas Gürtel”, però abans d’entrar-hi a fons vull recomanar-vos que llegiu nou articles sobre qüestions que tenen també un gran interès. Es tracta de la “Carta abierta a los maestros” de José Luis Rodríguez Zapatero, l’article d’Antonio Papell “Col·lapse de la fiscalitat a Espanya”, la crònica d’Antonio M. Yagüe “Espanya puja al 15è lloc en la classificació mundial de benestar”, les reflexions de María González Veracruz en el seu bloc sobre el pressupost d’I+D+i, l’entrevista a Joan Majó de Joan Tapia a El Periódico de Catalunya, l’article de Vicenç Navarro “Desigualdades sociales en España”, l’editorial d’El País sobre la vaga de jutges “Otra de jueces”, i els articles d’Ángel Laborda “De consumo empedernido a ahorro compulsivo” i Núria Bosch “Competencia fiscal”.

Sobre el ‘cas Gürtel’ s’amunteguen les notícies, les anàlisis i els comentaris després que s’hagi aixecat el secret del sumari. Vegeu-ne una vintena ordenats cronològicament: José Yoldi “Un tribunal con encanto”, Kepa Aulestia “Desfachatez”, Carlos E. Cué i María Fabra “Fraga: ‘Zapatero sigue por encima’”, l’editorial d’El Periódico de Catalunya “El ‘cas Gürtel’ passa a ser el cas del PP”, José María Brunet “‘Don Vito’ Correa y el yerno de Aznar”, Ignacio Escolar “Titanic”, Maruja Torres “Titulares”, Ramón Cotarelo “La realidad y la ficción”, Isaac Rosa “Yo tampoco me creo la trama Gürtel”, Antonio Papell “Les opcions de Rajoy”, Ignacio Escolar “Diógenes y la borrachera”, Manolo Saco “Los cuatro jinetes de la corrupción”, Anton Losada “El llegat de l’aznarisme”, Félix Monteira “Pasodoble del PP en el baile de ‘Don Vito’”, Ernesto Ekáizer “Seguimos adelante, viva Francisco Camps”, Juan Cruz “Todo menos bonito”, Fernando Garea “La conjura universal se desploma”, l’editorial d’El País “Después de Costa”, Gonzalo López Alba “Gruyère genovés”, Santos Juliá “Hay que matar ese toro” i Fernando Varela “Las preguntas que Rajoy sigue sin responder”.

I precisament ara del que es tracta és que Mariano Rajoy doni explicacions, demani excuses i netegi a fons el seu partit. També seria el moment que María Dolores de Cospedal demanés excuses per les seves infundades acusacions. Com s’ha demostrat també en aquest cas, la negació i l’intent que el temps ho arregli tot no serveixen per a res, més aviat ho acaben de fer tot més greu i més difícil.

Sobre la situació de l’economia mundial us recomano la lectura de l’entrevista a John Lipsky, sots-director general i gerent del Fons Monetari Internacional que li fan Claudi Pérez i Alicia González a El País, i els articles de Robert Skidelsky “¿Es todavía necesario el estímulo?”, Ángel Ubide “Optimismo en Estambul” i Joaquín Estefanía “¿Vuelve el ‘bancor’?”, en referència a la proposta de moneda internacional feta per Keynes el 1944 i que torna a estar sobre la taula.

Sobre la política europea us recomano que llegiu l’entrevista a Diego López Garrido, Secretari d’Estat per a la Unió Europea, que li fa Andreu Missé a El País i els articles de Carlos Carnero “Europa declara su interdependencia”, Joaquín Roy “Fuera de la UE hace mucho frío”, Xavier Vidal-Folch “Chantajes a la economía europea” i Ángel Viñas “Las penas del Tratado de Lisboa no han concluido”.

Capítol apart mereix la deriva populista de la Itàlia de Berlusconi que està desbordant àmpliament totes les previsions. Podeu llegir al respecte l’article d’Ezio Mauro, director de La Repubblica, a El Periódico de Catalunya “Berlusconi, contra la llibertat de premsa”, l’editorial d’El País “Igualdad ante la ley”, i els articles de Manuel Castells “¡Viva Berlusconi!”, Jorge M. Reverte “El ginecòleg i Berlusconi”, Rosa Massagué “L’aprenent de bruixot” i Carlos Nadal “Berlusconi, al descubierto”.

Sobre política internacional us recomano que llegiu els articles de Xavier Batalla “Una MAD no atómica” en el que descriu com a èxit polític de la República Popular Xina la mútua dependència econòmica entre la Xina i els Estats Units, Xulio Ríos “¿Es nacionalista la Nueva China?”, Lluís Bassets “¿Qué hacemos en Caosistán?”, Mariano Marzo “Afganistán en clave energética”, Santiago Carrillo “La experiencia vietnamita”, també sobre la difícil situació a l’Afganistan i Josep Borrell “Alegria olímpica en la futura potència” sobre el Brasil. No us perdeu tampoc la Declaració “Una sola orilla” aprovada amb motiu de la reunió a Barcelona del Comitè Mediterrani de la Internacional Socialista, a la que vaig tenir el goig de participar.

La concessió del Premi Nobel de la pau al President Obama ha estat també notícia i motiu de polèmica. Podeu llegir al respecte els articles de Rafael Vilasanjuan “El món d’Obama”, Xavier Batalla “Premio al cambio” i Lluís Bassets “¿A quién molesta este Nobel?” i l’editorial d’El País “Nobel bienintencionado”. Timothy Garton Ash recorda que Europa no pot esperar que Obama s’en surti tot sol al seu article “Obama y Europa”.

Enguany commemorem el centenari de la mort de Francesc Ferrer i Guàrdia, injustament condemnat a mort per fets dels que era innocent. Va morir afusellat a Montjuïc el 13 d’octubre de 1909. L’Ajuntament de Barcelona celebra un acte d’homenatge dimarts que ve a les 19h. al Saló de Cent. En memòria de Ferrer i Guàrdia us convido a llegir els articles de Félix Población “Libertad y muerte de Ferrer i Guàrdia” i Juan-José López Burniol “Memòria d’un crim d’Estat”, i l’entrevista a Pere Solà, un dels estudiosos de la figura de Ferrer, feta per Pau Lanao al diari El Punt.

Per acabar us recomano quatre articles sobre debats de fons. Es tracta dels articles de César Dopazo “¿Cambio de clima o clima de cambio?”, Cándido Méndez i Ignacio Fernández Toxo “Por el trabajo decente”, Zaki Laïdi “Les dilemmes de la gauche européenne” i Enric González “La paradoja californiana” que alerta sobre alguns inconvenients de la democràcia directa a partir precisament de l’experiència de Califòrnia.

“Perles” del programa Polònia emès el 8 d’octubre, resum crític realitzat per Núria Iceta. Podeu trobar totes les Perles del Polònia aquí, amb imatges, vídeos i tot.

LES PERLES
- Soler aconsegueix parlar per telèfon amb Millet: “Escolti, la història aquesta que va heretar dʼuna tieta americana no cola…. així que el xec aquell que em va passar… dʼon surten els diners?”

EL MILLOR – EL GAG TRANSVERSAL
- Comença Gran líder! Amb Obama, Ahmadinejad, Merkel, Sarkozy, i Kim Jong Il… ZP i Chávez també hi volen entrar [han vingut amb la maleta esponsoritzada pertinent i tot] però Soler no obra la porta.
Obama és el primer en entrar a la casa i ens regala amb les típiques frases del primer que entra a qualsevol casa de Gran Hermano “què guai”. El que fa immediatdament després, of course, és posar-hi la bandera americana. També és el primer a parlar al confessionari “Merda, no hi ha mantega de cacahuet!”.
Ahmadinejad és el segon i…. oh… el fan deixar les armes a fora… només ha pogut entrar el seu maletí nuclear.
Merkel i Sarkozy moooolt en el seu paper i …. CONTINUARÀ!!!

EL PITJOR
- Cospedal i Rajoy buidant les butxaques dʼEl Bigotes i els seus clons.

LA CANÇÓ “El cant dels pàjarus”
En veure tot el frau
que empastifa el Palau
i esquitxa la senyera,
en Millet va cantant
i a detenir-lo van
per la porta del darrere.
El pàjaru és gat vell
seʼn fot dels passarells
que lʼomplen de medalles.
Amb gran habilitat
a alguns els ha untat,
però amb les escorrialles.
Partits i fundacions
de voltors i coloms
van rebre molta pasta
Els maletins volant
seʼn vénen i seʼn van.
Déu nʼhi do quin subhasta!
El pàjaru és molt viu
però ja lʼhan tret del niu.
Lʼhan tancat en una gàbia.

LA FRASE DE LA SETMANA
- Tomàs Molina: “La Catalunya del Mauri és Mauri-tània”

LA PICADA D’ULLET
- La retallada pressupostària al Govern espanyol ha afectat ZP directament… no podrà comprar-se el bitllet dʼavió per taaaan esperada reunió amb Obama de la setmana que ve… Salgado té una solució: “deberíamos subir el IVA un punto más… tres si van las niñas”

LA NOVETAT
- “Callejers”… com li agrada al Bruno Oro fer de piju… tot el gag de bastant mal gust

- Mahmud Ahmadinejad: concursant de Gran Líder i president de lʼIran.

- Angela Merkel, en plena Oktoberfest: concursant de Gran Líder i cancellera alemanya.

- Kim Jong Il: concursant de Gran Líder i president de Corea [fa por, aquest i lʼaltre]

MALA LLET
- Hereu suggerint al pobre Gallardón que en comptes dʼunes Olimpíades organitzi un Fòrum…

ARXIU HISTÒRIC (fa un any…)
- Remake de lʼanunci de Port Aventura amb allò de “Mieeeeedooooo, tengo mieeeeeedo”… de FuitAventura a Vandellòs

ZW 187 Recomanacions d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

http://journalists.org/

La Online News Association (ONA) està formada principalment per professionals de la premsa digital. Fundada l’any 1999, compta amb més de 1.700 membres els recursos principals dels quals es basen en la compilació o producció de noticíes per a la seva presentació digital. L’associació inclou notícies d’escriptors, productors, dissenyadors, editors, fotògrafs, tècnics i altres que generen les notícies d’Internet o d’altres sistemes de distribució digital, també dels membres acadèmics i d’aquells professionals interessats en el desenvolupament del periodisme online. ONA patrocina una conferència anual dedicada a les últimes novetats en el periodisme i les tecnologies, impulsant també els reconeguts premis Online Journalism.

En l’última edició, ONA ha premiat a soitu.es (mitjà en el qual col·laboro dins de la secció El Selector), en la categoria de mitjà gran a la excel·lència en web de parla no anglesa. Aquest premi els hi va ser concedit també l’any passat en la categoria de mitjà petit. ¡Enhorabona a tot l’equip! Javier F. Barrera recull en el seu bloc algunes de les raons per les quals hem d’estar contents per aquest reconeixement a soitu.es.

Per acabar, recordar que encara podeu votar en les diferents categories dels premis “Bitácoras 2009”, els premis de la blogsfera que celebren ja la seva cinquena edició. Molta sort a tothom.

ZV (Zona Video). Teledirecto.es ofereix la possibilitat de veure la televisió a través de l’ordinador. Programes de webtv en les àrees següents: notícies, informació, entreteniment, música, esports i regional.