La triple batalla del president Montilla

Avui començo per Viladecavalls. Avui mateix el nostre Primer secretari i President de la Generalitat ha assistit a un acte de lliurament de carnets a nous i noves militants socialistes d’aquesta vila i ha aprofitat per explicar la triple batalla que vol encapçalar i guanyar. Una batalla contra la crisi econòmica, una batalla contra la corrupció, la desafecció de la política i l’abstencionisme, i una batalla contra les idees conservadores.

Aquesta setmana hem vist un tast de la batalla del president contra el descrèdit de la política. A la seva declaració institucional de la setmana passada, s’hi va afegir el seu missatge als empresaris que fan obra pública i la carta als militants, simpatitzants i amics i amigues del PSC.

Ahir, el president Montilla mostrava la seva contundència en el discurs de cloenda de la Convenció Municipal del PSC com a primer secretari del partit. A la lectura del discurs hi heu d’afegir la rotunditat, determinació i compromís amb que va ser pronunciat ahir al Palau de Congressos. Ahir un president emocionat s’adreçava al cap i al cor dels centenars d’alcaldes i regidors i regidores presents. Podeu llegir les cròniques d’Iñaki Ellakuría a La Vanguardia, Sara González a El Periódico de Catalunya, Glòria Ayuso a Público i Àngels Piñol a El País. També us convido a llegir la Declaració de la Convenció en la que se subratlla la dignitat de la política i el nostre compromís de tolerància zero envers la corrupció i les resolucions sobre gestió de la crisi econòmica, defensa de l’espai públic i reivindicació d’un nou sistema de finançament local.

Sobre qüestions relatives al debat de fons sobre la corrupció us convido a llegir els articles d’Ernesto Ekáizer “La burbuja de la corrupción”, Ramón Cotarelo “El secreto de la democracia”, Enric Marín “Necessitat de política”, Josep Maria Balcells “En defensa de la política!”, el que em va publicar el diari ABC “Tolerancia cero con la corrupción” (si voleu també podeu escoltar l’entrevista que em va fer dijous a Radio Nacional de España Juan Ramón Lucas), Carles Duarte “Regeneració de la política”, Carlos Jiménez Villarejo “Les claus penals del cas”, Vicenç Villatoro “Una societat irritada”, Manuel Cruz “La desafección va por barrios”, Silvia Hinojosa “Radiografía de la corrupción” (amb interessants propostes per combatre-la) i l’entrevista a Montserrat Tura que li fan Mayka Fernández i David González al diari Avui.

Mentrestant el cas Palau encara cueja. I aquesta setmana ens ha proporcionat notícies que van més enllà de l’imaginable, segons les quals Fèlix Millet hauria estafat fins i tot els seus consogres als que hauria cobrat despeses de la boda d’una filla que havien estat pagades pel propi Palau de la Música. Llegiu les cròniques de Jesús G. Albalat a El Periódico de Catalunya i de Xiana Sicardi a El Mundo. Aquesta setmana tampoc s’han esvaït alguns interrogants pendents sobre on han anat a parar els diners pagats per Millet a Angel Colom ni si seran retornats, ni tampoc s’ha aclarit si la Fundació de CDC retornarà els diners de Palau que mai haguessin hagut d’anar a parar a la Fundació d’un partit, ni tampoc s’han aclarit els presumptes pagaments de comissions per part de Millet a l’alcalde independent de L’Ametlla del Vallès que tenia el suport de CDC i un presumpte pagament de 30 milions de les antigues pessetes aquest mateix partit, segons consta en les notes manuscrites incautades a Jordi Montull com explica Jesús G. Albalat en una crònica a El Periódico de Catalunya.

Sense aclarir gens ni mica cap d’aquests extrems, Felip Puig va intentar desviar l’atenció “denunciant” que Anna Hernández ostenta 14 càrrecs (tots ells derivats de la seva condició de Tinent d’Alcalde de Relacions Institucionals, Urbanisme i Habitage de Sant Just Desvern i de diputada i presidenta de l’Àrea d’Infraestructures, Urbanisme i habitatge de la Diputació de Barcelona). Llàstima que Felip Puig oblidés explicar que ell mateix ocupava 41 càrrecs quan era Conseller de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya precisament per les mateixes raons. El gràfic de la notícia d’El Periódico de Catalunya és prou esclaridor.

Aquesta setmana, el Govern ha aprovat i el Conseller d’Economia ha lliurat al Parlament el projecte de pressupostos de la Generalitat per al 2010. Aquí hi trobareu la nota resum del Departament d’Economia i el marc macroeconòmic dels Pressupostos. Podeu trobar més informació a la secció corresponent de la web del Departament d’Economia. I us recomano que visiteu a SlideShare la presentació de la campanya explicativa del PSC que resumeix els trets fonamentals del combat contra la crisi econòmica desenvolupat pels governs de Catalunya i Espanya.

Com ja sabeu dijous passat CiU al Congrés dels Diputats va unir els seus esforços als del PP i als del partit de Rosa Díez contra la reforma de la Llei Orgànica del Finançament de les Comunitats Autònomes que farà possible l’aplicació del nou sistema de finançament autonòmic acordat abans de l’estiu. Joan Tapia en un article publicat a El Periódico de Catalunya defineix l’evolució de CiU com “Del peix al cove al tot o res”. És una nova mostra de la deriva radical de CiU que venim denunciant des de fa temps. Avui en tenim una altra prova en l’entrevista a Artur Mas que li fa Jordi Xargayó al Diari de Girona. En aquesta entrevista Artur Mas diu que votaria sí en un referèndum sobre la independència de Catalunya però que encara no és el moment. Per preparar el camí diu que en el futur programa electoral de CiU s’hi inclourà la defensa del dret d’autodeterminació. Lògicament es tracta de posicions ben legítimes. Però la pregunta és aquesta, li convé a Catalunya tenir un president de la Generalitat independentista? No seria millor seguir tenint un President que treballi pel ple desplegament de l’Estatut? Que aprofiti els esforços fets en els darrers anys per extreure’n el màxim rendiment més que no pas embarcar-se en aventures perilloses de resultat incert? Crec que és una qüestió sobre la que caldrà seguir parlant.

En relació a aquest tipus de debats podeu trobar interessant l’article “Identidad” d’Enric González. I no us podeu perdre les reflexions de Josep-Lluís Carod-Rovira en la seva conferència “Adéu al nacionalisme, visca la nació!”, de la que es fa ressò en un article Francesc Codina.

No vaig poder assistir a la conferència de Carod perquè, el mateix dia, pràcticament a la mateixa hora, estava participant en la presentació del llibre “Espíritu federal” de Pasqual Maragall amb Ferran Mascarell i Javier Pérez Royo. Podeu llegir la meva intervenció en aquest acte (la portava escrita però després la vaig modificar una mica sobre la marxa) i les cròniques de Mayka Fernández a l’Avui i Antonio Baños a El Periódico de Catalunya.

La política espanyola està també en un moment delicat a causa de la crisi econòmica i de la divisió interna del PP, afectat per un greu cas de corrupció, el cas Gürtel. Sobre aquest panorama difícil escriu el director de Público Félix Monteira en el seu article “Crisis de la política”.

Sobre els problemes del PP us convido a llegir els editorials de La Vanguardia “La autoridad de Rajoy“, El Periódico de Catalunya “Rajoy venç, però la divisió continua” i El País “El poder, sólo el poder“, així com els articles de Joan Tapia “La mercromina de Rajoy”, Antonio Papell “Rajoy i la seva estratègia de la resiliència”, Josep Ramoneda “Rajoy, la autoridad y las ideas”, Javier Vizcaíno “Todavía sigue la fiesta en el PP”, El Gran Wyoming “Presunción de culpabilidad”, Ignacio Escolar “Rajoy gana tiempo”, Jesús Maraña “Cuando todo vale para recuperar el poder”, Santos Juliá “Desnudas luchas de poder” i Gonzalo López Alba “Hasta la próxima”.

Però el tema de fons més important segueix essent la crisi econòmica (aprofito per tornar a recomanar-vos la presentació del PSC sobre les mesures contra la crisi impulsades pels governs de Catalunya i Espanya). Sobre aquesta qüestió us convido també a llegir l’entrevista a Celestino Corbacho que li fan Montse Oliva i David Portabella a l’Avui, i els articles de Carlos Mulas-Granados “Presupuestos para la recu-versión”, Núria Bosch “Falta de coordinación político-institucional” en el que descriu algunes mancances per arribar a un veritable federalisme fiscal, i el d’Íñigo de Barrón que conté un advertiment a tenir molt en compte “Los bancos quieren el negocio de las cajas”.

Personalment sempre trobo molt encertades les reflexions econòmiques de Joaquín Estefanía. Avui us en recomano tres: “‘El futuro parece brillante’“, “Lo urgente y lo necesario” i “Memoria del futuro“.

Amb reflexions més generals sobre l’economia mundial us recomano els articles de Vicenç Navarro “Crisis y desigualdades sociales” i Xavier Vidal-Folch “Cumple 20 años y ya es cadáver” sobre l’anomenat Consens de Washington: austeritat fiscal, liberalització comercial, desregulació financera i privatitzacions.

Per acabar amb els temes econòmics us recomano la crònica de Manuel V. Gómez a El País “El acuerdo sobre negociación colectiva desatasca el diálogo social” i l’entrevista a Ignacio Fernández Toxo que li fa Rosa María Sánchez a El Periódico de Catalunya.

La commemoració del 20è aniversari de la caiguda del mur de Berlín està provocant un allau de cròniques, reflexions i articles sobre aquesta qüestió i les seves conseqüències. Us en recomano tres: Timothy Garton Ash “1989 fue el momento dorado de Europa”, Lluís Bassets “Noches de Berlín” i Moisés Naím “Sorpresas tras la caída del Muro”.

També fa un any de l’elecció triomfal de Barack Obama com a president dels Estats Units. És aviat per fer un balanç de la seva presidència, però articles sobre el tema no han faltat. Us en recomano tres: Antoni Gutiérrez-Rubí “La ‘marca Obama’”, i dos de Lluís Foix “Un any d’Obama” i “Obama, frente a la cruda realidad“. I n’afegeixo un més específic de Paul Krugman “Bueno, pero insuficiente” sobre la pla d’estímul econòmic impulsat per Obama.

Acabo amb la recomanació d’uns quants articles sobre temes de debat. El primer és la crònica d’Antonio Cerrillo a La Vanguardia sobre la preparació de la Cimera de Copenhague sobre canvi climàtic “El decálogo de Barcelona”. Dos sobre el debat sobre la nova regulació de l’avortament: Elena Valenciano “Niñas: el aborto ‘no’ es un asesinato” i Margarita Rivière (a qui aprofito per felicitar per la publicació i presentació del seu nou llibre sobre la fama) “Aborto y paternidad responsable”. També ha presentat un nou llibre Jordi Serrano, “Catalunya ha deixat de ser catòlica?” del que parla en aquesta entrevista que li fa L. del Pozo a Público. Us recomano també un interessant article sobre Barcelona de Rafael Pradas “Barcelona, una ciutat global”. No us perdeu la dura reflexió d’Antonio Avendaño “No es país para viejos (sobre todo si soy gays)”. I, sobretot, sobretot, sobretot, no us perdeu l’article de Javier Astudillo i Ludolfo Paramio “Las dificultades de la socialdemocracia”, resposta directa al punyent article de Paolo Flores d’Arcais “La traición de la socialdemocracia” que ja us vaig recomanar des del meu bloc.

“Perles” del programa Polònia emès el 5 de novembre, resum crític realitzat per Núria Iceta. Podeu trobar totes les Perles del Polònia aquí, amb imatges, vídeos i tot.

LES PERLES
- La versió amb titelles del conte pedagògic “Lʼalcalde honrat que era temptat pel maletí de lʼempresari dolent”

- El pic de la demanda en les màquines de trinxar documents en totes les papereries de la comarca.

- Gran Líder. Sarkozy –enyorat de la Carla– canta el seu gran tema “A moto, xu xu pa pa pa”, però amb res troba consol, sort que a la Casa hi tenim una argentina que lʼasseu al divan per fotre-li la pallissa, però la cosa no millora i el pobre Sarko és lʼexpulsat… qui serà el següent en entrar? [em sembla que sento la veu de ZP... agh]

EL MILLOR
- Els Prínceps forcen una conversa amb el Rei per la successió. Sembla que els corre una mica de pressa, I el Rei els passa la carpeta de les escriptures (el Reino de Aragón, el Reino de Navarra)… però amb la carpeta arriben també les previssions sobre els impostos de successions que hauaran de pagar, depèn de cada Regne, és clar. I sembla que aizò de Catalunya surt molt car, així que els Prínceps seʼn van a veure el President Montilla per “esborrar-se” de Prínceps de Girona: “es que el valor catastral de Girona está altíssimo”, diu la Leti.

EL PITJOR
- Gallardón i Aguirre atracant Caja Madrid.

LA IMATGE DE LA SETMANA
- Pujol (pare i fill) i Mas blanquejant les memòries de Pujol (pare), esborrant amb tippex els noms de Prenafeta i Alavedra de tots els llibres. Pujol, a més, substitueix alguns dels noms per jugadors de futbol. Per exemple, “i llavors jo li vaig dir, Iniesta [per Prenafeta], la Generalitat som tu i jo”. Brillant.

LA CANÇÓ [We are the world]
[Millet] Sóc el Millet, he bluit tot el Palau.
[Correa] Sóc el Correa, con el PP yo me forrao.
[Bigotes] Orange Market, qué gran operación.
[Correa] [Bigotes] Qué putada, que se haya metido Garzón.
[Muñoz] Presumptament, hem usat lʼAjuntament de Santa Coloma
per blanquejar i forra-nos de valent.
[Alavedra] Prenafetaaaa
[Prenafeta] Digaʼm, Alavedra.
[Alavedra] Si ens veiés en Pujol
[Prenafeta] Tant me fa, això li pot passar a qualsevol.
[Alavedra] Homeee
[Tots] Hem pillat moooolt
[Stevie Wonder] Presumptament
[Tots] amb alegriaaaa,
però si tu fossis al nostre lloc
també ho farieees.
[Millet] És tan fàcil, caure en la temptació.
[Muñoz] quan penses que ets el puto amo
de la situació.
[Tots] Hem pillat moooolt
[Stevie Wonder] Presumptament
[Tots] amb alegriaaaa,
però si tu fossis al nostre lloc
també ho farieees.
Què vols fer-hi?
Les peles són allàaaa
I sʼha de ser molt ximple per deixar-les escapar.

[Correa] Eh, quién es este ciego (assenyalant S. Wonder)
[Millet] Ah, un jutge…

LA NOVETAT
- Bartumeu Muñoz, Lluís Prenafeta i Macià Alavedra, junts, qui ho havia de dir!

ARXIU HISTÒRIC (fa un any…)
- Don Pedro J. i Don Federico. Deliren tots dos. I el Pedro J. sempre vomita… què desagradable.

LA PICADA D’ULLET
- Toni Soler imitant José Luis López Vázquez quan deia allò de “Monumento, es usted un monumento”… extraordinari!

 

Operació Pretòria

Dimarts es va conèixer l’actuació de l’Audiència Nacional, dirigida pel jutge Baltasar Garzón, perseguint una presumpta trama corrupta de la que formarien part entre d’altres l’exconseller d’Economia de la Generalitat Macià Alavedra, l’exsecretari de la Presidència de la Generalitat Lluís Prenafeta, l’exdiputat socialista Luis Andrés García ‘Luigi‘ –fa temps separat del PSC–, l’alcalde de Santa Coloma de Gramenet Bartomeu Muñoz i el Tinent d’Alcalde d’Urbanisme Manuel Dobarco. Divendres al vespre es va conèixer l’auto judicial en el que es precisen els delictes presumptament comesos per cada un dels imputats i les mesures cautelars adoptades pel jutge que, en els casos de les persones abans esmentades és de presó incondicional.

Quan no feia ni dues hores de les primeres operacions de registre ordenades pel jutge i de la detenció d’algunes de les persones presumptament vinculades a la trama, el PSC va fer pública una Declaració en la que, des del més absolut respecte a la presumpció d’innocència i a les actuacions judicials, s’anunciaven les mesures que la Comissió Executiva del partit prendria si l’autoritat judicial dictava mesures que afectessin els càrrecs electes cridats a declarar.

A alguns potser els va sobtar la immediatesa amb que el PSC va reaccionar anunciant unes mesures que seran preses formalment per la Comissió Executiva del partit que es reunirà demà de forma extraordinària. La gravetat dels fets objecte de la investigació judicial exigia, en la meva opinió, la celeritat i contundència de la Declaració de dimarts i de les decisions que la Comissió Executiva del PSC prendrà demà en aplicació dels nostres Estatuts i Codi Ètic.

El dia següent, dimecres, es va produir la Declaració institucional del president Montilla sobre el tema, i també trobareu d’interès la Declaració institucional de l’Ajuntament de Barcelona, subscrita divendres per tots els grups municipals manifestant el seu rebuig frontal contra la corrupció.

No hi ha dubte que ens trobem davant d’una actuació judicial contundent que apunta a la comissió de delictes molt greus i, per descomptat, incompatibles amb l’exercici de responsabilitats públiques i amb la militància en el Partit Socialista. Lògicament aquests delictes no es poden considerar provats fins que no es dicti sentència i, per tant, no desvirtuen el dret a la presumpció d’innocència que empara tots els implicats. Però és evident que els ritmes de la justícia, dels mitjans de comunicació i de la política no són els mateixos. I que els partits han d’actuar amb celeritat i contundència per assegurar la dignitat i el normal funcionament de les institucions, així com la imatge d’honestedat de la política. I ho han de fer conscients de la lògica alarma social causada per l’actuació judicial que s’afegeix a la ja causada per l’escàndol del Palau de la Música. Cal treballar amb diligència i eficàcia per restablir la confiança en les institucions, la política i els partits. Certament no es pot evitar que d’entre les desenes de milers de càrrecs electes no n’hi hagi alguns que puguin abusar de la seva condició per aprofitar-se’n o afavorir interessos il·legítims. El que cal garantir sempre i en tot lloc és que els comportaments irregulars són detectats i sancionats de forma exemplar, i que des de la política democràtica es practica la “tolerància zero envers la corrupció”. Aquesta és una feina de tots els partits i del conjunt de la societat en la que els socialistes estem compromesos en primera línia.

Són molts els articles i editorials que han aparegut comentant el cas i el cert és que en molts d’ells s’hi troba alguna reflexió pertinent. Personalment us recomano la lectura dels següents, ordenats cronològicament: l’editorial d’El Periódico de Catalunya “Justícia fins al final” i els articles de Jordi Sánchez “Un pacte contra la corrupció”, David Murillo “El dit i la lluna”, Lluís Foix “El gran corruptor” (parlant del cas italià), Fernando Ónega “No hay derecho”, Esther Vera “Reivindicación de la política”, Francesc de Carreras “Tesis sobre la corrupción política”, Lluís Foix “Valors i conductes”, Joan Tapia “Pretòria=desvaris”, Enric Marín “La crisi de la política”, Juan-José López Burniol “Corrupció i desgovern”, Xavier Bru de Sala “Proporcional i homologable”, l’editorial d’El País “Justicia a discreción“, els articles de Francesc de Carreras “La distancia del poder”, Josep Maria Fonalleras “Soldats de la pàtria”, Pilar Rahola “La confianza del president”, Jordi Font “Més política, més democràcia”, Enric Hernández “Prejuzgar, juzgar o ajusticiar”, Francesc Torralba “¿Cómo superar el desánimo colectivo?”, Toni Soler “Está en el paisaje”, Silvia Hinojosa “Manual de crisis” (sobre la comunicació en casos com aquest) i l’editorial d’El País “Frente a la corrupción“.

Sobre el cas Millet una reflexió pessimista d’Antonio Franco “Millet està guanyant el seu cas” i sobre les propostes dels partits per millorar la transparència i els mecanismes de control, la crònica de Fernando Garea.

Sobre el viatge del president de la Generalitat i d’una delegació d’empresaris catalans a Algèria, la crònica de Salvador Sabrià “Catalunya reforça la relació política i comercial amb Algèria”.

Avui La Vanguardia i El Periódico de Catalunya publiquen sengles enquestes d’opinió que mostren una pujada de CiU i l’estancament del PSC, i una major preferència com a President a favor d’Artur Mas. Segons La Vanguardia, CiU obtindria 57 o 58 escons (actualment en té 48), el PSC n’obtindria 35-36 (actualment en té 37), el PP n’obtindria 15-16 (actualment en té 14), ERC n’obtindria 14-15 (ara en té 21) i ICV-EUiA n’obtindria 10-11 (ara en té 12). Ciutadans quedaria fora del Parlament i el partit de Carretero podria entrar-hi. Les dades d’El Periódico de Catalunya són similars: CiU obtindria 55 o 57 escons (actualment en té 48), el PSC n’obtindria 36-38 (actualment en té 37), ERC n’obtindria 16-17 (ara en té 21), el PP n’obtindria 12-14 (actualment en té 14), i ICV-EUiA n’obtindria 13-14 (ara en té 12). Ciutadans i el partit de Carretero quedarien fora del Parlament. Queda un any per a les eleccions i les enquestes estan fetes abans de la tempesta causada per l’Operació Pretòria. En tot cas i com sempre, resulten molt interessants els articles dels directors dels estudis, respectivament, Julián Santamaría i Àngels Pont. El País publica un sondeig sobre eleccions generals que assenyala que s’ha evaporat l’avantatge que el PP mantenia sobre el PSOE. ara quedarien empatats (PP 40,3%; PSOE 39,9%), mentre José Luis Rodríguez Zapatero mereix més confiança que Mariano Rajoy.

El debat de la política espanyola segueix girant al voltant de les conseqüències del cas Gürtel i les desavinences que està creant en el si del PP aquesta qüestió i la batalla pel control de Caja Madrid. Podeu llegir al respecte els editorials d’El País “Grietas en el PP” i d’El Periódico de Catalunya “Guerra entre clans dins del PP“, l’article de Javier Pradera “Las ventanas del cuerpo de casa”, l’editorial d’El País “Espectáculo abyecto” i els articles de Fernando Vallespín “Maquiavelo escribe a Rajoy”, Ignacio Urquizu “Una oposición sin estrategia”, Jorge M. Reverte “Rèquiem per Rajoy”, Joaquín Estefanía “Los sedicentes”, Gonzalo López Alba “Sálvese quien pueda” i Jesús Maraña “¡Temblad, malditos!, el santo Job está harto”.

Us convido també a llegir els articles de Miguel Ángel Aguilar “Al lado del Rey” (en record de Sabino Fernández Campo), Andrés de Blas “El diálogo con Cataluña” (en el que reflexiona sobre la necessitat de retrobar consensos bàsics pel que fa a l’encaix entre Catalunya i Espanya) i Javier Pérez Royo “No hay mal que por bien no venga” (sobre el debat de la nova regulació de l’interrupció voluntària de l’embaràs).

Sobre la situació econòmica espanyola us convido a llegir els articles d’Antonio Espasa i Emiliano Carluccio “El empleo en la crisis actual”, Jordi Sevilla “La tasa latente de malestar laboral”, Josep Oliver “¿Consolidació del creixement?” i Antonio Espasa i Emiliano Carluccio “Desequilibrios estructurales e inflación”.

Sobre política europea us convido a llegir l’article de Joaquín Almunia “La encrucijada europea”, les declaracions de Jean-Claude Juncker a Le Monde i l’article de Timothy Garton Ash “El difícil equilibrio de Tony Blair”.

Sobre política internacional us recomano que llegiu els articles de Carlos Nadal “Dudas sobre ’sí podemos’” i Paul Krugman “China va a su aire”.

I, finalment, us recomano sis articles sobre importants qüestions a debat: Josep Borrell “De Barcelona a Copenhaguen”, l’entrevista a Cristina Narbona que li fa Antonio Cerrillo a La Vanguardia “Hay que dejar de dar subsidios al carbón”, i els articles de Nicolás Sartorius “Un nuevo modelo exigiría un cambio histórico”, Francesc Sanuy “La subversió de la funció de l’Estat” i Daniel Múgica “Desde el socialismo”, i el manifest “Otra política y otros valores para salir de la crisis“.

“Perles” del programa Polònia emès el 29 d’octubre, resum crític realitzat per Núria Iceta. Podeu trobar totes les Perles del Polònia aquí, amb imatges, vídeos i tot.

EL MILLOR
- Lʼstrip-temps, lʼúltima mostra de la rivalitat Molina-Mauri: El que no encerti la temperatura sʼhaurà de treure una peça de roba… Mauri apallissa Molina i quan es queda en calçotets li diu “Per fi coneixerem lʼautèntic mini-Molina!”

EL PITJOR
- Otegi, un habitual de la presó.

LA CANÇÓ [Lʼestaca, en un insòlit duet]

[Montilla] Tan satisfets com estàvem
amb Gürtel i el cas Millet,
però el Garzon, en un dia,
ens va deixar en calçotets.
[Pujol] Ens han estirat la manta,
ja vaig dir que això era un risc
tot i que no imaginava
que a sota hi tenia amics.
[Montilla] Si tu lʼestires fort per aquí…
[Pujol] i jo lʼestiro fort per allà
[Montilla] Ja surt la meeeerda
[Pujol] molta meeerda
[Tots dos] mai més no la podrem tapar.
Si nʼengarjolen un avui,
i si nʼimputen dos demà
rebenta la sociovergència
i quedem tots ben esquitxats.

LA NOVETAT
- La plana major del Cas Gürtel: Agag, Correa i El Bigotis… si les coses continuem així, aviat el Polònia no podrà introduir cap altre gag que no sigui sobre corrupció : (

- Ricardo Costa, el 2012, en el 10è aniversari de casament dʼAna&Alejandro, aprofitant un permís penitenciari, amb els seus amics de la presó…

ARXIU HISTÒRIC (fa un any…)
- Franco arribant al jutjat citat per Garzón: “Soy inocente… tengo testigos, pregunten a Manuel Fraga… Masones, al paredón!”

LA FRASE DE LA SETMANA
- Quim Monzó: “Jo no tinc tics, jo sóc de fesomia inquieta”

LA PICADA D’ULLET
- Jordi Pujol és a “LʼHora del Lector” per presentar el segon volum d eles seves memòries… però no vol començar el programa perquè falta Gimferrer… i poc després se sent barrrabuuuum

MALA LLET
- El curs de sensibilització amb el món rural que segueixen els Mossos.

KA FORT
- La manera com pretén la Presidenta del Constitucional desempatar en lʼagre debat entre conservadors i progressistes… carregant-se els jutges!

ZW 190 Recomanacions d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

http://www.fnpi.org

Fundación Nuevo Periodismo Iberoamericano (FNPI) va néixer a Cartagena d’Índies, Colòmbia, l’octubre de 1994 com a resultat d’una antiga preocupació de Gabriel García Márquez per estimular les vocacions, l’ètica i la bona narració en el periodisme. La seva missió principal és treballar per l’excel·lència del periodisme i la seva contribució als processos de democràcia dels països iberoamericans i del Carib, a través de tallers i seminaris de formació i intercanvi entre periodistes, col·laboració en xarxes i estímuls al desenvolupament professional. Les tres línies d’acció sobre les quals es desenvolupen les diferents iniciatives són: la formació de periodistes; l’estímul de la qualitat periodística i la gestió de xarxes de suport al periodisme. Entre els Mestres del Taller de Periodisme Iberoamericà (periodistes experts, de trajectòria reconeguda internacional) que col·laboren o han col·laborat amb la fundació des de l’any 95 trobem Joaquín Estefanía o Francis Pisani, entre molts altres.

La fundació impulsa el Premi Nuevo Periodismo que celebra ja la seva novena edició i, entre les seves publicacions recents, trobem l’estudi Necesidades de formación para medios digitales en América Latina, amb l’objectiu d’orientar la reflexió dels programes acadèmics de periodisme que es desenvolupen, així com millorar l’oferta de seminaris, conferències, tallers…dirigits a mitjans digitals a Amèrica Llatina i el Carib.

ZV (Zona Vídeo). Aquest és el vídeo guanyador del concurs FEMITIC 2009 impulsat per Dones en Xarxa. L’autora és Helena Sànchez i el seu curt es titula “Dones”.

 

L’hora de la veritat

Aquesta setmana ha estat informativament molt densa. Mantindré l’ordenació temàtica habitual (política catalana, política espanyola, economia, política europea i internacional) i debats. I dins de cada “capítol” intentaré ordenar els diversos temes de forma coherent preservant dins de cada un d’ells un cert ordre cronològic. No sempre és fàcil. Però en molts temes és l’hora de la veritat.

Començo per recomanar-vos la lectura de l’entrevista a Joaquim Nadal que li fan Ketty Calatayud i Oscar Muñoz a La Vanguardia sobre infraestructures. També per començar us recomano la lectura d’un article de Miquel Roca en el que demana que es doni més importància a l’economia i als temes més importants que als més llampants o escandalosos.

En aquest sentit us recomano la lectura de la Conferència “L’esperit de la Catalunya d’avui” pronunciada pel president de la Generalitat a Londres en el cicle organitzat conjuntament per la Fundació Rafael Campalans i el centre Cañada Blanch de la London School of Economics. Aquí trobareu la crònica de l’acte de Walter Oppenheimer a El País en la que ens recorda que aquest esforç d’explicació vol, entre d’altres coses, corregir alguna apreciació equivocada sobre la realitat catalana. Aprofito per disculpar-me per una informació errònia sobre aquest acte que vaig donar en una entrevista a TV3 quan vaig dir que el viatge del President Montilla anava a càrrec de la Fundació Rafael Campalans, coorganitzadora d’aquest cicle de conferències. No era així, la presència del President corria a càrrec de la Generalitat.

Kepa Aulestia, en un interessant article publicat a La Vanguardia, considera que la política catalana està entotsolada (“ensimismada”). Un dels motius esgrimits en l’article és precisament l’actitud displicent de CiU en el debat pressupostari a Madrid. També ho comenta Joan Tapia en el seu article “El PNB i CiU davant els pressupostos”. Josep López de Lerma apunta que el desconcert i la dispersió de la política catalana poden contribuir a una reforçada centralitat sociopolítica del PSC i el President Montilla.

Trobareu interessants les reflexions en clau econòmica de Joan Carles Gallego “Fusió de caixes: riscos i oportunitats”, el Cercle d’Economia en el seu document “Horitzó 2012: canvi econòmic i responsabilitat política“, la valoració sobre l’evolució de l’ocupació i de l’atur de Josep María Rañé “En sentit contrari” i l’entrevista a Josep Vicenç Boira de Salvador Enguix a La Vanguardia “Una Commonwealth catalano-valenciana es viable”.

Malauradament el debat públic a Catalunya segueix molt centrat en les repercusions del ‘cas Millet’. Enric Company a “L’empastifada” s’estranya de les temeràries acusacions del director de la Fundació de CDC i també comenta les dificultats del PP pel ‘cas Gürtel’ i la sortida de Montserrat Nebrera. També han fet soroll algunes crítiques de jutges i fiscals a l’actuació del jutge instructor del cas Millet, vegeu per exemple l’editorial d’El País “Falso arrepentimiento” i la crònica de Pere Ríos i Clara Blanchar també a El País “El juez se niega a investigar a Millet por malversación de fondos públicos”. Enric González recorda els antecedents de Millet i alerta sobre eventuals reincidències a “Teoría de los ciclos”.

Pel que fa a les derivacions del cas que afecten CDC podeu llegir les cròniques de Miquel Noguer “El director de la Fundación de CDC hizo la campaña de Trías“, Miquel Noguer i Lluís Pellicer “Pujol favoreció a 28 empresas que financiaron a Convergència“, Jesús G. Albalat “Els reemborsaments al dirigent convergent Colom consten en dos rebuts diferents“, Jesús G. Albalat “Montull va anotar pagaments de comissions a L’Ametlla del Vallès“, Eduardo Magallón “Un manuscrito de Montull recoge supuestas comusiones en L’Ametlla“, Lluís Pellicer “El gobierno de CiU supo en 2003 que Millet desviaba fondos públicos” i Miquel Noguer “Mas desentierra Banca Catalana“.

Quan parlo d’aquestes coses intento ser especialment curós i, com podeu comprovar, ho faig a partir d’informacions publicades als mitjans de comunicació. El cert és que hi ha massa preguntes sense resposta i, per ara, Artur Mas intenta presentar aquests fets com a producte d’una campanya per desgastar-lo fruit d’una conspiració general. Com Rajoy intenta fer sovint amb el ‘cas Gürtel’. Com heu vist, Artur Mas ha fet fins i tot una clara referència al ‘cas Banca Catalana’. Aquesta equivocada i inútil estratègia ha estat comentada en alguns articles d’opinió. Vegeu per exemple el d’Oriol Bartomeus “El tic” i Joan Ferran “Torpezas, mantas y silencios”. Personalment, i com a portaveu del PSC, ahir vaig fer declaracions que avui recullen alguns mitjans de comunicació. Vegeu la crònica d’El Periódico de Catalunya “Iceta acusa Mas d’intentar convertir el ‘cas Millet’ en una picabaralla partidista” i la que fan A. Piñol i F. Balsells a El País “PSC i PP piden a Mas que aclare por qué no controló a Millet en 2003“.

Com més trigui Artur Mas en aclarir aquests fets més greus seran les conseqüències per la seva força política. Qui li va dir a Angel Colom que Fèlix Millet l’ajudaria econòmicament? Què se’n va fer d’aquells diners? Com és possible que diners que havien de recolzar la tasca del Palau de la Música i de l’Orfeó Català anessin a parar a la Fundació de CDC? Per què no es demanen disculpes i es retornen els diners? I si no es retornen perquè aquest tipus de donatius es consideren normals, CDC ho tornarà a fer en el futur? Com és possible que no es produís cap reacció després que saltessin les alarmes el 2002 i el 2003? Què hi ha de cert en les informacions sobre un presumpte pagament de comissions a l’anterior Alcalde de L’Ametlla del Vallès i al seu partit a canvi d’una requalificació urbanística? Aquestes són preguntes que Artur Mas hauria de respondre. Preguntes que sorgeixen a partir d’elements del sumari judicial i d’informacions dels mitjans de comunicació, no de cap malvolença política dels seus adversaris.

Sobre la necessitat de millorar els mecanismes de control podeu llegir la crònica d’El Periódico de Catalunya “El govern controlarà les seves ajudes per evitar un altre ‘cas Trias Fargas’“.

També han causat lògica preocupació algunes informacions que afecten l’Agrupació Mútua, que ha estat objecte de mesures especials a càrrec de la Direcció General d’Assegurances del Govern d’Espanya. Podeu llegir al respecte les cròniques de Mar Jiménez a l’Avui: “Agrupació estudiava acusar Conejos de falsetat i estafa” i “Tots els homes de la Mútua“.

L’actualitat política espanyola ha estat aquesta setmana centrada en l’aprovació inicial pel Congrés dels Diputats del projecte de Pressupostos Generals de l’Estat per al 2010 amb el suport dels diputats socialistes i els del Partit Nacionalista Basc i de Coalició Canària. Sobre l’orientació de la política econòmica del govern i el contingut del projecte de pressupostos us convido a llegir l’entrevista a José Manuel Campa, Secretari d’Estat d’Economia que li fan Amparo Estrada i Fernando Sáiz a Público, la intervenció d’Elena Salgado al Congrés presentant els pressupostos, l’entrevista a la Vicepresidenta econòmica que li fan R. M. Sánchez i J. Romero a El Periódico de Catalunya i els articles de Sixte Moral i Leire Pajín. També us convido a visitar la pàgina web dedicada als Pressupostos Generals de l’Estat per al 2010.

Hi ha qui pregunta on està la influència del PSC en aquests Pressupostos i us donaré algunes xifres que l’expliquen a bastament. En el projecte es conté una inversió de l’Estat a Catalunya de 4.447 milions d’euros, és a dir el 18,64% de la inversió total de l’estat en infraestructures en aplicació de la Disposició addicional 3a de l’Estatut i de la metodologia de càlcul acordada entre Pedro Solbes i Antoni Castells, Catalunya serà la Comunitat Autònoma que rebi més inversions en ferrocarril i en ports, el projecte conté també les dotacions econòmiques per a posar en marxa el nou sistema de finançament autonòmic, la dotació de les pensions mínimes s’incrementa en un 2,9% i se’n beneficiaran 288.000 ciutadans i ciutadanes de Catalunya, la dotació de beques s’incrementa en un 15% i se’n beneficiaran 186.000 catalans i catalanes (7.300 més que el 2009), 83.000 famílies catalanes es beneficiaran de l’ajut de 2.500 euros per fill nascut o adoptat, 21.600 joves es beneficiaran de la renda bàsica d’emancipació per accedir a l’habitatge, la partida conjunta per a l’aplicació de la llei de la dependència s’incrementa en un 35,9%. A més el PSC presentarà esmenes per valor de 20 milions d’euros en partides de cultura, Inversió+Recerca+innovació i estudis informatius d’infraestructures.

Sobre la situació econòmica espanyola us convido a llegir els articles de Miguel Boyer “Perspectivas económicas”, Antón Costas “Cinco erres para mover la economia, José A. Herce i Pep Ruiz “La transición inmobiliaria en España” i Angel Laborda “El paro se toma un descanso”.

Sobre qüestions relatives a la política social us recomano que llegiu la crònica d’Antonio M. Yagüe a El Periódico de Catalunya sobre la intervenció de Trinidad Jiménez a Tribuna Barcelona, l’article de Vicenç Navarro “El subdesarrollo social de España” i l’entrevista a Trinidad Jiménez que li fan J. J. Gómez, A. Iriberri i V. Pin a Público.

Mentrestant el PP segueix embolicat en tota mena de problemes. Al respecte podeu llegir els articles de: Enrique Gil Calvo “Cabezas”, José Yoldi “De mayor quiero ser Federico” (Trillo, és clar), Javier Pradera “Esposado con un cadávez político”, Manuel Milián “Nebrera i el mite de Sísif”, Joan B. Culla “El nebrerazo”, Félix Monteira “Flaquezas del PP a la edad de gobernar”, l’editorial d’El País “Caos en Caja Madrid”, Manel Pérez “Esperanza, por Dios”, Ignacio Escolar “La conciencia de Camps”, Marco Schwartz “La miseria moral del PP ante un drama” (el del pesquer Alakrana), Antoni Segura “Danys col·laterals del ‘cas Gürtel’” i Yolanda González “La unidad del discurso del PP se resquebraja”.

També segueix obert el debat sobre la reforma de la interrupció voluntària de l’embaràs. Podeu llegir al respecte els articles d’Ignacio Escolar “La multitud y las mentiras” i “El aborto y la hipocresía“, Elvira Lindo “¿Qué haría?”, El Gran Wyoming “Familia feliz” i Juan Cruz “Cuerpos y almas”.

Sobre política europea i internacional us convido a llegir l’entrevista a Diego López Garrido que li fa Luis Izquierdo a El País i els articles de Xavier Batalla “El peor es Blair”, Stefano Rodotà “La peligrosa asimetría institucional italiana” i Rosa Massagué “El derrotisme de les esquerres” sobre les primàries que avui mateix està celebrant a Itàlia el Partito Democratico.

Sobre l’economia mundial us convido a llegir els articles de Joaquín Estefanía “Estupor y temblores” i Carlos Berzosa “La crisis en el orden internacional.

Sobre la situació a l’Afganistan us convido a llegir els articles de Miguel Angel Bastenier “Af-Pak o Pak-Af” i Carlos Nadal “¿Combatir o irse de Afganistán?”.

Sobre Llatinoamèrica us convido a llegir l’entrevista a Carolina Tohá que li fa Carmen Galán Benítez a El País, la crònica de Soledad Gallego Díaz sobre les eleccions a l’Uruguai “La izquierda se prepara para repetir mandato”, Antoni Travería “Festejen, urguayos, festejen”, Joaquín Roy “Uruguay: elecciones sin trauma” i Moisés Naím “México, no; Brasil, sí”.

Sobre qüestions a debat us convido a llegir quatre articles sobre educació i universitat. Àlex Masllorens “Sense educació no pot haver-hi progrés”, Fabián Estapé “Educació com a bàlsam per a la crisi”, Joaquim Coello “La necessària reforma de la universitat” i Joan Majó “Universidades: eficiencia y evaluación”.

Segueixen ara sis articles de debat ideològic. Ludolfo Paramio “La socialdemocracia y la crisis”, dos articles 20 anys després de la caiguda del mur, Jean Daniel “Vingt ans d’aveuglement” i Michel Wieviorka “Berlín, 1989-2009″, Sami Naïr “Democracias en descomposición” advertint sobre els riscos del populisme, Xavier Muñoz “Justificació de la política” i el punyent advertiment “La traición de la socialdemocracia” de Paolo Flores d’Arcais.

Per acabar tres notes finals. La primera per informar d’una magnífica iniciativa “Escuela para todas” impulsada per dones periodistes encapçalades per Joana Bonet. la segona és la valenta entrevista a Pasqual Maragall que li fa Josep Corbera a La Vanguardia sobre l’Alzheimer, els malalts i les seves famílies. I la tercera és la crònica de Juanma Romero sobre la rehabilitació de Juan Negrín per part del PSOE.

“Perles” del programa Polònia emès el 22 d’octubre, resum crític realitzat per Núria Iceta. Podeu trobar totes les Perles del Polònia aquí, amb imatges, vídeos i tot.

EL MILLOR
- Gran líder. Són extraordinaris els personatges. En aquest capítol, hem vist la primera prova, una petalada general: des de lʼarribada del paquet sospitós interceptat per Kin Jong Il, amb una forma inequívoca de bicicleta, a Sarkozy que ja es veu en el Tour, i la Gran Gran Kirchner, no es cierto?

EL PITJOR
- Lʼalerta sanitària que declara Cuní després que la Consellera Geli estornudi al plató [no per culpa de la grip A, sinó de lʼaire condicionat que està a 6 graus]. Ha de dimitir la Consellera per negar la realitat? Matins punt sí. Matins punt també.

LA CANÇÓ [Pacienciaaaaaa, vull dir, Valenciaaaaa]
[Camps] Pacienciaaaaaa
Tu tranquilo, sé paciente
que todo se arreglará.
Pacienciaaaaaa
que en Valencia aunque me hunda
no me dejan de votar.
Pacienciaaaaaa
que con suerte en un año
nos reiremos un montón.
Recuerdaaaaaaa
que le debes a Valencia
tu futuro y tu sillón.
[Rajoy] Valenciaaaaaa
no me toques más los huevos
que me voy a cabrear.
[Camps] Pacienciaaaaaa
tu ahora dime que más quieres
que yo te lo voy a dar.
[Rajoy] Cabezaaaaaaas
[Camps] ya te he dado la de Costa
no sé qué me pides más.
[Rajoy] Limpiezaaaaaa
[Camps] pero andate con ojo
que en Génova queda mucha mugre por limpiar.

LA IMATGE DE LA SETMANA
- La imatge del Tripartit: Joan Herrera sʼestà tornant invisible! Quan Montilla el veu exclama “Mare de Déu dʼHiznájar!”. Clar que el mateix Montilla també té problemes… sʼestà tornant gris! I el Puigcercós, ja lʼheu vist al Puigmal “marcant paquet”??

LA NOVETAT
- Miguel Ángel Moratinos, vist i no vist, mort en acte de servei per Jack Sparrow, de les forces especials espanyoles contra la pirateria marítima.

- Fèlix Millet, saquejant el seu propi advocat.

- Cristina Fernández de Kirchner “hablando por los codos”, la nova concursant de Gran líder.

ARXIU HISTÒRIC (fa un any…)
- Ho haveu vist el nou cotxe del President Benach? És un parrander!!! [no patiu, broma només per iniciats] però en comptes 4 cavalls, a aquest parrander el tiren uns rens tunejats de catalans.

LA FRASE DE LA SETMANA
- Soler li diu a Rajoy que això de la Nebrera és molt fort i ell, enfotent-seʼn: “Molt foooort, molt fooort, aquí todo lo encontráis molt foooort”. Doncs jo més aviat trobo que ja no trobem res “molt fooooort”

MALAGUANYAT
- El capítol “Fèlix Millet, a la presó”… es veu que ja no el donaran per TV3, vaja que de fet es veu que no hi anirà a la presó…

LA VENJANÇA
- Toni Soler: “Un respecte, senyora, que aquest programa té un Ondas”. Cristina Fernández de Kirchner: “Sí, y también lo tiene Jorge Javier Vázquez, no es cierto?”

ZW 189 Recomanacions d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

http://www.ficod2009.es

Aquest “Foro Internacional de Contenidos Digitales (FICOD 09)” se celebra del 17 al 19 de novembre a Madrid (Campo de las Naciones). És un congrés de referència per als professionals i usuaris de continguts digitals en diferents àmbits: televisió, periodisme digital, producció àudiovisual, publicacions digitals, xarxes socials, blogsfera, publicitat interactiva, educació, formació online, animació, cinema, música… acollint a més de 9.000 congressistes i al voltant de 300 mitjans de comunicació acreditats.

FICOD està organitzat pel Ministeri d’Indústria, Turisme i Comerç, Secretaria d’Estat de Telecomunicacions, en el marc del Plan Avanza. Entre els seus objectius es troba el d’impulsar i potenciar la indústria espanyola de continguts digitals amb especial interès en els mercats de llengua espanyola, en un context mundial on existeixen 450 milions de castellanoparlants i uns 102 milions d’internautes.

El programa s’estructura en diferents blocs temàtics que contemplen des de conceptes com l’Open Government fins a la reputació online de les marques, les xarxes socials, els mitjans digitals o la legislació en matèria de protecció de drets, per posar alguns exemples.

FICOD compta amb el seu propi bloc, on es pot seguir l’actualitat vinculada a l’esdeveniment, com també a través de Twitter, Facebook, LinkedIn o YouTube, entre altres. La inscripció al congrés és gratuïta, només és necessari omplir el formulari.

ZV (Zona Video). Aquest és el vídeo de presentació de FICOD i, pròximament, estarà operatiu Web TV multicanal, que comptarà amb streaming per a la retransmissió en directe de totes las conferències i sessions que tindran lloc durant el congrés.

 

Ni Rajoy ni Mas reaccionen

Són moltes les notícies produïdes al llarg de la setmana. Personalment no tinc cap dubte que la més important és la relativa a la signatura del Pacte nacional per a les Infraestructures que dibuixa el país de primera que des del punt de vista del seu capital físic volem tenir l’any 2020, executant inversions per valor de 100.000 milions d’euros. A la pàgina web de la Generalitat hi trobareu tota la informació relativa a aquest Pacte, al que també atribueix gran importància aquest editorial d’El Periódico de Catalunya.

No és sobrer assenyalar que, amb aquest, hem completat els quatre Pactes nacionals als que el President Montilla es va comprometre en el debat d’investidura: habitatge, recerca i innovació, immigració i infraestructures. I que a aquest s’hi hauria d’afegir l’actualització de l’Acord Estratègic per a la internacionalització, la qualitat de l’ocupació i la competitivitat de l’economia catalana pel període 2008-2011, l’Acord de Mesures per a l’Ocupació Juvenil 2009-2012, el gran acord sobre la Llei d’Educació de Catalunya i l’aprovació per unanimitat de les Lleis de Serveis Socials i de Salut Pública de Catalunya. Recordo aquestes fites que no estem tant sols davant d’un canvi de polítiques sinó també davant d’un canvi en la forma de dissenyar-les, a través de procés de diàleg i concertació polític i social. Sobre la Llei de Salut Pública us recomano també que llegiu l’article de la Consellera Marina Geli.

Desgraciadament l’actualitat política catalana conté també elements de preocupació sobre els que ens adverteixen Antoni Puigverd i Enric González, respectivament, en els seus articles “Pícaros, caciques y salvapatrias” y “Elogio de Berlusconi”.

Aprofito per saludar des del meu Diari l’elecció de Joan Puigcercós com a cap de llista d’ERC a les eleccions de l’any que ve. I aprofito per recomanar-vos la lectura de dos articles que analitzen l’orientació política d’ERC i les seves perspectives de futur: Enric Marín “¿Efecte Carretero?” i Josep Ramoneda “La paradoja de Esquerra”.

Sobre altres qüestions de debat polític us convido a llegir l’article de Jordi Balló “La política del ‘depende’” que, parlant de la simplificació de les preguntes en els espais de televisió, ens convida també a reflexionar sobre els referèndums: poden respostes senzilles en blanc i negre resoldre problemes complexos?; la intervenció del Diputat Antoni Comín en el debat sobre l’Impost de Successions i Donacions; i l’article de Xavier Vidal-Folch “Desmemoria de un banquero” sobre el nou volum de les Memòries de Jordi Pujol.

Però el tema que ha provocat més soroll aquesta setmana ha estat novament l’impacte del cas Millet sobre Convergència Democràtica de Catalunya a partir dels donatius fets per aquest delinqüent confés a la Fundació de CDC (em resisteixo a posar el nom oficial de la Fundació perquè Ramon Trias Fargas no en té cap culpa de res del que ha passat).

Vegeu les principals cròniques sobre el tema ordenades cronològicament: Lluís Pellicer a El País “Millet pagó a CDC con dinero negro, según Hacienda“, Miquel Noguer a El País “El silencio de Mas alimenta las dudas de Convergència sobre los pagos de Millet“, Lluís Pellicer a El País “El Palau exigirá el dinero a Convergència“, Miquel Noguer i Lluís Pellicer a El País “Convergència acepta ahora negociar la devolución del dinero al Palau“, Salvador Sabrià i Jesús G. Albalat a El Periódico de Catalunya “El Palau demana a la Trias Fargas rebuts de tots els seus convenis“, Lluís Pellicer a El País “Tres constructoras que financiaban a CDC coparon los contratos públicos“, i Toni Sust a El Periódico de Catalunya “El director de la fundació amenaça de parlar i convertit Catalunya ‘en Itàlia’“. Aquestes declaracions d’Agustí Colomines han motivat un contudent editorial d’El Periódico de Catalunya “Que Colomines parli“. Una visió general de tot l’afer, al fil també d’unes declaracions d’Agustí Colomines a COM Ràdio en les que afirmava que “tot el que és legal és moral”, la dóna l’article del Director d’El País-Catalunya, Enric Hernández, “La frontera entre lo ético y lo legal”.

Com és lògic, la qüestió sobre la legalitat de tot plegat només la pot resoldre la Justícia a partir de les proves i les declaracions que vagi recollint. Però crec que Artur Mas encara no ha entès el motiu de fons que ha escandalitzat molts ciutadans. Aquest motiu no és altre que el fet que diners públics i privats que havien anat al Palau de la Música i/o a l’Orfeó Català per a promocionar les seves activitats hagin anat a parar a la Fundació de Convergència Democràtica de Catalunya. És això el que escandalitza, més enllà de saber si les donacions concretes s’ajustaven o no a la legalitat o si s’ajustaven a les finalitats que s’estipulaven en els convenis que en teoria les justifiquen. Per ara Artur Mas s’enroca dient que no hi ha res d’il·legal en tot l’afer però, repeteixo, no se n’adona que el que està en qüestió és precisament el fet que diners de la música i la cultura hagin anat a una fundació política que, entre d’altres coses, es dedica a promoure candidatures com la de Xavier Trias a l’Alcaldia de Barcelona. Seré molt més clar encara i demano excuses per endavant als partits i entitats mencionades en l’exemple: ningú no entendria que el PSC rebés diners de Càrites, o que ERC en rebés d’Intermón-Oxfam, o que el PP en rebés de la Creu Roja o Iniciativa d’Amnistia Internacional. Si Artur Mas troba normal que fons dedicats a la cultura acabin servint a la Fundació del seu partit és que no descarta tornar a fer-ho en el futur, i convindria que fos molt clar al respecte perquè els ciutadans tenen dret a saber-ho. Tampoc no s’entén com no es mostren públicament els convenis subscrits entre la Fundació de CDC i el Palau de la Música i/o l’Orfeó Català. Només se m’acudeixen dues explicacions: o bé no existeixen, o bé, lluny d’aclarir les coses, encara les emboliquen més. Té raó Artur Mas quan diu que la polèmica sobre els donatius a la Fundació de CDC no hauria de desviar l’atenció sobre el veritable escàndol del Palau de la Música, el responsable del qual no és altre que el Sr. Millet, que demà declararà per primer cop davant del jutge, però el cert és que Convergència no està fent res per evitar-ho sinó més aviat al contrari. I tampoc no s’acaben de decidir si la millor manera de tancar el tema és retornar els diners.

Lamentablement, la política espanyola també està molt monopolitzada per un escàndol, però això no vol dir que no hi hagi altres elements d’atenció sobre els que voldria cridar l’atenció.

Us convido a llegir l’article de José Luis de Zárraga “Lo que está pasando” que serveix per interpretar adequadament les enquestes que assenyalen un avantatge del PP sobre el PSOE en estimació de vot. Per a una explicació de la política dels socialistes, us convido a llegir l’entrevista a José Blanco que li fa Esther Esteban a El Mundo. També té interès el comentari de Jesús Maraña sobre els crits a Zapatero amb motiu de la celebració del 12 d’octubre. Joan Tapia escriu les dificultats amb les que topa el Tribunal Constitucional en la seva situació present per tal que les seves decisions siguin acceptades amb normalitat. Luis Yáñez defensa el jutge Garzón davant les pressions que rep pel seu intent de reparar les injustícies del franquisme. Fernando Vallespín descriu el que ell mateix anomena “La ‘confederación’ del PP”. I Javier Pérez Royo descriu la paradoxa d’un nacionalisme basc que cerca en la Constitució el blindatge dels furs i d’un PP que vota de diferent forma al Parlament de Vitòria i al Congrés dels Diputats sobre aquesta qüestió.

La nova regulació de la interrupció voluntària de l’embaràs està causant també una gran polèmica. Al respecte us convido a llegir la posició favorable a nova llei per part de l’entitat cristiana, Institut Borja de Bioètica, en crònica d’Ana Macpherson a La Vanguardia, l’editorial d’El País previ a la manifestació d’ahir a Madrid, l’article de Marco Schwartz a Público sobre aquesta manifestació, l’editorial d’El País posterior a la mobilització i l’article “A la búsqueda de un terreno común” signat per Pilar de la Vega, Jordi López Camps i María José Pereda, exponents dels Cristians Socialistes.

I acabo parlant de la “trama Gürtel” que ha infectat el Partit Popular sense que Mariano Rajoy hagi fet res per ara per aclarir el cas, per delimitar responsabilitats i per evitar que la gran majoria de militants del PP que fan política de forma honorable es vegin contaminats per les malifetes d’uns quants. Aquesta setmana el cas ha esclatat amb força al PP de la Comunitat Valenciana, que s’ha intentat acabar sense èxit amb la suspensió/dimissió/destitució del seu Secretari General Ricardo Costa. Per tenir una visió general del que suposa el “cas Gürtel” us convido a llegir la crònica “La trama saqueó millones de las arcas públicas” de Miguel Angel Marfull a Público. També podeu llegir l’article que em va publicar ABC “La fiesta de Rajoy“.

Podeu llegir també una vintena de comentaris ordenats cronològicament: José María Ridao “Don Vito, Bigotes, Albondiguilla”, Ignacio Escolar “La fuga de los chorizos”, Josep Vicent Boira “Gürtel o el ocaso de la derecha valenciana”, Ernesto Ekáizer “El montaje encubridor de Rajoy y Camps”, José Manuel Romero “El Bigotes + Camps = Costa”, Javier Pradera “Las cuentas del Gran Capitán”, Francisco Balaguer “Doble juego”, l’editorial d’El País sobre Francisco Camps “Dos veces humillado”, Tomás Gómez “Madrid no debe ser Moscú”, Esther Vera “Fiesta en el PP”, Patxo Unzueta “Poder público, fines privados”, Antonio Franco “Primeres llàgrimes en el ‘cas Gürtel’”, Maruja Torres “Qué asco”, Jorge M. Reverte “Comença la crisi del PP”, Ignacio Escolar “De Costa a Costa Rica”, Félix Monteira “El revés de la trama”, Salvador Enguix “Fraga desconfía de Camps y Aguirre se exhibe”, Juan José Millás “Perversión”, Marco Schwartz “Una falta absoluta de vergüenza y un insulto a la ciudadanía” i El Gran Wyoming “Los intocables”.

La sortida en fals de Rajoy és durament jutjada per diversos editorials. Vegeu per exemple dos editorials d’El Mundo “Una destitución injusta, falaz y antidemocrática” i “Rajoy pierde a raudales crédito y autoridad moral“, i l’editorial d’El País “Rajoy trae manzanas“.

Per acabar podeu llegir l’article de Gonzalo López Alba “Gangrena política” publicat avui mateix a Público.

Sobre qüestions econòmiques i socials us convido a llegir nou articles: Joaquín Estefanía “El valor económico de la educación”, Vicenç Navarro “El cuarto pilar del bienestar”, Joan Carles Gallego “Que paguen”, Josep Oliver “El dòlar en el nou ordre mundial”, Ernesto Ekáizer “Una prolongada e irregular recuperación”, Angel Laborda “A vueltas con la deflación”, Paul Krugman “Mentalidad monetaria descaminada”, Luis Doncel “Todo el dinero para el alquiler” i Jesús Maraña “Elogio del optimista (sensato)”.

Sobre temes de política europea i internacional us convido a llegir els articles de Lara Contreras “Una crisi de dignitat humana” (sobre la situació dels palestins a Gaza), Jean Marie Colombani “Cal y arena desde Turquía”, Francisco Balaguer “Inmunidad e impunidad” (sobre Berlusconi), Hilari Raguer “Berlusconi y la Iglesia”, Gonzalo López Alba “Dos referentes progresistas demonizados por la derecha” (sobre les vides paral·leles d’Obama y Zapatero) i Carlos Nadal “El giro radical de Irán”.

I per acabar alguns materials de debat actual i de memòria històrica. Us recomano que llegiu l’article de Sami Naïr “El dilema del socialismo europeo”. El 15 d’octubre es va commemorar el 59è aniversari de l’assassinat del President Companys perpetrat pel règim franquista. Enguany hem pogut celebrar la declaració oficial del Ministeri de Justícia del Govern d’Espanya segons la qual Lluís Companys va ser “injustament condemnat a mort en compliment d’una sentència imposada per un Consell de Guerra il·legítim”. A partir d’aquesta declaració de reparació i reconeixement personal, el Consell Executiu de la Generalitat reunit en sessió extraordinària ha demanat que s’iniciï el tràmit de nul·litat de la sentència. Sobre el procés a Companys i la seva reparació podeu llegir l’article de Miquel Caminal “Companys, procés a la llibertat”. Sobre el centenari de l’assassinat de Francesc Ferrer i Guàrdia condemnat a mort per un delicte que no va cometre podeu llegir l’article d’Antoni Dalmau “Ferrer i Guàrdia, cent anys”. I, finalment, us convido a llegir la nota de Justo Barranco sobre el llibre de Robert Skidelsky “El retorno de Keynes”.

“Perles” del programa Polònia emès el 15 d’octubre, resum crític realitzat per Núria Iceta. Podeu trobar totes les Perles del Polònia aquí, amb imatges, vídeos i tot.

LES PERLES
- Rajoy anunciant ˮSal, Costaˮ

- Saura i Sirera participen xunts al Bocamoll. Han de completar les frases: ˮAquest partit és una merdaˮ i ˮEl discurs del Montilla és un tostón.”

- Gran Líder: Obama al confessionari, es queixa que no pot dormir a la nit perquè Angela Merkel ronca com un hipopòtam amb sinusitis. Ells sʼofèn, però es consola amb les seves inseparables llaunes de cervesa. La part final sobre com Kim Jong-Il sʼofereix per ˮmantenir despertaˮ Merkel ja és una mica més pillat pels pèls… però vaja, nominada i expulsada, és clar!

EL MILLOR
- Mas intentant explicar el cash Millet, és a dir, en què es van gastar els 600.000 leurus a la Fundació Trias Fargas… a banda dʼuna biografia i tot de productes de merxandatge inútils sobre Fèlix Millet pare… és de visionat imprescindible el documental sobre la seva vida en què Fèlix Millet, fill, ja apunta maneres. Veieu en aquest fotograma com Fèlix Millet, pare, renya Fèlix Millet, fill, per haver-li robat un penjol a la minyona.

EL PITJOR
- Rajoy i Camps ˮnetejantˮ el partit… ai senyor, pobres minyones.

LA CANÇÓ ˮTu mai, tu maiˮ [Patrocinada pel Consell Insular dʼEivissa i Formentera]
[Puigcercós] Josep-Lluís, de bon rotllo
fas cara de pre-jubilat.
Ha arribat lʼhora
que et donin la Creu de Sant Jordi.
[Carod] Però sense mi tu tʼestimbes
perquè ets un indocumentat.
Un bon candidat
ha de viatjar.
[Puigcercós] Doncs faré com tu
aniré a Perpinyà
Tu mai, tu mai, tu maiiii
a la llista no aniràs mai
[Carod] Això rai, xò rai, xò raiii
buscaré un càrrec més guai.
[Puigcercós] Na nai, na nai, na naiii
com a molt ambaixador a Hawaii
[Carod] Carai, carai, caraiii
quin papagaii
[Puigcercós] Ets com el Saura
o el Maragall.

LA IMATGE DE LA SETMANA
- Obama li pregunta a Zapatero, amb mímica, per les seves filles, mentre fan temps perquè arribi el fotògraf.

LA PICADA D’ULLET
- Obama, Nobel de la Pau, incapaça dʼaturar amb bones paraules la baralla de Caord i Puigcercós es rendeix. ˮHo faré a lʼamericana, doncsˮ –diu, i els amenaçada amb un reguitzell de bombes, morts i crits.

LA NOVETAT
- Jean Sarkozy, de la galeria de personatges il·lustres

- El MiniMolina ens presenta la seva Mininòvia, Julieta Mauri, així que el seu amor és impossible… que dolentot

ARXIU HISTÒRIC (fa un any…)
- El Rei es presenta al despatx de la Chacón perquè vol provar lʼúltim eurofighter dʼaquests del “coñazo” del desfile, però ella no seʼn refia: “Usted es experto en cazas?” El Rei: “300 cadáveres de oso pardo lo atestiguan”. I ala, tots dos en plan “Top gun”.

ZW 188 Recomanacions d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

http://www.urbanlabs.net

Les jornades UrbanLabs 09 tindran lloc els propers 22, 23 i 24 d’octubre al CitiLab de Cornellà (Barcelona). Proposen una trobada multidisciplinar i interactiva al voltant de l’apropiació urbana de les tecnologies i la innovació que es genera en i des de l’àmbit social i, per tant, aposten des de la seva pròpia concepció per ser oberts a la participació constructiva de qualsevol persona o col·lectiu interessat. Entre els participants trobem, entre altres, a: Adam Greenfield (Nokia / Speedbird), Dave Harte (Digital Birmingham) o Juan Freire (Nómada) que participarà el segon dia amb una conferència. I també projectes com Platoniq, Amplified o Breakout Festival. Aquest és el programa de les jornades. Les inscripcions són limitades i, un cop realitzada la inscripció, es poden proposar xerrades llampec, i participar en el disseny de la nova samarreta de les jornades. També es permet l’aportació al banc d’idees, reptes i projectes a discutir, o contribuir als que ja es van presentar durant l’UrbanLabs’08. Es pot seguir tota l’actualitat de les jornades a través de Facebook, Twitter, Flickr o LinkedIn.

Per acabar, destacar l’inici de la segona edició del Màster en Lideratge per a la Gestió Política de la UAB en el qual he participat de nou com a professor en una de les seves sessions (17 d’octubre de 2009).

ZV (Zona Video). VII Festival de Curtmetratges a Internet, Jameson Notodofilmest. Malgrat que el termini de recepció de curtmetratges va finalitzar el mes de gener de 2009, és interessant conèixer les peces que s’han presentat així com tota la informació associada que es pot trobar a la seva pàgina.

Mas i Rajoy han de donar explicacions

Per fer una repassada general a la política catalana us recomano que llegiu l’entrevista que em va fer Vicenç Relats per a l’Avui. I els que vulguin aprofundir en la política orientada a resultats i en els problemes de governança en les societats complexes no s’haurien de perdre la conferència de Joan Rangel en el Fòrum Europa que trobareu en format vídeo.

Dilluns El Periódico de Catalunya publicava una enquesta que mostrava un lleuger avantatge de Xavier Trias de cara a les properes eleccions municipals que, com se sap, tindran lloc el 2011. La pròpia directora de l’estudi, Àngels Pont, explicava en un article que estem davant d’un escenari poc sòlid.

Després de la constitució de “Reagrupament”, l’associació que impulsa Joan Carretero, es publicava al diari Avui una entrevista de Salvador Sostres al dirigent independentista en la que quedava clara l’orientació d’aquesta operació política: “No sóc equidistant: entre Mas i Montilla, triaria Mas”. I, sense relació directa amb aquesta afirmació, o potser sí, CiU vol que la llei de consultes populars que està estudiant el parlament permeti fer consultes populars sense la preceptiva autorització del Govern prevista a la Constitució. Vegeu la crònica al respecte de Clara Blanchar a El País.

Però l’atenció s’ha centrat aquesta setmana en noves revelacions sobre el ‘cas Millet’ que afecten directament Convergència Democràtica de Catalunya. Primer vàrem saber que Àngel Colom, quan ja era militant de CDC, va rebre diners de Millet per pagar antics deutes del Partit per la Independència. Després es va conèixer que la Fundació de CDC havia rebut 630.554,82 euros (uns 105 milions de les antigues pessetes) del Palau de la Música. Des de CDC s’afirmava la total legalitat i absoluta transparència d’aquests donatius, però ningú sabia explicar com tants diners d’origen públic i privat dedicats a la promoció de la música havien anat a parar a la Fundació d’un partit polític. El president de la Fundació de CDC, Joaquim Ferrer, s’oferia a mostrar els convenis susbscrits amb la Fundació Palau de la Música, els comptes i les memòries d’activitats de la Fundació Trias Fargas però finalment aquest necessari gest de transparència no es va produir.

Seguiu els fets a partir de diferents cròniques periodístiques: la de Toni Sust a El Periódico de Catalunya “CDC es nega a mostrar els llibres d’activitats de la Trias Fargas“, Miquel Noguer a El País “La Fundación de CDC ocultó el origen de cobros por 300.000 euros“, Miquel Noguer a El País “Millet y varias empresas constructoras sustentaban la fundación de Convergència“, Salvador Sabrià a El Periódico de Catalunya: “El Palau va ser el principal donant de la fundació de CDC uns quants anys“, i Miquel Noguer i Lluís Pellicer a El País: “Un grupo empresarial de la ‘trama Millet’ financió la fundación de CDC“. Arribats a aquest punt és imprescindible i urgent que Artur Mas doni explicacions sobre tot aquest episodi dins del cas Millet abans que sigui massa tard.

Trobareu d’interès les opinions sobre el cas Millet i les seves derivacions de Toni Coromina “Uno de los nuestros”, Lluís Foix “Crisis y oportunidades” i “Transparència i llibertat“, Margarita Rivière “Bajo la manta”, Llàtzer Moix “Cambio de régimen”, Carlos Jiménez Villarejo “El ‘cas Millet’ i els partits” i, molt especialment, Francesc Valls “Por ética y estética”.

Transcric un dels paràgrafs del segon article de Lluís Foix que us he recomanat perquè val la pena retenir-lo pels mesos i anys que vindran: “Sembla que si no ets independentista, si no te’n vols anar d’Espanya, ets un català sospitós. Fins fa ben poc la distinció es feia entre nacionalistes i no nacionalistes. Ara ha aparegut el nou concepte de sobiranisme que ha de portar a la independència. Ja no interessa el finançament, l’Estatut o la sentència del Tribunal Constitucional. O independència o res”. Cal reflexionar sobre això, i actuar. Per cert, apareixen notícies sobre un eventual retard de la Sentència del Tribunal Constitucional. És un bon moment per recordar la posició del PSC: no volem especular sobre el contingut d’una Sentència que ni tant sols sabem quan es produirà. Només volem reiterar la nostra convicció que l’Estatut és plenament constitucional.

També la política espanyola s’ha centrat aquesta setmana en l’esclat incontenible del “cas Gürtel”, però abans d’entrar-hi a fons vull recomanar-vos que llegiu nou articles sobre qüestions que tenen també un gran interès. Es tracta de la “Carta abierta a los maestros” de José Luis Rodríguez Zapatero, l’article d’Antonio Papell “Col·lapse de la fiscalitat a Espanya”, la crònica d’Antonio M. Yagüe “Espanya puja al 15è lloc en la classificació mundial de benestar”, les reflexions de María González Veracruz en el seu bloc sobre el pressupost d’I+D+i, l’entrevista a Joan Majó de Joan Tapia a El Periódico de Catalunya, l’article de Vicenç Navarro “Desigualdades sociales en España”, l’editorial d’El País sobre la vaga de jutges “Otra de jueces”, i els articles d’Ángel Laborda “De consumo empedernido a ahorro compulsivo” i Núria Bosch “Competencia fiscal”.

Sobre el ‘cas Gürtel’ s’amunteguen les notícies, les anàlisis i els comentaris després que s’hagi aixecat el secret del sumari. Vegeu-ne una vintena ordenats cronològicament: José Yoldi “Un tribunal con encanto”, Kepa Aulestia “Desfachatez”, Carlos E. Cué i María Fabra “Fraga: ‘Zapatero sigue por encima’”, l’editorial d’El Periódico de Catalunya “El ‘cas Gürtel’ passa a ser el cas del PP”, José María Brunet “‘Don Vito’ Correa y el yerno de Aznar”, Ignacio Escolar “Titanic”, Maruja Torres “Titulares”, Ramón Cotarelo “La realidad y la ficción”, Isaac Rosa “Yo tampoco me creo la trama Gürtel”, Antonio Papell “Les opcions de Rajoy”, Ignacio Escolar “Diógenes y la borrachera”, Manolo Saco “Los cuatro jinetes de la corrupción”, Anton Losada “El llegat de l’aznarisme”, Félix Monteira “Pasodoble del PP en el baile de ‘Don Vito’”, Ernesto Ekáizer “Seguimos adelante, viva Francisco Camps”, Juan Cruz “Todo menos bonito”, Fernando Garea “La conjura universal se desploma”, l’editorial d’El País “Después de Costa”, Gonzalo López Alba “Gruyère genovés”, Santos Juliá “Hay que matar ese toro” i Fernando Varela “Las preguntas que Rajoy sigue sin responder”.

I precisament ara del que es tracta és que Mariano Rajoy doni explicacions, demani excuses i netegi a fons el seu partit. També seria el moment que María Dolores de Cospedal demanés excuses per les seves infundades acusacions. Com s’ha demostrat també en aquest cas, la negació i l’intent que el temps ho arregli tot no serveixen per a res, més aviat ho acaben de fer tot més greu i més difícil.

Sobre la situació de l’economia mundial us recomano la lectura de l’entrevista a John Lipsky, sots-director general i gerent del Fons Monetari Internacional que li fan Claudi Pérez i Alicia González a El País, i els articles de Robert Skidelsky “¿Es todavía necesario el estímulo?”, Ángel Ubide “Optimismo en Estambul” i Joaquín Estefanía “¿Vuelve el ‘bancor’?”, en referència a la proposta de moneda internacional feta per Keynes el 1944 i que torna a estar sobre la taula.

Sobre la política europea us recomano que llegiu l’entrevista a Diego López Garrido, Secretari d’Estat per a la Unió Europea, que li fa Andreu Missé a El País i els articles de Carlos Carnero “Europa declara su interdependencia”, Joaquín Roy “Fuera de la UE hace mucho frío”, Xavier Vidal-Folch “Chantajes a la economía europea” i Ángel Viñas “Las penas del Tratado de Lisboa no han concluido”.

Capítol apart mereix la deriva populista de la Itàlia de Berlusconi que està desbordant àmpliament totes les previsions. Podeu llegir al respecte l’article d’Ezio Mauro, director de La Repubblica, a El Periódico de Catalunya “Berlusconi, contra la llibertat de premsa”, l’editorial d’El País “Igualdad ante la ley”, i els articles de Manuel Castells “¡Viva Berlusconi!”, Jorge M. Reverte “El ginecòleg i Berlusconi”, Rosa Massagué “L’aprenent de bruixot” i Carlos Nadal “Berlusconi, al descubierto”.

Sobre política internacional us recomano que llegiu els articles de Xavier Batalla “Una MAD no atómica” en el que descriu com a èxit polític de la República Popular Xina la mútua dependència econòmica entre la Xina i els Estats Units, Xulio Ríos “¿Es nacionalista la Nueva China?”, Lluís Bassets “¿Qué hacemos en Caosistán?”, Mariano Marzo “Afganistán en clave energética”, Santiago Carrillo “La experiencia vietnamita”, també sobre la difícil situació a l’Afganistan i Josep Borrell “Alegria olímpica en la futura potència” sobre el Brasil. No us perdeu tampoc la Declaració “Una sola orilla” aprovada amb motiu de la reunió a Barcelona del Comitè Mediterrani de la Internacional Socialista, a la que vaig tenir el goig de participar.

La concessió del Premi Nobel de la pau al President Obama ha estat també notícia i motiu de polèmica. Podeu llegir al respecte els articles de Rafael Vilasanjuan “El món d’Obama”, Xavier Batalla “Premio al cambio” i Lluís Bassets “¿A quién molesta este Nobel?” i l’editorial d’El País “Nobel bienintencionado”. Timothy Garton Ash recorda que Europa no pot esperar que Obama s’en surti tot sol al seu article “Obama y Europa”.

Enguany commemorem el centenari de la mort de Francesc Ferrer i Guàrdia, injustament condemnat a mort per fets dels que era innocent. Va morir afusellat a Montjuïc el 13 d’octubre de 1909. L’Ajuntament de Barcelona celebra un acte d’homenatge dimarts que ve a les 19h. al Saló de Cent. En memòria de Ferrer i Guàrdia us convido a llegir els articles de Félix Población “Libertad y muerte de Ferrer i Guàrdia” i Juan-José López Burniol “Memòria d’un crim d’Estat”, i l’entrevista a Pere Solà, un dels estudiosos de la figura de Ferrer, feta per Pau Lanao al diari El Punt.

Per acabar us recomano quatre articles sobre debats de fons. Es tracta dels articles de César Dopazo “¿Cambio de clima o clima de cambio?”, Cándido Méndez i Ignacio Fernández Toxo “Por el trabajo decente”, Zaki Laïdi “Les dilemmes de la gauche européenne” i Enric González “La paradoja californiana” que alerta sobre alguns inconvenients de la democràcia directa a partir precisament de l’experiència de Califòrnia.

“Perles” del programa Polònia emès el 8 d’octubre, resum crític realitzat per Núria Iceta. Podeu trobar totes les Perles del Polònia aquí, amb imatges, vídeos i tot.

LES PERLES
- Soler aconsegueix parlar per telèfon amb Millet: “Escolti, la història aquesta que va heretar dʼuna tieta americana no cola…. així que el xec aquell que em va passar… dʼon surten els diners?”

EL MILLOR – EL GAG TRANSVERSAL
- Comença Gran líder! Amb Obama, Ahmadinejad, Merkel, Sarkozy, i Kim Jong Il… ZP i Chávez també hi volen entrar [han vingut amb la maleta esponsoritzada pertinent i tot] però Soler no obra la porta.
Obama és el primer en entrar a la casa i ens regala amb les típiques frases del primer que entra a qualsevol casa de Gran Hermano “què guai”. El que fa immediatdament després, of course, és posar-hi la bandera americana. També és el primer a parlar al confessionari “Merda, no hi ha mantega de cacahuet!”.
Ahmadinejad és el segon i…. oh… el fan deixar les armes a fora… només ha pogut entrar el seu maletí nuclear.
Merkel i Sarkozy moooolt en el seu paper i …. CONTINUARÀ!!!

EL PITJOR
- Cospedal i Rajoy buidant les butxaques dʼEl Bigotes i els seus clons.

LA CANÇÓ “El cant dels pàjarus”
En veure tot el frau
que empastifa el Palau
i esquitxa la senyera,
en Millet va cantant
i a detenir-lo van
per la porta del darrere.
El pàjaru és gat vell
seʼn fot dels passarells
que lʼomplen de medalles.
Amb gran habilitat
a alguns els ha untat,
però amb les escorrialles.
Partits i fundacions
de voltors i coloms
van rebre molta pasta
Els maletins volant
seʼn vénen i seʼn van.
Déu nʼhi do quin subhasta!
El pàjaru és molt viu
però ja lʼhan tret del niu.
Lʼhan tancat en una gàbia.

LA FRASE DE LA SETMANA
- Tomàs Molina: “La Catalunya del Mauri és Mauri-tània”

LA PICADA D’ULLET
- La retallada pressupostària al Govern espanyol ha afectat ZP directament… no podrà comprar-se el bitllet dʼavió per taaaan esperada reunió amb Obama de la setmana que ve… Salgado té una solució: “deberíamos subir el IVA un punto más… tres si van las niñas”

LA NOVETAT
- “Callejers”… com li agrada al Bruno Oro fer de piju… tot el gag de bastant mal gust

- Mahmud Ahmadinejad: concursant de Gran Líder i president de lʼIran.

- Angela Merkel, en plena Oktoberfest: concursant de Gran Líder i cancellera alemanya.

- Kim Jong Il: concursant de Gran Líder i president de Corea [fa por, aquest i lʼaltre]

MALA LLET
- Hereu suggerint al pobre Gallardón que en comptes dʼunes Olimpíades organitzi un Fòrum…

ARXIU HISTÒRIC (fa un any…)
- Remake de lʼanunci de Port Aventura amb allò de “Mieeeeedooooo, tengo mieeeeeedo”… de FuitAventura a Vandellòs

ZW 187 Recomanacions d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

http://journalists.org/

La Online News Association (ONA) està formada principalment per professionals de la premsa digital. Fundada l’any 1999, compta amb més de 1.700 membres els recursos principals dels quals es basen en la compilació o producció de noticíes per a la seva presentació digital. L’associació inclou notícies d’escriptors, productors, dissenyadors, editors, fotògrafs, tècnics i altres que generen les notícies d’Internet o d’altres sistemes de distribució digital, també dels membres acadèmics i d’aquells professionals interessats en el desenvolupament del periodisme online. ONA patrocina una conferència anual dedicada a les últimes novetats en el periodisme i les tecnologies, impulsant també els reconeguts premis Online Journalism.

En l’última edició, ONA ha premiat a soitu.es (mitjà en el qual col·laboro dins de la secció El Selector), en la categoria de mitjà gran a la excel·lència en web de parla no anglesa. Aquest premi els hi va ser concedit també l’any passat en la categoria de mitjà petit. ¡Enhorabona a tot l’equip! Javier F. Barrera recull en el seu bloc algunes de les raons per les quals hem d’estar contents per aquest reconeixement a soitu.es.

Per acabar, recordar que encara podeu votar en les diferents categories dels premis “Bitácoras 2009”, els premis de la blogsfera que celebren ja la seva cinquena edició. Molta sort a tothom.

ZV (Zona Video). Teledirecto.es ofereix la possibilitat de veure la televisió a través de l’ordinador. Programes de webtv en les àrees següents: notícies, informació, entreteniment, música, esports i regional.

Després del Debat

Pel que fa a la política catalana aquesta setmana ha estat centrada en la celebració al Parlament de Catalunya del Debat sobre l’orientació política general del Govern.

Abans de seguir vull fer-vos avinent que el pare de Manuela de Madre, Natalio, va morir mentre dormia la matinada de dijous a divendres. Ja fa setmanes es va voler acomiadar dels seus, que van considerar que es precipitava en fer-ho. Semblaven tenir raó perquè després va fer una vida normal fins que, en silenci i sense avisar, ens va deixar. Murri però també vehement, socialista de cap a peus, ha lluitat durament tota la vida i al mateix temps ha sabut gaudir-ne, i ens ha mostrat, també al final, com s’han de fer les coses. Què bé que ho ha fet tot! El trobarem a faltar però ha fet sempre el que calia perquè no sentim cap pena; en tot cas, enveja.

Per fer-vos una idea general del context previ al debat de política general us aconsello veure la meva intervenció en el programa Àgora de TV3 del dia 22 o un resum de la meva roda de premsa posterior a la reunió de la Comissió Executiva del PSC celebrada el dia 28. També us poden interessar les entrevistes que em van fer, respectivament, Joan Tapia a El Periódico de Catalunya i Maria Coll i Rafael de Ribot a El Singular Digital.

El debat parlamentari va començar dimarts a la tarda amb l’extensa intervenció del president Montilla, que també podeu veure en vídeo. Immediatament després del seu discurs els diferents grups parlamentaris van fer unes primeres declaracions en calent. Aquí podeu veure la que va fer Manuela de Madre com a presidenta del Grup Socialistes-Ciutadans pel canvi. Dimecres es va produir, entre d’altres, la meva intervenció, que també podeu veure en vídeo. Us pot interessar també l’opinió de Joan Tapia sobre el debat en el seu article “El dièsel Montilla”.

El darrer dia del debat, el dia en que s’aprovaven les resolucions, es va conèixer la notícia que Angel Colom, quan ja era militant de CDC, (avui és membre del Consell Nacional de CDC i President de la seva Sectorial d’Immigració), havia rebut diners del Palau de la Música, segons sembla per eixugar el deute de l’extingit Partit per la Independència i per ajudar a crear una Fundació “Espai Catalunya” que no va arribar a néixer. Angel Colom afirma haver rebut 72.000 euros, mentre a la comptabilitat del Palau de la Música hi consten dos pagaments per un valor total de 150.000 euros (uns 25 milions de les antigues pessetes). En comptes de donar explicacions, Colom es va dedicar a intentar empastifar els socialistes catalans, a fer-nos responsables de tot l’enrenou, a acusar-nos d’anticatalanisme, a dir que el president Montilla li feia “vergonya”, i a explicar que ell faria tot el possible perquè Artur Mas fos President. La qüestió és que Àngel Colom no va explicar qui li havia dit que Fèlix Millet l’ajudaria, ni com es justifica que diners que havien de servir per promoure la música catalana van acabar eixugant deutes polítics. Vegeu la meva intervenció en el programa de Josep Cuní per contestar les greus i infundades acusacions d’Àngel Colom, i l’editorial d’El Periódico de Catalunya “L’error de Colom”.

Quan encara no s’havia acabat el soroll causat per la notícia que Àngel Colom havia rebut diners del Palau de la Música, es va saber que també la Fundació Trias Fargas, la fundació de CDC, havia rebut 630.554,82 euros (uns 105 milions de les antigues pessetes) del Palau de la Música en set convenis anuals. Els responsables de CDC i de la seva Fundació afirmen que aquests convenis eren perfectament legals i que havien estat degudament registrats i fiscalitzats. El que no està gens clar és com una Fundació com la del Palau de la Música, que rebia fons particulars i de les institucions per promoure la música i la cultura catalanes, es dedicava a fer donacions a la Fundació d’un determinat partit polític.

Tots estem interessats en que aquest afer s’esclareixi fins al final. Especialment ho estem els que ens sentim part del catalanisme, els que defensem el paper d’una societat civil forta i els que creiem que és absolutament necessari que el mecenatge serveixi a finalitats públiques com la promoció cultural. Cal evitar que aquest cas es converteixi en un escenari de lluita partidista i, per tant, sembla que el més convenient és que sigui la Justícia la que l’investigui i jutgi. No s’ha de descartar que l’estratègia de la defensa de Fèlix Millet passi per fer molt soroll i escampar molt de fum per defugir les seves indubtables i confessades responsabilitats. Per això és absolutament necessari que totes les persones i institucions afectades pel cas donin explicacions sòlides i convincents sobre la seva implicació, sobre la seva relació amb el Palau de la Música i amb el delinqüent confés Fèlix Millet. En aquest sentit us convido a llegir l’article de Josep Ramoneda “El ‘caso Millet’ y sus coartadas”, l’editorial d’El Periódico de Catalunya “Investigar al Palau, peti qui peti” i l’article de Joan J. Queralt “Tsunami en l’oasi català”. Al pallaso (savi) Tortell Poltrona li hem d’agrair aquesta reflexió de fons sobre l’afer Millet recollida ahir en una entrevista publicada pel diari Avui: “¿Tu pots anar amb un Mercedes de 700 cavalls vivint de la cultura?”.

Per anar acabant amb temes referits a la política catalana us recomano que llegiu la intervenció de José Montilla davant el Consell Nacional del PSC celebrat ahir. En ella s’hi contenia una breu referència de sis frases al cas Millet, “el món de la política i les institucions estan per servir la cultura i no per servir-se d’ella”, que ha estat subratllada en la crònica d’El Periódico de Catalunya “Montilla vol ‘explicacions’ de CiU pels pagaments a la seva fundació”.

També coincidint amb la celebració del Debat sobre l’orientació política general es va produir el coneixement públic de dos missatges privats de dos diputats enviats per mòbil que van causar un cert rebombori. Pels interessats en el tema recomano la lectura de l’article de Pilar Rahola “Del tostón a la ‘merde’…” que coincideix bàsicament amb el que en penso de tot plegat.

Per acabar amb aquest primer capítol del diari us recomano vivament la lectura de l’article de Ferran Mascarell “Un país que valgui la pena”. I també us poden interessar les reflexions de la Consellera Mar Serna entrevistada per Glòria Ayuso a Público i l’article de Jordi Sánchez “Barcelona, al divan”.

El debat polític espanyol està centrat en dues grans qüestions: la crisi econòmica i els casos de corrupció que afecten al PP.

Pel que fa a la primera qüestió us convido a llegir l’article de José Luis Rodríguez Zapatero “Oportunidades y responsabilidades en la lucha contra la crisis”, contingut en el quadern especial “Cómo salimos de la crisis” del diari Público del dia 29 de setembre (per cert, tembé cal felicitar el diari Público per la col·lecció de llibres “Pensamiento crítico” que regala els dissabtes i que s’ha iniciat amb el magnífic “La política y el Estado moderno” d’Antonio Gramsci en traducció de Jordi Solé Tura).

Podeu llegir també el resum que fan Antonio Madridejos i David Placer a El Periódico de Catalunya de la conferència de la Ministra Cristina Garmendia a Tribuna Barcelona, l’article de Carlos Ocaña “Unos presupuestos generales para salir de la crisis económica”, el de Sixte Moral “Estranys companys de camí”, l’entrevista a María Teresa Fernández de la Vega que li fan a Público Manuel Rico i Gonzalo López Alba, l’entrevista a Francisco Caamaño que li fa avui Karmentxu Marín a El País, i l’article de Leire Pajín “Gobernar la incertidumbre” publicat als diaris del grup Prensa Ibérica.

Sobre la situació econòmica i les seves conseqüències polítiques podeu llegir els articles de Félix Monteira “La política enredada en las cuentas públicas” i Ernesto Ekáizer “La referencia de Zapatero”. M’ha interessat molt la crítica tant a les posicions del Govern com de la patronal amb respecte a l’orientació de la política econòmica que fa Antón Costas en el seu article “El consumo ante el precipicio”.

Aquesta situació té impacte sobre les perspectives electorals. Avui El País i La Vanguardia publiquen sengles enquestes electorals que assenyalen l’erosió que està patint el PSOE. Segons l’enquesta de Metroscopia publicada per El País, el 61% dels enquestats desaprova la gestió del Govern, el PP va 3,6 punts per davant del PSOE en estimació de vot i el 65% dels enquestats desaproven l’actuació de Mariano Rajoy davant els casos de corrupció que afecten al seu partit. Segons l’enquesta de l’Instituto Noxa publicada per La Vanguardia, el PP va 4,4 punts per davant del PSOE en estimació de vot, tot i que la valoració de Zapatero i la confiança que mereix són superiors a les obtingudes per Mariano Rajoy. Com sempre, l’article del director de l’Instituto Noxa, Julián Santamaría, “La crisis pasa factura” és d’imprescindible lectura.

Pel que fa a les acusacions d’irregularitats i corrupció que s’acumulen sobre el PP us convido a llegir els articles d’Ernesto Ekáizer “Esto no es el caso Naseiro” i Ignacio Escolar “Lo que nos jugamos con el ‘caso Gürtel’”, l’editorial d’El País “Anomalía democrática”, i els articles de Marco Schwartz “Ya no basta ni con la cabeza del Honorable”, Ignacio Escolar “Mirando a Cuenca”, Antonio Franco “Els actes d’una justícia que falla”, José Manuel Romero “De cómo El Bigotes inventó la rueda… de su fortuna”, Manuel Vicent “La falla” i Gonzalo López Alba “Imitando a Berlusconi”.

No vull deixar passar tres qüestions puntuals recollides a l’editorial d’El País “Ley con reglas claras” sobre la proposta de nova regulació de la interrupció voluntària de l’embaràs, l’article de Fernando Garea “Lo que sirve para el Estatuto extremeño no vale para el catalán” sobre la hipocresia del PP i la seva animadversió contra l’ampliació de l’autogovern de Catalunya, i l’article de Núria Bosch “Municipios en bancarrota”, que no requereix aclariments addicionals.

Per acabar dues reflexions més de caire ideològic, la primera, i polític, la segona, en els articles de Vicenç Navarro “¿El fin del liberalismo?” i de Fernando Vallespín “Alemania y nosotros”.

En el capítol de reflexions econòmiques a nivell més general us recomano els articles de S. Fernández de Lis i A. Lissón “Mandamientos del G-20″, Carlos Mulas-Granados i Gustavo Nombela “Limitar la retribución de directivos”, Joaquín Estefanía “Retorno al pasado”, Jeffrey D. Sachs “Coches eléctricos y desarrollo sostenible” i Paul Krugman “Misión no cumplida”.

Sobre política europea us recomano dues reflexions sobre les darreres eleccions a Alemanya contingudes en els articles de Rafael Poch “Los grandes triunfadores son los partidos pequeños” i Lluís Bassets “Alemania: hundimiento y metamorfosis”, l’anàlisi de les eleccions portugueses d’Anxo Lugilde “Sócrates se desgasta pero vence con claridad” i la crònica premonitòria de María Antonia Sánchez-Vallejo “Los sondeos dan la victoria en Grecia al socialista Papandreu”. A hores d’ara, les enquestes a peu d’urna prediuen una majoria absoluta pel PASOK i el seu candidat Yorgos Papandreu, president de la Internacional Socialista que, per cert, reuneix demà i demà passat a Barcelona el seu Comitè mediterrani.

Finalment, Irlanda va dir sí. Podeu llegir al respecte els articles de José Ignacio Torreblanca “Suspiros de Irlanda” i John O’Brennan “Irlanda decide otra vez”, i l’editorial d’El País “Lecciones irlandesas”. Llegiu la bona nova del sí a la crònica d’Andreu Missé “El sí irlandés reactiva el proyecto europeo” i les reflexions sobre el futur d’Europa d’André Sapir “Agenda para el progreso de la Unión Europea”, Timothy Garton Ash “Europa: ¿algo más que una gran Suiza?” i Moisés Naím “Europa, ¿museo o laboratorio?”.

Sobre política internacional us convido a llegir les reflexions de Fawaz A. Gerges “¿Camino a ninguna parte?” sobre la política d’Israel i les dificultats dels Estats Units per impulsar un procés de pau a l’Orient Mitjà, Carlos Nadal “Irán y la oferta de Obama”, Walter Laqueur “Irán: ¿guerra en el 2010?” i Pedro Nueno “Despertando” sobre la Xina.

Per acabar us recomano cinc articles sobre el necessari debat d’idees per renovar l’esquerra. Són els articles de Michel Wieviorka “La paradoja del ecologismo político”, Anthony Giddens “La sinistra nel nuovo millennio”, Jacques Julliard “Cro-Magnon et Banania”, Jesús Caldera i John Podesta “Hacia un nuevo pacto progresista global” i Carlos Mulas-Granados i Matt Browne “Más allá de la tercera vía”. Aquests dos darrers articles il·lustren el debat de fons de la Conferència “Global Progress” organitzada conjuntament a Madrid per la Fundación Ideas i el Center for American Progress.

“Perles” del programa Polònia emès l’1 d’octubre, resum crític realitzat per Núria Iceta. Podeu trobar totes les Perles del Polònia aquí, amb imatges, vídeos i tot.

LES PERLES
- Puigcercós fent de bo i Montilla fent-se el simpàtic com a mesura de xoc contra la imatge que –segons uns informes bonísssssims i baratíssssims– Polònia ofereix de les seves persones.

- ˮGran líderˮ, el concurs per triar el millor líder polític mundial inspirat en Gran Hermano properament a Polònia…. això promet!

- Lʼúltim SMS que li han enganxat a Saura ˮKin tostón de monòlegˮ

EL MILLOR
- El fantasma de lʼAlcalde Maragall (botant amb el seu mític abric del 17 dʼoctubre de 1986) sʼapareix a lʼAlcalde Gallardón que està tenint uns malsons terribles [i justificats, segons que vam saber divendres]. Maragall intenta convèncer Gallardón que és millor que no li donin els Jocs a Madrid, seguint la lògica maragalliana: que si les obres, que si després meʼn vaig a Roma, que si Perpinyà, que si el 3%, que si la corona dʼespines, que si Zapatero… tots els mals que li van venir després, vaja. Total, que el convenç i Gallardón truca al COI per retirar la candidatura: missió complerta. Ai, és que no era el fantasma de lʼAlcalde Maragll, sinó el mateix President Maragall amb perruca i bigoti tenyit que ha actuat induït per… Carod, Play it again, Sam.

EL PITJOR
- La roda de premsa del president Zapatero per presentar la nova pujada dʼimpostos. No mʼagrada la pujada, ni que tots els periodistes lʼinsultin! Sort que la M. Teresa li ha gravat un DVD de suport dels seus companys de partit… igualment animós i faltón.

LA PICADA D’ULLET
- Monegal presenta a Risto Mejide ˮaquest personatge tan simpàtic que es va posar de moda fent de jurat de Casal Rockˮ…. avis, us trobem a faltar!

LA NOVETAT
- Les filles del Zapatero, gòtiques elles, han fet que son pare també es vesteixi amb aquests abillaments tan alegres.

- El ˮnouˮ Mas, o hauríem de dir el ˮvellˮ Mas?

MALA LLET
- El video de-constructor de Barcelona… nois… reconec que sentir lʼHereu dient ˮBarcelona, posaʼt guarraˮ mʼha fet somriure

DICCIONARI POLÍTIC
- Independictor: Cal posar unes gotes de pipí i si hi apareixen 4 barres el subjecte és, definitivament, sobiranista, i sinó, no. Si en surten tres, és que ets un cagadubtes. [Només es ven a les seus de CiU, no pregunteu a les farmàcies]

- ˮIceta lʼúltim!”: Expressió col·loquial que Mas acaba de posar de moda que ve a dir… esto… deixem-ho aquí

ARXIU HISTÒRIC (fa un any…)
- Cimera cara a cara ZP-Rajoy [mai millor dit]. Estan una mica incòmodes, no? Estan dʼacord en una cosa, al menys, això de les hipoteques subprime ˮes un lío del copónˮ.

ZW 186 Recomanacions d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

http://www.project10tothe100.com

El projecte 10¹⁰⁰ és una convocatòria d’idees per canviar el món amb l’ànim d’ajudar a la màxima quantitat de persones possible. La iniciativa impulsada per Google ha rebut, entre els mesos de setembre i octubre de 2008, més de 150.000 idees classificades en set categories: oportunitat, energia, medi ambient, salut, educació, llar i miscel·lània. De totes aquestes propostes, es va fer una selecció de 16 grans idees finalistes que es poden votar fins el pròxim 8 d’octubre. D’entre les guanyadores, Google destinarà 10 milions de dòlars per a un màxim de cinc idees seleccionades finalment pel seu grup de experts.

Per acabar, destacar que divendres, dia 2, tindrà lloc l’acte de celebració de la segona edició dels Premis Blocs Catalunya, impulsats per l’Associació STIC.CAT, a l’Auditori Marià Vila d’Abadal de l’edifici del Sucre de Vic (Barcelona). Els Premis Blocs Catalunya pretenen prestigiar, divulgar i fomentar els blocs en català a la xarxa, essent el referent català en l’escriptura en bloc a tota la xarxa, cobrint així la demanda de molts blocaires i donant més visibilitat al català a Internet, una eina de promoció i innovació que cal promoure.

ZV (Zona Vídeo). Optica Festival acull cada any a més de 200 artistes i a unes 20 galeries de tot el món. Dintre de les diferents activitats del festival, es poden veure directes audiovisuals d’artistes internacionals que fusionen la imatge i el so donant lloc a obres d’art efímer executades en temps real.

Comença la batalla pels pressupostos

Són moltes les qüestions a debat en l’àmbit de la política catalana. Algunes tenen a veure amb la ressaca de la consulta celebrada a Arenys de Munt i sobre el tema més de fons de l’encaix de Catalunya a Espanya. Sobre aquestes qüestions us convido a llegir els tres articles de Juan José López Burniol publicats a l’Avui: “Com si fóssim independents“, “Catalunya: ser, on i com” i “Des de l’altra vora del riu“; l’imprescindible aportació al debat de Jordi Font “No hauríem de perdre el nord”, l’article d’Enric Company “Con la cruz independentista a cuestas”, el de Kepa Aulestia “Minoría de arrastre”, el meu publicat a ABC “La sensatez y centralidad del PSC” i el de Pia Bosch “Fer el ridícul”.

La deriva radical de CiU és confirmada pel propi David Madí en una entrevista amb un titular ben expressiu “La independència la durà Convergència”. Altres veus de l’àmbit nacionalista no ho veuen tan clar. Llegiu la crònica de José Rico i Salvador Sabrià a El Periódico de Catalunya, els articles d’Agustí Colominas a El Singular Digital i l’Avui i l’article de Vicenç Villatoro “El centre es mou”. D’aquest darrer article en destaco una frase: “em fa l’efecte que en els últims anys no s’ha produït tant un creixement del perímetre del nacionalisme a Catalunya, com un creixement de la seva temperatura”. Les reflexions de Colominas i Villatoro entre d’altres coses alerten sobre el miratge que pateixen alguns que creuen que una majoria de catalans estan per la independència.

Vull destacar també dues bones notícies. La recollida en la crònica de Josep Corbella a La Vanguardia “Catalunya lidera la participación de España en la investigación europea”. En la crònica s’alerta contra l’eventualitat d’un descens de la despesa en I+D+i en els futurs Pressupostos de l’Estat que, ara que ja s’ha presentat el projecte, sabem que no es produirà. I l’altra és destacada en la crònica d’Andreu Farràs a El Periódico de Catalunya “Catalunya és l’autonomia que més recursos dedica a combatre la crisi”.

Una crisi que lògicament preocupa i molt al Secretari general de la UGT de Catalunya, Josep Maria Alvarez, entrevistat per Xavier Alegre a l’Avui.

Pendents encara de la futura sentència del Tribunal Constitucional sobre els recursos presentats contra el nostre Estatut d’Autonomia, llegiu els arguments en favor del dret i el deure de conèixer el català en aquest article de Josep Maria Muñoz a La Vanguardia. I comproveu com el PP segueix entestat a combatre l’ampliació del nostre autogovern continguda a l’Estatut en aquesta crònica publicada també a La Vanguardia on s’explica que “Aguirre recurre que Catalunya pueda dar permiso de trabajo a extranjeros“. Espero que en la propera campanya electoral catalana el PP no vulgui parlar d’immigració, perquè ja ha demostrat que no vol que la Generalitat tingui cap instrument per regular-la.

Aquests dies s’ha produït una notícia política rellevant: Jordi Portabella anuncia que donarà suport al cap de la llista més votada com a Alcalde de Barcelona. Vegeu-ho en aquesta crònica publicada per El Periódico de Catalunya. Caldrà veure quins efectes té aquest compromís en els electors barcelonins, si ERC dóna suport a qui arribi primer, alguns dels seus electors poden decidir fer la tria ells mateixos…

El dibuix de Ferreres publicat avui a El Periódico de Catalunya dóna pas al tema que més pàgines ha monopolitzat: l’escàndol protagonitzat per Fèlix Millet com a màxim responsable del Palau de la Música Catalana (conegut no només en àmbits de CiU, sinó que forma -formava- part de la crème de la crème). Com és un tema que està ja en mans dels jutges i s’ha declarat el secret del sumari cal ser molt prudents a parlar-ne i esperar a que la justícia esclareixi totalment l’afer i depuri totes les responsabilitats. Són moltes les persones indignades en llegir la confessió de Fèlix Millet en carta adreçada al jutge de la que se n’han fet ressò molts mitjans de comunicació i que ha estat publicada de forma íntegra a La Vanguardia.

L’escàndol és de tanta magnitud que ha provocat un veritable allau d’articles i alguns han vist en aquest cas una metàfora de tots els defectes i malalties que ens afligeixen. Us recomano la lectura de tres articles rellevants: el d’Antoni Puigverd “Tocando fondo”, el de Joan Majó “Patronatos, consejos, fundaciones, auditorías” i el de Llàtzer Moix “Yo, 80%; tú, 20%”.

També aquesta setmana s’ha conegut un cas curiós de seguiment detectivesc a directius del Barça. Llegiu al respecte l’article d’Antoni Segura “Un assumpte poc edificant”. Aquests casos i altres, així com la publicitat de l’auditoria encarregada pel Govern de la Generalitat sobre els informes i estudis encarregats pel propi Govern, serveixen a Francesc Valls per parlar en un article de “Tics de poder”

Passant a comentar l’actualitat política espanyola em permeto de recomanar-vos la lectura de l’entrevista a Francisco Caamaño que li fan a Público Manuel Rico i Ángeles Vázquez. Sobre les moltes crítiques desfermades contra el govern Zapatero trobareu interessants els articles d’Ignacio Sánchez Cuenca “La crisis de los argumentos”, Juan José Millás “La cacería” i Manuel Vicent “El regalo”. Aquest darrer article descriu l’enfrontament entre el govern socialista i el grup Prisa, que considera un veritable regal als adversaris de l’un i de l’altre.

Una part molt rellevant de les crítiques al govern Zapatero té a veure amb les reformes fiscals que pretén introduir i que estan estretament lligades a l’aprovació dels Pressupostos Generals de l’Estat per al 2010. Podeu llegir un breu resum del Projecte extret de la web del Govern d’Espanya, així com una presentació en format powerpoint.

Sobre la situació econòmica, l’enfocament de la sortida de la crisi, la política fiscal, les crítiques de l’oposició i la recerca de suports parlamentaris pels Pressupostos Generals de l’Estat per al 2010, us convido a llegir els articles de: Vicenç Navarro “Impuestos y socialdemocracia”, Almudena Grandes “Simplificación”, Juan Francisco Martín Seco “La desigualdad y la crisis”, Ramón Cotarelo “Política de la crisis”, Pere Rusiñol “Trece países de la UE ya han subido algún impuesto”, Amparo Estrada “La insostenibilidad del PP”, Carmen del Riego “Gallardón subleva a los madrileños al recuperar el impuesto de basuras”, Lara Otero “Entre lo peor y lo pésimo”, Gonzalo López Alba “El cortejo presupuestario” i Ángel Laborda “Otoño, época de previsiones”.

Sobre la pressió fiscal que serà el centre del debat en les properes setmanes convé retenir algunes dades. La pressió fiscal a Espanya (32,8%) està 6 punts per sota de la mitjana europea que és del 39%. A Alemanya és del 40% i a França del 43%. Avui a Espanya hi ha menys pressió fiscal que quan governava el PP, que la va deixar al 34,5% i ara està al 32,8%, en el punt més baix des de 1995. Tot i la puja d’impostos recollida en el projecte de pressupostos aprovat dissabte, la pressió fiscal a espanya seguirà essent inferior a la que va deixar el PP el 2004. L’IVA espanyol (16%) és un dels més baixos de la Unió Europea (Alemanya 19%, França 19,6%, Portugal i Itàlia 20%). L’IVA reduït a Espanya és del 7%, un dels més baixos de la UE i s’aplica a un major nombre de productes. A més a Espanya tenim un IVA super reduït del 4% que s’aplica als productes de primera necessitat. Aquest tipus d’IVA no existeix a països com Alemanya o Països Baixos. El dèficit públic espanyol és alt (8,6% i 9,8% són les previsions de la Comissió Europea pels anys 2009 i 2010 respectivament) i està per sobre de la mitjana de la zona euro (5,3% i 6,5%, respectivament). Però el nostre deute públic és clarament inferior (50,8% i 62,3% són les previsions de la Comissió Europea pels anys 2009 i 2010 respectivament) al de la mitjana de la zona euro (77,7% i 83,8%, respectivament).

El dibuix de Romeu publicat a El País ahir dóna pas a l’altre gran tema de la setmana: l’acumulació de dades sobre les irregularitats comeses per persones en l’òrbita del PP. Llegiu l’editorial d’El País “Bajo sospecha”, l’article d’Ignacio Escolar “Espía el último”, la crònica de José Manuel Romero sobre l’Informe policial sobre el cas Gürtel que el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana es va negar a investigar, l’article de Jesús Maraña “La sombra que persigue a su señoría De la Rúa”, l’editorial d’El País “Caso abierto”, l’article de El Gran Wyoming “La deriva del PP”, la crònica de José Manuel Romero sobre els documents que acrediten el finançament irregular del PP valencià, l’article d’Ignacio Escolar “Cinco pistas sobre Gürtel” i l’article d’Antón Losada “Alguna cosa fa olor de podrit al PP”. També fan referència a la pudor els imprescindible ninots de Toni Batllori també publicats ahir en aquest cas a La Vanguardia.

Un tema antic però no tancat és el misteriós assassinat del dirigent d’ETA político-militar, Pertur, partidari de la formació d’un partit abertzale per participar en la vida política. Llegiu al respecte la crònica de José Yoldi “El juez cita al etarra Pakito como imputado en la muerte de Pertur”.

Aquesta ha estat també la setmana en que s’ha tornat a reunir el G-20, aquest cop a Pittsburgh. Llegiu al respecte l’article de Joaquín Estefanía “La tercera oportunidad”, el document en anglès elaborat per la Internacional Socialista sobre els reptes que el G-20 ha d’afrontar, l’article de Lula “G-20: hemos evitado la caída en el abismo”, l’article de Ramón Jáuregui “‘Bonus’ y G-20″, les conclusions de la cimera del G-20 a Pittsburgh, l’editorial d’El País “Nuevos comienzos” i l’article d’Alejandro Bolaños “El G-20 choca con la realidad”.

Sobre el debat de fons sobre les reformes a introduir en el sistema financer us convido a llegir els articles de Xavier Vidal-Folch “Leña al capital ‘porno’”, Peer Steinbrück “A favor de un impuesto a las operaciones financieras globales”, Joaquín Estefanía “La caída de los mitos” i Paul Krugman “Reforma o ruina”.

Sobre política europea haurem d’estar molt amatents als resultats de les eleccions que se celebren avui a Portugal i Alemanya. Podeu llegir al respecte els articles de Lluís Bassets “¿Traspiés o batacazo?” (de l’SPD), Peter Schneider “Las elecciones de siempre en Alemania”, Antoni Gutiérrez-Rubí “Simplemente Angie” i Germán Ojeda “Portugal ibérica”. Us interessarà l’opinió de l’ambaixador d’Espanya a Turquia, Joan Clos, “La gran porta a Europa”.

Sobre alguns debats rellevants de la política nordamericana us convido a llegir els articles de Timothy Garton Ash “Pesadilla en California” i Vicenç Navarro “La muy limitada democracia de EEUU”.

Sobre política internacional us convido a llegir els articles de Fawaz A. Gerges “El enfermo de Oriente Medio” (centrat en Egipte), Mariano Aguirre “Iraq, la construcción del estado”, Mateo Madridejos “Al peu del mur de Palestina” i Xavier Batalla “La dote i la novia” (sobre la política d’assentaments il·legals practicada pel govern d’Israel). També us interessarà l’entrevista a Francesc Vendrell que li fa Eva Peruga a El Periódico de Catalunya sobre la situació a l’Afganistan.

Aquesta setmana ha iniciat els seus treballs l’Assemblea General de Nacions Unides. Podeu llegir les intervencions que hi van fer Barack Obama i José Luis Rodríguez Zapatero, així com l’article de Carlos Nadal “La voz de Obama en el mundo”.

En el capítol de debats oberts us recomano dos articles sobre la polèmica al voltant de la prostitució: el de Ramón J. Moles “Inteligencia y prostitución” i el d’Imma Mayol “Prostitución: la hora de la responsabilidad”.

Com a elements per a l’imprescindible debat sobre la renovació del socialisme us convido a llegir els articles de: Jacques Julliard “Per una socialdemocràcia de combat”, Poul Nyrup Rasmussen “Canviar o morir: quin futur per a la socialdemocràcia”, Giorgio Ruffolo “Quatre idees per a un nou Bad Godesberg”, Henry Weber “La tercera refundació socialista” i Jon Cruddas “La crisi del partit laborista”. Aquests cinc articles han estat recomanats i traduïts al català per Raimon Obiols. El bloc de Raimon Obiols és d’imprescindible lectura per aquells i aquelles que vulguin seguir el debat de l’esquerra europea. Aprofito per saludar la considerable millora experimentada per la revista digital de Nou Cicle “L’hora”. En aquest epígraf també trobareu d’interès els articles de Mario Soares “La crisis del capitalismo especulativo” i Gabriel Colomé “Horas bajas para el socialismo francés”.

I acabo recomanant un llibre que encara no he pogut llegir, es tracta de la novel·la “Un asunto sensible” d’un amic escriptor, Miguel Barroso, publicada per Mondadori. Aquí hi trobareu una referència en la crònica de Manel Haro a La Vanguardia.

ZW 185 Recomanacions d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

http://www.cibersociedad.net/congres2009/

L’Observatori per a la CiberSocietat i CitiLab-Cornellà organitzen el IV Congrés de la CiberSocietat, un Living Congress que està tenint lloc en diferents fases, i en el qual el període de discussió online de comunicacions es farà entre el 12 i el 29 de novembre de 2009. Amb el títol “Crisi analògica, futur digital” el congrés vol donar resposta a la gran quantitat de qüestions que sorgeixen d’aquest plantejament des de diferents àmbits.

Encara es pot escollir un grup de treball (hi ha més de 40 distribuïts en 6 àrees temàtiques: Ciència&Investigació, Cultura, Comunicació, Economia, Educació i Política) i enviar una comunicació. Per això, el termini d’admissió s’ha ampliat fins el pròxim dia 5 d’octubre.

En el calendari podeu consultar les diferents fases fins a la celebració del congrés. També en aquesta presentació d’Enric Senabre, responsable de l’equip de coordinació de l’esdeveniment, s’expliquen els detalls organitzatius i les diferents etapes que han constituït la preparació, així com els passos següents d’una trobada virtual de referència en l’àmbit iberoamericà que viurà el seu punt àlgid a finals de novembre de 2009.

Per acabar, recordar que aquest cap de setmana, el diumenge 28 de setembre, tindrà lloc l’esdeveniment Web 2.0 Meeting Point a l’Hotel NH Príncipe de Vergara de Madrid, dirigit a empreses, administracions públiques, portals i proveïdors de continguts online, consultors, etc. Des de la pàgina web s’ofereix l’opció de comprar la documentació generada un cop acabi la trobada.

ZV (Zona Vídeo). “TotsxTots” I Mostra de Documentals Solidaris en el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona els propers dies 3 i 4 de octubre. Exhibició de promos, vídeos i documents d’ONGDs i documentals compromesos.

Amb Zapatero

La celebració ahir del Comitè Federal del PSOE a Madrid i de la Festa de Rosa avui a Gavà m’han restat temps del que habitualment dedico al meu Diari. Demano per endavant excuses si hi trobeu involuntaris errors o alguna omissió. L’he hagut de fer potser massa de pressa i el publicaré un pèl tard en comparació a d’altres diumenges. Però així és la vida.

Començo, doncs, a tota pastilla recomanant la lectura imprescindible de dues intervencions de José Montilla. La primera com a President de la Generalitat en la celebració de la Diada nacional de Catalunya a Madrid. La segona és la seva intervenció avui com a Primer secretari del PSC en la 20a Festa de la Rosa celebrada a Gavà. En aquests dos discursos, i de forma ben especial en el primer, hi trobareu l’orientació política del socialisme català pel proper curs polític. M’atreviria a resumir-lo dient “ni aventures, ni sorpreses, ni invents, ni passes enrere”.

Certament la política catalana sembla lloc abonat per a la improvisació, els falsos debats, la gesticulació permanent, el tacticisme i un etern tornar a començar. Ho hem vist recentment al voltant de la consulta celebrada a Arenys de Munt sobre la independència de Catalunya. Alguns opinadors consideren que fins i tot la posició del PSC ha estat ambigua. Crec sincerament que no és així.

Quina ha estat la posició del PSC? Primer punt: acatament de les lleis. Les administracions no poden organitzar consultes institucionals sobre qüestions fora del seu àmbit competencial i que no hagin estat degudament autoritzades. Segon punt: les entitats poden consultar els seus membres o la població en general sobre els temes que vulguin. Tercer punt: és important deslligar unes i altres consultes perquè tenen característiques i efectes diferents. Quart punt: nosaltres no estem a favor de la independència de Catalunya; som catalanistes i federalistes, volem assolir les majors cotes d’autogovern recollides a l’Estatut aprovat pels catalans i impulsar la progressiva evolució d’Espanya en un sentit federal i plurinacional. Cinquè punt: la majoria dels catalans es van pronunciar a favor de l’Estatut del 2006 i, per tant, els que defensen el dret a decidir haurien de respectar allò que els catalans ja van decidir, especialment en un moment en que el Tribunal Constitucional encara no s’ha pronunciat sobre els recursos presentats contra l’Estatut. Sisè: considerem lògic que entitats, plataformes i partits independentistes –que per coherència no van donar suport a l’Estatut– promoguin consultes com les d’Arenys de Munt. Setè: constatem la deriva radical de CiU que, havent donat suport a l’Estatut, es mostra clarament partidària d’aquestes consultes i que té un líder, Artur Mas, que ha dit que votaria sí a la independència de Catalunya i que promouria una llei de consultes catalana vulnerant la Constitució. Aquest darrer aspecte, la deriva radical de la CiU d’Artur Mas, és el que ens sembla més rellevant des del punt de vista polític. Com ho és el suport de Xavier Trias a una consulta d’aquest tipus a la ciutat de Barcelona.

Per entrar en el fons del debat us convido a llegir l’editorial del diari El País i els articles d’Antonio Franco, Florencio Domínguez, Antoni Dalmau, Enric González, Esther Vera, Patxo Unzueta, Joseba Arregui, Francisco Balaguer, Josep Ramoneda i, molt especialment, Jordi Mercader. També trobareu molt interessant la reflexió de José Antonio Donaire en el seu bloc.

Sobre la futura sentència del Tribunal Constitucional us recomano els articles de Laia Bonet, Francesc Vallès, Miquel Roca, Salvador Milà i Javier Pérez Royo.

Sobre la situació econòmica a Catalunya us convido a llegir l’entrevista a la Consellera Mar Serna que li fa Xavier Alegret a l’Avui i l’article de Joan Majó “El futuro de Seat”.

També s’està suscitant un debat molt viu sobre Barcelona. Sobre aquesta qüestió no us hauríeu de perdre els articles de Josep Ramoneda “El modelo y los síntomas” i de l’Alcalde Jordi Hereu “En defensa del Raval”.

Els debats en relació a la política espanyola d’aquesta setmana s’han centrat en la suposada solitud del president Zapatero, objecte d’una ofensiva sense precedents, que pren com a pretext la situació econòmica però l’objectiu de la qual és, senzillament, acabar políticament amb ell. I davant d’això no s’hi val a badar ni tampoc s’hi val a esquivar. Jo, amb Zapatero. Des de primera hora i avui, en la dificultat. I justifico molt ràpidament la meva posició.

¿No va ser Zapatero qui va entomar la renovació del PSOE quan aquest partit anava a la deriva? ¿No va ser ell que encapçalar el PSOE i va ser capaç de vèncer el PP d’Aznar i Rajoy l’any 2004? ¿Qui va decidir retirar les tropes espanyoles d’Iraq? ¿No compartim el seu europeisme? ¿Preferim el projecte d’Aliança de Civilitzacions o ens estimem més el fonamentalisme neocon? ¿No apreciem la decidida voluntat de Zapatero de col·laborar amb Obama? ¿Qui presideix un govern paritari? ¿Qui va legalitzar el matrimoni entre persones del mateix sexe? ¿Qui va fer possible l’aprovació de l’Estatut? ¿Amb qui vàrem acordar la inversió pública de l’Estat per un període de set anys contemplada a la disposició addicional tercera de l’Estatut? ¿Amb qui va ser possible, no sense dificultats, acordar el nou model de finançament autonòmic? ¿Qui ha situat Espanya al G-20? ¿A qui es deu l’acord pel que es va ubicar a Barcelona la Comissió del Mercat de les Telecomunicacions? ¿Qui va fer possible l’acord pel qual la seu permanent del Secretariat de la Unió pel Mediterrani estigui a Barcelona? ¿Qui ha donat una empenta a l’Alta Velocitat, a la Terminal 1 de l’aeroport de Barcelona, al traspàs de rodalies, al traspàs de la inspecció de treball i de l’expedició del permís de treball pels treballadors estrangers? ¿No volem l’impuls a l’estació de La Sagrera i al corredor mediterrani? ¿No calia evitar l’ensorrament del sistema financer i ajudar bancs i caixes? ¿No cal una nova regulació financera internacional acordada al G-20? ¿No calia estimular la inversió de proximitat en col·laboració amb els Ajuntaments? ¿No s’havia d’ajudar el sector de l’automòbil? ¿No cal reflexionar i actuar per transformar el model productiu? ¿No estem d’acord que la crisi no l’han de pagar els treballadors? ¿No volem que es mantingui i si convé s’ampliïn la protecció i els drets socials? ¿No estem d’acord que la inversió pública ajudi especialment en aquesta fase de recessió? ¿No creiem que cal regular la interrupció voluntària de l’embaràs amb una llei de terminis? ¿No creiem que el diàleg social no ha comportar submissió als plantejaments neoliberals de la patronal? Si volem mantenir els nivells de protecció social i d’inversió pública sense que el dèficit ens desbordi, ¿no creiem que caldrà revisar la fiscalitat? Sense ànim d’exhaustivitat, sobren raons.

Ni ens convé el PP, ni PSOE i PP són ni representen el mateix. Ho torno a dir: jo, amb Zapatero. Assenyalant errors i mancances si n’hi ha, però no oblidant mai on són els amics i on els adversaris. Ni Catalunya ni el socialisme català no han estat mai indiferents en la política espanyola i mai no hem deixat de donar un cop de mà als nostres amics, especialment quan més ho necessiten.

Llegiu la intervenció de Zapatero davant del Comitè Federal del PSOE reunit ahir a Madrid. Llegiu la resolució política que s’hi va aprovar. Llegiu també els articles de Santiago Carrillo (clarivident), Lluís Falgàs (crític), José Andrés Torres Mora (punyent) i Gonzalo López Alba (enraonat).

Sobre la polèmica fiscal us convido a llegir les “8 razones para revisar el modelo fiscal” de Rosa María Artal i els articles de Joaquín Estefanía “Alternativas fiscales”, Andreu Missé “Bruselas alerta del crecimiento ‘insostenible’ de la deuda”, Josep Oliver “Política fiscal en temps de crisi”, Joan Tapia “Zapatero, el dèficit i els impostos” i Enric Llarch “Qué impuestos”. Jo sempre he pensat que amb els impostos de Malta no es poden tenir els serveis de Suècia…

Sobre els equilibris parlamentaris al Congrés dels Diputats podeu llegir la crònica d’Enric Juliana “El PNV ofrece oxígeno a Zapatero”. També trobareu interessant l’entrevista a Eduardo Madina que li fa Luis Calvo a Público i els articles d’Ernesto Ekáizer “Una reacción más política que económica a la crisis” i d’Amparo Estrada “Un pacto inviable”. Tampoc us perdeu l’article d’Ángel Laborda “Cuentas públicas: el estado de la cuestión”.

I sobre la batalla particular desfermada pel grup Prisa contra Zapatero heu de llegir l’article de Félix Monteira, director de Público, “El gobierno Zapatero no tiene prisa” i la crònica del mateix diari “El grupo Prisa ‘bombardea’ La Moncloa“.

Sobre qüestions de política europea i internacional us convido a llegir la crònica d’El Periódico de Catalunya sobre la victòria del centreesquerra a Noruega i l’article de Pierre-Henry Deshayes a El Mundo sobre el mateix tema. Diumenge vinent hi ha eleccions a Alemanya (de les que vaig parlar la setmana passada) i a Portugal. Sobre aquestes darreres us convido a llegir la crònica de Francesc Relea a El País. També us interessarà la descripció de l’impasse europeu de Jean Marie Colombani i l’explicació del vot dels eurodiputats del PSC en la reelecció de Durao Barroso com a President de la Comissió Europea que fa Maria Badia en l’entrevista que li fa Albert Segura a l’Avui.

Sobre la propera reunió del G-20 a Pittsburgh i alguns debats que s’hi produiran o que haurien de produir-s’hi podeu llegir l’editorial d’El País “Europa ante el G-20″, la entrevista a Dominique Strauss-Kahn, director-gerent del Fons Monetari Internacional que li fan Peter Schmitz i Gabor Steingart al suplement Negocios d’El País i els articles de Nomi Prins “¿Es posible una reforma financiera real?”, Joaquín Estefanía “Más allá del G-20″ i Joaquim Sempere “Secreto bancario y paraísos fiscales”.

Sobre les dificultats que afronta el president Obama heu de llegir l’article de Moisés Naím “Tres preguntas con futuro”. I sobre la situació a l’Afganistan heu de llegir l’editorial d’El País “Errores afganos” i els punts de vista enfrontats de Mateo Madridejos “Sota la síndrome de Vietnam” i Carlos Mendo “La retirada no es una opción”.

Finalment us recomano quatre articles de debats diversos: Salvador Cardús sobre la crisi com a factor d’estímul a l’esforç “Se acabó el carpe diem”, Bernard Kouchner sobre l’ajuda al tercer món “Financiaciones innovadoras”, Joseph Stiglitz sobre com mesurar el benestar “Fetichismo del PIB” i la crònica d’Oriol Domingo sobre una obra inèdita de l’enyorat Jordi Llimona, pare caputxí i defensor de la renovació de l’Església catòlica, “El último padrenuestro”. Per cert, il·lustra aquesta crònica una foto que porta aquest peu: “El capuchino Jordi Llimona (1924-1999) en plena actividad cívica”. I efectivament és així, es tracta d’una foto de la intervenció de Jordi Llimona en el Míting de Palau Blaugrana “Cap al Congrés Constituent del Partit Socialista de Catalunya”. No hi ha millor activitat cívica que l’activisme polític.

“Perles” del programa Polònia emès el 17 de setembre, resum crític realitzat per Núria Iceta. Podeu trobar totes les Perles del Polònia aquí, amb imatges, vídeos i tot.

LES PERLES
- Hereu ha tret les prostitutes del carrer…. per tancar-les a lʼAjuntament! La principal preocupació és ara que volen treballar! “Res dʼaixò, heu de semblar funcionàries!” Hereu es veu abordat per una treballadora “es verdad que los del PSC tenéis un buen aparato?”

EL MILLOR
- Extraordinari el reportatge sobre les vacances dels Reis i els Prínceps en un càmping prop dʼAtenes… ai senyor, que ja sé qui va provocar lʼincendi… la barbacoa!

EL PITJOR
- Molina vs. Mauri.

LA FRASE DE LA SETMANA
- Laporta a Carod i Puigcercós, tots tres intentant passar per aranyencs: “sóc aquí per veure si se us enganxa una mica de lideratge i de carisma, pringats!” [De fons... sona lʼhimne del Barça]

LA IMATGE DE LA SETMANA
- Hitler torna a envair Polònia, 70 anys després…. només una persona el pot fer fora… Franco! Com? El convenç perquè vagi a un lloc molt més interessant… Arenys de Munt

LA PICADA D’ULLET
- Zapatero hospitalitzat per “optimisme compulsiu”, la setmana que és la mateixa De la Vega qui ha hagut de ser operada “dʼoclusió intestinal”. Hi ha algun missatge subliminal que se mʼescapa?

LA NOVETAT
- Miquel Calçada és el nou presentador del Polonews… si fos veritat, haurien de fer-los més llargs, oi? És com quan en Quim Nadal fa les rodes de premsa dels dimarts… Ah, i caldria també un micro al cervell per sentir la veu en off. Massa complicat, oi, Mònica?

- Pelma Ortiz torna de nou al Polònia, aquest cop, com a nou fixatge de lʼHereu per lʼAjuntament. No cal que us expliqui perquè se la veu endollada a la paret, oi?

- La pobra cantant Noa, destrossant El cant dels ocells, mentre Fermí Fernández relleva Cesc Casanovas com a Conseller Saura!

- M. Dolores de Cospedal, que no sé encara de quin peu calça.

SURREALISTA
- La conversa entre falangistes i Caord i Puigcercós mentre els primers esperen autorització del jutge per estomacar-los: que si es bonito Arenys, que si la riera…

MALA LLET
- Tomàs Molina: “Tornar a la feina és un fàstic, però jo al menys en tinc, que molts de vostès… en fi”

KA FORT
- El programa de concerts del Palau per aquesta temporada…

MALAGUANYAT
- La visita de Montilla al Tribunal Constitucional per “interesar-se” sobre lʼEstatut…

POLONEWS
- Mor Patrick Swayze… tot a punt per la segona part de Ghost!

ZW 184 Recomanacions d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

PodCamp Barcelona 2009

PodCamp Barcelona 2009 tindrà lloc el pròxim 19 de setembre a El Masnou (Barcelona). Com indiquen els seus organitzadors, una PodCamp és una UnConference a l’estil d’un BarCamp, un esdeveniment on hi caben totes les persones interessades pels Social Media. La primera trobada d’aquest tipus es va celebrar l’any 2006 a Boston, Massachusetts. Des de llavors se celebren PodCamp a tot el món.

Aquest dissabte, des de les 9 a les 21 hores, s’aniran succeint les diferents intervencions, amb sessions simultánies de presentacions a partir de les 9:45h fins les 20h. El programa es va construint dia a dia, fet pel qual pot variar fins l’últim moment. PodCamp Barcelona 09 té com a objectiu fomentar el concepte basat en comunitats d’usuaris per impulsar la col·laboració, participació i intercanvi de coneixement i experiències.

En aquesta ocasió, i sota el títol “La consigna ha muerto. La nueva política más allá de los partidos”, intervinc en una sessió final de 15 minuts, a la mateixa sala (1) on ho faran també: Isabel Sabadí, Steve Lawson, Stefaan Lesage, David Allen, Dolors Reig, José A. Galaso, Marc Cortés, Trina Milan, Jesús Martínez Marín, Delphine Lebédel, Mario Pérez-Montoro, Enric Senabre o Francesc Gómez, entre altres. La inscripció és gratuïta, només es necessari registrar-se. Aquest és el seu Twitter.

ZV (Zona Vídeo). Videoartes.com, un espai que es presenta com la millor recopilació de vídeo art a Internet. Incorpora vídeos nous cada setmana i ofereix, entre els seus apartats, una secció dedicada a enllaços d’interès.

Per un catalanisme eficaç

Quan la setmana passada explicava que volia incorporar menys articles de lectura a l’actualització setmanal del meu Diari potser pecava de voluntarista. El cert és que se’m fa difícil prescindir de materials que he trobat interessants. Aprofito, però, per tornar a recordar que al meu Google Reader trobareu moltes coses que vaig trobant per la xarxa i considero interessants.

Per començar us recomano que llegiu la Declaració institucional del President Montilla en ocasió de la Diada. Podeu llegir també l’entrevista al President de la Generalitat que li van fer a l’Avui David González i Marta Lasalas. Aquí hi trobareu el Manifest del PSC amb motiu de la Diada. I també us recomano que llegiu l’entrevista que em fa Enric Rimbau a El Temps.

He trobat particularment interessant l’enquesta sobre Catalunya encarregada pel diari Público. Aquí hi trobareu les dades sobre intenció de vot i aquí trobareu les opinions sobre l’Estatut. No us perdeu l’anàlisi del director de l’estudi José Luis de Zárraga “Actitudes moderadas y reorganización del voto”. Com a complement d’aquest estudi us convido a llegir l’article d’Oriol Bartomeus “Cherchez la femme” en el que destaca la importància del vot femení de cara a les properes eleccions.

El Publiscopio proporcionava algunes dades que convé remarcar. Per exemple, l’estimació en escons (trobareu entre parèntesi l’actual composició del Parlament): CiU 53/54 (48), PSC 44/46 (37), PP 13/15 (14), ICV-EUiA 11 (12) i ERC 11 (21). Segons aquesta estimació, ERC patiria una important davallada, CiU i PSC pujarien i com el PSC puja més que CiU, la distància entre ambdós partits disminuiria. José Zaragoza ha subratllat una conclusió evident: l’escenari està obert però queda clar que CiU només podria aconseguir la presidència pactant amb el PP. Segons l’estudi, el PSC és el partit que suscita més simpatia i la majoria dels catalans pensa que José Montilla serà reelegit com a president de la Generalitat. Segons l’estudi, les tendències de vot apunten a un clar retrocés dels partits més radicals.

Personalment, encara he trobat més interessant la part de l’estudi dedicada a les opinions sobre l’autogovern: la majoria creu que l’Estatut és bo, més del 60% dels catalans vol ampliar l’autogovern i només el 10% creu que l’anterior sistema de finançament era millor que l’acordat entre el Govern de Catalunya el Govern d’Espanya abans de l’estiu. L’estudi conclou que la majoria dels ciutadans no creu que convocar manifestacions sigui una bona resposta en cas de retallada de l’Estatut, i encara són menys els que defensen la retirada de tot suport al govern d’Espanya, la retirada dels diputats catalans del congrés i el trencament de relacions institucionals amb Espanya. Això sí, la majoria vol que es trobi la manera de fer respectar el potencial d’autogovern contingut en l’Estatut votat pels catalans.

Si aquest és el sentiment majoritari de la gent, no és d’estranyar que la figura del President Montilla obtingui cada cop més reconeixement ciutadà. La gent reclama fermesa, però també rigor. La majoria està disposada a donar la batalla per l’autogovern, però no a perdre temps i forces amb batalletes estèrils. Crec sincerament que la majoria vol que es guanyi la batalla de l’Estatut com es va guanyar la batalla pel finançament, amb tenacitat i intel·ligència, defugint tota gesticulació i els focs d’encenalls. No pot ser que el debat polític català s’assembli a una bicicleta estàtica que no porta enlloc o a una nòria que gira sempre sobre el mateix eix però tampoc no porta enlloc.

Pel seu interès us recomano també la lectura de l’editorial de La Vanguardia “Cataluña, entre gestos y comicios”, l’article de Francesc-Marc Álvaro “¿Qué pasará en Cataluña?”, la intervenció del President Pujol en l’acte commemoratiu del 150è aniversari del naixement del President Macià i l’article de Ferran Mascarell “Independència o Estatut”.

Per fer boca destaco alguns fragments d’aquests textos.

Dos de l’editorial de La Vanguardia: “No obstante, la larga espera de la sentencia del TC ya ha servido para poner en evidencia que los excesos de tacticismo que influyeron en la complicada elaboración del Estatut no han desaparecido. Los incesantes debates sobre las posibles respuestas a un fallo negativo indican que lo urgente, lo superficial y lo hipotético se impone, en el mundo político catalán, a una visión más reflexiva, serena y estratégica. Las discusiones bizantinas sobre la oportunidad de convocar manifestaciones preventivas o reactivas en defensa del Estatut sólo sirven para confundir y cansar a los ciudadanos, y para desplazar la responsabilidad de los actores políticos” (…) “La política reclama gestos tanto como razones, pero no es bueno acabar en la gesticulación desconcertante. La incertidumbre que provoca la suerte final del Estatut no puede ser rellenada con la multiplicación de brindis al sol y acciones minoritarias e improvisadas que pretenden marcar la agenda del conjunto de la sociedad catalana. La peculiar consulta soberanista prevista en Arenys de Munt para el día 13 y su corolario de reacciones de todo tipo es el síntoma clamoroso de los riesgos que aparecen cuando los grandes partidos y sus dirigentes ceden espacio al ruido y a los efectismos del radicalismo retórico. Los extremos ideológicos se alimentan mutuamente y ello en nada contribuye a la búsqueda de consensos que permitan abordar con responsabilidad respuestas sólidas de país, que transmitan confianza y hagan recuperar el prestigio de Catalunya de puertas afuera y de puertas adentro”.

El final de l’article de Francesc-Marc Àlvaro: “Servidor de ustedes -puesto a usar la bola de cristal- teme lo que podría ser la síntesis diabólica y frustrante de ambos horizontes: una Catalunya subyugada por el cambio efectivo de statu quo pero sin fuerza real para unir voluntades y concretar alternativas creíbles. No quiero un país que renuncie a hacer política y fíe toda su suerte a la magia”.

Un fragment del discurs del President Pujol: “Un segon tret del President Macià a subratllar –no us sorprengueu- era la seva elegància. Em refereixo a la seva elegància de conducta i d’esperit. Una elegància interior però que transcendia. Una elegància d’arrel ètica. I el catalanisme no serà res si perd l’arrel ètica, si oblida les seves pròpies normes, si sacrifica la seriositat a l’espectacle i a la barrila, si deixa de ser exigent amb ell mateix. I si això no ho sap transmetre d’una manera atractiva, d’una manera senyorívola, que ho faci desitjable a la gent. Això també ha de formar part de la nostra identitat. I ara no és ben bé així”.

I el final de l’article de Ferran Mascarell: “La gent reclama una política de coses reals, encara que siguin complexes. Prou de realitats innecessàriament simplificades o horitzons metafísics. Un reconegut sociòleg francès va assenyalar que quan la veritat és difícil, cosa que sol succeir la majoria de les vegades, només es pot expressar de manera difícil; a menys -és clar- que s’acabi parlant d’una altra cosa. La política catalana està entrampada entre la retòrica de l’independentisme de saló i la vacuïtat d’un federalisme apocat. El catalanisme no exigeix unitat ideològica: obliga, això sí, a desplegar una nova intel·ligència política basada en la recerca de la unitat per fer front a la complexitat”.

I no em resisteixo a acabar amb les cites sense incloure la de l’article “¿Instinto asesino?” d’Antoni Puigverd publicat a La Vanguardia el passat 4 de setembre: “Y en lo que al mapa político catalán se refiere, si alguno de los dos partidos centrales se deja arrastrar por una nueva ola de pesimismo trágico y pretende conducir a Catalunya de nuevo hacia el embrollo, se encontrará de repente con los límites de la realidad. Esos límites que Joan Sales, en una carta dirigida a Mercè Rodoreda en 1961, describía con descarnada claridad: “El que ens té mig neurastènics a tots és que aquest ideal, causant en definitiva de tot, no s’acaba de saber a hores d’ara si era realment l’ideal de tot un poble o només la mania d’uns quants”. Llevo meses escribiendo que se acerca la hora de la verdad en Catalunya. Quizás cuando llegue, se comprenda mejor por qué algunos defendemos contra viento y marea la moderación. El catalanismo histórico se proponía, por encima de todo, preservar la lengua y la tradición cultural. Quizás ha llegado el momento de volver a estas raíces: defender y promover estos elementos heredados puede unir. Pelear por lo nacional no solamente encuentra dificultades insolubles, que fomentan el cíclico pesimismo, sino que pone en riesgo la unidad, necesaria para salvar lo esencial”.

Ho deixo aquí, però em temo que hi haurem de tornar si es confirma, com em temo, la deriva radical de la CiU d’Artur Mas que avui mateix per boca de Montserrat Candini diu que abonarà la campanya per promoure consultes com les d’Arenys de Munt per tot Catalunya. No crec que la majoria de l’electorat de CiU sigui independentista, ni que la millor manera de defensar l’Estatut mentre esperem la sentència del Tribunal Constitucional sigui promoure consultes locals per la independència. El que Catalunya necessita és un catalanisme eficaç. I, en aquests moments, el catalanisme eficaç és el que representa, millor que ningú, el President Montilla.

Sobre la futura sentència del Tribunal Constitucional us convido a llegir els articles de Josep Ramoneda “La penúltima oportunidad”, Francisco Balaguer “Identidades nacionales”, Kepa Aulestia “A no perder” i Enric Company “Una oportunidad para el Constitucional”.

Per acabar el capítol dedicat a la política catalana, dos articles publicats a El País sobre les pressumptes irregularitats comeses en la gestió del Palau de la Música: “Escándalo” de Catalina Serra i “Los olores del Palau” de Francesc Valls.

La política espanyola s’ha centrat aquesta setmana en el debat econòmic celebrat al Congrés dels Diputats. En aquest sentit és d’imprescindible lectura la intervenció del President Zapatero. Gonzalo López Alba fa una crònica interpretant el debat “Dos salidas para una crisis”. Antoni Gutiérrez-Rubí assenyala “Los errores de información del gobierno”. I avui, a El País Luis Rodríguez Aizpeolea entrevista Manuel Chaves.

Davant les crítiques d’improvisació, Zapatero afirma que el Govern ha fet en cada moment el que tocava. Primer, apuntalar el sistema financer i promoure reformes a nivell internacional al G-20. Després, estimular la demanda per la via del Plan E i l’ajut a diversos sectors. Ara, impulsant un canvi de model productiu a través del Projecte de Llei d’Economia sostenible que s’està ultimant. I, en tot moment, mantenint la protecció social i el diàleg amb els sindicats, del que l’ampliació del subsidi als aturats sense protecció (420 euros) n’és una bona mostra.

Ara el debat se centra sobre la idoneïtat o no de la puja d’impostos que el Govern està estudiant. A parer del Govern la revisió de la fiscalitat és imprescindible si volem mantenir la inversió pública i les polítiques socials i, al mateix temps, evitar que es desboqui el dèficit. En aquest sentit resulta il·lustrativa la posició del PP que exigeix al mateix temps una reducció del dèficit, l’augment de despeses i la rebaixa d’impostos i, també, una millora significativa del finançament local. Així, no hi ha qui quadri els números!

Sobre aquestes qüestions podeu llegir l’editorial d’El País “Necesitamos un plan”, i els articles d’Alejandro Inurrieta “Sí a la subida de impuestos”, Ernesto Ekáizer “Un paripé de 15000 millones”, Amparo Estrada “Dos puntos más de IVA y en rentas de capital” i Jesús Maraña “Quizás sea hora de levantar cabeza”.

Amb algunes reflexions més de fons, us recomano la lectura dels articles de Joan Majó “¿Cuánto va a durar la gripe?”, Alfredo Pastor “La perspectiva del regreso” i Emilio Ontiveros “Estrategias de salida: mejor sin prisas”.

El PP, fidel a la seva estratègia, segueix “impasible el ademán”. Llegiu al respecte els articles de José Yoldi “Un tufillo a ’socarrat’”, Joan Tapia “Amb Thatcher abans que amb Merkel”, José Antonio González Casanova “Joseph Goebbels a Génova”, Miguel Angel Aguilar “Inclemencias mediáticas” i Javier Pradera “Los trajes del honorable Camps”. També mou a la indignació la hipocresia del PP en el cas de transfuguisme de Benidorm. Podeu llegir al respecte l’editorial d’El País “De tránsfugas y cínicos”.

Sobre d’altres qüestions a debat podeu llegir l’editorial d’El País “Pacto por la enseñanza”, i els articles de Javier Pradera “Terceros en discordia” sobre una possible reforma electoral i Vicenç Navarro “Los posfranquistas rompen España”.

L’absoluta centralitat del debat econòmic justifica de sobres la lectura d’una bona colla d’articles, alguns d’ells extrets d’un dossier publicat per Le Nouvel Observateur. Us recomano, doncs, l’entrevista a Daniel Cohen que li fan Jean Gabriel Fredet, Thierry Philippon i Sophie Fay, l’article de Paul Krugman “Mes remèdes contre la crise”, l’editorial del suplement Negocios d’El País “Lecciones de una crisis” i els articles de Kenneth Rogoff “¿De la crisis financiera a la crisis de la deuda?” i Paul Krugman “¿Cómo pudieron equivocarse tanto los economistas?”.

També us interessaran uns articles centrats en la crisi econòmica nordamericana i les seves conseqüències: Joseph Stiglitz “Les États-Unis ont-ils fini avec la crise?”, Paul Kennedy “¿El fin del dólar como divisa suprema?” i Joaquín Estefanía “El gran error”.

Us recomano també alguns articles sobre qüestions a debat relatives a la política europea i internacional: Carlos Carnicero Urabayen “Blair no és el que Europa necessita”, Manuel Castells “Ideas contra corriente”, Sami Naïr “Actuar en Oriente próximo”, Antoni Segura “Una nova Diada amb polèmica” sobre l’intent de boicot a la cantant Noa, un altre d’Antoni Segura “Què s’ha de fer amb l’Afganistan?”, Carlos Nadal “Afganistán, la guerra sin fondo” i Josep Borrell “Primavera austral a Xile”.

Us recomano també dos articles més centrats en el debat ideològic: Jean Daniel “Maîtriser le capitalisme” i Lluís Foix “El món del campi qui pugui”.

I, finalment, i desgraciadament, dos articles en record a Julio de Benito que recentment ens ha deixat, un que li va dedicar La Vanguardia i el de Jorge M. Reverte publicat a El País “Un profesional comprometido con su tiempo”.

ZW 183 Recomanacions d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

Índex del Planeta Feliç 2.0

L’”Índex del Planeta Feliç 2.0“, en la seva segona edició, és una classificació global de l’eficiència ecològica i la seva repercussió en la vida quotidiana de les persones. Introdueix variables diferents en l’anàlisi socio-econòmic i reclama una mica més que un somriure condescendent i amb prejudicis. Amb el subtítol “Per què les bones vides no han de costar-nos la Terra? ” (Why good lives don’t have to cost the Earth), l’informe va ser publicat el passat 4 de juliol de 2009 per NEF (New Economics Foundation) i els seus continguts es basen en dades obtingudes i corroborades de 143 països que representen el 99% de la població mundial.

L’Índex del Planeta Feliç (IPF) examina en detall l’economia des de la seva producció positiva (afluixa esperança de vida i felicitat variables) i les seves inversions essencials (recursos limitats de la Terra) i proporciona una guia sobre el nostre benestar en termes de vides prolongades i felices, i indicant el que més importa al manteniment del planeta: la nostra mitjana de consum de recursos.

Espanya ocupa el 76 lloc del rànquing (el Regne Unit es troba en el 74 i els Estats Units en el 114, entre les 143 nacions incloses en l’estudi); amb una mitjana d’expectativa de vida entre els 60 i els 75 anys, una puntuació en benestar del 7,6 i una empremta ecològica bastant negativa que frega el 5,7. D’altra banda, nou dels deu països amb majors puntuacions són llatinoamericans. Costa Rica encapçala l’índex i és el país “més verd i més feliç”.

L’IPF compta amb un pròleg de l’economista ecològic, Herman Daly i presenta també un “Manifest del Planeta Feliç” que proposa un esforç col·lectiu global per aconseguir els objectius plantejats.
“Mentre el món enfronta la triple dificultat d’una profunda crisi financera, l’acceleració del canvi climàtic i el límit imminent a la producció de petroli necessitem desesperadament una nova brúixola que ens guiï. El fet de deixar-nos conquerir per la melodia del creixement econòmic només ha produït beneficis marginals per als més pobres del món, no ha millorat notablement el benestar d’aquells que ja eren rics i ni tan sols no va produir estabilitat econòmica. Ara hem d’usar l’Índex del Planeta Feliç per trencar l’encant i traçar un nou camí cap a una economia d’alt benestar amb baixes emissions de carboni, abans que els nostres estils de vida d’alt consum ens llancin en el caos d’un canvi climàtic irreversible”. Nic Marks, fundador del centre per al benestar de NEF.

ZV (Zona Vídeo). Veure Tv Online, tots els canals espanyols de TV en Internet, entre els que es troba el canal de TV l’URJC, a més d’altres continguts classificats per països i/o temes.

Comença el curs

Reprenc aquest diumenge l’actualització setmanal del meu bloc. A partir d’ara intentaré fer-ho incloent-hi menys materials de referència que potser feien més feixuc el text, tot i que us convido a seguir a través del meu Google Reader, que actualitzo cada un o dos dies, tots els materials que vaig recollint a la xarxa. Us hi podeu subscriure a través de RSS o visitant-lo a través de l’enllaç que trobareu sempre visible a la secció “Llegit a internet”

Avui començo per recomanar-vos un article de Jordi Sánchez que no havia llegit quan va ser publicat i que crec que recull un dels defectes més evidents de la política catalana. El títol no pot ser més explícit: “Quan la política és només soroll”. I el cert és que la política catalana ha proporcionat més soroll que altra cosa aquest estiu, particularment amb el debat sobre la sentència del Tribunal Constitucional que com se sap, tot i que no ho sembli, encara no s’ha produït. També podeu llegir el meu article publicat a ABC “Debates veraniegos“.

Seguint el fil us convido a llegir un altre article meu publicat en el darrer número de la revista Endavant, en el que explico les prioritats del PSC pel proper curs polític. També us convido a llegir l’article d’Antoni Soy publicat a El Periódico de Catalunya sobre l’acord de finançament i el de Carles Navales publicat al Diari de Girona que recull la intervenció del president Montilla en la jornada organitzada per Nou Cicle a Vilopriu.

De les moltes coses dites o escrites al voltant de la futura sentència del Tribunal Constitucional vull destacar els articles d’Alex Masllorens, Josep Maria Balcells, Javier Pérez Royo i José Antonio González Casanova. I, si us plau, no us perdeu l’article de Jordi Font “El catalán y la Constitución”. Espero que hagi estat molt llegit perquè, en efecte, de les moltes coses que estan en joc, el reconeixement de la plena igualtat real entre català i castellà a Catalunya és un aspecte fonamental i en el que també ens assisteix la raó.

Per anar acabant amb el capítol dedicat a la política catalana us recomano que llegiu els articles de Josep Ramoneda “Sobre el pesimismo” i d’Enric Hernández “La gripe AM y el efecto contagio”, aquest darrer dedicat a la polèmica al voltant de la consulta organitzada per una plataforma a Arenys de Munt.

Per cert, en aquesta darrera qüestió potser cal aclarir alguna cosa. Cal distingir entre el que poden fer entitats o plataformes ciutadanes i el que està en el marc de les competències de les diferents administracions. Així com una entitat pot organitzar les consultes que vulgui, l’Ajuntament només pot organitzar consultes sobre temes de la seva competència i obtenint la corresponent autorització. També és diferent l’abast i els efectes d’una consulta organitzada privadament o d’una consulta que compri amb el suport o estigui organitzada per una administració pública. No crec que a ningú pugui escandalitzar el fet que s’exigeixi a les administracions que compleixin les lleis, aquest és el fonament de l’Estat de Dret: ningú no està per sobre de la llei. I les administracions n’han de donar exemple. El propi Ajuntament d’Arenys de Munt ja ha dit que acatarà la sentència judicial que ha procedit a anul·lar l’acord del ple municipal que donava suport a la consulta i a la Iniciativa Legislativa Popular que ni tant sols va ser admesa a tràmit per la Mesa del Parlament de Catalunya.

La posició d’Artur Mas al respecte no és nova, ha afirmat un cop més que ell està a favor de la independència de Catalunya. També espero que ho digui així de clar quan es torni a presentar per tercer cop com a candidat a la Presidència de la Generalitat, ja que els ciutadans tenen dret a saber quin és el seu projecte. El que sí m’ha sorprès és que no li sembli bé que s’obligui a les administracions a complir la llei. ¿Serà que la deriva radical de CiU encapçalada per Artur Mas acabarà per convertir-la en una força antisistema?

Sobre la política espanyola us convido a llegir les cròniques de Gonzalo López Alba “El gobierno se prepara para un otoño de alta tensión” i “Meteorología política“. Tampoc no us hauríeu de perdre la reflexió de Manuel Vicent “El balón”.

Jo segueixo absolutament escandalitzat per la perversa estratègia política del PP que pretén defugir tota responsabilitat en les irregularitats i casos de corrupció que es produeixen en la seva òrbita. Us convido a llegir al respecte els articles de Marisol Hernández “Las diez lecciones del caso”, Benjamín Forcano “Autoria de la trama de corrupció”, Ramón Cotarelo “Un ejemplo de mal gobierno”, Jesús Maraña “¿Quién pinchó el móvil a Esperanza Aguirre?” i Sebastián Lavezzolo “Oposición irresponsable”. En l’espiral de despropòsits han arribat a proposar que es limités l’accés a les xarxes socials per protegir els nens, vegeu l’article d’Ignacio Escolar “Como niños”. Sembla que d’aquesta darrera ocurrència ja se n’han desdit. Dit tot això faríem bé de no minimitzar l’advertiment de Carlos Taibo en el seu article “Berlusconi como precursor”.

Lògicament la principal preocupació segueix essent la situació econòmica. Faríem bé també de no deixar de banda l’avís de Germà Bel en el seu article “Decadencia” (“quan els defensors dels interessos creats aconsegueixen bloquejar de forma absoluta les reformes que afecten els seus privilegis, la societat entra en fase de decadència”). Angel Laborda descriu l’actual conjuntura en el seu article “Decíamos ayer…”, Vicenç Navarro analitza els “Efectos de la regresividad fiscal”, Elena Salgado i altres alts responsables econòmics europeus signen l’article “‘Bonus’: necesitamos reglas”, Núria Bosch explica el debat sobre la “Subida de impuestos” i Óscar Fanjul aprofundeix en l’anàlisi en “La política económica: lo urgente y lo importante”.

Aquest estiu hem vist com creixen les dificultats que ha de superar el president Barack Obama. Podeu llegir al respecte els articles de Carlos Nadal “Obama ante una dura prueba”, Gabriel Jackson “¿De qué pasta está hecho el presidente?”, Francisco G. Basterra “El otoño de Obama” i Paul Krugman “Una deuda no tan terrible”.

Tampoc no són aliens a les dificultats d’Obama alguns problemes de política internacional. Llegiu al respecte els articles de Fred Halliday “Reflexiones sobre Irán” i Mateo Madridejos “Escalada o replegament a l’Afganistan”.

L’estiu ens ha portat la novetat del canvi polític al Japó. Podeu llegir al respecte la reflexió de Lluís Foix “El vuelco político en Japón” i l’article del futur Primer Ministre Yukio Hatoyama “La llave de la fraternidad”.

Per acabar us recomano cinc articles sobre temes a debat. La intervenció de Martine Aubry a la Universitat d’estiu del PS francès celebrada a La Rochelle, els articles d’Inma Moraleda “Usos del tiempo contra la crisis”, Jordi Pujol “Ideas, valores y actitudes” i Antoni Gutiérrez-Rubí “La política meditada”, i l’entrevista de Maite Gutiérrez a Jaume Padrós, secretari del Col·legi de Metges de Barcelona, “Contra la gripe A hay que actuar igual que contra la gripe convencional”.

ZW 182 Recomanacions d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

http://www.m4life.org/

Del 2 de setembre i fins al divendres 4, se celebra en la ciutat de Barcelona el congrés internacional mLIFE.

mLIFE és un congrés coorganitzat per l’Ajuntament de Barcelona juntament amb l’organització britànica sense afany de lucre Mobile Government Consortium International.

Aquest congrés reuneix anualment els millors experts en el món de les tecnologies mòbils per a analitzar les seves aplicacions, especialment en el camp de la eAdministració, el desenvolupament econòmic i els canvis socials.

Aquests tres temes són precisament els tres grans eixos en els quals es basen les conferències del congrés: “mGovernment”, “mDevelopment” i “mSociety”.

Sens dubte, la conferència representa una oportunitat molt valuosa per a poder reflexionar a nivell local sobre quin és el futur paper que les tecnologies mòbils poden prendre com nou canal de comunicació entre l’administració i el ciutadà, a fi de poder conèixer de primera mà quins són les experiències, idees i problemes a resoldre que altres administracions públiques han tingut en la seva aplicació pràctica.

mLife compta amb la presència de professionals del món empresarial, tècnics i acadèmics de tot el món que compartiran els seus coneixements amb els assistents a l’esdeveniment.

El congrés també serveix de trobada per als departaments d’e-Administració de moltes ciutats europees. Aprofitant aquesta trobada, l’Ajuntament de Barcelona presentarà en el congrés una Declaració de Ciutats Europees que, per primera vegada, parlarà sobre l’administració mòbil, és a dir, la utilització de les noves tecnologies mòbils per a prestar serveis al ciutadà.

Aquesta declaració, que assenyala les principals oportunitats i beneficis així com les barreres d’implantació de l’administració mòbil a nivell local, vol ser una crida als organismes pertinents perquè facilitin els desplegaments de serveis a través de les tecnologies mòbils a la ciutadania. Podeu accedir des d’aquí al programa.