Ni immobilisme ni ruptura, reforma!

Avui l’actualització setmanal del meu Diari a Internet proporciona l’habitual selecció dels articles sobre diverses qüestions que han estat presents en el debat públic d’aquesta darrera setmana. Aprofito per recordar que gairebé cada dia recomano articles d’interès a través del meu Scoop.it i també els hi dono difusió a través del meu compte a Twitter, del meu perfil i pàgina a Facebook, i en el recopilatori Alternatives.

Abans de començar repassant els temes de la setmana vull recomanar-vos que llegiu l’entrevista a Pere Navarro que li va fer Esther Esteban a El Mundo dilluns passat i l’entrevista al primer secretari del PSC a El debate de la 1 de dijous passat.

Aquesta setmana vull destacar l’acte organitzat per la Fundació Rafael Campalans del presentació del document “Per una reforma constitucional federal“. Us recomano especialment que visiteu l‘espai dedicat a aquest acte en la web del PSC amb tota mena d’informacions sobre el tema, que llegiu els articles”Una propuesta de reforma constitucional en clave federal” de Joaquín Tornos, el meu article publicat a ABC “Por una reforma constitucional federal” i el de Joaquim Coll “El PSC i l’esquerra federal”. Molt possiblement us interessarà veure l’entrevista que em va fer Josep Cuní a 8tv en acabar l’acte. I, com sempre, us recordo que al web reformafederal.info hi trobareu tota mena d’informació sobre aquest tema. Aprofito per anunciar que el proper dimecres dia 29 de juny presentarem el document “Por una reforma constitucional federal” a Madrid, a la Sala Ernest Lluch del Congrés dels Diputats.

Amb articles i declaracions rellevants de dirigents del PSC us convido especialment a llegir l’article de Rocío Martínez-Sampere “¿Dèficit? ¿Quin dèficit?” i les declaracions de Jaume Collboni i Pere Navarro sobre el projecte de la “llei Wert”, sobre el qual trobareu més informació en l’apartat dedicat a la política espanyola. També us interessarà conèixer el Manifest del PSC en el Dia mundial contra l’homofòbia i la transfòbia, així com l’editorial d’El País “Contra la homofobia”. I aprofito per recordar que ha entrar ja en vigor a França la llei que legalitza els matrimonis entre les persones del mateix sexe. Enhorabona!

Amb temes relatius a la política catalana i a l’encaix entre Catalunya i la resta d’Espanya us convido a llegir els següents articles:

• Envenenar la lengua de Moncada, Antoni Puigverd
• ¡Es el catalán, estúpidos!, Xavier Antich
• Un proyecto seductor, Francesc-Marc Alvaro
• Un zombie en bicicleta, Lluís Bassets
• Sondeo de Metroscopia sobre la independencia de Cataluña, Fernando Garea
• Una cuerda ya muy tensa, José Juan Toharia
• Sobre el futur, Joan Brunet
• Polaritzacions, paranys i camins per trepitjar, Jordi Homs
• Reforma constitucional, crisis institucional y federalismo, Javier Tajadura Tejada
• Arriesgada inversión, Kepa Aulestia
• Els pressupostos del 2013, el dilema de Mas, Joan Tapia
• Mas da por finiquitada la negociación sobre el objetivo de déficit para este año, Lluís Pellicer
• Objetivar el déficit, editorial d’El País
• ¿Café para todos?, Iñaki Gabilondo
• La rebelión regional, Fernando Ónega
• ¿Pactos?, Antoni Puigverd
• El Consejo de Transición Nacional hará 19 informes por si Cataluña se separa, Miquel Noguer
• Aviso para españoles, Juan-José López Burniol
• Se buscan respuestas a lo incomprensible, Margarita Rivière
• Salud ordena a hospitales públicos enviar pacientes a centros privados, Antía Castedo
• ¿Compartir riesgos?, Joan Subirats
• Sin presupuestos, sin prioridades, Lluís Pellicer
• Euskadi contra Catalunya, Enric Juliana
• Así no podemos seguir, José Antonio Zarzalejos

Sobre Barcelona us convido a llegir l’article de Jordi Martí i Grau “La ‘grandeur’ barcelonina”.

Construir el pacte o preparar la ruptura

Avui l’actualització setmanal del meu Diari a Internet proporciona l’habitual selecció dels articles sobre diverses qüestions que han estat presents en el debat públic d’aquesta darrera setmana. Aprofito per recordar que gairebé cada dia recomano articles d’interès a través del meu Scoop.it i també els hi dono difusió a través del meu compte a Twitter, del meu perfil i pàgina a Facebook, i en el recopilatori Alternatives.

Una de les principals notícies de la setmana han estat la celebració de la cimera sobre el dret a decidir, la decisió del Tribunal Constitucional d’admetre el recurs presentat pel Govern d’Espanya contra la declaració sobiranista del Parlament i de suspendre-la fins que el propi Tribunal prengui una decisió definitiva sobre el recurs, i de la creació pel Parlament de Catalunya d’una Comissió d’Estudi sobre el dret a decidir. Després en parlaré. Però abans vull parlar de solucions als problemes de fons. I per això tinc el goig de convidar-vos a l’acte públic de presentació del document de treball de la Fundació Rafael Campalans “Per una reforma constitucional federal” (aquí el trobareu en versió castellana) que tindrà lloc a Barcelona el proper dijous dia 16 de maig a les 19 hores, a l’Auditori del Pati Manning (carrer Montalegre, 7). En l’acte hi intervindrem Xavier Arbós, Jaume Collboni, Francesc Vallès i jo mateix. Us convido també a visitar el web reformafederal.info on hi trobareu tota mena de materials de debat sobre la qüestió. Aquesta setmana un dels constitucionalistes espanyols amb més prestigi i antic vicepresident del Tribunal Constitucional i antic president del Consell d’Estat, Francisco Rubio Llorente, es referia un cop més a la necessitat de procedir a una reforma de la Constitució espanyola per resoldre els problemes de funcionament de l’Estat de les Autonomies.

Sense deixar les iniciatives impulsades per la Fundació Rafael Campalans, aprofito per assenyalar l’èxit del “Transatlantic Dialogue” organitzat en col·laboració amb el programa “Next Left” de la Fundació Europea d’Estudis Progressistes (de la qual la Fundació Rafael Campalans és membre), el Renner Institut i l’Institute for Global Law and Policy de la Harward Law School. El seminari incloïa també un acte obert en el que va participar el primer secretari del PSC, Pere Navarro, que va compartir tribuna al ex primer ministre italià Massimo d’Alema, l’excanceller austríac Alfred Gusenbauer, el director de l’Institute for Global Law and Policy de Harvard, David Kennedy, i la directora de la Fundació, Esther Niubó.

Sense deixar encara la Fundació, donar compte de la publicació dins l’Espai Alternativa (joves de la Fundació) de l’article “No hi ha alternativa, diuen”, d’Eloi Cortés.

CONSTRUIR EL PACTE O PREPARAR LA RUPTURA

Sobre la cimera convocada pel president de la Generalitat per a debatre sobre el dret a decidir és indispensable que llegiu la declaració de Pere Navarro a la sortida de la reunió. Hi ha qui diu que la posició al respecte del PSC no és clara, però n’hi ha prou amb llegir les paraules de Pere Navarro per aclarir definitivament la qüestió, tot i sabent que la posició del PSC en aquest tema no és monolítica. Pel PSC només hi ha una manera de poder exercir el dret a decidir que no és altra que fer-ho d’una manera legal i acordada, com correspon en un Estat de dret membre de la Unió Europea, i som favorables a que el Parlament estudiï aquesta qüestió a fons, i diem que el nostre model són Escòcia o el Quebec, mai Kosovo. És també conegut que el PSC defensa una reforma constitucional per fer d’Espanya un Estat federal i que, per tant, no estem a favor de la independència, i que ens manifestem contraris a l’estratègia de l’enfrontament entre Catalunya amb la resta d’Espanya a la que ens porta el pacte CiU-ERC. Anirem on calgui per defensar les nostres posicions però no abonarem estratègies de confrontació que no porten enlloc. Pere Navarro va manifestar també de forma molt clara que denunciem la parcialitat del govern que pretén organitzar una consulta i que de forma permanent en prefigura el resultat a través de la creació d’estructures d’Estat, Consells Nacionals de Transició, Hisenda pròpia i mecanismes d’internacionalització del problema. Per a nosaltres el que ara toca és negociar la flexibilització dels objectius de dèficit i dels terminis per assolir-los, pactar un nou sistema de finançament que haurà d’entrar en vigor el 2014, i acordar una estratègia de creixement, de creació de llocs de treball i de defensa dels serveis bàsics de l’Estat del Benestar. Quan CiU es decanta en aquesta direcció, l’encerta, i quan es decanta cap a l’enfrontament ens porta cap a un carreró sense sortida en el que Catalunya té molt a perdre i res a guanyar.

Sobre la decisió del Tribunal Constitucional d’acceptar a tràmit el recurs presentat pel Govern d’Espanya contra la Declaració sobiranista del Parlament, presa segons sembla amb 8 vots favorables i 4 vots contraris, d’entre els quals el de la pròpia ponent, cal dir que és una decisió, com totes, susceptible de crítica, però que cal acatar. Recordem que el Govern d’Espanya va demanar un informe sobre la possible interposició del recurs a la Comissió Permanent del Consell d’Estat que en va ser favorable, però que va comptar també amb dos significatius vots particulars, el d’un pare de la Constitució, Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón, i el del Ministre de Justícia del primer govern socialista, Fernando Ledesma. Cal remarcar que l’únic argument esgrimit en favor de la no interposició de recurs és que la Declaració sobiranista no té ni pot tenir cap efecte jurídic. Així doncs, potser alguns dels entusiasmes que va suscitar la seva aprovació per part del Parlament no estaven en absolut justificats.

Dies abans de l’aprovació de la resolució per part del Parlament ja avançava el meu criteri al respecte, que mantinc fil per randa a dia d’avui: “Sincerament veig molt difícil que es pugui arribar a un acord sobre la resolució parlamentària avalat per més de dos terços dels diputats i les diputades del Parlament per quatre motius: 1) no es pot desvirtuar el dret a decidir per la via de prefigurar-ne el resultat, ¿quin sentit té fer una declaració de sobirania quan aquesta podria ser l’objecte de la consulta?, 2) no es pot desconèixer la legalitat, el que sí és pot és iniciar un procés per canviar-la, 3) en el marc de la Unió Europea és impensable un procés de secessió unilateral, que no parteixi d’un acord, i la declaració unilateral de sobirania no convida a l’acord sinó al conflicte, i 4) l’objectiu final d’uns i altres és ben diferent, mentre uns volen separar-se d’Espanya, d’altres volem seguir vinculats a una Espanya federal. Coincideixo amb Pere Navarro en que la única possibilitat per assolir un acord ben ampli seria cenyir la resolució parlamentària a un compromís per fer possible l’exercici del dret a decidir per part dels catalans i les catalanes a través d’un referèndum o consulta acordat en el marc de la legalitat, sense referències a l’Estat propi, la sobirania o el federalisme, és a dir, centrar-nos en el dret a decidir sense prefigurar-ne el resultat, deixar que sigui la ciutadania la que respongui, i que cada partit pugui defensar la seva proposta en el debat públic. Lamentablement, CiU i ERC ja fa estona que van decidit un altre camí”.

En un Estat de dret no es pot contraposar el principi democràtic a la legalitat. No hi ha democràcia sense legalitat com no pot haver-hi legalitat sense democràcia. Si portem el debat al terreny de la legalitat, sens dubte la decisió última correspon al Tribunal Constitucional. Al meu entendre la qüestió fonamental rau en els objectius que es persegueixen i en l’estratègia emprada per assolir-los. Si el que es volia era atiar el conflicte, els que van impulsar la Declaració ja sabien el que es feien. I l’eventual anul·lació de la Declaració per part del Tribunal Constitucional serà explotada per ells amb l’objecte d’assenyalar un conflicte sense retorn. És lògic que els separatistes vulguin provocar tota mena de conflictes i que mostrin una particular predilecció per aquells que no tenen solució, perquè de les seves derrotes en treuen arguments per seguir cercant el seu objectiu que no és altre que el de la independència. Amb l’inestimable ajut dels que han decidit anomenar LAPAO al català que es parla a la franja d’Aragó. Insisteixo, si el que és vol és fer possible l’exercici del dret a decidir no hi ha altre camí que el del diàleg, l’acord i la legalitat. I no som pocs els que volem poder decidir sobre una estructura federal per a Espanya, capaç de reconèixer i respectar la plurinacionalitat, pluriculturalitat i plurilingüisme, capaç de garantir qüestions tan crucials com les que afecten la llengua, la cultura i l’escola, i capaç d’assegurar un finançament just que compleixi amb els principis de solidaritat i d’ordinalitat. Per això defenso la reforma de la Constitució. Perquè el que és també temerari és creure que l’actual estat de coses es pot mantenir per molt de temps. La disjuntiva, des del meu punt de vista, és molt clara: ni immobilisme ni independència, federalisme. I el camí no pot ser altre que el de la negociació i el pacte. Sé que no és el camí d’ERC. A CiU toca decidir, sabent que amb el PSC no s’hi podrà comptar si la via triada és la de l’enfrontament i la divisió. Simplement perquè creiem que és una via que perjudica greument els interessos de la majoria dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya.

Sobre aquestes qüestions i altres que afecten la política catalana us convido a llegir els següents articles:

• “El fet de no tenir Estat ha fet excel·lir Catalunya”, entrevista a Raimon Obiols, Àlex Milian, El Temps
• Socialistas en una cumbre soberanista, Lluís Bassets
• Vuelva, señor Lassalle, Jordi Amat
• “Si Convergència sigue la vía que le impone ERC iremos al fracaso total”, entrevista a Agustí Colomines, Miquel Noguer, El País
• Bienvenido 1714, Valentí Puig
• L’espectacle 2014, Jordi Llovet
• Carta de Pere Navarro sobre la Convenció Oberta Progressista
• El compromís de Pere Navarro, Joan Tapia
• Decidir què volem decidir, Albert Sáez
• Un bodrio de ley para no llamar a las cosas por su nombre, Jorge Romance
• Espejismos frágiles, Jordi Gracia
• La cuerda se rompe, editorial d’El País
• El cercle viciós, editorial de Nou Cicle
• Declaración suspendida, editorial d’El País
• Prorrogar el pressupost és la pitjor opció, Pep Martí Jufresa (aquest article marca el rellançament del blog Economia i Progrés)
• Guerra i el “nacionalisme” del PSC, Joan Ferran
• Per als que diuen que volen refer ponts, Jordi Pujol
• Una cosa no treu l’altra, Joaquim Coll
• Creacionismo lingüístico, El Acento d’El País
• Nacionalistas y derecho, Francesc de Carreras
• Una declaración de soberanía inimpugnable, Eduardo Vírgala Foruria
• ¿Habrá políticas sociales en Ítaca?, Francesc Valls
• ¿Por qué no dimitió Artur Mas?, Manel Manchón

Sobre Barcelona us convido a llegir l’article “Trias regala a Mas els diners dels barcelonins” de Jordi Martí i Grau.

És hora de proposar, és hora de pactar

Avui l’actualització setmanal del meu Diari a Internet proporciona l’habitual selecció dels articles sobre diverses qüestions que han estat presents en el debat públic d’aquesta darrera setmana. Aprofito per recordar que gairebé cada dia recomano articles d’interès a través del meu Scoop.it i també els hi dono difusió a través del meu compte a Twitter, del meu perfil i pàgina a Facebook, i en el recopilatori Alternatives.

Començo per fer-me ressò de l’homenatge a Lluís Maria de Puig celebrat ahir a Girona. El seu compromís socialista, catalanista i europeista és un exemple per a tots nosaltres. Com va dir ahir Pere Navarro: “El millor homenatge a Lluís Maria de Puig és comprometre’ns a liderar l’alternativa a l’Europa de l’austeritat”. Us convido a llegir les cròniques de l’acte de Laura Fanals “El PSC reclama una “Europa alternativa” a Girona” al Diari de Girona i de Jordi Camps i Linnell “Els socialistes enalteixen l’europeisme de De Puig” a El Punt Avui.

Aquest cap de setmana s’ha conegut el document de treball “Per una reforma constitucional federal” elaborat en el marc d’un seminari reduït de la Fundació Rafael Campalans. Està previst presentar-lo públicament el proper 16 de maig a Barcelona i el 29 de maig a Madrid. El 16, doncs, començarà l’explicació i discussió oberta del document amb tots aquells i aquelles que hi vulguin participar.

La nostra voluntat és la de contribuir a impulsar un debat obert sobre una qüestió cabdal. En aquest sentit el document és una contribució que s’afegeix a importants documents de contingut similar fets públics per la Fundación Ciudadanía y Valores, la Fundación Alfonso Perales –vinculada al PSOE d’Andalusia–, els socialistes valencians, aragonesos i de les Illes. És, doncs, el sisè document del que tenim notícia sobre un tema transcendental. És també conegut que el PSOE ha obert un procés de reflexió al respecte a través d’un document coordinat per Ramón Jáuregui.

No cal dir que després de tant de temps escoltant la cançó segons la qual no hi ha federalistes a la resta d’Espanya ja era hora que apareguessin veus autoritzades i documents de reflexió seriosa que ho desmentissin de forma rotunda. I en aquest moment seria injust no recordar l’aparició de manifestos federalistes com a resposta a les proclames que decretaven que la única manera de servir els interessos de Catalunya era la de separar-se de la resta de pobles d’Espanya i esdevenir un Estat independent,  vull recordar-ne tres: “Crida per una Catalunya federalista i d’esquerres”, “Manifiesto por el federalismo” i “A favor de Cataluña en España”.

Som molts els que creiem que en un món d’interdependències creixents i sobiranies compartides, el federalisme és la millor forma d’organitzar la convivència en llibertat de pobles diferents que es respecten tal com són i volen construir un futur comú. Això és especialment cert en un Estat plurinacional com Espanya.

El PSC ha estat des de sempre un partit federalista, ho eren també els partits que van confluir en la unitat socialista de 1978 i els seus antecessors. Ens reconeixem també hereus del republicanisme federal de Francesc Pi i Margall i Valentí Almirall. Federalista era Rafael Campalans, com ho van ser Joan Reventós, Ernest Lluch o Jordi Solé Tura. Vàrem defensar la ideal federal en la transició i en el pacte constitucional i sempre hem entès que la lògica evolutiva de l’Estat de les Autonomies havia de culminar tard o d’hora en un Estat federal.

Tenim ara motius especials per empènyer amb força en aquesta direcció: l’acumulació de problemes després de 35 anys de desenvolupament autonòmic, la sensació creixent d’un tracte econòmic injust envers Catalunya, l’escàs reconeixement i respecte a la realitat plurinacional, pluricultural i pluringüística de l’Estat, i els problemes específics derivats del llarg i tortuós procés estatutari català que van culminar en la Sentència del Tribunal Constitucional que va alterar la llei referendada per la ciutadania.

No volem resignar-nos a una dinàmica de ruptura i som conscients que només un nou tracte, un nou acord, un nou pacte pot proporcionar la solució que pot satisfer una àmplia majoria dels catalans i els espanyols. Per a nosaltres aquest nou pacte passa per una reforma federal de la Constitució espanyola. I volem aportar algunes idees i la nostra total disposició per fer-lo possible. Un pacte per seguir units, no per trencar: un pacte federal.

En la darrera campanya electoral Pere Navarro formulava amb claredat i rotunditat l’objectiu: una reforma constitucional per fer d’Espanya un Estat federal, resolent quatre aspectes crucials, les quatre ‘erres’: Regles per resoldre de forma eficaç i eficient el repartiment competencial, mecanismes solidaris i justos d’assignació dels Recursos, Reconeixement del caràcter plurinacional, pluricultural i plurilingüístic d’Espanya, i Representació de les Comunitats Autònomes en un Senat o Consell federal.

Hem abordat aquestes i altres qüestions de forma integral, amb una proposta de reforma global, una proposta oberta per esmenar i enriquir a través del debat. No és a partir de propostes tancades i irrenunciables d’un partit que podrem avançar. Per això considerem adequat que la reflexió hagi sorgit de la Fundació Rafael Campalans. Som conscients que una reforma constitucional no és un procés ni senzill ni ràpid, requereix de tenacitat i capacitat de diàleg i convenciment. Les nostres profundes conviccions federalistes i propostes com les que avancem en aquest document de treball són les que ens faran sortir de l’atzucac en el que avui es troben les relacions entre Catalunya i la resta d’Espanya, un atzucac que la deriva independentista de CiU, presonera del seu acord amb ERC, és incapaç de superar.

A l’espera de la presentació pública del document de treball “Per una reforma constitucional federal” us proposo que el llegiu amb atenció i que visiteu la pàgina web reformafederal.info que estic construint per anar recollint elements útils pel debat.

Us convido a llegir les informacions aparegudes aquest cap de setmana, començant per les declaracions de Pere Navarro: “Estem encetant un gran debat constitucional” i les cròniques “El PSC proposa blindar el finançament autonòmic a la Constitució” d’El Periódico de Catalunya, “El PSC propone que la Constitución fije la financiación autonómica” de La Vanguardia, “El PSC proposa regular el finançament autonòmic a la Constitució” del diari Ara a partir d’informacions de l’agència EFE, “El PSC propone que Cataluña y España se reconozcan mutuamente como “nación”” de Miquel Noguer a El País i “El PSC promueve un debate constituyente para España” de Pablo Fernández Magrazo al Diario Progresista. Totes aquestes cròniques van acompanyades d’un enllaç al document de treball de la Fundació Rafael Campalans.

Sobre la política catalana us convido a llegir els següents articles:

• Això trontolla, Xavier Sardà
• Mas nos lleva al desastre, Joan Ferran
• La CCMA ultima el despido de 500 empleados de TV3 y Catalunya Ràdio, Maiol Roger
• Ja està tot decidit?, Miquel Iceta
• Fa falta parlar clar, Joaquim Coll
• Mas juega al solitario, José Antonio Zarzalejos

Sobre el debat al voltant de les relacions entre Catalunya i la resta d’Espanya us convido a llegir els següents articles: “Referéndum y derecho a decidir” de Joan Ridao Martín, “La Cámara inservible” d’Óscar Sánchez Muñoz i “Cataluña: utopía insurreccional o federalismo” de Joaquim Coll.

Sobre Barcelona us convido a llegir els articles “Barcelona: entre el PP i 1714″ de Jordi Martí i Grau i “Sota la lupa de The New Yorker” de Jordi Graupera.

Atur desbocat i paràlisi dels governs

Avui l’actualització setmanal del meu Diari a Internet proporciona l’habitual selecció dels articles sobre diverses qüestions que han estat presents en el debat públic d’aquesta darrera setmana. Aprofito per recordar que gairebé cada dia recomano articles d’interès a través del meu Scoop.it i també els hi dono difusió a través del meu compte a Twitter, del meu perfil i pàgina a Facebook, i en el recopilatori Alternatives.

Abans d’entrar en les recomanacions d’articles volia fer un breu apunt sobre la política catalana que té absolutament desconcertats els seus analistes més conspicus, i probablement té indignats a molts ciutadans. El govern segueix entestat en negar la realitat que no és altra que una crisi econòmica molt profunda i un atur desbocat. Aquesta evidència hauria de portar al govern de canviar de prioritats: centrar-se en cercar un acord amb el govern d’Espanya sobre la flexibilització dels objectius i terminis de la reducció del dèficit, un nou acord de finançament i una estratègia compartida de rellançament econòmic i de suport a les persones, famílies i empreses que més ho necessiten. Qualsevol altra opció és senzillament suïcida i perjudica greument la ciutadania. Però el govern català segueix amb les seves commemoracions i continua perdut en l’espès laberint sobiranista. Ahir començaven les commemoracions del tricentenari del 1714 confirmant que tot plegat se’ns farà llarg, feixuc i costós; mentre segueixen les elucubracions sobre la consulta, sobre si serà o no legal, sobre si serà o no acordada, sobre quan se celebrarà, quina serà la pregunta, etc. etc. etc. Perduts en l’espessa boira de paraules que lluny d’aclarir la situació, emboliquen la troca: transició nacional, cap a on? No es coneix ni el destí, ni el camí, ni els costos, ni eventuals avantatges. El propi dret a decidir, que sembla més aviat un subterfugi per no haver de parlar de referèndum sobre la independència, és presentat com a ungüent màgic que tot ho cura. Això sí, ja s’ha creat el Consell per a la Transició Nacional que ha d’assessorar sobre la creació d’estructures d’Estat sobre les que la ciutadania encara no ha tingut l’oportunitat de pronunciar-se. Com a confirmació del monumental desori sembla que ara es crearà una Comissió parlamentària per recuperar la brúixola i la carta de navegar, ara que sabem que el timó que exhibia ufanós el president Mas no funciona. Mentrestant, Catalunya segueix sense nord i sense pressupostos. El president Mas ha hagut de desplaçar-se novament a Brusel·les per esbrinar finalment que allà un procés de trencament d’un Estat membre de la Unió Europea i de l’eurozona preocupa. Ha fet un viatge d’estudis, vaja. Si no hi hagués 900.000 aturats a Catalunya i 6.200.000 a Espanya potser tot plegat seria un pur divertiment, però en la meva opinió és un escàndol, la prova evident que tenim un govern desorientat i que ha emprés en una fugida endavant per eludir les seves responsabilitats en una situació endimoniada. I Xavier Martorell, director general de Serveis Penitenciaris encara no ha estat cessat ni ha donat cap explicació sobre les notícies que el relacionen amb una gran varietat d’informes sobre persones encarregats a l’empresa Método 3, el darrer dels quals afectaria el president Montilla i la seva família. I l’actual govern sense badar boca. És absolutament vergonyós!

Sobre les prioritats del PSC us recomano que llegiu els següents articles: “¡Són els drets!” de Pere Navarro, l’entrevista a Antonio Balmón que li fan David Miró i Sara González avui mateix al diari ARA i la notícia “Perquè volem viure amb dignitat“, el PSC dóna suport a la recollida de signatures per a la Iniciativa Legislativa Popular per regular una Renda Garantida Ciutadana. També us interessarà molt l’article “La socialdemocracia renovada” de Francesc Trillas.

Sobre la política catalana us recomano que llegiu els següents articles:

• CDC necesita una tassa de til·la, Joan Tapia
• Comunicat sobre l’espionatge al president Montilla
• Pilar Rahola: “Martorell havia d’haver dimitit o ser destituït”, eldebat.cat
• Mesures per gravar pisos buits, Jordi Terrades
• Cataluña tiene 267.000 hogares en los que no trabaja nadie, el 13% del total, Clara Blanchar
• Mas no governa, levita, Joaquim Coll
• La ‘marcha atrás’ de Mas para acabar la legislatura, Manel Manchón
• La Generalitat rechaza el nuevo límite de déficit del 1,2% del PIB, Miquel Noguer
• Otros 2.000 millones de recorte, Ivanna Vallespín i Antía Castedo
• Inmigrantes en la crisis, Francesc Valls
• Josep Maria Alvarez, reelegit secretari general de la UGT de Catalunya, web UGT
• Masiva manifestación en Barcelona contra los recortes de Mas, Público.es
• Miles de personas se manifiestan en Barcelona contra los recortes en los servicios públicos, Clara Blanchar
• 80.000 persones s’han manifestat contra les retallades a Barcelona, Sonia Gutiérrez
• Médicos y profesores protestan contra los recortes en el centro de Barcelona, EFE/La Vanguardia

Sobre el debat al voltant de les relacions entre Catalunya i la resta d’Espanya us convido a llegir els següents articles:

• No és hora de fugir, Catalunya, Wifredo Espina
• ¿De qué federalismo hablamos?, Luis Fernando García Egea
• El federalisme alemany, Wolfgang Kreissl-Dörfler
• El PSOE quiere un Senado elegido por las Comunidades y con poder de veto, Vera Gutiérrez Calvo
• Por un Senado federal, Francesc de Carreras
• Las lenguas no se pelean, Lluís Foix
• Debate sobre la independencia en Madrid, Santiago Petschen
• Alerta amb les declaracions unilaterals d’independència, Albert Branchadell
• A Europa le preocupa Catalunya, José Antonio Zarzalejos

Sobre Barcelona us convido a llegir l’article de Jordi Martí Grau “Les ferides de Barcelona”.

Un govern sense nord

Avui l’actualització setmanal del meu Diari a Internet proporciona l’habitual selecció dels articles sobre diverses qüestions que han estat presents en el debat públic d’aquesta darrera setmana. Aprofito per recordar que gairebé cada dia recomano articles d’interès a través del meu Scoop.it i també els hi dono difusió a través del meu compte a Twitter, del meu perfil i pàgina a Facebook, i en el recopilatori Alternatives.

Aquesta setmana començo per recomanar-vos que llegiu el text de la conferència de Pere Navarro al Fòrum Europa celebrat dimarts a Madrid. també el podeu veure en vídeo.

Contrasta la claredat d’idees exposades pel Primer Secretari del PSC a Madrid: l’absoluta prioritat del combat contra la crisi econòmica i els seus efectes, la necessitat de diàleg i col·laboració entre governs i l’insistència en celebrar una consulta legal i acordada, amb la monumental desorientació exhibida en els darrers temps pel president Mas i el seu govern. Des d’aquest punt de vista aquesta darrera setmana ha estat espectacular com és fàcil de comprovar llegint alguns dels articles que us recomanaré després. Vista amb perspectiva no s’explica l’obsessió del president Mas d’emportar-se un timó al seu despatx. Si no sabia on anava perquè necessitava un timó? I si ho sabia perquè no ho sembla gens? O és que no sap tampoc portar el timó? Com a record us ofereixo una foto de fa poc més de dos anys.

Mai no hem sabut ben bé com CiU pensava fer la consulta a la que s’ha compromès amb ERC. Tampoc no enteníem gaire l’entestament a mantenir unes males relacions amb el govern del PP que, al cap i a la fi, és qui ha d’ajudar a flexibilitzar els objectius de dèficit i a assegurar la tresoreria de la Generalitat. Avui ja no sabem si el govern de CiU ha canviat de full de ruta, si està enganyant ERC o el PP, si s’enganyen ells mateixos, ens enganyen als demés o tothom alhora. En el millor dels casos el president Mas està practicant una navegació a vista pensant que qui dies passa, anys empeny, però mentrestant els problemes i patiments s’acumulen. Recordo com CiU acusava els anteriors governs d’esquerres de desordre i mala gestió. Ho feia de forma acarnissada i permanent. Segons CiU els governs d’esquerres eren mals governs, però les farmàcies cobraven i ens estalviàvem tots plegats ridículs com els de la privatització d’ATLL o la de centres sanitaris com el de L’Escala, i els pressupostos s’aprovaven quan tocava.

Aquesta setmana han estat molts els opinadors que han reclamat al president Mas que posi ordre a casa seva. Veurem si és capaç. Però mentrestant es perden oportunitats i augmenta la desesperació ciutadana, i el govern sembla refugiar-se darrera de paraules que ningú sap ben bé que signifiquen a aquestes alçades (transició nacional o dret a decidir), es crea un Consell per a la Transició Nacional per a prefigurar unes futures estructures d’Estat sobre les que els ciutadans i ciutadanes de Catalunya encara no han pogut pronunciar-se, es crea una fantasmagòrica hisenda pròpia que només vol dir que la Generalitat ingressa impostos que no li corresponen per transferir-los de forma immediata a l’Estat, i l’únic consol segueix essent assenyalar un únic culpable de tot (Espanya) i una única solució màgica a tots els problemes (l’Estat propi). Els catalans tenim dret a un govern que sàpiga on va i que es preocupi abans de res de resoldre els problemes de la gent i no a crear-ne més. Tampoc no és demanar gaire.

Sobre temes relacionats amb la política catalana i amb la consulta sobre el futur de les relacions entre Catalunya i la resta d’Espanya us convido a llegir els següents articles:

• La lechera y la política de la oscuridad, Lluís Bassets
• Artur Mas i la temptació de canviar de rumb, Oriol Bartomeus
• Claredat, Miquel Iceta
• ¿De qué federalismo hablamos?, Luis Fernando García Egea
• Artur Mas agrava las contradicciones, José Antonio Sorolla
• El consejero catalán de Justicia descarta una consulta sin acuerdo, EFE/Maiol Roger
• Gordó condiciona la consulta a un acord previ amb l’Estat, F. Masreal, X. Barrena i R. Julve
• “Artur Mas fa més cas als consellers que defensen la via de Kosovo que no als que defensen una via a l’estil d’Escòcia”, Pere Navarro
• El ‘espía’ de ERC en el Govern de Mas deja el cargo, Manel Manchón
• Un balanç d’etapa, editorial de Nou Cicle
• Un editorial de ‘The Times’ opina que Catalunya patiria “almenys tant com Espanya” amb la independència, eldebat.cat
• ‘The Times’ afirma que la independència faria “més pobre” Catalunya i perjudicaria a l’euro, ACN / La Vanguardia
• Tensión en el Govern por diferencias en la estrategia para hacer la consulta, Josep Gisbert i Iñaki Ellakuría
• Mas ha de posar ordre, Enric Hernández
• Consulta consultiva, Rosa Paz
• Gordó-Homs-Duran… doctores tiene la consulta, Joan Ferran
• Mayoría en el Govern a favor de una consulta pactada con Madrid, Jordi Barbeta
• Hillary Clinton mana a la Generalitat, Joan Tapia
• Referèndum català: drets i deures, Joaquín Tornos
• Un gobierno desnortado, Miquel Iceta
• Impotencias, Antoni Puigverd
• Antes muerta que de todos (1), Juan-José López Burniol
• La consulta, un trauma, José Antonio Zarzalejos

Sembla que comencen a obrir-se perspectives fermes a la proposta del PSC d’impulsar una reforma constitucional en un sentit federal. Trobareu en la pàgina web federal.cat tota la informació al respecte. Avui faig un recordatori sobre les propostes que es van formulant al respecte a les que recentment s’hi han afegit les dels socialistes aragonesos i balears:

• “Cap a l’Espanya federal. Volem decidir”, capítol 1 del programa electoral del PSC, octubre 2012
• Cinco propuestas para la reforma constitucional en clave federal, Fundación Ciudadanía y Valores, novembre 2012
• Un federalismo integrador para la España del siglo XXI, Partit Socialista del País Valencià-PSOE, enero 2013
• Por una reforma federal del Estado autonómico, PSOE de Andalucía, enero 2013
• Propuesta de reforma constitucional, Partido Socialista de Aragón – PSOE, abril 2013
• Proposta sobre l’articulació federal d’Espanya, Partit Socialista de les Illes Balears – PSOE, abril 2013

Aquesta setmana Jaume Collboni i Esther Niubó s’han desplaçat a Edimburgh per participar representant el PSC en la conferència del Partit Laborista escocès. Allà han acordat la creació d’un comitè d’enllaç per fer un seguiment de la campanya del referèndum escocès de 2014.

També aquesta setmana ha estat notícia la proposta del PSC per pal·liar el problema dels desnonaments: “El PSC pide un cambio legal para expropiar las viviendas a los bancos” de Pere Ríos, text de la proposició de llei per modificar la llei d’habitatge presentada pel PSC i declaracions de Pere Navarro “No volem cap habitatge buit ni cap família sense llar” en la cloenda de la Jornada “La lluita dels socialistes europeus pels drets dels deutors hipotecaris”, organitzada per l’Aliança Progressista dels Socialistes i Demòcrates al Parlament Europeu, la sectorial de Justícia i Dret del PSC i la Fundació Rafael Campalans.

En relació a la política catalana també us poden interessar els següents articles: “Anul·lada la privatització d’una àrea bàsica sanitària” d’Alfons Quintà, “Los nuevos retos de Iniciativa per Catalunya” de Lluís Orriols, “¿Es la escuela un instrumento de formación de identidades nacionales?”, informe de la Fundación Alternativas, “Marsella” de Jordi Martí i Grau i “El que menys importa són les banderes” de Joaquim Coll.

Claredat

Avui l’actualització setmanal del meu Diari a Internet proporciona l’habitual selecció dels articles sobre diverses qüestions que han estat presents en el debat públic d’aquesta darrera setmana. Aprofito per recordar que gairebé cada dia recomano articles d’interès a través del meu Scoop.it i també els hi dono difusió a través del meu compte a Twitter, del meu perfil i pàgina a Facebook, i en el recopilatori Alternatives.

Començo per afegir-me a la commemoració de l’aniversari de la proclamació de la segona República i ho faig convidant-vos a llegir el manifest reivindicatiu publicat per la Joventut Socialista de Catalunya i els articles de Manuel Cruz “El fin de la Monarquía prepolítica” i Manuel Vicent “14 de abril”. Per il·lustrar-ho no he trobat millor forma que l’acudit de Ferreres publicat avui per El Periódico de Catalunya.

Començo per recomanar tres articles que considero especialment rellevants: l’entrevista a Andreu Missé que li fa Toni García Ramón a la revista Jot Down (recordeu que Andreu Missé és director de la revista “Alternativas económicas” que acaba de publicar el seu segon número), “El mínim que es pot dir sobre ‘El mínim que es pot dir’ de Raimon Obiols” de Jordi Font i “Els arbres i el bosc” de Joan Majó.

I segueixo amb dues intervencions parlamentàries meves, la primera és el vídeo “Constatem el fracàs de les polítiques d’austeritat” editat per Jordi Santandreu que resumeix molt bé la meva intervenció amb motiu de la compareixença del director de la Representació de la Comissió Europea a Barcelona, Ferran Tarradellas, en la Comissió d’acció exterior, Unió Europea i cooperació, i la segona és la meva intervenció en el debat en el Ple del Parlament sobre la proposta de crear una Comissió d’Investigació sobre la presumpta trama d’espionatge polític.

Vull destacar la presència a Barcelona de Stéphane Dion, diputat canadenc, federalista militant, antic líder del Partit Liberal canadenc i exministre que es va distingir per impulsar l’anomenada “Llei de la claredat”. Al respecte us convido a llegir l’entrevista que li va fer Xavier Mas de Xaxàs a La Vanguardia, l’entrevista que li va fer Carlos Laorden a El País, la intervenció que ens va fer en una sessió organitzada per la Fundació Rafael Campalans, i l’article de Juan-José López Burniol “Claridad canadiense”. En relació amb aquest debat us interessaran també els articles “Guanyarà qui comuniqui millor” d’Antoni Gutiérrez-Rubí i “La cátedra, el púlpito y los anatemas” de Xavier Arbós, que va presentar Stéphane Dion en la sessió abans esmentada.

CLAREDAT

He parlat sovint de la necessitat de retornar al principi de realitat, massa sovint absent de la política catalana, atrapada en una visió al mateix temps essencialista i immediatista de les coses, que conrea de forma obsessiva debats que massa sovint no coincideixen amb els problemes que més angoixen els ciutadans, i que troba en qüestions metafísiques el refugi davant la realitat d’una crisi profunda (no només econòmica) que ens aclapara a tots.

La política catalana tampoc no va sobrada de claredat. Sense anar més lluny, el govern de la generalitat acaba de crear un “Consell Assessor per a la Transició Nacional”, sense definir en què consisteix la “transició nacional”, es parla d’Estat propi, de creació d’estructures d’Estat, però s’evita en tot moment de parlar d’independència. ¿No és el mateix? I, si ho és, ¿per què s’intenta defugir la qüestió? El mateix ens passa amb el “dret a decidir”: ¿és o no és un referèndum sobre la independència? Si Catalunya fos realment “un subjecte polític i jurídic sobirà”, tal com manifestava la declaració aprovada pel Parlament de Catalunya, avui no estaríem discutint de tot això, sinó que estaríem felicitant el nou ambaixador o ambaixadora catalana a Nacions Unides.

Si el “dret a decidir” és un referèndum sobre la independència seria millor que l’anomenéssim així; si no ho és, convindria no limitar d’entrada les opcions sobre les que la ciutadania de Catalunya serà cridada a pronunciar-se. Perquè de futurs per a Catalunya n’hi ha molts, i tots estan per escriure. Per exemple, per mi, en un món marcat per interdependències creixents i sobiranies compartides, la millor solució és una reforma constitucional per fer d’Espanya un Estat federal plurinacional. Per tant, no considero assenyat que els que s’omplen la boca de dret a decidir estiguin ja prefigurant les coses com si només hi hagués una resposta a la pregunta que fins ara han estat incapaços de formular oficialment. Sembla que ens vulguin entretenir en debats metafísics, consells assessors, pactes nacionals, declaracions parlamentàries que ells mateixos diuen que no tenen cap valor jurídic, com a forma de defugir permanentment les seves responsabilitats i de marejar la perdiu.

Avui mateix, però, hem tingut una espurna de claredat: el president Mas ha dit que el seu camí no és el d’aprovar una declaració unilateral d’independència. Sembla com si la visita de Stéphane Dion hagués servit per dissipar alguna boira mental: en un Estat de dret membre de la Unió Europea i de les Nacions Unides, com ho és Espanya, no hi ha possibilitat d’alterar de forma unilateral les fronteres estatals. Però realment cal anar més a fons, tampoc no es pot enganyar la gent dient que n’hi haurà prou amb organitzar una consulta encara que no estigui emparada en la legalitat. En primer lloc, cal recordar que, ara per ara, no hi ha altra forma de fer una consulta sobre un canvi radical de les relacions entre Catalunya i la resta d’Espanya emparada en la legalitat que no parteixi d’un acord entre les institucions catalanes i espanyoles. I si no està emparada en la legalitat servirà de ben poc. I, en segon lloc, que si el resultat d’una consulta d’aquestes característiques fos la voluntat majoritària de separar-se, caldria després procedir a una negociació sobre els termes per acordar la separació. És a dir, en un procés com el que es dibuixa, no hi ha ni unilateralitat ni automatisme. No hi ha dreceres; estem davant d’un procés democràtic que exigirà intel·ligència, capacitat negociadora i voluntat d’acord per ambdues parts. No podem pensar que “com tenim raó ens la donaran”, no pot ser aquesta l’única guia de conducta. I tampoc no servim prou bé als interessos de la ciutadania si no expliquem d’entrada les dificultats i la complexitat del procés que es pretén endegar, així com tots els elements, favorables i desfavorables, avantatges i inconvenients, costos i beneficis de les diverses opcions possibles. La democràcia no només no està renyida sinó que exigeix claredat i respectar el principi de realitat. El demés és enganyar el personal.

I, finalment, deixeu-me dir que no sóc ingenu. És evident que l’explotació mediàtica d’alguns escàndols en els darrers mesos (fins i tot en plena campanya electoral) no és aliena al procés que es va obrir amb la convocatòria anticipada d’eleccions a Catalunya. Però, dit això, si algú hagués abusat de les seves responsabilitats polítiques i institucionals i n’hagués tret benefici personal o partidista, si algú hagués evadit capitals o hagués defugit les seves obligacions tributàries, si algú hagués cobrat comissions a canvi de concessions administratives o contractes d’obra pública, Catalunya mai no hauria de servir-li d’escut perquè els primers als que hauria defraudat serien, precisament, els ciutadans i ciutadanes d’aquest país.

_______

Sobre temes relacionats amb la política catalana us convido a llegir els següents articles:

• Cuatro reflexiones sobre el saldo fiscal catalán (I), Antoni Zabalza
• Cuatro reflexiones sobre el saldo fiscal catalán (y II), Antoni Zabalza
• La discussió prèvia dels Pressupostos catalans, Rocío Martínez-Sampere
• A Mas no le salen las cuentas, Pere Ríos
• Las castigadas finanzas catalanas dependen de Madrid, Dani Cordero
• De cien en cien días, Valentí Puig
• Cien días mal encaminado, Enric Company
• El Parlament farà un debat monogràfic sobre la situació dels joves enmig de la crisi econòmica, ACN/Ara
• Líders, ni herois ni màrtirs, Marina Geli
• Una ilusión verosímil, Jordi Gracia
• El Parlament aprova una moció del grup socialista instant a un gran acord català per a l’ocupació i per evitar el tancament d’empreses, web del PSC
• Por lo posible y deseable, Angels Guiteras
• El conflicto lingüístico en Cataluña entra en un callejón sin salida, Ivanna Vallespín i Ania Elorza
• La solución debe ser política, Albert Branchadell
• Encastillados, Antoni Puigverd
• Diàleg i experiència, Isaías Táboas, Màrius Rubiralta, Raimon Martínez Fraile i Manel Villalante
• Mas encarga el diseño de un Estado catalán, Miquel Noguer
• Huida hacia adelante, editorial d’El País
• El abuso de ERC, José Antonio Zarzalejos
• A 20 metros del mar, a 300 del diputado, Francesc Valls
• Mas denuncia una campaña del Estado contra Jordi Pujol, Àngels Piñol

Els catastròfics errors d’Artur Mas

Donat que s’acumulen dues setmanes en l’actualització del meu Diari a Internet i pel prurit de no deixar-me massa coses importants pel camí, us ofereixo una selecció molt àmplia d’articles. Aprofito per recordar que gairebé cada dia recomano articles d’interès a través del meu Scoop.it i també els hi dono difusió a través del meu compte a Twitter, del meu perfil i pàgina a Facebook, i en el recopilatori Alternatives.

Però vull abans de començar, cridar l’atenció sobre el tema que en la meva opinió és el més rellevant d’aquests dies: Artur Mas anuncia el col·lapse de les finances públiques de la Generalitat sense fer cap mena d’autocrítica i sense proposar cap rectificació de l’equivocat rumb decidit fa mesos. Si la situació és tan crítica, és obvi que el president Mas no està a l’alçada. En primer lloc hauria de reconèixer com a mínim tres errors com a cases de pagès: 1) tancar de forma prematura la negociació sobre el pacte fiscal (al respecte podeu llegir el contundent article de Miquel Roca “Ara sí?“, 2) anticipar unes eleccions cercant una majoria extraordinària que no sols no va obtenir sinó que va veure reduïda la representació parlamentària de CiU en 12 escons i 3) pensar que la solució era assegurar-se una majoria sobiranista amb el suport extern d’ERC supeditat a la celebració d’una consulta a data fixa. No dic que Artur Mas hagués de renunciar als seus compromisos electorals, però sí afirmo que la prioritat absoluta és el combat contra la crisi i que això requereix una negociació seriosa amb el govern d’Espanya per flexibilitzar els límits de dèficit i assolir un pacte fiscal federal. Posar per davant de tot la consulta i no acceptar que sigui legal i acordada són errors catastròfics. I no atendre els plantejaments fets per Pere Navarro des de l’inici de la legislatura n’és un altre. Per això el balanç dels 100 primers dies de govern de CiU és tan negatiu. ¿Tindrà el president Mas el coratge d’assumir els errors i rectificar? ¿Sabrà posar el comptador a zero o seguirem el compte enrere cap al desastre? ¿Si la situació és tan greu com diu deixarà de cercar suports a través dels mitjans de comunicació i es posarà a treballar per aconseguir-los? De savis és rectificar. Sobre tot això podeu llegir l’article “Perseverar en el error” que vaig publicar a ABC el dia 21 de març, l’article “Temps de rectificar” que em va publicar El Periódico de Catalunya el 27 de març i el que em va publicar l’Intocable Digital el passat divendres “De pressa i bé, no pot ser“.

Com a resum de les propostes de Pere Navarro us recomano que llegiu l’article de Pablo Fernández Magrazo a Diario Progresista “Es poco democrático actuar antes de preguntar“, la declaració “Si el president Artur Mas no canvia el rumb, amb el PSC no hi podrà comptar” (al final del text hi trobareu un enllaç al dossier “100 dies de desgovern”) i la notícia del web del PSC “El primer secretari del PSC anuncia la seva voluntat de sotmetre qualsevol coalició electoral o pacte de govern a un referèndum entre el conjunt de la militància del partit” (al final del text hi trobareu un enllaç a la intervenció Pere Navarro al Consell Nacional del PSC celebrat ahir). Sobre la reunió del Consell Nacional del PSC us recomano que llegiu la crònica de Pere Ríos a El País “Los militantes del PSC decidirán si el partido pacta con Mas”.

En la reunió de dissabte passat del Consell Nacional del PSC vaig fer una breu intervenció de la que us ofereixo les notes que vaig utilitzar per preparar-la:

1. Comparteixo l’audàcia i la fermesa del primer secretari i el contingut del seu informe. M’atreveixo a demanar més capacitat d’iniciativa i de proposta polítiques, més tenacitat, més cohesió interna, més feina per part de tots i cadascun de nosaltres i més feina col·lectiva.

2. No estem davant d’un nou cicle, sinó davant d’un canvi d’era. Avui mateix Lluís Foix diu que estem tornant al segle XIX… Hem de reconèixer que encara no tenim un projecte alternatiu d’esquerres complet, ben travat, sòlid i solvent. És el que li passa a tota l’esquerra europea. Però això no ha de servir d’excusa. Cal treballar molt més en aquest terreny. Tenim clars els valors, coneixem bé els problemes, però no tenim encara solucions per tot. Convé enfortir el paper de la Fundació i aprofitar el procés de la Convenció Oberta per debatre a fons, per ampliar el partit i connectar-lo millor amb la societat, en un procés de veritable reconstrucció socialista.

3. Però hem de ser conscients de l’enorme patiment social, de la por i les incerteses que s’acumulen. I no n’hi haurà prou amb dir que ja solucionarem els problemes quan ho tinguem tot clar i quan tornem a ser majoritaris… No sé si els que pateixen tant avui ho suportaran, no sé si tindran tanta paciència. Ho deixo aquí.

4. Abans de decidir sobre la independència jo vull poder votar una reforma federal de la Constitució. Això és també exercir el dret a decidir. Estic en contra de mitificar la interpretació sobiranista i independentista del dret a decidir, elevat a categoria de “gran dia” en el que tot se solucionarà. No hem de contribuir a accelerar pel camí de l’enfrontament i la divisió sinó en el de l’acord. Potser també caldrà consultar la militància sobre aquesta qüestió.

5. També vull dir que sense una relació sòlida i sana amb el PSOE no hi ha projecte federal que valgui.

6. Acabo. A la política catalana li convé recuperar el principi de realitat i els paràmetres de racionalitat, l’esperit crític i el combat contra tots els populismes, i l’independentisme màgic, el que considera que tots els problemes se solucionaran com per art de màgia el dia que Catalunya tingui un Estat propi, també ho és. Estic convençut que Pere Navarro sabrà dirigir-nos e aquest combat, denunciant permanentment el fracàs polític i els errors de fons d’Artur Mas que, com ell mateix ha descrit, ens ha portat a una situació d’emergència financera que posa l’autogovern en risc de supervivència.

També us recomano de forma ben especial que llegiu l’entrevista a Anna Balletbò que li fa avui Joan Tapia a El Periódico de Catalunya.

Sobre temes relacionats amb la política catalana i amb l’encaix entre Catalunya i la resta d’Espanya us recomano que llegiu els següents articles:

• La Barcelona que Trias no lidera, Joaquim Coll
• Oriol Pujol en el dique seco, Enric Company
• Junqueras dispuesto a entrar en el gobierno si Mas convoca la consulta, Maiol Roger
• Cataluña como problema democrático, José Tudela Aranda
• La hora de sincronizar, Jordi Gracia
• Agbar gana; Acciona y la Generalitat pierden, Cristina Farrés
• Viacrucis sobiranista, Joaquim Coll
• El Tribunal Superior tumba la privatización de ATLL a Acciona, Dani Cordero i Lluís Pellicer
• Pactes a deshora, Jordi Martí Grau
• Badalona y el silencio, Enric Juliana
• Los partidos encarrilan un acuerdo para convertir al Senado en una cámara territorial, Jordi Fàbrega
• Sorber y soplar, Lluís Bassets
• Los porqués de la reunión secreta entre Artur Mas y Mariano Rajoy, Juan Carlos Rodríguez Ibarra
• La incerta expedició cap a Ítaca, Enric Hernández
• El segundo espejismo, José Antonio Zarzalejos
• Cambio de escenario, editorial d’El País
• Rajoy prepara una nueva financiación para frenar el soberanismo catalán, Carlos E. Cué i José Manuel Romero
• Entrevista a José Manuel García-Margallo: “Las comunidades deben gestionar sus impuestos como los conciertos forales”, Rafael Navarro i Marisol Hernández
• Financiación como moneda de cambio, Fernando Garea
• Los límites del diálogo, Lluís Bassets
• Mas y el destino sin salida, Antoni Puigverd
• El ‘president’ y su secreta sed de centralidad, Antonio Casado
• La anticipación del pacto, Josep Ramoneda
• Reuniones: ¿secretas o privadas?, Joan Majó
• Democracia en secreto, editorial d’El País
• El juez ve ‘indicios sólidos’ de que CDC se lucró con el desfalco del Palau, Jesús García
• Mas y sus cien tristes días, Joan Ferran
• Los cien días en blanco de Artur Mas, Manel Manchón
• Cien días de Artur Mas con mucho soberanismo y más recortes, Pere Ríos i Dani Cordero
• Mas dice que Cataluña está en fase de emergencia, pero mantiene la consulta, Àngels Piñol i Maiol Roger
• Paradojas catalanas, Patxo Unzueta
• Dos visiones divergentes, Lluís Foix
• Tierra de proyectos urbanos, Josep Maria Montaner
• Reformar l’Administració, Angel Ros
• Ya no se puede ir tirando, Joan Subirats
• La amenaza de Esquerra de vetar el presupuesto acorrala a Artur Mas, Maiol Roger
• La perplejidad del PSC ante el desaguisado de Mas, Manel Manchón
• Un sistema agotado e inmóvil, José Antonio Zarzalejos

Temps de rectificar

Avui l’actualització setmanal del meu Diari a Internet proporciona l’habitual selecció dels articles sobre diverses qüestions que han estat presents en el debat públic d’aquesta darrera setmana, i comença amb una reflexió personal sobre la cruïlla en la que es troba el president Mas. Aprofito per recordar que gairebé cada dia recomano articles d’interès a través del meu Scoop.it i també els hi dono difusió a través del meu compte a Twitter, del meu perfil i pàgina a Facebook, i en el recopilatori Alternatives. I aprofito per anunciar que diumenge que ve no actualitzaré el Diari.

TEMPS DE RECTIFICAR

Disssabte de la setmana passada es va produir una reunió secreta del Govern de Catalunya al Palau de Pedralbes, de la que ens vàrem assabentar convenientment gràcies a l’exclusiva gentilment fotografiada pel Conseller de la Presidència i proporcionada a La Vanguardia que en va fer un titular inequívoc “Mas ordena al Govern que obri totes les vies de diàleg possibles amb Madrid”. El motiu no era altre que l’alarma sobre la crítica situació econòmico-financera de la Generalitat, d’altra banda ja evidenciada per la incapacitat de presentar al Parlament els pressupostos per a 2013. D’aquesta reunió em va sortir un mot d’ordre: a negociar amb el Govern d’Espanya tot el que es pugui, particularment amb la vista posada a la reunió del Consell de Política Fiscal i Financera del passat dijous. A partir de la reunió extraordinària del Govern molts han estat els Consellers que han tret la pols a antigues i no tan antigues carpetes on guardaven gelosament la documentació sobre temes pendents de resoldre amb el Govern d’Espanya. Fins i tot n’hi ha que han trobat algunes competències estatutàries a reclamar de les que fins ara no havien badat boca.

No cal dir que estic absolutament d’acord en aquesta nova orientació política, diametralment oposada a la que es decidir ja abans de les eleccions com a millor manera d’assolir la ruptura amb la resta d’Espanya i com a millor forma de sumar adeptes a aquesta causa, cercar el conflicte i demostrar per terra, mar i aire que “amb Espanya no hi ha res a fer”. Sempre he pensat que el millor servei a la ciutadania passa per la millor entesa possible entre administracions.

A pocs dies que es compleixin els 100 primers dies del segon govern Mas, la pregunta és òbvia: per què no ho van fer des del primer moment? Per què han perdut tres mesos? Pere Navarro ho havia reclamat vista la situació econòmica i el propi resultat de les eleccions del 25 de novembre. No van faltar veus que aconsellaven un plantejament rigorós de govern d’àmplia base. Però el president Mas va optar per un acord dit d’estabilitat parlamentària, de suport extern d’ERC. Era obvi que un acord d’aquestes característiques era manifestament insuficient i, donada la situació del país, un error. En la meva opinió també era obvi que un acord basat només en un compte enrere per fer una consulta sobiranista que conduís a un Estat propi, era un error que encara agreujava més l’anterior.

Aquests dos errors només tenien un sentit: esquivar tota responsabilitat en el pecat original d’haver convocat de forma anticipada unes eleccions, buscant una ‘majoria extraordinària, que no sols no va obtenir, sinó que va fer retrocedir 12 escons al seu partit. “De pressa i bé, no pot ser”, diu la saviesa popular.

El balanç dels 100 primers dies del govern serà pobre i trist, i servirà per deixar més clar, si és que calia, que el govern ha perdut la brúixola i no té carta de navegació. Sembla que el govern és incapaç d’aprovar els pressupostos perquè aquests han de recollir retallades per valor d’uns 4.000 milions d’euros. Si el diàleg feliçment encetat amb el govern d’Espanya arribés a bon port, potser estaríem parlant d’una retallada de 3.000 milions d’euros. Fins i tot en aquestes condicions, serà capaç el govern de presentar els pressupostos? Obtindrà el suport d’ERC? Hi ha dubtes raonables al respecte.

A la vista de tot això, el president Mas reitera que vol un veritable acord de govern CiU-ERC-PSC. És un altre signe clar del fracàs de l’estratègia decidida en una habitació de l’hotel Majestic la nit del passat 25 de novembre. Però és molt difícil que aquest acord es produeixi perquè la condició d’ERC, que el propi president Mas va acceptar llavors, és fer la consulta sobiranista el 2014, per la via de l’acord amb l’Estat o sense tenir-lo, emparada en la legalitat o sense empara legal. Amb els primers rumors de canvi d’aires, els i les portaveus qualificats d’ERC ja han dit que no estan disposats a avalar cap canvi de rumb, encara que l’actual sigui un rumb de col·lisió. Sembla impossible, doncs, que el PSC s’avingui a apuntalar un edifici de tant fràgils fonaments i que crec sincerament que no serveix a l’interès de la majoria dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya. Si es posa la lluita contra la crisi en primer terme, si es busca un acord ampli a Catalunya i l’entesa amb el govern d’Espanya per atacar aquesta prioritat, i si la consulta es planteja com a resultat d’un acord emparat en la legalitat, tot és possible. Si no, no.

Qualsevol altra alternativa condueix irremissiblement a un cul de sac en el millor dels casos i a un xoc de trens en el pitjor. Ja no és moment de seguir marejant la perdiu amb les paraules. Ja no té sentit parlar de transició nacional si no s’explica amb detall quin és el destí final, el trajecte previst, les etapes, els costos i els beneficis. Cal claredat en l’estratègia i política de gran alçada i de llarga mirada. Crec que hi ha poc temps perquè el president Mas pugui rectificar i convindria que s’adonés que tant la crisi, com la pesada boira dels aromes de corrupció i espionatge, fan que la ciutadania exigeixi de forma immediata transparència, acords i, sobretot, resultats.

******* 

Permeteu-me que aquesta setmana subratlli la importància de l’aprovació de la proposta de Reglament d’eleccions primàries obertes a la ciutadania, per part de la Comissió encarregada d’aquesta comesa pel PSC. Crec que hem fet una bona feina i espero que el Consell nacional del partit així ho consideri.

Sobre la situació política actual us recomano que llegiu dues declaracions ben recents de Pere Navarro: “Fa més de dos anys que diem que cal diàleg i voluntat d’acord, però Mas va triar el camí de la confrontació. I veiem sorpresos que allò que no era vàlid llavors, ara és el camí correcte” i “L’oferiment d’Artur Mas arriba tard i després d’alimentar la confrontació”.

Us ofereixo ara una tria d’articles i notícies generades o sorgits de l’espai socialista:

• Enfortir la democràcia: aprofundir en transparència, Meritxell Batet
• El menyspreu de la realitat, Antonio Balmón
• Una oportunitat perduda, Jordi Martí
• La Generalitat viu al dia i sense cap projecte de futur, Joan Ferran
• Federalisme i dret a decidir, Miquel Iceta
• Entrevista a Josep Borrell, Nueva Tribuna
• Entrevista a Raimon Obiols, Emma Ansola, El Punt Avui
• Per una bona llei de consultes i participació, Ferran Pedret
• El PSC s’adhereix al manifest de SOS-Racisme en ocasió del Dia Internacional contra el Racisme
• Conferència a la Universitat Carlos III, José Montilla
• El PSC se suma a la iniciativa ciutadana europea per l’aigua pública el Dia Mundial de l’Aigua, Xavier Sabaté
• Construir la unitat del socialisme, Marina Geli
• On vas Europa?, Maria Badia
• Intervenció en la compareixença del Conseller de la Presidència, Miquel Iceta
• Tot recordant Maria Aurèlia Capmany
• El PSC proposa un sistema electoral proper a l’alemany amb llistes desbloquejades i un únic diputat per comarca, ACN/Ara

També us interessarà l’entrevista a Elena Valenciano que li fa avui Vera Gutiérrez Calvo a El País i l’article “Un suïcidi induït” de Carles Castro. En relació a aquest darrer article val la pena recuperar un altre anàlisi recent de Carles Castro “Malson al Parlament”.

Aquí sota hi trobareu una fotografia de les pintades fetes en el local del PSC a Girona que mostra el concepte de democràcia que tenen alguns (afortunadament, pocs).

Federalisme i dret a decidir

Avui l’actualització setmanal del meu Diari a Internet proporciona l’habitual selecció dels articles sobre diverses qüestions que han estat presents en el debat públic d’aquesta darrera setmana, i comença amb una reflexió personal sobre federalisme i dret a decidir, al fil de l’aprovació al Parlament de Catalunya de la proposta de resolució presentada per Pere Navarro. Aprofito per recordar que gairebé cada dia recomano articles d’interès a través del meu Scoop.it i també els hi dono difusió a través del meu compte a Twitter, del meu perfil i pàgina a Facebook, i en el recopilatori Alternatives.

FEDERALISME I DRET A DECIDIR

El “dret a decidir”, entès com a figura jurídica reconeguda en el Dret internacional, no existeix. No hi ha cap Tribunal davant del qual reclamar l’exercici d’aquest dret. El “dret a decidir” busca fer prevaldre el principi democràtic en els casos en que el “dret d’autodeterminació”, aquest sí reconegut internacionalment, no és aplicable segons els criteris establerts per Nacions Unides.

Habitualment s’utilitza l’expressió “dret a decidir” com a sinònim de “referèndum sobre la independència”, com si la única decisió possible sobre les relacions entre Catalunya i la resta d’Espanya fos la de separar-se o seguir junts, com si no hi haguessin d’altres possibilitats de relació. Des del meu punt de vista, és obvi que pronunciar-se en referèndum sobre una reforma estatutària o constitucional seria també una forma d’exercir el “dret a decidir”.

En tot cas, per tal que la ciutadania de Catalunya pugui pronunciar-se sobre el futur de les relacions entre Catalunya i la resta d’Espanya tant sols hi ha un camí: el camí de la negociació i el pacte entre les institucions catalanes i espanyoles.

En efecte, el sentit comú i fet que Espanya és un Estat de dret, membre de la Unió Europea, que reconeix l’existència de nacionalitats i el dret a l’autonomia de les Comunitats Autònomes, obliga a descartar qualsevol decisió unilateral o il·legal. Sols cal recordar la recent resposta oficial de la Casa Blanca a la “petició de suport al poble de Catalunya en el seu esforç de decidir el seu propi futur” que cito literalment: “Els Estats Units reconeixen la cultura única i les tradicions de la regió catalana, però considera que l’estatus de Catalunya és una qüestió interna espanyola. Estem segurs que el Govern i el poble espanyol resoldran aquesta qüestió d’acord amb les seves lleis i Constitució”.

Per això és tan important que el Parlament de Catalunya aprovés dimecres amb 104 vots favorables, una resolució presentada per Pere Navarro (i que abans havia estat presentada al Congrés dels Diputats per CiU) que deia: “El Parlament de Catalunya insta el Govern de la Generalitat a iniciar un diàleg amb el Govern de l’Estat, per tal de possibilitar la celebració d’una consulta a la ciutadania catalana per decidir sobre el seu futur”.

Difícil i llarg com és, aquest és l’únic camí per poder exercir el dret a decidir, un camí radicalment diferent a l’assenyalat per la declaració unilateral de sobirania també aprovada pel Parlament però amb menys suport, que deia: “El poble de Catalunya té, per raons de legitimitat democràtica, caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà”. No es pot iniciar una negociació prefigurant el resultat d’una decisió que correspon exclusivament a la ciutadania. Confio que ningú caurà en l’error d’abandonar el camí de la legalitat, el diàleg i la negociació, perquè això faria del tot inviable l’exercici del dret a decidir. Seria una gran irresponsabilitat.

La principal responsabilitat dels federalistes és la de seguir treballant per assolir el nostre objectiu polític que no és altre que de fer d’Espanya un Estat federal a través de la corresponent reforma constitucional que, arribat el moment, haurà de ser sotmesa a referèndum dels ciutadans de Catalunya i de tota Espanya. Aquest repte és el que mereix la màxima dedicació i compromís, perquè en la meva opinió la independència no és la millor manera de servir els interessos de la majoria de ciutadans i ciutadanes del nostre país, és el federalisme, la unió en llibertat, el projecte que millor garanteix el nostre present i el nostre futur col·lectius.

*******

Començo per recomanar-vos que llegiu la intervenció de Pere Navarro en el debat sobre la proposta de resolució presentada pel grup socialista sobre el dret a decidir.

Aprofito per comentar la celebració demà dilluns a les 19h. al teatre Romea de la taula rodona “Barcelona contra la corrupció” organitzada pel Moviment Barcelona i tot seguit us recomano articles i notícies generades o sorgits des de l’espai socialista:

• Moviment Barcelona, Jordi Martí
• Carta oberta als votants de CiU a Barcelona, Jordi Martí
• Contra la divisió dels socialistes, Carme Chacón
• Entrevista a Joaquim Nadal, ACN
• Díscolos diputados socialistas, Josep Vicent Boira
• Socialismo y nacionalismo, Enric Company
• Lectures de diumenge: protocol d’unitat PSC-PSOE, Rocío Martínez-Sampere
• Re-ideologitzar la socialdemocràcia, Carles Ferreira
• El exilio interior del PSOE, Josep Ramoneda
• Per una Catalunya sostenible, PSC
• El PSC apuesta por celebrar primarias a doble vuelta, Pere Ríos
• El PSC apuesta finalmente por primarias abiertas y a doble vuelta, Iñaki Ellakuría
• Reglament d’eleccions primàries del PSC: obertes i a dues voltes, Fòrum Cívic
• Manifest de la Plataforma de Reconstrucció Socialista
• El relat de José Montilla, Lluís Foix
• Entrevista a José Montilla, Mònica Terribas
• Entrevista a Joan Majó, Xevi Xirgo

Sobre temes relatius a la política catalana us convido a llegir els següents articles:

• Fracking, o la fractura del model energètic català, Xavier Sabaté
• La eficiencia como bien público, Valentí Puig
• Los presupuestos ponen al gobierno de Mas frente a su primera crisis, Lluís Pellicer i Miquel Noguer
• Governa Artur Mas?, José Antonio Sorolla
• Duran i la centralitat de CiU, Joan Tapia
• Boi Ruiz admite el ‘colapso financiero’ de la sanidad catalana, Miquel Noguer i David García Vázquez
• La economía catalana: pasado, presente y futurible, Clemente Polo
• Presentació del document de treball “La cuestión catalana, hoy” de l’Instituto de Estudios Económicos
• Maniobras de distracción, Lluís Foix
• Govern més feble que mai… i sense idees, Joan Ferran
• Malestar en ERC de Cerdanyola porque los diputados en el Parlament no apoyan a la escuela Xarau, EFE/La Vanguardia
• Grans proclames i el més calent a l’aigüera, Joan Tapia
• Ni una cosa ni l’altra, Joaquim Coll
• La deuda catalana supera los 50.000 millones de euros, Lluís Pellicer

Sobre el debat al voltant de les relacions entre Catalunya i la resta d’Espanya us convido a llegir els següents articles:

• Carta abierta a todos los demócratas, Joan Herrera
• El diálogo político no es retórica, Lluís Foix
• No basta con decir no, Francesc de Carreras
• Tibantor en temps fràgils, Lluís Foix
• ¿Quién decide qué?, Daniel Innerarity
• Dret a decidir i deure d’encertar, Miquel Iceta
• No retrocedir, Jordi Font
• ¿Hasta cuándo?, Javier Pérez Royo

Contra l’atur i la corrupció

Avui l’actualització setmanal del meu Diari a Internet es limita a proporcionar l’habitual selecció dels articles sobre diverses qüestions que han estat presents en el debat públic d’aquesta darrera setmana. Aprofito per recordar que gairebé cada dia recomano articles d’interès a través del meu Scoop.it i també els hi dono difusió a través del meu compte a Twitter, del meu perfil i pàgina a Facebook, i en el recopilatori Alternatives.

Començo per subratllar la importància de les mobilitzacions d’aquest diumenge en contra de l’atur i la corrupció (aquí sota hi trobareu una foto de la manifestació de Barcelona). Us convido molt especialment a llegir el manifest de la Cimera Social i a visitar les pàgines web de la UGT de Catalunya i la Comissió Obrera Nacional de Catalunya.

Divendres se celebrava el Dia internacional de la Dona treballadora. Per afegir-me a la celebració us recomano que llegiu el manifest del PSC “Sense drets no tenim igualtat“, el llibre “La política de las mujeres” d’Amelia Valcárcel, l’article “Dona, no t’aturis” de Consol Prados i el vídeo reivindicatiu de la Joventut Socialista de Catalunya.

Abans d’entrar en el contingut habitual de l’actualització setmanal del meu diari, començo per recomanar-vos l’article “Coherencia y lealtad federal” que em va publicar la revista El Siglo en el seu número d’aquesta setmana sobre la votació diferent de PSC i PSOE en el Congrés dels Diputats, i a veure un clip de vídeo editat per Jordi Santandreu amb un fragment de la meva intervenció sobre el futur d’Europa en el marc de la Comissió d’Acció exterior, Unió Europea i Cooperació del Parlament de Catalunya.

Us recomano algunes reflexions i notícies sobre política catalana protagonitzades per o referides a l’acció del PSC:

• Mas-Collell: o per què li diuen coratge si volen dir submissió, Rocío Martínez-Sampere
• Pendents de Pere Navarro, Joan Tapia
• Entrevista a Raimon Obiols, Joan Rusiñol, Ara
• Pere Navarro es reuneix amb els impulsors de la Plataforma de Reconstrucció Socialista, web PSC
• Entrevista a Manuel Cruz, Àngels Piñol, El País
• Pi i Margall: el PSC, en estat pur, Joan Ferran
• Un PSOE-PSC a la alemana, Joan Rodríguez Teruel
• Contra la división de los socialistas, Carme Chacón
• Procés “Primàries obertes 2015“, PSC de Barcelona
• 10 innovacions polítiques a la Convenció #sumantxbcn. Aturar-nos per escoltar, Lourdes Muñoz
• El PSC de Barcelona arranca las primarias para “construir la alternativa” a CiU, ACN/La Vanguardia
• El PSC empieza la carrera para recuperar la alcaldía de Barcelona, Pere Ríos

Sobre política catalana us recomano els següents articles:

• Ventriloquia, Lluís Bassets
• Palabras, hechos y pactos, Lluís Foix
• Tablero móvil, Kepa Aulestia
• Diálogo de sordos, Mariola Urrea Corres
• Tiempo perdido, Josep Ramoneda
• Ni hablar, Lluís Bassets
• La renuncia del fiscal, editorial d’El País
• L’hora de triar escola, Consol Prados
• Reflexions sobre Catalunya i Espanya, Lluís Foix
• Pàtries i crisis, Antoni Puigverd
• Qui descarrilarà primer?, Joaquim Coll
• Los presupuestos, la clave, José Antonio Zarzalejos

Sobre el debat al voltant del polisèmic “dret a decidir”, us recomano especialment que llegiu els articles “Què podem aprendre del Canadà i d’Escòcia?” de Laura Díez Bueso (informació recollida al web de la Fundació Rafael Campalans), “Un referéndum dins la Constitució” d’Òscar Palau i “Un informe de la Generalitat aconsella pactar la consulta amb l’Estat” d’EFE/El Periódico de Catalunya.