La triple batalla del president Montilla

Avui començo per Viladecavalls. Avui mateix el nostre Primer secretari i President de la Generalitat ha assistit a un acte de lliurament de carnets a nous i noves militants socialistes d’aquesta vila i ha aprofitat per explicar la triple batalla que vol encapçalar i guanyar. Una batalla contra la crisi econòmica, una batalla contra la corrupció, la desafecció de la política i l’abstencionisme, i una batalla contra les idees conservadores.

Aquesta setmana hem vist un tast de la batalla del president contra el descrèdit de la política. A la seva declaració institucional de la setmana passada, s’hi va afegir el seu missatge als empresaris que fan obra pública i la carta als militants, simpatitzants i amics i amigues del PSC.

Ahir, el president Montilla mostrava la seva contundència en el discurs de cloenda de la Convenció Municipal del PSC com a primer secretari del partit. A la lectura del discurs hi heu d’afegir la rotunditat, determinació i compromís amb que va ser pronunciat ahir al Palau de Congressos. Ahir un president emocionat s’adreçava al cap i al cor dels centenars d’alcaldes i regidors i regidores presents. Podeu llegir les cròniques d’Iñaki Ellakuría a La Vanguardia, Sara González a El Periódico de Catalunya, Glòria Ayuso a Público i Àngels Piñol a El País. També us convido a llegir la Declaració de la Convenció en la que se subratlla la dignitat de la política i el nostre compromís de tolerància zero envers la corrupció i les resolucions sobre gestió de la crisi econòmica, defensa de l’espai públic i reivindicació d’un nou sistema de finançament local.

Sobre qüestions relatives al debat de fons sobre la corrupció us convido a llegir els articles d’Ernesto Ekáizer “La burbuja de la corrupción”, Ramón Cotarelo “El secreto de la democracia”, Enric Marín “Necessitat de política”, Josep Maria Balcells “En defensa de la política!”, el que em va publicar el diari ABC “Tolerancia cero con la corrupción” (si voleu també podeu escoltar l’entrevista que em va fer dijous a Radio Nacional de España Juan Ramón Lucas), Carles Duarte “Regeneració de la política”, Carlos Jiménez Villarejo “Les claus penals del cas”, Vicenç Villatoro “Una societat irritada”, Manuel Cruz “La desafección va por barrios”, Silvia Hinojosa “Radiografía de la corrupción” (amb interessants propostes per combatre-la) i l’entrevista a Montserrat Tura que li fan Mayka Fernández i David González al diari Avui.

Mentrestant el cas Palau encara cueja. I aquesta setmana ens ha proporcionat notícies que van més enllà de l’imaginable, segons les quals Fèlix Millet hauria estafat fins i tot els seus consogres als que hauria cobrat despeses de la boda d’una filla que havien estat pagades pel propi Palau de la Música. Llegiu les cròniques de Jesús G. Albalat a El Periódico de Catalunya i de Xiana Sicardi a El Mundo. Aquesta setmana tampoc s’han esvaït alguns interrogants pendents sobre on han anat a parar els diners pagats per Millet a Angel Colom ni si seran retornats, ni tampoc s’ha aclarit si la Fundació de CDC retornarà els diners de Palau que mai haguessin hagut d’anar a parar a la Fundació d’un partit, ni tampoc s’han aclarit els presumptes pagaments de comissions per part de Millet a l’alcalde independent de L’Ametlla del Vallès que tenia el suport de CDC i un presumpte pagament de 30 milions de les antigues pessetes aquest mateix partit, segons consta en les notes manuscrites incautades a Jordi Montull com explica Jesús G. Albalat en una crònica a El Periódico de Catalunya.

Sense aclarir gens ni mica cap d’aquests extrems, Felip Puig va intentar desviar l’atenció “denunciant” que Anna Hernández ostenta 14 càrrecs (tots ells derivats de la seva condició de Tinent d’Alcalde de Relacions Institucionals, Urbanisme i Habitage de Sant Just Desvern i de diputada i presidenta de l’Àrea d’Infraestructures, Urbanisme i habitatge de la Diputació de Barcelona). Llàstima que Felip Puig oblidés explicar que ell mateix ocupava 41 càrrecs quan era Conseller de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya precisament per les mateixes raons. El gràfic de la notícia d’El Periódico de Catalunya és prou esclaridor.

Aquesta setmana, el Govern ha aprovat i el Conseller d’Economia ha lliurat al Parlament el projecte de pressupostos de la Generalitat per al 2010. Aquí hi trobareu la nota resum del Departament d’Economia i el marc macroeconòmic dels Pressupostos. Podeu trobar més informació a la secció corresponent de la web del Departament d’Economia. I us recomano que visiteu a SlideShare la presentació de la campanya explicativa del PSC que resumeix els trets fonamentals del combat contra la crisi econòmica desenvolupat pels governs de Catalunya i Espanya.

Com ja sabeu dijous passat CiU al Congrés dels Diputats va unir els seus esforços als del PP i als del partit de Rosa Díez contra la reforma de la Llei Orgànica del Finançament de les Comunitats Autònomes que farà possible l’aplicació del nou sistema de finançament autonòmic acordat abans de l’estiu. Joan Tapia en un article publicat a El Periódico de Catalunya defineix l’evolució de CiU com “Del peix al cove al tot o res”. És una nova mostra de la deriva radical de CiU que venim denunciant des de fa temps. Avui en tenim una altra prova en l’entrevista a Artur Mas que li fa Jordi Xargayó al Diari de Girona. En aquesta entrevista Artur Mas diu que votaria sí en un referèndum sobre la independència de Catalunya però que encara no és el moment. Per preparar el camí diu que en el futur programa electoral de CiU s’hi inclourà la defensa del dret d’autodeterminació. Lògicament es tracta de posicions ben legítimes. Però la pregunta és aquesta, li convé a Catalunya tenir un president de la Generalitat independentista? No seria millor seguir tenint un President que treballi pel ple desplegament de l’Estatut? Que aprofiti els esforços fets en els darrers anys per extreure’n el màxim rendiment més que no pas embarcar-se en aventures perilloses de resultat incert? Crec que és una qüestió sobre la que caldrà seguir parlant.

En relació a aquest tipus de debats podeu trobar interessant l’article “Identidad” d’Enric González. I no us podeu perdre les reflexions de Josep-Lluís Carod-Rovira en la seva conferència “Adéu al nacionalisme, visca la nació!”, de la que es fa ressò en un article Francesc Codina.

No vaig poder assistir a la conferència de Carod perquè, el mateix dia, pràcticament a la mateixa hora, estava participant en la presentació del llibre “Espíritu federal” de Pasqual Maragall amb Ferran Mascarell i Javier Pérez Royo. Podeu llegir la meva intervenció en aquest acte (la portava escrita però després la vaig modificar una mica sobre la marxa) i les cròniques de Mayka Fernández a l’Avui i Antonio Baños a El Periódico de Catalunya.

La política espanyola està també en un moment delicat a causa de la crisi econòmica i de la divisió interna del PP, afectat per un greu cas de corrupció, el cas Gürtel. Sobre aquest panorama difícil escriu el director de Público Félix Monteira en el seu article “Crisis de la política”.

Sobre els problemes del PP us convido a llegir els editorials de La Vanguardia “La autoridad de Rajoy“, El Periódico de Catalunya “Rajoy venç, però la divisió continua” i El País “El poder, sólo el poder“, així com els articles de Joan Tapia “La mercromina de Rajoy”, Antonio Papell “Rajoy i la seva estratègia de la resiliència”, Josep Ramoneda “Rajoy, la autoridad y las ideas”, Javier Vizcaíno “Todavía sigue la fiesta en el PP”, El Gran Wyoming “Presunción de culpabilidad”, Ignacio Escolar “Rajoy gana tiempo”, Jesús Maraña “Cuando todo vale para recuperar el poder”, Santos Juliá “Desnudas luchas de poder” i Gonzalo López Alba “Hasta la próxima”.

Però el tema de fons més important segueix essent la crisi econòmica (aprofito per tornar a recomanar-vos la presentació del PSC sobre les mesures contra la crisi impulsades pels governs de Catalunya i Espanya). Sobre aquesta qüestió us convido també a llegir l’entrevista a Celestino Corbacho que li fan Montse Oliva i David Portabella a l’Avui, i els articles de Carlos Mulas-Granados “Presupuestos para la recu-versión”, Núria Bosch “Falta de coordinación político-institucional” en el que descriu algunes mancances per arribar a un veritable federalisme fiscal, i el d’Íñigo de Barrón que conté un advertiment a tenir molt en compte “Los bancos quieren el negocio de las cajas”.

Personalment sempre trobo molt encertades les reflexions econòmiques de Joaquín Estefanía. Avui us en recomano tres: “‘El futuro parece brillante’“, “Lo urgente y lo necesario” i “Memoria del futuro“.

Amb reflexions més generals sobre l’economia mundial us recomano els articles de Vicenç Navarro “Crisis y desigualdades sociales” i Xavier Vidal-Folch “Cumple 20 años y ya es cadáver” sobre l’anomenat Consens de Washington: austeritat fiscal, liberalització comercial, desregulació financera i privatitzacions.

Per acabar amb els temes econòmics us recomano la crònica de Manuel V. Gómez a El País “El acuerdo sobre negociación colectiva desatasca el diálogo social” i l’entrevista a Ignacio Fernández Toxo que li fa Rosa María Sánchez a El Periódico de Catalunya.

La commemoració del 20è aniversari de la caiguda del mur de Berlín està provocant un allau de cròniques, reflexions i articles sobre aquesta qüestió i les seves conseqüències. Us en recomano tres: Timothy Garton Ash “1989 fue el momento dorado de Europa”, Lluís Bassets “Noches de Berlín” i Moisés Naím “Sorpresas tras la caída del Muro”.

També fa un any de l’elecció triomfal de Barack Obama com a president dels Estats Units. És aviat per fer un balanç de la seva presidència, però articles sobre el tema no han faltat. Us en recomano tres: Antoni Gutiérrez-Rubí “La ‘marca Obama’”, i dos de Lluís Foix “Un any d’Obama” i “Obama, frente a la cruda realidad“. I n’afegeixo un més específic de Paul Krugman “Bueno, pero insuficiente” sobre la pla d’estímul econòmic impulsat per Obama.

Acabo amb la recomanació d’uns quants articles sobre temes de debat. El primer és la crònica d’Antonio Cerrillo a La Vanguardia sobre la preparació de la Cimera de Copenhague sobre canvi climàtic “El decálogo de Barcelona”. Dos sobre el debat sobre la nova regulació de l’avortament: Elena Valenciano “Niñas: el aborto ‘no’ es un asesinato” i Margarita Rivière (a qui aprofito per felicitar per la publicació i presentació del seu nou llibre sobre la fama) “Aborto y paternidad responsable”. També ha presentat un nou llibre Jordi Serrano, “Catalunya ha deixat de ser catòlica?” del que parla en aquesta entrevista que li fa L. del Pozo a Público. Us recomano també un interessant article sobre Barcelona de Rafael Pradas “Barcelona, una ciutat global”. No us perdeu la dura reflexió d’Antonio Avendaño “No es país para viejos (sobre todo si soy gays)”. I, sobretot, sobretot, sobretot, no us perdeu l’article de Javier Astudillo i Ludolfo Paramio “Las dificultades de la socialdemocracia”, resposta directa al punyent article de Paolo Flores d’Arcais “La traición de la socialdemocracia” que ja us vaig recomanar des del meu bloc.

“Perles” del programa Polònia emès el 5 de novembre, resum crític realitzat per Núria Iceta. Podeu trobar totes les Perles del Polònia aquí, amb imatges, vídeos i tot.

LES PERLES
- La versió amb titelles del conte pedagògic “Lʼalcalde honrat que era temptat pel maletí de lʼempresari dolent”

- El pic de la demanda en les màquines de trinxar documents en totes les papereries de la comarca.

- Gran Líder. Sarkozy –enyorat de la Carla– canta el seu gran tema “A moto, xu xu pa pa pa”, però amb res troba consol, sort que a la Casa hi tenim una argentina que lʼasseu al divan per fotre-li la pallissa, però la cosa no millora i el pobre Sarko és lʼexpulsat… qui serà el següent en entrar? [em sembla que sento la veu de ZP... agh]

EL MILLOR
- Els Prínceps forcen una conversa amb el Rei per la successió. Sembla que els corre una mica de pressa, I el Rei els passa la carpeta de les escriptures (el Reino de Aragón, el Reino de Navarra)… però amb la carpeta arriben també les previssions sobre els impostos de successions que hauaran de pagar, depèn de cada Regne, és clar. I sembla que aizò de Catalunya surt molt car, així que els Prínceps seʼn van a veure el President Montilla per “esborrar-se” de Prínceps de Girona: “es que el valor catastral de Girona está altíssimo”, diu la Leti.

EL PITJOR
- Gallardón i Aguirre atracant Caja Madrid.

LA IMATGE DE LA SETMANA
- Pujol (pare i fill) i Mas blanquejant les memòries de Pujol (pare), esborrant amb tippex els noms de Prenafeta i Alavedra de tots els llibres. Pujol, a més, substitueix alguns dels noms per jugadors de futbol. Per exemple, “i llavors jo li vaig dir, Iniesta [per Prenafeta], la Generalitat som tu i jo”. Brillant.

LA CANÇÓ [We are the world]
[Millet] Sóc el Millet, he bluit tot el Palau.
[Correa] Sóc el Correa, con el PP yo me forrao.
[Bigotes] Orange Market, qué gran operación.
[Correa] [Bigotes] Qué putada, que se haya metido Garzón.
[Muñoz] Presumptament, hem usat lʼAjuntament de Santa Coloma
per blanquejar i forra-nos de valent.
[Alavedra] Prenafetaaaa
[Prenafeta] Digaʼm, Alavedra.
[Alavedra] Si ens veiés en Pujol
[Prenafeta] Tant me fa, això li pot passar a qualsevol.
[Alavedra] Homeee
[Tots] Hem pillat moooolt
[Stevie Wonder] Presumptament
[Tots] amb alegriaaaa,
però si tu fossis al nostre lloc
també ho farieees.
[Millet] És tan fàcil, caure en la temptació.
[Muñoz] quan penses que ets el puto amo
de la situació.
[Tots] Hem pillat moooolt
[Stevie Wonder] Presumptament
[Tots] amb alegriaaaa,
però si tu fossis al nostre lloc
també ho farieees.
Què vols fer-hi?
Les peles són allàaaa
I sʼha de ser molt ximple per deixar-les escapar.

[Correa] Eh, quién es este ciego (assenyalant S. Wonder)
[Millet] Ah, un jutge…

LA NOVETAT
- Bartumeu Muñoz, Lluís Prenafeta i Macià Alavedra, junts, qui ho havia de dir!

ARXIU HISTÒRIC (fa un any…)
- Don Pedro J. i Don Federico. Deliren tots dos. I el Pedro J. sempre vomita… què desagradable.

LA PICADA D’ULLET
- Toni Soler imitant José Luis López Vázquez quan deia allò de “Monumento, es usted un monumento”… extraordinari!

 

Declaració del president Montilla

Declaració institucional del president de la Generalitat

28/10/2009

Les notícies conegudes en les darreres setmanes sobre casos de corrupció que afecten institucions emblemàtiques, càrrecs i ex responsables públics i polítics han provocat una comprensible alarma social i un sentiment de rebuig i irritació per part de la totalitat de la societat catalana.

Encara no hem sortit de la situació d’incredulitat, preguntant-nos com es pot delinquir reiteradament i espoliar una institució centenària, símbol de Catalunya, quan noves notícies d’actuacions judicials destapen nous i greus casos de presumptes delictes de corrupció.

Respectarem i deixarem que l’acció judicial faci el seu curs, dediqui el seu temps, seguint els seus procediments, normes i lleis. I, òbviament, reivindiquem el dret de presumpció d’innocència per a tothom.

Però el temps de la política és un altre. El temps de la política ha de ser el de la reacció clara, contundent, transparent i exemplar.

Cadascú farà, dins de cada formació política, el seu exercici d’autocrítica i depuració de manera exemplar i pública. Animo i encoratjo els líders polítics a col.laborar plenament amb la justícia i a actuar amb contundència per a dignificar la funció pública i evitar que la política s’allunyi de l’ànima i del cor dels ciutadans. L’únic compromís que hem d’acceptar, entre tots i totes, és el de la veritat i la dignitat.

Vull demanar als mitjans de comunicació i als creadors d’opinió en general un exercici d’objectivitat en relació al judici moral i ètic que es fa de la tasca pública i política de la immensa majoria dels representants públics de Catalunya. Milers i milers d’homes i dones, de tots els partits, simpatitzants, militants, càrrecs públics i electes als ajuntaments, consells comarcals, diputacions i parlaments actuen amb un grau de generositat i compromís que fan que el país avanci. Em sento orgullós de la seva feina i de la seva trajectòria.

Entenc la tristesa i el desànim de moltes persones servidores públiques en aquests moments, però ara no podem defallir, ara hem de fer valer, amb la nostra actuació, el que crec i el que creu la majoria de la societat catalana: que no tots som iguals i que la política dignifica el país i és un acte de servei que val la pena i és imprescindible en democràcia.

Actuem amb serenitat però amb celeritat. El context de crisi i de dificultats econòmiques de la nostra societat fa imprescindible, encara més, el nostre compromís per la transparència i la bona gestió dels recursos públics. Si s’han comès delictes, que la justícia castigui amb fermesa. Als còmplices, també, i especialment aquells qui han estat exercint responsabilitats públiques.

El Govern actuarà en conseqüència. No confondrem delictes amb irregularitats, no confondrem irregularitats amb errors o actuacions susceptibles de millora. Hem actuat com mai s’havia fet fins ara i hem impulsat noves institucions per a perseguir la corrupció. Però sóc conscient que la societat catalana exigeix que les institucions anem un pas més enllà de l’estricte compliment de les normes i de les lleis. I ho

farem. Espero que, tots plegats, institucions, empreses i societat civil, aprofitem aquest moment per fer una profunda reflexió sobre com podem millorar, encara més, el comportament ètic de les nostres organitzacions.

Acabo. Entenc el desànim, la irritació, la pena o el judici sever i generalitzat. Però demano confiança en les nostres institucions i en la política democràtica. Passarem per moments difícils i comparteixo els sentiments diversos que ens envolten aquests dies. Però sortirem reforçats si cadascú fa el que li toca i tothom confia en les nostres possibilitats col.lectives.

Moltes gràcies.

L’hora de la veritat

Aquesta setmana ha estat informativament molt densa. Mantindré l’ordenació temàtica habitual (política catalana, política espanyola, economia, política europea i internacional) i debats. I dins de cada “capítol” intentaré ordenar els diversos temes de forma coherent preservant dins de cada un d’ells un cert ordre cronològic. No sempre és fàcil. Però en molts temes és l’hora de la veritat.

Començo per recomanar-vos la lectura de l’entrevista a Joaquim Nadal que li fan Ketty Calatayud i Oscar Muñoz a La Vanguardia sobre infraestructures. També per començar us recomano la lectura d’un article de Miquel Roca en el que demana que es doni més importància a l’economia i als temes més importants que als més llampants o escandalosos.

En aquest sentit us recomano la lectura de la Conferència “L’esperit de la Catalunya d’avui” pronunciada pel president de la Generalitat a Londres en el cicle organitzat conjuntament per la Fundació Rafael Campalans i el centre Cañada Blanch de la London School of Economics. Aquí trobareu la crònica de l’acte de Walter Oppenheimer a El País en la que ens recorda que aquest esforç d’explicació vol, entre d’altres coses, corregir alguna apreciació equivocada sobre la realitat catalana. Aprofito per disculpar-me per una informació errònia sobre aquest acte que vaig donar en una entrevista a TV3 quan vaig dir que el viatge del President Montilla anava a càrrec de la Fundació Rafael Campalans, coorganitzadora d’aquest cicle de conferències. No era així, la presència del President corria a càrrec de la Generalitat.

Kepa Aulestia, en un interessant article publicat a La Vanguardia, considera que la política catalana està entotsolada (“ensimismada”). Un dels motius esgrimits en l’article és precisament l’actitud displicent de CiU en el debat pressupostari a Madrid. També ho comenta Joan Tapia en el seu article “El PNB i CiU davant els pressupostos”. Josep López de Lerma apunta que el desconcert i la dispersió de la política catalana poden contribuir a una reforçada centralitat sociopolítica del PSC i el President Montilla.

Trobareu interessants les reflexions en clau econòmica de Joan Carles Gallego “Fusió de caixes: riscos i oportunitats”, el Cercle d’Economia en el seu document “Horitzó 2012: canvi econòmic i responsabilitat política“, la valoració sobre l’evolució de l’ocupació i de l’atur de Josep María Rañé “En sentit contrari” i l’entrevista a Josep Vicenç Boira de Salvador Enguix a La Vanguardia “Una Commonwealth catalano-valenciana es viable”.

Malauradament el debat públic a Catalunya segueix molt centrat en les repercusions del ‘cas Millet’. Enric Company a “L’empastifada” s’estranya de les temeràries acusacions del director de la Fundació de CDC i també comenta les dificultats del PP pel ‘cas Gürtel’ i la sortida de Montserrat Nebrera. També han fet soroll algunes crítiques de jutges i fiscals a l’actuació del jutge instructor del cas Millet, vegeu per exemple l’editorial d’El País “Falso arrepentimiento” i la crònica de Pere Ríos i Clara Blanchar també a El País “El juez se niega a investigar a Millet por malversación de fondos públicos”. Enric González recorda els antecedents de Millet i alerta sobre eventuals reincidències a “Teoría de los ciclos”.

Pel que fa a les derivacions del cas que afecten CDC podeu llegir les cròniques de Miquel Noguer “El director de la Fundación de CDC hizo la campaña de Trías“, Miquel Noguer i Lluís Pellicer “Pujol favoreció a 28 empresas que financiaron a Convergència“, Jesús G. Albalat “Els reemborsaments al dirigent convergent Colom consten en dos rebuts diferents“, Jesús G. Albalat “Montull va anotar pagaments de comissions a L’Ametlla del Vallès“, Eduardo Magallón “Un manuscrito de Montull recoge supuestas comusiones en L’Ametlla“, Lluís Pellicer “El gobierno de CiU supo en 2003 que Millet desviaba fondos públicos” i Miquel Noguer “Mas desentierra Banca Catalana“.

Quan parlo d’aquestes coses intento ser especialment curós i, com podeu comprovar, ho faig a partir d’informacions publicades als mitjans de comunicació. El cert és que hi ha massa preguntes sense resposta i, per ara, Artur Mas intenta presentar aquests fets com a producte d’una campanya per desgastar-lo fruit d’una conspiració general. Com Rajoy intenta fer sovint amb el ‘cas Gürtel’. Com heu vist, Artur Mas ha fet fins i tot una clara referència al ‘cas Banca Catalana’. Aquesta equivocada i inútil estratègia ha estat comentada en alguns articles d’opinió. Vegeu per exemple el d’Oriol Bartomeus “El tic” i Joan Ferran “Torpezas, mantas y silencios”. Personalment, i com a portaveu del PSC, ahir vaig fer declaracions que avui recullen alguns mitjans de comunicació. Vegeu la crònica d’El Periódico de Catalunya “Iceta acusa Mas d’intentar convertir el ‘cas Millet’ en una picabaralla partidista” i la que fan A. Piñol i F. Balsells a El País “PSC i PP piden a Mas que aclare por qué no controló a Millet en 2003“.

Com més trigui Artur Mas en aclarir aquests fets més greus seran les conseqüències per la seva força política. Qui li va dir a Angel Colom que Fèlix Millet l’ajudaria econòmicament? Què se’n va fer d’aquells diners? Com és possible que diners que havien de recolzar la tasca del Palau de la Música i de l’Orfeó Català anessin a parar a la Fundació de CDC? Per què no es demanen disculpes i es retornen els diners? I si no es retornen perquè aquest tipus de donatius es consideren normals, CDC ho tornarà a fer en el futur? Com és possible que no es produís cap reacció després que saltessin les alarmes el 2002 i el 2003? Què hi ha de cert en les informacions sobre un presumpte pagament de comissions a l’anterior Alcalde de L’Ametlla del Vallès i al seu partit a canvi d’una requalificació urbanística? Aquestes són preguntes que Artur Mas hauria de respondre. Preguntes que sorgeixen a partir d’elements del sumari judicial i d’informacions dels mitjans de comunicació, no de cap malvolença política dels seus adversaris.

Sobre la necessitat de millorar els mecanismes de control podeu llegir la crònica d’El Periódico de Catalunya “El govern controlarà les seves ajudes per evitar un altre ‘cas Trias Fargas’“.

També han causat lògica preocupació algunes informacions que afecten l’Agrupació Mútua, que ha estat objecte de mesures especials a càrrec de la Direcció General d’Assegurances del Govern d’Espanya. Podeu llegir al respecte les cròniques de Mar Jiménez a l’Avui: “Agrupació estudiava acusar Conejos de falsetat i estafa” i “Tots els homes de la Mútua“.

L’actualitat política espanyola ha estat aquesta setmana centrada en l’aprovació inicial pel Congrés dels Diputats del projecte de Pressupostos Generals de l’Estat per al 2010 amb el suport dels diputats socialistes i els del Partit Nacionalista Basc i de Coalició Canària. Sobre l’orientació de la política econòmica del govern i el contingut del projecte de pressupostos us convido a llegir l’entrevista a José Manuel Campa, Secretari d’Estat d’Economia que li fan Amparo Estrada i Fernando Sáiz a Público, la intervenció d’Elena Salgado al Congrés presentant els pressupostos, l’entrevista a la Vicepresidenta econòmica que li fan R. M. Sánchez i J. Romero a El Periódico de Catalunya i els articles de Sixte Moral i Leire Pajín. També us convido a visitar la pàgina web dedicada als Pressupostos Generals de l’Estat per al 2010.

Hi ha qui pregunta on està la influència del PSC en aquests Pressupostos i us donaré algunes xifres que l’expliquen a bastament. En el projecte es conté una inversió de l’Estat a Catalunya de 4.447 milions d’euros, és a dir el 18,64% de la inversió total de l’estat en infraestructures en aplicació de la Disposició addicional 3a de l’Estatut i de la metodologia de càlcul acordada entre Pedro Solbes i Antoni Castells, Catalunya serà la Comunitat Autònoma que rebi més inversions en ferrocarril i en ports, el projecte conté també les dotacions econòmiques per a posar en marxa el nou sistema de finançament autonòmic, la dotació de les pensions mínimes s’incrementa en un 2,9% i se’n beneficiaran 288.000 ciutadans i ciutadanes de Catalunya, la dotació de beques s’incrementa en un 15% i se’n beneficiaran 186.000 catalans i catalanes (7.300 més que el 2009), 83.000 famílies catalanes es beneficiaran de l’ajut de 2.500 euros per fill nascut o adoptat, 21.600 joves es beneficiaran de la renda bàsica d’emancipació per accedir a l’habitatge, la partida conjunta per a l’aplicació de la llei de la dependència s’incrementa en un 35,9%. A més el PSC presentarà esmenes per valor de 20 milions d’euros en partides de cultura, Inversió+Recerca+innovació i estudis informatius d’infraestructures.

Sobre la situació econòmica espanyola us convido a llegir els articles de Miguel Boyer “Perspectivas económicas”, Antón Costas “Cinco erres para mover la economia, José A. Herce i Pep Ruiz “La transición inmobiliaria en España” i Angel Laborda “El paro se toma un descanso”.

Sobre qüestions relatives a la política social us recomano que llegiu la crònica d’Antonio M. Yagüe a El Periódico de Catalunya sobre la intervenció de Trinidad Jiménez a Tribuna Barcelona, l’article de Vicenç Navarro “El subdesarrollo social de España” i l’entrevista a Trinidad Jiménez que li fan J. J. Gómez, A. Iriberri i V. Pin a Público.

Mentrestant el PP segueix embolicat en tota mena de problemes. Al respecte podeu llegir els articles de: Enrique Gil Calvo “Cabezas”, José Yoldi “De mayor quiero ser Federico” (Trillo, és clar), Javier Pradera “Esposado con un cadávez político”, Manuel Milián “Nebrera i el mite de Sísif”, Joan B. Culla “El nebrerazo”, Félix Monteira “Flaquezas del PP a la edad de gobernar”, l’editorial d’El País “Caos en Caja Madrid”, Manel Pérez “Esperanza, por Dios”, Ignacio Escolar “La conciencia de Camps”, Marco Schwartz “La miseria moral del PP ante un drama” (el del pesquer Alakrana), Antoni Segura “Danys col·laterals del ‘cas Gürtel’” i Yolanda González “La unidad del discurso del PP se resquebraja”.

També segueix obert el debat sobre la reforma de la interrupció voluntària de l’embaràs. Podeu llegir al respecte els articles d’Ignacio Escolar “La multitud y las mentiras” i “El aborto y la hipocresía“, Elvira Lindo “¿Qué haría?”, El Gran Wyoming “Familia feliz” i Juan Cruz “Cuerpos y almas”.

Sobre política europea i internacional us convido a llegir l’entrevista a Diego López Garrido que li fa Luis Izquierdo a El País i els articles de Xavier Batalla “El peor es Blair”, Stefano Rodotà “La peligrosa asimetría institucional italiana” i Rosa Massagué “El derrotisme de les esquerres” sobre les primàries que avui mateix està celebrant a Itàlia el Partito Democratico.

Sobre l’economia mundial us convido a llegir els articles de Joaquín Estefanía “Estupor y temblores” i Carlos Berzosa “La crisis en el orden internacional.

Sobre la situació a l’Afganistan us convido a llegir els articles de Miguel Angel Bastenier “Af-Pak o Pak-Af” i Carlos Nadal “¿Combatir o irse de Afganistán?”.

Sobre Llatinoamèrica us convido a llegir l’entrevista a Carolina Tohá que li fa Carmen Galán Benítez a El País, la crònica de Soledad Gallego Díaz sobre les eleccions a l’Uruguai “La izquierda se prepara para repetir mandato”, Antoni Travería “Festejen, urguayos, festejen”, Joaquín Roy “Uruguay: elecciones sin trauma” i Moisés Naím “México, no; Brasil, sí”.

Sobre qüestions a debat us convido a llegir quatre articles sobre educació i universitat. Àlex Masllorens “Sense educació no pot haver-hi progrés”, Fabián Estapé “Educació com a bàlsam per a la crisi”, Joaquim Coello “La necessària reforma de la universitat” i Joan Majó “Universidades: eficiencia y evaluación”.

Segueixen ara sis articles de debat ideològic. Ludolfo Paramio “La socialdemocracia y la crisis”, dos articles 20 anys després de la caiguda del mur, Jean Daniel “Vingt ans d’aveuglement” i Michel Wieviorka “Berlín, 1989-2009″, Sami Naïr “Democracias en descomposición” advertint sobre els riscos del populisme, Xavier Muñoz “Justificació de la política” i el punyent advertiment “La traición de la socialdemocracia” de Paolo Flores d’Arcais.

Per acabar tres notes finals. La primera per informar d’una magnífica iniciativa “Escuela para todas” impulsada per dones periodistes encapçalades per Joana Bonet. la segona és la valenta entrevista a Pasqual Maragall que li fa Josep Corbera a La Vanguardia sobre l’Alzheimer, els malalts i les seves famílies. I la tercera és la crònica de Juanma Romero sobre la rehabilitació de Juan Negrín per part del PSOE.

“Perles” del programa Polònia emès el 22 d’octubre, resum crític realitzat per Núria Iceta. Podeu trobar totes les Perles del Polònia aquí, amb imatges, vídeos i tot.

EL MILLOR
- Gran líder. Són extraordinaris els personatges. En aquest capítol, hem vist la primera prova, una petalada general: des de lʼarribada del paquet sospitós interceptat per Kin Jong Il, amb una forma inequívoca de bicicleta, a Sarkozy que ja es veu en el Tour, i la Gran Gran Kirchner, no es cierto?

EL PITJOR
- Lʼalerta sanitària que declara Cuní després que la Consellera Geli estornudi al plató [no per culpa de la grip A, sinó de lʼaire condicionat que està a 6 graus]. Ha de dimitir la Consellera per negar la realitat? Matins punt sí. Matins punt també.

LA CANÇÓ [Pacienciaaaaaa, vull dir, Valenciaaaaa]
[Camps] Pacienciaaaaaa
Tu tranquilo, sé paciente
que todo se arreglará.
Pacienciaaaaaa
que en Valencia aunque me hunda
no me dejan de votar.
Pacienciaaaaaa
que con suerte en un año
nos reiremos un montón.
Recuerdaaaaaaa
que le debes a Valencia
tu futuro y tu sillón.
[Rajoy] Valenciaaaaaa
no me toques más los huevos
que me voy a cabrear.
[Camps] Pacienciaaaaaa
tu ahora dime que más quieres
que yo te lo voy a dar.
[Rajoy] Cabezaaaaaaas
[Camps] ya te he dado la de Costa
no sé qué me pides más.
[Rajoy] Limpiezaaaaaa
[Camps] pero andate con ojo
que en Génova queda mucha mugre por limpiar.

LA IMATGE DE LA SETMANA
- La imatge del Tripartit: Joan Herrera sʼestà tornant invisible! Quan Montilla el veu exclama “Mare de Déu dʼHiznájar!”. Clar que el mateix Montilla també té problemes… sʼestà tornant gris! I el Puigcercós, ja lʼheu vist al Puigmal “marcant paquet”??

LA NOVETAT
- Miguel Ángel Moratinos, vist i no vist, mort en acte de servei per Jack Sparrow, de les forces especials espanyoles contra la pirateria marítima.

- Fèlix Millet, saquejant el seu propi advocat.

- Cristina Fernández de Kirchner “hablando por los codos”, la nova concursant de Gran líder.

ARXIU HISTÒRIC (fa un any…)
- Ho haveu vist el nou cotxe del President Benach? És un parrander!!! [no patiu, broma només per iniciats] però en comptes 4 cavalls, a aquest parrander el tiren uns rens tunejats de catalans.

LA FRASE DE LA SETMANA
- Soler li diu a Rajoy que això de la Nebrera és molt fort i ell, enfotent-seʼn: “Molt foooort, molt fooort, aquí todo lo encontráis molt foooort”. Doncs jo més aviat trobo que ja no trobem res “molt fooooort”

MALAGUANYAT
- El capítol “Fèlix Millet, a la presó”… es veu que ja no el donaran per TV3, vaja que de fet es veu que no hi anirà a la presó…

LA VENJANÇA
- Toni Soler: “Un respecte, senyora, que aquest programa té un Ondas”. Cristina Fernández de Kirchner: “Sí, y también lo tiene Jorge Javier Vázquez, no es cierto?”

ZW 189 Recomanacions d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

http://www.ficod2009.es

Aquest “Foro Internacional de Contenidos Digitales (FICOD 09)” se celebra del 17 al 19 de novembre a Madrid (Campo de las Naciones). És un congrés de referència per als professionals i usuaris de continguts digitals en diferents àmbits: televisió, periodisme digital, producció àudiovisual, publicacions digitals, xarxes socials, blogsfera, publicitat interactiva, educació, formació online, animació, cinema, música… acollint a més de 9.000 congressistes i al voltant de 300 mitjans de comunicació acreditats.

FICOD està organitzat pel Ministeri d’Indústria, Turisme i Comerç, Secretaria d’Estat de Telecomunicacions, en el marc del Plan Avanza. Entre els seus objectius es troba el d’impulsar i potenciar la indústria espanyola de continguts digitals amb especial interès en els mercats de llengua espanyola, en un context mundial on existeixen 450 milions de castellanoparlants i uns 102 milions d’internautes.

El programa s’estructura en diferents blocs temàtics que contemplen des de conceptes com l’Open Government fins a la reputació online de les marques, les xarxes socials, els mitjans digitals o la legislació en matèria de protecció de drets, per posar alguns exemples.

FICOD compta amb el seu propi bloc, on es pot seguir l’actualitat vinculada a l’esdeveniment, com també a través de Twitter, Facebook, LinkedIn o YouTube, entre altres. La inscripció al congrés és gratuïta, només és necessari omplir el formulari.

ZV (Zona Video). Aquest és el vídeo de presentació de FICOD i, pròximament, estarà operatiu Web TV multicanal, que comptarà amb streaming per a la retransmissió en directe de totes las conferències i sessions que tindran lloc durant el congrés.

 

Debat de política general al Parlament

Ahir, avui i demà s’està celebrant el Debat sobre l’orientació política general del govern en el Parlament de Catalunya. Us convido a llegir la intervenció inicial del President Montilla. Trobareu la que he fet jo avui en nom del grup Socialistes-Ciutadans pel canvi transcrita a continuació.

INTERVENCIÓ DE MIQUEL ICETA EN EL DEBAT SOBRE L’ORIENTACIÓ POLÍTICA GENERAL (Palau del Parlament, 30 de setembre de 2009)

Gràcies, senyor president.

Senyores i senyors diputats, Molt Honorable President de la Generalitat.,

Abans de començar amb el que serà la meva intervenció i el seu gruix, volia fer dos comentaris sobre la intervenció del senyor Artur Mas, per a unes precisions, no amb afany de polèmica –i segur que els hi explicaran, perquè normalment no tinc el privilegi que m’escolti–, per alguna qüestió que em sembla fonamental.

Perquè resulta, senyor president de la Generalitat, que li han dit que els vint-i-cinc diputats del PSC no serveixen Catalunya. Ara, no li han dit qui els ha posat allà; no ens han tocat en un rifa. Els socialistes de Catalunya guanyem les eleccions generals des de l’any 1977 (aplaudiments), ens coneix la gent perfectament, sap com som, d’on venim, què defensem i què proposem. I l’any 77, l’any 79, l’any 82, l’any 86, l’any 89, l’any 93, l’any 96, l’any 2000, l’any 2004 i l’any 2008 molts catalans –la darrera vegada gairebé 1.600.000– van decidir que els representàvem millor que altres. Tots amb la mateixa legitimitat, sens dubte, però, per favor, no desmereixin l’opinió, la voluntat, lliurement i democràticament expressada per una majoria del nostre poble que, quan arriben les eleccions generals que, per cert, és quan més ciutadans de Catalunya s’acosten a les urnes, confia de forma tan abassegadora en nosaltres.

Segon comentari. Hem sentit molt de la necessitat d’abaixar els impostos, nosaltres creiem que en aquests moments és un luxe que no ens podem permetre, ara bé, si poguéssim fer encara més per lluitar contra el frau fiscal i sobretot perquè alguns no se’n duguin els diners fora, abans inclús que s’apugin els impostos, aniria molt bé. I també els diré, en aquesta proposta que sembla que el Govern d’Espanya formularà, es baixa un 5 per cent l’impost de societats, que alguna influència tindrà i alguna bona acollida pot tenir a la societat catalana.

Però el que volia fer no era això, el que passa és que crec que calia fer aquest aclariment amb aquestes dues notes prèvies, volia, el que em correspon en nom del meu grup, que és mostrar el nostre suport a la intervenció que el president va fer ahir.

Compartim el diagnòstic dels problemes, reptes i oportunitats de la societat catalana; compartim l’horitzó nacional que va dissenyar i valorem molt positivament l’acció de govern que ens va presentar ahir. El nostre objectiu és clar, i crec que parlo en nom dels tres grups que donem suport al Govern en aquest cas, un país fort, una economia sòlida i una societat de benestar.

Volem sortir de la crisi amb una economia més competitiva i sense que ningú no quedi exclòs del progrés, ajudant a la societat catalana, les empreses, els treballadors i les famílies a superar la crisi. Això és el que està fent el Govern i en aquest sentit les dades són indiscutibles.

Enguany, entre l’Estat i la Generalitat, s’estan fent a Catalunya inversions en infraestructures per valor de 12.500 milions d’euros, el 5,5 per cent del nostre producte interior brut, la inversió més alta en els darrers trenta anys.

Un creixement espectacular degut en part a l’acord a què va arribar el Govern de la Generalitat amb el Govern d’Espanya per calcular els recursos derivats de l’aplicació de la disposició addicional tercera de l’Estatut, gairebé 35.000 milions d’euros previstos en set anys.

L’altra part de l’esforç l’ha fet el mateix Govern de la Generalitat. L’any 2003 la Generalitat invertia 365 euros per persona, l’any 2008 en va invertir 715 euros per persona.

Aquestes inversions en infraestructures faran possible l’economia sòlida i competitiva que perseguim, i puc entendre que els cogui, però és que fins fa ben poc no teníem garantida ni l’aigua ni la llum, ni el subministrament d’aigua de la regió metropolitana, ni la qualitat del subministrament elèctric.

I, és cert, havíem de donar un gran salt en carreteres, autovies, aeroports, infraestructures energètiques i hidràuliques, transport ferroviari, metro, i hem fet la inversió que cal per tenir un país de primera, i encara ens queden uns quants anys de seguir treballant per assolir aquest objectiu.

Però el país és la gent, i el Govern ha perseguit també objectius de justícia social, de reducció de les desigualtats, per guanyar en cohesió, perquè, en efecte, calia estendre els sistemes de protecció social construint la societat del benestar a què els catalans i les catalanes tenim dret, amb especial atenció als sectors que pateixen més durament la crisi.

Per això vull destacar el gran salt en matèria de serveis socials, amb un pressupost que ha augmentat el 117 per cent entre el 2003 i el 2009, amb vuitanta-una mil persones que gaudeixen d’ajuts o drets als quals no tenien dret abans i amb una millora a l’atenció a sectors i col·lectius amb especials necessitats a qui voldríem que el president fes alguna referència addicional en la resposta al nostre grup.

També s’ha fet palès el compromís del Govern amb el món local, dedicant-li uns recursos que han passat de 371 milions d’euros l’any 2003 a 1.038 milions d’euros l’any 2009.

Però la competitivitat és també guanyar la batalla del coneixement i posar les bases de l’economia del futur, per això calia millorar les nostres universitats i la R+D+I empresarial, i també en aquest àmbit les xifres són ben eloqüents: la despesa per estudiant universitari ha passat de 4.446 euros l’any 2003, a 8.701 euros l’any 2009. L’evolució dels recursos dedicats a la R+D+I empresarial han passat de 9 milions d’euros el 2003, a 81 milions d’euros el 2008.

En referència estricta a aquest any el president esmentava la culminació del desplegament dels Mossos, l’eix Vic – Olot, el túnel de Bracons, la Ciutat de la Justícia, la nova terminal 1, la nova Llei d’educació, l’Hospital de Sant Pau, la primera fase del canal Segarra – Garrigues, la dessalinitzadora del Prat, el traspàs de Rodalies, amb més de 4.000 milions d’euros d’inversió; les funcions i serveis traspassats en matèria d’immigració i inspecció de treball, el Pacte nacional per a la recerca i la innovació i el Pacte nacional per a la immigració.

A aquest extraordinari balanç li podríem afegir abans d’acabar la legislatura l’imminent Pacte nacional per a les infraestructures i la posició determinant de Catalunya en la gestió de l’aeroport de Barcelona.

Repeteixo aquestes dades perquè expliquen perquè alguns no volen entrar en el debat sobre la gestió del Govern, perquè és inatacable. Es pot desdibuixar una gestió tan forta, tan brillant com aquesta, amb alguns errors o algunes petites mancances? Creguin que no, jo crec que és perdre el temps.

Com també és perdre el temps, ho diuen totes les enquestes, intentar menystenir l’acord del finançament; ahir en va parlar el president i no m’hi estendré massa, però sí diré alguna cosa.

És veritat que va ser un acord que va arribar tard, molt tard, s’hagués hagut de produir abans del 9 d’agost del 2008, va arribar gairebé amb un any de retard, amb una negociació plena de tensions en què es va demostrar que el president de la Generalitat, el conseller d’Economia, el Govern i els partits que li donen suport posaven per damunt de tot l’interès de Catalunya. Per cert, a alguns se’ns havia negat sempre això.

Curiós país aquest en què la presumpció de patriotisme era per als «Millets», mentre es negava aquesta qualitat als socialistes catalans i a molts d’altres. Fins i tot es negava la capacitat del president Montilla de defensar adequadament l’interès del país, i el temps ho ha desmentit de forma rotunda. És hora d’acabar amb les falses aparences i les paraules buides, per això nosaltres apreciem els fets del president i el seu discurs lligat a la realitat i tocant de peus a terra.

La feina del Govern ha estat bona, i, repeteixo, això no vol dir que no s’hagi pogut produir algun error o alguna mancança, però el balanç és positiu.

I sense defugir les dificultats econòmiques que travessem, o, precisament per això, tenim l’obligació de donar quan es produeixen bones notícies, precisament perquè estem al final d’una crisi que estan patint molt greument ciutadans i ciutadanes de Catalunya i malgrat tot hi ha bones raons per l’optimisme i per la confiança. Precisament per això la ciutadania té dret a saber quants són els recursos mobilitzats des del sector públic per fer front a la crisi.

I permetin-me que utilitzi dos retalls de diaris ben expressius, només n’ensenyaré un perquè és el més maco i ho tinc en color: «Catalunya és l’autonomia que més recursos dedica a combatre la crisi.» Aquest és el resum, al final, en tocar de peus a terra, del que ha fet aquest Govern.

Dóna xifres, és una crònica d’Andreu Farràs a El Periódico de Catalunya, del dia 27 de setembre, diu: « 9.200 milions d’euros», i diu, que m’ha semblat molt rellevant, «el conjunt de comunitats autònomes hi dedica 29.826 milions d’euros». Així doncs, Catalunya concentra el 31 per cent del total. President, n’estem legítimament orgullosos.

El segon és una crònica de Josep Corbella a La Vanguardia, que també els la podria ensenyar però no és tan maca, no fan totes les parts en color, «Catalunya lidera la participació d’Espanya en la recerca europea. Nou dels disset científics espanyols seleccionats enguany per l’European Research Council (ERC), treballen a institucions catalanes. El resultat de la convocatòria de l’ERC mostra com la fuita de cervells que havíem patit s’ha capgirat, Espanya, i especialment Catalunya han començat a atraure investigadors líders en les seves àrees.

En el setè programa marc europeu de recerca –ho sap molt bé el conseller Huguet–, l’any 2008 Catalunya va atreure 103,3 milions d’euros, el 32,5 per cent del total que rebrà Espanya. President, n’estem legítimament orgullosos.

I, permetin-me, el futur de Catalunya depèn molt més d’aquestes dues notícies que dels rius de tinta dedicats als «Millets», «Montulls», l’espionatge de directius d’entitats esportives, les manifestacions preventives o les consultes sense efecte pràctic. Amb notícies com aquestes ens hi estem jugant de veritat el futur del país.

No volem deixar de destacar ahir un acord pres pel Govern, un acord, consellera, que realment a alguns fins i tot arriba a emocionar-nos: el reconeixement de les famílies monoparentals i que les equipara als efectes de prestació per fill a càrrec amb les famílies nombroses. No només és un reconeixement a la diversitat de models de família, que això seria suficient per emocionar a alguns, sinó que toca el «moll de l’os» de l’arrel de la pobresa i l’exclusió de determinats sectors socials. I és això el que justifica aquest Govern, l’autogovern també, òbviament, però això, consellera Capdevila, ens ha donat una gran alegria, i permeti’m, president, que feliciti de forma expressa a un conseller quan potser no ho faré a altres perquè ahir va ser, francament, un gran dia. La sensibilitat, la feina i l’encert que hi ha al darrere d’aquesta mesura per a nosaltres ha il·luminat de forma claríssima aquest debat.

Podríem parlar del Pla de mesures d’ocupació juvenil, ho ha fet el president i, per tant, m’ho estalvio i així no em passaré de temps.

President, aquest és el camí per combatre la crisi i els seus efectes, en aquest esforç compti amb el nostre suport i el nostre compromís. Nosaltres li hem fet confiança des del primer dia, i, president Montilla, els fets han permès que vostè s’hagi guanyat la confiança de molts més, i més que han de ser encara.

Volem aprofitar aquesta intervenció per demanar-li algunes precisions sobre la feina desenvolupada pel seu Govern, i em centraré només en tres grans àmbits per permetre que els altres grups de la majoria puguin incidir també sobre aspectes rellevants de la seva gestió.

Coneix bé, president, la nostra preocupació per les polítiques concretes adreçades a pobles i ciutats, dirigides a endreçar el país, a reduir els desequilibris territorials, a promoure una mobilitat sostenible i a resoldre els problemes i tensions de tot ordre que es produeixen en l’àmbit urbà.

Voldríem conèixer quin és el balanç i les perspectives de l’acció del seu Govern en aquest terreny. En segon lloc, Molt Honorable president, som conscients de la ingent tasca feta en el camp de la salut, tant des del punt de vista de les inversions com de l’atenció sanitària i la recerca biomèdica, i també en aquest cas voldríem una major precisió de les actuacions realitzades pel seu Govern en aquest àmbit.

I en tercer lloc no volem deixar d’assenyalar el nostre legítim orgull per l’aprovació de la Llei d’Educació de Catalunya, fruit d’un consens llargament treballat que, sincerament, no hauria de ser esgrimit per mostrar discrepàncies en un Govern, sinó que és la gran oportunitat per mostrar orgull de país. Nosaltres volem saber, president, quines són les prioritats del Govern de Catalunya pel que fa al desplegament d’aquesta llei.

Senyor president, en la intervenció d’ahir vostè va dedicar algunes reflexions al nostre horitzó nacional. Subscrivim «fil per randa» el seu plantejament: Catalunya avançarà amb l’Estatut que van votar els catalans, si ho fa amb unitat política, amb rigor, amb fermesa i amb capacitat d’arribar a acords. Aquests valors que configuren l’estil del país real, han de ser els mateixos que articulin la nostra vida política, i això passa, en primer lloc, per respectar i enfortir les nostres institucions, a començar per la presidència de la Generalitat.

És raonable pensar en una resposta unitària de qualsevol repte de futur del nostre autogovern sense el concurs actiu de la presidència de la Generalitat? La presidència de la Generalitat ha demostrat al llarg de la història la seva capacitat de ser i esdevenir referent serè, solvent i sòlid al servei del país. El president Montilla ho ha demostrat també en l’exercici de les seves funcions. No és sensat pensar en escenaris difícils en què la presidència de la Generalitat no jugui el paper institucional que les nostres llei li atribueixen i que la societat necessita i reclama. És el temps dels presidents, especialment quan les coses es compliquen, es torcen o van maldades.

Seré més clar encara, abans que cadascú tiri pel seu cantó, com passa massa sovint en qüestions de país, primer cal fer propostes i escoltar la presidència de la Generalitat, després cadascú és lliure de fer el que tingui per convenient.

Ho dic, sí, pensant en la futur sentència del Tribunal Constitucional, però ho dic pensant també en altres qüestions de país que es puguin suscitar. El lideratge ha de ser exercit i ha de ser reconegut. Donar suport en els temes centrals a la presidència de la Generalitat quan aquesta ho demana des de la seva alta representació institucional, és servir Catalunya.

De la sentència n’hem parlat potser massa. Massa en parlem de coses que no han succeït encara, massa energia perduda, massa força perduda per la boca i en efímers teletips, declaracions i contradeclaracions.

Regirant el meu arxiu descobreixo que ja vaig parlar de la sentència per primer cop en aquest Parlament amb motiu del debat monogràfic sobre el desplegament estatutari, un debat prematurament celebrat a finals de març del 2007.

Heus aquí el que vaig dir ja fa dos anys i mig, i el que sense treure ni posar res repeteixo avui:

«Ho hem dit en moltes ocasions, no veiem cap sentit a situar-nos en el pitjor dels escenaris, ni tan sols sabem quan hi haurà sentència» –fa dos anys i mig– «i és obvi que una sentència que desvirtués l’increment de l’autogovern que es deriva de l’Estatut seria molt perjudicial per als nostres interessos, un cop molt fort que potser portaria a molts a replantejar moltes coses, i és veritat que les institucions de l’Estat han de saber, la societat espanyola en el seu conjunt ha de saber que darrere l’Estatut hi ha la voluntat majoritària dels catalans, que hi ha un desig d’entesa i de convivència, hi ha reclamació legítima i voluntat de compartir. Han de saber que un cop de porta a l’Estatut seria gravíssim, que és molt greu dir que la demanda de més autogovern que fa Catalunya no hi cap a la Constitució».

«L’estat de dret, la legalitat i la política democràtica ens donen instruments per recuperar els elements que na eventual sentència desfavorable ens pogués fer perdre, perquè encara que el Tribunal Constitucional no ens donés la raó nosaltres no perdríem les nostres raons, però només podem fer-les prevaler des del respecte a les institucions i a la llei, no trencant la baralla per responsabilitat, per convicció, per interès, perquè no volem una fractura entre catalans, i tampoc una fractura entre catalans i la resta dels espanyols.» Aquí s’acaba l’autocita que, em dispensaran, però crec que, com que es pot repetir paraula per paraula feta fa dos anys i mig, doncs, home!, algun valor pot tenir.

Per nosaltres, Socialistes i Ciutadans pel Canvi, l’aposta per l’Estatut era i és estratègica. Creiem que la millor manera d’ampliar l’autogovern de Catalunya és desplegar l’Estatut que van votar els catalans en lliure exercici del seu dret a decidir. Amb nosaltres, ni aventures, ni sorpreses, ni invents ni passes enrere.

Des del respecte envers les persones, grups i partits que de forma ben legítima reclamen la independència, i sorpresos per la deriva radical dels que van coprotagonitzar fins fa ben poc la via estatutària, que ara sembla que volen abandonar, els he de dir que els socialistes catalans no compartim en absolut les falses dreceres que perseguint la separació d’Espanya produirien una gran divisió entre els catalans.

La nació catalana necessita, avui més que mai, unitat. A la nació catalana l’afebliria, avui més que mai, la divisió.

Ningú no pot negar l’ambició nacional del president Macià, el president que sense renunciar a res va acceptar el resultat d’una negociació ben difícil. L’estatut que havien votat, primer els ajuntaments catalans, després els catalans, i milers de catalanes que no tenint dret a vot van signar el seu suport, perquè van voler-ho manifestar així, no només va ser interpretat en algun aspecte menor, sinó profundament modificat l’any 32. I Macià va defensar el resultat de la negociació amb un gran sentit patriòtic. Va ser Macià qui va dir: «Penseu, catalans, que aquest estatut que ens arriba, i tot i no ser el que reclamàvem, ens dóna facultats per a la creació del nostre govern autònom, i aquestes facultats podran encara ser ampliades legalment a mesura que ho vagin exigint les nostres necessitats. Ja heu vist les lluites que ha provocat, les dificultats que ha calgut vèncer.» Ampliades legalment, diu Macià. Massa cops ens posem a la boca els noms dels nostres referents històrics, però no estic segur que sempre n’aprenguem del seu mestratge.

Probablement llavors, com ara, exigeix més coratge acceptar l’acord possible que refugiar-se en aspiracions llunyanes. Però Macià va triar bé i no era una tria fàcil. Alguns van dubtar llavors del seu patriotisme. Fins i tot hi hagué qui li digué traïdor. De vegades el coratge és el pacte. I quan el pacte convé a Catalunya, llavors el coratge és defensar-lo, com va succeir amb l’acord de finançament subscrit el mes de juliol.

Sempre he pensat que l’obligació dels responsables polítics és assenyalar els camins del progrés possible i concret, sense renúncia a cap ideal, però no tenim dret a portar el país a carrerons sense sortida. I alguns carrerons sense sortida ha vist la nostra història i aquest mateix Parlament.

Som conscients que haurem de vèncer encara moltes dificultats.

He parlat, i crec que sense exageració, de l’animadversió del Partit Popular envers l’ampliació del nostre autogovern. Molt recentment n’hem tingut una nova prova, en llegir el projecte de nou Estatut d’autonomia d’Extremadura, en el que novament es constata el suport del PP a preceptes inspirats en articles del nostre Estatut que, aquests sí, han estat recorreguts pel propi Partit Popular davant del Tribunal Constitucional.

El Govern de la Comunitat de Madrid, com si no en tingués prou amb el recurs del PP contra l’Estatut, ha recorregut davant del Tribunal Suprem les nostres primeres competències en matèria de permisos de treball per als treballadors estrangers. En fi, també d’això ens en sortirem. Però el que sí espero és que d’aquí un any, quan vingui la campanya catalana, el Partit Popular no farà les proclames de sempre exigint més control de la immigració. Espero que almenys no siguin hipòcrites, ja que no volen que la Generalitat tingui cap mena de competència en aquesta matèria.

En la defensa del seu autogovern, a Catalunya li convé més unitat. Inclús voldríem el PP aquí, si fos possible. Precisament ara, quan la nostra societat es fa més plural i complexa, és quan el catalanisme ha de ser factor d’unió i no de divisió. No serà la divisió que alguns volen entre separatistes i unionistes la que ens farà avançar. Encara ens queda molt a fer per aconseguir que molts ciutadans de Catalunya s’identifiquin suficientment amb el país, la llengua i la cultura catalanes com per pitjar l’accelerador cap al no-res. En els trens que no s’aturen a cap estació no hi pugen més viatgers.

Jordi Font ens ho recordava recentment en un article publicat a l’Avui. Deia Jordi Font, dirigent del PSC, i activista cultural, «En paraules de Renan: ‘La nació és el plebiscit quotidià de la ciutadania’; la nació que oblida i que deixa de protegir, actualitzar i fer créixer aquest consens bàsic és una nació que porta camí d’extingir-se. Per això, el pitjor que li podria passar a Catalunya és la radicalització de minories contraposades, la polarització de la societat i el consegüent risc de fractura social. També per això la cohesió social és un objectiu nacional fonamental i és avui prioritària l’acció per superar la crisi econòmica i les polítiques socials destinades a compensar els seus efectes sobre els més febles.» Aquí acaba la cita.

President, pot comptar amb nosaltres per donar suport a la Presidència i al Govern per defensar l’Estatut. Per desenvolupar-lo amb plenitud, per fer que sigui sempre respectat el potencial d’autogovern que els catalans van votar; per aconseguir la major cohesió cívica, social i cultural en el nostre país; per defensar la nostra llengua pròpia, des del respecte a les altres llengües i als que les utilitzen habitualment; per fer créixer l’estima del país i l’autoestima de la seva gent; per acostar-nos cada dia més a l’ideal fundacional del catalanisme de promoure una societat lliure i segura, pròspera i justa, educada i culta, emprenedora i solidària, una societat avançada. És aquest catalanisme exigent i eficaç el que farà avançar Catalunya.

I permetin un petit parèntesi aprofitant que el senyor Mas ha tornat, perquè ell deia, i ho deia, jo crec, sincerament afectat, deia «potser avui s’ha perdut una oportunitat». Jo crec que la gran oportunitat per demostrar fins a quin punt tots estem disposats a compartir diagnòstics i mesures per sortir de la crisi, la tindrem amb el debat de pressupostos al qual estem emplaçats d’aquí poc. Per tant, afortunadament, Catalunya ofereix sempre noves oportunitats per demostrar la nostra lleialtat, la nostra fidelitat a aquest catalanisme exigent i eficaç.

Un catalanisme exigent amb nosaltres mateixos i amb els altres, un catalanisme eficaç perquè reivindica i obté rendiments.

Catalunya, contra el que alguns apunten, no és un país amant de les derrotes, es un país que vol i necessita victòries. Ja n’ha obtingut algunes i moltes més les han de seguir. Els qui vulguin construir projectes a partir del pessimisme hipocondríac o senzillament interessat, no ens convenen. Són un llast per a la Catalunya optimista que vol ser rica i plena.

El que cal és treballar i encertar, com ho està fent el seu Govern, senyor president, que en tres anys ha fet tota aquesta feina que avui nosaltres des d’aquesta tribuna li reconeixem.

Moltes gràcies, senyor president, senyores i senyors diputats.

(Aplaudiments.)

Amb Zapatero

La celebració ahir del Comitè Federal del PSOE a Madrid i de la Festa de Rosa avui a Gavà m’han restat temps del que habitualment dedico al meu Diari. Demano per endavant excuses si hi trobeu involuntaris errors o alguna omissió. L’he hagut de fer potser massa de pressa i el publicaré un pèl tard en comparació a d’altres diumenges. Però així és la vida.

Començo, doncs, a tota pastilla recomanant la lectura imprescindible de dues intervencions de José Montilla. La primera com a President de la Generalitat en la celebració de la Diada nacional de Catalunya a Madrid. La segona és la seva intervenció avui com a Primer secretari del PSC en la 20a Festa de la Rosa celebrada a Gavà. En aquests dos discursos, i de forma ben especial en el primer, hi trobareu l’orientació política del socialisme català pel proper curs polític. M’atreviria a resumir-lo dient “ni aventures, ni sorpreses, ni invents, ni passes enrere”.

Certament la política catalana sembla lloc abonat per a la improvisació, els falsos debats, la gesticulació permanent, el tacticisme i un etern tornar a començar. Ho hem vist recentment al voltant de la consulta celebrada a Arenys de Munt sobre la independència de Catalunya. Alguns opinadors consideren que fins i tot la posició del PSC ha estat ambigua. Crec sincerament que no és així.

Quina ha estat la posició del PSC? Primer punt: acatament de les lleis. Les administracions no poden organitzar consultes institucionals sobre qüestions fora del seu àmbit competencial i que no hagin estat degudament autoritzades. Segon punt: les entitats poden consultar els seus membres o la població en general sobre els temes que vulguin. Tercer punt: és important deslligar unes i altres consultes perquè tenen característiques i efectes diferents. Quart punt: nosaltres no estem a favor de la independència de Catalunya; som catalanistes i federalistes, volem assolir les majors cotes d’autogovern recollides a l’Estatut aprovat pels catalans i impulsar la progressiva evolució d’Espanya en un sentit federal i plurinacional. Cinquè punt: la majoria dels catalans es van pronunciar a favor de l’Estatut del 2006 i, per tant, els que defensen el dret a decidir haurien de respectar allò que els catalans ja van decidir, especialment en un moment en que el Tribunal Constitucional encara no s’ha pronunciat sobre els recursos presentats contra l’Estatut. Sisè: considerem lògic que entitats, plataformes i partits independentistes –que per coherència no van donar suport a l’Estatut– promoguin consultes com les d’Arenys de Munt. Setè: constatem la deriva radical de CiU que, havent donat suport a l’Estatut, es mostra clarament partidària d’aquestes consultes i que té un líder, Artur Mas, que ha dit que votaria sí a la independència de Catalunya i que promouria una llei de consultes catalana vulnerant la Constitució. Aquest darrer aspecte, la deriva radical de la CiU d’Artur Mas, és el que ens sembla més rellevant des del punt de vista polític. Com ho és el suport de Xavier Trias a una consulta d’aquest tipus a la ciutat de Barcelona.

Per entrar en el fons del debat us convido a llegir l’editorial del diari El País i els articles d’Antonio Franco, Florencio Domínguez, Antoni Dalmau, Enric González, Esther Vera, Patxo Unzueta, Joseba Arregui, Francisco Balaguer, Josep Ramoneda i, molt especialment, Jordi Mercader. També trobareu molt interessant la reflexió de José Antonio Donaire en el seu bloc.

Sobre la futura sentència del Tribunal Constitucional us recomano els articles de Laia Bonet, Francesc Vallès, Miquel Roca, Salvador Milà i Javier Pérez Royo.

Sobre la situació econòmica a Catalunya us convido a llegir l’entrevista a la Consellera Mar Serna que li fa Xavier Alegret a l’Avui i l’article de Joan Majó “El futuro de Seat”.

També s’està suscitant un debat molt viu sobre Barcelona. Sobre aquesta qüestió no us hauríeu de perdre els articles de Josep Ramoneda “El modelo y los síntomas” i de l’Alcalde Jordi Hereu “En defensa del Raval”.

Els debats en relació a la política espanyola d’aquesta setmana s’han centrat en la suposada solitud del president Zapatero, objecte d’una ofensiva sense precedents, que pren com a pretext la situació econòmica però l’objectiu de la qual és, senzillament, acabar políticament amb ell. I davant d’això no s’hi val a badar ni tampoc s’hi val a esquivar. Jo, amb Zapatero. Des de primera hora i avui, en la dificultat. I justifico molt ràpidament la meva posició.

¿No va ser Zapatero qui va entomar la renovació del PSOE quan aquest partit anava a la deriva? ¿No va ser ell que encapçalar el PSOE i va ser capaç de vèncer el PP d’Aznar i Rajoy l’any 2004? ¿Qui va decidir retirar les tropes espanyoles d’Iraq? ¿No compartim el seu europeisme? ¿Preferim el projecte d’Aliança de Civilitzacions o ens estimem més el fonamentalisme neocon? ¿No apreciem la decidida voluntat de Zapatero de col·laborar amb Obama? ¿Qui presideix un govern paritari? ¿Qui va legalitzar el matrimoni entre persones del mateix sexe? ¿Qui va fer possible l’aprovació de l’Estatut? ¿Amb qui vàrem acordar la inversió pública de l’Estat per un període de set anys contemplada a la disposició addicional tercera de l’Estatut? ¿Amb qui va ser possible, no sense dificultats, acordar el nou model de finançament autonòmic? ¿Qui ha situat Espanya al G-20? ¿A qui es deu l’acord pel que es va ubicar a Barcelona la Comissió del Mercat de les Telecomunicacions? ¿Qui va fer possible l’acord pel qual la seu permanent del Secretariat de la Unió pel Mediterrani estigui a Barcelona? ¿Qui ha donat una empenta a l’Alta Velocitat, a la Terminal 1 de l’aeroport de Barcelona, al traspàs de rodalies, al traspàs de la inspecció de treball i de l’expedició del permís de treball pels treballadors estrangers? ¿No volem l’impuls a l’estació de La Sagrera i al corredor mediterrani? ¿No calia evitar l’ensorrament del sistema financer i ajudar bancs i caixes? ¿No cal una nova regulació financera internacional acordada al G-20? ¿No calia estimular la inversió de proximitat en col·laboració amb els Ajuntaments? ¿No s’havia d’ajudar el sector de l’automòbil? ¿No cal reflexionar i actuar per transformar el model productiu? ¿No estem d’acord que la crisi no l’han de pagar els treballadors? ¿No volem que es mantingui i si convé s’ampliïn la protecció i els drets socials? ¿No estem d’acord que la inversió pública ajudi especialment en aquesta fase de recessió? ¿No creiem que cal regular la interrupció voluntària de l’embaràs amb una llei de terminis? ¿No creiem que el diàleg social no ha comportar submissió als plantejaments neoliberals de la patronal? Si volem mantenir els nivells de protecció social i d’inversió pública sense que el dèficit ens desbordi, ¿no creiem que caldrà revisar la fiscalitat? Sense ànim d’exhaustivitat, sobren raons.

Ni ens convé el PP, ni PSOE i PP són ni representen el mateix. Ho torno a dir: jo, amb Zapatero. Assenyalant errors i mancances si n’hi ha, però no oblidant mai on són els amics i on els adversaris. Ni Catalunya ni el socialisme català no han estat mai indiferents en la política espanyola i mai no hem deixat de donar un cop de mà als nostres amics, especialment quan més ho necessiten.

Llegiu la intervenció de Zapatero davant del Comitè Federal del PSOE reunit ahir a Madrid. Llegiu la resolució política que s’hi va aprovar. Llegiu també els articles de Santiago Carrillo (clarivident), Lluís Falgàs (crític), José Andrés Torres Mora (punyent) i Gonzalo López Alba (enraonat).

Sobre la polèmica fiscal us convido a llegir les “8 razones para revisar el modelo fiscal” de Rosa María Artal i els articles de Joaquín Estefanía “Alternativas fiscales”, Andreu Missé “Bruselas alerta del crecimiento ‘insostenible’ de la deuda”, Josep Oliver “Política fiscal en temps de crisi”, Joan Tapia “Zapatero, el dèficit i els impostos” i Enric Llarch “Qué impuestos”. Jo sempre he pensat que amb els impostos de Malta no es poden tenir els serveis de Suècia…

Sobre els equilibris parlamentaris al Congrés dels Diputats podeu llegir la crònica d’Enric Juliana “El PNV ofrece oxígeno a Zapatero”. També trobareu interessant l’entrevista a Eduardo Madina que li fa Luis Calvo a Público i els articles d’Ernesto Ekáizer “Una reacción más política que económica a la crisis” i d’Amparo Estrada “Un pacto inviable”. Tampoc us perdeu l’article d’Ángel Laborda “Cuentas públicas: el estado de la cuestión”.

I sobre la batalla particular desfermada pel grup Prisa contra Zapatero heu de llegir l’article de Félix Monteira, director de Público, “El gobierno Zapatero no tiene prisa” i la crònica del mateix diari “El grupo Prisa ‘bombardea’ La Moncloa“.

Sobre qüestions de política europea i internacional us convido a llegir la crònica d’El Periódico de Catalunya sobre la victòria del centreesquerra a Noruega i l’article de Pierre-Henry Deshayes a El Mundo sobre el mateix tema. Diumenge vinent hi ha eleccions a Alemanya (de les que vaig parlar la setmana passada) i a Portugal. Sobre aquestes darreres us convido a llegir la crònica de Francesc Relea a El País. També us interessarà la descripció de l’impasse europeu de Jean Marie Colombani i l’explicació del vot dels eurodiputats del PSC en la reelecció de Durao Barroso com a President de la Comissió Europea que fa Maria Badia en l’entrevista que li fa Albert Segura a l’Avui.

Sobre la propera reunió del G-20 a Pittsburgh i alguns debats que s’hi produiran o que haurien de produir-s’hi podeu llegir l’editorial d’El País “Europa ante el G-20″, la entrevista a Dominique Strauss-Kahn, director-gerent del Fons Monetari Internacional que li fan Peter Schmitz i Gabor Steingart al suplement Negocios d’El País i els articles de Nomi Prins “¿Es posible una reforma financiera real?”, Joaquín Estefanía “Más allá del G-20″ i Joaquim Sempere “Secreto bancario y paraísos fiscales”.

Sobre les dificultats que afronta el president Obama heu de llegir l’article de Moisés Naím “Tres preguntas con futuro”. I sobre la situació a l’Afganistan heu de llegir l’editorial d’El País “Errores afganos” i els punts de vista enfrontats de Mateo Madridejos “Sota la síndrome de Vietnam” i Carlos Mendo “La retirada no es una opción”.

Finalment us recomano quatre articles de debats diversos: Salvador Cardús sobre la crisi com a factor d’estímul a l’esforç “Se acabó el carpe diem”, Bernard Kouchner sobre l’ajuda al tercer món “Financiaciones innovadoras”, Joseph Stiglitz sobre com mesurar el benestar “Fetichismo del PIB” i la crònica d’Oriol Domingo sobre una obra inèdita de l’enyorat Jordi Llimona, pare caputxí i defensor de la renovació de l’Església catòlica, “El último padrenuestro”. Per cert, il·lustra aquesta crònica una foto que porta aquest peu: “El capuchino Jordi Llimona (1924-1999) en plena actividad cívica”. I efectivament és així, es tracta d’una foto de la intervenció de Jordi Llimona en el Míting de Palau Blaugrana “Cap al Congrés Constituent del Partit Socialista de Catalunya”. No hi ha millor activitat cívica que l’activisme polític.

“Perles” del programa Polònia emès el 17 de setembre, resum crític realitzat per Núria Iceta. Podeu trobar totes les Perles del Polònia aquí, amb imatges, vídeos i tot.

LES PERLES
- Hereu ha tret les prostitutes del carrer…. per tancar-les a lʼAjuntament! La principal preocupació és ara que volen treballar! “Res dʼaixò, heu de semblar funcionàries!” Hereu es veu abordat per una treballadora “es verdad que los del PSC tenéis un buen aparato?”

EL MILLOR
- Extraordinari el reportatge sobre les vacances dels Reis i els Prínceps en un càmping prop dʼAtenes… ai senyor, que ja sé qui va provocar lʼincendi… la barbacoa!

EL PITJOR
- Molina vs. Mauri.

LA FRASE DE LA SETMANA
- Laporta a Carod i Puigcercós, tots tres intentant passar per aranyencs: “sóc aquí per veure si se us enganxa una mica de lideratge i de carisma, pringats!” [De fons... sona lʼhimne del Barça]

LA IMATGE DE LA SETMANA
- Hitler torna a envair Polònia, 70 anys després…. només una persona el pot fer fora… Franco! Com? El convenç perquè vagi a un lloc molt més interessant… Arenys de Munt

LA PICADA D’ULLET
- Zapatero hospitalitzat per “optimisme compulsiu”, la setmana que és la mateixa De la Vega qui ha hagut de ser operada “dʼoclusió intestinal”. Hi ha algun missatge subliminal que se mʼescapa?

LA NOVETAT
- Miquel Calçada és el nou presentador del Polonews… si fos veritat, haurien de fer-los més llargs, oi? És com quan en Quim Nadal fa les rodes de premsa dels dimarts… Ah, i caldria també un micro al cervell per sentir la veu en off. Massa complicat, oi, Mònica?

- Pelma Ortiz torna de nou al Polònia, aquest cop, com a nou fixatge de lʼHereu per lʼAjuntament. No cal que us expliqui perquè se la veu endollada a la paret, oi?

- La pobra cantant Noa, destrossant El cant dels ocells, mentre Fermí Fernández relleva Cesc Casanovas com a Conseller Saura!

- M. Dolores de Cospedal, que no sé encara de quin peu calça.

SURREALISTA
- La conversa entre falangistes i Caord i Puigcercós mentre els primers esperen autorització del jutge per estomacar-los: que si es bonito Arenys, que si la riera…

MALA LLET
- Tomàs Molina: “Tornar a la feina és un fàstic, però jo al menys en tinc, que molts de vostès… en fi”

KA FORT
- El programa de concerts del Palau per aquesta temporada…

MALAGUANYAT
- La visita de Montilla al Tribunal Constitucional per “interesar-se” sobre lʼEstatut…

POLONEWS
- Mor Patrick Swayze… tot a punt per la segona part de Ghost!

ZW 184 Recomanacions d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

PodCamp Barcelona 2009

PodCamp Barcelona 2009 tindrà lloc el pròxim 19 de setembre a El Masnou (Barcelona). Com indiquen els seus organitzadors, una PodCamp és una UnConference a l’estil d’un BarCamp, un esdeveniment on hi caben totes les persones interessades pels Social Media. La primera trobada d’aquest tipus es va celebrar l’any 2006 a Boston, Massachusetts. Des de llavors se celebren PodCamp a tot el món.

Aquest dissabte, des de les 9 a les 21 hores, s’aniran succeint les diferents intervencions, amb sessions simultánies de presentacions a partir de les 9:45h fins les 20h. El programa es va construint dia a dia, fet pel qual pot variar fins l’últim moment. PodCamp Barcelona 09 té com a objectiu fomentar el concepte basat en comunitats d’usuaris per impulsar la col·laboració, participació i intercanvi de coneixement i experiències.

En aquesta ocasió, i sota el títol “La consigna ha muerto. La nueva política más allá de los partidos”, intervinc en una sessió final de 15 minuts, a la mateixa sala (1) on ho faran també: Isabel Sabadí, Steve Lawson, Stefaan Lesage, David Allen, Dolors Reig, José A. Galaso, Marc Cortés, Trina Milan, Jesús Martínez Marín, Delphine Lebédel, Mario Pérez-Montoro, Enric Senabre o Francesc Gómez, entre altres. La inscripció és gratuïta, només es necessari registrar-se. Aquest és el seu Twitter.

ZV (Zona Vídeo). Videoartes.com, un espai que es presenta com la millor recopilació de vídeo art a Internet. Incorpora vídeos nous cada setmana i ofereix, entre els seus apartats, una secció dedicada a enllaços d’interès.

La claredat del President Montilla

Ahir el President Montilla va fer una contundent intervenció a Madrid amb motiu de la celebració de la Diada a la capital d’Espanya. La trobareu transcrita a continuació.

Intervenció del President Montilla a la recepció oferta amb motiu de la Diada de l’11 de setembre a Madrid

Madrid, Residencia de Estudiantes, 14 de Septiembre de 2009

Buenas tardes y muchas gracias por haber respondido, un año más, a nuestra invitación. Para la Generalitat de Cataluña –y para quienes la representamos-  constituye un motivo de verdadera satisfacción y un orgullo poder reunir, año tras año, a tan nutrida representación civil, cultural, política e institucional en este marco espléndido que constituye la Residencia de Estudiantes.

No puedo sino añadir mi agradecimiento al que acaba de expresar nuestro delegado en Madrid, D. José Cuervo, por la amabilidad y generosidad con que nos acoge una y otra vez la Residencia  que ha gozado en el pasado y goza en el presente de una extraordinaria simpatía en Cataluña.

Hablaba el Delegado de la feliz presencia de la música de Isaac Albéniz en este acto, con motivo del centenario de su desaparición. Albéniz, nacido en Camprodón, un pueblo de lo que llamamos la Cataluña vieja, supo captar, interpretar y expresar como pocos la esencia musical española, en sus múltiples acentos y voces, en lo que constituye una aportación indiscutible a nuestro patrimonio musical, obteniendo por ello el reconocimiento internacional. Y es formidable, además, que sean las manos de nuestros jóvenes talentos las que de nuevo hagan sonar, hoy, la poesía musical de Isaac Albéniz. Un justo y merecido homenaje.

Precisamente el pasado viernes, día 11, en un acto solemne celebrado en el Palau de la Generalitat, se hizo entrega, un año más, de las medallas de oro de la institución. En esta ocasión fueron dos, una de ellas, como se ha dicho,  al “Pueblo de México” que hace setenta años, en 1939, abrió desinteresada y generosamente sus brazos a muchos miles de españoles que habían tenido que huir de nuestro país y tomar el camino del exilio para salvar sus vidas y encontrar una oportunidad de futuro.

El pueblo mexicano, liderado por su presidente Lázaro Cárdenas, demostró entonces su extraordinaria hospitalidad. Cárdenas hablaba del deber universal de la hospitalidad.

Nuestro exilio republicano contrajo con aquel país y sus gentes (no únicamente, pero sí principalmente) una deuda profunda, que es bueno reconocer y agradecer siempre que se presenta la oportunidad. Entre aquellos miles de exiliados, había algunos de los nombres propios de la intelectualidad, de la universidad, del arte y de la literatura en lengua castellana y catalana que compartieron los años más duros del exilio; y desde México iniciaron el lento y difícil camino de la recuperación de la dignidad colectiva.

Se refería también el Delegado a otras celebraciones que  se están llevando a cabo en Catalunya, como el Año Cerdà y su formidable aportación no sólo al Eixample de Barcelona sino a la modernización del urbanismo en España, o al centenario del fusilamiento del pedagogo Ferrer y Guardia. Y aún podríamos añadir el centenario de la Costa Brava como marca para una amplia franja del litoral catalán, que estoy convencido que muchos de ustedes conocen y admiran. Todo ello son, sin duda, lazos que nos unieron en el pasado y nos unen en el presente.

En cuanto al presente… Si alguno de ustedes espera (o teme) que el President de la Generalitat vaya a hablarles del desenlace que, tarde o temprano se va a producir, en relación con los recursos presentados contra el Estatut, ante el Tribunal Constitucional, va a quedar defraudado.

Porque no tengo intención de añadir nada nuevo, a lo dicho en ocasiones anteriores. (La última, aquí en Madrid,  a finales de Julio. Aunque sí quiero precisar algo en relación con la voluntad de respetar lo que llamamos el pacto político. Y es lo siguiente:

Del mismo modo que las instituciones catalanas, a la hora de formular su legítima aspiración de reforzar e incrementar el autogobierno, siguieron, con respeto escrupuloso, -y no podía ser de otra manera-, los procedimientos  establecidos en el ordenamiento jurídico y dentro del marco constitucional, lo mismo van a seguir haciendo, sea cual fuere el desenlace de los recursos planteados.

Mientras quien les habla tenga la máxima responsabilidad institucional en Catalunya, se va a seguir actuando con el mismo criterio. Buscando y utilizando en todo momento los instrumentos que el Estado de Derecho, con su actual ordenamiento jurídico, contempla dentro del marco constitucional.

Eso sí, sin renunciar, sino todo lo contrario, de forma serena, pero firme en la defensa de nuestro autogobierno que contempla el actual Estatuto de Autonomía acordado con la representación de la soberanía popular del conjunto de España  y aprobado por el pueblo de Catalunya mediante referéndum del Estatut celebrado el 18 de junio de 2006.

Estoy convencido de que el mejor antídoto contra el tremendismo de los extremos, y la respuesta a lo que la sociedad nos exige vamos a encontrarla en la lealtad mutua y en la sólida voluntad de los gobiernos de aplicar y cumplir las leyes con convicción, empezando por el propio Estatut.

Pero lo que en verdad quiero expresarles hoy, no es tanto una preocupación preventiva por algo que no sabemos ni cuando va a acontecer ni en qué términos, como la preocupación real por la crisis económica que estamos padeciendo, las medidas que estamos tomando para combatirla, y para luchar contra las consecuencias que está teniendo tanto en Cataluña como en el conjunto de España.

Les puedo asegurar que a ello y no a otra cosa, vamos a dedicar todo nuestro empeño los próximos meses. Reforzando nuestras actuaciones con un  doble objetivo: En lo inmediato, ayudando a los trabajadores, las familias, los jóvenes emprendedores y las empresas a superar las dificultades, sociales, de formación, económicas y financieras, que unos y otros están padeciendo.

Y pensando en el escenario posterior a la crisis, apostando a fondo por un progresivo pero cada vez más urgente e inaplazable cambio de modelo productivo, que nos permita recuperar nuestro pulso económico y, desde Cataluña, ejercer el liderazgo de la economía española. Eso es lo que nos va a permitir dimensionar adecuadamente y seguir haciendo nuestra contribución solidaria al conjunto del país.

Un nuevo modelo de crecimiento económico que, por supuesto, va a exigir un esfuerzo concertado de administraciones, organizaciones empresariales y sindicales, y del conjunto de la sociedad. Sacrificios y reformas de carácter estructural que necesariamente tendremos que abordar.

Pero lo que a toda costa debemos evitar es que se abra una brecha (o que se amplíe la existente) entre la mayoría de nuestra sociedad y una minoría que quede rezagada en el camino de la recuperación o que se vea abocada a la marginalidad. Nadie debe quedar atrás.

De ahí que muchas de las medidas que estamos tomando tengan un carácter marcadamente social. Atendiendo a los trabajadores que hayan perdido su empleo, ayudándoles a formarse y prepararse para encontrar uno nuevo, y si puede ser más cualificado y mejor.

Manteniendo un alto ritmo inversor en obras públicas e infraestructuras, apostando a fondo por la Investigación, el Desarrollo y la Innovación, como exigencia para preparar seriamente a nuestro país de cara al escenario posterior a la salida de la crisis.

Creo que, en este sentido, Cataluña puede y debe seguir ejerciendo su papel de liderazgo. A ello puede ayudar, sin lugar a dudas, ejercer con la máxima complicidad y lealtad institucional, el rol dinamizador que nos confiere la designación, hace unos meses, de Barcelona como sede de la Secretaría de la Unión por el Mediterráneo.

Barcelona y Cataluña han sabido demostrar en el pasado reciente su capacidad para iniciativas de gran ambición y proyectar al máximo nivel la voluntad política, y económica de la Unión Europea en el Mediterráneo.

En fin: Estoy convencido de que con una adecuada ordenación de las prioridades de nuestra agenda política, con la lucha contra la crisis en lugar prioritario, trabajando con seriedad y rigor, dejando a un lado tanto debate artificial y tanto dramatismo falaz, y actuando con la debida lealtad institucional, vamos a ser capaces, en los próximos meses, de ofrecer a los ciudadanos de Cataluña y del conjunto de España las respuestas que nos están exigiendo, y un horizonte de esperanza para nuestro futuro colectivo.

A ello voy a dedicar, como les decía, mi empeño y esfuerzo. Espero coincidir con todos ustedes en esos objetivos.

Muchas gracias.

Recopilatori

A punt de fer maletes per tornar a Barcelona, faig una ullada al que he anat llegint i escrivint la segona quinzena d’agost, en un estiu marcat pels debats i les ocurrències al voltant d’una Sentència del Tribunal Constitucional que encara no s’ha produït, i de les acusacions sense proves del PP que pretén defugir tota responsabilitat en la trama Gürtel.

De tot el que s’ha dit l’estiu subratllo amb negreta la intervenció de José Montilla a Vilopriu en la trobada organitzada per Nou Cicle. No se li pot demanar més claredat, ambició i seny, idees clares i crítica de la gesticulació ridícula que practiquen alguns. No pot ser que perdem tota la força per la boca, el que ens convé als catalans és guanyar batalles, com la del finançament.

D’avui mateix destaco l’article de José Antonio González Casanova a Público, “El nacionalismo catalán, a la deriva”. Fa dies José Antonio González Casanova va escriure un altre article que també val la pena retenir en el que descrivia la personalitat política del president Montilla.

Sobre la polèmica al voltant de la futura Sentència del Tribunal Constitucional us recomano la lectura dels articles de Francisco Balaguer i Antoni Puigverd i la reflexió de Jordi Sevilla en el seu bloc.

Sobre la perversa estratègia del PP per defugir tota responsabilitat sobre els escàndols que afecten diversos responsables d’aquest partit us recomano la lectura dels articles de Juan Fernando López Aguilar, Manuel Rico i Rosa Paz.

Com a debat de fons sobre la crisi econòmica us recomano la lectura de l’article de Justo Zambrana. I si voleu recuperar la majoria de les meves lectures estiuenques, podeu trobar-les al meu Google Reader.

Fins diumenge que ve!

Montilla a Vilopriu

La intervenció de José Montilla a Vilopriu, com a Primer Secretari del PSC, en la trobada organitzada per Nou Cicle a Vilopriu és de lectura imprescindible. En les paraules de Montilla hi trobareu el full de ruta del seu govern i també la seva orientació davant la futura Sentència del Tribunal Constitucional sobre els recursos presentats contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya.

També resulta interessant l’article publicat avui a El País per Juan Fernando López Aguilar sobre la perversa estratègia política del PP per defugir qualsevol responsabilitat al voltant de la trama Gürtel,  el trobareu transcrit a continuació.

La apoteosis de la desigualdad

JUAN FERNANDO LÓPEZ AGUILAR

La igualdad ante la ley es -nada menos- la roca sobre la que descansa el entero edificio del Estado constitucional de Derecho. Ahí reside la identificación de la democracia con la Constitución: igualdad ante la ley y ante la aplicación judicial de la ley. Supone la superación de la Justicia estamental, en la que los nobles y los poderosos no podían ser juzgados por plebeyos, sino sólo por sus pares. En el Derecho democrático absolutamente todos estamos sujetos a la ley, y ésta es igual para todos.

La delirante teoría de la conspiración lucubrada por el Partido Popular, pretendiendo que la sujeción a la ley de sus dirigentes o representantes investigados por indicios de corrupción equivaldría a una “inquisitorial persecución”, no hablemos ya de su disparatada pretensión de “elevar” esta patraña al Parlamento Europeo en plena presidencia española de la UE, plantea una inadmisible ofensa a la igualdad ante la ley y apunta, queriendo herirla, a la columna vertebral del Estado constitucional.

Al margen de otras consideraciones, arroja una conclusión clara, al alcance de cualquiera: su fabricación, cimentada en la mentira y en su reiteración mendaz, quiere encubrir la corrupción e invitar a la ciudadanía a desconfiar de los que la persiguen, no de quienes la practican. El PP miente y lo sabe. Ni las fuerzas de seguridad del Estado -Policía, Guardia Civil-, ni fiscales ni jueces “persiguen” al PP. Persiguen a los corruptos, porque es su obligación, como lo es investigar a cualesquiera presuntos responsables de cualesquiera indicios razonables de criminalidad, cualquiera que sea la naturaleza del hecho punible, Y lo que es más importante, cualquiera que sea el sujeto de la investigación: sea el PIL, sea el PSOE, sea el PP. El objetivo del PP desafía, por lo grosero, la evidencia: persigue intimidar a policías, fiscales, jueces, periodistas, e incluso, si se tercia, a un modesto sastrecillo valiente, como a todo el que se atreva a denunciar los casos que les afecten, o incluso a testificar obligado por la ley a contar la verdad de la que conozca, para reeditar una nueva e inaceptable apoteosis de la desigualdad ante la ley: “¡Usted no sabe con quién está hablando!”. Amedrentando, a través de su campaña de intimidación general, pretende consagrar un espacio estamental de impunidad para el PP y sus aledaños, dentro del cual los responsables de investigar los delitos no se atrevan siquiera a intentarlo con los corruptos del PP.

Es como si, directamente, echasen de menos ese país de su gusto en que no se persiga a los corruptos, siempre que éstos pertenezcan, claro, al campo social y político de referencia: gentes de orden, con posibles, investidos del Derecho natural a gobernar, a enriquecerse con ello y no responder ante nadie. Dicho más claramente: de acuerdo con esa visión rabiosamente antidemocrática, la Justicia estaría, sí, para perseguir -y a ser posible, con saña- a los cacos plebeyos, marginales y desfavorecidos que apenas acierten a comprender sus derechos, y menos aún serían capaces de invocarlos sin la ayuda de un abogado de oficio.

Pero, ¿qué es esto de que los jueces investiguen a corruptos bien relacionados con élites y estamentos del establecimiento, gentes de buena cuna, buena familia, buenas bodas, buen vestir, buen comer y buen vivir? ¿Qué clase de Justicia es ésta? ¡Hasta dónde vamos a llegar! En su desfachatez, pretenden que se investigue una y otra vez lo accesorio o accidental, incluidas las patrañas de las “escuchas ilegales”, en contra de la inconsistencia o clamorosa falta de pruebas de sus alegaciones, en lugar de responder de lo esencial: los apabullantes y masivos indicios de corrupción que afectan a algunos de sus dirigentes o de sus responsables, incardinados por cierto en una pandemia de prácticas de desviación de poder organizada al servicio del enriquecimiento ilícito de personajes iniciados en los fosos de reptiles alrededor de instituciones bajo el Gobierno del PP. Y lo hacen, sin empacho, en un festival de mentiras.

Alegan, en primer lugar, que el PSOE es el impulsor de su acoso judicial. Es falso: en todos y cada uno de los supuestos, desde Telde al caso Gürtel, las tramas han sido denunciadas por antiguos sindicados de la pomada corrupta o incluso, directamente, por militantes del PP hartos de la pasividad o complicidad de sus jefes. Ni en Canarias, ni en Valencia, ni en Madrid ni en Baleares el denunciante fue el PSOE: fue siempre, e invariablemente, un agraviado ex confidente de la trama del negocio. Mienten también cuando pretenden que, tras la investigación forzada por el PSOE, los jueces archivan sin más, y “todo se queda en nada”: no es verdad. La geografía orgánica de la política española -y no sólo en el PP- está minada de cargos penales sólidamente fundados, imputaciones no despejadas y acusaciones con base. Muchos de los imputados del PP a los que se ha tomado declaración o sobre los que pesa fianza aguardan, sin más, la apertura del juicio oral y se sentarán en el banquillo. Que haya condena o no, depende, claro, de los jueces y de la fase probatoria en el eventual juicio oral, pero en igualdad de condiciones que tantos otros justiciables, sujetos, como los del PP -no menos-, a la igualdad ante la ley. Nunca habíamos asistido a tantos farisaicos protestos cuando, como sucede todos los días, a otros muchos ciudadanos se les detiene y conduce a declarar, a menudo esposados, en la medida en que resultan sospechosos de delitos graves, y luego de la declaración se les pone en libertad con cargos a la espera de ese juicio en el que se dilucidará si son culpables o no, y si procede o no su condena penal. Pretende el PP que eso suceda a todos los demás, pero no a ellos, proclamando voz en grito su estruendosa apología de la desigualdad ante la ley.

Mienten, incluso, cuando afirman que en algún caso la Justicia ha archivado y eso significa que “no había nada” e incluso que todos deberíamos pedirles perdón por la injusta inquisición sufrida: la verdad es otra; incluso cuando, discutiblemente (esas resoluciones han sido recurridas), hayan resuelto archivo jueces cuya vinculación con los investigados excede lo que la palabra “amistad” puede acertar a describir (sin que hayan tenido, sin embargo, la decencia de abstenerse), ello no quiere decir que los hechos no hayan existido ni merezcan calificación política: más claramente, que los jueces no hallen “conexión causal delictiva” en que un político acepte dejarse invitar a vacaciones o incluso a viajes de placer por un empresario cuyos negocios favorece con sus decisiones, o incluso haya aceptado trajes u otras dádivas por tramas que hacen negocios con las administraciones gobernadas por aquéllos, no significa en absoluto que esos hechos no sean ciertos y notorios, y que merezcan, como merecen, ser calificados como inaceptables en una democracia en la que la ciudadanía sea respetada. Ningún archivo ni sobreseimiento significan que esos viajes o esos trajes no hayan existido de verdad.

González Casanova descriu el president Montilla

Avui José Antonio González Casanova escriu a El Periódico de Catalunya un article sobre les característiques que defineixen el president Montilla que trobareu transcrit tot seguit.

Montilla: de Sèneca a Manolete

JOSÉ ANTONIO GONZÁLEZ CASANOVA*

EL PERIÓDICO DE CATALUNYA, 22 d’agost de 2009

El president de la Generalitat de Catalunya número 128 aporta a aquesta institució centenària una figura humana i política d’una radical novetat. El català-cordovès José Montilla ha trencat amb els mites antidemocràtics que estipulaven que un president ha de ser de casa nostra (com els bisbes) i que els altres catalans no són ningú per governar Catalunya. En ple mandat, ja lidera el secular projecte català d’una integració lliure i justa a l’Estat espanyol. A l’haver-li encomanat la presidència de la Generalitat el vot majoritari del Parlament, Montilla va saber que ara li corresponia a ell lidiar amb aquest miura hispànic. Era el seu combat principal i el seu millor certificat de catalanitat.

El van antecedir en aquesta tasca quatre presidents memorables. Francesc Macià va proclamar la República catalana en una federació ibèrica, però el federalista Estatut de Núria no encaixava en la posterior Constitució i l’Avi va haver d’acceptar una fràgil i breu autonomia. Lluís Companys va repetir l’intent federalitzant i va ser empresonat. Novament president, la guerra el va portar al fugit Govern central, que, de fet, va substituir la Generalitat. Franco el va fer afusellar per separatista. No cito aquí l’admirable president Josep Irla perquè va viure i va morir exiliat.

El 1977, Josep Tarradellas va aconseguir el «Ja sóc aquí», però es va conformar amb una Mancomunitat si la presidia ell, va deixar a la cuneta el seu valedor Joan Reventós i, fidel republicà, va acabar de marquès. Durant 23 anys, un patriota ple de fe, Jordi Pujol, va aprendre l’astuta ambigüitat de Tarradellas i va adoptar la conllevancia com a estratègia de permuta. A canvi d’un suau xantatge que va decidir anomenar «governabilitat» es va assegurar un poder monopolista, culminat i perdut pel suport mutu Aznar-
Pujol (Mas). Iniciat ja el segle XXI, Pasqual Maragall, un altre patriota amb fe més d’esquerres, va creure que a Espanya hi havia molts federals com ell. Titllat d’invasor prepotent pel macizo de la raza, i d’inoportú pels oportunistes de casa nostra, va dimitir deixant-nos, això sí, el millor Estatut de la nostra història moderna.

I llavors va arribar Montilla. Insultada la seva candidatura per «desnaturalitzar» Catalunya, segons Felip Puig; recordat oportunament per Pujol el seu origen d’«extrema esquerra estatalista espanyola»; negada la seva capacitat de lideratge català; acusada la seva dependència del president Rodríguez Zapatero i ridiculitzades la seva persona i la seva parla catalana, ara Pujol n’alaba el coratge, que ell no va voler tenir mai, perquè s’ha jugat el tipus i el càrrec, no ha cedit a les pressions d’ERC ni del PSOE; ha estat pacient, raonable i tenaç; diplomàtic però sincer, comprensiu sense cedir.

El model Castells de finançament suposa un avanç en l’autogovern de qualsevol autonomia i demostra que, encapçalada per Catalunya, una altra Espanya, solidària i federal, és possible. El seu recent discurs a Madrid ha recordat a ignorants i frívols que les comunitats autònomes són avui dia més Estat que mai.

El President català ha denunciat la catalanofòbia atiada pel PP i ha defensat la lleialtat dels seus socis de govern enfront dels separadors de Madrid, que posen més en risc la unitat espanyola que els independentistes d’ERC.

Tot plegat no ha fet més que augmentar el seu crèdit polític i ha provocat un curiós gir en l’empatia de la gent. La imatge que dóna aquest cordovès de soca-rel coincideix perfectament amb l’estereotip en què es reconeix el català mitjà: serietat, laboriositat, prudència, cautela desconfiada, fermesa sense estridències, poques paraules per a millors fets, sentit pràctic, amable ironia.
Per contra, el seu rival, un verbal-sobiranista sempre disposat a la rebaixa, és un magnífic exemplar d’home guapo, eloqüent, brillant i desimbolt, capaç de vendre molt bé el burro català en una fira andalusa.

És per la seva casta cordovesa que José Montilla és com és. Té la fe pròpia de Sèneca en la fraternitat humana, la seva preocupació social, la pedagogia política i un filosòfic desinterès pel poder i l’èxit que el converteix en un ésser humil i senzill. És hereu també d’Averrois i Maimònides, perquè suma la raó a la fe i creu que la racionalitat sensata és molt més eficaç que una fe d’il·luminat.
Però, sobretot, Montilla, pel seu tremp, per la seva governança, per saber el terreny adequat on citar l’oponent, per les seves arriscades faenas de cara al tendido democràtic, pel seu valerós acostament al rival per torejar-lo amb elegància i respecte i, al final, aconseguir sortir-ne airós, és tot un destre tipus Manolete. Sense guarniments, sobri, tècnic i estètic; amb una aparent fredor estatuària (i estatutària), impàvid i estoic.

Aquest 128è president de la Generalitat de Catalunya serà durant molt de temps una novetat radical molt positiva per al nostre autogovern mentre el clarí no anunciï el final d’una corrida en la quals altres, per tenir més rauxa que seny, o per fer d’aquest una virtut traïdora, no van aconseguir fer la volta a l’arena ibèrica.

* Catedràtic de Dret Constitucional i assagista.

El president Montilla parla a Madrid

Aquest matí el President Montilla ha fet una conferència en el Fòrum Europa. La trobareu transcrita tot seguit.

Intervenció del president José Montilla en el Fórum Europa

Seguro que todos ustedes compartirán que mis primeras palabras vayan destinadas a condenar el atentado, afortunadamente sin víctimas mortales, de esta noche en Burgos. Nos une a todos el rechazo de la violencia etarra, la solidaridad a los Cuerpos de Seguridad y especialmente el apoyo a la Guardia Civil.

Quisiera agradecer a los responsables de Nueva Economía Fórum, y especialmente a su presidente, José Luís Rodríguez, la oportunidad que me han brindado para, una vez más, compartir algunas reflexiones con todos ustedes.

Y de este modo trasladarles, como presidente de Catalunya, mi valoración del actual momento político, especialmente tras el acuerdo sobre el nuevo modelo de financiación de las Comunidades Autónomas, alcanzado hace un par de semanas. Agradezco, asimismo, su presencia aquí, que interpreto, además de como una muestra de interés, como una clara predisposición a la comprensión, al diálogo y al entendimiento.

Lógicamente, mi intervención pretende tratar ese acuerdo y lo que conlleva, tanto para Catalunya como para el conjunto del Estado y de las distintas CC.AA.

Pero existen otros temas de gran actualidad, indirectamente relacionados con la financiación, como la instrumentalización partidaria del acuerdo y cuáles son los límites de la discrepancia cuando ésta se instala en la catalanofobia más primaria.

Así como los referidos a la profunda crisis económica que estamos padeciendo y a las medidas adoptadas desde cada gobierno para combatirla.

Finalmente, dos años después de haberme referido por primera vez al riesgo de que arraigara un sentimiento de desapego o desafección entre los ciudadanos de Catalunya, creo que siguen abiertas y pendientes algunas de las razones que motivaron aquella reflexión. De modo que quisiera, al final de mi intervención, volver un momento sobre ello.

El pasado viernes se celebró un debate extraordinario, en el Parlament de Catalunya, para tratar monográficamente sobre el acuerdo logrado entre el gobierno del Estado y la Generalitat de Catalunya, para desarrollar y aplicar lo previsto en el Título VI y en las disposiciones adicionales y finales del Estatuto aprobado en 2006, que también han hecho y están haciendo otras comunidades autónomas.

Acuerdo que, el Gobierno de España ha planteado al conjunto de comunidades autónomas, siendo adoptado, sin ningún voto en contra, en la reunión del Consejo de Política Fiscal y Financiera, hace unos días.

En mi intervención ante el pleno del Parlament de Catalunya, señalé tres ideas.

Primera: Que el acuerdo alcanzado entre el Govern de la Generalitat y el Gobierno de España era un buen acuerdo.

-Porque se ajusta a los criterios previstos en el Estatuto y desarrolla a fondo sus potencialidades.
-Porque supone el reconocimiento explícito del trato financiero injusto sufrido por el autogobierno de Catalunya en los modelos precedentes, y corrige una situación que había devenido intolerable políticamente e insostenible económicamente.
-Porque los modelos anteriores no habían dado el resultado previsto, y el nuevo, en cambio, nos proporciona más recursos para afrontar nuestras necesidades de gasto.
-Porque se ha cambiado la lógica general del modelo, al fijar más claramente la amplitud y concreción del principio de solidaridad a los servicios básicos del Estado del Bienestar.

Pero, con el mismo convencimiento, afirmo que estamos ante un buen acuerdo para toda España porque es generalizable al conjunto de las Comunidades Autónomas de régimen común, y mejora la financiación de todas ellas.

Y es un modelo más claro y menos sometido a retoques y modificaciones arbitrarias y discrecionales por parte del Gobierno, como sucedía con el modelo de 2001.

Creo, sinceramente que, una vez más, Catalunya ha desbrozado el camino y está ejerciendo el papel que le corresponde en la evolución del Estado hacia un modelo con mayor implicación y participación de las Comunidades Autónomas.

Una evolución que, en lo que respecta a la corresponsabilidad fiscal, dio sus primeros pasos, también gracias a la iniciativa de Catalunya, a principios de la década de los 90, con la cesión del 15 % del IRPF.

Bueno será dejar dicho aquí que, aunque el primer acuerdo fue establecido por los gobiernos de Felipe González y de Jordi Pujol, la base teórica de aquella propuesta tenía un autor intelectual: Antoni Castells, el actual conseller de Economia que, con su convencimiento y rigor, ha protagonizado, por parte del Govern, la negociación ahora culminada.

La segunda idea es que, si consideramos las lógicas restricciones derivadas de la difícil situación económica y los obstáculos y las inercias políticas que se han vencido para hacerlo posible, este acuerdo se nos aparece más loable todavía.

Y en tercer lugar, se trata del mejor acuerdo de financiación logrado desde la recuperación del autogobierno de Catalunya, hace 30 años al inicio de la Transición y de la evolución de España hacia el Estado descentralizado actual.

Es el mejor modelo por sus propias características, ya que garantiza tanto la estabilidad, como la actualización anual de variables como la población y la revisión de los aspectos estructurales cada cinco años.

Lo es porque la financiación del autogobierno nunca había estado tanto como ahora en manos de los gobiernos autónomos.

Dicho todo esto, no quisiera que nadie viera en esta expresión de satisfacción ni un ápice de triunfalismo.

Estoy seguro que el Acuerdo de Financiación y su desarrollo van a estar seguidos por el escrutinio crítico de la oposición y de la opinión pública.

He pedido en Catalunya -y repito aquí para la ciudadanía española en su conjunto-, disculpas públicas por el ruido y la incertidumbre excesivos que han acompañado la negociación. Me hubiera gustado también algo de autocrítica de quienes han sido, precisamente, los causantes o los amplificadores del ruido.

Pero pedir disculpas no está bien valorado, lamentablemente, en la política española, en estos tiempos.

Debo reconocer que incluso yo mismo, en algunos momentos, he debido responder a declaraciones cuyo contenido consideraba ofensivo políticamente, o a tergiversaciones interesadas, manipulaciones groseras y dilaciones inexplicables.

Me refería hace un momento a las difíciles circunstancias que han rodeado este acuerdo que, como todo el mundo sabe, llega, desde nuestro punto de vista, con un año de retraso, aunque entra en vigor desde el 1 de enero de 2009.

Dificultades políticas que han erosionado incluso la confianza institucional. Dificultades económicas derivadas del severo impacto de la crisis.

Todos ustedes recuerdan como, desde hace más de un año y especialmente en los últimos meses, diferentes voces han defendido aplazar la financiación autonómica, con el pretexto de priorizar las políticas anti-crisis.

Precisamente, me he manifestado contrario en reiteradas ocasiones a esas opiniones, que caracterizan a las autonomías como un obstáculo molesto para combatir eficazmente la crisis económica.

Opiniones que demuestran lo poco o mal que se ha entendido el sentido, la fuerza y la responsabilidad de la profunda y todavía inacabada descentralización vivida por el Estado español en los últimos treinta años.

O, quizás, sea que lo han entendido demasiado bien, pero siguen negándose a admitir que las Comunidades Autónomas son más Estado que nunca.

Hay que superar una distinción general y banalmente admitida entre el Estado y las Autonomías, en la que subyace la idea de que sólo existe un único poder político, serio, que seria el del estado, concebido aún de forma automática e inconsciente como Estado unitario.

Apunto aquí algo que ya he reconocido anteriormente pero que deseo reiterar desde esta tribuna: mi reconocimiento al esfuerzo llevado a cabo por el Gobierno de España, a la comprensión que del problema de financiación de Catalunya tiene el Vicepresidente Chaves y, muy especialmente en esta fase final con el protagonismo de la vicepresidenta económica, Elena Salgado, para superar los obstáculos que habían mantenido bloqueado durante meses el acuerdo de financiación.

Y quiero expresar una vez más, públicamente, mi reconocimiento al impulso que el presidente del Gobierno, José Luís Rodríguez Zapatero, ha dado al proceso.

Su actuación ha sido coherente con el compromiso que, hace tres años, había adoptado para sacar adelante el Estatuto.

Pocas dudas tengo que, si el presidente del Gobierno de España fuera el presidente del partido que llevó el Estatut ante el Tribunal Constitucional, el acuerdo ahora alcanzado no hubiera sido más difícil sino, simplemente, imposible.

En síntesis, hemos logrado el mejor acuerdo posible, en un contexto económico muy difícil, acompañado demasiado a menudo por un ambiente político de recelo y prevención injustificados hacia Catalunya, jaleado a menudo y de modo irresponsable por el principal partido de la oposición en España.

Me gustaría creer que este clima político hostil disminuirá. Y tengo la convicción de que el nuevo modelo de financiación tendrá efectos positivos en la recuperación económica y en la atención a las consecuencias sociales de la crisis.

Efectos generalizados en toda España, pues aquellos que hoy lo critican ferozmente pasarán a reclamarlo para sí mismos inmediatamente para no ser menos que Catalunya, y en poco tiempo, lo defenderán como algo irrenunciable. Como ha sucedido tantas veces desde el inicio de la Transición.

Porque, insisto: nunca he oído a ningún presidente de Comunidad Autónoma (indistintamente del color político) plantearse la devolución de competencias al Estado, aunque las haya obtenido, en algunos casos, después de reclamar lo que había conseguido Cataluña.

Hay que hacerse a la idea de que la España de hoy es una realidad plural y compuesta, y que su evolución y progreso irán incuestionablemente ligados a esa realidad, que además constituye el gran éxito de la Constitución de 1978.

Catalunya actúa de cara, con franqueza, que es la base indispensable para cualquier relación de cooperación y colaboración. Abrimos caminos que otros transitan. Bien. No tenemos quejas ni reproches. No buscamos el aplauso por hacer lo que creemos que es justo. Y no nos importa que sea compartido.

Todo lo contrario.

Con la misma claridad y convencimiento con que defiendo la bondad del Acuerdo, también afirmo que comporta una serie de deberes, de exigencias, para el Gobierno de Catalunya.

Obligaciones inherentes a la co-responsabilidad fiscal, con todo lo que ello implica de mayor transparencia hacia el contribuyente, de mayor visibilidad de la administración de la Generalitat como recaudadora de los impuestos de los catalanes.

Podemos, queremos y debemos acabar con la demagogia de quienes tratan a las autonomías como menores de edad, dedicadas en exclusiva a gastar, pero sin asumir la impopularidad de recaudar impuestos.

Honestamente, no creo que la Generalitat de Catalunya merezca ese reproche. Desde siempre, nuestra institución ha decidido asumir dicha impopularidad, así como los riesgos y servidumbres que suponen gobernar.

Por ejemplo: en política fiscal. Nosotros aplicamos el llamado céntimo sanitario, como otras comunidades. Nosotros no hemos eliminado el impuesto de sucesiones, como han hecho otras comunidades, que luego sí reclaman más fondos al Estado.

Rebajar los impuestos sobre los que se tienen competencias para luego reclamar fondos al Estado constituye una idea de la lealtad institucional que, desde luego, no comparto.

Nosotros creemos en el autogobierno y lo asumimos con todas sus consecuencias.

Al mismo tiempo, el nuevo modelo aumenta nuestra responsabilidad y exigencia para justificar el gasto público, la administración de los recursos y la gestión de los servicios ante los ciudadanos.

Una exigencia renovada, pues se trata de usar estos recursos con la máxima eficacia y eficiencia, afrontando las reformas necesarias para lograrlo.

Conteniendo el gasto, priorizando adecuadamente qué debe hacerse de inmediato, y qué puede esperar a una mejor coyuntura.

Les decía al principio que quería referirme también, aunque fuera muy brevemente, a la situación económica.

Desde abril de 2008, a medida que se han ido perfilando las consecuencias de la coyuntura económica, la Generalitat ha aprobado diversos paquetes de medidas, tanto en forma de un primer paquete integral como posteriormente de carácter más sectorial -relacionados con el automóvil, la vivienda, el crédito a las Pymes, etc- con el objetivo de atender las necesidades de los colectivos más directamente afectados.

En total, se han movilizado más de 9.200 M?, el equivalente al 4,2% de nuestro PIB o el 25% del Presupuesto Consolidado, lo que supone un importante esfuerzo, se mire como se mire.

Estos 9.200M? se han dedicado a 3 objetivos preferentes:

a. o recursos financieros para el desarrollo empresarial (5.000 M ?, en forma de avales i créditos)
b. o inversiones directas de la Generalitat (3.000 M?); y
c. o 1.250M? en medidas de ahorro y austeridad presupuestaria.

El pasado mes de junio aprobamos un Plan de Ajuste Presupuestario por valor de 900M?, en un ejercicio de responsabilidad ante la caída de los ingresos públicos, pero que no va a afectar a la prestación de los servicios esenciales básicos, ni a ámbitos estratégicos cómo el I+D+i.

Pocos habrán hecho un esfuerzo similar aunque sí hemos visto anuncios de medidas muy efectistas y de alto contenido cosmético por parte de algunas CCAA.

Ahora, con el Acuerdo de Financiación y los recursos adicionales que va a suponer para la Generalitat queremos asegurar dos objetivos:

-Reforzar los servicios esenciales del Estado del Bienestar, y
-Mejorar la situación del tejido social y económico de Catalunya porque nuestro objetivo es que nadie se quede atrás como consecuencia de la crisis.

Llevando a cabo estas actuaciones y manteniendo la política de austeridad en el gasto no productivo y el rigor presupuestario, para que el déficit se sitúe en unos parámetros que garanticen la estabilidad financiera de la propia Generalitat.

Por otro lado, en distintas ocasiones a lo largo los últimos meses me he referido al conjunto de reformas estructurales que la economía española necesita.

El ámbito competencial de estas reformas excede el de los gobiernos de las CC.AA., y se sitúa dentro del Gobierno de España y del de las instituciones europeas.

Sin embargo, he defendido y afirmo que las comunidades no pueden quedar al margen de un debate tan relevante como este.

Cuando hablamos de transformación del modelo económico, debemos tener presente que todos vamos a tener que sacrificarnos. Y quien les diga lo contrario, les está engañando.

Por ello precisamente es necesario el máximo consenso político, económico y social. Quede claro en este punto, mi apoyo al Gobierno de España por su empeño y firmeza en un proceso de diálogo social roto inexplicablemente la semana pasada. Confío en que la urgencia y la necesidad del pacto permita recuperar el clima negociador cuanto antes.

Asimismo, creo que debemos hablar de transformación y no de cambio de modelo económico. No debemos confundir lo maduro con lo obsoleto, ni cometer el error de arrinconar los sectores tradicionales y fundamentales de nuestra economía.

La transformación del modelo no surgirá por decreto y sí de la capacidad de estos sectores tradicionales de adaptarse a la nueva realidad.

Hechas estas observaciones, anoto que, bajo mi punto de vista, se deben abordar, y en algunos casos se hacen necesarias reformas estructurales. Estas reformas son necesarias, algunas a corto plazo, pero todas ellas a medio y largo plazo.

Son reformas que de la mayoría no se desprenderán resultados inmediatos sino a medio y largo plazo. Eso sí, los costos políticos que algunas implicarán serán a corto plazo. Y además requieren un clima de pacto y acuerdo difícil de conseguir en el momento actual.

Estoy hablando del sistema básico de Pensiones, en el marco de las reflexiones del Pacto de Toledo, para garantizar las pensiones en el medio y largo plazo. Del sistema de relaciones laborales, en el marco del, esperemos que posible, recuperado diálogo social, que ni ponga en peligro la estabilidad financiera de la Seguridad Social, ni precarice la protección de los trabajadores.

Del sistema Educativo y Sanitario. Nuestro sistema Educativo y Formativo requiere reformas. Algunas se pueden realizar des de las comunidades autónomas. Nosotros lo hemos hecho recientemente, con la aprobación de la Ley de Educación (LEC), con los objetivos de mejorar la calidad de la educación, reducir el fracaso escolar, mejorar la autonomía de los centros y su evolución. Así como mejorar la carrera docente, reforzar la autoridad y profesionalidad de los equipos directivos.

Por lo que hace referencia a la Salud, también serán necesarios esfuerzos que Gobierno y comunidades autónomas habrían de afrontar para garantizar la sostenibilidad futura del sistema. Y se ha empezado a debatir en el Consejo Territorial de Sanidad.

Finalmente, por lo que hace referencia a otras reformas estructurales, es de esperar que la transposición de la Directiva Europea de Servicios sea una oportunidad por lo que se refiere a las materias de que es objeto.

Voy a ir terminando.

Y quiero hacerlo con una reflexión sobre el clima político, y sobre cómo éste dificulta la aceptación de los avances, graduales pero ciertos, del Estado español como realidad compleja. El nuevo modelo de financiación ha sido el último ejemplo de esta dificultad. Pero el problema no ha aparecido ahora.

En los últimos años, hemos encontrado crecientes obstáculos para expresar serenamente nuestras aspiraciones de mejora del autogobierno y para concretarlas a través del nuevo Estatut.

De hecho, su despliegue ha agudizado, si cabe, el carácter agónico del debate público.

La propuesta formulada desde Catalunya, escrupulosamente respetuosa con los canales constitucionales fijados, ha chocado con una incomprensión mayor de la esperada y razonable.

Ha generado una reacción adversa de una intensidad inusitada por parte de importantes sectores de la política y los medios de comunicación del resto de España.

Un clima que ha deteriorado excesivamente las relaciones entre Catalunya y el conjunto de pueblos de España.

La sospecha, la desconfianza y el recelo sistemáticos se han apoderado del debate público. Una situación agravada por un pesimismo atávico que acepta los peores presagios acríticamente. Provocando un estado de irritación o de desánimo absolutamente desproporcionados.

Todo ello configura un estado de ánimo negativo que se retroalimenta permanentemente. El pesimismo ha adquirido un excesivo prestigio intelectual.

El “España se rompe” o el “Cataluña quiere quedarse con todo” no es que haya adquirido un nuevo prestigio; simplemente ha renacido con nuevos bríos, por parte de aquellos que lo activan o desactivan en función de sus intereses políticos.

Pero no en relación con Catalunya, sino siempre en contra del Gobierno de España. Nada nuevo: la misma cantinela de hace 75 años, hace 30 años, hace tres años. Siempre acusando al gobierno de España de ser rehén de Catalunya, de su gobierno o de sus fuerzas políticas.

Pero, insisto: no he visto yo a ningún presidente de Comunidad Autónoma rechazar lo que ha conseguido del Estado después de que Cataluña haya abierto camino. Y ya va siendo hora de actuar con algo más de honestidad.

Por eso, aún a riesgo de que parezca un empeño cándido, cuando no inútil, quisiera hablarles un momento de lealtad y confianza.

Puede que alguien piense que hablar de conceptos y de valores no tiene nada que ver con una actualidad política, económica y social cargadas de problemas e incertidumbres. Quien así lo crea, probablemente interpretará mis palabras como una huída de la realidad.

Personalmente no lo veo así. Al contrario, creo que la cuestión que ahora mismo está en el centro de la relación política entre el Gobierno de Catalunya y el Gobierno de España y las instituciones del Estado, sólo puede tener solución, sólo va a encontrar una salida en positivo, desde una recíproca lealtad institucional y desde la confianza política.

El Estatut es la solución y el camino. Su desarrollo desde la lealtad institucional es la vía que garantiza el fortalecimiento de la cooperación desde la legalidad y el interés mutuo.

Tenemos un Estatut, un acuerdo político entre las partes, en forma de Ley orgánica refrendada, además, por la inmensa mayoría de los catalanes. Y si cumplir lo acordado con Catalunya significa reformas de modelo, como la de la financiación, bienvenidas sean. Más Estatut, o mejor dicho, todo el Estatut es imprescindible e innegociable para Catalunya. Pero también una excelente oportunidad para la modernización del Estado y para la profundización del estado de las autonomías. Algunos recelan del nuevo reparto de las cargas del Estado entre los diferentes niveles de la administración. Yo, en cambio, creo que es la apuesta más sólida, más estable y más eficiente para la España plural del siglo XXI.

Porque creo que el fondo del problema es ponerse de acuerdo sobre la naturaleza y el alcance del Estado de las Autonomías y sobre las reglas de juego que han de regirlo. Y compartirán conmigo que un asunto tan complejo y delicado no se dirime ni con interpretaciones rígidas de las normas ni con fórmulas simplistas.

El acuerdo sobre el fondo, así como el perfeccionamiento de las reglas, debe ser fruto de la experiencia acumulada en el esfuerzo compartido por servir mejor a los ciudadanos de nuestro país.

Al fin y al cabo, el espíritu que, desde el inicio de la Transición, infunde vida y late permanentemente en España, en la España plural, es el espíritu de pacto.

Y el Estatuto de 2006 no es otra cosa que un pacto. Un pacto que nos obliga a todos. No es simplemente una Ley de Catalunya, es una Ley Orgánica del Estado español, refrendada por el pueblo de Catalunya.

Y su cumplimiento no incumbe solamente a las instituciones de Catalunya sino a todas las instituciones españolas.

Una y otra vez, hemos intentado explicar -tal vez, no siempre con acierto, lo reconozco-que nuestras aspiraciones eran y son, además de justas, razonables y de incidencia inmediata en la realidad cuotidiana de la ciudadanía.

Hemos hecho el esfuerzo de hacer comprensibles las dificultades reales existentes y, al mismo tiempo, las limitaciones que dichas dificultades comportan para nuestras aspiraciones.

Y hemos procurado proporcionar suficiente perspectiva a las decisiones de hoy, enmarcándolas en nuestra evolución histórica y proyectándolas hacia futuros viables.

Creo que los ciudadanos de Catalunya y del conjunto de España necesitan y exigen que, desde la política, hagamos un ejercicio de realismo, de claridad sobre nuestros propósitos y de honestidad en nuestros planteamientos.

No existen fórmulas mágicas para superar este distanciamiento entre el país real y el país imaginado por la clase política y mediática.

Quienes no estén dispuestos a hacerlo por convicción, deberían hacerlo por simple interés.

Porque si persistimos en el error de someter a nuestros conciudadanos al vaivén excitado del cortoplacismo tremendista, el alejamiento entre ciudadanía y política será cada vez más creciente.

Lo mismo que dije el otro día en el Parlamento catalán es de aplicación en la capital de España: Debemos esforzarnos por pasar página. Por superar esta fase en la que Catalunya ha sido excusa para atacar al gobierno de España. Porque aquí está otra de las claves del desapego o desafección al que me referí hace dos años en esta misma tribuna.

A veces tengo la sensación que si pudiéramos eliminar el argumento “Catalunya” de la contienda política española de los últimos cinco años, se iba a producir un clamoroso silencio que provocaría vértigo entre la clase política. Y una cosa más. Como Presidente de la Generalitat de Catalunya debo advertir y exigir respeto para las formaciones políticas, para todas las formaciones políticas de Catalunya. Cuando defienden sus posiciones, defienden ideas que hay que respetar como demócratas, pero sobre todo defienden a electores, que son mis conciudadanos.

Creo que representar, casi caricaturizar a las fuerzas políticas catalanas como casi depredadoras o chantajistas es absolutamente injusto y desproporcionado para una comunidad que si por alguna cosa puede destacarse es por su solidaridad con el resto de España.

Presentar a Catalunya como chantajista cuando defiende sus intereses, cuando negocia, cuando acuerda es falso, es interesado y desvía la atención de los que sin pudor convierten la negociación política en un puro mercado. O bien se aprovechan después del camino desbrozado.

Ahora sí voy a terminar. Con una brevísima referencia al otro gran tema pendiente de la agenda catalana. Aunque éste no depende del Gobierno, pero sí de una de las más importantes instituciones del país: el Tribunal Constitucional. Me refiero, naturalmente, a la sentencia sobre los recursos presentados contra el Estatut.

Ya he expresado en otras ocasiones cual es mi posición sobre este tema tan transcendental:

Estoy convencido de la corrección del proceso y de la constitucionalidad del texto sometido a referéndum hace ahora tres años. Y así espero que se reconozca.

De modo que no voy a añadir más que eso. No quiero anticipar acontecimientos ni reacciones.

Tiempo habrá. Y nada más.

Me gustaría que mis palabras de hoy hubieran servido para que se queden con la idea de que Catalunya quiere estar y seguir en España, aportando, construyendo, liderando en la medida de sus posibilidades.

España puede y debería aprovecharse de las soluciones que desde Catalunya exploramos desde hace tiempo. El modelo catalán de acuerdos estratégicos en economía, por ejemplo, puede humildemente, ser de utilidad.

Los líderes españoles, que no lo han hecho aún, como sí han hecho el presidente del Gobierno y el vicepresidente Chaves, han de tener el coraje de decir aquí alguna vez, que sí, que lo que es bueno para Catalunya también es bueno para España. Que no hay contradicción, ni anatema. Ni mucho menos riesgos, sino futuros.

Es más, perder votos o simpatías por cumplir lo acordado no puede ser una razón para no hacer lo que se debe. Esa es la ética de la política. Decir lo que se piensa. Pensar lo que se dice. Y, siempre, hacer lo que se dice. Cumplir lo acordado, lo prometido, lo pactado es el principio básico de cualquier  proyecto democrático.

Y no les quepa duda de que, a día de hoy, ponen mucho más en riesgo esta voluntad de permanencia algunos separadores de aquí, que todos los que tienen como horizonte legítimo, alejarse. No lo duden.

Pero debe quedar claro que lo que Cataluña no quiere es quedarse sentada a esperar pasivamente, sino protagonizar su futuro y participar activamente junto a las demás comunidades, en la construcción del futuro de España.

Ocupando su lugar. El lugar que le corresponde por méritos propios; por su peso, por su aportación a la riqueza económica, cultural y política de la realidad democrática que hemos ido construyendo durante más de treinta años.

Muchas gracias.