Esperit federal

Aquest vespre, juntament amb Ferran Mascarell i Javier Pérez Royo, vaig presentar a l’Ateneu Barcelonès el darrer llibre de Pasqual Maragall “Espíritu federal”. Tot seguit trobareu la transcripció de les notes que he fet servir per a la meva intervenció.

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE “ESPÍRITU FEDERAL” DE PASQUAL MARAGALL

En primer lloc vull agrair l’editorial RBA per demanar-me que participés en la presentació d’aquest llibre.

Han de saber que la meva primera reacció quan m’ho van proposar va ser dir que no. I no ho deia per manca d’afecte a l’autor ni a l’editorial. I menys quan em van comentar quin era el contingut del llibre. La primera reacció va ser dir no perquè em veia incapaç d’afegir res a les reflexions del llibre, que ja coneixia perquè la majoria de les intervencions que conté les havia sentit el primer cop de ser pronunciades i, totes elles, les havia llegit després amb gran interès. Però, com els deia, no pensava que fos capaç d’afegir-hi res. Saber que també intervindrien en aquest acte Ferran Mascarell i Javier Pérez Royo, va esvair el meu temor perquè estava convençut, com així ha estat, que ells sí, hi afegirien valor.

Abans de seguir permetin-me una petita anècdota. Fa un parell d’anys, un editor amic em va demanar que escrigués un llibre. Jo, ben cofoi, li vaig dir de seguida que sí. I li vaig engegar: ja el tinc escrit! Podríem aplegar les meves intervencions parlamentàries, algun article i alguna conferència ja pronunciada. L’editor, bon editor i molt amable, em va dir: Miquel, els llibres que són reculls de conferències no funcionen.

Era, ara ho sé, un bon amic. Un llibre que recollís les meves conferències no hagués funcionat. El llibre que avui presentem, sí. Els diré més. És un llibre per llegir i per tenir. Per aprendre. Per entendre el que ha passat. I per saber què ha de passar. Hi ha un fil conductor rotund, clar. Ningú no dubta que el President Pujol ha tingut i té una idea de Catalunya. Després de llegir aquest llibre ningú no pot dubtar que el president Maragall ha tingut i té un projecte per Catalunya, per Espanya i per Europa.

Per tant i en segon lloc, gràcies novament a l’editorial, en aquesta ocasió per haver decidit publicar aquest llibre i per haver-ho fet en castellà. Qui vulgui saber què volíem, què volem i què voldrem, els catalanistes federals, ja sap on trobar-ho. Aquí. En aquest llibre.

Sóc dels que creu que en les presentacions d’un llibre, més que fer-ne un resum, el que cal és donar motius per llegir-lo. Convé que la gent el compri, el llegeixi, i com deia abans, el tingui, perquè hi pugui recórrer sempre que calgui.

L’autor, el president Maragall, en Pasqual, és un triomfador. Va guanyar la batalla de Barcelona, va acabar guanyant la batalla de l’alternança de les esquerres catalanistes i la batalla de l’Estatut. Certament aquesta és una batalla que encara continua. Però la iniciativa d’elaborar l’Estatut, la tenacitat per aprovar-lo, la paciència per negociar-lo i la valentia de defensar-lo són batalles guanyades pel president Maragall i els que d’una forma o altra, des de les files socialistes o des d’altres posicions polítiques l’hem acompanyat en el trajecte.

Crec que també el president Maragall, tot i que en algun moment del prefaci del llibre ell sembla dubtar d’això, ha guanyat també la batalla federal.

Permeteu-me que llegeixi un fragment de l’article “El diálogo con Cataluña” d’Andrés de Blas Guerrero, personalitat prou coneguda pels que ens interessem per l’encaix de Catalunya a Espanya i exponent d’unes posicions que, com comprovareu fàcilment, no són precisament les de Pasqual Maragall. L’article és de la setmana passada, del 28 d’octubre, i va sortir publicat a El País.

“Desde Cataluña se estaría ofreciendo otro modelo de “España plural” que formaría el núcleo del discurso catalanista a lo largo de los siglos XIX y XX y que todavía tendría significativos defensores en estos inicios del siglo XXI”. [Això, Pasqual, va per tu]

“Creo que los defensores de la nación y el Estado de España ajenos a la vida catalana tenemos que hacer un esfuerzo por superar algunas de nuestras justificadas reticencias a este otro modelo de España que se nos ofrece. A lo largo de nuestra vida contemporánea hemos conocido estrategias y tácticas para hacer más aceptable el proyecto nacionalista catalán. Hemos observado los esfuerzos de un catalanismo político por extender el discurso federalizante al conjunto de España. Y nunca hemos tenido la certeza de si se trataba de un avance hacia la “España plural” o de un movimiento que hiciese más fácil el objetivo maximalista del nacionalismo catalán”.

“El diálogo entre dos concepciones de España no se va a resolver con la imposición de una interpretación liberal española o de una visión “pluralista” por parte del catalanismo político. Sería necesario proceder a un compromiso que el grueso de los españoles creíamos haber alcanzado con la Constitución de 1978. Desde luego que el texto constitucional vigente es todo un desmentido de la supuesta inamovilidad en nuestras convicciones liberal-democráticas de signo hiperespañolista”.

En todo caso, si el diálogo debe ir más allá.. [sí, sí, he llegit bé]

“En todo caso, si el diálogo debe ir más allá, será cosa de ponernos a la labor. Pero lo que no pueden pretender nuestros interlocutores catalanistas es que el primer paso de este diálogo sea la aceptación lisa y llana de la totalidad de sus puntos de vista. Por supuesto que ellos tienen buenas razones a su favor, como nosotros las tenemos a favor de la defensa de la secular unidad nacional española. Ante unas posiciones encontradas de tal magnitud, solamente el diálogo paciente y reposado puede ser el tratamiento adecuado para el problema”.

Senyores i senyors, això ho dic jo: “el asunto no está zanjado”.

I que la batalla l’ha guanyat Pasqual Maragall, i no cap altra persona, queda demostrat, per exemple, si llegiu un llibre molt recent de Luis Fajardo Spínola editat per Civitas-Thomson Reuters, que es titula “¿Hacia otro modelo de Estado? Los socialistas y el Estado autonómico”. En aquest llibre, molt crític amb l’evolució de la política territorial dels darrers anys, s’explica com la tenacitat federal de Pasqual Maragall i el concepte d’Espanya plural abraçat de forma tímida per Zapatero han substituït la vella doctrina autonomista del socialisme espanyol.

Però la batalla federal, com la batalla per l’Estatut, no ha acabat. La meva tesi és que Maragall ha guanyat les dues batalles perquè va gosar plantejar-les i les ha guanyat fins avui en quant a resultats. Si a algú li’n faltaven proves em remeto a l’acord d’inversions públiques de l’Estat a Catalunya i al nou model de finançament autonòmic, impensables sense l’Estatut de Maragall.

Queden coses pendents, sens dubte.

Fins i tot hi ha avenços reversibles, sens dubte.

Però l’horitzó està fixat per Maragall, està escrit en aquest llibre.

Tres perles:

“No se trata solamente de que Cataluña sea una nación dentro del Estado español. Es que Cataluña tiene una visión propia de lo que es España. España es una nación de naciones y el Estado español, un Estado de carácter federal”.

“La propuesta de Cataluña se ha hecho con sentido de Estado y de España. Se ha hecho para seguir estando en España, para que decir España en Cataluña o Cataluña en España no provoque recelos ni aquí ni allá, y para poder tener sentimientos compartibles y compartidos”. [Tot això dit al Senat]

I això dit al Parlament: “El gran reto económico y político que tenemos: cambiar el marco en el que estamos. No solamente hablar de nosotros y ellos, no, no; es que nosotros somos ellos, también. Y en la medida en que lo somos, queremos cambiar un poco eso a lo que pertenecemos”.

Toma, castaña. Amb perdó.

La nació, les nacions d’en Pasqual són com la que descrivia Josep Pallach: “La nació no és per a nosaltres ni un fet diví, ni tan sols una dada indestructible de la natura humana. És un fet històric, social, sotmès a totes les sinuositats del fer i desfer dels homes”.

Ho he dit. Maragall és un guanyador. Va guanyar els Jocs, l’Estatut i també l’Alzheimer. Ja l’ha guanyat. Perquè li ha dit el nom a la cara. Primer li deia Eisenhower i ara Alzheimer. Li ha llençat el guant a la cara, amb la seva Fundació. I també ens repta als altres, a la seva família, als seus amics, als que ens considerem companys seus, a tots els ciutadans. Aquí em teniu, ens diu. Aquí la teniu, a aquesta malaltia. Jo la combatré, vosaltres la vencereu. Per això Maragall també ha guanyat aquesta batalla.

Ha guanyat perquè ha combatut i no ha defallit. Ha gosat dir a les coses pel seu nom. “A España la llamamos España, y al federalismo, federalismo”, diu. “España será federal o no será”. El combat i la victòria són seus. I ara, permeteu-me que us ho digui, i que ho digui davant seu, ara la feina és nostra. I el llistó, no cal dir, està ben alt.

Ha dibuixat el camí, l’ha descrit, hi ha posat els mots, i també anotacions al marge del mapa. Hi ha posat passió, tenacitat, somriure, paraula i fermesa.

Quin país aquest en que a la tenacitat se la titlla de tossuderia.

Quin país aquest en que l’audàcia se li diu maragallada.

Maragall ha guanyat perquè no s’ha resignat. Ha guanyat la batalla de les idees, i també el cor i l’afecte de moltes persones. Ha trencat motlles, s’ha anticipat, ha estat més sherpa que home de cordada. D’ell n’hem après quan coincidíem però també quan discrepàvem. I fe de Deú que hem discrepat.

També ha guanyat perquè de la teoria n’ha fet acció i de l’acció n’ha fet teoria. I també ha guanyat en haver recuperar part d’una història oblidada.

La història dels federals, la dels catalans federals i la dels castellans federals.

Aquí la teniu: “Contrariamente a lo que con frecuencia se afirma, los Reyes Católicos no hicieron la unidad española. No la hicieron ellos ni la ha hecho nadie, porque España no es ni ha sido nunca una, sino varia. La nación española, que por lo menos desde el Renacimiento existe como innegable realidad, ha sido en el pasado y sigue siendo en el presente un conjunto de pueblos”.

“La concepción nacional pluralista –una y varia a la vez– tiene, pues, en España hondas raíces que arrancan de su geografía, de sus primitovos pobladores y su desarrollo histórico, sin parangón con los de la vecina Francia, de la que tan terca como impropiamente nos hemos empeñado en copiar la idea nacional”.

“Entre el dogma de la España una y el que niega a España condición nacional, está la realidad viva de la nación española y de todos sus pueblos; y aunque hasta la fecha la idea de nación compuesta o de nación de naciones no había sido estudiada sistemáticamente ni expuesta como concepción teórica, su búsqueda en la historia conjunta de los pueblos hispanos nos descubre que desde hace mucho tiempo se estaba gestando en el espíritu de los españoles, donde a veces apunta espontáneamente”.

“Si España es una nación de naciones, la estructura del Estado a ella adecuado es naturalmente la federal, que permita y garantice el desarrollo de cada uno de sus pueblos dentro del conjunto, y el fortalecimiento de éste con el de sus diversas partes”.

Podria seguir llegint, però no cal. En Pasqual ja sap qui estic citant: Anselmo Carretero y Jiménez. Nascut a Segòvia, va viure molts anys a León, militant del PSOE, exiliat a Mèxic i, no cal dir, federalista.

Maragall és fill d’una història, de la que no solament no renega sinó que orgullosament reivindica. També amb això ens mostra un camí. No sempre fàcil, però un camí d’honor. La fidelitat als orígens. La voluntat d’arriscar, la duresa quan cal i la flexibilitat que convé. El jonc o el bambú. Canya i carícia, depèn.

Parlava en Pasqual de descentralitzar les institucions de l’Estat. I va veure en el seu mandat com s’instal·lava a Catalunya la Comissió del Mercat de les Telecomunicacions.

Ai làs, no hem vist encara la reforma del Senat, imprescindible en el model federal maragallià. La veurem, la farem. Espanya la necessita, més encara que Catalunya.

Estem veient el creixement de l’euroregió. Els ponts amb els territoris de la mateixa parla, com se digui, com li diguin, de parla catalana.

Estem veient el futur d’una nova Espanya en xarxa, abandonant l’esquematisme radial (també en això inadequada còpia de França), quan comença a bellugar el corredor mediterrani i s’alçarà l’aeroport amb gestió de proximitat i també empresarial, com Maragall l’ha volguda sempre.

Lluny i superat el 50-25-25, però sense arribar encara al 40-30-30 i no solament per culpa de l’Estat, ja m’enteneu.

Això és Maragall, ambició amb avenços. Vista llarga i treball a peu d’obra.

¿Serem capaços de prosseguir el camí? Ells ens regala, amb aquest llibre, el full de ruta. A nosaltres ens toca ara l’esforç i l’encert. Moltes gràcies.

 

Debat de política general al Parlament

Ahir, avui i demà s’està celebrant el Debat sobre l’orientació política general del govern en el Parlament de Catalunya. Us convido a llegir la intervenció inicial del President Montilla. Trobareu la que he fet jo avui en nom del grup Socialistes-Ciutadans pel canvi transcrita a continuació.

INTERVENCIÓ DE MIQUEL ICETA EN EL DEBAT SOBRE L’ORIENTACIÓ POLÍTICA GENERAL (Palau del Parlament, 30 de setembre de 2009)

Gràcies, senyor president.

Senyores i senyors diputats, Molt Honorable President de la Generalitat.,

Abans de començar amb el que serà la meva intervenció i el seu gruix, volia fer dos comentaris sobre la intervenció del senyor Artur Mas, per a unes precisions, no amb afany de polèmica –i segur que els hi explicaran, perquè normalment no tinc el privilegi que m’escolti–, per alguna qüestió que em sembla fonamental.

Perquè resulta, senyor president de la Generalitat, que li han dit que els vint-i-cinc diputats del PSC no serveixen Catalunya. Ara, no li han dit qui els ha posat allà; no ens han tocat en un rifa. Els socialistes de Catalunya guanyem les eleccions generals des de l’any 1977 (aplaudiments), ens coneix la gent perfectament, sap com som, d’on venim, què defensem i què proposem. I l’any 77, l’any 79, l’any 82, l’any 86, l’any 89, l’any 93, l’any 96, l’any 2000, l’any 2004 i l’any 2008 molts catalans –la darrera vegada gairebé 1.600.000– van decidir que els representàvem millor que altres. Tots amb la mateixa legitimitat, sens dubte, però, per favor, no desmereixin l’opinió, la voluntat, lliurement i democràticament expressada per una majoria del nostre poble que, quan arriben les eleccions generals que, per cert, és quan més ciutadans de Catalunya s’acosten a les urnes, confia de forma tan abassegadora en nosaltres.

Segon comentari. Hem sentit molt de la necessitat d’abaixar els impostos, nosaltres creiem que en aquests moments és un luxe que no ens podem permetre, ara bé, si poguéssim fer encara més per lluitar contra el frau fiscal i sobretot perquè alguns no se’n duguin els diners fora, abans inclús que s’apugin els impostos, aniria molt bé. I també els diré, en aquesta proposta que sembla que el Govern d’Espanya formularà, es baixa un 5 per cent l’impost de societats, que alguna influència tindrà i alguna bona acollida pot tenir a la societat catalana.

Però el que volia fer no era això, el que passa és que crec que calia fer aquest aclariment amb aquestes dues notes prèvies, volia, el que em correspon en nom del meu grup, que és mostrar el nostre suport a la intervenció que el president va fer ahir.

Compartim el diagnòstic dels problemes, reptes i oportunitats de la societat catalana; compartim l’horitzó nacional que va dissenyar i valorem molt positivament l’acció de govern que ens va presentar ahir. El nostre objectiu és clar, i crec que parlo en nom dels tres grups que donem suport al Govern en aquest cas, un país fort, una economia sòlida i una societat de benestar.

Volem sortir de la crisi amb una economia més competitiva i sense que ningú no quedi exclòs del progrés, ajudant a la societat catalana, les empreses, els treballadors i les famílies a superar la crisi. Això és el que està fent el Govern i en aquest sentit les dades són indiscutibles.

Enguany, entre l’Estat i la Generalitat, s’estan fent a Catalunya inversions en infraestructures per valor de 12.500 milions d’euros, el 5,5 per cent del nostre producte interior brut, la inversió més alta en els darrers trenta anys.

Un creixement espectacular degut en part a l’acord a què va arribar el Govern de la Generalitat amb el Govern d’Espanya per calcular els recursos derivats de l’aplicació de la disposició addicional tercera de l’Estatut, gairebé 35.000 milions d’euros previstos en set anys.

L’altra part de l’esforç l’ha fet el mateix Govern de la Generalitat. L’any 2003 la Generalitat invertia 365 euros per persona, l’any 2008 en va invertir 715 euros per persona.

Aquestes inversions en infraestructures faran possible l’economia sòlida i competitiva que perseguim, i puc entendre que els cogui, però és que fins fa ben poc no teníem garantida ni l’aigua ni la llum, ni el subministrament d’aigua de la regió metropolitana, ni la qualitat del subministrament elèctric.

I, és cert, havíem de donar un gran salt en carreteres, autovies, aeroports, infraestructures energètiques i hidràuliques, transport ferroviari, metro, i hem fet la inversió que cal per tenir un país de primera, i encara ens queden uns quants anys de seguir treballant per assolir aquest objectiu.

Però el país és la gent, i el Govern ha perseguit també objectius de justícia social, de reducció de les desigualtats, per guanyar en cohesió, perquè, en efecte, calia estendre els sistemes de protecció social construint la societat del benestar a què els catalans i les catalanes tenim dret, amb especial atenció als sectors que pateixen més durament la crisi.

Per això vull destacar el gran salt en matèria de serveis socials, amb un pressupost que ha augmentat el 117 per cent entre el 2003 i el 2009, amb vuitanta-una mil persones que gaudeixen d’ajuts o drets als quals no tenien dret abans i amb una millora a l’atenció a sectors i col·lectius amb especials necessitats a qui voldríem que el president fes alguna referència addicional en la resposta al nostre grup.

També s’ha fet palès el compromís del Govern amb el món local, dedicant-li uns recursos que han passat de 371 milions d’euros l’any 2003 a 1.038 milions d’euros l’any 2009.

Però la competitivitat és també guanyar la batalla del coneixement i posar les bases de l’economia del futur, per això calia millorar les nostres universitats i la R+D+I empresarial, i també en aquest àmbit les xifres són ben eloqüents: la despesa per estudiant universitari ha passat de 4.446 euros l’any 2003, a 8.701 euros l’any 2009. L’evolució dels recursos dedicats a la R+D+I empresarial han passat de 9 milions d’euros el 2003, a 81 milions d’euros el 2008.

En referència estricta a aquest any el president esmentava la culminació del desplegament dels Mossos, l’eix Vic – Olot, el túnel de Bracons, la Ciutat de la Justícia, la nova terminal 1, la nova Llei d’educació, l’Hospital de Sant Pau, la primera fase del canal Segarra – Garrigues, la dessalinitzadora del Prat, el traspàs de Rodalies, amb més de 4.000 milions d’euros d’inversió; les funcions i serveis traspassats en matèria d’immigració i inspecció de treball, el Pacte nacional per a la recerca i la innovació i el Pacte nacional per a la immigració.

A aquest extraordinari balanç li podríem afegir abans d’acabar la legislatura l’imminent Pacte nacional per a les infraestructures i la posició determinant de Catalunya en la gestió de l’aeroport de Barcelona.

Repeteixo aquestes dades perquè expliquen perquè alguns no volen entrar en el debat sobre la gestió del Govern, perquè és inatacable. Es pot desdibuixar una gestió tan forta, tan brillant com aquesta, amb alguns errors o algunes petites mancances? Creguin que no, jo crec que és perdre el temps.

Com també és perdre el temps, ho diuen totes les enquestes, intentar menystenir l’acord del finançament; ahir en va parlar el president i no m’hi estendré massa, però sí diré alguna cosa.

És veritat que va ser un acord que va arribar tard, molt tard, s’hagués hagut de produir abans del 9 d’agost del 2008, va arribar gairebé amb un any de retard, amb una negociació plena de tensions en què es va demostrar que el president de la Generalitat, el conseller d’Economia, el Govern i els partits que li donen suport posaven per damunt de tot l’interès de Catalunya. Per cert, a alguns se’ns havia negat sempre això.

Curiós país aquest en què la presumpció de patriotisme era per als «Millets», mentre es negava aquesta qualitat als socialistes catalans i a molts d’altres. Fins i tot es negava la capacitat del president Montilla de defensar adequadament l’interès del país, i el temps ho ha desmentit de forma rotunda. És hora d’acabar amb les falses aparences i les paraules buides, per això nosaltres apreciem els fets del president i el seu discurs lligat a la realitat i tocant de peus a terra.

La feina del Govern ha estat bona, i, repeteixo, això no vol dir que no s’hagi pogut produir algun error o alguna mancança, però el balanç és positiu.

I sense defugir les dificultats econòmiques que travessem, o, precisament per això, tenim l’obligació de donar quan es produeixen bones notícies, precisament perquè estem al final d’una crisi que estan patint molt greument ciutadans i ciutadanes de Catalunya i malgrat tot hi ha bones raons per l’optimisme i per la confiança. Precisament per això la ciutadania té dret a saber quants són els recursos mobilitzats des del sector públic per fer front a la crisi.

I permetin-me que utilitzi dos retalls de diaris ben expressius, només n’ensenyaré un perquè és el més maco i ho tinc en color: «Catalunya és l’autonomia que més recursos dedica a combatre la crisi.» Aquest és el resum, al final, en tocar de peus a terra, del que ha fet aquest Govern.

Dóna xifres, és una crònica d’Andreu Farràs a El Periódico de Catalunya, del dia 27 de setembre, diu: « 9.200 milions d’euros», i diu, que m’ha semblat molt rellevant, «el conjunt de comunitats autònomes hi dedica 29.826 milions d’euros». Així doncs, Catalunya concentra el 31 per cent del total. President, n’estem legítimament orgullosos.

El segon és una crònica de Josep Corbella a La Vanguardia, que també els la podria ensenyar però no és tan maca, no fan totes les parts en color, «Catalunya lidera la participació d’Espanya en la recerca europea. Nou dels disset científics espanyols seleccionats enguany per l’European Research Council (ERC), treballen a institucions catalanes. El resultat de la convocatòria de l’ERC mostra com la fuita de cervells que havíem patit s’ha capgirat, Espanya, i especialment Catalunya han començat a atraure investigadors líders en les seves àrees.

En el setè programa marc europeu de recerca –ho sap molt bé el conseller Huguet–, l’any 2008 Catalunya va atreure 103,3 milions d’euros, el 32,5 per cent del total que rebrà Espanya. President, n’estem legítimament orgullosos.

I, permetin-me, el futur de Catalunya depèn molt més d’aquestes dues notícies que dels rius de tinta dedicats als «Millets», «Montulls», l’espionatge de directius d’entitats esportives, les manifestacions preventives o les consultes sense efecte pràctic. Amb notícies com aquestes ens hi estem jugant de veritat el futur del país.

No volem deixar de destacar ahir un acord pres pel Govern, un acord, consellera, que realment a alguns fins i tot arriba a emocionar-nos: el reconeixement de les famílies monoparentals i que les equipara als efectes de prestació per fill a càrrec amb les famílies nombroses. No només és un reconeixement a la diversitat de models de família, que això seria suficient per emocionar a alguns, sinó que toca el «moll de l’os» de l’arrel de la pobresa i l’exclusió de determinats sectors socials. I és això el que justifica aquest Govern, l’autogovern també, òbviament, però això, consellera Capdevila, ens ha donat una gran alegria, i permeti’m, president, que feliciti de forma expressa a un conseller quan potser no ho faré a altres perquè ahir va ser, francament, un gran dia. La sensibilitat, la feina i l’encert que hi ha al darrere d’aquesta mesura per a nosaltres ha il·luminat de forma claríssima aquest debat.

Podríem parlar del Pla de mesures d’ocupació juvenil, ho ha fet el president i, per tant, m’ho estalvio i així no em passaré de temps.

President, aquest és el camí per combatre la crisi i els seus efectes, en aquest esforç compti amb el nostre suport i el nostre compromís. Nosaltres li hem fet confiança des del primer dia, i, president Montilla, els fets han permès que vostè s’hagi guanyat la confiança de molts més, i més que han de ser encara.

Volem aprofitar aquesta intervenció per demanar-li algunes precisions sobre la feina desenvolupada pel seu Govern, i em centraré només en tres grans àmbits per permetre que els altres grups de la majoria puguin incidir també sobre aspectes rellevants de la seva gestió.

Coneix bé, president, la nostra preocupació per les polítiques concretes adreçades a pobles i ciutats, dirigides a endreçar el país, a reduir els desequilibris territorials, a promoure una mobilitat sostenible i a resoldre els problemes i tensions de tot ordre que es produeixen en l’àmbit urbà.

Voldríem conèixer quin és el balanç i les perspectives de l’acció del seu Govern en aquest terreny. En segon lloc, Molt Honorable president, som conscients de la ingent tasca feta en el camp de la salut, tant des del punt de vista de les inversions com de l’atenció sanitària i la recerca biomèdica, i també en aquest cas voldríem una major precisió de les actuacions realitzades pel seu Govern en aquest àmbit.

I en tercer lloc no volem deixar d’assenyalar el nostre legítim orgull per l’aprovació de la Llei d’Educació de Catalunya, fruit d’un consens llargament treballat que, sincerament, no hauria de ser esgrimit per mostrar discrepàncies en un Govern, sinó que és la gran oportunitat per mostrar orgull de país. Nosaltres volem saber, president, quines són les prioritats del Govern de Catalunya pel que fa al desplegament d’aquesta llei.

Senyor president, en la intervenció d’ahir vostè va dedicar algunes reflexions al nostre horitzó nacional. Subscrivim «fil per randa» el seu plantejament: Catalunya avançarà amb l’Estatut que van votar els catalans, si ho fa amb unitat política, amb rigor, amb fermesa i amb capacitat d’arribar a acords. Aquests valors que configuren l’estil del país real, han de ser els mateixos que articulin la nostra vida política, i això passa, en primer lloc, per respectar i enfortir les nostres institucions, a començar per la presidència de la Generalitat.

És raonable pensar en una resposta unitària de qualsevol repte de futur del nostre autogovern sense el concurs actiu de la presidència de la Generalitat? La presidència de la Generalitat ha demostrat al llarg de la història la seva capacitat de ser i esdevenir referent serè, solvent i sòlid al servei del país. El president Montilla ho ha demostrat també en l’exercici de les seves funcions. No és sensat pensar en escenaris difícils en què la presidència de la Generalitat no jugui el paper institucional que les nostres llei li atribueixen i que la societat necessita i reclama. És el temps dels presidents, especialment quan les coses es compliquen, es torcen o van maldades.

Seré més clar encara, abans que cadascú tiri pel seu cantó, com passa massa sovint en qüestions de país, primer cal fer propostes i escoltar la presidència de la Generalitat, després cadascú és lliure de fer el que tingui per convenient.

Ho dic, sí, pensant en la futur sentència del Tribunal Constitucional, però ho dic pensant també en altres qüestions de país que es puguin suscitar. El lideratge ha de ser exercit i ha de ser reconegut. Donar suport en els temes centrals a la presidència de la Generalitat quan aquesta ho demana des de la seva alta representació institucional, és servir Catalunya.

De la sentència n’hem parlat potser massa. Massa en parlem de coses que no han succeït encara, massa energia perduda, massa força perduda per la boca i en efímers teletips, declaracions i contradeclaracions.

Regirant el meu arxiu descobreixo que ja vaig parlar de la sentència per primer cop en aquest Parlament amb motiu del debat monogràfic sobre el desplegament estatutari, un debat prematurament celebrat a finals de març del 2007.

Heus aquí el que vaig dir ja fa dos anys i mig, i el que sense treure ni posar res repeteixo avui:

«Ho hem dit en moltes ocasions, no veiem cap sentit a situar-nos en el pitjor dels escenaris, ni tan sols sabem quan hi haurà sentència» –fa dos anys i mig– «i és obvi que una sentència que desvirtués l’increment de l’autogovern que es deriva de l’Estatut seria molt perjudicial per als nostres interessos, un cop molt fort que potser portaria a molts a replantejar moltes coses, i és veritat que les institucions de l’Estat han de saber, la societat espanyola en el seu conjunt ha de saber que darrere l’Estatut hi ha la voluntat majoritària dels catalans, que hi ha un desig d’entesa i de convivència, hi ha reclamació legítima i voluntat de compartir. Han de saber que un cop de porta a l’Estatut seria gravíssim, que és molt greu dir que la demanda de més autogovern que fa Catalunya no hi cap a la Constitució».

«L’estat de dret, la legalitat i la política democràtica ens donen instruments per recuperar els elements que na eventual sentència desfavorable ens pogués fer perdre, perquè encara que el Tribunal Constitucional no ens donés la raó nosaltres no perdríem les nostres raons, però només podem fer-les prevaler des del respecte a les institucions i a la llei, no trencant la baralla per responsabilitat, per convicció, per interès, perquè no volem una fractura entre catalans, i tampoc una fractura entre catalans i la resta dels espanyols.» Aquí s’acaba l’autocita que, em dispensaran, però crec que, com que es pot repetir paraula per paraula feta fa dos anys i mig, doncs, home!, algun valor pot tenir.

Per nosaltres, Socialistes i Ciutadans pel Canvi, l’aposta per l’Estatut era i és estratègica. Creiem que la millor manera d’ampliar l’autogovern de Catalunya és desplegar l’Estatut que van votar els catalans en lliure exercici del seu dret a decidir. Amb nosaltres, ni aventures, ni sorpreses, ni invents ni passes enrere.

Des del respecte envers les persones, grups i partits que de forma ben legítima reclamen la independència, i sorpresos per la deriva radical dels que van coprotagonitzar fins fa ben poc la via estatutària, que ara sembla que volen abandonar, els he de dir que els socialistes catalans no compartim en absolut les falses dreceres que perseguint la separació d’Espanya produirien una gran divisió entre els catalans.

La nació catalana necessita, avui més que mai, unitat. A la nació catalana l’afebliria, avui més que mai, la divisió.

Ningú no pot negar l’ambició nacional del president Macià, el president que sense renunciar a res va acceptar el resultat d’una negociació ben difícil. L’estatut que havien votat, primer els ajuntaments catalans, després els catalans, i milers de catalanes que no tenint dret a vot van signar el seu suport, perquè van voler-ho manifestar així, no només va ser interpretat en algun aspecte menor, sinó profundament modificat l’any 32. I Macià va defensar el resultat de la negociació amb un gran sentit patriòtic. Va ser Macià qui va dir: «Penseu, catalans, que aquest estatut que ens arriba, i tot i no ser el que reclamàvem, ens dóna facultats per a la creació del nostre govern autònom, i aquestes facultats podran encara ser ampliades legalment a mesura que ho vagin exigint les nostres necessitats. Ja heu vist les lluites que ha provocat, les dificultats que ha calgut vèncer.» Ampliades legalment, diu Macià. Massa cops ens posem a la boca els noms dels nostres referents històrics, però no estic segur que sempre n’aprenguem del seu mestratge.

Probablement llavors, com ara, exigeix més coratge acceptar l’acord possible que refugiar-se en aspiracions llunyanes. Però Macià va triar bé i no era una tria fàcil. Alguns van dubtar llavors del seu patriotisme. Fins i tot hi hagué qui li digué traïdor. De vegades el coratge és el pacte. I quan el pacte convé a Catalunya, llavors el coratge és defensar-lo, com va succeir amb l’acord de finançament subscrit el mes de juliol.

Sempre he pensat que l’obligació dels responsables polítics és assenyalar els camins del progrés possible i concret, sense renúncia a cap ideal, però no tenim dret a portar el país a carrerons sense sortida. I alguns carrerons sense sortida ha vist la nostra història i aquest mateix Parlament.

Som conscients que haurem de vèncer encara moltes dificultats.

He parlat, i crec que sense exageració, de l’animadversió del Partit Popular envers l’ampliació del nostre autogovern. Molt recentment n’hem tingut una nova prova, en llegir el projecte de nou Estatut d’autonomia d’Extremadura, en el que novament es constata el suport del PP a preceptes inspirats en articles del nostre Estatut que, aquests sí, han estat recorreguts pel propi Partit Popular davant del Tribunal Constitucional.

El Govern de la Comunitat de Madrid, com si no en tingués prou amb el recurs del PP contra l’Estatut, ha recorregut davant del Tribunal Suprem les nostres primeres competències en matèria de permisos de treball per als treballadors estrangers. En fi, també d’això ens en sortirem. Però el que sí espero és que d’aquí un any, quan vingui la campanya catalana, el Partit Popular no farà les proclames de sempre exigint més control de la immigració. Espero que almenys no siguin hipòcrites, ja que no volen que la Generalitat tingui cap mena de competència en aquesta matèria.

En la defensa del seu autogovern, a Catalunya li convé més unitat. Inclús voldríem el PP aquí, si fos possible. Precisament ara, quan la nostra societat es fa més plural i complexa, és quan el catalanisme ha de ser factor d’unió i no de divisió. No serà la divisió que alguns volen entre separatistes i unionistes la que ens farà avançar. Encara ens queda molt a fer per aconseguir que molts ciutadans de Catalunya s’identifiquin suficientment amb el país, la llengua i la cultura catalanes com per pitjar l’accelerador cap al no-res. En els trens que no s’aturen a cap estació no hi pugen més viatgers.

Jordi Font ens ho recordava recentment en un article publicat a l’Avui. Deia Jordi Font, dirigent del PSC, i activista cultural, «En paraules de Renan: ‘La nació és el plebiscit quotidià de la ciutadania’; la nació que oblida i que deixa de protegir, actualitzar i fer créixer aquest consens bàsic és una nació que porta camí d’extingir-se. Per això, el pitjor que li podria passar a Catalunya és la radicalització de minories contraposades, la polarització de la societat i el consegüent risc de fractura social. També per això la cohesió social és un objectiu nacional fonamental i és avui prioritària l’acció per superar la crisi econòmica i les polítiques socials destinades a compensar els seus efectes sobre els més febles.» Aquí acaba la cita.

President, pot comptar amb nosaltres per donar suport a la Presidència i al Govern per defensar l’Estatut. Per desenvolupar-lo amb plenitud, per fer que sigui sempre respectat el potencial d’autogovern que els catalans van votar; per aconseguir la major cohesió cívica, social i cultural en el nostre país; per defensar la nostra llengua pròpia, des del respecte a les altres llengües i als que les utilitzen habitualment; per fer créixer l’estima del país i l’autoestima de la seva gent; per acostar-nos cada dia més a l’ideal fundacional del catalanisme de promoure una societat lliure i segura, pròspera i justa, educada i culta, emprenedora i solidària, una societat avançada. És aquest catalanisme exigent i eficaç el que farà avançar Catalunya.

I permetin un petit parèntesi aprofitant que el senyor Mas ha tornat, perquè ell deia, i ho deia, jo crec, sincerament afectat, deia «potser avui s’ha perdut una oportunitat». Jo crec que la gran oportunitat per demostrar fins a quin punt tots estem disposats a compartir diagnòstics i mesures per sortir de la crisi, la tindrem amb el debat de pressupostos al qual estem emplaçats d’aquí poc. Per tant, afortunadament, Catalunya ofereix sempre noves oportunitats per demostrar la nostra lleialtat, la nostra fidelitat a aquest catalanisme exigent i eficaç.

Un catalanisme exigent amb nosaltres mateixos i amb els altres, un catalanisme eficaç perquè reivindica i obté rendiments.

Catalunya, contra el que alguns apunten, no és un país amant de les derrotes, es un país que vol i necessita victòries. Ja n’ha obtingut algunes i moltes més les han de seguir. Els qui vulguin construir projectes a partir del pessimisme hipocondríac o senzillament interessat, no ens convenen. Són un llast per a la Catalunya optimista que vol ser rica i plena.

El que cal és treballar i encertar, com ho està fent el seu Govern, senyor president, que en tres anys ha fet tota aquesta feina que avui nosaltres des d’aquesta tribuna li reconeixem.

Moltes gràcies, senyor president, senyores i senyors diputats.

(Aplaudiments.)

Debat al Parlament

Avui estem fent el debat parlamentari sobre el nou finançament. Aquí hi trobareu la intervenció inicial del President Montilla i la meva intervenció com a portaveu del grup parlamentari Socialistes-Ciutadans pel canvi.

Emoció en el Congrés d’UGT

Avui he tingut una gran alegria. S’inaugurava el 13è Congrés de la Unió General de Treballadors de Catalunya i em tocava intervenir, en nom de la Comissió Executiva del PSC, davant del plenari. Just quan la Presidenta del Congrés m’havia de donar la paraula, va saltar la notícia, que s’ha de confirmar demà, sobre la decisió del grup Volkswagen de fabricar el model Q3 de la marca Audi a la factoria SEAT de Martorell. Quan he arribat al faristol he cregut que el que tocava en aquells moments era que el Congrés de la UGT reconegués la feina de la secció sindical de la UGT de Seat que va plantejar la proposta de contenció salarial, refrendada majoritàriament pels treballadors, que ha fet possible que el grup Volkswagen decidís fabricar aquest nou model aquí en comptes de fer-ho a Eslovàquia o Alemanya. Sense pensar-ho un moment he cridat Matías Carnero (President del Comitè d’Empresa de SEAT) a l’escenari perquè pogués rebre el reconeixement dels delegats i les delegades al Congrés. Amb l’èxit de SEAT, que esdevé una veritable fita pel nostre país, s’ha demostrat un cop més que la validesa del plantejament sindical desenvolupat per UGT. Aquí sota veureu una foto del moment d’alegria i emoció que he pogut viure aquesta tarda.

Acabats els aplaudiments, he fet la meva intervenció que trobareu transcrita tot seguit:

Presidenta del Congrés, membres de la Mesa, membres del Secretariat, amic Josep Maria Alvarez, delegats i delegades, convidats i convidades,

En nom de la direcció del Partit dels Socialistes de Catalunya vull agrair-vos la invitació al vostre 13è Congrés i l’oportunitat que ens oferiu d’adreçar-nos al Plenari.

Més personalment, vull celebrar l’oportunitat de compartir amb tots i totes vosaltres un moment important en la vida del Sindicat que és també el meu des de 1985.

Estem en un moment especialment delicat a causa de la crisi econòmica global que pren en el nostre país característiques ben específiques.

És un moment també apassionant, perquè ha posat de manifest el rotund fracàs del neoconservadurisme, el neoliberalisme i les obsessions desreguladores que han generat desigualtats, precarietat, inseguretat, malbaratament de recursos naturals i, finalment, una crisi global del sistema.

Trenta anys després de l’inici de l’ofensiva encapçalada per Margaret Thatcher i Ronald Reagan, il·luminats per les teories de Friedman, Hayek i Von Mises, els resultats són devastadors i la crisi econòmica global és comparable a la dels anys 30 del segle passat.

La constatació del fracàs neoliberal no garanteix, però, que la sortida de la crisi es faci en clau socialdemòcrata. Això dependrà de la força del moviment sindical, dels partits progressistes i de la mobilització ciutadana a nivell local, nacional, espanyol, europeu i internacional.

S’han guanyat ja algunes batalles, com es va demostrar amb la votació al Parlament Europeu en la que es va aturar la directiva de les 65 hores. Però fins i tot aquesta victòria concreta és parcial i provisional. Només un Parlament Europeu en el que es vegin enfortides les posicions progressistes i d’esquerres pot garantir que iniciatives com aquestes no veuran la llum i que l’aplicació de directives com la que porta el nom del comissari liberal danès Bolkestein que la va impulsar, no s’apliquin en detriment dels drets socials.

Afortunadament, els criteris que hem defensat des de sempre els que creiem que l’economia s’ha de posar al servei de les persones, que la intervenció pública ha de garantir el correcte funcionament dels mercats, els drets socials i el respecte al medi ambient, s’estan començant a imposar.

Per això podem llegir a documents com la Declaració de la Cimera de Londres del G-20: “No es tracta, només, de restaurar el creixement econòmic sinó també d’establir les bases d’una economia mundial justa i sostenible”.

Fa ben poc, en escoltar expressions com aquesta, molts creadors d’opinió haguessin dit que es tractava de plantejaments antiquats que havien quedat enterrats sota les runes del mur de Berlin. I s’aplicava aquest criteri a les reivindicacions sindicals i els plantejaments dels que defensàvem que l’economia de mercat no podia comportar la construcció d’una societat de mercat, que no es podien confondre drets amb mercaderies, que no es podien sacrificar els drets socials a l’economia de lliure mercat. Ens deien antiquats als que reivindicàvem la cultura del treball i la solidaritat, als que malfiàvem d’enriquiments vertiginosos, beneficis fàcils i irresponsabilitat social.

Cal enfortir aquesta dimensió ideològica del combat polític i sindical dels progressistes en aquest inici convuls del segle XXI, també en el moment d’afrontar la crisi i les seves sortides. Parlo de sortides, en plural. Perquè de la crisi en sortirem, n’estic segur. Però hi ha diversos camins davant nostre: el camí de les velles receptes desreguladores, de les rebaixes d’impostos, de l’afebliment dels serveis públics, de la retallada social, de l’abaratiment de l’acomiadament; i el camí virtuós de l’esforç compartit i de la cohesió social. Tenim la sort i l’oportunitat de tenir a Catalunya i Espanya governs compromesos amb aquesta via.

Són governs convençuts que el combat contra la crisi exigeix esforç i tenacitat, caràcter emprenedor, esperit solidari i confiança en les nostres capacitats individuals i col·lectives.

Governs compromesos amb el diàleg social, conscients que la crisi només podem superar-la junts. Junts, administracions, forces polítiques, empreses, famílies, sindicats, treballadors, patronals, empresaris, comerciants, autònoms, professionals, treballadors de la funció pública i emprenedors.

Uns governs compromesos a fer front als problemes concrets, de sectors concrets, d’empreses concretes; a restablir el normal funcionament del crèdit, a prosseguir el procés d’internacionalització de la nostra economia.

Uns governs compromesos a reformar el sistema educatiu, a apostar per la innovació, a invertir com mai en infraestructures, a impulsar les universitats i la recerca, a millorar la formació i el reciclatge dels treballadors.

Uns governs compromesos a garantir la cohesió social, a ajudar els aturats a trobar una nova feina, a assegurar que les polítiques socials responguin a les necessitats ciutadanes, a garantir en tot moment els drets socials i laborals.

Uns governs que actuen en el marc de les seves competències defensant els treballadors.

Amb un govern català que exigeix i obtindrà el finançament just que assenyala el nostre Estatut. Amb un govern català que ja ha obtingut el traspàs de la Inspecció de Treball i de l’expedició dels permisos de treball dels treballadors estrangers, que ja ha aprovat la Llei del Consell de Relacions Laborals, tot plegat en la línia d’aconseguir el marc català de relacions laborals reivindicat de fa temps per la UGT i el moviment sindical català.

Aquest esforç col·lectiu no reeixirà sense el compromís, la lluita, la crítica i la responsabilitat sindical. Són trets que defineixen perfectament la Unió General de Treballadors de Catalunya, el vostre sindicat que és també el meu. Vaig aprendre fa temps, en paraules de vells sindicalistes, que no és millor dirigent sindical el que més crida i el que més reclama, sinó el que més obté, el que millor defensa els interessos dels treballadors. Com ho intenta fer cada dia la UGT, la seva direcció, els seus delegats i delegades, els seus afiliats. Com ho està fent de manera admirable a SEAT i a tantes i tantes empreses. Amb fermesa i responsabilitat, amb lluita i amb negociació.

Gràcies pel que feu, gràcies per com ho feu, gràcies també quan ens critiqueu, quan assenyaleu errors i mancances, perquè siguin quines siguin les diferències que tinguem en moments puntuals, mai no deixarem de tenir el mateix objectiu final: la justícia social.

Acabo. Si no recordo malament, el primer Congrés que va elegir Pepe Alvarez com a Secretari general tenia com a lema “Per seny, innovem”. Teníeu raó llavors, i l’eslògan és avui encara més pertinent.

Endavant, doncs, companyes i companys!

Ara i sempre, visca la Unió General de Treballadors de Catalunya!

Companyes i companys, salut!

Societat xarxa

Avui, en el marc de les Jornades sobre Societat xarxa organitzades pel Centre Ernest Lluch del Consorci de la Universitat Internacional Menéndez Pelayo a Barcelona, he mantingut un diàleg amb Antoni Gutiérrez-Rubí i Josu Jon Imaz. A continuació trobareu la transcripció de la meva intervenció inicial.

SOCIEDAD RED. Un coloquio con Josu Jon Imaz y Antoni Gutiérrez. (16.10.08)

Es legítimo preguntarse qué hago yo aquí. Al fin y al cabo no soy un experto ni en tecnologías de la información y la comunicación, ni de su aplicación a la política, ni tampoco un sociólogo. Es verdad que Antoni Gutiérrez ha tenido palabras muy amables sobre mí. Habrán notado, y si no se lo digo, que somos amigos. Y eso para mí tiene un gran valor. También se dice que fui el primer político con página web, en 1997. Aunque amablemente me discute el mérito Rafael Estrella. Podríamos dejarlo en que fui el primer político catalán con web, así no hay discusión. Como fui también el primer político con blog, en 2003.

Me estrené con CompuServe con aquellas direcciones de correo tan curiosas formadas sólo por números. Navegaba con Mosaic, recuerdan? Por cierto, uno de los primeros proveedores españoles de acceso a Internet que tuve no admitía páginas con contenido sexual o político y cuando me di cuenta (soy poco ducho en leer la letra pequeña) me di de baja de inmediato. Por lo de la política, claro.

¿Por qué me empeñé en tener página web primero y blog después? En primer lugar por curiosidad. Me gustar probar cosas nuevas. Y a algunas quedo enganchado como en el caso de la cocina japonesa. Pero también por intentar ser el primero en algo. No se asusten. Uno de los primeros manuales de marketing que leí lo recomendaba encarecidamente. Era una de las 22 leyes inmutables del marketing, libro escrito por Al Ries y Jack Trout, un libro de 1993 que aún releo de vez en cuando.

Pero lo cierto es que del tema del que hablamos hoy sólo sé lo justo. Como cuando alguien dice que domina la informática a nivel usuario, vamos. Pero la ignorancia, como ustedes saben, es atrevida. Y no sé decir que no a un amigo. A pesar de que quizá me convendría, no soy de aquellos que piensan que es mejor callar que pasar por ignorante, a hablar y confirmarlo. Prefiero correr el riesgo porque de los diálogos, y éste lo es, siempre se aprende. Y he aprovechado también el Dominio Público, en sentido amplio. A lo largo de mi intervención se pueden encontrar ecos del Manifiesto Cluetrain de 1999 (sí, ya casi hace diez años), y de textos y posts de Juan Freire, Enrique Dans, Juan Varela, José Luis Orihuela, Carlos Guadián, José Antonio Donaire, con quien comparto tareas parlamentarias e ideales políticos, David de Ugarte, a quien conocí en las primarias del PSOE que ganó Josep Borrell, y, claro está, Antoni Gutiérrez-Rubí, que generosamente ha aportado 145 ediciones de la sección ZONA WEB de la que disfrutan los lectores y lectoras de mi blog, a quienes también dedico esta intervención.

Debo decir también que era difícil decir que no a mantener un coloquio con Josu Jon Imaz, un nacionalista vasco profundamente demócrata y profundamente innovador. Si visitan mi Diario y hacen una búsqueda del nombre “Imaz” encontrarán un centenar de referencias. Entre ellas algunos artículos destacados: Bases comunes frente al terror, Más allá de la encuesta del desayuno, Radicalidad frente a pragmatismo, Apostar por el futuro, No imponer, no impedir. Y un artículo que me emocionó especialmente, el que se titula “La llave de Rodolfo” en el que Josu Jon hablaba a pecho descubierto sobre la emoción y el desasosiego que le causaba la noticia de que ETA tuviese en su poder una copia de la llave de la casa de Rodolfo Ares, dirigente socialista vasco. También me une a Josu Jon la encendida defensa de la non nata Constitución europea. Y aún hoy pienso en aquellos insensatos que la encontraban muy corta y decían que con su rechazo llegaríamos más lejos… Les dedico en estos días en que echamos en falta más Europa un cariñoso recuerdo. En fin…

Por acabar con los lazos que me hacen sentirme unido a Josu Jon, quiero recordar que el Eusko Alderdi Jeltzalea era el partido de mis abuelos, Miguel y Elisa. El abuelo Miguel, ingeniero, fue nombrado por el Gobierno vasco delegado en la empresa Firestone, incautada como industria de guerra. Acabada la guerra civil fue encarcelado y murió al poco de quedar en libertad pues su salud ya no pudo recuperarse del duro trance.

Del PNV es también un buen amigo de Josu Jon al que admiro, el filósofo Daniel Innerarity, del que encontrarán también una quincena de artículos en mi Diario.

Vaya, que me hacía mucha ilusión participar en esta experiencia.

Ahora, al grano. ¿Qué es esto de la política 2.0? Se la ha definido de muchas maneras. Por empezar por alguna podríamos decir que se trata de la utilización de las nuevas tecnologías de la información y la comunicación en la acción política. Pero veríamos enseguida que esta definición se queda corta pues, por ejemplo, que un partido político tenga una página web no es por sí mismo garantía de que esté practicando o esté dispuesto a practicar la Política 2.0.

Los avances técnicos y los nuevos medios de comunicación siempre han tenido un impacto sobre la política. Baste con ver la evolución de las campañas electorales norteamericanas. Desde mítines dados en plataformas situadas en vagones de ferrocarril a las convenciones de los grandes partidos, verdaderos espectáculos de televisión. Cada nuevo medio ha ido generando nuevas reglas. Baste con recordar el famoso debate Nixon-Kennedy, ganado por Nixon para los que lo siguieron por la radio y ganado por Kennedy por los que lo vieron a través de la televisión. No sé si el decano de los consultores políticos Joe Napolitan sacó de esa experiencia su célebre máxima “domina el medio dominante”, pero podría ser…

La política ha incorporado siempre con relativa rapidez los nuevos medios. No sé si ustedes habrán visto la película “Contact” protagonizada por Jodie Foster. La trama gira alrededor de un mensaje proveniente del planeta Vega que sirve para construir una máquina capaz de viajar por el espacio a velocidades superiores a la de la luz. La cuestión es que el mensaje de Vega está mezclado con las primeras emisiones televisivas lanzadas al espacio desde la Tierra. Y en concreto el discurso de Adolf Hitler inaugurando los Juegos Olímpicos de Berlín en 1938.

Pero Internet, la Red de redes, puede impulsar cambios culturales aún más profundos que los que implicaron la imprenta, la radio o la televisión. Digo puede, pues en esta era de la incertidumbre de la que hablaba John Kenneth Galbraith y a la que se refería más recientemente Daniel Innerarity en su artículo en El País del pasado día 7 de octubre, no hay que dar nada por hecho ya que el futuro no está escrito.

Creo que los cambios culturales inducidos por la Red están en sus tiernos comienzos. Probablemente los mayores especialistas estén ya previendo mutaciones muy importantes, pero de ahí a que esos cambios lleguen a grandes masas falta aún mucho.

Digo esto porque a veces los pioneros de la revolución digital se sienten un poco incomprendidos. No se dan cuenta, quizá, de que ése es precisamente el precio que pagan al ser los primeros. Quienes llegan los primeros tienen que esperar a los que llegarán después. Aprovecho para sugerir que los más avanzados dediquen parte de sus esfuerzos a ayudar a los demás a moverse más rápido. Así no nos tendrán que esperar tanto tiempo. Perdón por la pequeña excursión.

Decía que no estamos sólo ante un nuevo medio. Estamos frente a una nueva realidad en la que el receptor puede de verdad elegir. No sólo elegir qué escucha y que ve, sino decidirse también a producir sus propios mensajes y emitirlos. No es sólo feedback, no es sólo interactividad, es también “empowerment”, apoderamiento, es decir, proporciona instrumentos para discutir la autoridad del emisor tradicional, permite ganar esa discusión, e incluso permite ignorar al otrora todopoderoso. Ha relativizado el poder. Ha revalorizado la creatividad y el talento. Ha estimulado la creación, la autoorganización, el activismo, el contraste entre diversas fuentes y la crítica. Ha roto fronteras y ha multiplicado infinitamente la conectividad entre personas. Facilita el acceso a la información y el paso a la acción. Y lo hace además en forma cooperativa. Ya saben lo importante que es para el socialismo, y para el nacionalismo vasco, el cooperativismo… Y ha situado al individuo, considerado como persona individual no como parte indeterminada de una masa amorfa, en el centro de todo. Por otro lado, uno de los elementos casi mágicos de la Red de redes no es sólo que estimula la creatividad y la libre elección individuales, sino que además impulsa la creación de comunidades virtuales. Y tiene como una de sus principales características la inmediatez, la velocidad vertiginosa, la instantaneidad.

Permítanme una larga cita de nuestro anfitrión. Dice Antoni Gutiérrez en su artículo “El nacimiento del ciberactivismo político”: “La cultura digital es una ola de regeneración social (de ahí su fuerza política) que conecta con movimientos muy de fondo en nuestra sociedad: placer por el conocimiento compartido y por la creación de contenidos, alergia al adoctrinamiento ideológico, rechazo a  la verticalidad organizativa, fórmulas más abiertas y puntuales para la colaboración, nuevos códigos relacionales y de socialización de intereses, reconocimiento a los liderazgos que crean valor, sensibilidad por los temas más cotidianos y personales, visión global de la realidad local y creatividad permanente como motor de la innovación”. Acaba la cita. Se podrá decir de otra manera pero no de forma tan sugestiva.

¡Claro que todo este potencial nos fascina! Tan claro como que produce temor. Tan claro como que excita pasiones por controlar los contenidos, en las dictaduras y en no pocas democracias, en las empresas y en las familias. Ciertamente debe promoverse un uso responsable de un potencial tan enorme, pero nunca al precio de limitar su capacidad de liberar energías.

La política en esto, como en tantas otras cosas, va por detrás de la evolución social. No es de extrañar que sea el mundo de la empresa quien se adapte mejor a las nuevas posibilidades que se abren ante nuestros ojos. También la publicidad comercial precedió a la propaganda política.

Ahora bien, y me permito otra pequeña excursión, ¿no es la Banca 3.0 la que ha causado la crisis que amenaza nuestro bienestar? Lo digo porque la audacia no debe impedirnos también cierta prudencia. Cuando lo virtual pierde el contacto con lo real, como en nuestros días cuando la economía financiera pierde toda conexión con la economía real, la crisis está servida.

Quizá la política haya detectado riesgos antes que valorado oportunidades. Recuerden el debate sobre el canon digital, por ejemplo. Y, sobre todo, a la política le cuesta cambiar. A los políticos nos cuesta cambiar. No sólo porque perro viejo no aprende trucos nuevos. Sino porque la Política 2.0 subvierte las categorías y las jerarquías en las que se basa la política 1.0. Y ese salto no es sólo muy grande, sino que no puede darse ni de golpe ni en el vacío. También en esto, como ven, soy gradualista, reformista más que revolucionario.

La democracia que nació en el ágora ateniense tiene hoy miedo del ágora digital. Pero precisamente es en el mundo digital en el que podríamos revivir el ideal democrático. Repito, podríamos. Ciertamente hay escollos que salvar. La brecha o fractura digital que divide sociedades y abre abismos entre zonas del planeta. En nuestro propio país tenemos perfectamente detectadas las diferencias de acceso y de uso de los medios digitales. Unas diferencias que están en relación directa a cuestiones como la edad, el género, el estatus socioeconómico, el lugar de residencia, y también en el origen autóctono o inmigrante de las personas. Basta con ver la Encuesta del Instituto Nacional de Estadística sobre Equipamiento y Uso de Tecnologías de Información y Comunicación en los Hogares hecha pública el pasado 2 de octubre. También debemos evitar el riesgo del aislamiento comunitarista que la red posibilita. O el riesgo de  que grandes corporaciones puedan abusar de posiciones de privilegio. Y para evitarlo no bastará con el software libre y el copyleft.

No creo que en un pequeño gran salto podamos pasar de la democracia representativa a la democracia no sólo participativa (en la elección) sino también deliberativa (en la elaboración de propuestas) a la que la red parece invitarnos. Pero sin duda la evolución de la política debe ir en esa dirección.

La Política 1.0 se enfrenta hoy a graves problemas: su pérdida de prestigio, su ininteligibilidad o la pérdida de peso de las políticas locales en la era global. En estos días se está hablando de la dicotomía dinero global/política global. La Política 2.0 debe preocuparse en primer lugar de dar respuesta a estos retos. Particularmente el de redimensionar la política, buscando soluciones globales a problemas globales. Y también el reconocimiento del derecho a entender la política, a que haya un relato explicativo y entendible, que naturalmente no podrá ser sencillo pues debe dar respuesta a problemas complejos.

Si la democracia ateniense era un diálogo, la democracia digital y la política en el siglo XXI pueden volver a serlo. Sin necesidad, además, de excluir a mujeres ni a esclavos, como hacían las polis griegas.

Soy socialista. Y socialista viene también de sociedad. ¿Recuerdan ustedes el grito de guerra neoliberal de Margaret Thatcher: “There’s no such thing as society”? La sociedad no existe, sólo existen los individuos. No estoy de acuerdo con esa afirmación. Pero tampoco estaría de acuerdo en decir que sólo la Red existe, a menos de que consigamos que todo el mundo pueda estar en ella, sin perder un ápice de su libertad personal, que también comporta la libre opción de desconectarse. Y debemos intentar también llevar a la red una batalla por los valores. Los valores con mayúscula. Libertad, Igualdad, Justicia, Solidaridad. Pero también Responsabilidad, Respeto, Dignidad y Legalidad (respeto de las normas que valen igual para todos). Creo que sólo la solidez en los valores impedirá que la sociedad, que ya es líquida, se torne gaseosa y acabe por desaparecer. También en la red se debe reflexionar sobre esto.Porque no queremos una red-disolvente sino una red-integradora.

En este mundo incierto en el que nos estamos adentrando, en esta verdadera dimensión desconocida, no sólo deberán convivir identidades muy diversas, sino que la identidad de cada uno tendrá muchas dimensiones, lengua, nivel cultural, edad, género, profesión, aficiones, fobias. Red abierta y sociedad abierta. Con una política distinta, más humilde. Consciente de que hoy influye mucho menos que ayer, y, si no cambia, mucho más que mañana. Hoy estamos viendo cómo la política se enfrenta al reto de la batalla de la regulación del mercado para evitar que éste se autodestruya y nos acabe destruyendo. Para ganar esta batalla, la política deberá ganar legitimación y esa legitimación no es otra cosa que responder al reto de convertirla en un verdadero diálogo global.

El mundo digital parece señalarnos un camino. No sé si nos atreveremos a recorrerlo, pero probablemente sea la mejor forma para transitar con la mayor seguridad posible la incertidumbre señalada por Daniel Innerarity.

Para ello deberemos estar dispuestos a repensar nuestras actuales instituciones, nuestros actuales partidos. Los partidos deberán renunciar a considerar la red como un nuevo espacio a colonizar. Deberán aspirar a ser redes en la Red de redes, deberán aprender de nuevo a convencer y a seducir, a movilizar, a comprometer, a promover la participación, a promover acuerdos transversales, en un entorno más incierto, más crítico y, sobre todo, formado por personas decididas a escuchar sólo a quienes hayan demostrado antes que son capaces de escuchar.

Sería temerario por mi parte indicar cuáles deben ser los parámetros teóricos de la evolución de la Política 1.0 a la Política 2.0. Pero deben ustedes saber que aparte de demócrata, socialista y catalanista quien les habla es un convencido federalista. De un federalismo tan antiguo como rabiosamente actual. ¿Qué es el federalismo sino la máxima libertad individual buscando a través del acuerdo y la cooperación la consecución de una fraternidad universal? La Red de redes debe aspirar a ser una fraternidad digital o, en palabras de Antoni Gutiérrez, “espacios múltiples de identidades plurales” y la política 2.0 que hay que ir construyendo para hacerla posible no es otra cosa que un federalismo digital aun por imaginar.

Muchas gracias.

Al Fòrum Nova Economia

Aquest matí he pronunciat una conferència al Fòrum Nova Economia. Trobareu el text escrit aquí sota.

INTERVENCIÓ DE MIQUEL ICETA EN EL FÒRUM NOVA ECONOMIA (7.10.08)

Molt bon dia, autoritats, senyores i senyors, amics i amigues,

Vull, en primer lloc agrair els organitzadors d’aquesta tribuna la seva amable invitació. Una invitació que em permet compartir amb tots vostès preocupacions i esperances sobre el present i el futur de Catalunya.

I, en segon lloc, vull agrair la Presidenta del meu grup parlamentari, la Vicepresidenta del PSC, la meva amiga Manuela de Madre, les seves amables paraules.

Crec que des de la política ens hem d’esforçar a donar pistes per a interpretar correctament la realitat i per a impulsar reformes en funció d’uns determinats valors que són compartits pels diferents projectes polítics. Els ciutadans tenen dret a entendre el què passa i els polítics l’obligació de contribuir a aquesta comprensió del món. Crec també, com Daniel Innerarity, que el principal retret que es fa a la política, i sovint amb molta raó, és la distancia entre paraules i fets, entre el que caldria fer i el que es fa. I que, massa sovint, s’expliquen les actuacions polítiques amb el fàcil recurs de dir que no hi ha altra alternativa.

Per això vull començar fent un ràpid esforç per situar-nos en aquest món que canvia i en la crisi que estem patint.

Quin és el món d’avui?

- L’any 2006, 1,3 milions de persones als Estats Units van completar el seus estudis universitaris, 3,1 a l’Índia i 3,3 a la Xina. El 100% dels llicenciats universitaris hindús parlen anglès. D’aquí 10 anys, el país amb més habitants que parlin anglès com a segona llengua serà…la Xina.

- Segons el Departament de Treball dels Estats Units, 1 de cada 4 treballadors canviarà de feina en aquest any. I un de cada dos ho farà en els propers 4 anys. Per cert, dades molt coincidents amb les del Departament de Treball de la Generalitat. Els nens americans que actualment es troben en edat escolar, hauran tingut entre 10 i 14 ocupacions diferents quan tinguin 38 anys. Aquesta veritable mutació del món del treball té conseqüències de molts tipus, entre elles les estudiades per Richard Sennett en el seu llibre “La corrosión del carácter”.

- La ràdio va trigar 38 anys en aconseguir una audiència de 50 milions de persones. La televisió ho va aconseguir en 13 anys. Internet en 4.

- La fibra òptica de tercera generació pot transmetre 10 trilions de bits per segon, és a dir, l’equivalent a 1.900 CDs cada segon, o a 150 milions de trucades telefòniques simultànies. Aquesta capacitat s’està triplicant cada sis mesos.

- A Catalunya, un 41,5% dels ciutadans són usuaris freqüents d’Internet i un 53,9% l’han usat en els darrers tres mesos.

- Pel que fa a les empreses, Catalunya és el país número u d’Europa en penetració de la banda ampla i el número sis pel que fa a les llars.

- Gairebé un 60% dels adults del nostre país no han acabat els estudis secundaris. I, per tant, molts no tenen gaire clar què es pot fer amb Internet. Hi ha un 39% de la població que ni fa servir Internet ni ho vol fer perquè no hi veu la utilitat.

- Estem formant a gent jove perquè faci feines que encara no existeixen, perquè utilitzi tecnologies que encara no s’han inventat, per solucionar problemes que encara ni se’ns han acudit. De les deu feines més sol•licitades en el món en l’any 2000, es preveu que cap d’elles ho sigui l’any 2010. Si no podem acompassar el sistema educatiu a la demanda estarem fallant.

- La comunitat llatinoamericana implantada a Barcelona ha crescut fins a multiplicar-se per tres en els últims 4 anys i ja representa un xic més de 200.000 ciutadans.

- Uns 300.000 musulmans residents a Catalunya van començar el passat 1 de setembre a celebrar el Ramadà.

- Els equatorians, romanesos, marroquins, xinesos, així com altres comunitats d’immigrants de la Unió Europea que han decidit escollir Catalunya per treballar, per viure i per formar les seves famílies, representen el 12% de la població.

Aquestes dades ajuden a situar-nos en una nova realitat. Desconèixer-la és estar abocats al fracàs. Sense una inversió més potent en capital humà i en recerca i innovació no anirem gaire lluny. Sense capacitat d’incorporar als nous vinguts, la nostra societat s’esquinçarà. Sense dominar l’anglès no serem competitius. Sense promoure la creativitat, estem abocats a una situació de greu dependència.

Aquest món nou que ens envolta està avui submergit en una crisi econòmica de grans dimensions.

Cal començar dient que aquesta és una crisi global, que té unes causes fonamentalment exògenes. Des de fa més d’un any la conjuntura econòmica internacional és negativa. Aquí tot just ara comencem a sentir els seus efectes. Però la crisi hipotecària als Estats Units ve de lluny i està provocant una important restricció del crèdit i de la liquiditat a nivell mundial. El 80% de l’augment de la nostra taxa d’inflació es deu a l’increment del preu del petroli i a l’augment del preu dels aliments.

A diferència de la crisi del 1993, ara no tenim cap control sobre la paritat de la nostra moneda, ni sobre els tipus d’interès. És la primera “crisi euro”. En una Europa que dubta, que té un banc central, com el tenen els Estats Units, però que no té un govern econòmic unificat, ni un president, cosa que sí tenen els Estats Units. Va ser un gravíssim error quedar-nos sense Constitució europea, i està essent un error la lentitud en adoptar i aplicar el Tractat de Lisboa.

Permetin que utilitzi paraules del Conseller d’Economia i Finances en una intervenció davant del Cercle d’Economia. Cito literalment: “No sé si hem parat massa atenció a que aquesta és la primera crisi important que pateix el nostre país en plena era de globalització i formant part de la zona euro. I això modifica, i de quina manera, el terreny i les regles del joc. Avui la capacitat d’actuació dels governs, també la del govern central, és limitada. No podem recórrer, com en el passat, a modificar el tipus de canvi per compensar les pèrdues de competitivitat derivades d’una major inflació o una menor productivitat, ni a utilitzar el tipus d’interès o les variables monetàries, per adaptar-les a la fase del cicle en que es troba específicament la nostra economia. L’única manera de mantenir i recuperar els nivells de benestar i prosperitat és millorant la nostra productivitat”. Acaba la cita. Alguns posen com a contradicció que un socialista faci de la productivitat la seva bandera. No és el nostre cas.

Aquesta crisi està fent caure a molts del cavall del neoliberalisme. Ara tothom reclama regulació i intervenció dels poders públics. També a Estats Units. Amb Bush ocupant encara la presidència. Els mateixos que cridaven fa un any que l’Estat els feia nosa, avui exigeixen que intervingui. Benvinguts. Els adoradors de la mà invisible demanen ara intervencions més tangibles. Benvinguts.

Realment no és el mercat el que ha fallat, és el fonamentalisme de mercat, el capitalisme de casino, el que ha fet una fallida total. Avui és el moment de defensar més que mai el model europeu de cohesió social, amb una regulació més exigent i polítiques econòmiques anticícliques, dins dels estrets marges dels que disposem. Això vol dir, entre d’altres coses, una fiscalitat responsable. No un desarmament fiscal de l’Estat. No s’hi val a reclamar baixades d’impostos quan l’economia va bé, per després reclamar la intervenció pública quan va malament. No es pot reclamar intervenció pública quan els negocis privats travessen dificultats i, en canvi, rebutjar els mecanismes de protecció social i de defensa dels sectors més febles. En això consisteix el socialisme democràtic que defensem, un projecte capaç de promoure el creixement econòmic i la competitivitat, basant-se en la cohesió i justícia social, cercant que la societat no es fragmenti a causa de les desigualtats.

Sempre ho he cregut, però amb la crisi que es desenvolupa davant dels nostres ulls resulta encara més evident, que deixar-ho tot en mans del mercat és acabar esguerrant-ho tot. No només perquè hi ha serveis que no poden ser tractats com a mercaderies, sinó perquè el mercat no sempre té en compte una visió a mig o llarg termini, ni els criteris de sostenibilitat, ni és conscient del cost en termes d’augment de les desigualtats socials i dels desequilibris territorials que genera.

Europa no és immune als efectes de la crisi del capitalisme global. Fa pocs dies coneixíem la fallida d’un banc a Islàndia, que ens recorda el caràcter veritablement global del sistema financer.

El nostre model europeu no només està basat en la llibertat, també està basat en la responsabilitat i la solidaritat. Estem a favor d’aquest model. Ara bé, si volem que aquest model prevalgui, necessitem enfortir l’Europa política. Avui trobem a faltar un fort lideratge europeu com el que inspirava l’acció de Jacques Delors, Helmut Kohl, François Mitterrand o Felipe González. Miquel Roca recordava a La Vanguardia la necessitat de desvetllar l’ambició europea. Amb tota la raó. Jordi García-Petit ho deia encara més emfàticament, o Europa té vocació de gran potència o quedarà reduïda al no res.

Dit tot això, el fet que la crisi sigui global, que les seves causes siguin fonamentalment exògenes, que la moneda única i l’autonomia dels bancs centrals resti marge de maniobra als governs, que hi hagi una manca de lideratge europeu, no pot ser en cap cas una excusa per a la inacció.

Perquè l’economia catalana té trumfos a la mà. El seu creixement sostingut al llarg de molts anys ha permès consolidar unes bases sòlides. Durant els darrers 12 anys el creixement mitjà del PIB ha estat del 3,5%, 1,3 punts per sobre de la zona euro. Avui, la renda mitja dels catalans és un 12% superior a la renda dels europeus de la zona euro. Un recent informe de l’OCDE diu que el sector industrial català presenta fortaleses competitives tant en activitats d’alta tecnologia com de mitjana i baixa tecnologia. L’atur és del 7,6% (l’any 1993 era del 20%). Els tipus d’interès estan al voltant del 5,5% (lluny del 10% de 1993). El grau d’obertura de l’economia catalana és del 70% en termes del pes de les importacions i les exportacions en el PIB. 15 punts per sobre d’Espanya. Catalunya representa el 29% de les exportacions espanyoles, i el 40% si mirem només les exportacions d’alt contingut tecnològic. Hi ha molts element sper confiar en la fortalesa de l’economia catalana.

Recordem que l’Estat tenia un dèficit del 6% front l’equilibri d’avui. Que el deute ha baixat del 62% al 36%. Per cert, potser això aconsella flexibilitzar alguns criteris d’estabilitat macroeconòmica per fer front a la crisi. Mantenir rígidament, dogmàticament, els criteris d’estabilitat pressupostària pot ser un greu error en moments de crisi. Hi ha empreses que poden superar la crisi si no se’ls hi tanquen les aixetes del crèdit. A l’activisme de l’Institut Català de Finances, que caldrà seguir impulsant, caldria afegir-hi una major valentia de l’Instituto de Crédito Oficial que aprofito per reclamar des d’aquí.

No és que vulgui, en absolut, restar importància a la gravetat de la crisi. Però crec que un excés d’alarmisme no només no estaria justificat sinó que contribuiria a empitjorar el context econòmic.

També tenim la fortalesa que ens proporciona l’Acord estratègic amb els agents socials promogut pel Govern. Aquesta és la millor recepta per afrontar una difícil situació econòmica: iniciativa política, acció de govern i consens social.

Però també tenim algunes febleses. El sector immobiliari, el pes del qual és inferior a Catalunya que en el conjunt d’Espanya, està en una situació molt delicada, després de massa temps de posar al mercat un volum d’habitatges superior al que la nostra economia podia absorbir. Estem registrant un increment de l’atur, vivim episodis de deslocalització i tancament d’empreses. Però també d’empreses que s’instal•len aquí. I d’empreses catalanes que s’instal•len a d’altres països.

Què està fent el Govern de Catalunya per fer front a la crisi?

En primer lloc, dir a les coses pel seu nom, dir-li crisi a la crisi, i posant tots els Departaments de la Generalitat a treballar amb una única prioritat: contribuir a superar la crisi i a pal•liar els seus efectes.

En segon lloc, promoure un procés intens de concertació social. L’Acord estratègic per a la internacionalització, la qualitat de l’ocupació i la competitivitat de l’economia catalana. Un acord establert l’any 2005 i que ha estat recentment renovat pel període 2008-2011, amb una dotació de 7.000 milions d’euros l’any. Aprenem del diàleg amb els agents socials, perquè l’entenem com un element dinamitzador de les nostres polítiques.

En tercer lloc, invertint com mai. L’any 2008 les inversions de l’Estat a Catalunya arribaran als 4.500 milions d’euros, mentre la Generalitat està invertint uns 715 euros per càpita. Per comparar cal saber que la inversió per càpita l’any 2003 era de 365 euros. L’any vinent les inversions de l’Estat a Catalunya seran de 4.626 milions d’euros, en aplicació de la Disposició addicional tercera de l’Estatut i de la metodologia de càlcul acordada entre el Vicepresident Solbes i el Conseller Castells. Si hi afegim la inversió que realitzen els Ajuntaments arribem a una inversió pública total superior a la de la majoria de països europeus.

En quart lloc, contrarestant el descens de l’activitat del sector immobiliaria.

En cinquè lloc, atenuant les restriccions de liquiditat del sistema financer català.

En sisè lloc, garantint l’accés del sector empresarial als recursos financers que requereix per desenvolupar la seva activitat.

En setè lloc, pal•liant la situació dels col•lectius més vulnerables a la desacceleració econòmica i, especialment, afavorir l’ocupació de les persones que es queden a l’atur, atrevint-nos a avalar estudis de formació ocupacional que quedin fora de l’oferta gratuïta que es fa des del sector públic. Estem disposats a fer-ho. Només amb esforç i ganes sortirem de la crisi, i hem de donar mecanismes perquè aquest esforç de la gent tingui recompensa.

En vuitè lloc, controlant les tensions inflacionistes.

En novè lloc, fomentant la competitivitat l l’eficiència de l’economia a mig termini.

I, en desè lloc, impulsant les mesures de control de la despesa dels Pressupostos de la Generalitat que incideixen sobre les noves convocatòries d’ajuts, la congelació de plantilles del personal de la Generalitat, les autoritzacions de compromisos de despesa amb càrrec a exercicis futurs i la contenció de la despesa corrent.

També l’exigència d’un desplegament més ràpid de les previsions estatutàries, la negociació del nou sistema de finançament i demanar al govern d’Espanya esforços suplementaris en matèria d’inversió i per facilitar l’accés al crèdit, són bones contribucions a l’esforç col•lectiu per a superar la crisi. Des del Govern de Catalunya ja ho estem fent.

Dit tot això, som ben conscients que la única recepta per a superar la crisi és augmentant la nostra competitivitat impulsant un canvi de model productiu cap a un de més valor afegit. Incrementant la competitivitat del nostre capital físic i del nostre capital humà. Competitivitat en les infraestructures, l’educació, la innovació i la recerca, les condicions de competència dels mercats, l’obertura i internacionalització de l’economia i la dimensió de les nostres empreses, probablement massa petites en relació al que haurien de ser si volen competir en condicions en aquest mercat global. Ho farem amb ampli consens polític. En aquest sentit, cal agrair a CiU el seu suport en el Pacte Nacional de la Recerca i la Innovació i en la Llei d’Educació de Catalunya.

Convé no oblidar que la competitivitat és també una competició entre territoris. L’expert nordamericà en estudis urbans, Richard Florida explica que els territoris guanyadors són els que millor combinen tres T’s, talent, tecnologia i tolerància. Talent i tecnologia, s’expliquen per si mateixos. Tolerància entesa com a capacitat d’integrar, de sumar, de proporcionar un ambient que permeti estimular el que ell anomena “la classe creativa”, emprenedora, innovadora i transgressora. En aquest sentit ens cal també treballar perquè les marques “Catalunya” i “Barcelona” siguin marques atractives, sinònims de qualitat i d’innovació. No cal dir que això té a veure amb la capacitat de marcar tendències, i la importància de sectors com el del disseny, el patrimoni cultural i històric i les indústries culturals, audiovisuals i la moda. Factors que, entre d’altres coses, també contribueixen a atraure turisme de qualitat.

Aquesta reflexió sobre la nostra “competitivitat territorial”, ens porta a donar una importància estratègica a l’euroregió, al corredor mediterrani, a la puixança de les nostres set regions i al paper de força de xoc de Barcelona i la seva regió metropolitana. Catalunya sense Barcelona hagués tingut la mateixa sort que Occitània. Un país sense capital no és un país, és només un lloc per visitar.

Vull dedicar la darrera part de la meva intervenció a definir els que són, en la meva opinió, els reptes de futur que ens cal vèncer, no només per superar la crisi sinó per construir el país de primera que sempre hem desitjat.

1. Assegurar l’adequada dotació en infraestructures. Hi estem en camí, amb els recursos, els projectes i els consensos socials i territorials necessaris. Amb la necessitat d’assolir el traspàs de la gestió del servei de rodalies i regionals. Amb l’exigència d’acordar un nou model de gestió dels aeroports que possibiliti la presència determinant de la Generalitat en la gestió de l’aeroport de Barcelona-El Prat, i de forma encara més decisiva en la gestió dels aeroports de Girona, Reus i Sabadell. Amb l’esforç per potenciar els ports de Barcelona i Tarragona, els serveis logístics i el transport de mercaderies. Amb una millora significativa dels sistemes de transport públic.

2. Consolidar un sistema educatiu de qualitat. Amb la futura Llei d’Educació de Catalunya, amb un nou impuls a la franja 0-3, amb una Universitat de qualitat capaç de vèncer el repte que suposa l’Espai Europeu d’Educació Superior, amb una nova formació professional adequada als nous temps i capaç també de proporcionar mecanismes de reciclatge ocupacional.

3. Ajudar l’emancipació dels joves i promoure el seu accés a un habitatge digne a preu assequible. En la línia de desenvolupar el Pacte per l’Habitatge, especialment pel que fa a l’habitatge protegit, l’habitatge de lloguer i l’habitatge concertat català.

4. Assegurar la plena integració dels immigrants, amb fluxos regulats, en igualtat de drets i deures. Assolint el Pacte Nacional per la Immigració. Renunciant a tota demagògia sobre aquest tema, presentant la immigració com a fenomen altament positiu si s’aborda des dels requisits de la regulació, la plena integració i la igualtat de drets i deures. Conscients que els canvis en els cicles econòmics modifiquen la capacitat d’absorció dels fluxos d’immigració, conscients de les especials necessitats educatives dels infants immigrants, compromesos a fer que el català esdevingui també una llengua d’integració.

5. Eradicar la pobresa. Sí, perquè hi ha encara al nostre país molta gent que està en una situació encara més precària que les persones que veuen perillar el seu lloc de treball però que podran acollir-se a diverses prestacions socials i estaran en situació de tornar a trobar feina. Una societat incapaç d’eradicar la pobresa, no és una societat ni pròspera ni avançada.

6. Assegurar una xarxa de serveis socials de qualitat i garantir l’aplicació de la llei de la dependència. Amb més recursos, sí. Amb més professionals, sí. Però també amb el reconeixement i la valoració del voluntariat i del paper de les famílies en el suport a les persones dependents. I només citaré, perquè el tema requeriria d’un temps del que no disposo, l’atenció al fenomen de l’envelliment, les seves conseqüències econòmiques, socials, culturals i sociosanitàries.

7. Assegurar un subministrament energètic suficient, net i sostenible, i assegurar també un subministrament d’aigua en el conjunt del territori. A través de l’estalvi, l’ús eficient, la reutilització, les dessaladores i també amb la garantia de la interconnexió de xarxes. Per no haver-me d’estendre només faré referència a la importància que es va donar a aquesta qüestió en la trobada del govern català amb les empreses multinacionals organitzada a l’IESE.

8. Millorar la qualitat del nostre sistema de salut pública. Que és un bon sistema, però que s’està veient sotmès a una forta pressió demogràfica i a fortes exigències en termes d’atenció ràpida, d’atenció a noves malalties, de suport a malalts crònics, i de tractaments que requereixen l’ús intensiu de tecnologies avançades.

9. Contribuir al desenvolupament del món rural i a la lluita contra el canvi climàtic. Assegurant la puixança del sector agroalimentari i incorporant els criteris de sostenibilitat com a factors d’avaluació de l’eficàcia de les polítiques públiques.

10. Guanyar la batalla de la recerca, el desenvolupament i la innovació. Aprofitant els projectes que ja estan en marxa, afavorint la instal•lació de professionals de la recerca, ajudant les universitats en aquest camp, prioritzant els elements dinamitzadors de clústers empresarials en sectors tecnològicament avançats. El potencial de recerca biomèdica a Barcelona és més gran del que molts som conscients i l’hem d’eixamplar encara més.

Acabo. Crec haver descrit els canvis als que hem de fer front, la crisi a la que ens enfrontem i els reptes que ens cal vèncer per construir un paper de primera. Sóc ben conscient que aquests objectius no es poden assolir només des de la política. La seva definició i la seva implementació requereixen d’una societat activa i compromesa, exigent envers la política i les institucions, però capaç també de mobilitzar les seves energies. Vull agrair el Forum Nova Economia per permetre’m compartir aquestes idees amb tots vostès afavorint un diàleg del tot necessari.

Moltes gràcies.

Debat sobre la situació econòmica

Avui s’ha celebrat al Parlament de Catalunya un debat sobre la situació econòmica. Aquí hi trobareu la intervenció del President de la Generalitat. Tot seguit podeu llegir la meva intervenció.

INTERVENCIÓ DEL PORTAVEU DEL GRUP SOCIALISTES-CIUTADANS PEL CANVI EN EL DEBAT SOBRE LA SITUACIÓ ECONÒMICA. Parlament de Catalunya, 16 de juliol de 2008

Gracies, Sr. President.

Senyores i senyors Diputats.

Vull en primer lloc agrair al Molt Honorable President de la Generalitat la seva compareixença a petició pròpia i la intervenció amb la que ha obert aquest debat. És així com se serveix l’interès de Catalunya. Mirant la realitat de cara. Sense defugir els aspectes negatius. Sense amagar-se al darrera de la manca de competències i recursos. No mirant tan sols a Madrid esperant a que escampi. Renunciant a la petita política plena de gesticulació, declaracions buides i alarmisme. Cercant consensos. Anant per feina. Com està fent el Govern de Catalunya. A començar pel seu president i sumant tots els esforços en una mateixa direcció.

La Conselleria d’Economia i Finances dissenyant l’estratègia i aconseguint l’acord amb els agents socials. La Conselleria d’Innovació, Universitats i Empresa, en permanent contacte amb el món empresarial, les universitats i els centres de recerca, impulsant el Pacte Nacional per a la Recerca i la Innovació. La Conselleria de Política Territorial i Obres Públiques, pitjant l’accelerador de la inversió pública i la llei de barris. La Conselleria de Treball millorant les capacitats del Servei d’Ocupació de Catalunya i les seves Oficines de Treball, donant suport a l’emprenedoria i millorant el nostre sistema de formació professional, en col·laboració estreta amb el Departament d’Educació. La Conselleria d’Agricultura, Alimentació i Acció rural, impulsant la renovació del camp català i la competitivitat del sector agroalimentari. La Conselleria de Medi Ambient i Habitatge, desenvolupant el Pacte Nacional per a l’Habitatge. La Conselleria d’Acció Social i Ciutadania impulsant les polítiques de suport a les famílies i el Pacte Nacional per a la Immigració. També els Departaments de Salut (amb la recerca biomèdica), Cultura (amb les indústries culturals i audiovisuals), Governació (amb la cooperació amb els Ajuntaments) i Justícia (amb un fort grau d’inversió). Aquesta és la prioritat del govern, de tots els Departaments: superar les actuals dificultats econòmiques amb la màxima rapidesa possible.

Un debat rigorós sobre la situació econòmica requereix evitar el partidisme. La ciutadania, amb raó, ni ho entendria ni ens ho perdonaria. Per tant, el nostre grup vol contribuir modestament a un diagnòstic real de la situació i a la recerca del consens sobre les polítiques bàsiques que ens han de permetre sortir de la crisi com més aviat millor i com més forts millor.

Hem de començar dient que aquesta és una crisi global, que té unes causes fonamentalment exògenes. Des de fa més d’un any la conjuntura econòmica internacional és negativa. Aquí tot just comencem ara a sentir els seus efectes. Però la crisi hipotecària als Estats Units ve de lluny i està provocant una important restricció del crèdit i de la liquidesa a nivell mundial.

Permetin que citi algunes dades. El preu del petroli. Recorden la crisi del 1993? El preu del petroli era de 17 dòlars/barril, 16 dòlars el 1994, 17 el 1995, 20.6 el 1996, 19 el 1997. Deu anys més tard, el 2007, el preu del petroli era de 54 dòlars/barril el gener i de 91 dòlars/barril el desembre. El gener de 2008 el preu del barril era de 92 dòlars i a finals de juny superava els 132. Avui 138. El 80% de l’augment de la nostra taxa d’inflació es deu a l’increment del preu del petroli i a l’augment del preu dels aliments.

A diferència de la crisi del 1993, ara no tenim cap control sobre la paritat de la nostra moneda, ni sobre els tipus d’interès. És la primera “crisi euro”. En una Europa que dubta. I permetin-me que per això celebri la ratificació ahir al Senat espanyol del Tractat de Lisboa.

El dilluns el Conseller Castells era rotund al respecte en la seva intervenció davant del Cercle d’Economia. Cito literalment: “No sé si hem parat massa atenció a que aquesta és la primera crisi important que pateix el nostre país en plena era de globalització i formant part de la zona euro. I això modifica, i de quina manera, el terreny i les regles del joc. Avui la capacitat d’actuació dels governs, també la del govern central, és limitada. No podem recórrer, com en el passat, a modificar el tipus de canvi per compensar les pèrdues de competitivitat derivades d’una major inflació o una menor productivitat, ni a utilitzar el tipus d’interès o les variables monetàries, per adaptar-les a la fase del cicle en que es troba específicament la nostra economia. L’única manera de mantenir i recuperar els nivells de benestar i prosperitat és millorant la nostra productivitat”. Acaba la cita.

Aquesta crisi està fent caure a molts del cavall del neoliberalisme. Ara tothom reclama regulació i intervenció dels poders públics. També a Estats Units. Amb Bush ocupant encara la presidència. Els mateixos que cridaven fa un any que l’Estat els feia nosa, avui demanen que intervingui. Benvinguts. Els adoradors de la mà invisible demanen ara intervencions més tangibles. Benvinguts.

Però el fet que la crisi sigui global, que les seves causes siguin fonamentalment exògenes i que la moneda única i l’autonomia dels bancs centrals resti marge de maniobra als governs no pot ser en cap cas una excusa per a la inacció. Com ho ha demostrat en la seva intervenció el president Montilla.

L’economia catalana té trumfos a la mà. El seu creixement sostingut al llarg de molts anys ha permès consolidar unes bases sòlides. Durant els darrers 12 anys el creixement mitjà del PIB ha estat del 3,5%, 1,3 punts per sobre de la zona euro. Avui, la renda mitja dels catalans és un 12% superior a la renda dels europeus de la zona euro. Un recent informe de l’OCDE diu que el sector industrial català presenta fortaleses competitives tant en activitats d’alta tecnologia com de mitjana i baixa tecnologia. L’atur és del 7% (l’any 1993 era del 20%). Els tipus d’interès estan al voltant del 6% (lluny del 10% de 1993). El grau d’obertura de l’economia catalana és del 70% en termes del pes de les importacions i les exportacions en el PIB. 15 punts per sobre d’Espanya. Catalunya representa el 29% de les exportacions espanyoles, i el 40% si mirem només les exportacions d’alt contingut tecnològic.

Recordem que l’Estat tenia un dèficit del 6% front el lleuger superàvit d’avui. Que el deute ha baixat del 62% al 36%. Per cert, potser això aconsella flexibilitzar alguns criteris d’estabilitat macroeconòmica per fer front a la crisi. Mantenir rígidament, dogmàticament, els criteris d’estabilitat pressupostària pot ser un greu error en moments de crisi. Hi ha empreses que poden superar la crisi si no es tanquen les aixetes del crèdit. A l’activisme de l’Institut Català de Finances, que caldrà seguir impulsant, caldria afegir-hi una major valentia de l’Instituto de Crédito Oficial que aprofito per reclamar des d’aquí.

També tenim la fortalesa que ens proporciona l’Acord estratègic amb els agents socials promogut pel Govern. Aquesta és la millor recepta per afrontar una difícil situació econòmica: iniciativa política, acció de govern i consens social.

Però també tenim algunes febleses. El sector immobiliari, el pes del qual és inferior a Catalunya que en el conjunt d’Espanya, està en una situació molt delicada, després de massa temps de posar al mercat un volum d’habitatges superior al que la nostra economia podia absorbir. Estem registrant un increment de l’atur, bàsicament en el sector de la construcció, però no només en aquest. Tenim episodis de deslocalització i tancament d’empreses. Però també d’empreses que s’instal·len aquí. I d’empreses catalanes que s’instal·len a d’altres països.

El nostre grup parlamentari dóna ple suport al govern en les línies d’actuació que el president ha plantejat. En les mesures que ajuden a contrarestar la caiguda de l’activitat econòmica. En les mesures de contenció i estalvi. En els pactes nacionals. En les mesures pal·liatives pels sectors socials que es poden veure més especialment afectats per la crisi. I en l’impuls a la transformació del model de competitivitat que necessita la nostra economia.

Lògicament, amb més recursos i el ple desplegament de l’Estatut estarem en millors condicions per fer-ho. Catalunya ha de fer un salt endavant en matèria d’infraestructures del transport i les comunicacions. Hem de poder treure el màxim profit del potencial dels nostres ports i dels nostres aeroports. Cal millorar les nostres xarxes de distribució elèctrica, les nostres interconnexions, la nostra capacitat de generar energies alternatives. Hem de resoldre definitivament els nostres problemes hídrics. Cal impulsar la reforma de l’educació i la formació professional. Cal apostar de forma decidida per la recerca i la innovació. Aquests són els objectius de la nostra acció de govern.

Però aquests són també objectius de país que requereixen també d’un cert grau d’unitat nacional. No s’espantin. No demanem a l’oposició que deixi de ser-ho ni d’exercir la seva funció. Però alguns d’aquests objectius requereixen d’unitat catalanista. I alguns d’ells requereixen també d’intel·ligència i coordinació en les nostres aliances i la nostra col·laboració amb forces polítiques d’àmbit estatal.

Sortir de la crisi econòmica requereix també d’exercicis de responsabilitat en l’aprovació dels pressupostos generals de l’Estat per a l’any vinent. No ens podem permetre perdre un any d’aplicació de la Disposició addicional 3a de l’Estatut. Sortir de la crisi és incompatible amb promoure inestabilitat política. Avançar en l’autogovern és incompatible amb fer el joc per activa o per passiva amb els que han impugnat el nostre Estatut o volen separar els nens a l’escola en funció de la llengua.

Acabo, Sr. President.

Atacar la crisi implica, en primer lloc, posar-se al costat dels que més la pateixen. Amb els que pateixen i patiran situacions d’atur. Amb els que han de fer front al cost creixent de les hipoteques. Amb els que veuen com es redueix la seva capacitat adquisitiva. Per això, Molt Honorable President de la Generalitat, voldríem també concrecions del seu compromís de mantenir el pes de les polítiques socials. Perquè no volem que els més febles hagin de pagar el cost de l’ajustament econòmic. Els de sempre no han de pagar pels errors, imprevisions i excessos d’uns pocs.

Afortunadament Catalunya té un teixit productiu potent, divers i competitiu, té uns empresaris que arrisquen i un sindicats responsables. Catalunya té els millors centres de formació i de recerca. Tenim la millor gent. Catalunya té capacitat d’emprendre, d’innovar i d’arriscar. Per això ens en sortirem. I crec que val la pena que la nostra intervenció acabi, precisament, amb aquest missatge de confiança.

Gràcies, Sr. president, senyores i senyors Diputats.

Convenció pel Futur

Trobareu tot seguit la meva intervenció en la taula rodona sobre “El futur de l’autogovern” organitzada ahir divendres dia 16 de maig per la Convenció pel Futur:

INTERVENCIÓ DE MIQUEL ICETA EN LA TAULA RODONA SOBRE EL FUTUR DE L’AUTOGOVERN

CONVENCIÓ PEL FUTUR – 16.05.08

Molt bona tarda,

Vull agrair els organitzadors de la Convenció pel Futur el seu esforç per revitalitzar el debat polític i per haver-me convidat a participar en aquesta taula rodona.

Vull afirmar algunes premisses bàsiques que poden ajudar a entendre millor el meu plantejament.

En primer lloc, crec que els ciutadans tenen dret a conèixer amb la màxima precisió possible les posicions dels partits i que aquestes posicions haurien de tenir una validesa al llarg de 12 o 15 anys. Crec que serviríem millor els interessos dels país i de la ciutadania si asseguréssim aquesta transparència i un cert grau d’estabilitat en les posicions d’uns i altres. La política catalana ha estat impregnada d’un excés de tacticisme. I crec que és precisament aquest excés de tacticisme una de les explicacions de la pèrdua de prestigi de la política

Per entendre’ns, precisió és contrària a eufemisme, independència és independència, mentre dret a decidir no se sap què vol dir, encara que tot apunta a que es vol disfressar darrera d’aquesta expressió l’exercici del dret d’autodeterminació.

Estabilitat vol dir que les posicions han d’aguantar més que el titular d’un dia. Els ciutadans tenen dret a que es dibuixin horitzons concrets per períodes raonables. I també tenen dret a una certa eficàcia política dels seus representants. Per exemple, no té massa sentit demanar una negociació exigent de l’Estatut si simultàniament ja es diu que aquest Estatut no serveix. Quina força tindrem en negociar el finançament avui si ja estem dient que exigirem el concert econòmic demà? Es tant com voler concertar un matrimoni mentre demanes els impresos del divorci…

En segon lloc, crec que els partits no tenen dret a posar la ciutadania en carrerons sense sortida, ni a fer propostes sols basades en presumptes beneficis sense advertir de les dificultats ni els riscos que comporten. L’actual competició que han establert alguns per exhibir la màxima virilitat nacional sovint s’ha traduït en mostra d’impotència col·lectiva i, lluny d’il·lusionar, ha desmobilitzat fins i tot a franges molt conscients de l’electorat.

En tercer lloc, partint de la base que el futur de l’autogovern de Catalunya està fonamentalment en mans dels ciutadans i les ciutadanes de Catalunya i que canvis significatius de l’actual estatus requeririen majories qualificades, sembla raonable situar com a criteri el de mantenir la unitat civil del poble català, que presenta una gran diversitat en els graus d’autoidentificació nacional. En aquest sentit, he dit ja en altres ocasions que en la meva opinió no es tracta tant de radicalitzar minories sinó de mobilitzar majories. En aquest sentit no és sobrer recordar que, precisament, una de les grans virtuts del catalanisme ha estat la de “fabricar catalanistes”, és a dir, la de guanyar per a la causa de Catalunya persones no nascudes aquí però que aquí han trobat un lloc per desenvolupar els seus projectes vitals. Per això cal mantenir i eixamplar el catalanisme com a sentiment cívic àmpliament compartit i no convertir-lo en un camp de batalla entre uns que serien patriotes de debò i uns altres que no ho serien perquè el seu objectiu nacional no seria la independència.

Fetes aquestes tres consideracions amb caràcter previ entro en el moll de l’ós de la qüestió. En la meva opinió, el futur de l’autogovern de Catalunya passa per la defensa i el desenvolupament de l’Estatut votat pels catalans l’any 2006, per la defensa del potencial de la Constitució de 1978, que caldria reformar per dotar-nos d’un Senat de tipus federal, i per seguir treballant pel reconeixement i la plena assumpció de la pluriculturalitat i el plurilingüisme espanyol.

En aquest sentit, és per a mi una referència fonamental el decàleg que va presentar el 14 de febrer a Madrid el President de la Generalitat. Us el recordo:

Primer. Nou sistema de finançament.
Segon. Creació del Consorcio amb participació paritària de la Agencia Estatal de Administración Tributaria y l’Agència Tributària de Catalunya.
Tercer. Impulsar els traspassos de competències, previstos a l’Estatut.
Quart. Aplicació rigorosa de la DA3a, pel que fa a les inversions de l’Estat a Catalunya.
Cinquè. Traspàs del Servei de Rodalies i execució del Pla d’Inversions previst.
Sisè. Nou model de gestió per a l’Aeroport de Barcelona.
Setè. Participació efectiva de les CC.AA. en la definició de polítiques sectorials.
Octau. Reforma del Senat amb una clara orientació federal.
Novè. Reforma de la Llei Orgànica del Poder Judicial.
I desè. Defensa i promoció, per part de l’Estat, de totes les llengües espanyoles, tal com estableix l’article 3.3 de la CE de 1978.

Aquest és per a mi el futur de l’autogovern en els propers anys. és evident que aquests objectius poden topar amb importants dificultats: una eventual manca de complicitat del govern espanyol (que jo confio que no es produirà), una sentència adversa del Tribunal Constitucional o una inestabilitat política a Catalunya que obrís un parèntesi d’incertesa (que jo confio que no es produirà).

Crec que val la pena comentar molt breument el tema del Tribunal Constitucional. No vull entrar en consideracions com les que encertadament ha fet Javier Pérez Royo sobre la incongruència que el Tribunal Constitucional opini sobre la constitucionalitat d’una llei orgànica acordada entre dos parlaments i refrendada pels ciutadans de Catalunya. No ho faig no perquè no hi estigui d’acord, sinó perquè crec que arribem tard per revisar les regles, encara que siguin regles absurdes. Tampoc en vull estendre sobre el nostre convenciment que el text és constitucional i que així ho hauria d’apreciar l’Alt Tribunal. Ni tampoc vull especular sobre la precària situació d’un Tribunal sotmès a brutals pressions polítiques i corporatives, amb recusacions creuades i en situació de pròrroga. Sí vull dir que totes aquestes consideracions haurien de pesar en el Tribunal així com considerar la importància de revisar a la baixa un acord entre Corts Generals i Parlament refrendat pel poble de Catalunya i les seves conseqüències. Dit tot això vull afirmar també el meu convenciment que el sistema democràtic se sustenta en el respecte a les lleis i en l’acatament a les sentències. I que no seré jo el que recomani, proposi o insinuï cap intenció de desconèixer-les. El que sí diré és que una Sentència negativa requeriria d’una reacció contundent, intel·ligent i mesurada, amb una gran dosi de seny i unitat catalanista, amb la ferma voluntat de recuperar els elements d’autogovern que s’hagin pogut perdre o veure’s disminuïts per mitjà d’altres mecanismes legals i de negociació amb el Govern d’Espanya i la majoria parlamentària a les Corts generals.

Res més lluny del que va proposar CiU al Parlament de Catalunya el 29 de març de l’any passat en el fracassat intent de seduir ERC després de l’incident de la calçotada. Els hi recordo la proposta: “Davant la possibilitat que el Tribunal Constitucional declari nuls alguns articles de l’Estatut vigent o, simplement, en declari una interpretació restrictiva, el Parlament de Catalunya manifesta la necessitat de contemplar sense excepció totes les sortides democràtiques i pacifiques que puguin satisfer millor les legítimes aspiracions d’autogovern del poble de Catalunya, inclosa l’exercici efectiu en referèndum del dret a l’autodeterminació del poble de Catalunya, d’acord amb les reiterades resolucions en aquest sentit d’aquest parlament, per poder fer efectiu el dret democràtic a decidir sobre la constitució d’un Estat propi en el si de la Unió Europea”.

A aquest tipus de coses em referia quan parlava de carrerons sense sortida i fugides endavant, que ni es corresponen a la sensibilitat majoritària del nostre país, ni proporcionen un horitzó sensat pel futur del nostre autogovern.

En moments delicats és especialment recomanable actuar amb sensatesa, amb fermesa, amb sentit històric, tenacitat i també amb sentit de la realitat.

Jo desconfio del catalanisme que va alternant depressió i eufòria, i aposto pel rigor, el treball i l’honestedat que són avui la continuïtat, el seny, la mesura i la ironia que segons Ferrater Mora defineixen l’essència de la vida catalana. Aquest és el catalanisme exigent que millor pot servir els nostres conciutadans i el nostre país. És el tarannà que avui, millor que ningú, expressa el President Montilla, com ho ha demostrat fa pocs dies amb un article valent i compromès.

Però ens agradi o no semblen obrir-se dos grans orientacions pel futur de l’autogovern de Catalunya: o bé treballar per un millor autogovern en el marc espanyol (sobre la base del desenvolupament estatutari i de l’evolució de l’Estat de les Autonomies en un sentit federal) o bé apostar pel sobiranisme i l’autodeterminació, preparant un “acte de sobirania” (a través d’un referèndum o una resolució parlamentària) que separi Catalunya de la resta d’Espanya.

Certament, o Espanya es reconeix a tots els efectes com a plural i diversa o pot esdevenir un marc fracassat per la convivència entre els pobles que la integren. Tot depèn de si s’imposés la visió centralista i uniformadora recollida als documents congressuals del Partido Popular, o de si s’avança en la via de desenvolupament dels nous Estatuts, prenent el federalisme com a guia per a la solució dels problemes pendents i dels que en el futur puguin plantejar-se; un federalisme adequat a la realitat plurinacional, pluricultural I plurilingüística d’Espanya.

Catalunya tan sols se sentirà còmoda en l’Espanya plural, i podrà seguir essent motor del desenvolupament econòmic, social i cultural d’Espanya, si pot ser ella mateixa, si obté el carbó necessari (finançament, infraestructures i inversions) per tal de seguir sent la locomotora d’Espanya, la punta de llança europea des de l’euroregió Pirineus-Mediterrània, si pot reconèixer-se millor en les institucions comunes de l’Estat (Senat, Tribunal Constitucional), si pot fer sentir la seva veu i la seva llengua en les institucions espanyoles i europees.

El socialisme català reclama avui més autogovern per Catalunya, tot desenvolupant en plenitud el nou Estatut, i més federalisme a Espanya i Europa. Idees que són a la vegada utopies possibles i camins de progrés i llibertat. Per avançar Catalunya ha de tenir una idea clara de l’Espanya que li convé, i uns aliats per fer-la possible.

Però avançar en aquesta direcció exigeix també que a la resta d’Espanya es moguin les coses, que els sectors progressistes i d’esquerres, a començar pel PSOE mateix, lluny d’acovardir-se davant l’ofensiva neocentralista de la dreta i l’extrema dreta, afirmin amb valentia un projecte espanyol inclusiu. Cal que la cohesió no impedeixi als territoris més dinàmics seguir exercint de motor i d’avantguarda, que el ple reconeixement de la diversitat cultural i lingüística no sigui presentat de forma ridícula com a amenaça per la puixant llengua castellana sinó que doni pas a un esforç conjunt per fomentar la riquesa cultural i lingüística, i que els diversos graus d’identificació nacional no impedeixin compartir el projecte comú d’una Espanya entesa com a nació de nacions.

Aquest és el nostre objectiu i el nostre repte.

Moltes gràcies.

Presentació del meu llibre “Catalanisme federalista”

Dimecres 12 a les 19h s’ha presentat el meu llibre “Catalanisme federalista” a la Sala d’Actes del Palau de la Virreina de Barcelona. M’han acompanyat a la taula, Albert Aixalà, director de la Fundació Rafael Campalans, editora del llibre, Rafael Jorba, periodista, i el Molt Honorable President de la Generalitat, José Montilla. Aquí sota trobareu la reproducció de la portada del llibre i, més avall, el text sense corregir de la meva intervenció en l’acte.

INTERVENCIÓ DE MIQUEL ICETA A LA PRESENTACIÓ DEL LLIBRE “CATALANISME FEDERALISTA” (Barcelona, 12 de desembre de 2007)

President, amigues i amics,

En primer lloc vull agrair-vos a tots i a totes la vostra presència.

Potser algú no s’ho cregui, però estic emocionat.

Gràcies a la Fundació Rafael Campalans i a l’Albert, el seu director, per haver publicat el llibre.

Gràcies a Rafael Jorba per haver accedit a presentar-lo. Des de que és membre del CAC som molts els que trobem a faltar els seus articles d’opinió i aquesta era una bona oportunitat per escoltar-lo i comprovar novament que segueix essent una referència clara.

Gràcies, president, per la teva presència avui aquí i per haver acceptat prologar el llibre.

Gràcies també a Loli Morón, sempre capaç de posar ordre en el meu desordre.

I gràcies també a la meva família i a l’Àngel a qui robo temps tot sovint per escriure i mantenir el meu diari i el meu arxiu a Internet.

Molts sabeu que m’havia promès escriure un llibre que servís per commemorar els 30 anys de militància socialista. El cert és que no havia pensat en un llibre sobre “Catalanisme federalista”, sinó que havia pensat més aviat en un llibre més personal. Espero que sabré trobar el temps per escriure’l.

Però aquest llibre és fill d’una urgència, d’una certa indignació cada cop que sento o llegeixo la vella i coneguda cançó “El PSC no té projecte per a Catalunya”. Doncs bé, és una falsa cançó. El PSC té com a projecte desenvolupar plenament l’Estatut que els catalans i les catalanes van votar majoritàriament l’any passat i impulsar l’evolució federal d’Espanya.

Ho repeteixo per si a algú se li ha escapat alguna paraula: El PSC té com a projecte desenvolupar plenament l’Estatut que els catalans i les catalanes van votar majoritàriament l’any passat i impulsar l’evolució federal d’Espanya.

Potser algú dirà que és un projecte imprecís. Jo crec que no. Si hi ha algun projecte imprecís a la política catalana és la buida apel·lació al dret a decidir que fan alguns, francament. Potser per això se’n parla tant, com ningú no sap ben bé què volen dir amb això i sona bé…

De fet, el PSC ha tingut sempre des de la seva fundació un projecte nacional clar: un projecte catalanista que reivindica l’autogovern per a Catalunya i un funcionament federal per a Espanya.

El llibre que avui us presento recull articles, conferències i intervencions parlamentàries d’aquests darrers anys que giren al voltant d’aquesta qüestió, molts d’ells expressament lligats al debat al voltant de l’elaboració de l’Estatut del 2006. Hi he afegit dos discursos per a mi imprescindibles, el de Manuela de Madre presentant l’Estatut al Congrés i el d’Isidre Molas demanant el vot favorable a l’Estatut al Senat.

Crec que els textos triats conformen un conjunt coherent que té, sens dubte, arrels teòriques ben sòlides en el pensament catalanista dels socialistes i que té, sobretot, l’aval de la política practicada pel socialisme català des de la seva unificació. És en aquest sentit un llibre personal que traspua projecte col·lectiu, no és l’elaboració solitària o de laboratori d’un pensador, sinó d’una persona que es dedica apassionadament a la política des de fa 30 anys i que ha tingut l’honor de defensar les idees del seu partit en tota mena de tribunes.

Crec que alguns dels que diuen que el PSC no té projecte clar potser és que pensen que no és possible tenir un projecte catalanista clar que no parteixi d’una suposadament inescapable contradicció entre Catalunya i Espanya. Que per afirmar Catalunya cal necessàriament negar a Espanya, que per defensar el català cal arraconar el castellà, i que en el fons Catalunya sols serà lliure, rica i plena quan trenqui el seu vincle amb la resta d’Espanya. No dic que no siguin plantejaments legítims, però no són els nostres. És més no són compartits per la majoria dels catalans.

Precisament dos frases extretes d’un article publicat ahir mateix a La Vanguardia per la intel·ligent periodista Maria Dolores García em permeten explicar una mica el que vull dir. La primera frase: “Ya se sabe que el extremismo se vende mucho mejor que la prudencia”. I la segona: “Lo que cotiza en el mercado de la política declarativa y tacticista es el independentismo verbal, mientras que la mayoría es relegada al olvido por quienes deberían representarla”.

La periodista es refereix a la majoria formada pel gairebé 70% de ciutadans que volen un sistema autonòmic o federal, davant del 18,5% que volen la independència, del 3,5% que creu que s’ha anat massa lluny amb això de les autonomies i d’un 8% que no sap o no contesta.

Doncs bé, aquest llibre va adreçat a aquesta majoria, sovint silenciosa, emprenyada o no, pessimista o optimista, una majoria que no es resigna a que els diferents graus identificació nacional impliquin una divisió interna ni un enfrontament amb espanya, als que pensen que un Estat hi poden conviure diverses nacions, diverses llengües, diverses cultures, als que creuen que les societats són plurals i que la recerca compulsiva d’homogeneïtats nacionals i falses unanimitats és un camí segur al desastre, als convençuts que als problemes complexes els corresponen solucions complexes, aquells que es malfien de les receptes simplistes o màgiques, o de les grans paraules que no se sap què signifiquen.

Tot i que suposo que ningú dels que em coneix se sorprendrà, però he de dir que aquest és un llibre que decebrà els que busquin exabruptes i desqualificacions dels adversaris polítics. No n’hi han. Respecto massa la política, la democràcia i la ciutadania com per equiparar-la a una batalla militar en la que només hi ha lloc per a bons i dolents, amics i enemics, guanyadors i perdedors.

Sempre m’ha agradat molt llegir i tot indica que hem de fer esforços per promoure, d’una banda, la lectura i, d’altra, debats serens i rigorosos. Aquesta és la voluntat d’aquest llibre.

Diu Steiner que l’acte clàssic de la lectura comporta silenci, intimitat, instrucció i concentració. M’encanta pensar que alguns hi posareu, a més, afecte personal.

I per no perdre el fil deixeu-me que digui, per tercer cop, que el PSC té com a projecte desenvolupar plenament l’Estatut que els catalans i les catalanes van votar majoritàriament l’any passat i impulsar l’evolució federal d’Espanya. Estem parlant, lògicament, d’un federalisme adequat a la realitat plurinacional, pluricultural i plurilingüística d’Espanya.

És un projecte realista i ambiciós. Un projecte que uneix, que vol evitar divisions i també enfrontaments estèrils. Un projecte pensat per sumar, per construir, per unir. Un projecte que parteix de la transversalitat del catalanisme i que vol mantenir l’acreditada capacitat del catalanisme de “fabricar catalanistes”, és a dir, d’adreçar-se i seduir a persones no nascudes aquí. Dimensió aquesta crucial si volem garantir la nostra pervivència com a nació. Per a nosaltres no es tracta de radicalitzar els nacionalistes per convertir-los en independentistes, sinó de garantir que el catalanisme sigui el punt de trobada de la immensa majoria dels catalans.

I tot això per què? Per fer de Catalunya un país de primera, una societat pròspera i avançada, lliure, segura, pròspera i solidària. Solidària, no solitària, un país en el que tots podem desenvolupar en plenitud els nostres projectes de vida i intentar ser feliços.

No em discutiran l’ambició del projecte, oi?

Tanquin els ulls un moment i pensin com serà aquest país si d’aquí a tres o quatre anys hem aconseguit participar decisivament en la gestió dels aeroports de Catalunya, se’ns ha transferit la gestió del servei de rodalies, pensin quan ja estiguin en marxa els projectes finançats a partir de l’importantíssim acord sobre infraestructures 34.000 milions d’euros, quan tinguem competències en matèria d’immigració, inspecció de treball, beques de l’educació obligatòria, quan tinguem un nou sistema de finançament que no penalitzi les comunitats més dinàmiques i emprenedores, no creuen que això val la pena?

Qui diu que el PSC no té projecte?

Guardem-nos bé dels que semblen tenir-ho tot tant clar que, cercant la terra promesa, no ens fiquin en un cul de sac. En el que depengui de nosaltres els socialistes catalans, no serà així.

Moltes gràcies.

Intervenció en el debat sobre les propostes de resolució

INTERVENCIÓ DEL PORTAVEU SOCIALISTA EN EL DEBAT SOBRE LES PROPOSTES DE RESOLUCIÓ

16/11/2007

Gràcies Sr. President, senyores i senyors Diputats,

Pujo a la tribuna per manifestar la posició del nostre Grup parlamentari davant les Propostes de Resolució presentades i per anunciar el sentit del nostre vot.

M’havia promès a mi mateix que em cenyiria estrictament a la intervenció que m’havia preparat, però em crec obligat a fer alguna consideració que, creguin-me, ha estat feta des del màxim respecte a les posicions de tots els grups, i interpretant el que em va semblar que era l’esperit d’ahir del líder de l’oposició quan va demanar als membres del seu grup que no aplaudissin, en el sentit de donar a un debat sobre un tema que afecta tan directament a tants ciutadans la solemnitat, el rigor i la manca de partidisme que l’haurien de presidir. En aquest sentit, intentaré ser molt fidel a aquest esperit.

Permetran que amb el màxim respecte els digui, per exemple, que jo no negaria mai la dignitat nacional a cap grup d’aquesta cambra, a cap ni un, perquè no crec que ningú tingui el dret a fer-ho. Ni ho he fet quan CiU governava, ni quan va tenir un acord amb el PP en la investidura del senyor Aznar o amb la gestió d’Alvarez- Cascos.

Segona qüestió que els volia comentar. S’ha posat com a argument d’autoritat unes afirmacions de la meva companya Mercè Sala. Li haig de dir que jo accepto l’autoritat de Mercè Sala en temes ferroviaris. Totalment. També quan va dir que governs anteriors no van voler el traspàs de Rodalies i quan va dir que el procés de millora de les Rodalies es va interrompre, lamentablement, el 1996.

Els haig de dir també que des del meu escó, amb la presidenta del meu grup, amb qui compartim comentaris sobre el desenvolupament de la sessió, hi ha hagut un moment que m’ha sortit una frase que deia: “Tanta coherència m’aclapara”. La de tothom.

Per exemple, avui podem saludar amb satisfacció que per primera vegada el Grup Mixt demana la unanimitat en defensa de l’interès de Catalunya. Crec que val la pena subratllar-ho. I potser reclamar-ho en altres ocasions que també ho poden requerir, com la defensa d’un Estatut aprovat pel poble català, per exemple.

També la coherència d’alguns que titllen de sucursalistes els seus companys de Govern i amb els que es presenten plegats a les eleccions al Senat. Tanta, tanta coherència m’aclapara!

S’ha dit per part d’alguns intervinents que el president no hi és. Jo crec que tothom ho sap, però per si algú no ho sap, el seu grup parlamentari sí que hi és, i ell està exercint d’amfitrió, en nom del país, en la Cimera de l’Assemblea de Regions Europees amb Poder Legislatiu.

I ara sí, passo al que volia dir. Em sembla que he mantingut un bon to, per no abusar del fet de ser l’últim, i ningú es pot haver sentit ferit, o com a mínim igual de ferit que el nostre grup en escoltar la resta d’intervencions.

En política, anar contra corrent té poc rendiment a curt termini. Prou que ho va comprovar el nostre Grup en la llarguíssima tasca d’elaboració del nou Estatut… Penso en la Lídia Santos.

Dic això perquè alguns es poden preguntar de forma ben legítima com és que el Grup Socialista ha decidit conscientment anar a perdre una votació avui sobre un tema que ha causat tanta alarma social, però que, al cap i a la fi, no tindrà cap mena de conseqüència pràctica.

Per això és important fixar amb claredat la nostra posició i proporcionar els arguments que la sustenten.

Votarem en contra de les peticions de dimissió de la Ministra de Foment, però ja els anuncio que votarem a favor dels dos primers punts de la proposta signada pels companys d’Esquerra Republicana de Catalunya i Iniciativa per Catalunya Verds-Esquerra Unida i Alternativa, per la qual cosa demanem la votació separada del tercer punt d’aquesta proposta. Entenem que en els dos primers punts es fixa el que hauria de ser la decisió unànime avui d’aquest Parlament.

Votarem en contra de les peticions de dimissió de la Ministra de Foment per dues raons.

La primera raó és perquè creiem que no correspon al Parlament de Catalunya erigir-se en instància de control polític del Govern d’Espanya.

I no pensin que aquesta és una raó de tipus formal, no, és una raó profundament política.

D’altra banda, no seré jo qui tregui mèrit als arguments de tipus formal que en un Estat de dret esdevenen gairebé sempre qüestions de fons.

Els governs sols responen davant de la Cambra que ha fet confiança als que els presideixen. Això no vol dir que des d’altres instàncies polítiques no es pugui exercir la crítica, però el que no es pot és pretendre apropiar-se de la funció de control polític.

I convindran amb nosaltres que una exigència de dimissió és una clara funció de control polític.

¿Quina seria la nostra reacció si el Congrés dels Diputats o les Corts Valencianes, per posar dos exemples, exigissin la dimissió del nostre Conseller de Cultura, posem per cas? És una reflexió, i no me l’agafin al peu de la lletra, perquè li desitjo que segueixi durant molt temps fent la magnífica tasca que està fent. I si algú a qui no correspon en demanés la dimissió, no li faríem cas, òbviament.

¿Per què es pensen vostès que el Parlament de Catalunya, al menys des de 1980, no ha reclamat mai la dimissió d’un Ministre o d’un President del Govern d’Espanya?

Algú pot pensar que no ho ha fet perquè no hi ha hagut fins ara motius per fer-ho. Jo no ho crec. Crec que el Parlament mai no ha exigit la dimissió o el cessament d’un Ministre perquè no havia de fer-ho, perquè no pot fer-ho, perquè no està en el seu àmbit de competències fer-ho.

Tampoc no ho han fet els successius Governs de la Generalitat. No perquè no hagin mantingut de vegades una posició crítica o una forta disparitat de criteris amb respecte d’un Ministre, sinó perquè el respecte i la lleialtat institucionals, l’eficàcia política i fins i tot el sentit comú així ho aconsellen.

Sigui dit de pas, m’ha sorprès moltíssim comprovar com cap dels grups de la Cambra que plantegen avui la votació l’exigència de dimissió de la Ministra de Foment, cap ni un, no ha plantejat aquesta votació en el Congrés dels Diputats que és on toca. Aquests grups tenen representació al Congrés, alguns d’ells fins i tot tenen grup propi, però allà no han provocat una votació en el mateix sentit que ho fan avui aquí. És, com a mínim, sorprenent.

Per tant, primera raó. No correspon a la Cambra catalana prendre una decisió com la que avui, n’estic segur, prendrà. I aquest argument que els donem val per avui, demà, demà passat i l’altre. Governi qui governi, aquí i allà.

Més lluny ens portaria la reflexió sobre si enfortim o afeblim les institucions, les apropem o les allunyem de la ciutadania, quan les forcem a prendre decisions que no estan en el marc de les seves competències i que, per tant, no tindran efecte pràctic.

Segona raó, també d’ordre polític. Ningú no dubta que estem davant d’una situació de col·lapse de les infraestructures ferroviàries sobre la qual hi ha responsabilitats evidents. En vam parlar dimarts. Hi ha responsabilitats d’anteriors governs i, per tant, dels que els donaven suport i també, lògicament, hi ha responsabilitats de l’actual govern d’Espanya.

Són aquestes darreres les que ens porten avui aquí.

I aquestes responsabilitats les ha assumit en primera persona el President del Govern d’Espanya. Ho ha fet a peu d’obra i davant dels veïns; i ho ha fet també davant del Congrés dels Diputats en un debat monogràfic que tots vam poder seguir i del que avui se’n poden consultar les actes.

El President Zapatero ha assumit responsabilitats i s’ha compromès a resoldre el problema creat i rescabalar els afectats. I, en el marc de les seves competències, ha decidit mantenir en el seu càrrec la Ministra de Foment. El perquè se li hauria de preguntar a ell, allà on toca.

Nosaltres tenim la màxima confiança en el President del Govern d’Espanya. Una confiança compartida també per molts ciutadans i ciutadanes de Catalunya. I relativament aviat podrem veure fins a quin punt.

Si el President Zapatero ha posat per davant de qualsevol altra consideració, la solució als problemes creats, també ens té al costat per assolir aquest objectiu.

Per tant, per les dues raons que he explicat, votarem no a les propostes de resolució que abans els he indicat.

Moltes gràcies, Sr. President, senyores i senyors Diputats.