Els nous dèspotes del periodisme polític

PARAULES DE MIQUEL ICETA EN LA PRESENTACIÓ DEL LLIBRE DE RAMON MIRAVITLLAS “LOS NUEVOS DÉSPOTAS DEL PERIODISMO POLÍTICO”, Barcelona, 16 d’abril de 2012, Col·legi de Periodistes

En primer lloc vull agrair en Ramon i l’editorial Laertes la invitació a presentar aquest llibre.

Vagi per endavant que considero, i no crec exagerar, que és un llibre imprescindible. He llegit, per raons òbvies com antic portaveu del meu partit, molt del que s’ha escrit sobre la situació del periodisme en el nostre país i sobre les seves relacions amb la política. I aquest és el millor llibre, de llarg, dels que he llegit els darrers 10 anys sobre el tema.

M’atreviria a recomanar a les universitats que el recomanessin, fins que no en sortís un altre de millor, com a llibre de referència. No cal que deixin en l’oblit “Los elementos del periodismo” de Bill Kovach i Tom Rosenstiel, però, vaja, el llibre d’en Ramon és un complement imprescindible. Toca de peus a terra i fa reflexionar.

És un llibre molt oportú, precisament, perquè estem en mig d’una MEDIAMORFOSIS, com diu l’autor. No només de canvi tecnològic, també de crisi econòmica, crisi de valors de referència, i crisi general de la política. I perquè, com defensa Ramon Miravitllas, els professionals han de reivindicar l’ètica en front del mercat i la seva consciència en front de l’empresa.

També diu en Ramon que política i periodisme estan embarcats en una cruel batalla en el marc del seu mutu declivi, ni els periodistes dominen les notícies, ni els polítics monopolitzen la política. És així.

El llibre conté veritats, les conseqüències de les quals són pràcticament inabastables. M’explico amb algunes cites literals, traduïdes lliurement.

“Si per superar crisis econòmiques que se superposen, el missatge se supedita a la resposta de mercat, el mitjà es fa vulnerable al poder del diner i posa en joc la seva solvència ètica”.

Un altre gegant del periodisme, Iñaki Gabilondo, ho diu en el seu llibre “El fin de una época”, sense aprofundir-hi tant com ho fa en Ramon, “Los periódicos, las radios y la televisión hace mucho que no se preocupan de saber qué tienen que contar. Curiosamente, sólo se preocupan de contar cuántos lectores y cuántos espectadores tienen. (…)  La lógica de las redacciones está siendo completamente sometida a la del gerente”. En Ramon ens ofereix la frase-resum de Gabilondo “hemos pasado de contar historias a contar audiencias”. I rebla el clau quan diu “el periodisme d’avui està més preocupar per l’impacte que per l’equanimitat”.

I baixant al terreny concret: “A Espanya la majoria dels mitjans viuen instrumentalitzats per raons partidistes estructurals, allunyant-se la independència del periodista i del servei de qualitat, i un orgullós estol de periodistes accepta encantat l’ascens impropi a posicions d’alta intromissió en el joc de poder. Aquests professionals no són ja els humils intermediaris entre l’emissor que sap i el receptor que encara ignora. Posen l’empresa per davant de la consciència, el mercat davant de l’ètica i l’èxit davant del rigor. JA NO LLUITEN PER LA NOTÍCIA, SINÓ PER SER NOTÍCIA”. Justa la fusta!

Podria seguir. Però acabo amb un de molt breu: “Ha guanyat carta de normalitat el construir titulars a impuls dels desitjos”. Contundent i cert, la confusió d’informació i opinió és la norma.

Per tot això, Ramon, gràcies pel llibre.

És un llibre dur. Amb la professió periodística i amb la política. De fet, i en Ramon no se n’amaga, és una denúncia del mal periodisme i de la mala política. Però està escrit, i es nota moltíssim, per algú que no només coneix bé política i periodisme, sinó que se’ls estima.

A ningú no pot estranyar. Tots coneixem les profundes conviccions ètiques i el no menys profund compromís democràtic d’en Ramon Miravitllas.

Descriu, analitza i critica, amb exemples concrets que no defugen noms i cognoms. És un llibre valent, escrit per un valent.

I no sé si al Ramon li agradarà el que ara diré. És un llibre que només el podria haver escrit un veterà. Sí. Ja sé que estem en una època que es pot qualificar de “misèria de la novetat”. Tot s’hi val mentre sigui nou. El vell millor arraconar-lo, ja no ens val. Doncs bé. Aquest llibre només el podia escriure algú amb l’experiència i l’autoritat que atorga la veterania.

Les grans civilitzacions atorgaven una importància extraordinària a l’experiència. I no és casual. També és cert que els veterans en general són, som, més lliures. Ja no pensem només en agradar, no ens importa tant el què diran, ni tenim por a dir el que pensem. I criticar els periodistes fa por. Sense anar més lluny, als portaveus dels partits els experts ens recomanen no fer-ho mai. Tu faràs una crítica però el mitjà et ‘matxacarà’ cada dia, no surt a compte…

En Ramon fa una dissecció de tots els problemes que afecten el periodisme, amb exemples concrets, però extraient, si em permeteu l’expressió, doctrina sense doctrinarisme. Com quan diu “societat de la informació no significa societat ben informada”, o quan diu “més canals, menús i tecnologies no ens han portat la major qualitat comunicativa que profetitzaven esteses eufòries i lògiques inicials”. En efecte, l’oferta és més plural, però no millor.

En Ramon repassa temes tan candents com la cobertura informativa dels casos de corrupció i dels procediments judicials, de les guerres (“la primera víctima és la veritat, i mor fins i tot abans que comenci la guerra, amb la justificació de les causes de la guerra”, ens diu –i recordo les armes de destrucció massiva que com tothom sap l’Iraq n’estava ple–), l’impacte del sensacionalisme, del groc al rosa, l’excitació de les campanyes –blocs electorals inclosos– (“quan la bèstia entra en zel”, ens diu), el periodisme de cloaca (“n’hi ha prou amb barrejar informació, opinió i mala fe”, ens diu), la col·lisió entre el dret a la intimitat i el dret a la informació i la lliure expressió, també sobre l’ús i abús del llenguatge sovint confús, sense descuidar l’impacte de les tecnologies digitals i d’internet en el món de la comunicació.

Però el plat fort del llibre és el periodisme polític, i per això, suposo, m’han convidat a la presentació.

Des d’aquest punt de vista jo crec que el llibre la clava. El problema entre polítics i periodistes gairebé podríem anomenar-lo d’intrusisme mutu. El periodista vol fer de polític, dient-li al polític el que ha de fer. I el polític vol fer de periodista, dient-li al periodista sobre què ha d’informar, quan i com.

Probablement també, com explica en Ramon, “els polítics viuen massa pendents de les notícies i els periodistes viuen massa pendents de la verbositat dels polítics”. D’això que anomenem “política declarativa”. Que, a sobre, es concentra en talls de veu de menys de 30 segons, sotmesos al ritme vertiginós d’una informació contínua de cicles de 24 hores.

En Ramon va molt més a fons, recorda l’equació de Churchill, el triangle poder-diners-mitjans, que quan es desequilibra distorsiona el funcionament democràtic. I també el que ell anomena ‘doctrina Maragall’: convé que els que manen i els que governen no siguin els mateixos. O, dit d’una altra manera, cal tenir mitjans potents amb opinió pròpia i sense por d’expressar-la.

Però no és així. Els grups mediàtics fan política per assegurar-se el negoci. Tenen aliats i adversaris, no ho expliciten mai però se’ls nota molt. Si guanyen els meus m’ajudaran a guanyar més diners, em concediran llicències, em contractaran publicitat, em facilitaran exclusives i l’accés als seus secrets. Així funciona l’assumpte grosso modo. Fins a extrems apocalíptics en alguns casos. Recordem, com ho fa en Ramon, la “guerra del futbol”, amb l’intent de ficar a la presó Jesús de Polanco.

Jo em vaig iniciar en aquest món treballant al Gabinet de la Presidència del Govern d’Espanya la legislatura de la conspiració. Sí, aquella que va des de 1993 a 1996. El 1993 la dreta va perdre les eleccions contra pronòstic, aquella nit electoral el senyor Arenas Bocanegra insinuava fins i tot frau electoral, i des d’aquella mateixa nit uns quants diguem-ne periodistes, van decidir que ja que el PP era incapaç de guanyar Felipe González, l’havien de liquidar ells. No s’espantin. Tot això ho va confessar un dels conspiradors, Luis Maria Anson, tal com recull el llibre d’en Ramon.

Llavors es va iniciar una espiral infernal que encara dura. De fet, en Ramon diu que les coses venen de més lluny, d’una transició que va implicar massa complicitats entre premsa i política, i el procés posterior de trencament d’aquesta “liason dangereuse” segons sembla va ser traumàtic.

Aquesta deriva perillosa de mitjans que volen dictar la política s’ha vist agreujada per l’estratègia de la radicalització, la polarització i la crispació importada dels Estats Units. De la dreta nordamericana per ser més exactes. Aquells que han impulsat una premsa, com diu en Ramon “àvida per liquidar diferències a través de la imposició d’una veritat superior i única”.

De la meva estada a La Moncloa vaig aprendre una cosa, quan escoltis un polític dient que té problemes de comunicació, cal descobrir de seguida quin és el problema real, que normalment no és de comunicació, sinó un problema polític de fons. El polític ja no aconsegueix “matar el missatger”, i mentre ho intenta perd l’ocasió d’abordar els problemes reals.

Però, certament, com indica en Ramon, “cal preguntar-se sense excepcions quins interessos polítics, econòmics o personals hi ha al darrera de la publicació o de l’omissió d’una notícia política o econòmica”. I s’atreveix, al mateix temps que reclama transparència, a defensar la necessitat de discreció en la política. Diu: “Sens perjudici de la transparència, la tasca política necessita més anonimat i silenci, entesos com a discreció”. Quin equilibri més difícil! Quantes vegades dec haver estat maleït per periodistes als que no he volgut fer confidències d’afers que requerien discreció. Al procés estatutari, per exemple. Ja hi havia, però, qui compensés els meus silencis xerrant pels descosits…

Però en Ramon també adverteix de les trampes de la política. Hi ha un llarg paràgraf al final de la pàgina 111 del llibre que és en aquest sentit tota una requisitòria.

Però he d’acabar per no allargar-me innecessàriament. La relació entre política i periodisme està especialment viciada a Madrid. A Catalunya, afortunadament, les coses no han arribat a aquells extrems de degradació. Però no per això la relació entre política i mitjans està exempta de problemes.

Tenim problemes d’independència dels mitjans públics, també de viabilitat econòmica, i de tensió amb grups privats que volen créixer.

Hem vist alguns d’aquest problemes amb la recent reforma de la llei de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, amb la configuració del seu Consell d’Administració, amb els rumors de canvis a la cúpula de TV3.

I acabo amb una pregunta, per què cal rellevar Mònica Terribas? Potser ho sap el portaveu del govern. No és que jo negui la necessitat de canviar quan cal fer canvis, però sí m’agradaria que quedessin clars els motius pels quals s’ha de canviar, si és que s’ha de canviar, i també una certa perspectiva que el que hagi de venir serà millor del que deixarem enrere. És el mínim que podem exigir els que creiem amb l’existència d’uns mitjans públics potents, independents i de qualitat.

Moltes gràcies.

Parlant de lideratge a la UIC

Ahir, convidat per la Doctora Casilda Güell, vaig participar en una taula rodona sobre lideratge polític amb Joaquim Llimona i les doctores Mireia Tintoré i Montserrat Nebrera. A continuació trobareu la transcripció de la meva intervenció.

LIDERATGE POLÍTIC EN EL SEGLE XXI

Vull agrair la doctora Casilda Güell la seva invitació a participar en aquesta sessió sobre lideratge polític.

Intentaré cenyir-me al tema i al temps que se m’ha indicat. Especialment perquè la meva experiència indica que pels estudiants normalment són més interessants els col·loquis que les intervencions inicials.

Què és un líder? En què consisteix el lideratge?

Un especialista reconegut en temes relacionats amb el poder i el lideratge, Joseph S. Nye, va dir que el lideratge és com l’amor, el reconeixes però no saps com definir-lo, ni mesurar-lo. De fet hi ha milers de definicions sobre lideratge però cap sembla prou satisfactòria.

Personalment em va bé una molt senzilla que defineix el lideratge com la capacitat de convèncer altres persones, un grup, una comunitat, un país, d’actuar d’una determinada manera.

Una definició tan àmplia de lideratge va des de la veïna que et convenç per canviar de detergent, la veïna de debò, no aquella que surt als anuncis dient que “una marca renta més blanc”, al company o companya que és elegit delegat de curs, si és que encara hi ha delegats de curs, a la persona gran a la que es demana consell, o a la persona que domina un tema que altres desconeixen.

El meu avi va néixer a Palamós. Venia màquines de cosir a domicili. Va prosperar i va muntar un negoci de màquines d’escriure i calcular a Barcelona. Quan amics i coneguts li demanaven consells sobre futurs negocis, el primer que preguntava sempre era: qui portarà aquest negoci? Per ell el lideratge era fonamental.

El lideratge polític no és en essència diferent al lideratge en altres entorns. Però la dimensió del grup humà en el que es vol influir pràcticament impedeix una relació directa de persona a persona, sinó que necessita la mediació dels mitjans de comunicació, i es canalitza a través d’institucions regulades per llei, a les que s’accedeix a través dels partits polítics.

El lideratge implica persuasió, no obediència. No es pot confondre amb manar. La màgia del lideratge és que convenç sense coerció, i ho fa des dels valors.

Ja a l’antiga Roma es distingia entre auctoritas (autoritat) i potestas (potestat). Un líder acaba per combinar autoritat i potestat. Si tens potestat però no tens autoritat, finalment has d’imposar per la força la teva voluntat. Si tens autoritat però no tens potestat, reclames canvis per adquirir el poder. Sense autoritat ni potestat ens enfrontem al caos.

Un bon amic meu introdueix sempre una cita del poeta León Felipe en les seves conferències sobre lideratge polític. Diu León Felipe: “No se trata de llegar el primero y solo, sino con todos y a tiempo”. També és una bona manera d’explicar en què consisteix el lideratge polític.

Quin és el problema al que s’enfronta el lideratge polític en el nostre país?

Permetin-me unes poques dades que parlen per si mateixes:

Per exemple, l’abstenció electoral. A les eleccions generals de 1977, l’abstenció va ser del 20,5%, al 2011 va ser del 34,8%.

Un altre exemple, l’índex de satisfacció política elaborat pel Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat. El juny de 2005 es declarava insatisfet el 59,8% de la població i satisfet el 40,2%. El novembre del 2009 els insatisfets superaven el 80% i els insatisfets no arribaven al 20%.

Un tercer exemple, una enquesta de l’Institut GESOP de març del 2010 preguntava a què associaven els ciutadans la paraula “política”. Un 70% l’associaven a conceptes negatius: mentides (primer lloc de la classificació), corrupció (segon), interessos personals (tercer), una cosa dolenta (sisè), embolics (setè). El 26% l’associava a conceptes positius: gestionar (quart lloc de la classificació), servir el ciutadà (cinquè), mal menor (vuitè). Encara queda un 4% que l’associaven a conceptes més neutres: poder (novè lloc de la classificació) i “tot” (en desè lloc).

Un darrer exemple, el recent baròmetre del d’opinió política del Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat situa la política com el tercer problema pels ciutadans, el primer és l’atur i la precarietat laboral, i el segon és el funcionament de l’economia. En la mateixa enquesta el 65,8% dels enquestats estan poc o gens satisfets amb la política, i el 29,7% estan bastant o molt satisfets amb la política. Les dades a l’octubre de 2010, abans de les darreres eleccions al Parlament, eren del 59,3% i el 38,9%, respectivament. Un 79,1% es mostra més aviat en desacord amb la frase “Crec que els polítics tenen en compte el que pensa la gent”, i un 73,4% està d’acord amb la frase “Els polítics només busquen el benefici propi”.

La política està, doncs, fortament qüestionada.

Quines són en la meva opinió les causes d’aquest qüestionament?

a)    Per ineficaç davant dels mercats i davant poders no democràtics.

Els hi poso un exemple ben recent. Com vostès saben, l’anterior govern socialista havia acceptat el compromís europeu de reduir el dèficit públic fins a un 4,4% aquest any. Avui gairebé tothom està d’acord en que és un compromís que caldria flexibilitzar. El president del govern actual va anar a Brusel·les i va dir, ens comprometem al 5,8%, i tots els partits espanyols van aplaudir. Finalment la Unió Europea ha imposat un límit del 5,3%, que el govern espanyol ha acceptat, perquè no tenia altre remei. Poso aquest exemple no per criticar al govern, sinó per posar de relleu la pèrdua de poder de les polítiques nacionals, absolutament incapaces de fer front a la crisi.

Recordo que fa temps algú va dir: aquesta crisi econòmica no s’endurà per davant un govern (es referia al govern socialista) sinó dos (és a dir, també al govern que l’ha substituït). No ho sé, però és ben cert que la incapacitat de fer front a la crisi erosiona la confiança en la política, els polítics i les institucions, però també ofereix oportunitats per exercir el lideratge polític i social.

b)    Per corrupta, quan es produeixen casos de corrupció, es triga a detectar-los, són tolerats pels partits i no són castigats severament i ràpidament per la justícia.

c)     Per la indiferenciació de les ofertes polítiques, “tots són iguals”, “tant és qui governi”, “mani qui mani farà el mateix”, “no hi ha diferències entre dreta i esquerra”,etc.

d)    Per la seva llunyania i la percepció que actua a esquenes dels ciutadans

e)    Quan els partits apareixen com a tancats en si mateixos i no com a instruments al servei de la societat, és a dir, quan no compleixen la seva funció de “socialitzar la política”.

Per això, hi ha qui parla de les 5 D’s de la política: Decepció → Desconfiança → Desafecció → Desinterès → Desconnexió.

La resposta del lideratge polític a la desconfiança política

El lideratge polític ha de donar resposta a aquestes 5 D’s, i el seu primer repte és guanyar la confiança ciutadana, i això passa necessàriament per un bany de credibilitat, que neix de l’autenticitat i la coherència.

Per no desbordar el tema, deixo de banda les reformes que caldria introduir en el sistema institucional i en el funcionament dels propis partits polítics, que requereixen de major eficàcia, transparència, participació, retiment de comptes (accountability) i proximitat.

Què tenen dret a esperar els ciutadans dels líders polítics?

1. Que diguin la veritat
2. Que expliquin el què passa, el que saben, i també que siguin capaços de reconèixer allò que no saben. (Que siguin capaços de fer el que feien els metges de l’antic Egipte que davant d’una malaltia tenien tres fórmules: “conec aquesta malaltia i la curaré”, “conec aquesta malaltia, però no en conec el tractament” o “no conec aquesta malaltia i no en conec el tractament”).
3. Que sàpiguen acceptar crítiques, esmenar errors, assumir responsabilitats i cercar acords polítics i socials.
4. Que mantinguin una estricta coherència entre el que pensen, el que diuen i el que fan.
5. Que sàpiguen dirigir però també acompanyar.
6. Que tinguin altes dosis de perseverança.
7. Que no perdin mai el contacte amb la ciutadania a la que serveixen.
8. Que sàpiguen posar per davant de tot l’interès general.
9. Que no tinguin por a rodejar-se de bons equips formats per la millor gent i que sempre puguin dir-li el que pensen i no es limitin a dir allò que creuen que li agradarà sentir.
10. Que mantinguin un escrupolós respecte a la llei i les institucions, a la resta de partits i, que quan governen, respectin el paper de l’oposició.

Característiques del líder

1. Capacitat de comunicar (que implica també escoltar)
2. Capacitat d’establir fites i objectius
3. Intel·ligència emocional (capacitat per a reconèixer sentiments propis i dels altres, i l’habilitat per gestionar-los)
4. Capacitat de planificació
5. Coneixement de si mateix
6. Creix i fa créixer la seva gent, el seu equip
7. Carisma
8. Innovador
9. Responsable
10. Ben informat

Els reptes del 12è Congrés del PSC

El post número 1000 del meu Diari és la meva conferència sobre “Els reptes del 12è Congrés del PSC”. La trobareu transcrita tot seguit.

ELS REPTES DEL 12è CONGRÉS DEL PSC
Conferència de Miquel Iceta al PSC de l’Eixample, 24.11.11

Companyes i companys, amigues i amics,

Vull agrair la vostra presència avui aquí, en un acte senzill, però molt important per a mi, que té com a objectiu fixar la meva posició davant del 12è Congrés del partit i compartir unes idees que aspiro a debatre amb tothom.

Calia esperar a la celebració de les eleccions generals de diumenge passat per parlar clar del Congrés, per fer-ho sense embuts i sense el risc de perjudicar una campanya electoral que ja es presentava prou difícil. Alguns em diuen que faig tard, però jo crec que he fet el que calia. I no me’n penedeixo. Sóc així.

Presentació a Barcelona de la Fundación Ideas

Ahir vaig participar, juntament amb Albert Aixalà i Jesús Caldera, en un acte públic de presentació a Barcelona de la Fundación Ideas, organitzat per la Fundació Rafael Campalans. Transcric tot seguit la meva intervenció tal i com estava prevista (la vaig haver d’escurçar una mica). Espero que us interessi.

ACTE DE PRESENTACIÓ DE LA FUNDACIÓN IDEAS A BARCELONA

En primer lloc vull agrair la Fundació Rafael Campalans per l’organització d’aquest acte de presentació a Barcelona de la Fundación Ideas.

Y quiero agradecer a Jesús Caldera, vicepresidente de la Fundación Ideas que haya aceptado nuestra invitación para presentar una iniciativa de gran importancia estratégica para los socialistas y para la izquierda en general.

Sin pensamiento no hay acción racional, sin debate no hay alternativas. Y por eso la creación de IDEAS era imprescindible para el socialismo y la izquierda española. Es un laboratorio de ideas, un think tank, en expresión que ya hemos adoptado de forma habitual.

La elección de Jesús Caldera por parte de José Luis Rodríguez Zapatero para impulsar la Fundación Ideas me pareció especialmente acertada. Particularmente no creo en los debates estrictamente académicos. Jesús, parlamentario y ministro, sabe que pensamiento, experiencia, compromiso y acción deben ir de la mano. Que no sólo vale una idea por ser buena sino que también debe ser factible, contrastable con la realidad a través de la práctica. Gracias Jesús por el formidable impulso que estás dando a la Fundación Ideas, por la colaboración que estás favoreciendo entre todas las fundaciones del espacio socialista y progresista, español, europeo y mundial y por haber conseguido asociar a la labor de la Fundación Ideas a gente de tanto prestigio como Krugman, Stiglitz, Sachs, Sapin o Rifkin.

M’han demanat una reflexió sobre la difícil situació a la que ens enfrontem les esquerres. I és el que intentaré fer tot seguit.

No és cap notícia que ens trobem davant una crisi múltiple:

• Una crisi econòmica, profunda, global, sistèmica que, a més, amenaça el model social europeu.
• Una crisi de la política, motivada per la percepció de la incapacitat de la política per resoldre els problemes globals. Una crisi que es veu agreujada també per una percepció de desconfiança, descrèdit o llunyania de la política amb respecte de la ciutadania i per casos concrets d’abús de poder i de corrupció.
• Una crisi europea, amb una Unió Europea desorientada, mancada de lideratge i de projecte, incapaç de dotar-se d’una Constitució, i indecisa en el moment de donar el salt cap als Estats Units d’Europa.
• Una crisi de les institucions internacionals que es posa especialment de manifest en la feble resposta del G-20 davant la necessitat de procedir a una nova regulació dels mercats financers a nivell global.
• Podríem afegir-hi la crisi climàtica, la crisi alimentària, la crisi energètica i la crisi humanitària que afecta a centenars de milions de persones.
• Una crisi també cultural i de valors, avui greument qüestionats, com el de la solidaritat, negada per una tendència creixent cap a l’individualisme, o fins i tot la crisi de la pròpia idea de progrés.

I aquesta situació genera una incertesa molt difícil de gestionar políticament. I és que feia molt de temps que no ens trobàvem amb pares preocupats perquè pensen que els seus fills ho tindran pitjor que ells, quan fins ara els pares estaven sempre convençuts que els seus fills viurien millor.

I davant d’aquesta crisi múltiple de la que parlava, vivim una situació paradoxal. Per una banda, la crisi ha demostrat la necessitat d’intervenció governamental en l’activitat econòmica, fet que ha donat la raó als postulats de l’esquerra tradicional que, almenys des de l’època de Jacques Delors, reivindicaven mesures de control i regulació dels mercats, una major governança econòmica europea, més Europa Social, i defensava polítiques redistributives i d’inclusió social. Però per altra banda, la ciutadania no ha confiat en les esquerres i ha tendit al conservadorisme davant la por a que el futur porti més riscos que oportunitats (pessimisme i nostàlgia del passat), o a cercar solucions de tipus individualista. Per tant, la crisi s’ha correspost amb una notable davallada dels partits socialistes i socialdemòcrates europeus, tot i haver fet més esforços que ningú per millorar les condicions de vida dels que pitjor ho passen, i per articular canals de proximitat amb la ciutadania.

Tanmateix, la davallada socialdemòcrata a Europa ve de més antic. Fins no fa gaire, es podia afirmar que el pensament socialdemòcrata havia quedat arraconat com una “ideologia” passada de moda a causa de l’hegemonia del neoliberalisme: les idees sobre les quals havíem dibuixat la societat i l’economia que desitjàvem, durant les últimes dècades, havien perdut capacitat de convenciment i de mobilització. Fins i tot molts socialistes havien renunciat a defensar les nostres idees en públic per por de ser titllats d’antics. Potser alguns havien oblidat fins i tot que eren socialistes precisament perquè creien que un capitalisme desregulat generava injustícies, desigualtats, pobresa i també unes contradiccions internes que tard o d’hora posarien en risc el propi sistema.

Avui dia, però, les nostres idees tampoc apareixen com a vàlides per a molts, no ja per obsoletes, sinó perquè no han estat capaces d’aturar o pal·liar les múltiples crisis que abans comentava. Possiblement, molts ciutadans i ciutadanes considerin que la socialdemocràcia forma part de la “modernització”, que està erosionant les antigues comoditats i seguretats i, molts dels que s’han tornat pessimistes respecte al futur, provenen de segments de la societat que tradicionalment havien donat suport a la socialdemocràcia.

Una part significativa de l’electorat procedent dels estrats socials menys afavorits que tradicionalment donava suport a l’esquerra se n’ha apartat perquè ha experimentat el deteriorament socioeconòmic sense que els socialdemòcrates hàgim estat capaços de fer-hi gran cosa. Així, en general, a nivell europeu, el vot de la classe treballadora tradicional i de les classes populars ha caigut significativament, en sentir-se decebuts per una política que semblava estar centrada en la defensa dels seus interessos.

També estem patint la desafecció de part de les classes mitges amb respecte dels projectes progressistes perquè quan ens senten parlar de justícia social pensen que parlem de serveis que no utilitzen i que no pensem en ells per finançar-los.

I per combatre tot això, l’esquerra ha de ser més valenta, més clara, explicar que una societat “esquinçada” esdevé un perill per a tothom. I ha de saber explicar no només els valors que li donen sentit, no només l’objectiu, sinó també el camí i les dificultats. L’esquerra ha d’aconseguir que les seves propostes siguin centrals, fer que la seva explicació del que està passant sigui compartida per la majoria. En temps d’incertesa, de canvis socials i econòmics importants, la gent vol perspectiva, vol orientació, vol explicació. Vol lideratge… En parlaré més endavant.

En aquests moments, podem dir que el món està sortint lentament de la recessió. Però ho està fent de manera desigual.

Centrant-nos en el cas d’Espanya i Catalunya, ens els darrers anys hem registrat un seguit de problemes coneguts per tothom: la crisi del sector immobiliari, que ha generat efectes molt importants a diversos nivells (financer, laboral, etc.); l’acumulació de deute públic i privat;  la caiguda conseqüent de la riquesa; la frenada demogràfica; l’enduriment de les condicions de competència internacional; i un atur estructural que, fins i tot en època de creixement econòmic, ja era elevat….

Tenint en compte que en el marc de la Unió Econòmica i Monetària Europea, ja no es pot devaluar la moneda, i que l’única manera que tenim de recuperar competitivitat és millorant la productivitat, sembla evident la necessitat d’emprendre reformes estructurals, de fons, que actuïn sobre l’educació, la innovació i la recerca, les universitats, les infraestructures, l’energia i internacionalització de la nostra economia, entre d’altres, per millorar precisament aquesta competitivitat.

De fet, Catalunya, i també Espanya, hem superat amb èxit en els darrers 50 anys un seguit de transformacions en moments internacionals també complicats que dificultaven els ajustos, com els xocs energètics en el context de transició política, l’accés a la Unió Europea i el desmantellament aranzelari, l’entrada a l’euro, etc. Per tant, hem de reivindicar aquesta capacitat històrica d’adaptació del país per encarar amb més força les actuals circumstàncies.

Per tant, per sortir de la recessió i a la vegada recuperar competitivitat, o el que és el mateix, perquè la crisi no es converteixi en decadència, sinó en oportunitat de millora, els socialistes hem de reivindicar el reformisme. I en aquest sentit, l’esquerra està més ben situada que cap altra força política abanderar aquests canvis necessaris pel progrés general. Sense reformes no tenim futur. Sense reformes no assegurarem la pervivència del nostre model social.

De fet, una societat en canvi permanent requereix una actitud oberta, dinàmica; una política sense por als canvis, innovadora i transformadora tant de plantejaments que han quedat obsolets per l’èxit d’accions polítiques realitzades que han satisfet unes necessitats o perquè han sorgit unes noves realitats, com d’organitzacions capaces de regenerar la política i refer la confiança ciutadana.

Perquè entre inèrcia i canvi, ha de guanyar el canvi. Cal que l’esquerra combati la “gran mentida” de la dreta: que “tot tornarà a ser com abans”. Això no és possible, i cal que l’esquerra ho expliqui, cal que sigui capaç de desmuntar aquesta gran fal·làcia sobre la qual es basa la ideologia de dretes. Cal combatre la utilització política de la nostàlgia i de la pròpia crisi. Com assenyava encertadament Tony Judt en el seu darrer llibre, la dreta utilitza la crisi com a excusa per desplegar acarnissadament les seves prioritats: menys Estat, menys protecció social, menys solidaritat.

Ara, per tant, és el moment de reforçar i intensificar la política de reformes estructurals. I per això cal un lideratge capaç de dir als ciutadans que la situació és difícil, de demanar sacrificis compartits, però capaç també de generar confiança en què els esforços valdran la pena i que ens en sortirem.

Cal desenvolupar la capacitat de construir una majoria darrera d’uns objectius, de manera que es puguin vèncer les resistències dels sectors, minoritaris, que sempre s’oposen als canvis en base als interessos creats. És a dir, un pacte social i polític per encarar adequadament el futur i evitar l’estancament. No obstant, no es pot permetre que grups minoritaris s’imposin als interessos de la majoria i siguin els que marquin el ritme de la dinàmica social.

A més de buscar complicitats i equilibris, aquest lideratge ha de ser capaç de proposar la millor manera per endegar les reformes, amb el menor cost per tothom, i especialment pels sectors més vulnerables.  Això implica una tria… una opció política. I en aquest punt, m’agradaria fer una comparativa. El govern socialista espanyol, fa uns mesos, va aplicar una retallada molt important per reduir el dèficit públic i recuperar la confiança dels mercats… A banda d’eliminar el xec nadó i la desgravació lineal de 400€ en l’impost sobre la renda (mesures, per cert, allunyades de l’ortodòxia socialmenòcrata); va retallar el sous dels funcionaris amb caràcter progressiu per atenuar els efectes als sous més baixos; va rebaixar les retribucions governamentals; va reduir la despesa farmacèutica amb la distribució de medicaments monodosi per optimitzar la despesa sanitària; va congelar les pensions, exceptuant les mínimes i les no contributives; va eliminar la retroactivitat de les prestacions per dependència; i va reduir la inversió pública i l’Ajuda Oficial al Desenvolupament. Aquesta retallada que, en efecte, exigeix sacrificis, i  que podria veure’s per molts ciutadans i ciutadanes com a retrògrada, ha mantingut malgrat tot la protecció dels sectors més vulnerables com ho demostra, per exemple, el fet que més del 80% dels aturats tenen cobertura social. I això explica, entre d’altres coses, la diferència de la contestació social als governs entre França i Espanya.

Res a veure amb la retallada socialment regressiva que aplicarà el Regne Unit. Així, la coalició liberal i conservadora britànica, sense dir-ho en el programa electoral, ha anunciat l’ajustament pressupostari més dràstic d’un país de la Unió Europea i de la història del Regne Unit des de la postguerra. Aquesta reforma preveu una pèrdua de mig milió de llocs de treball públics; una limitació de les ajudes per fills universitaris que pretenen incentivar la continuació dels estudis, i que afectarà a 1.2 milions de famílies; una multiplicació de les taxes universitàries; una reducció de la despesa del sistema de seguretat social de 37.000 milions; un endarreriment de l’edat de jubilació als 66 anys a partir de 2020; i una reducció del pressupost dels departaments de cultura, mitjans i transports en un 41%, i de la partida destinada als governs locals, d’un 7.1%. És el mirall en el que s’inspiren Mariano Rajoy i Artur Mas. I no se n’amaguen.

Per tant, hi ha una clara diferència de polítiques de dretes i d’esquerres.

En definitiva, i recuperant el fil, les qüestions fonamentals són: com es pot mantenir l’equitat en una societat global i diversa? Com pot la política d’esquerres continuar sent una força de canvi, alhora que un aixopluc de confiança i protecció social per a l’electorat indecís?

Per les forces progressistes, és vital tornar a connectar amb la base tradicional, però també establir nous vincles amb les noves generacions, resolent les tensions entre aquells que veuen la globalització com una oportunitat, i els que la temen i es resisteixen al progrés, essent conscients que no és fàcil construir identitats i lleialtats fixes en un món tan canviant.

És per tot això que estic convençut que les propostes que fem han d’inspirar-se clarament en els valors que compartim per tal de ser identificades com a propostes socialistes o socialdemòcrates, de cap manera identificades amb un statu quo generador d’injustícies o  amb un model del qual només obtenen beneficis uns quants, o amb un política que separa de forma radical uns actors polítics professionals d’una ciutadania reduïda al paper de simple espectadora.

A diferència d’altres corrents d’esquerres, el socialisme democràtic ha sabut copsar els canvis econòmics, socials i culturals. I és imprescindible que segueixi essent capaç de fer-ho, retrobant el gust per l’anàlisi i el debat, conscient que els ideals que heretem del segle XIX no poden ser presoners de plantejaments del segle XX. El socialisme democràtic té la obligació de superar un cert estat de perplexitat i d’inseguretat, de pensar i assimilar els canvis que ens trasbalsen, de no resignar-se a donar cap batalla per perduda, i ha de revitalitzar els valors que ens identifiquen, innovar radicalment les seves propostes i les formes d’organització i actuació. Perquè el socialisme democràtic i reformista té unes arrels ideològiques profundes que poden seguir il·luminant el futur dels que defensem la justícia social, la igualtat d’oportunitats, la defensa de la igual dignitat de totes les persones i el reconeixement de la igualtat de drets. Com deia Norberto Bobbio, l’estel polar de l’esquerra segueix essent la igualtat.

Per fer-ho, cal interioritzar de forma definitiva tres reptes:

• la globalització com a fenomen irreversible, com a oportunitat i com a marc, constatant que els nostres valors i les nostres polítiques no poden prevaldre en el marc estricte de les fronteres nacionals;

• la societat del coneixement com a nou estadi del progrés econòmic, i també com a marc en què garantir el dinamisme i l’equitat de les nostres societats;

• la immigració com a fenomen derivat de les desigualtats territorials i necessari per assegurar el progrés econòmic, com a fenomen social que afegeix complexitat a la convivència en llibertat, com a repte tant pels nouvinguts com per les societats d’acollida, i com a factor que requereix l’adaptació de les polítiques socials per evitar tensions entre les necessitats existents i les noves.

Cal assenyalar línies d’actuació prioritària, quatre en la meva opinió:

• La reivindicació de la política democràtica, dels projectes col·lectius, de la primacia de la llei i del respecte a les institucions.

• La necessitat d’assegurar unitat civil i cohesió social, la consciència de comunitat (tot el contrari del “There’s no such thing as society” thatcherià).

• Reivindicar l’Europa Federal capaç de defensar el model social europeu.

• Impulsar la nova regulació dels mercats globals per assegurar que l’economia està al servei de les persones i de les societats (una economia de mercat no ha d’implicar necessàriament una societat de mercat).

I, last but not least, atacar frontalment la carència més gran i més urgent, la necessitat de renovar els nostres plantejaments en matèria de política econòmica.

El nostre projecte ja no es pot basar en la redistribució a gran escala des de les “classes benestants” als “perdedors” de les grans transformacions econòmiques. La tasca consisteix més aviat a incorporar aquests sectors en unes condicions més favorables a una economia en creixement. La inclusió social ha d’anar vinculada a una política de modernització, competitivitat i creixement econòmics, en la qual el capital humà, la formació i la recerca, el desenvolupament i la innovació tenen un paper central.

Avançar cap a un nou paradigma de política econòmica implica també un nou conjunt de regulacions i incentius a la inversió, la producció i la despesa que contribueixin més a augmentar la prosperitat sostinguda per a tothom. A hores d’ara la renovació ecològica dels patrons de producció (i de consum) és inevitable, i això ha de donar un enorme impuls al creixement econòmic. Maximitzar la prosperitat ha de satisfer els criteris de la sostenibilitat ecològica i social.

Calen ajustaments i reformes per recuperar competitivitat i garantir que tot el que hem aconseguit ho podrem mantenir i consolidar en el futur. Ara és l’hora de la política, i política vol dir lideratge per fer unes majories i vèncer resistències; vol dir projecte, establir pactes i arribar a consensos.

Dins d’Europa, Catalunya té totes les condicions per liderar la sortida de la crisi d’Espanya: perquè té una base industrial sòlida, un mercat de treball baix en temporalitat amb respecte de la resta de l’Estat, i perquè ha sabut traduir la crisi en una oportunitat de racionalització i de millora de la productivitat.

En definitiva, els socialistes som conscients de la necessitat d’explicar amb fets i paraules les nostres accions amb responsabilitat, coratge i “realisme”, però sense oblidar els principis que ens caracteritzen ni les legítimes pors i incomprensions de gran part de la ciutadania, a la que hem d’escoltar per interpretar adequadament els seus anhels i definir de forma col·lectiva un projecte majoritari, reformista i transformador, que ens vagi apropant a la societat lliure, pròspera i justa a la que aspirem.

 

Intervenció en el debat parlamentari sobre la sentència

INTERVENCIÓ DE MIQUEL ICETA EN EL DEBAT SOBRE LA SENTÈNCIA DEL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL (Parlament de Catalunya, 16.07.10)

Sr. president, senyores i senyors diputats,

Pujo a la tribuna amb motiu d’un debat important sobre un tema molt transcendental pel futur del nostre autogovern.

Probablement la proximitat de les eleccions al Parlament de Catalunya i també les diferències de fons pel que fa als projectes nacionals dels partits amb representació parlamentària, no ens permetin avui donar la resposta contundent, unitària i complerta que mereix la sentència del Tribunal Constitucional sobre el recurs presentat pel Partido Popular contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, ratificat en referèndum pels ciutadans i ciutadanes del nostre país.

Un problema tan greu no se soluciona amb un ple, una resolució, en una dia, una setmana o un mes.

Tot i que existeix aquest risc, crec que seria encara més perillós un escenari en el qual pretenguéssim negar allò que ens separa i tampoc no fóssim capaços de posar l’accent en allò que ens uneix.

Precisament per això vull començar la meva intervenció fent un tribut a la tasca desenvolupada pel President de la Generalitat des del moment en que es va conèixer que el Tribunal Constitucional havia dictat sentència a través d’una declaració institucional, que el meu grup parlamentari va subscriure sense reserves. Com subscriu avui la seva intervenció d’aquest matí.

El President Montilla va afirmar des del primer moment que rebutjava el contingut de la sentència, tot i que, lògicament, com a persona respectuosa de l’Estat de dret i de les institucions en què s’organitza, manifestava la seva disposició a acatar-la. S’ha dit en moltes ocasions i no està de més reiterar-ho, que acatar no vol dir necessàriament compartir. Que en democràcia existeix també el dret a dissentir de les sentències. I aquest és un dret que cal exercir amb contundència quan es tracta de sentències dictades per tribunals en una situació tan anòmala com la de l’actual tribunal constitucional espanyol.

El President Montilla va fixar de forma clara un full de ruta per donar resposta a aquesta sentència, un esforç de lectura conjunta de la sentència que ha donat lloc a l’informe dels experts, que saludo i reconec des d’aquí, un esforç de treball conjunt per acordar una posició comuna en defensa de l’autogovern que, a hores d’ara i lamentablement, no s’ha pogut produir, una crida a partits, sindicats i associacions a convocar una manifestació unitària que pogués anar encapçalada per les institucions del país i presidida per la senyera de tots. Com així va ser. Afortunadament.

Gràcies, president, per haver mantingut des del primer moment una resposta digna i ferma a una sentència que mai no s’hagués hagut de produir. Gràcies per no haver fet partidisme i per haver pensat sobretot en el país. Tant de bo tots fóssim capaços de fer-ho sempre.

Gràcies, president, per defensar fermament les teves conviccions, encara que això de vegades ens generi algun problema als teus. El President Maragall ens va preparar per moments així.

Curiosament, president, la vostra posició de dignitat i fermesa va merèixer el qualificatiu de “feixista” per part de la dirigent del PP, Sra. Dolores De Cospedal, a qui jo li suposava un millor coneixement del que ha significat històricament el feixisme en el nostre país i a tota Europa.

El nostre grup parlamentari ja havia fixat quina seria la seva posició un cop coneguda la sentència, en una data tan llunyana com el 28 de març de 2007 quan des d’aquesta mateixa tribuna jo els deia:

“L’Estat de dret, la legalitat i la política democràtica ens donen instruments per recuperar els elements que una eventual sentència desfavorable ens pogués fer perdre, perquè encara que el Tribunal Constitucional no ens donés la raó, nosaltres no perdríem les nostres raons, però només podem fer-les prevaler des del respecte a les institucions i a la llei. No trencant la baralla, per responsabilitat, per convicció, per interès, perquè no volem una fractura entre catalans, i tampoc una fractura entre catalans i la resta dels espanyols”.

Sr. President, senyores i senyors diputats, aquesta frase, pronunciada des d’aquesta mateixa tribuna el 28 de març de 2007, la repeteixo avui sense canviar ni una coma.

Per nosaltres l’Estatut no és mort, ni està ferit de mort, ni el camí del pacte constitucional del 1978 ha caducat, ni s’ha d’abandonar aquest rumb. No serà aquesta sentència la que ens faci canviar de conviccions ni de bandera. No a nosaltres.

Dels primers anàlisis que tenim de la sentència, sembla deduir-se que no haurem de retornar cap nova competència transferida, que no haurem de revisar l’acord de finançament, que no haurem de modificar el nostre model escolar basat en la utilització del català com a llengua vehicular, que els nostres símbols nacionals seguiran sent qualificats de símbols nacionals, i que TV3 i Catalunya Ràdio podran seguir emetent íntegrament en català. Ho dic per desmentir aquells que proclamen a tort i dret que l’Estatut està mort, per desmentir els que creuen que tot se n’ha anat en orris, tot cridant-los això sí al combat per recuperar allò que s’ha malmès. Perquè coses importants s’han malmès. Algunes materials, d’altres en el terreny dels sentiments. També en el terreny de la confiança i el respecte, com ens deia el President en la seva intervenció.

Som conscients que la sentència ha anul·lat completament un article de l’Estatut, n’ha mutilat tretze més i n’interpreta 27 més de forma restrictiva. Som conscients que la sentència debilita de forma significativa la funció constitucional de l’Estatut, oblida que és fruit d’un pacte polític entre la Generalitat i l’Estat, i està carregada de prevencions injustificades i injustificables. I cal denunciar-ho amb contundència.

Crec sincerament que la principal crítica a aquesta sentència és precisament que s’hagi produït. Molts ciutadans no entenen com s’ha pogut canviar així com així una llei tan laboriosament elaborada i que finalment els hi va ser sotmesa a referèndum. És el xoc de legitimitats del que parlava el president en el seu discurs.

Precisament per això hem de mostrar avui la nostra profunda indignació envers aquesta sentència i el tribunal que l’ha emès. No ho hauria d’haver fet per respecte a un acord entre el Parlament de Catalunya i el Congrés dels Diputats i el Senat, per respecte a la majoria absoluta de les Corts Generals que el van aprovar i per respecte als ciutadans i ciutadanes de Catalunya que van ratificar en referèndum l’Estatut.

El Tribunal Constitucional no hauria d’haver dictat sentència per respecte a la plena i normal vigència de l’Estatut al llarg de quatre anys, al llarg dels quals l’Estatut ha estat objecte d’un intens desenvolupament normatiu, amb l’aprovació d’una cinquantena de lleis –només una d’elles recorreguda davant del Tribunal Constitucional–, amb una bona colla de noves competències ja transferides a la Generalitat (incloent-hi la inspecció de treball, la gestió del servei de rodalia o l’expedició del primer permís de treball als treballadors immigrants) i amb un nou model de finançament inspirat directament en l’Estatut i negociat directíssimament entre el govern de Catalunya i el govern d’Espanya, pel Conseller Castells.

El Tribunal Constitucional no hauria d’haver dictat sentència conscient de la seva anòmala situació. Incomplet, amb un dels seus membres recusat i amb quatre membres més que han vist artificialment prorrogat el seu mandat en més de dos anys i mig. ¿Per què no s’ha inhibit el Tribunal Constitucional? ¿Per què no ha dictat una sentència que avalés la plena constitucionalitat de l’Estatut, tenint en compte que tot el seu desplegament ulterior segueix subjecte al control de constitucionalitat? ¿Per què el Tribunal ha decidit imposar la seva visió a la del legislador, sense cap mena de deferència? ¿Per què ha decidit actuar sense respectar la voluntat popular expressada en el referèndum? ¿Per què el Tribunal ha decidit decantar-se per una interpretació restrictiva del pacte constitucional?

Des del meu punt de vista és obvi que ens trobem davant d’un exemple evident d’irresponsabilitat i d’absoluta manca de visió d’Estat. El Tribunal Constitucional no ha estat a l’alçada de la seva funció i ha provocat un problema polític i jurídic de conseqüències imprevisibles, que afecta també els altres Estatuts d’Autonomia que van inspirar-se en el nostre.

¿Saben per què estem tan indignats els federalistes? Precisament perquè la sentència ataca un dels fonaments, un dels nostres principis, el del pacte, el d’aprofundir en l’autogovern i en el reconeixement de la realitat plurinacional d’Espanya a través del diàleg i l’acord.

Potser alguns en el fons pensen que aquesta sentència revalida la vella i coneguda teoria del “peix al cove”. Ja ho dèiem, repeteixen ara. Parlen d’autogol, oblidant que si abans no s’havia abordat una reforma estatutària és per haver optat pel Partido Popular com a suport necessari. No per altres motius.

D’altres potser pensen que la sentència els ajuda a posar punt i final a l’etapa estatutària per donar el salt cap a la independència. No cal que digui que respecto aquesta opció i els que la defensen, i tampoc caldria que els hi digués que no la comparteixo.

Espero que s’entengui també que, sense voler minimitzar en absolut el contingut jurídic de la sentència i els seus efectes concrets, em preocupi molt més el fet que aquesta sentència demostra fins a quin punt se’ns vol fer llegir avui la Constitució amb uns ulls i un esperit ben diferent als de 1978. És motiu d’especial preocupació la lectura dels vots particulars de la sentència redactats per magistrats proposats pel PP. Afirmen sense embuts que l’Estat de les Autonomies és merament un procés de descentralització o neguen el propi concepte d’autogovern o el fet de considerar que la Generalitat sigui també “Estat”. És evident que es tracta de vots particulars que consideren que la sentència no ha estat prou contundent contra l’Estatut. Si haguessin prevalgut, l’Estatut hauria estat, llavors sí, liquidat políticament i jurídicament.

Ara toca respondre políticament a la sentència, acatant-la, sí, però mostrant clarament la nostra disconformitat. Mantenint el nostre compromís de defensa del contingut íntegre de l’Estatut i de desplegament en plenitud del seu potencial d’autogovern. Exigint la lectura àmplia, generosa, conseqüent i fidel del pacte constitucional de 1978 per impulsar l’evolució federal de l’Estat de les Autonomies.

El fet que el Tribunal Constitucional hagi decidit modificar allò que va acordar el Parlament de Catalunya amb el Congrés dels Diputats i el Senat, que va ser aprovat per majoria absoluta de les Corts Generals i que va ser ratificat pels ciutadans i ciutadanes de Catalunya, ha tornat a posar sobre la taula una qüestió ben delicada: l’encaix de Catalunya a Espanya. I posa de manifest una clara regressió política que pretén consagrar una interpretació restrictiva del pacte i del text constitucionals. I això té conseqüències polítiques que van molt més enllà del contingut concret de la sentència. Unes conseqüències que expliquen el per què els federalistes estem, en el fons, més indignats que altres per aquesta sentència. La sentència sembla voler arxivar per sempre la via federal. Deixaria viva la via autonomista, sobiranista o independentista però diria que el federalisme a Espanya no hi cap. I nosaltres no podem acceptar-ho, no podem admetre que la seva sentència impliqui la fi del nostre projecte polític ni la mort dels nostres ideals.

L’altre dia, en un curiós debat a TV3, algú afirmava, en referència al procés estatutari, que “això ha acabat malament, molt malament”. Jo discrepo radicalment d’aquesta interpretació perquè crec que “això no ha acabat”. A Catalunya mai no li diu quan acaben les coses. En tot cas quan comencen, però no quan acaben. Espanya no ha donat un cop de porta a Catalunya com alguns defensen, entre d’altres coses perquè ni Catalunya ni Espanya són realitats homogènies, per bé que de vegades parlem d’una i altra com si es tractés de dues persones. A vegades aquesta personalització del país i del sentiment personal ens porta a excessos. I perquè la sobirania del poble espanyol resideix a les Corts Generals que van donar el seu suport per majoria absoluta a l’Estatut que després va referendar la ciutadania de Catalunya. L’intèrpret constitucional no és el titular de la sobirania popular. No vulguem confondre el nostre poble identificant un tribunal deslegitimat, parcial i polititzat amb una expressió de rebuig de tota Espanya cap a Catalunya. No és Espanya la que ha dit no. Per això la interpretació constitucional restrictiva d’aquest Tribunal ha de canviar, com el propi Tribunal, per permetre el desenvolupament de l’Estat de les Autonomies en un sentit federal, interpretant allò que els constituents van escriure.

Els socialistes de Catalunya ens fixem dos grans objectius: refer el pacte estatutari i enfortir el pacte constitucional: volem l’Estatut, tot l’Estatut i desenvolupar en plenitud tot el potencial d’autogovern que conté. Per això demanem també enfortir el pacte constitucional perquè, certament, aquest Tribunal Constitucional n’ha fet una interpretació restrictiva, que contrasta, per exemple, amb la decisió d’anul·lar parcialment la LOAPA, acordada entre UCD i PSOE, que va decidir un Tribunal Constitucional ben diferent d’aquest. El qual demostra que la doctrina constitucional pot variar en el temps i no necessàriament ha de ser aplicada sempre en perjudici de les aspiracions nacionals de Catalunya.

Enyorem els temps en els que nacionalitat i nació eren sinònims, quan intel·lectuals de la resta d’Espanya no tenien cap problema en parlar de “nació de nacions”. Són temps que cal reivindicar, recuperar i actualitzar. Sembla que coses que eren possibles immediatament després de la transició hagin esdevingut avui impossibles, a causa de la regressió política del PP, avui més proper a l’antiga Alianza Popular que a la extinta UCD. Però també a causa de les febleses i mancances dels progressistes espanyols que obliden de vegades una de les seves tradicions més riques, la federal, i es mostren acomplexats davant el neocentralisme i el patrioterisme de la dreta conservadora espanyola. Certament els nacionalistes de vegades aconsegueixen l’acomplexament dels que no ho són. També aquí, a casa nostra.

Però abans de seguir permetin-me un petit parèntesi: intentar posar al mateix sac al PSOE i al PP només té una explicació, que és una evident mala fe. El PSOE va fer possible l’Estatut mentre el PP ha volgut liquidar-lo. El PSOE ha obert portes al català mentre el PP les vol tancar.

Nosaltres ens neguem a que una sentència emesa en un moment determinat per un tribunal determinat en una situació especialment anòmala signifiqui la fi de la història en comú dels pobles d’Espanya o impliqui retornar a una Espanya de matriu únicament castellana.

Per a nosaltres l’Espanya possible i desitjable és l’Espanya plural. L’Estat que volem és l’Estat federal. No volem renunciar a l’ideal de fraternitat entre els pobles, ni a un projecte espanyol compartit, ni a un projecte europeu compartit. Som conscients de les dificultats i dels riscos. D’un distanciament emocional entre Catalunya i la resta d’Espanya que la sentència agreuja. I també dels riscos d’una fractura interna a Catalunya. Que hi són. A aquells que volen canviar la senyera de tots per una altra bandera, els diem que s’assegurin abans que la nova bandera uneixi a més gent que la vella. Que pensin que si reformar l’Estatut necessita de l’acord de dos terços del Parlament, no convé impulsar un referèndum per la independència amb un vot de diferència a la Mesa del Parlament. I menys encara si per fer-ho es pretén desconèixer la legalitat vigent.

Els socialistes catalans refermem el nostre compromís federal conscients que el catalanisme té dues grans opcions de futur que lògicament, contenen, una i altra, tants matisos com es vulgui: o bé treballar per un millor autogovern en el marc espanyol (assegurant el ple desenvolupament de l’Estatut votat pels ciutadans i ciutadanes de Catalunya i l’evolució de l’Estat de les Autonomies en un sentit federal) o bé preparar el camí per a la independència de Catalunya, la secessió de la resta d’Espanya, amb la voluntat que Catalunya esdevingui un nou Estat que hauria d’aconseguir la seva integració a la Unió Europea.

Certament, o bé Espanya es reconeix plenament com plural i diversa, o pot esdevenir un marc fracassat per a la convivència entre els pobles que l’integren. Tot depèn si l’actual reacció autoritària, centralista i uniformitzadora que proclama el Partido Popular esdevé irreversible, o si s’és capaç d’avançar en la via del desenvolupament dels nous Estatuts, prenent el federalisme com a guia per a la solució dels problemes pendents i dels que en el futur es puguin plantejar; un federalisme adequat a la realitat plurinacional, pluricultural i plurilingüística d’Espanya.

Catalunya només es pot sentir còmoda en l’Espanya plural, i només podrà seguir essent motor del desenvolupament econòmic, social i cultural d’Espanya, si pot ser ella mateixa i és reconeguda com a tal, si se li garanteix l’adequada dotació financera, d’infraestructures, inversions i participació en els centres de decisió, per a seguir essent una gran locomotora d’Espanya, una punta de llança europea des de l’euroregió Pirineus-Mediterrani, si es pot reconèixer millor en les institucions comuns de l’Estat (Senat, Tribunal Constitucional) i si pot fer sentir la seu veu i la seva llengua en les institucions espanyoles i europees, en un camí que tot just comença.

El socialisme català reclama més autogovern per a Catalunya a través del ple desenvolupament del nou Estatut, i més federalisme a Espanya i Europa. Per a avançar hem de tenir una idea clara de l’Espanya que volem construir, i amb quins aliats pretenem fer-ho. Per als socialistes catalans la prioritat és clara: un enfortiment de les posicions federalistes en el si de l’esquerra espanyola i, en particular, del PSOE.

Catalunya endins sembla clar que la millor resposta a la sentència hauria de partir de la unitat dels catalanistes. Ara bé, de la unitat catalana se’n parla molt però poques vegades l’hem vista. Per ERC, la opció és la independència; per CiU la opció sembla ser el concert econòmic i el dret a decidir, o fer de convidada de pedra a les reunions convocades pel president, de les que marxa abans d’hora; per ICV-EUiA la unitat passa pel federalisme plurinacional al que socialistes i Ciutadans pel canvi també aspirem; pel PSC la unitat passa per la defensa de la integritat de l’Estatut tal com el van votar els catalans i les catalanes, per desplegar en plenitud el seu potencial d’autogovern, per refer el pacte estatutari i enfortir el pacte constitucional. Davant d’aquesta disparitat d’objectius i prioritats no serà fàcil posar-nos d’acord, tot i que cal fer tots els esforços necessaris per aconseguir-ho. Però som conscients i no hem d’amagar que cap de nosaltres, tots nosaltres, renunciarem al nostre projecte ni a les nostres conviccions.

Temps hi haurà, els propers mesos, de confrontar projectes polítics per al futur de Catalunya i dels catalans. Temps hi haurà de parlar i per fer que parli el poble de Catalunya parli i ens doni un mandat per als propers anys. Però en aquesta hora, greu i exigent com deia el President de la Generalitat, crec que si una cosa ens hem d’exigir és claredat respecte del que proposem a la ciutadania.

I crec que, si una cosa ha tingut de bona la sentència, és que ajudarà a clarificar quines són les propostes que, avui, fan les diferents forces polítiques. Entenc que els representants d’Esquerra Republicana de Catalunya donen per morta la via estatutària i proposen emprendre sense embuts el camí cap a la independència de Catalunya. Els socialistes, ells ho saben bé, no compartim aquest camí. I si aquesta és una condició d’Esquerra per a formar qualsevol majoria, no podria ser amb nosaltres.

Els representants de Convergència i Unió parlen del dret a decidir, com a bruíxola que ens haurà de guiar els propers anys. Crec que hauran d’aclarir un pèl més de què estan parlant. Perquè si volen dir és que actuaran com a demòcrates i acceptaran allò que decideixi la majoria del poble de Catalunya, ho donem per descomptat això. Però aquesta mateixa setmana el líder de CiU, i avui ho ha reiterat, afirmava Artur Mas literalment “El camí estatutari i constitucional no ha donat els seus fruits, hem arribat al final de l’estació i hem de canviar de rumb. I que els catalans han de decidir per amplies majories cap a on volen anar”.

No acabo d’entendre què volen dir exactament aquestes paraules… ¿Que esperarà a que una majoria de catalans li diguin cap a on ha d’anar? ¿O que també opta per aquest trencament del marc estatutari i constitucional i que Catalunya pugui esdevenir un nou estat de la Unió Europea.

Si en això coincideixen els diputats de Convergència i Unió i els d’Esquerra Republicana, estan en el seu dret d’articular una majoria i pretendre iniciar un procés de separació d’Espanya. Amb nosaltres, repeteixo, que no hi comptin. Però vull afermar la seva plena legitimitat per fer-ho.

L’únic que ens atrevim a exigir a tothom és claredat. Que s’expliqui clarament al poble de Catalunya quin és el camí que es proposa i quin és el full de ruta. Que es digui com es pensa que Catalunya s’ha de governar d’aquí fins allà. Amb quines eines, quines lleis, quin Estatut…

Els socialistes no hem apostat ni apostarem per la independència i la separació de Catalunya de la resta d’Espanya, sinó per una exigència radical de respecte per Catalunya, per la nostra dignitat, pel nostre Estatut, per la nostra voluntat d’autogovern, per la nostra llengua, per un finançament just i per la profunda implicació de Catalunya en la construcció d’un Estat federal per als pobles d’Espanya. Per als socialistes catalans primer és i serà Catalunya, però no una Catalunya permanentment irritada o desconcertada sinó una Catalunya constructiva, orgullosa de si mateixa i sense haver de decidir entre dues banderes, la de tots i la d’uns quants, per molts que siguin.

Aquesta és la nostra convicció. I creiem que aquest és el sentiment majoritari profund a la societat catalana. Reivindicant la pluralitat de projectes polítics, no només la dels partits que van participar en la construcció estatutària, sinó també PP i grup mixt, tots amb projectes legítims amb possibilitat d’ajuntar-se o separar-se en funció de les seves conviccions.

Insisteixo que la situació en la que ens trobem després de la sentència ens exigeix parlar clar, senyores i senyors diputats.

I parlar clar vol dir, d’entrada, acceptar que som davant la disjuntiva de decidir què proposen les forces polítiques catalanes per superar la situació generada per la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut.

Una disjuntiva que obre dos camins diferents:

O bé refer el pacte estatutari i reforçar el pacte constitucional

O bé optar per trencar el marc estatutari i constitucional.

Si aquesta és la disjuntiva els socialistes afirmem, sense dubtar-ho un instant, que la nostra opció segueix essent la de refer el pacte polític que va fer possible un Estatut que qui governava fins al 2003 no havia volgut emprendre.

La nostra opció segueix essent reforçar el pacte constitucional de 1978, sense renunciar a una futura reforma de la Constitució per dotar-nos d’un Senat federal i reconèixer de forma clara la plurinacionalitat. I sabem que això caldrà fer-ho també amb el PP i que no és cosa per demà mateix.

Segurament algun dia haurem de reflexionar si vam fer bé les coses en el moment de fer l’estatut, si va ser intel·ligent no comptar amb tothom. Si volguéssim reformar la constitució ho hauríem de fer amb el Partit Popular.

La nostra opció segueix essent participar activament des de Catalunya en la construcció d’aquesta Espanya plurinacional que es reconegui i es respecti a si mateixa en la seva diversitat.

La nostra opció segueix essent treballar per la majoria social de Catalunya que, avui, no veu incompatible el sentiment de doble pertinença a dues realitats nacionals que poden ser complementàries i que alguns només volen excloents.

Vaja, que es podia anar a la manifestació de dissabte passat i celebrar diumenge la victòria de “La Roja”. Com diuen els matemàtics sense solució de continuïtat.

La nostra opció segueix essent treballar des del realisme i l’ambició política per al nostre país, però concentrant les nostres energies en la superació de la crisi, la recuperació del creixement de la nostra economia i la preservació de la cohesió social del nostre poble. I de la seva unitat civil.

Nosaltres no actuarem enduts per la indignació o el malestar produïts per una sentència, proposant el risc de camins incerts. Ni falses dreceres, ni invents, ni sorpreses, ni passes enrere. A temps difícils, gent seriosa. Política seriosa. Pocs jocs de paraules. Saber on anem i amb qui hi volem anar. No crec que hi pugui haver major irresponsabilitat política que la de portar la ciutadania a un cul de sac disfressant-lo de drecera. No som partidaris de l’aventurisme polític.

Convindria també haver après alguns errors del llarg procés estatutari, abans de començar a treballar en la següent etapa: tenir clars els objectius que es persegueixen, que estigui ben fixat el lideratge del procés, la màxima unitat possible entre les forces polítiques catalanes, que els objectius fixats siguin àmpliament compartits per la societat catalana, que no introdueixin ni divisió ni crispació innecessàries entre la ciutadania, que la societat civil s’impliqui activament; també convindria haver calculat bé les forces de les que es disposi i les resistències a vèncer, i comptar amb les necessàries complicitats a la resta d’Espanya. Només així, amb seny, podrem vèncer qualsevol obstacle. I aquesta sentència n’és un de ben important.

Acabo resumint el que creiem que cal fer en tres eixos:

• aixecar la nostra veu, expressar la nostra indignació, el nostre malestar, la nostra disconformitat amb la sentència, tot i acatar-la
• refer el pacte estatutari posant en marxa tots els mecanismes polítics, jurídics, legislatius i de cooperació institucional per desenvolupar el potencial d’autogovern contingut en l’Estatut votat pels ciutadans i ciutadanes de Catalunya
• enfortir el pacte constitucional de tal manera que les institucions espanyoles reconeguin la realitat nacional de Catalunya, el nostre autogovern, les nostres institucions, els nostres símbols, la nostra llengua i la nostra cultura, el nostre dret civil i la nostra tradició jurídica i un finançament just.

Aquest és el compromís del PSC, al Parlament i a totes les institucions en les que estem presents.

Moltes gràcies, sr. President, senyores i senyors diputats.

En defensa de l’acord sobre la renovació del TC

Tot seguit trobareu el text de la meva intervenció parlamentària en defensa de l’acord sobre la renovació del Tribunal Constitucional.

Sr. President, senyores i senyors diputats,

Pel nostre grup parlamentari, haver signat i votar aquesta proposta de resolució no suposa cap esforç, ni cap sacrifici, ni cap exercici de responsabilitat, ni tampoc una contribució a un gest unitari pensant de cara a la galeria.

No entenc a aquells que, amb grans escarafalls parlant de ‘superresponsabilitat’, demanen reconeixement per haver arribat a aquest acord quan, senzillament, estan complint amb la seva obligació i fent un acte de coherència.

Nosaltres votem aquesta proposta perquè entenem que, com a catalanistes i federalistes, la nostra obligació permanent és defensar l’autogovern i defensar l’Estatut. I la votem també per respondre positivament a la crida que feia el president de la Generalitat divendres passat, conegut el cinquè intent fallit del Tribunal Constitucional per dictar sentència sobre el recurs presentat pel Partido Popular contra l’Estatut d’Autonomia.

Votem aquesta resolució perquè volem afirmar un cop més la nostra convicció sobre la plena constitucionalitat de l’Estatut.

Votem aquesta resolució perquè volem reiterar, tantes vegades com calgui, l’especial respecte que ha de merèixer a tots una llei que ha estat referendada per a la ciutadania a la que ha de servir.

Votem aquesta resolució perquè, precisament des del respecte que ens mereixen les institucions i l’Estat de dret, no podem deixar d’assenyalar que el Tribunal Constitucional està en una situació anòmala. Incomplet per la defunció d’un magistrat, amb quatre magistrats amb un mandat que va acabar fa més de dos anys i mig, i amb un magistrat que ha estat atípicament privat de participar en les deliberacions i votacions sobre el recurs presentat pel PP contra l’Estatut.

Votem aquesta resolució perquè creiem que el Congrés i el Senat han de complir amb la seva obligació institucional d’assegurar que el Tribunal Constitucional estigui complet i que els magistrats que l’integren no hagin sobrepassat els seus mandats.

Votem aquesta resolució perquè els ciutadans i ciutadanes de Catalunya no entendrien que les institucions catalanes no utilitzessin tots els mitjans al seu abast per defensar l’autogovern de Catalunya i el nostre Estatut. Perquè nosaltres seguim creient en l’Estatut. I el defensarem sempre, peti qui peti, passi el que passi. En això compartim també l’actitud del President Montilla expressada ahir mateix en aquesta Cambra.

I, per cert, volem aprofitar per solemnitzar el nostre suport a les decisions preses en aquest sentit pel govern de Catalunya en la seva reunió de dimarts.

Votem aquesta resolució perquè tots els elements que la integren no sols no posen en qüestió el nostre sistema institucional, sinó que pretenen assegurar el correcte funcionament de totes les institucions. També els punts tercer i quart de la proposta. I per això no acceptem l’esmena del Grup Mixt que pretén eliminar el punt tercer. I tampoc no volem pronunciar-nos ara sobre el contingut concret de la reforma de la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional com pretén l’altra esmena del Grup Mixt.

Votem aquesta resolució perquè volem donar un missatge alt i clar a les institucions espanyoles i als demòcrates i progressistes de tota Espanya.

Perquè aquesta qüestió, senyores i senyors diputats, no és una controvèrsia entre Catalunya i la resta d’Espanya. Ni a Catalunya les opinions són monolítiques ni tampoc no ho són a Espanya. Vegin, sinó, l’opinió del director del diari Público: “La exigencia constitucional de consensos amplios pretendía que la composición de la más alta instancia del sistema reflejara la evolución de las mayorías parlamentarias. Por tanto, quienes tanto predican las bondades de la Constitución sólo tienen que hacer una cosa: cumplirla”.

O parin atenció a aquest fragment d’un editorial del diari de més tirada a Espanya, el diari El País: “Obstinarse en que sea el tribunal en su actual composición quien se pronuncie, y no otro sin recusaciones ni prórrogas, pondría de manifiesto una inaceptable pretensión de determinar el contenido de la sentencia a través de argucias”. Jo no sería capaç de dir-ho més clar.

No estem demanant que es canviïn les regles de joc, només estem exigint que es compleixin.

No presionem el Tribunal Constitucional ni neguem la seva funció, només aspirem a que desenvolupi les seves funcions amb plena normalitat institucional, perquè les seves decisions puguin ser acceptades amb normalitat.

Demanem que tothom recordi que el nostre Estatut va ser negociat entre una delegació del Parlament i les Comissions Constitucionals del Congrés i del Senat, que va ser aprovat per majoria absoluta per les Corts Generals, i que va ser sotmès a referèndum dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya que, de forma majoritària, el van aprovar. I ho fem perquè sembla assenyat no promoure un xoc de legitimitats, i no hauria de difícil evitar-lo.

Creiem sincerament que aquí no només està en joc l’Estatut. Aquí està en joc una determinada interpretació de la Constitució.

La Constitució de 1978 va ser un gran espai de trobada. ¿Seguirem cabent-hi els que varem lluitar per aconseguir-la i la varem votar? ¿O ens veurem expulsats del consens constitucional 30 anys després? El que va ser possible el 1978, ¿no ho és avui? Nosaltres confiem avui en la Constitució com hi varem confiar llavors. La Constitució també ens pertany. També és la nostra.

En la nostra opinió alguns pretenen imposar una visió restrictiva de la Constitució, precisament la visió dels que es negaven a incorporar el concepte de nacionalitats i regions el 1978, la visió dels que van votar en contra del Títol Vuitè de la Constitució. I això és molt greu i pot causar un mal irreparable a Espanya. Que el que llavors es va poder solucionar, no s’espatlli avui.

Acabo.

Fa més de tres anys i mig el Partido Popular va presentar un recurs contra el Estatut cridant “España se rompe”. Si quelcom ha quedat clar en aquests més de tres anys i mig és que Espanya ni s’ha trencat, ni es trenca. En aquests més de tres anys i mig ha quedat clar que l’Estatut és una llei vigent que s’ha anat desplegant, proporcionant a Catalunya més competències, i a totes les Comunitats Autònomes un nou sistema de finançament. Hem vist també com d’altres Comunitats Autònomes s’han inspirat en el nostre Estatut per a reformar els seus propis Estatuts. I no ha passat res. Res no s’ha trencat. Ni el Partido Popular ha presentat recurs contra aquests Estatuts.

Res no s’ha trencat. I així ha de ser. Així ha de continuar essent. I perquè sigui així, no hi ha millor camí que el que assenyala la pròpia Constitució. La que van fer i defensar Jordi Solé Tura i Miquel Roca. La que va defensar fins el seu assassinat ignominiós Ernest Lluch. Aquesta Constitució, llegida a la llum de llavors, amb la mirada clara dels que volien que servís per unir, i no amb la mirada dels que, en intentar apropiar-se-la, només causaran divisió.

Reflexionin també, senyors del Partido Popular, si la millor manera d’unir Espanya és impedir que es pugui parlar en català al Senat. Votin la proposta de modificació del reglament del Senat acordada entre el grup Socialista, l’Entesa Catalana de Progrés, el grup de Convergència i Unió, i altres senadors. Votin-la. I pensin en retirar el seu recurs contra el nostre Estatut, demostrin així el seu amor a Catalunya i a Espanya.

Moltes gràcies, senyor President, senyores i senyors Diputats.

Esperit federal

Aquest vespre, juntament amb Ferran Mascarell i Javier Pérez Royo, vaig presentar a l’Ateneu Barcelonès el darrer llibre de Pasqual Maragall “Espíritu federal”. Tot seguit trobareu la transcripció de les notes que he fet servir per a la meva intervenció.

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE “ESPÍRITU FEDERAL” DE PASQUAL MARAGALL

En primer lloc vull agrair l’editorial RBA per demanar-me que participés en la presentació d’aquest llibre.

Han de saber que la meva primera reacció quan m’ho van proposar va ser dir que no. I no ho deia per manca d’afecte a l’autor ni a l’editorial. I menys quan em van comentar quin era el contingut del llibre. La primera reacció va ser dir no perquè em veia incapaç d’afegir res a les reflexions del llibre, que ja coneixia perquè la majoria de les intervencions que conté les havia sentit el primer cop de ser pronunciades i, totes elles, les havia llegit després amb gran interès. Però, com els deia, no pensava que fos capaç d’afegir-hi res. Saber que també intervindrien en aquest acte Ferran Mascarell i Javier Pérez Royo, va esvair el meu temor perquè estava convençut, com així ha estat, que ells sí, hi afegirien valor.

Abans de seguir permetin-me una petita anècdota. Fa un parell d’anys, un editor amic em va demanar que escrigués un llibre. Jo, ben cofoi, li vaig dir de seguida que sí. I li vaig engegar: ja el tinc escrit! Podríem aplegar les meves intervencions parlamentàries, algun article i alguna conferència ja pronunciada. L’editor, bon editor i molt amable, em va dir: Miquel, els llibres que són reculls de conferències no funcionen.

Era, ara ho sé, un bon amic. Un llibre que recollís les meves conferències no hagués funcionat. El llibre que avui presentem, sí. Els diré més. És un llibre per llegir i per tenir. Per aprendre. Per entendre el que ha passat. I per saber què ha de passar. Hi ha un fil conductor rotund, clar. Ningú no dubta que el President Pujol ha tingut i té una idea de Catalunya. Després de llegir aquest llibre ningú no pot dubtar que el president Maragall ha tingut i té un projecte per Catalunya, per Espanya i per Europa.

Per tant i en segon lloc, gràcies novament a l’editorial, en aquesta ocasió per haver decidit publicar aquest llibre i per haver-ho fet en castellà. Qui vulgui saber què volíem, què volem i què voldrem, els catalanistes federals, ja sap on trobar-ho. Aquí. En aquest llibre.

Sóc dels que creu que en les presentacions d’un llibre, més que fer-ne un resum, el que cal és donar motius per llegir-lo. Convé que la gent el compri, el llegeixi, i com deia abans, el tingui, perquè hi pugui recórrer sempre que calgui.

L’autor, el president Maragall, en Pasqual, és un triomfador. Va guanyar la batalla de Barcelona, va acabar guanyant la batalla de l’alternança de les esquerres catalanistes i la batalla de l’Estatut. Certament aquesta és una batalla que encara continua. Però la iniciativa d’elaborar l’Estatut, la tenacitat per aprovar-lo, la paciència per negociar-lo i la valentia de defensar-lo són batalles guanyades pel president Maragall i els que d’una forma o altra, des de les files socialistes o des d’altres posicions polítiques l’hem acompanyat en el trajecte.

Crec que també el president Maragall, tot i que en algun moment del prefaci del llibre ell sembla dubtar d’això, ha guanyat també la batalla federal.

Permeteu-me que llegeixi un fragment de l’article “El diálogo con Cataluña” d’Andrés de Blas Guerrero, personalitat prou coneguda pels que ens interessem per l’encaix de Catalunya a Espanya i exponent d’unes posicions que, com comprovareu fàcilment, no són precisament les de Pasqual Maragall. L’article és de la setmana passada, del 28 d’octubre, i va sortir publicat a El País.

“Desde Cataluña se estaría ofreciendo otro modelo de “España plural” que formaría el núcleo del discurso catalanista a lo largo de los siglos XIX y XX y que todavía tendría significativos defensores en estos inicios del siglo XXI”. [Això, Pasqual, va per tu]

“Creo que los defensores de la nación y el Estado de España ajenos a la vida catalana tenemos que hacer un esfuerzo por superar algunas de nuestras justificadas reticencias a este otro modelo de España que se nos ofrece. A lo largo de nuestra vida contemporánea hemos conocido estrategias y tácticas para hacer más aceptable el proyecto nacionalista catalán. Hemos observado los esfuerzos de un catalanismo político por extender el discurso federalizante al conjunto de España. Y nunca hemos tenido la certeza de si se trataba de un avance hacia la “España plural” o de un movimiento que hiciese más fácil el objetivo maximalista del nacionalismo catalán”.

“El diálogo entre dos concepciones de España no se va a resolver con la imposición de una interpretación liberal española o de una visión “pluralista” por parte del catalanismo político. Sería necesario proceder a un compromiso que el grueso de los españoles creíamos haber alcanzado con la Constitución de 1978. Desde luego que el texto constitucional vigente es todo un desmentido de la supuesta inamovilidad en nuestras convicciones liberal-democráticas de signo hiperespañolista”.

En todo caso, si el diálogo debe ir más allá.. [sí, sí, he llegit bé]

“En todo caso, si el diálogo debe ir más allá, será cosa de ponernos a la labor. Pero lo que no pueden pretender nuestros interlocutores catalanistas es que el primer paso de este diálogo sea la aceptación lisa y llana de la totalidad de sus puntos de vista. Por supuesto que ellos tienen buenas razones a su favor, como nosotros las tenemos a favor de la defensa de la secular unidad nacional española. Ante unas posiciones encontradas de tal magnitud, solamente el diálogo paciente y reposado puede ser el tratamiento adecuado para el problema”.

Senyores i senyors, això ho dic jo: “el asunto no está zanjado”.

I que la batalla l’ha guanyat Pasqual Maragall, i no cap altra persona, queda demostrat, per exemple, si llegiu un llibre molt recent de Luis Fajardo Spínola editat per Civitas-Thomson Reuters, que es titula “¿Hacia otro modelo de Estado? Los socialistas y el Estado autonómico”. En aquest llibre, molt crític amb l’evolució de la política territorial dels darrers anys, s’explica com la tenacitat federal de Pasqual Maragall i el concepte d’Espanya plural abraçat de forma tímida per Zapatero han substituït la vella doctrina autonomista del socialisme espanyol.

Però la batalla federal, com la batalla per l’Estatut, no ha acabat. La meva tesi és que Maragall ha guanyat les dues batalles perquè va gosar plantejar-les i les ha guanyat fins avui en quant a resultats. Si a algú li’n faltaven proves em remeto a l’acord d’inversions públiques de l’Estat a Catalunya i al nou model de finançament autonòmic, impensables sense l’Estatut de Maragall.

Queden coses pendents, sens dubte.

Fins i tot hi ha avenços reversibles, sens dubte.

Però l’horitzó està fixat per Maragall, està escrit en aquest llibre.

Tres perles:

“No se trata solamente de que Cataluña sea una nación dentro del Estado español. Es que Cataluña tiene una visión propia de lo que es España. España es una nación de naciones y el Estado español, un Estado de carácter federal”.

“La propuesta de Cataluña se ha hecho con sentido de Estado y de España. Se ha hecho para seguir estando en España, para que decir España en Cataluña o Cataluña en España no provoque recelos ni aquí ni allá, y para poder tener sentimientos compartibles y compartidos”. [Tot això dit al Senat]

I això dit al Parlament: “El gran reto económico y político que tenemos: cambiar el marco en el que estamos. No solamente hablar de nosotros y ellos, no, no; es que nosotros somos ellos, también. Y en la medida en que lo somos, queremos cambiar un poco eso a lo que pertenecemos”.

Toma, castaña. Amb perdó.

La nació, les nacions d’en Pasqual són com la que descrivia Josep Pallach: “La nació no és per a nosaltres ni un fet diví, ni tan sols una dada indestructible de la natura humana. És un fet històric, social, sotmès a totes les sinuositats del fer i desfer dels homes”.

Ho he dit. Maragall és un guanyador. Va guanyar els Jocs, l’Estatut i també l’Alzheimer. Ja l’ha guanyat. Perquè li ha dit el nom a la cara. Primer li deia Eisenhower i ara Alzheimer. Li ha llençat el guant a la cara, amb la seva Fundació. I també ens repta als altres, a la seva família, als seus amics, als que ens considerem companys seus, a tots els ciutadans. Aquí em teniu, ens diu. Aquí la teniu, a aquesta malaltia. Jo la combatré, vosaltres la vencereu. Per això Maragall també ha guanyat aquesta batalla.

Ha guanyat perquè ha combatut i no ha defallit. Ha gosat dir a les coses pel seu nom. “A España la llamamos España, y al federalismo, federalismo”, diu. “España será federal o no será”. El combat i la victòria són seus. I ara, permeteu-me que us ho digui, i que ho digui davant seu, ara la feina és nostra. I el llistó, no cal dir, està ben alt.

Ha dibuixat el camí, l’ha descrit, hi ha posat els mots, i també anotacions al marge del mapa. Hi ha posat passió, tenacitat, somriure, paraula i fermesa.

Quin país aquest en que a la tenacitat se la titlla de tossuderia.

Quin país aquest en que l’audàcia se li diu maragallada.

Maragall ha guanyat perquè no s’ha resignat. Ha guanyat la batalla de les idees, i també el cor i l’afecte de moltes persones. Ha trencat motlles, s’ha anticipat, ha estat més sherpa que home de cordada. D’ell n’hem après quan coincidíem però també quan discrepàvem. I fe de Deú que hem discrepat.

També ha guanyat perquè de la teoria n’ha fet acció i de l’acció n’ha fet teoria. I també ha guanyat en haver recuperar part d’una història oblidada.

La història dels federals, la dels catalans federals i la dels castellans federals.

Aquí la teniu: “Contrariamente a lo que con frecuencia se afirma, los Reyes Católicos no hicieron la unidad española. No la hicieron ellos ni la ha hecho nadie, porque España no es ni ha sido nunca una, sino varia. La nación española, que por lo menos desde el Renacimiento existe como innegable realidad, ha sido en el pasado y sigue siendo en el presente un conjunto de pueblos”.

“La concepción nacional pluralista –una y varia a la vez– tiene, pues, en España hondas raíces que arrancan de su geografía, de sus primitovos pobladores y su desarrollo histórico, sin parangón con los de la vecina Francia, de la que tan terca como impropiamente nos hemos empeñado en copiar la idea nacional”.

“Entre el dogma de la España una y el que niega a España condición nacional, está la realidad viva de la nación española y de todos sus pueblos; y aunque hasta la fecha la idea de nación compuesta o de nación de naciones no había sido estudiada sistemáticamente ni expuesta como concepción teórica, su búsqueda en la historia conjunta de los pueblos hispanos nos descubre que desde hace mucho tiempo se estaba gestando en el espíritu de los españoles, donde a veces apunta espontáneamente”.

“Si España es una nación de naciones, la estructura del Estado a ella adecuado es naturalmente la federal, que permita y garantice el desarrollo de cada uno de sus pueblos dentro del conjunto, y el fortalecimiento de éste con el de sus diversas partes”.

Podria seguir llegint, però no cal. En Pasqual ja sap qui estic citant: Anselmo Carretero y Jiménez. Nascut a Segòvia, va viure molts anys a León, militant del PSOE, exiliat a Mèxic i, no cal dir, federalista.

Maragall és fill d’una història, de la que no solament no renega sinó que orgullosament reivindica. També amb això ens mostra un camí. No sempre fàcil, però un camí d’honor. La fidelitat als orígens. La voluntat d’arriscar, la duresa quan cal i la flexibilitat que convé. El jonc o el bambú. Canya i carícia, depèn.

Parlava en Pasqual de descentralitzar les institucions de l’Estat. I va veure en el seu mandat com s’instal·lava a Catalunya la Comissió del Mercat de les Telecomunicacions.

Ai làs, no hem vist encara la reforma del Senat, imprescindible en el model federal maragallià. La veurem, la farem. Espanya la necessita, més encara que Catalunya.

Estem veient el creixement de l’euroregió. Els ponts amb els territoris de la mateixa parla, com se digui, com li diguin, de parla catalana.

Estem veient el futur d’una nova Espanya en xarxa, abandonant l’esquematisme radial (també en això inadequada còpia de França), quan comença a bellugar el corredor mediterrani i s’alçarà l’aeroport amb gestió de proximitat i també empresarial, com Maragall l’ha volguda sempre.

Lluny i superat el 50-25-25, però sense arribar encara al 40-30-30 i no solament per culpa de l’Estat, ja m’enteneu.

Això és Maragall, ambició amb avenços. Vista llarga i treball a peu d’obra.

¿Serem capaços de prosseguir el camí? Ells ens regala, amb aquest llibre, el full de ruta. A nosaltres ens toca ara l’esforç i l’encert. Moltes gràcies.

 

Debat de política general al Parlament

Ahir, avui i demà s’està celebrant el Debat sobre l’orientació política general del govern en el Parlament de Catalunya. Us convido a llegir la intervenció inicial del President Montilla. Trobareu la que he fet jo avui en nom del grup Socialistes-Ciutadans pel canvi transcrita a continuació.

INTERVENCIÓ DE MIQUEL ICETA EN EL DEBAT SOBRE L’ORIENTACIÓ POLÍTICA GENERAL (Palau del Parlament, 30 de setembre de 2009)

Gràcies, senyor president.

Senyores i senyors diputats, Molt Honorable President de la Generalitat.,

Abans de començar amb el que serà la meva intervenció i el seu gruix, volia fer dos comentaris sobre la intervenció del senyor Artur Mas, per a unes precisions, no amb afany de polèmica –i segur que els hi explicaran, perquè normalment no tinc el privilegi que m’escolti–, per alguna qüestió que em sembla fonamental.

Perquè resulta, senyor president de la Generalitat, que li han dit que els vint-i-cinc diputats del PSC no serveixen Catalunya. Ara, no li han dit qui els ha posat allà; no ens han tocat en un rifa. Els socialistes de Catalunya guanyem les eleccions generals des de l’any 1977 (aplaudiments), ens coneix la gent perfectament, sap com som, d’on venim, què defensem i què proposem. I l’any 77, l’any 79, l’any 82, l’any 86, l’any 89, l’any 93, l’any 96, l’any 2000, l’any 2004 i l’any 2008 molts catalans –la darrera vegada gairebé 1.600.000– van decidir que els representàvem millor que altres. Tots amb la mateixa legitimitat, sens dubte, però, per favor, no desmereixin l’opinió, la voluntat, lliurement i democràticament expressada per una majoria del nostre poble que, quan arriben les eleccions generals que, per cert, és quan més ciutadans de Catalunya s’acosten a les urnes, confia de forma tan abassegadora en nosaltres.

Segon comentari. Hem sentit molt de la necessitat d’abaixar els impostos, nosaltres creiem que en aquests moments és un luxe que no ens podem permetre, ara bé, si poguéssim fer encara més per lluitar contra el frau fiscal i sobretot perquè alguns no se’n duguin els diners fora, abans inclús que s’apugin els impostos, aniria molt bé. I també els diré, en aquesta proposta que sembla que el Govern d’Espanya formularà, es baixa un 5 per cent l’impost de societats, que alguna influència tindrà i alguna bona acollida pot tenir a la societat catalana.

Però el que volia fer no era això, el que passa és que crec que calia fer aquest aclariment amb aquestes dues notes prèvies, volia, el que em correspon en nom del meu grup, que és mostrar el nostre suport a la intervenció que el president va fer ahir.

Compartim el diagnòstic dels problemes, reptes i oportunitats de la societat catalana; compartim l’horitzó nacional que va dissenyar i valorem molt positivament l’acció de govern que ens va presentar ahir. El nostre objectiu és clar, i crec que parlo en nom dels tres grups que donem suport al Govern en aquest cas, un país fort, una economia sòlida i una societat de benestar.

Volem sortir de la crisi amb una economia més competitiva i sense que ningú no quedi exclòs del progrés, ajudant a la societat catalana, les empreses, els treballadors i les famílies a superar la crisi. Això és el que està fent el Govern i en aquest sentit les dades són indiscutibles.

Enguany, entre l’Estat i la Generalitat, s’estan fent a Catalunya inversions en infraestructures per valor de 12.500 milions d’euros, el 5,5 per cent del nostre producte interior brut, la inversió més alta en els darrers trenta anys.

Un creixement espectacular degut en part a l’acord a què va arribar el Govern de la Generalitat amb el Govern d’Espanya per calcular els recursos derivats de l’aplicació de la disposició addicional tercera de l’Estatut, gairebé 35.000 milions d’euros previstos en set anys.

L’altra part de l’esforç l’ha fet el mateix Govern de la Generalitat. L’any 2003 la Generalitat invertia 365 euros per persona, l’any 2008 en va invertir 715 euros per persona.

Aquestes inversions en infraestructures faran possible l’economia sòlida i competitiva que perseguim, i puc entendre que els cogui, però és que fins fa ben poc no teníem garantida ni l’aigua ni la llum, ni el subministrament d’aigua de la regió metropolitana, ni la qualitat del subministrament elèctric.

I, és cert, havíem de donar un gran salt en carreteres, autovies, aeroports, infraestructures energètiques i hidràuliques, transport ferroviari, metro, i hem fet la inversió que cal per tenir un país de primera, i encara ens queden uns quants anys de seguir treballant per assolir aquest objectiu.

Però el país és la gent, i el Govern ha perseguit també objectius de justícia social, de reducció de les desigualtats, per guanyar en cohesió, perquè, en efecte, calia estendre els sistemes de protecció social construint la societat del benestar a què els catalans i les catalanes tenim dret, amb especial atenció als sectors que pateixen més durament la crisi.

Per això vull destacar el gran salt en matèria de serveis socials, amb un pressupost que ha augmentat el 117 per cent entre el 2003 i el 2009, amb vuitanta-una mil persones que gaudeixen d’ajuts o drets als quals no tenien dret abans i amb una millora a l’atenció a sectors i col·lectius amb especials necessitats a qui voldríem que el president fes alguna referència addicional en la resposta al nostre grup.

També s’ha fet palès el compromís del Govern amb el món local, dedicant-li uns recursos que han passat de 371 milions d’euros l’any 2003 a 1.038 milions d’euros l’any 2009.

Però la competitivitat és també guanyar la batalla del coneixement i posar les bases de l’economia del futur, per això calia millorar les nostres universitats i la R+D+I empresarial, i també en aquest àmbit les xifres són ben eloqüents: la despesa per estudiant universitari ha passat de 4.446 euros l’any 2003, a 8.701 euros l’any 2009. L’evolució dels recursos dedicats a la R+D+I empresarial han passat de 9 milions d’euros el 2003, a 81 milions d’euros el 2008.

En referència estricta a aquest any el president esmentava la culminació del desplegament dels Mossos, l’eix Vic – Olot, el túnel de Bracons, la Ciutat de la Justícia, la nova terminal 1, la nova Llei d’educació, l’Hospital de Sant Pau, la primera fase del canal Segarra – Garrigues, la dessalinitzadora del Prat, el traspàs de Rodalies, amb més de 4.000 milions d’euros d’inversió; les funcions i serveis traspassats en matèria d’immigració i inspecció de treball, el Pacte nacional per a la recerca i la innovació i el Pacte nacional per a la immigració.

A aquest extraordinari balanç li podríem afegir abans d’acabar la legislatura l’imminent Pacte nacional per a les infraestructures i la posició determinant de Catalunya en la gestió de l’aeroport de Barcelona.

Repeteixo aquestes dades perquè expliquen perquè alguns no volen entrar en el debat sobre la gestió del Govern, perquè és inatacable. Es pot desdibuixar una gestió tan forta, tan brillant com aquesta, amb alguns errors o algunes petites mancances? Creguin que no, jo crec que és perdre el temps.

Com també és perdre el temps, ho diuen totes les enquestes, intentar menystenir l’acord del finançament; ahir en va parlar el president i no m’hi estendré massa, però sí diré alguna cosa.

És veritat que va ser un acord que va arribar tard, molt tard, s’hagués hagut de produir abans del 9 d’agost del 2008, va arribar gairebé amb un any de retard, amb una negociació plena de tensions en què es va demostrar que el president de la Generalitat, el conseller d’Economia, el Govern i els partits que li donen suport posaven per damunt de tot l’interès de Catalunya. Per cert, a alguns se’ns havia negat sempre això.

Curiós país aquest en què la presumpció de patriotisme era per als «Millets», mentre es negava aquesta qualitat als socialistes catalans i a molts d’altres. Fins i tot es negava la capacitat del president Montilla de defensar adequadament l’interès del país, i el temps ho ha desmentit de forma rotunda. És hora d’acabar amb les falses aparences i les paraules buides, per això nosaltres apreciem els fets del president i el seu discurs lligat a la realitat i tocant de peus a terra.

La feina del Govern ha estat bona, i, repeteixo, això no vol dir que no s’hagi pogut produir algun error o alguna mancança, però el balanç és positiu.

I sense defugir les dificultats econòmiques que travessem, o, precisament per això, tenim l’obligació de donar quan es produeixen bones notícies, precisament perquè estem al final d’una crisi que estan patint molt greument ciutadans i ciutadanes de Catalunya i malgrat tot hi ha bones raons per l’optimisme i per la confiança. Precisament per això la ciutadania té dret a saber quants són els recursos mobilitzats des del sector públic per fer front a la crisi.

I permetin-me que utilitzi dos retalls de diaris ben expressius, només n’ensenyaré un perquè és el més maco i ho tinc en color: «Catalunya és l’autonomia que més recursos dedica a combatre la crisi.» Aquest és el resum, al final, en tocar de peus a terra, del que ha fet aquest Govern.

Dóna xifres, és una crònica d’Andreu Farràs a El Periódico de Catalunya, del dia 27 de setembre, diu: « 9.200 milions d’euros», i diu, que m’ha semblat molt rellevant, «el conjunt de comunitats autònomes hi dedica 29.826 milions d’euros». Així doncs, Catalunya concentra el 31 per cent del total. President, n’estem legítimament orgullosos.

El segon és una crònica de Josep Corbella a La Vanguardia, que també els la podria ensenyar però no és tan maca, no fan totes les parts en color, «Catalunya lidera la participació d’Espanya en la recerca europea. Nou dels disset científics espanyols seleccionats enguany per l’European Research Council (ERC), treballen a institucions catalanes. El resultat de la convocatòria de l’ERC mostra com la fuita de cervells que havíem patit s’ha capgirat, Espanya, i especialment Catalunya han començat a atraure investigadors líders en les seves àrees.

En el setè programa marc europeu de recerca –ho sap molt bé el conseller Huguet–, l’any 2008 Catalunya va atreure 103,3 milions d’euros, el 32,5 per cent del total que rebrà Espanya. President, n’estem legítimament orgullosos.

I, permetin-me, el futur de Catalunya depèn molt més d’aquestes dues notícies que dels rius de tinta dedicats als «Millets», «Montulls», l’espionatge de directius d’entitats esportives, les manifestacions preventives o les consultes sense efecte pràctic. Amb notícies com aquestes ens hi estem jugant de veritat el futur del país.

No volem deixar de destacar ahir un acord pres pel Govern, un acord, consellera, que realment a alguns fins i tot arriba a emocionar-nos: el reconeixement de les famílies monoparentals i que les equipara als efectes de prestació per fill a càrrec amb les famílies nombroses. No només és un reconeixement a la diversitat de models de família, que això seria suficient per emocionar a alguns, sinó que toca el «moll de l’os» de l’arrel de la pobresa i l’exclusió de determinats sectors socials. I és això el que justifica aquest Govern, l’autogovern també, òbviament, però això, consellera Capdevila, ens ha donat una gran alegria, i permeti’m, president, que feliciti de forma expressa a un conseller quan potser no ho faré a altres perquè ahir va ser, francament, un gran dia. La sensibilitat, la feina i l’encert que hi ha al darrere d’aquesta mesura per a nosaltres ha il·luminat de forma claríssima aquest debat.

Podríem parlar del Pla de mesures d’ocupació juvenil, ho ha fet el president i, per tant, m’ho estalvio i així no em passaré de temps.

President, aquest és el camí per combatre la crisi i els seus efectes, en aquest esforç compti amb el nostre suport i el nostre compromís. Nosaltres li hem fet confiança des del primer dia, i, president Montilla, els fets han permès que vostè s’hagi guanyat la confiança de molts més, i més que han de ser encara.

Volem aprofitar aquesta intervenció per demanar-li algunes precisions sobre la feina desenvolupada pel seu Govern, i em centraré només en tres grans àmbits per permetre que els altres grups de la majoria puguin incidir també sobre aspectes rellevants de la seva gestió.

Coneix bé, president, la nostra preocupació per les polítiques concretes adreçades a pobles i ciutats, dirigides a endreçar el país, a reduir els desequilibris territorials, a promoure una mobilitat sostenible i a resoldre els problemes i tensions de tot ordre que es produeixen en l’àmbit urbà.

Voldríem conèixer quin és el balanç i les perspectives de l’acció del seu Govern en aquest terreny. En segon lloc, Molt Honorable president, som conscients de la ingent tasca feta en el camp de la salut, tant des del punt de vista de les inversions com de l’atenció sanitària i la recerca biomèdica, i també en aquest cas voldríem una major precisió de les actuacions realitzades pel seu Govern en aquest àmbit.

I en tercer lloc no volem deixar d’assenyalar el nostre legítim orgull per l’aprovació de la Llei d’Educació de Catalunya, fruit d’un consens llargament treballat que, sincerament, no hauria de ser esgrimit per mostrar discrepàncies en un Govern, sinó que és la gran oportunitat per mostrar orgull de país. Nosaltres volem saber, president, quines són les prioritats del Govern de Catalunya pel que fa al desplegament d’aquesta llei.

Senyor president, en la intervenció d’ahir vostè va dedicar algunes reflexions al nostre horitzó nacional. Subscrivim «fil per randa» el seu plantejament: Catalunya avançarà amb l’Estatut que van votar els catalans, si ho fa amb unitat política, amb rigor, amb fermesa i amb capacitat d’arribar a acords. Aquests valors que configuren l’estil del país real, han de ser els mateixos que articulin la nostra vida política, i això passa, en primer lloc, per respectar i enfortir les nostres institucions, a començar per la presidència de la Generalitat.

És raonable pensar en una resposta unitària de qualsevol repte de futur del nostre autogovern sense el concurs actiu de la presidència de la Generalitat? La presidència de la Generalitat ha demostrat al llarg de la història la seva capacitat de ser i esdevenir referent serè, solvent i sòlid al servei del país. El president Montilla ho ha demostrat també en l’exercici de les seves funcions. No és sensat pensar en escenaris difícils en què la presidència de la Generalitat no jugui el paper institucional que les nostres llei li atribueixen i que la societat necessita i reclama. És el temps dels presidents, especialment quan les coses es compliquen, es torcen o van maldades.

Seré més clar encara, abans que cadascú tiri pel seu cantó, com passa massa sovint en qüestions de país, primer cal fer propostes i escoltar la presidència de la Generalitat, després cadascú és lliure de fer el que tingui per convenient.

Ho dic, sí, pensant en la futur sentència del Tribunal Constitucional, però ho dic pensant també en altres qüestions de país que es puguin suscitar. El lideratge ha de ser exercit i ha de ser reconegut. Donar suport en els temes centrals a la presidència de la Generalitat quan aquesta ho demana des de la seva alta representació institucional, és servir Catalunya.

De la sentència n’hem parlat potser massa. Massa en parlem de coses que no han succeït encara, massa energia perduda, massa força perduda per la boca i en efímers teletips, declaracions i contradeclaracions.

Regirant el meu arxiu descobreixo que ja vaig parlar de la sentència per primer cop en aquest Parlament amb motiu del debat monogràfic sobre el desplegament estatutari, un debat prematurament celebrat a finals de març del 2007.

Heus aquí el que vaig dir ja fa dos anys i mig, i el que sense treure ni posar res repeteixo avui:

«Ho hem dit en moltes ocasions, no veiem cap sentit a situar-nos en el pitjor dels escenaris, ni tan sols sabem quan hi haurà sentència» –fa dos anys i mig– «i és obvi que una sentència que desvirtués l’increment de l’autogovern que es deriva de l’Estatut seria molt perjudicial per als nostres interessos, un cop molt fort que potser portaria a molts a replantejar moltes coses, i és veritat que les institucions de l’Estat han de saber, la societat espanyola en el seu conjunt ha de saber que darrere l’Estatut hi ha la voluntat majoritària dels catalans, que hi ha un desig d’entesa i de convivència, hi ha reclamació legítima i voluntat de compartir. Han de saber que un cop de porta a l’Estatut seria gravíssim, que és molt greu dir que la demanda de més autogovern que fa Catalunya no hi cap a la Constitució».

«L’estat de dret, la legalitat i la política democràtica ens donen instruments per recuperar els elements que na eventual sentència desfavorable ens pogués fer perdre, perquè encara que el Tribunal Constitucional no ens donés la raó nosaltres no perdríem les nostres raons, però només podem fer-les prevaler des del respecte a les institucions i a la llei, no trencant la baralla per responsabilitat, per convicció, per interès, perquè no volem una fractura entre catalans, i tampoc una fractura entre catalans i la resta dels espanyols.» Aquí s’acaba l’autocita que, em dispensaran, però crec que, com que es pot repetir paraula per paraula feta fa dos anys i mig, doncs, home!, algun valor pot tenir.

Per nosaltres, Socialistes i Ciutadans pel Canvi, l’aposta per l’Estatut era i és estratègica. Creiem que la millor manera d’ampliar l’autogovern de Catalunya és desplegar l’Estatut que van votar els catalans en lliure exercici del seu dret a decidir. Amb nosaltres, ni aventures, ni sorpreses, ni invents ni passes enrere.

Des del respecte envers les persones, grups i partits que de forma ben legítima reclamen la independència, i sorpresos per la deriva radical dels que van coprotagonitzar fins fa ben poc la via estatutària, que ara sembla que volen abandonar, els he de dir que els socialistes catalans no compartim en absolut les falses dreceres que perseguint la separació d’Espanya produirien una gran divisió entre els catalans.

La nació catalana necessita, avui més que mai, unitat. A la nació catalana l’afebliria, avui més que mai, la divisió.

Ningú no pot negar l’ambició nacional del president Macià, el president que sense renunciar a res va acceptar el resultat d’una negociació ben difícil. L’estatut que havien votat, primer els ajuntaments catalans, després els catalans, i milers de catalanes que no tenint dret a vot van signar el seu suport, perquè van voler-ho manifestar així, no només va ser interpretat en algun aspecte menor, sinó profundament modificat l’any 32. I Macià va defensar el resultat de la negociació amb un gran sentit patriòtic. Va ser Macià qui va dir: «Penseu, catalans, que aquest estatut que ens arriba, i tot i no ser el que reclamàvem, ens dóna facultats per a la creació del nostre govern autònom, i aquestes facultats podran encara ser ampliades legalment a mesura que ho vagin exigint les nostres necessitats. Ja heu vist les lluites que ha provocat, les dificultats que ha calgut vèncer.» Ampliades legalment, diu Macià. Massa cops ens posem a la boca els noms dels nostres referents històrics, però no estic segur que sempre n’aprenguem del seu mestratge.

Probablement llavors, com ara, exigeix més coratge acceptar l’acord possible que refugiar-se en aspiracions llunyanes. Però Macià va triar bé i no era una tria fàcil. Alguns van dubtar llavors del seu patriotisme. Fins i tot hi hagué qui li digué traïdor. De vegades el coratge és el pacte. I quan el pacte convé a Catalunya, llavors el coratge és defensar-lo, com va succeir amb l’acord de finançament subscrit el mes de juliol.

Sempre he pensat que l’obligació dels responsables polítics és assenyalar els camins del progrés possible i concret, sense renúncia a cap ideal, però no tenim dret a portar el país a carrerons sense sortida. I alguns carrerons sense sortida ha vist la nostra història i aquest mateix Parlament.

Som conscients que haurem de vèncer encara moltes dificultats.

He parlat, i crec que sense exageració, de l’animadversió del Partit Popular envers l’ampliació del nostre autogovern. Molt recentment n’hem tingut una nova prova, en llegir el projecte de nou Estatut d’autonomia d’Extremadura, en el que novament es constata el suport del PP a preceptes inspirats en articles del nostre Estatut que, aquests sí, han estat recorreguts pel propi Partit Popular davant del Tribunal Constitucional.

El Govern de la Comunitat de Madrid, com si no en tingués prou amb el recurs del PP contra l’Estatut, ha recorregut davant del Tribunal Suprem les nostres primeres competències en matèria de permisos de treball per als treballadors estrangers. En fi, també d’això ens en sortirem. Però el que sí espero és que d’aquí un any, quan vingui la campanya catalana, el Partit Popular no farà les proclames de sempre exigint més control de la immigració. Espero que almenys no siguin hipòcrites, ja que no volen que la Generalitat tingui cap mena de competència en aquesta matèria.

En la defensa del seu autogovern, a Catalunya li convé més unitat. Inclús voldríem el PP aquí, si fos possible. Precisament ara, quan la nostra societat es fa més plural i complexa, és quan el catalanisme ha de ser factor d’unió i no de divisió. No serà la divisió que alguns volen entre separatistes i unionistes la que ens farà avançar. Encara ens queda molt a fer per aconseguir que molts ciutadans de Catalunya s’identifiquin suficientment amb el país, la llengua i la cultura catalanes com per pitjar l’accelerador cap al no-res. En els trens que no s’aturen a cap estació no hi pugen més viatgers.

Jordi Font ens ho recordava recentment en un article publicat a l’Avui. Deia Jordi Font, dirigent del PSC, i activista cultural, «En paraules de Renan: ‘La nació és el plebiscit quotidià de la ciutadania’; la nació que oblida i que deixa de protegir, actualitzar i fer créixer aquest consens bàsic és una nació que porta camí d’extingir-se. Per això, el pitjor que li podria passar a Catalunya és la radicalització de minories contraposades, la polarització de la societat i el consegüent risc de fractura social. També per això la cohesió social és un objectiu nacional fonamental i és avui prioritària l’acció per superar la crisi econòmica i les polítiques socials destinades a compensar els seus efectes sobre els més febles.» Aquí acaba la cita.

President, pot comptar amb nosaltres per donar suport a la Presidència i al Govern per defensar l’Estatut. Per desenvolupar-lo amb plenitud, per fer que sigui sempre respectat el potencial d’autogovern que els catalans van votar; per aconseguir la major cohesió cívica, social i cultural en el nostre país; per defensar la nostra llengua pròpia, des del respecte a les altres llengües i als que les utilitzen habitualment; per fer créixer l’estima del país i l’autoestima de la seva gent; per acostar-nos cada dia més a l’ideal fundacional del catalanisme de promoure una societat lliure i segura, pròspera i justa, educada i culta, emprenedora i solidària, una societat avançada. És aquest catalanisme exigent i eficaç el que farà avançar Catalunya.

I permetin un petit parèntesi aprofitant que el senyor Mas ha tornat, perquè ell deia, i ho deia, jo crec, sincerament afectat, deia «potser avui s’ha perdut una oportunitat». Jo crec que la gran oportunitat per demostrar fins a quin punt tots estem disposats a compartir diagnòstics i mesures per sortir de la crisi, la tindrem amb el debat de pressupostos al qual estem emplaçats d’aquí poc. Per tant, afortunadament, Catalunya ofereix sempre noves oportunitats per demostrar la nostra lleialtat, la nostra fidelitat a aquest catalanisme exigent i eficaç.

Un catalanisme exigent amb nosaltres mateixos i amb els altres, un catalanisme eficaç perquè reivindica i obté rendiments.

Catalunya, contra el que alguns apunten, no és un país amant de les derrotes, es un país que vol i necessita victòries. Ja n’ha obtingut algunes i moltes més les han de seguir. Els qui vulguin construir projectes a partir del pessimisme hipocondríac o senzillament interessat, no ens convenen. Són un llast per a la Catalunya optimista que vol ser rica i plena.

El que cal és treballar i encertar, com ho està fent el seu Govern, senyor president, que en tres anys ha fet tota aquesta feina que avui nosaltres des d’aquesta tribuna li reconeixem.

Moltes gràcies, senyor president, senyores i senyors diputats.

(Aplaudiments.)

Debat al Parlament

Avui estem fent el debat parlamentari sobre el nou finançament. Aquí hi trobareu la intervenció inicial del President Montilla i la meva intervenció com a portaveu del grup parlamentari Socialistes-Ciutadans pel canvi.

Emoció en el Congrés d’UGT

Avui he tingut una gran alegria. S’inaugurava el 13è Congrés de la Unió General de Treballadors de Catalunya i em tocava intervenir, en nom de la Comissió Executiva del PSC, davant del plenari. Just quan la Presidenta del Congrés m’havia de donar la paraula, va saltar la notícia, que s’ha de confirmar demà, sobre la decisió del grup Volkswagen de fabricar el model Q3 de la marca Audi a la factoria SEAT de Martorell. Quan he arribat al faristol he cregut que el que tocava en aquells moments era que el Congrés de la UGT reconegués la feina de la secció sindical de la UGT de Seat que va plantejar la proposta de contenció salarial, refrendada majoritàriament pels treballadors, que ha fet possible que el grup Volkswagen decidís fabricar aquest nou model aquí en comptes de fer-ho a Eslovàquia o Alemanya. Sense pensar-ho un moment he cridat Matías Carnero (President del Comitè d’Empresa de SEAT) a l’escenari perquè pogués rebre el reconeixement dels delegats i les delegades al Congrés. Amb l’èxit de SEAT, que esdevé una veritable fita pel nostre país, s’ha demostrat un cop més que la validesa del plantejament sindical desenvolupat per UGT. Aquí sota veureu una foto del moment d’alegria i emoció que he pogut viure aquesta tarda.

Acabats els aplaudiments, he fet la meva intervenció que trobareu transcrita tot seguit:

Presidenta del Congrés, membres de la Mesa, membres del Secretariat, amic Josep Maria Alvarez, delegats i delegades, convidats i convidades,

En nom de la direcció del Partit dels Socialistes de Catalunya vull agrair-vos la invitació al vostre 13è Congrés i l’oportunitat que ens oferiu d’adreçar-nos al Plenari.

Més personalment, vull celebrar l’oportunitat de compartir amb tots i totes vosaltres un moment important en la vida del Sindicat que és també el meu des de 1985.

Estem en un moment especialment delicat a causa de la crisi econòmica global que pren en el nostre país característiques ben específiques.

És un moment també apassionant, perquè ha posat de manifest el rotund fracàs del neoconservadurisme, el neoliberalisme i les obsessions desreguladores que han generat desigualtats, precarietat, inseguretat, malbaratament de recursos naturals i, finalment, una crisi global del sistema.

Trenta anys després de l’inici de l’ofensiva encapçalada per Margaret Thatcher i Ronald Reagan, il·luminats per les teories de Friedman, Hayek i Von Mises, els resultats són devastadors i la crisi econòmica global és comparable a la dels anys 30 del segle passat.

La constatació del fracàs neoliberal no garanteix, però, que la sortida de la crisi es faci en clau socialdemòcrata. Això dependrà de la força del moviment sindical, dels partits progressistes i de la mobilització ciutadana a nivell local, nacional, espanyol, europeu i internacional.

S’han guanyat ja algunes batalles, com es va demostrar amb la votació al Parlament Europeu en la que es va aturar la directiva de les 65 hores. Però fins i tot aquesta victòria concreta és parcial i provisional. Només un Parlament Europeu en el que es vegin enfortides les posicions progressistes i d’esquerres pot garantir que iniciatives com aquestes no veuran la llum i que l’aplicació de directives com la que porta el nom del comissari liberal danès Bolkestein que la va impulsar, no s’apliquin en detriment dels drets socials.

Afortunadament, els criteris que hem defensat des de sempre els que creiem que l’economia s’ha de posar al servei de les persones, que la intervenció pública ha de garantir el correcte funcionament dels mercats, els drets socials i el respecte al medi ambient, s’estan començant a imposar.

Per això podem llegir a documents com la Declaració de la Cimera de Londres del G-20: “No es tracta, només, de restaurar el creixement econòmic sinó també d’establir les bases d’una economia mundial justa i sostenible”.

Fa ben poc, en escoltar expressions com aquesta, molts creadors d’opinió haguessin dit que es tractava de plantejaments antiquats que havien quedat enterrats sota les runes del mur de Berlin. I s’aplicava aquest criteri a les reivindicacions sindicals i els plantejaments dels que defensàvem que l’economia de mercat no podia comportar la construcció d’una societat de mercat, que no es podien confondre drets amb mercaderies, que no es podien sacrificar els drets socials a l’economia de lliure mercat. Ens deien antiquats als que reivindicàvem la cultura del treball i la solidaritat, als que malfiàvem d’enriquiments vertiginosos, beneficis fàcils i irresponsabilitat social.

Cal enfortir aquesta dimensió ideològica del combat polític i sindical dels progressistes en aquest inici convuls del segle XXI, també en el moment d’afrontar la crisi i les seves sortides. Parlo de sortides, en plural. Perquè de la crisi en sortirem, n’estic segur. Però hi ha diversos camins davant nostre: el camí de les velles receptes desreguladores, de les rebaixes d’impostos, de l’afebliment dels serveis públics, de la retallada social, de l’abaratiment de l’acomiadament; i el camí virtuós de l’esforç compartit i de la cohesió social. Tenim la sort i l’oportunitat de tenir a Catalunya i Espanya governs compromesos amb aquesta via.

Són governs convençuts que el combat contra la crisi exigeix esforç i tenacitat, caràcter emprenedor, esperit solidari i confiança en les nostres capacitats individuals i col·lectives.

Governs compromesos amb el diàleg social, conscients que la crisi només podem superar-la junts. Junts, administracions, forces polítiques, empreses, famílies, sindicats, treballadors, patronals, empresaris, comerciants, autònoms, professionals, treballadors de la funció pública i emprenedors.

Uns governs compromesos a fer front als problemes concrets, de sectors concrets, d’empreses concretes; a restablir el normal funcionament del crèdit, a prosseguir el procés d’internacionalització de la nostra economia.

Uns governs compromesos a reformar el sistema educatiu, a apostar per la innovació, a invertir com mai en infraestructures, a impulsar les universitats i la recerca, a millorar la formació i el reciclatge dels treballadors.

Uns governs compromesos a garantir la cohesió social, a ajudar els aturats a trobar una nova feina, a assegurar que les polítiques socials responguin a les necessitats ciutadanes, a garantir en tot moment els drets socials i laborals.

Uns governs que actuen en el marc de les seves competències defensant els treballadors.

Amb un govern català que exigeix i obtindrà el finançament just que assenyala el nostre Estatut. Amb un govern català que ja ha obtingut el traspàs de la Inspecció de Treball i de l’expedició dels permisos de treball dels treballadors estrangers, que ja ha aprovat la Llei del Consell de Relacions Laborals, tot plegat en la línia d’aconseguir el marc català de relacions laborals reivindicat de fa temps per la UGT i el moviment sindical català.

Aquest esforç col·lectiu no reeixirà sense el compromís, la lluita, la crítica i la responsabilitat sindical. Són trets que defineixen perfectament la Unió General de Treballadors de Catalunya, el vostre sindicat que és també el meu. Vaig aprendre fa temps, en paraules de vells sindicalistes, que no és millor dirigent sindical el que més crida i el que més reclama, sinó el que més obté, el que millor defensa els interessos dels treballadors. Com ho intenta fer cada dia la UGT, la seva direcció, els seus delegats i delegades, els seus afiliats. Com ho està fent de manera admirable a SEAT i a tantes i tantes empreses. Amb fermesa i responsabilitat, amb lluita i amb negociació.

Gràcies pel que feu, gràcies per com ho feu, gràcies també quan ens critiqueu, quan assenyaleu errors i mancances, perquè siguin quines siguin les diferències que tinguem en moments puntuals, mai no deixarem de tenir el mateix objectiu final: la justícia social.

Acabo. Si no recordo malament, el primer Congrés que va elegir Pepe Alvarez com a Secretari general tenia com a lema “Per seny, innovem”. Teníeu raó llavors, i l’eslògan és avui encara més pertinent.

Endavant, doncs, companyes i companys!

Ara i sempre, visca la Unió General de Treballadors de Catalunya!

Companyes i companys, salut!