Avui el president Montilla ha fet una contundent intervenció en el Foro Europa Press a Madrid que pel seu interès trobareu transcrita a continuació.

INTERVENCIÓN DEL PRESIDENT DE LA GENERALITAT EN EL FORO EUROPA PRESS (Madrid, 30 de noviembre de 2009)

Muy buenos días.

De nuevo, y con sumo agrado, accedo a la invitación de Europa Press para participar en uno de sus Desayunos Informativos y exponerles mi visión de la realidad catalana y española, y de su perspectiva de futuro.

Quiero dejar sentado, antes que nada, que entiendo -y hasta cierto punto, compartola percepción negativa que una mayoría de ciudadanos tiene hoy de la economía y de la política.

No es ninguna novedad que en una situación de crisis económica, con multitud de problemas que afectan a las empresas, los trabajadores y las familias, los esfuerzos de los gobernantes sean considerados insuficientes y que, en consecuencia, disminuya la valoración y la confianza de la ciudadanía hacia ellos.

Pero ya no es tan normal que, en unas circunstancias que podríamos considerar de emergencia colectiva, desde la política emanen actitudes, conductas y mensajes negativos que contribuyan, de manera insensata, a ahondar en la desmoralización de la sociedad.

No son las dificultades objetivas, por duras que éstas sean, las que provocan que el ciudadano dé la espalda a la política.

Es la respuesta que a veces se da desde la política, y que muchos ciudadanos perciben como equivocada -por torpe y por miope- en un momento que exigiría anteponer el interés general y la visión a largo plazo al interés de parte regido por la inmediatez de la coyuntura.

Esa es la realidad, nos agrade más o menos. Y sé que es impropio generalizar. Es más, la generalización abusiva de los defectos de la política es asimismo otra insensatez, que refuerza el clima de desmoralización colectiva.

Pero nadie con responsabilidades políticas, en el nivel y en la posición que sea, puede hoy eludir la tarea primordial de actuar coherentemente para devolver la confianza a la ciudadanía, de comprometerse con todas sus fuerzas en el empeño de revertir el clima de que atenaza la capacidad de reacción de nuestra sociedad en un momento de especial dificultad.

Así pues, mi intervención, hoy, ante ustedes, quiere ser una aportación, desde mi responsabilidad de presidente de la Generalitat de Catalunya, a la recuperación de la moral colectiva y de la confianza, sin las que es imposible pensar en el futuro ni construir nada sólido.

Entiendo que hay dos grandes cuestiones de fondo que es preciso afrontar con valentía si queremos aprovechar la oportunidad que representa la actual crisis económica y el clima de desconfianza.

En primer lugar, la definición de nuestro modelo económico después de la crisis, con el objetivo de hacerlo más competitivo y, a la vez, sostenible.

En este sentido aplaudo la aprobación, el pasado viernes, de la nueva Ley de Economía Sostenible. Me parece, sin lugar a dudas, un muy buen primer paso en la dirección correcta. Pero habrá que dar más pasos y coordinarlos entre todos los niveles de la administración. Una Ley no cambia un modelo productivo, pero puede contribuir o no a ello. Y esta lo hace. Bienvenida. Seguro que podremos tratarla en profundidad en la próxima Conferencia de Presidentes, que el presidente del Gobierno ha convocado para mediados de diciembre.

En segundo lugar, abordar las reformas y exigencias necesarias para hacer nuestro sistema político más transparente.

Es cierto que constituyen temas y palabras mayores, que difícilmente pueden ser abordados en el tiempo de una intervención breve como ésta. Y que, como mucho, cabe apuntar el núcleo de cada cuestión, con la intención de encontrar una formulación lo suficientemente inclusiva para que pueda suscitar una reflexión compartida y un debate sereno y prolongado en el tiempo.

No es otra mi intención. Y reconozco que, con ello, estoy avanzando los que van a ser temas recurrentes en mi discurso y en mi acción política en los próximos tiempos.

Reformas estructurales de la economía

Hoy nadie tiene duda alguna que, antes o después, saldremos de la crisis. Probablemente con más dificultades que nuestros vecinos y con secuelas más profundas que lastrarán nuestro potencial de crecimiento y de creación de empleo.

Pero lo peor que nos puede pasar es que cuando recuperemos un cierto pulso económico, nos olvidemos (nuevamente) de nuestros problemas de fondo.

No olvidemos que tenemos un sistema productivo incapaz de proporcionar ocupación a toda nuestra población activa. Un sistema basado en un modelo de crecimiento que ha demostrado sus límites y que requiere de una reformulación en profundidad, que nos plantea una serie exigente de nuevos deberes y de reformas estructurales de largo alcance. Algunas de estas reformas se están empezando a plantear (deberíamos, también, abordar otras, como las reformas de los sectores regulados). Me refiero, en concreto, a:

-Reforma de nuestro sistema educativo y universitario, principalmente en lo que respecta a la Formación Profesional, que debe evolucionar desde la concepción actual de final del trayecto formativo hasta convertirse en la puerta de entrada a una carrera profesional.

-Reforma del sistema de relaciones laborales con el objetivo de promover una asignación más eficiente de los recursos. Para conseguirlo, deberíamos modular los procesos de negociación colectiva, incentivar la movilidad laboral, y ajustar los incrementos salariales a la evolución de la productividad.

-Reforma, o mejor dicho, transformación de nuestro modelo productivo. Sin confundir por ello lo maduro con lo obsoleto. No podemos ni debemos arrinconar algunos de los sectores tradicionalmente más activos de nuestra economía sino animar su transformación. Porque al fin y al cabo, el nuevo modelo productivo también surgirá necesariamente de la adaptación de estos sectores a la nueva realidad internacional.

-Incluso añadiría, también, la Reforma de nuestras administraciones públicas. En la dirección de redimensionar los distintos niveles según la evolución de la descentralización y la aplicación del principio de subsidiariedad; y extendiendo criterios de mayor eficiencia en los servidores públicos de nuestro país. También aquí hay camino para recorrer y las administraciones deberían dar ejemplo.

-Y reforma de nuestro Estado del Bienestar: Porque tarde o temprano vamos a tener que abordar algunos cambios en nuestro sistema de asistencia sanitaria, de atención a la dependencia y nuestro sistema de pensiones. No podemos permitirnos el lujo, en servicios universales como estos, de negar sistemáticamente que sea el momento de abordarlos.

Son, todas ellas, reformas estructurales sobre las que empieza a dibujarse un consenso genérico en la opinión pública, pero que, en cambio, parece aún muy difícil que puedan concretarse en los imprescindibles acuerdos políticos, institucionales y sociales. Si bien es cierto, repito, que las últimas semanas se han producido pasos alentadores en la buena dirección.

Deberían dejar de prevalecer los cálculos sobre los costes políticos que pueden comportar los sacrificios que exigen las reformas, sobre el interés general y los beneficios a medio y largo plazo, que han de reportar a la sociedad española.

He dicho que el proceso de transición hacia un nuevo modelo de crecimiento requerirá de acuerdos de diverso tipo, entre los que es absolutamente imprescindible el acuerdo político e institucional entre la Administración central y las Comunidades Autónomas, dada la naturaleza de nuestro modelo de Estado.

En este sentido, confío en que se den las condiciones institucionales que permitan utilizar a fondo los mecanismos de coordinación y de cooperación necesarios para el funcionamiento lo más eficiente posible de nuestro Estado autonómico.

El amplio espectro de iniciativas que debería movilizar la nueva Ley de Economía Sostenible va a representar, también en este sentido, un reto al que la Administración del Estado y las CCAA hemos de saber dar respuesta.

Una política transparente

Quisiera esbozar, a continuación, algunas consideraciones sobre la política y el clima de desapego ciudadano originado por el fenómeno de la corrupción.

No comparto la opinión simplista, facilona y altamente tóxica, que considera que la corrupción campa desenfrenada por toda España. O que en Catalunya, bajo unas formas políticas educadas, subyace un mundo turbio de escándalos políticos y económicos.

Es más, creo que los anticuerpos de nuestro sistema reaccionan con razonable rapidez y que hoy la sociedad española está en mejores condiciones que nunca para atajar los abusos, las irregularidades y los delitos que puedan suceder en torno a la actividad política. Por cuatro razones:

· existe una conciencia colectiva más intransigente con la corrupción política;

· tenemos una prensa libre que ejerce sin cortapisas su función de control democrático;

· disponemos de una justicia independiente que, con todos sus problemas y defectos, actúa con razonable eficacia para perseguir los delitos;

· y, finalmente, son cada vez mejores los instrumentos institucionales de control de la actividad pública que actúan como contrapeso de las decisiones del poder ejecutivo.

Y añadiría una quinta razón: las fuerzas políticas empiezan a reaccionar con nuevos instrumentos autoregulatorios basados en nuevos códigos éticos o en nuevos instrumentos como el que impulsa mi partido, el Contrato de Servicio Público con la Ciudadanía.

Se trata de problemas sin soluciones milagrosas, cuya solución requiere de marcos institucionales y de reglas precisas; pero también, y no en menor medida, de un ethos y de una cultura política que impregne nuestra vida pública.

No les puedo ocultar que, dos recientes casos conocidos de corrupción, han impactado fuertemente sobre la sociedad catalana. Ante ello era obligada una reacción contundente, inequívoca, a la vez que sensata.

El Gobierno de Catalunya ha adoptado, estas últimas semanas, una serie de medidas con el objetivo doble de, por un lado, aumentar las dificultades para aquellos que pudieran tener la tentación de delinquir y, por otro, extremar los mecanismos de control y supervisión administrativa por parte de los poderes públicos, incrementando la transparencia y el buen gobierno. Las medidas adoptadas por el Gobierno inciden en cuatro ámbitos:

Urbanismo: Medidas para hacer más transparentes los procesos de recalificación de terrenos y que los ayuntamientos se puedan beneficiar más de las plusvalías generadas en dichas recalificaciones.

Finanzas Locales: Con el objetivo de dar más transparencia a las cuentas municipales y ampliar el margen de la Sindicatura de Cuentas.

Subvenciones: Los beneficiarios de subvenciones o transferencias de la administración no podrán realizar donaciones, aportaciones o prestaciones gratuitas a favor ni de partidos políticos, ni de fundaciones o asociaciones a ellos vinculadas.

Fundaciones: Las medidas en el terreno de las fundaciones tienen como principales objetivos incrementar el apoyo y asesoramiento por parte de la Administración, establecer mecanismos de supervisión efectivos para garantizar el cumplimiento de la voluntad fundacional y el buen uso de los recursos públicos o las aportaciones periódicas que muchos ciudadanos hacen a estas entidades jurídicas.

Creo que todos cuántos estamos implicados en la vida pública deberíamos ser conscientes de que el quebranto de la confianza ciudadana en la política, en el gobierno de los asuntos públicos, en la administración, (como hace un año en los responsables y directivos de entidades financieras), supone un lastre de efectos múltiples.

Nada sólido se puede construir si, con motivo o sin él, todos nosotros estamos bajo sospecha. Y estas últimas semanas en Cataluña y en relación con Cataluña ha abundado demasiado el discurso apocalíptico, proclamando el fin de casi todo. Creo, como he dicho hace un momento, que deberíamos valorar que nuestro sistema sea capaz de reaccionar cada vez antes y mejor ante los casos de corrupción, que si algo reflejan, es la complejidad de nuestra sociedad.

El Estatut y la sentencia pendiente

Para continuar mi intervención, y adelantándome a su legítima expectativa de conocer mi posición, quisiera hacerles un comentario sobre una cuestión que los últimos días ha vuelto a requerir la atención de muchos de nosotros, como es el tránsito del Estatuto de Autonomía de Catalunya por el Tribunal Constitucional.

Aunque presiento que voy a defraudar a quienes esperen novedades o declaraciones altisonantes, pues no voy a decir nada que vaya más allá de lo que he venido reiterando durante este dilatado proceso.

En primer lugar: El Estatuto es constitucional, es Ley y la Ley se debe aplicar.

Mi posición y la de las instituciones catalanas ha tenido su fundamento, desde el primer día, en la firme convicción de la plena constitucionalidad del Estatuto.

Se respetaron las reglas fijadas para su tramitación. Se respetaron las reglas para su aprobación, con todos los requisitos debidos, por las más altas instituciones representativas de Catalunya y de España y refrendado por el pueblo de Catalunya.

El Estatuto es, desde su entrada en vigor en agosto de 2006 y hasta hoy, una ley plenamente vigente. Que obliga a todos los representantes de las instituciones a cumplirla y aplicarla. A eso nos hemos dedicado. Cierto es que con mayor diligencia en Catalunya. Pero también en aquello que requería la iniciativa y participación de la Administración del Estado.

En cumplimiento de dicha obligación institucional hemos negociado y acordado con éxito un nuevo modelo de financiación autonómica, plasmado recientemente en la LOFCA. Hemos negociado y acordado traspasos de competencias de gran relevancia, como el de la red ferroviaria de Cercanías.

Hemos aprobado Leyes y competencias que concretan y desarrollan lo establecido en el Estatuto.

En definitiva, hemos procedido con total normalidad institucional, actuando con lealtad. Sin que haya acaecido ninguno de los desastres pronosticados por los encarnizados enemigos del Estatuto.

España no se ha roto por el Estatuto Catalán, por más que algunos no han cesado de zarandearla, y no precisamente desde Cataluña.

Algunos empezaron a zarandearla, a agitar España y a miles de españoles de buena fe, desde el primer momento. Excitando los peores prejuicios y tópicos del anticatalanismo, antes incluso de conocer qué era lo que se pretendía y se proponía desde Catalunya.

El presidente del PP dice ahora no entender algunas de las opiniones críticas de este President contra su actitud política y la de su partido. Lo dijo hace una semana en Tarragona. Quizás debería recordar sus propias palabras y actos en relación con el Estatuto catalán.

Quizás debería, para entenderme a mí, reflexionar sobre su actitud y la del partido que preside, en relación con lo que proponía Catalunya, a lo largo de los últimos cuatro años.

- Explicarnos qué pretendían cuando pusieron en marcha una campaña por todo el territorio español, recogiendo firmas para un referéndum en contra de la iniciativa del Parlament, a sabiendas de que la nuestra era escrupulosamente legal y absolutamente legítima, y en cambio la suya era completamente inviable.

- Explicarnos por qué, incluso, pretendieron evitar la admisión a trámite en las Cortes Generales con un recurso presentado en el Tribunal Constitucional. No aceptaban ni tan sólo que ejerciéramos el derecho de reforma estatutaria siguiendo, escrupulosamente, los procedimientos democráticos previstos en nuestro sistema constitucional

- Explicarnos qué pretendían, cuando financiaron campañas de publicidad difundiendo mensajes falsos y ofensivos sobre las consecuencias que, supuestamente, iba a acarrear la aprobación del Estatuto catalán. Una campaña iniciada, en Cádiz nada menos, el 31 de enero de 2006.

- Qué pretendían cuando propagaron una indigna difamación contra Catalunya y su aportación solidaria al conjunto de España, a lo largo de este último año durante la negociación del nuevo sistema de financiación.

- Y qué pretendían cuando llevaron a cabo una feroz ofensiva contra el magistrado Pablo Pérez Tremps, hasta lograr apartarlo de la deliberación sobre el recurso. Una recusación planteada el mismo día 2 de noviembre de 2005, el de la toma en consideración del Estatuto por parte de las Cortes españolas. Una ofensiva contra el magistrado que no cesó hasta lograr su objetivo, en febrero de 2007.

- Explicarnos qué pretendían presentando, el 31 de julio de 2006, un recurso contra más de la mitad de artículos y preceptos del Estatut, a sabiendas del conflicto a qué daría lugar el recurso.

- Explicarnos cómo justifican que más de veinte artículos que, cuando figuran en el Estatuto catalán, no caben en la Constitución y cuando los proponen los parlamentos andaluz, valenciano, aragonés o castellano, no solamente no los impugnan sino que los respaldan con su voto.

- Explicarnos qué perseguían bloqueando durante casi dos años la renovación de varios miembros del alto Tribunal. Cuatro magistrados con su mandato vencido. Uno recusado. Una vacante por fallecimiento, no cubierta. ¿Es ésta la manera de reforzar el prestigio del Tribunal y las reglas de juego y del Estado de Derecho, que el Sr. Rajoy pide que se respeten? ¿Es que el respeto sólo se produce cuando les conviene a él y a sus intereses políticos?

¿Nos están diciendo que los catalanes no cabemos, constitucionalmente, donde sí caben los demás españoles?

¿O, tal vez, que la Constitución es más estrecha o restrictiva para los catalanes que para otras comunidades?

No sé si es eso lo que nos quieren dar a entender.

Se lo he dicho en reiteradas ocasiones y lo voy a hacer una vez más: Si el señor Rajoy quiere hacer una inmensa aportación al sosiego de la sociedad española en general y catalana en particular, que retire el recurso del Partido Popular contra el Estatuto catalán, y por supuesto que deje de bloquear la renovación del Tribunal Constitucional.

Y piense que si no quiere llevar España a la deriva, tarde o temprano va a tener que cambiar su actitud. Porque tarde o temprano él -o quienes vayan a sucederle comprenderán que el camino de la confrontación y la irritación no nos lleva a construir nada nuevo ni nada positivo.

Es más, sin Catalunya, España no se entiende ni conviene; pero contra ella, España no es viable. Ahora, algunos insensatos, después de actuar contra Catalunya pretenden expulsarla de la Constitución justificando cínicamente su actitud en la defensa del texto constitucional. Pues bien, ha llegado la hora de decirles claro que ni el texto, ni mucho menos el espíritu constitucional ofrecen coartada o justificación alguna para sus posiciones. La historia será severísima con quien pretende unir, enfrentado; con quien pretende defender, atacando y dividiendo. La Constitución no es un arma arrojadiza, es justo lo contrario: es el consenso y la estabilidad.

Precisamente, es la estabilidad, basada en la lealtad institucional, en el principio de la ley, en el respeto a la democracia, en el espíritu constitucional, lo que puede alterarse de manera imprevisible.

Muchos de ustedes, de los aquí presentes, son empresarios, emprendedores o agentes sociales. Saben perfectamente que la estabilidad económica (imprescindible en un momento de crisis como el actual) no es posible sin estabilidad política. Pues bien, Catalunya ha hablado claro, con su propuesta estatutaria, con su pacto parlamentario y con su voto en referéndum: respetemos la dignidad de Catalunya, se pide desde Catalunya y desde la casi totalidad de las instituciones catalanas.

Los que confunden cohesión social y unidad política con uniformidad dócil no conocen la fuerza y la determinación de la sociedad catalana. No escuchar lo que dice Catalunya es grave, no entenderla deliberadamente es peor. Escuchen y entiendan. Entiendan y escuchen. Menospreciar o sospechar de la autenticidad y profundidad de la “Dignidad de Catalunya” es una gravísima irresponsabilidad. No estamos hablando sólo de la legítima libertad de expresión de un editorial conjunto, no.; estamos hablando de toda una sociedad.

Miren ustedes: Las fuerzas políticas catalanas y sus instituciones, con la Generalitat al frente, han cometido errores, sin duda.

Pero nunca se ha actuado, -nunca he actuado, desde mi responsabilidad institucional y política- buscando el enfrentamiento entre el pueblo de Cataluña y los demás pueblos de España. Nunca lo he pretendido, ni consentido.

Siempre he actuado desde la convicción de que Cataluña podría abrir paso a una nueva etapa de mayor descentralización, de mayor autonomía, de mayor reconocimiento de nuestra pluralidad.

Una etapa en la que todos nos sintiéramos más cómodos. Algo que, a nuestro juicio, han comprendido la mayoría de Comunidades Autónomas. Lo confirma el hecho de que los parámetros fundamentales del Estatuto de Catalunya han sido adoptados por otras Comunidades Autónomas para redactar su norma básica.

De manera que hoy ya están en vigor una serie de Estatutos de Autonomía de segunda generación, sin que se haya reproducido la hostilidad levantada contra el Estatuto de Catalunya.

Y, como digo, sin que las nuevas normas autonómicas hayan corrido la misma suerte de ser recurridas ante el Tribunal Constitucional.

También debo decir que un Tribunal Constitucional que debe dictar sentencia sobre los recursos presentados a una Ley como el Estatuto, debería ser inatacable en su composición y modo de proceder.

Mi posición y la de mi gobierno ha sido la de confiar en el recto proceder del Tribunal Constitucional. No hemos sido nosotros quienes hemos pretendido cambiar las reglas del juego mientras se jugaba el partido.

Pero se nos debería de conceder que el cúmulo de anomalías que han rodeado y rodean la tramitación y la deliberación del Alto Tribunal sobre el Estatuto de Catalunya incita a levantar suspicacias de todo tipo.

Una vez acabado este proceso habrá que sacar las conclusiones pertinentes, políticas y legislativas, para evitar que vuelvan a reproducirse situaciones como las vividas que no han hecho otra cosa que deteriorar -hasta un grado aún por determinar- el prestigio del Tribunal.

No voy a entrar en más detalles. De todos son conocidos. Y por si les sirve de orientación, mi opinión al respecto coincide con la expresada por uno de los padres de la Constitución, Miquel Roca, en algunos artículos publicados en un diario barcelonés.

Y, aunque me imagino que algunos volverán a rasgarse las vestiduras como ya lo hicieron el jueves pasado, afirmo que comprendo y comparto el espíritu con el que, doce periódicos editados en Cataluña, firmaron un artículo editorial sobre esta misma cuestión. Veo en ello una voluntad y una muestra de unidad y de apoyo que agradezco.

Dicho esto, quiero reiterar por enésima vez que ante la sentencia del Tribunal, las instituciones tenemos el deber de acatarla, cumplirla y de hacerla cumplir. Es un principio fundamental del Estado de Derecho y a él me voy a atener escrupulosamente cuando llegue la sentencia. Aunque no la compartamos y la critiquemos. Porque hay quien confunde acatamiento con silencio resignado. De la misma manera que no vamos a renunciar a nada de lo que el pueblo de Catalunya ha votado, y que defenderemos el Estatut hasta las últimas consecuencias.

Señoras y señores, mi posición y la de mi gobierno ha sido y es la de defender democráticamente la voluntad de autogobierno de Catalunya contenida en el Estatuto, manifestada por el Parlamento y el pueblo de Catalunya y acordada con las Cortes Generales.

Entiendo que cabe exigir y así lo vamos a hacer el cumplimiento del pacto político que subyace en el Estatuto. Lo haremos dialogando, buscando y ofreciendo fórmulas políticas y jurídicas que permitan dar cumplimiento a lo pactado.

No vamos a renunciar a nuestra voluntad de autogobierno plasmada en el Estatuto. Y con ello quiero decir que mantenemos íntegramente la voluntad de entendimiento, de diálogo y de participación en la empresa común.

Es decir, no vamos a renunciar a la Constitución. A “nuestra” Constitución. Tal como la entendimos y la entendemos.

Estoy hablando de la Constitución que ha permitido que Catalunya haya recuperado y consolidado su autonomía política. La que reconoce, respeta y facilita el desarrollo de una concepción plural de España.

La que resultó de la mirada generosa de los que la gestaron y de los que la votamos, convencidos de que se trataba de un pacto político que nos permitiría compartir un proyecto de largo alcance. Admito que quizás no es la misma Constitución que ahora definen como intocable quienes ni la querían, ni la hicieron, ni la votaron, e incluso la hacían responsable de todos los males de España.

Lo afirmé hace pocos días ante la tumba de Ernest Lluch, asesinado por ETA hace nueve años, por defender la Constitución de la concordia. Dije el otro día y reitero hoy que: “Lo que ayer fue escrito, acordado y votado para unir no puede servir hoy para dividir. Éste es el verdadero espíritu constitucional. Espero que nadie malogre de forma temeraria e imprudente este espíritu”.

Estamos ante una encrucijada de la que sólo vamos a salir todos fortalecidos si encontramos una salida que permita conjugar el respeto por el Estado de Derecho, con el respeto de la voluntad de autogobierno del pueblo de Catalunya, y con la salvaguarda del pacto político alcanzado entre el Parlamento de Catalunya y las Cortes Generales.

Cualquier solución que menoscabe alguno de estos tres elementos será mala para todos. Porque frustrará las aspiraciones de Catalunya a autogobernarse en el marco de la Constitución y deteriorará el espíritu constitucional.

Estoy convencido de que la mayoría de los catalanes quieren ser partícipes de esa – y no otra- España constitucional. La España que no nos exija ser cada día un poco menos catalanes para ser españoles, una España que no entienda de forma restrictiva la pertenencia a este proyecto común.

Quienes se arrogan el monopolio de la ‘españolidad’ para así imponer su criterio hacen un flaco favor al país, porque empobrecen y adulteran la generosa diversidad del pacto constitucional y, sobre todo, fomentan el desapego a España como proyecto compartido posible.

Y termino. A quien quiera ver en mis palabras una amenaza o una presión sobre el Tribunal Constitucional le digo, honradamente, que creo que actúa de mala fe. Por sentido de la responsabilidad institucional, por convicción democrática y por respeto a las lecciones de nuestra historia, creo que es mi deber exponer con claridad, pero sin dramatismos y efectismos innecesarios, los riesgos que asumimos todos, si no somos capaces de encontrar una solución positiva al problema que se ha querido crear en torno al Estatuto de Catalunya.

En todo caso, si una amenaza está contenida en la situación presente, no es en mis palabras sino en la situación y el estado de ánimo colectivo a que un recurso partidario, una dilación excesiva y unas especulaciones y filtraciones injustificables han provocado.

Los que me conocen saben que soy muy poco amigo de soflamas. Pero también saben que mis convicciones son profundas y que estoy dispuesto a actuar tenazmente y sin fisuras en su defensa.

Y, hoy por hoy, no hay en mi mayor preocupación, además de trabajar denodadamente para sacar nuestro país de la crisis económica, que la defensa de la voluntad de autogobierno expresada democráticamente por el pueblo de Cataluña.

Vean en mis reflexiones la sincera preocupación de un catalán defensor de la Constitución que tiende y busca la mano a todos los españoles constitucionalistas. Sé que los hay. Muchos de ellos están aquí.

A algunos, nos gusta decir con convicción, que lo que conviene a Catalunya, conviene a España. Pues bien, si le va mal a Catalunya, España se resentirá. No lo duden.

Sé que sigue siendo posible un camino de entendimiento. Por eso, sin contradicciones y sin antagonismos, la mayoría de los catalanes, con su Presidente a la cabeza, podemos afirmar: Viva la Constitución i visca l’Estatut.

Muchas gracias.

Aquesta setmana podríem perfectament batejar-la com la setmana de la resposta de Catalunya. Una setmana i una resposta que, de fet, va començar diumenge passat amb la declaració del president Montilla a Maià de Montcal en l’acte de record a Ernest Lluch. Aquí teniu la versió castellana.

Ens recordava el president el preàmbul de la Constitució espanyola que proclama la voluntat de “protegir tots els espanyols i els pobles d’Espanya en l’exercici dels drets humans, les seves cultures i tradicions, llengües i institucions”. Deia el president: “Tenim una Constitució que vol protegir els pobles d’Espanya i no ha de servir de pretext per a retallar l’autogovern acordat entre dues Cambres legislatives i referendat pel poble”.

Segueixo citant literalment les paraules del president: “Aquí hi ha una de les claus de volta de la situació que vivim avui: Admetre o negar, propiciar o bloquejar el desenvolupament de la concepció plural d’Espanya”.

“Perquè una visió restrictiva del caràcter obert i inclusiu de la Constitució espanyola, una visió que barrés el pas a la concepció plural d’Espanya seria el pitjor servei que es podria fer a la pròpia Constitució”.

“Defensar la Constitució espanyola és promoure el seu esperit integrador, plural, obert i acollidor. Utilitzar-la en sentit contrari és posar-la en perill”.

“Vull recordar, per tant, a aquells que tenen l’alta responsabilitat de vetllar per la constitucionalitat de les nostres lleis que la interpretació de la Constitució no ha de malmetre en cap cas el caràcter obert i inclusiu del text constitucional”.

“Allò que ahir va ser escrit, acordat i votat per unir no pot servir avui per dividir. Aquest és el veritable esperit constitucional. Espero que ningú no malmeti de forma temerària i imprudent aquest esperit”.

No crec que es pugui dir més clar. Les filtracions sorgides del Tribunal, l’excessiva durada de les seves deliberacions i la seva peculiar situació interna no estan ajudant gens a la imatge d’imparcialitat que hauria de tenir. Els socialistes sempre ens hem mostrat respectuosos amb el Tribunal Constitucional i hem afirmat que acatarem la seva sentència, convençuts com estem de la plena constitucionalitat de l’Estatut. Però també hem dit que una sentència que desvirtués greument l’Estatut acordat entre el Parlament i les Corts generals i votat pels ciutadans i ciutadanes de Catalunya, tindria importants conseqüències polítiques. Així resumia Clara Blanchar el missatge del president Montilla en la crònica publicada a El País dilluns dia 23.

El mateix dia, el diari El País publicava l’editorial “Dilema constitucional” que resultava tan contundent com esclaridor. Un editorial que acabava així: “Agravar el problema catalán o encauzarlo. Ése es el dilema que afronta el Constitucional”.

Dimarts, Miquel Roca es preguntava sobre quina lleialtat se’ns demana als catalans per part d’alguns que no la practiquen gens. Joan Garí definia amb claredat una de les qüestions a debat: “Durante años admiramos que en Catalunya el nacionalismo no hubiera implicado una fractura social tan violenta como en Euskadi, con su radical división entre fieles a una y otra patria. Ahora, por obra y magia de diez magistrados con más o menos piedad, Catalunya está en el disparadero. ¿No sería más fácil reconocer de una vez que España es un estado plurinacional y que sus cuatro lenguas deben ser iguales en derechos y obligaciones?”.

Dimecres, Cristina Sen explicava a La Vanguardia com el president Montilla vol liderar una resposta unitària a la sentència “Montilla reunirá a los líderes catalanes tras la sentencia para responder“. És curiós que Artur Mas vagi insistint en que el president no fa res, quan precisamnt ha estat el que ha aixecat l’alerta, demà estarà a Madrid per explicar-la i ja ha dit que la sentència s’haurà d’acatar i que la resposta ha de ser el màxim d’unitària possible i caldrà establir-la un cop coneguda la sentència. Mentrestant Artur Mas va demanant coses contradictòries, que els magistrats del Tribunal Constitucional s’inhibeixin, que es faci el traspàs de l’aeroport, que es demani el concert econòmic, i bla, bla, bla. Cada dia una frase feta per ocupar un espai als mitjans, cada dia una frase per intentar afeblir l’autoritat del president, cada dia un gra de sorra més per afeblir la necessària unitat. I, això sí, obrint la porta a un eventual pacte amb el PP en el futur. ¿No seria millor que Artur Mas es comprometés a no rebre ni demanar el suport del PP si aquest no retira el recurs? ¿I que digués que mantindrà aquesta postura fins i tot en el cas que hi hagués sentència abans de les eleccions al Parlament? Però no, Mas va demanant reunions que, amb tot probabilitat, lluny de propiciar la unitat servirien per exhibir diferències de criteri. ¿Tant li costa fer costat al president Montilla en la defensa de l’Estatut votat pels catalans i la nostra convicció sobre la seva plena constitucionalitat?

Dimecres es van publicar alguns articles que contenen reflexions ben interessants. Llegiu per exemple els articles de Ramón Cotarelo “Catalunya y su Estatut”, Joan Tapia “Enterrar el 78?” i Josep Maria Vallès “Lo que no resolverá la sentencia del Tribunal”.

Dijous el diari ABC em publicava l’article “La intolerable presión del PP“. En ell explico que mentre molta gent a Madrid es fixa en declaracions produïdes a Catalunya fruit del neguit creat per les filtracions de les deliberacions de l’Alt Tribunal, pocs es fan ressò de la única pressió que està condicionant el Tribunal que no és altra que la intolerable pressió del PP bloquejant la seva renovació. També recordo altres maniobres del PP contra l’Estatut. I això em dóna peu a recordar 40 barbaritats que dirigents del PP van dir de l’Estatut amb motiu de l’aprovació del projecte per part del Parlament de Catalunya.

Però el més important de dijous va ser la contundent resposta de Catalunya en forma de l’editorial conjunt “La dignitat de Catalunya” de dotze diaris catalans (Avui, Diari de Girona, Diari de Tarragona, Diari de Terrassa, Diari de Sabadell, El 9 Nou, El Periódico de Catalunya, El Punt, La Mañana, La Vanguardia, Regió 7 i Segre). Aquesta iniciativa sense precedents va significar un toc d’alerta que amplificava l’advertiment del president Montilla. Llegiu l’editorial (aquí el trobareu en versió castellana i també en versió anglesa, per cortesia de David Murano del Club Arnau de Vilanova).

El director de La Vanguardia, José Antich, explicava en un breu article a la pàgina dos del seu diari el sentit de l’editorial conjunt “Una sociedad seria pide respeto“. La iniciativa conjunta dels dotze diaris va suscitar immediatament una onada d’adhesió per part de diferents sectors polítics, econòmics, socials i culturals. I també a la xarxa, amb diferents grups a Facebook i un ampli ressò a la blogsfera catalana. A la pàgina de La Vanguardia hi trobareu les adhesions més significatives.

El mateix dijous es publicaven dos articles que també vull esmentar. Els d’Esther Vera “Ante todo, mucha calma” i el de Josep Oliver “Fins aquí podríem arribar”.

L’editorial va causar també un gran impacte fora de Catalunya i també es van aixecar veus molt hostils, fins i tot algunes que al·ludien a la necessitat de segrestar els diaris que publicaven l’editorial i a l’aplicació del Codi penal…

Crec que molta gent, dins i fora de Catalunya, haurien de reflexionar el per què de l’adhesió suscitada per l’editorial. No oblidem que és un editorial en defensa de l’Estatut que van votar els catalans (i no altra cosa) afirmant també la seva constitucionalitat. Això és important perquè fora de Catalunya s’entengui que el que reclamem és de justícia i no una ruptura. I perquè a Catalunya alguns que somien en respostes radicalitzades, no oblidin que una gran majoria dels catalans no abonarien propostes temeràries que sols produirien divisió i frustració.

Divendres, el director de La Vanguardia José Antich en el seu article de la pàgina dos del diari subratllava l’àmplia resposta que havia concitat l’editorial conjunt. En crònica publicada a El país, Miquel Noguer explica els suports obtinguts a Catalunya per l’editorial conjunt. També a El País, Anabel Díez i Fernando Garea expliquen les diverses reaccions polítiques, tot subratllant que el PSOE demanava al PP la retirada del seu recurs contra l’Estatut.

El mateix divendres es van publicar alguns articles destacables. Us en recomano quatre: Pilar Rahola “¿Hay alguien ahí?”, Félix Monteira “Constitucionalmente incapaces”, Francesc Vallès “El TC, el Estatut y la teoría de Julia Roberts” i Joan Tapia “La dignitat d’Espanya”.

Dissabte 28, Albert Martín Santos explicava a Público “El caldo de cultivo de un clamor unitario en Catalunya”, Ignacio Escolar posa en evidència la hipocresia del PP quan denuncia pressions sobre el Tribunal a “La presión”, El Gran Wyoming ens recorda com algunes reaccions a la posició catalana constitueixen una formidable “Fábrica de independentistas”, Javier Pérez Royo fa memòria recordant alguns pactes d’impuls a l’autogovern que no van ser escapçats esgrimint la Constitució a “Un poco de memòria”, Joaquim Coello reivindica el federalisme a “Fer-nos un lloc a Espanya” i Pablo Salvador Coderch considera que caldrà tornar a començar per refer la relació entre Catalunya i Espanya a “Estrategia del reencuentro”. Jo francament confio que no calgui, però la reflexió és sens dubte pertinent.

Avui mateix, segueixen apareixent articles d’interès d’entre els que destaco cinc: Javier Pérez Royo “El pacte constituent i l’Estatut”, Juan-José López Burniol “El retorn inexorable de la història” evocant la Solidaritat catalana, Isaac Rosa “No, si contra los catalanes no tenemos nada”, Lídia Santos “¿España es Cataluña?” i Jordi Font “Units al voltant del president”. Aquest darrer espero que l’hagi llegit Artur Mas i que, juntament amb la carta del president que sembla que va rebre ahir, se sumi als esforços conjunts abandonant sectarismes i partidismes que no duen enlloc o, més ben dit, que només auguren derrotes col·lectives en el futur.

Com el president Montilla va per feina, i aquests dies es dedica amb els cinc sentits a defensar l’Estatut, ningú no ha parat gaire esment al fet que fa tres anys, el dia 28 de novembre de 2006, va prendre possessió del seu càrrec com a president de la Generalitat. En record d’aquell fet, us recomano que repasseu la feina feta en tres anys en aquesta interessant presentació en format powerpoint.

Divendres el president Montilla va intervenir en los jornades d’economia de S’Agaró. Podeu llegir-lo en la crònica de Bàrbara Julbe a La Vanguardia “Montilla afirma que Catalunya saldrá de la crisis antes que España”. Dissabte, feia una intervenció com a primer secretari del PSC davant de set-cents agents electorals del PSC a Barcelona (a la mateixa hora se celebraven a Catalunya un total de 16 actes similars a aquest; jo estava a Badalona amb els companys i companyes del Barcelonès Nord). Us convido a llegir sencera la intervenció de Montilla però vull destacar-ne dues qüestions. La primera és la defensa aferrissada de l’Estatut “Perquè estem desplegant amb rigor i ambició l’Estatut. El defensarem fins a les darreres conseqüències. Amb intel·ligència i amb força. Amb habilitat i determinació. Ja ho esteu veient”. I la segona és la seva voluntat de donar la batalla fins al final: “Mentre uns ja saluden i celebren la seva suposada victòria, hi ha alguns que ja ho fan, nosaltres continuarem treballant fins el darrer segon. I us dic una cosa: guanyarem en el darrer segon, en el darrer metre, en l’instant decisiu”. Sobre l’esforç d’organitzar els agents electorals del PSC podeu llegir la crònica de Miquel Noguer a El País “El PSC recluta a 5.000 voluntarios para explicar su gestión”. I per saber més en profunditat el que pensa José Montilla no us podeu perdre l’entrevista al President que li fan avui a El Periódico de Catalunya, Carles Cols i Rafael Tapounet per un costat i Arturo San Agustín per l’altre.

Per acabar amb qüestions relatives a la política catalana us convido a llegir els articles de: Joan Trullén “La nova indústria: apostar pels cavalls guanyadors”, Antoni Segura “Corrupció i llei electoral” i Josep Vicent Boira “Por una nueva Commonwealth” sobre la seva coneguda tesi de la necessitat d’una bona entesa entre Catalunya i València.

Parlant sobre política en general no us hauríeu de perdre l’article de Josep Ramoneda “Contra la desconfianza, gobernar”.

Més concretament sobre la política espanyola destaco la crònica de Lydia Garrido a El País “La justicia valenciana abre una vía para investigar la financiación del PP” i els articles de Josep Ramoneda “Aznar va ganando”, explicant que els missatges i la tàctica radical d’Aznar semblen imposar-se al PP i acaben arrossegant la política espanyola, Gonzalo López Alba “Herejes, vendepatrias… y cabreados” descrivint el clima en el que es desenvolupa el debat polític espanyol centrat aquesta setmana en la nova regulació de la interrupció voluntària de l’embaràs, la sentència sobre els recursos contra l’Estatut i la nova llei d’economia sostenible, i Gran Wyoming “Educando a la clase política” en el que denuncia la contradicció d’un PP que parla d’un codi ètic contra la corrupció mentre diu que el cas Gürtel és un muntatge del Ministeri de l’Interior.

Però sens dubte el tema de fons més important segueix essent la crisi econòmica i l’evolució cap a un nou model productiu. En aquest sentit apareix com a referència clara el debat al voltant del projecte de llei sobre economia sostenible. Al respecte podeu llegir la intervenció de José Luis Rodríguez Zapatero en l’acte “Nuevas energías” celebrat diumenge passat a Madrid, les cròniques de Mar Díaz-Varela a La Vanguardia i de Miguel Jiménez a El País sobre la intervenció del president Zapatero en la taula rodona organitzada per The Economist, la crònica de Mar Díaz-Varela sobre la disminució de la pressió fiscal a Espanya (“la caiguda més gran de l’OCDE”), i els articles d’Antonio Papell “A la sortida del túnel” i Fernando Vallespín “El desafío de la economía sostenible”.

Sobre l’avantpojecte de Llei d’Economia Sostenible us convido a visitar el web del Ministeri d’Economia i Hisenda on s’expliquen els seus trets fonamentals i a llegir el resum publicat pel diari Público “Tres ejes y ventajas fiscales“.

Sobre la situació econòmica espanyola us convido a llegir l’entrevista a Elena Salgado que li fa Miguel Jiménez a El País, i els articles d’Angel Laborda “Lenta y dolorosa recuperación”, José García Montalvo “El ajuste inmobiliario en España”, Joaquín Estefanía “La banca, todavía” i David Taguas “Políticas de demanda tras la recuperación”.

Sobre altres debats de tipus polític i social podeu llegir dos articles dedicats al combat contra la violència de gènere. Els de Gemma Lienas “¡Por malas!” i Ana Rosa Alcalde “Feminicidio: un problema global”.

Sobre la nova regulació de la interrupció voluntària de l’embaràs podeu llegir la crònica de Salomé García a Público “Un día histórico para las mujeres” i els articles de José Bono “Aborto: ni derecho ni obligación” i de José Antonio Pérez Tapias, Esperança Esteve, Ana Chacón i Oscar Seco “En democracia no hay herejes”.

Sobre la necessitat d’avançar en la laïcitat podeu llegir els articles d’Ignacio Escolar “Rouco Varela tiene razón” i José Antonio González Casanova “Amb la creu al coll”.

Sobre la situació de la Unió Europea després dels nomenaments del nou president del Consell Europeu i la nova responsable d’Afers exteriors de la Unió, s’ha procedit a nomenar els membres de la nova Comissió Europea amb un paper reforçat de Joaquín Almunia. Podeu llegir al respecte els articles de Joaquín Estefanía “El apagón”, Joan Majó “Europa ya tiene teléfono (?)” i Carmen Alcaide “Hacia una verdadera unión europea” i les cròniques d’Eliseo Oliveras a El Periódico de Catalunya, d’Andreu Missé a El País i de Beatriz Navarro a La Vanguardia.

Sobre el balanç de la visita del president Obama a la Xina podeu llegir els articles de Josep Borrell i Timothy Garton Ash.

Sobre debats de tipus global podeu llegir les entrevistes a El País a George Akerlof, premi Nobel d’Economia, que li fa Claudi Pérez “Subir impuestos es buena idea” i a Manuel Castells que li fa Juan Cruz “Obama no se entiende sin la red”, i els articles de Lourdes Benería i Carmen Sarasúa “La culpa del paro es de los trabajadores”, Vicenç Navarro “Salario mínimo, salario máximo”, Paul Samuelson “Comienzo de una nueva era mundial”, Ariane Arpa “Más hambre con el cambio climático”, Joaquim Coello “Copenhaguen 2009″ i Antoni Gutiérrez-Rubí “Realidad desfigurada”, sobre la necessitat de comptar amb una imatge real i unes imatges reals de les nostres societats complexes i diverses.

“Perles” del programa Polònia emès el 26 de novembre, resum crític realitzat per Núria Iceta. Podeu trobar totes les Perles del Polònia aquí, amb imatges, vídeos i tot.

LES PERLES
- Garzón es fa un petit embolic amb la quantitat de causes que té entre mans: A Alavedra lʼenvia a Somàlia perquè encara és menor dʼedat i no el pot jutjar per segrest, al pirata somalí li pregunta si lʼAlakrana és a Llavaneres… lʼembolic de papers és tal que Franco sʼofereix a fer-li una mica de memòria històrica! Qué genial es Garzóooon!

- Lʼenyorat Justo Molinero torna per presentar-vos el caset de Lluís Llach Per rumbes: ˮtʼimagines poder moure lʼesquelet al ritme de Campanades a morts?”. Hi ha versions inoblidables, amb videoclips i tot, de Venim del nord, venim del sud, Ai LʼEstaca noainonainoná i País petit. Només es troba a benzineres, xarcuteries i botigues dels xinos! I si un trist atzar tʼatura i caus a terra…. seguros del hogar, María José Herra!

EL MILLOR
- La reedició del 23-F ara en format Rouco Varela ocupant el Congrés per impedir la votació de la llei de lʼavortament. Rouco fa exorcismes des de la tribuna i arriben informacions que a València han tret els passos de setmana santa al carrer. Lʼautoritat competent, tant esperada al 23-F, apareix aquest cop en forma de connexió via satèl•lit amb Roma, però el papa diu que a ell no lʼemboliquin.

LA FRASE DE LA SETMANA
- Màrius Serra: “Anagrama de carmanyola: cony alarma!”

ARXIU HISTÒRIC (fa un any…)
- Chicho Solbes i Groucho Rajoy a… ˮUna Nit a lʼÒperetaˮ dels germans Marx en versió ˮRetallem lʼEstatutˮ. Amb lʼaparició estel•lar de
- Solbes i Rajoy fan una lectura conjunta del que ells anomenen ˮLestátutˮ:
GR: La Comissió Mixta…. bilateral…. finançament autonòmic.
CS: No sé, quisiera volver a oirlo.
GR: La Comissió Mixta…. Oiga, si quiere lo recortamos.
CS: Perfecto, porque es muy largo. Qué nos queda ahora?
GR: LʼEstat ha de garantir… en lʼordenació de rendes per càpita…
CS: Esto sí que no me gusta nada.
GR: Pues no vamos a discutir por eso. [Toma retallada altre cop, i així successivament fins que lʼun per lʼaltre ja no queda re de re]
En aquest moment entra Harpo Montilla dient que això crearà ˮdesapeguˮ a Catalunya, i Solbes li diu ˮtu no eras el mudo?”. ˮSí, sempre he estat amant dels fets, no paraulesˮ.

LA PICADA D’ULLET
- Molt bo el gag de Toni Soler fent de corre-ve-y-dile entre ZP i Montilla, distanciats – també físicament– un a cada punta del plató.

LA NOVETAT
- Matthew Tree debuta a LʼHora del Lector entrevistant Dan Brown amb Empar Moliner i Màrius Serra. Molt fins tots plegats parlant dʼinteressos comercials.

MALA LLET
- Toni Soler a Tomàs Molina: ˮTu ets com el Tamudo de Polònia, has de donar pas a les noves generacionsˮ

LA IMATGE DE LA SETMANA
- Els membres del TC llegint lʼeditorial conjunt dels diaris La dignitat de Catalunya.

ZW 193 Recomanacions d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

http://www.DominemoslaTecnologia.net

Del 25 de novembre al 10 de desembre es desenvolupa aquesta campanya d’activisme a la Xarxa amb l’objectiu de “prendre el control de la tecnologia per acabar amb la violència contra les dones”. Qualsevol que utilitzi internet i les noves tecnologies pot participar fent visible la seva protesta. La iniciativa va ser iniciada pel Programa de Suport a les Xarxes de Dones d’APC, el 2006, i va desenvolupada per un moviment divers de persones, organitzacions, col·lectius i comunitats. Forma part dels 16 Dies d’Activisme contra la Violència de Gènere avalat per Nacions Unides, que comença el 25 de novembre cada any.

“Dominem la tecnologia!” es du a terme a tot el món, incloent Argentina, Brasil, Colòmbia, Cambodja, República Democràtica del Congo, La República del Congo, Malàisia, Mèxic, el Pakistan, les Filipines, Sud-àfrica i Uganda, com a part dels esforços del PARM d’APC per aconseguir l’Objectiu del Mil·lenni 3 per a promoure la igualtat de gènere i l’empoderament de la dona.

El Programa de Suport a les Xarxes de Dones d’APC (Associació per al Progrés de les Comunicacions) és una xarxa mundial de dones que recolzen la creació de xarxes per al canvi social i l’empoderament de la dona mitjançant l’ús de tecnologies d’informació i comunicació (TIC), especialment internet.

ZV (Zona Vídeo). Cámara Abierta 2.0: Blog un dels vídeos que ofereix Cámara Abierta 2.0. sobre diferents conceptes a través del seu Diccionari Digital. Aquí podeu veure les diferents entrades.

Avui el diari ABC em publica l’article que trobareu transcrit a continuació.

La intolerable presión del PP

Más de tres años después de la aprobación del Estatuto de Cataluña en referéndum, el Tribunal Constitucional no se ha pronunciado aún sobre los recursos ante él presentados contra la norma fundamental que regula el autogobierno catalán. Las numerosas y poco edificantes filtraciones sobre las deliberaciones del Alto Tribunal han causado toda suerte de reacciones que son a menudo tildadas de actos de presión. Por ello no deja de sorprender que no se denuncie de forma permanente la única presión real que se está ejerciendo sobre el Tribunal, esto es, el bloqueo sistemático de su renovación por parte del PP.

Debemos recordar que el PP intentó hacer descarrilar el proceso desde el primer día: el 2 de noviembre de 2005, día que empezó la tramitación en Cortes, presentó su primer recurso al Tribunal Constitucional contra el Estatut; recurso que fue rechazado de plano. En enero de 2006 comenzó su campaña de recogida de firmas en toda España en contra del Estatut y en febrero emitió sus insidiosas cuñas radiofónicas. Semanas después del referéndum, el PP presentó su segundo recurso ante el Alto Tribunal, esta vez recurriendo 114 artículos y 12 disposiciones, prácticamente la mitad de la norma estatutaria. También en 2006, el PP jaleó la recusación del magistrado Pablo Pérez Tremps, apartado finalmente de las deliberaciones. En diciembre de 2007 se cumplió el mandato de 4 de los 12 magistrados del Alto Tribunal, los nombrados por el Senado. Dentro de 1 mes, por tanto, cumplirán 2 años de “prórroga forzosa”. Una prórroga debida al bloqueo sistemático que el PP provoca en el Senado, donde es necesario el apoyo de tres quintas partes de la Cámara para la renovación. Para evidenciar más el bloqueo y el uso torticero de las instituciones por parte del PP debemos recordar que mientras que cada Comunidad Autónoma debía proponer 2 candidatos diferentes para que el Senado pudiese elegir a 4 miembros de entre 38 posibles, las autonomías gobernadas por el PP siguieron el dictado de Génova y se limitaron a proponer en bloque los nombres de Enrique López y Francisco José Hernando, bien conocidos por su conflictiva trayectoria en el Consejo General del Poder Judicial. El PP bloqueaba así la renovación del Tribunal Constitucional manteniendo su presión para conseguir una sentencia favorable a sus intereses.

Nadie debe olvidar que, por primera vez en 30 años, el Tribunal Constitucional debe pronunciarse sobre una ley orgánica que ha sido sometida a referéndum. No es una cuestión menor. Hoy más que nunca hay que denunciar la presión del PP, defender la plena constitucionalidad del Estatut y recordar que de la decisión del Tribunal Constitucional depende encauzar adecuadamente el encaje de Cataluña en España aplicando la Constitución con el espíritu inclusivo y abierto de los constituyentes. Como dijo el President Montilla, lo que sirvió en 1978 para unir no debería servir hoy para dividir.

Avui, en una iniciativa sense precedents, dotze diaris editats a Catalunya (Avui, Diari de Girona, Diari de Tarragona, Diari de Terrassa, Diari de Sabadell, El 9 Nou, El Periódico de Catalunya, El Punt, La Mañana, La Vanguardia, Regió 7 i Segre) publiquen un editorial conjunt que trobareu reproduït a continuació.

La dignitat de Catalunya

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: «Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i Jo vinc a sancionar la llei orgànica següent». Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors.

L’expectació és alta

L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta Cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes. Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels 12 magistrats que componen el tribunal, només 10 podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una espessa maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels 10 jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el Govern i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el «cor de la democràcia». Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a si mateix–, no farem més al·lusió a les causes del retard de la sentència.

Avanç o retrocés

La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de símbols nacionals (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.

No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és sinó el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores).

Els pactes obliguen

L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys 70 transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els 30 anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda. Allò pactat obliga.

Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més marge demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que, en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a un obsessiu escrutini per part de l’espanyolisme oficial, i acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.

Som en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum.

Solidaritat catalana

Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

El cert és que no actualitzar el diari al llarg d’unes setmanes em produeix una espècie de síndrome d’abstinència gairebé insuportable. Però avui un article de Rosa Paz m’ha convençut que valia la pena ressenyar-lo. El trobareu transcrit al final d’aquestes línies. També us recomano la lectura de tres articles sobre el nou sistema de finançament: el d’Antoni Soy, que explica les bondats del nou model, el de Núria Bosch que recorda el camí que encara hem de fer per acostar-nos als Estats federals, i el d’Enoch Albertí que posa en relació l’acord del finançament amb la futura sentència del Tribunal Constitucional sobre els recursos presentats contra l’Estatut i que conté alguns arguments que caldrà retenir.

La corrupción y la mentira son el verdadero riesgo

ROSA PAZ

PÚBLICO, 5.08.09

Dice María Dolores de Cospedal, que con el Gobierno de zapatero “peligra la democracia en España”. Ni más ni menos. Y todo porque la Fiscalía se dispone a recurrir el auto por el que el Tribunal Superior de Justicia de la Comunidad Valenciana (TSJCV) archiva la causa contra el Presidente Francisco Camps por los trajes que le regaló su amigo, el representante valenciano de la trama Gürtel. Por lo que se ve, la número dos del PP cree que la democracia peligra cuando actúa el Estado de Derecho y no cuando un cargo público recibe regalos de personajes que se enriquecen al calor de las administraciones o miente a los ciudadanos.

La propia sala del TSJCV que le exculpa certifica que esos trajes fueron una dádiva que, a juicio de dos de los tres componentes del tribunal, no constituye delito. Es decir, archiva la causa pero dejan en evidencia que Camps mintió al juez, al Parlamento de la comunidad que preside, a los medios de comunicación y, en definitiva, a los ciudadanos. Aquí la mentira también suele salir gratis pero no parece una práctica muy democrática. Además, si recibir regalos de un amigo del alma no era delito ni poco ético ¿por qué juró Camps que los había pagado con su dinero?

Sin ánimo de aguarle la fiesta al PP, recordarle que mentira y corrupción sí son peligros para la democracia. Y que, por cierto, más allá de lo que diga en su día el Supremo sobre Camps, el Alto Tribunal ya ha pedido el suplicatorio para imputar al senador Bárcenas, hasta hace una semana intocable tesorero del partido.

Cens: 5.202.291

Cens escrutat: 5.202.291 (100%)

Abstenció: 2.631.813 (50,59%)

Total votants: 2.570.478 (49,41%)

Vots nuls: 23.046 (0,90%)

Vots vàlids: 2.547.432 (99,10%)

SÍ: 1.882.650 (73,90%)

NO: 528.721 (20,76%)

en blanc: 136.061 (5,34%)

Avui, poca lletra: la decisió està en mans dels ciutadans i les ciutadanes de Catalunya. Podreu seguir els avenços de participació i l’escrutini a la pàgina web de la Generalitat. Carles Castro es mulla avui a La Vanguardia dibuixant possibles escenaris de resultats. Pels que encara vulguin trobar arguments recomano set textos apareguts aquests darrers dies. A començar pel Missatge Institucional del President de la Generalitat. Convé llegir amb la mateixa passió amb la que sembla escrit, l’article de l’expresident Pujol publicat a l’AVUI. No us podeu perdre els arguments sobre finançament recollits en l’article de Núria Bosch i Maite Vilalta publicat a l’AVUI. Podeu trobar les meves raons en la crida a votar que em publica en el seu darrer número el setmanari “Tribuna del Baix Llobregat”. És imprescindible llegir l’article del Comte de Sert publicat ahir mateix a El Periódico de Catalunya (aquí el trobareu en versió castellana). I trobo insuperable els motius esgrimits per J.B.Culla utilitzant el simple mecanisme de recollir cites “memorables” dels que porten dos anys oposant-se a l’aprovació de l’Estatut. Per acabar, el magnífic regal en forma d’article de l’escriptor Manuel Rivas publicat ahir mateix a El País.

Res més. O potser sí. Recordar, com ho feia Pepe Montilla en el darrer acte de campanya del PSC, una de les millors cançons de Joan Manuel Serrat: “Hoy puede ser un gran día”.

Hoy puede ser un gran día.
Plantéatelo así,
aprovecharlo o que pase de largo,
depende en parte de ti.

Dale el día libre a la experiencia
para comenzar,
y recíbelo como si fuera
fiesta de guardar.

No consientas que se esfume,
asómate y consume
la vida a granel.
Hoy puede ser un gran día,
duro con él.

Hoy puede ser un gran día
donde todo está por descubrir,
si lo empleas como el último
que te toca vivir.

Saca de paseo a tus instintos
y ventílalos al sol
y no dosifiques los placeres;
si puedes, derróchalos.

Si la rutina te aplasta,
dile que ya basta
de mediocridad.
Hoy puede ser un gran día
date una oportunidad.

Hoy puede ser un gran día
imposible de recuperar,
un ejemplar único,
no lo dejes escapar.

Que todo cuanto te rodea
lo han puesto para ti.
No lo mires desde la ventana
y siéntate al festín.

Pelea por lo que quieres
y no desesperes
si algo no anda bien.
Hoy puede ser un gran día
y mañana también.

ZW núm. 44 Recomanació d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

http://www.iri-europe.org/

IRI Europe (The Initiative & Referendum Institute Europe) va ser fundat l’any 2001 i és una institució independent basada en el treball d’un equip plural d’experts. L’IRI vol desenvolupar i impulsar la democràcia directe a través dels referèndums entre els polítics, els mitjans, les ONGs, els acadèmics i els ciutadans, a través de tota Europa. Dedicada a promoure la investigació i oferir serveis diversos, IRI Europe fa difusió i publica cada any un informe de disseny i qualificació que avalua les institucions de democràcia directa a Europa. Bases de dades amb els resultats dels vots I&R, programes de formació i notícies són alguns dels serveis que tenen.

A la seva pàgina ofereixen també la possibilitat d’adquirir la guia Guidebook to Direct Democracy una eina pedagògica i informativa per donar suport a tots aquells que estiguin implicats en processos de democratització a Europa i arreu del món.

Per acabar i vinculat a la bloguesfera, aquests dies es parla de la situació d’Internet en el món, a partir del cas del periodista cubà que demanda lliure accés a Internet per als cubans. El periodista està en vaga de fam des del 31 de gener i, davant d’aquesta situació, moltes organitzacions, entre elles Reporteros sin Fronteras, han demanat al govern cubà que escolti la seva petició o que pugui rebre visites de representants d’altres països. La situació de Cuba se suma a la censura i restriccions de l’ús d’Internet que hi ha a altres països com la Xina, Corea del Nord, Vietnam o els Emirats Àrabs Units. La Xina és potser el país que té el sistema de censura més sofisticat del món a Internet. El govern ha fet grans inversions en crear el que ja es coneix, fent un joc de paraules, com “La Gran Muralla (Firewall) Tallafocs de Xina”. L’any 2005 RSF va desplegar una gran pancarta amb els que considerava els quinze països “enemics d’Internet”. Un mapamundi on s’assenyalaven: Aràbia Saudita, Bielorrússia, Birmània, Xina, Corea del Nord, Cuba, Iran, Líbia, Maldives, Nepal, Uzbequistan, Síria, Turkmenistan, Tunísia i Vietnam.

Diumenge seran les urnes les que parlin. Els ciutadans i ciutadanes de Catalunya decidiran si el nostre país tindrà a partir d’ara un millor Estatut o si ens quedarem amb el del 1979. Espero que votin a favor del futur i no donin la raó als que fa dos anys ens neguen qualsevol avenç en l’autogovern. Us convido a reflexionar i a votar. Mentrestant, podeu descarregar un simpàtic vídeo alegòric.

Ahir vaig assistir al Seminari “Propostes pel socialisme europeu” organitzat per Nou Cicle. Es tracta de debatre un interessantíssim document redactat per Raimon Obiols sobre la situació actual de la Unió Europea, l’incert futur de la Constitució europea, i les perspectives de dinamitzar el socialisme europeu a través d’un debat sobre aquesta qüestió i el necessari reforçament del Partit Socialista Europeu a partir de la possibilitat de l’afiliació individual directa. Com vaig dir en la meva intervenció, els partits, normalment atrapats en la conjuntura del dia a dia, no presten prou atenció als debats sobre les qüestions de fons. Hauríem de crear prou espais de debat ciutadà amb voluntat d’impregnar el debat polític general. La proposta d’Obiols és en aquest sentit molt suggerent.

Recordar el cul-de-sac europeu a partir dels nos de França i Holanda, en els que es trobaven extrems absolutament oposats, ens remet al referèndum de diumenge vinent. Antoni Gutiérrez Díaz, defensor del sí a la Constitució europea en el marc d’un partit d’esquerres que va optar finalment pel no, analitza “Los costes del no” en un interessant article publicat a La Vanguardia. No sembla raonable negar-se a un avenç sols pel fet de considerar-lo insuficient quan l’alternativa és el buit…

Sobre l’Estatut no us hauríeu de perdre els articles de Mercè Sala, Miquel Caminal, Miquel Roca i Javier Pérez Royo (aquí el trobareu en versió catalana).

Com a recordatori del Títol de Drets i deures del nou estatut, Antoni Gutiérrez-Rubí m’envia aquest gif dedicat a l’article 22.

Trobareu especialment interessants les recents entrevistes a José Montilla, José Luis Rodriguez Zapatero i Pasqual Maragall (aquí la trobareu en versió castellana).

L’entrada d’avui del Diari no serà gaire més llarga, ja que he hagut d’anar a El Prat del Llobregat a un acte de campanya i aquesta nit a les 21.30h faig un debat a TV3 i voldria rellegir algunes notes abans d’anar-hi. Però no voldria deixar de comentar algunes enquestes sobre el referèndum aparegudes recentment. La participació estimada se situa entre un 54,5% i un 57%. I el percentatge de SI se situa entre el 68% i el 74%. Espero que el coneixement d’aquestes dades no tingui un efecte desmobilitzador, perquè l’Estatut tindrà més força en la mesura que la participació sigui alta i la victòria del SI sigui àmplia. Més si tenim en compte que el PP ja ha anunciat que portarà el Nou Estatut al Tribunal Constitucional. És per això que cal aprofitar fins al darrer minut aquests dies de campanya que queden. L’Estatut s’ho val.

ZW núm. 43 Recomanació d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

Global eGovernment Readiness Report 2005

Dijous passat, dia 8 de juny, va tenir lloc la tercera edició de l’e-Governance Catalonia Forum 2006 amb la participació d’experts entre els quals hi havia el professor Manuel Castells i el director del Oxford Internet Institute, William Dutton. De moment, només es poden consultar les ponències i vídeos de les dues edicions anteriors. Sota el títol, International Workshop on Government, Citizens and Innovation, la jornada va tractar temes com les tendències sobre recerca en l’e-government o la relació d’Internet amb els ciutadans, les empreses i l’Administració, cap a nous models de e-governança.

En aquesta línia, apuntar-vos, l’Informe de Nacions Unides Global eGovernment Readiness Report 2005, sobre el nivell de preparació en e-Government dels diversos països membres (on Espanya perdia 5 llocs des de l’informe anterior, situant-se en el lloc 39, superada també per països iberoamericans com Mèxic, Brasil o Argentina); En relació al document, es manifestava que el canal de relació principal entre govern i ciutadans és el web. Allà, la relació té diferents fases: presència emergent, millorada, interactiva, transaccional i govern en xarxa. Espanya suspenia en les dues últimes fases i, per això, els valors del seu índex de presència web, són molt baixos.

Aquest informe es podria completar amb la visió global de la situació d’Espanya en 2005, en relació a la Societat de la Informació i Internet, que facilitava l’Asociación de Usuarios de Internet recollint a la seva pàgina una sèrie d’articles sobre els temes més rellevants de l’any. I l’estudi, també de Nacions Unides, Digital Governance in Municipalities Worldwide 2005 on s’analitza l’estat de l’e-govern en les capitals de països amb una població online superior als 160.000 ciutadans. Aquí podeu consultar un resum de l’informe.

Com esperàvem, l’inici de la campanya ha posat les piles a molta gent. El combat del dia 18 de juny apareix clar i diàfan: fem un salt endavant o ens quedem en via morta fent-li un favor al PP. En aquest sentit la nostra campanya no pot ser més clara:

Però abans d’entrar a fons en els temes estatutaris deixeu-me que comenti alguns temes d’actualitat social i esportiva que han commogut molta gent. Esdeveniments com l’ascens del Nàstic a Primera, que ens omple tant d’alegria com el doble triomf del Barça en aquesta temporada o l’agònic manteniment a Primera de l’Espanyol que vaig poder presenciar a l’Estadi de Montjuïc (algú es va sobtar de veure-m’hi sabent que el futbol no m’agrada, i és cert, però com sabia que hi hauria bufetades per anar a Paris i que l’Espanyol no concita tant entusiasme en l’establishment, vaig voler acompanyar la Manuela perquè sabessin que també estàvem amb ells en un moment difícil). O la mort aquesta setmana de Rocío Jurado. La gent que em coneix sap que m’agradava la forma impetuosa de cantar de la Jurado (“como una ola / de fuerza desbocada”). Sé que hi ha gent que haurà trobat desmesurat el tractament informatiu de la seva mort. M’ho deia Enrique Sicilia, el meu conductor, immobilitzat en un llit d’hospital després d’una operació exitosa per canviar-li una pròtesi a la cama. Deia que era impossible trobar un canal de TV on no es parlés del tema. Les activitats de campanya, que no em permeten veure gaire la televisió, m’impedeixen de jutjar-ho. Però no vull deixar de recordar una gran cantant i de recomanar-vos una visita al lloc web que El País Digital ha dedicat a Rocío Jurado.

Com us deia, l’inicia de la campanya ha posat a tothom al seu lloc de combat. El PSC iniciava el seu esforç d’explicació a Manresa, amb un magnífic sopar en el que es van produir les intervencions de l’Alcalde, Josep Camprubí, el nostre Primer Secretari, Pepe Montilla i la del President de la Generalitat que us convido a llegir.

Aquella mateixa tarda a la Llibreria Laie, Isidre Molas (President de la Fundació Rafael Campalans, editora del llibre) i jo mateix com autor del pròleg presentàvem el llibre de Lídia Santos, Laia Bonet i David Fuentes del que reprodueixo aquí sota la seva llampant portada.

Estic molt satisfet del contingut del llibre, fa justícia a la tasca de Lídia Santos, al suport de Laia Bonet i David Fuentes i, sobretot, fa justícia al nou projecte d’Estatut. Us en recomano vivament la lectura. Al temps que us recordo que podeu trobar aquí el text en català del nou Estatut, el texto en castellano del nuevo Estatuto, 10 raons pel SÍ, 10 razones para el SÍ, la guia de lectura del nou Estatut, la guía de lectura del nuevo Estatuto, una anàlisi comparativa entre l’Estatut vigent i el projecte de nou Estatut (powerpoint) i també un estudi comparatiu dels estatuts de 1979 i 2006. Us recomano també rellegir les barbaritats dites pel PP contra l’Estatut perquè trobeu raons sobrades per respondre el dia 18 d’una vegada per totes a la campanya més ignominiosa que Catalunya hagi hagut de patir en tota la seva història. També us recomano visitar la web realitzada per la Fundació Rafael Campalans que explica el sistema de finançament federal recollit a l’Estatut. Podeu seguir la campanya al lloc web del PSC i també als llocs webs dedicats monogràficament a l’Estatut: nouestatut.info i estatuto.info

Sembla que els nostres esforços, així com tots els esforços de tota la gent que està pel SÍ, d’entre els que destaco els de la gent de Estatut, Jo SÍ, semblen que estan produint avenços significatius en termes de mobilització i d’expectatives de participació i de bons resultats. Així es desprèn de l’enquesta publicada avui a La Vanguardia, de la que aquí en trobareu una bona ressenya. Com sempre, l’article del director de l’estudi, Julián Santamaría, dóna pistes molt interessants del que hi ha al darrera dels moviments d’opinió detectats. Personalment crec que convé destacar les següents dades: el 73% votaria SÍ i el 23% votaria NO, la participació s’estima en un 57% (el 1979, havent-se celebrat el referèndum en un dia feiner, va ser del 59%), el 63% opina que el nou Estatut representa una millora important respecte de l’Estatut vigent, i el 33% opina que el PSC és el partit que millor ha actuat al llarg de la negociació sobre l’Estatut, per sobre del 24% que opina que ha estat CiU i del 13% que opina que ha estat ERC. Aquesta darrera dada és congruent amb el 27% que opina que Pasqual Maragall és el lider que ha fet el millor paper en la negociació, per sobre d’Artur Mas que registra un 21%.

Sobre el procés estatutari podeu llegir altres materials d’utilitat com ara la llarga entrevista a José Luis Rodríguez Zapatero publicada entre ahir i avui per El Periódico (aquí podeu trobar-la en versió catalana), l’entrevista a Pepe Montilla publicada avui a El País, i un intent de resumir la brillant intervenció d’Antoni Castells divendres passat davant el Foro Nueva Economía, reconstruïda a partir de notes preses allà mateix que no han estat revisades per l’autor.

També aquesta setmana s’ha produït el debate sobre el estado de la nación, guanyat de forma contundent pel President del Govern d’Espanya, de qui trobareu aquí la intervenció inicial en el debat. Rajoy no sols va perdre sinó que per intentar ocultar la seva derrota en el debat està a punt de trencar tota col·laboració amb el Govern en el difícil intent d’explorar les possibilitats de pau en el País Basc, a partir d’una proposta de resolució que pretenen posar a votació la setmana vinent. Sembla mentida fins a quin punt Rajoy s’ha deixat arrossegar per la dinàmica destructiva de la tripleta Aznar-Acebes-Zaplana, incapaços de pair la derrota del 2004, incapaços de superar els errors d’Iraq i les mentides de les dramàtiques jornades que van seguir a l’11-M, incapaços d’entendre que els espanyols mai no confiaran en un partit que sols desitja que tot siguin desgràcies, que tot vagi malament inclús al preu de frustrar les aspiracions de pau de la societat espanyola.

No hauríeu de passar per alt aquest intel·ligent article de Joaquín Estefanía sobre el tema de la immigració publicat avui mateix a El País-Domingo i l’entrevista a Joseph Stiglitz, premi Nobel d’Economia del 2001 i ex-vicepresident del Banc Mundial, publicada avui a El Periódico (aquí la trobareu en versió castellana) en la que ens recorda que el problema d’Europa no és la flexibilitat i que els països d’Europa amb més èxit van ser els escandinaus que tenen impostos més elevats i tenen alts estàndards de benestar. Espero que Artur Mas hagi llegit aquesta entrevista perquè com està pensant més en les properes eleccions que en altra cosa, en els actes pel SÍ es comporta com si estigués ja en campanya electoral i promet l’eliminació d’impostos com sempre fa la dreta, operació que normalment perjudicant la majoria i servint tant sols als privilegis d’una minoria.

Parlant de privilegis no puc deixar d’escandalitzar-me de les declaracions dels màxims responsables de l’empresa IBERIA que anuncien intencions d’abandonar El Prat com a un dels seus centres operatius. Una companyia que va aprofitar fins al final la seva condició de monopoli, que ha tingut sempre un ajut inestimable d’AENA precisament per això, ara, quan AENA ha posat a la seva disposició la més gran i més moderna terminal de l’aeroport de Madrid-Barajas, diu quelcom així com: “Barcelona, si te he visto, no me acuerdo”. Estic convençut que els Governs de Catalunya i Espanya sabran trobar mecanismes perquè els que han gaudit de privilegis injustificats no malmetin les nostres possibilitats de futur. La lògica indignació del món econòmic català serà el millor estímul perquè s’acabi trobant una solució satisfactòria.

Avui se celebra la segona i definitiva volta de les eleccions presidencials al Perú. Les enquestes apunten a una victòria del candidat socialdemòcrata Alan García, del nostre partit germà APRA però assenyalen també la fortalesa del seu oponent l’ex militar de tendència nacionalista-populista, Ollanta Humala. Si voleu, podreu seguir l’escrutini a l’Oficina Nacional de Procesos Electorales.

ZW núm. 42 Recomanació d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

http://www.climatecrisis.net
En aquesta pàgina es promou una campanya de conscienciació sobre el canvi climàtic, on es convida a l’acció i on es poden fer consultes diverses, a més de veure el documental An Inconvenient Truth (Una Veritat Inconvenient) protagonitzat per l’ex-vicepresident d’EE.UU., Al Gore, que situa aquest tema no tant des de l’esfera política sinó com una qüestió ètica i moral que afecta totes les persones. A EE.UU., s’ha creat una associació destinada a desenvolupar una campanya de conscienciació on aniran destinats els drets de la pel·lícula i del llibre, escrit sota el mateix títol. Informació científica, propostes per a l’acció (on et conviden, entre altres coses, a fer un càlcul sobre el nostre impacte, a títol individual, en la contaminació atmosfèrica), notícies, un bloc participatiu, recursos online per descarregar, etc. són algunes de les coses que ofereix aquest web.

A més, la pàgina enllaça amb la iniciativa Participate. Net, amb l’eslògan: Les pel·lícules tenen el poder d’inspirar. Tu tens el poder d’actuar. Participa! un lloc web amb campanyes diverses, fòrums de debat, on cada film participant té la seva pròpia campanya d’acció social relacionada.

Associat a la protecció mundial del planeta, demà dia 5 de juny, se celebra el Dia Mundial del Medi Ambient 2006. Aquest any el tema seleccionat ha estat els Deserts i la Desertificació, amb el lema: No abandonis els deserts! Recalcant la importància de protegir les terres àrides, que cobreixen més del 40% del planeta i on viu una tercera part de la població mundial, la més vulnerable. El PNUMA ha proposat Argel com a ciutat amfitriona de les Nacions Unides d’aquest dia.

Per acabar, dos recursos imprescindibles, directament relacionats amb el medi ambient i la situació actual del planeta. Un recurs curiós que pot ser útil a l’hora de pensar determinades campanyes o simplement per obtenir informació: Worldometers, un comptador que ofereix tota mena de xifres i estadístiques en temps real, en relació a temes diversos que ajuden a tenir una idea detallada de la situació mundial a nivell numèric. Impressionant!

L’altre, per a tots aquells qui tingueu interès en el vídeo art i els documentals independents amb temàtica social: l’Observatori de Vídeo No Identificat (OVNI) que ha presentat aquests dies (del 30 de maig fins al 4 de juny) la seva programació 2006 “El Somni Colonial-Zones Autònomes”.