Discurs de Patxi López

Aquí teniu la intervenció de Patxi López en el debat d’investidura com a Lehendakari.

Hi ha moltes coses en joc

Avui reprenc el fil setmanal del Diari amb la voluntat de no deixar-me res en el tinter tenint present que molts han estat els esdeveniments de la darrera quinzena. A començar per l’actualització del Pacte d’Entesa entre els partits que donem suport al Govern de Catalunya presidit per José Montilla. Us convido a llegir el Document d’actualització del Pacte, així com l’annex que recull les actuacions del Govern contra la crisi i l’annex que recull les noves mesures proposades.

També ha estat notícia el canvi de govern a Espanya. Us convido a llegir la nota oficial del PSC saludant el nou govern i l’article d’Àlex Sáez a El Punt subratllant el “canvi de ritme” que suposen els canvis introduïts en l’Executiu que presideix José Luis Rodríguez Zapatero.

Per emmarcar el conjunt de qüestions relatives a la política catalana i espanyola us convido a llegir l’entrevista al President Montilla que li fan avui a La Razón, el su director Francisco Marhuenda i S. Doménech i M. Pardeiro, així com la intervenció de José Luis Rodríguez Zapatero en el Comitè Federal del PSOE celebrat ahir a Madrid.

Abans d’entrar en aquest capítol dedicat a la política catalana i espanyola vull anunciar-vos la completa renovació del web del PSC. Podeu visitar-la aquí. Jo surto perdent perquè abans hi havia un enllaç al meu diari des de la home, però la resta del món hi sortirà guanyant en usabilitat.

La tria de materials en aquest capítol ha estat difícil degut a la gran quantitat de material disponible però allà va. Us recomano començar per l’article de Josep Ramoneda “La paradoja socialista”. En aquest article Ramoneda opina que el tripartit que ha permès al PSC accedir al govern de Catalunya dificulta el creixement electoral i el manteniment d’un perfil propi del PSC. Podeu seguir amb l’editorial d’El País “La lista del tripartito” on s’explica l’actualització de l’Acord d’Entesa en clau de recordatori de temes pendents de negociació entre els governs català i espanyol. Estic totalment d’acord amb la conclusió d’aquest editorial: “De su desenlace depende el futuro de ambos Ejecutivos y el encaje autonómico”. Sobre aquest tema també us recomano llegir la crònica de Cristina Sen a La Vanguardia i els magnífics ninots de Toni Batllori que la il·lustren amb gran precisió i que trobareu aquí sota.

En aquesta edició del Diari ha fet expressament de tractar conjuntament els temes relatius a la política catalana i la política espanyola perquè crec que no són separables. No es pot parlar ni d’agenda catalana ni de carpeta catalana, perquè són també l’agenda i la carpeta espanyoles. Josep Ramoneda en el seu article “De nuevo, Cataluña” ho posa de manifest quan afirma “Cataluña y sus partidos han vuelto al centro de la atención política española, precisamente cuando el discurso sobre la deriva autonómica del Estado aprieta. A veces la cruda realidad parlamentaria puede más que mil discursos”. Ramoneda parla de la realitat parlamentària però jo vaig més enllà, es tracta també d’una realitat política de fons. Es tracta de l’estabilitat política de dos governs, de la coherència del projecte federal del PSC, del discurs sobre l’Espanya plural de Zapatero, de les relacions entre el PSC i el PSOE, de l’encaix de Catalunya i Espanya, de trencar la lògica infernal de nacionalismes enfrontats, de fixar un terreny central tan allunyat del neocentralisme com de l’independentisme. Ens hi juguem molt i per això estic segur que ens en sortirem, que es desbloquejaran els temes pendents i que arribarem a un acord de finançament que compleixi amb les previsions estatutàries. Joan Manuel Perdigó assenyala en el seu article “Massa presses per a problemes greus” que temes tan importants volen temps, però també és veritat que el calendari apreta degut als retards acumulats. Juan José López Burniol en el seu important article “Andalucía lidera, Cataluña dimite” descriu el pes fonamental d’Andalusia en el disseny de la nova Espanya que, segons ell, es deu també en part a la ‘dimissió catalana’ i alerta contra un perill “resulta difícil hablar hoy de un proyecto compartido entre España y Cataluña. La ruptura sentimental es evidente”. Crec que el risc descrit pel meu amic notari existeix, però estic convençut també que Zapatero i Montilla tenen la força, la intel·ligència i la complicitat necessàries i suficients per evitar-ho. D’altra banda és cert que Catalunya ha de jugar a fons la carta de la seva implicació en la política espanyola, per convicció, per conveniència, per necessitat. En concret els que defensem un projecte federal no podem oblidar mai les seves dues dimensions, d’autogovern i de cogovern, d’autogovern de Catalunya i de cogovern d’Espanya, en la millor tradició del catalanisme polític. És clar que no depèn només de nosaltres… El President Montilla i el Vicepresident Chaves tindran molts temes per a parlar dimarts.

Per cert, hi ha qui diu que el PSOE ha enterrat la Declaració de Santillana del Mar i no és cert, només cal llegir-la, us convido a fer-ho. Veureu com no estem gaire lluny del que dèiem, tenim un nou Estatut i estem desplegant-lo, amb algunes dificultats, cosa que era de preveure. Però, certament, en aquests moments no hi ha condicions per a reformar el Senat, perquè no és possible fer-ho sense un acord amb el PP. És un cas similar al de la llei electoral catalana; per aprovar-la cal un acord dels dos terços dels diputats i en aquests moments no hi ha prou consens per a fer-ho. Ho he dit en veu alta en una entrevista d’agència i el titular d’El País és: “El PSC incumple su promesa de cambiar la ley electoral”. Coses de la política… i dels mitjans de comunicació.

Per cert, la Declaració de Santillana recollia un compromís emfàtic amb el corredor mediterrani. I en aquesta qüestió constatem un retràs evident, com ho fa Enric Juliana en el seu article “El mapa más escandaloso”. Serà un dels molts temes a treballar amb el flamant nou Ministre de Foment José Blanco com ens recorda l’editorial de La Vanguardia “La agenda Blanco”. Com recorda l’editorial d’El Periódico de Catalunya “L’exemple de la L-9” l’important volum d’inversió pública “hauria estat impossible sense l’acció coordinada, en el terreny polític i econòmic, dels responsables de les diferents àrees de govern”. Ara cal que l’exemple s’estengui a tots els reptes pendents. I d’aquí a pocs dies rebrem la visita del Ministre Blanco per a parlar-ne.

Ni en aquests importants reptes pendents ni en la lluita contra la crisi no podem esperar res de bo del PP. Un PP que, tot i acumular dades que certifiquen importants problemes de corrupció i derives ultraconservadores, no sembla acusar-ho en les enquestes d’opinió. Sobre aquests episodis podeu llegir els articles de Francisco Balaguer sobre el “cas Gürtel”, de Pia Bosch i Manolo Saco sobre el “cas Yak-42”, d’El Gran Wyoming sobre la resistència a eliminar monuments franquistes (que no són estranys si tenim present com ens recorda el Gran Wyoming que el seu cap de llista a les eleccions europees, Jaime Mayor Oreja, recorda la dictadura franquista com un temps d’“extraordinària placidesa”), i d’Ignacio Escolar explicant el suport del PP a Jiménez Losantos per bastir una plataforma mediàtica des de la que seguir la seva croada si finalment la COPE se li fa petita o incòmoda.

Sobre les enquestes que van publicant els mitjans us convido a llegir dos articles de José Luis de Zárraga, responsable del Publiscopio del diari Público, “Un punto de inflexión en la evaluación de la crisis” i “Elecciones europeas y tendencias generales de voto”.

Sobre temes més estrictament lligats a la política catalana vull subratllar les declaracions de Felip Puig que confirmaven definitivament el que ja sabíem. Mas va pactar amb Zapatero l’Estatut (un bon pacte per a un bon Estatut) en la confiança que això li assegurava a més la seva futura elecció com a President de la Generalitat. Llegiu al respecte l’article de Mar Jiménez a l’Avui, del que destaco la frase: “Després d’acusar durant anys les esquerres catalanes de sucursalisme, després d’anys d’usar sense vergonya l’obscè adjectiu botifler, CiU no va dubtar a suplicar a 600 quilòmetres del país la cadira de la Generalitat”.

També s’ha produït la notícia de la renúncia de Josep Lluís Carod Rovira a tornar a ser el candidat d’ERC a la Presidència de la Generalitat. No cal dir que respectem escrupolosament els processos de decisió del nostre soci de govern, però celebrem una notícia que donarà encara més estabilitat i força a ERC, que demostra la generositat i intel·ligència de Carod, i que aprofitem per desitjar tota la sort i tot l’encert a Joan Puigcercós. Vegeu al respecte l’editorial de La Vanguardia “ERC se estabiliza”. Resulta molt sospitós que poques hores després d’aquest important anunci, Joan Carretero volgués remoure les aigües republicanes desenterrant el projecte de front nacional independentista, proposant una candidatura transversal de tots els independentistes d’esquerra a dreta. Li va faltar temps a Felip Puig per interpretar l’article de Carretero en clau de desgast d’ERC. I el cert és que CiU i Carretero volen fer-li una pinça a ERC i estan al darrera de totes les maniobres internes i externes per intentar desestabilitzar ERC i assegurar la seva subordinació a la Casa Gran. Sort que no crec que se’n surtin. No fos cas que tot plegat acabés servint en el futur a una nova edició del pacte CiU-PP.

Els canvis introduïts pel President Zapatero en el seu govern han forçat també a un canvi en la Presidència de la Junta de Andalucía. Vull desitjar des d’aquí l’èxit a Pepe Griñán i els nostres companys socialistes andalusos. Podeu llegir al respecte la crònica de Lourdes Lucio i l’editorial d’El País “Relevo en Andalucía”.

Per acabar amb aquest capítol vull afegir-me a la celebració del 30 aniversari dels Ajuntaments democràtics. Des d’abril de 1979 els Ajuntaments han estat la punta de llança de l’esforç per modernitzar el nostre país i encara no han rebut el reconeixement financer i competencial que mereixen. Llegiu al respecte l’article de Joan Subirats “Treinta años gobernando la proximidad”. Aprofito també per recomanar-vos l’article de Margarita Rivière “Barcelona: alianza de perspectivas”. No us el perdeu, hi trobareu perles com aquesta: “Este secreto barcelonés, oculto en sus dos panorámicas más famosas, es el vivo retrato de una ciudad que ha logrado la completa alianza de perspectivas opuestas: nuestra Barcelona no existiría sin equilibrio y sin caos, sin racionalidad y sin delirio, sin europeísmo y sin tercermundismo, sin orden y sin libertad. Los contrarios conviven, se unen, se entrelazan, y conforman el paisaje barcelonés permanente en el que todos vivimos cada día mientras la extraordinaria mezcla pasa desapercibida.”

Però la preocupació bàsica de la ciutadania segueix centrada, lògicament, en la situació econòmica. Podeu llegir al respecte els articles d’Ariadna Trillas “De la V a la L, el abecedario de la salida de la crisis” i Santiago Niño “Lo que está pasando”.

També són del tot recomanables els articles de Joaquín Estefanía “Temor a la deflación”, Angel Laborda “Los mecanismos cíclicos operan a toda máquina”, Valeriano Gómez i Ignacio Pérez Infante “Salarios, empleo y lecciones de la historia” i David Taguas “¿Cuándo tocará fondo la economía española?”.

També trobareu interessants les reflexions de Joan Manuel Serrat recollides en aquesta entrevista que li fa Catalina Serra “Es el modelo de sociedad el que está en crisis”, i els articles d’Oriol Bohigas “Continuar, satisfactoriamente, en la crisis” i Mariano Marzo “Crisis y energía”.

Destaquen pel seu interès analític els articles de Vicenç Navarro “¿Qué quiere decir estimular la economía?”, Luis de Sebastián “L’obsessió de Laffer” i Paul Krugman “Hacer que la banca sea aburrida”. Pels que us interessin els anàlisis de la crisi des d’una perspectiva d’esquerres us recomano el llibre “The Crash – a view from the left” que us podeu descarregar de forma gratuïta.

Per acabar el capítol econòmic us recomano que llegiu l’entrevista a Josep Maria Alvarez, secretari general de la UGT de Catalunya, que li fa Eduard Batlle a les pàgines d’El Punt. Per cert, la setmana vinent se celebra el 13è Congrés de la UGT de Catalunya. En la meva condició de Viceprimer secretari i portaveu del PSC saludaré els companys i companyes de la UGT en la sessió inaugural del Congrés que tindrà lloc dimarts.

Entrant en el capítol de la política europea vull destacar l’article de Lluís Bassets “El desdén de los europeos” en el que alerta contra la manca de mobilització i interès que semblen definir les properes eleccions al Parlament europeu. Com a contrapunt us convido a llegir la intervenció de Juan Fernando López Aguilar en la reunió del Comitè Federal del PSOE celebrada dissabte a Madrid en que se’l va proclamar com a a cap de llista, i el Manifest electoral europeu del PSOE també aprovat dissabte.

Capítol apart mereix l’interès i l’impacte que segueix suscitant en l’esfera internacional el president Obama, i el renovat debat que ha contribuït a suscitar sobre la integració de Turquia en la Unió Europea. En aquest sentit, us convido a llegir els articles de Lluís Foix “Obama i el món”, Carlos Nadal “La gira estelar de Obama”, Mateo Madridejos “Obama, Europa i el futur de Turquia”, Jean Marie Colombani “La cuestión turca”, Manuel Castells “El efecto Obama”, Carlos Fuentes “Obamanía” i Carlos Nadal “Cuba, la gran prueba”, i l’editorial d’El País “Obama mira al Sur”.

En el primer aniversari del nou Papa s’han acomplert els pitjors pronòstics. Vegeu l’editorial d’El Periódico de Catalunya “Un papat regressiu” o les cròniques de David Alandete a El País i Ricard González a El Mundo sobre el vet del Papa a Caroline Kennedy com a nova ambaixadora dels Estats Units al Vaticà, mostrant el sectarisme i la intolerància que avui governen l’església catòlica. Antoni Gutiérrez-Rubí a “El Papa digital” ens mostra com es pot fer compatible la involució teològica amb la innovació tecnològica.

També segueix viu el debat sobre la necessitat de reformar la llei que despenalitza la interrupció voluntària de l’embaràs. Podeu llegir al respecte els articles de Gemma Lienas “Els linxs de Conferència Episcopal”, Soledad Murillo “El aborto, una decisión no deseada”, Ramón Cotarelo “El aborto es un derecho” i el que em va publicar a mi l’ABC “El derecho a elegir de las mujeres”.

Acabo amb una miscel·lània de temes: l’entrevista de Núria Navarro al meu amic Ramon Colom, l’article de Joaquim Coello “Els temors de Bolonya”, l’entrevista de Josep M. Berengueras a Carl C. Rohde, caçador de tendències, l’article de Jaime Arias “Ignasi Guardans y Manuel Valls” i la crònica de J. Centeno a Público sobre la propera estrena de la pel·lícula Star Trek dirigida per J.J. Abrams.

Acabo desitjant-vos per endavant una feliç Diada de Sant Jordi! Regaleu i que us regalin roses i llibres, hi ha tradicions que val la pena conservar.

ZW 169 Recomanacions d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

http://www.neabigread.org/

Un projecte impulsat pel National Endowment for the Arts (NEA) -el fons nacional per a les arts d’Estats Units- que té la intenció de revitalitzar el paper de la lectura literària a la cultura popular nordamericana. Reading at Risk: A Survey of Literary Reading in America (La lectura en risc: un estudi de la lectura literària als Estats Units) és el títol d’un informe de 2004 del NEA, que identificava un seriós declivi en la lectura per plaer entre els adults dels Estats Units. El projecte va sorgir amb l’objectiu d’abordar directament aquesta qüestió proporcionant als ciutadans l’oportunitat de llegir i debatre un llibre en les seves comunitats. Un grup de 22 lectors, entre els que hi ha escriptors, acadèmics, bibliotecaris, crítics, artistes i professionals de l’edició, són els encarregats de proposar els llibres recomanats; el criteri principal de selecció és que estiguin adreçats a una àmplia audiència.

The Big Read pretén “inspirar” la lectura, promovent també la ràdio, amb diferents gravacions (listen) i programes. En l’apartat “What America’s Reading?” (Què està llegint Amèrica?) podem trobar el resum del llibre, informació relativa a l’autor, Guia per a Professors, etc. només cal clicar sobre la portada del llibre. També té un cercador de comunitats associades al programa –“Find a Participating Community”-, un Mapa Google, que facilita la localització exacta.

Per acabar, comentar-vos que els dies 20 i 21 d’abril té lloc Politics Online Conference 2009 als Estats Units, una cita de referència en l’àmbit de la política i de la comunicació política.

ZV (Zona Vídeo). sies.tv és una televisió IP que emet els seus continguts a través de la xarxa Internet. Aquest nou mitjà de comunicació audiovisual té la vocació de cobrir l’espai de parla catalana amb continguts que fan referència a l’actualitat cultural, noves tendències i a tot allò relatiu al coneixement i a la innovació.

Novetats

Diumenge no faré Diari. Però hi ha dues novetats que crec imprescindible ressenyar: la remodelació del govern Zapatero i l’actualització del Pacte d’Entesa subscrit pel PSC, ERC i ICV-EUiA.

La remodelació del Govern Zapatero és una bona notícia perquè demostra la determinació d’obrir una nova etapa, d’imprimir un nou ritme a l’actuació del govern en el seu combat contra la crisi i per mantenir les polítiques socials. El nou govern és una oportunitat per desencallar importants aspectes de l’agenda política catalana i espanyola, com la negociació del nou sistema de finançament, el traspàs del servei de rodalies o l’impuls a nou model de gestio aeroportuària que proporcioni a les institucions catalanes una posició determinant en la gestió de l’aeroport de Barcelona-El Prat. Aquí trobareu la nota oficial del PSC saludant el nou govern.

L’actualització del Pacte d’Entesa ha mostrat novament la cohesió del govern i els partits que li donen suport, l’ambició nacional i social que ens mou i la determinació en combatre la crisi i els seus efectes socials més negatius, des del rigor, la coherència i el respecte envers les decisions que el propi govern ha de prendre per respondre a les prioritats fixades pels partits que li donen suport. Aquí trobareu el Document d’Actualització de l’Acord programàtic, l’Annex 1 que recull les actuacions del Govern contra la crisi, i l’Annex 2 que recull les noves mesures proposades.

Declaracio final de la Cimera

“Una crisis global exige una solución global”

Documento íntegro de la cumbre de los líderes del G-20 tras la reunión de Londres

EL PAÍS  -  Economía – 03-04-2009

1. Nosotros, los líderes del Grupo de los Veinte, nos hemos reunido en Londres el 2 de abril de 2009.

2. Nos enfrentamos al mayor reto para la economía mundial de la era contemporánea; una crisis que se ha agravado desde que nos reunimos la última vez, que afecta a la vida de las mujeres, hombres y niños de todos los países y todos los países deben aunar esfuerzos para resolverla. Una crisis global exige una solución global.

3. Partimos de la creencia de que la prosperidad es indivisible; de que el crecimiento, para que sea constante, tiene que ser compartido; y de que nuestro plan global para la recuperación debe centrarse en las necesidades y los puestos de trabajo de las familias que trabajan con ahínco, no sólo en los países desarrollados, sino también en los mercados incipientes y en los países más pobres del mundo; y debe reflejar los intereses no sólo de la población actual, sino también de las generaciones futuras. Creemos que el único cimiento sólido para una globalización sostenible y una prosperidad creciente para todos es una economía mundial abierta basada en los principios de mercado, en una regulación eficaz y en instituciones globales fuertes.

4. Por tanto, hoy nos hemos comprometido a hacer lo que sea necesario para: restablecer la confianza, el crecimiento y el empleo; reparar el sistema financiero para restaurar el crédito; reforzar la regulación financiera para reconstruir la confianza; financiar y reformar nuestras instituciones financieras internacionales para superar esta crisis y evitar crisis futuras; fomentar el comercio y la inversión globales y rechazar el proteccionismo para apuntalar la prosperidad; y construir una recuperación inclusiva, ecológica y sostenible. Si actuamos conjuntamente para cumplir estas promesas, sacaremos a la economía mundial de la recesión y evitaremos que vuelva a producirse una crisis como ésta en el futuro.

5. Los acuerdos que hemos alcanzado hoy constituyen un programa adicional de 1,1 billones de dólares de apoyo para restaurar el crédito, el crecimiento y el empleo en la economía mundial. Las meiddas son las siguientes: triplicar los recursos a disposición del FMI hasta los 750.000 millones de dólares; apoyar una nueva partida de Derechos Especiales de Giro (DEG) de 250.000 millones de dólares y al menos 100.000 millones de dólares en préstamos adicionales por parte de los bancos multilaterales de desarrollo (BMD); garantizar 250.000 millones de dólares de apoyo para la financiación del comercio; y utilizar los recursos adicionales de las ventas de oro acordadas por el FMI para la financiación concesional de los países más pobres. Junto con las medidas que hemos tomado cada uno en el plano nacional, esto constituye un plan global para la recuperación a una escala sin precedentes.

Restaurar el crecimiento y el empleo

6. Vamos a emprender una ampliación fiscal concertada y sin precedentes, que salvará o creará millones de empleos que de otro modo se habrían destruido y que, para finales de año, representará 5 billones de dólares, elevará la producción en un 4% y acelerará la transición hacia una economía ecológica. Nos hemos comprometido a proporcionar la escala de apoyo fiscal sostenido necesaria para reactivar el crecimiento.

7. Nuestros bancos centrales también han tomado medidas excepcionales. Se han reducido los tipos de interés de forma radical en la mayoría de los países y nuestros bancos centrales han prometido mantener políticas de expansión durante el tiempo que sea necesario y utilizar toda la gama de instrumentos de política monetaria, incluidos los instrumentos poco convencionales, que estén en concordancia con la estabilidad de precios.

8. Nuestras medidas para restablecer el crecimiento no darán resultado hasta que no restauremos el préstamo interno y los flujos internacionales de capital. Hemos proporcionado un apoyo significativo y extenso a nuestros sistemas bancarios para dar liquidez, recapitalizar las instituciones financieras y abordar con decisión el problema de los activos afectados. Nos hemos comprometido a tomar todas las acciones necesarias para restablecer el flujo normal del crédito a través del sistema financiero y garantizar la solidez de las instituciones sistémicamente importantes, aplicando nuestras políticas en concordancia con el marco acordado por el G-20 para restablecer los préstamos y reparar el sector financiero.

9. En conjunto, estas acciones constituirán el mayor estímulo fiscal y monetario y el programa de apoyo más extenso para el sector financiero de los últimos tiempos. Actuar conjuntamente refuerza el impacto y las medidas políticas excepcionales anunciadas hasta la fecha deben llevarse a la práctica sin demora. Hoy hemos acordado 1 billón de dólares más de recursos adicionales para la economía mundial a través de nuestras instituciones financieras internacionales y la financiación del comercio.

10. El mes pasado, el FMI calculó que se reanudaría el crecimiento mundial en términos reales y superaría el 2% para finales de 2010. Confiamos en que las acciones que hemos acordado hoy y nuestro compromiso inquebrantable de cooperar para restablecer el crecimiento y el empleo, al tiempo que preservamos la sostenibilidad fiscal a largo plazo, acelerará la vuelta a un crecimiento positivo. Hoy nos comprometemos a llevar a cabo cualquier acción que sea necesaria para asegurar este resultado e instamos al FMI a evaluar periódicamente las acciones emprendidas y las acciones globales necesarias.

11. Estamos decididos a garantizar la sostenibilidad fiscal a largo plazo y la estabilidad de precios y pondremos en marcha estrategias de salida creíbles frente a las medidas que se han de tomar ahora para apuntalar el sector financiero y restablecer la demanda global. Estamos convencidos de que si aplicamos las políticas que hemos acordado, limitaremos los costes a largo plazo de nuestras economías y, por tanto, reduciremos la escala de la consolidación fiscal necesaria a largo plazo.

12. Llevaremos a cabo todas nuestras políticas económicas en colaboración y de manera responsable en lo que respecta a su impacto para otros países. Nos abstendremos de una devaluación competitiva de nuestras monedas y fomentaremos un sistema monetario internacional estable y en buen funcionamiento. Apoyaremos, ahora y en el futuro, la supervisión sincera, equilibrada e independiente por parte del FMI de nuestras economías y nuestros sistemas financieros, de las repercusiones de nuestras políticas para los demás y de los riesgos a los que se enfrenta la economía global.

Fortalecimiento de la supervisión y la regulación financieras

13. Los grandes fallos en el sector financiero y en la regulación y la supervisión financieras fueron causas fundamentales de la crisis. La confianza no se recuperará hasta que no reconstruyamos la confianza en nuestro sistema financiero. Tomaremos medidas para crear un marco supervisor y regulador más fuerte y globalmente más coherente para el futuro sector financiero, que apoye un crecimiento mundial sostenible y cubra las necesidades de empresas y ciudadanos.

14. Cada uno de nosotros acuerda garantizar que establecerá unos sistemas reguladores fuertes. Pero también estamos de acuerdo en establecer una mayor coherencia y una cooperación sistemática entre países, y el marco de criterios elevados acordados internacionalmente que un sistema financiero mundial requiere. El fortalecimiento de la regulación y de la supervisión debe promover el decoro, la integridad y la transparencia; proteger frente al riesgo en todo el sistema financiero; amortiguar en lugar de amplificar el ciclo financiero y económico; reducir la dependencia de fuentes de financiación indebidamente arriesgadas; y desincentivar la excesiva asunción de riesgos. Los reguladores y los supervisores deben proteger a los consumidores y a los inversores, apoyar la disciplina de mercado, evitar impactos perjudiciales en otros países, reducir el alcance del arbitraje regulador, fomentar la competencia y el dinamismo, y mantenerse al día con las innovaciones del mercado.

15. Con este fin estamos aplicando el Plan de Acción acordado en nuestra última reunión, tal como se establece en el informe de evolución adjunto. Hoy también hemos emitido una Declaración, El fortalecimiento del sistema financiero. En concreto, acordamos:

-Establecer un nuevo Consejo de Estabilidad Financiera (FSB) con mayores competencias, como sucesor del Foro de Estabilidad Financiera (FSF), que incluya todos los países del G-20, los miembros del FSF, España, y la Comisión Europea;

-Que el FSB deberá colaborar con el FMI para advertir de antemano los riesgos macroeconómicos y financieros y sobre las medidas necesarias para superarlos;

-Remodelar nuestros sistemas reguladores de modo que nuestras autoridades puedan detectar y tomar en cuenta los riesgos;

-Ampliar la regulación y la vigilancia a todas las instituciones, los instrumentos y los mercados financieros sistémicamente importantes. Esto incluirá, por primera vez, a fondos de alto riesgo (hedge funds)  sistémicamente importantes;

-Respaldar y aplicar los nuevos y estrictos principios del FSF sobre remuneración y compensación y apoyar los planes de compensación sostenibles y la responsabilidad social corporativa de todas las empresas.

-Tomar medidas, una vez asegurada la recuperación, para mejorar la calidad, la cantidad y la coherencia internacional del capital en el sistema bancario. En el futuro, la regulación debe impedir un endeudamiento excesivo y exigir la acumulación de reservas de recursos en momentos de prosperidad;

-Tomar medidas contra las jurisdicciones no cooperativas, incluidos los paraísos fiscales. Estamos dispuestos a desplegar sanciones para proteger nuestras finanzas públicas y nuestros sistemas financieros. La era del secreto bancario se ha acabado. Señalamos que la OCDE ha publicado hoy una lista de países evaluados por el Foro Mundial de acuerdo con la norma internacional para el intercambio de información fiscal;

-Solicitar a los encargados de establecer las normas contables que colaboren urgentemente con supervisores y reguladores para mejorar los criterios de valoración y provisión, y alcanzar un conjunto de normas contables mundiales de alta calidad;

-Ampliar la supervisión y el registro regulador a las Agencias de Calificación de Crédito para garantizar que cumplen el código internacional de buenas prácticas, en especial para impedir conflictos de interés inaceptables.

16. Ordenamos a nuestros ministros de Finanzas que completen la aplicación de estas decisiones de acuerdo con el calendario establecido en el Plan de Acción. Hemos pedido al FSB y al FMI que hagan un seguimiento de la evolución, trabajando con el Grupo de Trabajo de Acción Financiera y otros organismos pertinentes, y que presenten un informe en la siguiente reunión de nuestros ministros de Finanzas que se celebrará en Escocia en noviembre.

Fortalecimiento de nuestras instituciones financieras mundiales

17. Los nuevos mercados y los países en vías de desarrollo, que han sido el motor del reciente crecimiento mundial, afrontan también ahora retos que se suman a la actual recesión de la economía mundial. Para la confianza mundial y la recuperación económica es imperativo que sigan recibiendo capital. Esto exigirá un reforzamiento considerable de las instituciones financieras internacionales, en especial el FMI. Por lo tanto, hoy hemos acordado aportar 850.000 millones de dólares de recursos adicionales a las instituciones financieras mundiales para respaldar el crecimiento en los nuevos mercados y en los países en vías de desarrollo, mediante la financiación del gasto contracíclico, la recapitalización bancaria, infraestructuras, la financiación del comercio, el apoyo a la balanza de pagos, la refinanciación de deudas, y el apoyo social. Con este fin:

- Hemos aceptado aumentar los recursos de los que dispone el FMI mediante la aportación inmediata por parte de los miembros de 250.000 millones, posteriormente incorporados a unos Nuevos Acuerdos de Préstamo ampliados y más flexibles, incrementados en unos 500.000 millones de dólares, y considerar la solicitud de préstamos en el mercado si fuese necesario; y

- Apoyamos un aumento considerable del préstamo, de al menos 100.000 millones, por parte de los Bancos de Desarrollo Multilaterales (BDM), incluso a países de rentas bajas, y garantizamos que todos los BDM tendrán el capital adecuado.

18. Es esencial que estos recursos puedan usarse de manera eficaz y flexible para fomentar el crecimiento. A este respecto acogemos favorablemente el progreso que ha hecho el FMI con su nueva Línea de Crédito Flexible (LCF) y su marco de préstamo y condiciones reformado, que permitirá al Fondo garantizar que sus recursos abordan con eficacia las causas subyacentes de las necesidades financieras de la balanza de pagos de los países, en especial la retirada de los flujos de capital externo a la banca y a los sectores corporativos. Apoyamos la decisión de México de solicitar un acuerdo de LCF.

19. Hemos acordado apoyar una asignación general de Derechos Especiales de Giro que inyectará 250.000 millones de dólares a la economía mundial y aumentará la liquidez global, y la urgente ratificación de la Cuarta Enmienda.

20. Para que nuestras instituciones financieras contribuyan a paliar la crisis y a prevenir crisis futuras debemos fortalecer su trascendencia, su eficacia y su legitimidad a más largo plazo. Por ello, junto con el aumento significativo de los recursos acordado hoy, estamos decididos a reformar y modernizar las instituciones financieras internacionales para garantizar que puedan ayudar de forma eficaz a los miembros y a los accionistas en los nuevos desafíos a los que se enfrentan. Modificaremos sus competencias, su alcance y su gestión para que reflejen los cambios en la economía mundial y los nuevos desafíos de la globalización, y para que las economías emergentes y en vías de desarrollo, incluso las más desfavorecidas, tengan más voz y representación. Esto debe ir acompañado de medidas para incrementar la credibilidad y la responsabilidad de las instituciones a través de una mejor supervisión estratégica y toma de decisiones. Para ello:

- Nos comprometemos a aplicar el plan de la cuota del FMI y a manifestar las reformas acordadas en abril de 2008 y a apelar al FMI para que complete la siguiente revisión de cuotas en enero de 2011;

- Acordamos que, además de esto, debería tenerse más en cuenta una mayor participación por parte de los Gobernadores del Fondo a la hora de aportar una dirección estratégica al FMI y aumentar su obligación de rendir cuentas.

- Nos comprometemos a implementar las reformas del Banco Mundial acordadas en octubre de 2008. Esperamos nuevas recomendaciones en las próximas reuniones sobre reformas en cuestiones de voz y representación con un calendario acelerado, para ser acordadas en las Reuniones de Primavera de 2010;

- Acordamos que los directores y las cúpulas directivas de las instituciones financieras internacionales deberán ser elegidos a través de un proceso de selección abierto, transparente y basado en los méritos;

- En la línea de las actuales revisiones del FMI y del Banco Mundial hemos pedido al Presidente que, de forma conjunta con los Ministros de Finanzas del G- 20, mantenga consultas exhaustivas dentro de un proceso inclusivo y nos comunique en la próxima reunión las propuestas para otras posibles reformas para mejorar el grado de adecuación y adaptabilidad de los IFI.

21. Además de reformar nuestras instituciones financieras internacionales para adecuarlas a los nuevos desafíos de la globalización, acordamos la conveniencia de un nuevo consenso global sobre los valores esenciales y los principios que fomentarán una actividad económica sostenible. Apoyamos el debate sobre dicha carta para el desarrollo de una actividad económica sostenible con vistas a ampliar el tema en nuestra siguiente reunión. Tomamos nota del trabajo iniciado en otros foros en relación a ello y esperamos debatir más sobre esta carta para una actividad económica sostenible.

Resistir al proteccionismo y promover el comercio y la inversión mundiales

22. El crecimiento del comercio mundial ha sostenido una prosperidad cada vez mayor durante medio siglo. Pero ahora está cayendo por primera vez en 25 años. El descenso de la demanda se ve agravado por el aumento de las presiones proteccionistas y por el retroceso del crédito al comercio. Reafirmar el comercio y la inversión mundiales es esencial para restaurar el crecimiento global. No repetiremos los errores históricos del proteccionismo de eras anteriores. Para ello:

- Reafirmamos el compromiso asumido en Washington: abstenernos de levantar nuevas barreras a la inversión o al comercio de bienes y servicios, de imponer nuevas restricciones, o de aplicar medidas incoherentes de la Organización Mundial de Comercio (OMC) para estimular las exportaciones. Además, rectificaremos sin demora cualquiera de dichas medidas. Aplazamos este compromiso hasta finales de 2010;

- Minimizaremos cualquier impacto negativo para el comercio y la inversión de nuestras acciones de política interior incluyendo la política fiscal y las medidas de apoyo al sector financiero. No nos refugiaremos en el proteccionismo financiero y especialmente en medidas que limiten el movimiento de capitales, especialmente hacia los países en vías de desarrollo;

- Notificaremos sin demora a la OMC cualquier medida de ese tipo y pediremos a la OMC que, junto con otros organismos internacionales, dentro de sus respectivas competencias, controle nuestra adherencia a dichas promesas e informe públicamente sobre ella con carácter trimestral;

- Tomaremos, al mismo tiempo, todas las medidas que estén en nuestra mano para fomentar y facilitar el comercio y la inversión;

- Garantizaremos la disponibilidad de al menos 250.000 millones de dólares durante los próximos dos años para apoyar la financiación de operaciones comerciales a través de nuestro crédito a la exportación y agencias de inversión y a través de los Bancos Multilaterales de Desarrollo. También pedimos a nuestros reguladores que hagan uso de la flexibilidad disponible en los requerimientos de capital para la financiación del comercio.

23. Seguimos comprometiéndonos a alcanzar una conclusión ambiciosa y equilibrada para la Ronda de Desarrollo de Doha, urgentemente necesaria. Eso podría suponer un estímulo para la economía mundial de al menos 150.000 millones de dólares al año. Para conseguirlo, nos comprometemos a continuar en la línea del progreso ya realizado, también en lo que respecta a las modalidades.

24. Aportaremos un punto de vista y una atención política renovados a este tema fundamental en el próximo período y utilizaremos nuestro trabajo continuado y todas las reuniones internacionales necesarias para impulsar el progreso.

Garantizar una recuperación justa y sostenible para todos

25. Estamos decididos no sólo a restaurar el crecimiento, sino también a establecer las bases de una economía mundial justa y sostenible. Reconocemos que la crisis actual tiene un impacto desproporcionado para los más vulnerables en los países más pobres y reconocemos nuestra responsabilidad colectiva para mitigar el impacto social de la crisis y minimizar los daños a largo plazo que pueda sufrir el mundo. Con este fin:

- Reafirmamos nuestro compromiso histórico de alcanzar los Objetivos de Desarrollo del Milenio y cumplir las promesas de nuestras respectivas ayudas oficiales al desarrollo, incluidos los compromisos referidos a la ayuda al comercio, la condonación de la deuda y los acuerdos de Gleneagles, especialmente en relación con el África subsahariana;

- Las acciones y decisiones que hemos acordado hoy proporcionarán un fondo de 50.000 millones de dólares destinado a apoyar la protección social, impulsar el comercio y salvaguardar el desarrollo en los países con pocos recursos, como parte de un aumento significativo de la ayuda en tiempos de crisis a estos y otros países en vías de desarrollo y mercados emergentes;

- Vamos a hacer que estén disponibles recursos destinados a la protección social en los países más pobres, entre otras cosas mediante la inversión en la seguridad alimentaria a largo plazo y las contribuciones bilaterales voluntarias al fondo de vulnerabilidad del Banco Mundial, incluidos el Fondo para la Respuesta Social Rápida y la Herramienta para las Crisis de Infraestructuras;

- Hemos acordado, de forma consecuente con el nuevo modelo de ingresos, que se usarán recursos adicionales procedentes de ventas pactadas de oro del FMI, junto con ingresos procedentes de excedentes, para proporcionar una financiación adicional, privilegiada y flexible de 6.000 millones de dólares a los países más pobres durante los dos o tres próximos años. Hacemos un llamamiento al FMI para que presente propuestas concretas en las reuniones de primavera;

- Hemos acordado revisar la flexibilidad del Marco de Sostenibilidad de la Deuda y pedir al FMI y al Banco Mundial que informen al Comité Monetario y Financiero Internacional y al Comité de Desarrollo en las reuniones anuales; y

- Hacemos un llamamiento a la ONU para que, trabajando de forma conjunta con otras instituciones mundiales, establezca un mecanismo eficaz para supervisar el impacto de la crisis sobre los más pobres y vulnerables.

26. Reconocemos la dimensión humana que tiene la crisis. Nos comprometemos a apoyar a aquellos afectados por la crisis mediante la creación de oportunidades de empleo y mediante medidas de apoyo a los ingresos. Construiremos un mercado laboral justo y favorable para las familias, hombres y mujeres. Agradecemos por ello los informes de la Conferencia sobre Trabajo de Londres y la Cumbre Social de Roma y los principios clave que ambas han propuesto. Apoyaremos el empleo estimulando el crecimiento, la inversión en educación y la formación, y mediante políticas activas para el mercado laboral centradas en los más vulnerables. Hacemos un llamamiento a la Organización Mundial del Trabajo para que, trabajando con otras organizaciones competentes, haga una valoración sobre las medidas tomadas y las que sean necesarias para el futuro.

27. Hemos acordado hacer el mejor uso posible de las inversiones financiadas por los programas de estímulo fiscal, con el objetivo de construir una recuperación resistente, sostenible y respetuosa con el medio ambiente. Llevaremos a cabo una transición hacia unas tecnologías e infraestructuras limpias, innovadoras, poco contaminantes y que usen eficazmente los recursos. Animamos a las instituciones para el desarrollo a que contribuyan con todos sus esfuerzos al logro de este objetivo. Estableceremos más medidas para la construcción de economías sostenibles y trabajaremos juntos en ellas.

28. Reafirmamos nuestro compromiso de afrontar la amenaza del cambio climático irreversible, basándonos en el principio de las responsabilidades compartidas pero diferenciadas, y de alcanzar un acuerdo en la Conferencia de la ONU sobre Cambio Climático que se celebrará en Copenhague en Diciembre de 2009.

Cumplimiento de nuestros compromisos

29. Nos hemos comprometido a trabajar juntos con urgencia y determinación para transformar estas palabras en hechos. Hemos acordado reunirnos de nuevo antes de que finalice este año para comprobar la evolución de nuestros compromisos.

El discurs inaugural del President Obama

“Debemos rehacer América”

Mis compatriotas: Aquí estoy ante vosotros, abrumado por la tarea que tenemos ante nosotros, agradecido por la confianza que habéis depositado en mí y plenamente consciente de los sacrificios soportados por nuestros antepasados. Doy las gracias al presidente Bush por su servicio a nuestra nación y por la generosidad y cooperación que ha demostrado a lo largo de esta transición.

Cuarenta y cuatro estadounidenses han jurado hasta ahora el cargo presidencial. Las palabras se han pronunciado tanto en tiempos de olas de prosperidad como de remansos de paz. Sin embargo, en ciertas ocasiones se ha prestado este juramento entre densos nubarrones y furiosas tormentas. En esos momentos, América ha seguido adelante no simplemente por la pericia o la visión de quienes desempeñaban la máxima responsabilidad del país, sino porque nosotros, el pueblo, hemos permanecido fieles a los ideales de nuestros antepasados y leales a nuestros textos fundacionales.

Así ha sido y así debe ser en el caso de la presente generación de estadounidenses.

Todo el mundo comprende perfectamente que estamos inmersos en una crisis. Nuestra nación está en guerra contra una red de violencia y odio de gran alcance. Nuestra economía está muy debilitada como consecuencia de la codicia y la irresponsabilidad de algunos, pero también a causa de nuestro fracaso colectivo a la hora de adoptar decisiones difíciles y de preparar el país para una nueva era. Se han perdido viviendas y empleos y muchas empresas han cerrado sus puertas. Nuestra asistencia sanitaria es demasiado costosa; nuestras escuelas registran excesivo fracaso escolar y cada día aporta mayores pruebas de que nuestros usos y hábitos energéticos refuerzan a nuestros adversarios y amenazan a nuestro planeta.

Tales son los indicadores de la crisis, según los datos y las estadísticas. Factor menos mesurable, pero no menos profundo, es el hecho de haberse minado la confianza a lo largo y ancho de nuestro propio país. Se trata de un persistente temor en el sentido de que la decadencia de América es inevitable, de modo que la próxima generación debe reducir sus expectativas.

Hoy os digo que los desafíos que afrontamos son auténticos, serios y numerosos. No se podrán afrontar fácilmente ni en breve plazo. Pero debes saber esto, América: se afrontarán.

En este día nos hemos reunido porque hemos preferido la esperanza al miedo, la unidad de propósitos al conflicto y la desavenencia.

En este día, queremos proclamar un punto final a nuestros intrascendentes motivos de queja y nuestras falsas promesas, a las recriminaciones y dogmas desgastados que durante demasiado tiempo han asfixiado nuestras políticas.

Seguimos siendo una nación joven, pero, en palabras de las Sagradas Escrituras, ha llegado la hora de dejar de lado las actitudes y comportamientos pueriles. Ha llegado la hora de reafirmar nuestro espíritu fuerte y tenaz, de optar por lo mejor de nuestra historia, de impulsar ese precioso don, esa noble idea transmitida de generación en generación: la promesa dada por Dios de que todos los seres humanos son iguales, todos son libres y todos merecen la oportunidad de perseguir su pleno nivel de felicidad.

Al reafirmar la grandeza de nuestra nación, comprendemos que no es nunca algo dado de antemano. Es menester conquistarla. Nuestro viaje no ha consistido nunca en tomar atajos o rebajar objetivos.

No ha sido una senda para pusilánimes ni para quienes prefieren el ocio al trabajo, ni tampoco para quienes persiguen únicamente los placeres de la riqueza y de la fama. Por el contrario, ha sido la senda de quienes arrostran riesgos, de las personas enérgicas y dinámicas, de quienes son emprendedores; algunos honrados y reconocidos por ello pero – con mayor frecuencia-hombres y mujeres de trabajo oscuro y carente de reconocimiento que nos han conducido a través de una dilatada y accidentada senda hacia la prosperidad y la libertad.

Por nosotros, empaquetaron sus escasas pertenencias y atravesaron los océanos en busca de una vida mejor. Por nosotros, trabajaron duramente en fábricas y centros en condiciones de explotación y fueron figuras pioneras; soportaron el restallar del látigo y araron el duro suelo. Por nosotros, lucharon y murieron, en lugares como Concord y Gettysburg, Normandía y Khe Sahn.

Una y otra vez, estos hombres y mujeres lucharon, se sacrificaron y trabajaron hasta desollar sus manos a fin de que pudiéramos vivir una vida mejor. Consideraron a América una realidad superior a la suma de nuestras ambiciones individuales, mayor que todas las diferencias de nacimiento, riqueza o tendencia.

Tal es el viaje que hoy proseguimos. Seguimos siendo la nación más próspera y poderosa de la Tierra. Nuestros trabajadores no son menos productivos que en el inicio de esta crisis. Nuestras mentes no son menos creativas, nuestros bienes y servicios no son menos que la semana pasada, el mes pasado o el año pasado. Nuestra capacidad sigue incólume. Sin embargo, la hora de seguir caminos trillados, de proteger intereses de miras estrechas yde posponer decisiones desagradables indudablemente ha finalizado. A partir de este mismo momento debemos ponernos en pie, sobreponernos y reanudar la tarea de rehacer América.

Porque, allí donde dirijamos la vista, hay tarea que hacer. La situación de la economía requiere una actuación audaz y rápida, y actuaremos no sólo para crear nuevos puestos de trabajo, sino también para echar nuevos cimientos para el crecimiento. Construiremos carreteras y puentes, redes eléctricas y líneas digitales que alimenten nuestro comercio y nos mantengan unidos. Situaremos a la ciencia en el lugar donde se merece y aprovecharemos las maravillas de la tecnología para aumentar la calidad de la sanidad y reducir su coste. Utilizaremos el sol, el viento y la tierra para alimentar nuestros automóviles y hacer funcionar nuestras fábricas. Y transformaremos nuestras escuelas y universidades para estar a la altura de las exigencias de una nueva era. Podemos hacer todo esto. Y lo haremos.

En este momento, hay voces que cuestionan la dimensión de nuestras ambiciones, quienes sugieren que nuestro sistema no puede soportar planes demasiado grandes. Su memoria es flaca. Porque han olvidado lo que este país ya ha hecho anteriormente; lo que hombres y mujeres libres pueden lograr cuando la imaginación se suma al interés común y la necesidad a la valentía.

Lo que no alcanzan a comprender los cínicos y falsos es que el terreno que pisan se ha movido bajo sus pies, que los razonamientos políticos viejos y anquilosados que nos han desgastado demasiado tiempo ya no sirven. La pregunta que hoy planteamos no es si nuestro gobierno es demasiado grande o demasiado pequeño, sino si funciona. Si ayuda a las familias a encontrar trabajo con un salario decente, una atención sociosanitaria a su alcance yuna jubilación digna. Donde la respuesta sea sí, seguiremos avanzando y donde la respuesta sea no, los programas darán fin a su objetivo. Y quienes entre nosotros manejen dinero público deberán dar cuenta: para gastar con sensatez y cordura, para corregir malos hábitos, para efectuar nuestras operaciones y negocios con transparencia, porque sólo entonces podremos restablecer la confianza esencial entre un pueblo y su gobierno.

Tampoco nos planteamos si el mercado es una fuerza para el bien o para el mal. Su poder de crear riqueza y expandir la libertad no tiene igual, pero esta crisis nos ha recordado a todos que, sin vigilancia, el mercado puede escapar al control; una nación no puede prosperar durante mucho tiempo si sólo favorece a los ricos. El éxito de nuestra economía siempre ha dependido no sólo del tamaño de nuestro producto interior bruto, sino del alcance de nuestra prosperidad, de nuestra capacidad de ofrecer oportunidades a todos los que así lo deseen, no por caridad sino porque es la senda más segura hacia nuestro bien común.

En cuanto a nuestra defensa común, rechazamos como falsa la elección entre nuestra seguridad y nuestros ideales. Nuestros padres fundadores, enfrentados a peligros que apenas podemos imaginar, redactaron un proyecto de Constitución para garantizar el imperio de la ley y los derechos humanos, documento ampliado y transmitido durante generaciones. Esos ideales siguen iluminando el mundo y no renunciaremos a ellos en aras del oportunismo o la conveniencia. Y así digo a los otros pueblos y gobiernos que nos observan hoy, desde las grandes capitales hasta el pequeño pueblo donde nació mi padre: sabed que América es amiga de cada nación y cada hombre, mujer y niño que persiguen un futuro de paz y dignidad y que estamos preparados para asumir una vez más el liderazgo.

Recordad que generaciones anteriores se enfrentaron al fascismo y al comunismo no sólo con misiles y tanques, sino con sólidas alianzas y firmes convicciones. Comprendieron que nuestro poder por sí solo no puede protegernos ni nos autoriza a hacer lo que nos plazca. Por el contrario, sabían que nuestro poder crece gracias a su uso prudente, que nuestra seguridad emana de la justicia de nuestra causa, la fuerza de nuestro ejemplo y las cualidades atemperantes de la humildad y la contención.

Somos los guardianes de este patrimonio. Guiados de nuevo por estos principios, podemos hacer frente a esas nuevas amenazas que exigen aún un mayor esfuerzo e incluso una mayor cooperación y entendimiento entre las naciones. Empezaremos por entregar Iraq a su pueblo, de manera responsable, y por forjar una paz de difícil logro en Afganistán. Junto con viejos amigos y antiguos enemigos, trabajaremos sin descanso para disminuir la amenaza nuclear y hacer retroceder el espectro de un planeta en proceso de calentamiento. No nos disculparemos por nuestro estilo de vida ni titubearemos en su defensa, y en el caso de quienes pretenden alcanzar su fines mediante el fomento del terror y las matanzas de inocentes, diremos que nuestro espíritu es más fuerte e inquebrantable; no perviviréis más que nosotros y os derrotaremos.

Porque sabemos que nuestra herencia, a modo de un mosaico, es fortaleza y no debilidad. Somos una nación de cristianos y musulmanes, judíos e hindúes, y de no creyentes. Estamos conformados por todas las lenguas y culturas y procedemos de todos los rincones de esta Tierra y, como hemos probado el amargo sabor de la guerra civil y la segregación, y hemos resurgido aún más fuertes y más unidos de este negro capítulo, no podemos dejar de creer que los viejos odios se desvanecerán algún día, que las líneas divisorias entre tribus y clanes se disolverán en plazo no dilatado, que mientras el mundo empequeñezca, nuestra común humanidad revelará su faz y que América debe desempeñar su papel en el anuncio de una nueva era de paz.

Al mundo musulmán: buscamos un nuevo camino hacia delante basado en el interés y respeto mutuos. A los líderes en distintas partes del mundo que pretenden sembrar el conflicto o culpar a Occidente de los males de sus sociedades: sabed que vuestros pueblos os juzgarán por lo que que podáis construir, no por lo que destruís.

A aquellos que se aferran al poder mediante la corrupción y el engaño y el acallamiento de la disidencia: sabed que os halláis en el lado equivocado de la historia, pero que os tenderemos una mano si estáis dispuestos a aflojar vuestro puño.

A los pueblos de las naciones más pobres: prometemos colaborar con vosotros para que vuestras tierras y granjas prosperen, regadas por aguas limpias; dar de comer a los cuerpos desnutridos y alimentar espíritus hambrientos. Y a aquellas naciones que, como la nuestra, gozan de relativa abundancia, decimos que no nos podemos permitir por más tiempo la indiferencia ante el sufrimiento más allá de nuestras fronteras ni podemos agotar los recursos del mundo sin considerar las consecuencias. Porque el mundo ha cambiado y debemos cambiar con él.

Al observar la senda que se abre ante nosotros, recordamos con humilde agradecimiento a los americanos valientes que, en este mismo momento, patrullan desiertos lejanos y montañas distantes. Tienen ahora algo que decirnos, como los héroes caídos que yacen en el cementerio nacional de Arlington nos susurran al oído a través de los tiempos. Les rendimos homenaje no sólo porque son los guardianes de nuestra libertad, sino también porque encarnan el espíritu de servicio; una voluntad de hallar sentido en algo superior a ellos mismos. Sin embargo, es precisamente en este momento – un momento que caracterizará una generación-cuando este espíritu debe instalarse en todos nosotros.

Por mucho que el gobierno pueda y deba hacer, en última instancia esta nación depende de la fe y la decisión del pueblo americano. Es en la deferencia al acoger a un extraño cuando se rompen los diques y en la abnegación de los trabajadores que prefieren reducir sus horarios antes que ver a un amigo perder su puesto de trabajo: es lo que nos permite superar nuestros momentos más sombríos. Es la valentía del bombero al subir una escalera llena de humo pero también la voluntad del progenitor al cuidar a un niño lo que al final decide nuestra suerte.

Nuestros desafíos pueden ser inéditos. Los instrumentos con que los afrontamos pueden ser nuevos. Pero los valores de los que depende nuestro éxito – trabajo duro, honradez, valentía y juego limpio, tolerancia y curiosidad, lealtad y patriotismo-,todas esas cosas son antiguas. Son cosas auténticas. Han sido la fuerza silenciosa del progreso a través de nuestra historia. Lo que se exige es el regreso a estas verdades. Se nos exige una nueva era de responsabilidad, un reconocimiento por parte de cada americano de que tenemos obligaciones para con nosotros, nuestra nación y el mundo; obligaciones que no admitimos a regañadientes, sino que acogemos con alegría, firmes en el conocimiento de que no hay nada tan gratificante para el espíritu, tan representativo de nuestro carácter, que entregarlo todo en una tarea difícil.

Este es el precio y la promesa de la ciudadanía. Esta es la fuente de nuestra confianza, saber que Dios nos llama a configurar un destino incierto.

Este es el significado de nuestra libertad y de nuestro credo por lo que hombres y mujeres y niños de todas las razas y de todas las confesiones pueden unirse en una celebración a lo largo y ancho de esta magnífica avenida, por lo que un hombre cuyo padre, hace menos de 60 años, tal vez no habría sido servido en un restaurante ahora está ante vosotros para prestar el juramento más sagrado.

Por tanto, señalemos este día haciendo memoria de quiénes somos y de lo largo que ha sido el camino recorrido. En el año del nacimiento de América, en el más frío de los meses, un puñado de patriotas se congregaba en torno a hogueras, a las orillas de un río helado. La capital se había abandonado. El enemigo avanzaba. La nieve estaba manchada de sangre. En el momento en que el desenlace de nuestra revolución era más incierto, el padre de nuestra nación mandó que se leyeran al pueblo estas palabras: “Que se diga al mundo del futuro que en lo más crudo del invierno, cuando nada salvo la esperanza y la virtud podían sobrevivir, la ciudad y el país, alarmados ante un peligro común, salieron a afrontarlo”.

América, ante nuestros peligros comunes, en este invierno de nuestras privaciones, recordemos esas palabras eternas. Con esperanza y virtud, sorteemos nuevamente las corrientes heladas y aguantemos las tormentas que nos caigan encima. Que los hijos de nuestros hijos digan que cuando fuimos puestos a prueba nos negamos a dejar que acabara este viaje, que no volvimos atrás ni vacilamos, y con la vista puesta en el horizonte y la gracia de Dios sobre nosotros, llevamos aquel gran regalo de la libertad y lo entregamos a salvo a las generaciones venideras.

Gracias, que Dios os bendiga, que Dios bendiga a América.

LA VANGUARDIA
Traducción: José M.ª Puig de la Bellacasa

El Congrés que havíem somiat!

Estem fent el Congrés que havíem somiat! Des de l’informe del Primer Secretari, aprovat per unanimitat, passant per les resolucions congressuals aprovades per amplíssimes majories, fins a arribar a l’anunci fet per José Montilla de la seva voluntat de proposar Isidre Molas com a nou President del PSC i la continuïtat de Manuela de Madre com a Vicepresidenta, i a l’encàrrec rebut per Raimon Obiols d’organitzar per a l’any vinent la Conferència Oberta als progressistes de Catalunya. Personalment estic molt orgullós de la nova Declaració de Principis del PSC, aprovada també per unanimitat i que he presentat jo mateix davant del Plenari del nostre 11è Congrés. Demà coneixerem la composició de la nova Comissió Executiva i escoltarem les intervencions de Zapatero i Montilla. El millor encara ha d’arribar.

Complir i renovar

Aquests dies s’està escrivint molt sobre l’abstenció. I, francament, no sempre de forma sensata. Jo tinc dues idees. Una, fer el possible perquè els que voten segueixin participant. I això s’aconsegueix si els polítics complim amb allò al que ens hem compromès. Dues, fer el possible perquè els que s’abstenen trobin en la política allò que potser troben a faltar. I això s’aconsegueix renovant. Tot seguit trobareu el guió sobre algunes de les qüestions que volem debatre en el PSC per tal d’impulsar la renovació.

Cap a l’11è Congrés del PSC

Per a un nou impuls del socialisme català

- Les responsabilitats de govern del PSC exigeixen un enfortiment del partit, tant des del punt de vista polític, com des del punt de vista organitzatiu i de capacitat de representació i mediació social

- L’acceleració dels canvis socials exigeix una actitud permanent d’escoltar la societat i actualitzar les propostes polítiques i programàtiques

- Cal impulsar la participació política i millorar la relació entre el nostre partit i la ciutadania

Aquest document de treball té per objecte servir de guia pel debat i l’acció en la preparació de l’11è Congrés del PSC.

La solidesa del PSC:

- El PSC és el partit del qual se senten més propers la majoria dels catalans i les catalanes

>> tant des del punt de vista ideològic
>> com del punt de vista del grau d’identificació nacional

- La majoria se sent molt pròxima a les nostres idees però podem millorar molt la nostra capacitat de relació amb la societat i d’atracció envers sectors que se senten propers al nostre projecte

10 línies de treball

1. Modernitzar el nostre discurs, agenda i llenguatge; proporcionar un relat entenedor i un
horitzó engrescador

2. Atendre millor els neguits del nostre electorat més tradicional i entendre la seva evolució

3. Representar millor la cultura del treball, els seus valors i les seves noves expressions

4. Obrir espais a nous protagonistes

5. Estrènyer els nostres llaços amb els joves

6. Esdevenir el partit de la paritat

7. Practicar una política de proximitat a tots els nivells, del President al darrer militant

8. Millorar la nostra capacitat de representar els sectors més dinàmics

9. Escoltar millor la societat i oferir el partit com a instrument per a debatre i impulsar reformes

10. Promoure campanyes de mobilització social i de participació electoral

1. Modernitzar el nostre discurs, agenda i llenguatge; proporcionar un relat entenedor i un horitzó engrescador

PROPOSTES:

- Crear un grup permanent de seguiment i actualització programàtica, amb capacitat per avaluar l’eficàcia de les nostres polítiques i el grau de compliment dels nostres programes
- Impulsar un seminari sobre la renovació conceptual i comunicativa del discurs socialista
- Participar activament en el debat de l’esquerra europea i en la construcció del PSE
- Millorar les capacitats comunicatives dels responsables del partit i càrrecs electes
- Millorar la informació als simpatitzants, militants, responsables i electes

2. Atendre millor els neguits del nostre electorat més tradicional i entendre la seva evolució

PROPOSTES:

- Situar en primer pla l’agenda social dels governs
- Atendre de forma especial els problemes derivats de la precarietat laboral
- Millorar la qualitat dels serveis públics
- Aprofundir en les polítiques d’habitatge i immigració
- L’evolució demogràfica obliga a repensar en profunditat el nostre discurs i les nostres polítiques per a les persones de més de 60 anys

3. Representar millor la cultura del treball, els seus valors i les seves noves expressions

PROPOSTES:

- Recuperar el discurs del valor del treball digne com a factor de socialització
- Impulsar la cultura de l’honestedat, l’esforç i la responsabilitat com a motors de l’ascens social
- Evitar que l’entrada prematura de joves en el mercat laboral els allunyi definitivament de la millora de la seva formació
- Assumir que els canvis en el món del treball exigeixen la reformulació d’algunes polítiques públiques
-Estrènyer les nostres relacions amb els sindicats i el món obrer
- Participar activament en la recuperació de la memòria democràtica, obrera, popular, catalanista i federalista de la nostra història.

4. Obrir espais a nous protagonistes

PROPOSTES:

- Impulsar la incorporació de gent nova al partit, a les seves estructures de direcció i a les candidatures electorals
- Donar més protagonisme als sectors de més recent incorporació
- Ampliar la xarxa de relacions i complicitats del partit a persones actives en el terreny associatiu i cultural
- Prioritzar la formació dels militants i els responsables del partit
- Donar l’oportunitat a nous portaveus polítics del partit

5. Estrènyer els nostres llaços amb els joves

PROPOSTES:

- Acordar amb la JSC un pla per incrementar la seva presència entre els joves i la seva influència en el si del partit i estudiar noves formules organitzatives per a l’activisme jove
- Promoure la presència de gent jove en les estructures del partit i en responsabilitats institucionals
- Fer de l’emancipació juvenil una de les prioritats de l’acció política dels socialistes
- Incrementar la presència socialista en els instituts i centres de FP
- Promoure una presència activa a la Universitat
- Subratllar la dimensió utòpica i transformadora del projecte socialista i la referència a les seves arrels llibertàries

6. Esdevenir el partit de la paritat

PROPOSTES:

- Analitzar des d’una perspectiva de gènere les polítiques del partit, els seus missatges i les seves formes d’organitzar-se i desenvolupar l’acció política
- Augmentar la presència de dones en el partit i impulsar una major presència de dones en responsabilitats orgàniques i institucionals
- Fer permanent bandera de la igualtat i la paritat
- Obrir nous mecanismes de participació que facin possible la conciliació de la vida personal, laboral i política

7. Practicar una política de proximitat a tots els nivells, del president al darrer militant

PROPOSTES:

- Millorar la ubicació, condicions i serveis dels locals del partit (oficines parlamentàries, formació oberta,…)
- Revisar la política de publicacions i proporcionar la màxima atenció a la informació de ciutadans, simpatitzants, militants i responsables del partit
- Generalitzar la pràctica del “porta a porta” en campanya electoral i promoure campanyes específiques de contacte directe amb la ciutadania
- Millorar la nostra presència a Internet en un sentit ampli (Política 2.0)
- Millorar la comunicació del partit en tots els terrenys
- Utilització intensiva de les TIC en l’acció política i l’organització del partit
- Afavorir processos de participació en les grans decisions
- Impulsar mecanismes de participació flexibles i oberts a persones i col·lectius

8. Millorar la nostra capacitat de representar els sectors més dinàmics

PROPOSTES:

- Establir mecanismes de relació específics amb emprenedors, autònoms i professionals
- Impulsar la tasca de l’Espai de Professionals de la Fundació Rafael Campalans
- Impulsar mecanismes de participació a través de Internet (militància on line, Agrupació virtual)
- Prioritzar el treball envers els creadors d’opinió i els sectors culturals
- Estar especialment alerta amb respecte de les demandes i la sensibilitat de la “Catalunya emergent” (emprenedors de 25 a 40 anys)

9. Escoltar millor la societat i oferir el partit com a instrument per a debatre i impulsar reformes

PROPOSTES:

- Impulsar decididament una cultura de “partit atent”, de “partit que escolta”, capaç de contrastar permanentment la seva acció política amb la percepció ciutadana i els resultats concrets
- Passar a l’ofensiva en el debat polític i cultural, oferint el partit com a instrument de transformació social des del projecte majoritari del catalanisme social
- Impulsar el debat intern i promoure un debat extern sobre la renovació del projecte socialista
- Esdevenir el millor instrument de connexió amb les forces progressistes a nivell europeu i internacional

10. Promoure campanyes de mobilització social i de participació electoral

PROPOSTES:

- Cal recordar que, tant per impulsar canvis profunds com per fer-los irreversibles, és imprescindible guanyar la batalla de les idees i convèncer una àmplia majoria ciutadana. Això implica la necessitat d’estimular la participació activa i crítica de la ciutadania en suport a l’acció dels governs de progrés i mobilitzar energies en favor de les reformes
- Establir una major complicitat amb els moviments socials progressistes
- Impulsar plataformes sectorials i temàtiques que esdevinguin agents socials del canvi

Segon dia de Congrés

Avui ha estat el dia d’Europa i el dia del debat en Comissió. A aquestes hores el Plenari ja ha aprovat tres dels quatre dictamens previstos i el quart s’està discutint ara mateix. Però la resolució políticament més significativa és la que transcric a continuació sobre la Constitució europea.

EL PROCÉS DE CONSTRUCCIÓ EUROPEA

La Unió Europea és fruit d’una voluntat política sostinguda que ha garantit la pau, la prosperitat i cohesió social, la democràcia i l’estat de dret a Europa.

El continent europeu, que durant les primeres dècades del segle XX fou origen i escenari de les dues guerres més àmplies i devastadores viscudes per la Humanitat, així com de les violacions de drets humans més massives i sagnants, va tancar el segle oferint el model de cooperació i integració polítiques únic. És avui l’exemple més reeixit de resolució de conflictes i de superació d’aquests per via de la cooperació i constitueix un model únic d’integració regional, element de referència per altres àrees del món, amb les quals volem compartir aquesta experiència. Els europeus som avui els primers donants d’ajuda al desenvolupament, i contribuïm en l’extensió de la democràcia i els seus valors al món, amb la promoció de la pau en primer lloc.

Un dels objectius fonamentals pels socialistes de la Unió és el benestar dels ciutadans. Però la Unió és conscient que aquest benestar s’ha de fonamentar tant en l’estímul del creixement com en el reequilibri territorial i social. Per això, la solidaritat i l’extensió dels drets socials es troben en la base del nostre model de prosperitat. Les accions en favor de la cohesió han permès a la Unió afavorir els territoris més empobrits i el progrés de tots. Els programes de lluita contra la pobresa i l’exclusió social, els fons destinats a la millora de les condicions estructurals dels territoris i al desenvolupament rural, així com la cooperació política pel foment de la plena ocupació, són exemples ben presents d’aquesta acció europea en favor del benestar. A més a més, la Unió és avui un mercat únic amb més de 450 milions d’habitants que s’ha dotat d’una moneda única, l’euro, que ens fa més forts i estables en l’escenari mundial.

La Unió vetlla per un desenvolupament sostenible. Ofereix un marc legislatiu que garanteix la protecció ambiental, la protecció dels consumidors i la seguretat alimentària. La cooperació per a la innovació i la recerca, la creació d’un espai universitari europeu i els programes d’educació ens projecten cap a una major integració entre tots. Més d’un milió de joves europeus han estudiat a un altre país d’Europa gràcies al programa ERASMUS i centenars de milers d’escoles, d’empreses i d’entitats socials han participat en programes europeus d’intercanvi, fent que Europa sigui ja per molts l’espai real on pensar els propis projectes de futur.

Els valors que fonamenten la Unió són el respecte a la dignitat humana, la llibertat, la igualtat, el respecte dels drets humans, la cultura, la democràcia i l’estat de dret. La Unió ha permès la defensa d’aquests valors pels seus Estats membres i ha estat un objectiu de democràcia i llibertat per un nombre cada vegada més gran de països. És un espai de garantia de drets cada cop més fort, que té com un dels seus objectius la lluita contra la discriminació i que assenyala com un element clau de la seva societat la igualtat entre homes i dones. La Unió i les seves institucions representen una experiència única de democràcia supranacional, un sistema complex que permet prendre decisions respectant el principi de majoria, la subsidiarietat i la diversitat.

La Unió Europea es troba avui en un moment decisiu en la seva trajectòria. Els Tractats que fins ara s’han anat superposant es converteixen en un sol Tractat constitucional, una Constitució europea, fruit d’un profund procés de diàleg i negociació, que expressa una forta determinació de futur. És un pas molt important que celebrem.

La Constitució consolida els valors en els quals s’ha fonamentat històricament la Unió. Els amplia incorporant els drets de les persones que pertanyen a una minoria i fixa la igualtat home dona com un valor comú de la societat europea. La Unió incorpora el text de la Carta dels Drets Fonamentals, potser el text més modern i ambiciós proclamat fins avui i que ens fa ciutadans de la Unió.

La Constitució ratifica el compromís d’Europa amb la pau. Amplia els instruments de cooperació en les polítiques d’interior i justícia, dins de les seves fronteres però també en les seves relacions amb altres estats. Vol oferir als seus ciutadans un espai de llibertat, seguretat i justícia. Actua també en l’àmbit de la immigració i la integració dels immigrants. Obra en pro d’un desenvolupament sostenible basat en un creixement econòmic equilibrat i en una economia social de mercat. Combat l’exclusió i la discriminació. Fomenta la cohesió econòmica social i territorial i la solidaritat entre els estats membres. Respecta la diversitat cultural i lingüística d’Europa i la preservació i el desenvolupament del patrimoni cultural europeu.

Per primera vegada la Unió diu en el seu Text fonamental que, en els seus procediments, respectarà també l’autonomia local i regional, i estableix per primer cop la consulta no només als parlaments nacionals sinó també als parlaments regionals amb capacitats legislatives quan les seves competències puguin ser afectades per les accions de la Unió. Igualment, es reforça el Comitè de les Regions, al que se li atorga la capacitat de recórrer davant del Tribunal de Justícia de la Unió. La generalització de la majoria qualificada front la unanimitat per prendre decisions, i el fet de considerar la codecisió com el procediment normal i no excepcional per a legislar són passes importants vers l’aprofundiment de la democràcia.

La Constitució europea serà traduïda per primera vegada al català, i la versió catalana serà dipositada junt a les altres i amb el mateix valor. Figura a més annex al Text constitucional una declaració en virtut de la qual la Unió es compromet amb la diversitat cultural d’Europa i a tenir una especial atenció a les llengües. És una porta oberta que pot donar fruits immediats, com la incorporació del català, a l’empara d’aquesta declaració, en els programes europeus d’educació i cultura, i que ens permetrà seguir treballant pel ple reconeixement de la nostra llengua i el seu ús en la relació amb les institucions europees.

És per aquestes raons que el 10è Congrés del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) pren una resolució sobre la Constitució Europea.

RESOLUCIÓ DEL 10è CONGRÉS DEL PSC SOBRE LA CONSTITUCIÓ EUROPEA

Els caps d’Estat i de govern de la Unió Europea van aprovar, el passat 18 de juny de 2004, un projecte de tractat constitucional que modifica les institucions europees. Correspon ara a cada Estat membre procedir a la seva ratificació. Aquesta Constitució només podrà entrar en vigor amb l’aprovació de tots. S’obre, doncs, a tot Europa i al nostre país, un debat polític sobre aquesta ratificació. És un moment en què tots els partits hem de prendre posició davant l’opinió pública de Catalunya, sense ambigüitats.

Els socialistes europeus hem impulsat i contribuït de manera important, al llarg dels dos darrers anys, a aquesta Constitució. Tant pel que fa al procés d’elaboració del projecte (no en cenacles a porta tancada, com en el passat, sinó en una assemblea treballant obertament) com pel que fa al seu contingut (en relació als drets fonamentals dels ciutadans i ciutadanes i a l’organització de les institucions de la Unió Europea), aquest projecte de Constitució marca un pas endavant en la direcció que desitgem: vers una Europa unida i forta, política i social, actuant de manera unida en el món.

En efecte, el propi mètode utilitzat per a la redacció del text constitucional (la Convenció) constitueix un progrés decisiu i irreversible en la política d’obertura i transparència que els socialistes preconitzem, enfront de les negociacions intergovernamentals a porta tancada. Marca un camí que ha de dur al desenvolupament de veritables partits europeus i la consolidació d’un espai públic europeu. Per als i per a les socialistes de Catalunya i de tot Europa aquest aspecte és essencial i, per ell mateix explicaria un vot favorable al projecte de Constitució, perquè creiem que el projecte socialista del segle XXI consisteix precisament en traslladar als espais europeu i global la política de reformes realitzada en el marc de l’Estat-nació. Per això és vital la construcció d’un demos europeu i d’un escenari europeu per un socialisme capaç de contribuir decisivament a la creixença de la potència política d’Europa per enfortir i difondre el seu model social de igualtat i justícia, i per actuar, enfront de la globalització, per un ordre mundial més just i pacífic.

Les darreres modificacions introduïdes pels governs dels Estats membres en la Conferència intergovernamental (CIG) afecten sobretot als aspectes institucionals (composició de la comissió, nombre d’escons en el Parlament, definició de la majoria qualificada). El text final no ens satisfà al cent per cent: és un pas endavant encara massa modest i en alguns aspectes limita el projecte que fou aprovat per la Convenció europea. Però reforça de forma clara la democràcia i la capacitat d’actuació de la Unió europea i creiem que pot significar un instrument essencial per avançar en la construcció d’una Europa més forta i més unida.

En l’aspecte dels drets, el projecte de tractat constituent reforça la ciutadania europea incorporant la Carta dels Drets Fonamentals i fent-la així vinculant. Ultra el reconeixement dels drets democràtics i socials individuals dels ciutadans i ciutadanes, consagra un model social europeu que afirma, en el seu nucli, un projecte de justícia social que té com objectius la “plena ocupació i el progrés social”, la lluita contra “l’exclusió i les discriminacions”, la “justícia i protecció socials”, la “igualtat entre dones i homes”, la “solidaritat”, la “cohesió social i territorial”, el “desenvolupament sostenible”, el “comerç just” i l’ “eliminació de la pobresa” a Europa i al món. El projecte constitucional afirma també, de manera clara, el dret a la diversitat cultural i lingüística, així com els nous drets dits de “tercera generació”: a la protecció i defensa del medi ambient, dels consumidors i de les dades personals.

En l’aspecte polític, la Constitució marca un punt de transició entre l’Europa d’ahir, més econòmica i tecnocràtica, i l’Europa de demà, que serà necessàriament més política i més integrada, i que ha de ser més propera als ciutadans i més democràtica. És un text que consolida i simplifica el conjunt dels tractats europeus preexistents i fa, doncs, més simple i comprensible pels pobles d’Europa el funcionament de les institucions de la Unió. L’extensió sense precedents dels poders del Parlament Europeu farà d’aquesta institució democràtica, la més directament vinculada a la ciutadania, una cambra legislativa genuïna que produirà veritables lleis europees. Un/a Ministre/a d’Afers Exteriors de la Unió, al front d’un servei diplomàtic europeu, obrirà el camí cap a una veritable política exterior i de seguretat comú, objectiu indispensable pels que volem una Europa internacionalment forta, activament favorable a la pau, el desenvolupament i la democràcia en el món de la globalització. L’extensió del mètode de majories qualificades i la restricció del veto que significa el criteri d’unanimitat permet avançar vers una major integració i coordinació de les polítiques europees, implicant a tots els Estats membres o a aquells que, en un o altre camp, vulguin anar més a fons i més enllà en el procés d’integració.

També pel que fa al reconeixement i la presència de Catalunya a Europa creiem que el procés constituent ha significat un pas endavant. Per primera vegada un govern espanyol ha plantejat als altres governs europeus el reconeixement constitucional de la nostra llengua i dels seus drets a Europa. I per bé que el resultat assolit no sigui encara satisfactori, significa que l’acció per l’estatut del català i per la presència de Catalunya podrà desenvolupar-se en molt millors condicions que en el passat.

En l’aspecte social, el projecte de tractat constitucional consolida uns drets socials molt extensos, tant a nivell d’empresa – dret de vaga, dret a la informació dels treballadors, dret de negociació col·lectiva, protecció contra els acomiadaments – com a nivell del conjunt de la societat – dret a l’educació gratuïta, a l’accés als serveis públics i a la Seguretat Social. En aquest sentit, és molt significatiu i important per nosaltres que la Confederació Europea de Sindicats (CES) hagi cridat, el passat 15 de juliol, a aprovar la Constitució europea i que el seu secretari general hagi afirmat que la Constitució significa un pas endavant pels treballadors i les treballadores.

Considerem que aquest projecte de tractat constitucional és, efectivament, un pas endavant. No el considerem com un punt d’arribada sinó com un nou punt de partida. D’una manera immediata proposarem que es vagi més enllà i, en particular, que la nova legislatura del Parlament europeu mantingui un caràcter constituent. Per fer front als reptes interns i externs, el procés d’integració europea ha de continuar avançant, i a un ritme ràpid. El procés que va del Tractat de Maastricht (1992) al d’Amsterdam (1996), al de Niça (1999) i a l’actual (2004) continuarà endavant i, en la nostra previsió, s’accelerarà, excepte si una frenada marcada per les resistències intergovernamentalistes i particularistes s’imposés a l’actual majoria europeista dels pobles d’Europa. Els sectors que diguin “no” a la nova Constitució assumiran la responsabilitat de fer recular l’esperit europeu en les nostres societats i d’aïllar-les, quan és precís exactament fer el contrari.

Reforçar una majoria europea de progrés i dur-la a les posicions més avançades possibles en el camp social, en l’internacional i en el de les llibertats individuals i col·lectives és, per al PSC, una responsabilitat i una tasca de caràcter fonamental i prioritari.

Els i les socialistes catalans ens reconeixem en el lema sota el qual es presenta el projecte de Constitució Europea: “Units en la diversitat”. Creiem que cal ratificar aquest projecte i, arribat el moment de refrendar-lo, demanarem als ciutadans i ciutadanes el seu vot afirmatiu.

Per a un nou impuls del socialisme català

Finalment m’he anat engrescant, a les notes inicials que ja tenia -i que han donat lloc a un article que espero ben aviat veure publicat- hi he afegit altres consideracions -una bona part de les quals estan extretes d’unes reflexions de Raimon Obiols- i he preparat un document més complert. Engrescat com estava, el vaig presentar com esmena a la meva Agrupació, Sant Martí. El vaig presentar com a esmena d’addició al capítol setè de la ponència marc, però els companys i companyes de l’Agrupació em varen convèncer que potser seria una bona introducció a la ponència, una espècie de capítol zero. Aquí teniu el text.

PER A UN NOU IMPULS DEL SOCIALISME CATALÀ

Les victòries socialistes a les eleccions municipals, autonòmiques, generals i europees, situen el PSC davant de la gran responsabilitat de demostrar la vigència i l’eficàcia del projecte del socialisme democràtic i federalista, per impulsar les reformes necessàries que facin avançar la justícia social i per construir l’Espanya plural en la que sigui compatible la millora de l’autogovern de Catalunya, la transferència de competències i recursos als Ajuntaments, el reconeixement del caràcter plurinacional, pluricultural i plurilingüístic de l’Estat, i el desenvolupament d’un projecte compartit pels pobles d’Espanya que impulsi una Europa unida i forta capaç de promoure la democràcia, els drets humans i el progrés econòmic i social arreu del món.

Els i les socialistes som plenament conscients que les victòries electorals i la constitució de governs progressistes sols tenen sentit si representen avenços significatius en la consecució dels objectius abans esmentats. Sols així demostrarem fidelitat a la nostra història i als valors que donen sentit al nostre projecte polític. Un projecte que no es limita a una gestió ben intencionada i eficient dels afers públics. No podem oblidar la existència de classes socials i d’interessos contraposats. El socialisme democràtic no es resigna davant les desigualtats i les injustícies, les que trobem ben a prop i les que es desenvolupen a escala planetària.

El compromís socialista rau en la reducció i la progressiva eliminació d’aquestes desigualtats. Desigualtats de renda, de riquesa, de poder, d’informació, de formació i d’oportunitats. Quan aquestes desigualtats esdevenen cròniques, hereditàries, creixents o generadores de noves desigualtats, ens trobem davant de la injustícia que volem combatre, una injustícia que pren la forma de l’exclusió social, la precarietat, la inseguretat o la incertesa sobre el futur que plana sobre els joves i les classes populars.

Som plenament conscients que la lluita contra les desigualtats i la construcció d’una societat més justa, impliquen en primer lloc la capacitat d’impulsar el dinamisme econòmic de la nostra societat i l’augment del seu potencial solidari dins i fora de les nostres fronteres. No defugim el repte que imposa el sistema de mercat ni les limitacions inherents al procés de globalització, però no ens resignem a viure en una societat de mercat, en la que els drets ciutadans es converteixin en prerrogativa dels sectors amb més recursos. Els drets no són mercaderies, ni l’acceptació de l’economia de mercat ha d’implicar forçosament la submissió dels individus a una societat de mercat.

El nostre projecte polític es basa en uns valors que volem portar a la pràctica, i per això cal que es tradueixi en programes polítics capaços de mobilitzar àmplies majories socials per a l’impuls de reformes que ens acostin progressivament a la societat lliure i justa a la que aspirem.

Som conscients de la necessitat de teixir àmplies aliances socials pel canvi, que puguin incloure altres forces polítiques progressistes, el moviment sindical, i els moviments socials que volen construir una alternativa al neoliberalisme.

*****

Les eleccions catalanes del 16 de novembre del 2003, l’acord tripartit de les esquerres i la constitució del primer govern catalanista i d’esquerres van determinar un canvi extremadament important en la vida de Catalunya.

Per primera vegada, les esquerres catalanes tenen l’oportunitat de dur a terme, en condicions generals de normalitat – no exempta de possibles tensions, a causa de la reacció de les dretes espanyola i catalana – una prolongada obra de govern.

Amb la investidura del nou President i la constitució del nou Govern s’ha donat el primer pas d’un llarg camí. Aquesta inèdita experiència de govern no sols és portadora del futur dels tres partits de l’esquerra catalana, sinó de les esperances i aspiracions d’una majoria del poble de Catalunya. El seu èxit dependrà de tres factors necessaris i indestriables: una visió de futur, l’encert de l’obra de govern, i la mobilització del suport de la majoria social i política de Catalunya.

Aquesta nova situació produirà canvis importants en la dinàmica política general de Catalunya i en l’evolució futura de tots els seus partits. Pel PSC l’actual majoria catalanista i d’esquerres hauria d’esdevenir una aliança estratègica que canviés el tipus de relacions preexistent entre les tres forces polítiques de l’esquerra catalana que haurien d’esforçar-se en una competició d’emulació i d’excel·lència, més de que rivalitats i de confrontació crítica.

En aquest procés, el PSC, partit majoritari de l’esquerra i principal partit de Catalunya, ha de mostrar permanentment la seva preocupació per les classes populars i no pels sectors més poderosos, pels treballadors i els consumidors, pels ciutadans i per la joventut.

Ha de ser també el partit de la responsabilitat entesa com a recerca permanent de la millora pràctica i concreta de les condicions de vida de la majoria: el partit que sap com fer l’economia més eficient i que no veu contradiccions entre un desenvolupament potent de l’estat del benestar i el creixement econòmic, ans al contrari, els veu com dos processos que es necessiten mútuament. Ha de ser un partit permanentment a l’avantguarda, demostrant amb fets, actituds i programes que pot defensar millor els interessos de la majoria i que està obert a tots els sectors actius i innovadors que busquen millores en la societat.

El PSC ha de ser també la clau de volta de la transformació d’Espanya. Una transformació que no sols implica l’impuls de polítiques socials, sinó que requereix també el ple reconeixement del caràcter plurinacional, pluricultural i pluringüístic de l’Estat i l’aprofundiment de l’autogovern de les Comunitats Autònomes. El suport decisiu d’una majoria de ciutadans i ciutadanes de Catalunya a la victòria del PSC –i per tant a la victòria del PSOE– en les eleccions generals és un mandat clar per avançar significativament en un doble procés de reformes, reformes socials i reformes institucionals. El paper actiu del PSC en el govern d’Espanya i en el PSOE ha de garantir que les enormes expectatives generades no es vegin decebudes.

Ara comença pel PSC una nova etapa, plena d’esperances i de possibilitats. Però no podem passar per alt algunes qüestions: en primer lloc, el resultat electoral obtingut pel PSC en les eleccions municipals a algunes grans ciutats i a Catalunya el 16 de novembre, per sota de les expectatives, planteja la necessitat de reflexionar sobre les seves causes, de revitalitzar i renovar la cultura política i les concepcions ideològiques, i d’obrir una nova perspectiva estratègica general pel socialisme català, en funció dels canvis en l’escenari polític català i de les transformacions que es produeixen a la nostra societat, a Europa i el món, en l’època de la globalització accelerada. En segon lloc, l’assumpció generalitzada de responsabilitats, a nivell local, nacional i estatal, si no va acompanyada d’un enfortiment i d’una renovació del PSC, podria comportar una pèrdua de vitalitat, de presència social, de creativitat i de paper anticipatiu i dirigent. Si el partit s’orientés de forma gairebé exclusiva a la gestió del poder, podria quedar sense projecte estratègic, sense generar cultura política, sense defensar valors morals i, en conseqüència, sense capacitat de mobilitzar una acció voluntària de caràcter col·lectiu, ni d’imbricar-se amb la societat, especialment amb els més joves i els sectors més actius i emprenedors.

Ara es tracta de posar en pràctica noves idees, d’innovar el nostre projecte, de “fer coses noves amb paraules noves”. Es tracta de ser capaços de trobar el punt d’equilibri entre la innovació programàtica i organitzativa i l’enllaç amb el millor de la nostra història. Pels i per a les socialistes d’aquests primers anys del segle XXI a Catalunya, es tracta de respondre a la necessitat d’uns replantejaments en profunditat, que es feien sentir ja en el període anterior de la nostra història col·lectiva, i que ara poden efectuar-se en molt millors circumstàncies.

Només així podrà el PSC desenvolupar la força intel·lectual, material i moral indispensable per a ser un element d’identitat i de motivació per a un col·lectiu ample de ciutadans i ciutadanes actius, i un punt de referència de llarga durada per a una majoria social. Ambdós elements son imprescindibles per a un partit socialista que aspiri a una llarga etapa de govern per a impulsar canvis i reformes en la societat.

Aquest repte consisteix en precisar i construir una estratègia de futur, partint de la nova situació política catalana i comptant amb un balanç serè dels punts forts i dels dèficits del socialisme català d’aquests primers anys del segle XXI.

Els punts forts són clars: el PSC és una gran força política (més d’un milió de vots, un nombre considerable d’afiliats i simpatitzants, una organització potent, etc.). És el primer partit del país i, de lluny, la principal força política de les esquerres. Té una capacitat de govern provada, amb equips d’homes i dones experimentats en el govern dels municipis, alguns dels quals han passat a formar part essencial del nou govern de la Generalitat. Per la seva implantació en el territori i les seves responsabilitats locals i nacionals, el PSC disposa d’una elevada capacitat de representació dels sectors populars i d’interpretació de l’interès general. Per la seva articulació amb el socialisme espanyol i europeu disposa d’una elevat potencial d’influència més enllà de Catalunya.

Però a la vegada, hi ha en el PSC elements de feblesa, que són pràcticament comuns a tots els partits socialistes, a totes les forces d’esquerra i, més en general, al conjunt de les forces polítiques democràtiques. De fet, les mancances del PSC són el reflex d’un fenomen de crisi dels partits, també dels partits d’esquerra, que es viu avui internacionalment, per unes causes històriques, socials i culturals concretes.

Malgrat els esforços realitzats, els partits tenen avui una vida interna millorable, en qualitat i intensitat; tenen un reclutament limitat o – com a Gran Bretanya, Alemanya, Itàlia i altres països europeus – en preocupant declivi; una reducció progressiva dels membres actius; una militància que no es renova suficientment entre els sectors més qualificats i dinàmics de la societat: la joventut, el món sindical, el món professional i universitari, els intel·lectuals; un afebliment de la formulació estratègica i ideològica general; i, com a conseqüència de tot plegat, un malestar difús dels afiliats que no troben elements de gratificació satisfactoris en la seva pràctica militant. Sols les formacions polítiques basades en les afirmacions identitàries poden mantenir de forma conjuntural la il·lusió de restar al marge d’aquest fenòmen general de crisi i necessitat de canvi.

Malgrat això, les forces socialistes i socialdemòcrates segueixen sent la família política que es troba més a prop de les aspiracions d’una gran majoria de ciutadans i ciutadanes i que té una major capacitat potencial d’innovació. Els programes socialistes, amb les adaptacions i actualitzacions necessàries, segueixen sent els més capaços de resoldre els problemes concrets de la gent i d’avançar cap a un món més just.

El punt de partida de tot debat sobre la crisi dels partits ha de situar-se en la perspectiva dels ciutadans i de les ciutadanes. Aquests són, en el nostre país, aclaparadorament demòcrates: pràcticament ningú posa en dubte a Catalunya els principis d’igualtat política, sufragi universal, pluralisme, llibertats públiques, Estat de dret. I són també majoritàriament progressistes i propers a les idees que representen millor que ningú les forces socialistes: llibertat, igualtat, federalisme.

Però els ciutadans i les ciutadanes, especialment els de les generacions més joves, experimenten, a la vegada, un allunyament en relació amb els partits, les institucions i els representants polítics. Hi ha una separació important entre élites polítiques i públic en general.

Això no implica que l’evolució de la societat individualitzada se’n vagi fatalment cap a la dreta. Està emergint una nova generació que pren consciència i comença a mobilitzar-se i organitzar-se, sobretot a l’entorn dels problemes internacionals i globals. Creix entre els joves un sentiment general de malestar. Les manifestacions “antiglobalització” i contra la guerra de l’Iraq (que a Catalunya van ser enormes) no són l’expressió de vells grups aïllats i minoritaris sinó la mostra d’un moviment nou, juvenil, intermitent, sens dubte, però en desenvolupament. És una revolta contra la guerra, la injustícia, les desigualtats, contra la inseguretat social i ecològica i la violència que s’emparen del món. És un fenomen generacional que constitueix una extraordinària possibilitat de renovació i avenç pel moviment socialista.

A Catalunya, com a tota Europa, les mobilitzacions de començament del 2003 van galvanitzar (per primera vegada amb aquestes dimensions i aquesta força) una identitat europea, més enllà de les fronteres de les nacions i els Estats, que s’afirmà en l’horror de la guerra, l’oposició a l’abús de poder i la violència de l’actual administració nord-americana, amb la seva doctrina de la guerra preventiva contra el terrorisme, i la demanda d’una Europa que s’integri políticament i sigui un actor fonamental en el món de la globalització accelerada. En aquestes mobilitzacions s’hi expressà també una voluntat d’innovació i de canvi de la política: l’exigència d’una manera de fer política més oberta, més “societària”, més participativa, més inspirada en els valors d’igualtat, llibertat i solidaritat de les esquerres. A Espanya, són mobilitzacions d’aquest nou tipus, sorgides d’una base social autònoma, les que van crear l’ambient propici que va facilitar la derrota del PP el 14-M.

Hi ha, en aquests moviments en eclosió, potencialment, una gran força d’innovació i de gestació de nous continguts i noves formes per a les esquerres catalanes del segle XXI, si són capaces d’escoltar aquest missatge potent que avui els arriba de la societat. I si assumeixen també l’obligació de parlar-hi i de fer-ho amb noves idees i propostes concretes.

Això planteja la oportunitat i la utilitat de llençar noves iniciatives i noves formes d’organització i d’acció en el PSC, explícitament destinades a afavorir i concretar camins i eines per la interrelació i el diàleg permanents entre els exponents individuals i col·lectius d’aquesta nova realitat emergent en el terreny social i cultural. Hem de ser conscients que si avui parlem d’oportunitat i utilitat, podem estar abocats, si no actuem ara, a parlar demà d’una necessitat vital pel nostre projecte, en condicions pitjors, més urgents i més difícils.

Apareix també la possibilitat d’una política de les esquerres europees que transcendeixi les fronteres i que se situï en l’espai europeu. Això planteja la necessitat urgent de pensar noves formes d’elaboració, d’acció i d’organització dels i de les socialistes a Europa. L’únic projecte socialista vàlid pel segle XXI consisteix precisament en traslladar als espais europeu i global la política de reformes realitzada en el marc de l’Estat-nació. Per això és vital la construcció d’un camp de batalla europeu pel socialisme, i d’un nou internacionalisme polític de contingut reformador.

La renovació del projecte del socialisme català és un projecte situat a l’interior d’una lluita més ampla a nivell europeu i mundial (la dreta a Europa tendirà a esdevenir una força supranacional, el “partit americà”), i orientat per tant a la construcció d’una esquerra europea, capaç de contribuir decisivament a la creixença de la potència política d’Europa enfront de la globalització neoliberal, per construir un ordre mundial més just i pacífic, i per enfortir i difondre el seu model social.

Tot això ens porta a definir tres grans prioritats per a l’actuació del PSC en aquesta nova etapa:

1. Coordinar la nostra actuació en els diversos escenaris d’acció política per assegurar-ne la coherència amb respecte al projecte global del PSC i l’eficàcia amb respecte a les expectatives dels sectors socials que representem.

Celebrat el 10è Congrés, el PSC ha d’estar millor preparat per avaluar permanentment la nostra actuació des de les institucions. El partit ha d’assegurar que la tasca desenvolupada pels nostres electes, particularment allà on governem, és coherent amb el programa que vàrem proposar als ciutadans i es desenvolupa amb la màxima eficàcia possible. Sols un partit capaç de desenvolupar aquesta tasca sense defalliment mereix que els ciutadans li renovin la confiança. Això implica una molt bona relació amb la societat, tant per recollir l’estat de l’opinió, com per detectar problemes concrets, i explicar constantment l’acció dels diferents governs. L’acompliment de molts compromisos electorals, especialment els de contingut social, i la pròpia lògica del nostre projecte municipalista, catalanista i federalista, impliquen una gran coordinació de l’actuació que desenvolupem els socialistes en les diferents administracions. En aquest sentit cal subratllar també que un dels elements per jutjar l’èxit del nostre projecte serà que al final del mandat els municipis –com administració més propera al ciutadà i, per tant, receptora en primera instància de les demandes ciutadanes- hagin vist augmentar de forma significativa les seves competències i recursos.

2. Millorar de forma substancial la nostra relació amb la societat i, particularment, amb determinats sectors socials, tot assegurant una major presència dels mateixos en el si del PSC.

L’acció política del PSC no es limita a exercir la tasca institucional de govern o d’oposició. El partit ha de ser instrument de participació política i de relació amb la societat, ha de ser capaç de recollir les millors energies i canalitzar-les per assolir els nostres objectius transformadors. Per fer-ho cal millorar la informació i la formació dels militants i dels responsables, els nostres instruments de comunicació, mobilització i acció electoral i la relació del partit amb sectors específics,.

Concretament, els socialistes ens fixem quatre àmbits d’actuació prioritària: els joves, els sectors progressistes del món rural, els sectors més dinàmics i emprenedors de les ciutats mitjanes i grans, i els treballadors de la indústria i els serveis. El PSC ha de ser el principal instrument d’aquests sectors per promoure el canvi social. Aquest objectiu implica també millorar les nostres relacions amb el món sindical, el moviment associatiu i els moviments socials que treballen per construir una alternativa al capitalisme neoliberal.

3. Passar a l’ofensiva en el debat polític i cultural

El PSC no pot situar la seva actuació tant sols en el terreny de la conjuntura immediata, ha de ser capaç de revisar permanentment l’horitzó de les reformes precises per construir la societat més lliure i més justa que volem. Això implica un esforç permanent d’actualització programàtica i d’avaluació de l’eficàcia de les polítiques que desenvolupem. Amb plena consciència dels importants canvis econòmics, socials, tecnològics i culturals que s’estan desenvolupant de forma tan accelerada. Incorporant les demandes d’ampliació dels drets cívics i polítics, la exigència de la igualtat real entre homes i dones, i la sostenibilitat com a criteri orientador de les polítiques públiques. Conscients de la influència del procés de globalització, dels límits que imposa però també de les oportunitats que desvetlla, el PSC s’ha de fixar com a objectiu una major capacitat d’intervenció en els debats sobre la nova definició de les polítiques socialdemòcrates en aquest nou context.

Aquests elements són els requisits previs per passar a l’ofensiva en el debat polític i cultural, un veritable combat en defensa dels valors que donen sentit al nostre projecte polític. Un combat per convertir les majories electorals en veritables agents socials del canvi. Un combat en el que hem de cercar el màxim d’aliats polítics, sindicals, i també en els moviments socials. Però un combat també en el que ha de quedar clar el perfil diferencial del socialisme democràtic i federalista, enfrontat al neoliberalisme i al neoconservadorisme, i capaç també de barrar el pas als nacionalismes excloents o insolidaris i a qualsevol tipus de demagògia populista.

Som plenament conscients que aquest combat es lliura al mateix temps en el pla nacional com en l’escenari europeu i internacional. Hauríem d’impulsar una iniciativa, en xarxa, d’àmbit europeu, juntament amb grups d’altres països, en el marc del projecte germinal del Partit dels Socialistes Europeus, i organitzar periòdicament unes trobades europees i internacionals sobre les perspectives d’integració política europea i el paper d’Europa enfront de la globalització i de l’actual crisi mundial. Aquesta perspectiva és, també, una base essencial de sentit i de mobilització pel nostre propi partit.

Dimarts, 10 de febrer

Mentre partits i candidats ultimen els preparatius de la campanya i comencem ja a veure tanques publicitàries amb continguts electorals, seria convenient fer un repàs als Materials de consulta que he anat recollint al llarg del temps. En ells hi trobareu una base teòrica prou sòlida de l’esforç de disseny, organització i planificació de les campanyes electorals, així com materials corresponents a la recent campanya de Pasqual Maragall. Us recomano especialment el Manual de Marketing Político que ens ofereix gentilment l’assessor sudamericà Luis Costa Bonino.