La festa de Rajoy

Avui el diari ABC em publica l’article que trobareu transcrit a continuació.

LA FIESTA DE RAJOY

Decía el responsable de comunicación del PP, Esteban González Pons el viernes pasado, hablando del caso Gürtel, que la fiesta en Valencia se acababa aquel día a las 4 de la tarde. Espero que no piense dedicarse a la adivinación pues dotes proféticas desde luego no tiene. Ni la fiesta se circunscribe a Valencia ni se acaba con la destitución de Ricardo Costa. Las derivaciones del caso Gürtel han alcanzado tal dimensión y profundidad que mirar hacia otro lado es letal para Mariano Rajoy y para el PP.

Es ya evidente la absoluta falta de autoridad de la dirección del PP. Mariano Rajoy es hoy un líder totalmente desautorizado, con una creciente rebeldía de los barones territoriales, carente de reflejos y sin capacidad de reacción.

Que pretendan limitarse las responsabilidades políticas a Ricardo Costa y que éste haya permanecido hasta ayer en sus funciones de secretario general del PP de Valencia y portavoz en las Cortes Valencianas, muestra la nula autoridad de Rajoy en el seno de su partido. Prefiero pensar que Rajoy quería imponer disciplina y no ha podido hacerlo a su debido tiempo, porque sería mucho peor llegar a la conclusión de que Rajoy ha permitido hasta el último momento la impunidad política y ética de los que ampararon dentro del PP en Valencia, Madrid, Galicia y otras Comunidades las prácticas irregulares del caso Gürtel y a quienes las protagonizaban.

Sea como sea, quien quiere aparecer como una alternativa de gobierno, quien cada miércoles interpela al Presidente desde el primer partido de la oposición, ha de plantearse seriamente si, no teniendo autoridad alguna en su partido, puede aspirar legítimamente a dirigir el gobierno de España.

Hemos tenido recientemente otra muestra del mal que aqueja al PP, que pretendió siempre aparecer como el único partido nacional español, y es hoy un partido de banderías territoriales, como se ha demostrado también en la división de voto en el Congreso de los Diputados sobre el blindaje del cupo vasco.

Si nadie manda ya en el PP, ¿a quién podemos pedir ideas, propuestas, responsabilidades y esfuerzos? Con estos mimbres, Rajoy no puede articular una alternativa seria. Queda, eso sí, como el valedor de aquellos que, desde posiciones de derecha extrema, utilizan los actos del 12 de octubre para silbar al Presidente del Gobierno. Para este sector, Rajoy sí que es un referente, con ellos sí puede seguir la fiesta.

Pero propuestas de medidas para salir de la crisis, ninguna; arrimar el hombro para remar juntos y salir lo antes posible de ella, aún menos; en cambio, utilización de cuanto esté  a su alcance para erosionar al gobierno, toda. De esto último también hemos tenido un ejemplo con el secuestro del atunero vasco Alakrana.

Es de esperar que Rajoy abandone la fiesta, encuentre el rumbo y la autoridad perdida, ponga orden en su partido y lo ponga al servicio de las necesidades del país. Eso sí sería un motivo de alegría.

Entrevista a l’Avui

Avui el diari Avui em publica l’entrevista que trobareu transcrita a continuació.

ENTREVISTA A MIQUEL ICETA, viceprimer secretari del PSC

“Si el PSC fos aliè a la nació no tindria 1,6 milions de vots”

PARTIT NACIONAL · “La gent que ens vota, d’on surt? Són gent que està de pas? Extraterrestres que ens visiten?” GRUP PROPI · “La majoria de catalans voten partits que no tenen grup a Madrid” TRIPARTIT · “El president mai ha dit quin govern faria després de les eleccions”

VICENÇ RELATS

AVUI, 5 d’octubre del 2009

Encarant l’últim any de mandat del segon govern tripartit d’esquerres a Catalunya, el viceprimer secretari del PSC, Miquel Iceta, admet que la crisi econòmica actual no és propícia per als socialistes europeus, però sosté que calen més polítiques d’esquerres que mai.

El debat de política general va tenir un clima preelectoral, sense que govern i oposició pactessin ni una resolució.

Crec que no va ser un debat preelectoral. S’hi va parlar dels temes que interessen de veritat: moltíssim de crisi econòmica, de les polítiques socials que fa el govern i fins d’impostos. Per tant, hi va haver un debat molt centrat en els problemes del país. Corríem el risc que fos preelectoral, però no ho va ser. Tampoc és que altres anys s’acordessin gaires resolucions.

Com afronta el PSC l’últim any d’acció de govern? Què prioritzarà?

Prioritzarem la crisi, perquè encara estem en un procés de destrucció de treball i el govern ha de seguir amb les polítiques que està fent, dedicant molts esforços a acompanyar les empreses, famílies i persones amb dificultats. A més, hi haurà elements de desplegament de l’autogovern interessants i cal preveure que hi hagi la sentència del Constitucional. També tindrem -esperem que aviat- el canvi de model de gestió de l’aeroport, que serà un avenç concret d’autogovern que mai s’havia produït.

La necessitat dels partits de marcar perfil afectarà la cohesió del govern?

En principi no hauria de fer-ho, perquè els partits que donen suport al govern estan d’acord en un pla de govern -que es va revisar abans de l’estiu- i en les resolucions acordades al debat de política general. En el que s’ha de fer hi estem molt d’acord. Una altra cosa és que, en el moment de presentar l’oferta electoral o les seves perspectives de futur, partits amb qui no compartim el projecte polític marcaran diferències. Això no té per què dificultar en absolut l’acció de govern.

Puigcercós va parlar d’entrar en una nova etapa, basada en el dret a decidir, i va demanar al president Montilla que rectifiqués sobre les consultes sobiranistes, sense èxit.

Suposo que hi ha gent que ha quedat sorpresa perquè el tema de les consultes, que semblava que havia de marcar un abans i un després en la política catalana, no ha tingut cap reflex en les resolucions del debat. És obvi que ERC és un partit independentista que vol acumular forces en un determinat sentit i el PSC no ho és. Per tant, ningú es pot estranyar que el PSC s’estigui centrant en la defensa de l’Estatut i que no estigui avalant les consultes locals i que ERC sí.

Hi ha, però, alguns ajuntaments -com Roses o Sant Sadurní d’Anoia- on les consultes han rebut el suport del PSC…

A tots els ajuntaments on no se’n fan i s’hi ha produït la votació és perquè els socialistes hem dit que no. Però com que tenim a les llistes molts independents, n’hi ha que fan el que tenen per convenient. La política del partit és de defensar l’Estatut, i aquesta no és la via dels que volen provocar debats i consultes sobre la independència, que no és el nostre projecte.

Des de la direcció del partit posaran a ratlla els regidors proconsultes?

No. Nosaltres tenim confiança absoluta en els nostres regidors i ells tenen també el marge per fer el que els sembli convenient i més encara si són independents. Ara, la política del partit és la que és i ho saben. I si malgrat això volen continuar col·laborant amb nosaltres, estem encantats.

Del primer tripartit, Esquerra en va ser exclosa per l’oposició a l’Estatut. Si les consultes prenguessin gran transcendència, podrien acabar generant problemes d’aquest tipus?

No. Si no ho ha generat la primera, les que vinguin després no tindrien per què fer-ho. Nosaltres diem clarament que les entitats que vulguin fer consultes tenen el ple dret de fer-les, però els ajuntaments no poden fer-ho, perquè la llei no els ho permet. Per tant, si algú vol fer consultes d’aquestes, les fa i no passa res. Això és el que passa: que no passa res.

Puigcercós va proclamar al debat que “ERC ha cosit el PSC a la nació”. Com ho interpreta?

Hi estic força en contra, perquè el PSC sorgeix de la nació. Crec que en alguns sectors hi ha un pensament molt equivocat, de pensar que el PSC és una cosa aliena a la nació, cosa que és molt fàcil de desmentir. Perquè si fos aliè a la nació, com és que té 1,6 milions de vots a les eleccions generals? D’on surten? Són gent que està de pas? Extraterrestres que ens visiten? O és que són una majoria de catalans que voten PSC? El PSC és un partit nacional, catalanista, però no independentista. Nosaltres no creiem que la independència sigui un futur desitjable per a Catalunya. I, ara que ho diu, ¿ja han aclarit per què el PSC no té els mateixos vots a les catalanes que a les espanyoles, tal com vostè va fer notar al debat? Entre altres coses perquè vota molta menys gent. No sé què passaria si aconseguíssim que a les eleccions catalanes votés tanta gent com a les generals. Potser el resultat del PSC seria millor, o potser no. No ho sabem, perquè quan una persona s’absté precisament el que deixa clar és que no deixa clar per on es decantaria. Però el partit que més vots ha tingut mai a Catalunya som nosaltres. I això ha passat en totes les eleccions generals des del 1977. Tenim molts vots i, a més, són vots de gent que sap perfectament què hi anem a fer, a Madrid. Ens voten sabent que no tenim grup parlamentari, per exemple. Vam tenir -lo el 1977 i el 1979, però a partir del 1982 ja no. Per tant, probablement ja els sembla bé com treballem. A vegades, quan es parla dels 25 diputats del PSC, algú pot tenir la impressió que ens toquen a la rifa, i sorgeixen de la voluntat dels catalans, que decideixen que qui millor els representa en la política espanyola és el PSC.

Pel que diu, doncs, el grup parlamentari propi del PSC, que és una reivindicació recurrent d’algunes veus, ¿no té cap possibilitat tangible?

Al revés. Nosaltres sempre hem acordat que sigui l’executiva del partit qui en cada moment decideixi quina és la millor organització parlamentària pel PSC. Per tant, és una opció que està oberta, que lògicament s’ha de fer abans de l’inici de cada legislatura. En el moment que consideréssim que la nostra manera d’organitzar-nos no és la més adequada, ho plantejaríem. Altres partits consideren que l’hauríem de tenir i, en canvi, tenim molts més vots que ells. A vegades hi ha una construcció artificial del pensament dels catalans. Avui en dia, la majoria de catalans voten partits que no tenen grup parlamentari a Madrid. Per què deu ser? No ho sé, però és el fet. I davant dels fets, les opinions a cops s’estavellen.

Seria convenient fer canvis al govern per rellançar-ne l’acció?

Les facultats per introduir canvis al govern les té el president. Nosaltres creiem que el govern ho està fent molt bé i del president depèn si vol fer-ho. Per nosaltres no és necessari.

En un context de crisi econòmica, els socialistes baixen a Europa, com s’ha vist a Alemanya i Portugal, mentre els laboristes britànics tenen mal pronòstic. El PSC aguantarà la caiguda?

Els socialistes van guanyar ahir a Grècia i han revalidat majoria a Noruega, però és veritat que no és un moment d’avenç de les esquerres. El PSC ha estat 23 anys a l’oposició a Catalunya i, per tant, si algun partit està preparat per estar a l’oposició a Catalunya és el PSC. Amb tot, creiem que guanyarem les properes eleccions, perquè hem demostrat que el nostre projecte és molt millor que l’alternativa que es presenta. Aquests no són moments de creixement de l’esquerra, però som molts els que pensem que ara cal més esquerra que mai. La decisió la tenen els ciutadans.

El president Montilla ha avalat aquests dies un nou futur tripartit, però el conseller Castells diu que no és l’hora de parlar-ne. Quina és la seva aposta?

El president mai ha dit quin govern faria després de les eleccions, però sí que està molt orgullós de l’acord de govern que vam fer el 2003 i el 2006 , que ha donat un bon rendiment per al país i en pot seguir donant. És absurd abans d’unes eleccions dir quin acord de govern faràs, perquè no saps què votarà la gent ni quins són els programes dels partits i si serà possible lligar caps o no. A les eleccions de l’any que ve decidirem un govern i, sobretot, un president. I el que es decidirà és si el president seguirà sent José Montilla o ho serà Artur Mas.

¿Les relacions del PSC amb el PSOE són millors amb José Montilla de president que amb Pasqual Maragall?

El problema no és qui és el president. Les relacions han estat molt, molt tenses quan estàvem negociant el finançament. Potser ha estat el moment de més tensió entre el PSC i el PSOE de tota la història. Va ser especialment forta entre el novembre del 2008 i el juny del 2009, i el president en aquest cas era José Montilla. Avui tornem a tenir unes bones relacions.

Vostès havien criticat molt el govern de CiU per casos com els dels informes que ara s’han retret al tripartit. Quan s’és al govern s’abaixa la guàrdia?

No, al revés. Amb això també ha quedat demostrat el canvi que s’ha produït a Catalunya. En temps de CiU els informes s’ocultaven, en alguns casos es manipulaven i en d’altres no existien. Amb el govern d’Entesa els informes no es manipulen, existeixen i poden ser consultats pels diputats.

¿Entén que amb l’enrenou dels informes hi hagi gent que digui que en algunes pràctiques tots fan igual?

La gran diferència és que ningú veia els informes i alguns, quan la justícia els va demanar, no existien o van ser manipulats. Aquest govern ha fet un salt de gegant en transparència i potser encara ha de millorar amb la idoneïtat i imprescindibilitat dels informes i que realment es pagui per les coses allò que valen.

El cas Millet demostra que el conjunt d’administracions a vegades són molt poc rigoroses amb els fons públics?

No, això encara no s’ha demostrat i quan el jutge acabi la instrucció sumarial s’haurà de veure si s’aprecia o no. S’ha vist que és fàcil presentar uns números que quadren i que, en canvi, s’hagin produït delictes. Però tot l’afer s’aixeca per una investigació d’Hisenda i no per les subvencions. Pel que sabem avui, les administracions han obrat bé i hi ha hagut un excés de confiança amb una entitat que treballava per la música i la cultura catalana i que resulta que algú ha aprofitat el seu prestigi per derivar fons a interessos privats i altres.

Després de saber-se els diners donats per Millet a Colom i els acords de la Fundació Palau amb la Trias Fargas, tem altres ramificacions polítiques?

El jutge té tots els papers, instrueix el cas i ho sabrem al final, però hauríem de saber destriar molt bé el gra de la palla, responsabilitats i volums. És molt diferent que Millet doni mil euros a una fundació com l’Olof Palme -que és privada i no té res a veure amb el PSC- o que doni més de mig milió d’euros a la Fundació Trias Fargas, que és la fundació de CDC. No deixa de sorprendre que una fundació com la del Palau, que en teoria recollia diners per a la música i el Palau, es dediqués a finançar fundacions d’un partit. Això s’ha de dilucidar en seu judicial i no es pot convertir en una batalla entre partits.

El seny i la centralitat del PSC

Avui el diari ABC em publica l’article que trobareu transcrit tot seguit.

La sensatez y centralidad del PSC

ABC, 24.09.09

No está de más recordar que algunos de los debates que monopolizan la política catalana no se producirían si el Partido Popular no hubiera recurrido el Estatuto. A nadie puede sorprender, por ello, que pida una vez más a Mariano Rajoy -que tan interesado parece en mejorar la imagen del PP en Cataluña- que retire el recurso contra una ley acordada entre el Parlament de Catalunya y las Cortes Generales, aprobada por éstas y finalmente refrendada por el pueblo catalán.

La manifiesta hostilidad del PP a la ampliación del autogobierno de Cataluña, que se ha demostrado nuevamente con el recurso presentado por el Gobierno de Esperanza Aguirre ante el Tribunal Supremo para anular la transferencia de la competencia a la Generalitat sobre la expedición de los permisos de trabajo a los trabajadores extranjeros, no parece ser óbice para los planes de colaboración presente y futura entre Artur Mas y Rajoy. Planes que, por cierto, en nada moderan la deriva radical de CiU.

Todo ello no contribuye a la claridad en la política catalana, que parece lugar abonado para la improvisación, los falsos debates, la gesticulación permanente, el tacticismo y un eterno volver a empezar. Lo hemos visto recientemente en torno a la consulta celebrada en Arenys de Munt sobre la independencia de Cataluña. Algunos opinadores consideran que incluso la posición del PSC ha sido ambigua. Creo sinceramente que no es así ¿Cuál ha sido la posición del PSC?

Primero: acatamiento de las leyes por las administraciones. Segundo: las entidades pueden consultar a sus miembros o a la población en general sobre los temas que quieran. Tercero: es importante distinguir entre unas y otras consultas porque tienen características y efectos diferentes. Cuarto: nosotros no estamos a favor de la independencia de Cataluña; somos catalanistas y federalistas. Quinto: la mayoría de los catalanes se pronunciaron a favor del Estatuto del 2006 y, por lo tanto, los que defienden el derecho a decidir tendrían que respetar aquello que los catalanes ya decidieron, especialmente en un momento en que el Tribunal Constitucional todavía no se ha pronunciado sobre los recursos presentados contra el Estatuto. Sexto: es lógico que entidades, plataformas y partidos independentistas -que por coherencia no apoyaron el Estatuto- promuevan consultas. Séptimo: constatamos la deriva radical de CiU que, habiendo apoyado el Estatuto, es partidaria de estas consultas y cuyo líder, Artur Mas, ha dicho que votaría sí a la independencia de Cataluña y que promovería una ley de consultas catalana que desconociese lo que la Constitución establece.

En este contexto el PSC es, más que nunca, el garante de lo que en Cataluña llamamos «seny». Siguiendo la senda trazada por el President Montilla, el PSC no va a olvidar las prioridades de los catalanes y su sentir mayoritario. Nuestra prioridad es hoy la crisis económica. Y a eso nos vamos a dedicar. Con todas nuestras fuerzas. Porque, para el PSC, no es hora ni de aventuras, ni de sorpresas, ni inventos ni pasos atrás.

Debats d’estiu

A continuació trobareu transcrit l’article que em publica avui el diari ABC.

DEBATES VERANIEGOS

Este verano el debate político ha girado en torno a cuatro cuestiones. La primera es la perversa estrategia del Partido Popular, que para rehuir cualquier responsabilidad con las tramas de corrupción que se producen en su órbita, acusa sin pruebas de persecución política a todos los poderes del Estado. Una vez más el PP demuestra que sólo respeta las instituciones cuando éstas se ponen a su incondicional servicio.

Otro debate recurrente, éste sí totalmente lógico, es el provocado por la crisis económica que seguimos padeciendo. Los tímidos esbozos de recuperación no nos pueden hacer perder de vista la gravedad de la situación que no superaremos hasta bien entrado el año 2010. Por ello los gobiernos deben seguir protegiendo a las familias y ayudando a las empresas, en especial a las que están en situación más difícil, manteniendo la protección social y la inversión, y abordando cambios que aseguren una fiscalidad responsable y progresiva. Hay que denunciar la demagogia de quienes reclaman el aumento de la protección social y de la ayuda a las empresas mientras piden que se rebajen los impuestos.

El tercer tema ha sido el de la preparación frente a una posible pandemia de la Gripe A. Hay que felicitar el trabajo que se está llevando a cabo desde el Ministerio de Sanidad, la Conselleria de Salut y el resto de administraciones afectadas. El consenso en la Unión Europea, la coordinación entre las Comunidades Autónomas, y la toma de medidas preventivas es una buena noticia.

El debate sobre la Sentencia del Tribunal Constitucional sobre los recursos interpuestos contra el Estatut, ha sido la cuarta cuestión. Este debate ha bordeado el ridículo al pretender avanzar la reacción sobre una Sentencia que nadie sabe cuándo se producirá ni en qué términos se planteará.

Afortundamente, y como siempre, el President Montilla ha señalado el camino a seguir, afirmando la plena constitucionalidad del Estatut, dejando para después de la Sentencia cualquier valoración y discusión sobre escenarios de futuro. Desde el máximo respeto al marco jurídico-institucional, las instituciones catalanas, empezando por la Presidencia de la Generalitat, velarán para que la aspiración de autogobierno expresada en el apoyo ciudadano al Estatut sea respetada íntegramente.

El ruido innecesario de algunos debates veraniegos no debería ocultar algunas realidades en las que basamos nuestro optimismo. Este verano ha sido el primero con un aeropuerto de Barcelona con la dimensión que merece, el primero con el abastecimiento de agua garantizado, el primero con los Mossos en toda Catalunya y el primero con la AP-7 desdoblada.

El President Montilla y su gobierno siguen tomando medidas para que la recuperación económica se produzca cuanto antes y para acompañar a las familias y empresas con dificultades. Es así, y no gesticulando y jugando al catastrofismo, como de verdad se sirve al interés de los ciudadanos y ciudadanas de Catalunya.

La prova del nou

L’Endavant d’aquest mes d’agost m’ha publicat l’article que trobareu transcrit a continuació.

LA PROVA DEL NOU

El rotund èxit obtingut amb la negociació del nou sistema de finançament és la definitiva prova del nou de l’aptitud del socialisme català per governar Catalunya, la prova que acaba amb els injustos prejudicis escampats pels nostres principals adversaris polítics. Ja havíem demostrat que érem capaços de promoure el canvi del marc institucional amb l’aprovació del nou Estatut l’any 2006. També hem demostrat que érem capaços d’afrontar reptes negligits al llarg de dues dècades pels governs de CiU com la garantia de subministrament d’aigua a la regió metropolitana de Barcelona a través de la planta dessaladora d’El Prat o el subministrament elèctric a les comarques gironines a través de la línia de molt alta tensió. També hem demostrat la capacitat d’arribar a pactes nacionals amb l’oposició en temes tan sensibles com l’educació o la immigració. Hem demostrat també la nostra capacitat de govern a través de l’augment espectacular de la inversió pública i l’increment significatiu del nombre de metges, mestres i mossos. Només faltava demostrar que érem capaços d’aconseguir acords amb el govern d’Espanya i que el fet de compartir projecte amb el PSOE no restaria força a les legítimes reivindicacions catalanes. Ans al contrari, l’estreta relació entre PSC i PSOE afavoreix l’assoliment de bons resultats perquè el PSC no abdica de la seva funció en tant que màxim representant dels interessos de Catalunya.

Queda molt a fer encara i més d’un any de legislatura per culminar la feina. El Govern ha de vetllar pel manteniment de l’actual nivell d’inversió pública, redreçar la precària situació del servei de rodalia assolint-ne la gestió l’any 2010, assegurar la posició determinant de les institucions catalanes en la gestió de l’aeroport de Barcelona-El Prat, crear el consorci tributari i garantir l’adequat ritme de desplegament estatutari. El Govern ha d’assegurar la millora en la prestació dels serveis públics que d’ell en depenen, donant la màxima prioritat a les polítiques socials i a l’esforç col·lectiu per a superar la crisi econòmica. Els treballadors, els emprenedors i els sectors socials que més ens necessiten han de trobar-nos permanentment al seu costat.

I al partit correspon anar preparant les noves prioritats programàtiques per al proper mandat, estrènyer la relació amb la societat i especialment amb tots els sectors que aspirem a representar, explicar l’acció dels governs de Catalunya i Espanya, assegurar la bona gestió municipal i preparar la cita electoral del 2010 amb la voluntat d’esdevenir, per primer cop en la història, el primer partit de Catalunya en les eleccions al Parlament, com succeeix en les eleccions municipals, generals i europees. És un objectiu ambiciós i, per primer cop, al nostre abast. Entre d’altres coses perquè, liderats pel President Montilla, ja hem fet la definitiva prova del nou.

Entrevista a El Punt

ENTREVISTA A MIQUEL ICETA, VICEPRIMER SECRETARI I PORTAVEU DEL PSC

“Quan el PSC és PSOE obté millors resultats”

El diputat i viceprimer secretari del PSC creu que la política catalana entra en un cicle nou, però és partidari de mantenir l’aliança amb ERC i ICV. Reconeix sense embuts que anar agafats de la mà amb el PSOE és bo per al PSC malgrat els polèmics canvis de vot i el suport al català al Congrés

SERGI PICAZO

EL PUNT, 2.08.09

–A les properes eleccions ja no s’hi presentarà cap cara del pacte del Tinell: ni Maragall ni Carod ni Saura. És símptoma de cicle nou?

–«El canvi de cicle en la política catalana no ve pel canvi de candidats als partits, sinó pel canvi de marc institucional. Obrim una etapa amb un estatut i un finançament nous.»

–Cap on anirà, Catalunya, doncs, amb el nou marc institucional?

–«Després d’uns anys constituents i de fer un gran esforç per reescriure les regles, s’obre una temporada per treure’n el màxim potencial. Ara hem d’aprofitar els recursos nous. La gent ho notarà.»

–Com ho notarà?

–«Menys discussions instrumentals i més sobre realitats. Ara haurem de discutir si fem tot el que cal per lluitar contra la crisi i què fem per una societat més justa.»

–ERC considera que no hem arribat al límit d’autogovern i que el cicle nou estarà marcat pel dret a decidir i el concert econòmic.

–«No estem decidint el futur des de l’any 1977?»

–ERC parla de dret a decidir exclusivament dels catalans, i no de negociació amb l’Estat.

–«Però els catalans decideixen sols i sense negociar amb l’Estat un Parlament cada quatre anys, i van votar en referèndum l’Estatut. I l’any vinent haurem de decidir un Parlament només nosaltres.»

–L’estratègia del dret a decidir d’ERC afectarà les aliances del PSC?

–«ERC sempre ha plantejat als ciutadans un projecte polític adreçat a la independència. No ens espanta, i no és cap novetat. La gent vota i atorga un pes a cada partit en funció dels objectius polítics.»

–El tercer govern tripartit és la fórmula?

–«Els partits encara han de presentar el seu programa per a les eleccions del 2010. I, després, els electors han de votar i establir cap on s’ha d’enfocar la política del país. Tant el 2003 com el 2006, el PSC, ERC i ICV es van esforçar a posar-se d’acord amb un programa de govern. Això s’haurà de veure si torna a passar.»

–Però al PSC li agradaria una altra entesa?

–«Sí. Sempre hem dit que ens orientem cap a pactes de centreesquerra. Ho hem fet sistemàticament als ajuntaments i a la Generalitat. Però no volem entrar un any abans de les eleccions a discutir les aliances de futur.»

–CiU diu que el govern està caducat i en descomposició, i que després del finançament van reaparèixer els xocs.

–« CiU encara no ha entès que aquest és un govern de coalició format per tres partits amb un contracte de quatre anys, però que tenim projectes a mitjà i a llarg termini diferents. Amb aquest govern hem obtingut un finançament just, un nou estatut i polítiques públiques més potents que mai. Hem resolt qüestions que no s’havien resolt en 23 anys: per exemple, el subministrament d’aigua de l’àrea de Barcelona. Però nosaltres defensarem el que hem fet aquests anys i no farem campanya contra CiU.»

–En les últimes eleccions sí que han fet campanyes contra la dreta.

–«Sí, és cert. Però és que a Europa nosaltres vam avisar que venia una onada conservadora, i la vam encertar. En les catalanes no ho farem així: farem una campanya sobre el nostre projecte.»

–Fent balanç dels tres anys de govern, un dels seus compromisos electorals va ser promoure habitatge social. Però per als joves tenir pis continua sent una paradoxa.

–«El govern va fer un pacte nacional per l’habitatge, va modificar la legislació i va activar la promoció pública de pisos de lloguer. A Catalunya ara hi ha una política d’habitatge; abans no era ni una prioritat de govern. El problema és que el context econòmic és molt negatiu, i per als joves accedir a la compra d’un habitatge és pràcticament impossible.»

–En els últims anys s’han fet grans infraestructures per al país, però el govern pot ser que n’hagi descuidat d’altres de més petites com ara el tren de rodalies?

–«La incidència del TAV a Barcelona va fer posar en crisi el sistema. Però les rodalies són una prioritat de govern, i hi invertirem més de 4.000 milions d’euros. Estem canviant catenàries de l’any 1920. A més, el procés de transferència de Rodalies culminarà el gener del 2010.»

–Com els afecta, la crisi industrial, als votants tradicionals del PSC al Baix Llobregat o al Vallès que se’n van a l’atur?

–«La crisi afecta els sectors més febles de la societat: els treballadors i, sobretot, els joves. El PSC representa aquests sectors, i és lògic que aquesta crisi es tradueixi en més desànim social i menys mobilització de l’electorat progressista. Podem perdre vots. Els governs amb problemes en l’economia normalment noten algun efecte negatiu. Però la gent també veu que la patronal, amb el suport de CiU, fa oposició boicotejant el diàleg social i fent plantejaments antiobrers.»

–Duran i Lleida també critica que, després del finançament, el PSC és més PSOE que mai.

–«No ho considero una crítica. El PSC és tan PSOE com volen que ho sigui els catalans. Quan el PSC és més PSOE que mai, a les eleccions generals, és quan obté millors resultats. Per a una gran part dels ciutadans de Catalunya és positiu que el PSC vagi agafat de la mà amb un partit amb presència al conjunt d’Espanya. Sense això no tindríem ni Estatut ni finançament.»

–Com pot ser que els socialistes catalans votin diferentment al Parlament que al Congrés?

–«De totes les votacions que hi ha hagut al Congrés des de l’any 1977, això deu haver passat en quatre o cinc casos. És poquíssim. Votem sempre el que creiem millor, però no estem per fer caure el govern de Zapatero.»

–Però és estrany, canviar de vot per una qüestió partidista, no?

–«Això és com les famílies: el pare i la mare no pensen igual, i a vegades un d’ells canvia d’opinió per no entrar en un desacord i un trencament. No volem provocar la victòria de la dreta espanyola. La gent ho entén millor que el senyor Duran i Lleida.»

–El senyor Puigcercós ha dit que la condició per a un pacte de govern és que els partits votin el mateix al Congrés i al Parlament. És una advertència directa al PSC. Què els sembla?

–«Si això ho considerés tan greu, aleshores s’estaria acusant ell mateix d’incoherència, perquè estaria governant amb un partit que suposadament canvia el vot.»

–Això pot afectar pactes futurs, no?

–«Si ell ho diu… Nosaltres només som responsables dels nostres plantejaments. El nostre axioma és claríssim: Catalunya avança quan l’esquerra governa Espanya.»

–Vostès són partidaris de poder parlar català al Congrés i al Senat?

–«Sí. La nostra reivindicació és que s’hi pugui parlar català, basc i gallec. L’Estat està en una posició difícil d’entendre, perquè demana a les institucions europees coses que aquí no té resoltes. Hi ha molt camí per córrer en la plurinacionalitat de l’Estat.»

–I per què el PSC no vol firmar la carta a José Bono impulsada per ERC i signada per CiU i ICV per poder parlar català al Congrés?

–«No ho sé. No conec aquesta carta.»

L’èxit de Montilla

Avui el diari ABC em publica l’article que trobareu transcrit a continuació.

EL ÉXITO DE MONTILLA

El acuerdo sobre el nuevo sistema de financiación ha sido un rotundo éxito del President Montilla, su Gobierno y los partidos que le apoyan. En cumplimiento de las previsiones del Estatuto, el acuerdo negociado por el Conseller Castells configura un nuevo modelo, justo y equitativo, cuyos aspectos más destacados son:

1. Los ingresos de la Generalitat provendrán casi exclusivamente de los impuestos que pagan los ciudadanos de Cataluña, en aplicación de la cesta de impuestos prevista en el Estatut.

2. El Govern dispondrá de más capacidad de decisión sobre los impuestos, tendrá la llave de sus ingresos y dispondrá de más capacidad normativa sobre sus tributos.

3. El 75% de los tributos pagados por los catalanes se nivela con los del conjunto de Comunidades autónomas a fin de que todas dispongan de los mismos recursos per cápita para prestar los servicios esenciales del Estado del bienestar. El 25% restante se atribuirá a la Generalitat, de manera que el esfuerzo fiscal de los catalanes revierta directamente en la mejora de los servicios públicos que reciben.

4. Los recursos por cápita de Cataluña se situarán, por primera vez y desde el primer momento, por encima de la media española.

5. La variable básica para distribuir los recursos nivelados será la población, ajustada en cuanto al peso de la población sanitaria por tramos de edad, población en edad escolar y mayores de 65 años. Se actualizarán anualmente las variables del modelo y se revisarán cada cinco años los parámetros estructurales del sistema.

Son ilustrativas las críticas de CiU y PP. Mientras el PP considera inaceptable un modelo hijo del Estatut, para CiU el Estatut se incumple. Mientras para el PP este acuerdo es fruto del chantaje ejercido por el PSC y ERC sobre Zapatero, CiU considera que PSC y ERC se han plegado a los intereses del PSOE. Mientras el PP dice que se está haciendo bailar a toda España a ritmo de sardana, CiU niega el carácter bilateral de la negociación.

A partir de un modelo inspirado en el federalismo fiscal que practican países como Alemania, los flujos solidarios serán transparentes y equitativos, se reduce el déficit fiscal de Cataluña, se acerca el rendimiento de los sistemas foral y común, la Generalitat recibirá más recursos por sus competencias específicas y el Estado aportará más de 11.000 millones de euros al conjunto del sistema.

El nuevo modelo supone un rendimiento adicional de 2.151 millones de euros para Cataluña el primer año (más de lo que rindió el anterior sistema en seis anualidades) hasta llegar en el 2012 a una horquilla entre 3.687 y 4.028 millones de euros. Frente a este éxito rotundo, la incomodidad de CiU es evidente y el liderazgo del President Montilla se consolida.

Optimisme i seny

Avui el diari ABC em publica l’article que trobareu transcrit a continuació:

OPTIMISMO Y SENSATEZ

Dos incógnitas marcan el final de curso político catalán: la negociación sobre el nuevo sistema de financiación y la sentencia del Tribunal Constitucional sobre el Estatut. Un acuerdo y una sentencia que deberían haber llegado ya hace mucho.

Mi impresión es que ambas cuestiones se resolverán de forma favorable a los intereses de la ciudadanía de Cataluña y de su autogobierno. Por un lado, se alcanzará un acuerdo sobre el nuevo sistema de financiación que cumplirá el Estatuto, supondrá una mejora significativa de los ingresos de la Generalitat y acabará con el injusto sistema acordado entre CiU y PP el año 2001. Por otro lado, el Tribunal Constitucional avalará la constitucionalidad del Estatuto, abriendo de par en par las puertas para su desarrollo a través del diálogo, el acuerdo y una intepretación leal del pacto constitucional de 1978 y del nuevo pacto estatutario de 2006.

Ciertamente mi convicción no se ha visto aún verificada por los hechos y es, por tanto, discutible. Tan legítima, por cierto, como la de los agoreros del desastre que profetizan de forma permanente todo tipo de catàstrofes que dejarían en nada el autogobierno de Cataluña. De poco suele servir recordarles que el catalanismo ha obtenido grandes victorias en los últimos treinta años: nuestro país goza hoy del más alto nivel de autogobierno de los últimos tres siglos, ha garantizado la unidad civil y la pervivencia de la lengua y la cultura catalanas, y ha contribuido decisivamente a la modernización de España. Si el catalanismo debe renovarse es a causa de su éxito, no de su fracaso.

Pero también es legítimo preguntarse sobre cuál debiera ser la reacción de los partidos y las instituciones catalanas si mis buenos augurios no se verificasen en la práctica. Creo que, en ese caso, convendría aplicar criterios de sensatez que a veces faltaron a lo largo del proceso estatutario, criterios exigibles siempre a los responsables políticos y más en situaciones difíciles. No creo que exista mayor irresponsabilidad política que la de conducir a la ciudadanía a un callejón sin salida disfrazándolo de atajo.

Pase lo que pase, convendría tener claros los objetivos a alcanzar, que estuviese bien definido el liderazgo del proceso, la máxima unidad posible entre las fuerzas políticas catalanas, que los objetivos fijados fuesen ampliamente compartidos por la sociedad catalana, que no introdujesen ni división ni crispación innecesarias entre la ciudadanía, que la sociedad civil se implicase activamente en su consecución, también sería conveniente haber calculado bien las fuerzas disponibles y las resistencias a vencer, y contar con las necesarias complicidades en el resto de España. Sólo así, con seny, puede vencerse cualquier obstáculo.

El valor de 701.775 vots

Avui el diari ABC em publica l’article que trobareu transcrit a continuació:

EL VALOR DE 701.775 VOTOS

Balance de las elecciones: a nivel europeo ha ganado el centroderecha, se ha reforzado la derecha extrema y euroescéptica y ha crecido la abstención; en España también gana el centroderecha y sube la abstención; y en Cataluña también crece la abstención mientras que el centroizquierda es quien gana las elecciones, totalmente a contracorriente.

Hay quien intenta desmerecer la victoria del PSC en estas elecciones por la pérdida de votos. No cabe olvidar que en 2004 las elecciones europeas se produjeron meses después de las generales en las que el socialismo catalán obtuvo el mejor resultado de su historia, abriendo el camino del cambio en España, y que el cabeza de lista de los socialistas españoles era el catalán José Borrell.

Se tiende a olvidar también que en las elecciones europeas la participación de los ciudadanos de Cataluña ha sido siempre inferior a la del conjunto de ciudadanos españoles: 0.6 puntos menos en 1987, 3.2 puntos menos en 1989, 7.2 puntos menos en 1994, 8.2 puntos menos en 1999, 5.3 puntos menos en 2004 y 8.5 puntos menos el pasado domingo. A partir de estos datos difícilmente puede achacarse la abstención al tripartito como hace CiU. Y tampoco parece que la ausencia de acuerdo de financiación sirva para explicar la baja participación en 1994 y 1999.

Hay que subrayar lo fundamental: la importancia de lo que han votado quienes han ido a votar. Algunos parecen olvidar que todas las jornadas electorales empiezan igual: con las urnas totalmente vacías. Que todas las campañas pueden ser más o menos afortunadas pero que al final lo único que cuenta es la expresión democrática de la voluntad ciudadana. Desde ese punto de vista no cabe achacar la abstención al partido al que más ciudadanos han votado. Tampoco se debe olvidar que los partidos políticos son los máximos responsables de la abstención pero no los únicos. También lo son los creadores de opinión, los medios de comunicación y los propios ciudadanos. ¿Cuántas veces oímos decir que hay poca información a gente que no ha hecho el mínimo esfuerzo por informarse? ¿No merece también alguna reflexión el hecho de que se quiera contraponer el cumplimiento de las leyes al criterio profesional de los trabajadores de los medios de comunicación públicos? ¿Qué credibilidad puede merecer una información política encabezada por locuciones o rótulos que señalan que se trata de una información manipulada por los partidos?

Por todo eso quiero agradecer a los 701.775 ciudadanos y ciudadanas que votaron al PSC su confianza. Quieren más Europa y una Europa más de izquierdas. Y vamos a trabajar por conseguirlo. Y quiero reconocer el compromiso democrático de 1.972.228 de ciudadanos y ciudadanas de Cataluña que fueron a votar. Y a los abstencionistas les digo que trabajaremos para ofrecerles motivos para votar en el futuro.

Oportunitats perdudes de Rajoy

Avui el diari ABC em publica l’article que troabreu transcrit a continuació.

OPORTUNIDADES PERDIDAS DE RAJOY

ABC, 21.05.09

En pocas semanas Mariano Rajoy está perdiendo oportunidades preciosas para demostrar que es el líder que el PP necesita y que representa una alternativa sólida al actual gobierno presidido por José Luis Rodríguez Zapatero.

Primero dijo querer cambiar la difícil relación entre el PP y Cataluña y empezó por pasear por Barcelona el pasado 23 de abril para compartir con muchos el Día de Sant Jordi. Se trataba de un buen comienzo, lástima que no lo aprovechase para anunciar la retirada del recurso interpuesto por su partido contra nuestro Estatuto. Y lo que es peor, desde entonces hemos sabido que el PP piensa recurrir también la Ley de Educación de Cataluña (a través de la publicación de un indecente anuncio que exhibía la imagen de dos menores esposados), o que sus principales candidatos a las elecciones europeas consideran que «la inmersión lingüística es una inmersión en la ignorancia» (Mayor Oreja) o creen que defender la lengua catalana en Europa «es una chorrada» (Vidal-Quadras). En fin, no parece éste el mejor camino para mejorar la imagen del PP en Cataluña.

Tampoco Rajoy ha estado fino en su reacción a la sentencia del Yak-42, que inhabilita políticamente a Federico Trillo, o a los escándalos que afectan a miembros de su partido, como los que se refieren al presunto espionaje en la Comunidad de Madrid, la trama Gürtel («Lo nuestro es muy bonito», «Te quiero un huevo») que afecta a diversos diputados autonómicos, al tesorero del partido y al Presidente de la Comunidad Valenciana. Primero, mirar hacia otro lado. Después, negar. Más tarde, atribuir la culpa a medios de comunicación desafectos. Siempre, achacarlo todo a una maniobra socialista. En fin, camino seguro al desastre. La única manera de preservar la imagen de un partido es combatir cualquier comportamiento irregular para evitar precisamente que unos cuantos dañen irreparablemente la credibilidad de todo el partido. Otra oportunidad perdida.

Pero estas dos oportunidades perdidas palidecen ante el propio fiasco personal de Mariano Rajoy en el reciente Debate sobre el estado de la nación. Ahí no hay excusa. El debate se gana o se pierde. Se presentan propuestas o no se propone nada. Y el veredicto de la opinión pública fue inapelable: Rajoy perdió. Fue derrotado por goleada a causa de una ausencia absoluta de ideas para reactivar la economía, constatándose una vez más que el PP está más atento a utilizar la situación para desgastar al gobierno que en proponer alternativas y soluciones para salir de ella.

Sé que Rajoy es, ante todo, un superviviente. Pero tal acumulación de oportunidades perdidas le inhabilita para guiar su partido a la victoria. Pero no ha perdido la esperanza: quienes podrían sustituirle acumulan esqueletos en el armario.