La irresponsabilitat del PP

Dijous 17 Desembre 2009

Avui el diari ABC em publica l’article que trobareu transcrit a continuació.

LA IRRESPONSABILIDAD DEL PP

Para luchar contra la crisis el PP no está ni se le espera. Para el PP la crisis no es más que una oportunidad para desgastar al Gobierno y para sumar votos a costa de la difícil situación que muchos ciudadanos y muchas empresas están pasando.

La oposición dirigida por Mariano Rajoy se ha convertido en un ejercicio continuo de deslealtad institucional en tiempos difíciles, cuyo último episodio hemos visto esta semana en la Conferencia de Presidentes Autonómicos. Las autonomías gobernadas por el PP se abstuvieron en bloque en un acuerdo que recoge medidas necesarias para ayudar a salir de la crisis.

El Partido Popular lleva demasiado tiempo ejerciendo una labor más de demolición que de oposición. Y la labor sectaria de sus presidentes autonómicos, olvidando su responsabilidad para con sus ciudadanos es un nuevo exponente de la estrategia de Rajoy: cuanto peor le vaya a España y a los españoles, mejor le irá al PP.

En Cataluña tenemos experiencia sobrada en las artes de los dirigentes populares. No en balde, la hostilidad del PP con respecto a nuestro autogobierno ha sido utilizada en el pasado y lo sigue siendo en la actualidad, como instrumento para buscar réditos electorales en el resto de España: cuanto peor le vaya al autogobierno de Cataluña, mejor le irá al PP.

El Partido Popular ha mentido sobre el Estatuto catalán (llegó a decir que estaba tutelado por ETA), ha distorsionado sobre nuestra realidad lingüística, ha fomentado la animadversión con respecto a Cataluña en otras Comunidades Autónomas (con insidiosas cuñas de radio o mediante la recogida de firmas para la convocatoria de un referéndum ilegal), ha impugnado el Estatut y presiona al Tribunal Constitucional que ha de resolver dicho recurso. Pretenden que hoy se lea la Constitución desde la mirada de quienes en 1978 fueron contrarios a incluir el término »nacionalidades» y se opusieron a su Título VIII. También aquí los presidentes autonómicos del PP hicieron su papel, promoviendo la candidatura de dos únicas personas en toda España para elegir cuatro miembros del Tribunal Constitucional que tiene que designar el Senado. En vez de promover candidatos de sus Comunidades, se limitaron a poner el sello en la propuesta única realizada desde la calle Génova.

Desde el PSC hemos denunciado esa estrategia. Y es una lástima que no todos los partidos catalanes hagan lo mismo, y que ante la irresponsabilidad del PP haya partidos que, presentándose como catalanistas e incluso flirteando abiertamente con el independentismo, le hagan el juego.

La estrategia de Artur Mas pasa por no descartar el apoyo del PP para intentar llegar a ser President de la Generalitat. La irresponsabilidad del PP se ve así alimentada por la complicidad de CiU. Como ocurrió hace unos días en el Congreso, cuando los votos de CiU se unieron a los del PP para poner en riesgo más de 9.000 millones de euros en inversiones y financiación para Cataluña.


L’Estatut és constitucional

Divendres 11 Desembre 2009

A continuació trobareu la transcripció de l’entrevista que em fa Antonio Sarrión en el darrer número de la revista EL SIGLO.

“LA SENTENCIA DIRÁ QUE EL ESTATUTO ES CONSTITUCIONAL”

El portavoz del Partit deis Socialistes de Catalunya (PSC) en el Parlament se muestra optimista con respecto al fallo del Tribunal Constitucional sobre el Estatuto, y apela a la retirada del recurso presentado por el PP. Asegura que el acatamiento a todas las sentencias es preceptivo en un Estado de Derecho, y vaticina un repunte del independentismo en caso de que los magistrados de un TC —legitimado para ello, pero en una situación “anómala”— dictaminen en contra de la constitucionalidad del texto.

ANTONIO SARRIÓN
EL SIGLO, 9 de diciembre de 2009

—Qué decisión sobre el Estatut espera el PSC por parte del Tribunal Constitucional?
—Como estamos totalmente convencidos de la plena constitucionalidad del Estatuto, no contemplamos otro escenario que el Tribunal lo aprecie así.

—El presidente Zapatero parece tener mucha confianza en una sentencia favorable.
—Él está plenamente convencido, como nosotros, de que el Estatuto es constitucional y, por lo tanto, confiamos en que la sentencia ratificará ese carácter.

—Pero según las informaciones que van surgiendo, las previsiones no son muy optimistas.
—Nosotros tenemos la obligación de pronunciarnos sobre hechos; no podemos hacerlo sobre filtraciones. Son filtraciones que lamentamos, que están produciendo inquietud en Cataluña y fuera de Cataluña, lógicamente parciales, y que han ido modificándose a lo largo del tiempo. No prepararemos una reacción a una sentencia antes de conocerla.

—Pero parece significativo el movimiento de la sociedad civil catalana –como el caso del editorial conjunto de 12 diarios–, que revela un cierto temor a que el TC pueda cercenar el contenido del Estatut.
—Creo que los medios de comunicación que han hecho el editorial, y mucha gente que se está pronunciando, lo están haciendo a través de las noticias que aparecen, y es lógico. Lo que pasa es que el papel de unos y otros es naturalmente distinto. Es verdad que en Cataluña hay sectores muy amplios que están inquietos, precisamente por las filtraciones que se han ido produciendo. Creo que eso ha generado una reacción en apoyo del Estatuto que votó la gente. Estoy totalmente de acuerdo con lo que ellos han dicho, pero el papel de los partidos y de los medios es bastante distinto.

—¿No resulta chocante que en una democracia, en la que un texto como el del Estatut, que ha sido aprobado por el Parlamento catalán, por el Congreso, el Senado, y ratificado en referéndum con el 74 por ciento de los votos, pueda ser refutado por un tribunal?
—Nuestro ordenamiento legal lo permite. Lo que pasa es que el propio TC ha de ser plenamente consciente de que se ha visto obligado a pronunciarse sobre una ley –porque ha habido recursos presentados por el PP– que fue acordada por una delegación del Parlamento de Cataluña con la Comisión Constitucional del Congreso y con la Comisión Constitucional del Senado; una ley orgánica, que después de ser aprobada por las Cortes Generales, ha sido sometida a referéndum. Y por lo tanto, eso ha de pesar también en el ánimo del Tribunal a la hora de dictar sentencia. No está pensado el TC para ejercer como una especie de cuarta cámara legislativa.

—¿Cómo cree que reaccionaría la sociedad catalana en caso de encontrarse un fallo desfavorable?
—No me gusta ponerme en ese terreno. Estoy seguro de que la sentencia dirá que el Estatuto es constitucional; como mucho, nos dirá cómo hay que leerlo para que su aplicación sea constitucional. Pero de todas maneras, lo que es cierto es que se produciría, por un lado, decepción, y por otro, radicalización. La decepción de los que creemos en la vía estatutaria, de los que creemos que en la Constitución Española cabemos todos, y cabe también el desarrollo del autogobierno; y luego, la radicalización de aquellos que digan que con esto se acaba la vía estatutaria, y que para ganar en autogobierno hay que pensar en otros caminos.

—El presidente Montilla, aunque defiende la plena constitucionalidad del texto, se ha comprometido a acatar la sentencia, aunque implique un recorte del Estatut.
—Es que las sentencias hay que acatarlas. Todas. Vivimos en un Estado de derecho. También es cierto que la vida no se acaba, y nosotros, políticamente, estamos comprometidos a defender el texto del Estatuto y el autogobierno que en él se contempla. Y eso lo vamos a seguir haciendo. La política seguirá, y las instituciones catalanas seguirán intentando hacer valer la voluntad de los ciudadanos.

—Habrán contemplado todos los escenarios posibles. ¿Tienen preparada una respuesta política en caso de que el fallo recorte el texto estatutario?
—Hemos dado muchas vueltas a muchas cosas, pero una sentencia como la que presumiblemente tendrá que dictar el TC, que será una sentencia muy larga –porque se ha de pronunciar sobre más de 130 artículos que han sido recurridos por el PP–, pues habrá que leerla con mucha atención y, a partir de ahí, decidir qué es lo que se hace. A pesar de que le hayamos dado muchas vueltas, sin tener la sentencia dictada, se hace muy difícil especular con nuestra reacción. No sólo puede ser una sentencia A o B; puede ser un fallo de la A a la Z. Lo sensato y lo responsable es responder a ella una vez conocida y no perderse en forma prematura en especulaciones.

—¿Qué es lo que nos estamos jugando todos –incluido el resto del Estado español–con esta decisión del TC?
—Creo, y casi voy a citar, palabra por palabra, un editorial del diario El País: “agravar el problema catalán o encauzarlo”. Es el dilema que afronta el Constitucional. Creo que es esto: o encauzar la relación de Cataluña con el resto de España en el camino que fija el Estatuto y la propia Constitución, o complicar las cosas y abrir una cierta etapa de incertidumbre y de tensiones.

—Esta tensión que menciona, y que de algún modo ya se está produciendo, ¿puede generar divergencias en la familia socialista?
—Creo que no, por un motivo muy sencillo: el Estatuto que votaron los ciudadanos de Cataluña también es el Estatuto de los socialistas. Todos los socialistas lo votaron en el Congreso y en el Senado. Es lógico que todos estemos defendiendo su plena constitucionalidad. Además, estamos ante un texto que ya lleva tres años de vigencia, que se está desarrollando, y que ha demostrado sobradamente que todos los ataques que el PP lanzaba sobre él, eso de que ‘rompía España’ y otras zarandajas, se ha revelado totalmente falso.

—¿Consideran en el PSC que desde el Gobierno central ha existido el compromiso suficiente para sacar adelante el Estatut?
—Es obvio, sin la participación activa y decisiva del PSOE, del Gobierno y de su presidente, este Estatuto no habría visto la luz.

—Pese al acatamiento anunciado por el presidente Montilla, ¿cómo podrían reaccionar los otros dos socios del tripartito?
—Cada uno conoce su casa. Yo puedo hablar de la mía, pero, sin duda, es evidente que para Esquerra Republicana, que es un partido independentista, una sentencia que alterara mucho el Estatuto, le serviría, de alguna manera, de confirmación de sus tesis. Hace mucho tiempo que sostienen que la vía para el autogobierno de Cataluña no es un Estatuto; si encima el texto no saliera adelante, lo utilizarían como un argumento a favor de la independencia, naturalmente.

—Eso pondría en peligro al propio tripartito.
—Estamos gobernando con ERC y con Iniciativa per Catalunya porque nos pusimos de acuerdo en un programa de gobierno de cuatro años, y en él, no está la independencia ni cuestiones que desbordan el marco de una legislatura. Por tanto, no tendría por qué. Pero, efectivamente, creo que una sentencia que alterase de modo significativo el Estatut abriría esa etapa de incertidumbre que antes decía, y podría pasar un poco de todo, es verdad.

—Hay voces que advierten de que un fallo contrario supondría un varapalo para el Gobierno central y un reforzamiento, a distintos niveles, de la derecha y de las tesis independentistas.
—Sí. Los que hemos apostado por el Estatuto somos los que ya apostamos por la Constitución, y creemos que el autogobierno de Cataluña es plenamente compatible con un proyecto de España. Si eso se pone en duda, de alguna manera, también se pone en riesgo. Y eso acaba dando argumentos a los extremos, a los que se han opuesto, por razones contrarias, al Estatuto. De ahí, que la irresponsabilidad del PP quizá no la subrayamos lo suficiente; hasta qué punto su actitud produce división y desasosiego en la sociedad catalana, y que no redunda en una mejor integración de España, sino en todo lo contrario. Si el PP retirara su recurso nos ahorraría a todos muchos problemas, y mejoraría su imagen en Cataluña permitiendo el desarrollo de un Estatuto plenamente constitucional.

—¿Consideran que, dada la situación especial del TC, con cuatro de sus miembros que han cumplido su mandato legal hace dos años, con un magistrado fallecido y otro recusado, este tribunal está legitimado para decidir sobre el Estatut?
—Intento ser preciso con las expresiones: deslegitimado, no. El TC tiene una legitimidad de origen, por su elección, en nuestro ordenamiento jurídico, en la Constitución, y en la Ley Orgánica del TC. Por tanto, eso le habilita para pronunciarse sobre el recurso contra el Estatuto. Ahora, es verdad que su situación es un poco anómala. Lo que me gustaría es que quedara claro que la culpa de eso no es de los magistrados. Si hay cuatro que están en situación de prórroga, es a causa del bloqueo político del PP. Están bloqueando la renovación del Tribunal porque prefiere una composición del TC que está más de acorde con sus intereses políticos.

—¿Preferirían que una decisión tan trascendental la tomara un TC renovado?
—Creo que para el propio TC sería lo mejor. En estos momentos hay mucha gente que podría decir que no están en situación idónea. Pero eso no depende de ellos, depende del PP que está bloqueando su renovación. Nosotros, lo que preferiríamos es que la sentencia ratificara la constitucionalidad del Estatuto.

—Cambiando de asunto, se han dado nuevas imputaciones, también a miembros del PSC en el caso Pretoria, ¿qué está sucediendo con la corrupción, que parece que nadie se libra?
—Sabemos lo que todo el mundo. Parece que el magistrado Baltasar Garzón está instruyendo un sumario que afecta a bastantes personas, algunas de ellas, cargos electos del PSC. Nosotros frente a eso hemos actuado como lo hemos hecho siempre: con pleno respeto a las actuaciones judiciales y a la presunción de inocencia, pero, al mismo tiempo, para preservar la buena imagen de la política y de las instituciones, hemos pedido a los cargos electos socialistas imputados que renuncien a sus responsabilidades y los hemos suspendido cautelarmente de militancia. Lo que nos queda es esperar que haya una sentencia que delimite claramente qué responsabilidades hay, si es que las hay.

—En el caso del Gerente del Instituto Catalán del Suelo, Emili Mas –dimitido y apartado de militancia–, hemos escuchado al consejero de Política Territorial de la Generalitat, Joaquim Nadal, poner “la mano en el fuego” por él. ¿No le suena?
—Él pone la mano en el fuego por su labor como director de Incasol, pero por lo que sé, la imputación que le hace el juez no tiene que ver con este desempeño. Es perfectamente posible que una persona en el desarrollo de sus funciones goce de la plena confianza del consejero, pero que, en cambio, en alguna actividad de tipo privado haya hecho algo que no está bien.


La intolerable pressió del PP

Dijous 26 Novembre 2009

Avui el diari ABC em publica l’article que trobareu transcrit a continuació.

La intolerable presión del PP

Más de tres años después de la aprobación del Estatuto de Cataluña en referéndum, el Tribunal Constitucional no se ha pronunciado aún sobre los recursos ante él presentados contra la norma fundamental que regula el autogobierno catalán. Las numerosas y poco edificantes filtraciones sobre las deliberaciones del Alto Tribunal han causado toda suerte de reacciones que son a menudo tildadas de actos de presión. Por ello no deja de sorprender que no se denuncie de forma permanente la única presión real que se está ejerciendo sobre el Tribunal, esto es, el bloqueo sistemático de su renovación por parte del PP.

Debemos recordar que el PP intentó hacer descarrilar el proceso desde el primer día: el 2 de noviembre de 2005, día que empezó la tramitación en Cortes, presentó su primer recurso al Tribunal Constitucional contra el Estatut; recurso que fue rechazado de plano. En enero de 2006 comenzó su campaña de recogida de firmas en toda España en contra del Estatut y en febrero emitió sus insidiosas cuñas radiofónicas. Semanas después del referéndum, el PP presentó su segundo recurso ante el Alto Tribunal, esta vez recurriendo 114 artículos y 12 disposiciones, prácticamente la mitad de la norma estatutaria. También en 2006, el PP jaleó la recusación del magistrado Pablo Pérez Tremps, apartado finalmente de las deliberaciones. En diciembre de 2007 se cumplió el mandato de 4 de los 12 magistrados del Alto Tribunal, los nombrados por el Senado. Dentro de 1 mes, por tanto, cumplirán 2 años de “prórroga forzosa”. Una prórroga debida al bloqueo sistemático que el PP provoca en el Senado, donde es necesario el apoyo de tres quintas partes de la Cámara para la renovación. Para evidenciar más el bloqueo y el uso torticero de las instituciones por parte del PP debemos recordar que mientras que cada Comunidad Autónoma debía proponer 2 candidatos diferentes para que el Senado pudiese elegir a 4 miembros de entre 38 posibles, las autonomías gobernadas por el PP siguieron el dictado de Génova y se limitaron a proponer en bloque los nombres de Enrique López y Francisco José Hernando, bien conocidos por su conflictiva trayectoria en el Consejo General del Poder Judicial. El PP bloqueaba así la renovación del Tribunal Constitucional manteniendo su presión para conseguir una sentencia favorable a sus intereses.

Nadie debe olvidar que, por primera vez en 30 años, el Tribunal Constitucional debe pronunciarse sobre una ley orgánica que ha sido sometida a referéndum. No es una cuestión menor. Hoy más que nunca hay que denunciar la presión del PP, defender la plena constitucionalidad del Estatut y recordar que de la decisión del Tribunal Constitucional depende encauzar adecuadamente el encaje de Cataluña en España aplicando la Constitución con el espíritu inclusivo y abierto de los constituyentes. Como dijo el President Montilla, lo que sirvió en 1978 para unir no debería servir hoy para dividir.


Amb Jordi Basté a RAC1

Dijous 19 Novembre 2009

Aquest matí he estat entrevistat per Jordi Basté a RAC1. Si us interessa podeu escoltar l’entrevista.


La festa de Rajoy

Dijous 15 Octubre 2009

Avui el diari ABC em publica l’article que trobareu transcrit a continuació.

LA FIESTA DE RAJOY

Decía el responsable de comunicación del PP, Esteban González Pons el viernes pasado, hablando del caso Gürtel, que la fiesta en Valencia se acababa aquel día a las 4 de la tarde. Espero que no piense dedicarse a la adivinación pues dotes proféticas desde luego no tiene. Ni la fiesta se circunscribe a Valencia ni se acaba con la destitución de Ricardo Costa. Las derivaciones del caso Gürtel han alcanzado tal dimensión y profundidad que mirar hacia otro lado es letal para Mariano Rajoy y para el PP.

Es ya evidente la absoluta falta de autoridad de la dirección del PP. Mariano Rajoy es hoy un líder totalmente desautorizado, con una creciente rebeldía de los barones territoriales, carente de reflejos y sin capacidad de reacción.

Que pretendan limitarse las responsabilidades políticas a Ricardo Costa y que éste haya permanecido hasta ayer en sus funciones de secretario general del PP de Valencia y portavoz en las Cortes Valencianas, muestra la nula autoridad de Rajoy en el seno de su partido. Prefiero pensar que Rajoy quería imponer disciplina y no ha podido hacerlo a su debido tiempo, porque sería mucho peor llegar a la conclusión de que Rajoy ha permitido hasta el último momento la impunidad política y ética de los que ampararon dentro del PP en Valencia, Madrid, Galicia y otras Comunidades las prácticas irregulares del caso Gürtel y a quienes las protagonizaban.

Sea como sea, quien quiere aparecer como una alternativa de gobierno, quien cada miércoles interpela al Presidente desde el primer partido de la oposición, ha de plantearse seriamente si, no teniendo autoridad alguna en su partido, puede aspirar legítimamente a dirigir el gobierno de España.

Hemos tenido recientemente otra muestra del mal que aqueja al PP, que pretendió siempre aparecer como el único partido nacional español, y es hoy un partido de banderías territoriales, como se ha demostrado también en la división de voto en el Congreso de los Diputados sobre el blindaje del cupo vasco.

Si nadie manda ya en el PP, ¿a quién podemos pedir ideas, propuestas, responsabilidades y esfuerzos? Con estos mimbres, Rajoy no puede articular una alternativa seria. Queda, eso sí, como el valedor de aquellos que, desde posiciones de derecha extrema, utilizan los actos del 12 de octubre para silbar al Presidente del Gobierno. Para este sector, Rajoy sí que es un referente, con ellos sí puede seguir la fiesta.

Pero propuestas de medidas para salir de la crisis, ninguna; arrimar el hombro para remar juntos y salir lo antes posible de ella, aún menos; en cambio, utilización de cuanto esté  a su alcance para erosionar al gobierno, toda. De esto último también hemos tenido un ejemplo con el secuestro del atunero vasco Alakrana.

Es de esperar que Rajoy abandone la fiesta, encuentre el rumbo y la autoridad perdida, ponga orden en su partido y lo ponga al servicio de las necesidades del país. Eso sí sería un motivo de alegría.


Entrevista a l’Avui

Dilluns 5 Octubre 2009

Avui el diari Avui em publica l’entrevista que trobareu transcrita a continuació.

ENTREVISTA A MIQUEL ICETA, viceprimer secretari del PSC

“Si el PSC fos aliè a la nació no tindria 1,6 milions de vots”

PARTIT NACIONAL · “La gent que ens vota, d’on surt? Són gent que està de pas? Extraterrestres que ens visiten?” GRUP PROPI · “La majoria de catalans voten partits que no tenen grup a Madrid” TRIPARTIT · “El president mai ha dit quin govern faria després de les eleccions”

VICENÇ RELATS

AVUI, 5 d’octubre del 2009

Encarant l’últim any de mandat del segon govern tripartit d’esquerres a Catalunya, el viceprimer secretari del PSC, Miquel Iceta, admet que la crisi econòmica actual no és propícia per als socialistes europeus, però sosté que calen més polítiques d’esquerres que mai.

El debat de política general va tenir un clima preelectoral, sense que govern i oposició pactessin ni una resolució.

Crec que no va ser un debat preelectoral. S’hi va parlar dels temes que interessen de veritat: moltíssim de crisi econòmica, de les polítiques socials que fa el govern i fins d’impostos. Per tant, hi va haver un debat molt centrat en els problemes del país. Corríem el risc que fos preelectoral, però no ho va ser. Tampoc és que altres anys s’acordessin gaires resolucions.

Com afronta el PSC l’últim any d’acció de govern? Què prioritzarà?

Prioritzarem la crisi, perquè encara estem en un procés de destrucció de treball i el govern ha de seguir amb les polítiques que està fent, dedicant molts esforços a acompanyar les empreses, famílies i persones amb dificultats. A més, hi haurà elements de desplegament de l’autogovern interessants i cal preveure que hi hagi la sentència del Constitucional. També tindrem -esperem que aviat- el canvi de model de gestió de l’aeroport, que serà un avenç concret d’autogovern que mai s’havia produït.

La necessitat dels partits de marcar perfil afectarà la cohesió del govern?

En principi no hauria de fer-ho, perquè els partits que donen suport al govern estan d’acord en un pla de govern -que es va revisar abans de l’estiu- i en les resolucions acordades al debat de política general. En el que s’ha de fer hi estem molt d’acord. Una altra cosa és que, en el moment de presentar l’oferta electoral o les seves perspectives de futur, partits amb qui no compartim el projecte polític marcaran diferències. Això no té per què dificultar en absolut l’acció de govern.

Puigcercós va parlar d’entrar en una nova etapa, basada en el dret a decidir, i va demanar al president Montilla que rectifiqués sobre les consultes sobiranistes, sense èxit.

Suposo que hi ha gent que ha quedat sorpresa perquè el tema de les consultes, que semblava que havia de marcar un abans i un després en la política catalana, no ha tingut cap reflex en les resolucions del debat. És obvi que ERC és un partit independentista que vol acumular forces en un determinat sentit i el PSC no ho és. Per tant, ningú es pot estranyar que el PSC s’estigui centrant en la defensa de l’Estatut i que no estigui avalant les consultes locals i que ERC sí.

Hi ha, però, alguns ajuntaments -com Roses o Sant Sadurní d’Anoia- on les consultes han rebut el suport del PSC…

A tots els ajuntaments on no se’n fan i s’hi ha produït la votació és perquè els socialistes hem dit que no. Però com que tenim a les llistes molts independents, n’hi ha que fan el que tenen per convenient. La política del partit és de defensar l’Estatut, i aquesta no és la via dels que volen provocar debats i consultes sobre la independència, que no és el nostre projecte.

Des de la direcció del partit posaran a ratlla els regidors proconsultes?

No. Nosaltres tenim confiança absoluta en els nostres regidors i ells tenen també el marge per fer el que els sembli convenient i més encara si són independents. Ara, la política del partit és la que és i ho saben. I si malgrat això volen continuar col·laborant amb nosaltres, estem encantats.

Del primer tripartit, Esquerra en va ser exclosa per l’oposició a l’Estatut. Si les consultes prenguessin gran transcendència, podrien acabar generant problemes d’aquest tipus?

No. Si no ho ha generat la primera, les que vinguin després no tindrien per què fer-ho. Nosaltres diem clarament que les entitats que vulguin fer consultes tenen el ple dret de fer-les, però els ajuntaments no poden fer-ho, perquè la llei no els ho permet. Per tant, si algú vol fer consultes d’aquestes, les fa i no passa res. Això és el que passa: que no passa res.

Puigcercós va proclamar al debat que “ERC ha cosit el PSC a la nació”. Com ho interpreta?

Hi estic força en contra, perquè el PSC sorgeix de la nació. Crec que en alguns sectors hi ha un pensament molt equivocat, de pensar que el PSC és una cosa aliena a la nació, cosa que és molt fàcil de desmentir. Perquè si fos aliè a la nació, com és que té 1,6 milions de vots a les eleccions generals? D’on surten? Són gent que està de pas? Extraterrestres que ens visiten? O és que són una majoria de catalans que voten PSC? El PSC és un partit nacional, catalanista, però no independentista. Nosaltres no creiem que la independència sigui un futur desitjable per a Catalunya. I, ara que ho diu, ¿ja han aclarit per què el PSC no té els mateixos vots a les catalanes que a les espanyoles, tal com vostè va fer notar al debat? Entre altres coses perquè vota molta menys gent. No sé què passaria si aconseguíssim que a les eleccions catalanes votés tanta gent com a les generals. Potser el resultat del PSC seria millor, o potser no. No ho sabem, perquè quan una persona s’absté precisament el que deixa clar és que no deixa clar per on es decantaria. Però el partit que més vots ha tingut mai a Catalunya som nosaltres. I això ha passat en totes les eleccions generals des del 1977. Tenim molts vots i, a més, són vots de gent que sap perfectament què hi anem a fer, a Madrid. Ens voten sabent que no tenim grup parlamentari, per exemple. Vam tenir -lo el 1977 i el 1979, però a partir del 1982 ja no. Per tant, probablement ja els sembla bé com treballem. A vegades, quan es parla dels 25 diputats del PSC, algú pot tenir la impressió que ens toquen a la rifa, i sorgeixen de la voluntat dels catalans, que decideixen que qui millor els representa en la política espanyola és el PSC.

Pel que diu, doncs, el grup parlamentari propi del PSC, que és una reivindicació recurrent d’algunes veus, ¿no té cap possibilitat tangible?

Al revés. Nosaltres sempre hem acordat que sigui l’executiva del partit qui en cada moment decideixi quina és la millor organització parlamentària pel PSC. Per tant, és una opció que està oberta, que lògicament s’ha de fer abans de l’inici de cada legislatura. En el moment que consideréssim que la nostra manera d’organitzar-nos no és la més adequada, ho plantejaríem. Altres partits consideren que l’hauríem de tenir i, en canvi, tenim molts més vots que ells. A vegades hi ha una construcció artificial del pensament dels catalans. Avui en dia, la majoria de catalans voten partits que no tenen grup parlamentari a Madrid. Per què deu ser? No ho sé, però és el fet. I davant dels fets, les opinions a cops s’estavellen.

Seria convenient fer canvis al govern per rellançar-ne l’acció?

Les facultats per introduir canvis al govern les té el president. Nosaltres creiem que el govern ho està fent molt bé i del president depèn si vol fer-ho. Per nosaltres no és necessari.

En un context de crisi econòmica, els socialistes baixen a Europa, com s’ha vist a Alemanya i Portugal, mentre els laboristes britànics tenen mal pronòstic. El PSC aguantarà la caiguda?

Els socialistes van guanyar ahir a Grècia i han revalidat majoria a Noruega, però és veritat que no és un moment d’avenç de les esquerres. El PSC ha estat 23 anys a l’oposició a Catalunya i, per tant, si algun partit està preparat per estar a l’oposició a Catalunya és el PSC. Amb tot, creiem que guanyarem les properes eleccions, perquè hem demostrat que el nostre projecte és molt millor que l’alternativa que es presenta. Aquests no són moments de creixement de l’esquerra, però som molts els que pensem que ara cal més esquerra que mai. La decisió la tenen els ciutadans.

El president Montilla ha avalat aquests dies un nou futur tripartit, però el conseller Castells diu que no és l’hora de parlar-ne. Quina és la seva aposta?

El president mai ha dit quin govern faria després de les eleccions, però sí que està molt orgullós de l’acord de govern que vam fer el 2003 i el 2006 , que ha donat un bon rendiment per al país i en pot seguir donant. És absurd abans d’unes eleccions dir quin acord de govern faràs, perquè no saps què votarà la gent ni quins són els programes dels partits i si serà possible lligar caps o no. A les eleccions de l’any que ve decidirem un govern i, sobretot, un president. I el que es decidirà és si el president seguirà sent José Montilla o ho serà Artur Mas.

¿Les relacions del PSC amb el PSOE són millors amb José Montilla de president que amb Pasqual Maragall?

El problema no és qui és el president. Les relacions han estat molt, molt tenses quan estàvem negociant el finançament. Potser ha estat el moment de més tensió entre el PSC i el PSOE de tota la història. Va ser especialment forta entre el novembre del 2008 i el juny del 2009, i el president en aquest cas era José Montilla. Avui tornem a tenir unes bones relacions.

Vostès havien criticat molt el govern de CiU per casos com els dels informes que ara s’han retret al tripartit. Quan s’és al govern s’abaixa la guàrdia?

No, al revés. Amb això també ha quedat demostrat el canvi que s’ha produït a Catalunya. En temps de CiU els informes s’ocultaven, en alguns casos es manipulaven i en d’altres no existien. Amb el govern d’Entesa els informes no es manipulen, existeixen i poden ser consultats pels diputats.

¿Entén que amb l’enrenou dels informes hi hagi gent que digui que en algunes pràctiques tots fan igual?

La gran diferència és que ningú veia els informes i alguns, quan la justícia els va demanar, no existien o van ser manipulats. Aquest govern ha fet un salt de gegant en transparència i potser encara ha de millorar amb la idoneïtat i imprescindibilitat dels informes i que realment es pagui per les coses allò que valen.

El cas Millet demostra que el conjunt d’administracions a vegades són molt poc rigoroses amb els fons públics?

No, això encara no s’ha demostrat i quan el jutge acabi la instrucció sumarial s’haurà de veure si s’aprecia o no. S’ha vist que és fàcil presentar uns números que quadren i que, en canvi, s’hagin produït delictes. Però tot l’afer s’aixeca per una investigació d’Hisenda i no per les subvencions. Pel que sabem avui, les administracions han obrat bé i hi ha hagut un excés de confiança amb una entitat que treballava per la música i la cultura catalana i que resulta que algú ha aprofitat el seu prestigi per derivar fons a interessos privats i altres.

Després de saber-se els diners donats per Millet a Colom i els acords de la Fundació Palau amb la Trias Fargas, tem altres ramificacions polítiques?

El jutge té tots els papers, instrueix el cas i ho sabrem al final, però hauríem de saber destriar molt bé el gra de la palla, responsabilitats i volums. És molt diferent que Millet doni mil euros a una fundació com l’Olof Palme -que és privada i no té res a veure amb el PSC- o que doni més de mig milió d’euros a la Fundació Trias Fargas, que és la fundació de CDC. No deixa de sorprendre que una fundació com la del Palau, que en teoria recollia diners per a la música i el Palau, es dediqués a finançar fundacions d’un partit. Això s’ha de dilucidar en seu judicial i no es pot convertir en una batalla entre partits.


El seny i la centralitat del PSC

Dijous 24 Setembre 2009

Avui el diari ABC em publica l’article que trobareu transcrit tot seguit.

La sensatez y centralidad del PSC

ABC, 24.09.09

No está de más recordar que algunos de los debates que monopolizan la política catalana no se producirían si el Partido Popular no hubiera recurrido el Estatuto. A nadie puede sorprender, por ello, que pida una vez más a Mariano Rajoy -que tan interesado parece en mejorar la imagen del PP en Cataluña- que retire el recurso contra una ley acordada entre el Parlament de Catalunya y las Cortes Generales, aprobada por éstas y finalmente refrendada por el pueblo catalán.

La manifiesta hostilidad del PP a la ampliación del autogobierno de Cataluña, que se ha demostrado nuevamente con el recurso presentado por el Gobierno de Esperanza Aguirre ante el Tribunal Supremo para anular la transferencia de la competencia a la Generalitat sobre la expedición de los permisos de trabajo a los trabajadores extranjeros, no parece ser óbice para los planes de colaboración presente y futura entre Artur Mas y Rajoy. Planes que, por cierto, en nada moderan la deriva radical de CiU.

Todo ello no contribuye a la claridad en la política catalana, que parece lugar abonado para la improvisación, los falsos debates, la gesticulación permanente, el tacticismo y un eterno volver a empezar. Lo hemos visto recientemente en torno a la consulta celebrada en Arenys de Munt sobre la independencia de Cataluña. Algunos opinadores consideran que incluso la posición del PSC ha sido ambigua. Creo sinceramente que no es así ¿Cuál ha sido la posición del PSC?

Primero: acatamiento de las leyes por las administraciones. Segundo: las entidades pueden consultar a sus miembros o a la población en general sobre los temas que quieran. Tercero: es importante distinguir entre unas y otras consultas porque tienen características y efectos diferentes. Cuarto: nosotros no estamos a favor de la independencia de Cataluña; somos catalanistas y federalistas. Quinto: la mayoría de los catalanes se pronunciaron a favor del Estatuto del 2006 y, por lo tanto, los que defienden el derecho a decidir tendrían que respetar aquello que los catalanes ya decidieron, especialmente en un momento en que el Tribunal Constitucional todavía no se ha pronunciado sobre los recursos presentados contra el Estatuto. Sexto: es lógico que entidades, plataformas y partidos independentistas -que por coherencia no apoyaron el Estatuto- promuevan consultas. Séptimo: constatamos la deriva radical de CiU que, habiendo apoyado el Estatuto, es partidaria de estas consultas y cuyo líder, Artur Mas, ha dicho que votaría sí a la independencia de Cataluña y que promovería una ley de consultas catalana que desconociese lo que la Constitución establece.

En este contexto el PSC es, más que nunca, el garante de lo que en Cataluña llamamos «seny». Siguiendo la senda trazada por el President Montilla, el PSC no va a olvidar las prioridades de los catalanes y su sentir mayoritario. Nuestra prioridad es hoy la crisis económica. Y a eso nos vamos a dedicar. Con todas nuestras fuerzas. Porque, para el PSC, no es hora ni de aventuras, ni de sorpresas, ni inventos ni pasos atrás.


Debats d’estiu

Dijous 3 Setembre 2009

A continuació trobareu transcrit l’article que em publica avui el diari ABC.

DEBATES VERANIEGOS

Este verano el debate político ha girado en torno a cuatro cuestiones. La primera es la perversa estrategia del Partido Popular, que para rehuir cualquier responsabilidad con las tramas de corrupción que se producen en su órbita, acusa sin pruebas de persecución política a todos los poderes del Estado. Una vez más el PP demuestra que sólo respeta las instituciones cuando éstas se ponen a su incondicional servicio.

Otro debate recurrente, éste sí totalmente lógico, es el provocado por la crisis económica que seguimos padeciendo. Los tímidos esbozos de recuperación no nos pueden hacer perder de vista la gravedad de la situación que no superaremos hasta bien entrado el año 2010. Por ello los gobiernos deben seguir protegiendo a las familias y ayudando a las empresas, en especial a las que están en situación más difícil, manteniendo la protección social y la inversión, y abordando cambios que aseguren una fiscalidad responsable y progresiva. Hay que denunciar la demagogia de quienes reclaman el aumento de la protección social y de la ayuda a las empresas mientras piden que se rebajen los impuestos.

El tercer tema ha sido el de la preparación frente a una posible pandemia de la Gripe A. Hay que felicitar el trabajo que se está llevando a cabo desde el Ministerio de Sanidad, la Conselleria de Salut y el resto de administraciones afectadas. El consenso en la Unión Europea, la coordinación entre las Comunidades Autónomas, y la toma de medidas preventivas es una buena noticia.

El debate sobre la Sentencia del Tribunal Constitucional sobre los recursos interpuestos contra el Estatut, ha sido la cuarta cuestión. Este debate ha bordeado el ridículo al pretender avanzar la reacción sobre una Sentencia que nadie sabe cuándo se producirá ni en qué términos se planteará.

Afortundamente, y como siempre, el President Montilla ha señalado el camino a seguir, afirmando la plena constitucionalidad del Estatut, dejando para después de la Sentencia cualquier valoración y discusión sobre escenarios de futuro. Desde el máximo respeto al marco jurídico-institucional, las instituciones catalanas, empezando por la Presidencia de la Generalitat, velarán para que la aspiración de autogobierno expresada en el apoyo ciudadano al Estatut sea respetada íntegramente.

El ruido innecesario de algunos debates veraniegos no debería ocultar algunas realidades en las que basamos nuestro optimismo. Este verano ha sido el primero con un aeropuerto de Barcelona con la dimensión que merece, el primero con el abastecimiento de agua garantizado, el primero con los Mossos en toda Catalunya y el primero con la AP-7 desdoblada.

El President Montilla y su gobierno siguen tomando medidas para que la recuperación económica se produzca cuanto antes y para acompañar a las familias y empresas con dificultades. Es así, y no gesticulando y jugando al catastrofismo, como de verdad se sirve al interés de los ciudadanos y ciudadanas de Catalunya.


La prova del nou

Dimarts 1 Setembre 2009

L’Endavant d’aquest mes d’agost m’ha publicat l’article que trobareu transcrit a continuació.

LA PROVA DEL NOU

El rotund èxit obtingut amb la negociació del nou sistema de finançament és la definitiva prova del nou de l’aptitud del socialisme català per governar Catalunya, la prova que acaba amb els injustos prejudicis escampats pels nostres principals adversaris polítics. Ja havíem demostrat que érem capaços de promoure el canvi del marc institucional amb l’aprovació del nou Estatut l’any 2006. També hem demostrat que érem capaços d’afrontar reptes negligits al llarg de dues dècades pels governs de CiU com la garantia de subministrament d’aigua a la regió metropolitana de Barcelona a través de la planta dessaladora d’El Prat o el subministrament elèctric a les comarques gironines a través de la línia de molt alta tensió. També hem demostrat la capacitat d’arribar a pactes nacionals amb l’oposició en temes tan sensibles com l’educació o la immigració. Hem demostrat també la nostra capacitat de govern a través de l’augment espectacular de la inversió pública i l’increment significatiu del nombre de metges, mestres i mossos. Només faltava demostrar que érem capaços d’aconseguir acords amb el govern d’Espanya i que el fet de compartir projecte amb el PSOE no restaria força a les legítimes reivindicacions catalanes. Ans al contrari, l’estreta relació entre PSC i PSOE afavoreix l’assoliment de bons resultats perquè el PSC no abdica de la seva funció en tant que màxim representant dels interessos de Catalunya.

Queda molt a fer encara i més d’un any de legislatura per culminar la feina. El Govern ha de vetllar pel manteniment de l’actual nivell d’inversió pública, redreçar la precària situació del servei de rodalia assolint-ne la gestió l’any 2010, assegurar la posició determinant de les institucions catalanes en la gestió de l’aeroport de Barcelona-El Prat, crear el consorci tributari i garantir l’adequat ritme de desplegament estatutari. El Govern ha d’assegurar la millora en la prestació dels serveis públics que d’ell en depenen, donant la màxima prioritat a les polítiques socials i a l’esforç col·lectiu per a superar la crisi econòmica. Els treballadors, els emprenedors i els sectors socials que més ens necessiten han de trobar-nos permanentment al seu costat.

I al partit correspon anar preparant les noves prioritats programàtiques per al proper mandat, estrènyer la relació amb la societat i especialment amb tots els sectors que aspirem a representar, explicar l’acció dels governs de Catalunya i Espanya, assegurar la bona gestió municipal i preparar la cita electoral del 2010 amb la voluntat d’esdevenir, per primer cop en la història, el primer partit de Catalunya en les eleccions al Parlament, com succeeix en les eleccions municipals, generals i europees. És un objectiu ambiciós i, per primer cop, al nostre abast. Entre d’altres coses perquè, liderats pel President Montilla, ja hem fet la definitiva prova del nou.


Entrevista a El Punt

Diumenge 2 Agost 2009
ENTREVISTA A MIQUEL ICETA, VICEPRIMER SECRETARI I PORTAVEU DEL PSC

“Quan el PSC és PSOE obté millors resultats”

El diputat i viceprimer secretari del PSC creu que la política catalana entra en un cicle nou, però és partidari de mantenir l’aliança amb ERC i ICV. Reconeix sense embuts que anar agafats de la mà amb el PSOE és bo per al PSC malgrat els polèmics canvis de vot i el suport al català al Congrés

SERGI PICAZO
EL PUNT, 2.08.09

–A les properes eleccions ja no s’hi presentarà cap cara del pacte del Tinell: ni Maragall ni Carod ni Saura. És símptoma de cicle nou?
–«El canvi de cicle en la política catalana no ve pel canvi de candidats als partits, sinó pel canvi de marc institucional. Obrim una etapa amb un estatut i un finançament nous.»

–Cap on anirà, Catalunya, doncs, amb el nou marc institucional?
–«Després d’uns anys constituents i de fer un gran esforç per reescriure les regles, s’obre una temporada per treure’n el màxim potencial. Ara hem d’aprofitar els recursos nous. La gent ho notarà.»

–Com ho notarà?
–«Menys discussions instrumentals i més sobre realitats. Ara haurem de discutir si fem tot el que cal per lluitar contra la crisi i què fem per una societat més justa.»

–ERC considera que no hem arribat al límit d’autogovern i que el cicle nou estarà marcat pel dret a decidir i el concert econòmic.
–«No estem decidint el futur des de l’any 1977?»

–ERC parla de dret a decidir exclusivament dels catalans, i no de negociació amb l’Estat.
–«Però els catalans decideixen sols i sense negociar amb l’Estat un Parlament cada quatre anys, i van votar en referèndum l’Estatut. I l’any vinent haurem de decidir un Parlament només nosaltres.»

–L’estratègia del dret a decidir d’ERC afectarà les aliances del PSC?
–«ERC sempre ha plantejat als ciutadans un projecte polític adreçat a la independència. No ens espanta, i no és cap novetat. La gent vota i atorga un pes a cada partit en funció dels objectius polítics.»

–El tercer govern tripartit és la fórmula?
–«Els partits encara han de presentar el seu programa per a les eleccions del 2010. I, després, els electors han de votar i establir cap on s’ha d’enfocar la política del país. Tant el 2003 com el 2006, el PSC, ERC i ICV es van esforçar a posar-se d’acord amb un programa de govern. Això s’haurà de veure si torna a passar.»

–Però al PSC li agradaria una altra entesa?
–«Sí. Sempre hem dit que ens orientem cap a pactes de centreesquerra. Ho hem fet sistemàticament als ajuntaments i a la Generalitat. Però no volem entrar un any abans de les eleccions a discutir les aliances de futur.»

–CiU diu que el govern està caducat i en descomposició, i que després del finançament van reaparèixer els xocs.
–« CiU encara no ha entès que aquest és un govern de coalició format per tres partits amb un contracte de quatre anys, però que tenim projectes a mitjà i a llarg termini diferents. Amb aquest govern hem obtingut un finançament just, un nou estatut i polítiques públiques més potents que mai. Hem resolt qüestions que no s’havien resolt en 23 anys: per exemple, el subministrament d’aigua de l’àrea de Barcelona. Però nosaltres defensarem el que hem fet aquests anys i no farem campanya contra CiU.»

–En les últimes eleccions sí que han fet campanyes contra la dreta.
–«Sí, és cert. Però és que a Europa nosaltres vam avisar que venia una onada conservadora, i la vam encertar. En les catalanes no ho farem així: farem una campanya sobre el nostre projecte.»

–Fent balanç dels tres anys de govern, un dels seus compromisos electorals va ser promoure habitatge social. Però per als joves tenir pis continua sent una paradoxa.

–«El govern va fer un pacte nacional per l’habitatge, va modificar la legislació i va activar la promoció pública de pisos de lloguer. A Catalunya ara hi ha una política d’habitatge; abans no era ni una prioritat de govern. El problema és que el context econòmic és molt negatiu, i per als joves accedir a la compra d’un habitatge és pràcticament impossible.»

–En els últims anys s’han fet grans infraestructures per al país, però el govern pot ser que n’hagi descuidat d’altres de més petites com ara el tren de rodalies?
–«La incidència del TAV a Barcelona va fer posar en crisi el sistema. Però les rodalies són una prioritat de govern, i hi invertirem més de 4.000 milions d’euros. Estem canviant catenàries de l’any 1920. A més, el procés de transferència de Rodalies culminarà el gener del 2010.»

–Com els afecta, la crisi industrial, als votants tradicionals del PSC al Baix Llobregat o al Vallès que se’n van a l’atur?
–«La crisi afecta els sectors més febles de la societat: els treballadors i, sobretot, els joves. El PSC representa aquests sectors, i és lògic que aquesta crisi es tradueixi en més desànim social i menys mobilització de l’electorat progressista. Podem perdre vots. Els governs amb problemes en l’economia normalment noten algun efecte negatiu. Però la gent també veu que la patronal, amb el suport de CiU, fa oposició boicotejant el diàleg social i fent plantejaments antiobrers.»

–Duran i Lleida també critica que, després del finançament, el PSC és més PSOE que mai.
–«No ho considero una crítica. El PSC és tan PSOE com volen que ho sigui els catalans. Quan el PSC és més PSOE que mai, a les eleccions generals, és quan obté millors resultats. Per a una gran part dels ciutadans de Catalunya és positiu que el PSC vagi agafat de la mà amb un partit amb presència al conjunt d’Espanya. Sense això no tindríem ni Estatut ni finançament.»

–Com pot ser que els socialistes catalans votin diferentment al Parlament que al Congrés?
–«De totes les votacions que hi ha hagut al Congrés des de l’any 1977, això deu haver passat en quatre o cinc casos. És poquíssim. Votem sempre el que creiem millor, però no estem per fer caure el govern de Zapatero.»

–Però és estrany, canviar de vot per una qüestió partidista, no?
–«Això és com les famílies: el pare i la mare no pensen igual, i a vegades un d’ells canvia d’opinió per no entrar en un desacord i un trencament. No volem provocar la victòria de la dreta espanyola. La gent ho entén millor que el senyor Duran i Lleida.»

–El senyor Puigcercós ha dit que la condició per a un pacte de govern és que els partits votin el mateix al Congrés i al Parlament. És una advertència directa al PSC. Què els sembla?
–«Si això ho considerés tan greu, aleshores s’estaria acusant ell mateix d’incoherència, perquè estaria governant amb un partit que suposadament canvia el vot.»

–Això pot afectar pactes futurs, no?
–«Si ell ho diu… Nosaltres només som responsables dels nostres plantejaments. El nostre axioma és claríssim: Catalunya avança quan l’esquerra governa Espanya.»
–Vostès són partidaris de poder parlar català al Congrés i al Senat?

–«Sí. La nostra reivindicació és que s’hi pugui parlar català, basc i gallec. L’Estat està en una posició difícil d’entendre, perquè demana a les institucions europees coses que aquí no té resoltes. Hi ha molt camí per córrer en la plurinacionalitat de l’Estat.»

–I per què el PSC no vol firmar la carta a José Bono impulsada per ERC i signada per CiU i ICV per poder parlar català al Congrés?
–«No ho sé. No conec aquesta carta.»