Proposta de resolució en el debat sobre les retallades i la reactivació

Miquel Iceta i Llorens, portaveu del Grup Parlamentari Socialista, d’acord amb el que estableixen els articles 132 i 133 del Reglament del Parlament, presenta la següent proposta de resolució subsegüent al Debat general sobre l’impuls de la reactivació econòmica i sobre la incidència de l’actuació del Govern en la qualitat dels serveis públics (tram. 255-00004/09).

Proposta de resolució

I.- Una agenda reformista per Europa orientada al creixement, la integració i la consolidació fiscal.

A Europa existeix una alternativa a l’actual estratègia dogmàtica de reducció del dèficit públic per fer front a la crisi econòmica i financera, que fa compatible l’inevitable reestructuració de la despesa pública i les polítiques de reactivació econòmica que han de permetre generar ocupació.

El Parlament de Catalunya insta el Govern de la Generalitat a promoure de forma prioritària a través de la seva acció exterior a Europa i a través dels organismes europeus en els que participa i és protagonista, com l’Euroregió o els Quatre Motors d’Europa, i davant el Govern de l’Estat, la Transició Europea cap un espai Federal de relació política i econòmica a través de la reforma dels Tractats Europeus vigents que han d’establir:

Crítica als pressupostos d’Inmaculada Rodríguez Piñero

Transcric a continuació l’interessant article d’Inmaculada Rodríguez Piñero, secretaria d’economia i ocupació del PSOE, sobre els Pressupostos Generals de l’Estat per a 2012, uns pressupostos “tardans, ineficaços i injustos”.

Tardíos, ineficaces e injustos
INMACULADA RODRÍGUEZ PIÑERO
Expansión, 4.04.12

El Gobierno, por fin, ha presentado los Presupuestos Generales del Estado. Han esperado hasta abril para no perjudicar sus intereses electorales en Andalucía y Asturias. Hoy ya sabemos que el Partido Popular no ha ganado suficientes votos atrasando los presupuestos, pero España sí ha perdido con esta estrategia partidista. Retrasarlos ha tenido tres efectos negativos para la economía:

• En primer lugar, hemos perdido credibilidad frente a nuestros inversores. Así lo demuestra el hecho de que en los 100 primeros días de gobierno, nuestra prima de riesgo ha pasado de estar 150 puntos por debajo de la italiana, a estar 27 puntos por encima.
• En segundo lugar, hemos perdido credibilidad ante nuestros socios europeos. El retraso en la presentación de los datos justificativos del cierre del ejercicio 2011, de los Presupuestos para 2012 y la fallida estrategia para rebajar unilateralmente el objetivo de déficit de 2012, impidió alcanzar el objetivo del 5,8% anunciado por el presidente del Gobierno, a la vez que dificulta negociar una senda de ajuste más dilatada en el tiempo, crucial para alcanzar el equilibrio presupuestario, sin riesgo de hundirnos en una profunda recesión.
• Y en tercer lugar, también intensificará la dureza del ajuste, al tener que llevar a cabo el ajuste en tan solo ocho meses.

Si bien ha sido un inmenso error presentar tan tarde los presupuestos, lo peor ha sido la orientación de su contenido, que los convierte en un instrumento de ajuste profundamente injusto y que agravará los problemas de la economía española.

Dures conclusions del dictamen del CGE sobre la reforma laboral

A continuació transcric les conclusions del Dictamen 5/2012, de 3 d’abril, del Consell de Garanties Estatutàries sobre el Reial decret llei 3/2012, de 10 de febrer, de mesures urgents per a la reforma del mercat laboral. Com podreu comprovar el Consell de Garanties Estatutàries considera que diversos preceptes de la reforma laboral són inconstitucionals i vulneren competències de la Generalitat.

C O N C L U S I O N S

Primera. L’article 12 (apartats U i Dos, primer paràgraf) i l’article 14 (apartats U, Tres i Sis) del Reial decret llei 3/2012, de 10 de febrer, de mesures urgents per a la reforma del mercat laboral, són inconstitucionals perquè vulneren els límits materials establerts per l’article 86.1 de la Constitució.

Aprovada per unanimitat.

Segona. L’apartat 3 de l’article 4 del Reial decret llei 3/2012 no és contrari als articles 35 i 14 de la Constitució, si s’interpreta conforme als termes expressats en el fonament jurídic 6.1 d’aquest Dictamen.

Aprovada per unanimitat.

Tercera. L’article 12 del Reial decret llei 3/2012, que dóna una nova redacció a l’apartat 6 de l’article 41 del Text refós de l’estatut dels treballadors, és inconstitucional perquè vulnera els articles 37.1 i 24.1 de la Constitució.

Aprovada per unanimitat.

Quarta. L’apartat U de l’article 14 del Reial decret llei 3/2012, en allò que modifica el darrer paràgraf de l’apartat 3 de l’article 82 del Text refós de l’Estatut dels treballadors, és inconstitucional perquè vulnera els articles 37.1 i 24.1 de la Constitució. Aquest mateix paràgraf també vulnera les competències de la Generalitat en matèria de treball i relacions laborals de l’article 170 de l’Estatut d’autonomia.

Aprovada per unanimitat.

Cinquena. Els apartats 2 i 4 de les disposicions transitòries setena i vuitena del Reial decret llei 3/2012, pel que fa a l’atribució al Servei Públic d’Ocupació Estatal de les funcions executives de validació dels continguts formatius i d’autorització de centres de formació, vulneren les competències de la Generalitat en matèria de treball i relacions laborals de l’article 170  de l’Estatut d’autonomia.

Aprovada per unanimitat.

Sisena. L’apartat 1 de la disposició final vuitena del Reial decret llei 3/2012, que modifica l’Ordre TAS/718/2008, de 7 de març, vulnera les competències de la Generalitat en matèria de treball i relacions laborals de l’article 170 de l’Estatut d’autonomia.

Aprovada per unanimitat.

Setena. La resta de preceptes sol·licitats del Reial decret llei 3/2012, de 10 de febrer, no són contraris a la Constitució ni a l’Estatut d’autonomia.

Aprovada per unanimitat.

 

 

Els deures actuals de la socialdemocràcia

El sociòleg i ex-ministre socialista José Maria Maravall publica avui al diari El País un article molt interessant que trobareu transcrit a continuació.

Los deberes actuales
JOSÉ MARÍA MARAVALL

Los partidos socialdemócratas en la oposición se enfrascan en ocasiones en disputas retóricas y dudas existenciales que parecen reflejar deseos de permanecer fuera del poder por largo tiempo. El Partido Laborista británico, tras su derrota por Margaret Thatcher en 1979, creyó que su futuro pasaba por recuperar unos principios perdidos. Se embarcó en una travesía del desierto que duró 18 años. Lo mismo sucedió con el SPD tras salir del Gobierno en 1982: el sueño de volver a unas esencias supuestamente traicionadas le costó esperar 16 años. Y las identidades recuperadas se llamaron Tony Blair y Gerhard Schröder, no precisamente una vuelta a esos principios y esas esencias.

Pero conviene, de entrada, desmontar algunos juicios sobre los partidos socialdemócratas. La decadencia —tal vez terminal— de la socialdemocracia fue un diagnóstico frecuente en los años cincuenta, setenta y ochenta del siglo pasado. Se trató, por lo general, de juicios frívolos. Comparemos tres periodos: de 1945 a 1960, de 1961 a 1980, y tras 1980. Los porcentajes de voto de los socialdemócratas fueron respectivamente 32,5; 31,6; 31,0. Los años en que estuvieron en el Gobierno fueron un 54% del total durante el primer periodo, un 53% durante el segundo y un 56% durante el tercer periodo*. No exactamente un colapso, al menos en términos de poder.

Parlant de lideratge a la UIC

Ahir, convidat per la Doctora Casilda Güell, vaig participar en una taula rodona sobre lideratge polític amb Joaquim Llimona i les doctores Mireia Tintoré i Montserrat Nebrera. A continuació trobareu la transcripció de la meva intervenció.

LIDERATGE POLÍTIC EN EL SEGLE XXI

Vull agrair la doctora Casilda Güell la seva invitació a participar en aquesta sessió sobre lideratge polític.

Intentaré cenyir-me al tema i al temps que se m’ha indicat. Especialment perquè la meva experiència indica que pels estudiants normalment són més interessants els col·loquis que les intervencions inicials.

Què és un líder? En què consisteix el lideratge?

Un especialista reconegut en temes relacionats amb el poder i el lideratge, Joseph S. Nye, va dir que el lideratge és com l’amor, el reconeixes però no saps com definir-lo, ni mesurar-lo. De fet hi ha milers de definicions sobre lideratge però cap sembla prou satisfactòria.

Personalment em va bé una molt senzilla que defineix el lideratge com la capacitat de convèncer altres persones, un grup, una comunitat, un país, d’actuar d’una determinada manera.

Una definició tan àmplia de lideratge va des de la veïna que et convenç per canviar de detergent, la veïna de debò, no aquella que surt als anuncis dient que “una marca renta més blanc”, al company o companya que és elegit delegat de curs, si és que encara hi ha delegats de curs, a la persona gran a la que es demana consell, o a la persona que domina un tema que altres desconeixen.

El meu avi va néixer a Palamós. Venia màquines de cosir a domicili. Va prosperar i va muntar un negoci de màquines d’escriure i calcular a Barcelona. Quan amics i coneguts li demanaven consells sobre futurs negocis, el primer que preguntava sempre era: qui portarà aquest negoci? Per ell el lideratge era fonamental.

El lideratge polític no és en essència diferent al lideratge en altres entorns. Però la dimensió del grup humà en el que es vol influir pràcticament impedeix una relació directa de persona a persona, sinó que necessita la mediació dels mitjans de comunicació, i es canalitza a través d’institucions regulades per llei, a les que s’accedeix a través dels partits polítics.

El lideratge implica persuasió, no obediència. No es pot confondre amb manar. La màgia del lideratge és que convenç sense coerció, i ho fa des dels valors.

Ja a l’antiga Roma es distingia entre auctoritas (autoritat) i potestas (potestat). Un líder acaba per combinar autoritat i potestat. Si tens potestat però no tens autoritat, finalment has d’imposar per la força la teva voluntat. Si tens autoritat però no tens potestat, reclames canvis per adquirir el poder. Sense autoritat ni potestat ens enfrontem al caos.

Un bon amic meu introdueix sempre una cita del poeta León Felipe en les seves conferències sobre lideratge polític. Diu León Felipe: “No se trata de llegar el primero y solo, sino con todos y a tiempo”. També és una bona manera d’explicar en què consisteix el lideratge polític.

Quin és el problema al que s’enfronta el lideratge polític en el nostre país?

Permetin-me unes poques dades que parlen per si mateixes:

Per exemple, l’abstenció electoral. A les eleccions generals de 1977, l’abstenció va ser del 20,5%, al 2011 va ser del 34,8%.

Un altre exemple, l’índex de satisfacció política elaborat pel Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat. El juny de 2005 es declarava insatisfet el 59,8% de la població i satisfet el 40,2%. El novembre del 2009 els insatisfets superaven el 80% i els insatisfets no arribaven al 20%.

Un tercer exemple, una enquesta de l’Institut GESOP de març del 2010 preguntava a què associaven els ciutadans la paraula “política”. Un 70% l’associaven a conceptes negatius: mentides (primer lloc de la classificació), corrupció (segon), interessos personals (tercer), una cosa dolenta (sisè), embolics (setè). El 26% l’associava a conceptes positius: gestionar (quart lloc de la classificació), servir el ciutadà (cinquè), mal menor (vuitè). Encara queda un 4% que l’associaven a conceptes més neutres: poder (novè lloc de la classificació) i “tot” (en desè lloc).

Un darrer exemple, el recent baròmetre del d’opinió política del Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat situa la política com el tercer problema pels ciutadans, el primer és l’atur i la precarietat laboral, i el segon és el funcionament de l’economia. En la mateixa enquesta el 65,8% dels enquestats estan poc o gens satisfets amb la política, i el 29,7% estan bastant o molt satisfets amb la política. Les dades a l’octubre de 2010, abans de les darreres eleccions al Parlament, eren del 59,3% i el 38,9%, respectivament. Un 79,1% es mostra més aviat en desacord amb la frase “Crec que els polítics tenen en compte el que pensa la gent”, i un 73,4% està d’acord amb la frase “Els polítics només busquen el benefici propi”.

La política està, doncs, fortament qüestionada.

Quines són en la meva opinió les causes d’aquest qüestionament?

a)    Per ineficaç davant dels mercats i davant poders no democràtics.

Els hi poso un exemple ben recent. Com vostès saben, l’anterior govern socialista havia acceptat el compromís europeu de reduir el dèficit públic fins a un 4,4% aquest any. Avui gairebé tothom està d’acord en que és un compromís que caldria flexibilitzar. El president del govern actual va anar a Brusel·les i va dir, ens comprometem al 5,8%, i tots els partits espanyols van aplaudir. Finalment la Unió Europea ha imposat un límit del 5,3%, que el govern espanyol ha acceptat, perquè no tenia altre remei. Poso aquest exemple no per criticar al govern, sinó per posar de relleu la pèrdua de poder de les polítiques nacionals, absolutament incapaces de fer front a la crisi.

Recordo que fa temps algú va dir: aquesta crisi econòmica no s’endurà per davant un govern (es referia al govern socialista) sinó dos (és a dir, també al govern que l’ha substituït). No ho sé, però és ben cert que la incapacitat de fer front a la crisi erosiona la confiança en la política, els polítics i les institucions, però també ofereix oportunitats per exercir el lideratge polític i social.

b)    Per corrupta, quan es produeixen casos de corrupció, es triga a detectar-los, són tolerats pels partits i no són castigats severament i ràpidament per la justícia.

c)     Per la indiferenciació de les ofertes polítiques, “tots són iguals”, “tant és qui governi”, “mani qui mani farà el mateix”, “no hi ha diferències entre dreta i esquerra”,etc.

d)    Per la seva llunyania i la percepció que actua a esquenes dels ciutadans

e)    Quan els partits apareixen com a tancats en si mateixos i no com a instruments al servei de la societat, és a dir, quan no compleixen la seva funció de “socialitzar la política”.

Per això, hi ha qui parla de les 5 D’s de la política: Decepció → Desconfiança → Desafecció → Desinterès → Desconnexió.

La resposta del lideratge polític a la desconfiança política

El lideratge polític ha de donar resposta a aquestes 5 D’s, i el seu primer repte és guanyar la confiança ciutadana, i això passa necessàriament per un bany de credibilitat, que neix de l’autenticitat i la coherència.

Per no desbordar el tema, deixo de banda les reformes que caldria introduir en el sistema institucional i en el funcionament dels propis partits polítics, que requereixen de major eficàcia, transparència, participació, retiment de comptes (accountability) i proximitat.

Què tenen dret a esperar els ciutadans dels líders polítics?

1. Que diguin la veritat
2. Que expliquin el què passa, el que saben, i també que siguin capaços de reconèixer allò que no saben. (Que siguin capaços de fer el que feien els metges de l’antic Egipte que davant d’una malaltia tenien tres fórmules: “conec aquesta malaltia i la curaré”, “conec aquesta malaltia, però no en conec el tractament” o “no conec aquesta malaltia i no en conec el tractament”).
3. Que sàpiguen acceptar crítiques, esmenar errors, assumir responsabilitats i cercar acords polítics i socials.
4. Que mantinguin una estricta coherència entre el que pensen, el que diuen i el que fan.
5. Que sàpiguen dirigir però també acompanyar.
6. Que tinguin altes dosis de perseverança.
7. Que no perdin mai el contacte amb la ciutadania a la que serveixen.
8. Que sàpiguen posar per davant de tot l’interès general.
9. Que no tinguin por a rodejar-se de bons equips formats per la millor gent i que sempre puguin dir-li el que pensen i no es limitin a dir allò que creuen que li agradarà sentir.
10. Que mantinguin un escrupolós respecte a la llei i les institucions, a la resta de partits i, que quan governen, respectin el paper de l’oposició.

Característiques del líder

1. Capacitat de comunicar (que implica també escoltar)
2. Capacitat d’establir fites i objectius
3. Intel·ligència emocional (capacitat per a reconèixer sentiments propis i dels altres, i l’habilitat per gestionar-los)
4. Capacitat de planificació
5. Coneixement de si mateix
6. Creix i fa créixer la seva gent, el seu equip
7. Carisma
8. Innovador
9. Responsable
10. Ben informat

Dretanització de la societat

Dilluns El Periódico de Catalunya va publicar l’article “Dretanització de la societat” de María José Fariñas Dulce que em sembla de gran interès.

Dretanització de la societat
María José Fariñas Dulce*
El Periódico, 5 de març del 2012

La nova dreta neoliberal d’Europa fa anys que guanya la batalla electoral a l’esquerra. Ha estat capaç de captar el vot de les classes mitjanes i baixes que han patit les últimes dècades els efectes negatius de la globalització econòmica i de la crisi financera. Especialment entre els exclosos econòmicament i culturalment de la societat, els sectors d’electors primerencs i entre el col·lectiu cada vegada més ampli dels desclassats o ciutadans que han baixat de classe social. I ho ha fet amb un discurs populista i autoritari que llança missatges simples i suposadament tranquil·litzadors, però no aborda directament el debat socioeconòmic en la discussió política.

Al mateix temps, aquest discurs neoliberal i conservador incita sense cap mena de complex l’estigmatització de l’immigrant com focus dels mals de la nostra societat, amb la finalitat de distreure i canalitzar la insatisfacció social i econòmica dels ciutadans cap a un odi cultural o religiós. Es pretén substituir el ressentiment econòmic per un ressentiment de tipus identitari.

D’aquesta manera, les qüestions socioculturals i d’identitat religiosa han anat agafant cada vegada més protagonisme en el discurs polític, enfrontant dreta i esquerra, i en una opinió pública que es troba dividida al voltant de l tema religiós (fonamentalment en relació amb l’Islam) com a qüestió identitària dels immigrants. La nova dreta pretén monopolitzar aquest assumpte, cooptar-lo electoralment i fer-ne un problema per a la identitat nacional i per a la seguretat de les nostres societats.

Aquesta dreta parla de la recuperació de valors tradicionals, vinculats a la llei i l’ordre, de seguretat ciutadana, de disciplina social, nacionalisme econòmic i de recuperar l’hegemonia ètnica i moral dels estats, en especial davant la immigració. Es tracta d’un enfocament conservador i provincià, basat en la por i en la regressió individual i col·lectiva, que no dubta a recórrer a la política de l’estómac, agitant visceralment els sentiments col·lectius de les persones i les seves frustracions individuals, i lesionament greument l’estructura democràtica de la societat. El populisme, basat en la incitació de la por, la inseguretat o la xenofòbia, se situa en una zona grisa entre la democràcia i l’autoritarisme.

Tot això s’instrumentalitza electoralment, incardinant un cert conservadorisme de la classe treballadora contra els efectes negatius de la globalització econòmica i financera, amb un conservadorisme catòlic i de dretes contra una societat caracteritzada per la diversitat creixent, que ni accepta ni comprèn per no perdre la seva hegemonia social, cultural i, especialment, econòmica. Aquest tipus de discurs polític fa anys que busca la dretanització de la societat, i en particular de les classes populars i treballadores, però també de les classes mitjanes, que són les que pateixen més i també temen més el procés de desclassament o de descens econòmic. L’aliança està funcionant.

Els partits socialistes i socialdemòcrates europeus van adoptar, de manera errònia segons la meva opinió, una postura convergent cap a la dreta en l’escissió sociocultural de les nostres societats. De totes maneres, la batalla electoral la continuen perdent en aquest terreny. No han estat capaços d’articular un discurs socioeconòmic alternatiu, superador de l’escissió sociocultural i identitària. Ni han sabut buscar alternatives als dictats dels mecanismes financers, ni frenar les seves especulacions, com tampoc articular nous pactes socials en defensa de la integració social i de la cohesió econòmica i, conseqüentment, en defensa de les estructures democràtics.  Han buidat de contingut el seu ideari polític i han provocat que l’esquerra perdés una bona part de les seves senyes d’identitat.

La política té una funció pedagògica ineludible a la qual l’esquerra no pot renunciar. Els partits socialdemòcrates haurien de fer una aposta forta en defensa de la democràcia, de la integració i de la cohesió socioeconòmica de tots sense que tingui cap importància ni el lloc de naixement ni l’opció moral de cadascú. Però no només una defensa de la democràcia liberal, que de vegades es redueix a implementar el dret de sufragi i una mera gestió de coses i persones, sinó també de la democràcia social i econòmica.

Aquest continua sent el gran dèficit de les nostres societats, i hauria de tornar a ser l’ideari socialdemòcrata i socialista, en què la seguretat no es vinculi només a l’ordre i a l’autoritat, sinó de manera primordial a la redistribució econòmica, a la universalització de l’educació, a la igualtat material, al repartiment solidari de béns i recursos i a la preservació dels espais i de les prestacions públiques. Els partits socialdemòcrates haurien de recuperar sense embuts la qüestió socioeconòmica en el debat polític, com també el control normatiu de la política democràtica. Aquest sí que és el problema.

*Professora de Filosofia del Dret de la Universitat Carles III

Paraules d’Antoni Castells presentant Pere Navarro

La setmana que ve la Fundació Rafael Campalans difondrà a través d’una publicació electrònica la conferència de Pere Navarro presentant la seva proposta de nou pacte fiscal juntament amb les paraules d’Antoni Castells presentant el primer secretari del PSC en l’acte celebrat al Col·legi de Periodistes. Us ofereixo avui en primícia la transcripció de la presentació d’Antoni Castells, revisada pel propi autor.

 

Pere Navarro planteja un segon pacte fiscal català

En una conferència pronunciada ahir, i que va comptar amb la presentació d’Antoni Castells, el primer secretari del PSC, Pere Navarro, va definir els eixos fonamentals del segon pacte fiscal català. Aquí hi trobareu el text d’una conferència rellevant i de lectura imprescindible per tots aquells i aquelles que vulguin un millor finançament per a Catalunya, assolit a través d’una proposta “ambiciosa, possible i justa”. A continuació trobareu la nota de premsa del PSC resumint la proposta.

El PSC de Barcelona contra la reforma laboral

Per la seva rellevància, transcric a continuació la resolució aprovada pel 10è Congrés de la Federació de Barcelona del PSC sobre la reforma laboral.

RESOLUCIÓ SOBRE LA REFORMA LABORAL, 9.02.12

El Consell de Ministres celebrat ahir, dia 10 de febrer de 2012, ha aprovat el Reial Decret Llei de Mesures per la reforma del mercat laboral.

El dia anterior a la seva aprovació el propi Ministre d’Economia, Luis de Guindos, confessava que es tractaria d’una reforma “extremadament agressiva”, i efectivament aquest caràcter es confirma en allò anunciat pel Govern del PP aquest divendres. El contingut de la reforma confirma els temors de que suposa un dels pitjors atacs als drets dels treballadors i treballadores i a l’esquema de relacions laborals que s’hagi vist des de fa dècades.

El Govern ens vol fer creure que aquesta reforma respecta els drets adquirits, respon a la voluntat de crear ocupació i d’acabar amb la dualitat del mercat laboral. Si bé els dos primers enunciats són radicalment falsos, el darrer és cert només pel fet que suposa un anivellament a la baixa de les condicions laborals, contribuint a precaritzar-les per al comú dels treballadors i treballadores.

Un primer anàlisi d’urgència de les mesures anunciades pel Govern central permet ja destacar diversos aspectes d’aquesta reforma, com són els següents:

1)     La reforma presentada ahir és la menys negociada des de la recuperació de la democràcia. El Govern del PP ha mostrat un absolut menyspreu pel diàleg i la concertació social.

2)     La reforma no servirà per incentivar la creació d’ocupació, com el propi President del Govern reconeix, malgrat la faramalla mediàtica que està acompanyant a la reforma des dels mitjans afins al Govern actual. Difícilment ho farà una reforma que destaca per posar facilitats a l’acomiadament.

3)     Amb caràcter general, la reforma suposa un reforçament del poder empresarial front als treballadors i treballadores, accentuant la posició dominant que, per la pròpia naturalesa de la relació laboral, ja tenen els primers sobre els segons. La reforma dóna satisfacció a moltes de les demandes històriques de la patronal i, en el camp de la negociació col·lectiva, suposa un atac a la línia de flotació del sindicalisme de classe, en iniciar un regressiu camí cap a la individualització de la negociació.

Ramón Fernández Jurado: no perdem la memòria!

L’Ajuntament de Castelldefels, governat per CiU i PP, s’està plantejant canviar el nom de la Biblioteca municipal que perdria la referència a Ramón Fernández Jurado (Almeria, 6 de gener de 1914 – Barcelona, 26 de juny de 1984). Senzillament, no pot ser!

Vaig tenir el privilegi de conèixer en Ramón i la seva trajectòria de militant obrer, persona i història que honoren i dignifiquen la nostra societat, la lluita per la llibertat en condicions terribles i el compromís amb la democràcia, les llibertats nacionals i  la justícia social. Us convido a afegir-vos a l’esforç cívic de mantenir el nom de Ramón Fernández Jurado associat a la Biblioteca de Castelldefels. Participeu en la campanya a Internet signant la petició i seguint el tema a través del bloc,  Facebook i Twitter. I pels que no vàreu tenir l’oportunitat de conèixer en Ramón us convido a llegir l’article “Ramón Fernández Jurado, un militant obrer” de Jordi García Soler que trobareu transcrit a continuació.